Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Una lliçó d’esportivitat d’un entrenador de futbol

Vicente del Bosque

Una lliçó d’esportivitat d’un entrenador de futbol

Vicente del Bosque

· Exseleccionador nacional

Vicente del Bosque és l'únic exfutbolista, exentrenador i exseleccionador nacional que va portar Espanya a guanyar la Copa Mundial de Futbol el 2010, seguida de l'Eurocopa el 2012. Com a futbolista i entrenador ha estat lligat a el Reial Madrid Club de Futbol des de la dècada de els 70, amb una trajectòria que va destacar per l'admiració dels seus jugadors i el respecte dels seus rivals.
Quan es va retirar el 2016 s'havia convertit en l'únic entrenador campió de l'Mundial, Eurocopa, Mundial de Clubs i Champions, Pilota d'Or 2012 i nomenat Millor Entrenador de l'Món en quatre ocasions per la Federació Internacional d'Història i Estadística, i Millor Entrenador de Europa al 2000 i de l'Any 2002 per la UEFA.

El seu lideratge ha estat considerat "amable" perquè ha destacat l'aspecte humà, l'esforç i la humilitat dels seus equips per sobre de premis, derrotes, títols i categories. A el mateix temps, Del Bosque ha criticat les conductes antiesportives, els errors en el camp i fora d'ell, i ha assenyalat la responsabilitat social dels esportistes com a referents dels més joves. Una filosofia que recull en les seves memòries 'Guanyar i perdre', com a lliçó d'esport i de vida que va portar a el vestuari, a el terreny de joc i a el dia a dia.
"Hem guanyat, però també hem perdut i de les derrotes s'aprèn. Crec que el més important en l'esport és traslladar les millors conductes, valors intemporals, de tota la vida, de respecte, educació, bon comportament, de ser generosos i complir amb aquest mínim compromís social. el futbol té un poder educatiu terrible ", conclou Del Bosque.


Creant oportunitats

Vicente del Bosque

Vicente del Bosque és l'únic exfutbolista, exentrenador i exseleccionador nacional que va portar Espanya a guanyar la Copa Mundial de Futbol el 2010, seguida de l'Eurocopa el 2012. Com a futbolista i entrenador ha estat lligat a el Reial Madrid Club de Futbol des de la dècada de els 70, amb una trajectòria que va destacar per l'admiració dels seus jugadors i el respecte dels seus rivals.
Quan es va retirar el 2016 s'havia convertit en l'únic entrenador campió de l'Mundial, Eurocopa, Mundial de Clubs i Champions, Pilota d'Or 2012 i nomenat Millor Entrenador de l'Món en quatre ocasions per la Federació Internacional d'Història i Estadística, i Millor Entrenador de Europa al 2000 i de l'Any 2002 per la UEFA.

El seu lideratge ha estat considerat "amable" perquè ha destacat l'aspecte humà, l'esforç i la humilitat dels seus equips per sobre de premis, derrotes, títols i categories. A el mateix temps, Del Bosque ha criticat les conductes antiesportives, els errors en el camp i fora d'ell, i ha assenyalat la responsabilitat social dels esportistes com a referents dels més joves. Una filosofia que recull en les seves memòries 'Guanyar i perdre', com a lliçó d'esport i de vida que va portar a el vestuari, a el terreny de joc i a el dia a dia.
"Hem guanyat, però també hem perdut i de les derrotes s'aprèn. Crec que el més important en l'esport és traslladar les millors conductes, valors intemporals, de tota la vida, de respecte, educació, bon comportament, de ser generosos i complir amb aquest mínim compromís social. el futbol té un poder educatiu terrible ", conclou Del Bosque.


Creant oportunitats

Transcripció

00:05
Rebeca Gallego. Hola, Vicente.

00:06
Vicente del Bosque . Bon dia.

00:07
Rebeca Gallego. Em dic Rebeca i soc mare d’un nen. Avui et volia preguntar sobre una sèrie de coses i espero que me les puguis respondre.

00:14
Rebeca Gallego. En primer lloc, m’agradaria explicar-te que jo soc una apassionada del futbol des que era petita. He pogut anar al camp, l’he vist a la tele i la veritat és que ha estat una passió. Recordo el moment en què vau guanyar, vam guanyar, el Mundial com un dels moments més màgics de la meva vida. I, ara que soc mare, veig, la veritat, el món amb uns altres ulls. M’agradaria saber, tu que ho has guanyat tot, quins valors i quins aprenentatges creus que aconsegueixen els nens, els nens i les nenes, amb l’esport?

00:41
Vicente del Bosque. Bé, en primer lloc, et vull dir que si soc aquí és, precisament, perquè hem guanyat. Si no haguéssim guanyat, segurament, no tindríem aquesta conversa. Com a central, ja partim d’una posició de guanyar, que sembla que això és gairebé, gairebé el que més importa, guanyar. Però jo crec que el més important també és traslladar les millors conductes. Jo crec que són valors intemporals, de tota la vida, del respecte, de l’educació, del bon comportament, de ser generosos, de complir el mínim compromís social que tota persona ha de tenir a la vida. Jo que crec que l’esport, l’esport i el futbol, que m’hi he dedicat tota la vida, jo crec que té un poder educatiu enorme, enorme, més del que pensem.

01:29
Rebeca Gallego. M’agradaria també preguntar-te, perquè, tot i el teu gran bagatge en el futbol, primer com a futbolista i després com a entrenador, et volia preguntar pel tema de les derrotes. Deia Borges que la derrota té una dignitat que la victòria no coneix. Què has après a través de les derrotes?

01:45
Vicente del Bosque. Bé, jo he tingut la sort d’estar 36 anys en un club com el Reial Madrid i vuit anys a la selecció, on gairebé sempre ha sigut una norma guanyar. Gairebé sempre, dic, també hem perdut. Que, en el fons, cal saber guanyar i saber perdre. I les derrotes és clar que t’ensenyen. I que jo crec que, a més, per educar els joves, hem d’admetre la derrota. Però tot el que hi ha al voltant del futbol et porta a haver de guanyar: “Perquè si no guanyes…”, “Perquè si no guanyes…”. O un pare, quan arriba el seu fill de jugar el seu partit de futbol setmanal, i pregunta al nen: “Com heu quedat? Heu guanyat?”. És el primer que li pregunten, si han guanyat. “Has fet algun gol?”. Com si això fos, també, molt, molt important, quan es veu que hi ha coses que el futbol, jo crec que transcendeix, transcendeix a això de guanyar i si has fet un gol o no l’has fet, com a símptoma que has jugat molt bé. Potser has fet un gol i has estat un desastre i no has estat un bon company. Quan parlem de derrota i de victòria, m’ho plantejo, vaig al meu propi recorregut vital, oi? I jo crec que he adquirit un equilibri emocional que a vegades xoca a la gent. És a dir: “Ostres, aquest paio, fem el gol al minut 116, Iniesta fa el gol i només fa així, un gest amb els punys tancats, com: ‘Bé, gairebé ho tenim’”. Aleshores, jo crec que cal tenir aquest equilibri emocional, que és tan important en la victòria i en la derrota. Ni creure que, per haver guanyat, som la nata, ni per haver perdut, cal dramatitzar la derrota.

Una lección de deportividad de un entrenador de fútbol. Vicente del Bosque
Quote

“L'esport té un gran poder educatiu”

Vicente del Bosque

03:26
Rebeca Gallego. Vicente, m’agradaria preguntar-te ara per l’estrès. Com gestiones l’estrès en una situació com pot ser un Mundial i com ho apliques també a…?

03:34
Vicente del Bosque. Doncs mira, t’ho explicaré des de l’exemple, que és el millor. Nosaltres, com sabeu, vam perdre el primer partit contra Suïssa. Va ser un moment de dolor, de disgust. No trobàvem motius al fet que poguéssim perdre aquest partit, però la realitat és que el vam perdre. I, en aquests tres dies, fins al següent partit, ens vam desviure, no només perquè les paraules i els fets han d’anar molt en paral·lel, molt junts. No pots dir una cosa als jugadors: “Hem jugat molt bé”, “No us amoïneu”, “Tenim encara sis partits, si guanyem els sis partits, som campions del món”, i donar-los tots els ànims possibles, però, també, si els diem: “Heu jugat molt bé”, també anar en paral·lel a això. I l’endemà vam jugar pràcticament nou jugadors dels 11 que havíem jugat l’altre dia. Perquè, és clar, si tu l’endemà en poses set de diferents, no va en consonància el que dius amb el que fas. I aquell dia nosaltres vam jugar amb nou dels mateixos que havien jugat el primer dia, perquè, a més, crèiem que no havíem de deixar de banda el que havíem fet fins aleshores, fins a arribar al partit de Suïssa, tota la fase de classificació, que havíem guanyat tots els partits. Bé, vam fer el que crèiem. I això, doncs aquest disgust que teníem, que estava ficat a l’equip, vèncer-la des de la més absoluta normalitat. Convèncer-los que teníem encara un repte important, i amb la fortuna que, a més, era un repte difícil, però no inassolible, perquè tu poses un repte que és… Tu a mi em dius que he de pujar per aquesta paret, i encara que em posis tots els mitjans, no hi pujo. No hi pujo. Però sí que són reptes que es poden aconseguir. I, efectivament, ho vam poder aconseguir.

05:22
Rebeca Gallego. Perquè confiaves també en l’equip, teníeu una base molt bona.

05:25
Vicente del Bosque. Sí, sí. I a ells, també, jo crec que els va tocar l’amor propi, “Hem perdut, però som un bon equip”. I, a més, jo crec que estàvem predestinats a la victòria. Crec que estava escrit que seríem campions.

05:42
Rebeca Gallego. També m’agradaria preguntar-te pel tema de la motivació. Tu treballes amb un equip molt diferent, amb persones molt diferents. Com treballes la motivació amb l’equip? Perquè hi ha gent que ve, quan tu els reuneixes, venen de guanyar-ho tot o no haver-ho guanyat. Com és aquesta cohesió del grup? Com els motives?

05:58
Vicente del Bosque. Doncs és una de les parts més importants, que un grup estigui unit en relació amb una filosofia comuna i unes idees comunes, i que després tinguem aquesta motivació per tirar endavant i fer les coses bé. I la motivació no pot ser temporal ni selectiva, ha de ser maratoniana. Una motivació… Tu tens una competició de Lliga i no pots pensar que només el partit important és el que jugues contra el Barcelona, contra l’Atlètic de Madrid o contra el Reial Madrid. Els partits són tots iguals i en tots has de buscar aquesta motivació absolutament maratoniana, inclús, inclús en els entrenaments, naturalment que sí. I això, jo crec la figura de lideratge d’un entrenador, jo crec que va sobre això, que qui aconsegueixi un major estat de motivació, no sé si d’excitació i de lluitar i que tots anem junts a la recerca d’aquest objectiu comú, jo crec que és el més important. Si tenim un grup intel·ligent, tenim un grup unit i tenim un grup dur, fort i resistent, doncs jo crec que haurem assolit la idea d’un entrenador.

07:03
Rebeca Gallego. M’agradaria portar a col·lació una anècdota d’un entrenador, que segurament el coneixes, Houllier, francès, que deia que si intentes treballar, o partir un bolígraf de plàstic, el podràs partir fàcilment…

07:15
Vicente del Bosque. Però si agafes un manoll de bolígrafs, no el trenques.

07:18
Rebeca Gallego. Exacte. Aleshores, finalment, la importància de la motivació, treballar un a un.

07:21
Vicente del Bosque. Sí, jo crec que pots aprofitar qualsevol moment, potser, per apropar-t’hi, un a un, i després també en grup. No es pot ser absolut, ni tot sempre en grup ni tampoc individualment. Jo crec que hi ha moments que es requereix un tractament individual i d’altres que va dirigit al grup.

07:43
Rebeca Gallego. Al final, tu, com a entrenador, has sigut el líder d’un equip. Com treballes aquest lideratge? És bo ser bondadós i permissiu o, d’altra banda, intentes també, a vegades, ser una mica més dur? Què és el que funciona millor?

07:55
Vicente del Bosque. Cadascú és esclau de la seva manera de ser, però jo prefereixo un lideratge cordial, compartit, deies tu, permissiu, segurament, perquè alguns diuen: “El lideratge d’en Vicente és molt bondadós”, que tampoc ho soc, que tampoc ho soc. Però no pensem que una cosa bona, ser bondadós, pot resultar dolenta. Al contrari, jo crec que el que has de tenir és un lideratge que influeixi en els jugadors de manera positiva. Si no hi influeixes, no és un lideratge, és tot el contrari, no sé ni quin nom posar-li. Però jo crec que si tu tens un lideratge emocional amb els jugadors, t’entens bé amb ells, ets cordial… També, exigent, també exigent, també que et creguin. Si no et creuen, difícilment pots influenciar-los. Per tant, que influeixis, que tinguis credibilitat, que siguis exigent, jo crec que són qüestions fonamentals. I que siguis bondadós, o que tinguis bondat, no és dolent si sempre els tractes a tots igual. Si hi ha una diferència amb el tracte d’uns amb altres, doncs segurament tampoc és ideal.

09:05
Rebeca Gallego. I ells noten, finalment, aquestes diferències al vestuari? O tu en tens algun de preferit?

09:11
Vicente del Bosque. Doncs segurament. A més, som molt picallosos en algunes coses, pensem… Jo tenia un entrenador que ens anomenava, potser, pel nom. I quan et deia el teu nom, deies: “Que bé, m’ha dit el meu nom, vol dir que em dirà alguna cosa bona”. Però si em deia el meu cognom, deia: “M’escridassarà, segur”. Però és cert. Jo crec que cadascú tenim la nostra manera d’actuar, i el que sí que hem d’intentar és ser, amb el crac de l’equip i amb qui és més a baix, com més justos millor. No dic al 100 % perquè gairebé és impossible. Alguns diuen que tractar d’igual a tots és una de les majors injustícies que hi ha. Però sí, jo crec que amb un jove que ve del planter o amb un jove que ha costat molts milions d’euros, l’ideal sempre és que tinguem un tracte igual per tots i que ells no vegin una diferència, que no vegin diferències, si no, l’entrenador es queda molt tocat.

10:08
Rebeca Gallego. I, Vicente, em podries posar algun exemple sobre el lideratge?

10:12
Vicente del Bosque. Jo he tingut molta sort, de debò, de debò, no és per parlar malament de ningú. He tingut entrenadors molt bons, però principalment, principalment, us he de dir que molt humanistes, gent que valia molt, que no només sabien de futbol, que molts cops, qui només sap de futbol, no sap ni de futbol. Gent que era molt, molt important i que jo els tinc un gran respecte perquè eren humanament fantàstics. Jo crec molt en aquesta part. Sense aquestes dues grans tasques que té un entrenador, que és la part de l’estratègia esportiva, tot el que està relacionat amb l’estratègia esportiva, escollir uns jugadors, un mètode d’entrenament, escollir un sistema de joc, bé, tot això que està relacionat amb la part esportiva, és molt important, la tàctica, tot. Però crec molt més en les relacions personals. Segons s’estableixin, segons es desenvolupin aquestes relacions, si la plantilla és bona, si tenim un clima sa, segurament, estarem més prop de l’èxit que si no.

Una lección de deportividad de un entrenador de fútbol. Vicente del Bosque
11:20
Rebeca Gallego. Creus, també, en la diferència entre un bon líder o un bon cap? És a dir, a la fi, el líder és la persona que lidera un equip i que és admirada, i el cap és una mica temut.

11:29
Vicente del Bosque. Sí, totalment, totalment. T’ho anava a dir ara, el líder és admirat i l’altre és temut. I jo crec que sabem que hi ha pares que han estat temuts pels seus fills, i d’altres que han sigut bons pares i són pares admirats pels fills. Jo crec s’ha de pretendre, però sense cap subterfugi, sinó de la manera més natural possible.

12:00
Rebeca Gallego. M’agradaria ara preguntar-te per un concepte del qual parles al teu llibre, ‘Ganar y perder’, que és la fortesa emocional que apuntaves abans. Com d’important és la fortesa emocional?

12:12
Vicente del Bosque. Doncs jo crec que és molt important, perquè la singularitat què té una plantilla, que és, a la fi, del que estem parlant, és que són 23 jugadors, o 25, dels quals només en juguen 11, que 12, 13 o 14 es queden sense jugar, que això sempre és una preocupació per l’entrenador. Si un entrenador està molt ufanós, molt simpàtic, quan han guanyat, després d’un partit, ha de pensar molts cops que n’hi ha 12 o 13 que no han jugat gens o que han jugat molt poc, i que diran: “Aquest pensa que qui ha guanyat el partit és ell”. Sempre cal tenir aquesta prudència per ser gairebé sempre el mateix. No pots estar sempre, no ho sé, és la meva opinió, no vull dir que això ho hagin de fer tots, en una zona tècnica, al camp, dirigint un partit, cridant, protestant, ficant-se amb l’àrbitre, amb no sé qui, amb l’altre, quan hi has de ser per buscar solucions, no per estar vivint el partit…, si és un servei de banda més o menys, sinó que has de buscar solucions. Molts cops, és gairebé més el teatre que buscar solucions, que es tracta d’això. I aquí, doncs jo crec que l’entrenador ha de ser com més equilibrat millor, com més equilibrat millor. El que et deia abans, ni dramatitzar molt la derrota ni creure que perquè guanyis ets un fenomen.

13:34
Rebeca Gallego. M’agradaria parlar ara amb tu, Vicente, sobre el terreny de joc infantil. Al final, veiem també en aquests terrenys de joc comportaments una mica inacceptables de certs pares o de gent de fora que es fiquen amb l’àrbitre, amb els entrenadors, inclús amb els nens. Com treballeu, a la fi, amb aquestes figures paternes? Els integreu, d’alguna manera, a l’equip? Teniu alguna manera d’unir el grup i d’ensenyar-los una mica com s’han de comportar, d’alguna manera?

14:02
Vicente del Bosque. Quan em vaig retirar del futbol com a jugador, sempre vaig pensar que seria un entrenador formatiu, no pensava que em dedicaria al món professional, i vaig estar 17 anys encarregant-me del planter, intentant portar els millors jugadors que hi havia a tot Espanya. Ara ja és de tot el món, però abans només d’Espanya, principalment de Madrid, donar-los el millor aliment. I van ser els anys més enriquidors de la meva vida. 17 anys… Em permetré una pedanteria, i és que em sentia imprescindible. Jo sabia que no ho érem perquè tots els que érem allà… En vindrien d’altres que ho farien molt millor que nosaltres. Però sí que és cert que volíem portar els millors i donar-los el millor aliment. I una cosa molt important és que tinguéssim més cura de qui més ho necessités, qui, per circumstàncies familiars, potser no havia tingut una base fàcil, no havia tingut una base. Aleshores, jo crec… Perquè per nosaltres el més fàcil era, quan portaves un nen de fora, de províncies, dir-li: “Ep, si no et comportes bé, marxaràs a casa”. Aquesta no és la solució. I nosaltres ens vam bolcar amb ells, amb joves que havien sigut problemàtics, perquè no només és que volíem fer un jugador de futbol pel Madrid, pel Reial Madrid, sinó també una bona persona i que havia de seguir a la vida. I jo crec que amb això vam tenir molta cura. I, després, sempre pensàvem: “Ens reunirem amb els pares, farem una reunió i els farem veure que el futbol és molt bo per ells. Que no pensin que arribaran al primer equip, que això és molt difícil”. El que hem comentat abans. Però la realitat és que mai em vaig atrevir a fer el pas aquest dels pares, perquè estic convençut que és molt difícil que una gran majoria accepti aquests consells. Veuen el seu fill que, en lloc que l’estàs formant, que… L’entrenador el veuen malament si no els posa, si no els tracta com ells creuen que els han de tractar.

16:01
Rebeca Gallego. Et volia preguntar també sobre el tema, parlant dels pares, d’aquests pares que generen una pressió excessiva en els fills perquè pensen que a casa tenen el proper Messi o Cristiano Ronaldo. Què opines d’això? I també el tema de la frustració dels nens que aspiren a convertir-se en aquests futbolistes i, a la fi, en surt un entre un milió.

16:23
Vicente del Bosque. Sí, sí, exactament. Bé, doncs jo crec que cal ser realista. A veure, primer et parlo dels pares i dels avis, que és una figura també que s’incorpora també ara a anar a veure jugar els nens, pensant… Jo crec que aquesta figura… Jo veig molt difícil aquest assumpte, molt difícil, molt complicat. Et puc dir el que he vist i les pautes, el que penso, però després hi ha una realitat. Recordo que el meu pare anava a veure els nostres partits i era un seguiment silenciós, absolutament silenciós. Però ara s’ha convertit que el pare parla durant els partits, si el posen, si no el posen, si per què juga a un lloc i no a l’altre. És un assumpte que des de…, com t’ho diria?, d’aquest esperit de protecció que tenim els pares sobre els fills, és gairebé impossible que això ho corregim, encara que fem moltes campanyes, sempre serà allà el pare, l’avi, que pensen que al seu nen li estan fent mal. Perquè no, no li estan fent mal. Inclús quan, algun cop, si no juga, o juga menys, o juga… No passa res. Que sàpiga el nen i que aprengui el nen d’aquest poder didàctic que té l’esport, que pensi que alguns cops es queda sense jugar. I aquí sí que el suport del pare ha de ser absolutament a l’entrenador, com ho ets en l’àmbit escolar amb els tutors, amb els professors, en l’àmbit escolar, doncs igual.

17:47

No pots voler saber tu com es comporta el teu fill a l’escola perquè no ho saps. Qui ho sap és el tutor, qui és cada dia amb ell. Jo crec que aquí xoquem contra aquesta barrera de l’esperit de protecció, que és enorme. I després, et deia al principi ser realista. És clar que sí, cal ser realista amb els joves, dir-los: “A Salamanca, quants jugadors saben jugar a futbol en més de 100 anys?”. T’ho dic perquè soc de Salamanca. “Doncs en més de 100 anys en deuen haver sortit, d’internacionals, cinc o sis, i d’una certa rellevància, un o dos, no més. Quants joves han jugat a futbol? Doncs moltíssims. Heu de saber que, normalment, no sereu jugadors de futbol. Però sí que el futbol és una eina estupenda per formar-vos, sens dubte, sens dubte”. I que ells han de tenir somnis per voler ser-ho? És clar. Qui som nosaltres per treure’ls els somnis? Però han de saber que han de ser somnis… Però que el seu somni principal sigui ser un bon noi, un bon noi, i que sigui feliç jugant a futbol. Normalment, al futbol juguen els uns contra els altres. El futbol és un joc molt senzill, els uns contra els altres. Uns intenten fer gol a una porteria, defensen aquella, ataquen l’altra. És molt senzill. I hi ha una rivalitat amb els contraris, que crec que a les categories inferiors aquesta rivalitat està una mica més continguda. Però a vegades els exemples dels més grans, dels professionals, no són els més adequats.

19:14

El jugador que està protestant, un jugador que intenta que vegin que li han posat el colze al coll per provocar una falta del contrari… Bé, totes aquestes argúcies que es fan servir al futbol són uns exemples molt dolents pels joves. Us en poso un exemple sabut per tots. En una certa ocasió, a la selecció espanyola, vam tenir un enfrontament molt, molt cruel, que venia de cinc o sis partits seguits que van jugar el Reial Madrid i el Barcelona. És cert que molts dels jugadors eren dels dos equips i es va produir un enfrontament, que va ser un exemple molt dolent. I sort que ells, afortunadament, es van adonar que aquest exemple no el podien traslladar a la gent jove. I van arribar a una enemistat, gairebé cada dia, per influències externes, no perquè el mateix joc digui que passi això, sinó perquè les influències externes d’aleshores… No diré la gent que hi va influir, però van ser una influència nociva per nosaltres. Afortunadament, va acabar inclús amb el Premi Princesa d’Astúries a en Xavi Hernández i a l’Iker Casillas, però perquè es van adonar ells que aquests episodis que havien fet al terreny de joc eren absolutament antiesportius i que no beneficiaven la seva imatge. Jo no dic que hagi estat un sant amb ells, però sí que es tracta de fer-los veure que era molt important la part humana d’ells, el que traslladaven a la societat, a la gent jove. I que no només era guanyar, si podíem guanyar, sinó el camí, quin camí seguiríem per guanyar. Aquesta rivalitat, aquesta competència que hi ha amb el rival, jo crec que ha de ser esportiva. Perquè, al cap i a la fi, i jo tinc molt bones amistats a la Reial Societat, que ens van guanyar dos títols de Lliga sent jugador, al Barcelona hem tingut gent amb qui conservo l’amistat, de l’Athletic de Bilbao, que hem tingut rivalitat esportiva, però sempre hem tingut una bona amistat.

Una lección de deportividad de un entrenador de fútbol. Vicente del Bosque
21:15
Rebeca Gallego. Vicente, diem que, al final, el futbol és una gran família. Ens podries explicar o em podries explicar quins aprenentatges al llarg de la teva carrera has pogut aplicar com a pare de família de tres nens?

21:27
Vicente del Bosque. Doncs sí que és un aprenentatge magnífic. I estic molt content de tenir tres joves i els he intentat donar sempre el millor exemple, i sempre que tinguessin una bona conducta i fossin bons. I això és el que he fet. I, en el meu cas, per exemple, que tinc el mitjà, que és síndrome de Down i que és un noi amb discapacitat, l’hem intentat integrar a la societat de la millor manera possible, la que millor hem cregut. Hem cregut en l’ensenyament integral i ha anat a una escola d’integració pionera a Espanya. Volíem que treballés i està treballant. Volíem que fes esport i està fent esport, i l’acompanyo cada cap de setmana als pavellons de Madrid per veure’l jugar i per gaudir. I soc un pare, intento ser un pare, prudent, i el que vull és que es juguin… Encara que, també, amb aquests nois ocorren gairebé semblants els comportaments dels pares en relació amb els nois. Però, bé, és una tasca que he fet amb moltíssim plaer i de la qual em sento molt satisfet.

22:39
Rebeca Gallego. M’agradaria destacar la tasca de l’Álvaro, del teu fill, que deies que té la síndrome de Down. Al final, jo crec que a ell li devem la teva visió de part del futbol, perquè és un potent motor d’integració social.

22:50
Vicente del Bosque. Sí, és cert que ens ha donat una perspectiva de la vida també diferent. Bé, més temperada. I, en aquest cas, ens hem fet tres preguntes, jo, la meva dona, bé, tots: “Per què ens ha tocat a nosaltres tenir un fill amb discapacitat?”. Poc més tard, això quan acabava de néixer, i poc més tard era: “I per què no ens ha de tocar a nosaltres?”. I ara, finalment, sempre diem des de ja fa molts anys: “Què hagués estat de la nostra vida sense l’Álvaro?”. És el més bonic que es pot dir.

23:22
Rebeca Gallego. Jo recordo, a més, una imatge d’ell a l’autobús amb la copa del món, que crec que se’ns va quedar gravada a tot el món.

23:27
Vicente del Bosque. Sí, a més, va ser una cosa que ell em va dir: “Pare, si guanyem el Campionat del Món, pujo amb vosaltres a l’autocar”. Jo ni hi havia pensat, és clar, però jo: “Sí, sí, no et preocupis que puges amb nosaltres”.

23:38
Rebeca Gallego. Quina meravella!

23:39
Vicente del Bosque. I després, qui havia de pensar que seríem campions del món?

23:43
Rebeca Gallego. Sí. Et volia preguntar ara pel tema de la convivència als entorns infantils. Al final, el vestuari infantil és un espai on conviuen nens i nenes, i s’aprenen també un munt de valors, de generositat, de compartir, inclús de conviure, aquesta convivència. Creus que tot això els servirà el dia de demà a aquests nens i nenes?

24:03
Vicente del Bosque. Sí, sí, sens dubte, és clar. Jo crec que estem veient que els joves, a les escoles, des de petits, de seguida, els pares ja els porten… Jo crec que es van fent a la societat des de ben petits. I jo crec que és bo aquest tracte i aquesta convivència amb la resta. Igual que… Jo crec que hi ha tres espais clarament definits, que és el familiar, l’escolar i després l’esportiu. I en aquests tres espais, doncs jo crec que la convivència i el tracte amb la resta, jo crec que l’educa tant com si només ho volem fer a la nostra pròpia família que, en alguns casos, inclús ens podem equivocar.

24:49
Rebeca Gallego. El futbol, a més, sobretot amb els nens, té aquest avantatge, per dir-ho d’alguna manera, del treball en equip, de posar-los a tots al mateix nivell i unir-los per saber que depenen els uns dels altres, que es poden donar suport entre ells.

25:02
Vicente del Bosque. Sí, jo te’n posaria un exemple: com són els jugadors i com m’agradaria que fossin. Com són ho sabem tots, una mica egoistes, bé, però volem que no ho siguin. Volem uns jugadors, com et deia abans, que tinguem un clima laboral sa. Jo et diria que preferiria que estiguessin emocionats amb el que fan, emocionats amb la seva participació a l’equip, que els agradés el futbol, que sentissin passió per ell. Segon, que fossin generosos, molt generosos. No s’entén el futbol sense la generositat. I la vida jo crec que sempre és rendible per qui és generós. Que siguin inspiradors, també. Els nens no han d’estar callats i hi ha coses que, potser, als pares ens convencen, i als professors o als entrenadors, i el jugador ha de ser inspirador també de l’entrenador. I, finalment, lleials, lleials als seus pares, lleials als seus professors, lleials a l’entrenador i lleials a l’entitat. Si es troben en una entitat o en un club, com és el nostre cas, doncs que siguin lleials també al club. Jo crec que són quatre coses que podríem adornar amb més coses, però és com m’agradaria que fossin els jugadors.

26:12
Rebeca Gallego. Et volia preguntar, Vicente, al final, la gent del futbol sou referents per la societat, sobretot pels més joves, que imiten tant els comportaments dins el terreny de joc com fora d’ell. Què penses de tot això?

26:23
Vicente del Bosque. D’això no es poden oblidar els jugadors, i els que tenen aquest aparador diari de veure unes imatges. Jo crec que han de pensar també en ells, no només en els seus propis fills o en els fills dels jugadors, sinó també en tota la gent jove que els segueix i que són uns referents per ells. Jo, a la meva vida, vaig tenir referents. De jove, quan vaig arribar aquí amb 16 anys al Reial Madrid, vaig tenir uns referents que eren jugadors que eren al primer equip. Però després vaig tenir una gent que em va ajudar moltíssim, que va ser el senyor Molowny, un entrenador que vam tenir que era un senyor en tots els sentits, molt auster, discret i que estimava molt la seva empresa. I jo crec que ens ho va traslladar a tot el món. I després vam tenir un president, en Santiago Bernabéu, que era un lideratge absolutament moral i que ens va traslladar també aquest caràcter i aquesta forma de ser d’ell, que ens va impregnar a tots de la seva forma de ser. I jo crec que és necessari, a més, que tinguem aquests referents. Jo els vaig tenir al camp, amb els jugadors…, en aquella època eren els ie-ie, l’any 66 van ser campions d’Europa. I després, amb el senyor Molowny i en Santiago Bernabéu, van ser absolutament uns referents per tots nosaltres, que és, en el fons, el que tots busquem o els pares busquem, que els nostres fills tinguin bons referents, com ho han de ser, principalment, els pares, és clar, uns referents per ells.

Una lección de deportividad de un entrenador de fútbol. Vicente del Bosque
Quote

“La família, l'escola i el vestuari són tres espais per educar”

Vicente del Bosque

27:47
Rebeca Gallego. Vicente, parlant una mica de l’educació, m’agradaria preguntar-te: quina importància té per tu el tema dels professors i les professores a l’educació?

27:55
Vicente del Bosque. Doncs és fonamental, perquè ells no aspiren a obtenir res a canvi, ho fan tot des del desinterès més gran, desinterès no material, sinó que ho volen fer, ser els millors i donar el millor ensenyament als joves. No volen res a canvi. I, aleshores, jo crec que hem d’entendre aquesta generositat amb gent que es preocupa només de donar-te els millors ensenyaments, els millors valors i la millor educació, oi? Jo crec que són gent insubstituïble. I passa en el món de l’entrenador. L’entrenador, al final, el que vol… No ha de tenir favoritisme cap algú, sinó, jo crec, cap a tot el grup, donar-los els millors consells i donar-los la millor formació, que és, al cap i a la fi, el que volen.

28:45
Rebeca Gallego. Al final, els educadors, tant en un terreny com en l’altre, sou la base de la societat.

28:50
Vicente del Bosque. Bé, no sé si és la base, però sí que és cert que, si tenim educadors bons, tindrem bons jugadors, bons nois. Si tenim bons entrenadors, bons formadors, tindrem bons equips. Això és llei de vida.

29:07
Rebeca Gallego. Moltes gràcies, Vicente, per aquesta conversa sobre esport, futbol i, en definitiva, sobre la vida.

29:13
Vicente del Bosque. Molt bé, Rebeca, moltes gràcies. Encantat de ser amb tu, amb vosaltres, i tenir aquesta conversa, i tant de bo serveixi d’alguna cosa.