Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

La tirania dels ‘hauries de’

Laura Rojas-Marcos

La tirania dels ‘hauries de’

Laura Rojas-Marcos

· Psicòloga

La gestió de les emocions, respectar i saber dir que no, són alguns dels principis fonamentals de les relacions humanes segons la doctora en psicologia Clínica i de la Salut, Laura Rojas-Marcos. Aquesta especialista destaca la família com la primera escola i l'entorn de convivència ideal per aprendre a manejar les emocions. "Conviure no és fàcil, estem parlant de com gestionem els conflictes, les nostres emocions i com establim límits". A través dels seus llibres, entre els quals destaquen: 'La família', 'Som canvi', 'Parlar i aprendre', Rojas-Marcos ens brinda l'oportunitat d'observar diferents aspectes de la condició humana: com afavorir una autoestima positiva, el impacte que tenen les relacions familiars en el desenvolupament emocional o què és l'assertivitat i com podem ajudar als nostres fills a que siguin més assertius. "Les persones assertives saben el que volen, saben el que pensen i es prenen el temps per pensar, per decidir i per actuar", reflexiona. Laura Rojas-Marcos ha estat seleccionada entre les Top 100 Dones Líders a Espanya i col·labora amb institucions dedicades a diversos temes socials i de salut mental.


Creant oportunitats

Laura Rojas-Marcos

La gestió de les emocions, respectar i saber dir que no, són alguns dels principis fonamentals de les relacions humanes segons la doctora en psicologia Clínica i de la Salut, Laura Rojas-Marcos. Aquesta especialista destaca la família com la primera escola i l'entorn de convivència ideal per aprendre a manejar les emocions. "Conviure no és fàcil, estem parlant de com gestionem els conflictes, les nostres emocions i com establim límits". A través dels seus llibres, entre els quals destaquen: 'La família', 'Som canvi', 'Parlar i aprendre', Rojas-Marcos ens brinda l'oportunitat d'observar diferents aspectes de la condició humana: com afavorir una autoestima positiva, el impacte que tenen les relacions familiars en el desenvolupament emocional o què és l'assertivitat i com podem ajudar als nostres fills a que siguin més assertius. "Les persones assertives saben el que volen, saben el que pensen i es prenen el temps per pensar, per decidir i per actuar", reflexiona. Laura Rojas-Marcos ha estat seleccionada entre les Top 100 Dones Líders a Espanya i col·labora amb institucions dedicades a diversos temes socials i de salut mental.


Creant oportunitats

Transcripció

00:00
Laura Rojas-Marcos. Soc la Laura Rojas-Marcos, psicòloga clínica i de la salut. Treballo en tot el que té a veure amb les emocions. Soc conferenciant, investigadora, docent, nascuda a Nova York i de sang sevillana.

00:21
Leticia Flores. Hola, Laura, em dic Leticia. Soc professora i mare de dues nenes meravelloses de tres i sis anys. És un plaer poder ser aquí i parlar amb tu sobre un tema tan essencial com és l’educació i la família. Una cosa que potser ens preocupa a moltes famílies és el tema de la convivència, que sembla una cosa fàcil, senzilla, però que després no ho és tant. Què podem fer pares, mares, fills i filles per millorar la convivència a la família?

00:53
Laura Rojas-Marcos. Bé, moltíssimes gràcies per convidar-me a ser aquí. La veritat és que és un plaer. I quin tema més interessant. O sigui, tot el que té a veure amb les relacions humanes, com conviure… La convivència és clau perquè, com a éssers humans, som éssers sociables, som éssers emocionals i necessitem relacionar-nos amb els altres per poder sobreviure. No vivim sols en una illa i, de fet, no som éssers per viure aïllats. Quan parlem de convivència, estem parlant de compartir: de compartir energia, de compartir emocions, de compartir somnis, de compartir un espai. I, és clar, com a éssers humans, també som possessius i som territorials, és un costat animal que tenim tots dins. I, clar, conviure no és fàcil, perquè estem parlant de com gestionem les nostres emocions, com gestionem els conflictes. Podem estar d’acord, podem estar en desacord, podem discutir… L’entorn familiar pràcticament per tots és el primer escenari de la nostra vida. És on aprenem a conviure, on aprenem a compartir, on també hi ha rivalitats, on també sorgeixen emocions negatives, com poden ser la gelosia o l’enveja o la ràbia o la por. Forma part de la vida.

02:24

I és en l’entorn familiar on aprenem a gestionar aquestes emocions, on aprenem també a posar límits, no només a altres persones, sinó també a nosaltres mateixos, on aprenem a gestionar la frustració. Un terme que utilitzem molt en psicologia és tenir la capacitat per tolerar la frustració. Tenim una alta capacitat per tolerar la frustració, com pot ser l’espera, o tenim una baixa capacitat per tolerar-la? Per exemple, les persones que són impulsives, les persones que no saben esperar, que tenen una necessitat de tenir el que volen en el moment i no saben esperar, pateixen molt i es tornen molt impulsives i, clar, és en l’entorn familiar, a l’escola, també, on s‘ha d‘aprendre a esperar. És un procés que ocupa moltíssim temps, jo diria que, des del moment en què naixem, ens anem fent i anem aprenent fins el moment en què morim, anem aprenent a conviure, a compartir, a gestionar i a aprendre, sobretot, molt de nosaltres mateixos i dels altres. És un repte. No és fàcil, però pot ser molt divertit.

03:48
Leticia Flores. Sí. S’està parlant molt del fet que hem de millorar la nostra autoestima, que hem de criar els nostres fills perquè tinguin autoestima. Jo t’ho preguntaré de forma directa: què és l’autoestima? I no sé si pots posar-nos algun exemple que ens ajudi a millorar-la.

04:05
Laura Rojas-Marcos. L’autoestima no deixa de ser una cosa fonamental en el desenvolupament de tot ésser humà. No deixa de ser la manera en la qual apreciem si ens agradem o no, la nostra manera de ser. Quan parlem d’autoestima, és molt important parlar primer, sobretot, de l‘“autoconcepte”. Hi ha l’autoconcepte i hi ha l’autoestima. Què és l’autoconcepte? És la manera objectiva en la qual ens percebem i on percebem i identifiquem les nostres qualitats, les nostres fortaleses, les nostres debilitats… Què som? Som persones obertes? Som persones extravertides? Introvertides? Tímides? Alegres? Optimistes? Pessimistes? Això entra dins de l’autoconcepte. És a partir de com ens veiem, d‘aquestes qualitats i característiques de l’autoconcepte, que fem una valoració emocional sobre això. M’agrada com soc o no m’agrada? Les persones que tenen una autoestima alta són persones que es valoren a elles mateixes, que confien en elles mateixes, s’agraden. S’agraden i s’estimen, que no vol dir que es vegin millors que altres persones, però potser viuen més en pau amb elles mateixes. Són persones que s’accepten, són persones que saben espavilar-se pel món, saben comunicar-se amb els altres, saben demanar el que volen. Confien en elles mateixes.

05:32

Les persones, en canvi, que tenen una autoestima baixa són persones que pateixen. Dubten contínuament d’elles mateixes, del seu criteri. A vegades es tornen persones molt dependents d’altres. No s’agraden, no confien en elles mateixes i això és un problema. Desenvolupar una bona autoestima és fonamental i és una cosa que aprenem des que som molt petits. Però és una cosa que també es va desenvolupant al llarg de la vida. No s’ha d’oblidar que anem passant per etapes diferents al llarg de la vida i, bé, a la vida, a vegades, les coses, quan no ens surten bé, poden afectar la nostra autoestima. Quan ens sentim rebutjats… Però també és important desenvolupar una autoestima sana i això vol dir, sobretot, on hi ha una acceptació tant de les nostres virtuts com dels nostres defectes. Les nostres fortaleses, tenir-les ben identificades, i també tenir identificades amb claredat quines són les nostres dificultats o debilitats. Ningú té facilitat per a tot. Ningú és perfecte i qui pensi que ho és té una percepció d’ell mateix una mica… O sigui, no gaire realista.

07:01

L’autoestima ens ajuda a anar per la vida d’una manera… Jo diria que saludable. Les persones que tenen bona autoestima solen ser –i això s’ha vist en les investigacions– persones que tenen també bones relacions amb els altres. Saben relacionar-se, saben crear vincles afectius o saben fer amics, també, perquè saben on són els seus límits i tenen un diàleg intern amb ells mateixos bastant constructiu. Que, un cop més, no vol dir que es vegin millors que les altres persones o superiors. L’autoestima no té res a veure amb això.

La familia es la mejor escuela para aprender a manejar las emociones.Laura Rojas-Marcos
Quote

"L'autoestima ens ajuda a anar per la vida de manera saludable"

Laura Rojas-Marcos

07:47
Leticia Flores. I amb els nostres fills, com podem ajudar-los perquè millorin la seva autoestima?

07:53
Laura Rojas-Marcos. Doncs per ajudar les persones a desenvolupar una bona autoestima, ja siguin els fills, també, a vegades, els companys, tots passem per un moment difícil en què es pot veure una mica debilitada la nostra autoestima. Però aquí, el paper dels pares, dels cuidadors, dels professors és molt important. Missatges on es fa una valoració positiva de les característiques que són positives d’una persona. Quan, per exemple, un nen fa una cosa que està bé, és important dir-li: “escolta, que bé que ho has fet!”. Reforçar positivament una conducta, “que bé que ho has fet!”, sempre és molt millor que dir: “és que ets un nen formidable”, que això agrada molt. Però centrar l’autoestima en la bona o la mala conducta és molt més important que en qualitats que, en un moment donat, no podem canviar. És més important dir a algú que bé que ho fa o que bé que aprèn, que sí que pot, que dir-li que és una persona guapa. La bellesa és una cosa força més relativa. Les persones l’autoestima de les quals depèn exclusivament de la bellesa solen tenir una autoestima una miqueta més fràgil que algú que confia en ell mateix. Aleshores, comentaris positius i constructius i deixar que una persona aprengui i ensenyar des del “sí que pots” és una cosa que ajudarà a desenvolupar una autoestima bona i alta.

09:36
Leticia Flores . Un altre tema, també, del qual s’està parlant i que crec que tampoc tenim gaire clar és l’assertivitat. Què és l’assertivitat? I com podem ser més assertius i ajudar els nostres fills perquè siguin assertius?

09:54
Laura Rojas-Marcos. L’assertivitat està directament relacionada amb els límits. És, bàsicament, l’art de saber dir que no i sentir-s’hi còmode. Saber què és el que vols, què és el que no vols i com expressar-ho, com demanar el que vols. Si algú et posa pressió, sentir-te suficientment còmode per dir “no ho vull” o “sí que ho vull” o “estic decidit a aconseguir una cosa i aplicaré l’assertivitat”. Hi ha moltes persones que confonen l’assertivitat amb l’agressivitat. L’agressivitat és, al cap i a la fi, portar a terme una conducta violenta. No és una cosa bona. Quan les persones diuen “ui, aquest executiu és un executiu agressiu” amb admiració, això no és una cosa positiva. Algú agressiu no és precisament algú amè, jo diria que és algú més tòxic que cap altra cosa. Algú que crida, algú que falta al respecte. En canvi, les persones assertives no només saben des d’una seguretat el que volen, sinó que també ho saben demanar, saben dir que no, saben negociar, saben argumentar i des d’un lloc de calma i de serenitat. I això és molt important.

11:14

Com s’aprèn a ser assertiu? Doncs se n’aprèn, en primer lloc, sentint-te còmode amb el que tu vols, amb el que tu esperes i amb el fet de saber expressar-ho sense ofendre ni faltar al respecte a l’altre. Si algú et falta al respecte, tu saps defensar-te i protegir-te. No des de l’agressivitat: un es pot aixecar i pot marxar o dir “jo no accepto que em parlis així”. Això seria un exemple de conducta assertiva. Una persona agressiva insulta, ofèn, ja sigui amb un llenguatge verbal, físic, o amb un llenguatge no verbal, amb la mirada, per exemple. Llavors, aprendre a ser assertiu és fonamental. Sovint trobo persones que no saben ser-ho, se senten molt incòmodes amb el no. Encara més, senten com que han de dir que sí. Potser han crescut en un entorn on el no no estava permès, on la prioritat eren les necessitats d’altres persones abans que les pròpies, on se’ls ensenya que “tu estàs sempre en un segon lloc” i que cal preocupar-se molt pel que diran o el que pensin els altres. Les persones assertives saben el que volen, saben el que pensen i, fins i tot, saben gestionar els seus “no sé”: “no sé què fer” o “no sé què és el que vull”, i es prenen el temps per pensar, per decidir i per actuar.

12:46
Leticia Flores. Hi ha persones o hi ha gent que pensa que cal dir la veritat per sobre de tot i, fins i tot, fent mal a l’altra persona. Aquesta frase, que segurament hem sentit moltes persones, que és “seré sincer amb tu, ho faig pel teu bé” i és com… No ho sé. Creus que s’ha de ser sincer costi el que costi?

13:15
Laura Rojas-Marcos. Bé, jo crec que estem parlant d’un tema interessantíssim que afecta molt les relacions interpersonals, ja siguin relacions familiars, relacions a la feina, com quan anem d’un lloc a un altre, amb els veïns, amb les persones que ens envolten. La veritat, dir la veritat i viure des de la veritat és un bon valor. Viure des de la mentida no crec que sigui una cosa que sigui prioritària. Ara bé, és molt important, en les relacions personals, tenir consideració, ser sensible, tenir en compte les emocions i els sentiments de l’altra persona. És necessari sempre dir la veritat encara que faci mal? Bé, llavors, potser, hem de preguntar-nos: “el que diré, quin efecte tindrà? És realment necessari?”.

14:15

Hi ha una paraula que a mi m’agrada molt que és “sincericida”. És un terme que no és al diccionari, però a mi m’encanta perquè crec que representa molt bé moltes persones que a vegades es tornen tòxiques en la seva manera de parlar, de comunicar o des del fer. Tot i que tots, com a éssers humans, som imperfectes i tots podem ser tòxics en un moment donat, sí que trobo que hi ha persones que, en nom de la sinceritat, diuen tot el que pensen encara que no els ho hagin preguntat. Diuen tot el que pensen sense cap tipus de delicadesa, consideració, en nom d’aquesta veritat i d’aquesta sinceritat. Aquestes persones són “sincericides” i són persones que fan moltíssim mal. Jo no crec que això sigui una qualitat positiva i crec que cal diferenciar-ho de ser sincer. Si tu em fas una pregunta: “Laura, què penses sobre…?” o “què sents sobre…?”, sí que crec que és important ser sincer, però també utilitzant un llenguatge respectuós. Molts cops, els “sincericides” no són respectuosos i aprofiten…

15:30
Leticia Flores. Per humiliar, no?

15:31
Laura Rojas-Marcos. Per humiliar, per fer xantatge emocional, per manipular, per fer mal, i es posen en un lloc de poder. I això no crec que sigui una cosa ni positiva ni constructiva i, de fet, crec que així et guanyaràs molts enemics. Conec moltes persones que s’han quedat soles o sense amics per ser “sincericides”. El cas és que no s’ha de dir tot. I crec que és molt important dir la veritat, però així com dir que no, i està relacionat amb l’assertivitat, hi ha moltes maneres de dir que no. Un pot ser agressiu: “no ho vull”. O pot ser contundent o ferm, però hi ha moltes maneres de dir el que un pensa tenint en compte els sentiments de l’altre. Tenir empatia i tenir la capacitat de posar-se al lloc de l’altra persona.

16:28
Leticia Flores. Amb respecte.

16:29
Laura Rojas-Marcos. Amb respecte, efectivament. El respecte és fonamental. I és un tema del qual m’agrada molt parlar perquè no hi ha convivència sense respecte, no hi ha bona comunicació sense respecte, no es pot compartir i conviure sense el respecte. Jo diria que és l’ingredient més important en les relacions humanes.

16:54
Leticia Flores. Sí, en tots els àmbits. Tot això ens porta a pensar en què hi ha moments en els quals ja diem: “prou, d’aquí ja no passo, ja no segueixo”. Llavors, de quina manera podem posar límits de manera eficaç a la nostra vida? Sense fer mal a les persones que són al nostre voltant.

17:15
Laura Rojas-Marcos. Clar, clar. O sigui, això està molt relacionat amb l’assertivitat. La manera com diem que no, que no vull, que sí que vull, que això és important per mi o per aquí no passaré. Prou. El “prou”… És important saber on és el nostre “prou”. A mi em preocupa molt, quan estic passant consulta i estic treballant amb algú que no sap on són els seus límits, fins on està disposat a arribar. Quan no sabem on són els nostres límits és bastant perillós, perquè som capaços, fins i tot, de posar-nos en situacions molt contraproduents, perjudicials i perilloses, fins i tot, ja sigui per a la nostra salut física com per a la nostra salut emocional. Posar límits, saber posar límits als altres és fonamental. Però no només posar límits als altres i que els altres ens posin els límits a nosaltres. Què hem de dir dels nostres límits? Com ens posem a nosaltres mateixos els nostres propis límits?

18:20

Aquí entrem en un camp que és enorme i bastant ambigu perquè té a veure amb el diàleg intern. La manera en què jo em parlo influenciarà molt en la meva manera de sentir, la meva manera de pensar, la meva manera d’actuar. A vegades, les persones tenen un diàleg intern summament destructiu. Summament destructiu i, fins i tot, cruel que, fins i tot si parlessin així a una altra persona, es quedarien sense amics. I podem ser molt cruels. No tenim límits, a vegades, en aquest diàleg intern que puguem tenir.

19:01

Llavors clar, de què estem parlant? Estem parlant de protegir, de respectar un espai, ja sigui físic, emocional o mental. Tots els nostres processos cognitius, la manera en què pensem, la manera en què actuem. Tot està relacionat. I la manera en què ens relacionem amb els altres a l’hora de posar límits als altres, “no ho acceptaré”, “això no ho permetré”… Hem de saber-ho fer perquè, si no, ens envairan o nosaltres envairem els altres. Al cap i a la fi, com diu aquell refrany, “la nostra llibertat acaba on comença la de l’altre”. I compartir aquest espai, compartir l’energia, també, és important perquè hi hagi una bona harmonia i una bona convivència.

19:57
Leticia Flores. Els experts ens parleu de les emocions, que és un tema del qual es parla molt ara, afortunadament, tant en educació com en família. Però d’una banda ens dieu que les emocions són reaccions inconscients i, de l’altra, que hem d’aprendre a controlar les nostres emocions. Llavors, com podem aprendre a controlar les nostres emocions? I com poden influir els nostres pensaments dins d’aquestes emocions?

20:27
Laura Rojas-Marcos. El tema de les emocions, és clar, és un tema fascinant, perquè quan parlem de les emocions, no ens hem d’oblidar que tots els éssers humans som éssers emocionals. Som éssers socials, som éssers pensants i tot està connectat des del pensament, des de l’acció i des de les emocions. Hi ha moltíssims tipus d’emocions, però, probablement, totes es basen i es funden en les emocions universals: l’alegria, la tristesa, la por, el fàstic, per exemple. I la ràbia, l’enuig, l’ira. Ens trobem amb les emocions primàries, que són les universals, i després hi ha les emocions complexes com, per exemple, l’ansietat. Sovint, com a terapeuta, em trobo persones que arriben a la meva consulta que senten ansietat, però no saben que el que senten és ansietat. Tenen dificultat per identificar l’emoció. Per què? Perquè no han après de petits que aquest sentiment i aquests pensaments units el que els produeixen és ansietat. Hi ha persones, per exemple, que senten gana però no saben identificar el sentiment de la gana. El nostre cos ens parla, ens parlen els nostres pensaments i saber escoltar-nos, saber identificar les emocions és un procés d’aprenentatge des que som molt petits. Saber per què ens enfadem, per què tenim por, de què tenim por. Tots tenim por, però de què tenim por?

22:11

Hi ha moltes pors que estan associades directament a l’amenaça bàsica de la vida, el fet d’estar en perill. Però hi ha persones que també tenen por de coses que potser no són perilloses, però que s’han après, perquè aquestes pors estan apreses. Dins dels estudis de les emocions, que és un camp tan interessant, hi ha una combinació de més de 400 tipus d’emocions que s’han identificat en els estudis. I la intel·ligència emocional és una cosa que forma part del nostre creixement, que no només afectarà la nostra autoestima, sinó també com ens relacionem amb els altres, com ens relacionem amb nosaltres mateixos. Què és el que sento i si jo puc identificar què és el que sento, si estic contenta, si una cosa m’emociona, si em fa sentir bé, si jo sé diferenciar el sentiment de serenitat amb estar contenta i estar còmoda, tenir ansietat o estar eufòrica. És important perquè tindré una reacció inconscient o conscient. Això sí, una de les coses que s’aprenen en el camp de la psicologia és que, encara que les emocions són reaccions emocionals des dels sentiments, que poden ser inconscients, nosaltres tenim el poder també de provocar determinades emocions. Podem canviar-ho i podem canviar-ho fent un canvi d’actitud, prenent decisions i, a vegades, provocant un canvi d’emocions.

23:57

Si estic trist i estic passant per un moment difícil, la pregunta és: què puc fer per sentir-me millor? Quins aspectes m’ajuden a sentir-me millor? De què estem parlant? Estem parlant d’autoconeixement. Quines coses em fan sentir bé, quines coses em fan sentir malament, però ja sigui des de l’acció com altres persones. Hi ha persones que no ens ajuden a sentir-nos bé, que potser ens fan xantatge emocional i després ens trobem així una miqueta incòmodes o tristos o ansiosos, i no sabem per què. Els meus estudiants, quan tenen un examen, estan molt ansiosos. Jo intento ajudar-los just abans de l’examen fent un exercici de respiració, de concentració, de serenitat, de calmar la ment perquè ells puguin fer el seu examen des d’un lloc potser més positiu, i animant-los dient que tot anirà bé, perquè la meva intenció, per descomptat, no és suspendre. Al revés, jo el que vull és poder ajudar-los i ensenyar-los.

25:08

Uns pares tenen un paper molt important amb els fills a l’hora d’ensenyar-los a identificar les seves emocions. Uns pares que pregunten als seus fills “veig que estàs de mal humor, estàs plorant molt, què t’ha passat?” és una manera també d’ensenyar-los a pensar, a identificar i a escoltar-se. Les persones que no se saben escoltar, no saben què és el que senten i a vegades van per la vida com a batzegades, molt de pressa, i es tornen persones reactives. I el més important és desenvolupar la capacitat per ser proactius. Què puc fer jo per millorar aquesta situació? Què puc fer jo per aconseguir el meu objectiu? I, per això, el més important, que sempre recomano, és fer un pla d’acció: què he de fer, com ho he de fer, qui ho ha de fer i quan s’ha de fer per obtenir un resultat. I això… Per poder portar a terme aquest pla d’acció necessitem conèixer-nos, ser persones que sabem què sentim, per a què tenim facilitat, quines són les nostres fortaleses, les nostres debilitats i, després, no oblidar-nos, també, d’identificar a qui podem demanar ajuda.

La familia es la mejor escuela para aprender a manejar las emociones.Laura Rojas-Marcos
26:33

Perquè s’ha de saber també demanar ajuda. No hem de fer les coses sols, però sí que s’han de saber identificar les persones que ens poden ajudar, de les persones tòxiques que poden enverinar les nostres emocions.

26:48
Leticia Flores. Jo crec, llavors, per exemple amb les meves filles… Potser per ajudar-les a conèixer-se més i a reconèixer les seves pròpies emocions, preguntar-los quan passa qualsevol cosa. Com que tinc dues nenes, hi ha algun moment de conflicte, veure què ha passat, en comptes de reaccionar “m’enfado i tu castigada”, més aviat preguntar-los què han sentit. Què han sentit quan ha passat això. Això, una mica, ho he estat desenvolupant aquesta setmana amb la meva filla i m’ha agradat molt. M’ha agradat molt perquè era com… I hem anat parlant. Era com “no esperarem la reacció de l’enuig”, sinó de tractar-ho des de la calma.

27:46
Laura Rojas-Marcos. És que estàs parlant d’una cosa molt important, Leticia. Estem parlant de parlar, de comunicar, de transmetre missatges, valors… No només què s’ha de fer, sinó com s’ha de fer. Com a mare, estàs ensenyant com s’ha de fer, com aprendre a identificar les emocions i també a identificar les accions, què he de fer per poder aconseguir x, una cosa determinada. La comunicació és fonamental i això s’aprèn a casa. El llenguatge pot ser verbal com estem fent nosaltres, a través de la paraula, però també és no verbal, des de la mirada, des del moviment, els gestos, la posició. És molt important, oi? El somriure. Jo sempre penso que el somriure obre portes i fa que un connecti amb altres persones molt més de pressa, moltíssim més de pressa.

28:49

Ensenyar als fills a comunicar-se, però també ser pacients, ja que no tenen el vocabulari d’un adult i no tothom s’expressa igual, tothom té els seus temps. Jo, una cosa en la qual crec fermament i cada cop que tinc una persona nova a la consulta… I és una cosa que a mi m’han ensenyat perquè també em van donar l’oportunitat a la meva feina de creixement personal i d’autoconeixement i d’anar també a un professional per poder créixer, sobretot, amb la intenció de poder fer una bona feina que, a més a més, dedicar-se a ajudar altres persones no és una cosa fàcil. I, per exemple, els pares contínuament són professors també dels seus fills. Però són també aprenents i alumnes dels seus fills i d’ells mateixos.

29:49

Llavors, aprendre a aprendre, ser pacient, saber com ensenyar, donar l’oportunitat per poder assimilar la informació, practicar, practicar dir que no. Uns pares que no permeten als seus fills dir que no o que no guanyin alguna batalleta en un moment donat no deixaran tampoc que ells descobreixin qui són, per a què tenen facilitat, què els agrada i què no els agrada. Aprendre a parlar, com fas amb les teves filles, és donar una, jo crec, de les millors eines que es poden donar a una persona. Això sí, les persones que no ho hagin après o no hagin tingut aquesta oportunitat de nens de poder desenvolupar aquestes habilitats, mai és tard. Mai és tard.

30:42

Tots tenim la capacitat per poder aprendre, més ràpidament o més lentament, a través dels llibres, a través de documentals, a través del pensament, a través de converses, conferències… Tots podem aprendre a millorar, a comunicar-nos o a comprendre’ns. O sigui que, tot i que la vida, a vegades, ens ofereix unes coses i unes altres no, mai és tard. Jo crec que això és una cosa molt important. Estem parlant d’esperança, de tenir la capacitat de poder créixer, de poder construir.

31:21

Mai és tard. Mai és tard i transmetre aquesta esperança als més petits o a les persones adultes és fonamental perquè els ajudarà també a adaptar-se als canvis. La vida és canvi i el canvi és vida, tot canvia i res és inalterable. Anem canviant, anem evolucionant. Llavors, bé… Som en un camí durant x temps, intentem fer-ho de la millor manera possible. Evidentment, hi ha moments dificilíssims i situacions traumàtiques. Jo crec que tots tenim els nostres traumes, situacions que hem de superar. Com se superen? Se superen parlant-ne, compartint-les amb altres persones que potser han passat per alguna cosa similar. Alguna cosa similar, no ha de ser exactament igual. Aprendre sobre què és el que ens ha passat i sobretot saber què he de fer per poder passar pàgina. Tots passem per moments de conflicte. Quina família, quin entorn o quin ésser humà no té un conflicte? Ja sigui amb altres persones o amb ell mateix. És completament normal. Però no ens hem de quedar en el conflicte. No ens hem de quedar en el trauma i tampoc ens hem de quedar en el dolor.

32:46
Leticia Flores. Sí. Hi ha persones que jo els dic que molts cops és com que tenen el fuet amb elles mateixes i s’estan destrossant, i no aconsegueixen avançar perquè crec que no acaben de perdonar-se.

33:02
Laura Rojas-Marcos. Exacte. Que bonic el que acabes de dir perquè als meus pacients els solc dir molts cops: “el tipus de feina que faig és des de l’amabilitat. Llavors, aquest fuet que has portat…”, que és invisible, “…me’l deixes, jo te’l guardo, hi poso el teu nom i ara farem una feina des de l’amabilitat”. Tots tenim tendència a criticar, tots volem treure el millor de nosaltres, però a vegades caiem en un forat de sentiment de culpa, d’angoixa, podem viure sentiments d’inseguretat o ens enfadem amb nosaltres mateixos.

33:38
Leticia Flores. De culpa també.

33:40
Laura Rojas-Marcos. La culpa. La culpa és una cosa que és natural i, de fet, el 97% de la població, i això està demostrat científicament, tenim la capacitat de sentir culpa. I és important poder tenir aquesta emoció. Per què? Perquè el sentiment de culpa, encara que sembli mentida, és com un baròmetre. Ens ajuda a controlar les nostres paraules, a no ser “sincericides”, ens ajuda a ser empàtics, a posar-nos al lloc de l’altra persona, ens ajuda a controlar les nostres accions i les nostres paraules i, sobretot, a entendre que hi ha conseqüències. L’altre 3% de la població que no tenen capacitat per sentir culpa ni penediment ni són capaços de reflexionar ni de posar-se al lloc d’una altra persona, estem parlant de persones que tenen una psicopatia. El cas és que la psicopatia forma part també de la nostra vida i, en molts entorns laborals, en molts entorns familiars, hi ha persones que són psicòpates. Són cruels, poden tenir comportaments perversos. Són manipuladors emocionals i poden arribar a ser molt cruels. I, a vegades, som nosaltres cruels amb nosaltres mateixos amb aquest fuet. La paciència, la calma, l’autoconeixement és fonamental i, a vegades, necessitem un amic.

35:15
Leticia Flores. Això ho volia preguntar. Com podem ajudar la persona que és important per tu i ho veus? Com ho podem fer?

35:22
Laura Rojas-Marcos. Ajudar una altra persona no només et dona una sensació positiva de tu mateix. Està bé ajudar i està bé també ser ajudat. Però això sí: no es pot ajudar qui no vol ser ajudat. Si algú no t’ho permet o et diu que no, això ens limita molt. Ajudar una altra persona és ajudar, és acompanyar, és ajudar a créixer, però no és fer la feina per l’altre. El diàleg intern i aprendre a tenir una conversa amb tu mateix que sigui des d’un lloc sa, constructiu, que no vol dir que no hi hagi crítica, perquè l’autocrítica és una cosa important, però que sigui constructiva. Què puc fer per millorar aquesta situació o què he de fer perquè he d’acceptar que no tinc una bona capacitat per portar a terme x. Però si t’envoltes de persones que sí que tenen facilitat per fer coses que un no té facilitat per fer, no només tens l’oportunitat d’aprendre i de créixer, sinó de fer també les coses bé. Sense caure en el perfeccionisme, perquè una cosa és fer les coses tan bé com puguis i que estiguin tan a prop de la perfecció com sigui possible, i una altra cosa és ser perfeccionista.

La familia es la mejor escuela para aprender a manejar las emociones.Laura Rojas-Marcos
36:44

L’obsessió, no?

36:47
Leticia Flores. I els perfeccionistes cauen en un bucle i en una espiral de pensaments recurrents, perjudicials, on cauen en aquesta tirania dels “hauries de”. Aquesta lluita amb ells mateixos, aquesta comparació en què el seu jo ideal és el que ha de ser, el que hauria de ser, però el seu jo real i objectiu no ho és, i això produeix un dolor terrible.

37:17

Jo estic treballant també amb els meus alumnes, que són futurs mestres, la part emocional. Jo imparteixo l’assignatura de Creativitat i educació artística. Intentem explicar les coses d’una altra manera, a través del joc, a través de la intel·ligència emocional, trencant estereotips… Hi ha una activitat que estem desenvolupant que als meus alumnes els encanta. I jo, a vegades, dic: no sé si ho estic enfocant bé. L’anomenem “Passaport divertit”. Jo els pregunto: “bé, a veure, quina documentació, quina informació de tu té un passaport o un DNI?”. I tots diuen: doncs el teu nom, cognoms, data de naixement… I els pregunto: “aquest passaport o DNI expressa com ets realment? Què sents, què t’agrada, què no t’agrada, què et fa por…?”. I diuen: “no”. I dic: “doncs intentarem fabricar un passaport amb el format que vulgueu amb tot allò que creieu vosaltres que és important per conèixer-vos a vosaltres mateixos”. Llavors no els obligo a exposar-ho davant de tots, els dic que ha de ser com un treball seu personal i que, si volen compartir-lo amb els companys, que ho facin. I tot això va sorgir perquè un any, en un grup d’alumnes, eren totes noies, hi havia conflictes, conflictes que per mi eren seriosos. I jo deia: “alguna cosa he de fer, jo no puc seguir les meves classes com si res. Aquí hi ha alguna cosa emocional molt forta que, al final, com a docent, dic: què puc fer?”.

39:04

I vaig pensar en aquesta activitat del Passaport divertit sense saber què podria passar, si podria empitjorar tot o tot al contrari. Llavors aquest grup va decidir parlar del seu passaport. Va ser un moment que les va unir com a grup, fins i tot a mi també, en què vam poder plorar, en què vam poder riure, en què hi va haver moltíssimes abraçades, paraules de perdó davant de totes: “et vull demanar disculpes perquè no t’he tractat com ho hauria d’haver fet, perquè t’he jutjat sense conèixer-te i, quan t’he conegut i he vist una mica més sobre tu, doncs he descobert una altra persona”. O, fins i tot, unes altres deien: “he trobat en una altra companya una cosa que no sabia que tenim en comú”. Llavors va ser una activitat, jo crec que molt bonica, que fins i tot alguns companys m’han arribat a dir: “Leticia, crec que és un tema massa delicat, no sé…”. Tu què em recomanaries? Creus que ho estic enfocant bé?

40:08
Laura Rojas-Marcos. I tant que sí. Jo soc molt partidària de la creativitat, del joc, d’explorar. M’agrada la investigació. I crec enormement en el fet de sortir de la zona de confort, en el fet d’aprendre a veure les coses des d’un altre punt de vista. Això no deixa de ser una aventura i també un risc. Les persones que arrisquen són també les que més descobreixen i les que, al cap i a la fi, s’exposen més al fracàs. S’ha de ser valent. S’ha de ser valent. I jo animo a tothom sempre a explorar, sempre des d’un lloc de seguretat i mai fent res que tu no vulguis, que sentis que no estàs preparat, que va en contra dels teus principis, dels teus valors o el que tu consideres en contra del teu… O que poses en risc la teva integritat o la teva dignitat. De cap manera. Dir que no i ser assertiu és important. Però de manera voluntària, com el que tu has proposat als teus estudiants i que ho comparteixi qui ho vulgui compartir, és una cosa molt sana, és divertida i també ajuda al fet que les persones connectin des d’un altre lloc.

41:25

Has dit una cosa que és molt important i que influeix molt en les relacions personals i també influeix en la percepció que tenim de nosaltres mateixos que té a veure amb els judicis i prejudicis. A vegades caiem en sentències, donem per fetes una sèrie de coses i no tenim la informació. Potser algú ens recorda a un amic de l’escola o a algun familiar amb qui no connectàvem bé i això ens porta a relacionar-nos amb aquella persona des d’un lloc potser més distant o més desagradable. Començar des de zero és una cosa meravellosa, perdonar, demanar perdó, donar-se l’oportunitat de provar alguna cosa nova… Bé, és que em sembla una cosa fantàstica perquè, a més a més, una vida d’exploració i deixant-se portar per l’esperit aventurer, sempre des de la responsabilitat i conscient, no des de la impulsivitat, ja que fa que sigui tot més divertit i que coneguem persones interessants, que coneguem i descobrim coses de nosaltres mateixos, que poden ser divertides i ens poden ajudar en l’autoestima. Però també podem descobrir les coses que no ens agraden i que no lliguen amb nosaltres. I hi ha coses que no haurien de caure en l‘“hauria de”, la tirania dels “hauria de”: “jo hauria d’haver aconseguit, dit, fet això o no hauria d’haver…”. No caure en això, però sí aprendre de l’experiència, aprendre dels errors, aprendre a ser humil, i la humilitat de compartir, i també aprendre a equivocar-se i una cosa que a mi m’agrada molt i que treballo també amb els meus estudiants és aprendre a aprendre. A vegades les persones no es donen l’oportunitat… No ens donem l’oportunitat d’aprendre. Ho donem per fet: “jo hauria de saber això”. Novament, entra la tirania dels “hauries de”.

43:37

No és així. Aprendre a aprendre, on el joc té un paper molt important, no s’ha de deixar de jugar. No s’ha de deixar de jugar, d’explorar, de posar-se el barret d’Indiana Jones i sortir com un sociòleg, un antropòleg, sortir a la jungla. Amb les teves eines i, per descomptat, que no sigui gens perillós. Però a vegades hem d’afrontar el perill, i el perill és tot allò que ens pot despertar una por. Per exemple, jo sempre animo les persones perquè afrontin les seves pors que, per exemple, tenen a veure amb la por de parlar en públic. Hi ha algunes pors, i això està molt estudiat dins del camp de la psicologia. Algunes de les pors més comunes són parlar en públic, l’altura i volar. Són algunes de les pors més comunes, i la foscor. Què passa, per exemple, amb la foscor? I estem parlant d’una por de no veure el que hi ha. Quan em trobo amb els meus nebots petitons, que tenen por de la foscor…

44:49
Leticia Flores. Les meves filles també.

44:50
Laura Rojas-Marcos. Clar. És una por molt habitual. És no veure-hi i forma part de l’instint de supervivència humà. El que no veiem, doncs pot ser que estiguem en perill. Avui dia, som a la nostra habitació i la foscor no ha de ser perillosa ni de bon tros. Però bé, això ens ve de tota una història i una evolució. I clar, de què tenim por? Del que no veiem. Què és el que no veiem? No veiem el futur, no veiem el que hi ha darrere, des del “no ho sé”, des del desconeixement, la ignorància. No sabem què pensa la persona que tenim davant si no ens ho comunica verbalment o no verbalment amb el cos o amb la mirada també. Llavors hi ha moltes coses que ens produeixen por, però aprendre a gestionar l’emoció de la por és molt important. Però, un cop més, des de la responsabilitat, des de l’anàlisi, no des de la impulsivitat. Ser espontani està molt bé, però això és diferent de ser impulsiu, on no hi ha control, on no hi ha una gestió i un autocontrol. L’autocontrol ens ajuda a sentir-nos segurs, a saber què fer, quan, com i de quina manera. “Què diré primer? Això o això altre?”. T’ajuda a organitzar-te, a tenir un pla.

46:24

Llavors, la por forma part de nosaltres i tots tenim alguna cosa que ens fa por. A vegades ens fa por expressar les nostres emocions, compartir la nostra vulnerabilitat. A vegades em trobo persones a les quals els fa por dir que estan tristes perquè la tristesa és una cosa dolenta, perquè és el que han après, però la tristesa, la por, formen part de nosaltres, i aprendre a sortir.

46:52
Leticia Flores . També he sentit: “em sento trista, no vull explicar-t‘ho perquè no vull posar-te trista a tu”. Aquí és on… Jo no… Jo puc empatitzar. Però és cert que tampoc puc…

47:05
Laura Rojas-Marcos. Bé, hi ha persones que és molt curiós que, quan se senten tristes, volen que l’altre se senti trist, el volen portar a aquest terreny. I després hi ha altres persones que no volen compartir la seva tristesa o la seva por o ansietat perquè no volen contagiar-la. Són persones protectores. I hi ha altres persones que, curiosament, el que senten és vergonya. La vergonya és una emoció autoconscient. De fet, i als estudis està molt investigat, hi ha tres emocions autoconscients: una és la vergonya, una altra és el sentiment de culpa i l’altra és l’orgull. I aquestes emocions autoconscients són emocions que tenen a veure amb la percepció que tenim de nosaltres mateixos respecte al nostre entorn, la nostra conducta… O sigui, si hi pensem, hi ha una avaluació, una actitud avaluadora respecte a aquestes emocions. Les persones que, per exemple, senten molta vergonya són molt autoconscients del que fan, del que diuen, de per què ho fan i per què ho diuen. Estan preocupades també amb el que pensen els altres i, potser, no es paren a pensar en el que pensen elles, què és important per elles. Hi ha persones que són molt orgulloses i l’orgull no s’ha de confondre amb l’amor propi. L’amor propi està més vinculat o associat a l’autorespecte. L’autorespecte no és posar una altra persona… Estimar-te és una cosa sana, és bona, és cuidar-te, és com cuidar casa teva. El teu cos, les teves emocions, què et produeix benestar i què no. Però quan parlem a vegades d’orgull, l’orgull negatiu és més com amb un aire de superioritat. És… Les persones molt orgulloses sempre senten que tenen la raó, no demanen perdó, no són humils i això també les aïlla molt, perquè no se senten còmodes amb la seva vulnerabilitat, amb el seu dolor o fins i tot amb el seu propi sentiment de fracàs. Perquè el cas és que moltes persones orgulloses consideren que sempre tenen raó i que no s’equivoquen. I en això hi ha un error, perquè ningú és perfecte.

49:35
Leticia Flores. És cert que el tema de la foscor és una cosa que crec que és molt comuna en molts nens. A casa meva també passa. Hi ha moments en què les meves nenes de cop comencen a dir: “és que tinc por de la foscor”. I la solució que he trobat ha sigut buscar un ninotet amb una llum molt fluixeta i amb això he aconseguit que elles puguin dormir amb més calma i que no em diguin que tenen por de la foscor i es despertin molts cops.

50:04
Laura Rojas-Marcos. Clar, el cas és que la por de la foscor és una de les pors més comunes de l’ésser humà, sobretot en la infantesa, tot i que hi ha molts adults que també tenen por de la foscor. Què hem de fer per exemple per poder ajudar els nens a afrontar aquesta por de la foscor? Doncs això que estàs fent: tenir un ninotet, alguna cosa amb una miqueta de llum. El que produeix por al nen és la foscor per se, és no veure-hi. Per poder ajudar els nens a superar-ho, no només és tenir una manteta o alguna cosa on se sentin segurs o un ninotet, un llum, és també ensenyar-los que, quan no hi veuen… O sigui, apagar tots els llums, estar amb ells i explicar-los que el que no veuen no vol dir que canviï amb la foscor. Encens el llum, veuen on són les seves joguines, el seu llitet, els seus llibres, i tot és al mateix lloc que quan el llum està apagat. A vegades, el que produeix por de la foscor són les ombres, però per les ombres es pot utilitzar l’exemple dels núvols. Jugar amb els nens en un jardí mirant als núvols què és el que veus és una manera de demostrar-los que tenen imaginació i que, a vegades, la nostra imaginació, que ens pot servir per jugar i pot ser divertit, també ens pot trair una miqueta. Llavors, aprendre a encendre i a apagar el llum, assegurar: “no hi ha res, no t’ha de fer por, ets en un lloc segur. Que senzillament no hi hagi llum no vol dir que les coses es moguin, els monstres no existeixen. No existeixen, són a la nostra imaginació”. I, sobretot, transmetre seguretat. Això és el que més ens ajuda a tots, independentment de l’edat, a superar qualsevol tipus de por: la seguretat.

52:05
Leticia Flores. Una cosa que has comentat abans i que he llegit en algun dels teus llibres és un terme que a mi m’ha cridat especialment l’atenció, que és la tirania dels “hauria de”. M’agradaria que poguessis comentar-nos alguna cosa més sobre això.

52:20
Laura Rojas-Marcos. La tirania dels “hauria de” és un concepte interessantíssim que va estudiar una psicòloga molt famosa que es diu Karen Horney. Karen Horney explicava que molts cops l’ésser humà cau en una competició amb ell mateix o amb una altra persona. Què és la tirania dels “hauries de”? Doncs és caure en aquells “hauria d’haver sigut”, “hauria d’haver aconseguit”, “hauria d’haver dit” o “hauria de no haver fet, no haver dit”. Si ho identifiquem amb un mateix, llavors aquest és el meu jo ideal, el que jo hauria de ser, i aquest és el meu jo real i estic competint. Les persones que viuen en la tirania dels “hauria de” sempre senten que no hi arriben, que no són suficients. Solen sentir una profunda frustració permanent. No se senten satisfetes, sempre senten que perden. Jo sempre poso l’exemple que és com que fan una carrera amb elles mateixes i queden segones.

53:34

Però també la tirania dels “hauria de” s’utilitza per manipular, per controlar o provocar malestar en l’altre. Si jo ara començo a dir-te: “tu hauries d’haver sigut, hauries d’haver tret millors notes, hauries d’haver-te posat…”. “Hauries de…”. Tots aquests “hauries de” realment el que estan recalcant és el que no té l’altra persona. A vegades, en dinàmiques de comunicació, ja siguin familiars o laborals, entre les persones, les persones utilitzen la tirania dels “hauries de” per fer xantatge emocional, per controlar. El cas és que també s’ha de dir que en el procés d’aprenentatge, quan cometem errors, llavors aprenem i llavors entra el llenguatge de les tiranies: “hauria d’haver fet això de manera diferent”, “el proper cop faré això d’una altra manera”.

La familia es la mejor escuela para aprender a manejar las emociones.Laura Rojas-Marcos
54:34

Aquesta tirania… O aquest “hauria de” no és tirànic. Forma part d’un procés d’aprenentatge, de fer les coses de manera diferent. El que no sabia abans, ara ho sé i ara ho provaré d’una manera diferent. Utilitzaré la creativitat i fins i tot el joc si fa falta. Però la tirania dels “hauries de” ens destrossa l’autoestima, ens espanta, alimenta el llop de la por. Ens posiciona en un lloc on sentim que som un fracàs, que no som suficients, que no estem a l’altura. S’ha d’anar amb moltíssima cura amb la tirania dels “hauria de” perquè fa mal. És com una piconadora, destructora, que ens pot deixar totalment destruïts, amb nivells d’ansietat molt greus i fins i tot ens pot portar a la depressió. Llavors s’ha de diferenciar entre la tirania dels “hauries de” i el procés d’aprenentatge d’“el que hauria d’haver fet és això i ho portaré a terme en el futur” de manera constructiva.

55:44
Leticia Flores. Parlant de les emocions, una cosa que també puc observar amb altres famílies que hi ha al voltant és el tema de la timidesa. Fins i tot també conec nens que són molt, molt tímids. Però a mi m’agradaria preguntar-te, Laura, com poden aquests pares i mares ajudar els nens que són especialment tímids?

56:10
Laura Rojas-Marcos. La timidesa jo diria que està molt relacionada, primer, amb sentiments de vergonya, sentiments d’autoconscient, com que tu et perceps i et sents en un lloc i necessites un temps per adaptar-te a l’entorn. Totes les persones tenim jo crec que un puntet de timidesa. Tots el tenim. Jo el tinc, jo necessito una estoneta per acostumar-me a un espai. I un pot tenir les eines per trobar-se i relacionar-se amb persones que no coneix o acostumar-se a un lloc desconegut, fora de la teva zona de confort. La timidesa és una cosa que és molt habitual i tothom té un procés d’habituació, d’adaptació a l’entorn i a persones diferents. Hi ha un llibre que a mi m’agrada molt d’una gran psicòloga que es diu Pilar Varela que va escriure un llibre que es diu Tímida-mente. Llavors, clar, hi ha diferents graus de timidesa. Hi ha persones que tarden moltíssim temps en poder acostumar-se a l’entorn, fins i tot a l’hora de parlar i compartir. Senten molta vergonya, fins i tot a vegades cauen en una fòbia social, que és possible. Ara bé, com podem ajudar a persones, ja siguin nens o adults? Doncs, a poc a poc, donant eines. Per exemple, en un entorn on hi hagi moltes persones, a una persona tímida, jo sempre li recomano: si no vols tenir el focus d’atenció posat en tu, perquè a les persones tímides no els agrada, se senten bastant incòmodes, tenir el focus d’atenció, cridar l’atenció, però tampoc et vols aïllar i necessites fer amics o contactes o establir una conversa.

58:09

Hi ha un gran exemple, i una cosa que ajuda molt és fer preguntes i deixar que l’altre respongui. Si tu fas preguntes, tu estàs participant en un entorn. Estàs parlant però el focus no està posat en tu, llavors és com que li ofereixes el focus a una altra persona. Això són maneres de gestionar la timidesa. Intentes, potser, doncs parlar més amb una persona de tu a tu, com estem fent nosaltres. Hi ha persones que senten massa timidesa per parlar en públic i se senten més còmodes amb grups més petits. El problema és que a vegades les persones no són pacients o a l’hora d’ensenyar als fills o als estudiants, no són pacients.

59:02
Leticia Flores. Volem empènyer-los a treure’ls… Volem empènyer perquè vencin aquesta por.

59:07
Laura Rojas-Marcos. Clar, vèncer la por és una cosa per la qual tots hem de passar. Però hi ha algunes persones que necessiten anar pas a pas. I clar, la clau és identificar quin és el primer pas, quin és el segon i quin és el tercer. Sobreprotegir, cal anar amb compte amb això perquè només farà que una persona senti cada vegada més por. Si no empenys una mica… I també reforçar positivament: “escolta, que bé que ho has fet. Mira, ho has intentat. Intentem-ho un altre cop”. No tot s’aconsegueix a la primera.

59:46
Leticia Flores . Bé, Laura, moltíssimes gràcies. Ha sigut un plaer enorme poder ser avui aquí amb tu.

59:51
Laura Rojas-Marcos. Moltíssimes gràcies a tu. La veritat és que m’ho he passat molt bé. Ha sigut un plaer, de debò. Gràcies.