Què diferencia la gent més feliç del món?

Tal Ben-Shahar

· Professor de psicologia a Harvard

Doctor en psicologia i filosofia, Tal Ben-Shahar imparteix l'assignatura amb un major nombre d'alumnes de la història de la Universitat de Harvard: més de 1.400 per semestre. Arran del seu curs sobre psicologia positiva, els estudiants van començar a anomenar-lo el "professor de la felicitat". Les seves lliçons sobre com afrontar la vida amb entusiasme i alegria des de la ciència han sortit de l'aula per convertir-se en best-sellers. Ben-Shahar és autor de llibres com ara Elige la vida que quieres o Practicar la felicidad, on parla sobre les emocions que milloren l'aprenentatge, la creativitat, la capacitat d'innovació, i en definitiva, la vida diària de les persones. Les relacions socials, l'amistat, la gratitud i les rutines quotidianes per augmentar la felicitat són algunes de les claus que ensenya a les seves classes sobre la ciència de la felicitat a universitats com l'IDC-Herzliya (a Israel) i a conferències d'arreu del món.


Creant oportunitats

Tal Ben-Shahar

Doctor en psicologia i filosofia, Tal Ben-Shahar imparteix l'assignatura amb un major nombre d'alumnes de la història de la Universitat de Harvard: més de 1.400 per semestre. Arran del seu curs sobre psicologia positiva, els estudiants van començar a anomenar-lo el "professor de la felicitat". Les seves lliçons sobre com afrontar la vida amb entusiasme i alegria des de la ciència han sortit de l'aula per convertir-se en best-sellers. Ben-Shahar és autor de llibres com ara Elige la vida que quieres o Practicar la felicidad, on parla sobre les emocions que milloren l'aprenentatge, la creativitat, la capacitat d'innovació, i en definitiva, la vida diària de les persones. Les relacions socials, l'amistat, la gratitud i les rutines quotidianes per augmentar la felicitat són algunes de les claus que ensenya a les seves classes sobre la ciència de la felicitat a universitats com l'IDC-Herzliya (a Israel) i a conferències d'arreu del món.


Creant oportunitats

Transcripció

Tal Ben-Shahar. Em dic Tal Ben Shahar. Soc escriptor, professor i em centro en la felicitat.

00:17
Zuberoa Marcos. Tal, moltes gràcies per haver vingut, és un plaer tenir-te aquí. Parlarem de la felicitat. Crec que és el sant grial de totes les persones: com viure feliços. Per què es parla tant de la felicitat avui?

00:35
Tal Ben-Shahar. Avui se’n parla molt, però se n’ha parlat molt des de fa milers d’anys. Aristòtil, un dels pares de la filosofia occidental, parla de la felicitat com el fi més elevat de la humanitat. Confuci, parla de religió. Parla de la felicitat en aquest món i en el més enllà. Però, avui dia, se’n parla més, tant als periòdics com als bars. És per tot arreu i la pregunta és per què. Em sembla que la resposta és que, en l’actualitat, per primera vegada, hi ha una ciència de la felicitat. Una cosa és filosofar sobre la felicitat, parlar de la relació entre la religió i la felicitat en aquest món o en el més enllà, però, quan hi ha una ciència de la felicitat que aporta eines reals que es poden aplicar a la nostra vida, a la dels nostres fills o a la nostra organització, això és una altra cosa. I a la gent li interessa això.

01:36
Zuberoa Marcos. M’alegra que hagis introduït el concepte de “ciència de la felicitat”. Quan la gent pesa en la felicitat, normalment la relaciona amb aconseguir un objectiu o experimentar plaer en el moment present. És aquesta una bona definició de la felicitat o hem de definir-la d’una altra manera?

02:03
Tal Ben-Shahar. Sí, la majoria de gent no entén què porta a la felicitat. Molta gent diu: “Si tinc èxit seré feliç”. Ja sigui aconseguir riquesa o fama o complir un objectiu professional o familiar determinat, si una dona o un home accepta sortir amb mi, si els meus objectius es compleixen. Per desgràcia, no funciona així. Per això sovint veiem persones amb molt d’èxit, amb molts diners i molt realitzades que són molt infelices. Perquè creuen que si aconsegueixen un objectiu determinat, si aconsegueixen una fita, seran feliços. Però l’aconsegueixen, compleixen el seu objectiu, guanyen molts diners i segueixen sense ser feliços. I no només no ho són, sinó que se senten perduts perquè estan desil·lusionats. Fins llavors tenien la il·lusió que, quan arribessin a un lloc, serien feliços, però hi arriben i no ho són, no poden ni recolzar-se en la il·lusió. Arribar a un objectiu no ens fa feliços a llarg termini. Sí que sentim un augment dels nivells de benestar, però no dura gaire. S’ha investigat aquells que guanyen la loteria. Són gent que guanya milions de dòlars, és un somni fet realitat. Pensen que seran feliços la resta de la vida, però en tres mesos han tornat al punt de partida, però més desil·lusionats. Es veu en professors universitaris que s’han passat la vida lluitant per ser titulars. Quan arriben a ser titulars, creuen que seran feliços per sempre, però els hi dura un mes, sis mesos a tot estirar. Arribar a un punt determinat comporta un benestar temporal, no un augment permanent en el nivell de felicitat.

03:47
Zuberoa Marcos. I què és el que diu la ciència de la felicitat que ens fa feliços?

03:55
Tal Ben-Shahar. La ciència de la felicitat ens diu coses de sentit comú. Moltes d’aquestes coses ja me les deia la meva àvia. Ara la ciència li dona la raó. Per exemple, les relacions són el component més important d’una vida feliç. A nivell individual, Martin Seligman (Màrtin Séligman), el pare de la psicologia positiva, i els seus col·legues van portar a terme investigacions sobre la gent més feliç del món. Què els fa diferents? I van descobrir que una de les dues coses que els fa diferents és que tenen unes relacions íntimes sòlides. Això pot fer referència a les relacions romàntiques, però també a les amistats, a la família… No són relacions perfectes, perquè en les relacions més íntimes hi ha desacords i conflictes, però tenen aquestes relacions i són una prioritat a la vida. En el món d’avui dia, amb la tecnologia que ens envolta i que aviat serà dins nostre, les relacions reals, no les virtuals, han passat a segon terme. I això, per desgràcia, resta felicitat a la gent. Les relacions són molt importants per la felicitat.

05:04

Una altra cosa clau per la felicitat és la gratitud, el l’apreciació. Oprah (Ópra) en va parlar el mil nou-cents noranta-nou, quan no hi havia ciència al respecte. Avui sí que n’hi ha. I ha demostrat que la gent que expressa gratitud amb regularitat i no donen les coses per descomptades. No ignoren els problemes, però tampoc ignoren allò que tenen, aquestes persones no només són més felices i més optimistes, sinó que també tenen més èxit, aconsegueixen els seus objectius i estan més sans físicament. Realment, enfortim el sistema immunològic quan ens concentrem en ser agraïts. La meva paraula preferida és “apreciar”. “Apreciar” significa donar les gràcies per alguna cosa. Però la paraula “apreciar”, en anglès, també té un altre significat: Augmentar el valor. Si fiques diners al banc, amb sort n’augmenta el valor i en tens més. Els dos significats d'”apreciar” estan connectats, perquè quan aprecies les coses bones de la vida, les coses bones es tornen més valuoses i en tens més. I la connexió no és simplement etimològica, hi ha proves científiques que demostren que quan aprecio la meva parella, quan aprecio la meva feina, quan aprecio la meva vida, n’augmento el valor i en tinc més.

06:32
Zuberoa Marcos. Sobre la amistat i les relacions humanes en general, has mencionat un concepte molt bonic del qual m ‘agradaria que parlessis més. El concepte dels “bells enemics”.

06.48
Tal Ben Sahar . L’expressió “bell enemic” prové d’un text de Ralph Waldo Emerson (Ralf Uáldo Émerson), que va ser un filòsof estatunidenc del segle dinou. El que va escriure en un assaig sobre l’amistat és que en un amic ell no buscava moltes concessions, algú que li donés la raó en tot. Ell buscava una persona que el desafiés, que el pressionés, que fos un bell enemic que l’ajudés a arribar a la veritat. Què busques en un amic? Busques algú que et digui que sí a tot? De vegades necessitem un copet a l’espatlla, algú que ens digui que som genials malgrat tot. Però, a llarg termini, volem a algú sincer. Algú que ens digui que no està d’acord amb nosaltres, que ens desafiï, que ens ajudi a arribar a la veritat, a ser millors persones, a tenir més èxit, a ser més feliços. Aquest és l’amic de veritat, no una persona que ens dona la raó en tot el que diem. Això també té a veure amb les relacions. Hi ha moltes investigacions sobre relacions romàntiques. I demostren que, a llarg termini, per mantenir la felicitat en una relació, també hi ha d’haver conflicte. Si esteu d’acord en tot… No em refereixo a la fase d’enamorament en què la nostra parella és perfecta. Quan deixen de ser perfectes, quan nosaltres ho deixem de ser, llavors és quan necessitem un bell enemic. I els conflictes ajuden a elevar la relació i també eleven els individus. Hi ha un text preciós de David Schnarch (Dèivid Xnartx). Al seu llibre Passionate Marriage (Pàxionat mèrritx), parla de com el matrimoni o qualsevol relació llarga és una màquina de creixement. I creixem a través del conflicte, del desacord, d’un bell enemic. No n’hi ha prou amb seu un enemic, amb tenir conflicte, òbviament també hem de passar-nos-ho bé, d’experimentar alegria junts. Hem de tenir les dues coses: allò bell i l’enemic. Això porta a la felicitat a llarg termini.

09:05
Zuberoa Marcos. A més del conflicte, existeix la idea que experimentar emocions negatives com la tristesa o l’enuig ens impedeix ser feliços, però tu sostens que, en realitat, aquestes emocions ens ajuden en la cerca de la felicitat. M’agradaria que ens expliquessis el paper que té sentir-nos malament en arribar a tenir una vida més plena i feliç.

09:41
Tal Ben-Shahar. M’alegra que m’ho preguntis, és una part molt important de ser feliç. Quan vaig començar a impartir l’assignatura a Harvard (Hàrvart), tenia vuit alumnes a classe. Dos se la van deixar i em vaig quedar amb sis alumnes; el meu ego se’n va ressentir una mica… Recordo que un dia vaig anar a dinar i un alumne que no venia a la meva classe se’m va apropar i em va dir: “Puc seure?”. Jo li vaig dir que sí. Va seure amb mi i em va dir: “He escoltat que fas una classe sobre felicitat”. “Sí, Psicologia Positiva”. I em va dir: “Els meus companys de pis van a la teva classe”. Eren dos dels sis alumnes. I llavors em va dir: “Saps què? Ara que fas una classe sobre felicitat has d’anar amb compte”. I joli vaig dir: “Per què?”. “Has d’anar amb peus de plom”. “Com és?”. “Perquè si et veig infeliç, els hi diré”. El dia següent ho vaig comentar a classe i els vaig dir als sis alumnes: “L’última cosa que vull és que penseu que sempre soc feliç. O que vosaltres, quan acabi el curs, sereu sempre feliços”. Només hi ha dos tipus de persones que no experimenten dolor com l’enuig, la tristesa, l’angoixa, la decepció, l’enveja, la por… Hi ha dos tipus de persones que no experimenten emocions doloroses. El primer són els psicòpates: no poden sentir emocions doloroses. El segon tipus de persona que no les sent són els morts. Sentir emocions doloroses és una bona senyal: no ets un psicòpata i estàs viu. Podem treballar amb això.

11:28
Zuberoa Marcos. Però el problema que hi ha avui dia és molt seriós. I és que la gent creu que ser feliç vol dir ser feliç sempre. Que, si alguna vegada sents tristesa, angoixa, enveja del teu millor amic o por, significa que et passa alguna cosa dolenta. El que et passa és bo. No seria bo que no poguessis sentir aquestes emocions. Quan rebutgem aquestes emocions -i aquesta és la paradoxa- aquestes s’enforteixen i s’intensifiquen. En canvi, si deixem que aquestes emocions flueixin a través de nosaltres, és a dir, si plorem, si en parlem amb el nostre millor amic, si escrivim un diari i les expressem, serà més probable que se’n vagin i serà més probable que ens obrim a les emocions plaents i alegres.

Tal Ben-Shahar ¿Se puede aprender a ser feliz?

"Les relacions són el més important per a una vida feliç." Martin Seligman, pare de la psicologia positiva

Tal Ben-Shahar

12:20
Zuberoa Marcos. Sempre tinc la sensació que vivim en una era de perfeccionisme emocional, que sempre hem de ser feliços, sempre ens hem de sentir bé, hem d’estar somrient… És molt artificial.

12:34
Tal Ben-Shahar. Sí, tens tota la raó. Fa poc més de deu anys, un any vaig tenir dos alumnes que feien la tesi amb mi. Un d’ells va escriure sobre el perfeccionisme físic i l’altre sobre el perfeccionisme emocional. Em va semblar interessant i, gràcies a ells, em vaig adonar de com de relacionats estan. El que va escriure sobre el perfeccionisme físic va analitzar l’efecte de les portades de les revistes sobre les persones. Com afecten les fotos retocades -a les dones, especialment, però cada cop més als homes també- a l’aparença que volem donar al món exterior? I l’altre alumne va escriure: “Què passa amb tants somriures?”. Llavors era quan començava Facebook (Féisbuc). I, què veiem a Facebook? Tothom somriu i està fantàsticament bé. Excepte jo, perquè de vegades estic trist. Jo no estic bé, però no ho posaré a Facebook perquè no vull revelar els meus defectes. Arribem al punt que pensem que és normal que tot sigui genial. Tothom viu feliç per sempre més, excepte jo. I la pressió que això exerceix sobre la gent provoca molta infelicitat. Ahir va sortir un nou estudi que diu que el nivell de depressió adolescent puja. No paren de sortir aquestes coses. Hi ha taxes d’infelicitat, depressió i ansietat sense precedents. I, en gran part, es deu a que no ens permetem ser humans, sentir emocions doloroses, que són una part natural de totes les vides. Fins i tot de les vides felices o, especialment, en aquestes vides.

14:16
Zuberoa Marcos. És un tema molt important, sobretot en els adolescents. En aquesta generació, gairebé tots han crescut amb Internet i smartphones (esmàrtfòns). Viuen en el que jo anomenaria una bombolla digital de felicitat. I això ens porta a un tema que també és molt controvertit. Com ens ajuda la tecnologia, tan important a les nostres vides, a ser més feliços o infeliços? Quina relació hi ha entre tecnologia i felicitat?

14:58
Tal Ben-Shahar. L’analogia que jo faria servir per comprendre el paper de la tecnologia o el valor que li assignem a la tecnologia és la de l’electricitat. L’electricitat és bona o dolenta? Depèn. Si la faig servir per il·luminar i fer funcionar una màquina de suport vital, llavors és bona. Però si la faig servir per electrocutar un innocent, llavors no és bona. Amb la tecnologia passa el mateix. La tecnologia en ella mateixa és un poder, és una força. Es pot fer servir per fer el bé o el mal. Fa poc es va posar en contacte amb mi en Shaun (Xòn), que era el meu millor amic quan tenia deu o dotze anys. No havíem tornat a parlar des de llavors. Vivim en països diferents, però, gràcies a la tecnologia, ara estem en contacte. És meravellós. La meva germana es va casar amb un home meravellós. Es van conèixer gràcies a la tecnologia. Alhora, la tecnologia també ens porta molta infelicitat. Per exemple, s’ha estudiat que, com més hores passa algú, de qualsevol edat, a les xarxes socials, més sol se sent. La soledat és l’indicador número u de depressió. Quan abusem de la tecnologia i deixem de costat altres coses importants, com les relacions reals, com l’exercici físic freqüent, ho paguem molt car amb la infelicitat. Com amb moltes coses a la vida, tot és qüestió de moderació.

16:36

La moderació, per nosaltres… Jo tinc tres fills. Els nostres fills tenen límits pel que fa a la tecnologia, quant al contingut, però també, i no menys important, quant a la quantitat. No és només la qualitat, sinó també la quantitat de temps que passen davant la pantalla. I nosaltres també ens limitem. Quan arribem a casa a la nit i estem en família, no hi ha tecnologia: els telèfons, la televisió i els ordinadors estan apagats. Som al present.

17:07
Zuberoa Marcos. Tu has viatjat pel món parlant sobre la felicitat. Quin és el principal motiu d’infelicitat que has trobat en la gent?

17:19
Tal Ben-Shahar. Hi ha diversos motius d’infelicitat. Un d’ells és què es pensa que porta a la felicitat o a l’aparença de felicitat. Què ens porta a la felicitat? La gent pensa que les metes, els objectius aconseguits els faran feliços. I la imatge que tenen d’una vida feliç és la d’una vida sense emocions doloroses. Aquestes són dues barreres que ens separen de la felicitat. La tecnologia també. La tecnologia impedeix que la gent connecti realment. Et parlaré d’un estudi que ho posa en relleu. El va portar a terme Daniel Kahneman (Dàniel Kàneman), Premi Nobel d’Economia, però és psicòleg i ha investigat molt sobre el benestar. Daniel Kahneman, amb el seu estudi, volia saber quin era el paisatge emocional de la vida de les dones professionals. Dones professionals tant als Estats Units com a Europa. El que volia era entendre com se senten aquestes dones a la feina, amb les parelles, amb els fills, quan van de compres, quan mengen… Fent qualsevol cosa, com se sentien? I, per cert, els resultats de la investigació són aplicables als homes també. La troballa més interessant és que aquestes dones, tant a Europa com als Estats Units, no gaudien especialment del temps amb els seus fills. És un resultat sorprenent perquè no és que no els estimessin. Per gairebé totes aquestes dones els nens eren allò més important de les seves vides. I per què era? Perquè quan aquestes dones estaven amb els seus fills, no hi estaven realment. Físicament sí, però, alhora, parlaven per telèfon, enviaven missatges, treballaven, pensaven en coses que havien fet o en coses que havien de fer més tard. No estaven presents. Podien estar molt bé si només estaven amb els fills, o al telèfon o treballant, però quan tot això s’ajuntava, era massa per elles. La quantitat d’activitats afectava la qualitat de l’experiència. I això és el que ens passa en el món modern. Cada vegada hi ha més gent que no està present, que no és plenament conscient de què fa. I ocorre als Estats Units, a Europa, a la Xina i a Austràlia. La gent no és capaç de gaudir de la gran quantitat d’activitats que poden generar felicitat a les seves vides perquè no estan presents.

20:14
Zuberoa Marcos. Segur que ja t’ho han preguntat mil vegades: La felicitat es pot aprendre? Es pot aprendre a tenir una vida més feliç?

20:26
Tal Ben-Shahar. Espero que sí. Moltes vegades els dic als alumnes que jo soc la persona adequada per ensenyar felicitat, perquè no vaig néixer amb gens de la felicitat. Vaig triar l’estudi de la felicitat per la meva pròpia infelicitat. Si no fos per això, no seria aquí. Vaig començar com a informàtic. Avui estaria programant en lloc de llegir publicacions acadèmiques. La resposta és sí, podem canviar els nostres nivells de felicitat. No és fàcil i hi ha una part que és genètica. Tanmateix, una gran part depèn de les decisions que prenem. I amb decisions no em refereixo només a les més grans com a qui escollim per passar la resta de la nostra vida, quina feina busquem o quin camí prenem. Em refereixo a les decisions petites. Per exemple, ara mateix: Decideixo estar agraït per ser on soc? Estic agraït, gràcies. O decideixo sortir a córrer? O a fer una volta? O quan estic amb el meu millor amic, decideixo apagar el telèfon per estar plenament amb ell? Són decisions petites que s’acumulen. Perquè, si fem un pas, un altre i un altre més, acabem recorrent el camí de la nostra vida.

21:43
Zuberoa Marcos. Tens una idea preciosa dels rituals i de com d’importants són per ajudar-nos a tenir una vida més feliç. M’agradaria que ens en parlessis.

21:58
Tal Ben-Shahar. Pel que fa a portar a terme canvis, resulta que la filosofia s’equivocava i la religió tenia raó. M’explico: Fa dos mil cinc-cents anys, Sòcrates, pare de la filosofia occidental, va dir que conèixer el bé és fer el bé. És a dir, quan sé que una cosa és bona, correcta, justa, ètica, llavors la faré automàticament. Per desgràcia, encara que Sòcrates era un home molt intel·ligent, en aquest cas, s’equivocava. Perquè si conèixer el bé fos prou per fer el bé, tothom menjaria només menjar saludable, estaríem sempre tranquils i seriem agradables amb tothom. Ens limitaríem a fer allò que és correcte. Però no sempre ho fem. Sovint fem coses de les quals ens penedim després. Perquè conèixer el bé no implica necessàriament fer el bé. La religió, en canvi, tenia la raó. La religió comprenia que per portar a terme canvis no ens basta conèixer alguna cosa conceptualment, sinó que l’hem de practicar una vegada i una altra, n’hem de parlar una vegada i una altra. Per això quan es resa es diu la mateixa pregària, ja sigui per donar les gràcies a Déu pel pa de cada dia o per estar viu. Es fa tots els dies o almenys una vegada cada setmana, perquè la repetició, la ritualització és la clau.

Tal Ben-Shahar ¿Se puede aprender a ser feliz?

Un dels mantres que em repeteixo a mi mateix i als meus alumnes és: "Aprèn a fracassar o fracassa en l'aprenentatge".

Tal Ben-Sahahar

23:30

I avui hi ha estudis que ho demostren. Els teòlegs no coneixien aquests estudis, però Déu ho sap tot, així que devia conèixer aquests estudis fa milers d’anys. I és que quan repeteixes una cosa una vegada i una altra, les teves vies neuronals canvien. Et posaré l’exemple d’un dels primers estudis en aquesta àrea. Es va portar a terme a Londres. Els nous taxistes havien de memoritzar el mapa de Londres. Memoritzar el mapa de Londres és molt més complicat que memoritzar el de Nova York. Per aprendre el mapa de Nova York només ens cal saber comptar. Londres és una ciutat més antiga i els carrers són intricats i complexos, com un laberint. Tot això va ser abans del GPS. Els taxistes passaven mesos memoritzant tots els carrers de Londres. I van descobrir que, durant aquest període, la part del cervell associada amb la visualització, el còrtex visual, es feia més gran, perquè repetien. Estudiaven una vegada i una altra, cada dia, i en aquesta part del cervell, les vies neuronals es feien més grosses. Es produïa un canvi al cervell.

24:48

Això és el que passa quan alguna cosa surt de manera natural. Quants cops va haver de donar-li a la pilota Rafael Nadal abans que li sortís de manera natural? Ara no ha ni de pensar en moure la mà per donar-li un cop. No hi pensa. Per què? Perquè ho ha fet una vegada i una altra. I passa el mateix amb qualsevols hàbit. Hi ha un monjo francotibetà, Matthieu Ricard (Matié Ricàr), que fa aquesta pregunta quan intenta que la gent mediti amb regularitat. Sabem que la meditació és bona. Diu: “La gent diu que no té temps, però pots tocar una sonata de Mozart sense practicar centenars de milers de vegades? Calen anys per tocar-la bé. No es pot! Per què espereu formar hàbits de felicitat…? Per què creieu que n’hi ha prou amb comprendre i després fer-ho? No es pot nadar només amb la teoria, s’ha de practicar”. Amb els canvis psicològics és igual. Si vols ser més agraït, has de practicar amb regularitat. Amb un ritual cada nit o almenys una vegada cada setmana per donar les gràcies per les coses que tens a la vida. Amb el temps, aquestes vies neuronals associades a la gratitud, a apreciar el món, s’enfortiran i et sortirà naturalment. De la mateixa manera que potser ara et surt de manera natural centrar-te en les coses que tens a la vida.En certa manera, esculpim el cervell a força de rituals. I, si repetim una acció positiva, l’esculpim de forma positiva.

26:31
Zuberoa Marcos. Quins rituals t’han funcionat a tu en la teva cerca de la felicitat?

26:38
Tal Ben-Shahar. Posaré alguns exemples. El primer és que sabem que l’exercici físic regular, només trenta minuts tres vegades cada setmana, que no és gaire, d’exercici físic aeròbic o d’entrenament d’alta intensitat per intervals… Trenta minuts tres vegades cada setmana ens fan estar no només més sans, sinó també més feliços. Equival a la medicació psiquiàtrica més potent. L’exercici físic funciona igual que la medicació psiquiàtrica. Allibera norepinefrina, serotonina i dopamina al cervell. El meu ritual és sortir tres cops per setmana a fer exercici, passi el que passi. Encara que estigui de viatge faig exercici. Encara que estigui cansat faig exercici. Un altre ritual és que cada nit, abans d’anar a dormir, expresso la meva gratitud. Escric les coses per les quals estic agraït. I un altre ritual és la cita setmanal que tinc amb la meva dona. Molts amics diuen: “Vinga, home, una cita setmanal? Un ritual? Que poc romàntic. On queda l’espontaneïtat?”. I jo els contesto: “Espontaneïtat? Tenim tres fills petits i treballem tots dos. Espontaneïtat? Amb sort, sortiríem una vegada l’any”. Així que tenim un ritual en la nostra relació. Tenim rituals familiars. Sempre ens reunim per sopar. Són molt importants. També tinc un ritual negatiu. Abans, cada dia quan m’aixecava mirava les notícies. Soc addicte a les notícies. El problema és que abans que me n’adonés havia passat una hora i mitja i encara llegia les notícies. Però el millor moment per escriure és als matins, així que vaig crear un ritual negatiu: no llegir les notícies als matins. I em vaig posar un ritual positiu: escriure als matins. Ja m’assabentaré de les notícies a la tarda. I, si mentre dormo s’acaba el món, algú m’ho farà saber. Així que no passa res si no llegeixo les notícies en aquest moment concret.

28:41
Zuberoa Marcos. Tal, estem d’acord que la felicitat es pot aprendre, que podem incorporar rituals per tenir una vida més feliç. Per què les escoles no ensenyen aquestes coses als alumnes?

28:58
Tal Ben-Shahar. Molt bona pregunta, hi penso molt. Nosaltres hem creat un programa que implantem a les escoles, però és una gota d’aigua a la mar. Martin Seligman, el pare de la Xarxa d’Acadèmics de la Psicologia Positiva, parla molt amb pares i professors i els fa dues preguntes. La primera és: “Que voldríeu pels vostres fills? Què és el que més voleu per ells?”. I els pares diuen: “Volem que siguin feliços, que tinguin bones relacions, que siguin resilients, que siguin capaços de superar les adversitats i volem que trobin alegria i sentit a la vida”. I totes aquestes coses fantàstiques. Fa una llista de les coses que els pares diuen que volen pels fills. I llavors diu: “Ja he fet la primera llista. Anem amb la segona pregunta: Què aprenen els vostres fills a l’escola?”. “Matemàtiques, escriptura, geografia, història…”. I amb prou feines hi ha coincidències entre les dues llistes. No és que la segona llista no sigui important. És molt important aprendre matemàtiques, ciència, història i saber escriure. Esclar que són importants, però, per què les escoles ignoren gairebé del tot la primera llista? Especialment ara que tenim una ciència de la felicitat. Entendria que fa cinquanta o cent anys les escoles fossin reticents a introduir la idea de la felicitat d’una persona en concret, perquè no podien saber si funcionaria. Avui tenim coneixements científics que podem demostrar i ho fem ara mateix. Fem intervencions de prova a les escoles i els resultats són impressionants.

30:49

Ara mateix estudiem l’impacte d’una intervenció psicològica positiva a les escoles. I el que trobem és molt interessant. Sí, els estudiants són més feliços, més resilients, gaudeixen de millors relacions i, a més, el conflicte i la violència a les escoles disminueix arran d’aquestes intervencions. I, curiosament, les notes milloren. No només esdevenim més feliços, sinó que també som més llestos quan es concentrem en la primera llista. Afecta positivament també a la segona llista.

31:26
Zuberoa Marcos. Un professor que vol ajudar un alumne a tenir una vida plena i més feliç, per aconseguir-ho, s’ha de replantejar el pla d’estudis? Ens hem de replantejar l’educació per incorporar tot això?

31:49
Tal Ben-Shahar. Idealment, sí, crec que hauríem de replantejar-nos les escoles i què ens aporten, perquè ja sabem que el món del demà o, fins i tot, el de d’aquí cinc minuts serà molt diferent del món actual. La manera com l’ensenyament s’ha plantejat històricament es queda obsoleta molt ràpidament. I el que hem de fer és ensenyat tècniques intemporals. Com ja he dit, des d’Aristòtil i Confuci, sempre ha sigut molt importat per la gent la cerca de la felicitat. Les relacions sempre han sigut importants i ho seran també d’aquí mil anys. Hem de centrar-nos en aquestes coses. La creativitat, la innovació, són cada cop més importants. Seran importants d’aquí deu anys i, segurament, d’aquí mil. Com ajudem la gent a ser més innovadora? Sabem que hi ha tècniques per aconseguir-ho. Una d’elles és l’increment de les emocions positives. Si incrementem els nivells de felicitat, la gent es torna més creativa i té més pensaments originals. Totes aquestes coses s’han d’ensenyar.

33:02

Idealment, els polítics i els educadors s’haurien de reunir i replantejar-se l’educació moderna; haurien d’incorporar la primera llista: relacions, plenitud, felicitat, resiliència, etcètera. Tanmateix, fins i tot en una classe tradicional, un professor pot canviar moltes coses. I la primera cosa que cal fer és predicar amb l’exemple. Mahatma Gandhi (Mahàtma Gàndi) va dir: “Sigues el canvi que vols veure al món”. En primer lloc, si el meu professor o professora fa alguna cosa que l’omple, és més probable que jo també busqui alguna cosa que m’ompli. Si el professor es permet a ser humà i parla dels seus errors, les seves decepcions, és a dir, ensenya amb el seu exemple, serà més probable que jo em permeti ser humà. Aquesta és primera regla del bon ensenyament, del bon lideratge i de la bona paternitat: sigues el canvi que vols veure en qui t’envolta.

34:14
Zuberoa Marcos. Això és el que feies a les classes a Harvard? Perquè tens una assignatura a Harvard sobre psicologia que té molt d’èxit. Quines tècniques ensenyaves els alumnes? Quines activitats feies?

34:29
Tal Ben-Shahar. Són unes quantes coses. En primer lloc, tot està basat en investigacions. Era una assignatura acadèmica, no un seminari d’autoajuda. Aprenien amb les investigacions més actuals i les millors en l’àrea de la psicologia en general. Això és una cosa. En segon lloc, jo ensenyava amb l’exemple. És a dir, tot allò que jo ensenyava ho havia provat jo mateix. Si parlava sobre gratitud, els mostrava el meu diari de gratitud. Si parlava d’exercici físic, sabien que anava al gimnàs perquè sovint em veien allà. Si els parlava sobre escriure diari, els deia que jo escrivia un diari i, de vegades, compartia parts del diari amb ells. Tot es basava en l’exemple. En tercer lloc, ensenyava mitjançant històries. Jo confio molt en les històries. La investigació científica és necessària, però també s’ha de buscar una història que explicar. Per exemple, quan explico que ens hem de permetre ser humans, els explico les dificultats a les quals m’havia enfrontat la nit anterior. Em sentia decebut perquè m’havien rebutjat un article en un diari i els vaig explicar que estava molt trist. Els poso exemples i històries de mi mateix i d’altres. Allò important és l’acció, que ritualitzin les coses que han après. El gimnàs s’omplia molt més quan feia classe. Sé que molts dels alumnes, avui, anys més tard, escriuen un diari. Hi havia una gran èmfasi en l’acció. Tot era científic, hi havia exemples personals, històries i la ritualització de les coses que aprenien.

36:27
Zuberoa Marcos. M’agradaria tornar enrere una mica, a quan parlaves de l’estudi que va fer Martin Seligman en el qual preguntava als pares què volien que fossin els seus fills. Com has dit, la primera resposta és que siguin feliços. Però, com a pare de tres fills, saps que no sempre allò més bo és allò que els farà feliços. Els pares sempre han de enfrontar-se a aquesta tensió. Com poden fer-ho i, a més, criar nens feliços?

37:10
Tal Ben-Shahar. La cosa més important que hem de fer els pares és entendre què és la felicitat. La felicitat no és somriure tota l’estona o que no hi hagi tensions. De fet, quan els posem les coses massa fàcils, perquè volem, de veritat, que siguin feliços… Quan els hi posem massa fàcil, no els ajudem a llarg termini. Fixa’t en aquesta analogia. Imagina’t que vas al gimnàs perquè vols fer múscul. I veus que el que el pes més lleuger és una ploma i fas així. Així no vas enlloc. A la vida passa igual. Si les coses són molt fàcils, no ens fem forts, resilients. I sabem que la resiliència és clau per la vida en general i pels nens també. Posar les coses massa fàcils a curt termini sovint és una mala inversió a llarg termini. Els pares han de trobar l’equilibri. D’una banda, han de deixar que els nens s’enfrontin a les dificultats. I, alhora, no els han de posar en situacions a les quals no es podran enfrontar i s’ensorraran. És una fina línia.

38:27

Per això el psicòleg infantil Donald Winnicott (Dònald Uínicot) parla de la mare que és suficientment bona. No és una mare perfecta; no hi ha mares ni pares perfectes. Sos suficientment bons. Ser suficientment bo implica cometre errors com a pare. I no passa res, però sempre ens movem entre allò molt fàcil i allò molt difícil. Hem de trobar el terme mig que fa que el nen es desenvolupi i, alhora, tingui un suport. És important que els pares entenguin que la felicitat no consisteix només a sentir emocions agradables. La felicitat també és la plenitud. I una cosa que ens doni plenitud requereix molt de treball, dedicació i sacrifici. I no passa res, és una característica important. Treballar de valent per donar exemple com a pare i també per exigir-ho als nens.

39:19

La felicitat consisteix a cultivar relacions. Per això és important que els pares donin exemple en les relacions. Ja sigui entre ells, ja sigui amb els nens, ja sigui amb els amics… Donar exemples de relacions reals. Quan els pares comprenen la felicitat en tot el seu context, poden donar als fills una vida rica i satisfactòria. No han d’atendre només a les seves necessitats immediates, perquè això els farà més mal que bé. Veig que els pares compren als fills tot allò que volen, que els solucionen tots els problemes que tenen a l’escola, i això no és bo pels nens. Els nens han d’aprendre a mantenir-se en peu. Literalment, quan un nen comença a caminar, els pares no són allà agafant-lo. Quan el nen cau és quan aprèn. I també han d’aprendre a afrontar les dificultats de la vida.

40:19
Zuberoa Marcos. Quins tres consells donaries als pares?

40:28
Tal Ben-Shahar. El primer consell que els donaria és de l’educadora Maria Montessori. La seva idea era, bàsicament, que no hem de fer pels nens les coses que poden fer ells mateixos. En altres paraules, si al nen li costa lligar-se les sabates, esclar que nosaltres ho farem més ràpid i, si tenim pressa, ho fem. Però, si no tenim pressa, podem deixar que ho faci ell. Si al nen li costa molt muntar una cosa o obrir-la, que li costi, no passa res. Aquest és el primer consell que donaria, que, encara que els costi, si saben fer una cosa, els la deixin fer. I val més que se’n passin que no que es quedin curts. És a dir, val més que els pares facin poc que no que facin massa coses. Paternitat sense gaire intervenció, tant com sigui possible.

41:22

El segon consell seria l’amor incondicional. És un concepte molt mal entès. L’amor incondicional no significa donar-los tot el que volen. No, significa que acceptem les seves emocions incondicionalment, però posem uns límits molt clars en el comportament. Per exemple, un nen pot sentir moltes coses. Pot sentir odi cap al seu germà petit o la seva germana petita, perquè ara ja no té tanta atenció dels pares, és legítim. Pot sentir ràbia cap als pares, és legítim. Tanmateix, hi ha uns límits molt clars pel que fa al comportament. No pot pegar-li al seu germà o la seva germana, no pot espatllar un sopar amb una rabieta. Que tingui la rabieta, però a la seva habitació. Hi ha límits molt clars en el comportament, però acceptació incondicional de les emocions. Hem de donar-los permís perquè siguin humans.

42:24

Per últim, el tercer consell seria: predica amb l’exemple. Quan arribo a casa, sovint comparteixo amb els meus fills les meves experiències. Comparteixo les experiències meravelloses i les experiències doloroses. Els nens no necessiten un model perfecte, necessiten un ésser humà com a model. I ells es fixen en allò que fem els pares. Les coses que fem amb freqüència tenen molta més importància que les que diem.

42:53
Zuberoa Marcos. Has parlat de la importància de les relacions per la felicitat, però hi ha una idea que has mencionat molt que també és molt important a la vida: trobar un projecte que se’ns adigui, trobar la feina que ens encanta fer. En un dels teus llibres, Happier (Hàpiar), parles del procés MPS (Ema pe essa). M’agradaria que ens expliquessis breument en què consisteix el procés MPS.

43:31
Tal Ben-Shahar. Trobar una cosa importat que fer… Idealment, la nostra feina aportarà sentit i plaer a la nostra vida, però si només durant una o dues hores cada dia o, fins i tot, dues hores per setmana fem alguna cosa significativa, podem arribar lluny. Jo vaig crear el procés MPS, que es la sigla en anglès de “plenitud”, “plaer” i “punts forts”. Demano a la gent que faci una llista de totes les coses del món que els omplen. Per exemple, parlar i ajudar la gent, les matemàtiques, escriure… Qualsevol cosa. Passar temps amb els nens, caminar per la platja… Quines coses t’omplen? I després els demano que facin una llista de les coses que els resulten agradables. Doncs gaudeixo resolent equacions, parlant amb la gent o estant sol. Amb quines coses gaudeixo? Què em resulta plaent? I, finalment, què sé fer bé? Quins punts forts tinc? Potser les matemàtiques, escriure, parlar en públic… Sigui el que sigui, faig una llista dels punts forts.

44:18

I, després, els demano que busquin coincidències entre les llistes: Allò que em dona plenitud, allò que em dona plaer i els meus punts forts. I, en les coses que coincideixen, és on puc trobar la major felicitat a la vida. Et puc posar un exemple personal. Investigar és un dels meus punts forts. A la vida he fet bones investigacions. També m’omple molt, crec que pot canviar el món i fer que sigui un lloc molt millor. Però no gaudeixo investigant. Per això vaig decidir centrar-me menys en la investigació en la meva carrera acadèmica. La música és molt important a la meva vida i em dona molt de plaer, però canto de pena, no és el meu punt fort. Per això vaig decidir no dedicar-me a la música. D’altra banda, ensenyar m’és molt agradable. M’encanta, m’omple molt i també ho faig bé. Per això vaig decidir dedicar-m’hi, centrar-me en l’ensenyament. I durant aquest exercici, ja sigui per les grans decisions, com triar una professió, o per les decisions petites, com escollir on anirem de vacances, fer-nos aquestes tres preguntes ens pot ajudar molt. Gràcies a elles prenem consciència d’on volem ser i de què ens farà més feliços.

46:29
Zuberoa Marcos. Ara que parlem de la feina, m’agradaria que parléssim també sobre la importància d’incorporar el fracàs. El paper que té el fracàs per incrementar la nostra resiliència, l’autoestima i la felicitat.

46:56
Tal Ben-Shahar. Hi ha moltes investigacions sobre el fracàs. Bàsicament, mostren que les persones amb més èxit, ja sigui en els negocis, en l’art o en la ciència, són també les persones que han fracassat més vegades. Per exemple, es veu amb els grans artistes, els Miquel Àngel, els Da Vinci del món. També amb els grans científics, les Marie Curie o els Thomas Edison. Són també els científics i artistes que han fracassat més vegades. Thomas Edison va dir una vegada: “He aconseguit l’èxit a força de fracassar”. També es veu amb els líders. Quan estudiem les biografies dels líders, els que tenen més èxit avui són els que més van fracassar en el passat. Bé quan eren nens, bé a la feina. Ara llegeixo una biografia fantàstica del fundador d’Amazon, Jeff Bezos, que es titula The everything Store. I en ella s’explica una història sobre tres executius a l’Amazon de Jeff Bezos, just després que esclatés la bombolla d’Internet. Les accions d’Amazon van baixar considerablement. No passaven per un bon moment i es plantejaven: “Ens quedem en aquest vaixell?”. Es van tancar en una sala i van fer una llista en una pissarra de tots els èxits que Jeff Bezos havia tingut i de tots els seus fracassos. I la llista de fracassos era molt més llarga que la d’èxits. I, tanmateix, ja sabem què és Amazon avui dia.

Tal Ben-Shahar ¿Se puede aprender a ser feliz?

Jo vaig introduir el procés anomenat MPS, sigles en anglès de significat, plaer i virtuts. Cal trobar allò que ens fa feliços, que ens agradada i que se'ns dona bé.

Tal Ben Shahar

48:42

Un dels mantres que em repeteixo sempre a mi mateix i als meus alumnes és: aprèn a fracassar o fracassaràs en l’aprenentatge. Aprenem a caminar quan caiem. Aprenem a escriure fent gargots. Aprenem a menjar empastifant-ho tot. Aprenem a fer cistella quan fallem els llançaments. Així aprenem a ser millors líders, millors parelles o millors pares. Aprèn a fracassar o fracassaràs en l’aprenentatge. Ho veiem a nivell individual, però també a nivell d’organitzacions. Les organitzacions amb més èxit en l’actualitat són les que aporten el que Amy Edmondson, de l’Escola de Negocis Harvard, anomena “seguretat psicològica”. La seguretat psicològica és la sensació que tenen els membres d’un equip que no passa res per fracassar, per cometre errors, per admetre que ens hem equivocat, que se n’aprèn com a individu, com a grup, com a organització. I es organitzacions que permeten la seguretat psicològica es converteixen en organitzacions que aprenen. Segueixen creixent, aprenent i, al final, tenen èxit.

49:48
Zuberoa Marcos. Tal, per acabar, hi ha un tema… Ja l’has mencionat abans. La relació entre la meditació i la felicitat. Perquè si bé vivim en aquesta era de perfeccionisme emocional, també vivim en una era en què el mindfulness està molt de moda. Sé que tu el practicaves, no se si encara ho fas. Sé que practiques meditació transcendental. I m’agradaria saber quina relació hi ha. Aquesta pregunta té diverses parts. Quina relació hi ha entre meditació, mindfulness i felicitat? I com podem incorporar-los a les nostres vides per ser més feliços? No sé com et funcionen a tu.

50:41
Tal Ben-Shahar. La meditació és un element important de la felicitat. La meditació consisteix a estar present. La qüestió és que podem practicar meditació asseguts, amb l’esquena recta, els ulls tancats, les mans així, amb les cames creuades. I això és genial, té la seva importància. Però també podem practicar meditació en un context més general. Per exemple, quan parlo amb algú, si estic present, practico una forma de meditació. Si soc a la feina i experimento el que el psicòleg Mihaly Csikszentmihalyi anomena “fluir”, que significa estar en el present, i de sobte han passat tres hores, això és una forma de meditació. Aprendre a estar present, ja sigui de manera formal o d’una manera informal, contribueix en gran manera a la felicitat.

51:33

Com deies, vivim en una era de distraccions. Ens estiren en diverses direccions. I això ens impedeix gaudir l’aquí i l’ara. Tara Bennett-Goleman va escriure un llibre fantàstic, Emotional alchemy, en el qual parla de com podem tenir-ho tot, podem tenir tots els diners del món, l’amant perfecte, la feina perfecta i, així i tot, no gaudir de res. I, en canvi, podem tenir un tros de pa, podem tenir un amic i, si estem totalment presents, podem ser molt feliços i estar molt contents. La presència de la ment i el cor és un element clau de la felicitat. Sense ella, és molt difícil ser feliç. Igual que passa amb els músculs físics, podem entrenar els músculs de la concentració amb la pràctica de la meditació, si li dediquem temps, ja sigui una hora o cinc minuts, si és el temps que tenim. El que més practico jo ara mateix és ioga. M’he adonat que és bo pel cos i per la ment. I és una de les activitats que he introduït a la meva vida i l’ha transformat de manera positiva.

52:57
Zuberoa Marcos. Tal, per acabar aquesta conversa i per resumir totes les idees de les quals hem parlat… Quines tres idees o consells t’agradaria compartir?

53:12
Tal Ben-Shahar. Amb el teu permís, seran més de tres, però seran breus. Primer: relacions. Són l’indicador número u de la felicitat. I no em refereixo a relacions virtuals, sinó a relacions reals, cara a cara, íntimes i profundes. Segon: la importància de simplificar la vida. Estem molt distrets. Podem simplificar seient a meditar o passant temps amb un amic o llegint, però fent només una cosa. És millor fer una tasca que ser multitasca. Aquests moments jo els anomeno “illes de seny”. És molt important tenir aquestes illes de seny en aquest món tan frenètic. L’exercici físic és crucial per la felicitat. I no cal fer-ne gaire. Trenta minuts tres vegades per setmana d’entrenament aeròbic o per intervals són suficients. Ens hem de donar a nosaltres mateixos el permís per ser humans. Hem de deixar que les emocions doloroses flueixin a través de nosaltres ja sigui parlant-ne amb algú, plorant o escrivint un diari.

54:30

Expressem gratitud i apreciem allò que tenim. Creiem que vivim una vida, però, en realitat, vivim un número infinit de vides, perquè a cada moment hi ha possibilitats infinites. I, si escollim ser agraïts, la nostra vida segurament anirà per un camí més positiu. Si escollim la gratitud, escollim ser feliços. Expressem gratitud, ja sigui escrivint un diari o compartint coses amb la família a l’hora de sopar. I, per últim, hem de buscar tantes activitats com sigui possible que ens proporcionin plenitud i plaer. Al final d’un dia llarg, només una hora de fer alguna cosa que ens ompli i sigui agradable com dedicar-nos a un hobby (hòbi) o passar temps amb algú fer que tinguem un dia més feliç. I, amb el pas dels dies, una vida més feliç.

55:29
Zuberoa Marcos. Tal, moltes gràcies. Amb tota seguretat, passar temps amb tu ha fet que el meu dia sigui més feliç.

55:35
Tal Ben-Shahar. Gràcies.