Què pots aprendre d’un astronauta?

Chris Hadfield

· Astronauta

Hadfield és un dels astronautes més experimentats del món, ha passat gairebé 4.000 hores en l'espai i ha estat comandant de l'Estació Espacial Internacional, on va dirigir un nombre rècord d'experiments científics. Amb tan sols nou anys la seva vida va canviar quan l'home va trepitjar la Lluna, i va decidir que ell també seria astronauta algun dia. Chris Hadfield s'ha convertit en un dels astronautes més populars de la història gràcies també als seus extraordinàries fotografies i vídeos educatius sobre la vida a l'espai. "L'educació et permet allunyar la ignorància i veure més enllà dels límits", apunta. La seva versió "sense gravetat" de la cançó Space Oddity de David Bowie es considera el primer videoclip de la història en l'espai. D'entre les lliçons que un astronauta pot compartir-nos, Hadfield, destaca la importància d'entendre la diferència entre el perill i la por: "Hem d'avaluar en la nostra vida, què ens espanta i com està canviant la nostra vida per les decisions que prenem?". Hadfield ha treballat com a director d'operacions de la NASA, cap de robòtica del Centre Espacial Johnson i responsable de comunicació de la càpsula espacial en 25 llançaments. A més, ha rebut diferents guardons com el Premi a la Promoció de la Ciència del Consell d'Investigació de Ciències Naturals i Enginyeria de Canadà, un premi que reconeix la seva divulgació de la ciència i la seva habilitat comunicativa amb el públic general, i en especial amb els més petits. "Involucra't en crear qui ets. No siguis passiu en la teva pròpia vida. Només tens un. Intenta millorar qui ets, i pot ser que en el futur et converteixis en aquest algú amb el que sempre havies somiat ", conclou l'astronauta.


Creant oportunitats

Chris Hadfield

Hadfield és un dels astronautes més experimentats del món, ha passat gairebé 4.000 hores en l'espai i ha estat comandant de l'Estació Espacial Internacional, on va dirigir un nombre rècord d'experiments científics. Amb tan sols nou anys la seva vida va canviar quan l'home va trepitjar la Lluna, i va decidir que ell també seria astronauta algun dia. Chris Hadfield s'ha convertit en un dels astronautes més populars de la història gràcies també als seus extraordinàries fotografies i vídeos educatius sobre la vida a l'espai. "L'educació et permet allunyar la ignorància i veure més enllà dels límits", apunta. La seva versió "sense gravetat" de la cançó Space Oddity de David Bowie es considera el primer videoclip de la història en l'espai. D'entre les lliçons que un astronauta pot compartir-nos, Hadfield, destaca la importància d'entendre la diferència entre el perill i la por: "Hem d'avaluar en la nostra vida, què ens espanta i com està canviant la nostra vida per les decisions que prenem?". Hadfield ha treballat com a director d'operacions de la NASA, cap de robòtica del Centre Espacial Johnson i responsable de comunicació de la càpsula espacial en 25 llançaments. A més, ha rebut diferents guardons com el Premi a la Promoció de la Ciència del Consell d'Investigació de Ciències Naturals i Enginyeria de Canadà, un premi que reconeix la seva divulgació de la ciència i la seva habilitat comunicativa amb el públic general, i en especial amb els més petits. "Involucra't en crear qui ets. No siguis passiu en la teva pròpia vida. Només tens un. Intenta millorar qui ets, i pot ser que en el futur et converteixis en aquest algú amb el que sempre havies somiat ", conclou l'astronauta.


Creant oportunitats

Transcripció

00:03
Chris Hadfield. Crec que entendre la diferència entre perill i por és molt important. No són sinònims. El perill és una cosa, la por és com reacciones. I no tenen per què ser el mateix.

00:22
Debbie Berebichez. Chris Hadfield, quin honor conèixer-te.

00:26
Chris Hadfield. És un plaer conèixer-te.

00:27
Debbie Berebichez. Podries explicar-nos què se sent en observar la Terra des de l’espai?

00:33
Chris Hadfield. La nau espacial és una bogeria, passen moltes coses alhora. Has de mantenir la nau a punt, els experiments, el treball, parlar amb la gent de la Terra… Però mentrestant, estàs donant voltes al voltant del món cada 92 minuts, i el món gira sota teu, així que cada vegada que dones una volta ho fas per un nou lloc. Passat un temps, si tens el sol en un punt, la meitat del temps estàs en la foscor: nit, dia, nit, dia… El sol surt i es posa cada 46 minuts i el món canvia constantment pel temps. Era com si es rentés i s’esbandís cada vegada que donàvem una volta. La primera vegada que veus la Terra és una cosa increïblement bell, vols mirar a tants llocs que no pots concentrar-te. Tot el que pots veure és allò que estàs preparat per veure, les coses que pots reconèixer.

01:29

Quan mires Europa, tots el que pots dir és: “Ah, mira, aquí hi ha Londres, d’acord. Londres, i aquí hi ha París. Això és Madrid, puc veure on és Madrid i a la costa puc veure Barcelona, ​​que bonica!”. Però quan tornes a passar per sobre ja saps on estan Londres i París i dius: “Això deu ser l’estuari del Tàmesi”. El cop següent veus el riu Severn i en el següent descobreixes on és Stonehenge.

01:55

Llavors comences a buscar totes les vies romanes i de sobte comences a veure el món amb una claredat que mai abans havies tingut. I tot això passa en 90 minuts. Així que no passa només amb el lloc que coneixes sinó amb tots els llocs: els set mil cinc-cents milions de persones i els quatre mil cinc-cents milions d’anys d’història que té la Terra estan just sota teu, com un regal interminable.

02:23

Els astronautes tenim molta feina a la nau, però no pots evitar acostar-te a la finestra constantment per veure el que hi ha sota teu. És irremeiablement bell i extremadament suggeridor veure el món d’aquesta manera.

02:42
Debbie Berebichez. Sona increïble. Això ens porta cap a la meva següent pregunta: com et vas sentir el dia que vas pensar: “Avui és el dia que deixo la Terra”?

02:52
Chris Hadfield. Dormiries bé la primera vegada que deixaràs la Terra? Aquesta nit te’n vas al llit pensant que el dia següent serà bastant especial. Però m’han preparat per a això. Jo vaig decidir ser astronauta quan tenia deu anys, he estat entrenant, vaig aprendre a volar en l’adolescència, vaig ser a les forces aèries, em vaig convertir en enginyer, vaig ser pilot de proves i, finalment, vaig rebre entrenament per a ser astronauta durant diversos anys. Així que va ser un gran dia, però era un dia per al qual estava preparat.

03:24

Per això, aquella nit vaig dormir bé. El matí del llançament em vaig aixecar, vaig rebre totes les instruccions, em vaig posar al dia amb tots els canvis d’última hora i aquestes coses. Llavors, comencen a construir el vestit al voltant del teu cos, has de portar un vestit pressuritzat per si es produeix alguna fuita a la nau, ja saps, quan surt l’aire i tothom es mor. Llavors et posen un vestit revestit de goma perquè si hi ha una fuita a la nau, el vestit s’infli com un globus i et mantingui fora de perill. Et posen el vestit i comproven que tot està correcte, és gran, pesat i dona calor. No és gens còmode.

04:03

I és com si poguessis sentir el temps passar perquè saps que estan a punt de passar grans coses, sents que es donen molts passos però que aquests passos porten a algun lloc. Els vestits són taronja brillant perquè així si has de saltar des del transbordador poden localitzar-te a l’oceà. Així que portes aquest vestit de carbassa, com nosaltres li diem, és del mateix color que aquesta cadira, taronja brillant.

04:30

Així que vas pel passadís, puges a l’ascensor, surts i hi ha milers de persones, flaixos que et ceguen i tot aquest muntatge. Pugem a la furgoneta i comença a portar-te cap a la llançadora, que és a Florida, al centre espacial Kennedy. És a diversos quilòmetres, així que hi ha temps per parlar i riure mentre esperem. El millor succeeix en girar una cantonada i, des de la distància, a l’altre costat de la carretera pots veure la teva nau per primera vegada, esperant a la llançadora. No és una nau qualsevol, és la teva.

05:04

Avances aquests últims metres, ens deixen sota la nau, i no hi ha ningú al voltant perquè l’explosió és tan gran que la gent ha d’estar com a mínim a cinc quilòmetres de distància. Entres a l’ascensor i aquest va pujant, i un a un hem d’anar gatejant fins la nau, arribes al teu seient, estàs d’esquena, algú et posa tots els cinturons, l’oxigen i els accessoris per realitzar totes les comunicacions i connexions. Llavors et fan un petó al front, potser una nota de la teva esposa, finalment tanquen la comporta i, de sobte, estàs sol a la nau.

05:40

Es fan comprovacions de pressió, de comunicació, el rellotge corre, tothom que hi ha per allà va desapareixent, estàs un parell d’hores aquí ajagut d’esquena. Però el rellotge cada vegada està més a prop de l’hora. Pots pensar que estàs espantat, però no ho estàs, estàs preparat. L’única por real és no poder sortir aquest mateix dia perquè hi ha mal temps o perquè en el lloc concret de l’oceà on cauran els propulsors, potser hi ha un vaixell i no puguem enlairar fins que se’n vagi.

06:13

Aquest és la teva major por, perquè estàs preparat per enfrontar-te al que ha de passar. Però també ho negues perquè has estat somiant amb aquest dia des que tenies nou anys, i aquí estic 26 anys després, i mai vaig creure que aquest dia arribaria. Mai em vaig permetre pensar ni un moment que aniria a l’espai. Però en aquest moment estàs tan a prop i al rellotge només li falten deu minuts i després cinc, i comences a pensar: “Potser sí que anirem a l’espai avui, genial!”. I veus que després de trenta segons el vehicle s’ha separat de la terra i funciona pel seu compte. Quan és a sis segons es comencen a encendre els motors i tothom se centra en que els instruments funcionin correctament i quan arriba a zero, els enormes coets s’encenen i sents una gran força produïda per l’energia del vehicle.

07:17

I sents com et fas petit a causa de la gran explosió que ha passat al teu voltant. Però estàs fora de perill en el centre de la teva càpsula. És com si de sobte un tornado t’hagués embolicat i comencés a treure’t del camí molt ràpid. Sents una força increïble a l’esquena, una gran vibració, la torre cau… En el moment d’abandonar la torre anem a 160.000 quilòmetres per hora i pujant, anem a la velocitat del so en 45 segons. Vas més ràpid que el Concorde en un minut i mig.

07:53

És molt violent, trontolles i vibres, ni tan sols pots concentrar-te en els instruments. En dos minuts has travessat el cel i els grans coets que t’impulsen per sobre de l’atmosfera es queden sense combustible i exploten deixant al vehicle embolicat en flames, i ara és molt suau perquè només fas servir els motors d’hidrogen. Però cada vegada et sents més pesat mentre vas accelerant més i més. Veus que vas a la velocitat del so, cada Mach implica anar al doble de la velocitat del so.

¿Qué puedes aprender de un astronauta? Chris Hadfield
08:25

I passes a Mach 2, Mach 3, Mach 4, Mach 20, Mach 21… La velocitat és increïble i ho estàs veient en el teu mesurador de Machs. El cel passa de blau clar a blau fosc i, d’aquí, a negre. I, al final, al final de tot, després d’haver estat xocant contra objectes durant vuit minuts i mig, estàs cansat de posar el teu pit endavant per respirar.

08:48

A poc a poc, el vehicle ha anat fent la seva feina, està a una correcta velocitat i altitud, perfectament situat en la direcció correcta, el motor s’apaga i ja no hi ha gravetat. Sents que ja s’ha acabat, que has fet el més difícil, però alhora està començant. En aquest moment tens el permís per fer tot allò per al que ets allà. És un viatge de nou minuts increïble. Porta la teva vida des d’un lloc que només havies somiat fins a un regne d’oportunitats, cap a una nova realitat.

09:17

Només com a resultat de l’enginy, de la capacitat i del poder de les coses que podem inventar. És un viatge increïble, espero que tinguis l’oportunitat de fer-ho.

09:27
Debbie Berebichez. M’encantaria. T’anava a preguntar quan de temps ha de passar des d’aquesta vibració fins arribar al punt on no hi ha gravetat, i has dit nou minuts.

09:35
Chris Hadfield. Depèn del vehicle, de si és un coet Apol·lo o una llançadora. Jo vaig volar en un coet rus, el Soyuz, en el meu tercer vol. Però tots triguen uns nou minuts. És el que triguen a pujar per l’aire i accelerar, solen ser nou minuts.

09:47
Debbie Berebichez. M’ha semblat increïble quan m’has dit que va arribar a 20 Machs, la majoria de nosaltres experimentem els 0,7 Machs en un avió, és inimaginable.

09:56
Chris Hadfield. Sí, és increïble, vam trencar la velocitat del so en els anys 40. Ningú havia anat a la velocitat Mach 1 fins que en Chuck Yeager ho va fer en els anys 40. I ara podem arribar fàcilment el Mach 25. La gent que és a l’estació espacial, viu amb una velocitat de Mach 25.

10:15
Debbie Berebichez. És una cosa d’un altre món.

10:17
Chris Hadfield. Ho és, d’un altre planeta.

10:19
Debbie Berebichez. Parlant de la infància, l’any que ve serà el 50 aniversari de l’aterratge a la lluna.

10:24
Chris Hadfield. Sí.

10:25
Debbie Berebichez. He llegit que quan eres molt jove ho vas veure a la televisió i et va impactar. Podries explicar-nos una mica més sobre aquella experiència?

10:35
Chris Hadfield. Jo vaig néixer el 1959, pel que en 1969, l’any del primer allunatge, compliria deu anys. Era l’estiu del 69, un mes abans del meu aniversari. Era un nen de nou anys inquiet, com tots els nens de nou anys, però al meu cap tota la ciència ficció de Star Trek, de 2001: Una odissea de l’espai i de tots els llibres que havia llegit s’estaven tornant realitat.

11:00

La gent estava viatjant a l’espai: en Yuri Gagarin ja havia viatjat, l’Alan Sephard, en John Glenn… I ara la gent s’estava esforçant a caminar per la Lluna. Per a mi va ser com… Imagina’t que haguessis estat llegint sobre els X-Men i, de sobte, passessin els X-Men de carn i ossos. T’adonaries que ja no és una ficció, és real. No és només possible per a ells, sinó que potser puc fer-ho jo també. Va ser captivador.

11:32

“Què vull fer amb la meva vida?”. Aquella nit, la del 20 de juliol de 1969, molta gent es va reunir al nostre saló perquè estàvem en una cabana passant l’estiu i no tothom tenia televisió. Estàvem tots a la sala: un munt d’adults, el meu germà i jo. La gent s’amuntegava per veure la petita televisió en blanc i negre. En aquesta petita televisió hi havia en Walter Cronkite narrant tot.

11:58

Vam veure en Neil Armstrong i en Buzz Aldrin allunar, van baixar i l’Armstrong va fer unes passes i va dir allò de: “És un petit pas per a l’home…”. Ja no vaig tornar a mirar la Lluna de la mateixa manera. La Lluna ja no era només una llum al cel, era un lloc on hi havia estat la gent i al que hi continuarien anant. Això canvia la teva relació amb el teu propi futur.

12:24

Pensar: “És una cosa que podem fer”. Això em va ajudar a prendre moltes decisions en la meva vida. Aquesta gent va assumir riscos per obrir una porta que ningú havia obert abans.

12:37
Debbie Berebichez. He llegit que has passat 4.000 hores en l’espai en total. És veritat?

12:42
Chris Hadfield. No les he comptat, però sí.

12:44
Debbie Berebichez. Aproximadament, uns cinc mesos i mig.

12:46
Chris Hadfield. Sí, cinc mesos i mig, gairebé sis, en tres vols espacials diferents. Crec que algú va comptar les voltes que vaig donar a la Terra i són 2.600.

12:55
Debbie Berebichez. És molt de temps. Un cop que l’espai et va captivar, com va ser el comiat la nit d’abans de tornar a casa?

13:05
Chris Hadfield . Els meus dos primers viatges a l’espai van ser curts, eren per construir. Un va ser per ajudar a construir l’estació espacial russa, la MIR, i la segona vegada vaig ajudar a construir l’Estació Espacial Internacional. Necessites una precisió quirúrgica: aixeca’t, fes la teva feina, treballa molt dur i ràpid, no dormis, fes el que hagis de fer i, al final quan ho tens tot fet tornes a la Terra.

13:28

Hi ha una mica de poesia en tot això, perquè tens una tasca específica i quan l’acabes és hora de tornar a casa amb una gran sensació de realització i orgull. Però en el meu tercer viatge a l’espai vaig estar fora durant més de cinc mesos i això va ser diferent. No vas a visitar un lloc, no tens un propòsit concret, però és un nou lloc en el qual viuràs. Vull dir, va ser la meva adreça postal durant mig any, amb un codi postal o el que fos.

13:55

I físicament t’adaptes completament, dones passos molt elegants a la ingravidesa. Ets com una ballarina, un dofí o un ocell. Ni tan sols penses que t’estàs movent sense gravetat. Et converteixes en el millor gimnasta del món per l’elegància amb la qual pots moure’t. Però també t’adaptes psicològicament. Allà és on vius, així ets tu. Ja no ets terrícola, ara vius a l’espai.

14:22

La Terra es converteix en un planeta que veus a la llunyania, com la Lluna o Mart, ja no hi ets. Llavors, hi ha una separació psicològica que t’allunya del món. Així que et sents còmode, t’acostumes i et sents productiu allà. Però el calendari segueix el seu curs i arriba el dia en el qual has de tornar a casa. Vaig sentir moltes emocions diferents, és clar. Vaig sentir una gran sensació de realització perquè havíem aconseguit moltes fites per a la ciència a l’estació espacial.

14:55

Vam tenir un gran problema mecànic a l’estació espacial i vam haver de realitzar un bloqueig espacial d’emergència, quatre dies abans de tornar a casa. Però el vam resoldre, vam triomfar, vam arreglar aquesta part de l’estació espacial, així que tots aquests anys d’entrenament van valer la pena. Vam compartir l’experiència amb milions de persones utilitzant la nostra nova capacitat per unir internet amb la vida en una nau espacial.

15:21

Va ser molt satisfactori. Estava molt content de poder tornar i veure la meva família, perquè podria tornar i veure la meva dona i els meus fills. Podia tornar a la meva vida. Però també és el final d’alguna cosa, i deu minuts abans de ficar-me al Soyuz em vaig acostar a la finestra i vaig flotar en ingravidesa una última vegada, només per fixar a la memòria el que se sentia.

15:53

I jugues amb la ingravidesa, li dones la volta a les coses que hi ha davant de tu fins l’últim segon, perquè és màgia. És com si poguessis fer un truc, fer que les coses volin i surin, fins i tot a tu mateix. Però després em vaig posar el vestit, em vaig ficar al Soyuz, i meu cap només pensava en volar amb el Soyuz fins a la Terra. És bastant perillós perquè no has volat en sis mesos i t’has de concentrar. A més, els instruments estan en rus, que no és la meva llengua materna. Has de fer-ho tot una altra vegada mentre descendeixes i estàs aixafat contra el seient, i has de fer un munt de coses mentre et precipites cap a l’atmosfera, al final s’obre el paracaigudes i de sobte ets lleuger com una ploma. Llavors caus a terra i dones un parell de voltes, és un retorn molt violent, molt abrupte.

16:43

L’equip de rescat rus obre la comporta i ja saps, els russos et saluden i ajuden molt amablement, et treuen d’allà. Els metges volen fer un seguiment de com es readapta el teu cos, així que et tracten molt amablement, carreguen amb tu durant una estona. Volen que el teu cos es readapti poc a poc, no és instantani.

17:04

Però és aclaparador. Estàs esgotat perquè portes 24 hores treballant, estàs sentint la gravetat altra vegada, i és força…

17:13
Debbie Berebichez. Difícil.

17:15
Chris Hadfield. Injust. T’has d’esforçar per aixecar el braç i el teu cor ha d’aixecar la teva sang per primera vegada en sis mesos. La teva sang pesa per primera vegada en sis mesos. Et costa mantenir l’equilibri, et donen nàusees i és bastant esgotador tornar a la Terra, però també és encantador. Algú em va deixar un mòbil perquè truqués a la meva dona i comencés la següent fase de la meva vida.

17:44

És un dia molt important. És un dia necessari en el procés. És un d’aquells dies on recordes molts petits detalls, perquè és un dia força inusual de la teva vida.

17:59
Debbie Berebichez. Has parlat de tots aquests reptes increïbles als que t’has enfrontat. Però una cosa que trobo fascinant és que vaig llegir que paties de vertigen. Com superes aquesta por com a astronauta?

18:11
Chris Hadfield . Bé, crec que el vertigen o la por a les altures produeix uns espasmes de cames involuntaris, se t’encongeix l’estómac per la por a les altures… No sé com et sents tu, però quan surto al balcó i la barana està molt baixa o si estic prop d’un precipici, el meu cos m’envia tots els senyals que pot perquè m’allunyi i marxi d’allà. Perquè, en realitat, per un petit error, un cop de vent, o que algú em colpegi pot acabar en la teva mort.

18:46

Així que no crec que sigui una por irracional, crec que és una por natural i sana. La veritable pregunta que cal fer-se és: “Què fas amb la teva por?”. Perquè pots tenir-li por a les altures i no pujar mai a un lloc elevat, però on és el límit? Pujaràs a un edifici de deu plantes? Pujaràs a ascensor? A una escala? Et passaràs tota la vida ajagut a terra?

19:14

El que vaig decidir, òbviament, com fa la majoria de persones, és que està bé pujar a un lloc elevat sempre que sàpigues que no cauràs. Si ets dins d’un edifici de deu plantes, ets a una alçada de deu pisos, però no cauràs deu pisos perquè tens un sòl a sota. Si ets en un avió, pot ser que siguis a deu quilòmetres del terra, però té ales i no cauràs de cop i volta.

19:40

En una nau ets a la ingravidesa, pots deixar-te portar i no cauràs. No pots caure, és impossible caure de la nau. Així que mentre sàpigues que no cauràs, no hi ha de què preocupar-se. Aquesta és la gran diferència: com et prens les coses que tems amb una por primitiva, animal. I pensar-hi per reconèixer que tens por, però, encara que siguis a la vora d’un precipici, si portes un arnès superfort que està unit a una paret darrere meu, no puc caure, no importa i no necessito estar preocupat. No sóc un animal imprudent, sóc un humà racional. Així és com li vaig fer front a la meva versió particular de vertigen. Per això he pogut arribar tan increïblement alt en la meva vida.

20:36
Debbie Berebichez. Sé que molts nens de tot el món somien amb convertir-se en astronautes, què els aconsellaries perquè puguin fer el seu somni realitat?

20:46
Chris Hadfield. Crec que el primer pas, i el més important, és tenir un somni. Què imagines ser quan ets honest amb tu mateix? Si penses: “Perquè la meva vida fos perfecta, què podria ser de gran?”. Mantinga-ho sempre prop del teu cor i fes-lo servir en cada decisió que prenguis. “Quins llibres hauria de llegir?”, “quina pel·lícula hauria de veure?”, “quin menjar hauria de menjar?”, “quines coses hauria d’aprendre per ser el que somio ser?”.

21:13

I si somies amb ser un astronauta, si somies amb ser astronauta pots fer tres coses molt importants. La primera, necessites un cos sa, pensa en fer una mica d’exercici. Si vols ser astronauta, el primer és tenir cura del teu cos. El segon és que les naus espacials són complicades. I les que volen ho són encara més, així que necessitaràs entendre coses complicades. Així que intenta estudiar coses complicades, com vas fer tu. Intenta estudiar alguna cosa molt complex a un nivell molt avançat. Planteja’t obtenir un títol universitari avançat, no una cosa que et resulti fàcil, sinó alguna cosa que de veritat et faci pensar. Així que, el segon és plantejar-te tenir una educació tècnica avançada en alguna cosa que et resulti interessant.

22:01

Tercer, aprèn a prendre decisions i mantenir-les. És fàcil dir: “No em paguen prou per això, ja ho decidirà una altra persona”. O moure’t sense rumb per la vida. És molt important prendre decisions, petites, i mantenir-les. La presa de decisions és una qualitat. Pots millorar-la. “Prendré una decisió: durant el proper mes faré això”. “L’any que ve faré això”. “Els propers deu minuts faré allò”. El que sigui, aprèn a prendre decisions i a mantenir-les.

22:35

Si tens un cos fort i sa, si has entrenat la teva ment de forma avançada i tècnica, i tens l’habilitat de prendre decisions i mantenir-les, estaràs forjant el teu camí per caminar sobre Mart o per fer qualsevol cosa que vulguis.

22:48
Debbie Berebichez. Chris, de totes les lliçons que vas aprendre en viatjar a l’espai, quines destacaries?

22:57
Chris Hadfield. Crec que hi ha un parell de coses que, un cop superada l’emoció de volar, l’impactant de la ingravidesa i d’estar a l’espai, hi ha algunes idees fonamentals que són molt importants. Una d’elles és: com t’enfrontes a la por en la teva vida? Deixes que t’impedeixi fer coses? Dius: “Això em fa por, tinc por de volar”. És una decisió raonable, però significaria que mai volaràs enlloc. Així que crec que entendre la diferència entre perill i por és molt important. No són sinònims.

23:32

El perill és una cosa, la por és com reacciones. I no tenen per què ser el mateix. Suposo que saps anar amb bicicleta, però no vas néixer sabent-ne. Quan eres petita i aprenies a anar amb bicicleta, tenies por perquè no sabies fer-ho. Tenies por de caure i trencar-te una dent o obrir-te el cap, o alguna cosa semblant. Així que aprendre a anar amb bicicleta és difícil al principi, et paralitza i t’espanta, però amb el temps acabes aprenent. I se’t dona bé.

24:03

Després d’això sembla una bestiesa tenir por. No et fa por anar amb bicicleta, però la bicicleta no ha canviat. La bicicleta segueix sent tan perillosa com ho ha estat sempre, has estat tu qui ha canviat. El perill és el mateix, però ja no tens por. Les coses no fan por, les persones són les que s’espanten.

24:25

Crec que una cosa que hem d’avaluar en la nostra pròpia vida és: què et fa por i com està canviant la teva vida per les decisions que prens? Si aquestes decisions són importants per a tu, com anar en bicicleta, anar a l’espai, casar-te, canviar de feina o el que sigui, llavors intenta esbrinar quin és el perill real, no només la teva por primitiva. Si és una por que pots solucionar si millores les teves habilitats, llavors per a mi l’antídot definitiu per a la por és la destresa.

25:01

Millora el teu nivell de competències. A mesura que millores en alguna cosa et preocuparà menys fer-ho, ho podràs incloure en la teva vida i fins i tot l’enriquirà. Volar en una nau és el més exagerat, el més perillós que m’ha passat en tota la vida ha estat volar en un coet. Les probabilitats de morir en el meu primer llançament eren d’una entre trenta-vuit. Ho vaig veure a les estadístiques quan es va acabar el programa espacial.

25:28

Acceptar i enfrontar-se a una por concreta per fer alguna cosa que per a tu val la pena, i ampliar les teves habilitats per fer-ho, és una cosa molt important que pots aprendre a la vida. Per poder ser un astronauta necessites temps. Pots decidir que vols ser astronauta quan tens nou anys, però ningú t’ho permetrà a aquesta edat perquè no tens ni idea del que estàs fent. Necessites aprendre moltes coses pel camí.

25:53

Així que has de decidir fer alguna cosa que et costarà molt temps aconseguir i, que al final, és probable que mai succeeixi. Aquesta és la vida d’un astronauta. “He decidit ser astronauta, probablement mai passarà i em costarà 25 anys, però ho faré de totes maneres”. A moltes persones els costa comprometre’s per a això, mantenir el compromís. Com et mantens motivat? Com no perds l’ímpetu o l’esperança?

26:26

Com t’enfrontes als contratemps? Perquè durant 25 anys n’hi haurà molts: mèdics, de la teva vida, polítics, tècnics… Quan m’estava entrenant per a ser astronauta hi va haver un accident a la llançadora, al Challenger, el 1986. El gener de 1986. Vaig pensar que tot el programa s’acabaria sense que jo pogués fer res per evitar-ho, vaig pensar: “No tinc cap oportunitat de ser astronauta”.

26:58

Crec que un dels requisits més importants per poder arribar a l’espai és trobar una forma de mantenir un propòsit i una direcció en la teva vida, encara que costi molt fer-ho i, probablement, mai arribis a la meta. El que jo faig és no esperar mai fins el final per sentir que he tingut èxit. Mai dic: “Odio el que estic fent aquest any, no m’agrada fer aquestes coses”. “A ningú li importa”, “ens costarà moltíssim”. L’únic moment en què seré feliç és d’aquí 22 anys quan trepitgi la Lluna”.

27:33

Si t’esperes fins arribar a la Lluna, ni tan sols caminar per la Lluna serà divertit perquè no serà com havies imaginat. La clau està en tenir aquest objectiu a llarg termini perquè t’ajudi a decidir què fer amb la teva vida, per ajudar-te a decidir què fer a continuació: què hauria de fer aquesta setmana? Quines assignatures hauria de cursar aquest any? Què hauria de fer aquest estiu? Quina pel·lícula hauria de veure aquesta nit?

27:55

Cal tenir un objectiu a llarg termini, però celebrar cada pas del camí. Si et planteges que aquest cap de setmana, no sé quins són els teus objectius, però diguem que vols descobrir vida a Encèlad, una de les llunes de Saturn. I diguessis: “Vull descobrir si hi ha vida a Encèlad i no ho podré fer-ho aquest cap de setmana, però podria aprendre tot el que sabem sobre els oceans d’Encèlad si em submergeixo en tota la literatura i en tota la feina que ha realitzat la NASA, l’Agència Espacial Europea, el que ha escrit el National Geographic i m’involucro tot el cap de setmana …”. De què estan compostos els oceans d’Encèlad? Diumenge a la nit no hauràs descobert si hi ha vida a Encèlad, no estàs ni un metre més a prop d’Encèlad, però en realitat t’has acostat al teu somni.

28:38

Diumenge a la nit no ets la mateixa persona que eres divendres a la tarda. Pots celebrar-ho, no hauràs anat a Encèlad, però el que hauràs après aquest cap de setmana serà increïble. No creuràs el que saps en aquell moment i com afecta en els teus propòsits. És important baixar tant com puguis el teu nivell d’exigència per considerar que alguna cosa és un èxit, per sentir-te vencedor cada dia. Depèn de tu sentir-te un fracassat o sentir-te un guanyador. A ningú més li importa el que estàs fent.

¿Qué puedes aprender de un astronauta? Chris Hadfield
29:25

A la teva mare sí, però en realitat depèn de tu, així que no deixis que altres persones et diguin quan has guanyat. Permet-te tenir tants èxits diaris, setmanals o a mitjà termini com et sigui possible, mentre aconsegueixes el teu objectiu a llarg termini. Llavors no sentiràs que la teva vida està estancada, sinó que estàs agafant impuls, que estàs aconseguint coses constantment. T’estàs convertint en allò que sempre vas somiar ser. Sense haver fet això crec que no hauria pogut convertir-me en l’astronauta que sóc ara.

30:02
Debbie Berebichez. En el teu llibre parles que només un percentatge molt petit de les persones que entrenen per ser astronautes viatgen a l’espai.

30:02
Chris Hadfield. Sí.

30:12
Debbie Berebichez. I que l’important és aprendre a pensar com un astronauta, que el viatge és el que importa. Què significa pensar com un astronauta?

30:21
Chris Hadfield. No hi ha cap línia màgica que puguis creuar en la qual a un costat ets una persona i a l’altra n’ets una altra de molt diferent. Convertir-se en astronauta o en qualsevol altra cosa, sol ser una evolució, un procés de transició. Per poder pensar com un astronauta, hi ha un parell de factors clau. El primer és tenir un propòsit en la teva vida: “Què estic intentant fer? Què és l’èxit? Què estaré fent d’aquí a cinc anys perquè la meva vida sigui perfecta? “. Probablement no anirà a la perfecció, però si no sé el que estic intentant fer, si no sé a què s’assembla la perfecció, llavors no podré decidir què fer ara per aconseguir-ho.

31:11

Si no sé cap a on vaig, com sabré quin és el següent pas? I la vida d’un astronauta, a causa de la complexitat del nostre objectiu és una vida amb un gran propòsit. Saps que en un període de vuit anys volaràs una nau: “Sé què he de fer aquest cap de setmana, he d’aprendre sobre el sistema de control de la temperatura del Soyuz. Ho he d’aprendre perquè és qüestió de vida o mort”.

31:37

Però el concepte fonamental que hi ha darrere de tenir un propòsit en la teva presa de decisions i per perseguir el que és important per a tu, crec que és una necessitat fonamental per pensar com un astronauta. L’altre és que gairebé tot el que donem per fet és resultat de l’enginy humà. Vull dir, jo vaig néixer al Canadà, com a ésser humà no pots sobreviure al Canadà. Som primats sense pèl, no som fisiològicament capaços de viure al Canadà, excepte a l’estiu. L’hivern ens mataria.

32:13

Però hem inventat la roba, els refugis, sabem encendre un foc, sabem cuinar i emmagatzemar menjar. Amb tota aquesta tecnologia sí que podem viure al Canadà. Podem viure a l’Àrtic o a qualsevol lloc del món. Cal reconèixer que l’enginy dels humans ens permet tenir qualitat de vida. Gairebé ens fa aptes per afrontar qualsevol cosa a la vida. I tant la confiança com l’incessant camí cap a entendre com funcionen les coses i intentar millorar. No només acceptar el statu quo.

32:54

Si li ensenyes a un astronauta un avió o una nau, el mirarà i veurà les fortaleses i les debilitats, pensarà: “Per què això és així? Hauríem d’arreglar-lo, hauríem de canviar-lo. Així ho farem millor la propera vegada”. Estem enormement insatisfets pel nostre limitat enteniment actual de com funcionen les coses, per poder intentar millorar-lo contínuament. Així és com pensa un astronauta.

33:19
Debbie Berebichez. Exacte. M’encanta que hagis dit això perquè em porta fins a un tema important. Sé que et mantens escèptic respecte els gurus espirituals, i no podria estar més d’acord, quan diuen: “Pensa en positiu i els teus somnis es faran realitat”. Tu has parlat molt del poder del pensament negatiu.

33:44
Chris Hadfield. És clar, està bé visualitzar l’èxit, et prepara per a la situació. Està bé, però així no és com s’aconsegueix l’èxit. El que t’ajuda a millorar és visualitzar el fracàs. “Què anirà malament?”. Ho has d’acceptar de forma realista des del principi, les coses sempre van malament. Així és la vida, les coses van malament. Gairebé res va segons el que s’esperava, només cal veure qualsevol esdeveniment esportiu o qualsevol mes de la teva vida. Les coses mai surten a la perfecció. La veritable pregunta a l’hora de saber si tindràs èxit o no és: “Com et prepares quan les coses van malament?”.

34:18

La major part de la teva vida és bastant tranquil·la, tens temps. Cada dia disposes de moltes hores on no hi ha bombes explotant ni ningú sagnant, són moments tranquils. Estàs aprofitant aquests moments per preparar-te per quan les coses no vagin bé? Com visualitzes el fracàs? I si t’atures i et preguntes quines són les deu coses que poden sortir malament des d’ara fins a final d’any, pots fer una predicció raonable.

34:48

Per exemple, pensar en que puc tenir un accident de cotxe. O que la meva tia podria morir perquè està malalta i és molt gran, o el que sigui. I llavors, si és possible que tinguis un accident de cotxe, pensa en això. “Tinc l’assegurança de cotxe en regla? Funciona tot bé? Funcionaran bé els coixins de seguretat? Sabem si som bons conductors? Quina va ser l’última vegada que vam assistir a un curs de conducció defensiva?” De veritat pensem en això quan ens fiquem al cotxe?

35:17

Es tracta de preparar-se per als imprevistos. Si un familiar teu està arribant al final de la seva vida, no esperis que es mori per començar a pensar en com bregar amb això. Reflexiona tu mateix o seu amb algú de la teva família per parlar que sembla que la tia Louise morirà en breu i del que fareu quan això passi. Això passarà, així que parla’n. A qui trucaràs? Quins regals vols comprar? Qui anirà al funeral? Com ens farem càrrec de la casa? Es tracta de preparar-se per quan les coses no vagin bé.

35:50

Perquè llavors, quan passi, seguiràs estant trist, seguiràs havent-te d’encarregar d’un problema, però tindràs moltes més possibilitats d’èxit en fer-ho. I si t’estàs preparant per pujar a una nau espacial, la nau t’intentarà matar contínuament, i ho farà si no estàs preparat per al fracàs. Així que, el pensament negatiu és molt poderós, però no per deprimir-te, sinó al contrari. Podràs dir que de cara a finals d’any estàs preparat per a les teves deu coses que poden anar malament. Que vinguin, estic llest, estic tranquil i confiat, sense pensar que tant de bo aquestes deu coses no succeeixin mai perquè no estic preparat.

36:31

Prefereixo anar per la vida preparat per afrontar les coses que probablement poden sortir malament. I fins i tot si surt malament alguna cosa que no havies previst, encara tens molts recursos i capacitats per enfrontar-te a això, perquè t’has preparat per a moltes altres coses. Així que, estic pensant com un astronauta, però també ho feia quan era pilot de caces, de proves i enginyer. Com part de tot el que pots fer per preparar-te per a la inevitabilitat del fracàs i optimitzar les teves possibilitats de fer-ho el millor possible.

37:06
Debbie Berebichez. És una actitud realment estimulant a dia d’avui, és molt d’agrair.

37:10
Chris Hadfield. Funciona per als astronautes, sens dubte.

37:20
Debbie Berebichez. Has esmentat també que, com una estratègia per tenir èxit, has après a ser un “zero”. Què vol dir això?

37:21
Chris Hadfield. Quan era jove, era pilot i em vaig convertir en pilot de caces. “Sóc aquí, al meu potent avió monoplaça, lluitant en la Guerra Freda, interceptant bombarders soviètics que volen cap Amèrica del Nord”. Requereix una mica d’arrogància. Requereix una gran confiança en un mateix, ser competent. Necessites certes capacitats mentals per estar a punt per afrontar aquestes coses. Però aquesta actitud, que et permet ser un bon pilot de caces que entra en combat, no és necessàriament l’actitud correcta per afrontar tot el que faràs en la teva vida.

37:56

Hi ha una cosa que he après i he intentat incorporar a la meva vida un cop em vaig fer més gran. Quan t’enfrontes a una nova situació, una cosa que passa sovint, com anar a una botiga nova, conèixer algú o un canvi en la teva vida, com reacciones davant de circumstàncies desconegudes? I si ets aquest arrogant pilot de caces tan segur de si mateix diràs: “No sé què passa, però crec que sóc bo en això, així que prendré decisions”.

38:25

Estàs segur de la teva influència positiva, estàs confiat, penses que pots amb tot i que sumaràs. Però tots al teu voltant pensen: “Qui és aquest tio? No té ni idea dels matisos de la situació ni coneix les subtileses d’aquest entorn. I ens diu què s’ha de fer? Si acaba d’arribar! No suma res, només resta, és una cosa negativa. Ara no només ens hem d’encarregar dels problemes normals, sinó també d’aquest paio”.

38:52

Així que, una cosa que he après com astronauta, és que quan t’enfrontes a una situació nova, has d’intentar ser neutral. Intentar ser un “zero”. No intentis canviar-ho tot immediatament amb la teva limitada percepció del que passa. Pren-te un temps per adonar-te del que passa. Quan arribis a una nova situació, pensa en accedir-hi sense armar escàndol i aprendre d’ella.

39:17

I quan ja tinc una impressió del que està passant, és quan he d’intentar contribuir de manera positiva. Això no ho pots fer si l’edifici està cremant, si està en flames has d’entrar i rescatar gent, has d’actuar. Però poques vegades hi ha un incendi a l’edifici, i hi ha gent que es comporta com si sempre hi hagués un incendi. Crec que intentar ser un “zero” sona una mica estúpid, però és fàcil de recordar. Accedir a una situació i deliberadament dir: “intentaré ser un zero durant un temps, fins que aprengui com funciona això”. I llavors pot ser que sigui una de les persones que contribueixi a sumar en aquesta habitació.

39:58

O pot ser que segueixi sent un “zero” perquè no sé què estic fent aquí. Si entro en una classe de pintura mai deixaré de ser un “zero” perquè no sóc un bon pintor, per molt que ho intenti no tinc el talent ni l’habilitat. Però sí que hi ha situacions en què puc contribuir. I crec que la subtilesa de l’entorn al qual estàs accedint, i el reconeixement de la teva pròpia influència sobre la situació, són coses en què pensar abans. I una forma de recordar-les és pensar que això és una cosa nova, que intentaràs ser un “zero” durant un temps i després ser capaç de sumar, si és possible.

40:35
Debbie Berebichez. Comentes que la pintura no és el teu punt fort, però sí que tens un gran talent musical. Tots hem vist aquell videoclip interpretant Space Oddity d’en David Bowie, va ser increïble.

40:47
Chris Hadfield. Gràcies.

40:48
Debbie Berebichez. Històricament, coneixem el moviment de les CTIM, Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques i com d’importants que són, però en els últims anys s’ha afegit la “A”, CTIAM, per a l’art. Què et sembla aquesta inclusió?

41:06
Chris Hadfield. Un gran autor de ciència ficció va dir que l’especialització era per als insectes. Nosaltres som humans i podem fer moltes coses. Crec que expressava molt bé que, per exemple, la ciència no és més que la forma d’organitzar la curiositat. La ciència intenta explicar la complexitat de l’univers que ens envolta. La tecnologia és allò que inventem per augmentar la nostra capacitat de fer coses. L’enginyeria són les matemàtiques que hi ha darrere de la tecnologia. Per descomptat, les matemàtiques són el coneixement teòric de tot això.

41:41

La ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques ho sustenten tot. Creen la roba que vestim i fan que s’encenguin els llums. Fins i tot han creat aquesta cosa negra que hi ha aquí. Aquestes quatre coses són vitals per, almenys, tenir l’oportunitat d’aconseguir una gran qualitat de vida. Però si això és tot el que tens, et converteixes en un robot. Els robots necessiten les CTIM, però no necessiten l’art per a res. Però a bord de la nau espacial, surant en ingravidesa, hi ha una guitarra.

42:12

No hi és per a la ciència, la tecnologia, l’enginyeria ni les matemàtiques. Hi és perquè per estar mentalment sa necessites l’art. Som humans. Alguns dels vincles més antics que tenim amb els nostres avantpassats són les pintures rupestres del sud d’Europa, de fa 45.000 anys. En una cova a la ribera del Rhin, al sud d’Alemanya, parlem de fa 42.000 anys, van trobar un instrument musical. Fa 42.000 anys. És l’os de la pota d’un ocell, i està buit. Van obrir forats en ell per poder bufar i tocar una cançó.

42:52

Això em demostra que l’art i la nostra necessitat d’expressar les emocions i compartir-les amb els altres, més enllà de les paraules, és fonamental per als éssers humans. També per a la nostra salut mental, no només la física. Jo no vaig posar la guitarra a l’estació espacial per tocar Space Oddity, van ser els psiquiatres de la NASA. Van posar la guitarra a l’estació espacial, perquè van veure que en aquesta bombolla de ciència i tecnologia hi havia gent intentant viure.

43:29

Tenim astronautes que són cantants o pintors. L’Alan Bean, que va ser a la Lluna, era un pintor fabulós. També poetes i músics, i és una cosa totalment necessari. I ho és per als educadors i per a tota la població, no passa només en les naus espacials. Necessitem la tecnologia que ens permeti viure bé.

43:53

Però si tindràs més temps gràcies a la tecnologia, què faràs amb aquest temps? D’aquí això de perseguir les arts i desenvolupar la capacitat imaginativa de la ment humana. Aquí és on de veritat gaudim amb la felicitat i la varietat de coses que ens ofereix la vida. Crec que les CTIM són importants, però també és molt important apreciar que l’art les completa, formant la paraula CTIAM.

44:22
Debbie Berebichez. Una de les coses que més admiro de tu és que et prens molt seriosament l’educació. A internet hi ha molts vídeos teus explicant com et rentes les dents, com dorms a l’espai i coses així. De fet, quan vas estar a l’Estació Espacial Internacional, vas llançar una iniciativa educativa anomenada Lunch from the pad, on parlaves amb els nens per Skype…

44:46
Chris Hadfield. Sí, On the Lunch Pad.

44:48
Debbie Berebichez. On the Lunch Pad, sí. Quin tema era el que més els interessava?

44:54
Chris Hadfield. En tornar de l’espai, estava assegut al meu despatx menjant un entrepà. Estava navegant per internet, i em vaig adonar que hi havia nens a escoles de tot el món que s’estaven menjant l’entrepà i que tenien internet en el seu col·legi. I em vaig dir que per què no fer servir l’hora del menjar per connectar, a través de Skype o Facetime, amb els nens mentre menjava. Per què no? És fàcil, tenim la tecnologia.

45:19

Així que em vaig inventar això al que vaig anomenar On the Lunch Pad, perquè sona com a “plataforma de llançament” en anglès. No hi ha res formal, simplement establia una hora per trucar, així que ho feia i si tenia 31 minuts, en dedicava 30 als nens. No cal preparar-se, ells tenien les seves preguntes. A mi m’hagués encantat, als nou anys, parlar amb algú que hagués estat a l’espai, poder-li preguntar directament. Perquè crec que l’educació és molt important.

45:46

Explicar a la gent el que hi ha més enllà de l’horitzó, una cosa que sembla tan llunyà. Com saber el que vols ser si no saps totes les opcions que tens? Com decidir? Per això, l’educació és el que et permet allunyar la teva ignorància i veure més enllà del límit de l’horitzó. He estat involucrat en l’educació durant tota la vida. He treballat en la fundació canadenca per a l’alfabetització dels nens. He produït una sèrie a YouTube anomenada Rare Earth amb històries interessants de tot el món.

46:17

He creat un programa de formació a internet anomenat Master Class, he ensenyat a la universitat de Waterloo, he treballat amb una incubadora tecnològica per reunir idees… Per mi és tot el mateix: intentar que la gent vegi més enllà del que han conegut fins ara. Despertar la seva curiositat, donar-los informació que els permeti descobrir que hi pot haver alguna cosa que els interessi. Deixar que les persones siguin exploradores o científiques pel seu compte, a través de l’educació. Crec que és molt important, i és una cosa que faig pràcticament cada dia.

46:53
Debbie Berebichez. Gràcies per esmentar les diferents iniciatives de comunicació científica que has emprès, perquè segur que la gent voldrà saber més sobre tu.

47:02
Chris Hadfield. Crec que és important, especialment quan tens una experiència poc freqüent com és ser astronauta. Som molt pocs. Hi ha molta més gent jugant a futbol a Espanya que la que ha viatjat a l’espai en la història. Parlo de futbol professional. És una experiència humana molt poc freqüent i em sento obligat a compartir-la tan bé com pugui, no quedar-me-la per a mi.

47:27
Debbie Berebichez. Chris, m’agradaria fer-te una pregunta una mica més profunda. Com ha canviat la teva percepció de la humanitat després de viatjar a l’espai?

47:35
Debbie Berebichez. Des de la nau espacial pots fer fotos de la Terra, és clar. Hi ha una gran finestra de dos metres d’ample abocada sobre ella. Per descomptat, quan estava davant de la finestra feia fotos. I podia enviar-la a la gent perquè veiessin la foto tan maca que acabava de fer. Però un temps després em vaig preguntar què li agradaria a la gent que fotografies. I teníem Twitter a bord, així que vaig enviar un missatge preguntant a la gent a què els agradaria que li fes una foto.

48:05

I va ser preciós veure que la resposta més habitual que m’arribava de tot el planeta fos: “Vull una foto de la meva ciutat”. Al principi reia, pensant que només volien una foto de si mateixos, però després em vaig preguntar per què tothom, sense importar d’on fossin, volia una foto de la seva ciutat. Primer: estan orgullosos de qui són. Els encanta on viuen. Això és el que són, el que els defineix. És la seva pròpia ciutat. Però també volien saber com encaixaven en comparar-se amb la resta del món.

48:37

Volien veure com la seva petita i particular versió de la vida encaixava amb les altres petites versions de la vida de tot el món. I una resposta tan homogènia, aquesta versió compartida del que és ser humà, es va quedar fermament gravada en la memòria, mentre donava milers de voltes al voltant del món. Per exemple, la ciutat en la qual vivia, una ciutat canadenca normal. Al mirar-la, té el centre, té vies del tren, té carreteres, té barris residencials, té granges, hi ha un aeroport… és una ciutat.

49:16

15 minuts després, ets sobre del nord d’Àfrica. Mires cap avall i veus exactament la mateixa ciutat. No sé ni si el país que estic mirant és Mauritània o un altre, però miro aquesta ciutat i és exactament igual. 40 minuts més tard veus Austràlia. Tens la sensació que estem tots junts en això.

49:38

Intentem solucionar els mateixos problemes, gairebé de les mateixes formes. Naixem amb diferents cultures, diferents idiomes, diferents religions, diferents tradicions. Però la naturalesa fonamental de ser humans està totalment compartida per tot el món. Pots tenir-la sensació que hi ha moltes diferències quan vius en un lloc determinat.

50:06

Pots dir de la resta del món que són falsos, horribles, ximples, que estan bojos, que són mal educats, el que vulguis. Però mai els has vist, ni has estat allà. I et crees la visió que la teva és l’única manera de solucionar problemes. O que la teva és la millor manera de fer-ho tot, perquè què has de pensar si no et pots comparar? I això és part de la raó per la qual sóc aquí parlant amb tu, per la qual he escrit llibres i fet tantes fotos.

50:35

He tingut la gran sort de poder veure el món com realment és. Després de donar 2.650 voltes al seu voltant és molt difícil mantenir la façana que hi ha diferències. T’adones que sí, hi ha gent de diferents religions i idiomes, però tots volen el mateix. Volen una mica d’alegria en les seves vides. Volen comoditat. Volen viure una llarga vida. Volen que els seus fills visquin una mica millor que ells mateixos. Volen rialles.

51:07

És el mateix. I crec que la manera que té la vida d’unir les coses és una cosa que, de manera irreversible, assimiles en el teu interior mentre sures en ingravidesa, observant a través de la finestra d’una nau espacial.

51:25
Debbie Berebichez. Una pregunta important que se m’acut, Chris, és que algunes persones són reticents a invertir en l’exploració espacial. Diuen que amb tots els problemes per resoldre a la Terra, per què hem d’explorar l’espai. Què els diries a aquestes persones?

51:42
Chris Hadfield. Com astronauta, tots els anys em pregunto: “Val la pena tota aquesta despesa? És el correcte? “Hi ha gent amb fam, hi ha gent a tot el món amb problemes terribles, alguns dels quals es podrien resoldre amb diners, o simplement dedicant-los temps i esforç. Crec que és una pregunta important que hauries de fer-te a tu mateix, sense importar quina sigui la teva feina, és si estàs fent el correcte, per al teu propi sistema de valors, i per a la societat que et dona suport.

52:07

Una manera de veure-ho és preguntar-se per què gastem tots aquests diners aquí, quan podríem invertir-lo allà. Jo sóc canadenc i al mirar els pressupostos veig quants diners ens gastem de veritat. I, quan parlem de milers de milions, jo no arribo a visualitzar realment quants diners són mil milions. És una xifra enorme. Però si separo uns quants zeros, i em pregunto quants dòlars de cada 1.000 que inverteix el nostre govern, quant gastem nosaltres? És la proporció adequada?

¿Qué puedes aprender de un astronauta? Chris Hadfield
52:35

Al Canadà, de cada 1.000 dòlars gastats, crec que es dediquen 240 a sanitat i salut. És a dir, gairebé la quarta part, que és molt, per a la sanitat i la salut de la nostra gent. I menys de l’1% es destina a explorar l’univers. Es destinen uns tres centaus de cada 1.000 dòlars. Sí, podríem preguntar-nos per què gastem tots aquests diners al programa espacial, i podríem agafar aquests tres centaus i afegir-los als 240 dòlars que dediquem a sanitat i salut.

53:08

I pot ser que això fos el més adequat. Però, llavors, qualsevol nen, que ja estava cobert pel sistema sanitari, i que tingui l’aspiració de ser astronauta, astrònom o físic, haurà de marxar del Canadà per poder-ho fer. Perquè no ho hem inclòs en el nostre programa. I tots els països han de prendre decisions d’aquesta mena.

53:27

Hauria Espanya de formar part de l’Agència Espacial Europea? Haurien de tenir la seva pròpia agència espacial? Quin és l’equilibri adequat entre despeses i beneficis? De la ciència i la tecnologia que s’inventen, de la comprensió científica de l’univers que sorgeix d’això i de la motivació i inspiració dels nostres fills, que sorgeix de tenir aquest programa al nostre país, al nostre abast. Crec que s’hauria de fer aquesta pregunta, però mai ha vingut ningú a preguntar-me per què gastem tots aquests diners en l’espai en comptes de a la Terra.

53:57

Qui sap de veritat quant gastem? És una percepció sense cap prova. Així que els pregunto a aquestes persones quant gastem en sanitat i salut, en la nostra província o país, i quant gastem en el programa espacial. I si no saps la resposta a la pregunta, llavors no pots dir res en contra. Quan tinguis les xifres i vinguis amb un pla, estaré encantat de discutir-ho. Però crec que fem una bona feina, i que està bastant equilibrat.

54:25

Pots mesurar la qualitat de vida com vulguis. La qualitat de vida de la nostra espècie no ha estat millor en tota la història. Major esperança de vida, nivell educatiu, mortalitat infantil, mort per malaltia, l’oportunitat de fer coses… No és perfecte a tot arreu, però de mitjana, mai ens han anat millor les coses. És clar, sempre es pot millorar, però mentrestant estem explorant, i entenent la Terra i l’univers que ens envolta.

54:54

La qüestió és quin és l’equilibri, i si el límit està correctament marcat. I tots els anys, cada vegada que ho analitzo, em dic: “Sí, ho estem fent força bé”.

55:05
Debbie Berebichez. Chris, ha estat una conversa increïble i sé que la recordaré la resta de la meva vida.

55:11
Chris Hadfield. Ha estat un plaer parlar amb tu, moltes gràcies.

55:14
Debbie Berebichez. Podries enviar un últim missatge als nens, pares i professors que veuran aquesta entrevista?

55:21
Chris Hadfield. Especialment els joves, però en general qualsevol, és important que recordin que tenen tota la vida per davant. I que es convertiran en alguna cosa diferent, especialment els nens. Creixeran per a ser alguna cosa. Seran grans per convertir-se en alguna cosa. La pregunta és: com involucrar-te per transformar-te en la persona que seràs? Deixaràs que la vida triï per tu?

55:50

La naturalesa aleatòria de les coses que passen et modela, i et converteix en la persona que seràs. Pots deixar que ho faci, i dir: “que bé, tant és que la vida triï per tu”. O pots prendre part activa i decidir que no vols ser aleatori, que vols canviar deliberadament qui vols ser: “Vull ser més fort”, “vull seguir estudiant”, “vull canviar qui sóc, per tenir més oportunitats de convertir-me en la persona que m’agradaria ser”.

56:23

Crec que el missatge més important que m’agradaria deixar a la gent és: involucra’t en crear qui ets. No siguis passiu en la teva pròpia vida. Només en tens una. Involucra’t en ella. Intenta millorar constantment. No et conformis amb qui ets ara mateix. Intenta millorar qui ets, i pot ser que en el futur et converteixis en aquest algú amb el que sempre havies somiat. Jo sóc la prova vivent que et poden passar coses increïbles.

56:55
Debbie Berebichez. Moltes gràcies, Chris.

56:56
Chris Hadfield. Ha estat un plaer. M’ha encantat parlar amb tu.