COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

Pot un grup de nens amb accés a internet aprendre sols?

Sugata Mitra

Pot un grup de nens amb accés a internet aprendre sols?

Sugata Mitra

Científic i Professor de tecnologia


Creant oportunitats

Más vídeos
Més vídeos sobre

Doctor en física i professor de tecnologia educativa de la Universitat de Newcastle (Regne Unit), Sugata Mitra salta a la fama internacional quan TED, organització que promou la tecnologia, l'educació i el disseny va triar la seva conferència com la més inspiradora i amb més potencial de canvi de l'any 2013. La seva història explica l'experiment d'un jove i brillant físic que fa gairebé 20 anys col·loca un ordinador amb connexió a internet al mur d'un suburbi de Nova Delhi, a prop de la seva oficina, i es pregunta, ¿aconseguirien aquells nens sense educació aprendre per si mateixos? Els enregistraments de la càmera amagada en aquest lloc van descobrir al professor Mitra que els nens van jugar amb l'ordinador, van aprendre a usar-lo i a més van ensenyar a altres sense intervenció de cap adult. La seva història va anomenar-se "Hole in the Wall" (forat a la paret, en catalá i va inspirar part de l'argument de la pel·licula guanyadora del premi Oscar, 'Slumdog Millionaire'. Mitra va avançar les seves investigacions del que va denominar com educació mínimament invasiva i va reproduir el test en altres llocs de l'Índia i del món. ¿Els resultats? La capacitat d'autoaprenentatge dels nens amb l'ús d'Internet i les noves tecnologies és sorprenent. Avui, la seva proposta educativa es coneix com SOLE (sigles en anglès de Self Organised Learning Environments), en catalá, entorns d'aprenentatge autoorganitzats, compta amb experiències en col·legis de més de 50 països.


Transcripció

00:57
Sugata Mitra. Gràcies. Gràcies. Moltes gràcies. Bon dia. Veig que han vingut molts nens. I també han vingut un munt d’adults. Us vull ensenyar una cosa. Una cosa que em sembla molt important. El que heu de fer és picar de mans alhora. D’acord? Sincronitzats. Ho podeu fer, si us plau? Gràcies. Us faré una pregunta molt senzilla: Qui ha sincronitzat els aplaudiments? Ho puc preguntar a qualsevol. Si pregunto: “Has sincronitzat els aplaudiments?”. Ella em diria: “No, jo només picava de mans”. Jo li dic a ell: “Has sincronitzat els aplaudiments?”. Ell em diria: “No, no. Jo només picava de mans”. Així que ningú ha sincronitzat els aplaudiments. Però els aplaudiments s’han sincronitzat. Qui n’ha decidit la freqüència? De nou, si ho pregunto a algú, aquest em dirà: “Jo no”. Així que ningú n’ha decidit la freqüència. Qui n’ha decidit el volum? Ningú n’ha decidit el volum. Ningú d’aquí. Cap ésser humà. Així que quina conclusió en podem extreure? Podem dir que en aquesta sala hi ha alguna cosa no humana? I doncs? Deixarem aquesta pregunta aparcada.

02:12
Sugata Mitra. Quan vaig acabar l’institut, vaig entrar a la universitat. Vaig estudiar Física i després em vaig posar a buscar feina. En aquella època… Fa molt, molt de temps, d’acord? Aquells que estudiaven Física eren els únics que sabien escriure programes d’ordinador. Mai vaig pensar que acabaria fent de professor, però em vaig fer professor perquè havia d’ensenyar a la gent a escriure programes d’ordinador. Així és com vaig començar, treballant a Nova Delhi, en una oficina molt gran i bonica, ensenyant a la gent a programar. Just davant de la meva oficina de Nova Delhi hi havia un suburbi enorme. Al suburbi hi havia centenars de nens que no feien res. Es dedicaven a jugar a futbol i coses així, però no feien res.

03:22
Sugata Mitra. Així que vaig pensar: “Que estrany. Potser alguns d’aquests nens podrien arribar a ser uns programadors excepcionals. Així que per què no els ensenyem a fer-ho?”. La resposta era molt senzilla: “Com posaràs una escola al suburbi? No hi ha lloc. Està molt brut. Els bons professors no hi volen anar”. Però què passaria si agafés un ordinador i el donés als nens? I la gent em deia: “És una idea estúpida perquè no han vist mai un ordinador. No saben què és. No saben què és Internet”. A l’Índia, tots els ordinadors estaven en anglès. Em deien: “No saben què és un ordinador. No saben què és Internet. No saben anglès. Així, doncs, per què? No aconseguiràs res.

04:23
Sugata Mitra. Així que vaig fer un experiment. El primer problema era: Si vols posar un ordinador en un suburbi, on el poses? La meva oficina tenia una paret al costat del perímetre i el suburbi era a l’altra banda. Així que hi havia la paret, en aquest cantó hi havia el suburbi i, en aquest cantó, la meva oficina. Així que el que vaig fer va ser un forat. Vaig obrir un forat a la paret, d’acord? Hi vaig posar un vidre. Vaig agafar la pantalla de l’ordinador i la vaig col·locar contra el vidre. De manera que mirés cap al suburbi. Aleshores vaig agafar un panell tàctil i el vaig posar també a través del mur, de manera que quedava a aquesta alçada. Però si col·loques alguna cosa a aquesta alçada, la gent també tindrà aquesta alçada. D’acord? Així que molts nens s’hi acostaven i miraven l’ordinador. Tenia el Windows instal·lat i una connexió a Internet. Res més. No tenia aplicacions. Res. Ells ho miraven i no passava res.

05:46
Sugata Mitra. Els meus amics em van dir: “Ho veus? T’ho vam dir. No aconseguiràs res. Com vols que ho entenguin? És molt complicat”. Recordeu que això va ser fa vint anys, d’acord? Aleshores, vaig dir: “D’acord, ho deixo córrer”. Unes sis o set hores més tard, va venir un amic meu i em va dir: “Com els has ensenyat a fer servir l’ordinador?”. I li vaig dir: “Jo no els he ensenyat res. Per què? Què fan?”. I em va dir: “Doncs estan navegant i s’estan ensenyant entre ells a fer-ho”.

06:25
Sugata Mitra. Li vaig dir: “Navegant? En quin idioma?”. I em va dir: “Doncs sembla que en anglès”. I jo vaig dir: “En anglès? Com? No saben res d’anglès”. I ell em va dir: “Per això et pregunto com els has ensenyat a fer-ho”. Jo li vaig dir: “Jo no els he ensenyat res”. I ningú em creia. Em deien: “Els deus haver dit alguna cosa per sota mà”. Jo els deia: “No, jo no hi era”. Així que ni jo m’ho creia. Sabeu què vaig pensar? Vaig pensar que algun dels meus estudiants hauria passat per allà i hauria ensenyat a aquells nens. “D’acord, el ratolí s’utilitza així. Això s’anomena pàgina web. Això es fa així”. Aleshores em vaig dir: “Sí, és evident, ha estat això”.

07:19
Sugata Mitra. Així que ho havia de fer de nou en un lloc on els meus estudiants ni ningú ho veiés. Vaig anar molt lluny de Delhi, a un poble petit on la gent no sabia res. Només d’agricultura. Vaig trobar una paret, hi vaig fer un altre forat i vaig posar l’ordinador dins. Va ocórrer exactament el mateix. Jo em preguntava: “Qui els ho ensenya ara? Aquí no hi ha ningú”. Aleshores els vaig veure jugant a jocs amb l’ordinador, però jo no hi havia instal·lat cap joc. Així que els vaig preguntar: “D’on heu tret el joc? Ja era a l’ordinador?”. I em van dir: “No”. Jo vaig dir: “No? Us l’ha passat algú?”. I ells: “No”. I jo: “I doncs?”. I em van dir: “L’hem tret d’allà”. I vaig dir: “D’on?”. I ells: “D’allà”. No sabia a què es referien. “De què parleu?”. Aleshores em vaig adonar que estaven fent servir Internet i que a Internet l’anomenaven “allà”. D’acord?

08:43
Sugata Mitra. Com aquests nens havien aconseguit fer tot això? Seguia sense tenir cap resposta. Vaig deixar els ordinadors. El Banc Mundial em va donar un munt de diners. Així que vaig muntar vint-i-dos terminals arreu de l’Índia: als deserts, als pobles, a la vora del mar, a la vora dels rius, dalt les muntanyes, a l’Himàlaia, pertot. I a tot arreu ocorria el mateix. S’hi acostaven grups de nens i en menys d’un dia o dos ja havien començat a descarregar-se jocs i a jugar a tot tipus de coses. Tothom em preguntava: “Qui els ho ensenya?”. Segueixo sense tenir cap resposta, però crec que tinc una idea aproximada de quina podria ser. Sabeu quina pot ser la resposta? Qui els ho ensenyava? La resposta és la mateixa que la de: “Qui ha sincronitzat els aplaudiments?”. Qui ho entén? Ningú. Li vaig posar un nom. Ho vaig anomenar “aprenentatge autoorganitzat”, perquè no hi ha cap professor.

09:51
Sugata Mitra. Després vaig venir a Anglaterra. L’any 2006, fa dos anys. A Anglaterra, un professor d’escola em va dir: “Hem llegit coses sobre el teu experiment. L’has de fer a Anglaterra”. Vaig trobar la manera de fer-ho. Vaig dur el forat de la paret a l’interior de l’escola. Sabeu com fer-ho dins una escola? És fàcil. Es pot fer dins la classe. Molts de vosaltres sabeu a què em refereixo. Agafes uns quants ordinadors, agafes un munt de nens, encens els ordinadors, poses els dins, tanques la porta i te’n vas.

10:39
Sugata Mitra. Per què te’n vas? Perquè ho vols veure. Veure què? Si els aplaudiments se sincronitzen o no. Ho anomenem: “Entorn d’Aprenentatge Autoorganitzat”, SOLE per les seves sigles en anglès. Jo pensava, com molta gent, que si li dones un ordinador a cada nen funciona millor. Però no. S’han de formar grups. Ho heu fet i ho sabeu. Si els teus amics no t’acompanyen, no funciona. Si estàs sol, et pots equivocar. No hi ha ningú que et digui que t’estàs equivocant. Així que vaig aprendre una cosa molt important: que els grups de nens, si els dones accés lliure a Internet, amb una pantalla gran… Per què una pantalla gran? Perquè si en sou cinc i heu de llegir tots la mateix pantalla, aquesta ha de ser gran. Que els grups de nens, si els dones accés independent a Internet, amb pantalles grans, poden aprendre el que sigui per si sols.

Sugata Mitra ¿Puede un grupo de niños con acceso a internet aprender solos?
Quote

Si a un grup de nens li donem accés independent a Internet poden aprendre el que sigui per si mateixos

Sugata Mitra

11:48
Sugata Mitra. L’Entorn d’Aprenentatge Autoorganitzat va començar a difondre’s fora d’Anglaterra. Em van convidar a fer una conferència a Austràlia, a Melbourne, per 3.500 directors d’escola. Us imagineu com d’espantat estava? 3.500 directors d’escola! Amb un ja és prou dolent. Els vaig fer la xerrada. Els vaig explicar la meva història i tot això. I sabeu què? 3.498 d’ells ni tan sols ho van intentar. Només ho van intentar dos d’ells. Però, tan bon punt ho van fer, em van escriure per correu electrònic per dir-me: “Sí, com va dir, funciona. Però qui els ho ensenya?”. Jo els vaig dir: “No ho sé”. Així es va difondre per Austràlia.

12:46
Sugata Mitra. Després em van convidar a l’Argentina, a Buenos Aires. A l’Argentina en vaig fer una demostració. M’hi acompanyava una intèrpret d’espanyol, ja que treballaria amb nens. Els nens no parlaven anglès, i jo no parlava espanyol, així que tenia una intèrpret. Els nens em van preguntar: “Qui és ella?”. I jo els vaig dir: “Ella em traduirà”. Aleshores els vaig dir: “Voleu fer un experiment? Li demanem que se’n vagi?”. Li vam dir a la intèrpret que se n’anés. Aleshores vaig dir als nens: “Bé… i ara què?”. Eren nens molt petitons. I ells van dir: “Cap problema: el traductor de Google”. Així que vam fer tota la sessió amb el traductor de Google. Va ser meravellós. Això es va començar a difondre per l’Argentina, l’Uruguai, Xile, Mèxic i, evidentment, per Portugal i Espanya. Així és com va arribar arreu del món.

14:05
Sugata Mitra. L’experiment del forat a la paret es va convertir en SOLE i, finalment, va arribar a ser el que anomenem: “L’escola al Núvol”. “L’escola al Núvol” no és una pàgina web, és una idea.

14:23
Cristina. Hola. Soc la Cristina, professora d’una escola pública de Madrid. En Mario Benedetti deia que, quan teníem totes les respostes, ens van canviar les preguntes. Crec que, avui dia, la societat va massa de pressa. Per tant, vostè què creu…? Quina funció tenen les preguntes en l’aprenentatge dels nens?

15:45
Sugata Mitra. Aquesta és una gran pregunta per si mateixa. Però he de fer un apunt en relació a la primera part d’allò que has dit, que ara les coses van massa de pressa. Tothom ho sap. Els experiments que he fet durant aquests anys no són experiments científics. Sabeu per què? Perquè quan fas un experiment científic, per exemple, quan Galileu va descobrir com funcionaven els pènduls… Si agafes un pèndul, aquest se segueix movent igual, perquè el món no canvia. El món físic no canvia. Però quan fas experiments amb Internet, el món està canviant al mateix moment. Així que una conclusió a la qual s’arribés fa deu anys pot no funcionar avui dia, de cap manera. D’acord? És molt difícil treballar amb aquestes condicions.

15:49
Sugata Mitra. Així que dic als professors: “Què es pot fer en aquesta situació en què hi pot haver preguntes per les quals no tens cap resposta, en què hi pot haver preguntes que ni t’havies plantejat? L’únic que pots dir als nens és: ‘Descobriu-ho vosaltres’”. Oi? Què més podem fer? És com si hi hagués un grup de nens i hi hagués un bosc, un bosc desconegut, del qual no saps res. Els nens hi volen anar. Què els dius? Jo aconsellaria als professors que els diguessin: “Aneu-hi, que jo us hi acompanyo”. Això és molt important. No els diràs: “Aneu-hi, jo em quedo aquí amb el meu cafetonet”. D’acord? Els dieu: “Aneu-hi, que ho us hi acompanyo. Ensenyeu-me’l”. Així lidiaria jo amb les qüestions referents a allò desconegut.

17:00
Sugata Mitra. T’has de fixar en cada tema i preguntar-te: “Què és el que més en desconeixem?”. Us en donaré un exemple: els terratrèmols, d’acord? Tots sabem què són els terratrèmols, sabem que són terribles, que surten al pla d’estudis de les escoles, que els professors han d’ensenyar sobre els terratrèmols. Així, quan ensenyeu sobre els terratrèmols, els ensenyeu tot el que sapigueu sobre terratrèmols, ho transmeteu als nens, que seuen i badallen: “D’acord, d’acord”. I ho escriuen. No cal que feu això, ja ho sabeu. En un SOLE simplement diríeu: “Expliqueu-m’ho vosaltres. Investigueu sobre els terratrèmols i després m’ho expliqueu”. Però hi ha una qüestió molt important en els terratrèmols: no podem predir quan ocorreran. Algú pot calcular-ho i dir-me quan i on serà el proper terratrèmol? No, ningú pot. Així que la gran pregunta seria: Per què, després de milers d’anys de ciència, no podem predir on serà el proper terratrèmol? Això, en un SOLE, ni tan sols Internet ho sap. D’acord? Les grans preguntes, per mi, haurien de ser les preguntes que ningú sap respondre. Aquestes preguntes m’agraden i crec que a vosaltres també. No us agrada una pregunta que ningú sàpiga respondre? És millor que una pregunta de la qual el professor tingui la resposta però no te la vulgui dir.

18:41
Cristina. Aleshores, quines creu que, a l’educació, són les grans preguntes avui dia?

18:41
Sugata Mitra. D’acord. Les grans preguntes a l’educació. No us agradaran, ja us ho avanço. D’acord, us ho diré així. Estaríeu d’acord…? Tant nens com adults. Estaríeu d’acord si dic que l’objectiu de l’escola és crear persones felices, sanes i productives? No crec que ningú hi estigui en desacord, oi? “Felices, sanes i productives”. Analitzem aquestes tres coses d’una a una.

19:23
Sugata Mitra. “Felices”. Algú sap què vol dir “feliç”? O com mesurar-ho? No? Bé, aleshores com crearem persones felices si no sabem com mesurar-ho?

19:40
Sugata Mitra. El segon punt: “sanes”. Ara em direu: “D’acord, aquesta és fàcil. Tots sabem què és estar sa. Cal tenir una temperatura corporal correcta, la pressió arterial correcta, la quantitat correcta de sucre en sang, cal tenir això i això altre”. Però si teniu tot això, vol dir necessàriament que esteu sans? Bé, doncs… La resposta, en realitat i per desgràcia, és “no”. Els metges no saben realment per què unes persones estan sanes i d’altres, no. Malgrat tots aquests números. No sabem què és “estar sans”.

20:26
Sugata Mitra. I el tercer: “productives”. Si ets professor, faràs que els nens siguin productius. Quan? D’aquí vint anys, quan tinguin feina. Sabem com serà el món d’aquí vint anys? En absolut. Com deies, si ni tan sols sabem com serà l’any vinent, imagina’t d’aquí vint anys. Així que com fer que siguin productius d’aquí vint anys? No ho sabem.

20:59
Sugata Mitra. Això és molt depriment, oi? “Feliços, sans i productius”, i no en podem definir cap. Sabem què se suposa que ha de fer l’escola, però no sabem com mesurar-ho. Per tant, què mesurem en comptes d’això? Mesurem coses com i fem preguntes com: “Una bola d’acer d’un quilo de massa cau des d’una alçada de tres metres. Amb quina força colpejarà el terra?”. Bé, i què passa si no ho saps? No passa res. Si tens un “smartphone”, ho pots saber en dos segons. D’acord? Acabem mesurant les coses equivocades. Una de les grans preguntes a l’educació… Crec que hi ha una pregunta enorme: “Què s’hauria de mesurar? Què avaluem?”.

21:48
Sugata Mitra. Tots els alumnes coneixen els exàmens. Us agraden els exàmens? No. Exactament. A mi tampoc m’agraden. Per què no ens agraden els exàmens? Perquè, veureu, us explicaré una cosa que em va dir un nen britànic fa poc. Un noi jove, d’uns catorze o quinze anys. Em va ensenyar un GCSE, un examen important a Anglaterra. Em va ensenyar una pregunta del GCSE. Una pregunta llarga i complicada. Em va dir: “Això és una pregunta de l’examen”. Em mira i em diu: “Per què em fan aquesta pregunta? Això per començar. I, a més, per què m’han tret el mòbil?”. D’acord? És que… Vosaltres no ho creieu? “D’acord, si em preguntes alguna cosa, torna’m el mòbil”. Oi?

22:48
Sugata Mitra. Tots els adults d’aquesta sala, quan s’acabi aquest programa i surtin d’aquí, si tenen alguna pregunta, trauran el mòbil. Així que per què el treuen durant un examen? Estem mesurant una cosa equivocada. Estem mesurant una cosa de fa dos-cents o tres-cents anys, quan no hi havia tecnologia. Aleshores era important saber si ho recordaves tot. Això ja no importa gaire. Estem mesurant una cosa que ja no és i no sabem què hem de mesurar. Així que, en realitat, ho estem fent fatal.

23:25
Sugata Mitra. Una altra pregunta important a l’educació és: “Quant cal saber?”. Suposo que molts dels nens i tots els adults d’aquesta sala saben o han après a resoldre un a equació. Una equació de segon grau. Ics al quadrat més tres ics és igual a tant. Ho recordeu? Tots hem après a fer equacions de segon grau. Alguna vegada heu fet una equació de segon grau fora de classe? Segur que no n’heu fet ni una. Per què els ensenyem a fer equacions de segon grau i per què els examinem per saber si les saben fer? És perquè, potser, un dia s’enfrontaran a una equació de segon grau. Una perillosa equació de segon grau. L’hauran de saber resoldre. Però mai us enfrontareu a això.

24:33
Sugata Mitra. Per què els ensenyem trigonometria? Perquè podries acabar en un vaixell, perdut. I amb una brúixola, mirant les estrelles i amb uns càlculs trigonomètrics, podries esbrinar la teva posició. Això cal avui dia? Tenim un mòbil i li pots dir: “On soc?”. D’acord? Per tant, cal saber trigonometria?

25:06
Sugata Mitra. I podria seguir i seguir. Hem de repassar a fons la llista de coses que creiem que cal saber. Ens hem de plantejar: “Realment cal saber-les?”. Hi ha unes altres coses que cal saber però que no aprenem? Us en posaré un exemple. Estic segur que aquí quasi tothom utilitza el WhatsApp, oi? O alguna cosa semblant: Messenger, WhatsApp. Algú sap com funciona el WhatsApp? Què passa quan escrius, on va? Com es desplaça? A quina velocitat va? Com arriba a l’altre mòbil? No ho sabem. Però quasi tots els que som aquí sabem com funciona un motor de vapor. No és cert? Vapor a pressió, pistó, bum, bum. Tots ho sabem. Quin sentit té? Us trobareu algun cop un motor de vapor? Doncs mireu el WhatsApp tota l’estona i no sabeu com funciona. Per què no incloure el WhatsApp al pla d’estudis? La resposta? Perquè no hi ha cap professor que el pugui ensenyar. Quan hi hagi un professor qualificat per ensenyar-lo, el WhatsApp haurà desaparegut i hi haurà una altra cosa. No es pot ensenyar. Però es pot aprendre. Què s’hi pot fer? “Vosaltres aneu-hi, que jo us hi acompanyo”.

27:00
Sugata Mitra. Crec que, pels professors, seria molt important poder dir: “Esbrineu com funciona el WhatsApp i després m’ho expliqueu”. Després, això s’ha d’avaluar. No sé com. Les grans preguntes a l’educació són: Per què ensenyem el que ensenyem? Què és un pla d’estudis? Per què avaluem les coses equivocades? Sabeu? És molt estrany que aquestes preguntes tan essencials es plantegin en una matèria. No passa a física ni a química ni a matemàtiques. Ningú no diria mai: “Per què existeixen les matemàtiques?”. És una situació estranya, estem plantejant la pregunta: “Per què existeixen les escoles? Per a què?”. Sé que hi ha molts alumnes presents i en veig alguns somrient i alguns molt seriosos. Per què existeixen les escoles? Jo tinc una resposta molt senzilla a això: Aneu a l’escola a veure els vostres amics, oi? Fora d’això, tot és secundari. Molt bé.

28:22
Sugata Mitra. Una altra pregunta que, de nou, em costa dir davant dels alumnes, però se la faig als adults. Penseu quan anàveu a l’escola, quan teníeu, posem-hi, deu, onze o dotze anys. Recordeu alguna classe? Us costarà moltíssim. Recordareu totes les baralles que vau tenir. Recordareu tot el que passava fora de classe. Recordareu les excursions. Però no recordareu les classes. Què us indica això? Aquí us ho deixo. Tant de bo us pogués dir que les grans preguntes a l’educació són un parell de cosetes senzilles, però no ho són, són preguntes molt complexes. Són les bases de tot el sistema.

29:20
David. Hola, soc en David. Vostè creu que es podrien utilitzar ordinadors i mòbils als exàmens?

29:30
Sugata Mitra. Sí. Porto dient des de fa tres o quatre anys que Internet hauria d’estar permès als exàmens. Per desgràcia, de moment, ningú m’ha fet cas. D’acord? Perquè la gent creu que si et deixen Internet en un examen, ho podràs contestar tot. Però quin sentit té fer-te preguntes que podries respondre si tinguessis Internet, després treure’t Internet i dir-te: “Digues-me’n la resposta”? Té cap sentit? És com demanar a algú que sàpiga l’hora sense mirar el rellotge. Quin sentit té?

30:30
Sugata Mitra. Així que, si es permetés tenir Internet, sabeu què passaria? Que les preguntes que es plantegessin a l’examen haurien de canviar del tot. Hi hauria d’haver preguntes per les quals no hi hagués una sola resposta. Et farien pensar. Et farien escriure què penses en comptes d’escriure la resposta. El problema és com avaluar una resposta així. Encara no ho sabem. Però la resposta a la teva pregunta de: “S’hauria de permetre utilitzar Internet en un examen?”… La meva resposta és sí, s’ha de permetre.

Sugata Mitra ¿Puede un grupo de niños con acceso a internet aprender solos?
Quote

El mecanisme universal d'aprenentatge depèn de la connexió entre persones i a internet hi ha milers de milions de persones connectades entresi

Sugata Mitra

31:14
Sugata Mitra. Us puc explicar una anècdota graciosa en relació a això. Ja sabeu que a l’Índia hi ha molta població. Així que, quan hi ha un examen oficial important, no sé si aquí també els teniu… A l’examen oficial es presenten tres-cents milions de nens. Doncs bé, no se’ls hi permet dur els seus mòbils. Però com es podia comprovar això? Fa tres anys van dir: “Portarem l’exèrcit. L’exèrcit indi comprovarà si duus el mòbil”. Són tres-cents milions de nens. Fa dos anys van dir: “No podeu dur el mòbil ni tampoc podeu dur un rellotge intel·ligent”.

32:02
Sugata Mitra. Així que ara els has d’entregar el mòbil i el rellotge. L’any passat van dir: “No podeu dur el mòbil, no podeu dur un rellotge intel·ligent i no podeu dur auriculars ‘Bluetooth’”. Ara comproven les orelles de tothom.

32:24
Sugata Mitra. Aleshores, què faran l’any vinent? Els obligaran a tots a passar per un escàner de ressonància magnètica abans d’entrar a l’examen. És absurd. Així que no em preocupa si Internet s’ha de permetre en un examen o no, l’única pregunta és quan ocorrerà. Serà en qualsevol moment.

32:49
Roberto. Hola, em dic Roberto i li volia preguntar què és “El Núvol dels avis”.

32:56
Sugata Mitra. “El Núvol de les àvies”. És una història interessant. Recordeu que us deia que, quan vaig fer els primers experiments, el que volia saber era: Hi ha alguna cosa que sigui tan complicada que els nens no la puguin aprendre per si sols? Cada cop em vaig anar fent preguntes més difícils. En un poble al sud de l’Índia, quatre nens petits, d’uns dotze anys, al seu ordinador… Tenien un ordinador a la paret, com us deia… A dins vaig posar materials sobre biotecnologia, que s’estudia a la universitat i que no està destinada als nens. Era tot en anglès.

33:52
Sugata Mitra. Doncs vaig posar això a l’ordinador, i els nens van venir i van dir: “Què és això? És un joc?”. I els vaig dir: “No, no és un joc. És una cosa molt difícil però molt interessant”. La cosa es va quedar així. Després els vaig fer una prova. A la prova per veure si sabien alguna cosa sobre biotecnologia tots van treure un zero, com és natural. Després, passat un temps, hi vaig tornar i els vaig fer la prova de nou. Van treure un 30 %. Vaig pensar: “Vaja! Un 30 % en un tema tan complicat. Però puc fer que treguin encara més?”.

34:36
Sugata Mitra. La gent em deia: “No, cal un professor”. Jo deia: “Però aquí no hi ha cap professor”. Vaig trobar una noia jove del poble que era amiga dels nens. Acostumava a jugar amb ells. Així que la vaig cridar i li vaig dir: “Els pots ensenyar més biotecnologia?”. I ella em va dir: “No, no, no. No he estudiat ciències. No sé res sobre això”. Jo li vaig dir: “No, fes servir el mètode de l’àvia”. I ella em va dir: “Què és això?”.

35:12
Sugata Mitra. Bé, tothom té àvies i avis. Com sabeu, els avis no són com els pares ni com els professors. Els pares i els professors utilitzen la disciplina. Et diuen: “Les teves matemàtiques no van bé. Fes més matemàtiques. El teu espanyol no és bo. Practica més l’espanyol”. Etcètera. Però una àvia típica… Bé, això de l’àvia és només un exemple. Una àvia diria: “Què fas amb aquest mòbil? Oh! Com fas això? Jo no ho sé fer. M’ho ensenyes a fer?”.

35:52
Sugata Mitra. I el nen dirà: “És molt senzill, jo t’ho ensenyo”. Ella utilitza l’admiració, no la disciplina. Així que li vaig dir a la noia del poble: “Utilitza el mètode de l’àvia. Posa’t darrere d’ells i, quan facin alguna cosa, els dius: ‘Expliqueu-m’ho. Què és això? Com ho heu esbrinat? Que llestos que sou!’”. I això va fer durant dos o tres mesos. Les puntuacions van passar d’un 30 % a un 50 %.

36:18
Sugata Mitra. Després vaig tornar a Anglaterra i vaig escriure un article en un diari anglès que deia: “Si tens una connexió a Internet i una càmera web, ens pots dedicar una hora a la setmana de manera desinteressada si t’interessen els nens?”. Vaig rebre centenars i centenars de sol·licituds. Jo els deia: “Us posaré en contacte amb nens de llocs molt llunyans, però no els ensenyeu res. Limiteu-vos a preguntar-los coses i a parlar amb ells. Admireu el que estiguin fent. Divertiu-vos. Expliqueu-los històries. Utilitzeu el mètode de l’àvia”.

37:03
Sugata Mitra. Aquest grup de persones segueix existint. S’anomenen “El Núvol de les àvies”. No són àvies, d’acord? Però els anomenem àvies. L’àvia més jove que tinc és un noi de setze anys. Però, tot i així, li diem àvia. D’acord? Doncs aquesta és la història d’”El Núvol de les àvies”. Bàsicament, si recordeu el problema amb què he començat la sessió: Com posar una escola en un suburbi? Perquè ningú hi vol anar, hi ha molta inseguretat… Doncs bé, ara ja sé com fer-ho. No cal anar-hi. T’hi puc dur mitjançant Skype. I arribar a qualsevol part. Això és “El Núvol de les àvies”.

37:50
Javier. Hola, soc en Javier. M’agradaria que ens expliqués com funciona el que vostè denomina “educació mínimament invasiva” i com s’està duent a terme a les escoles.

38:02
Sugata Mitra. Fa temps, l’any 2000 o 2001, quan realitzava aquests experiments a l’Índia, un cirurgià molt famós de Delhi es va posar en contacte amb mi i em va dir: “Saps què? Faig operacions a cor obert i, si hi hagués alguna manera de gravar-les amb un ordinador en comptes de fer-ho amb una càmera, podria fer pauses, fer preguntes i coses així. Seria una forma molt bona d’ensenyar”. Així que hi vaig buscar una solució. Li vaig dir: “Sí, és possible. Ho pots fer així”. Aleshores em va dir: “D’acord, vine i fes-ho”. Em va dur a veure una operació de cor.

38:48
Sugata Mitra. Em va dir: “Avui no faré cap tall. Només faré un foradet. A través del forat, posaré aquesta càmera i aquests instruments”. Ja sabeu com es fa avui dia. S’anomena “cirurgia mínimament invasiva”. Doncs la vaig gravar i tot això. Més endavant, vam anar a prendre un cafè, quan ja s’havia acabat tot això. El metge em va preguntar: “Què estàs fent ara?”. I li vaig dir: “Estic realitzant un experiment molt interessant. He foradat una paret i hi he posat un ordinador de cara al suburbi”.

39:31
Sugata Mitra. El metge em va mirar, va somriure i em va dir: “Així que estàs fent educació mínimament invasiva”. Així va sorgir el nom. Com funciona? És un sistema d’autoorganització. Intentaré explicar-vos-ho amb un exemple de la natura. No sé quants ho haureu vist aquí a Espanya, però a l’Índia és una cosa molt comú. Quan plou, si hi ha un tros de menjar a terra, un trosset de pa o alguna cosa així, apareixen un munt de formigues al seu voltant. Segur que aquí passa el mateix. Apareixen un munt de formigues que s’emporten el menjar. Sembla que es mogui sol. Se l’emporten al seu formiguer. És fascinant veure com es mou.

40:23
Sugata Mitra. Ara us preguntaré una cosa. De tots aquests centenars de formigues, com sap qualsevol formiga individual que ha d’empènyer o estirar i cap a quina direcció? Hi ha alguna capatassa? No n’hi ha cap. No hi ha cap formiga capatassa que digui: “Cap aquí, cap allà”. D’acord? Aleshores, què és? Com ho fan? Ho fan perquè tenen un objectiu comú: dur el menjar al formiguer. Sembla que tota la resta de coses ocorrin per si soles. Això és un sistema d’autoorganització. N’enteneu la idea? Ningú dirigeix. Ocorre per si sol.

41:17
Sugata Mitra. Així que si, en un SOLE, la pregunta és prou interessant perquè els nens en vulguin saber la resposta, aleshores, com aquestes formigues, la trobaran. Sovint veureu que, si agafeu un nen i li pregunteu alguna cosa, potser no sap gaire sobre el tema. Però en grup poden contestar qualsevol cosa. Això encara no respon del tot la teva pregunta. Encara no tinc la resposta completa a això. Però aquesta és la meva sospita, que es tracta d’un sistema d’autoorganització que produeix un ordre espontani. D’acord? Un ordre que ve del no-res. Això de picar de mans era un exemple d’ordre espontani, que sorgeix del no-res.

42:06
Juan Alfonso. Hola, soc en Juan Alfonso. Vol dir que els professors ja no som tan necessaris? Al futur, quin paper tindrem a l’educació dels nens?

42:18
Sugata Mitra. Decididament, jo no diria que els professors no són necessaris. És evident que calen professors. Però el seu propòsit està canviant. El propòsit que solien tenir abans era el de saber coses, explicar-te aquestes coses que sabien perquè, aleshores, també les sabessis tu. Aquest propòsit ha deixat de ser vàlid. Potser ja ni tan sols sigui possible perquè, com hem vist a la pregunta, hi ha situacions en què els professors no saben ni poden saber.

42:52
Sugata Mitra. Però els professors et poden ajudar a arribar allà. És difícil d’explicar però… Bé, a l’experiment de picar de mans, us he fet falta? Bé, si jo fos l’exèrcit, us hagués dit: “Aplaudiu alhora, si us plau”. Hauria dit: “Aplaudiu així: u, dos, tres i quatre”. Després hauria preguntat: “Us he fet falta?”. I diríeu: “Sí, senyor”. Però no ho he hagut de fer. Simplement he dit: “Podeu aplaudir alhora, si us plau?”. Però ho he dir. Si no ho hagués dit, no us hauríeu posat a picar de mans.

43:39
Sugata Mitra. El procés no s’hauria iniciat. La professora et dona una possibilitat. Ella obre la porta. Et mostra on és el bosc. Et diu on són les incògnites més grans, però no en té les respostes.

44:09
Marcos. Hola, professor Mitra. És un plaer conèixer-lo. Em dic Marcos. Soc pare de tres nens. Bé, de dues nenes i un nen. Ara mateix, una d’elles té nou anys i som en un moment en què intentem ajudar-los a casa amb els seus estudis. Aleshores, la seva proposta i les seves idees m’han semblat molt interessants, però com podem els pares, a part de l’escola, utilitzar aquesta metodologia a casa per ajudar-los amb els seus estudis?

44:41
Sugata Mitra. Ser pare a la societat actual és un repte difícil perquè els nens creixen a mons diferents. Crec que segur que els nens sabeu a què em refereixo. Hi ha el món d’Internet, el dels mòbils i els vostres amics, el del vostre Facebook. I hi ha el món de l’escola, els exàmens i tota la resta. Els dos mons estan units.

45:17
Sugata Mitra. Recordeu què deia abans: “Cal introduir-hi Internet per poder ajuntar els dos mons”. Però estan separats. Així que les vostres filles creixeran en aquest món dividit. Què pots fer tu com a pare? En primer lloc, els pots explicar que existeixen dos mons. Aquest món, el món dels exàmens i de les classes magistrals, té centenars d’anys. És del passat però encara segueix aquí. Has d’aprendre com funciona el motor de vapor.

45:58
Sugata Mitra. Com a pare, els has de dir: “No puc canviar-ho, per tant has de viure amb això. No em fallis. Has de memoritzar. Has de fer totes aquestes coses horribles, fer exàmens i aprovar-los. No ho puc evitar”. Però, d’altra banda, dona’ls Internet. La gran pregunta que sempre es fan els pares és: Hauríem de donar Internet als nens? Etcètera, etcètera, etcètera.

46:28
Sugata Mitra. Bé, també hi ha països on diuen: “No està permès que els nens tinguin un ‘smartphone’”. D’acord? Ni tan sols se’ls permet tenir-ne un. Existeix la confusió entre el dispositiu i Internet. Quan dius: “No donaré un ‘smartphone’ al meu fill”, estàs dient: “No permetré que el meu fill tingui accés a Internet”?

47:00
Sugata Mitra. Si estàs dient això, aleshores estàs fent molt de mal. D’acord? El nen no tindrà lloc al futur si li treus Internet. Però hi ha molt a dir en relació al dispositiu. El forat a la paret per què produïa aquesta atracció? Perquè la pantalla era molt gran. Internet era públic. Els nens formaven grups. Tots aquests factors van fer que el forat a la paret fos un èxit.

47:32
Sugata Mitra. Si avui mateix anés a un poble indi, li donés un “smartphone” a un nen, li preguntés alguna cosa difícil i no el deixés parlar amb ningú més, segurament ell no seria capaç de fer res. Aleshores, hauries de deixar que els nens utilitzessin Internet a casa, als exàmens i a les escoles? Sí. A partir de quina edat? La que sigui: dos, un… Com ho hauries de fer?

48:04
Sugata Mitra. La meva recomanació… Bé, només és una recomanació: una pantalla gran al costat del televisor de la sala d’estar, amb Internet d’alta velocitat, una pantalla d’alta definició 4K. Aquestes coses funcionen, les petites, no. Les petites són nocives i poden ser perjudicials. Perquè, quan t’ajuntes tu amb el teu mòbil, estàs sol.

48:55
Sugata Mitra. Recordeu allò del bosc, que deia als professors: “Aneu-hi, que jo us hi acompanyo”. Entraríeu sols en un bosc o preferiríeu anar-hi amb els vostres amics? Penseu-ho i us adonareu per què dic que la pantalla ha de ser gran.Si ens podem acostumar a això culturalment, tot ens anirà molt millor. Per acabar, hi insisteixo de nou: pantalles grans amb Internet, públiques i segures, per grups de nens. Si és a casa, al costat de la família. Cap problema. Només veureu les coses bones d’Internet.

49:24
Kayness. Hola, soc la Kayness. Professor Mitra, quins són els aprenentatges més importants que tots els nens hauríem d’aprendre a les escoles?

49:35
Sugata Mitra. Saps què? Hi va haver un temps en què la resposta a aquesta pregunta hagués estat un llistat de coses. Hagués estat: “Has d’aprendre un idioma, has d’aprendre matemàtiques”. Etcètera, etcètera.

49:54
Sugata Mitra. Però, com he dit abans, cadascuna d’elles es pot qüestionar. Ara pots dir: “Per què he d’aprendre matemàtiques?”. Fins i tot podries dir: “Per què he d’aprendre castellà si hi ha Google?”. D’aquí uns anys, em podràs parlar en castellà i jo tindré un petit aparell a l’orella que ho anirà traduint automàticament a l’anglès. Això creuen els meus intèrprets.

50:26
Sugata Mitra. Però, en qualsevol cas, aquest llistat ja no és tan fàcil de fer. La meva resposta ràpida, a veure si l’entens… La meva resposta ràpida és: hauries d’aprendre a esbrinar les coses per tu mateixa. És el millor que pot fer l’escola. Que si et donen un problema, sàpigues com resoldre’l. Abans dèiem que et faríem una pregunta i et dèiem: “Quina n’és la resposta?”.

51:00
Sugata Mitra. Crec que, en comptes d’això, hauríem de dir: “Aquí tens la pregunta, com en trobaràs resposta?”. Si saps això, aleshores, sigui el que sigui a què t’enfrontis al futur, que no sabem què serà, no t’ho sé dir, ho podràs esbrinar per tu mateixa perquè estaràs acostumada a fer-ho. Així que l’habilitat per resoldre problemes amb rapidesa, mitjançant el mètode més ràpid, el mètode més eficaç, l’habilitat de buscar a Internet amb rigor i rapidesa, saber quines pàgines web són bones i quines no ho són, l’habilitat de llegir i de comprendre amb rapidesa. La comprensió lectora. Molta gent sap llegir però realment no entén què llegeix.

Sugata Mitra ¿Puede un grupo de niños con acceso a internet aprender solos?
Quote

La professora et dóna possibilitats. Et mostra on és el bosc. Et diu on són les majors incògnites, però no té totes les respostes

Sugata Mitra

51:59
Sugata Mitra. Necessitem lectors ràpids que comprenguin les coses. Les habilitats de recerca a Internet, la comprensió lectora en anglès, castellà o en qualsevol altra llengua i l’habilitat d’esbrinar les coses seran tres elements molt importants que les escoles hauran d’integrar al seu pla d’estudis. També s’han de saber coses sobre Internet en si: Què és? Com funciona? Perquè afectarà tots els aspectes de la nostra vida. Com funcionen aquests petits dispositius? Qui és l’amo d’Internet? És algú? Què és l’economia d’Internet?

52:46
Sugata Mitra. Les escoles ho han d’integrar al pla d’estudis. Després hi ha l’altra banda. Recordeu com m’he burlat de les equacions i he dit que per què necessiteu aprendre a resoldre una equació perquè no us farà mai falta? Doncs ara em contradiré a mi mateix. Us podria preguntar: De què serveix explicar a la gent què és el sistema solar? Si vas per la vida sense saber què és el sistema solar, quina importància té? Aleshores penso: “Això és horrible. No saber res sobre el sol, sobre els planetes i les seves llunes i tot això”. I vosaltres em direu: “Però tu ho has dit. Has dit que pots anar per la vida sense saber-ho i que no passa res”. Però aleshores penso: “No. Hi ha una part del coneixement que es necessita per viure”.

53:44
Sugata Mitra. En el vostre cas, estaria dominat per Internet, pels sistemes d’autoorganització i aquest tipus de coses. Després hi ha l’altra part. Hi ha coses que sabem perquè ens agrada saber-les, les volem saber. Des que els éssers humans som éssers humans, hem mirat les estrelles i ens hem preguntat: “Què deuen ser?”. No afectava les nostres vides, però ens agrada saber aquestes coses. Així que hi ha coses que necessitem saber per viure i coses que ens agrada saber perquè sí. Crec que una barreja d’ambdues coses serà la que configuri el pla d’estudis del futur. Ens hem d’asseure tots i fer-ho realitat. Els professors, els alumnes, tots.

54:44
Juan. Hola, professor. Soc en Juan. Li voldria fer una pregunta. L’he escoltat dir que, a causa de a la tecnologia, de les telecomunicacions, les nostres escoles estan obsoletes. Per tant, si partim d’aquí, la pregunta seria: Què vol dir amb això i com haurien de ser aleshores les escoles que preparessin els nens que tenim avui aquí?

55:04
Sugata Mitra. Estrictament parlant, la paraula “obsoleta” no és correcta en aquest cas. He utilitzat la paraula equivocada. Hauria d’haver dit “antiquada”. “Antiquat” vol dir que abans anava bé, però que ja no es necessita la seva forma anterior. “Obsolet” seria que no ho necessitem en absolut, que no és el que estic dient. El que intento dir és que hem d’actualitzar l’escola i fer-ne un tipus nou d’institució.

55:39
Sugata Mitra. Crec que hem parlat molt sobre el paper del professor, el pla d’estudis i sobre les grans preguntes a l’educació. Si ho ajuntem tot, és possible fer un nou tipus d’escola. Però què ens ho impedeix? Ens ho impedeix el sistema d’avaluació, l’examen final. Mentre els exàmens no canviïn, nosaltres, els professors, no tenim alternativa, tenim les mans lligades. Hem d’ensenyar d’una forma concreta. Els alumnes no poden fer res més que memoritzar. Així que ho tornaré a repetir: les escoles no estan obsoletes, estan antiquades. Les hem d’actualitzar. Per aconseguir-ho, s’ha de canviar el sistema d’avaluació. S’hauria de fer en aquest ordre.

56:32
Nen. Volia preguntar-te, més o menys, el temps estimat que creus que algú hauria d’estar enfront d’una pantalla amb Internet.

56:40
Sugata Mitra. No crec que es pugui mesurar en hores. És com preguntar quant de temps hauria de llegir un llibre. Doncs llegiràs mentre et sembli interessant. Però, és clar, com passa amb els llibres, si llegeixes deu o dotze hores, finalment et trauràs les ulleres de tant en tant, et fregaràs els ulls i… Això vol dir que el teu cos ha dit: “Prou. Ja n’hi ha prou”. Pots fer el que vulguis tota l’estona que vulguis però, quan aquest raconet de la teva ment et diu que ja n’hi ha prou, se li ha de fer cas. Que no sigui perquè la teva mare et diu això o el teu pare et diu això altre. Has de desenvolupar el teu propi control intern.

57:23
Sugata Mitra. Una altra qüestió és: Quants anys més haurem de seguir mirant pantalles? Mira, potser arribi el dia en què no hi hagi pantalles, en què tanquem els ulls i ens aparegui una pàgina web. D’acord? No som gaire lluny d’això. Un dia, pensaràs una pregunta i la resposta t’arribarà a l’oïda. Aquest dia tampoc queda gaire lluny. Com podreu imaginar, quan això succeeixi, s’acabarà totalment el sistema d’exàmens.

58:03
Zoraida. Hola, professor Mitra. Soc la Zoraida, orientadora en una escola. Li volia preguntar sobre els resultats de l’experiment “Hole in the Wall”. Vostè creu que van ser coincidències del context o existeixen evidències que avalin que aquesta manera d’aprendre és una forma d’aprenentatge universal?

58:29
Sugata Mitra. Ara, vint anys més tard, hi ha prou evidències per afirmar que passa a tot arreu. Quan jo ho vaig fer, ens havíem de preguntar: És accidental? És només prova i error? Ara ja ho sabem. Un dels directors australians em va dir un cop una cosa molt interessant: “Una sessió SOLE”, com les que feu vosaltres, “és totalment idèntica, independentment d’on es faci”.

59:03
Sugata Mitra. Així que, encara que un nen sigui xinès o el que sigui, no hi ha cap diferència entre una sessió de SOLE que es realitzi en un continent i una sessió de SOLE que es realitzi en una altre. Així que crec que això és una bona mostra que hi ha un mecanisme universal d’aprenentatge. I aquest mecanisme d’aprenentatge ens duu a una cosa molt interessant per concloure aquesta xerrada. És un mecanisme que depèn de la connexió entre persones. D’acord? Si tornem a l’experiment de picar de mans, si hagués estat possible demanar-vos que us tapéssiu les orelles perquè no sentíssiu res i que tanquéssiu els ulls i us hagués dit: “Aplaudiu alhora”, no hagués funcionat.

1:00:02
Sugata Mitra. Esteu connectats mitjançant l’oïda. El vostre aplaudiment afecta el dels demés, i el dels demés afecta el vostre. Això va i ve, va i ve. En anglès hi ha una paraula per descriure-ho. Heu vist aquells ocellets que s’anomenen estornells, que solquen el cel i hi fan uns patrons preciosos, com si fossin onades? En anglès hi ha una paraula preciosa per descriure-ho, que es podria traduir com “bandada”. A Internet hi ha milions de persones connectades entre elles. Quan envies una piulada, la teva piulada influeix sobre centenars de persones. Les seves piulades influiran sobre milers, milions, i tots aquests canvis tornaran a tu i les teves piulades canviaran.

1:00:55
Sugata Mitra. Hi ha alguna cosa que se sincronitzarà, com els aplaudiments. La raça humana és com una bandada d’ocells per primer cop a la història. Cap on ens dirigim? L’estornell no sap cap on va quan es mou en bandada. Els estornells individuals no ho saben. Només nosaltres, si els observem des de fora, percebem la seva sincronia. A vegades, quan estic en actitud romàntica, penso: “Si hi hagués algú observant-nos des de fora, veuria el patró de la raça humana i la seva sincronia”.

1:01:32
Sugata Mitra. Així que és un mecanisme nou que mai hem tingut perquè no era possible que existís abans. Però ara existeix. Sembla que se’ns acaba el temps. He de dir que m’ho he passat molt bé, i espero que vosaltres també. A veure si puc… Si puc fer un resum de tot allò que hem dit. Per començar: tots estem connectats.

1:02:08
Sugata Mitra. Sabem que, quan els sistemes estan connectats així, aleshores, amb les condicions adequades, els aplaudiments se sincronitzen, apareix l’ordre espontani. Ho heu comprovat. Si Internet és un sistema d’interconnexió tan massiu, segur que produeix un ordre espontani. Quina forma deu tenir? No ho sabem. Per què no ho sabem? Perquè Internet som nosaltres interconnectats, però tota aquesta connexió… Recordeu quan us he preguntat on és Internet i m’heu dit: “Allà”. I he dit: “Creieu que hi ha alguna cosa en aquesta sala que no sigui humana?”. I heu rigut.

1:03:02
Sugata Mitra. Bé, doncs ara crec que sí, que hi ha alguna cosa a la sala que no és humana: aquest sistema d’interacció connectat. Com ens afectarà? No ho sabem, ens és aliè. En aquest sentit, les escoles tenen un repte immens. On us portem? Així que, com l’hi deia a aquesta amiga jove, l’únic que us puc dir és: Intentarem mostrar-vos com esbrinar les coses quan les necessiteu. No us podem donar solucions, només us podem dir, potser, com trobar-les. Hem parlat sobre si els nens haurien de tenir accés a Internet i ho torno a repetir: sí i sí a Internet.

1:03:55
Sugata Mitra. No confongueu el mòbil amb Internet. El mòbil tan sols és un dispositiu que es connecta a Internet. Potser digueu: “No m’agrada. El canviaré per una tauleta, el canviaré per un ordinador”. Tant és. Tot el món hauria de tenir accés a Internet? Sí, és necessari, perquè Internet domina les nostres vides. Hem dit que s’ha de canviar el pla d’estudis i que s’ha d’actualitzar amb les coses que importen i que cada cop importaran més als nens que són aquí, que és, de nou, la xarxa. Cal que aprenguin sobre xarxes, cal que aprenguin sobre internet, cal que aprenguin sobre dispositius, etcètera.

1:04:36
Sugata Mitra. Tot això ha de canviar. El sistema d’avaluació i els exàmens han de canviar. Si no canvien els exàmens, el sistema no pot canviar. Hem incidit sobre això vàries vegades a través de diferents preguntes. Hem dit que cal tenir professors, que cal tenir escoles, però que ambdós s’han d’actualitzar a una versió més recent. En certa manera, es podia dir que és difícil, però hi ha una altra manera de veure-ho. Crec que poques vegades en el transcurs d’una vida es pot veure la necessitat d’un canvi tan profund.

1:05:23
Sugata Mitra. Així que els professors, potser, d’aquí vint anys, mireu enrere i veieu que aquest va ser el moment més emocionant de les nostres vides. Doncs això és tot. Moltes gràcies.

1:05:37
Sugata Mitra. Gràcies. Gràcies.