José Antonio Marina. Doncs és una pregunta que toca molt de prop les meves preocupacions actuals. No és que hagin de perdre importància, és que ja l’han perduda. En aquest moment hi ha una mena de carrera en tots els sistemes educatius, cap al que s’anomenen les STEM, que és ciència, tecnologia, matemàtiques i enginyeria, i la resta vindrà després. Qui vulgui que ho faci, però això és l’important. I sí que és veritat que això és molt important. I llavors s’està descuidant tot el que tradicionalment anomenem humanitats. Però el que no hem sabut explicar bé és per què són necessàries les humanitats. És a dir, els docents hauríem de dedicar el temps necessari a contestar la pregunta que tots els alumnes ens fan i que solem passar-hi… Que és: i això per què serveix? Hem de saber-la contestar molt bé. Per què serveixen les humanitats? Les humanitats ens serveixen per comprendre la resta de les nostres activitats. Les altres ens permeten utilitzar, les humanitats ens permeten comprendre. I és clar, es tracta de saber si volem viure en una societat de l’ús. Què vol dir? La societat de l’ús és la que acaba sent una societat d’un sol ús. O si volem una societat que utilitza les coses, però també comprèn què són aquestes coses i què s’està fent. I això forma part del que s’anomenen humanitats. Quan apareix la paraula “humanisme”, al segle XVI i XVII, era per distingir-les de la teologia. Hi havia lletres divines i lletres humanes. Les lletres humanes eren tot el que no era teologia, i allà hi havia la ciència, la literatura, la filosofia… Al segle XIX, apareix l’humanisme de segona generació, i llavors se separen les ciències de la natura, que són, diguem, el que anomenem ciències, de les ciències de la cultura, que és la història, la filologia, la literatura, la sociologia… I llavors és quan es produeix la fractura que tenim ara. El que jo defenso és que hem d’anar a un humanisme de tercera generació que torni a unir el que havíem separat. Aleshores unir ciències i lletres no pot fer-se al final del recorregut, perquè ara ja estem en un moment d’especialització en què ni tan sols un gran matemàtic entén totes les matemàtiques que es fan. Que n’hi ha per pensar si els altres podem entendre alguna cosa de matemàtiques, física… No, on podem unificar les coses és, si tornem enrere i el que estudiem és què fa la intel·ligència humana i per què la intel·ligència humana fa aquestes coses, per què fa matemàtiques, per què fa art, per què fa religions, com organitza les formes de convivència, com organitza les institucions polítiques. I llavors això ens proporciona, diguem, una comprensió general de per què hem fet aquestes coses i per què continuem fent-les i per què són importants. I llavors, cadascú pot especialitzar-se en una branca que s’anirà separant. Però aquest coneixement concret és el que hem de tenir. Aquests últims cinc anys els he dedicat precisament a això, a intentar fer una història de l’evolució de les cultures, que acaba d’aparèixer recentment. Es diu Biografía de la humanidad. Dient: “a veure, què és el que ha fet l’ésser humà? Com ha anat evolucionant? Per què ha pres aquestes decisions?”. És a dir, el que fem nosaltres ara no sabem, molts cops, per què ho fem. Per què? Perquè son decisions que es van prendre fa cinc segles, deu segles, vint segles… És a dir, nosaltres estem, diguem, rebent dos tipus d’herència: una herència biològica, que obra a través dels gens, i una herència cultural, a través de la qual estem heretant experiències de la humanitat que nosaltres ja hem oblidat i que, per tant, molts cops no comprenem.