COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

Viatge a la saviesa de la gent del desert

Josto Maffeo

Viatge a la saviesa de la gent del desert

Josto Maffeo

Periodista


Creant oportunitats

Més vídeos sobre

Sota l'aparent erm del desert, el periodista Josto Maffeo veu brollar totes les seves bondats. Defineix el cel nocturn del Sàhara com la capella Sixtina de l'univers, reivindica la desconeguda pluralitat de les seves terres i concedeix el do de la generositat i la saviesa a la gent que les habiten. “Més enllà de la postal de la palmera i les dunes hi ha gent lleial que et donaria la meitat de la gota d'aigua si pogués”, assegura el viatger.

Durant quatre dècades Josto Maffeo ha compaginat el seu treball com a corresponsal a la península ibèrica per a Il Messaggero de Roma amb contínues expedicions al desert africà. El periodista va aterrar a Espanya per explicar la Transició i es va quedar per relatar als italians - en premsa, ràdio i televisió - la transformació del país. Des del que reconeix com a “privilegi de corresponsal” s'ha fet un lloc en diferents espais informatius espanyols: ha col·laborat a l''Informatiu matinal' de Ràdio Televisió Espanyola, el programa televisiu 'La mirada crítica' de Telecinco, o 'No és un dia qualsevol' a Ràdio Nacional d'Espanya, entre d'altres.

Però la seva gran passió té nom de desert i és l'objecte del llibre coescrit amb la periodista Ángeles Blanco: Sahara, un viatge a la saviesa de la gent del desert. Maffeo comparteix les seves experiències i aventures i introdueix algun dels personatges que ha conegut durant els seus viatges. A més, compta la seva tasca solidària al terreny, que li ha valgut multitud de reconeixements com l'honor de Cavaller de l'Ordre de l'Estrella de la Solidaritat Italiana. “Crec que educar sense viatjar una miqueta, sense allunyar-se una mica d'on viu habitualment i confrontar altres maneres de viure i de pensar, es queda en una pobra experiència”, conclou.


Transcripció

00:16
Josto Maffeo. Em dic Josto Maffeo, soc periodista, vinc de Torí, capital dels Alps. Vaig voler ser periodista des de petit, després vaig tenir alguns dubtes perquè també volia ser metge i psicòleg, però exerceixo el periodisme des de sempre. He sigut corresponsal durant… Pràcticament, des del començament de la Transició a Espanya, però amb base a Espanya he cobert també altres països, començant per la península Ibèrica, el Magreb, algunes zones d’Àfrica i també viatges a altres llocs. Vocació periodística absoluta, crec encara en el periodisme, però em fa llàstima com el periodisme, en part, s’està exercint ara: amb presses, amb simplificacions, amb la caça de l’exclusiva cridada, però minvant-ne la qualitat… Però d’això crec que tindrem l’ocasió de parlar, perquè el periodisme és necessari en una societat, però periodisme amb la pe majúscula. No només donar notícies i cridar-les. Estic obert a les vostres preguntes.

01:24
Suria. Hola, Josto. Soc alumna de l’Escola Professional Don Bosco. Em dic Suria i m’agradaria saber en què consisteix la feina d’un corresponsal i quina importància té per a tu comunicar.

01:37
Josto Maffeo. Jo crec que comunicar és un necessitat que tenim o no tenim. Som animals socials, evidentment, els éssers humans. Naturalment, necessitem viure amb la resta, però hi ha gent, evidentment, que comunica més, comunica menys, que en té més necessitat o menys. Jo l’he tinguda sempre, des de petit. Jo, si he tornat bojos els meus pares, ha sigut sempre amb el “per què del per què, del per què, del per què?”. I el darrer per què no m’era suficient. L’endemà, potser seguia donant la llauna sobre el tema del dia anterior. Però, alhora, jo he necessitat sempre comunicar i, als meus grups, a l’escola, des de petit, sempre era una mica el cap de colla. El cap que organitzava, que intentava sempre posar junts en comú les estones lliures, els estudis… Moltes facetes del dia, jo les necessitava amb la resta. Per això m’agrada, en el meu aspecte de viatger i no només de periodista, comunicar coneixent altres persones. I m’agrada moltíssim dir, però també m’agrada moltíssim escoltar. Sobretot, m’agrada escoltar la gent amb experiència, que és sempre la gent més senzilla. Jo diria que un corresponsal té diverses facetes. De primer, hi ha corresponsals de cert període i corresponsals actuals. Ha canviat moltíssim. Ara és més l’“stringer”, el “freelance”, que el corresponsal en plantilla desplaçat, perquè som caríssims. Vam ser caríssims. Molts diuen que hem viscut com reis i aleshores hi ha molts tòpics sobre això: gent alegre, divertida, etcètera. I superficial, molts cops, ens han dit. No és així, evidentment. Són els tòpics que han resistit, però que després molts, treballant, hem volgut desmuntar. El corresponsal qui és? És un infiltrat en una societat, per això jo he rebutjat sempre viure un país de manera superficial. Jo a Madrid he sigut madrileny, però mantenint un peu a Torí, o com a mínim a Itàlia, i un peu dins d’Espanya, per no perdre la perspectiva. Perquè, si tu expliques una cosa des de massa endins, evidentment, la teva visió perd objectivitat i, sobretot, no aconsegueixes veure a 360 graus. Aleshores, el corresponsal és algú que viu un país, viu un lloc, i l’ha de traslladar, perquè l’entenguin, més o menys, els seus lectors, teleespectadors i radiooïdors d’un altre país. No és senzill. És molt més fàcil, evidentment, a països com els nostres, mediterranis, on més o menys tenim algunes coses en comú. Tampoc gaires, perquè compte a dir que un italià, un portuguès i un espanyol són el mateix. No, no és cert. Hi ha diferències grandíssimes, enormes. Però, evidentment, som més propers del que ho pot ser un suec amb un espanyol o un portuguès. Aleshores, la gran feina és aquesta. És el fet de traslladar, a més sempre en espais breus, en poques frases, que per molt llarg que sigui el reportatge, sempre és poc per esplaiar-se, fer entendre que està vivint alguna cosa. Jo he tingut la sort de no tenir mai caps. He tingut directors, evidentment, però si ets fora ets lliure, fas el que et dona la gana. Sempre he rebutjat escriure de flamenc, de toros, etcètera, perquè sabia que el lector després llegeix el tòpic. És a dir, s’ha venut molt el tòpic d’Espanya i molts col·legues meus, molts corresponsals, hi han caigut. Jo vaig intentar, i espero haver-ho aconseguit a la majoria de les meves peces, que n’han sigut milers, no caure en el tòpic espanyol.

Viaje a la sabiduría de las gentes del desierto - Josto Maffeo, periodista
Quote

"He tingut moltes aventures als deserts, però la més important és l'aventura humana"

Josto Maffeo

05:24
Iñaki. Hola, Josto. Jo soc l’Iñaki. Bé, com a corresponsal, hauràs tingut milers d’anècdotes i m’agradaria saber o et volia preguntar quin ha sigut el personatge o la història que has tingut, que has conegut, que més t’ha commogut.

05:39
Josto Maffeo. No et contestaré literalment la pregunta, però et diré quin ha sigut l’esdeveniment, com a corresponsal a Espanya, que evidentment tinc més gravat. En tinc moltíssims, alguns de dramàtics, tràgics, i aquest tampoc és un aspecte simpàtic. És el cop d’estat del 23-F. El vaig viure directament. Jo també vaig menjar entrepans assegut a l’escala de l’hotel Palace, esperant la rendició, esperant la sortida dels diputats, etcètera. Ho vam viure tot, la trama, les conspiracions… Però jo crec, al cap i a la fi, que té un aspecte positiu. Em direu: “Com que té un aspecte positiu?”. De primer, perquè va fracassar i això sí que és positiu. Segon, perquè ha sigut una vacuna. Aleshores, arribar a témer perdre les llibertats que s’estaven començant a conquerir jo crec que ha ajudat moltíssim al creixement espanyol. El problema quin és? Que ja ho hem oblidat. D’això, jo recordo que un any després, al judici de Campament, ja no teníem el mateix esperit d’aquella nit del 23-F, ja es mirava amb perspectiva. Però moltes consideracions de corresponsals, d’analistes internacionals i també de periodistes espanyols, sí que hi trobaven aquest aspecte positiu, de revulsiu. Perquè consolidar de vegades també vol dir traumatitzar i superar el trauma, i això va ser molt important. Ho tinc gravat i, a més, puc reviure el 23-F i el judici del 23-F amb una memòria quasi mil·limètrica. En recordo pràcticament tots els capítols. Però a l’altra banda també hi havia un país acovardit que pocs dies després va sortir a milions al carrer perquè volia seguir respirant llibertat. Ja em direu si no t’impacta i no et queda a la memòria una cosa així.

07:38
Gema. Hola, Josto. Em dic Gema. A part de ser un periodista, també ets un gran aventurer i viatger. Quin ha sigut el viatge que més t’ha marcat la vida?

07:47
Josto Maffeo. Bé, un no deixa de ser periodista també quan és aventurer i viatger. Puc explicar moltíssims viatges, però em vull limitar a l’ambient que més m’agrada, que és el meu des de fa 45 anys, que és el desert. Els deserts, perquè n’han sigut molts. He tingut moltes aventures als deserts, però sobretot és important l’aventura humana. És a dir, conèixer moltíssimes persones, conviure-hi al mateix nivell. No ser l’europeu que hi arriba proveït… No, no, en absolut. On he pogut ajudar, he ajudat, evidentment, però sempre vivint a l’una amb ells. Per això he fet unes amistats entranyables a través de generacions. Jo conec els nets dels avis que vaig conèixer al seu dia i amb qui me n’anava de transhumància amb les cabres, buscant matolls per poder menjar, o amb els dromedaris, o cercant un pou, o per atendre un malalt i poder fer el que bonament podies fer amb les coses que havies dut i l’experiència que més o menys tenies en sanitat. És a dir, si parlo de viatges, evidentment, són els meus viatges al desert. Quan dic desert, no em refereixo senzillament a la postal típica de la palmera amb les dunes al darrere. Els deserts són molts, es divideixen fonamentalment en tres: erg, reg i hamada. L’erg és el minoritari, que és el de les dunes, però fa molta fotografia, molta postal; el reg és l’àrid de terra, que és pràcticament el més abundant, però són planícies immenses on pràcticament no creix res; i després l’hamada, que vol dir “pedregar”. És un desert on el 4×4, si aconsegueixes arribar a alguns llocs, pràcticament el llences o l’abandones, o quan vens li has de canviar l’amortiment, les suspensions, tot. Aquests són els tres deserts. Jo els he visitat tots i a tots he trobat gent. Evidentment, els nòmades són a grans distàncies entre ells. Habitualment, són famílies o grups de famílies emparentats d’alguna manera. Hi he trobat una gran saviesa, que és la saviesa mil·lenària d’haver resistit. Allà sí que s’hauria de posar com a leitmotiv el ‘Resistiré’ que hem fet servir en aquesta pandèmia. Després, una altra cosa: la generositat. La generositat d’aquesta gent que, si té una gota d’aigua, la partiria i te’n donaria la meitat, i ho he comprovat. Gent que no mira el benefici. Parlo de nòmades sense vocació d’emigrar a Europa. Parlo de gent dels deserts profunds, amb una vocació mil·lenària que ha sigut, passada de pares a fills, la transhumància, conviure amb els animals, viure i menjar del poc que produeixen i, després, l’intercanvi: fer collarets, teixir, això, teixir es fa moltíssim, i vendre algun producte, com la llet, que tampoc amb això es guanyen gaires diners. Sobretot, comerciar amb els animals. Penseu que, a l’economia… Per exemple, un dromedari. Un dromedari no el maten per menjar-se’l. Mengen el dromedari malalt que s’està morint. Però el dromedari és com el camió per a un camioner, petit propietari i autònom en una ciutat de les nostres. Aleshores, allà he après totes aquestes coses. A donar valor a les coses petites i escoltar, escoltar moltíssim. Jo he après més de gent molt anciana que ha viscut de tot que de filòsofs de les nostres terres que escriuen grans tractats. Sí, sí, n’hi ha de boníssims, n’hi ha de sensats, però la convivència amb l’experiència és una cosa impagable. És l’escola de la vida. Aquests són els meus viatges.

11:47
Fran. Hola, Josto. Jo soc en Fran i he vist que ets un gran apassionat del desert i que, a més, tens un llibre escrit sobre la saviesa de la gent que hi viu. M’agradaria saber què has après d’ells i, a més, què podríem aprendre la resta, també, d’ells.

12:05
Josto Maffeo. La saviesa per haver après a viure, que és el primer que aprens. És a dir, et transmeten experiències pràctiques de coses de cada dia que a nosaltres ens tornarien bojos per ser un imprevist i no saber com arreglar-ho, i allà sempre troben la solució. Jo diré, obrint un parèntesi, després reprendrem el tema, que a mi m’han salvat la vida dues vegades, sense saber res de com se salva una vida. Però puc citar moltíssims episodis. Se me’n va quedar gravat un perquè, a més, avui és adult i el veig cada dos o tres anys en ple desert: un nen anomenat Hassan, que aleshores tenia nou anys, no ho sé exactament, són indefinits, perquè tampoc prenen nota de la data de naixement molts. I en Hassan, un dia, em sorprèn mirant el meu rellotge. Després el vaig deixar de dur. És a dir, des de fa anys, ja no duc rellotge. Últimament, no el duem per un altre motiu, perquè l’hora la mirem a la pantalla d’un mòbil, probablement. Però em va dir: “Les presses maten”, que és una frase que es fa servir moltíssim al desert. És una frase prou habitual i es fa servir molt al Magreb, vull dir, també a les ciutats l’he sentida. Les presses maten? És clar que les presses poden matar, perquè assossegat significa reflexionat, pensat, quan es pot fer, perquè altres vegades cal reaccionar amb certa velocitat. Però el nen em parlava de la inutilitat del meu rellotge. Diu: “Per a què? Si no ho fas ara, ho faràs d’aquí mitja hora, ho faràs aquesta tarda, ho faràs demà. Llevat de dues o tres coses imprescindibles, per què has d’estar lligat a un rellotge i a les presses?”. Després, em va dissertar bastant, i hi havia l’avi de 94 anys amb la cara de cartó, cartó pedra, cremada pel sol de 94 anys, que és un poema, és a dir, una de les millors imatges d’home ancià que he vist, que assentia. Aleshores em vaig adonar d’una cosa: els dos s’estimaven moltíssim, era l’avi. Aquesta saviesa del nen no és una saviesa espontània que ha trobat a la sorra, és que se la transmetia aquest senyor. Aleshores, d’aquesta gent jo he après maneres de viure que venen de mil·lennis enrere. Però el bo és que ho transmeten als joves, i els joves ho mamen. Quan explico aquesta anècdota d’en Hassan, i en tinc altres, vull dir que la transmissió del referent avi, o pare, i net és importantíssima, perquè aquest Hassan que aleshores tenia nou anys, que avui conec d’adult, ho està transmetent als seus fills i no té cap intenció de canviar la seva manera de viure, perquè molts cops l’hi he preguntat. Un dia, recordo que, en aquell mateix període d’anys, li vaig preguntar si… Encara estaven de moda les Game Boy, es deien així aquestes joguines, oi? Dic: “Saps què és?”. Em diu: “No, no en tinc ni idea”. Aleshores, l’hi vaig descriure. I diu: “I per què ho vull?”. Aleshores, em va dur a un pou a veure unes granotes. Hi havia unes granotes al desert, petitones. I diu: “Tu creus que amb una cosa electrònica jo em diverteixo més que com em diverteixo jugant amb elles?”. És a dir, la senzillesa, m’han transmès, la saviesa, l’eliminació de la pressa supèrflua quan no és necessària i l’assossegament. Les nits en silenci després d’haver menjat un tagín o un cuscús, amb un foc petit al davant, però en silenci absolut, sense dir-nos res i, això no obstant, estàvem comunicant. Bé, això a mi m’ha enriquit molt. Moltíssim. I m’ha canviat al llarg dels anys. Per a bé. Jo us convidaria a viatjar a llocs on la civilització ha arribat, però hi ha arribat de rebot, és a dir, no hi ha calat, no hi ha penetrat gaire.

16:05
Fran . També, Josto, m’agradaria saber com és una nit al desert.

16:10
Josto Maffeo. Mira, se m’acut una cosa. Segur que la majoria de vosaltres, per molt joves que sigueu la majoria, coneixeu una cançó que ja és universal, ‘Vincent’, Vincent van Gogh, de Don McLean, que comença dient: “Starry, starry night”. Nit estelada. Doncs això és el desert. Naturalment, que no hi hagi núvols. És la Capella Sixtina de l’univers. Aleshores, no hi ha res millor. Jo, al desert, on dormo? On dorm tothom: sobre una manta, però a terra, o a terra directament amb unes cabres al costat, un dromedari que pasta per allà, el te que acabem de prendre, i en prendrem 15 més abans d’adormir-nos, però sobretot mirant cap amunt. Després, quan es fa el silenci, que estàs a punt d’adormir-te, et quedes uns cinc o deu minuts contemplant. Aconsegueixes veure una cosa que no pots veure al nostre món. Per què? Perquè tenim la contaminació lumínica. Sabeu perfectament que els observatoris de les Canàries, en determinats moments de l’any, quan hi ha una observació peculiar, demanen als ajuntaments que apaguin els llums. Bé, malgrat això, la contaminació lumínica es veu a les fotos que envien els astronautes des dels satèl·lits, hi ha unes taques de llums al món que t’impedeixen veure amb claredat l’univers. Si tu t’allunyes a la profunditat de determinats deserts, et pots estirar a la sorra o al terra dur, no importa, i contemplar una cosa que és pràcticament impossible. Però la tecnologia allà sí que ajuda i és necessària. Jo tinc unes aplicacions que, mirant amunt, em diuen exactament, a través de GPS i d’ubicació, què és exactament el que veig. Perquè és clar que conec Sírius, conec l’estrella Polar, conec els Carros, etcètera, però les altres tampoc te les coneixes totes. Aleshores, això és un entreteniment, vaja, hi he jugat moltíssimes vegades. Sobretot, per què? Perquè canviant la temporada que tu fas servir per viatjar al desert, evidentment, també el que contemples no és exactament el mateix i ho has d’ubicar. Però és un dels esports preferits dels viatgers del desert que van amb assossegament. Perquè jo he vist gent a qui he preguntat: “Escolta, has vist…?”. “Ostres, és que no he aixecat mai la vista”. Que dic: “Però com pots venir al desert i no aixecar la vista?”. Doncs és espectacular. Aneu al desert acompanyats. Són perillosos els deserts en solitari sense experiència, sobretot si són deserts que no es coneixen. Però ja només contemplar un cel net, clar, després d’una tempesta de sorra de dos o tres dies, quan el cel està esplèndid, és una cosa fantàstica. És la Capella Sixtina de l’univers.

Viaje a la sabiduría de las gentes del desierto - Josto Maffeo, periodista
Quote

"El cel del desert és la 'Capella Sixtina' de l'univers"

Josto Maffeo

19:05
Nerea. Hola, Josto. Soc la Nerea i et volia fer una pregunta. La majoria de nosaltres entenem que el desert és només dunes i sorra, però tu que hi has estat i el coneixes bé, com ens descriuries el desert?

19:17
Josto Maffeo. Bé, de primer caldria parlar de deserts, perquè n’hi ha de tota mena. Hi ha fins i tot deserts de sal, a Sud-amèrica, immensos. Però els deserts típics, jo em refereixo al que més he freqüentat, que és el desert del Sàhara, que comença al mar Roig i acaba a l’Atlàntic, després té uns cors importants. Per exemple, el gran mar de dunes, el major de tots, és el Gran Erg Occidental, a Algèria. És immens, no es pot recórrer amb vehicles. Hi ha una carretera principal, que és la Transsahariana, però tota trencada, dificilíssima, complicada i quasi impossible. Això no obstant, vaja, els aventurers s’hi fiquen i també s’hi fiquen alguns camioners locals, a la babalà. La resta es pot veure, recórrer, fent voltes, tenint molta informació de la gent local, no visitar mai un desert sense la companyia de la gent local, o sense informació de la gent local quan han passat els anys i has visitat moltíssim la mateixa regió. Però això del Gran Erg Occidental, el mar de dunes, és la imatge més típica del desert, com deia anteriorment, després hi ha els deserts de terra, de sorra, etcètera. Sí, al desert hi ha oasis, però no a tots ni a tots els racons. Els oasis què són? Aglomeracions de cases, diguem-ne cases, quan ho són, perquè de vegades són cartons, fustes, matolls que cobreixen alguna cosa perquè un s’hi pugui refugiar. Després hi ha cases de fang, fang barrejat amb sorra i amb palla, i aquestes són les cases dels oasis més assentats. Com es mesuren aquests oasis? Es mesuren amb una unitat de mesura, que això sí que és un tòpic. Quina és la imatge? Sorra i palmeres. Bé, en expressions corrents se sol dir, o se solia dir: “Aquest oasi és de 10.000, aquest és de 15.000, aquest és de 12.000…”. És a dir, la seva entitat és la palmera. Per què? La palmera què diu? De primer, que hi ha aigua. Hi ha pous, evidentment. Sota les palmeres, si hi ha aigua, poca, però n’hi ha, es pot cultivar alguna cosa. Aleshores, tu hi trobes alguns tomàquets, algunes verdures, unes síndries, uns melons, poca cosa, però aquesta n’és l’entitat i la riquesa. Però hi ha un drama, que el desert avança, i al desert, un dels espectacles més tràgics de la cursa de l’home contra la natura són les barreres que es fan amb palmeres, amb branques, etcètera, intentant endarrerir, com a mínim aquest any, l’avanç del desert. Que el desert avanci ho veiem al Marroc o a Algèria, que són els països més propers. Sempre són més a prop de la costa, a centenars de quilòmetres, però més a prop de la costa del que era. Després ja em direu si no avança el desert. Arriba fins a Sevilla. A Sevilla, de vegades, estens la roba i, quan està humida i arriba un d’aquests vendavals desèrtics que ens han visitat el darrer estiu, arriba la sorra vermella i embruta. El desert és el gran enemic des de fa mil·lennis, perquè avança, s’està fent una gran desertificació. Però, això no obstant, la unitat de mesura és la palmera, sota la palmera hi ha una mica de vida i, on hi ha vida, evidentment, hi ha un assentament humà, hi ha animals, hi ha menjar, hi ha intercanvi, hi ha artesania, és a dir, s’hi fa alguna cosa. Així és el desert dels oasis, que també us dona una idea de com és de reduïda l’economia. L’economia és intercanvi, alguns cereals on es pugui i comerç, animals, evidentment. Poca cosa més. Tota la resta poden ser coses adquirides perquè els visitants els hi han regalat, però la vida és dura al desert. És dura, però és sana. Envejable la tensió arterial que tenen al desert, però sabeu per què? Perquè caminen una barbaritat. És a dir, no tenen el cul sobre un cotxe tot el dia. Caminar, fer moviment, això significa que el desert és tremend, terrible per als pulmons, evidentment, amb el que s’hi respira, una porqueria, però és cardiosaludable perquè… aquest és el vehicle. El dromedari serveix per carregar coses, però per caminar, cames.

24:17
Sergio. Hola, Josto. Jo em dic Sergio i, com has comentat prèviament, has viscut moltes històries d’aventures que s’iniciaven quasi totes al desert. Però a mi m’agradaria més centrar-me en què és per a tu l’aventura i quin significat té.

24:31
Josto Maffeo. No cal el desert per viure una aventura ni calen els llocs exòtics. Aventura, com diu la mateixa paraula, ve d’“all’avventura”, en italià. És a dir, el que ve, l’inesperat. Aleshores, jo tinc una recepta meva, personal, que aconsello, que és: no fer mai el turista quan es viatja, fer el viatger. És diferent. Quan viatges a un país que desconeixes, a una latitud que desconeixes, menja amb ells, beu amb ells, xerra amb ells i dorm amb ells. Aquest “dorm amb ells” no us ho preneu literalment, però vull dir: intenta viure tot el que puguis amb ells. Si no, no els entendràs. És a dir, si jo me’n vaig ara a un país que conec poc, encara que hi hagi estat, el Nepal. Em serveix tornar-ne després de 15 dies, havent estat només a hotels i fent algun recorregut per les muntanyes sense haver entrat a casa de ningú i haver passat un parell d’hores xerrant mitjançant un intèrpret, del que sigui, però xerrant amb ells, menjant? A veure. Aventura és menjar amb algú d’un país llunyà, per exemple, i descobrir que l’economia la tenen a la taula, perquè el que mengen és, parcialment, l’economia del país, sobretot quan parlem de països pobres. El que escoltes és història, saviesa, experiència. Jo quasi sempre busco gent humil, normaleta, és a dir, parlo de llocs on m’agrada percebre, rebre i també donar alguna cosa, si és possible, i aquesta experiència vital.
Ara bé, tampoc cal anar gaire lluny. Jo recordo que fa anys tenia un costum: quan pujava a la serra de Madrid, m’asseia amb un home que, per edat, no hi pot ser encara i de qui no recordo el nom, que era un home molt gran, a Rascafría. Bé, a Rascafría hi ha una glorieta on hi havia un arbre, que espero que encara hi sigui, i m’asseia al granit que havien posat com a protecció de l’arbre i em passava hores xerrant amb aquest senyor, perquè vaig descobrir un senyor que tenia històries fantàstiques. Doncs això és una aventura, perquè aventura no vol dir només viatjar. L’aventura humana és el contacte amb algú que et transmet i amb qui tu pots començar o obrir una relació en què hi ha un intercanvi. Això per mi és aventura, és la meva manera de veure-ho. Evidentment, l’altra aventura, que és anar a un lloc complicat de vegades, amb una part de “suspens”, és a dir: “No sé què passarà i pot passar fins i tot alguna cosa perillosa”, perillositat controlada sempre, aquest és un tipus d’aventura. Però per mi l’aventura humana és la més important, que és el contacte amb la gent. Per això, quan jo parlo del mateix desert i de la gent que veig al desert, per mi és molt més important no el que recorro, sinó les xerrades, les xerrades llarguíssimes amb 15, 20 o 30 tes, però dels forts que es prenen allà.

Viaje a la sabiduría de las gentes del desierto - Josto Maffeo, periodista
Quote

"Viatjar és riquesa"

Josto Maffeo

27:47
Helga. Hola, Josto. Em dic Helga i soc artista i mediadora cultural. El cert és que he tingut la sort de poder-te seguir en la teva trajectòria a diversos mitjans i em crida l’atenció que molts cops has donat molta importància i parles sobre la importància fonamental del diàleg. Jo et voldria preguntar quina opinió tens d’aquest tema avui dia i què apuntes perquè puguem canviar o millorar aquest tema del diàleg.

28:21
Josto Maffeo. Bé, aquí, evidentment, he d’arrancar des del lloc on em trobo, és a dir, Espanya. L’experiència d’un corresponsal, sobretot de moltes dècades, et fa veure un país més o menys com és, perquè sempre hi haurà coses que has de descobrir, però els trets principals… A Espanya, per exemple, el diàleg és molt complicat, molt difícil. Perquè té una peculiaritat, la societat espanyola. Amb això no vull dir que el cent per cent, però la majoria de la societat espanyola, i es nota sobretot des que tenim xarxes socials, té una dificultat: veure l’antagonista com a antagonista i veure’l com a enemic. Però, dit això, quina importància dono jo al diàleg? Home, si he començat dient que soc un comunicador, que m’apassiona comunicar, si no tinc diàleg, bona nit i tapa’t. Aleshores, el diàleg que vol dir? Vol dir parlar, però també vol dir escoltar, rebre i donar per fet que alguna cosa m’ha de donar el meu interlocutor. No puc tenir jo tota la raó i tota la saviesa. Tindrà alguna cosa de saviesa ell també. Jo això ho he après amb gent de tots els nivells. He de reconèixer que he tingut privilegi com a periodista i, sobretot, com a corresponsal ho tens més fàcil perquè ets més privilegiat, és a dir, jo he tingut sempre més accés als líders espanyols que els mateixos periodistes espanyols. Per què? Perquè si temien el que publicaven dins de casa, saben que el corresponsal té poc interès per les menudeses casolanes i mira altres aspectes, però això m’ha passat a molts països. Aleshores, he constatat que hi ha polítics amb gran capacitat de diàleg, hi ha professors amb gran capacitat de diàleg, professors d’universitat que són totalment incapaços de dialogar amb els seus estudiants, és a dir, he vist de tot, polítics… Això no obstant, la gent humil sempre m’ha sorprès, és on he trobat més capacitat de diàleg. I aquí reprenc els meus viatges, no parlo només del desert, que és la meva passió, sinó viatges a tot arreu, a qualsevol lloc. Sempre he descobert, tant a Llatinoamèrica com a Orient, que la persona més senzilla té normalment una capacitat de diàleg, que és d’escolta també, superior als urbanites, a nosaltres del món ràpid, frenètic, etcètera, on tenim un parell de dogmes i d’axiomes, i d’aquí no ens movem perquè ho tenim tot resolt. Us poso un cas que té a veure amb el periodisme. Per què serveix llegir només i exclusivament el mateix diari que reflecteix les teves idees? És que no serveix de res. Per reafirmar-te, doncs compra’t un mirall i asseu-t’hi al davant tot el dia. Doncs llegeix també qui pensa diametralment d’una altra manera. Aquesta és una incapacitat de diàleg. Si comences només bevent del mateix got perquè ideològicament és amb tu i hi estàs sempre d’acord, doncs aleshores no hi ha diàleg i aquest és un dels senyals que percebem en aquest moment. A les xarxes socials ho denuncien moltíssim. Es veu que és una societat amb molta dificultat de diàleg. Per això a mi em falta, en la mesura que ho busco a altres llocs o també ho busco en aquests llocs, però és una cosa que necessito: dialogar, xerrar, comunicar, però escoltar també qui sap alguna cosa més.

32:06
Mujer. Vostè ha obtingut diversos premis per les seves expedicions mèdiques, solidàries, al Sàhara, perquè ha guarit centenars d’homes, dones i nens. Ens podria explicar com es fa aquesta tasca?

32:30
Josto Maffeo. Podem parlar hores, perquè han sigut coses molt diferents l’una de l’altra. Comencem d’una manera. De primer, vaig començar fent-ho jo sol, solet. Encara avui, fins poc abans de la pandèmia, hi he anat diverses vegades sol, solet. Però altres cops he demanat el suport d’amics. Amics metges, amics infermers i, altres vegades, encara més, he muntat quiròfans al desert, que és una bogeria, sense cap organització al darrere. És a dir, cap ONG, cap estat, cap govern, pidolant entre amics, demanant també instrumental i material, etcètera, hem aconseguit operar centenars de persones. Jo, per exemple, tinc certa formació en medicina d’emergència i tinc amics en aquest sector. Sent a Madrid, tinc amics a doll al SUMMA i al SAMUR, i després tinc un estimadíssim amic, el doctor Alfonso Morán, que és qui més ha viatjat amb mi quan no hem anat en caravanes, sinó que hem anat els dos, com dos captaires, però abastits amb els nostres mitjans. Ell, a més, és metge de debò i hem actuat en situacions que no tindrien pràcticament solució i que hem resolt perquè eren banalitats per a nosaltres o, com a mínim, malalties amb unes dificultats mitjanes i que allà hem resolt. Aquesta és la faceta de medicina. No ho sé, curar infeccions, operar… Hem operat moltíssimes cataractes. És que ficar un quiròfan on hi ha vent que bufa sorra és tremend. És que cal fer-lo asèptic, cal dur-hi instrumental amb microscopis que costen 50.000 euros. I aquests a qui els has demanat? Me’ls ha deixat o regalat algú. Després els has de posar unes lents als ulls que valen 500 euros cadascuna. Has de pidolar. Amb aquests petits trucs d’anar a demanar aquí i allà, en caravana, en grup o en solitari, fas passos ajudant gent. Això ha servit també per sembrar, perquè sembres la confiança. És a dir, quan tu hi arribes, sense avisar, i passes tres setmanes, quatre setmanes o el que sigui viatjant per una determinada zona, hi ha un boca-orella. Jo no he entès mai com aconsegueixes passar la paraula a llocs on no hi ha cobertura ni res, però s’aconsegueix. És un miracle. Se sap que hi arribaràs. Hi ha una relació de confiança.

35:17
Carlos. Hola, Josto. Soc en Carlos, docent, educador. Et faré un parell de preguntes centrades en l’àmbit educatiu i formatiu. Per començar, sobre l’educació, què significa per a tu? Quina és la importància que tu dones a l’educació? I també sobre un tema que està molt en voga ara mateix, que és el desenvolupament del pensament crític en nens, nenes, adolescents i joves.

35:39
Josto Maffeo. Crec en l’educació. I tant que hi crec! Però quan parlem d’educació, compte, de què parlem? Parlem de bones maneres, que això és educació, o parlem d’educar, que és el que ensenyem normalment, habitualment, a una altra generació? Després, el pensament crític. Hi ha una interconnexió en tot això. Jo crec que educar és fonamental, però educar vol dir no imposar, és a dir, transmetre, però permetent a qui rep l’educació, la informació, poder-hi fer objeccions, poder-hi interferir, poder-hi dur les seves experiències per molt correctes o incorrectes que siguin, és a dir, objectar. Ara entrem, evidentment, a l’altra part de la teva pregunta, que és la capacitat crítica. Jo he tingut una sort a casa, que el meu pare, que era una autoritat, però dels d’“ordeno i mano”, però a casa era una altra cosa, m’ha permès sempre ser replicaire. Ser replicaire què significa? Que no he acceptat mai la primera resposta que m’ha donat explicant-me una cosa, perquè sempre he tingut la contrapregunta i, de vegades, la contrapregunta de la contraresposta, etcètera. Aquí es troba la capacitat crítica, és a dir, educar perquè el jove, en aquest cas parlem de joves, s’interrogui. No que begui ideològicament, per exemple, tot el que li transmeten, sinó que pensi amb el seu cap. Vull tornar a una resposta que he donat abans, dels mitjans de comunicació. Aquesta mania d’alguns de llegir només el que els reafirmi. Doncs, si us plau, compreu una capçalera, una altra capçalera i una altra capçalera, però finalment, la deducció final, el raonament, cal fer-lo amb el propi cap. Aquesta és la capacitat crítica, és a dir, encara que tingui simpatia amb l’interlocutor que m’està transmetent una cosa, he de tenir jo la capacitat de poder plantejar dubtes, modificar aquesta manera de pensar que m’ha transmès perquè s’adapta més a la meva manera de pensar. És a dir, no beure tot de la font com m’arriba, sinó posar-hi els meus filtres, que són els meus filtres, de les meves experiències. Però, si parlem d’edat jove, del receptor estudiant, la capacitat crítica l’hi has de formar tu, educador. Si tu no li ensenyes en família o a l’escola a interrogar-se, probablement tindràs un individu que acceptarà tot el que li posin al davant. Per què? Perquè ha vingut des de l’autoritat o d’un referent per qui té simpatia, per qui sent afecció, però no hi posa mai res propi. La capacitat pròpia de criticar, d’alterar, de posar en discussió qualsevol cosa, jo crec que ha de ser una de les bases de l’educació, però l’has d’inculcar educant perquè un sigui crític. Després, tornant a les meves passions i també a la meva professió, jo crec que educar sense viatjar una miqueta, com a mínim una miqueta, sense allunyar-se una mica d’on vivim habitualment i de tant en tant confrontar, amb capacitat crítica i autocrítica, altres maneres de viure i altres maneres de pensar, es queda en una experiència pobra. L’educació als llibres… Jo tinc… Un home de la meva mateixa ciutat, de Torí, que us sonarà a tots vosaltres, a més, sé on és casa seva, on va morir, Emilio Salgari. Salgari o Sàlgari, es pot pronunciar d’ambdues maneres. Aventures arreu del món, sobretot a l’Índia. Doncs no va sortir mai de Torí. Però, atenció, no hi havia tarda que no anés al jardí zoològic de casa seva per veure els tigres de Bengala, que ell narrava a les seves novel·les. És a dir, d’alguna manera, viatjava amb els mitjans d’aleshores. Però sempre t’has d’allunyar per tenir capacitat crítica, perquè si tu no confrontes la teva vivència diària, rutinària, aquesta és la paraula, rutinària, amb alguna cosa diferent, és molt difícil que et facis preguntes. Acceptes i beus cada dia la mateixa aigua sense plantejar-te cap discussió. Un dia te’n vas a un altre lloc, et donen una ampolla i dius: “Ostres, però si hi ha aigua diferent”. Però això cal ensenyar-ho. No és una cosa espontània, cal mamar-ho a casa i ensenyar-ho a l’escola. Per això, com a darrera invitació, us dic una cosa: viatgeu, viatgeu molt i escolteu la gent d’altres llocs que pensen de manera completament diferent. Apileu-ho tot i, després, a casa, quan torneu, plantegeu-vos què us val i què no us val i poseu-ho tot en discussió, però arribareu a casa enriquits. Viatjar és riquesa.