Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Un regal per a la immortalitat

Antonio Basanta

Un regal per a la immortalitat

Antonio Basanta

· Escriptor i professor

Medalla de penúltim en lectura va ser el primer reconeixement. Un objectable guardó que li van imposar a la infància i que, paradoxalment, es va transformar en revulsiu i talaia del seu camí vital: els llibres. “Res trobo a la meva vida més decisiu que llegir”, afirma l'escriptor i professor Antonio Basanta.

Doctor en Literatura Hispànica per la Universitat Complutense de Madrid, Basanta ha dedicat la vida a la causa lectora. Docent, editor, gestor cultural i fins a mitja dotzena doficis relacionats amb les lletres que el converteixen en un dels referents del foment de la lectura a Espanya. “Temps i paraules són els millors regals que podem fer als nostres fills i als nostres alumnes”, assegura. Aquest amant de la lectura i curiós de la neurociència col·labora amb el Centre d'Internacional sobre l'envelliment i també és Vicepresident i patró de la Fundació Germán Sánchez Ruipérez, des d'on ha impulsat iniciatives com la Casa del Lector de Madrid. En el seu darrer assaig, 'Llegir contra el no-res', esmicola l'acte lector a través de cites, reflexions i anècdotes. "Llegir és una forma d´emancipació", manifesta l´autor.

La seva tasca en la promoció de la lectura ha procurat nombrosos reconeixements entre els quals destaca l'Encomana d'Alfonso X El Sabio. Una trajectòria, la de Basanta, que evoca aquella paràbola bíblica: els darrers seran els primers.


Creant oportunitats

Antonio Basanta

Medalla de penúltim en lectura va ser el primer reconeixement. Un objectable guardó que li van imposar a la infància i que, paradoxalment, es va transformar en revulsiu i talaia del seu camí vital: els llibres. “Res trobo a la meva vida més decisiu que llegir”, afirma l'escriptor i professor Antonio Basanta.

Doctor en Literatura Hispànica per la Universitat Complutense de Madrid, Basanta ha dedicat la vida a la causa lectora. Docent, editor, gestor cultural i fins a mitja dotzena doficis relacionats amb les lletres que el converteixen en un dels referents del foment de la lectura a Espanya. “Temps i paraules són els millors regals que podem fer als nostres fills i als nostres alumnes”, assegura. Aquest amant de la lectura i curiós de la neurociència col·labora amb el Centre d'Internacional sobre l'envelliment i també és Vicepresident i patró de la Fundació Germán Sánchez Ruipérez, des d'on ha impulsat iniciatives com la Casa del Lector de Madrid. En el seu darrer assaig, 'Llegir contra el no-res', esmicola l'acte lector a través de cites, reflexions i anècdotes. "Llegir és una forma d´emancipació", manifesta l´autor.

La seva tasca en la promoció de la lectura ha procurat nombrosos reconeixements entre els quals destaca l'Encomana d'Alfonso X El Sabio. Una trajectòria, la de Basanta, que evoca aquella paràbola bíblica: els darrers seran els primers.


Creant oportunitats

Transcripció

00:03
Antonio Basanta. Soc l’Antonio Basanta, editor, docent, gestor cultural i, sobretot, un autèntic enamorat de la lectura.

00:20
Marta. Hola, Antonio. Em dic Marta i soc professora especialista en llengua. Tenia moltes ganes de compartir amb tu aquesta estona i de poder conèixer-te una mica més. La primera pregunta que et vull fer és què significa per a tu llegir.

00:34
Antonio Basanta. Bé, en primer lloc, és un plaer ser aquí amb tu, conversar amb tu i aprendre de tu. Per mi, llegir és l’experiència i la companyia més decisiva de la meva vida. Per mi llegir és molt més, sens dubte, que el desenvolupament d’una destresa o d’una habilitat. En el fons és una manera, una forma, de ser i d’estar a la vida. I, a més, quan un revisa la seva pròpia biografia, troba que la lectura ha estat permanentment present a tota ella. ¿Recordes aquella preciosa novel·la gairebé d’adolescència de Jack London que es diu ‘The Call of the Wild’, “La crida del salvatge” o “La crida de la selva”? Doncs jo molts cops he pensat que la meva vida només s’explica des de la crida de la lectura. Per què? Doncs perquè no només l’he viscuda com una afició, o la visc com una passió. En el fons la visc com una vocació. És a dir, com la resposta a alguna cosa que permanentment m’està cridant. I, de fet, fixa’t, el meu primer record escolar està associat a un episodi en què la lectura era clau. Estàvem a preparatori. Per tant, teníem entre set i vuit anys. Jo arrossegava, des dels mateixos orígens i fonaments del meu ensenyament i aprenentatge com a lectura, una dislèxia i, per tant, cada cop que m’enfrontava a la lectura d’un text, jo tenia una situació de profunda tensió.

02:29

Però aquell dia, aquell dia del mes de febrer, va passar un fet portentós i és que el nostre professor, el germà Apolinar, jo anava al Col·legi Menesià, un col·legi religiós, va decidir amb magnanimitat que tots els que estàvem aprenent a llegir tindríem un reconeixement i tots tindríem una medalla. I a mi em va concedir la medalla de penúltim en lectura. Però és clar que a mi no em va importar allò de penúltim, el que m’importava és que la lectura m’estava oferint una forma de reconeixement. I recordo com en arribar a casa la meva mare estava planxant, mai no ho oblidaré, jo em vaig abraçar a la seva cama, li vaig ensenyar aquella medalla, per cert, força ronyosa, i no vaig poder deixar de plorar. I després la lectura em va acompanyar al llarg de tota la meva formació escolar, i no per la formació escolar, sinó perquè vaig tenir la immensa sort de néixer en una casa on era molt important, primer, explicar històries, saber històries del passat, del present i del que pogués venir, i, en segon lloc, que estimava els llibres. Estimava profundament els llibres. I, per tant, malgrat que jo, durant tota la meva educació escolar, mai no vaig ser convidat a la lectura, sí que vaig tenir la sort d’uns pares que m’anaven regalant llibres que em van permetre conèixer Milú i Tintín. O, per exemple, em van permetre conèixer tota la saga dels Jack, la Dolly, la Lucy i el Jorge de l’Enid Blyton. Em van permetre entrar al món fascinant de Verne, al meravellós de Salgari o a l’incommensurable d’Stevenson,

04:27

per mi, un dels meus autors d’infància i joventut de capçalera. Aquesta crida de la lectura em va orientar cap al que es deia el Batxillerat de Lletres i posteriorment a cursar la carrera de Filosofia i Lletres, l’especialitat de Literatura Hispànica, exercir com a docent amb un compromís molt explícit al voltant del foment de la lectura i després, fixa’t, d’aquí passar al món de l’edició o al món de la creació i direcció de projectes culturals que tots tenen a veure amb la lectura. I quan dic “tots ells tenen a veure amb la lectura”, vull dir que tots tenen a veure potser amb el tret més significatiu de la nostra espècie, de la nostra espècie humana. Perquè, per paradoxal que pugui semblar, la lectura és sens dubte anterior a l’escriptura i fins i tot anterior al llenguatge. Els éssers humans si som allò que som és perquè des de l’origen vam ser lectors. Lectors de l’entorn, del llamp, del foc, del bosc, del mar. Lectors dels nostres semblants, del seu riure, del seu plor, de la seva angoixa, de la seva esperança. Lectors, per descomptat, de nosaltres mateixos, del nostre afecte, del nostre desafecte, de la nostra alegria o del nostre dolor. És veritat que hi va haver un moment transcendental en el nostre desenvolupament com a espècie on aquesta capacitat lectora es va ampliar de forma extraordinària, i és el moment màgic i històricament indatable de l’origen de la paraula.

06:26

Quan aquesta espècie va transformar els sons guturals en paraules. I és curiós, perquè no sabem quan va sorgir històricament la paraula, però sí que vam començar a saber qui origina la paraula, i la paraula l’originen les dones. És a dir, en les anàlisis de l’aparell fonador dels nostres avantpassats barons o femelles, s’ha comprovat que la complexitat de l’aparell fonador és infinitament més gran en la dona que en l’home, i, per tant, gens estrany seria pensar que va ser la dona la que va desenvolupar una capacitat de verbalització i fonació diferent de la pura emissió d’elements guturals. I per què? Doncs perquè a la nostra etapa de caçadors recol·lectors, així com l’home sortia a la recerca de la caça per a la supervivència de la comunitat, la dona es quedava fent comunitat. I per fer comunitat allò que utilitzava fonamentalment era la comunicació, una comunicació que es basava en la paraula i en els gestos. Fixa’t, per això les dones teniu cinc vegades els codis gestuals que tenim els barons, perquè sou comunicadores nates i a més busqueu la màxima eficàcia en la comunicació. Aquest moment fundacional de la paraula que ja, diguem, potencia la lectura més primigènia

08:23

té també un altre impuls decisiu, que tu coneixes perfectament, que és el moment en què màgicament apareixen els alfabets. I aquí hi ha un mite meravellós que no em resistiré a explicar-te. Veuràs, et convido a fer un viatge. Un viatge amb vaixell. Anirem camí de l’illa de Samotràcia. I en aquest vaixell tenim al capdavant el més bell dels prínceps troians, que és Cadmo. Cadmo navega feliç cap a l’illa de Samotràcia perquè hi trobarà la seva xicota, la princesa Harmonia, amb la qual es casarà. Quan ell arriba a l’illa i saluda cerimoniosament Harmonia, aquesta el convida a pujar a un carro tot ell d’or, del qual tiren un lleó i un porc senglar. És clar, no hi ha enfrontament possible entre ells perquè som al regne d’Harmonia i tots dos es dirigeixen cap a l’edifici on se celebraran les esposalles. Entra Harmonia. Cadmo, seguint la norma de la cerimònia nupcial, queda apartat al fons del lloc i ella travessa la sala mirant a esquerra i a dreta, mentre les flautes, les cítares, les lires, entonen una melodia, i arriba fins al final, on són asseguts tots els déus de l’Olimp, perquè han vingut a celebrar les noces de Cadmo i d’Harmonia.

10:17

Quan Harmonia s’asseu, comença una de les parts més importants de les esposalles, que és el lliurament dels regals per part dels assistents. En primer lloc, hi acudeixen els amics. Després, hi acudeixen els germans. Després, hi acudeixen els pares. I, finalment, hi acudeixen els déus, cadascun dels quals porta un preciós regal. Atenea, la deessa de la saviesa, li regala a Harmonia un mantell màgic, que la farà romandre visible o invisible, anticipació de Harry Potter, segons vegi “la veritat” o “la no veritat”. Quan ella estigui davant d’un fet veritable, serà visible. Quan estigui davant de la falsedat o la mentida, serà invisible. Demèter li regala la més fèrtil de les collites. Hefest, la joia més meravellosa que puguis imaginar i, finalment, s’aixeca Zeus. I Zeus li fa un regal que, qui ens explica aquesta història, Heròdot, que llest, no fa coincidir amb cap objecte, perquè el que Zeus li lliura és tot allò que és perfecte. Un concepte més que un objecte. Només queda un regal per arribar, el que Cadmo lliurarà a la seva xicota. Es fa un silenci extraordinari a la sala. Cadmo es dirigeix ​​a Harmonia, ajunta les seves mans com qui està recollint aigua o bressolant l’aire

12:13

i en deslligar una bosseta que portava agafada al seu cinturó i obrir-la va dipositant a les mans d’Harmonia, unes, diu Heròdot, petites peces fràgils, febles com ales de mosca. Segons van caient aquestes peces, Zeus s’aixeca irat i ordena a tots els déus que immediatament desapareguin i retornin a l’Olimp. Perquè Zeus ha estat capaç d’identificar immediatament allò que significaven aquests signes, que no era altra cosa que la conquesta per als homes del que fins ara només era propietat dels déus, és a dir, de la immortalitat. Perquè allò que Cadmo acaba de dipositar en mans d’Harmonia són els primers signes de l’alfabet, els que permetran que l’escriptura perpetuï la memòria dels homes i, per tant, que la immortalitat, només reservada per als déus, sigui també una forma que la nostra humanitat gaudirà.

Un regalo para la inmortalidad - Antonio Basanta, escritor y profesor
Quote

"L´escola és la factoria de l´entusiasme i de la vida"

Antonio Basanta

13:28
Marta. En un món tan audiovisual com on vivim, on rebem la informació d’una manera tan còmoda, per què serveix llegir?

13:38
Antonio Basanta. Bé, serveix per a tot. Efectivament, nosaltres ens trobem ara mateix en una situació fascinant. Internet és una de les aportacions més fonamentals que podríem haver somiat. La possibilitat que a un simple cop de teclat nosaltres puguem accedir a infinitat de fonts d’informació és realment prodigiosa amb el que sempre va somiar la humanitat i que, a més, en aquest cas té una possibilitat il·limitada d’actualitzar-se, de recrear-se permanentment i, per si faltés alguna cosa, de barrejar diverses fonts informatives que són rellevants. Fins ara aquesta informació se cenyia a les nostres enciclopèdies de paper, amb una paradoxa, i és que en el moment que el text s’imprimia, aquest text, per quedar fixat, quedava desactualitzat. Segon, només permetia la font informativa textual, però és que en algunes veus enciclopèdiques és fonamental disposar d’altres fonts. Quan jo llegeixo Beethoven necessito escoltar la seva música, o quan llegeixo Botticelli, necessito contemplar la major part possible de la seva prodigiosa obra pictòrica. Això és internet, però al seu torn té un problema i és el problema de la magnitud, de l’allau, d’informació indiscriminada a la qual nosaltres arribem amb aquesta facilitat. I és aquí on la lectura torna a adquirir una funció fonamental,

15:35

perquè el bon lector és aquell que està ensinistrat per discriminar entre les diferents fonts informatives aquelles que realment són més veraces. Perquè no podem oblidar, com diu Kafka, que tot exercici de lectura és un exercici de camí cap a la veritat, la veritat amb majúscula o la veritat amb minúscula. Per tant, la feina que ara hem de fer és la formació de les persones perquè siguin capaces de treure el màxim partit a aquest patrimoni extraordinari que significa internet. No quedar sepultats darrere de la seva allau d’informació i continuar caminant, alimentant l’element més important per donar sentit a la vida, que s’anomena curiositat i emoció. Mira, un quan ja ha complert uns quants anys, acaba deduint que a aquesta vida només hi venim a una cosa: a estimar i que ens estimin. Això és el més important. I tant me fa des del registre que tu ho vulguis contemplar: des del registre de les relacions familiars, des del registre de les relacions amistoses o des del que tu representes, Marta. Tu representes una acció, i alhora una professió, vital per a la nostra societat, que és l’educació i els educadors, però sense afecte, sense afecte, sense amor, en el sentit més ampli del terme, és impossible educar. Es pot instruir, potser, però no educar. Educar vol dir emocionar-se junts. Educar vol dir descobrir junts.

17:35

Educar vol dir caminar junts. Educar vol dir acomiadar-se junts. Perquè el triomf més gran per a un docent és que tots els seus alumnes el superin. De la mateixa manera que la gran virtut que un docent té és estar permanentment alimentant-se dels alumnes. Aquest element és vital en l’educació. Hem de provocar l’interès perpetu per l’aprenentatge i mostrar als nostres alumnes que no hi ha res més fascinant, res més divertit i res més genuïnament humà que la possibilitat d’aprendre fins a l’últim moment de la nostra existència. Això és una cosa que recentment ens assevera la neurociència. I és que de tots els òrgans del nostre cos el més plàstic, el més flexible, el més immortal, és el cervell, que continua aprenent de continu. Aprenem de nens, aprenem d’adolescents, aprenem de joves, aprenem d’adults i aprenem de gent gran. Jo avui estic aprenent de tu, de la teva mirada, del teu somriure, del teu interès, de la teva atenció. Però també estic aprenent de cadascuna de les coses que m’envolten, entre altres coses, perquè són noves per a mi. I en ser noves per a mi, estan estimulant el meu cervell, estan estimulant la meva curiositat, m’estan dient: “Tens la capacitat d’obrir finestretes”, com si estiguéssim en un nou calendari d’Advent i descobrir què hi ha darrere cadascuna. I això és meravellós. Al final viure és un exercici d’emoció.

19:32

Som en la mesura que siguem capaços de seguir-nos emocionant. Som en la mesura que siguem capaços de continuar aprenent. Per a què serveix llegir, em preguntaves. Doncs mira, et comentaré una anècdota que em sembla meravellosa i, per descomptat, una de les respostes més lúcides i més estimulants de totes les que conec a la pregunta que m’has formulat. Un altre viatge. Aquesta vegada anem a mitjans del segle xx. I anirem a Oxford. Al Col·legi de la Magdalena. El professor de literatura comparada està conversant amb els alumnes i en un moment determinat un s’aixeca i li diu: “Professor, per a què llegim?”. El professor queda en silenci, diposita el llibre que portava sobre la taula, es gira, s’acosta a la finestra sobre la qual la pluja va caient impedint gairebé veure la bellesa del jardí del col·legi que davant seu s’estén, finalment es gira i diu: “Llegim per saber que no estem sols”. És clar. L’ésser humà, si és una cosa, és un ésser social. Nosaltres ens fem des dels altres, som com l’heura que per créixer s’ha d’anar recolzant sobre un mur, sobre una tapia. Això és el que ens ha fet ser l’espècie que som. I la lectura ens diu: “Ni ets únic. Ni ets el primer. Incorpora’t al cabal de la vida i flueix amb mi des de tots i cadascun dels altres. Vols ser nàufrag? Naufraga amb Robinson. Vols conèixer el fons dels mars? Et presento Nemo? Vols anar al fons de la Terra? Vols anar a la Lluna? Vols saber-te membre de la selva? Shere Khan, Mowgli, Bagheera, Baloo? Viu-ho a través de la lectura i viu a través d’aquestes vivències amb la mateixa profunditat que si ho estiguessis fent a la realitat”. Aquesta és la màgia. I aquest és un per què i un per a què llegir.

22:32
Marta. Antonio, tu vas desenvolupar un projecte molt interessant, la Casa del Lector, a l’espai de l’Escorxador, a Madrid. Explica’ns una miqueta en què consisteix i què pot aportar a les persones i a la societat.

22:44
Antonio Basanta. Efectivament, aquest és un projecte… Fixa’t com passa el temps. T’explico una mica el context. Nosaltres estàvem buscant, des de la fundació on jo en aquell moment treballava, un lloc a Madrid on generar una aposta per la lectura. Evidentment, Madrid té un equipament, diguem-ne, cultural extraordinari i pràcticament tot el camp de la lectura estava cobert en forma de biblioteques o instituts de recerca o, per descomptat, centres educatius, centres escolars… I jo hi va haver un dia que vaig fer una simple reflexió gramatical. El que era important sempre era el llibre. El que era important sempre era la lectura. Però em vaig preguntar: “Realment el subjecte de la pregària és “la lectura” i “el llibre”, o ho és “el lector”?”. És clar. El subjecte de la lectura és el lector i aquest és el punt fonamental per estudiar, per conèixer i analitzar. En aquell moment a Madrid s’estava recuperant un espai de caràcter industrial i històric, com és el vell Escorxador, que nosaltres, en el moment que mostrem interès per formar-ne part, aconseguim que l’Ajuntament de Madrid dediqui íntegrament a l’acció cultural. I ara ve el més important. L’Ajuntament de Madrid va dir: “Ho volem dedicar a l’acció cultural, però a l’acció cultural d’avantguarda”. I nosaltres vam dir: “Doncs hi ha de ser la lectura, perquè no hi ha més avantguarda que el fet de llegir”.

24:42

I dos: perquè la lectura ara mateix està travessant també una transformació extraordinària i potencialment riquíssima. Tendim sempre a enfrontar els mitjans com si l’un i l’altre s’haguessin d’anul·lar, quan el que fan és completar-se i complementar-se. És clar que defensem ardorosament les virtuts de la lectura en paper. Però per què no obrir-nos a les noves formes de lectura que ens estan proporcionant des dels mitjans tecnològics a qualsevol altre dels que pugui venir més endavant? Encara més, per què no obrim la lectura al conjunt de les necessitats de l’ésser humà? Perquè, si abans parlàvem que som ‘sapiens’ per, fonamentalment, lectors, també la lectura fa falta per a qualsevol pràctica vital. Mira, per a això el que hem de saber és què és llegir i per saber què és llegir jo sempre aconsello acudir als verbs fundacionals. En primer lloc, llegir és observar, escoltar, parar atenció. A la meva vella facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Complutense, a l’edifici A, hi ha al frontispici una frase llatina que comença dient: “Siste, viator”, “atura’t, caminant”. Aquest és el primer avís que llança la lectura. “Atura’t, atura’t. Comença a crear un espai nou i un temps nou perquè entres en una altra dimensió que sí que et requerirà una cosa fonamental: que li paris atenció”. La Simone Weil diu que l’atenció és la més important de les virtuts i, efectivament, només es pot llegir

26:41

estant atent i sent atent. Dos, segon verb importantíssim: llegir és interpretar. És fascinant. En dècimes, mil·lèsimes de segon, el nostre cervell reconeix en uns trets establerts sobre una paret, sobre un paper, sobre qualsevol altra superfície, elements que el porten al reconeixement de la lletra que el porten al reconeixement de la paraula que el porten al reconeixement del sentit i del significat i automàticament s’orienta cap allà. És meravellós, és meravellós. I dius: “Interpretar?”. És clar. Estem començant a entrar al grup de cambra que forma la llengua, perquè la llengua és la suma d’instruments de corda i de vent. El vent són els pulmons que impulsen l’aire. La corda són les nostres cordes vocals. L’auditori, la caixa de ressonància, la nostra boca i el nas. I l’articulació, el moment que l’arc passa sobre la corda i sona la nota. I de la nota, la melodia, els llavis i la llengua. I és meravellós, perquè en tot aquest viatge hi ha la unió en parella. Dos pulmons, dos extrems de cordes. És meravellós. Dues denticions i dues llengües. La nostra llengua es genera a partir de dos rovells que s’uneixen, per això tenim el solc labial, per pronunciar al seu moment la paraula, que sempre és d’unió i per això no s’hauria de convertir mai les llengües en elements de desunió

28:38

i encara menys en elements d’enfrontament. Tercer verb fonamental per entendre què és llegir. “Comprendre”. Compte, comprendre és molt més que entendre. Per descomptat, exigeix ​​l’aportació decisiva de la raó. Però una mica més: per comprendre de veritat necessitem raó i les altres tres qualitats sobiranes de la intel·ligència que s’anomenen “imaginació”, aquesta és molt important, “emoció” i “intuïció”. La intuïció, que sempre s’ha entès com a germana petita de la intel·ligència, és tot el contrari. És la velocitat punta de la intel·ligència. La que, amb menys informació, aconsegueix arribar més lluny i la que curiosament és darrere de moltes, per no dir-te totes, de les grans decisions de la nostra vida. Els següents verbs que expliquen llegir deriven, curiosament de l’ètim d’aquesta paraula, del llatí “legere”, perquè una de les màgies, dels encanteris, de les sorpreses, que guarden les paraules, és que moltes van existir abans fins i tot de l’ús preferencial que avui els donem, del significat preferencial que avui els concedim. Per exemple, la paraula escriure existia molt abans de l’escriptura. L’escriptura és un invent relativament recent. Només té cinc mil anys d’existència. La nostra espècie es mou entre tres-cents i quatre-cents mil anys d’existència sobre el planeta.

30:30

Què significava en llatí “escribere”, “escriure”, si no hi havia escriptura? És preciós: significava “brodar”. És clar, qui escriu borda sobre un teixit, ‘textum’, “text”, amb fils de lli que anomenem “línies”. I què significava “llegir” abans de l’accepció que avui li concedim com a principal? Doncs, en primer lloc, una cosa que tenia a veure amb la relació íntima de l’home amb la terra. Significava “recollir”, “collir”, “recol·lectar”. I què som els lectors sinó recol·lectors de la sembra de l’autor al text? El segon significat que ens porta a Ariadna, al mite del Minotaure, al fil màgic que salva Teseu, era “desenredar”. Generar del cabdell una troca. I això és la lectura, la que ens permet travessar el laberint de la vida i sortir-ne vius, encara que no indemnes. Els catalans tenen una paraula preciosa que és “lletraferits”, ferits per la lletra. Però és que hi ha ferides molt sanadores que fan créixer. El significat següent del verb “legere” és molt actual. Significava “navega”. “Legere epora”, escriu Horaci. “Navegar els mars”. Que curiós que ara, quan parlem d’internet, parlem d’internautes,

32:29

i per a una cerca a internet diem “navegar per la xarxa”. I el darrer significat, abans del que evidentment nosaltres li concedim avui com a principal és fonamental. “Legere” és “escollir”. Seleccionar. És clar, per això d’un lector ve un elector. Que no “votant”, perquè “elector” i “votant” no són necessàriament sinònims. Els verbs següents que completen el fet de llegir són “transformar”, mai la lectura és un exercici passiu. Conrad diu: “L’autor escriu el cinquanta per cent del llibre. L’altre cinquanta per cent del llibre l’escriu el lector”. És clar. La lectura és un fet de resurrecció, de transformació alhora. Per això mai no hi ha ni dues lectures iguals ni dos lectors iguals. I quan dic que no hi ha dues lectures iguals, fins i tot dins del mateix lector. Perquè tu ja mai no tornaràs a ser, Heràclit, “panta rei”, aquell que vas ser fa ics segons quan feies la primera lectura. Ja t’has transformat, ja estàs veient coses noves, ja estàs descobrint matisos nous. Per tant, la lectura és un fet de creació, de creació, perquè és de recreació i resurrecció. I dos darrers verbs que la completen. Llegir és assimilar. Tot el que nosaltres hem anat recorrent ho anem guardant a la nostra memòria, que no té res a veure amb la que, des del meu punt de vista de manera equivocada, ens referim quan parlem dels ordinadors. Per què dic jo que els ordinadors no tenen memòria? Perquè la memòria és un òrgan viu. L’ordinador el que té són magatzems de dades. D’acord, perfecte.

34:28

La memòria està permanentment funcionant, permanentment recreant. No només registra els fets, els va transformant. Al nostre interior, tota aquesta assimilació lectora es transforma de manera infinita. I finalment llegir és compartir. Tot l’exercici de lectura és un exercici de conversa, de diàleg. Tot plegat és un exercici d’intercanvi, d’aliança. Per això la paraula “pàgina”. “Pàgina” ve del llatí “pago”, amb dues accepcions: “pacte”, “aliança”, i “espai”, “lloc”. És clar, la pàgina és l’hàbitat del lector i alhora la que explicita l’aliança entre qui va escriure i qui llegeix. Recordes quan a ‘Alícia al país de les meravelles’ ella troba l’unicorn i li diu: “Unicorn, tu existeixes de veritat?”. I li diu l’unicorn: “Si tu creus en mi, jo crec en tu”. O l’infant Arnaldos. “Si no hi hagués tal ventura sobre les onades del mar, com va haver-hi l’infant Arnaldos a la nit de Sant Joan”, que acaba dient el que ens diu la lectura als lectors: “Jo no dic la meva cançó, sinó a qui amb mi va”. Compartir la lectura, aquest és el secret de l’èxit dels clubs de lectura, és llançar-la a la màxima potencialitat, perquè llegir és un prisma d’infinites cares, permanentment viu. Això és la lectura. Aquest és el tresor que la lectura ens ofereix, que hem d’oferir en igualtat d’oportunitats a totes les persones perquè després elles sí, lliurement, en exercici del seu lliure arbitri, optin o no optin per elles. Amb una única advertència: ets totalment lliure de no llegir, però allò que et concedeix la lectura només t’ho concedeix la lectura.

36:37
Marta. Escoltant-te parlar sobre el teu amor per la lectura, m’agradaria que em guiessis en la que crec que és una de les preocupacions principals dels mestres avui en dia. Com podem fomentar la lectura als nostres alumnes?

Un regalo para la inmortalidad - Antonio Basanta, escritor y profesor
Quote

“Res tornarà a ser com solia. I tampoc l'escola no pot continuar sent el que solia”

Antonio Basanta

36:51
Antonio Basanta. Doncs celebro enormement que aquesta sigui una de les vostres preocupacions, perquè no ho pot deixar de ser. La lectura és substancial, essencial per al nostre periple com a persones i, per descomptat, per al nostre periple formatiu. No pensem en la lectura només des de la disciplina de la llengua i la literatura. Pensem des de la totalitat de les àrees. Els centres han de ser centres fonamentalment de foment de lectura des de la globalitat de les disciplines, per poder acudir així a les apetències possibles dels lectors des de diversos àmbits. Em demanes què podríem fer per incentivar la lectura a les nostres aules. I a mi se m’acudeixen una sèrie de reflexions, totes elles molt elementals, però de vegades en allò simple pot ser que hi hagi també el més eficaç i el més valuós. Veureu: a llegir s’aprèn fonamentalment per contacte i per contagi, de manera que qualsevol mestre que vulgui incentivar la lectura en els seus alumnes ha de ser ell primer lector. I, a més, expressar l’amor que per la lectura té i a més comentar amb els seus alumnes per què ell està dedicant part del seu temps a llegir aquesta obra i per què ell creu que la lectura és fonamental per viure, i per què ell no és explicable sense la lectura. I això és una cosa fonamental. Segon, a la lectura cal donar-hi temps. Temps. Les aules també han de ser espais per llegir, Marta.

38:47

I m’aterreix veure com en el sistema educatiu espanyol el temps de lectura a les aules es va reduint de manera progressiva, des d’una entrada, com pot ser a primer o segon de primària, on l’accés és molt gran, molt ample i el temps s’acomoda a aquesta possibilitat d’oferir espais i temps lectors als nostres alumnes, i com això es va tancant progressivament i es va estrenyent de manera dramàtica, tan dramàtica que en un estudi que he fet recentment es demostra que per als alumnes de darrers cursos de secundària o de batxillerat, els temps de lectura lliure i personal a les aules es redueix escassament a trenta minuts a la setmana. Així, no es formen lectors. Així es destrueixen lectors, com es destrueixen lectors mitjançant les lectures obligatòries. No, veureu: “llibre”, “lector” i “lectura” comencen per ela de “llibertat” i la llibertat és molt important per al gaudi i per a l’emoció. Jo no soc sospitós de no estimar els clàssics, els estimo profundament, però crec que és aberrant introduir els lectors nens en el coneixement dels clàssics quan no tenen la maduresa ni personal ni lectora per poder entendre el tresor que ells ens regalen. Deixem que aquests llibres arribin en el moment en què les persones tinguin els nivells de maduresa i de preparació necessaris i, mentrestant, treballem a la classe

40:45

amb la facultat fonamental de la llengua, que és la de la comunicació. Res no agrada més que parlar al voltant dels llibres que estem llegint i res agrada més als teus alumnes que explicar a un altre alumne allò que l’està apassionant, que pot ser un llibre de literatura o pot ser un llibre sobre esport, o pot ser un llibre sobre biologia, o pot ser un llibre sobre qualsevol dels àmbits temàtics o genèrics que tenim a la nostra vida. Contagi i contacte i exemple. Temps. Llibertat. Diversitat. A Espanya tenim un tresor que és el tresor editorial. L’oferta editorial espanyola és extraordinària, en nombre de títols i en qualitat d’edició d’aquests títols. Per tant, també els professors hem de tenir l’obligació d’estar permanentment informats respecte a tot aquell torrent de nous llibres que van arribant i que tan útils poden ser a les nostres aules. I per a això tenim mecanismes múltiples. La bona relació amb el bibliotecari del nostre districte, la visita freqüent a les llibreries o l’entrada a les pàgines web que informen d’una manera objectiva i veraç sobre la qualitat o la no-qualitat dels llibres que se’ns presenten. Amb la suma de tots els impactes i sabent una cosa, que mai no es deixa d’aprendre a llegir, és fantàstic, perquè aprendre a llegir és aprendre a viure. I de la mateixa manera que mai no deixem de viure, mai deixarem d’enriquir el nostre afany lector, la nostra visió lectora. Insisteixo: en la suma de tots aquests elements es poden construir lectors.

42:38
Marta. Al teu llibre ‘Llegir contra el no-res’ dius que el lector és un rebel. Per què qui llegeix es rebel·la?

42:46
Antonio Basanta. Bé, perquè, si qui llegeix, viu, la vida és un exercici de rebel·lió. Els físics ens dirien que tot l’univers camina cap al caos. Camina cap a l’extinció. L’origen, el principi de la vida, és un exercici de rebel·lia. Hi ha una primera cèl·lula que diu: “No, no, jo em nego a anar cap a l’embornal. Intentaré aguantar una estoneta i no ser absorbida pel caos”. I aquesta cèl·lula fa el seu esforç, però malauradament té poc vigor i continua en el viatge cap a l’extinció. Però hi ha una segona cèl·lula que s’associa a una tercera, i que s’associa a una quarta i que s’associa a una cinquena. I va sorgir al seu moment la vida. I la vida és un pols, al final. Nosaltres l’única veritat constatable que tenim és que som finits. Que tenim un final. Que som, com dirien els gladiadors romans, “morituri”. Que morirem. Ja, però volem viure. Volem viure fins al punt que la vida es rebel·la en els moments fins i tot més dramàtics. Un dia em comentava l’Edurne Pasaban, la meravellosa alpinista i muntanyenca espanyola, que anant a un rescat a l’Everest i després d’haver rescatat una persona que estava en una situació molt complicada, ella va tenir un accident. Anava sola. Es va trencar el turmell. Ja no podia baixar al campament base. No tenia roba per poder sobreposar-se al fred glacial que ja començava a fer i durant tota la nit va pensar que aquest era el final.

44:46

I em deia: “El que em sorprenia és que, malgrat la meva extenuació, malgrat el meu cansament, malgrat la immensa dificultat que jo sabia que suposava baixar, hi havia una veu al meu interior que em deia: ‘Baixa i viu. Baixa i viu'”. I va baixar i va viure. Per rebel. Rebel, com diria en Sidney Poitier, aquell actor que ha mort recentment i que jo sempre tinc associat a dues pel·lícules canòniques: ‘Endevina qui vindrà aquesta nit’ i ‘Rebel·lió a les aules’. Doncs cal rebel·lar-se. I és clar que la lectura és una rebel·lió. Contra què es rebel·la la lectura? Doncs es rebel·la contra infinitat de vicis i de patologies, contra el pensament únic i la seva imposició. Contra la superficialitat de les paraules, contra la sacralització de la instantaneïtat, contra el menyspreu de la pausa, de la serenitat que, per cert, és l’única que pot portar al bé de pensar, a reflexionar. Contra el valor del col·lectiu que anul·la el fet individual. Continuo pensant que l’aleteig d’una papallona en un lloc del planeta pot provocar un canvi fonamental exactament als antípodes d’aquest. Es rebel·la contra el fet que la imaginació no es valori. Es rebel·la contra l’anul·lació de les emocions. Es rebel·la contra la tendresa. Es rebel·la contra el valor d’allò senzill, d’allò simple. Es rebel·la contra el valor del complex. Es rebel·la contra el discurs buit. Es rebel·la contra la vida com a superficialitat i entreteniment.

46:47

Es rebel·la contra la disgregació. Es rebel·la contra l’intent, una vegada i una altra, de prescindir del discerniment. Contra tot això es rebel·la la lectura, perquè ens va proporcionant les eines que ens permeten fer front a cadascuna de les circumstàncies de la nostra vida. I això ho fa mitjançant un mecanisme que és prodigiós i que també s’ha descobert recentment i és que el nostre cervell, davant de les experiències fictícies llegides, reacciona igual i posa en marxa el mateix paquet neuronal que davant de les experiències reals. És clar, serà molt difícil que nosaltres a la nostra vida puguem ser tot allò que ens ofereixen cadascun dels llibres, però la lectura ens obre aquesta porta i ens obre aquesta porta en termes de tal credibilitat que nosaltres, quan estem llegint un llibre de Salgari, som pirates, i quan estem llegint un llibre de Verne som viatgers amb globus. I quan estem llegint un llibre de Stevenson, som la Hispaniola per antonomàsia. I saps per què? Perquè quan llegim en silenci, la veu fonamental és la nostra. No la que els altres escolten de nosaltres, sinó la que habita dins nostre i que ens permet que, en escoltar-nos, creguem ser nosaltres els protagonistes reals del fet lector.

48:33
Marta. I en un món on obtenim la informació a cop de clic, quin és el paper de l’escola en aquests moments?

48:41
Antonio Basanta. El paper de l’escola és un paper transcendental en un món que no només ens ofereix, com dius molt bé, l’accés tan senzill, tan ràpid i tan global a la informació, sinó que ens manifesta dia a dia que està en un procés de transformació absolut. Res no tornarà a ser com solia. I tampoc l’escola no pot continuar sent el que solia. Tota la nostra estructura escolar continua sent diguem-ne que prefixada per l’escola del segle XIX. Per la divisió de les matèries en disciplines, per l’agrupació dels nens per edadisme i per cursos, per la individualitat del treball del professorat, per la incorporació molt parcial dels pares i les mares com a elements educatius nuclears de la mateixa escola o l’absència de l’entorn en què l’escola està. Tot això cal modificar-ho perquè tot el nostre món s’està modificant. L’eix s’està desplaçant cada cop més cap a l’orient i cap al sud. Hi ha fenòmens extraordinaris de revitalització de la nostra societat, com ara la incorporació progressiva de la dona al món professional, que està variant les velles fórmules que anteriorment van existir, elements nuclears sobre els quals es va basar la societat sempre. Família, exèrcit o religió, s’estan transformant semànticament de continu. Avui tot es troba en una transformació profunda i el món

50:38

ja no serà un món en funció del poder que cada país tingui per posseir matèries primeres o per la demografia o per la posició geoestratègica. Serà per la capacitat que tingui d’importar, exportar i produir talent. Talent. I en això, l’escola és fonamental si és capaç de trencar una de les múltiples contradiccions sobre les quals continuem habitant. Com si estiguéssim asseguts confortablement sobre un volcà que iniciarà la seva explosió en molt breus moments. Quina és aquesta contradicció? Tots afirmem que no hi ha un ésser humà igual a un altre. Que tots som diferents, feliçment diferents. Però l’escola durant molt de temps i el sistema educatiu es dirigeix ​​a homogeneïtzar, a uniformar, responent a un món, insisteixo, que ja no existeix. La meva àvia, quan parlava de la feina, parlava de col·locació. “Ha trobat una col·locació”. És a dir, situar una persona al lloc del puzle que li corresponia, del qual ja no es mourà durant tot el seu periple laboral. Això s’ha acabat. Les persones aniran canviant al llarg de la seva vida de manera permanent de feina. Tindran la necessitat d’aprendre de continu i, alhora, nosaltres tindrem la importantíssima necessitat de cultivar en cadascú allò que ell té d’exclusiu i extraordinari. En Benedetti deia: “Quan creiem tenir totes les respostes, ens han canviat totes les preguntes”, i això passa ara. Nosaltres no podrem respondre al futur amb les respostes del passat. No, haurem de cultivar el pensament divergent, creatiu, crític, compromès. Això és l’escola. L’escola és la factoria de l’entusiasme i la vida. I si això l’escola no ho assumeix, hi haurà un altre segment a la societat que ho assumeixi si de veritat volem continuar progressant.

Un regalo para la inmortalidad - Antonio Basanta, escritor y profesor
53:10
Marta. A més a més del teu amor per les lletres, formes part d’un grup de persones que investiguen l’impacte de l’edat a la salut. Explica’ns una miqueta en què consisteix això.

53:20
Antonio Basanta. Doncs sí, efectivament. Jo treballo des de l’any 2016 en un projecte apassionant que va néixer a la Universitat de Salamanca i que és finançat per la Unió Europea, que es diu Centre Internacional sobre l’Envelliment i la Longevitat, i que el que tracta és d’entendre, precisament aquesta societat canviant de la qual fa un moment parlàvem, cosa que s’està produint de manera imparable a la societat nostra actual i que modificarà radicalment el paper de les persones de més edat. El que s’està produint és, d’una banda, la contenció de la natalitat i, per altra banda, l’extensió de la vida al llarg de la vellesa. Això, per exemple, a Espanya és un fet excepcional, perquè som el segon o tercer país del món en esperança de vida. En aquest moment, cada deu anys, la humanitat creix en dos anys d’esperança de vida, de manera que nosaltres el 2032 estarem molt més a prop d’una edat mitjana de noranta, noranta-un anys que no pas dels vuitanta, vuitanta-un anys que globalment tenim al món, o dels noranta-quatre, noranta-cinc a Espanya, que dels vuitanta-quatre, vuitanta-cinc en aquest moment. I així podríem continuar progressant. És clar, això obre una concepció radicalment diferent del que significa la vellesa. S’està arribant a edats avançades en millors condicions que mai i, per altra banda, la societat no es pot permetre el luxe de desprendre’s del coneixement i de l’experiència que s’acumula al llarg de la vida i que continua sent extraordinàriament productiva en aquesta recta final però cada vegada més llarga, que serà la recta de la nostra existència sobre el planeta.

55:20

Nosaltres valorem infinitat de perspectives, des de les econòmiques fins a aquelles que tenen a veure purament amb la salut. I em correspon fonamentalment l’àrea de la cultura i l’àrea de l’educació. Abans et comentava, Marta, que un descobriment neurocientífic extraordinàriament important és el fet que el nostre cervell és l’òrgan del cos humà amb màxima plasticitat i amb més capacitat de creixement i aprenentatge al llarg de tota la vida. Per tant, la vellesa que hem d’anar preparant des del moment en què comencem a ser persones és una vellesa que permeti, mitjançant un conjunt d’accions que introduïm a la nostra vida quotidiana, arribar a aquestes edats en la plenitud més gran de facultats físiques i psíquiques. I això és possible. Avui sabem com es pot fer sempre que es faci des de l’origen. El cervell humà comença a envellir al cap de vint anys de vida. Nosaltres hem de preparar des de la mateixa escola el nostre model d’envelliment de futur si volem realment assumir l’oportunitat extraordinària que hem aconseguit, que és estendre d’aquesta manera tan rellevant la vida de les persones. Però no només això. O sigui, l’important no és només donar més anys a la vida, sinó donar més vida als anys. En una longevitat pròspera i feliç és importantíssim, diguem-ne, la salut cerebral. I potser et sorprèn quan et dic: “Saps que hi ha una màquina de fitness cerebral imparable, que és la lectura?”. Jo fa uns anys vaig anar a un dels meus museus preferits a Londres, que és el Museu de Ciències Naturals.

57:15

Se celebrava una exposició precisament sobre el cervell humà i a la part última de la mostra el que s’exhibia era la reproducció a grans dimensions d’un cervell. I a la part superior d’aquesta reproducció hi havia tot un conjunt de focus que entraven o no en activitat, segons l’acció que pautessis de les que estaven ressenyades en un lateral i que tu podies posar en marxa mitjançant simplement prémer un botó. Hi havia cinquanta-dues àrees, que són les cinquanta-dues àrees que tenen a veure amb la producció de la intel·ligència, en el sentit que ja hem parlat: raó, emoció, imaginació i intuïció. I el meu interès era veure com funcionaven cadascuna segons quines accions. Veure televisió. Polsaves… No, veure cine. Veure televisió. Polses un botó i de les cinquanta-dues àrees se n’encenien cinc. Quaranta-set àrees romanien en latència, cosa que venia a significar que la producció d’intel·ligència amb aquest estímul era molt discreta. Escoltar música. S’encenien quaranta-set de les cinquanta-dues àrees. L’escolta de la música provoca un enriquiment cognitiu extraordinari i, per tant, és molt recomanable. Llegir textos literaris. Vaig prémer i es van encendre les cinquanta-dues àrees cerebrals.

59:11

Però no només es van encendre, parpellejaven els focus amb una intensitat extraordinària per fer-nos entendre que quan un està llegint tot el seu cervell està en marxa, precisament pel que ja hem comentat. I és perquè tu has de recrear allò que llegeixes, donar-li color, donar-li sabor, donar-li ambient, donar-li perfils, donar-li llum. I la prova del cotó que la lectura mobilitza la totalitat del cervell i, per tant, és una pràctica d’exercici cognitiu extraordinària que quan llegim només podem llegir. Ens hem de lliurar a la lectura com es lliura un a l’amor. Tot sencer. Abans esmentàvem el paper de la intuïció, que és tan important. En aquest moment en una universitat alemanya s’està fent tot un desenvolupament metodològic per crear la didàctica de la intuïció, per veure com aquesta facultat tan poc cultivada també la podem començar a cultivar, entre d’altres, en l’àmbit de les escoles. Un cop més ens guanyeu per golejada les dones, de la mateixa manera que paraula i llengua és femení, intuïció també és femení. Però és que tot el que té a veure amb el desenvolupament de la intel·ligència té a veure amb els primers coneixements que estem tenint del cervell, que és una ciència relativament recent, tant que realment podem estar entenent com funciona el cervell només des de la implantació de les ressonàncies magnètiques, que és una tècnica, diguem-ne, mèdica d’implantació molt recent. Amb prou feines té trenta o quaranta anys.

1:01:07

I és fascinant perquè al cervell hi ha registres increïbles. Per exemple, a mi m’encanta recordar-los, aquells que tenen a veure amb la nostra memòria com a espècie. Els que, per exemple, permeten que ningú davant del mar no es commogui, com es van commoure els nostres avantpassats, aquells soldats romans que ploraven agenollats al Finisterre de la Hispània perquè entenien que allà es posava el sol i allà moria el món, el final de la terra, o passar davant d’un foc i no mirar-lo amb fascinació. En aquest joc permanent de la flama, “en l’embruix”, que diria Manuel de Falla. O curiosament, deixar de marcar el ritme d’una música amb el peu quan l’escoltem, que no és sinó una herència dels grecs, que tenien una llengua amb síl·labes llargues i síl·labes breus el ritme d’emissió del qual el marcava un peu perquè el seu idioma era fonamentalment musical. Nosaltres tot això ho hem anat conservant perquè el cervell capta senyals permanentment de tot i els porta a la nostra pròpia vida. Cada cop és més important l’impacte de l’entorn. El vint-i-cinc per cent del nostre cervell és genoma, desenvolupament genètic, però el setanta-cinc per cent depèn dels estímuls que nosaltres li brindem. Quins estímuls brinda la nostra societat perquè els cervells creixin? Quins estímuls ofereix l’escola perquè el cervell continuï creixent, es continuï manifestant com aquest tresor absolut que ens presideix, aquest òrgan sobirà tan carregat de misteri i tan proper al cosmos? El nostre cervell té cent mil milions de neurones, com cent mil milions de cossos estel·lars té la nostra galàxia i d’aquest univers gegantí neuronal amb prou feines en comencem a conèixer les xarxes principals, les autopistes. Però ens queden per conèixer les carreteres comarcals, les carreteres locals, els camins, les senderes, els senders, les tortuositats on trobem les claus de moltes de les coses que evidentment haurem d’aportar per poder respondre a tots i cadascun dels interrogants que aquesta societat nova però pròspera i, per què no, més feliç que l’actual tenim davant nostre.

Un regalo para la inmortalidad - Antonio Basanta, escritor y profesor
Quote

“El que és important no és donar més anys a la vida, sinó més vida als anys”

Antonio Basanta

1:04:08
Marta. Vas desenvolupar també un projecte sobre la percepció de l’ancianitat en els adolescents i vau indagar sobre el coneixement que tenen els adolescents sobre la figura del seu avi. A quines conclusions vau arribar?

1:04:23
Antonio Basanta. Doncs mira, la conclusió és una conclusió molt inquietant. L’estudi jo el vaig fer per a la Comunitat de Madrid, es va fer al segment escolar de l’Educació Secundària Obligatòria. Hi van participar més de dos mil cinc-cents estudiants, per tant, la mostra és prou rellevant perquè les conclusions que s’estableixen a partir de l’estudi de la mateixa siguin fiables i consistia bàsicament a llançar-los un conjunt de preguntes que ens permetessin saber quins detalls de la vida dels seus avis ells coneixien, sabien. Veuràs, sens dubte, la major part respongueren favorablement al nom dels seus avis i a l’edat dels seus avis. Quan se’ls preguntava el lloc de naixement dels avis, el nivell d’encert baixava considerablement. Però quan entràvem en com s’havien conegut els seus avis, com eren els seus avis en una determinada etapa de la seva vida, qui eren o havien estat els amics dels seus avis, quines havien estat les seves aficions, les respostes pràcticament eren nul·les. Eren nul·les. I això ens posa davant d’un problema veritablement molt important. Jo sempre dic que el millor regal que pares i, per tant, educadors podem fer als nostres fills o als nostres alumnes, és temps i paraules. Temps de qualitat i paraules de qualitat. Cal tornar a recuperar els àlbums familiars,

1:06:23

com cal que a les aules hi arribin els records familiars dels nostres alumnes i a les aules es valori el que significa l’aportació de les generacions anteriors al nostre propi desenvolupament. Que tinguem un noble sentiment de deute cap als qui ens van antecedir, perquè la major part del bo que puguem tenir no ens ho devem a nosaltres mateixos, els ho devem a generacions molt anteriors, algunes de les quals, i més al nostre país, van travessar circumstàncies molt complicades d’enfrontaments fraternals. I lamentablement aquesta memòria s’està perdent, com lamentablement s’està perdent el passat camperol i rural d’un país com el nostre. Cal recuperar-ho i cal recuperar-ho sobretot perquè en la perspectiva d’aquesta extensió de la vida, el més ric que ens pot passar és la construcció de les connexions intergeneracionals. No hi ha res millor que construir un projecte educatiu a una escola on hi participen alumnes, pares, mares, àvies, avis, amics, professors i direcció del centre. Això és un autèntic projecte educatiu, perquè, com diu el proverbi africà: “A educar s’hi deu tota la tribu”. Per educar necessitem les forces de tot l’entorn i això és el que ara ens queda per reivindicar. No podem, no podem assumir que aquest desconeixement de les generacions anteriors es continuï produint, primer per injustícia i segon per ineficàcia. Perquè cada vegada que perdem els nexes ens morim com al cervell. Cada cop que trenquem els enllaços, les sinapsis, el nostre cervell s’empobreix.

1:08:50
Marta. Com ens poden ajudar l’educació i la cultura a envellir millor?

1:08:55
Antonio Basanta. Sens dubte, generant-nos una cosa que em sembla molt important i és la il·lusió per viure. Abans parlàvem de la importància de l’emoció. Veureu: si jo hagués d’importar un R+D+I a la nostra societat actual, sense menysprear el valor d’allò que compon la investigació, el desenvolupament i la innovació, jo aniria a un R+D+I més humil, però potser més necessari i més eficaç, el que compondria la suma d’intel·ligència, decència i il·lusió. Necessitem intel·ligència per abordar els reptes que hem d’afrontar. Necessitem decència, honestedat, honradesa, ètica, també per tractar tots els desenvolupaments que venen per endavant i necessitem il·lusió. Una persona o una societat sense il·lusió no tenen futur i l’educació i la cultura es basen en això. Cultura. “Cultura” ve de “cultivar”. Qui cultiva té sentit de l’espera. I qui té sentit de l’espera té sentit de l’esperança. Esperança, il·lusió, cultura i educació formen un conjunt irrenunciable per a l’aventura meravellosa de viure.

1:10:53
Marta. “Al principi era el verb i al final som les paraules”. Què vols dir amb això?

1:11:00
Antonio Basanta. Exactament. Aquesta frase de l’Evangeli de Joan: “Al principi era el verb, el verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres”. Fixa’t i diu “verb”. És clar, en dir “verb” i no “nom”, el que diu és: “Entre nosaltres habita la paraula que porta a l’acció”. És clar, les paraules porten a la pau i porten a la guerra. Les paraules porten al tedi i porten a la joia. Les paraules porten a la llum i porten a la nit. Som nosaltres els que hem de ser portadors d’aquelles paraules que ens ajudin a créixer, les que ens van fer comunitat i ens van fer civilització, perquè allò que ens va fer comunitat i civilització van ser les paraules que compartim, convertides en històries. Aquelles nits ancestrals, quan al voltant d’una foguera el grup humà nòmada es reunia, es reunia per intercanviar experiències que s’explicaven per paraules i històries que ens construïen com a comunitat. Aquí neixen els mites. Els grans mites fundacionals de la humanitat neixen en aquest intercanvi permanent. I és que aquest intercanvi permanent és el que ha de ser l’element fundacional del nou model social al qual hem d’anar. O entenem definitivament que aquest planeta feliçment és rodó

1:12:55

i que, per tant, tots som tots, que no som res ni ningú sense l’altre i que per més que hàgim desenvolupat dels tres principis de la Revolució Francesa, la llibertat i la igualtat de poc val si no cultivem la fraternitat, veure’ns realment com a companys de viatge capaços d’afrontar qualsevol dificultat i de vèncer-la. Perquè difícil no és igual que impossible. Difícil és simplement un repte, un desafiament, un mur. Totes les generacions han tingut murs per enderrocar, saltar o sortejar per continuar progressant. El dia que a la humanitat s’eliminin les fronteres i s’eliminin les banderes i s’eliminin els elements d’oposició… Quan, com dirien els físics, abandonem l’energia de fissió per anar a l’energia de fusió, haurem fet un pas molt important i, entre altres coses, començarem a justificar l’adjectiu amb què ens hem autoqualificat: “homo sapiens”. Home, quan un veu la informació de cada dia, ‘sapiens’, ‘sapiens’… Ens queda molt per assolir. Però hi ha una vegada més, una il·lusió i una esperança. I és que la nostra espècie és molt jove. El camí comença. No tenim més enllà de tres-cents mil anys i la terra on habitem quatre mil cinc-cents milions. Potser per ser ‘sapiens’ ens queda una llarga ruta per cobrir. La nostra responsabilitat és que la jornada que ens correspon estigui orientada a la millor de les direccions.

1:14:55
Marta. Bé, Antonio, per acabar, després d’haver parlat amb tu, amb algú a qui li agrada tant llegir, m’agradaria que ens fessis unes recomanacions literàries.

1:15:06
Antonio Basanta. Doncs encantat. Encantat. Mira, a veure, en el terreny de la novel·la m’atreviré a recomanar-vos la novel·la que per a mi ha estat una autèntica revelació aquest any, que no pertany a un autor conegut ni a una gran editorial: es diu ‘Quercus. A la ratlla de l’infinit’. El seu autor és en Rafael Cabanillas Saldaña i l’ha publicat una petita editorial de Castella-la Manxa que es diu IV Centenari. És una obra basada en l’espai de les muntanyes de Toledo, a la zona pobra i buidada que comparteixen Extremadura i Ciudad Real i és un autèntic prodigi de literatura en el sentit més ampli del terme. En allò que explica, com ho explica, en la bellesa extraordinària de la seva escriptura i en la coherència i l’honestedat del compromís de la història que desenvolupa. Un altre llibre? Doncs mira, ‘Neuroeducació’ d’en Francisco Mora, una persona que jo admiro profundament. Jo crec que és un dels més grans neurocientífics que tenim a Espanya i sens dubte el millor divulgador d’allò que la neurociència aporta. Curiosament, va participar a més en aquest mateix projecte i és un llibre de capçalera per a qualsevol educador, s’anomeni “pare” o s’anomeni “docent”. I finalment m’atreviré a recomanar-te el llibre més bonic que jo mai he llegit sobre el que és llegir,

1:17:06

que és ‘L’infinit en un jonc’ de l’Irene Vallejo i que vam tenir l’enorme sort de publicar a Siruela. És un llibre absolutament magnífic, amb una profunditat extraordinària i amb una habilitat increïble per convertir el sempre dificilíssim exercici de la divulgació en un gaudi absolut. Llegint ‘L’infinit en un jonc’ sabem què significa realment llegir, la importància que té per a les nostres vides i la importància que continuarà tenint sempre la lectura en la peripècia fascinant de dones i d’homes. Bé, i un clàssic, i és que no pot ser un altre: el Quixot, un llibre que jo recomano que es tingui sempre a la tauleta, al costat del nostre llit i que el llegim per fragments. Pot ser un paràgraf o dos, un trosset de capítol o, per descomptat, la totalitat de l’obra, a aquell que li vingui de gust fer-ne una lectura seqüencial. És meravellós. És un tractat d’humanitat, filosofia, ètica, i un prodigi d’acció literària gairebé inexplicable des del punt de vista humà. Recordo que al meu doctorat nosaltres vam tenir una assignatura íntegrament dedicada a la lectura del ‘Quixot’. Ens la donava un emèrit de la universitat, al qual jo recordo amb extraordinari afecte, el senyor Luis Morales Oliver,

1:21:00

que amb la seva prodigiosa memòria dia rere dia, des d’octubre fins a juny, va anar desvetllant-nos tot el que aquesta obra contenia i estàvem ja aproximant-nos als darrers dies del curs quan ell ens va dir: “Senyors, demà arribarem al capítol últim de l’obra, és un capítol per a mi transcendental, tant que els adverteixo que és possible que m’emocioni. Si és així, no li donin importància. Jutgin-ho simplement com la fragilitat d’un ancià”. I efectivament. Va arribar el dia en què el senyor Luis Morales Oliver, que no llegia, reproduïa de memòria passatges complets del Quixot sense fallar en un sol terme, es va enfrontar a aquest passatge meravellós i dolorosíssim en què Alonso Quijano el Bueno mor de seny. Mor quan ha de renunciar al somni que la justícia és possible, que el bé és possible, que la humanitat és possible. “On va haver-hi ocells antany, estimat Sancho, no hi ha ocells hogany. I ens anem anant a poc a poc”. En aquell moment, don Luis Morales Oliver treia un mocadoret del vestit, s’eixugava les llàgrimes i tots nosaltres l’acompanyàrem en el sanglot en un moment veritablement inoblidable, inoblidable. El Quixot és un prodigi i al Quixot cal tornar-hi sempre.

1:21:05
Marta. Bé, Antonio, t’agraeixo enormement el temps que m’has dedicat. Ha estat molt enriquidor. Un plaer i ens veiem aviat.

1:21:16
Antonio Basanta. Un plaer, el meu, Marta, moltíssimes gràcies.