Què pot fer l’educació per prevenir la violència?

Rafael Bisquerra. Soc en Rafael Bisquerra, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona. Em dedico a l’educació emocional des de principis dels anys 90 i, actualment, soc president de la RIEEB, la Xarxa Internacional d’Educació Emocional i Benestar.

Leticia Rubio. Hola, Rafael, em dic Leticia i soc psicopedagoga. És un plaer poder xerrar amb tu de temes tan interessants relacionats amb l’educació per ajudar les famílies, tant a les aules com a casa. Rafael, tu ets un dels majors experts en intel·ligència emocional d’aquest país i ens has parlat en moltes ocasions sobre l’analfabetisme emocional i consideres, reivindiques que és tan important ensenyar als nens a entendre i gestionar les seves emocions com l’aprenentatge de la llengua, les matemàtiques, l’escriptura i la lectura. Per què ens comentes aquests aspectes?

Rafael Bisquerra. Doncs les emocions són importants perquè en elles hi ha el millor i el pitjor de la nostra vida. En les emocions hi ha la por, l’ansietat, l’angoixa, l’estrès, la depressió, la tristesa, la ràbia, la fúria, la còlera, la indignació, la predisposició a la violència… Fixa’t que els grans problemes de la humanitat, en gran manera, tenen un fons emocional. Però en les emocions hi ha també el millor de la nostra vida, perquè en les emocions hi ha les alegries, l’amor, la compassió, la solidaritat, l’equilibri, l’harmonia, la pau interior, l’assossec… En definitiva, la felicitat, que és del que la majoria de les persones més depenen, més desitgen en aquesta vida. En un moment donat, a principis del 90, em vaig adonar d’això i vaig pensar que valia la pena insistir, investigar i buscar alternatives educatives. Al segle XX, l’educació s’ha centrat exclusivament en el desenvolupament cognitiu i ha fet passos molt grans, perquè a principis del segle XX, hi havia un gran analfabetisme, i a finals del segle XX, pràcticament tota la població estava escolaritzada. Benvingut sigui, però el repte del segle XXI és fer el pas d’una educació eminentment cognitiva a la dimensió emocional, pel que acabem de veure.

I fixa’t que, a principis dels 90, quan jo vaig decidir dedicar-me a això que encara no tenia nom, que avui denominem “educació emocional” i que li vam posar nom a mitjans dels 90, parlar d’emocions a la universitat, investigar sobre benestar emocional o felicitat era motiu de desprestigi. I això, després vaig saber que no em va passar només a mi, sinó que va passar també a altres persones. Afortunadament, gairebé 30 anys després, s’han fet passos molt importants i, actualment, com a president que soc de la RIEEB, Xarxa Internacional d’Educació Emocional i Benestar, el que ens proposem és difondre i sensibilitzar sobre la importància i necessitat de l’educació emocional per totes les persones i al llarg de tota la vida.

Leticia Rubio. I, després de tots els estudis, quins beneficis consideres que té l’educació emocional per als nens i els alumnes i implicar-los en l’aprenentatge?

Rafael Bisquerra. Les investigacions científiques en els últims anys han aportat evidències que podem qualificar d’espectaculars, evidències per part de la intel·ligència emocional, la psicologia positiva, la neurociència, l’educació emocional…, que han aportat evidències de com una educació emocional que es posa en pràctica amb els requisits necessaris que les investigacions han posat de manifest té efectes en desenvolupar les competències socials i emocionals, desenvolupar climes emocionals favorables a la convivència, a l’aprenentatge, al benestar; disminuir els índexs d’ansietat, estrès, depressió, consum de drogues, comportament de risc, violència, etcètera, que tot això té un substrat emocional molt important, inclús el rendiment acadèmic millora. S’ha valorat amb investigacions fetes sobre més de 700.000 estudiants que les millores en el rendiment acadèmic poden arribar a ser d’un 11 %.

Si Espanya posés en pràctica de manera fonamentada, amb rigor i amb qualitat l’educació emocional i millorés el que s’ha demostrat que pot millorar en aquest 11 %, a les proves PISA, que sempre són una tragèdia quan surten els resultats, amb un 11 %, ens posaríem en els primers llocs internacionals.

Leticia Rubio. Jo treballo a l’escalafó més baix del sistema educatiu, que és l’educació infantil, a les escoles infantils. Quines recomanacions ens fas per educar en intel·ligència emocional a nens tan petits? Tant des de l’escola com des de la família.

Rafael Bisquerra. Doncs m’alegro que assenyalis aquesta edat, perquè és on hauria de començar l’educació emocional. Hauria de començar des d’abans del naixement, a la família, i trobar-se present a l’educació infantil i després primària, secundària i al llarg de tota la vida. A l’educació infantil, el primer que podem fer és ajudar els nens a, simplement, començar a prendre consciència de les seves emocions, desenvolupar un primer vocabulari emocional. Des de ben petits, ells ja saben què és por, què és ràbia, què és tristesa, què és alegria, però tenen més dificultat per saber què és l’amor o què és la felicitat. I, aleshores, a partir de la riquesa del vocabulari i prendre consciència, ajudar a prendre consciència que totes les emocions tenen un correlat neurofisiològic. Però n’hi ha una que em sembla particularment interessant treballar ja des d’aquestes edats, perquè tu saps molt bé que, des dels dos o tres anys, els nens no cal que vagin a l’escola per aprendre a mossegar, per aprendre a esgarrapar i a pegar-se, això ho porten de sèrie.

I, per tant, han d’aprendre que tenen dret a estar enfadats, a treure la seva ràbia d’alguna manera, però al que no s’han de sentir autoritzats és a agredir a ningú, i aquest és el primer pas per a la regulació emocional. La regulació emocional no és repressió, però pot ser tan perjudicial la repressió com el descontrol. D’aquí la importància d’aprendre els límits, i que els adults els hem de posar límits, i aquí és on hi ha moltíssim de treball per fer. Moltíssim de treball per fer perquè, per exemple, una professora experta en educació emocional va rebre un nen que estava molt enfadat perquè un company li havia tret una joguina, i estava que semblava que li sortia foc pels queixals. I deia a la professora que estava molt enfadat, però havia après, com a mínim, que en lloc de pegar-li, ho havia de dir a la professora. La professora li va donar un guix i li va dir: “Dibuixa la ràbia”. Va començar a posar gargots en què treia, canalitzava tota la seva ràbia, i quan va acabar, la professora li va preguntar: “I ara com et sents?” i, rondinant, li va dir: “Bé…”, perquè li costa expressar-ho, però, com a mínim, una mica millor.

Leticia Rubio. Perquè és molt important acceptar totes les emocions, que els nens ho puguin expressar tot, si estan enfadats, si estan contents, que ells puguin anar a poc a poc utilitzant-les, posant-les en pràctica i resolent els seus conflictes, les seves emocions. Tu parles molts cops de… Potser ets el creador del diccionari emocional. Quines són les paraules que hem de tenir sempre, com a educadors, com a pares, presents en el nostre llenguatge amb els nens, en les nostres relacions amb ells?

Rafael Bisquerra. Hi ha moltes paraules, però jo potenciaria el desenvolupament i la presència en l’educació de paraules com “alegria”, “amor”, “compassió”, “harmonia”, “equilibri”, “pau interior”, “assossec”, “goig” i “felicitat”, per què no? Hi ha moltíssimes d’aquestes paraules, incloent-hi també “solidaritat” i “empatia”, que en la mesura que les utilitzem, només utilitzar-les, saber el que signifiquen i posar-les en pràctica, això ja és entrenament emocional.

Leticia Rubio. I que ells les aprenguin, que ens vegin a nosaltres utilitzar-les perquè ells després també les puguin anar utilitzant.

Rafael Bisquerra. Així és.

Leticia Rubio. Un dels aspectes que a mi em fa reflexionar és que som una generació de pares ara mateix que hem estat educats més en el “no ploris” que en gestionar o expressar les nostres emocions. Aleshores, si com a adults no ho hem sabut fer o no hem après, com podem ajudar els nostres fills perquè ells sí que ho facin, que des de petits aprenguin a gestionar les seves emocions?

Rafael Bisquerra. Doncs jo, a vegades, pregunto: “Què és el millor que podem fer perquè algú aprengui alguna cosa? Si vols que el teu fill, que els teus estudiants, tu mateix, si vols aprendre alguna cosa, què és el millor que pots fer?”. El millor que podem fer és ensenyar-ho a algú i, per tant, els primers destinataris de l’educació emocional haurien de ser el professorat, en primer lloc, les famílies, pares i mares en segon lloc, els estudiants en tercer lloc i la societat en general. Perquè el desenvolupament de les competències emocionals dura tota la vida, però en temes emocionals no ens han ensenyat pràcticament res. Jo vaig cursar la carrera de Psicologia, de Pedagogia, soc doctor en Ciències de l’Educació i no em van explicar mai què era una emoció.

Leticia Rubio. És cert, jo també, i és cert, i l’acompanyo, i és un plaer que gent com vostè ens ensenyi a aprendre, de nou, com utilitzar-ho. Abans parlàvem, al principi, i deies que els nens utilitzen a vegades l’agressió per relacionar-se o per resoldre conflictes, i que cal posar-los els límits, això ens porta al fet que després, més endavant, un dels temes que li preocupa és la violència. Per què li preocupa tant? I com podem, des de la intel·ligència emocional, des de l’educació emocional, ajudar els nens a resoldre aquestes habilitats negatives que han après?

Rafael Bisquerra. Per mi, un dels objectius principals de l’educació emocional és la prevenció de la violència, perquè una part molt important de la violència que hi ha al món, que és una gran tara de la humanitat, s’origina en la ira que no som capaços de regular de manera apropiada. Quan parlem d’ira, parlem d’una família d’emocions que inclou ràbia, enuig, empipament, fúria, còlera, indignació, odi, etcètera. Dades publicades en una investigació sobre restes arqueològiques de fa 10.000 anys on van descobrir un cementiri, van observar que més del 70 % dels cranis d’aquest cementiri havien patit impactes suficientment forts per causar lesions al cervell que podrien provocar la mort. La conclusió és que, com a mínim, d’aquest cementiri, que es pot considerar en gran manera representatiu, de cada deu persones, com a mínim, set moririen de mort violenta fa 10.000 anys. Per situar-nos, fem un salt en la història i passem al segle XV. Al segle XV, les dades ens indiquen que, aproximadament, de cada deu persones, una moria de mort violenta, era un pas fantàstic, però si ara pensem que nosaltres, de deu que hi puguem estar més a prop, un morirà de mort violenta, ens semblaria horrorós.

Afortunadament, ara, a Espanya, l’índex és de 0,6 per 100.000, una cosa realment espectacular que s’ha produït, sobretot, en els últims 70 anys després de la Segona Guerra Mundial, amb els moviments pacifistes, amb la no-violència, amb la comunicació no-violenta, en definitiva, amb l’educació. Amb l’educació es poden aconseguir efectes importants. Encara ens queda moltíssim per avançar, però les dades ens indiquen que, si ens ho proposem i ho fem bé, al segle XXI, podríem reduir la violència gairebé al mínim.

Leticia Rubio. Tant de bo es compleixi. Com a mare també d’un nen de nou, gairebé deu anys, l’he vist utilitzar la tècnica de la tortuga per controlar aquests moments o aquests brots d’ira que es poden produir en algun moment a les aules, a les escoles. Ens pots explicar una mica com és aquesta tècnica?

Rafael Bisquerra. Sí, la tècnica de la tortuga consisteix a explicar als nens una breu història, que és una tortugueta petitona, com els nens, que té contacte amb una tortuga més gran amb molta experiència. La tortugueta està molt enfadada perquè ha tingut un conflicte amb una companya seva i ho explica a la tortuga més gran, i la tortuga més gran li ensenya a posar-se dins la seva closca. ”Posar-se dins la seva closca” significa entrar dins de nosaltres mateixos. Què ens passa per dins? Què sentim? I quan ens autoanalitzem, podem prendre consciència que a vegades s’activa la taquicàrdia, la hipertensió, les papallones a l’estómac, el tremolor de cames, ens bull la sang…, que són les manifestacions, per exemple, de la ira que estàvem comentant abans. Aleshores, la tècnica consisteix a establir a l’aula un espai, que és l’“espai de la tortuga”, i quan els nens, les nenes, senten i prenen consciència que senten ràbia, hi van a fer la tortuga i van a un espai, es posen dintre seu. “Posar-se dintre seu” també significa respirar profundament, relaxar-se, tranquil·litzar-se i, quan un ja nota que controla la seva impulsivitat, és quan pot tornar al seu lloc.

S’utilitza com una tècnica de prevenció del comportament impulsiu i violent, i tot això, en el fons, és entrar dintre seu, prendre consciència de la ira i aprendre a regular-la de manera apropiada. Des de la RIEEB proposem que tots els països del món haurien de prendre consciència que els seus sistemes educatius haurien d’incloure entre els primers objectius la regulació de la ira com a estratègia per la prevenció de la violència.

Leticia Rubio. Rafael, t’he sentit a parlar que una persona resilient és com un suro. Em podries explicar una mica aquest tema?

Rafael Bisquerra. Sí, alguns autors han comparat la resiliència amb un tap de suro. Què li passa a un tap de suro enmig de la tempestat més furibunda? Que no s’enfonsa, encara que sigui molt forta la tempestat, el suro és a sobre i no s’enfonsa. Això pot ser una metàfora que ens relaciona amb la resiliència. Què és la resiliència? La capacitat per fer front a situacions summament adverses i no enfonsar-se, sinó sortir-ne enfortit. Davant les adversitats, hi ha dues opcions: una, que desgraciadament afecta moltes persones, que és enfonsar-se, així, enfonsar-se moralment, emocionalment; una altra és aprendre de l’experiència. La situació d’enfonsar-se pot portar a queixar-se, a criticar, a maleir i, evidentment, experimentar el malestar emocional. L’opció d’aprofitar els errors, les adversitats i els reptes per aprendre és una opció personal.

És una opció personal que està relacionada amb l’actitud positiva davant la vida, enfocar el futur com un llarg projecte on es viuen experiències, aventures, reptes i dificultats, i que no sempre ens anirà tot bé, desgraciadament, hi ha persones que tindran impactes molt forts a la seva vida i que no ho tenen previst. La setmana passada estava parlant amb una persona que va patir un accident de moto i es va quedar reclòs en una cadira de rodes, en Francisco. Em va impressionar la seva experiència, que em va comentar i vam compartir. La seva vida va canviar radicalment en un moment. I després va escriure un llibre de la seva experiència. Però, a pesar de tot, ell lluita per ser feliç, a pesar de tot. Això és resiliència, la capacitat de superar les adversitats més fortes que ni tan sols ens atrevim a imaginar i poder-ne veure aspectes positius. Jo sé que en aquest any de pandèmia hi ha hagut famílies, persones que ho han passat molt malament, que han destinat molta resiliència per la qual a vegades no estàvem preparats. Alguns ho han afrontat molt bé, i d’altres no tan bé. Quina diferència hi ha entre els uns i els altres? Competències emocionals.

Leticia Rubio. I, ara que t’escolto, en nens tan petits, en aquest món en què jo treballo de nens tan petits, aquesta resiliència es pot començar a treballar a través de la frustració, que aprenguin. Ara hi ha molts pares, hi ha moltes famílies a les quals els costa deixar que als seus nens els surtin malament les coses o que els seus fills es frustrin, i escoltant-te, crec que és un aspecte molt important que els nens aprenguin a frustrar-se i aprenguin a superar-se en el seu dia a dia, amb les seves coses més bàsiques, que serà com un escalafó per anar després pujant. Si no es fa això, arribar a una resiliència d’adult serà complicat.

Rafael Bisquerra. Augmentar la tolerància a la frustració és un dels objectius de l’educació emocional, perquè una persona, un nen que té una baixa tolerància a la frustració, un alt nivell d’impulsivitat i no li han posat límits, aquests tres elements, quan arriba a l’adolescència pot ser un còctel explosiu els efectes del qual són incalculables. Per això és important, des de petits, no ens queda més remei, posar límits, controlar la impulsivitat i augmentar la tolerància a la frustració. I tècniques com, per exemple, a vegades, aquelles rabioles dels nens de: “Doncs vull això i, a més, ho vull ara mateix”, i els pares a vegades som víctimes del xantatge emocional i, actualment, tenim una tendència a caure en la sobreprotecció i evitar frustracions que són un impediment per desenvolupar la competència emocional de la tolerància a la frustració, i tot això cal educar-ho, tant a la família com al centre educatiu. I petites accions poden ser, des del nen petit que cau i que, a vegades, els adults, quan ha caigut, anem ràpidament a aixecar-lo, doncs espera’t una mica. Que aprengui a aixecar-se per ell mateix.

Perquè, a vegades, un nen, quan ha caigut, quan és petitó, mira a veure si algú l’està observant. Si veu que ningú l’observa, sap que, si no s’aixeca sol, ningú l’aixecarà. I, en canvi, si veu que algú l’observa, espera que algú vagi a aixecar-lo, i si no va, comença a plorar i a cridar com qui diu: “Ep, que he caigut! Que no te n’has adonat! A veure si vens a ajudar-me”, és la manera de comunicar-se. Per això, en el fons del que estic dient hi ha el desenvolupament de l’autonomia emocional, d’aprendre a gestionar-se per ell mateix. I és un desenvolupament molt llarg, perquè les persones poden caure fàcilment en una dependència emocional.

Leticia Rubio. Jo ho dic molt als pares: “Tot el que el teu fill pugui fer per ell mateix, deixa’l que ho faci, encara que trigui una mica, encara que li surti malament, ja aprendrà, ho repetirem i jo farem fins que ho aconsegueixi”, donar-li moltes vegades, com a pares, aquest espai als nens, un espai d’aprendre, d’equivocar-me i de buscar solucions o buscar ajuda, que hi ha vegades que cal buscar ajuda d’un adult o d’un company per poder-ho solucionar. I, amb això, també t’he sentit molts cops parlar del benestar, com podem, o quins ingredients o què ens recomanes per aconseguir o parlar d’una educació emocional plenament, un benestar complet tant emocional com personal, que és una mica el desig de tots?

Rafael Bisquerra. Quan es parla de benestar i no s’especifica de quin tipus de benestar s’està parlant, ens podríem confondre, perquè hi ha un benestar material que és el desenvolupament econòmic i tecnològic, un benestar físic que està relacionat amb la salut física, un benestar social que és estar bé amb els companys, un benestar professional que és sentir-se bé amb el que fem a la feina i un benestar emocional. Interpreto que m’estàs parlant de benestar emocional…

Leticia Rubio. Efectivament.

Rafael Bisquerra. També denominat “benestar subjectiu”, i que aquest benestar subjectiu es caracteritza per l’experiència d’emocions positives, de satisfacció, d’harmonia, equilibri, assossec, plenitud, pau interior… Felicitat, en definitiva. El benestar emocional és el més semblant a la felicitat, però a diferència de l’alegria, és una cosa que cal construir. El benestar es construeix a través de la introspecció, l’autoanàlisi, la presa de decisions sobre les nostres pròpies actituds i sobre el que fem amb les nostres emocions. En definitiva, hi ha unes emocions bàsiques que la majoria de les persones les experimenten, per no dir que tot el món les experimenta inevitablement, com poden ser, per exemple: por, ira, ràbia, tristesa, alegria o sorpresa. En canvi, amor i felicitat són dues famílies d’emocions extraordinàries que cal aprendre i desenvolupar amb feina personal.

Per mi, el repte de l’educació i de la humanitat és prendre consciència que, si ens ho proposem, podem ser feliços. Que no hem de confondre la felicitat amb l’alegria, que aquesta felicitat és el resultat d’un procés interior i que la millor educació que podem fer és ajudar totes les persones a descobrir que la millor manera de contribuir al benestar emocional personal és contribuint al benestar emocional general.

Leticia Rubio. Que bonic. A l’escola ens hem centrat sempre a ensenyar matemàtiques, a ensenyar llengua, a ensenyar a escriure, ensenyar a llegir, naturals, socials, però ara estem ensenyant també competències. Quines són les competències més importants per tu i en què hem de posar especial èmfasi les persones que ens dediquem a l’educació, a la formació dels nens?

Rafael Bisquerra. Hem de distingir entre competències tecnicoprofessionals, que són molt importants, competències tecnicoprofessionals, que serien les àrees acadèmiques ordinàries: llenguatge, matemàtiques, ciències naturals, ciències socials, educació física, expressió artística, filosofia, etcètera, que després, a la universitat, són les competències pròpies de cadascuna de les carreres universitàries, les competències pròpies, per exemple, de l’advocat, de l’enginyer, de l’economista, del psicòleg, del metge, etcètera. Però, a més d’aquestes competències tecnicoprofessionals, hi ha unes competències que es denominen “competències genèriques”, perquè són comunes a totes les professions. També es denominen “competències transversals”, “competències toves”, “competències ‘soft’”, sí, s’està parlant de la “revolució ‘soft’”. I, entre aquestes competències, hi ha la consciència emocional, la regulació emocional, l’autoestima, l’autonomia emocional, les habilitats socials, la capacitat de gestionar conflictes, habilitats per a la vida, per al benestar. En definitiva, tot això és el que denominem genèricament competències socials i emocionals, competències socioemocionals o competències emocionals simplement, perquè són diferents denominacions per referir-nos al mateix.

I aquestes poden ser tan importants com les primeres, perquè avui sabem que molts llicenciats aconsegueixen una feina per les seves competències tecnicoprofessionals, i abans dels sis mesos el perden per la seva manca de competències emocionals.

Leticia Rubio. Que important! Que important que, des de petits, els nens i, sobretot, els adolescents, aprenguin a gestionar les seves emocions i a empatitzar i acompanyar les emocions de les persones amb què conviuen, treballen o es relacionen. Rafael, per acabar, estem parlant d’emocions, parlant d’aquest tema tan interessant, que jo crec que podríem seguir hores parlant. Tu has escrit un llibre i has participat en un projecte anomenat ‘Univers d’emocions’. Ens en pots parlar? Quines són les emocions i quantes emocions hi ha? Quines són les més importants per tu?

Rafael Bisquerra. El projecte d’‘Univers d’emocions’, que vaig tenir la sort de compartir amb Eduard Punset i amb el gabinet de disseny PalauGea, amb Víctor Palau i Ana Gea. Va ser un projecte interessantíssim per fer un mapa de les emocions. I és un treball que pretén harmonitzar les investigacions científiques sobre les emocions amb una presentació estètica, artística, en forma d’univers, en forma d’un mapa. I, aleshores, allà hi ha les emocions bàsiques, com a mínim, a partir d’alguns autors com Paul Ekman i d’altres, que hi ha en un espai les emocions com la por, que constitueixen una família d’emocions: ira, tristor, alegria, sorpresa, fàstic, que són les sis emocions de Paul Ekman, però hi ha autors, com per exemple Plutchik, Russell, etcètera, que presenten altres marcs teòrics. Però nosaltres fem un plantejament per l’educació. I, aleshores, plantegem les emocions socials, les emocions que s’aprenen, que es regeixen amb emocions morals, on hi ha l’empatia, la vergonya, la culpa, la compassió, la família de l’amor, que és una cosa realment extraordinària i que, a vegades, tinc la sensació que la paraula “amor” està molt absent en la pràctica educativa, amb matisos com els diferents tipus d’amor: amor eròtic, amor maternal, amor paternal, amor filial, fraternitat, solidaritat, etcètera, i la felicitat.

La felicitat, al cap i a la fi, molta gent confon què és la felicitat amb el que em provoca la felicitat, i diuen: “Bé, la felicitat per tu és diferent del que és per mi”. A veure, compte. Per tu podria ser una felicitat si guanya l’Atlètic de Madrid al Reial Madrid, per un altre serà al revés, serà una felicitat si guanya el Reial Madrid a l’Atlètic, per posar-ne un exemple. No hi posem al Barcelona o altres equips, que entraríem en un debat d’emocions fortes. Que qui guanyi, sent diferent, provocarà emocions diferents. És cert que, davant d’esdeveniments que són els mateixos, els observadors podran experimentar emocions diferents, però això no és la felicitat, aquests són els estímuls, els esdeveniments que poden afectar, però el que més l’afecta és el treball interior, i el benestar emocional, el benestar subjectiu, que és la felicitat, és resultat d’un treball personal en què actualment es distingeix entre benestar hedònic i benestar eudemònic.

El benestar hedònic és el benestar proporcionat pels sentits: escoltant una simfonia, una peça de música, estant amb amics com jo ara estic amb tu, Leticia, i gaudeixo, i passaria hores parlant amb tu d’aquests temes, tot això seria aquest benestar hedònic, benestar emocional, proporcionat pels sentits. Però el benestar eudemònic és el resultat d’un treball interior, de buscar un sentit a la nostra vida, d’adoptar compromisos, de sentir que el que estàs fent és contribuir al benestar general, que és la posada en pràctica de les forteses personals i de les virtuts.

I saber que la investigació en el camp de la psicologia positiva ha aportat evidències de com aquest benestar, que és pràcticament un treball interior de consciència, és el més sublim que podem assolir pel que coneixem. I que investigacions del camp de la neurociència, pel doctor Richard Davidson, de la Universitat de Wisconsin, i altres, han explorat què passa al cervell quan experimentem aquest tipus de benestar. I prendre consciència que el que ens caracteritza i ens distingeix de qualsevol altre objecte de l’univers no és que tinguem un cos, no és que siguem matèria, que ho som, hi ha molta matèria a l’univers. Tampoc és que tinguem vida, hi ha molts éssers amb vida, i tampoc és que tinguem cervell, hi ha molts éssers amb cervell. Ni tan sols és la intel·ligència: el 1996, l’ordinador Deep Blue va guanyar Kasparov i va ser un canvi de paradigma. La màquina pot ser més intel·ligent que l’ésser humà. Aleshores, què és el que ens caracteritza i ens distingeix de tota la resta?

Leticia Rubio. Les emocions.

Rafael Bisquerra. La consciència. La consciència, que és la capacitat de prendre consciència de nosaltres mateixos, que és la capacitat de coneixe’ns, la capacitat de prendre consciència de les nostres emocions i la capacitat de prendre consciència que, probablement, pel que coneixem, som els únics éssers coneguts que podem tenir diferents nivells de consciència, que podem desenvolupar la nostra consciència i que podem ser feliços. I això, per mi, és impressionant. Les aportacions de la ciència, hem de fer el possible per posar-les a l’abast de la humanitat. I això és l’educació emocional.

Leticia Rubio. Ha estat un plaer, Rafael, compartir amb tu aquesta xerrada tan interessant sobre el món de les emocions.

Rafael Bisquerra. Passaria hores parlant amb tu d’aquests temes. Moltíssimes gràcies, Leticia, i espero que continuem, com és el procés d’aprenentatge, durant tota la vida. Gràcies.