COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

Tres claus importants per al teu fill a les xarxes socials

Sara Kuburic

Tres claus importants per al teu fill a les xarxes socials

Sara Kuburic

Psicoterapeuta i escriptora


Creant oportunitats

Més vídeos sobre

"Crec que molts joves se senten decebuts, desesperats, indefensos i enfadats per desaprofitar dos anys de les seves vides, o senten que la trajectòria en què estaven ha canviat. I crec que és molt important normalitzar-ho. Això intento fer amb les meves xarxes socials. Normalitzar el que significa ser humà i com ha estat de difícil, sobretot en els últims anys". Amb aquesta afirmació, la jove Sara Kuburic -coneguda en xarxes socials com 'Millenial Therapist' i considerada "terapeuta existencial", consultora, escriptora i columnista- planteja algunes de les dificultats que afronten els adolescents en els darrers anys. No és només un problema de relacions personals o autoestima, afirma, sinó un món canviant al qual s'han hagut d'adaptar ràpidament.

Sara Kuburic és psicòloga titulada per la Universitat de Burman i màster en Psicoteràpia per la Universitat Trinity Western. El seu èxit en mitjans de comunicació nord-americans està directament relacionat amb la seva anàlisi de les generacions millenial i següents que, com a nadius digitals, han après a relacionar-se, enamorar-se, patir i recuperar-se a través de les xarxes socials i Internet. Com establir límits en una relació o com identificar una "green flag" o "red flag" quan coneixem algú? De la mateixa manera que a les xarxes socials comparteix les seves reflexions sobre salut mental, benestar o identitat, l'autora proposa reconsiderar en el dia a dia com ens relacionem amb l'altre i amb nosaltres mateixos quan intervenen l'anonimat i les pantalles.


Transcripció

00:07
Edgar Costa. Avui tenim amb nosaltres una psicòloga coneguda com a “millennial therapist”, i és magnífic tenir-te amb nosaltres aquí, a ‘Aprendemos juntos’.

00:14
Sara Kuburic. Gràcies.

00:15
Edgar Costa. Ets molt coneguda a les xarxes socials, tens èxit. I pots ajudar els joves en temps estranys. I m’agradaria començar preguntant-te pel present, que potser ha posat a la corda fluixa la salut mental d’aquests joves que s’enfronten a tantes coses.

00:28
Sara Kuburic. Sí, han estat dos anys molt estranys. Crec que als joves, no importa qui creguis que encaixa en aquesta categoria, els costa molt identificar-se, determinar quin és el seu sentit i propòsit a la vida o crear vincles significatius. Sincerament, crec que tenir 20 o 30 anys ja és bastant difícil. Per si no fos prou, hem tingut una pandèmia i molts conflictes. I crec que això només fa que sigui molt més difícil per als joves moure’s entre allò personal i allò interpersonal, pels esdeveniments mundials que estan ocorrent. I crec que l’important és reconèixer que això no és normal i que no passa res. Crec que molts se senten decebuts, desesperats, indefensos i enutjats per desaprofitar dos anys de les seves vides, o senten que la trajectòria on estaven ha canviat. I crec que és molt important normalitzar-ho. Això intento fer amb les meves xarxes socials. Normalitzar el que significa ser humà i com ha estat de difícil, sobretot, els últims anys.

01:38
Edgar Costa. En aquesta teràpia professional que brindes a través de les xarxes socials, també et donen respostes, veus el que realment amoïna els joves avui dia. Quins són els problemes que detectes?

01:50
Sara Kuburic. Crec que moltes persones no estan segures de qui són en aquest moment. Hi ha tant de soroll en aquest món que els resulta molt difícil esbrinar qui són i quina és la seva opinió sobre certes coses. Ho sé perquè rebo molts missatges que em demanen consell. Em pregunten si han pres la decisió correcta, si haurien de deixar el seu marit o xicot o si s’haurien d’apuntar a tal classe. I, és clar, jo soc una desconeguda, no tinc absolutament cap forma de dir-te quina és la decisió correcta. Però em transmet una manca de confiança i potser una manca de consciència d’un mateix, perquè tots et diuen què fer, on estar, com presentar-te, i a la gent li costa decidir si això és adequat per a ells o no. Així que hi ha molta indecisió. És una cosa molt comuna que he notat. I crec que potser radica en persones que no saben qui són i que no confien en les seves pròpies decisions perquè potser van cometre un error en el passat.

02:59
Edgar Costa. Suposo que la pressió és una cosa que menciones en aquests missatges, però a vegades també penso: “Tinc sort de no ser un adolescent ara”, per les xarxes socials.

03:10
Sara Kuburic. És molt dur.

03:11
Edgar Costa. Com afronten aquesta pressió?

03:16
Sara Kuburic. SARA: Com afrontar-ho? Bona pregunta. Crec que és diferent per a cadascú, però el més important per a mi són els límits. S’ha convertit en un concepte molt popular en els últims anys: conèixer les teves necessitats i establir els teus límits és crucial. Per exemple, jo porto el meu Instagram, no tinc un equip que ho faci, ho faig tot jo sola. És prou feina. I aquesta és la meva experiència personal, quan mirava les meves estadístiques, els meus seguidors, com funcionava cada publicació, si ho revisava diversos cops al dia, realment m’afectava. I també paralitzava el meu procés creatiu. Pensava: “No els agrada aquesta publicació. No els agrado jo. No els agrada aquest concepte”. I si no torno a parlar d’aquest concepte? I vaig haver de seure a pensar: “Quina és la meva intenció amb això? Per què faig això? Com pot ser significatiu per a mi? I per a la meva comunitat?”. No els agradarà a tots i no passa res. I, per exemple, un límit que em vaig posar va ser revisar les estadístiques només un cop a la setmana. I només miro els meus comentaris o missatges durant un període de temps. I això va ser només per mantenir el seny. Però, sincerament, em va ajudar a ser més creativa i va ajudar la meva autoestima.

04:30

És dur ser creadora de contingut i rebre comentaris sempre, sobretot al principi, quan t’ho prens tot molt seriosament i et prens a tu mateixa d’una manera massa seriosa. Però crec que és dur per als joves, perquè la majoria de les seves interaccions, o almenys gran part de les seves interaccions, ocorren a través d’internet. Van a classe, però s’envien mems, i després van a casa i tenen una altra realitat i un altre univers que ocorre simultàniament. I això és molt difícil.
I quan no desconnectes d’això, tens estímuls constants i s’espera de tu que facis coses que no són realistes. I això és esgotador.

Tres claves importantes para tu hijo en redes sociales. Sara Kuburic
05:10
Edgar Costa. I què passa amb les relacions personals en aquests límits? Perquè és important entendre el que has mencionat, però, a vegades, si et relaciones amb una persona que creus que és perfecta, creus que no necessita límits, per exemple, i és molt important ser-ne molt conscient.

05:29
Sara Kuburic. Sí, crec que molta gent pensa que l’amor ho pot tot. O si algú és un amic molt bo o una persona molt bona, et sembla que no has de pensar en els límits. És normal. És com respirar. No, no és així. Crec que totes les relacions, inclús les millors, necessiten límits. I això inclou la relació que tens amb tu mateix. Molta gent pensa: “Jo soc jo, així que sé el que necessito o no. Jo no necessito límits, ja sabré quan parar”. I crec que els dos ens podem riure d’això, perquè simplement no és cert. Hem de ser molt explícits, inclús amb nosaltres mateixos, sobre quines són les nostres necessitats, com aconseguir-les i quan parar. El que és essencial en els límits és la consciència d’un mateix. Necessites saber exactament quines són les teves necessitats i com satisfer-les. I un límit no consisteix en restriccions. Un límit consisteix en seguretat, en realització i en amor. I quan canviem aquesta narrativa de què són els límits, quin és l’objectiu d’un límit, hi estem més oberts. Si penses que et restringiràs o aixecaràs un mur entre una altra persona i tu, els límits es tornen ofensius. Ens sentim rebutjats, en lloc de pensar que, igual que altres et diuen com estimar-los, tu també et pots dir com necessites estimar-te. I això canvia la narrativa.

06:52
Edgar Costa. Potser necessitem estar preparats per a aquestes interaccions. Què faries tu? Creus que s’hauria d’ensenyar a l’escola?

06:59
Sara Kuburic. Això espero. Ho dic de debò. Crec que el que els millennials hem fet bé, encara que tinguem una reputació molt dolenta, és haver reconstruït la societat. Tenim una nova forma genial d’existir que cap altra generació ha experimentat abans. Però no en tenim la fórmula. Hem creat això i ara no sabem què fer-hi. No sabem com interactuar amb això de forma saludable. I crec que necessitarem temps, nosaltres i els nostres coneixements, per posar-nos al dia amb la societat en què vivim. I, amb sort, podrem ensenyar als nostres fills a no patir com nosaltres estem patint ara.

07:43
Edgar Costa. Jo no soc un adolescent i caic en les coses de les quals estem parlant. Es veu que no he après gaire, perquè faig les coses que dius, i segur que molta gent…

07:51
Sara Kuburic. Somrius perquè t’hi reconeixes.

07:53
Edgar Costa. Critico la gent que es fa massa selfies i no gaudeixen del moment, i després jo faig el mateix. Com puc assimilar aquest consell, que entenc tan bé, perquè té molt de sentit per a mi, i el poso en pràctica?

08:09
Sara Kuburic. Cal pensar que vals la pena per fer l’esforç. Normalment, no fem coses que no creiem que tinguin gaire valor. Com més valor veus en alguna cosa, més probable és que ho facis naturalment. No sempre. Però és molt comú. Si veus més valor en el fet que la gent vegi la teva selfie que en experimentar la teva vida real, és més probable que passis tot el temps amb el mòbil. Cal canviar la mentalitat a: “Com puc valorar més la meva vida?”. Però també es redueix a l’amor propi, a: “Com em puc valorar més? Com puc valorar la meva experiència més?”. I crec que la trava més gran és que la gent no pensa en la comparació. Si et tragués el telèfon i et digués: “Vols viure en el moment o ho vols pujar a Instagram?”, crec que deixaries el mòbil. Però crec que s’ha tornat un costum i per això ho fem. I així és com vivim. Mentre em preparava per sortir aquí i aquesta noia tan maca m’estava maquillant, he tret el mòbil i he fet una foto. És el primer que he fet quan m’he assegut. En lloc de dir-li: “Déu meu, és un plaer coneixe’t” i seguir parlant, he pensat: “Aquesta seria una bona foto”. I és absurd. I encara ho faig. És una mena d’instint que, si no ho publico, no és real. I no diria mai que és així com penso, però les meves accions em demostren el contrari. Cal ser brutalment sincer amb tu mateix quan fas coses així. Dir: “Això no està bé. Per què no estic gaudint d’aquesta nova experiència? Per què ho estic publicant?”.

09:57
Edgar Costa:. Sara, les coses canvien amb les xarxes socials, i també han afectat les relacions i també es lliga de forma diferent. Hi ha aplicacions per fer-ho. I això té un impacte en la forma en què la gent processa la frustració. Són moltes coses emocionals, el rebuig, per exemple. No és el mateix que et rebutgin en el món real perquè potser hi ha filtres, mentre que per internet es pot fer mal.

10:26
Sara Kuburic. És clar, ara existeixen tots aquests fenòmens nous que no són comportaments que no hi hagués abans. La gent està aprenent a moure’s per internet i a trobar l’amor i les relacions íntimes en internet, i això comporta algunes facilitats, però també diversos reptes nous. I crec que potser el que estem veient una mica és que s’amplifica la immaduresa emocional. És més fàcil seduir algú de forma relaxada coquetejant per missatges i interactuant amb les seves xarxes socials i dient: “Quedem junts” o: “No seria aquesta una casa bonica per a nosaltres algun dia?” i coquetejar una mica, però sense intenció de passar temps amb aquesta persona. I internet ho fa més possible. El mateix amb el “ghosting”. Pots estar sortint amb algú i, simplement, dir: “S’ha acabat”. Cap comunicació. Elimines el teu perfil, canvies el teu número i li pots fer “ghosting”. I crec que són nous nivells o, millor dit, noves formes que et facin mal en lligar per internet, i és molt confús i la gent n’està molt cansada. Veig molta gent frustrada i que se sent sola perquè això gairebé s’ha convertit en… Crec que un client em va dir que és com anar a comprar humans. Li vaig dir: “Que pessimista”, però és cert, és com un catàleg on dius: “Vull això o no? No m’agraden els seus cabells”. Hi ha alguna cosa que no és del tot inhumana, però sí que es perd l’ànima en pensar: “És un altre ésser humà amb experiències, pors i ànima”. Crec que el procés s’ha despersonalitzat una mica i les pors, inseguretats i privilegis de la gent estan aflorant.

Tres claves importantes para tu hijo en redes sociales. Sara Kuburic
12:17
Edgar Costa. Has mencionat conceptes que seria interessant entendre. El “ghosting” és molt fàcil i fa molt de mal.

12:23
Sara Kuburic. Molt de mal. Sí.

12:25
Edgar Costa. Potser hi ha altres conceptes no tan… Ja són part del nostre vocabulari. “Breadcrumbing”, “gaslighting”… Què representen?

12:35
Sara Kuburic. “Breadcrumbing” és posar suficient atenció a algú perquè s’hi interessi, però res més. No busques compromís, no l’estàs intentant conèixer millor. Però és suficient per mantenir-lo interessat. En general, ho fas si estàs confós, si encara no saps si t’interessa aquesta persona o si estàs sortint amb algú però vols tenir un pla B. Pots tenir molts motius per fer això a un altre ésser humà, però això és, bàsicament, el procés de fer el mínim possible perquè l’altra persona no marxi. I és una cosa que ocorre inclús en relacions de debò, no només en lligar. Quan la parella fa alguna cosa malament o et fa el salt, i quan se n’adonen, perquè se n’adonen, saben que la seva parella està a punt de tornar-se boja i de cridar: “Per què no has fet això? Estic decebut, ho vull deixar”. Just abans d’aquest moment, netegen la casa, compren flors o diuen: “Marxem de vacances a Roma”. I, aleshores, dius: “Sí”. I mantenen la persona interessada. I sí, potser t’han fet un gest romàntic, però ha estat només el mínim. Només intenten conservar aquesta persona, i ara han guanyat un parell de mesos més. Així que sí, ocorre en lligar, però també en les relacions.

13:51
Edgar Costa. Pots trobar gent patint aquesta pressió de què parlàvem, frustració, inseguretats… Però què passa amb aquells que fan coses de les quals no són conscients i que també els afecten? Per exemple, és obvi que el “ghosting” fa mal. Però segur que no està bé si tens tendència a fer “ghosting”. I si sents que internet et permet fer coses que en realitat no faries… Un cop, vaig veure un vídeo, era una paròdia dels comportaments en aplicacions de lligar que no tindries a la vida real.

14:23
Sara Kuburic. Per descomptat, crec que li treu una mica de responsabilitat. I la gent no sap quins són els límits. Sabem que, si sec al costat d’un desconegut, probablement no m’he de treure la roba. Però, per internet, els límits semblen més ambigus. I la gent no sap quin és el límit. I el que passa amb la gent és que ens encanta posar-los a prova. “Això és passar de la ratlla? I això?”. I crec que, depenent de com siguis de conscient, del teu sentit de responsabilitat i de la teva intel·ligència emocional, ho podries portar molt lluny. I és trist que uns altres t’ho podrien permetre. Gairebé estem veient com afloren les ferides de les persones. Veient com gent a qui li han fet mal es provoca entre si i perpetua un cicle que no és gens sa. No tots fan coses així al lligar, però es podria dir que, si fas “ghosting” a algú, diria que potser et falten habilitats de comunicació, et falta consciència de tu mateix i et falta la responsabilitat de dir a algú: “Ep, no hi estic interessat”. I sé que hi ha gent que fa “ghosting” per no fer mal a l’altra persona. Pensen: “És molt dur. Segur que capten la indirecta”. Ja, segur? Però depèn del punt on estigui la relació. Si heu tingut una cita i decideixes no seguir en contacte, d’acord, potser no és la teva responsabilitat i segur que capten la indirecta. Però si has tingut una relació de tres mesos i després esborres el teu número per no ferir els seus sentiments, crec que també estaria bé preguntar-se com seria per a l’altra persona i com et faria sentir si t’ho fessin a tu. I no sé si sempre fem això.

16:08
Edgar Costa. Imaginem que una d’aquestes relacions sorgides d’una aplicació per lligar té èxit. Ni tan sols és tan definitiva, com posa de manifest el concepte d’amor líquid, que fa referència a les relacions que no duren gaire perquè tenim por del compromís o… Les relacions ara són més fràgils.

16:29
Sara Kuburic. Ho són i no ho són. Crec que abans també eren fràgils, però la gent ho mantenia en secret. Crec que molta gent no estava contenta i hi havia infidelitats. Crec que molta gent, simplement, sentia que havia d’aguantar. I crec que ara no tenim aquesta pressió social d’haver d’aguantar. I ara les nostres relacions semblen molt més fràgils. Es podria dir que potser ho són. Però jo diria que la gent és una mica més honesta, la qual cosa és probablement bona i dolenta alhora. Crec que molta gent té por del compromís. I potser en el passat diries: “Bé, tinc 22 anys, ja és hora”. I ara això està aflorant en la forma en què tracten les persones amb què surten, per exemple, si la seva parella sembla molt interessada i, de sobte, es fa enrere. O no són sincers emocionalment, o no connecten emocionalment. No volen parlar del futur, “Déu meu”. I faran tot el possible per no parlar dels plans de l’any vinent. Són petites subtileses. És perquè tenen por del compromís. I crec que no passa res, tot el món té por d’alguna cosa. Crec que és molt important ser compassiu amb tu mateix i preguntar-te per què.

17:46
Edgar Costa. Això et fa pensar, perquè tenim un còctel de problemes i realitats que hem d’afrontar d’una forma o una altra, però tu has parlat d’un mercat d’humans, i és cert que hi ha moltes coses, moltes opcions i molta gent, i també pots veure altres relacions a les quals potser aspirem, i dius: “Això és el que vull, no és real, però és el que vull”. Però has de gestionar totes aquestes coses alhora. I una cosa afecta l’altra. Sens dubte, és complex.

18:17
Sara Kuburic. És molt complex. També crec que hem d’entendre que no existeix la relació perfecta. I les xarxes socials fan que la gent pensi que sí. Tenen una cita, ho passen bé i pensen: “És molt maco, molt tendre… Però un centímetre més baix del que m’agradaria”. I dius: “Ostres”. I crec que és perquè veuen totes aquestes coses… Potser l’alçada sigui un factor decisiu per a tu, i em sembla bé. Però crec que veuen totes aquestes fotos boniques en què tots semblen models i sempre estan rient i pensen: “La meva parella i jo no hem rigut en una setmana”. Posa les expectatives a un nivell que no és realista, i així cap relació serà perfecta. Tota relació és difícil i tota relació requereix un risc. I crec que aquesta és la realitat amb què hem perdut el contacte. D’altra banda, també hem d’anar amb compte de no normalitzar-ho tot fins al punt que les persones es vegin en relacions tòxiques o abusives. És una línia molt fina.

19:17
Edgar Costa. A les xarxes socials veus moltes coses, afrontes problemes i pots ajudar la gent. Però què passa amb aquells que no tenen aquests problemes, que tenen alguna cosa perfecta o tenen alguna cosa molt bona? I això també pot ser estressant.

19:33
Sara Kuburic. Et refereixes a mantenir-ho?

19:35
Edgar Costa. Mantenir-ho i projectar una imatge de perfecció, d’això al qual tots aspirem. Has conegut gent que estigui en aquest espectre i que ho pateixi?

19:46
Sara Kuburic. Sí, a veure… Crec que quan ets un model a seguir, una parella o el que sigui, hi ha molta pressió. I la gent et comença a veure com: “Sou la parella més feliç” o: “Ets la terapeuta” o el que sigui. I el que passa és que no pots expressar la resta de tu.
Això ocorre molt, i en un context de teràpia està bé, perquè som professionals, però la gent et diu: “Ets terapeuta, així que no discutiràs mai amb la teva mare, no tindràs mai un mal dia, no ploraràs mai”. La gent em pregunta: “Alguna vegada estàs trista?”. És clar que estic trista. Crec que, inclús per a aquestes parelles que són felices de debò, molta gent els dirà coses amb una intenció molt bona, però diran: “Em doneu esperança que les relacions funcionen”. Això és una barbaritat de pressió. És molt afalagador, però també hem d’anar amb compte de no dir: “Sou la parella ideal que tots admiren, no ho espatlleu”.

20:44
Edgar Costa. Pressió un altre cop.

20:46
Sara Kuburic. Més pressió.

20:47
Edgar Costa. I també les relacions són complicades i potser la falta de comunicació és el que fa que una relació no funcioni. Potser no ens han ensenyat a expressar dubtes sobre coses que estan passant en aquestes relacions.

21:06
Sara Kuburic. Sí. Ho sé. Per alguna raó, els dubtes no són acceptables en una relació.
Molts en sortirien amb les mans al cap o pensarien que és inapropiat dir a la teva parella: “Tinc dubtes que això funcioni a llarg termini”. És una cosa que fa por dir i fa por escoltar. Però aquesta és la frase que pot salvar la teva relació.
Si tens aquests dubtes, callar-te’ls no fa que desapareguin. Només és manca de comunicació, que després provoca malentesos i, al final, es pot convertir en problemes a llarg termini. Crec que els dubtes són normals en qualsevol relació. O en qualsevol aspecte de la teva vida. Pots tenir dubtes de la teva feina, de si ets una bona mare o una bona amiga. I crec que coses com aquesta poden ser molt poderoses si les comuniquem. Dubtar és humà.

Tres claves importantes para tu hijo en redes sociales. Sara Kuburic
22:00
Edgar Costa. Molta gent ens diu a vegades com és de tòxic algú amb qui estem tractant. I és una cosa comuna, està de moda parlar de “red flags” i de toxicitat. Però amb quina freqüència parlem de “green flags”?

22:15
Sara Kuburic. Jo parlo de “green flags”. Sí.

22:17
Edgar Costa. És important, perquè això ens porta a una relació més saludable. Potser podem dir: “És una ‘green flag’, això et podria anar bé”.

22:25
Sara Kuburic. Sí, crec que, en lloc d’espantar la gent amb el que no han de fer, cosa que també pot ser útil, aconsellar-los que, si noten alguna cosa, no ho ignorin. Crec que és fàcil per a la nostra ment ignorar les coses bones. No ho valores quan et responen, però si se’ls acudeix no respondre’t… Restem importància a les qualitats d’una persona. Crec que les “green flags” són tan importants com les “red flags”, no donaria més importància a una o a una altra, però cal ser conscients de les dues, i poden semblar diferents depenent de com siguis com a persona. Si tens una llarga llista de “red flags” per les quals dius: “No tornaré mai a sortir amb aquesta persona”, espero que també et posis a pensar en les “green flags”: “Això és el que vull. Això és el que cobreix les meves necessitats. Això és el que m’ajudarà a tenir una vida que valgui la pena viure”, en el sentit que serà gratificant i significatiu per a mi. Quan penso en “green flags”, penso en una cosa tan simple com: “Coincideixen les idees de la meva parella amb les seves accions?”. I, a vegades, és molt fàcil ignorar un comportament bonic i centrar-se en el que és negatiu, però crec que és important canviar el xip i posar la mateixa atenció també a les coses bones, per no descartar-les, sinó dir: “Quines qualitats tan meravelloses. Increïble. És algú de qui puc aprendre. És algú que em fa sentir segura i que em permet ser jo mateixa”.

23:59
Edgar Costa. Ho sento, estic prenent notes mentals perquè tot això és útil per a tots.

24:03
Sara Kuburic. Que bé.

24:04
Edgar Costa. I la perfecció no existeix, oi?

24:06
Sara Kuburic. Déu meu. No.

24:07
Edgar Costa. Així que no ens hem d’amoïnar per trobar aquest conte de fades que…

24:14
Sara Kuburic. L’home perfecte. No.

24:16
Edgar Costa. I no només en les relacions, també en tota mena d’interaccions. Les xarxes socials ens ajuden potser a trobar coses, èxit, poder-nos expressar, trobar gent…

24:28
Sara Kuburic. Vincles. Sí.

24:30
Edgar Costa. Què és el més difícil que observes en aquestes interaccions, que fa que la gent es perdi?

24:41
Sara Kuburic. Crec que el principal són les comparacions. I, òbviament, tots fingeixen ser perfectes. O el que ara és la nova moda: semblar massa vulnerable o utilitzar la vulnerabilitat per cridar l’atenció. I això és molt perillós. Sí, la vulnerabilitat és molt important. Però no has de ser vulnerable sempre. No t’has de mostrar vulnerable amb desconeguts. Ningú té dret a la teva vulnerabilitat. Crec que és perquè es va posar de moda mostrar-se vulnerable. Ara tots ho estan fent i hem de dir: “D’acord, genial. Però també necessites saber quan i com”. En alguns contextos, és apropiat i obtindràs suport, amor, reconeixement i acceptació, i altres cops podries provocar una altra persona, o et mostraràs tan vulnerable que et faran miques. A TikTok ocorre sempre, he vist gent plorar i compartir una cosa realment personal, i després, damunt, els fan bullying als comentaris. I això és devastador, és realment preocupant. La gent diu: “Bé, no era sincer”. No sé si la vulnerabilitat és sincera o no, però la qüestió és que la vulnerabilitat és increïble si es fa de forma adequada en certs contextos. I aquest context ha de ser el de la seguretat. Així que crec que les xarxes socials també estan animant la gent a… Hem passat de les fotos perfectes d’Instagram, en què tots estan retocats, i ara tots són sincers i vulnerables. I no sé si coneixes aquesta tendència de: “M’és igual, m’he despertat així”. Penses: “Segur que no, però és igual”. Volem ser més autèntics i em sembla una tendència genial. Però també necessitem límits dins d’això. No tots necessiten veure els moments més baixos de la teva vida, si això no és segur per a tu.

26:39
Edgar Costa. Moltes gràcies per ser aquí amb nosaltres avui. Crec que hem après moltes coses que estan presents i que tots nosaltres veiem, però està bé poder-les estructurar, i tu tractes molt aquests problemes. I està bé que tinguem aquestes converses.

26:55
Sara Kuburic. Moltes gràcies per convidar-me. Agraeixo molt les xerrades reflexives com aquesta. Crec que són coses que vivim tots i és una lluita comuna. I crec que tenir un vocabulari sobre les nostres experiències és crucial. Així que gràcies per aquesta conversa.