“Em molesta que es critiqui als professors. Són molt importants per a les nostres vides”

Ken Robinson

· Educador i escriptor

De nen mai va pensar a dedicar-se a l'educació: "Les nostres vides són un procés constant de decisions creatives i improvisació. Així que quan anava a l'escola, no tenia ni idea del que volia fer ". Avui, aquest educador, escriptor i comunicador, és una referència pedagògica mundial. Robinson considera necessària una profunda transformació de l'actual sistema educatiu i valora com decisiu el paper dels mestres. "És difícil exagerar la importància dels professors en la teva vida", assegura i afegeix: "és una professió amb moltes dimensions, és un dels treballs més exigents que una persona pugui tenir". Contrari als exàmens i a la jerarquia de les assignatures, defensa la creativitat com una de les habilitats més importants que l'escola ha de fomentar en els nens: "és l'essència del que significa ser humà", afirma. Ken Robinson és professor emèrit de la Universitat de Warwick, Regne Unit, en què durant dotze anys va impartir educació artística. Ha liderat projectes nacionals i internacionals sobre creativitat i cultura a Europa, Àsia i Estats Units. La seva famosa conferència "Les escoles maten la creativitat?", És la xerrada educativa més vista a internet. Les seves aportacions a l'educació i les arts li han valgut multitud de premis i reconeixements. Entre ells, el nomenament com a Cavaller de l'Imperi Britànic per la Reina Isabel II. Sir Ken Robinson és autor de més d'una desena de llibres. El seu èxit de vendes "L'Element", és una obra traduïda a més de vint idiomes en què sosté: "És impossible endevinar com viurem en el futur. L'única cosa que sabem és que caldrà molta imaginació i creativitat per a transformar-nos i enfrontar-nos als nous reptes ". En la seva última obra "Tu, el teu fill i l'escola", reflexiona sobre com els pares poden donar suport als seus fills durant el recorregut escolar.


Creant oportunitats

Ken Robinson

De nen mai va pensar a dedicar-se a l'educació: "Les nostres vides són un procés constant de decisions creatives i improvisació. Així que quan anava a l'escola, no tenia ni idea del que volia fer ". Avui, aquest educador, escriptor i comunicador, és una referència pedagògica mundial. Robinson considera necessària una profunda transformació de l'actual sistema educatiu i valora com decisiu el paper dels mestres. "És difícil exagerar la importància dels professors en la teva vida", assegura i afegeix: "és una professió amb moltes dimensions, és un dels treballs més exigents que una persona pugui tenir". Contrari als exàmens i a la jerarquia de les assignatures, defensa la creativitat com una de les habilitats més importants que l'escola ha de fomentar en els nens: "és l'essència del que significa ser humà", afirma. Ken Robinson és professor emèrit de la Universitat de Warwick, Regne Unit, en què durant dotze anys va impartir educació artística. Ha liderat projectes nacionals i internacionals sobre creativitat i cultura a Europa, Àsia i Estats Units. La seva famosa conferència "Les escoles maten la creativitat?", És la xerrada educativa més vista a internet. Les seves aportacions a l'educació i les arts li han valgut multitud de premis i reconeixements. Entre ells, el nomenament com a Cavaller de l'Imperi Britànic per la Reina Isabel II. Sir Ken Robinson és autor de més d'una desena de llibres. El seu èxit de vendes "L'Element", és una obra traduïda a més de vint idiomes en què sosté: "És impossible endevinar com viurem en el futur. L'única cosa que sabem és que caldrà molta imaginació i creativitat per a transformar-nos i enfrontar-nos als nous reptes ". En la seva última obra "Tu, el teu fill i l'escola", reflexiona sobre com els pares poden donar suport als seus fills durant el recorregut escolar.


Creant oportunitats

Transcripció

00:38
Ken Robinson. Això era tot? Gràcies. Ja està. És un plaer ser aquí. Espero que no us importi que us parli en anglès. Perquè no sé parlar castellà. El meu interès en l’educació es remunta a quan jo anava a l’escola. Quan anava a l’escola, no tenia planejat dedicar-me a l’educació. Quan anava a l’escola, no tenia res planejat. Us puc preguntar quants de vosaltres esteu fent ara allò que crèieu que faríeu quan anàveu a l’escola? Un? Dos? De seguida us preguntaré sobre això. Veureu, la majoria no en té ni idea. I encara que en tinguessin una lleugera idea a l’escola, acaben fent una altra cosa. Potser podeu pensar: “Tinc claríssim que vull ser escriptor, advocat, tècnic o xef”, o el que vulgueu. Potser a l’escola teniu aquesta idea, i alguns de vosaltres potser aconseguiu dedicar-vos-hi. Però encara que us dediqueu a allò que volíeu fer, i segurament en sou una minoria, no vau poder planejar la vida que heu acabat tenint. Per mi, això és una cosa molt crucial, perquè tota vida humana és única i irrepetible, i tota vida humana és improvisada. Les nostres vides són un procés constant de decisions creatives i improvisació.

02:10
Ken Robinson. Per mi, això és una cosa molt crucial, perquè tota vida humana és única i irrepetible, i tota vida humana és improvisada. Les nostres vides són un procés constant de decisions creatives i improvisació.Així que quan jo anava a l’escola, no sabia què volia fer. No en tenia ni idea. Jo formava part d’una família nombrosa. Tinc cinc germans i una germana. Cinc dels meus germans són aquí. En John. Hem vingut junts. Quan tenia quatre anys, vivíem al costat del camp de l’Everton. Hi ha dos camps de futbol a Liverpool: el de l’Everton i el del Liverpool. Nosaltres vam créixer al costat del camp. Així que el meu pare creia que jo seria jugador de futbol. Amb quatre anys. És que el meu pare ho havia sigut i jo estava molt en forma, era àgil i sembla ser que tenia un talent precoç. Era una mica com en Ronaldo. Em comparen molt amb ell. M’ho diuen molt. Però als anys 50, hi va haver una epidèmia de pòlio. Va passar a Europa i als Estats Units. Jo la vaig contreure als quatre anys. Vaig passar vora un any a l’hospital, i allà van acabar les esperances del meu pare que jo jugués al futbol. Vaig anar a una escola per nens discapacitats. I aleshores recordo que hi va haver dues persones que es van creuar al meu camí. Una d’elles era un home meravellós anomenat Charles Stratford, que un dia va visitar l’escola. Érem vuit alumnes. No, segurament n’érem deu en aquell moment.Jo tenia deu anys. Doncs aquest home va venir de visita a l’escola. Va estar parlant amb mi i amb més gent, i després se’n va anar a parlar amb el professor. Aleshores, una estona més tard, em van demanar que anés a veure el director de l’escola, amb qui només havia parlat una vegada. I aquest home era allà assegut amb ell. Resulta que era l’inspector d’educació especial de l’àrea de Liverpool. Havia estat parlant amb mi i li havia semblat veure alguna cosa en mi que li havia cridat l’atenció. Així que em van fer una sèrie de proves a l’escola. Ara sé que eren tests d’intel·ligència.

04:41
Ken Robinson. I em van pujar de curs. Aquest home, en Charles Stratford, es va convertir en un amic de la família. I en el meu mecenes. Érem una família nombrosa de classe treballadora. I vaig començar a treballar amb una altra professora, la senyoreta York, que era molt exigent. I gràcies al fet d’haver treballat amb ella, vaig aprovar l’examen públic per entrar a les escoles convencionals, a secundària. I me n’hi vaig anar. Jo era la primera persona d’aquella escola que aprovava l’examen d’admissió per entrar a l’educació convencional. I tot va ser gràcies al fet que dues persones van veure alguna cosa en mi i em van exigir que ho desenvolupés. Aleshores vaig començar a anar a l’escola convencional, i allà em vaig començar a educar. Vaig treballar molt Llengua i Teatre. Seguia sense saber a què em volia dedicar. Però em va bocabadar que la gent de totes les edats té moltes més habilitats i possibilitats que aquelles que l’educació ordinària els permet descobrir. Molts nens neixen amb grans capacitats, però jo crec que les habilitats humanes són com recursos naturals: es troben enterrades sota la superfície i cal descobrir-les. Potser mai les descobreixis. Tots vosaltres teniu habilitats de les quals segurament ni tan sols sou conscients i potser mai les descobriu per falta d’oportunitat. Se m’acut que la lingüística n’és un bon exemple.

06:12
Ken Robinson. La major part dels nens aprèn a parlar durant els seus primers anys de vida. I, curiosament, ningú els ensenya a fer-ho. Si sou pares, ho sabeu. No heu ensenyat a parlar al vostre fill. Quants teniu fills? D’acord. Si teniu fills, sabeu que aprenen a parlar durant els seus primers anys. Oi que sí? Però vosaltres no els hi ensenyeu, no de la manera en què nosaltres concebem l’ensenyament. No els asseieu quan tenen dos anys i els dieu: “Hem de parlar. Bé… Més concretament, has de parlar tu. I es fa així”. Ho aprenen i prou. Quants de vosaltres parleu dues llengües? Tres? Quatre? Bé, jo crec que passa el següent. Si aprens un parell de llengües de petit, et resulta més fàcil aprendre’n més. La majoria, si es troben exposats a tres o quatre llengües a la seva infantesa, les aprenen sense esforç. No cal tenir un do lingüístic per aprendre diverses llengües quan ets un nen. N’hi ha prou amb ser humà. I tots tenim aquesta capacitat, però la majoria n’acabem parlant una o dues. O, si ets anglès, només una. És cert. A França intento parlar francès però la gent m’ho impedeix. “No ho facis. Sona fatal. Limita’t a l’anglès, que ho fas bé”. Però el mateix passa amb els instruments musicals. Si practiques música des d’una edat molt primerenca, aprens els instruments. Si t’exposes al disseny, si t’animen a ballar o si t’animen a construir… Tots tenim una gran varietat d’habilitats, la qüestió és identificar-les o no, i després cultivar les destreses necessàries per posar-les en pràctica. I això jo sempre ho he sabut, des que era ben petit, inclús abans que els meus companys d’escola. De manera una mica inconscient. Després, a la universitat, vaig fer molt de teatre.

08:23
Ken Robinson. El teatre sempre m’ha semblat una manera molt poderosa perquè la gent connecti, es comuniqui i explori les seves relacions. El teatre és l’art del comportament humà. I al teatre, les preguntes que es plantegen no són què pensaries, sinó què faries en aquelles circumstàncies. Com et sents? Com actues? Com et comportes? Com afecta la teva relació amb la gent i les accions que comporta? I em resulta curiós que això no es fes servir de forma estesa a les escoles, malgrat que, evidentment, era molt important com a manera de connectar i aprendre. Així que vaig acabar fent les coses una mica per casualitat, però simplement m’ha mogut pel convenciment que la gent té més habilitats en brut del que creu. I jo sabia, per la meva experiència personal, que així era. I com més hi profunditzava, més m’indignava. Per mi, aquesta és una qüestió de drets humans. Tots tenim una vida, que sapiguem, i és relativament curta dins el gran esquema còsmic de les coses. I moltes persones passen la vida sense sentir-se satisfetes, sense sentir que tenen un propòsit ni sentir que han descobert què són vertaderament capaces d’aconseguir. I això és important, perquè aquesta relació entre la natura i la criança és altament dinàmica. I un dels processos de què depenem per cultivar les nostres sensibilitats i talents naturals és l’educació. Així que em vaig començar a interessar per un art en concret, i vaig reflexionar molt sobre això. Però a mi em semblava que tota la gamma de disciplines de l’escola se n’havia de beneficiar. I, per últim, em vaig acabar interessant per la idea de la creativitat.

10:06
Ken Robinson. I el motiu és que hi ha molt poques coses que ens facin destacar entre els éssers vius de la Terra, i crec que les diferències ens les creiem massa. Però alguna cosa ens en diferencia, això és evident. La resta d’espècies no es comporten com nosaltres. Nosaltres sí que ens comportem sovint com elles. Però hi ha coses de les quals sembla que ells no són capaços. Ells no es posen a teatres envoltats de càmeres. Ells no es posen roba que algú altre ha dissenyat o fabricat, no gaudeixen del menjar de la mateixa manera que nosaltres, no parlen llengües, no sembla que tinguin teories, no tenen sistemes de valors, no tenen rivalitat cultural, no creen economies, no construeixen grans civilitzacions. Nosaltres, sí. Però en tots els altres aspectes, som iguals que ells: som mortals, som fràgils i depenem del planeta i d’allò que aquest ens proporciona. Però què ens en diferencia? Per mi, allò que ens en diferencia és, en part, la idea de la creativitat. Tenim una imaginació poderosa. I quan dirigim la nostra imaginació cap a coses pràctiques, creem mons virtuals en els quals vivim. Així que, per mi, la idea, el concepte i la pràctica de la creativitat són l’essència d’allò que significa ser humà. I cada cop em sembla més important que cultivem aquestes capacitats als nostres sistemes educatius, que duen molt de temps ignorant-les, per la humanitat que compartim, i també perquè ara, mitjançant aquests sistemes, ens hem creat accidentalment tot tipus de desafiaments que són de caràcter existencial. No hi ha res que em sembli més desolador que el fet d’escoltar els debats polítics sobre com millorar les escoles fent més proves i exàmens. I el gran desafiament al qual ens afrontem com a éssers humans el deixem de banda a la major part dels sistemes educatius. Així que com més m’involucrava a l’educació, més m’interessava… no només la teoria, sinó la pràctica. Així que quan fa uns anys vaig sortir al TED per fer una xerrada, ja havia recorregut bastant camí. Aquella xerrada en particular, que potser heu vist, es va fer el 2006. I ja porta uns 53 milions de visualitzacions.

12:15
María Luisa. 57 milions.

Ken Robinson. 57? És que he passat la nit veient-lo. Ja en porta 57? Però bé, se’l posen a grups, així que ha de ser un múltiple d’aquesta xifra. Jo crec que la raó del fet que hagi tingut tant d’èxit és perquè la gent ha reconegut que destil·la sentit comú i veritat. I l’altra raó del fet que s’hagi vist a 150 països, que és l’important, no és producte d’una perspectiva cultural en concret. Així que, resumint, com la majoria, jo he anat creant la meva vida, no l’he planejat. L’he intentat controlar i he intentat donar-li sentit.

12:53
Ken Robinson. Però m’he guiat d’uns principis. Un d’ells és la creença de la bondat fonamental de la humanitat. Un altre és un sentit de l’abundància de coses de les quals som capaços com a persones. I en tercer lloc, que és de vital importància que hi hagi institucions públiques que promoguin aquests talents per nosaltres i pel bé comú. L’últim que m’agradaria dir en relació a això és que soc molt conscient amb tota la feina que faig que aquests debats han estat continus. Una de les educadores més importants de la nostra història recent és Maria Montessori. I moltes de les coses de què ella parlava a l’educació primerenca… Ella és un exemple d’algú que va lidiar amb aquests problemes dins les circumstàncies difícils dels nens de classe treballadora. I van desenvolupar una sèrie de pràctiques que van en consonància amb els ritmes naturals del creixement i del desenvolupament humans. Ella no n’és l’única. Tot el moviment progressista es basava en la idea d’intentar educar el nen com un tot i crear condicions pel seu creixement i desenvolupament. I això era així ja als primers jardins d’infància, no només a Montessori i la resta. John Dewey, al segle XIX, va escriure un munt sobre educació i desenvolupament personal. També va escriure molt sobre democràcia. Un cop va dir que cada nova generació havia de redescobrir la democràcia. A mi em sembla una observació molt important. Tots tenim la tendència de patir una mena d’amnèsia cultural. Debatem les coses com si no haguessin passat mai abans. Per exemple, els meus fills creuen que els millennials han descobert el sexe. D’acord?

14:33
Ken Robinson. Quan jo sé que el va descobrir la generació del baby boom. Jo hi era! Va caure en cap de setmana. D’acord? Jo vaig viure la revolució sexual dels anys 60, com podeu veure. I… En realitat me la vaig perdre, aquell cap de setmana em vaig quedar a casa. Però dilluns, quan vaig anar a treballar, vaig notar que alguna cosa havia canviat. Els meus pares afirmaven haver-lo inventat també. Així que, qui sap? A saber qui va inventar el sexe. Però molts d’aquests principis bàsics d’allò que és una bona vida, com funcionen les democràcies, com la gent ha de mirar no només per si mateixa, sinó pel bé comú… Es remunten a l’Antiguitat, a l’inici de les nostres civilitzacions. Però cada generació els ha hagut de redescobrir. A l’actualitat és una mica més difícil descobrir-los perquè ara estem molt distrets amb els esdeveniments quotidians. Mireu què està passant ara mateix als Estats Units, un altre país que es proclama a si mateix com al líder dels principis democràtics. Jo hi he viscut durant 17 anys i us puc dir que aquesta afirmació és una mica exagerada. I per mi, mai hi ha hagut un moment en què sigui tan important posar en pràctica els principis bàsics de l’educació. Per mi, n’hi ha quatre: l’educació té finalitats econòmiques, té finalitats socials, té finalitats culturals i té finalitats personals. I per això necessitem una concepció expansiva del funcionament de l’educació i hem de reconèixer que res d’això tindrà cabuda si no invertim de manera plena i adequada, i amb determinació, en la formació, el desenvolupament i el suport dels professors, dels quals depèn tota aquesta empresa. Així que, per mi, aquests temes no disminueixen en importància, sinó que augmenten en importància cada cop més.

16:16
Ken Robinson. Teniu idees, comentaris, observacions, preguntes?

Ken Robinson - ¿Qué hace falta para ser un buen profesor?
Quote

"La creativitat és l'essència del que significa ser humà"

Ken Robinson

Laura. Hola, Ken, bon dia, soc la Laura. Soc futura mestra i m’agradaria preguntar-te com recordes la teva etapa a l’escola i si vas tenir algun gran mestre que et canviés la vida.

16:31
Ken Robinson. Saps què? Hola, Laura. Vosaltres l’heu entesa? Bé, ja he mencionat un parell de professors que vaig tenir. És difícil exagerar la importància dels professors a la teva vida. És a dir, els professors… Jo crec que és una de les feines més exigents que una persona pot tenir. Ho dic de debò. És una professió amb moltes dimensions. I el cert és que sempre m’ha molestat que la gent que no es dedica a l’educació critiqui tan lleugerament com els professors fan la seva feina. Si has de treballar amb 20 o 30 vides, o més, durant 40 minuts o una hora, i després se’n van i t’arriba un altre grup, sobretot a primària o a l’institut, tots ells són persones amb una vida plena d’esperances i expectatives, són vides complexes. Duen a l’aula les seves experiències de casa, del carrer, dels seus interessos culturals… No deixa de ser un moment més que tu comparteixes amb ells. Així que ser un bon professor comporta moltes coses. Una d’elles és que, òbviament, necessites saber la matèria. Encara que jo crec que no sempre cal saber-ho tot. Depèn del que sigui. Fa uns anys, vaig participar en un esdeveniment a Vancouver. Era una cimera de pau. Es va anomenar Cimera de pau de Vancouver. Que esperàveu? En qualsevol cas, el convidat d’honor era el Dalai Lama. Jo era l’amfitrió de la sessió d’obertura. Hi havia, si no recordo malament, deu persones a la taula, incloent-hi el Dalai Lama, que s’asseia en un tron. Jo avui he demanat que em posessin un tron. Això és molt barat, que ho sapigueu. Quina decepció.

18:49
Ken Robinson. Bé, el Dalai Lama va ser fantàstic. En un moment donat, li van fer una pregunta… Li van fer moltes preguntes. Hi havia 2.000 persones a l’auditori. Doncs li van fer una pregunta i es va quedar molt pensatiu. Estava assegut amb les cames creuades, va tancar els ulls i es va quedar en silenci durant una bona estona. Una estona massa llarga, vaig pensar jo. Perquè jo n’era l’amfitrió. I no sabia què passava. Vaig pensar: “Que potser ha arribat a la il·luminació? Ara no, si us plau. Avui no. Com a mínim que s’esperi al descans. Encara ens queden 40 minuts”. En fi… Es va posar molt pensatiu i aleshores… També va ser molt graciós, per cert. Té un sentit de l’humor molt murri. Però li van fer una pregunta. Era sobre la filantropia o alguna cosa així. I aleshores va agafar aire i vam pensar: “Segur que dirà una genialitat”. Es va inclinar cap endavant, tots ens vam inclinar cap endavant, i va dir: “No ho sé”. Jo vaig pensar: “Quina decepció. Com que no ho saps? Ets el Dalai lama!”. Però després va dir: “Mai ho havia pensat”. I es va dirigir al públic i va preguntar: “Què en penseu vosaltres?”. Em van encantar dues coses d’aquell moment. En primer lloc, ell, que és un dels grans mestres del món, no tenia manies per dir: “No ho sé”. Volia il·lustrar això. Després en parlarem una mica més. Hi ha coses que sap molt bé. És el major expert mundial en algunes àrees del coneixement. Però no ho sap tot. Ningú ho sap tot. És impossible. El coneixement i la comprensió humana és un entramat molt dens i nosaltres en sabem només una part. Alguns ens saben més que d’altres, però ningú en sap més que una fracció de tot allò que hi ha.

21:07
Ken Robinson. Aquest és un dels motius pels quals la cultura humana ha tingut tant d’èxit: som una espècie altament col·laborativa. Som capaços de codificar el nostre coneixement i compartir-lo de múltiples maneres: a través de la música, de l’art, de la dansa, de la literatura… De maneres molt diferents. Però cap de nosaltres neix en un buit, som hereus de la Història de la Humanitat, si som capaços de connectar amb ella. Així que només estava sent sincer: “No ho sé. Això supera la meva experiència”. Això em sembla molt important, perquè els professors d’avui senten la pressió d’haver-ho de saber tot. I és una cosa totalment honesta que els professors diguin: “No ho sé”. Socialment, tots suportem la pressió de fingir que sabem coses que no sabem. I la segona cosa que va dir el Dalai Lama és molt senzilla: “Què en penseu vosaltres?”. Això indica que l’aprenentatge no és un monòleg, sinó que és una relació. És una conversa. I els grans professors de l’Antiguitat ho sabien, sabien que l’aprenentatge es produeix mitjançant el diàleg, la conversa i la interacció. Els grans professors són alumnes, i els grans alumnes són professors. Ho són tot alhora. Així que això és el que comporta ser un bon mestre a l’escola, en part: has d’entendre que formes part d’una relació, que no et limites a transmetre allò que saps a gent que no ho sap. Ets un catalitzador que millora la comprensió de tothom. Hi ha coses que has de saber. En fi, no tindria gaire sentit contractar-me a mi per ensenyar espanyol. És millor si el saps parlar. L’aprenentatge per descobriment té un límit, d’acord? Però un bon professor ha de conèixer la seva matèria, saber sobre el seu tema. Però també ha de saber fins on arriben els seus coneixements.

23:03
Ken Robinson. Els bons professors també són bons facilitadors. Hi ha moltes persones que tenen un gran coneixement especialitzat però no són bons professors. Si ho dubteu, feu una tomb per qualsevol universitat. Són allà. I ho sé perquè he treballat a universitats durant anys. A les universitats hi ha professors fantàstics i n’hi ha alguns que només ensenyen perquè és el preu que han de pagar per investigar. Que algú sàpiga sobre alguna cosa no vol dir que sigui bon professor. Per ser bon professor cal practicar l’art d’ensenyar, si el concebem com una forma d’art. És com ser un bon metge. Hi ha un munt de recursos, idees, tècniques i estratègies. És saber què aplicar aquí i ara. És com ser un bon terapeuta. “Què seria correcte en aquesta situació?”. Els meus professors predilectes han demostrat aquesta capacitat. Alguns d’ells són de la universitat, però un dels primers que realment em va impressionar, a part d’aquells que he mencionat, va ser un professor de Francès. Jo adorava aquest professor. El senyor Evans. És una llarga història. Jo vaig créixer a Liverpool als anys 50 i 60. Hi va haver un temps en què Gran Bretanya no es considerava europea. Encara que avui ens sembli estrany. Però hi va haver un temps en què Gran Bretanya no volia formar part d’Europa. Però ningú de la meva generació… Si anaves a Anglaterra als anys 60 i 70, no era… Sempre ha estat un lloc interessant amb una cultura pròpia, però no era europea en el sentit que ho és ara. El que més m’impressionava del senyor Evans era que sabia parlar francès. Molt bé. I això no passava amb la major part de professors de Francès. Per ells era una obligació. Ell era elegant i refinat. Fumava cigarretes franceses. I menjava all. Parlem de 1964. Aleshores, jo creia que l’all era una droga. I encara ho crec. Ell era molt francès, era europeu. I quan entrava a classe, hi havia alguna cosa en ell, en la seva manera de ser. I nosaltres ens quedàvem allà asseguts, escoltant-lo. No havia de fer res, hi paràvem esment i prou. I gràcies a això vaig aprendre francès i va despertar la meva curiositat. Després hi havia el professor de Llatí, que em deprimia. És una relació, d’això es tracta. Els teus alumnes no t’han de caure bé, tu no els has de caure bé a ells, però hi ha d’haver quelcom del professor que els desperti curiositat, que els impressioni. Un bon professor t’anima, de la mateixa manera que un de dolent et desanima. Recordo professors que només amb aixecar una cella feien que et sentissis fatal. Els feies una pregunta i et feien sentir ridícul per haver-la fet. Així potser arribes a agafar mania a una assignatura. Teniu una responsabilitat molt gran. No us heu d’angoixar, però els professors teniu una influència tremenda. La meva vida és plena de professors així. I tu seràs una gran professora.

26:28
Mar Romera. Soc la Mar Romera, soc mestra, i jo crec… Soc optimista i crec que canviarem el món mitjançant l’educació. I necessito el millor dels consells del millor guru, que és vostè. I vull saber, si tingués el poder de canviar el sistema educatiu, què en canviaria i per què?

26:53
Ken Robinson. D’acord. Això de guru és cert. Quan… Permet-me que comenci dient que la gent sovint sent que és impossible canviar el sistema educatiu. I crec que és important comprendre quina classe de sistema és. Veuràs, no és un sistema mecànic. Hi ha sistemes que s’han construït per fer alguna cosa i ho fan d’una manera predictible. Però no és un sistema inert ni funciona mitjançant algoritmes, és un sistema humà. És allò que els teòrics anomenen un sistema adaptatiu complex. Això vol dir que es compon de múltiples elements. Per exemple, una palanca és un sistema mecànic simple. És un exemple de sistema mecànic. Una barra amb un punt de suport que amplifica l’esforç que se li aplica. Un avió és un sistema complex. Es compon de milions de sistemes simples. Però, de moment, no es canvia a si mateix. Els avions no tenen sentiments respecte al lloc on volen. “No vull tornar a Karachi, és un lloc molt avorrit”. No fan això. Només fan les coses per les quals estan dissenyats, afortunadament. Els sistemes humans són diferents. Els sistemes humans es componen… Com el sistema educatiu, que es compon, literalment, de centenars de milions de persones, a centenars de milers d’institucions, amb innombrables interessos, innombrables punts d’interacció entre si. És altament complex, està compost d’accions individuals cada dia. I totes fluctuen. El funcionament del sistema té unes característiques dominants, però és un disseny dinàmic i vibrant. Fins i tot quan no ho sembla. En segon lloc, canvia constantment. Hi ha coses que semblen ser constants. Però, tot i així, amb el temps, poden canviar molt. També hi ha molt d’espai al sistema per a la innovació. Es poden fer moltes coses amb l’educació, amb els sistemes humans. Es poden fer canvis al sistema. Molt d’allò que passa a les escoles, per exemple, als nostres països, no ho dicta la llei, sinó que és allò que la gent s’ha acostumat a fer, és un hàbit.

29:30
Ken Robinson. Per exemple, la majoria de sistemes escolars no impedeix que els professors provin altres maneres d’ensenyar. La meva dona era professora a Liverpool. Tenia 42 nens a classe, tenien deu anys. La seva classe era una olla de grills. I el que va fer va ser posar-los a treballar sempre junts, en grups mixtes. La gent diu: “Com ensenyes a 42 nens tot el dia, com ho fas?”. Doncs els poses a treballar junts. Els ensenyes junts. La seva escola era un lloc molt interessant perquè el director fomentava la col·laboració entre els diferents professors, perquè treballessin els seus punts forts. Els directors ho poden fer. La llei no els exigeix limitar-se al camí per on va tothom. Des del sistema, es pot canviar el sistema. Pots lluitar pels canvis. Pots sortir del sistema i anar a una escola alternativa. El que vull dir és que hi ha flexibilitat i que el sistema està canviant. I està canviant, en part, i aquesta n’és la part optimista, perquè hi ha forces que estan alterant l’educació. Una d’elles, d’això vull parlar després, és que hi ha un problema creixent de desocupació entre el jovent. Cada dia es trenca la promesa que l’educació fa a desenes de milers de nens. És una energia poderosa i pertorbadora que s’està acumulant a la població. La promesa de l’educació superior està fallant a molts joves. Quan jo era a la universitat, la idea era que si treballaves durament, ho feies bé i et treies una carrera, tindries una bona feina. Però la gent sap que això ja no és així. No dic que no sigui mai així, però ja no n’és una garantia, com ho era abans. També sabem que afrontarem una quantitat enorme d’innovacions en tecnologia digital i intel·ligència artificial. Que, amb tota probabilitat, perjudicaran molts llocs de feina que crèiem que eren territori exclusiu dels humans. Vivim en un món de fluctuacions i canvis constants. I això sense tenir en compte el tema del clima i allò que passa amb el nostre sistema polític. El sistema està fluctuant, està canviant. Es resisteix a alguns canvis, però hi ha molts canvis en marxa. Així que jo crec que hi ha vàries opcions. Una d’elles és, i crec que és un principi important, que si treballes en educació, aleshores ets el sistema. Tu i tothom.

31:58
Ken Robinson. No consisteix a dir: “Han de canviar els altres”. El que tu fas en forma part. Quan entres a classe, es tanca la porta, tots aquests nens et miren i et fan cas, el que passa a continuació, per ells, és el sistema educatiu. A ells els és igual qui sigui el ministre d’Educació, els és igual l’informe PISA, mai han sentit parlar d’Andreas Schleicher. Els és igual. L’únic que saben és allò que tu faràs ara. Allò que tu els donis, allò que els demanis, com els contestis, això és l’educació per ells. Per això sempre dic que el punt de partida ets tu. Això deia Gandhi, oi? “Sigues el canvi que desitges”. “Sigues el canvi que vols veure”. I després treballa, si en tens l’energia, les ganes i la voluntat, amb altres professors de l’escola per veure si ells també volen canviar les coses. I amb els pares, si és possible. Tingues clars els canvis que creguis important emprendre a l’educació. És evident que hi ha grans problemes. És com el medi ambient. Hi ha molts interessos perquè les coses segueixin com són ara, però això no vol dir que no hi hagi espai pel canvi. Fixeu-vos en el moviment Me Too ara mateix. Ha aconseguit encendre la pólvora de l’ira i la frustració que la gent ja sabia que hi era, però necessitava alguna cosa, aquesta guspira que ha iniciat el gran canvi. Jo crec que això és el principal. Hi ha espai pel canvi si tens la voluntat de fer-ho i les ganes d’intentar-ho. No ha de canviar el món. Però allò que tu facis pels teus alumnes canvia el seu món. Una cella aixecada pot canviar el món dels nens amb qui treballes. I crec que és important no subestimar mai això: el teu poder com a professor a l’escola. I si et sembla massa i et sents sobrepassat, dedica’t a una altra cosa. Ho dic de debò. No estic animant la gent a deixar l’educació, però ho has de tenir clar. En fi, també és la teva vida. Jo crec que és important que et posis en primer lloc. Has d’estar fresc. Si sents que això se t’esgota, has de fer una altra cosa durant un temps. O trobar la manera de trobar l’equilibri.

34:13
Ken Robinson. Fa uns anys vaig escriure un llibre titulat The Element. És en espanyol? Ho diré en espanyol. S’anomena El elemento. Aquí ho deixo. És… una manera en què la gent… Consisteix a saber que estàs fent el més autèntic, que estàs fent allò amb què més t’identifiques. La setmana passada, la Terry, la meva dona, i jo vam viatjar a París. I vam estar comentant: “Jo no sé com ho fan els polítics. Passen la vida en avions, anant de reunió a reunió, envoltats de càmeres i micròfons per analitzar tot el que diuen… Qui deu voler fer això?”. Però és evident que a ells els encanta. I això a mi em sembla una observació important, que si estàs fent quelcom… Trobar-te al teu element consisteix en dues coses: trobar les coses que fas bé i que, a més, t’encanta fer. Si t’encanta fer una cosa que fas bé, no tornaràs a treballar a la vida, com va dir Confuci. Saps que estàs fent allò que estàs destinat a fer o allò que és bo per tu per dues raons. Una és, per exemple, que canvia la percepció del temps. Si estàs fent una cosa que estimes, una hora et pot semblar cinc minuts. Mires el rellotge i penses: “Com passa el temps!”. Si estàs fent una cosa que no t’agrada, cinc minuts et semblaran una hora. Mires el rellotge i penses: “Això es mou o què?”. Una altra cosa és que, si ets al teu element, si estàs fent una cosa que estimes, reps energia d’això. Per mi, hi ha una diferència important entre energia espiritual i energia física. I ja sabeu a què em refereixo. Aquí no faig servir “espiritual” en el sentit religiós, sinó en el sentit que estàs animat o desanimat. Si estàs fent una activitat que estimes, pots continuar fins i tot si estàs físicament esgotat i a punt de defallir. Fixeu-vos en la gent que corre maratons.

36:18
Ken Robinson. Segueixen i segueixen fins que creuen la línia de meta, i només aleshores s’esfondren. Però, sense arribar a tant, pots fer coses que t’esgotin físicament, que et deixin fet pols, però pots estar a tot gas. Sents dolor, però estàs entusiasmat. De la mateixa manera, si fas una cosa que no t’agrada, pots estar físicament bé, però completament abatut i desolat. I d’allò que m’adono amb l’element és que, si fas una cosa que estimes, no et treu energia, sinó que reps energia quan ho fas. Fer-ho et carrega espiritualment. I això passa amb les activitats i amb la gent. No us ho sembla? Hi ha gent que et dona energia. Només ser a la seva presència ja et fa sentir millor. Quan vas a la feina, els veus venir i penses: “Que bé que hagin vingut!”. T’actives. De la mateixa manera, a vegades veus algú que ve cap a tu i penses: “No fotis… Ara? No ho podem deixar per després?”. Perquè t’absorbeixen l’energia. I ho sabem, simplement és així. Així que… No ho dic per tu en particular, només volia aprofitar l’ocasió per dir-ho. Ensenyar és una feina molt exigent físicament. És una feina molt exigent emocionalment. El millor dels dies, t’entusiasma. Potser una lliçó hagi anat molt bé o una situació amb un nen, una cosa que has planejat ha anat molt bé. Però hi ha moltes coses amb les quals els professors han de bregar que són esgotadores. Tot el tema de l’administració, els exàmens, el fet de solucionar els problemes que sorgeixen al dia a dia. I cal veure-ho tot en conjunt. En conjunt, això m’aporta alguna cosa o no? O abans sí però ara no? I jo sempre dic a tothom que, si tens elecció i si ho segueixes estimant, segueix fent-ho. Però si necessites temps per dedicar-te a una altra cosa o temps per anar-te’n a una altra banda, aleshores hauries de provar de fer-ho. Dins les teves possibilitats.

38:25
Ken Robinson. He comprovat que, quan la gent canvia de tema… Potser t’ajudi canviar a nens d’altres edats. L’ensenyament no és homogeni. Conec gent a qui li encanta treballar amb nens petits. I no podrien suportar ser en una classe plena d’adolescents. I a altres persones els passa just el contrari: són en el seu element amb nanos de 15 anys. Però posa’ls deu nens de tres anys i estaran totalment perduts, no sabran què fer amb ells. Així que jo crec que tot això ho resumeix. Consisteix en analitzar la situació i, aleshores, si te’n sents capaç i en tens l’oportunitat, o tens ganes d’un major canvi social, involucra-t’hi també.

Ken Robinson - educador y escritor
Quote

"Ensenyar és un art"

Ken Robinson

39:07
Jorge Ruiz. Hola, Ken, em dic Jorge, soc músic. Part de la teva feina, o quasi tota, gira al voltant del concepte de creativitat. I curiosament hi ha molta confusió, hi ha molta gent que no l’entén bé. I tu, a més, dius que l’escola mata la creativitat. Així que la pregunta seria: Què és per a tu la creativitat?

Ken Robinson. No ho sé. Com et dius?

Jorge Ruiz. Jorge.

39:45
Ken Robinson. Jorge, jo… Jo mai he dit que les escoles matin la creativitat. Però quan vaig fer la xerrada a TED, li van posar un títol. I el títol que li van posar va ser: “Maten les escoles la creativitat?”. Amb signe d’interrogació. Una mica més endavant ho van canviar però els ho vaig fer deixar com estava, perquè no dic que totes les escoles matin la creativitat automàticament i que sigui inevitable. El que dic és que les escoles no la cultiven com ho haurien de fer. I si no es cultiva, acostuma a desaparèixer. Així que… Jo crec que tens raó quan dius que la gent es confon amb aquesta idea. A finals dels anys 90, vaig presidir una comissió sobre la creativitat a l’educació per al govern del Regne Unit. Recordo que al Regne Unit teníem una estratègia nacional d’alfabetització. Molta gent crèiem que també calia una estratègia de creativitat. Per raons sobre les quals podem parlar després, si vols. El govern em va demanar que formés una comissió. Així que vaig reunir un grup de 15 persones per traçar un pla i una estratègia pràctica per promoure la creativitat a les escoles. Us preguntaré una cosa: si vosaltres haguéssiu de fer això, si haguéssiu d’ajuntar 15 persones per defensar i planificar una educació creativa, quines 15 persones escolliríeu? És a dir, no penseu en… Bé, podeu pensar en persones concretes, però quin tipus de persones? Persones de quines categories posaríeu en un grup així?

41:53
Público. Nens.

Ken Robinson. Nens, sí. O adults “infantils”. Digueu-me.

Público . Artistes.

Ken Robinson. Artistes, professors…

Público. Mares.

Ken Robinson. Mares, sí. Com dius?

Público . Inventors.

Ken Robinson. Inventors.

Público. Avis.

Público. Emprenedors.

Ken Robinson. Com has dit?

Público . Avis.

Ken Robinson. Avis? Emprenedors, sí.

Público . Psicòlegs.

Ken Robinson. Psicòlegs.

Público . Mares.

Ken Robinson. Mares. Pares no? Algú més?

Enhamed Enhamed. Persones amb discapacitat.

Ken Robinson. Sí, així és. Per què?

Enhamed Enhamed. Perquè crec que la gent amb discapacitat s’enfronta a diferents desafiaments i adversitats cada dia. Així que potser troben altres maneres de desenvolupar-se, bàsicament.

Ken Robinson. Sí, així és. Crec que aquesta és bona. Quina és la teva…? T’agrada la paraula “discapacitat”? Et sembla bé fer-la servir?

Enhamed Enhamed. Pot ser. És la millor que se m’acut en anglès. Fa només quatre anys que vaig aprendre anglès, així que…

Ken Robinson. De debò? D’on ets?

Enhamed Enhamed. Soc d’aquí, d’Espanya.

Ken Robinson. D’acord. I quina és la teva discapacitat?

Enhamed Enhamed. Soc cec.

Ken Robinson. I ets cec de naixement?

Enhamed Enhamed. No, vaig perdre la vista als vuit anys.

Ken Robinson. Ja. I va ser a causa d’un accident o…? Com va passar?

Enhamed Enhamed. No, va ser una malaltia.

43:28
Ken Robinson. Ah, sí? Va ser paulatinament o de sobte?

Enhamed Enhamed. De sobte, en cinc segons.

Ken Robinson. De debò?

Enhamed Enhamed . Sí.

Ken Robinson. Et puc preguntar quina malaltia era?

Enhamed Enhamed . Glaucoma.

Ken Robinson. Ja. I va ser tan ràpid?

Enhamed Enhamed . Sí, perquè em va tocar la retina.

Ken Robinson. Sí, ja. Així que va ser literalment com apagar un interruptor.

Enhamed Enhamed. Sí, exactament.

43:47
Ken Robinson. T’ho pregunto perquè el secretari d’Estat… Bé, abans d’això, vaig anar a una escola especial quan era nen, com deia abans. I…

Enhamed Enhamed. Sí, jo també.

Ken Robinson. Així que, bé… Hi havia nens amb tot tipus de discapacitats aparents. Dic “aparents” per un motiu. Hi havia nens que tenien pòlio, d’aquests n’érem bastants, nens amb paràlisi cerebral, nens cecs, amb visió parcial, sords, nens amb problemes de cor, asma… Hi havia persones de tot tipus. I el que em cridava l’atenció… Hi havia un nen que es va asseure al meu costat durant anys que tenia paràlisi cerebral. La paràlisi cerebral és una cosa terrible perquè sol ser provocada per un dany al cervell, una lesió cerebral d’alguna mena. I com qualsevol altre tipus de discapacitat física, no vol dir que hi hagi cap tipus de deficiència mental o emocional, és un problema motor. I a la paràlisi cerebral el que passa és que per fer una cosa tan simple com estirar el braç així, cal contraure uns músculs i relaxar-ne uns altres. I l’efecte que tenen algunes d’aquestes lesions cerebrals sobre la capacitat motora és la falta de coordinació. Els músculs que s’han de relaxar no ho fan, no es coordinen. Així que passes tota l’estona barallant-te amb tu mateix. No pots fer arribar el missatge del cervell directament als músculs perquè es comportin de la manera que la gent considera natural. També et pots imaginar l’efecte que té això sobre els músculs de la cara. Parlar comporta una coordinació altament complexa de músculs facials. I si no es coordinen, doncs, en fi, amb prou feines surt la veu i sovint se’t cau la baba també. És com quan vas al dentista, que no pots moure la boca. Així que és una cosa terrible, perquè sembla que tinguin també greus problemes mentals, que els podrien tenir, però el més segur és que no sigui així. En qualsevol cas, aquest noi que s’asseia al meu costat tenia els braços encongits i no podia agafar un llapis. Però podia agafar un llapis amb els peus, amb els dits dels peus. Així que pujava la cama i es posava a escriure amb el llapis entre els dits. Tenia molt bona cal·ligrafia. Era millor que la meva, de debò. Mai he aconseguit dilucidar si allò es podia considerar “escriure a mà”. “Escriure a peu”? Però ho feia molt bé.

46:39
Ken Robinson. Però ho mencionava perquè tota la gent que vaig conèixer allà no es definia per la seva discapacitat. Només era una cosa amb la qual bregaven. I segur que… Bé, no vull donar res per fet en el teu cas, però ells no és que diguessin: “Soc sord, això és tot el que et cal saber”. A més, eren sords. És curiós com la comunitat sorda forma una espècie de cultura, perquè tenen les llengües de signes. Un dels indicadors d’una cultura és que hi ha un codi lingüístic característic, i ells en tenen un. Bé, en tenen varis. Però no és, com tu… Quin és el teu nom? Com et dius?

Enhamed Enhamed. Enhamed.

Ken Robinson. Enhamed?

Enhamed Enhamed. Sí.

Ken Robinson. uposo que, en el teu cas, no dius: “Això és tot el que us cal saber: que sóc cec. Què més puc dir?”. És només una cosa amb la qual has de bregar. Però també has de lluitar amb tot allò que lluita la resta de gent, com ser una persona, aconseguir una feina, anar a treballar… Simplement, algunes coses et resulten molt més difícils, és evident. T’hi has d’esforçar més. I segur que també has de bregar amb coses emocionals. A mi, de petit, no m’importava tenir pòlio. De debò que no. Era una molèstia, però no era res que m’impedís fer alguna cosa que volgués fer. I no he fet servir un bastó durant tota la meva vida fins fa poc. No em molestava. Estava en forma i corria, era molt més àgil. Vaig recórrer tota Europa fent autoestop, no va ser un impediment. Tampoc és que volgués participar al Tour de França, la veritat. Encara que hagués estat sa, tampoc ho hauria fet. Però tota la gent que coneixia… En fi, tenien vides interiors complexes com qualsevol altra persona. I el problema amb el tema de la discapacitat és que la gent et defineix per ella: “No ens cal saber res més de tu”. Suposen que és el més important de les seves vides, i potser no ho és. Potser hi ha alguna cosa completament diferent en aquelles persones. I el que és totalment cert és que la gent té tot tipus d’habilitats més enllà d’aquelles que atreuen l’atenció de la gent. Crec que un dels problemes per la gent d’educació especial és que el nostre sistema, en general, té una visió molt limitada del que és una habilitat. Es defineix majoritàriament en termes de lingüística i matemàtiques. I com que tenim una visió tan limitada de l’habilitat, acabem amb una idea molt gran de la discapacitat. Però si tens una idea més àmplia de l’habilitat, aleshores la nostra discapacitat percebuda ocuparà un altre lloc entre la infinitat de coses que la gent és capaç de fer. Una altra cosa és que, a la meva vida, encara no he trobat…

49:21
Ken Robinson. Bé, potser hi ha algú aquí, però… Jo no he trobat encara, a la meva vida professional o personal, algú que no tingui necessitats especials. Tothom les té. Tothom. A vegades són a la vista, a vegades sembla obvi què és el que pot ser. O potser no ho és. Pot ser una qüestió de gènere, pot ser una qüestió de necessitat, pot ser una qüestió emocional, relacionada amb el seu propi passat, amb les seves relacions, potser té a veure amb el concepte que tenen de les seves pròpies habilitats, una obsessió per la seva aparença… Tothom. Sigui qui sigui. Si llegiu novel·les, ja sabeu de què parlo. Tothom té problemes. Tothom ha de bregar amb coses. I el problema amb les necessitats especials, segons la meva opinió, és que es posa a tothom dins el mateix sac, se’ls enquadra en una categoria general segons cada cas. Se’ls defineix per la seva discapacitat. Durant un temps, vaig estar involucrat en el moviment de l’art de discapacitats. Hi ha exemples meravellosos… És el que tu deies abans. Hi ha exemples meravellosos de com s’accentuen i es desenvolupen altres habilitats d’una manera que no ho haurien fet si no hagués estat perquè s’han hagut d’enfocar d’una manera particular. L’altra raó per la qual m’impacta el teu cas és que un secretari d’Estat que teníem a Anglaterra quan vaig formar la comissió era cec. Era el secretari d’Educació i havia nascut cec en una família monoparental, en una ciutat industrial del nord d’Anglaterra. No es va adonar que era cec fins als quatre anys. No en tenia ni idea. És curiós, no creieu? Com que mai havia vist, no era conscient que no ho podia fer. No va ser fins als quatre anys que es va adonar que la resta feia coses que ell no feia. I va tardar molt de temps a esbrinar de què es tractava. Ell continua sense saber què és la visió perquè mai l’ha tingut.

Ken Robinson - ¿Qué hace falta para ser un buen profesor?
Quote

"Tothom té capacitats creatives."

Ken Robinson

51:14
Ken Robinson. Però va arribar a ser secretari d’Interior del país, un dels polítics més importants del Gabinet. Òbviament, havia de fer la mateixa paperassa que la resta, és una qüestió tremendament complexa. Però bé, el cas és que hi havia una estratègia nacional d’alfabetització i jo creia que calia una estratègia de creativitat. Recordo aquest home que havia encarregat l’informe, en aquell moment, dient-me que el problema de la creativitat és que no es pot definir. Jo recordo haver-li dit: “No, el problema és que tu no pots”. Així que ens vam proposar definir-la. Vam portar un grup d’artistes visuals, dissenyadors, neurocientífics, economistes, empresaris… Hi havia de tot. Vam demanar assessorament arreu del país. El motiu pel qual això s’hauria d’haver plantejat abans és que hi havia conceptes erronis sobre la creativitat i els volia abordar a la composició del grup. Si pregunteu a la gent com de creativa és, molts et diran que no són gaire creatius. Adults. I jo crec que la raó és que creuen que els estàs preguntant: “Ets artístic?”. I aleshores ells pensen: “Bé, jo no toco la guitarra, no faig això o no pinto… Així que no soc gaire creatiu”. Però jo em refereixo a la creativitat com a una funció de la intel·ligència. I es pot ser creatiu amb qualsevol cosa que tingui relació amb la intel·ligència humana: ciència, matemàtiques, disseny, enginyeria, relacions socials, dur un negoci… Qualsevol cosa. Qualsevol cosa que comporti utilitzar la intel·ligència és un treball creatiu en potència. Per mi, hi ha tres paraules: imaginació, creativitat i innovació. La imaginació és el començament, és l’habilitat de pensar coses que no són presents. Així que, com veiem, els éssers humans sembla que la tenen en molta més abundància que qualsevol altra criatura. Perquè amb la imaginació no et limites a l’aquí i l’ara. T’hi pots anticipar, reflexionar, veure-ho des de fora, especular, conjecturar, fer suposicions.

53:26
Ken Robinson. La creativitat és un pas més enllà, és posar a treballar la imaginació. És aplicar la imaginació. I la diferència és que et pots passar el dia imaginant, però per ser creatiu has de fer alguna cosa. És el procés pràctic de crear alguna cosa. I pot ser una teoria matemàtica o pot ser… Qualsevol cosa dins els límits de la invenció i l’enginy humans. Així que la definim de la següent manera: la creativitat és el procés de tenir idees originals que tenen valor. El procés és important perquè, sovint, és un procés, no un esdeveniment. Segur que vosaltres ho sabeu. Un músic, quan composa, normalment no… Li va passar a Mozart unes quantes vegades, però és estrany que tot li surti tal qual, sense canvis. Sovint, els processos creatius consisteixen en fer esborranys constantment. I sovint acabes amb alguna cosa que no té res a veure amb com era al principi. El producte final no és sempre el que volies. Així que és un procés. Ha de ser original. No cal que sigui original per a tothom, però ha de ser una cosa nova per a tu. Si et fixes en dibuixos de nens de cinc anys, són originals en el sentit en què ells mai han fet res semblant abans, estan depassant els seus límits. Però no pots comparar els dibuixos de nens de cinc anys amb el sostre de la Capella Sixtina, d’acord? No seria just, oi? Arrossegar un nen fins a Roma, assenyalar el sostre i dir-li: “Es fa així. No em facis perdre el temps”. I ha de tenir valor. El procés creatiu requereix un judici crític constant. Així que ens vam proposar investigar com encaixar això en les diferents àrees del pla d’estudis i allò que significava per a l’ensenyament i l’aprenentatge, per a la pedagogia. Es té el concepte erroni que és una cosa de l’art. I no és cert, és per tot. Un altre concepte erroni és que és per a gent especial. I no ho és. Tothom té capacitats creatives. I el tercer concepte erroni és que no es pot millorar, siguis creatiu o no. Això no és cert. Pots ajudar la gent a ser més creativa comprenent com funciona i adquirint destreses per fer-ho millor.

56:43
María Luisa. Hola, em dic María Luisa. És un honor. Soc mare d’una nena de nou anys i em pregunto: si un dia la meva filla em diu que vol deixar d’estudiar, com ho enfoco? Què li diria vostè?

Ken Robinson. Hauria de conèixer la teva filla per contestar aquesta pregunta. Nosaltres tenim dos fills. Ja no tenen nou anys. La nostra filla en té 29 i el nostre fill 34. Però els vam haver de criar i, com tots els pares, especialment amb el primer, no era gens allò que esperàvem. És un procés constant d’improvisació, d’assaig i error. Cal arribar a un equilibri, oi? Entre deixar espai per al desenvolupament dels teus fills… En tens una o més d’una?

María Luisa. Només una.

57:51
Ken Robinson. Cal deixar-los espai per créixer i desenvolupar-se com les persones singulars que són. I qualsevol que dubti que cada nen és diferent és que no té fills. La idea que els nens neixen com una fulla de paper en blanc és una bajanada. Les personalitats dels nens es comencen a expressar des del moment del seu naixement. Els nostres dos fills s’estimen, s’assemblen en molts sentits, comparteixen els mateixos gens, es van criar a la mateixa casa. S’assemblen en molts sentits… Però en molts d’altres no podrien ser més diferents. Jo sóc un de set germans i tots som diferents. Ens assemblem en algunes coses, però som totalment diferents en d’altres. Així que hauries de conèixer la teva filla i saber per què ho vol deixar. Vol deixar l’escola o aquella escola? Una altra manera d’enfocar això com a pare és que part del nostre paper, segons la meva opinió, aquí hi ha molta controvèrsia al respecte, no és proporcionar-los llibertat, sinó establir límits. I també reconèixer que, en certa manera, tu saps més que ells sobre algunes coses. I a vegades hi ha una tendència, em sembla a mi… No dic que aquest sigui el teu cas, però sé de quan vivíem a Los Angeles que els pares es poden tornar massa indulgents amb els seus fills. I creuen que tot allò que diuen ha d’anar a missa, així: “Nosaltres no sabem res. Ells tenen tres anys i saben molt més que nosaltres”. Doncs el cert és que no, no ho saben tot. I part del deure com a pares és intentar discernir què és allò que més els convé. Això no vol dir que tinguis sempre la raó. Però has de trobar l’equilibri correcte. I aquesta és una de les grans responsabilitats i un dels grans desafiaments de ser un bon pare. No cal intentar ser sempre el seu amic i fer allò que ells diuen que els agradaria fer. Jo ho sé. Ara penso en els meus pares, i jo no m’hauria centrat en la meva educació si no hagués estat per la pressió que van exercir sobre mi. Jo no ho volia fer.

59:53
Ken Robinson. Jo anava a l’escola, malgrat tot això que he dit. Estem parlant de Liverpool als anys 60. Els Beatles estaven tocant al final del carrer. No em venia de gust ficar-me a casa a estudiar Llatí. Un germà d’en John i meu, l’Ian, és en una banda de rock. Ell assajava i jo era a l’habitació contigua fent els deures de Llatí. És l’últim que em venia de gust fer. Però va resultar que finalment… Els pares també… Una altra cosa que han de fer els pares és intentar tenir una visió més àmplia d’aquella que se li pot demanar a un nen. Perquè tens l’avantatge d’haver viscut i vist més coses, i saber que hi pot haver beneficis no immediats que per a ells poden no ser obvis quan són joves. No vol dir que els hagis d’atabalar, però és part de ser pare. Aquest any he publicat un llibre. S’anomena Tú, tu hijo y la escuela. Tracta precisament d’això i de com els pares porten l’educació d’un nen. Per cert, aquest llibre és meravellós. Aquí ho deixo. L’hauríeu de comprar. Ara mateix. No, però tracta d’això, dels diferents estils de paternitat. Així que aquesta pregunta… No et podria contestar la pregunta. Però, en general, jo diria que hi ha situacions en què els nens potser saben què és el millor per a ells, i a vegades és així. I altres vegades no ho saben . És part de la maduresa emocional. Amb el temps, sota les circumstàncies adequades, el nostre impuls emocional no és equilibrar-nos a partir de la nostra planificació cuidada i el control. I a vegades les coses que els nens volen no els convenen. Per cert, una de les àrees de l’educació que més m’interessa, parlo una mica sobre això al nou llibre, són les escoles democràtiques. Escoles alternatives com Summer Hill. Bé, i un munt més. Són escoles on els nens petits tenen un paper central i actiu en la gestió de l’escola. On treballen junts per prendre decisions. En algunes escoles democràtiques no decideixen només coses sobre les normes, sinó sobre la contractació i l’acomiadament del personal. Es troben involucrats d’una manera central i executiva en la gestió de l’escola. I del que t’adones si hi impliques els nens d’una manera seriosa, si els dones un poder real a l’escola, en comptes d’un poder de mentida i d’una veu de mentida, des d’una edat molt primerenca exerceixen un judici col·lectiu tremendament sensible. Veureu, jo he visitat aquestes escoles. Hi ha un llibre magnífic del meu amic Jerry Mintz que tracta sobre les escoles democràtiques. Hi ha tota una xarxa d’escoles a Israel dirigides o finançades per un home magnífic anomenat Jacob Hecht i la seva dona Shirley.

Ken Robinson - ¿Qué hace falta para ser un buen profesor?
Quote

"La creativitat és el procés de tenir idees originals que donen valor."

Ken Robinson

1:03:02
Ken Robinson. I aquestes escoles no paren de demostrar que els nens són capaços d’emetre judicis i avaluacions molt sensibles i profundes, si saben que tenen una responsabilitat i que depèn d’ells fer les coses correctament. Però el que passa aleshores és que… I des d’una edat molt primerenca… Que aquest tipus de presa de decisions col·lectiva, els controls i equilibris col·lectius, els arguments a favor i en contra que es generen, són un procés diferent d’aquell que pot aconseguir un nen irritat i frustrat per les seves circumstàncies i que vol sortir d’allà. Tot forma part de la complexitat de la infància. Així que tenir un paper com a pare no significa que calgui dir sempre als nens què és allò que han de fer i que no se’ls doni més responsabilitat. Si no coneixeu les escoles democràtiques, alguns de vosaltres segur que sí, però potser d’altres no, us recomano que les investigueu, perquè jo crec que són el futur.

1:03:54
Francisco Mora. Mister Robinson, em dic Francisco Mora. Medicina a la Complutense, aquí a Madrid. Comencem a conèixer el paper important de l’emoció als processos cognitius del cervell. La meva pregunta és: Quina reflexió li mereix el valor de l’emoció sobre l’aprenentatge i la memòria en els estudiants i a l’ensenyament dels professors? Moltes gràcies, és un plaer tenir-lo aquí amb nosaltres.

1:04:37
Ken Robinson. Gràcies. Un dels problemes, segons la meva opinió, del nostre sistema educatiu, a trets generals, és que des del segle XVIII, al pensament occidental, hem permès que s’obrís una bretxa entre intel·lecte i emoció. Considerem que ambdues coses no estan relacionades i que l’intel·lecte, la intel·ligència, té relació amb la raó, la lògica i el judici basat en evidències. I que els sentiments i emocions són, en certa manera, perjudicials i cal contenir-los. Per això des del naixement de la psiquiatria a finals del segle XIX, gairebé tot l’esforç i els llibres que s’han escrit s’han centrat en els aspectes negatius de l’emoció. Estem parlant de trastorns emocionals, malalties emocionals, psicosis, de gent distreta o torturada pels seus sentiments. No vull dir que no hi hagi emocions negatives. És evident que n’hi ha. Però cal contraposar-les al gran espectre d’emocions positives que guien la humanitat, la col·laboració i el progrés. L’amor, la compassió, l’alegria, el plaer, l’entusiasme i l’eufòria, l’expectativa… Aquestes no són alienes a l’experiència humana, són allò que ens impulsa vers determinades direccions. I hi ha una relació íntima entre allò que pensem, els nostres processos intel·lectuals, i els sentiments subjacents que ens guien. Per exemple, si s’observa què succeeix a la majoria dels nostres sistemes polítics, persones amb demostrades capacitats intel·lectuals defensen punts de vista completament diferents en assumptes que hom pensaria que si només fossin impulsats per la raó es posarien d’acord. Però quan hi profunditzes, resulta que les seves discussions estan guiades pel sentiment, el qual està racionalitzat. Es pot veure a les eleccions americanes recentment, per exemple. Qualsevol avaluació raonable del que ha estat passant demostraria que els arguments no se sostenen sobre cap base ni evidència. Però s’esgrimeixen per persones raonables des d’una posició emocional.

1:07:20
Ken Robinson. En temes com raça, gènere, immigració i tot això. No exclusivament, però és molt comú en aquests temes. I crec que és molt important que intentem connectar de nou la idea de sentiment i coneixement. Per diverses raons. Una és que els sentiments són una forma de cognició. No són aliens a la cognició. És a dir, per exemple… Els nostres sentiments sorgeixen com a avaluacions de les nostres relacions amb les coses. Si jo us digués que algú ha mort, potser algú que coneixíeu, jo no podria, per començar, saber quins serien els vostres sentiments. Bé, podria ser raonable pensar que si algú que coneixes mor, i no dic que us passés a vosaltres, parlo en general, estaràs disgustat. Potser no, potser estiguis encantat, potser estiguis emocionadíssim. Tot depèn de la relació que tinguéssiu. Si et queia bé, si no et queia bé, la influència que hagi tingut a la teva vida, el que hagueu viscut junts… No es pot saber. Els nostres sentiments són apreciacions, són avaluacions d’allò que està passant. I es veuen afectats per allò que sabem de la situació i per allò que pensem sobre ella. Per exemple, el racisme, en les seves formes diferents, té el seu origen en unes percepcions determinades sobre altres grups culturals. El que opinis de les seves pràctiques, a vegades la nostra por d’allò diferent. A vegades pot ser cert i altres vegades, no. Jo vaig ser molt de temps a Irlanda del Nord treballant al procés de pau. Hi havia gent de diferents comunitats religioses que en tota la resta d’aspectes eren iguals: s’havien criat al mateix poble, tenien un patrimoni cultural similar… Si miraves la gent que hi havia a la sala, tots semblaven ser exactament iguals.

1:09:23
Ken Robinson. Però hi havia una bretxa entre ells que, en alguns casos, desembocava en assassinats. Tot per la seva percepció de les idees i valors de la resta. El procés de pau consistia en… Nosaltres mesuràvem com es veia la gent, què creien que eren i el valor que tenien. La manera d’abordar el canvi emocional, sovint, és treballar amb la cognició de les persones sobre una situació. Però no serveix de res arraconar els sentiments com si no tinguessin importància. És obvi que la tenen. La bona notícia és que hi ha hagut un moviment molt fort els darrers anys, l’anomenada “psicologia positiva”, els aspectes positius de sentir, de reconèixer que són una part de l’experiència humana. Una manera que faig servir molt per demostrar com aquestes coses es troben connectades és desafiar els estereotips que té la gent sobre les arts i les ciències. A les escoles, per exemple, sovint es creu que la ciència és la part rigorosa i intel·lectual de l’aprenentatge. I que les arts és on la gent dona curs a la seva creativitat. I que aquí és on poden expressar alguna cosa, expressar els seus sentiments. Durant un temps hem viscut amb aquesta idea. Sempre s’ha dit que la ciència és cosa de l’intel·lecte i que l’art és cosa del sentiment. És com si et poguessis centrar en l’intel·lecte fins l’hora de menjar i a la tarda centrar-te en els sentiments. Però el fet és que la ciència és altament disciplinada, més o menys. La investigació científica, el mètode científic, se suposa que es basa en la raó i les evidències. Però els científics són persones altament apassionades, guiades per la intuïció. Michael Polanyi, al seu llibre Personal Knowledge, parlava de manera molt intel·ligent sobre això fa anys. Parlava de les passions intel·lectuals de la ciència. A les persones els guia el plaer per allò que fan.

1:11:11
Ken Robinson. Fixeu-vos en els esclats que es produeixen a les sales de control dels programes espacials quan aconsegueixen el seu objectiu i s’evidencia tota l’emoció. Això és el que els guia. I el que intenten és que els seus sentiments no torbin el que fan, però sovint ho poden fer. Els sentiments negatius s’hi poden interposar. Però l’impuls de descobrir, l’impuls de la curiositat, de l’emoció i la passió que guien el procés científic són fonamentals per a l’èxit. I, alhora, no són investigadors sense escrúpols que van d’un experiment a l’altre fins arribar a una conclusió. Sovint, i Polanyi parla sobre això, un científic tindrà un pressentiment, que s’acabarà convertint en una hipòtesi sobre allò que començaran a investigar. I aleshores fan servir el mètode científic per veure si és correcta o no. I a vegades és com un moment eureka, és un moment… És com creuar una bretxa heurística on pots veure la solució, però has de trobar la manera de corroborar-ho. Alhora, treballar les arts és profundament disciplinat i objectiu. Bé, vosaltres ho sabeu, fixeu-vos en la quantitat d’hores d’estudi, de pràctica, de disciplina, que qualsevol ha de dedicar per dominar un instrument musical. Fixeu-vos… Jo, per exemple, he treballat molt de temps amb ballarins. Soc membre de la junta del Royal Ballet, soc mecenes de l’Escola de Dansa Contemporània de Londres. I si veiéssiu el rigor, l’objectivitat i la precisió matemàtica que impulsa la feina de les arts escèniques… Són representacions exagerades. Això no vol dir que tot sigui el mateix, òbviament no ho és. Però el procés de l’art i la ciència és molt similar, només en varia el producte final. I jo crec que com més aviat puguem descartar aquesta idea que els sentiments són dolents, que la ciència sempre té raó, que són processos només rigorosos i lògics, que els altres són creatius, que un és tot sentiment i que l’altre manca d’ell… Com abans puguem descartar això i reparar aquest pont entre la Il·lustració i el Romanticisme, abans tindrem un sentit més holístic del nostre futur com a espècie.

Francisco Mora. Gràcies.

Ken Robinson - ¿Qué hace falta para ser un buen profesor?
1:13:08
Eva Millet. Hola, senyor Robinson. Em dic Eva. Sóc periodista, escriptora i també tinc dos fills. Li volia preguntar: A part de la creativitat, quines habilitats necessiten els nostres joves, els nostres nens, per al futur que ve? Quines serien per vostè les tres habilitats clau per als nostres fills?

1:13:59
Eva Millet. Es parla molt de les destreses del segle XXI. La qüestió és que alguns dels reptes que afrontem ara, sens dubte, són exclusius dels nostres temps. Cap generació a tota la història ha crescut en una cultura digital com la que està vivint aquesta generació. En fi, la gent de la meva generació ens vam adaptar al món digital. Vam començar vivint en un món analògic de televisió i llibres. La cultura digital ho ha canviat tot, no n’hi ha dubte. O ho ha afectat tot, hauria de dir. Quan vaig fer la xerrada a TED el 2006, recordo que vaig dir: “Ningú sap com serà el món d’aquí cinc anys”. Bé, no cal ser vident per dir això. Però és curiós que l’smartphone, més concretament l’iPhone, encara no havia sortit, no va sortir fins l’any 2007. I quan penses en l’impacte que l’iPhone i similars han tingut en poc més de deu anys sobre la feina, la socialització, els hàbits mentals, les relacions… era impossible d’imaginar. Ni tan sols la gent d’Apple, l’any 2007, sabia què provocarien. Sé que no, perquè els conec. Però tot això segurament quedi eclipsat per allò que és a punt d’arribar amb la intel·ligència artificial en les seves formes diverses. Això sembla, com a mínim. Així que hi ha coses que hem d’aprendre ara que són noves. Però hi ha altres coses que hem d’aprendre, que són les mateixes que sempre hem hagut d’aprendre: principis antics i pràctiques que són comunes a tota la humanitat. El que sí que sembla probable és que la velocitat dels canvis es continua accelerant, i seran tan impredictibles com fins ara, si no més. I l’impacte de la intel·ligència artificial afectarà tot tipus de feines que anteriorment crèiem que només els éssers humans podien emprendre: en el sector dels serveis, en el dret, en la medicina, en les professions assistencials… En fi, moltes d’aquestes coses segur que canviaran, si és que no acaben desapareixent. Dic que és impredictible perquè totes aquestes coses ho són. És a dir, les noves tecnologies generen tot tipus d’efectes secundaris, i sovint generen feines que ningú pensava que podrien existir. Així que és molt difícil dir com evolucionaran les coses, però jo crec que podem afirmar que en el futur ens hauríem de concentrar molt més en: Quines capacitats són característiques dels humans? Què tenim els éssers humans que haguem de cultivar? Des de l’època de la Revolució Industrial ens hem estat concentrant en el fet que la gent faci coses que les màquines poden fer perfectament ara. De fet, deshumanitzem la gent per encaixar-la dins les economies industrials, i crec que ara ens hem d’humanitzar de nou mitjançant l’educació.

1:17:15
Ken Robinson. Però si dubteu de mi, sé que no és el cas, però és interessant tornant a la qüestió dels sentiments i les emocions… Segons l’Organització Mundial de la Salut, la segona causa de malaltia dels éssers humans el 2020, i de mortalitat, serà la depressió. La depressió. Som en una època en què el món és més pròsper que mai. Sé que la bretxa també ha augmentat, però si penso en les vides que duem ara, en comparació amb aquelles que vivien fa 100 anys, vivim en un món de fantasia i abundància, en comparació. Els meus pares, quan eren petits, no haurien somiat els luxes que ara donem per fets. Però no hem recollit els fruits en relació al benestar, desenvolupament espiritual o satisfacció. La gent està tan deprimida, enfadada i agressiva com ho ha estat sempre. Ara estem veient a Europa i als Estats Units el sorgiment d’un moviment populista en què la gent es torna a llançar contra els altres, i ja sabem com va acabar això l’última vegada. El fet, segons la meva opinió, és que ens estem desenvolupant més de pressa tecnològicament que espiritualment. Les tecnologies sobrepassen la nostra capacitat d’assumir-les. L’educació hi ha de fer un paper, crec jo, per ancorar-nos a terra, en certa manera. Al meu llibre dirigit als pares, així com al meu llibre Escuelas creativas, tracto el tema de les competències que hauríem de desenvolupar. “Competències”és una paraula que s’utilitza molt últimament. Vol dir un conjunt de capacitats pràctiques. Jo en vaig escriure vuit al llibre, és que em vaig deixar endur. Però si n’hagués d’escollir les més importants, jo crec que la creativitat és important, per les raons que ja he dit. Els nens tenen unes capacitats naturals tremendes, però les han de cultivar, les han de cultivar perquè no se’ls tanquin les portes del futur, perquè puguin fer servir aquestes capacitats per forjar-se una vida que tingui sentit per a ells.

1:19:27
Ken Robinson. Però, col·lectivament, també necessitem utilitzar tot el nostre potencial. Tenim grans problemes per resoldre de manera local i mundial. I hem de ser capaços de pensar amb rapidesa i adaptar-nos-hi. La compassió, per exemple, és un conjunt de capacitats. No és només tenir bons sentiments vers la gent. Hi ha una diferència entre empatia i compassió. L’empatia és important. Però ja sabeu com va això. Des de fa molt se’n parla, si t’assabentes que un nen… De fet va sortir una notícia a Anglaterra, un esdeveniment molt tràgic: una mare i una filla, una nena de vuit anys, estaven passejant per la platja al sud d’Anglaterra, i una onada va arribar i les va arrossegar. Una onada de dos metres i mig. I quan la mare va recuperar el coneixement, la seva filla havia desaparegut. Després la van trobar, però va morir. I, com a pare, és difícil pensar-hi i que no t’afecti. A tots ens afectaria. Però després veiem a les notícies que han mort 2.000 persones en un tsunami a l’altra banda del món. Surt a les notícies i no ens afecta tant. És un fenomen que ens afecta a tots. La nostra compassió té un abast limitat. Algú va dir una vegada: “Un mort és una tragèdia, 3.000 són una estadística”. I per la gent és molt difícil sobrepassar cert límit d’empatia emocional. Però sentir-nos malament per alguna cosa o sentir-nos bé no és suficient, ha de ser quelcom d’actiu. Jo crec que la compassió és la part pràctica de l’empatia. És practicar l’empatia. I ara hi ha moltes pressions que impedeixen que les persones sentin aquest tipus de coses vers altres persones en un moment que és necessari. Les xarxes socials, per exemple, tenen un efecte tòxic, segons la meva opinió, sobre el desenvolupament emocional dels nens. No us ho sembla?

1:21:25
Eva Millet. Quin és l’impacte d’internet, de les xarxes socials, del mòbil, en la creativitat? Jo crec que això és, bé… Això sí que mata la creativitat. Vostè no ho creu?

1:21:38
Ken Robinson. Sí. Pot matar-la, en cert sentit. Jo sempre penso que això de “xarxes socials” està mal dit, és un nom irònic. Perquè no són gens socials. Són antisocials. I hi ha moltes proves que demostren que els nens se senten ansiosos i maldestres en entorns normals a causa de tota la dinàmica de les xarxes socials. És molt estrany. Així que la compassió… La col·laboració és un conjunt important de destreses pràctiques que la gent ha d’aprendre. Em centro en les destreses més que en el coneixement teòric que han d’adquirir. Perquè l’educació hauria de ser molt més que asseure’s a pupitres i estudiar proposicions. Els filòsofs farien una distinció, una que em sembla important, entre el “saber que”, el “saber com” i el “saber això”. El “saber que” és allò que acostumem a ensenyar a les escoles. És allò que els filòsofs consideren coneixement proposicional: això-és-així. És a dir, dates històriques, esdeveniments, circumstàncies, la taula periòdica… Coses fàcilment verificables com a certes, o que són així independentment que una persona ho sàpiga. Però també idees teòriques, així com informació objectiva. Saber que és així. No vol dir que sigui cert, però és un tipus de coneixement. I els plans d’estudis són plens d’això. I això és important, però no ho és tot. També hem de “saber com” fer les coses. No és el mateix saber analitzar un quadre a Història de l’art que pintar un quadre. No és el mateix saber analitzar música que produir-la. No és el mateix saber pujar-nos a un cotxe que saber desmuntar-ne el motor. El món depèn del coneixement pràctic. El coneixement de com produir coses i fer que ocorrin. Les escoles no fan això gaire bé. Especialment a causa de l’èmfasi que posem en arribar a la universitat. Tendim a retallar la formació professional de les escoles, la considerem de segona categoria.

Ken Robinson - ¿Qué hace falta para ser un buen profesor?
Quote

"Nosaltres som desenvolupant-nos més ràpidament tecnològicament que espiritualment. La educació té que anclar-se al sòl ".

Ken Robinson

1:23:48
Ken Robinson. Així que, si fas una carrera a la universitat se’t considera molt intel·ligent. Però si esculls la formació professional, seràs percebut com a menys intel·ligent que aquells que han anat a la universitat. I el món depèn de gent que pot fer coses. I després hi ha el “saber això”, que és en allò que es basa l’empatia. Com a ésser humà, què és això? Les arts treballen molt amb aquest tipus de saber. No exclusivament, però també. És la naturalesa de l’experiència i allò que significa, és la nostra experiència d’això. Jo diria que la creativitat, la compassió i la tercera seria la col·laboració. El motiu pel qual dic “col·laboració” és perquè les escoles emfasitzen la competició. I la competició fa el seu paper, però les nostres comunitats, les nostres ciutats, les nostres famílies, els nostres veïns, depenen del fet que la gent col·labori. Una gran ciutat com Madrid, torno a allò que dèiem abans, és un sistema altament complex i canviant. Cada cop que pujo a un avió, recordo la col·laboració. És a dir, fixeu-vos en tot allò que és necessari per construir aquest avió, en primer lloc… Per enlairar-se. No em refereixo a les lleis de la física, sinó a la coordinació massiva d’activitats, horaris… per assegurar-se que la tripulació puja a l’avió, que no xoca amb altres avions durant l’enlairament, que ocupa el seu lloc a l’espai aeri, l’aterratge, el menjar… En fi, duem a terme totes aquestes coses… i després ens enfadem si la nostra maleta triga a sortir. El miracle és que hagi arribat. Els éssers humans són criatures altament col·laboratives. Però això no ho ensenyem a les escoles, allò que ensenyem és a competir. I no és una idea abstracta, necessitem més treball pràctic en equip a les escoles que serveixi perquè la gent practiqui el fet de treballar junts i aprendre els uns dels altres. Així que, si n’hagués d’escollir tres, serien aquests.

1:25:48
Alicia Banderas. Hola, senyor Robinson, un plaer. Em dic Alicia Banderas, soc psicòloga i mare. I em preocupa l’excessiva sobreestimulació a què estem sotmetent ara als nostres nens i nenes perquè potser siguin més intel·ligents. M’agradaria saber si vostè creu que cada cop més les persones són o som més intel·ligents, com diu l’efecte Flynn, que cada generació diguem que augmenta el seu coeficient intel·lectual. Moltes gràcies.

1:26:18
Ken Robinson. Tinc els meus dubtes sobre el coeficient intel·lectual. El coeficient intel·lectual té un origen curiós. Com a psicòloga, tu el coneixes. Però per a qui no ho sàpiga, els orígens del coeficient intel·lectual es remunten a finals del segle XIX. Va ser un cosí de Charles Darwin qui es van interessar originalment en les investigacions que donarien pas al test d’intel·ligència. Li interessava la idea de la selecció natural al món animal. I es preguntava… No parlem de Charles Darwin, sinó del seu cosí. Es preguntava si alguna cosa semblant ocorria al món humà. Va observar, per exemple, que el món humà es componia de persones amb molt d’èxit i de persones amb menys èxit, de rics i de pobres. I es preguntava si això es devia a una predisposició genètica. Jo crec que ell va obviar el fet que els rics es podien permetre una educació i perpetuar així les seves circumstàncies d’una manera que els pobres no podien. Però el cas és que va començar a desenvolupar aquests tests. Finalment els elaboraria, en certa manera, un psicòleg francès… No recordo el seu nom ara. Treballava a París, a principis del segle XX, amb nens amb necessitats especials. I, bàsicament, era una sèrie de preguntes per obtenir una mesura, més o menys objectiva, de la capacitat i el desenvolupament intel·lectuals. El problema és que els tests d’intel·ligència són bastant limitats. Són proves que mesuren cert tipus de raonament deductiu, cert tipus de raonament lògic. Però els tests d’intel·ligència, normalment, no engloben tot allò que s’utilitza a les arts, per exemple. No paren gaire esment a les coses que associem amb la creativitat. Però van coincidir amb l’auge de l’educació massiva i es van convertir en eines útils per classificar les persones en diferents categories a les escoles. A més, als Estats Units, va coincidir amb l’auge de l’exèrcit. Necessitaven seleccionar gent per a l’exèrcit.

1:28:44
Ken Robinson. Així que tenen una curiosa història econòmica i sociològica. Però tendim a pensar… O la gent tendeix a pensar, crec que de manera equivocada, que els tests d’intel·ligència ofereixen algun tipus de mesura objectiva, fiable i absoluta de com de llesta és la gent. Així que la gent diu: “Tinc un coeficient intel·lectual de tant”. Com si això, de nou, et digués tot el que necessites saber d’ell. Jo sempre he estat escèptic sobre això. Conec molta gent molt llesta a qui no li van gaire bé els tests d’intel·ligència. Tampoc no els van bé els mots encreuats. A la gent li poden anar bé moltes coses i malament d’altres. Jo conec poetes brillants que tenen dislèxia, a qui els costa escriure, però que tenen un do meravellós per les paraules. Conec músics brillants que no saben llegir partitures. La intel·ligència humana és molt més rica. Oi que sí? És complexa i té uns matisos que no es poden captar amb una simple prova de 20 minuts, tant és els números que generi. I un exemple curiós és el fet que els resultats dels tests d’intel·ligència vagin millorant any rere any. Bé, jo no soc psicòleg, segurament ens hauries d’ajudar a comprendre per què sembla que passa això. Però els tests d’intel·ligència han tingut un paper a la història. Per exemple, quan la gent arribava a l’illa d’Ellis, als Estats Units, durant la guerra, a la primera part del segle XX, se’ls feia un test d’intel·ligència. En època de guerra. I se’ls assignava una destinació a l’exèrcit dels Estats Units. Alguns arribaven a l’illa d’Ellis, immigrants, i se’ls enviava directament a l’exèrcit. Ni tan sols arribaven a la seva destinació. Els feien aquests tests d’intel·ligència… Fa temps vaig escriure sobre això en un llibre titulat “Out of Our Minds: Learning to be Creative”.

1:30:34
Ken Robinson. El que em cridava l’atenció d’això era que si treies més de certa nota al test d’intel·ligència, t’enviaven a l’escola d’oficials de l’exèrcit nord-americà. I si hi treies menys de certa nota, t’enviaven a infanteria. Bé, tots sabem què els passava a la major part de soldats d’infanteria durant la Primera Guerra Mundial, per exemple. Al document d’avaluació hi havia una categoria pel test d’intel·ligència militar. Si quan en rebies el resultat eres per sota de cert nivell… Era esgarrifós, hi posava: “D’escàs valor militar”. “D’escàs valor militar”. Ja sabies què volia dir això. Que no eres més que carn de metralladora. Així que el test d’intel·ligència es va convertir, literalment, en qüestió de vida o mort per a algunes persones. Als Estats Units… Dic Estats Units perquè allà estan molt obsessionats amb el coeficient intel·lectual. Als Estats Units, si puntues per sota de cert nivell al test d’intel·ligència, no ets responsable dels teus crims. Així que si comets un assassinat, en alguns estats no pots ser executat si el teu coeficient intel·lectual és molt baix. Perquè consideren que no ets prou competent per ser responsable dels teus actes. Bé, doncs hi ha hagut diversos casos, que cito al llibre, de presos… N’hi va haver un en especial que va ser condemnat a cadena perpètua perquè no era prou llest com per ser executat. Així que es va inscriure a programes educatius a la presó. I en el transcurs de deu anys, el seu coeficient intel·lectual va augmentar. Fins que, finalment, va sobrepassar el llindar i ja era prou llest com per ser electrocutat. No era tan llest com creien, en retrospectiva, em sembla. Hi va haver un gran debat sobre aquest tema. Què vol dir això? Vol dir que podem prosseguir amb l’execució perquè ara ja és apte. Com deia, és una qüestió de vida o mort. Però si la intel·ligència fos quelcom inamovible, com creuen o creien algunes persones, aleshores el teu coeficient intel·lectual és com el teu grup sanguini. Et diu com de llest ets. Si fos així, aleshores no podria millorar amb el temps. No hauria de millorar de generació en generació, oi? A no ser que hi hagués alguna cosa a l’aigua que hi contribuís.

1:33:04
Ken Robinson. Tot això apunta al fet que en tot això influeixen les pràctiques i prejudicis culturals, i les proves de l’adaptabilitat i el potencial de creixement de les ments humanes quan s’exerciten i es desenvolupen adequadament. No sé el suficient com per saber per què la gent creu que, al món dels tests d’intel·ligència, l’efecte Flynn continua. Però sé que continua. I la meva resposta és: Ho podem considerar de nou? Allò que a mi m’ha interessat sempre no és que les persones treguin millor nota als tests d’intel·ligència, sinó que la gent tingui una concepció molt més rica de la intel·ligència. Perquè si acabes amb una visió limitada de la intel·ligència, com deia abans, acabes amb una gran visió de la discapacitat. I conec tot tipus de persones a qui se’ls ha complicat la vida per creure que no són prou intel·ligents perquè això és el que els van dir a l’escola, o potser perquè no estan a l’altura en comparació al concepte estàndard d’intel·ligència que té la gent. I fora de l’educació, hi ha tot tipus d’indicis que apunten al fet que la intel·ligència és quelcom molt més ric. Va ser Francis Binet qui va desenvolupar aquests tests. Francis Binet va desenvolupar els tests, i el cosí de Charles Darwin era Sir Francis Galton. Ell va ser qui va desenvolupar aquests tests a França amb la intenció d’ajudar els nens amb necessitats especials. Volia mesurar el creixement i el desenvolupament dels nens. El problema va arribar quan es van convertir en un sistema massiu de classificació i filtració. Jo crec que, en certa manera, és evident que aquí hi ha un esglaó evolutiu. Som millors en les coses que practiquem més. Això en pot ser part del motiu. Què en penses tu, per cert?

1:34:55
Alicia Banderas. Sobretot, associat a l’afany o l’obsessió que tenim d’estimular els nostres fills perquè adquireixin millors habilitats, destreses… Els exposem a pantalles molt d’hora per aconseguir que siguin brillants… Tots aquests esforços que fem per mesurar després una intel·ligència cognitiva, o fins i tot també els exposem a aprenentatges molt més complexes per als quals, per edat, els seus cervells no estan preparats. Aleshores, em preocupa més aquest fet d’utilitzar i mesurar la intel·ligència perquè tinguem aquest objectiu que els nostres fills siguin intel·ligents, en comptes que siguin persones amb satisfaccions a la vida, o que hi hagi, com ha dit vostè abans, altres tipus de capacitats com la creativitat, la col·laboració, l’empatia, el sentiment d’elevació… És a dir, coses que potser són millors per a la intel·ligència emocional que aquest afany perquè els nens sàpiguen més coses o que se’ls posin tasques perquè adquireixin millors coneixements.

1:35:58
Ken Robinson. Sí. Hi estic d’acord. Ho sento, no he respost a la segona part de la teva pregunta. He parlat només del coeficient intel·lectual perquè m’he emocionat. Però a trets generals, sí que crec que és cert que… Bé, en primer lloc, òbviament, fas millor alguna cosa si la practiques de manera adequada. I els nens tenen tot tipus de capacitats que sovint descuidem. Però una altra cosa interessant és… També crec que alguns pares han caigut a la trampa d’exercir massa pressió sobre els seus fills perquè siguin bons en tot allò que fan i que abastin massa coses. I tornem a allò que dèiem abans. Els pares han d’aconseguir un equilibri i ser judiciosos. Per exemple… Us puc fer una pregunta? De nens, quant de temps passàveu jugant a fora? Només jugant. Molt, molt? Igual que jo. Jo vaig créixer a Liverpool, als anys 50, i quan tornàvem a casa de l’escola sortíem al carrer a jugar. O al parc del barri. Durant hores i hores. No ens abellia ser a casa, la veritat. Només anàvem a casa a menjar. D’acord? Érem com gats. Si hi havia menjar, tornàvem a casa. Si no, anàvem on hi havia el menjar. A casa d’algú. Els nens d’avui dia no juguen tant d’aquesta manera. Jo presideixo una iniciativa internacional anomenada “Embrutar-se és bo”. El seu objectiu és promoure la importància del joc infantil. Hem preguntat a 12.000 famílies d’arreu del món, per a una enquesta que acabem de fer, quant de temps passen els nens jugant a l’exterior. I… De mitjana, i això és així gairebé a tot arreu, els nens passen molt menys temps jugant a l’exterior que nosaltres. Normalment menys d’una hora. Sovint no arriba ni a una hora. A vegades res, no juguen a l’exterior. Alhora, les escoles de molts llocs del món estan reduint el temps de joc. I les escoles ho fan perquè estan dirigides a la competició i als exàmens. I perquè consideren que el joc no importa, suposadament, o algú ho considera així.

1:38:21
Ken Robinson. I la raó del fet que els nens no juguin a fora és perquè els pares solen tenir por de deixar-los sortir. És perquè tenen massa deures per fer. És perquè no hi ha prou llocs on jugar. I també perquè hi ha moltes més coses dins amb les quals distreure’s que a fora. Molts nens, segons l’enquesta, preferirien, per exemple, jugar al futbol en un videojoc que sortir a fora a jugar al futbol de debò. Doncs el motiu pel qual fem aquesta campanya és perquè el joc no és una bajanada. El joc és vital per al creixement i el desenvolupament dels nens. És important socialment, cognitivament, emocionalment i físicament. Els nens sempre han jugat i és de vital importància que juguin, per totes aquestes raons. Però una de les raones per les quals passen menys temps jugant és que els pares programen massa activitats als seus fills. I quan surten a fora, sovint és una activitat en equip supervisada pels pares. Son allà subjectant-los la jaqueta i cridant-los des d’un cantó. Perquè volen que els seus fills siguin més competitius. I per totes aquestes raons, ara crec que és molt important que reconeguem que la infància és una etapa molt important i que hem de permetre que els nens siguin nens. Els nens d’ara, a una edat molt primerenca, pateixen depressió. Com els adults, pateixen tot tipus de trastorns emocionals que són generats pel sistema. A les escoles s’estan diagnosticant en els nens amb problemes d’atenció. I se’ls medica per això. De fet, només amb deixar-los sortir a jugar, molts d’aquests problemes desapareixen.

1:40:03
Ken Robinson. Això n’és una part. Jo crec que ens hem de relaxar una mica amb els nens. Per exemple, nosaltres ho hem fet fins a cert punt amb els nostres fills. Els intentes donar totes les oportunitats possibles. Però mai saps si hi haurà conseqüències negatives si els obligues a fer massa coses. Jo crec que els hauríem d’animar a passar menys temps amb els aparells. Dic “animar-los”, però crec que a vegades simplement no els hauríem de permetre utilitzar-los. Part del paper com a pare és dir: “Prou! Apaga això!”. Però sí, per totes aquestes raons, crec que aquest és l’equilibri que s’ha d’aconseguir.

Ken Robinson - ¿Qué hace falta para ser un buen profesor?
1:40:41
Ángela. Hola, senyor Robinson. Em dic Ángela, soc professora de secundària i treballo com a assessora en una editorial. Als llibres, analitza les escoles d’avui, les aules d’avui i les del passat. I m’agradaria preguntar-li com imagina que seran les aules d’aquí 20 o 30 anys. Què li agradaria trobar-hi?

1:41:00
Ken Robinson. D’acord. Bé, abans he de dir que estic a favor de les escoles. Hi ha gent que no ho està. Hi ha tot un moviment per acabar amb les escoles i l’escolarització. Però jo crec que les escoles són molt importants. Hi ha una cosa que dic a Tú, tu hijo y la escuela, aquell llibre meravellós que us deia abans. L’acaben de publicar. És genial. Aquell. Hi dic que hi ha una diferència entre l’aprenentatge, l’educació i l’escola. És a dir, als nens els encanta aprendre. Els éssers humans som les criatures més curioses que mai trobarem. Acabem de tenir una neta, té cinc mesos. I com tots els nadons, té un interès enorme per tot allò que passa al seu voltant. No hi ha qui l’aturi. Cada cop és més curiosa. Aquest és el gran impulsor d’allò que aconseguim. Els nens adoren aprendre. L’educació no agrada a tothom, i alguns ho passen malament a l’escola. La diferència és que l’educació, com jo la concebo, és un programa d’aprenentatge més formal. És un programa més deliberat, en el qual s’assumeix que hi ha coses que volem que els nens aprenguin i que no volem deixar en mans de la sort, per raons culturals o d’un altre tipus. O si hi ha coses que ens semblen molt difícils perquè ells les esbrinin per si mateixos. Així que els hem d’ajudar. Per aquestes i altres raons, tenim sistemes formals d’educació. I hi ha qui ho adora i qui no ho suporta. Molts ho passen malament a l’escola. I la raó és, segons la meva opinió, que a vegades se’ls exigeix aprendre coses que no els semblen interessants o que no se’ls ensenya de manera interessant.

1:42:53
Ken Robinson. I a vegades perquè les escoles no contribueixen a les condicions naturals de l’aprenentatge. Per exemple, fent que es trobin tot el dia asseguts. Dividint el dia en trossos iguals de temps. Posant-te algú davant que et parla. Obligant-te a fer coses quan estàs cansat. Obligant-te a fer coses amb gent que no et resulta estimulant. Tot tipus de coses. I molts cops estàs passant un moment emocional molt difícil però, no obstant això, ho has de fer. I després hi ha l’amenaça de l’examen, que si suspens tens problemes. A les escoles i els sistemes educatius hi ha tot tipus de coses que són contraproduents per les ganes d’aprendre. No sempre, no sempre és així, però sí sovint. Així que jo crec que és important tenir escoles perquè… Com deia abans, el que aprenem, ho aprenem els uns dels altres. No vivim aïllats, és important que ens adonem que aprendre és una cosa social i cultural, a més de personal. Així, el meu objectiu és ajudar a definir de nou les escoles. I treure de les escoles les coses que impedeixen que la gent vulgui aprendre. I introduir més coses a les escoles que facin que la gent vulgui aprendre. No només pel seu compte, sinó els uns dels altres. Així que, si t’atures a pensar-ho, si tornes al concepte bàsic d’escola… Avui dia, solem considerar les escoles com una mena d’institucions. Però si oblidem això un moment, una escola, en el fons, és una comunitat de gent que aprèn. De gent que s’ajunta per aprendre els uns dels altres. Es pot muntar una escola a qualsevol lloc. Es pot muntar una escola en un parc, pots muntar una escola a casa teva. Això és una mena d’escola. Si tinguéssim tot el dia, podríem reorganitzar tot això i fer-ho d’una altra manera. No ho faig ara perquè ja està muntat així. Però una escola és gent que s’ajunta per aprendre els uns dels altres. Poden ser dues persones, deu persones, poden ser 1.000 persones. Així que el repte no és acabar amb les escoles, sinó tornar a imaginar com podrien ser. De manera que es fomenti i es cultivi l’apetit d’aprenentatge per saciar-lo adequadament, en comptes de, com ocorre tan sovint a l’actualitat, reprimir-lo i fer no només que la gent hi perdi l’interès, sinó al contrari, que es reveli contra tot el procés. Com ho fan alguns, que abandonen l’escola. Simplement no l’acaben, la veuen com una cosa que han de patir i que han d’acabar com abans millor. I com s’aconsegueix això? Si t’atures a pensar-ho, caldria mantenir-ne alguns elements. Jo crec que les escoles necessiten el seu pla d’estudis. El pla d’estudis és allò que volem que s’aprengui.

1:45:33
Ken Robinson. Repeteixo que em sembla perfectament raonable plantejar-nos de forma col·laboradora què és allò que volem que els nens aprenguin avui dia. I jo crec que millor que dividir en grups d’assignatures és agafar la idea de les competències i dir: Quines coses ajudaran a desenvolupar aquestes competències? I aleshores començar a considerar-les no com a assignatures, sinó com a disciplines. La música no és una assignatura en el sentit literal del terme. No és només un munt de contingut. La música és un conjunt de destreses i sensibilitats intel·lectuals, emocionals, físiques, tècniques i culturals. Si escoltes música d’una cultura aliena amb la qual no estàs familiaritzat, potser no hi trobis cap sentit. Recordo la primera vegada que vaig visitar la Xina, a Hong Kong, i vaig anar a una òpera xinesa. No tenia ni idea de què feien. Per a una oïda europea, allò sonava com si estigués desafinat. Era un so estrident i desagradable. I no tens ni idea de què estan fent. Però després hi entres de ple i… Això era en un estadi, era com un partit de futbol, i a la gent li encantava. Però jo no n’entenia el codi. Sovint, amb la música passa això. De la mateixa manera, les matemàtiques no són una assignatura en el sentit de ser un conjunt de proposicions que cal aprendre. Les matemàtiques són una disciplina preciosa altament creativa, amb arguments molt polèmics en el seu nucli sobre la natura i l’estructura de les matemàtiques i el seu funcionament. I engloba un conjunt de disciplines i camps d’estudi diferents. Però m’agradaria veure les matemàtiques, les arts, les humanitats, l’educació física i els idiomes interactuant al pla d’estudis.

1:47:22
Ken Robinson. Ensenyar i aprendre en part és això. És un grup que s’ajunta per ensenyar i aprendre. Les millors escoles que conec són altament interactives i dinàmiques, i els professors treballen amb els estudiants per planificar allò que s’aprèn. Hi ha ritmes regulars. Per exemple, a les escoles de Finlàndia hi ha descansos regulars. Cada 45 minuts, els nens tenen un descans de deu minuts. Se’n van a fer una altra cosa. Se’n van a córrer a fora, tornen… No tenen cap problema d’atenció. Perquè saben que els nens necessiten aixecar-se i córrer per fora, necessiten estar actius. En quant a la cultura, han de ser altament col·laboradores. Per això les escoles democràtiques són tan bones. En una escola cal un horari molt flexible. D’aquesta manera, la gent pot deixar una cosa i posar-se a fer una altra cosa que li interessi més. En una escola cal molta autodeterminació. En lloc d’obligar els nens a asseure’s i fer alguna cosa sense que puguin escollir. Hi ha coses que han d’aprendre, però haurien de tenir molta més llibertat per escollir quan i amb qui fan les coses. I tot això que estic dient no són teories. Us puc mostrar escoles que ho estan duent a la pràctica a l’actualitat. Escoles que estan reinventant els ritmes de la vida institucional i obtenint molts millors resultats per això. I cal una escola on l’avaluació no es percebi com un desafiament, sinó com un suport per a l’aprenentatge, que és allò que hauria de ser. I les noves tecnologies ens permeten fer això d’una manera molt més eficient. Ara podem tenir portafolis i programes d’aprenentatge molt més individualitzats. Conec escoles on els nens tenen el seu propi horari.

1:48:58
Ken Robinson. I també edats mixtes a l’ensenyament i l’aprenentatge. No hi ha cap raó per separar i ensenyar els nens per edats. A les famílies no ho fem, i a les escoles no cal fer-ho. No és un principi educatiu, és per comoditat en la gestió. En realitat és bastant incòmode, però per això ho fem. Així que si tornem a inventar el funcionament de l’escola, si trobem les coses que obstaculitzen l’aprenentatge i les substituïm per aquelles que el facilitin, podrem mantenir les escoles, però tornades a imaginar. I no hi haurà una sola manera de fer-ho, de la mateixa manera que no hi ha una sola manera de fer música, un sol grup musical o un sol tipus de restaurant… Tot anirà bé si canviem la nostra manera de pensar.

1:49:42
Ken Robinson. Moltes gràcies.