Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Una història de solidaritat prehistòrica

María Martinón Torres

Una història de solidaritat prehistòrica

María Martinón Torres

· Paleoantropòloga i directora de l'CENIEH

"Quan en el registre fòssil trobem una patologia o una malaltia, algun pot pensar que estem llegint una història negativa o trista, i resulta que és tot el contrari. Un os deformat està parlant de fortalesa a dos nivells: fortalesa individual d'aquell que va ser capaç de superar aquesta malaltia. i fortalesa de el grup que va cuidar i protegir a aquest individu ".

Maria Martinón Torres, paleoantropòloga i directora de el Centre Nacional d'Investigació sobre l'Evolució Humana (CENIEH), porta dècades investigant les petjades fòssils dels nostres avantpassats prehistòrics i com van influir en la nostra definició de l'ésser humà. "Al llarg de l'evolució humana, els comportaments altruistes, solidaris i cooperatius es remunten a milers d'anys en el registre fòssil", explica la investigadora.

Martinón Torres es va doctorar en Medicina, especialitzada en Evolució Humana i Antropologia Forense, i és catedràtica honorària al Departament d'Antropologia de la University College London. Forma part de l'equip investigador d'Atapuerca des de 1998 i ha participat en diversos projectes internacionals, com Dmanisi (Geòrgia) i la Xina. Ha publicat més de 70 llibres i articles científics sobre dentició humana i en 2019 va rebre la Medalla Rivers Memorial atorgada pel Royal Anthropological Institute de la Gran Bretanya i Irlanda (RAI), la institució acadèmica més antiga de l'món dedicada a l'antropologia.


Creant oportunitats

María Martinón Torres

"Quan en el registre fòssil trobem una patologia o una malaltia, algun pot pensar que estem llegint una història negativa o trista, i resulta que és tot el contrari. Un os deformat està parlant de fortalesa a dos nivells: fortalesa individual d'aquell que va ser capaç de superar aquesta malaltia. i fortalesa de el grup que va cuidar i protegir a aquest individu ".

Maria Martinón Torres, paleoantropòloga i directora de el Centre Nacional d'Investigació sobre l'Evolució Humana (CENIEH), porta dècades investigant les petjades fòssils dels nostres avantpassats prehistòrics i com van influir en la nostra definició de l'ésser humà. "Al llarg de l'evolució humana, els comportaments altruistes, solidaris i cooperatius es remunten a milers d'anys en el registre fòssil", explica la investigadora.

Martinón Torres es va doctorar en Medicina, especialitzada en Evolució Humana i Antropologia Forense, i és catedràtica honorària al Departament d'Antropologia de la University College London. Forma part de l'equip investigador d'Atapuerca des de 1998 i ha participat en diversos projectes internacionals, com Dmanisi (Geòrgia) i la Xina. Ha publicat més de 70 llibres i articles científics sobre dentició humana i en 2019 va rebre la Medalla Rivers Memorial atorgada pel Royal Anthropological Institute de la Gran Bretanya i Irlanda (RAI), la institució acadèmica més antiga de l'món dedicada a l'antropologia.


Creant oportunitats

Transcripció

00:03
María Martinón Torres. Soc la María Martinón Torres. Soc metge-paleoantropòloga, soc investigadora de l’equip d’Atapuerca i soc directora del Centre Nacional d’Investigació sobre l’Evolució Humana.

00:18
Juan Patricio Peñalver. Hola, María, em dic Juan. Per mi és un autèntic plaer ser avui aquí amb tu per parlar sobre el que investigues, que tracta sobre la prehistòria i l’evolució humana. Per començar, m’agradaria que ens expliquessis en què consisteix la teva feina.

00:37
María Martinón Torres. Hola, Juan, el plaer és meu. Em doneu l’oportunitat de parlar, precisament, de la meva feina i, sobretot, per persones com tu, que us dediqueu a l’ensenyament. Jo soc paleoantropòloga. Això vol dir que soc una persona amb moltíssima curiositat i intriga per l’ésser humà. Fins al punt que no m’importa traslladar-me al temps que faci falta, podem parlar de centenars de milers i fins i tot milions d’anys per comprendre en quin moment i en quines circumstàncies van anar sorgint aquestes característiques que nosaltres identifiquem ara com a humanes, com a característiques típiques de tots nosaltres. Hi ha qui pensa, potser, que als paleoantropòlegs només ens interessa el passat o només ens interessen els morts, però diré que és tot el contrari. Als paleoantropòlegs ens interessa l’ésser humà, a mi m’interessa l’ésser humà d’ara, l’ésser humà viu. Però és tanta la intriga que a mi m’agradaria utilitzar el passat com aquest mètode per apropar-me a ell i tenir una fotografia panoràmica d’aquest ésser humà. És com si la reconstrucció del passat fos el meu gran angular que em permet veure-ho des del principi. Jo crec que és aquesta passió de poder comprendre, per exemple, pensar que és fascinant, imaginar-se que alguna cosa que en el nostre dia a dia és tan rutinària, per exemple, com caminar sobre dos cames, és una cosa singular al món animal, una cosa que va sorgir fa milions d’anys, precisament, davant d’un canvi climàtic que va canviar dràsticament el paisatge. I aquell homínid capaç de desplaçar-se sobre dos cames va descobrir una manera diferent d’explotar el món, per exemple.

02:19

O pensar que pot existir una relació que sembla tan increïble, tan estrambòtica, per exemple, entre el nostre gran cervell… Tenim una mida cerebral que és gairebé tres cops més gran que el de qualsevol primat. Som un primat amb un cervell moltíssim més gran del que ens correspon per la nostra mida, doncs que hi pot haver una relació, per exemple, entre aquest gran cervell del qual estem tan orgullosos i un canvi a la dieta, haver estat capaços de començar a consumir carn i proteïnes d’origen animal, per exemple. O inclús plantejar-nos una cosa que ens sembla tan quotidiana, la tecnologia, en quin moment va sorgir i què va suposar? Això és una mica el que fem els paleoantropòlegs i els paleontòlegs. Sobretot, a través de l’estudi de les restes biològiques i dels fòssils, tractem de reconstruir aquests ancestres: com vivien, com creixien, com explotaven els recursos, què menjaven… I això és, sobretot, la paleontologia. Després hi ha l’arqueologia, perquè, en realitat, els humans som biologia i som cultura. L’arqueologia tracta de reconstruir, precisament, aquest comportament, i a través de l’estudi de les eines o de qualsevol vestigi d’ús d’aquestes eines, de les marques que deixa l’ús d’aquests estris arqueològics, comprendre com explotaven, com s’adaptaven al seu entorn. I jo crec que això és una mica la importància de la nostra disciplina i, d’alguna manera, doncs el que fem al CENIEH, el Centre Nacional d’Investigació sobre l’Evolució Humana. Volem estudiar l’ésser humà des de totes les seves perspectives: estudiem la seva biologia i el seu aspecte, estudiem la seva cultura, però per tenir aquesta foto panoràmica, ho necessitem col·locar en un lloc en el temps i, per tant, també treballem en la reconstrucció del paisatge. Treballem per esbrinar l’antiguitat d’aquestes restes per poder-les col·locar en el temps. Quan tu estàs construint una història, una pel·lícula, pots tenir les escenes individuals, però si no les poses en una seqüència temporal, no entendràs aquesta història.

04:14

Per nosaltres, és molt important col·locar l’ésser humà en un moment determinat, perquè és d’aquesta manera com comprendrem per què som com som. I, sobretot, jo crec que a la gent se la coneix a les distàncies curtes i en els moments de dificultats, de crisi, saber en quin moment o davant de quin repte, determinades característiques ens van permetre sobreviure i seguir evolucionant i ser avui aquí. Jo hi he arribat des d’un camp que no és gaire convencional, hi he arribat des de la medicina. No és habitual per la paleontologia i per la paleoantropologia, però bé, crec que és una disciplina molt completa i que, sobretot per l’interès que tenia de conèixer l’ésser humà, vaig dir: “Bé, potser ens interessa millor conèixer primer les peces de què estem fets, aquest trencaclosques, i com s’engranen, i quan ens comprenguem una mica, millor, com funcionem, com qui estripa una joguina, és quan em puc atrevir a saltar al passat i investigar una mica aquestes peces, com han anat apareixent”. I aquest és el camí que m’ha portat fins aquí.

Una historia de solidaridad prehistórica. María Martinón Torres
05:19
Juan Patricio Peñalver. He llegit que els teus germans i tu vau créixer amb una biblioteca de 20.000 llibres. Com va sorgir la teva vocació científica i quins diries que van ser o han estat els teus grans mestres?

05:35
María Martinón Torres. Doncs tens raó en el fet que a mi els llibres em semblen, no ho sé, jo crec que un dels millors invents de la humanitat. Jo crec que la lectura, la possibilitat de llegir, és una de les conseqüències més benaurades i més meravelloses que ens ha donat la capacitat d’abstracció de l’ésser humà. És a dir, si penses que som capaços, a un nombre limitat de trets, o unes combinacions, com les lletres de l’alfabet, ser capaços de dotar aquests trets limitats d’un significat capaç d’atrapar-ho tot, és a dir, d’atrapar el que ha passat, enregistrem la història… Atrapar el que està passant i poder-ho compartir i passar-ho a la següent generació, inclús atrapar móns que no existeixen, doncs és fascinant. Jo crec que la lectura és una de les millors armes que tenim per fer front, inclús, ho diré, a les incerteses del futur. I jo advoco, a més, per la lectura de tot tipus. Potser algú diu: “No, has de llegir aquest tipus de llibres, has d’estudiar alguna cosa per treure’n profit”. Jo soc una gran defensora de la lectura de ficció i, és més, diria, fins i tot, de ciència-ficció, perquè la ciència-ficció juga amb móns que no existeixen, de moment, però, d’alguna manera, respectant les lleis de la ciència, i jo crec que això és fascinant. Som un ésser que, amb aquesta capacitat d’abstracció, pot viure ara, en el passat, podem viure en el present, podem viure en el futur i a móns que no existeixen. Jo crec que és aquest exercici, i que els llibres ens ensenyen a pensar. I ens ensenyen a pensar perquè, precisament, la manera en què l’ésser humà raona en el seu dia a dia està molt relacionada amb l’estructura d’un relat.

07:17

Tu, en el dia a dia, quan tens un problema, quan tens una disjuntiva, “No sé què fer, com hauria de reaccionar?”, en realitat, el nostre cap ens està posant milers de móns que no existeixen. Comencem a fer una seqüència: “Si faig això, passarà allò, té aquesta conseqüència, no m’interessa. Però, si responc i els explico això, té una altra conseqüència. Potser”. És a dir, en realitat, estem veient móns possibles que no arriben a ocórrer, però és amb aquesta manera d’estructurar el relat de la realitat com aprenem.

07:48
Juan Patricio Peñalver. El poder de la imaginació.

07:49
María Martinón Torres. Exactament, de viure a móns que no existeixen, però que després ens permeten… És com si estiguéssim assajant en un món que encara no és real. Tenim aquesta capacitat de dir: “Ho provaré. Ho provaré, però no aquí, que té una conseqüència potser més irreversible. Provaré al meu cap què passa si faig alguna cosa determinada i després l’aplico a la realitat”. Aleshores, jo crec que la lectura, si a algú se li inculca la lectura, li estàs donant un regal. És molt difícil que aquesta persona, passi el que passi, se senti sola, o se sentirà menys sola. I això a mi m’ho van inculcar. Els meus mestres… Diré, en primer lloc, la meva família, perquè és cert que és en el si d’aquesta família on jo he aprehès moltes coses. Sobretot, s’aprèn i s’aprehèn amb l’exemple, fent i veient, més que si t’ho diuen. En el camp científic, doncs jo he tingut molta sort, precisament, de tenir bons mestres, que en realitat eren mentors, mentors de debò. He tingut en José María Bermúdez de Castro, que ho segueix sent, que és el codirector dels jaciments d’Atapuerca, i l’Ángel Carracedo, director de l’Institut de Medicina Legal, que són persones que, des de disciplines molt diferents, em van oferir una cosa que tenien en comú, i era vocació i generositat. I jo crec que un mentor i un mestre el que ha de ser és generós i que, a més, una persona que té vocació i que té passió, és molt difícil que no sigui generosa. És a dir, quan tu sents alguna cosa, com quan un està enamorat, et mors per explicar-ho. Jo crec que una persona que ha descobert la passió de la ciència, si de debò és un bon científic, és impossible que s’ho vulgui quedar i empassar sol, et mors per poder-ho transmetre. I això és el que em vaig trobar amb ells, persones que em van obrir oportunitats. No em van dir què havia de fer o per on havia d’anar, sinó que em van obrir un ventall ampli pel qual jo pogués caminar sense sentir-me sola.

09:44
Juan Patricio Peñalver. Jo soc professor, i una de les coses que intento és estimular la curiositat dels meus alumnes i també que experimentin el plaer de descobrir. Quins consells donaries als professors perquè puguem despertar vocacions científiques com la teva?

10:06
María Martinón Torres. Els professors teniu moltíssim valor, moltíssim mèrit i moltíssima responsabilitat, però també moltíssim poder en aquests moments en què, precisament, l’ésser humà, per les seves característiques de creixement, té moltíssima plasticitat. Estem fets per aprendre. Som una espècie que té un període de creixement, d’immaduresa, moltíssim més prolongat que qualsevol altre animal. És a dir, precisament, l’èxit de la nostra espècie és que, estratègicament, l’evolució, la selecció natural, ha invertit per fer-nos plàstics i flexibles durant moltíssim més temps. I és aquí on realment hi hem de posar un esforç. Per mi, l’ensenyament, i jo crec que és el millor consell que podria donar, és que, tant si estàs ensenyant matemàtiques, economia, socials o inclús llengua, jo crec que cal posar més èmfasi en el “com” i en el “per què” que en els continguts, que en el “què”. Cal ensenyar a pensar. Quan un parla, i et deus trobar, m’imagino, molts cops amb aquesta disjuntiva que un no sap la seva vocació, quin camí escollir, és que per poder escollir, cal conèixer. Aleshores, un veritable mestre, un veritable mentor, un professor de debò, no els diu com han de ser ni què han de fer, sinó que els dona la plasticitat perquè ells descobreixin totes les opcions que tenen. I jo recordo molts cops un relat, és molt curt i m’agrada molt, d’Eduardo Galeano, que és un pare que porta el seu fill a veure el mar per primer cop. Aleshores, és un nen que davant d’aquesta immensitat, d’aquesta explosió que no es pot imaginar, que és veure la mar per primer cop, una cosa tan enorme, tan difícil de concretar i de tancar, el nen, sobresaltat, diu al seu pare: “Ajuda’m a mirar”.

11:57

“Ajuda’m a mirar”. Jo crec que és el que ha de fer un professor, ajudar a mirar. Hi ha moltes coses per ensenyar. Per poder escollir, cal conèixer i, sobretot, potser, en l’àmbit de la ciència, ajudar-los a descobrir que aquesta imatge de la ciència, del científic com una persona avorrida, tancada, que no té res per compartir amb ningú, que tot és tan estricte, tan rigorós, tan limitat, que és un camp que et dona poca llibertat, precisament hi ha una etapa en què és tot el contrari. Un científic ha de ser molt rigorós en l’aplicació d’un mètode perquè et permet una cosa preciosa, que és que el que tu descobreixis, pugui venir algú darrere i, reproduint exactament el que tu has fet, pugui veure el mateix. Jo crec que això és meravellós, i aquí cal ser estrictes, cal ser rigorosos. Però hi ha una part extremadament creativa en la ciència, que és la prèvia, quan has de discórrer com interrogar la realitat. Hi ha una cosa temerària, aventurera, quan dius que a algú se li hagués ocorregut que podien mesurar la velocitat de la llum, per exemple. O que hi podria haver una relació entre la dieta i el creixement del cervell o que, a través d’una sola dent, tu poguessis dir si això pertanyia a un home o a una dona. No ho sé, és com un salt al buit, i aquesta capacitat de discórrer preguntes crec que és d’una creativitat tremenda, i això és el que s’ha de pensar, que el científic, en realitat, ha de treballar, sí, amb rigor, però has de tenir, en realitat, molta creativitat per poder interrogar una realitat que no parla.

13:25
Juan Patricio Peñalver. Pel que fa a les vocacions, durant la meva tasca docent, vaig posar en marxa un projecte en què els mateixos alumnes entrevistaven experts, i en particular, va venir una professora de la universitat a parlar-los sobre temes d’alimentació i sobre ciència, i va causar una gran impressió a algunes de les alumnes. Et volia preguntar si consideres que cal fomentar més la vocació científica també a les nenes.

13:56
María Martinón Torres. Jo crec que és molt important que hi hagi igualtat d’oportunitats, igualtat d’oportunitats per nens, per nenes, per tot el món. L’educació és un dret global sense cap tipus de distinció. Jo crec que, sobretot pensant en les vocacions de nenes i de dones en determinats àmbits, crec molt en la capacitat o el poder que tenen els referents, i en la visibilitat. És a dir, l’ésser humà, per la seva pròpia natura, i això ho veiem amb altres primats, però nosaltres d’una manera més marcada, té molt més impacte per aprendre veure fer, l’acció, que el que et diguin. És a dir, si tu veus que algú fa alguna cosa i com la fa, té moltíssim més poder, més capacitat transformadora aquesta visió d’aquest exemple en actiu que qualsevol cosa que puguis dir a algú. I, a més, és així com aprenem. No és que aprenem per imitació. En el cas dels humans, és una imitació, però, a més, comprenent, processada i individualitzada. Però sí que crec que, precisament, hem de treballar per crear referents perquè no t’ho hagin de dir, no t’ho hagis de creure, sinó que tu mateix vius i veus en primera persona que és possible. Crec que programes com el que fas tu de fer conèixer persones en el seu àmbit determinat, homes i dones, és la millor manera, més real. El món real és el que estàs ensenyant, després de tot, i la més convincent, perquè existeix, perquè ho veu, no l’hi estàs explicant tu. No hi ha mediador, no hi ha un tercer, sinó que un, en primera persona, ho està comprovant. Jo crec que sí, que és important, i és important, a més, tenir iniciatives des de l’ensenyament com la que tu em comentes.

Una historia de solidaridad prehistórica. María Martinón Torres
15:31
Juan Patricio Peñalver. En alguna ocasió, has comentat que l’evolució humana és com una història d’intrigues, gairebé com si fóssiu els CSI del passat. Quines són les pistes que ajuden els científics a recompondre aquest trencaclosques i descobrir misteris?

15:48
María Martinón Torres. Ho has dit molt bé, jo ho penso molts cops, que això nostre, en realitat, és una qüestió d’intriga, de voler resoldre un misteri del qual tenim una sèrie de proves i… Anava a dir, però no exactament, no podem interrogar els sospitosos ni la víctima, perquè la majoria estem parlant ja de restes de poblacions que s’han extingit. Però parlen. Tenim mètodes, inclús, per fer parlar els morts. Aquest és el mèrit que tenim. I ho fem, precisament, a través de l’estudi dels vestigis, de les restes que deixen enrere. En el cas dels paleontòlegs, sobretot és a través de l’estudi dels fòssils, i depenent dels fòssils que estudiïs, podràs respondre un tipus de preguntes o un altre. En el meu cas particular, de tot el registre fòssil, jo diria que la joia de la corona, el diamant, és l’estudi de les dents. Allà on les veiem, les dents, tan petites, que algú diria: “Si són totes iguals”, no, no ho són. Les dents són una mica com la caixa negra d’un avió, de fet, però d’un individu. Bé, en aquest cas, una caixa blanca. Però en què es queda atrapada informació vital per reconstruir la biografia de l’individu gairebé centenars de milers d’anys. Per què? Perquè contenen moltíssima informació, informació de molts tipus. Per exemple, tot i que sembli que totes les dents són iguals, si tu t’hi aproximes i aprens a mirar les dents, veuràs que les dents tenen moltíssims solcs, cúspides, tubercles, com complicacions, que no són allà a l’atzar. Cadascun d’aquests solcs, cadascuna d’aquestes valls, d’aquestes muntanyes, és com un paisatge en realitat, té un component genètic hereditari, de manera que si tu compares aquestes característiques amb la d’altres espècies, pots arribar inclús a identificar a quina espècie ha pertangut aquesta dent, que és el que nosaltres anomenem la taxonomia, i podem estudiar també, per aquesta comparació amb les dents d’altres espècies que s’han extingit, com eren de properes.

17:49

És a dir, amb aquesta proximitat, tractem de reconstruir aquest arbre genealògic, que és el que anomenem filogènia. Però, a més, les dents ens serveixen per estudiar-ne la dieta, per exemple. Podem estudiar els isòtops que es troben atrapats als teixits dentals, i amb això podem saber si un determinat homínid era carnívor o no, o quin tipus de dieta predominant tenia. També en podem investigar la dieta, per exemple, pel tipus de marques que es queden a la superfície de les dents, depenent del tipus d’aliment que haguessin processat. Inclús coses tan interessants com que haguessis pogut utilitzar les dents, per exemple, com una tercera mà per activitats que no són necessàriament masticatòries. Per exemple, es diu que els neandertals eren una població que utilitzava la boca, precisament, per agafar determinats processos. Per exemple, la carn, per poder tallar-la, la subjectava amb la mà, la tallava amb un ganivet i deixava unes marques a la superfície de les dents que et deien que els havien utilitzat per subjectar-la, i amb les quals podem saber, per exemple, que eren predominantment destres. Per la utilització, per la direcció d’aquestes estries, per exemple, podem saber coses com si eren destres o no, la lateralitat, que és tan important per l’estudi de l’evolució del cervell. Però, després, pots saber coses molt boniques, i que crec que són molt interessants, sobretot per les persones com tu, que us dediqueu a les etapes de creixement i d’educació, i és que les dents, si estudies el ritme en què es formen les dents i el ritme en què et surten a la cavitat bucal, l’erupció, veus que aquest ritme de creixement i de desenvolupament dental ha canviat al llarg de tota l’evolució humana i dels diferents animals. Si mires la boca d’un nen, veus que li ha sortit el primer queixal i dius: “Deu tenir sis anys”, per exemple. Si fas el mateix exercici amb un ximpanzé, veuràs que no, que aquest primer queixal que a nosaltres ens sortiria als sis anys, a ells potser ja els surt als tres.

19:46

Què significa? Significa que són espècies que creixen molt més ràpid, i això ha passat també amb els primers representants del gènere “Homo”, i nosaltres som una espècie que té un creixement allargat en el temps. I estudiant aquest patró, podem tractar d’investigar coses tan importants i tan decisives a la nostra espècie, o al llinatge humà, com tractar d’investigar quan va sorgir la infància, per exemple, etapes que no existien i que aquest alentiment del creixement va aportant. Aleshores, jo crec que és un conjunt, un retrat importantíssim. Però inclús diré que més enllà de l’estudi de les dents, hi ha una disciplina molt bonica que està molt relacionada amb el que has comentat de CSI, que és la tafonomia. La tafonomia és una disciplina que és com l’estudi de la vida dels ossos després de la mort. Un cop un individu mor i es queda allà, comença una altra vida, una altra vida que als paleontòlegs i als arqueòlegs ens interessa. No és el mateix trobar un os que dius: “Com has arribat fins aquí?”, doncs per l’estudi de les marques de la superfície, puc dir que simplement ha estat arrossegat o que ha estat mogut per l’aigua. O no, puc dir que té una sèrie de marques que significa que ha estat consumit, ha estat presa d’un lleó, per exemple. O inclús casos més dramàtics en què estudiant aquestes marques dels ossos i la forma en què estaven fracturats, podem arribar a tenir quadres tan tremends com pensar que l’espècie “Homo antecessor” que va sortir a la Gran Dolina d’Atapuerca, aquesta acumulació és resultat d’un esdeveniment de canibalisme, per exemple. És a dir, que, realment, és un CSI. Ens importa aquest individu, però ens importa saber com ha arribat fins aquí. I, precisament, d’aquesta acumulació i de l’estudi d’aquest jaciment en particular, podem tenir moltíssima informació sobre aquest entorn i aquest moment en què vivia.

21:37
Juan Patricio Peñalver. I el teu interès per la dentició humana va ser accidental, es podria dir, o va ser buscat?

21:43
María Martinón Torres. Doncs diré que va ser accidental, d’alguna manera, perquè sí, no tenia tan clar quina part… Sí que tenia clar que volia fer paleoantropologia, volia aquesta investigació, volia l’ésser humà, m’agradava molt la medicina i els diferents aspectes. Però, bé, és el que comentem a vegades de què és el que fan els mentors o què és el que provoquen en tu les persones amb vocació. Jo vaig tenir la sort de trobar-me en el meu camí amb en José María Bermúdez de Castro, que va ser la persona que, en particular, em va introduir en el món de la paleontologia, i ell era un expert en evolució dental. Era impossible no contagiar-se. Jo crec que aquesta és la importància de què parlàvem.

22:22
Juan Patricio Peñalver. El que dèiem de la importància d’inspirar, oi?

22:25
María Martinón Torres. Exactament, va ser una inspiració. Mai em va dir: “Faràs estudi de dents” o “Faràs estudis de cranis”. Potser podria inclús semblar més atractiu estudiar cranis, que són més visibles, però, no ho sé, aquella passió, aquell coneixement, aquella devoció que tenia pels fòssils diminuts i tot el que podia explicar amb ells, resulta que era impossible. No se m’ocorre haver escollit una altra cosa, però, precisament, per ell, per aquesta inspiració, amb la vocació que tenia.

22:50
Juan Patricio Peñalver. Es diu que Atapuerca és un lloc clau per conèixer l’evolució de la nostra espècie. Per què és tan important i com és possible que després de tants anys seguiu descobrint informació nova sobre l’ésser humà?

23:03
María Martinón Torres. Tens tota la raó, Atapuerca és excepcional. És única, i inclús diria que en aquestes escales de temps en què ens movem, de centenars de milers d’anys, Atapuerca és infinita en allò que ens dona. La singularitat és que Atapuerca no és un sol jaciment, Atapuerca és un conjunt de jaciments, i cadascun d’aquests jaciments és singular en si mateix. És singular i especial perquè et proporciona informació sobre un període en què gairebé no hi havia informació, o inclús no n’hi havia cap. O et proporciona unes col·leccions de fòssils extraordinaris en quantitat i en informació que proporcionen. I, en aquest sentit, Atapuerca és un lloc que és com una enciclopèdia de l’evolució humana a Europa, a la qual no li falta ni una sola pàgina, ni un sol capítol. Hem recuperat, doncs mira, a l’Avenc de l’Elefant, les restes de l’ésser humà més antic de tot Europa, amb 1,2 milions d’anys. Tenim el registre de l’entrada de la humanitat per primer cop al continent europeu. Tenim, per exemple, el jaciment de la Gran Dolina, una acumulació de fòssils d’una nova espècie, “Homo antecessor”, que es va anomenar així per part de l’equip investigador d’Atapuerca. Tenim, per exemple, el jaciment de l’Avenc dels Ossos, que té uns 430.000 anys, l’acumulació més gran de fòssils que existeix per un període que es coneix com el plistocè mitjà, que va des dels 780.000 anys fins als 120.000 anys, que és una acumulació intencionada de cadàvers que, probablement, estigui representant la primera evidència de comportament funerari de la humanitat, una acumulació intencionada d’aquests homínids. I, després, tenim també jaciments amb evidència neandertal. I, després, ens tenim a nosaltres. És a dir, tenim un àlbum de família en què no falta cap foto. Ha estat, a més, una revolució, perquè era com si aquesta pàgina no existís, com quan busques a internet i diu: “Aquesta pàgina no existeix”.

25:02

Nosaltres hem començat a posar aquestes pàgines i hem canviat moltes de les teories que hi havia en un moment determinat i que ja es tenien gairebé com a lleis, que no es podien canviar. Per exemple, sobre el poblament d’Europa. Fins que es van trobar les restes d’“Homo antecessor”, que tenen una antiguitat entre els 860.000 anys, 900.000 anys, a la Gran Dolina, hi havia una teoria imperant a la comunitat científica, que és el que s’anomenava Hipòtesi de la cronologia curta, que defensava que no hi havia humans a Europa abans dels 500.000 anys. El fòssil més antic era una mandíbula que s’havia trobat al jaciment de Mauer, a Alemanya, que tenia uns 500.000 o 600.000 anys, i fins aquí es pensava que era el més antic. Això venia una mica a revolucionar, precisament, aquesta idea del com?, quan?, per què?, qui ets tu?, què fas aquí?, d’on vens? Totes les preguntes que ens plantegem davant d’algú nou. Jo crec que aquest és el sentit d’Atapuerca, que realment cobreix un ventall molt gran de la nostra història i de la nostra família.

26:01
Juan Patricio Peñalver. Gairebé es podria dir que us ha portat a canviar els llibres d’Història, pel que comentaves. També es podria dir que la vostra feina consisteix a escriure l’arbre genealògic humà. Et volia preguntar: quin seria per tu el moment, el descobriment més impressionant, més emocionant, que has viscut a les excavacions d’Atapuerca?

26:29
María Martinón Torres. Atapuerca és increïble, és cert, i com dius, ha canviat els llibres d’Història i els seguirà canviant, que crec que és bonic: que tots tenim la il·lusió que no només estan succeint coses durant més de 40 anys que fa que investiga aquest equip, sinó que ho seguirà fent en generacions i generacions quan nosaltres no hi siguem. El fet d’estar sempre fent front a l’estudi de centenars de milers i milions d’anys i tot, doncs ja ens dona aquesta sensació que hi ha moltes coses que jo no veuré, però anem deixant algunes coses pel següent, perquè construeixi aquesta història. Atapuerca ens ha donat moltíssimes alegries, moltíssimes, moltíssimes sorpreses. He pogut ser testimoni de moments únics. Jo crec que, precisament, per mi va ser molt important ser-hi en primera persona, com un testimoni molt proper del descobriment de l’humà més antic de tot Europa, precisament, perquè es va descobrir l’estiu, a l’excavació, que jo just havia acabat la meva tesi doctoral. Quan creus que, bé, que has aconseguit alguna cosa, que has après: “Jo ara ja acabo i soc una experta en dentició”… I estava excavant i el fòssil més antic de l’Avenc de l’Elefant és una mandíbula, però, en realitat, el que es va trobar primer va ser una dent. Em van avisar per identificar-la i jo vaig ser la primera que va ser capaç, amb tot el que havia acumulat durant tants anys, tantes hores, hores i hores mirant aquelles dents, vaig ser capaç d’identificar com a humana aquella dent. I uns dies més tard va aparèixer la mandíbula on encaixava aquella dent i ja no hi havia dubte. Però, en aquell moment, va ser aquella emoció, que també vaig compartir amb en José María Bermúdez de Castro. És aquest moment privilegiat en què donem la benvinguda a un mort al món dels vius, és a dir, t’acabem de descobrir, si es pot dir d’alguna manera. T’acollim a tu també i et posem en aquest arbre de família. Jo crec que això és…

28:21
Juan Patricio Peñalver. I no un qualsevol.

28:22
María Martinón Torres. I no un qualsevol, precisament, perquè estava cobrint una fita, una revolució, una nova pàgina. Aquest llibre d’Història i de text que ens toca a l’escola, a vegades l’has de canviar i a vegades hi has d’afegir pàgines, que és el que crec que s’ha fet des d’Atapuerca.

28:36
Juan Patricio Peñalver. I, María, què tenia d’especial aquesta dent?

28:39
María Martinón Torres. Molt. Aquesta dent era molt especial perquè era com posar una bandera al mapa. Tenia moltíssima informació, i ens va obrir un camí sencer d’interpretació de quan, per què i de quina manera els humans començaven a conquerir el món. Aquesta dent pertany a un individu que, probablement, estigui relacionat amb l’espècie “Homo antecessor”, que es va definir i es va anomenar gràcies a les troballes de la Gran Dolina a la Serra d’Atapuerca, i que va ser una espècie problemàtica i provocadora. La comunitat humana, això d’admetre algú nou a la família… Ens passa, ja, no al pleistocè, sinó al dia a dia, ve el nou i estàs reticent, l’examines, i això de proposar una nova espècie humana a l’arbre, doncs era un atreviment. Un equip espanyol s’atrevia a anomenar una nova espècie que, d’una banda, estava trencant aquesta història que Europa no estava poblada fins fa uns 500.000 anys. Però, a més, dona molta informació, perquè tot i que s’hagués trobat en una part que sembla tan aïllada, la part més occidental d’Europa, quan tu analitzaves tots els seus trets i la seva anatomia i el comparaves amb altres espècies, es va arribar a la conclusió que aquestes característiques el que et deien és que, probablement, “Homo antecessor” fos aquella població mare d’on van sorgir després els humans moderns, els neandertals, i aquests parents també tan enigmàtics que tenim avui dia, que són els denissovans, una espècie o un grup, potser ni tan sols és una espècie, però una població humana que s’ha definit sobretot a través de l’ADN, però de la qual gairebé no en tenim restes fòssils. És a dir, que era bonic veure que una cosa que estàvem descobrint tenia un paper tan prominent en aquest arbre de família, era un ancestre molt proper i amb un paper tan important dins la nostra pròpia evolució.

30:29

L’“Homo antecessor” és una espècie molt enigmàtica, perquè té un mosaic. Ho anomenem “mosaic” quan veiem que tens una barreja de diferents caràcters: alguns són caràcters que comparteix amb nosaltres, com a “Homo sapiens”, altres són caràcters que comparteix amb els neandertals. I aquesta conjunció de caràcters, alguns primitius, que és el que correspon per una espècie d’aquesta antiguitat, l’han posat en aquest lloc tan especial dins la nostra genealogia. Va ser una revolució també, perquè a l’estudiar aquestes restes fòssils, vam descobrir que, malgrat la seva antiguitat, parlem de restes que són de fa gairebé 860.000 anys, l’“Homo antecessor” tenia una cara moderna. Una cara pràcticament igual que la que tenim nosaltres. Impressiona pensar que fa gairebé un milió d’anys trobaries un individu, que veuries algú que gairebé tenia el mateix aspecte que tu. Jo crec que això és impressionant. I això és una revolució, perquè, en realitat, també crec que emociona pensar que nosaltres, al nostre dia a dia, les nostres cares, en realitat, no són tan modernes. És aquest disseny retro que ja s’estilava fa un milió d’anys. I això va ser també una revolució: que atrevits, trobar una espècie, anomenar una nova espècie i, a més, dir que tenia una cara moderna. Com pot ser això? El que és bonic és que la ciència, com dèiem abans, a vegades cal tenir creativitat i enginy per proposar una hipòtesi i estar disposat a anar-la comprovant amb les diferents tecnologies i les diferents evidències que van apareixent, i veure si tenies raó o no tenies raó. I el que ha succeït és que aquesta espècie es va publicar aleshores, ja fa més de 20 anys, a la revista ‘Science’. L’any 97 es publicava aquesta espècie i 20 anys més tard hem pogut aplicar un mètode que gairebé semblava de ciència-ficció, que és l’estudi de les proteïnes.

32:19

En el cas de l’“Homo antecessor”, hem estat capaços de recuperar el material biològic humà més antic que s’ha pogut recuperar fins a l’actualitat. I aquest estudi de les paleoproteïnes ha ratificat aquest lloc que li posàvem al nostre arbre, ha ratificat, de la mateixa manera que ho fas amb l’ADN, que l’“Homo antecessor” és allà, en aquella base, aquella població mare a partir de la qual s’han pogut originar grups com nosaltres i els nostres propers i enyorats neandertals. És a dir, que jo crec que és bonica aquesta carrera de fons, que la ciència, amb cada descobriment, va reforçant aquests camins.

Una historia de solidaridad prehistórica. María Martinón Torres
33:00
Juan Patricio Peñalver. Quant hi ha de mite i quant hi ha de realitat en el fet que els neandertals siguin els nostres parents més propers, menys intel·ligents? Van tenir mala sort? Per què es van extingir?

33:15
María Martinón Torres. Els neandertals crec que són l’espècie que més interès i polèmica provoca, i et diré per què. Precisament, perquè s’assemblaven moltíssim a nosaltres. I, al llarg de l’evolució de les espècies, com succeeix avui dia, la competició és sempre molt més feroç amb aquell que es sembla a tu, perquè és qui, a més, necessitarà el mateix que tu. I, en el cas dels neandertals, en absolut eren menys intel·ligents que nosaltres. El que sí que és important, i crec que és bonic recordar-ho i aplicar-ho avui dia, és que hi ha molts tipus d’intel·ligència. Hi va haver un moment en què hi havia dues espècies humanes intel·ligents amb una organització social complexa, amb eines, amb ornamentació, que enterraven els seus morts, perfectament adaptades als seus entorns, però que van viure històries diferents. Jo crec que ja és un moment en què hem d’oblidar aquesta història que ens agrada explicar a vegades sobre la supremacia, la superioritat. A veure, què diem de superioritat? L’evolució ens posa a tots una mica al mateix nivell, perquè no hi ha una espècie superior a una altra, són espècies que estan adaptades al seu entorn i al seu lloc. Sí que segueix havent-hi científics que plantegen que els neandertals podien ser inferiors o estar pitjor adaptats, però jo, personalment, crec que hi ha hagut una mica de mala sort i que posa de manifest un altre ensenyament important: els neandertals són un llinatge que va començar a evolucionar i a aparèixer fa uns 500.000 anys a Europa. Parlem d’una espècie adaptada a viure en un territori inhòspit. Era l’Europa de les glaciacions, de les edats del gel.

34:55

Jo crec que en aquell moment només els neandertals eren capaços de sobreviure en unes circumstàncies tan dures, i que, precisament, per això va ser una espècie que va estar aïllada. I aquest aïllament físic va donar lloc a un aïllament genètic. I aquí la crida d’atenció: una població que durant molt de temps està aïllada, que només es creua entre ella, va perdent molt la seva potencialitat genètica. És com si es produís un esgotament genètic, una pèrdua de diversitat, i això et fa vulnerable. És a dir, que probablement, quan parlem d’“Homo sapiens”, que arriba i conquereix Europa i desapareixen els neandertals perquè eren superiors els de la nostra espècie, en realitat, jo crec que hi ha hagut una mica de mala sort, en el sentit que potser l’“Homo sapiens” hi va entrar en un bon moment, evidentment, per aquesta espècie, que estava en un moment àlgid, quan els neandertals estaven decaient. És una qüestió d’oportunitat. Ja hi havia “Homo sapiens” a les portes d’Europa, al Pròxim Orient, fa uns 100.000 anys, però no van entrar fins a 50.000 anys més tard, per què? Si en tenien la capacitat, si eren tan superiors, per què no entraven a Europa? Doncs potser no entraven a Europa perquè hi havia els neandertals, i perquè els neandertals eren una barrera ecològica de competició directa. És a dir, potser la història, si l’expliquessin els neandertals, s’explicaria d’una altra manera.

36:15
Juan Patricio Peñalver. Ens podria passar el mateix a nosaltres? Els “sapiens” ens adaptem millor o ens podríem arribar a extingir a causa d’amenaces globals com, per exemple, el canvi climàtic o la proliferació de virus o altres patògens?

36:32
María Martinón Torres. Jo, personalment, crec que és molt difícil que ens passi el mateix. Als neandertals els va passar, a nosaltres no, però bé, cal pensar que s’han de comparar els “sapiens” amb els neandertals del seu temps, però els “sapiens”, avui dia, hem demostrat que som la força ecològica més potent que està actuant sobre el planeta. Tenim una capacitat transformadora pràcticament sense límits. És clar, això és com una arma de doble tall, pot tenir una capacitat destructiva, per tant, estem fent mal a la natura, a la diversitat, però també tot el contrari. És a dir, tenim una capacitat transformadora que, si la controlem, pot ajudar a un futur molt més prometedor del que sembla a vegades, que ens estem convencent els uns als altres. Jo no soc apocalíptica, no ho soc. Crec que, precisament, l’ésser humà té la sort que no ha d’endevinar el futur, que el pot construir. Tenim aquesta capacitat de transformació. El que sí que seria important és que, precisament, si diem que som una espècie global, parlem de la globalització, utilitzéssim aquest poder de la globalització per coordinar-nos, perquè nosaltres podem fer coses individualment que són molt importants al nostre entorn, però quan parlem de decisions del planeta, d’aquesta biodiversitat, d’aquests ecosistemes, que es veuen cada cop més castigats, de les extincions massives de determinades espècies, necessitem que hi hagi una mica més de coordinació i de sinèrgia, de decisions que es prenen a nivells jeràrquics molt majors. Jo crec que és aquí on hem de treballar. Jo crec que som molt bons creant problemes, però també resolent-los. Crec que sempre hi ha esperança, perquè el nostre cervell és molt bo resolent problemes, potser a vegades pagant preus que no són els millors per aquest planeta. Mosseguem la mà que ens dona menjar.

38:31

Soc positiva perquè crec que, a més, es troba a la nostra natura sempre el fet de buscar i adaptar-nos. La nostra capacitat d’adaptació avui dia és extraordinària, perquè és una capacitat d’adaptació que va més enllà de la mateixa biologia. Probablement, el pes que té avui dia l’adaptació tecnològica és molt major. La tecnologia, aquesta capacitat no d’adaptar-nos a l’entorn, sinó d’adaptar l’entorn a les nostres necessitats i al nostre estil de vida, és increïble. El problema és que potser escollim en la direcció equivocada. Quin és l’estil de vida que hauríem d’escollir? Estaria bé que hi hagués un equilibri.

39:05
Juan Patricio Peñalver. Però el camí és adaptar-se l’ésser humà al medi o anem una mica més cap a l’altra direcció de transformar nosaltres el medi i adaptar-lo a nosaltres? No sé si a això se li anomena Antropocè.

39:21
María Martinón Torres. Sí, ens trobem en una època en què estem deixant un impacte important, una empremta important a la natura, fins al punt que es podrà inclús llegir al registre geològic. Per això parlem d’una nova era. Canvis a composicions de gasos, de determinats elements que som capaços de llegir al registre geològic. És curiós, per exemple, pensar que fa… No sé si va ser l’any 2007, que la meitat de la població mundial ja vivia a urbs, a ciutats, ja no vivia a espais naturals. I és possible… Les estimacions diuen que a mitjan segle XXI, potser tres quartes parts de la població ja viuran a ciutats. Ho hem de demonitzar? Jo crec que no. No tot el que fem és dolent, la tecnologia no és dolenta, la mateixa tecnologia que contamina també és la tecnologia que ens porta a desenvolupar vacunes. Crec que tenim aquesta eina i que es tracta de buscar un equilibri perquè no es perdi aquesta diversitat. És a dir, si tu crees una manera de viure que castigarà i farà desaparèixer part d’aquests recursos, inclús egoistament, dels quals disposàvem i que són necessaris, tots perdem. Tots perdem des del sentit de vista pràctic, i diré, inclús, una mica romàntic, és a dir, estem perdent part d’aquest món que hem conegut. Jo crec que és possible buscar una manera equilibrada de viure, de desenvolupar els nostres estils de vida, però d’una manera una mica planificada, una mica responsable, perquè no tots els nostres paradisos estiguin asfaltats.

40:54
Juan Patricio Peñalver. Des del punt de vista de l’evolució, es podria afirmar que som una espècie solidària?

41:01
María Martinón Torres. Jo crec que sens dubte, i que, a més, les arrels d’aquesta solidaritat que ens caracteritza com a espècie molt social, que viu en grup i que, a més, necessita estar molt cohesionada, aquestes arrels es remunten molt enrere en el temps. Tenim al llarg del registre fòssil una sèrie d’evidències molt especials que són el testimoni d’aquests comportaments que ens agrada reconèixer com a propis de la nostra espècie. Quan al registre fòssil trobem una patologia o una malaltia, algú pot pensar que estem llegint una història negativa o trista, i resulta que és tot el contrari. Quan trobes una patologia, quan trobes un call ossi, quan trobes un os que s’ha deformat per una malaltia, en realitat, amb aquesta cicatriu, el que veus són els esforços d’aquest cos per reparar-ne el dany. És a dir, la cicatriu només la té qui ha sobreviscut a aquest dany. Aleshores, descobrir aspectes que, en principi, sembla que denoten feblesa o feblesa individual, en realitat, està parlant de fortesa a dos nivells: fortesa individual de qui va ser capaç de superar durant un temps aquesta malaltia per haver desenvolupat aquesta cicatriu que jo puc llegir. Si mors immediatament, no queda cicatriu, no queda intent de supervivència. Les cicatrius les porta, de la batalla, qui la supera. Però, a més, hi ha una altra informació importantíssima per nosaltres, que és la de fortesa del grup. Si tu trobes, per exemple, un crani, com passa al jaciment de Dmanisi, a Geòrgia, que és el jaciment on s’han trobat les restes humanes més antigues fora d’Àfrica, amb 1,8 milions d’anys, estem parlant d’un període en què les eines eren molt bàsiques, molt rudimentàries, en què no es tenia coneixement ni control del foc.

42:47

Si tu trobes, com ha passat en aquest jaciment, restes d’un individu que no té dents i té una edat avançada, estàs tenint de manera indirecta informació sobre una població que l’ha cuidat i s’ha hagut d’encarregar d’alimentar-lo o de protegir-lo, perquè estava menys preparat que la resta. I un altre exemple important el tenim a la serra d’Atapuerca. Al jaciment de l’Avenc dels Ossos es van trobar les restes dels fòssils d’una nena d’uns nou anys que es va anomenar carinyosament Benjamina, que significa “’l’estimada”, i en aquest cas, trobem una patologia que és una deformació cranial que s’anomena plagiocefàlia, i és perquè aquesta nena tenia un problema, de manera que tenia una deformació cranial: el seu cap ja no creix de manera normal perquè se li tanca abans de temps una de les sutures cranials, cosa que, d’una banda, li provocarà una deformació física, ja se la veurà diferent, perquè el seu cap ja no creix com creixeria el d’un individu sa, però, a més, probablement, afectarà el desenvolupament del seu cervell. És a dir, estaríem parlant d’una nena del pleistocè mitjà que tenia un aspecte diferent i que tenia, probablement, algun retard psicomotor, i tot i així, va sobreviure fins a l’edat de nou anys. És a dir, que, de nou, et parla d’un grup, i jo crec que això és molt important recordar-ho avui dia, que era tolerant amb la diferència. Aleshores, jo crec que són exemples que mostren com han estat d’importants al llarg de l’evolució de l’esser humà aquests comportaments altruistes, solidaris, cooperatius, de manera que la fortesa de la nostra espècie avui dia no es troba a l’individu o a la fortesa física, es troba, precisament, a pertànyer a un grup, és a dir, formar part d’una comunitat.

44:37
Juan Patricio Peñalver. És increïble tot el que es pot descobrir a través de la investigació científica i dels avenços tecnològics. Abans assenyalaves, també, la importància de la tecnologia, de no demonitzar-la. Durant un temps, es van posar de moda els tests genètics per conèixer els nostres ancestres. A quines conclusions heu arribat amb les vostres anàlisis d’ADN?

44:59
María Martinón Torres. L’estudi de l’ADN en el camp de la paleoantropologia ha suposat una revolució, perquè, a més, ens ha ensenyat moltes coses sobre el passat i també coses importants pel present. Pel que fa al passat, ha estat una sorpresa descobrir que nosaltres, avui dia, al nostre ADN, tenim fins a un 4 %, potser, d’ADN d’espècies que s’han extingit: de neandertals i inclús de denissovans. És a dir, hem descobert que, en realitat, tot i que som l’única espècie humana que hi ha sobre el planeta, som, en realitat, biològicament, un gresol d’humanitats extingides. I jo crec que això és molt important, perquè ens posa a nosaltres, l’“Homo sapiens”, en un període en què va arribar a hibridar, a tenir descendència amb una altra espècie diferent, i algú va cuidar aquesta descendència. És molt difícil entendre o conèixer, encara no tenim dades per conèixer-ne la qualitat o en què consistia aquesta interacció, però va ser suficientment important per quedar-se enregistrat al nostre ADN. I algú va tenir cura d’aquests fills en comú, de manera que nosaltres en tenim testimoni al nostre propi ADN. Els humans ens estem posant una sèrie de barreres que són purament culturals, que a vegades són moltíssim més difícils de franquejar que les biològiques. Hi va haver un moment en què vam ser capaços de procrear amb una espècie diferent i, no obstant això, ara estem tenint problemes per, simplement, relacionar-nos d’una manera pacífica amb individus de la nostra pròpia espècie.

46:40

Jo crec que això és important per relativitzar totes aquestes diferències que molts cops pensem que són insalvables a la convivència. Ens hem d’aturar i pensar com d’important és, precisament, la diversitat. Probablement, d’aquesta barreja amb els neandertals, l’“Homo sapiens” va guanyar una sèrie d’avantatges relacionades, potser, amb el sistema immune, amb la reproducció, amb la pell per exposar-se a nous ambients, per exemple, que li van possibilitar la conquesta de territoris que per ells eren completament nous. És a dir, a la llum de la paleontologia i de l’estudi de l’ADN, conceptes com el racisme moren, es queden obsolets. No hi ha cap suport biològic per parlar de races i de diferències. Cap argument. Per això crec que és tan important, a vegades, conèixer el nostre passat per poder posar en context i donar la seva mesura de veritat a molts dels arguments que alegrement s’utilitzen per parlar, per diferenciar i per posar barreres i portes tancades.

Una historia de solidaridad prehistórica. María Martinón Torres
Quote

“A la llum de la paleontologia i de l'estudi de l'ADN, conceptes com el racisme es moren”

María Martinón Torres

47:41
Juan Patricio Peñalver. Segons un proverbi africà, per educar un nen es necessita una tribu sencera. Però cada cop més veiem famílies que tenen menys contacte amb els avis, amb altres familiars. Creus que cada cop som més individualistes i creus que això ens podria afectar com a espècie?

48:04
María Martinón Torres. El que em preguntes crec que és molt interessant, perquè hi estic completament d’acord. I perquè el nostre estudi de l’evolució de la nostra biologia, precisament, recalca com d’important és la tribu i el grup per l’èxit de la nostra espècie. La nostra espècie és molt especial, és molt paradoxal, té un gran èxit reproductiu, en som molts, moltíssims, gairebé més que cap altre animal, però en som molts i hem augmentat, precisament, els períodes en què no som fèrtils. Parlem del període d’immaduresa, una gran infància i després un període juvenil i una adolescència que altres espècies de llinatge humà no tenien, del període reproductiu, i després, d’un període postreproductiu que, en el nostre cas, és moltíssim més llarg que qualsevol dels nostres parents més propers, els ximpanzés, els goril·les o els orangutans. Com és possible? Com li pot compensar a una espècie fer-nos vulnerables durant tant de temps? Doncs perquè, precisament, es descansa al grup i perquè, precisament, l’educació i la criança ja no és una tasca exclusivament de la teva família i específicament dels teus pares o de la teva mare. Hem introduït etapes en el desenvolupament que, precisament, ens permeten seguir creixent, seguir sent immadurs, el que possibilita que el nostre cervell segueixi creixent fora del ventre de la nostra mare, a un ritme pràcticament fetal, i que és fonamental per tenir aquests caps proporcionalment tan grans, però en un ambient protegit, perquè ja no necessitem dependre exclusivament de la nostra mare, apareix un altre tipus d’alimentació que ja no és exclusivament la lactància, sinó que també ens poden cuidar persones amb les quals no tenim ni tan sols cap vincle familiar: professors, educadors.

49:50

I dins la família, del si familiar, parlem dels avis, per exemple, que són fonamentals. Estratègicament, a la nostra espècie li ha anat molt bé comptar amb una part de la població que no estava dedicada directament a la reproducció, però que va ser crucial per ajudar a fer tirar endavant aquestes cries. Això és una visió important, inclús va donar lloc a una teoria que s’anomena així, la Teoria de l’àvia, que diu que la menopausa, aquesta cessació de la fertilitat a les dones, que en el cas dels humans, podríem dir que succeeix massa prompte per encara els anys de vida que ens queden, perquè som una espècie molt longeva, en realitat no és ja una deterioració, sinó que es podria llegir com una estratègia d’èxit per afavorir que poguéssim comptar amb algú que encara estava en plenes capacitats, en plenes capacitats físiques i també mentals, que són per nosaltres un reservori de coneixement i de cures, que anaven a invertir amb la seva generositat i amb el seu esforç part de la seva vida perquè nosaltres tiréssim endavant. Això és molt important avui dia, tots ho hem viscut directament, però inclús et puc dir dades específiques: hi ha poblacions caçadores recol·lectores en què la diferència entre tenir o no una àvia pot arribar a suposar un 40 % més de mortalitat infantil. És a dir, que jo crec que és important veure com en l’èxit de l’“Homo sapiens” s’ha posat en valor, precisament, que els individus d’edat avançada, més enllà del que suposen com a reservori de coneixement i de memòria, quants tornem als nostres avis, als nostres pares, perquè ens expliquin, perquè ens aconsellin?, biològicament, també van exercir un paper fonamental.

51:45

Aquest conjunt de característiques, precisament, són una sèrie de característiques que es van definir ja com eusocialitat, que és un concepte que va proposar el biòleg evolucionista Edward Wilson, i que és molt interessant, perquè va definir una mica la nostra estructura, la nostra organització social que, curiosament, és la mateixa que identifica en insectes com poden ser les formigues, les termites o les abelles. I quines són aquestes característiques de l’eusocialitat? Doncs són característiques que veiem nosaltres en els humans. Primer, tenir una llar. Una llar és un lloc de referència al qual tots tornem, però quan parlem de llar, potser no sempre parlem d’un lloc físic. En el fons, tenim una llar, tots sentim això que anomenem casa. On he d’anar quan em passa alguna cosa, quan necessito ajuda, quan em necessito recollir, quan necessito fer una parada? Tu saps què és casa, casa és un lloc físic i casa és també família. Aquesta família, inclús en circumstàncies d’aïllament, de tot, ho tenim molt clar i ens podem comunicar. Aquesta llar, aquesta llar, que en el cas dels animals pot ser un formiguer o un termiter… Nosaltres tenim la nostra, que molts cops té una dimensió extramurs, més enllà d’un lloc físic, una casa en un carrer. L’altra característica que per nosaltres és fonamental és que tota l’estructura familiar s’implica en la cria dels individus immadurs. És a dir, que estem parlant, per descomptat, d’una espècie que és molt longeva perquè en aquesta llar poden arribar a conviure fins a tres generacions. Això només pot ser si realment tenim cicles llargs que ens permeten coexistir. Quina sort tenir avis i gent que ha conegut inclús els seus besavis. Això és molt característic de la nostra espècie.

53:28

I una altra característica que també veus en els insectes i veus en les formigues, doncs és una mica… En el cas dels insectes, és biològicament molt més marcat, parlem de les castes, hi ha parts de la població que tenen molt definit quin és el seu rol. Tenim molt definits dins la societat tan complexa que tenim els diferents rols, que són importants per la supervivència. Parlem dels policies, parlem dels professors, parlem dels bombers, cadascú complint un rol fonamental perquè aquestes cries tirin endavant. Aleshores, sí, doncs és cert que es troba a la nostra natura aquesta necessitat de cohesió. Ens hem organitzat així, però hi ha alguna cosa diferent i hi ha alguna cosa diferent que està relacionada amb el que tu comentes de la individualitat, i t’explicaré una cosa una mica personal, i és que, precisament, amb tota la passió que em va provocar llegir i veure com en Wilson havia arribat a les seves conclusions, jo em vaig comprar un formiguer. Bé, menteixo, el vaig regalar al meu fill per l’aniversari, aquest tipus d’autoregals que a la fi, un, per passió es queda ja encarregat i enamorat de les formigues. Són fascinants, fascinants. És a dir, les observes, veus aquesta organització, veus aquest altruisme, és a dir, que cadascuna d’elles fa alguna cosa que contribueix al grup. No es preocupa d’ella mateixa, es preocupa de la resta. L’èxit d’aquesta colònia és que cadascuna compleixi el seu rol. Totes contribueixen. Et genera moltíssima curiositat i moltíssimes preguntes, però un dia em vaig despertar i hi havia una formiga morta. Vaig dir: “Bé, doncs és llei de vida. S’ha mort”. I, de sobte, em vaig preguntar… Sembla una ximpleria, vaig dir: “Ha mort una formiga, saben que ha mort una formiga perquè la treuen fora del formiguer. Però aquestes formigues saben qui ha mort? Saben qui? Era un qui? Era un algú?”. I, aleshores, em vaig adonar també de la meva frustració quan les observo tant de temps i dic: “No sé qui ets, no et puc reconèixer, no et puc recordar. Aquesta que va intentar sortir”. I dic: “Mira-la, ha tractat d’explorar. Passaràs a ser anònima en un segon”.

55:28

Jo crec que és l’important de l’ésser humà. Som hipersocials, som eusocials, però alhora ho combinem amb una cosa molt important, que és la individualitat. Cadascú de nosaltres és cadascú, no som intercanviables. Aleshores, jo sí que crec que això és possible, que és una cosa que va més enllà de la distància o de la proximitat. Crec que, precisament, la fortesa és que som eusocials, que és fonamental que ens organitzem, que visquem en grup, que estiguem estructurats, que respectem, que és pel nostre propi egoisme que hem de ser generosos, perquè ens va bé a tots que contribuïm al bé comú, però no deixem de ser algú. I jo crec que aquesta és la part especial, perquè al ser algú cadascú, al ser diversos, cadascú té una cosa diferent per aportar. L’homogeneïtat no és bona en cap ambient. I jo crec que això és bonic, la necessitat i l’avantatge de combinar la sociabilitat, el grup, amb la individualitat.

56:23
Juan Patricio Peñalver. En què ens diferenciem els humans que ens creuem avui dia pel carrer dels del passat?

56:31
María Martinón Torres. Doncs si em preguntes en què ens diferenciem, per exemple, nosaltres dels primers “Homo sapiens” que es van originar a Àfrica fa 200.000 o 300.000 anys, et diré que pràcticament en res. Sobretot, en l’aspecte físic. Probablement, ells eren una mica més robustos, nosaltres potser més gràcils, però si ens traguessin tot aquest embolcall de músculs, de pell i de pèl, si ens posessin aquí els esquelets despullats, realment no seríem capaços de diferenciar-los. No obstant això, l’aspecte en què som radicalment diferents a ells és l’aspecte tecnològic. Ara l’evolució ja no només és biològica, sinó cultural, de manera que la tecnologia, i quan parlo de tecnologia, no parlo només d’eines de pedra, sinó de tot això, la roba, la llum, l’aigua corrent, la calefacció, els cotxes, internet, els mòbils, són una part tan essencial de la nostra vida que la nostra societat i el nostre món, com els coneixem avui, no es mantindria. Tots coneixem el col·lapse i la crisi que suposa que ens desaparegui o ens robin el mòbil, o que internet no funcioni. El món entra en caos. Aquesta tecnologia està tan incorporada a la nostra evolució que aquesta n’és la principal diferència. Som una espècie que, de sobte, ha crescut exponencialment en l’aspecte tecnològic, però no hi ha hagut una coevolució amb l’ambient. I, precisament per aquest canvi tecnològic, però no biològic, tenim aquests desajustos entre la nostra anatomia i el nostre estil de vida. Tenim una espècie que estava optimitzada per la vida a l’aire lliure, per caçar, per recol·lectar, i ara tenim un estil de vida completament sedentari, per exemple, que és l’origen de la majoria de les patologies que patim avui dia la societat.

58:17

Però, a més, aquesta capacitat transformadora pot, en alguns casos, començar a fer mal al nostre entorn. Aquesta tecnologia, inclús biòlegs com Richard Dawkins parlaven del fenotip estès, que aquesta tecnologia ja formava part de nosaltres. No ho sabem, la utilitzem per mitjançar en la nostra relació amb el món. Però, evidentment, està deixant una marca, un senyal al planeta. Parlàvem abans de l’antropocè, el moment en què l’acció de l’home deixarà inclús un senyal que es pot llegir al registre geològic. Però hi havia investigadors, precisament com Edward Wilson, que parlaven, ja, no només de l’antropocè, sinó de la possibilitat d’entrar a una altra era que era la de l’eremocè. “Eremocè” d’“eremita”, de “soledat”. El moment en què ja entrem en el món dels horitzons asfaltats que comentàvem abans i de la vida, les plantes, els animals domesticats, per exemple. Cal anar amb compte, cal canar amb compte si perdem aquesta diversitat o aquest món natural, aquesta domesticació arriba a tots els nivells. És molt interessant pensar que inclús a la nostra evolució s’ha produït una domesticació de l’ésser humà. Quan estudies al llarg de l’evolució, per exemple, sempre tenim aquesta idea meravellosa que el nostre cervell és enorme i segueix creixent i creixent. No, ja no creix. Se sap que des de l’holocè, el nostre cervell inclús s’ha començat a reduir una mica, que és una cosa que espanta molt, i alguns investigadors proposen que aquest aspecte, aquesta reducció, molt petita però significativa del cervell, i aquesta gracilització està relacionada, potser, amb un procés d’autodomesticació. És a dir, que n’érem tants i vivíem tan propers que necessitàvem convertir-nos en una versió, potser, dòcil de nosaltres mateixos, per poder competir o per poder conviure, en realitat.

01:00:06

Aleshores, jo crec que cal ser molt conscients de com la nostra capacitat de transformar el món, que no ha anat en paral·lel amb els nostres canvis biològics, ens pot portar a vegades per camins que no sempre són els més desitjables, però, sobretot, tenir en compte que tenim unes capacitats i unes eines extraordinàries per no estar sols. I, tot i que no estem físicament en contacte, ens podem fer companyia, és a dir, que hem de tenir molt de compte de no entrar en aquesta era de soledat, d’individualisme, per sobre de la nostra capacitat social.

01:00:40
Juan Patricio Peñalver. Creus que hi pot haver altres Atapuercas a Espanya i que encara lo les hem descobert?

01:00:48
María Martinón Torres. Jo crec que sí, hi ha d’haver més Atapuercas. D’una banda, en el sentit que hi ha d’haver més jaciments que en puguin proporcionar evidències i documentin l’evolució del nostre llinatge durant l’últim milió d’anys, perquè, precisament, Atapuerca, amb aquesta enciclopèdia tan completa, ha demostrat que la península Ibèrica ha estat habitada pràcticament a tots els períodes des de l’últim milió d’anys. Però, compte, Atapuerca és alguna cosa més que un jaciment. Atapuerca és un projecte d’investigació, un projecte docent, un projecte divulgatiu. Ha estat generació de coneixement i transmissió de coneixement. Atapuerca són més de 40 anys d’un equip multidisciplinari treballant i desenvolupant una investigació que va donant fruits. Atapuerca és una universitat a l’aire lliure. Jo em considero filla d’Atapuerca, i a Atapuerca també tinc els meus fills, perquè en aquest si d’Atapuerca hem estat educant la següent generació, i jo crec que això és important, perquè ens posa en relleu una cosa que a vegades oblidem, jo crec, en aquest país, i és que hi ha moltíssim talent. Que som molt bons en moltes coses, però que, a més, podem ser líders. Però, això sí, perquè hi hagi més Atapuercas, necessitem suport, necessitem inversió. Necessitem que les institucions, els polítics i els governs comprenguin que, a més, no hi ha major retorn per un país que invertir en nosaltres mateixos, i que, precisament, aquest benefici de coneixement, que és el millor patrimoni que tu pots donar generació rere generació, l’educació, el pots generar i cultivar aquí. Jo crec que Atapuerca és això, Atapuerca és el recordatori que podem, que sí que es pot, que només és qüestió de voler. No només nosaltres, sinó aquesta societat i aquests estaments que prenen tantes decisions importants perquè nosaltres puguem seguir generant coneixement i transmetre’l per moltes generacions. Jo advoco perquè hi hagi més Atapuercas.

01:02:55
Juan Patricio Peñalver. Genial, María, per la meva part, t’he de dir que ha estat un aprenentatge, ha estat un enorme plaer i que estic molt agraït.

01:03:04
María Martinón Torres. Doncs moltíssimes gràcies a tu, Juan, perquè ha estat un moment fantàstic. Crec que hem parlat de moltes coses importants, i jo, en aquest intercanvi, també he après, moltíssimes gràcies.