Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Una persona intel·ligent neix o es fa?

María José Mas

Una persona intel·ligent neix o es fa?

María José Mas

· Neuropediatre

"Què hi ha darrere dels primers passos d'un nen? Quines estructures cerebrals s'estan desenvolupant? Com es formen les primeres paraules? Entendre el neurodesenvolupament ens permet no només acompanyar el nen en les seves primeres etapes de la vida, sinó observar de forma precoç si alguna cosa no va bé en aquest desenvolupament cerebral ".

María José Mas és pediatre i neuropediatre amb dècades d'experiència, que combina l'exercici mèdic amb la divulgació científica. Va ser la responsable de la posada en marxa de la primera unitat de Neuropediatria a la província de Tarragona, i la impulsora d'aquesta consulta especialitzada a l'Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII, al Pius Hospital de Valls i la Xarxa Sanitària i Social de Santa tecla, a el mateix temps que exerceix com a docent universitària de grau i postgrau.

Planteja una observació de el desenvolupament cerebral, no només com a etapes d'aprenentatge, sinó com a preludi de les habilitats que l'ésser humà necessitarà utilitzar la resta de la seva vida. "Podem estimular la intel·ligència de l'infant, facilitant en cada moment estímuls perquè aprengui. En realitat, només es tracta d'afavorir la supervivència de la persona en cada moment del seu desenvolupament, una mica més interessant de pensar que el neurodesenvolupament només és una etapa de la vida que té com a finalitat ser un adult ", afirma la neuropediatra, que comparteix la seva àmplia experiència en el bloc de divulgació 'Neurones en creixement' i en els llibres 'l'aventura del teu cervell' i 'el cervell en el seu laberint'.


Creant oportunitats

María José Mas

"Què hi ha darrere dels primers passos d'un nen? Quines estructures cerebrals s'estan desenvolupant? Com es formen les primeres paraules? Entendre el neurodesenvolupament ens permet no només acompanyar el nen en les seves primeres etapes de la vida, sinó observar de forma precoç si alguna cosa no va bé en aquest desenvolupament cerebral ".

María José Mas és pediatre i neuropediatre amb dècades d'experiència, que combina l'exercici mèdic amb la divulgació científica. Va ser la responsable de la posada en marxa de la primera unitat de Neuropediatria a la província de Tarragona, i la impulsora d'aquesta consulta especialitzada a l'Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII, al Pius Hospital de Valls i la Xarxa Sanitària i Social de Santa tecla, a el mateix temps que exerceix com a docent universitària de grau i postgrau.

Planteja una observació de el desenvolupament cerebral, no només com a etapes d'aprenentatge, sinó com a preludi de les habilitats que l'ésser humà necessitarà utilitzar la resta de la seva vida. "Podem estimular la intel·ligència de l'infant, facilitant en cada moment estímuls perquè aprengui. En realitat, només es tracta d'afavorir la supervivència de la persona en cada moment del seu desenvolupament, una mica més interessant de pensar que el neurodesenvolupament només és una etapa de la vida que té com a finalitat ser un adult ", afirma la neuropediatra, que comparteix la seva àmplia experiència en el bloc de divulgació 'Neurones en creixement' i en els llibres 'l'aventura del teu cervell' i 'el cervell en el seu laberint'.


Creant oportunitats

Transcripció

00:13
María José Mas. Soc la María José Mas. Soc neuropediatra, especialista en neurodesenvolupament i els seus problemes, i m’agrada explicar-ho al meu blog: ‘Neuronas en crecimiento’ i als meus llibres: ‘La aventura de tu cerebro” o ‘ El cerebro en su laberinto’.

00:22
Leticia López. Hola, María José, soc la Leticia. Soc mare de dos fills i soc coordinadora en una escola infantil. Encantada de poder conversar avui amb tu. M’agradaria parlar sobre un tema que ens interessa molt a tots els pares, que és el desenvolupament i l’aprenentatge dels nostres fills. Sé que ets neuropediatra, m’agradaria saber com vas arribar a aquesta especialitat i a què et dediques en el teu dia a dia.

00:49
María José Mas. Encantada, Leticia, que hagis volgut conversar avui amb mi. I, bé, a pesar que a la meva família els meus pares no són metges, cap dels dos, el meu avi patern sí que era metge, era metge rural, però no el vaig arribar a conèixer. Va morir abans que jo naixés, i el que sí que havia sentit molt a parlar a casa era de les seves històries de medicina rural, del que era ser metge de poble. I, quan vaig entrar a la Facultat de Medicina, ja sabia que volia ser metge rural. Però, bé, a mesura que va passant la carrera, vaig veient que per als temes que es dediquen al que és el sistema nerviós o al cervell, la psicologia, la psiquiatria i la neurologia, tinc més facilitat. Si la pediatria és l’especialitat que es dedica a entendre com és el desenvolupament normal de l’ésser humà, la neurologia pediàtrica és l’especialitat dins la pediatria que es dedica al sistema nerviós i a com és el neurodesenvolupament, el creixement normal del cervell i de les altres estructures del sistema nerviós. I, per descomptat, com que soc metgessa, també dels seus problemes.

01:50
Leticia López. Ens podries explicar per què és important que coneguem com funciona el cervell dels nens molt joves?

01:58
María José Mas. El neurodesenvolupament és un procés que el que fa és, a partir de l’herència genètica de cadascun de nosaltres, va permetent que creixi el cervell i es capaciti amb les habilitats pròpies dels éssers humans. I això, les habilitats pròpies dels éssers humans, són definides per la nostra genètica. L’ésser humà és un animal que es desplaça sobre les seves dues cames, que són les potes posteriors, parla i utilitza la mà formant una pinça. I aquestes, diguem-ne, serien les tres característiques més definitòries del que és l’ésser humà. Tenim l’avantatge que, com que naixem amb un cervell tan poc desenvolupat, ens podem desenvolupar en qualsevol ambient. I els ambients són els que defineixen com desenvoluparem aquestes habilitats, com caminarem, quina llengua parlarem, com utilitzarem la pinça de la nostra mà per escriure amb un bolígraf, per utilitzar un pinzell, per exemple, si fos la cal·ligrafia que utilitzen a les llengües orientals, per utilitzar una eina fina… És a dir, el que tu aprenguis en els primers anys serà imprescindible pel teu desenvolupament posterior. I l’ambient en què ho adquireixis determinarà de quina manera faràs el que tots els éssers humans podem fer per ser característic nostre.

03:25

A més d’això, qui sou pares i teniu fills, crec que també és molt bonic entendre què és el que hi ha darrere d’aquest moment en què veus el teu fill caminar per primer cop. Quines estructures estan desenvolupant? Per què comença a caminar a l’any i no abans o després? O també és molt bonic entendre el moment màgic de: “Entenc què significa la paraula aigua”. Aleshores, això és una cosa molt important per la qual crec que cal saber neurodesenvolupament. I l’altra cosa, des d’un punt de vista més mèdic, que potser no és tan bonic, però també ens permet saber que tot va bé. Aleshores, hi ha una sèrie, potser, de moments del neurodesenvolupament que són, podríem dir, clau, que ens han d’alertar una mica si ens ocorren. No vol dir que hagi de ser que passi alguna cosa de debò i sigui una cosa dolenta, però sí que vol dir que, potser, si apareix això o si no apareix, hàgim d’estar una mica alerta i consultar-ho amb algú.Un nen que no camina més enllà dels 14 o 15 mesos, potser cal començar a veure què passa. Tu, com a professional, també ho saps, això. O un nen que, amb aquesta edat, 12 o 13 mesos, no respon al seu nom, no entén que l’estàs cridant. També crida una mica l’atenció. O un nen que, inclús una mica abans, entre els nou i els 12 mesos, quan el mires i li parles, no et segueix amb la mirada, no mira on mires tu, el que s’anomena mirada compartida. Doncs també caldria veure què passa.

04:54

O que té 18 mesos i no diu cap paraula, et comença a preocupar. Una altra cosa molt important, té entre 18 i dos anys, 18 mesos i dos anys, i no juga d’una manera imaginativa. Utilitzen les joguines simplement com a instrument. No els utilitza com una cosa més imaginativa. Agafa una pinta i fa veure que és un telèfon, o agafa dos ninos i fa veure que és un telèfon, o agafa dues nines i fa veure que parlen, el que es coneix com a joguina simbòlica. Doncs, si això no passa a aquestes edats, no és que necessàriament hi hagi d’haver un problema, però sí que són signes que ens indiquen que potser cal veure per què no està passant això, que alguna cosa no va bé del tot.

¿Una persona inteligente nace o se hace? María José Mas
05:35
Leticia López. He vist que tens diversos llibres, i en un d’ells parles de diferents etapes que podem observar i veure en els nens. Em podries explicar una mica en què consisteix cadascuna d’elles i com afecten el cervell del nen?

05:52
María José Mas. El neurodesenvolupament té quatre etapes, que serien l’anatòmica, que és la que succeeix dins l’úter. L’etapa sensoriomotriu o sensoriomotora, que és la que succeeix des del naixement fins als tres anys de vida. L’etapa del llenguatge i dels aprenentatges culturals, que succeeix dels tres als deu anys. I l’etapa de la identitat personal, que succeeix des de l’adolescència, entre els 10 i els 12 anys, fins a assolir l’edat adulta, que és una mica variable, però més o menys cap als 20 o 23 anys es considera que el cervell ha completat el que anomenem la seva maduració. No és que a cada etapa només passi això, sinó que a totes les etapes succeeix tot el que us explicaré ara alhora. Però hi ha sempre alguna cosa que crida l’atenció perquè és el més rellevant en aquell moment. Si comencem des del principi, des de la concepció fins a l’edat adulta, fins als 18 anys o més, perquè, en realitat, el neurodesenvolupament acaba als 22 o 23 anys, què trobem? Doncs, en un primer moment, el que seria la vida intrauterina, el que hi ha és una formació anatòmica. D’una sola cèl·lula sorgeix, i es va formant, un ésser humà complet que, quan neixi, serà perfectament reconeixible com a ésser humà.Aleshores, l’etapa anatòmica, la primera és la que ocorre abans del naixement, el que predomina és el fenomen que apareixen moltes cèl·lules al cervell, com que parlem només de cervell, però a la resta del cos, també, el que succeeix és que sorgeixen 86.000 milions de neurones, que és una xifra… oi?, inabastable, gairebé. Però resulta que només estan molt, molt, molt ben organitzades les que necessitem en aquell moment, que són respirar i menjar. I dormir i despertar. Aleshores, només nàixer, es desenvolupen els òrgans dels sentits i la capacitat de moure’s, de controlar la postura, de desplaçar-se, el que seria el desenvolupament motor, i de fer servir les mans i de parlar. Una cosa tan senzilla, entre cometes, com és veure, en realitat, és molt complexa perquè veiem llum, veiem formes, veiem textures, veiem colors, i tot això s’ha d’organitzar d’una manera coherent al cervell perquè no sigui això un caos. Imagina’t la instal·lació elèctrica d’un edifici, ha d’estar ben col·locada, si no, arriba l’electricista i no sap on és cada cable. Doncs això seria una mica semblant. I això, si no hi ha un estímul, si res estimula aquesta habilitat, no succeeix.

08:22

El mateix passa amb les habilitats motores. Aleshores, paral·lelament al desenvolupament dels sentits, es va desenvolupant la capacitat motora. I el que veiem és que el nounat ja es pot asseure… a poc a poc, oi? Aguanta el cap, després s’asseu, després es posa dempeus, després gateja i després camina, oi? I què succeeix mentre passa això al cervell, a nivell cel·lular? Doncs que aquestes neurones, que en són 86.000 milions, s’han de connectar entre si. I això, és clar, això passa els tres primers anys de vida. Té tres anys per fer això. Aleshores, ho fa a una velocitat d’entre 700 i 1.000 noves connexions cada segon. I, perquè aquestes connexions succeeixin, li hem de donar coses per fer, perquè si no, no succeeixen. I això és una mica el que passaria en aquesta etapa sensoriomotora que succeeix dels zero als tres anys. I el que observem des d’un punt de vista biològic, per fora, és que creix el cap. El cap creix moltíssim en aquests tres primers anys de vida.De fet, el perímetre cranial d’un nadó, el perímetre cranial, seria més o menys d’entre 33 i 33 centímetres de mitjana. No importa si ets noi o noia. I quan arribes als tres anys, tens 50 centímetres de mitjana de perímetre cranial. Són 16 centímetres de diferència, més o menys, de mitjana. I ha crescut per això, perquè hem fet un cablatge, un cablatge nou que no hi era i que és molt important, perquè aquest cablatge és el que sustentarà tot el que passarà en els aprenentatges posteriors. Si aquest cablatge no es fa bé, després és molt més difícil que les coses se sustentin bé.

10:01

Aleshores, per això es diu que aquests tres primers anys, els 1.000 primers dies de vida, són tan importants, perquè és quan aquest cablatge s’ha de fer bé perquè després s’hi puguin fer més coses. I, després, les altres dues etapes que ens queden seria l’etapa que podríem equiparar amb el que seria l’escolarització preescolar i tota la primària, dels 3 fins als 12 anys, 10 o 11 anys, en què el creixement del nen, físicament, és molt, però el cap és molt poc, és molt menys, és una mitjana d’uns cinc centímetres. I aquí passen moltes coses, però d’una manera molt tranquil·la. El que fa el nen és aprendre a dominar el llenguatge per incloure en aquest llenguatge coneixements del seu entorn cultural que necessitarà per, després, quan sigui un adult independent, conèixer la seva geografia del seu lloc, la seva història, la seva llengua i tot el que coneixem en un nen de primària, les matemàtiques, per descomptat.Després, quan ja ha adquirit aquests coneixements culturals i de llenguatge, ve l’adolescència. Que l’adolescència és un moment de creixement brutal. La persona que fa una crescuda física i, a més, de sobte, on és el meu nen dòcil que volia agradar? Que és el que fa un nen de primària, que era, bé, que obeïa perquè no discutia, de sobte, ho discuteix tot. Ja no es creu res del que dius. Analitza en lloc de memoritzar. Qüestiona. Busca una mica la seva identitat. Primer, és molt grupal, fa el mateix que tots els seus amics. Després, a poc a poc, va escollint el que ell o ella es vol mostrar com a individu. I a això ho anomeno jo, perquè és el més característic, l’etapa de la personalitat o de la individualitat. I què és el que passa al cervell? Doncs créixer, créixer, encara creix, almenys, una mitjana d’uns tres centímetres de perímetre cranial. Com és que aquest canvi tan brutal succeeix amb tan poc canvi de volum? Doncs perquè el que passa és que es reorganitza tot, tot. Tots aquests coneixements, tota aquesta forma d’aprenentatge que el pobre nen de primària que tots hem sigut amb tant d’esforç s’ha generat, de sobte, canvia totalment la seva estructura anatòmica perquè venen les hormones sexuals, entre altres coses. I això el que fa és que et canvia el cervell.

12:29

I, d’una banda, comencen a aparèixer les emocions, que és el primer que s’acaba de formar, però, en canvi, el pensament analític encara és madur. Aleshores, què passa? Que els impulsos, allò emocional, pot. És el moment dels grans amors, enamoraments. I, aleshores, fins que no s’acaba d’estabilitzar el que anomenem l’escorça prefrontal, que és l’últim que madura al cervell, no assolirem una mica l’equilibri d’entre el que serien les emocions i la raó o la forma més analítica de pensament. De manera que podríem dir que l’adolescent és com un etern enamorat. Perquè quan estàs enamorat, la raó no serveix per res. I això és el que passaria. Aquestes serien les quatre etapes. A la primera, predominaria allò anatòmic, la formació de les estructures. A la segona etapa, del naixement als tres anys, predominaria allò sensorial i allò motor. A la tercera etapa desenvolupem les nostres habilitats lingüístiques, i amb elles, els coneixements científics d’història, etcètera. I a l’última etapa desenvolupem la nostra identitat, i ja estem preparats per quan les nostres hormones sexuals i el nostre canvi corporal ho permeti, aleshores, ja estem preparats per ser adults independents i procrear si ho desitgem.

¿Una persona inteligente nace o se hace? María José Mas
13:49
Leticia López. María José, si parléssim de la intel·ligència de les persones, podríem dir que és genètic, que ja ve donat, o es pot desenvolupar i estimular al llarg de la vida?

14:00
María José Mas. Doncs mira, com més entenem el neurodesenvolupament, més es adonem que aquesta separació que tu em preguntes el que serien les capacitats, diguem-ne, donades per l’herència genètica o les capacitats que podem adquirir, més ens adonem que no ho podem separar. És molt difícil en una persona concreta dir quines coses venen per les seves habilitats, diguem-ne, genètiques o innates, i quines coses són de la seva adquisició. Per què? Doncs te’n posaré un exemple que crec que ho explica molt bé. Els gens els tenim tots, són allà, però si res a l’ambient exigeix a l’organisme que expressi aquest gen, la natura prefereix estalviar-se l’energia a utilitzar-la sense necessitat. Tu pots tenir una capacitat d’intel·ligència, la que sigui, però si res t’estimula perquè aprenguis, doncs no aprendràs. I després tenim una altra qüestió, que és: què és la intel·ligència? El més fàcil seria dir que la intel·ligència té tres components que ens permeten observar-la. Un seria la capacitat que té cadascú d’aprendre. El següent seria el que has après. I el tercer és com utilitzo el que he après. La intel·ligència què és?Doncs la intel·ligència és la capacitat d’adaptar les teves habilitats personals a l’entorn per sobreviure amb eficàcia i amb eficiència. Aleshores, el que cal fer és oblidar una mica aquesta cosa de: “es neix o es fa”, i intentar que tot flueixi, facilitant al nen un entorn en què li posem novetats. Novetats perquè pugui desenvolupar les habilitats que té i ser eficaç amb elles. Però no val qualsevol entorn:“T’omplo de joguines, t’omplo de paraules, t’omplo de discursos”, sinó que el que ha de fer l’adult o el que és interessant que faci l’adult és ajudar-lo organitzant aquest entorn. I el que fa l’adult, l’adult que cria, mare, pare o qui sigui, és oferir la informació de l’entorn d’una manera organitzada perquè la persona pugui aprendre.

16:09

Aleshores, cal donar un espai amb les coses ben organitzades i que hi hagi temps perquè aprengui, cadascun al seu ritme, perquè si jo et poso una cosa, després una altra i una altra, no aprens res perquè no tens tems d’aprendre. I un cop hem fet això, quan ha après una cosa, li ensenyem la següent. És una mica el que podem dir de com estimular, entre cometes, la intel·ligència. Que, en realitat, el que estem fent és afavorir la supervivència de la persona a cada moment del seu desenvolupament. I això em sembla una manera molt més interessant i molt més real d’entendre el neurodesenvolupament: que si el neurodesenvolupament fos només una etapa de la teva vida que té com a finalitat ser adult. No, el neurodesenvolupament, com qualsevol moment de la vida, el cervell el que fa és adaptar-se a l’entorn. Si ho entenem així, ens resultarà molt més fàcil acompanyar aquest nen i oblidar-nos una mica de si té quatre anys, o tres, o si ha après a escriure abans o després, perquè, en realitat, no té més importància. I el que sí que cal fer és intentar evitar que el moment perfecte d’aprendre alguna cosa passi.

17:19
Leticia López. Tinc curiositat per saber una cosa. Als anys 90 hi havia un corrent anomenatl’”Efecte Mozart”, en què es deia que era positiu o bo per al fetus posar-li música perquè desenvolupava aptituds musicals. Què opines de tot això? És cert? És un mite? És real?

17:36
María José Mas. Pues esto del “efecto Mozart” es una cosa que he hablado muchas veces con mi amigo José Ramón Fernández, que es un pediatra neonatólogo que, por supuesto, el tema este le produce mucho repelús, ahora te voy a explicar por qué.
Doncs això de l’“Efecte Mozart” és una cosa que he comentat molts cops amb el meu amic José Ramón Fernández, que és un pediatre neonatòleg que, per descomptat, el tema aquest li produeix molta repulsió. Ara t’explicaré per què. Això sorgeix d’un estudi molt anecdòtic que es va publicar a ‘Nature’, perquè a vegades les revistes molt prestigioses posen coses molt cridaneres, però que són anecdòtiques. i per què és anecdòtic? Perquè només incloïa 36 adolescents, no incloïa altres edats. A 36 persones els posava la música de Mozart mentre feien una tasca una mica complexa. I, segons aquest estudi sobre 36 persones, aquestes persones responien millor si escoltaven Mozart que quan no ho feien. Però, a més, aquest “Efecte Mozart” no era perdurable, després d’un temps, desapareixia. És a dir, tenim 36 persones, adolescents, i que l’efecte no és perdurable. Això és el que comenta sempre en José Ramón. I, a partir d’aquí, ens hem inventat un munt de coses que no són certes. Ve aquí gent que llegeix ‘Nature’, sense més fonament, i diu: “Bé, doncs mira, com que això és així, doncs… I si ho posem al fetus, què passa?”.

18:46

I la cosa va començar posant música fora de… La dona embarassada es posava uns auriculars i posava Mozart al nen. Que dius: “Però, a veure, a quin cap cap que, si la natura, d’acord que és modificable, però si el fetus està envoltat de líquid, envoltat de membranes, envoltat de múscul, de grassa i de pell de la mare, per què pensem que és bo trencar totes aquestes barreres al so per facilitar-li que escolti una cosa que potser no ha d’escoltar?”. I per què no ho ha d’escoltar? Perquè la formació dels seus ossos no està prou forta per resistir segons quins volums de soroll. Aleshores, el volum de la veu de la seva mare és necessari que l’escolti, entre altres coses, perquè li facilita comprendre que el que escolta és veu. És una experiència que ja té i la reconeix molt propera a ell. Perquè el que més escolta un nadó, a part dels intestins i la resta del funcionament de l’organisme de la seva mare, és la veu de la seva mare, d’acord?I, quan neix, una de les coses que reconeix de la seva mare és la veu. També reconeix el gust i també reconeix les olors, que és el que ha estat tenint a dins. Són les tres coses principals que nota de la seva mare, però la resta de sorolls, al fetus el poden perjudicar pel que estic dient. Aquesta oïda interna, no només els ossos, sinó que els nervis no estan prout madurs per rebre aquest volum de soroll o de música, és igual, d’acord? I què passa? Doncs que s’ha vist que, quan això succeeix, s’altera la formació de les vies auditives i causa perjudici. Perjudica no només l’audició, sinó també situacions emocionals. Augmenta l’estrès, augmenta la tensió arterial. Tant és així que fa 20 anys que a les UCIs neonatals, quan s’atenen nens que han nascut abans d’hora, els nens prematurs, que s’anomenen així, es procura fer un lloc que auditivament sigui neutre, com menys sorolls millor. Abans, quan entraves a una UCI neonatal, tot eren sorolls, “Pi, pi, pi”, pels monitors, la gent parlant… Ara s’intenta que l’ambient acústic sigui molt silenciós. I el mateix passa amb les llums. Perquè s’ha vist després de 20 anys d’investigació en neonatologia, com diu en José Ramón, que això perjudica l’audició i l’estat de confort del nadó prematur. I, a més, és mentida que els nens que han rebut aquesta estimulació auditiva siguin després més intel·ligents. I, de fet, l’estimulació auditiva s’utilitza en casos de sospita de malestar fetal. Quan es pensa que el fetus, per qualsevol causa, no està bé i es pensa que està emmalaltint, una de les coses que fa el ginecòleg és posar un estímul auditiu per veure si reacciona. I el fetus reacciona amb molèstia, amb un gest de molèstia i d’estic malament. Per tant, queda claríssim, des del meu punt de vista i des del punt de vista de la ciència, que sabem que, avui dia, això no és gens aconsellable.

21:53
Leticia López. María José, tu, com a neuropediatra, m’imagino que t’han fet milions de preguntes a la consulta. Els pares, quan tenim el nostre fill per primer cop i diem: “Aquest és el nostre fill”, ens passen pel cap milions de dubtes. Un d’ells és: “Quan parlarà?”, “Com es desenvolupa el llenguatge?”. Quan ens diries tu que ens hem d’amoïnar en el cas que el nostre nen encara no hagi dit cap paraula? A qui hem d’acudir?

22:20
María José Mas. Si tenim una preocupació, sempre preguntar primer al pediatre, que ens ajudarà molt amb qualsevol dels dubtes que tinguem amb el desenvolupament, perquè el pediatre sap molt de desenvolupament. Una altra cosa és que, quan troba un problema, busqui l’ajuda del neuròleg pediatre perquè és tan àmplia la pediatria que necessitem especialitzar-nos per veure d’on sorgeix el problema. Però el pediatre t’ajudarà si realment hi ha aquí un problema o no n’hi ha. Hi ha una història molt bonica d’una nord-americana que va viure al principi del segle XX, que es deia Helen Keller. És una senyora que va néixer sana en una zona dels Estats Units rural, en què els pares tenien mitjans, però la nena va néixer sana, i parlem del principi del segle XX, no hi havia vacunes. I el que passava és que aquesta nena va tenir una infecció molt greu del sistema nerviós central. No ens queda clar si va ser una meningitis, una encefalitis o què va ser, de manera que va sobreviure, però es va quedar cega i es va quedar sorda. Com ensenyes el llenguatge a una persona que no té visió ni audició. És molt difícil. I, a més, com que li va passar als 18 mesos, ja deia algunes paraules anteriorment, però perquè només eren repetitives. No havia comprès encara, com és normal, el mecanisme profund del llenguatge. I, aleshores, això és molt bonic, perquè els seus pares van contractar una persona, una mestra d’educació especial, que li va ensenyar el llenguatge signat per sordcecs, que és precisament al palmell de la mà amb diferents gestos, donar paraules o donar idees amb gestos al palmell de la mà, perquè el tacte sí que està preservat. Aleshores, la nena, al principi, havia perdut totalment la capacitat de veure i d’escoltar, o havia perdut el poc que sabia parlar. Perquè això no és parla. És parla, però no és llenguatge pròpiament dit. I què va passar? Doncs que la mestra li anava fent això i ella sí que contestava alguna cosa de manera automàtica. “Vols aigua?”, “Doncs sí, aigua”. Però hi ha un passatge molt bonic a la seva vida. Ella després va créixer i es va poder comunicar a través d’aquests aprenentatges amb la seva mestra, que es deia Anne Sullivan, que potser aquest nom sí que sigui més conegut. ‘El miracle d’Anne Sullivan’ s’anomenen les novel·les i les pel·lícules. I Anne Sullivan va aconseguir fer-la parlar. I, finalment, Helen Keller es va fer mestra d’educació especial. Però abans que això passés, com que ella recorda molt bé com era la seva vida abans de tenir llenguatge, perquè va començar a parlar de nou als 7 anys, podem inferir com és el moment màgic d’entendre què és una paraula.

24:52

I ella explica que, de sobte, la mestra la va portar a beure aigua i li va posar el signe “aigua” a la mà. I ella explica que, en aquell moment, va ser quan es va adonar, en tocar l’aigua i associar la idea d’aigua amb aquell gest, que les coses tenien un nom. I ella diu: “Vaig comprendre que cada cosa tenia un nom, i amb cada paraula s’obria un món de pensaments nous per a mi”. I és una cosa extraordinària, perquè no és el mateix parlar que entendre que el que dius significa una cosa, oi? El llenguatge el podem dividir en unes etapes perquè ens resulti més fàcil comprendre com va sorgint. Una primera etapa, que seria prelingüística, que és aquella en què no hi ha paraules, però sí que hi ha comunicació. Una segona etapa, que potser és la més evident, que és la que apareixen les primeres paraules, són paraules soltes, seria l’etapa de: “Dic només una paraula”. Després d’això, el nen comença a unir paraules, i les uneix de dos en dos al principi. L’etapa de les dues paraules. I després d’això comença a fer una mena de parla telegràfica en què no hi ha elements de nexe, per, finalment, entrar a l’etapa del domini del llenguatge en què apareixen tots els elements del llenguatge ben estructurats.Aleshores, inicialment, a l’etapa prelingüística, el que predomina és la gestualitat, la referència de la seva mare, veure on mira el seu pare, quines emocions té… La seva mare, dic, perquè sol ser la cuidadora principal, però pot ser també el seu pare o una altra persona que sigui referència per al nen. I això comença a aparèixer cap als nou mesos d’edat. Anteriorment, hi ha hagut un somriure, però un somriure que és a qualsevol persona que apareix i que és molt positiu que hi sigui, i apareix cap als dos mesos d’edat. I aquest somriure hi ha de ser, perquè és indicatiu de salut.

26:44

Però hi ha més gestos que van apareixent després. Aleshores, cap als nou mesos, ja comença a entendre gestos com: “Dona-m’ho”, “Agafa-ho”. Es comencen a fer els cinc llops, comencen a picar de mans i, després, quan apareixen les primeres paraules, és un moment espectacular. És un moment màgic, el de la primera paraula. Una cosa és que aparegui la paraula, i una altra cosa és que el nen entengui que aquesta paraula fa referència a una idea. I, fins que no arriba més o menys a les 50 paraules, no les comença a unir de dues en dues. I això també apareix sobre els 18 o 20 mesos, que és quan aquestes paraules comencen a tenir un altre sentit. I és quan es poden formar frases de dues paraules. I, a poc a poc, el nen va fent frases cada vegada millor estructurades. Després, apareix la frase en la parla telegràfica, en què ja no només són dues paraules, sinó que en són unes quantes més. Pot dir, per exemple: “Nen vol aigua”. Després d’això, comencen a aparèixer els pronoms. I això també ho explica Helen Keller amb una frase que diu: “El moment en què vaig entendre el que era “jo”, vaig comprendre tot un món de sentiments i de referències personals que no podia tenir d’una altra manera”. Perquè si entens el “jo”, entens el “tu”, entens l’“ell”… Però, primer, necessites entendre el “jo”. I, després d’això, venen ja els detalls. Els detalls que són extraordinàriament importants, però si hem arribat aquí, la cosa canvia totalment. I què passa? Doncs que quan el nen, més o menys, té unes 300 o 500 paraules, ja comença a parlar d’una manera molt més estructurada i comença a aparèixer el que s’anomena “la fase del domini del llenguatge”. De manera que, als sis anys, un nen que no tingui cap dificultat i que hagi estat en un ambient natural en què se li ha parlat molt, en què mentre feia totes aquestes connexions a mil noves per segon, li estàvem fent cas i no estàvem utilitzant el mòbil o fent qualsevol altra cosa, doncs aquest nen tindrà un llenguatge superestructurat i pràcticament igual al d’un adult de la seva mateixa competència cultural. El que li faltarà és vocabulari, i això ho anirem adquirint al llarg de tota la nostra vida. De manera que sempre s’ha dit que un adult controla entre 5.000 i 10.000 paraules, però si ho comptem de debò, en són moltes més. És a dir, no deixem mai d’aprendre vocabulari, però l’estructura del llenguatge s’ha d’haver adquirit bé als sis anys d’edat.

¿Una persona inteligente nace o se hace? María José Mas
29:03
Leticia López. María José, hi ha nens que quan arriba la nit els costa molt anar al llit, no volen dormir. Els costa agafar el son, es desperten diversos cops durant la nit, a mi em passa amb els meus fills. Com afecta això al seu desenvolupament, al seu dia a dia? Calamoïnar-se en algun moment?

29:23
María José Mas. Els éssers humans hem de dormir, perquè si no dormim… De fet, un adult, si no assoleix les fases REM que es produeixen cap al final de la nit, el que passa és que no pot aprendre res. No descansa prou. Es trastoca, literalment, embogeix i per facultats cognitives. I el mateix passa a la infància. Les necessitats de son varien molt depenent de l’edat. Però l’espècie humana, les espècies animals en general, necessiten dormir, perquè dormir és imprescindible. No només per al descans del cos. No només per refer energies i per fer moltes coses que no podem fer mentre estem conscients, com, per exemple, recalibrar la nostra tensió arterial, recalibrar la nostra temperatura, la freqüència cardíaca, la freqüència respiratòria. Tot això es fa d’una manera inconscient mentre el nostre organisme està desocupat, està dormint, necessita fer això. Aleshores, això seria la part, entre cometes, física. El manteniment del xassís, per dir alguna cosa, seria això, i això es fa a la primera meitat de la nit d’un adult. A la segona meitat de la nit predomina un altre tipus de son que s’anomena son REM, que és el son dels moviments ràpids dels ulls, en anglès, “rapideyemovement”. I el que passa en aquesta fase REM és que es consoliden els aprenentatges, simplificant. És a dir, el que fem és aprendre mentre dormim, recordem les coses del dia, el que ens interessa se’ns queda, i el que no, marxa. Persones que només dormen cinc hores, probablement dormen insuficientment perquè no tenen suficient son REM per estar l’endemà alerta, descansat o aprenent. És molt important. I resulta que a la infància, com que tot en el neurodesenvolupament, aquestes fases REM, aquest tipus de son no és igual que el de l’adult. Els cicles, en el nen dura 60 minuts tot el cicle. És a dir, dura 20 minuts de son REM, 20 minuts de son mig em desperto i 20 minuts de son estic adormit profund.

31:26

Aleshores, què passa? Que el nadó o el nen, fins a una certa edat, més o menys fins al primer any de vida, es desperta molt. I això, és clar, per un adult que ha de fer l’altre cicle de son és horrorós, especialment a l’etapa de més petit. Aleshores, el que hem de fer és ajudar al nen a educar-lo a les hores d’activitat nostres. Però a un nadó no el podem educar gaire, hem de ser una mica el seu ritme. Però què podem fer? Doncs li podem indicar quan és de dia i quan no. Quan ha d’estar actiu i quan no. Aleshores, encara que cal deixar-lo dormir igual els seus cicles, no convé mai despertar un nen. Tret que ho indiqui el metge per alguna raó, cal deixar-lo que segueixi els seus ritmes normals, d’acord? Aleshores, el que hem de fer és que es distingeixi molt bé per l’ambient, quan l’ambient és diürn i quan l’ambient és nocturn. Per exemple, tu quan t’aixeques i et neteges, o fas el que acostumes a fer, l’esmorzar, doncs el nen que estigui… ja no estigui al seu bressol a les fosques, sinó que el portes a la sala amb tu o a la cuina amb tu, que ell vegi que hi ha moviment o que ella vegi que ens movem. El deixem en un lloc tranquil, no l’aclaparem, però l’ambient és un altre. I, en canvi, quan volem que arribi la nit, li fem un ritual que sigui sempre el mateix. El bany, el pijama, alletar-lo si és el cas i ficar-lo al llit, deixar-lo en silenci, a la penombra. I ell ja veu, i ella ja veu, que no és el mateix. I si anem fent això des del dia que neix… Hi pot haver problemes, però, en general, la majoria de nens entendran aquest ritme i acomodaran el seu rellotge intern a aquest ritme de som i vigília.

33:06

Si som caòtics, com en qualsevol altre aprenentatge, el nen no podrà descansar les hores que li convenen. I un nadó ha de dormir entre 12 i 16 hores al dia, sumant migdiades. Progressivament, aquest nombre d’hores que ha d’estar adormit van disminuint al llarg dels primers anys de vida, de manera que un nen de dos, tres anys, dorm unes 11 o 12 hores. I després em preguntaves pel nen que no vol anar a dormir, que és el nen de tres o quatre anys, perquè ja s’adona de tot i ja té un bon llenguatge. Entén les converses. I què li passa? Doncs que imita, aprèn per imitació. Per què no vol anar a dormir. Perquè a la casa hi ha coses que passen interessants, i les vol saber. I el nen de primària, en canvi, el que vol és agradar, i quan ja hem superat aquestes etapes, normalment, també hi pot haver algun problema, hi solen haver malsons, però estan més relacionats amb aquest despertar de la comprensió, de passar d’un sentiment molt imaginatiu a un pensament més lògic de la primària.I això genera un altre tipus de problemes de son que no són exactament malalties, però són petits problemes, com els malsons. I a l’adolescència ens torna a passar un altre cop que necessitem dormir molt. Hi torna a haver un canvi d’organització cerebral tan gran que necessita, el cervell, descansar molt, dormir molt per refer energia i menjar molt per refer energia. L’adolescent, a més, té el component que comença a segregar hormones sexuals, que tenen el mal costum de segregar-se de matinada. I les hormones sexuals serveixen per al que serveixen. Et posen en alerta, no et quedes tranquil i et desvetllen. I, aleshores, quan volen anar al llit a les dues de la matinada, els diem que no són hores d’anar al llit. I sí que és cert, i ens torna a passar, que hem d’acomodar la natura de l’adolescent a la nostra cultura que estem vivint. Però cal entendre-ho també, perquè, si no, és una baralla contínua, absolutament innecessària.

35:03
Leticia López:. I quan parlem d’anar al llit, el moment de: “Anem a dormir, creem una rutina…”, ens recomanen deixar de banda les pantalles i que apareguin els contes i els llibres. Quins beneficis té per als nens llegir contes des d’edats tan primerenques?

35:21
María José Mas. El llibre, a la nit, té l’avantatge que, com que no té llum, no diu al cervell: “És de dia, desvetlla’t”. Jo crec que un conte bonic, tranquil. No ho sé, no se m’acut cap ara, però segur que tu has explicat molts contes així.

35:37
Leticia López. ‘Endevina quant t’estimo’, per exemple.

35:39
María José Mas. Per exemple. És una cosa molt bonica perquè anirà a dormir molt tranquil o molt tranquil·la. Has generat un moment d’intimitat i que, a més, perdura tota la vida. Perquè jo sí que recordo quan la meva mare m’explicava contes abans d’anar a dormir o en qualsevol moment del dia. I per què llegir i no explicar-los de viva veu? El que sol passar és que entens millor del que t’expresses. Perquè, encara que tinguis un bon vocabulari, no sempre el tens accessible en el moment e què parles. Parlem tan de pressa que, encara que tinguem molt de vocabulari, si no és el que més utilitzem, aquesta paraula se’ns pot perdre entre tot el que volem dir. aleshores, quan expliques un conte inventat, està molt bé, però segurament no ajudaràs a augmentar, a incrementar el vocabulari. En cavi, si està escrit, són paraules que potser a tu no se t’haurien acudit, en aquell moment, dic, i aleshores et permeten ampliar el vocabulari d’aquesta persona. Jo recordo, amb la meva neboda, que en una ocasió, no sabia llegir, tenia dos o tres anys, aleshores li agradava molt que li llegís ‘El Rei Lleó’, i se’l va arribar a aprendre de memòria. És a dir, no sabia llegir, però ella veia la pàgina, sabia de què anava el conte i ho deia. I era molt graciós perquè hi havia un moment del conte que deia que en Simba es va convertir en un jove i vigorós lleó. El que vull dir és que l’exposes a un vocabulari molt més ric, jo no faria servir aquesta paraula per explicar-la en un conte a un nen de tres anys. Però, en canvi, com que és al conte, la faig servir, i ella l’escolta, i sembla una cosa absurda, però finalment això augmenta el seu vocabulari i permet que sigui molt més ampli que si no l’utilitzem així. És a dir, que hi ha moltes raons. Una seria, purament, diguem-ne, acadèmica o de coneixement cultural, com és el vocabulari. Una altra seria la tendresa, el moment de tranquil·litat amb la teva mare. I un altre seria permetre i facilitar la relaxació i evitar l’excitació prèvia per dormir amb tranquil·litat i no estar actiu en el moment d’anar al llit.

¿Una persona inteligente nace o se hace? María José Mas
37:37
Leticia López. I, parlant de lectura, en el moment de llegir, podem llegir en veu alta o llegir per a un mateix. Quins beneficis té la lectura en veu alta en relació amb la d’un mateix?

37:48
María José Mas. Doncs són dues formes diferents de llegir. És a dir, la lectura en veu alta l’hem feta tots en algun moment de la nostra vida, perquè quan aprens a llegir, llegeixes en veu alta. Per què? Perquè no saps com es diu aquesta paraula. Aleshores, te la dius a tu mateix per pronunciar-la bé i per entendre bé… És a dir, l’has sentida molts cops, però no saps com es pronuncia bé. En llegir-la, t’obligues a tu mateix a pronunciar-la bé. I també ens passa quan aprenem un idioma nou. En aprendre un idioma nou, preferim llegir-lo en veu apta per anar habituant la nostra orella a aquesta nova fonètica de l’altre idioma. I, aleshores, en el nen petit, la lectura en veu alta és la norma. I arriba un moment, tu ho saps bé, que comença a llegir per a ell mateix, o que tu li demanes: “Ja no llegeixis en veu alta, intenta llegir per a tu mateix”. Per què? Perquè estem buscant dues coses diferents. Tots llegim les instruccions de l’Ikea o de la rentadora en veu alta, per posar-ne un exemple. Perquè quan una cosa és nova i no l’entenem bé, o surt del nostre àmbit, la llegim en veu alta, perquè és una manera d’entendre-la millor. Ens permet entendre-la millor.Però, en canvi, poques vegades llegiràs una novel·la, una poesia, o inclús un llibre, no ho sé, si t’agrada la filosofia, alguna cosa que t’introdueixi a la reflexió, normalment no ho llegeixes en veu alta, ho llegeixes en veu baixa perquè el que estàs fent és reflexionar sobre el que llegeixes. Normalment, llegim en veu alta per comprendre i per rememorar, perquè si estudies… Si vols estudiar alguna cosa, també ho sols llegir en veu alta. Inclús ho teatralitzes perquè t’ajuda, oi? Per exemple, a l’edat mitjana, els joglars s’havien d’aprendre ‘El cantar de Mio Cid’, que té milers de paraules. I com se l’aprenien? Perquè no hi havia paper per imprimir-lo i llegir-lo. Doncs se l’aprenien cantant, representant-lo, i així s’aprenien els versos. I, de fet, ‘El cantar de Mio Cid’ té tantes versions perquè no és fidel al que va ser inicialment. Aleshores, és diferent llegir en veu alta per això, perquè estàs comprenent, fent teva la història. I un cop la fas teva, el que vols fer és aprofundir, reflexionar, aturar-te a veure-ho, gaudir amb aquella lectura. Aleshores, encara que les dues serveixen per aprendre, diguem-ne que poden ser formes d’aprenentatge una mica diferents.

40:08
Leticia López. María José, et volia donar les gràcies per haver vingut avui i per haver-me donat l’oportunitat de seure aquí amb tu en aquesta entrevista. Moltes gràcies, un plaer.

40:19
María José Mas. Molt de gust parlar amb tu i que m’hagis proposat preguntes tan interessants que crec que poden haver estat d’interès per a tots i que espero que siguin útils. Moltes gràcies a tu, Leticia.

40:29
Leticia López. Gràcies.