“Què prefereixes, ser intel·ligent o ser feliç?”

Edgar Cabanas. Soc l’Edgar Cabanas, professor i investigador en el camp de les emocions i de la felicitat. I autor del llibre ‘Happycracia’.

Marta Asenjo. Hola, Edgar, em dic Marta, soc psicòloga i, bé, tu també ets psicòleg i autor del llibre ‘Happycracia’. Volia saber, perquè en aquest llibre dones una visió crítica del concepte de felicitat, com veus tu la felicitat en aquests temps? I què és exactament això de la “happycràcia”?

Edgar Cabanas. Bé, moltes gràcies, Marta, per la pregunta. “Happycràcia” és un terme que vam encunyar al llibre, que vam utilitzar per posar un títol al llibre, però, sobretot, per caracteritzar aquest discurs de la felicitat i, sobretot, per analitzar quin és l’impacte que té aquest discurs a la societat. La primera de les característiques que acostumo a destacar és que és una visió, una idea, un discurs, enormement individualista. Individualista perquè centra molt l’atenció, posa molt el focus a la mateixa persona i tendeix a ignorar, a desdibuixar, si més no, el paper que les circumstàncies de cada persona tenen a l’hora d’entendre la seva felicitat o el seu benestar. Em refereixo a circumstàncies com les seves condicions materials, les seves condicions econòmiques, socials, les seves condicions laborals… És a dir, tot el que envolta el context de la persona. També et diria que el discurs de la felicitat, avui dia, és un discurs força simplista en dos sentits. Un d’ells és que els missatges que es relacionen amb tot aquest discurs de la felicitat tendeixen a ser del tipus: “Amb actitud, tot es pot”, “Si vols, només ho has de desitjar per aconseguir-ho”, “Només cal tenir una actitud positiva perquè totes les coses surtin més o menys com volem”. I, bé, això no és ni de bon tros així. Òbviament, no és tan senzill. Tant de bo fos tan senzill, però no és així, malauradament. I creure’s aquestes coses, el problema és que pot generar molta frustració, creure que les coses poden sortir com volem pot fer perfectament possible que generem expectatives irreals respecte als possibles resultats que en puguem obtenir. O, també, pot fer que no es facin els passos necessaris per aconseguir alguna cosa, precisament perquè ens preferim conformar amb aquesta imatge ideal que tenim o que creiem, o que ens hem muntat.

També és força simplista en el sentit que, molts cops, els missatges i els discursos de la felicitat, les receptes que escoltem i que estem permanentment, diguem-ne, envoltats d’elles, als llibres d’autoajuda, per exemple, al “coaching” o a tota aquesta indústria que hi ha al voltant de la felicitat, tendeixen a oferir-nos, diguem-ne, receptes, guies, trucs, consells que són enormement genèrics, que sembla que han de servir per tot el món. Aquest discurs genera la idea que tot el que fem, perquè serveixi, perquè valgui, perquè li donem valor, perquè tingui sentit, ens ha d’aportar, d’alguna manera, algun benefici. Ha de repercutir en el nostre benestar, en la nostra satisfacció personal. Ha d’estar relacionat amb com aconseguim els nostres objectius, com desenvolupem els nostres projectes, i és molt autoreferencial, té molt poc en compte també com el que fem contribueix o impacta en la resta. Perquè una de les coses que cal tenir en compte és que, molts cops, el que fa feliç a una persona pot ser, precisament, el que fa infeliç a una altra. Aleshores, normalment, quan parlem de felicitat individual, hem de tenir en compte que el que fem pot ser, precisament, un impediment perquè altres persones també obtinguin el seu benestar o aconsegueixin els seus objectius. I, no obstant això, aquest discurs de la felicitat sempre és el: “Jo, jo, jo”, oi? Com jo em gestiono, com jo aconsegueixo els meus desitjos, com jo desenvolupo les meves metes, compleixo els meus objectius, i crec que, en aquest sentit, és força egoista i narcisista, massa centrat en la mateixa persona. I, finalment, diria que el discurs de la felicitat actual és, sobretot, principalment, un discurs molt consumista. La felicitat és avui dia un producte de consum, i no un producte de consum qualsevol, és el producte estrella de tota una indústria que diu oferir-nos les claus perquè siguem més feliços.

Em refereixo, per exemple, a explotar la idea o la venda de les experiències. Vendre’t experiències, que és una cosa molt comuna, que no només se’ns vengui un producte, sinó que se’ns vengui, de fet, l’experiència del producte. Però també passa amb altres béns immaterials o abstractes, com poden ser les identitats, com és la salut i com són, per descomptat, les emocions.

Marta Asenjo. Tindries tu una definició pròpia de felicitat?

Edgar Cabanas. Algun cop m’han preguntat, sabent que en tinc una aproximació crítica, m’han dit: “Ep, i això de la felicitat, de debò existeix?”. Jo crec que la felicitat existeix com un negoci. A les últimes dècades ha estat una de les indústries que més fortament ha crescut i que més beneficis ha donat i que no s’ha ressentit amb les crisis, sinó que, precisament, al contrari, sembla que les crisis són un moment en què més es demanden tot aquest tipus de productes, precisament, perquè aquesta indústria capitalitza el malestar que hi ha al voltant i es nodreix també d’ell. Hi ha tant d’això, tants d’aquests productes al nostre voltant que ens podem preguntar per què, a hores d’ara, no som tots i totes ja molt feliços, ja que tenim a disposició tots aquests productes que, suposadament, tenen garanties de fer-nos més feliços, de contribuir al nostre benestar, de fer-nos créixer personalment. Bé, home, doncs la resposta és evident, oi? Doncs perquè ni existeixen aquestes claus per ser més feliços ni, per tant, les ha descobert ningú.

Ni els científics i els experts d’avui dia, com tampoc les van descobrir aleshores els científics o els suposats descobridors de la felicitat que hi ha hagut al llarg de la història. Perquè n’hi ha hagut molts. I, per descomptat, això no és un discurs nou, la idea d’haver assolit una forma, o un mètode, o una teoria nova sobre la felicitat per desentranyar els seus secrets no és una cosa nova a la història, ni de bon tros. Dit d’una altra manera, del que la indústria de la felicitat viu no és tant de solucionar el problema de la felicitat com d’haver convertit la felicitat en un problema per al qual diu tenir i ens ofereix la solució que és una cosa ben diferent.

Marta Asenjo. I dins d’aquest camp del qual parles, reprendré una cosa que has dit al principi, que són els missatges de: “Si vols, pots”, “Pots aconseguir tot el que et proposes si t’hi esforces”. Quin efecte creus tu que tenen aquests missatges per la gent i què n’opines, al final?

Edgar Cabanas. Crec que tots aquests missatges el que fan és prometre’ns solucions, solucions fàcils a problemes que són més aviat complexos. Solucions que ens diuen que només cal operar sobre nosaltres mateixos, canviar la manera que tenim d’entendre el món, que adoptem una visió més optimista de les coses perquè tot surti una mica bé, o que surti molt millor del que ens va a la vida. I, en aquest sentit, crec que són missatges, per descomptat, enormement temptadors, perquè el que ens prometen és una enorme sensació de control. Ens fan la promesa que, efectivament, podem canviar com és la nostra vida. A aquells que poden estar descontents o que vulguin estar més contents amb la vida que tenen els prometen que és relativament senzill, perquè no consisteix tant a canviar la situació en què viuen, sinó que consisteix principalment a operar sobre ells, canviar les seves actituds, les seves emocions, etcètera.

Jo crec que és enormement temptador per aquesta sensació de control i d’empoderament, potser, que pugui transmetre, però crec que tenen, almenys, tres problemes fonamentals. Tres conseqüències. La primera d’aquestes conseqüències és el missatge d’injusta responsabilització personal que es deriva d’aquest tipus de receptes, d’aquest tipus de discurs. Molts cops se’ns diu que ser feliç, la felicitat, és una qüestió d’elecció personal. Que només cal escollir, es pot escollir ser feliç per ser-ho. És una condició necessària escollir. Tu, per ser feliç, el que has de fer és, en primer lloc, voler ser-ho, escollir ser feliç. S’escull ser feliç o estar infeliç. Quan convertim la felicitat en…, o la reduïm a una mena d’elecció, d’aquest missatge, diguem que es deriva, necessàriament, que el patiment, aleshores, també es converteix en una elecció, oi? Quan convertim la felicitat en una elecció, automàticament el patiment també es converteix en una elecció. I, aleshores, el missatge ara és que si pateixes és perquè, d’alguna manera, vols, o pitjor inclús, perquè t’ho mereixes, perquè se suposa que no estàs fent tot el que està a les teves mans per evitar-ho. T’ho fas tu amb el teu pessimisme, amb els teus pensaments negatius. De fet, són missatges que sentim constantment en forma de: “La depressió és una cosa que ens creem amb el nostre pessimisme”, per exemple, “Qui es deprimeix és perquè vol” i, també, “Qui no surt de la depressió és perquè vol”.

Són, diguem-ne, missatges que, generalment, culpabilitzen, tendeixen a culpabilitzar. Perquè quan les coses et van bé no hi ha cap problema, però quan van malament, aquest sentiment de culpa grava doblement la persona. La segona d’aquestes característiques, o conseqüències, que tenen, com deia, problemàtiques que tenen tots aquests missatges, és que desdibuixen, desdibuixen molt, quan no resten gairebé per complet l’enorme importància que tenen les condicions: les condicions socials, les condicions materials, les condicions familiars, de cada persona a l’hora de parlar d’això del benestar. Per exemple, l’ansietat, l’estrès, la por, la inseguretat, no són problemes, ni únicament ni principalment, de natura psicològica, individual, emocional, sinó que són més aviat problemes de natura social, són problemes estructurals que estan relacionats amb les condicions d’enorme incertesa en què ens movem en el nostre dia a dia. Amb la precarietat, amb la competitivitat laboral, amb l’escassetat laboral, amb la desigualtat. Que sentim estrès, o ansietat, o por, en determinades situacions no és culpa nostra. No vol dir que ens gestionem malament, que no adoptem l’enfocament correcte, l’actitud correcta o el pensament correcte, perquè és normal que estiguem ansiosos, que tinguem por del que vindrà en temps enormement incerts, és normal que estiguem tristos en certes ocasions o passem per etapes d’enorme ansietat i de nerviosisme.

I la tercera d’aquestes conseqüències és que missatges del tipus: “Si vols, pots”, tendeixen no només a afegir més patiment, molts cops, com a resultat, que deia, d’aquesta injusta responsabilització personal o de fomentar aquest sentit de culpabilitat, sinó que també tendeixen a banalitzar el patiment que ja existeix. Dir que, per exemple, realitzant una sèrie d’exercicis senzills, seguint una sèrie de passos senzills, per exemple, escriure en un paper els pros i els contres d’alguna cosa, imaginar-se la millor versió d’un mateix, meditant dos cops al dia, escrivint cartes de gratitud a persones properes i coneguts, dirigint-nos unes simples frases d’ànim… Dir que amb tot això es pot resoldre el malestar, l’ansietat, la depressió, la por, la incertesa i estar, de sobte, millor, o bé així, per art de màgia, és, jo crec, no prendre’s seriosament el patiment d’aquesta persona. Perquè, en el fons, li estàs dient que si ho pots resoldre amb aquesta sèrie de trucs senzills, de receptes senzilles i de passos senzills, en realitat estàs dient a aquesta persona que el que passa no és per tant. Que és pràcticament com si s’estigués queixant inclús per vici, a vegades.

És com si tots aquests productes de la felicitat, aquest discurs de la felicitat i aquests missatges de “si vols, pots” tan característics d’aquest discurs, és com si ens estiguessin dient que, en el fons, no és la vida el que és complicat, sinó que som nosaltres qui ens compliquem la vida, ens la compliquem amb els nostres pensaments derrotistes, les nostres actituds tòxiques, com es diu ara mateix, les nostres emocions negatives, el nostre pessimisme, les nostres… Queixant-nos constantment. És a dir, no adoptant una visió positiva de la vida tendim a complicar-nos nosaltres la vida. Jo crec que això forma part d’aquesta idea que és una simplificació, dir aquest tipus de coses no només és simplificar massa, sinó que molts cops és, jo crec, tenir poca consideració, poca empatia, de fet, respecte al patiment de la resta.

Marta Asenjo. I en aquesta part que menciones de la culpa, de la frustració que, per descomptat, és un dels problemes que resulten d’aquest tipus de missatges tan estesos, a més, a mi m’ha vingut al cap un altre problema que veig força sovint, que és aquesta impossibilitat, aquest no permís per sentir emocions negatives que fa que aquestes s’acumulin i que també generin un problema.

Edgar Cabanas. Sí, és molt comú aquest discurs d’emocions negatives i emocions positives. Crec que és un discurs erroni, és un discurs erroni perquè les emocions no són ni negatives ni positives, són emocions. I, en tot cas, que siguin positives o negatives depèn sempre del context, depèn sempre de la funció i depèn, també, de l’acció o de la reacció que tinguem en aquell moment. Depèn de les conseqüències, és a dir, no es pot definir a priori si una emoció és positiva o negativa. Cal defendre-la, cal definir-ho o cal decidir-ho, en tot cas, a posteriori. Per què? Perquè, a més, tendim a pensar que, com que hi ha emocions positives, que no n’hi ha, però tot el que anomenem emocions positives té resultats positius, i les negatives són les que produeixen resultats negatius. Però això no és ni de bon tros així. El que anomenem emocions positives, com l’optimisme, per exemple, en aquest cas, bé, doncs és cert que molts cops ens pot ajudar, potser, a fer tasques, a iniciar tasques que, en un inici, semblen més complicades o més difícils. És un motivador. Però, per exemple, també poden tenir com a conseqüència que les persones es frustrin més quan, precisament, com a resultat d’haver fet aquestes tasques difícils, doncs tenen els primers fracassos, que es frustrin més davant els primers fracassos, que es frustrin més davant les expectatives irreals que s’han generat respecte als possibles resultats i, aleshores, el cop després sigui major.

Hi ha emocions que, en principi, semblen negatives, però que ni de bon tros han de tenir aquests resultats negatius. De fet, per exemple, emocions com l’enuig o la ira, efectivament, poden tenir resultats molt negatius quan acaben en moments de violència o venjança. Però també són necessaris i són enormement útils per motivar a l’acció quan es tracta de reparar una injustícia. Quan nosaltres contemplem una acció que ens sembla injusta, o un fet que ens sembla que s’està cometent un abús d’algun tipus, aquest enuig que ens produeix aquesta situació ens resulta necessari per intervenir, prendre partit i posar-nos en acció per reparar aquest mal que s’està fent. En aquest cas, és positiva la suposada emoció negativa. Per això dic que no hem de caure en aquest discurs maniqueu que hi ha emocions positives i negatives, que també s’aplica a la idea dels pensaments negatius i positius. Tot i que és molt comú en aquest tipus de discurs dir que no ens hem de permetre una cosa com les emocions negatives perquè, ho veus?, tenen resultats negatius. És aquesta idea de… Tornem a la idea de la responsabilització. Tu estàs malament perquè tens emocions negatives. És culpa teva, d’alguna manera, no les has gestionat bé. El que has de fer és canviar aquestes emocions negatives per les més positives. Per què? Doncs perquè és dolent per la teva salut, perquè és dolent per aconseguir els teus objectius, perquè és dolent per a les teves relacions, etcètera, etcètera. Al cap i a la fi, tenen aquesta idea de responsabilització personal. I, a més, sobre un argument fal·laç, que és la idea d’utilitzar les emocions com si es poguessin dividir en positives o negatives, quan, en realitat, és incorrecte.

Marta Asenjo. Una mica relacionat amb això, he vist que, tot i que sí que ets molt crític amb el concepte de felicitat, reivindiques l’alegria.

Edgar Cabanas. Per dues raons principals. Reivindico l’alegria pel seu caràcter principalment col·lectiu, en contraposició amb el discurs més individualista de la felicitat. D’acord amb el discurs de la felicitat, que és un discurs enormement autoreferencial, com deia, sembla que es pot ser feliç en soledat, que es té prou amb un mateix i que, a vegades, la resta inclús són el problema per, de fet, ser feliç. De fet, la idea de felicitat avui està relacionada gairebé principalment amb característiques sempre personals que estan relacionades amb els nostres pensaments, les nostres emocions, la resiliència, el nostre optimisme, la nostra autenticitat, la nostra autoestima, la manera en què som capaços o no de satisfer els nostres desitjos, els nostres objectius, les nostres metes, els nostres projectes. Crec que… No obstant això, l’alegria té aquest component de ser essencialment compartida. Em refereixo a l’alegria, per exemple, que sorgeix quan aconseguim èxits en equip, quan s’alegra quan guanya amb el seu equip. Podem ser feliços respecte als nostres èxits i a les metes que aconseguim, però més aviat ens alegrem pels èxits de la resta, amb els èxits de la resta.

I també ens alegrem per com som capaços o per la manera en què també contribuïm al fet que les coses, en general, millorin. Les emocions són, al cap i a la fi, això, són accions i reaccions profundament socials i polítiques. Molts cops se’ns obliden, però la funció principal de les emocions no és només sentir-les, no és només ser sentides, sinó que la funció de les emocions és, també, o principalment, ser comunicades i ser compartides. Crec que sentir aquests moments d’alegria… Són un antídot, un parèntesi, ens alleugen, tot i que, malauradament, és temporal, però ens alleugen tot el malestar que ens envolta, la incertesa que ens envolta, la por que ens envolta, l’ansietat, l’estrès al qual estem sotmesos. Crec que aquests moments d’alegria són enormement importants, i més en aquests moments com els que estem vivint. En aquest sentit, reivindico l’alegria com un antídot, com una alternativa més col·lectiva al benestar, a la idea de felicitat i benestar actuals.

Marta Asenjo. Jo, en tot això que parlem, em preguntava com de beneficiós creus que és per a la salut ser optimista.

Edgar Cabanas. Ser optimista no és beneficiós ni perjudicial per la salut. En tot cas, la relació, la direcció d’aquesta relació és més aviat la contrària. Una persona saludable té més raons per pensar o per ser optimista, precisament, perquè té menys problemes de salut. Però per estar saludable, el fet que siguem optimistes o no siguem optimistes, és a dir, que pensem que les coses aniran bé o que aniran millor, no té cap efecte beneficiós, ni de bon tros, directe, sobre la salut. Per estar saludable, el que cal fer és fer coses saludables, realitzar accions que estan relacionades amb la salut directament, que estan relacionades amb l’alimentació, que estan relacionades amb l’exercici. Són aquestes coses les que sí que tenen una relació amb la salut. A l’hora de parlar de la salut, també influeix molt la qualitat de vida, les condicions de vida de la persona. Tenir una feina fa molt per tenir salut, o no tenir tota aquesta quantitat d’estrès i d’ansietat laboral a la qual estem sotmesos també ajuda molt a l’hora de parlar de salut. Existeix un mite molt estès que les creences, que els pensaments, que les emocions tenen un efecte directe i causal sobre la salut, sobre la nostra salut. És un mite, a més, que ve de lluny, és un discurs ja gairebé perenne de la cultura nord-americana, i està molt relacionat amb la cultura, també, amb el moviment new-age i totes aquestes idees del poder de la ment sobre el cos, tan presents a la literatura d’autoajuda, al “coaching” i, també, en més o menys mesura, a la ciència de la felicitat, que molts cops tendeix a confondre causa i conseqüència.

Són aquestes idees que podem controlar la nostra salut, perquè, al cap i a la fi, la nostra salut depèn del que pensem sobre ella, de la nostra manera, diguem-ne, d’entendre-la, del que sentim al respecte. I, aleshores, són discursos que fan èmfasi en aquesta qüestió que un es pot generar o es pot produir algunes malalties de manera emocional. O pensant, amb pensaments negatius o amb pensaments contraproduents. Que això té un impacte directe i que de debò pot crear inclús malaltia. O que també es cura. Igual que la idea que els pensaments o les emocions negatives generen malaltia, o que impedeixen recuperar-se de la malaltia, les positives o els pensaments positius les curarien o ens ajudarien a curar aquestes malalties. Jo crec que aquesta idea, aquests mites, cal enterrar-los. Cal eliminar-los una vegada per totes. Jo crec que són, molts cops, se’n deriven inclús barbaritats que culpabilitzen la gent de la seva malaltia. Hi ha gent que pensa que pot desenvolupar inclús càncer perquè ell mateix se l’ha crear d’alguna manera, o que si no es cura és perquè ell mateix no posa prou de la seva part. Jo crec que això és demolidor. És un missatge molt nociu i és una idea absolutament fal·laç. I no serà, a més, per manca d’estudis que critiquen o que posen molt en dubte aquests suposats efectes directes de l’optimisme sobre la salut.

N’hi ha molts, i fa relativament poc, un dels més recents, a més, tenia un títol molt suggerent sobre això que es titulava una cosa com: “És l’hora de posar fi ja a això del pensament positiu”. Era el títol del “paper”, i que deia que l’optimisme no té una relació substancial ni molt directa amb la salut. Si més no, inclús, a vegades podria ser perjudicial, com deia abans. Per què? Perquè, a vegades, les persones optimistes tendeixen a conformar-se amb el resultat imaginat del que esperen obtenir i, a vegades, no hi posen els mitjans necessaris per aconseguir aquest objectiu. Aleshores, molts cops, pot anar en detriment… La visió optimista sobre la pròpia salut pot fer que no ens prenguem la nostra salut d’una manera tan seriosa com ens l’hauríem de prendre per realitzar, diguem-ne, accions que van encaminades a millorar o a preservar la nostra salut. Però, en tot cas, el que evidenciava aquest estudi i d’altres com aquest, jo també hi estic d’acord, és que el millor, en aquest sentit, quan parlem de l’efecte de l’optimisme sobre la salut, o sobre un altre tipus d’objectius, o de metes, el més recomanable, generalment, és tenir una actitud realista davant les coses i no pensar que les coses sortiran bé com per encantament, o perquè simplement ens agradaria, o perquè desitgem que ho faran o que sortiran bé.

Marta Asenjo. Sé que ets professor, oi? I no vull desaprofitar aquesta oportunitat per preguntar-te una mica sobre els comentaris que, potser, sentim últimament d’alguns pares i mares que diuen una cosa com: “A mi no m’importa tant que el meu fill aprengui llengües o matemàtiques a l’escola, sinó que el que més m’importa és que sigui feliç”. Tu que en penses?

Edgar Cabanas. Sí, sí que ho he sentit molts cops. Jo crec que com molta gent. I ho he sentit de professors i dels alumnes, dels meus propis alumnes, que algun cop m’han dit, que són a la universitat, el que més els importa també a la universitat no és tant aprendre, sinó ser feliços. Com aprendre a ser feliços, si de cas, oi? També, fa poc, vaig veure a la televisió que preguntaven a una alumna si preferia ser… Li diuen: “Què prefereixes, ser intel·ligent o ser feliç?”. I va contestar, sense dubtar-ho, que preferia ser feliç abans que ser intel·ligent. Ben al contrari, per exemple, del que deia John Stuart Mill, un dels més famosos i importants pensadors de la felicitat, que deia que, per ell, era preferible ser un Sòcrates insatisfet que un neci feliç. Potser les mares i els pares estiguin més o menys d’acord amb aquesta frase que comentaves que l’important per als nens a l’escola és que siguin feliços. També caldria comprovar, no sé si s’ha comprovat si, efectivament, existeix aquest acord com a tal o és una sensació. Però, bé, suposant que fos així, també caldria preguntar-se si estan d’acord en l’important, en aquest cas, i és, què és la felicitat i com ensenyar-la als nens. Perquè, molt probablement, potser no estarien tan d’acord aquests pares en quina felicitat ensenyar a l’escola o en com caldria ensenyar-la. Principalment, a més, perquè tampoc els experts i científics en la felicitat tenen un consens, com deia, sobre què és la felicitat i sobre com s’ha d’aconseguir.

Aleshores, jo crec que abans de passar el testimoni a l’escola i carregar-la amb una funció més, que, a més, ja en té moltes, crec que caldria aclarir aquestes qüestions. Jo crec que l’educació està ja saturada de gurus, d’ocurrències, de frases ben sonants, però buides molts cops, i que fan més mal que bé. Tant a l’escola com als nens. Hi ha, en general, propostes basades en la felicitat i en el benestar molt poc serioses. Molt poc serioses. I això és un problema. També hi ha propostes més serioses. També hi ha propostes serioses que venen d’investigadors, d’acadèmics, que també proposen, per exemple, intervencions a l’escola basades en l’optimisme, basades en “mindfulness”, basades en resiliència, basades en intel·ligència emocional, que totes elles… que són dignes de consideració i totes elles, a més, tenen diversos propòsits o tenen diversos objectius que pretenen assolir introduint totes aquestes tècniques a les escoles. Per exemple, un d’aquests objectius sol ser ajudar a prevenir problemes de salut mental i física. També són intervencions destinades, per exemple, a tractar de facilitar o millorar l’aprenentatge. I, també, un altre dels objectius sol ser, en general, augmentar el rendiment i les probabilitats d’èxit acadèmic.

Quin és el problema de totes aquestes intervencions? Que no estan suficientment provades. No és clar que funcionin per aquests mateixos objectiuss que també es proposen. Hi ha cada cop més estudis, revisions sistemàtiques, informes, metanàlisis respecte a tots aquests conceptes que, bé, posen en dubte que l’eficàcia d’aquestes intervencions vagi més enllà de ser modesta, almenys de moment, vagi més enllà de ser modesta. I, a més, posen també de manifest que totes aquestes intervencions, encara, almenys encara, tenen una gran quantitat de problemes teòrics de definició conceptual. Tenen molts problemes metodològics, falten estudis científics més de qualitat, grups control, propostes que vagin més enllà de ser iniciatives molts cops pilot, falten mostres més àmplies, falta que els estudis estiguin replicats, generalment, tenen poca capacitat de ser generalitzables d’uns contextos educatius a altres. Bé, tenen una quantitat de problemes, molts cops, als quals no es posa suficient èmfasi. I crec que és important de destacar perquè… Per descomptat, em refereixo a les més serioses, no a les menys serioses, que també comentava, que, directament, són inclús, bé, poden ser perilloses. Però les iniciatives més serioses jo crec que també cal deixar clar que, almenys de moment, el millor que es pot dir al respecte és que seria prematur iniciar grans canvis educatius basant-se en la introducció d’aquestes propostes.

Marta Asenjo. He sentit persones que pensen que la propera generació és la generació tova, perquè, al final, es dona molta importància a la part de sentir aquestes emocions positives, a reduir el patiment, a evitar tot el patiment que puguin sentir aquests nens. Creus que això tindrà efectes a llarg termini?

Edgar Cabanas. D’una banda, sí que crec que tot aquest gir a la felicitat que et dic, aquesta major presència del discurs de la felicitat en l’àmbit de l’educació crec que afavoreix, si entenc bé la pregunta, crec que afavoreix, a més, una certa tendència a la sobreprotecció i a la infantilització dels més joves. Això crec que sí. Crec que ho afavoreix. La idea que als nens cal evitar-los tot el que els pugui agitar o el que els pugui molestar. Crec que la proposta, a vegades, que sembla que ens diu que hem de convertir l’escola en una mena de bombolla de felicitat, de benestar, estalviant-los qualsevol forma, no dic ja de patiment, evidentment, però qualsevol cosa que els pertorbi o que els pugui inquietar o molestar, crec que no és desitjable. Si una de les funcions de l’escola és la de formar ciutadans crítics, ciutadans analítics, madurs, responsables, crec que, molts cops, aquest procés de formació no passa per amagar als nens aspectes de la realitat, sinó que passa per ensenyar-los tots els aspectes de la realitat i ensenyar-los coneixement i eines per fer front a la realitat. En el moment en què els l’amaguem, els estem prenent la possibilitat d’interpretar-la, de fer-la seva, de reinventar-la.

El procés d’aprenentatge és un procés que implica esforç. No sempre és un procés feliç, no sempre és un procés agradable. Implica, molts cops, posar-nos en qüestionament. Implica, per exemple, posar-nos en dubte, no només criticar, analitzar, sinó criticar-nos i analitzar-nos nosaltres també. Bé, un dels exemples en què es veu bé aquesta infantilització que hi ha, també, o que hi ha des de fa temps, de fet, a la cultura educativa, és aquesta tendència del medalles per tots, que tot el món és un guanyador. Bé, doncs jo crec que això no és sempre una bona idea, o no és sempre convenient. Cal ensenyar a guanyar i cal ensenyar a perdre. I cal ensenyar que guanyar i perdre són els dos resultats possibles del treball, de l’esforç, i també, de la bona i la mala fortuna.

Marta Asenjo. Edgar, jo et volia agrair molt aquesta conversa perquè crec que ha estat molt enriquidora. I, abans d’acomiadar-nos, i per finalitzar, m’agradaria que recordessis un tuit, una petició que es va fer viral, i que crec que resumeix molt tot això.

Edgar Cabanas. Era un tuit que, a més, vaig escriure l’últim dia, el mateix 31, i que deia una cosa com: “Per un 2021 en què ningú digui que la felicitat és una elecció, que crisi significa oportunitat, que la malaltia és una batalla, una lluita personal, i que cadascú té a la vida el que es mereix”. Per un 2021 sense aquest tipus de missatges. Condensa molt bé quins són els problemes de tot aquest discurs de la felicitat. Crec que estem… També representen, crec que bé, un cert tedi que noto respecte…, i que hi ha respecte a tots aquests missatges. Crec que hi ha un cert tedi cap aquesta idea d’”Ets feliç si ho esculls”, “Tu pots escollir la teva felicitat”, o que les crisis cal prendre-se-les bé, són oportunitats fantàstiques per créixer com a persona, per sortit reforçats com a persones, per aprendre. Crec que també hi ha un cert tedi amb aquesta idea de la malaltia, que contribuïm amb els mals pensaments a una malaltia, a no recuperar-nos d’una malaltia o una cosa així. Crec que també hi ha un cert tedi amb aquesta idea meritocràtica que cadascú té a la vida el que es mereix, que cadascú, al cap i a la fi, és al seu lloc, al lloc que li correspon i al que es mereix. I si és allà és perquè ha fet alguna cosa per ser allà o per no estar millor.

Jo crec que, molts cops, ser conscients de tot el que impliquen aquests missatges, dels problemes que tenen aquests productes, de la felicitat, de les mitges veritats en què molts cops incorren, de les conseqüències que té creure-s’ho i quedar-se enganxat, molts cops no som conscients d’elles. Jo crec que ser conscient de tot això és un pas per posar fi una mica a això, per, almenys, trobar o intentar trobar una alternativa a tot això. Però no és suficient. Mentre seguim reproduint nosaltres mateixos, amb nosaltres mateixos i amb la resta, aquest tipus de missatges, aquest tipus de ximpleries, aquest tipus de mantres, mentre ho seguim fent i algú obtingui benefici del fet que ho fem, jo crec que no canviarà ni trobarem alternatives a aquests missatges, ens seguiran bombardejant amb això. Així que crec que no només és important ser conscients de tota aquesta cara B que normalment no es mostra del discurs de la felicitat i és el que nosaltres volem. Tractem de ser clars, a més, de manera argumentada i amb exemples que il·lustren el que volem dir, amb moltes dades i amb una gran quantitat de bibliografia, volem deixar-ho clar i compartir-ho amb la gent, almenys, perquè aquest debat existeixi i no es doni per fet que no hi ha problemes amb tot aquest discurs. Però, com dic, crec que un cop conscienciats i conscients de tot això, el proper pas és tractar de no participar gaire de tot això. I així, potser, hi podem trobar una alternativa.

Marta Asenjo. Moltíssimes gràcies per aquesta xerrada. Moltes gràcies pel teu temps. I espero que ens puguem veure aviat.

Edgar Cabanas. Moltes gràcies a tu, Marta, ha estat un plaer ser aquí amb tu i contestar les teves meravelloses preguntes. Ho he passat molt bé i espero que a qui ens estigui veient li resulti interessant la xerrada que hem tingut.