Pot el perdó curar el dolor?

Irene Villa

· Periodista i psicòloga

Psicòloga, periodista, escriptora i mare de tres fills, la història d'Irene Villa va commocionar Espanya i al món. El 1991 un atemptat amb bomba va canviar la seva vida. Amb dotze anys, va perdre les dues cames i tres dits d'una mà. No obstant això, no va perdre la capacitat de lluitar, i es va aferrar a la vida amb més força que mai. La seva determinació i optimisme l'han convertit en un referent per a la societat. Irene Villa ha aconseguit convertir l'adversitat en un dels motors impulsors de la seva vida. Tal com afirma: "La clau de vegades està en canviar el focus a la situació". En el seu missatge positiu, destaca valors com l'esforç, la confiança en un mateix, el treball en equip i per sobre de tot, el perdó. D'aquest últim assegura que "és la base per tenir una vida plena i feliç". Afirma que del que més s'aprèn, és de l'adversitat: "A mi m'ha ensenyat a agafar la vida amb força. I a valorar el regal que suposa, simplement, el fet d'estar viva ". En l'actualitat forma part de l'equip de competició d'esquí alpí adaptat de la 'Fundació També'. Ha rebut innombrables guardons, entre ells el Micròfon de Plata pel seu llibre 'Saber que es pot'. És fundadora i presidenta de la Fundació Irene Villa, dedicada a la inclusió laboral i l'esport adaptat per a persones amb discapacitat. En 2013 va ser triada una de les 'Top 100 Dones Líders' més influents d'Espanya.


Creant oportunitats

Irene Villa

Psicòloga, periodista, escriptora i mare de tres fills, la història d'Irene Villa va commocionar Espanya i al món. El 1991 un atemptat amb bomba va canviar la seva vida. Amb dotze anys, va perdre les dues cames i tres dits d'una mà. No obstant això, no va perdre la capacitat de lluitar, i es va aferrar a la vida amb més força que mai. La seva determinació i optimisme l'han convertit en un referent per a la societat. Irene Villa ha aconseguit convertir l'adversitat en un dels motors impulsors de la seva vida. Tal com afirma: "La clau de vegades està en canviar el focus a la situació". En el seu missatge positiu, destaca valors com l'esforç, la confiança en un mateix, el treball en equip i per sobre de tot, el perdó. D'aquest últim assegura que "és la base per tenir una vida plena i feliç". Afirma que del que més s'aprèn, és de l'adversitat: "A mi m'ha ensenyat a agafar la vida amb força. I a valorar el regal que suposa, simplement, el fet d'estar viva ". En l'actualitat forma part de l'equip de competició d'esquí alpí adaptat de la 'Fundació També'. Ha rebut innombrables guardons, entre ells el Micròfon de Plata pel seu llibre 'Saber que es pot'. És fundadora i presidenta de la Fundació Irene Villa, dedicada a la inclusió laboral i l'esport adaptat per a persones amb discapacitat. En 2013 va ser triada una de les 'Top 100 Dones Líders' més influents d'Espanya.


Creant oportunitats

Transcripció

00:00
Irene Villa. Hi ha una cosa que a mi m’ajuda, que és no mirar al passat. I si hi mires, només es permet mirar-hi de dues maneres: perdonant o agraint. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Ai, quina il·lusió que em fa ser aquí! Bé, molt bona tarda. Soc la Irene Villa, periodista, psicòloga, humanista. Amb aquesta formació, no crec que us estranyi que el que m’apassiona en aquest món són les persones. L’ésser humà, la seva capacitat de resiliència, la seva generositat… També m’agraden les persones… Bé, la inclusió de persones amb discapacitat. Ajudar, bé, a qui pugui ajudar, a inspirar, a trobar la seva felicitat dins seu, a la intel·ligència emocional… En fi, moltes coses. Alguns no ho sabeu perquè sou molt joves, però la meva història… es resumeix en moltes adversitats i dificultats al llarg de tota la meva vida. Però concretament, l’any 91, quan jo tenia 12 anys, va passar una cosa que, en principi, semblava irreversible. Resulta que en aquella època hi havia una banda terrorista que posava bombes. Aquell dia van decidir massacrar Madrid, la capital d’Espanya. I bé, doncs un d’aquells tres cotxes va ser el de la meva mare, que ella treballava en una comissaria de policia fent DNIs i passaports. I bé, va ser un objectiu fàcil, perquè el seu cotxe no dormia al garatge i aparcava on aparcaven els policies.

01:48

El cas és que la bomba va explotar just abans que em deixés a mi a l’escola. Bé, allò ens va destrossar el cos a les dues. Però miraculosament no vam perdre la vida. Bé, els serveis sanitaris eren molt a prop perquè hi havia hagut una altra bomba al mateix barri d’Aluche, molt proper. I l’ambulància, que no va poder fer res per salvar el tinent Carballar, que va deixar cinc nens petitons orfes, es va endur la meva mare, que, de fet, era l’única que semblava viva perquè s’aixecava i cridava: “La meva nena! On és la meva nena!”. Bé, jo era a la carretera, estirada, aparentment morta. I algú em va girar i va veure que sí que tenia pols. Així que em van portar corrent a l’hospital més proper. I allà, qui primer va arribar va ser el meu pare.

02:40

Els metges li van dir com estava, i sabeu què va dir? “No la salveu. No vull per la meva nena una vida desgraciada”, i va preferir patir ell el pitjor que et pot passar, que et matin un fill, abans que veure’m patir a mi. El metge tampoc em volia salvar, però bé, afortunadament va ocórrer el miracle de tornar-me a la vida. Des d’aleshores, tant la meva mare com jo vam decidir donar les gràcies per aquesta nova oportunitat que la vida ens estava donant. Hi ha hagut moltíssimes persones que han estat assassinades, i en el nostre cas van ser-hi a punt, però n’havíem de donar les gràcies. Lògicament, no va ser tan fàcil. Perquè assumir una realitat tan brusca… Bé, veure’t en un mirall directament sense aquesta part del cos i, de sobte, veure que el teu esquema corporal canvia, que a tu el que t’agrada és l’esport, el bàsquet, patinar sobre gel… I de sobte dius: “Bé, i ara? Ara què?”.

Pot el perdó curar el dolor? Irene Villa
03:44

Em van donar molt de suport i em van ajudar moltíssim. Jo sempre dic que el suport social és fonamental. Sempre s’ha d’explicar el que ens passa perquè les altres persones ens puguin donar un cop de mà. Jo, en el meu cas, vaig tenir gent que va venir de tot arreu, fins i tot gent de fora d’Espanya que se n’havia assabentat. Perquè, és clar, les imatges eren tan dantesques i terrorífiques que van fer la volta al món.

04:06

I bé, per molta ajuda, per molts premis, per molt reconeixement i molt d’amor, hom assumeix el que realment li passa no quan es troba envoltat d’aquest afecte, sinó quan s’enfronta a la realitat en soledat. I això no t’ho pot treure ningú. Jo crec que el dolor és inevitable. El que és opcional és quedar-te en aquest patiment per sempre. Així que vaig decidir que seguiria estant oberta als regals que la vida em donaria. Que, per cert, han sigut molts. Perquè, gràcies a l’esport, integro el primer equip del món d’esquí adaptat. Encara avui, 11 anys després que nasqués aquest equip, hi segueixo competint.

04:50

He sigut mare de tres nens meravellosos, i això ha estat el que més m’ha omplert la meva vida d’il·lusió, d’alegria, de força. Un cor triplicat de força, d’amor. I això és el que ara mateix em mou. I el que més em preocupa, com a vosaltres, és donar-los una bona educació. Una educació en valors. Vull enfortir els meus fills.

05:11

Sempre dic que: “Fill, et faré fort i segur, però has d’entrebancar per aprendre. Per això et donaré fortaleses humanes, tot donant-te molt d’amor i molta seguretat en tu mateix. Però no trauré les pedres del teu camí, perquè com més pedres hi trobis i més pesades siguin, més gran i fort construiràs el teu castell”. Aquesta ha estat la lliçó principal que la vida m’ha donat, i així educaré els meus fills. Així que ara us toca a vosaltres preguntar. Jo encantadíssima de ser aquí i poder contagiar això tan important a la gent jove, sobretot.

05:51
Elena. Hola, Irene.

Irene Villa. Hola.

Elena. Em dic Elena. Bé, jo et volia dir que ets un exemple de superació per mi, però també per moltes persones. Jo et volia preguntar què has après de les adversitats que t’han ocorregut a la vida.

06:09
Irene Villa. Doncs fixa’t que crec que de l’adversitat és d’on més s’aprèn. Perquè quan el camí és fàcil, bé, hom el transita amb naturalitat, normalitat, però poques lliçons hi ha quan no et passa res i quan tot va bé. És meravellós que tot vagi bé, però a mi l’adversitat m’ha ensenyat… doncs a aferrar la vida amb força i amb ganes de viure. L’adversitat m’ha ensenyat que la vida no s’acaba si tu no ho vols. I m’ha ensenyat a valorar simplement el fet de ser viva, aquest regal de ser aquí, de poder gaudir d’un munt de coses. Jo crec que la clau es troba en veure més possibilitats que limitacions. Quan ocorre l’adversitat, hom només hi veu la dificultat, el problema, l’adversitat. Doncs canvia el focus. Centra’t en la resposta, la solució, en allò bo i positiu, que sempre, per molt negativa que sigui la realitat, per molt negre que ho veiem tot, sempre hi ha una llum al final del túnel. Aquesta esperança, que és la llum al final del túnel, que és una esperança que tenim dins nostre i que sempre hem de tenir present, és el que farà que surtis enfortit d’aquest desert. A vegades no hi ha cap altra opció. Hom no sap com de fort és fins que ser fort és la teva única opció.

07:34

Jo he vist gent que tenia, potser, una vida anodina, fins i tot avorrida, insulsa, sense cap objectiu, sense cap motivació, que de cop, doncs un accident de cotxe, cadira de rodes. Conec moltíssima gent així perquè hi treballo i perquè faig esport adaptat i viatgem arreu del món. I de sobte, en surts enfortit. Jo crec que fugim, l’ésser humà, de l’adversitat, de la dificultat. I és a l’inrevés, cal posar-s’hi del tot i encarar aquesta adversitat perquè coneixeràs un nou jo moltíssim més fort que aquell que tenies abans. Perquè és cert, et fa més fort tot el que vagi passant. Un cop n’has après la lliçó, és clar, perquè si no… La vida és una gran mestra, però et posa de nou en situacions molts semblants fins que aprenguis la lliçó que has d’aprendre.

08:27

Bé, els meus fills són molt petits, però jo vull que caiguin i vull que sàpiguen, bé, resoldre una situació per si sols. Són molt petits, però el de sis anys ja em deixa al·lucinada amb les seves sortides. La creativitat d’una ment infantil jo crec que és molt més potent i poderosa que la d’un adult, perquè ens anem encotillant nosaltres mateixos. Que ho sapigueu els més joves: créixer és una trampa. Créixer és una trampa que et va limitant la ment. És cert, et va com encotillant. Et vas posant màscares, capes de ceba, vas amagant, potser, la teva essència, aquest nen interior, aquesta nena interior. Jo reivindico aquest nen que tots tenim dins, perquè és aquest nen qui viu, qui s’entusiasma, qui té una creativitat sense límits, una imaginació superpotent. Jo crec que les sortides, molts cops, ens les donen els nostres propis fills. Tenen unes respostes i una manera de pensar tan senzilla, tan pragmàtica, que dic que tant de bo ens quedéssim amb aquest pragmatisme, també amb aquesta innocència a vegades. Diuen: “La innocència és molt atrevida”. D’acord, però és que a vegades és millor no saber certes coses, oi? Viure en aquell món, com em diuen a mi, de “flower power”.

Pot el perdó curar el dolor? Irene Villa
09:50

No, no és “flower power”, és simplement voler posar un focus en allò bo i positiu, perquè ¿per què el posaràs en allò negatiu? Per què has de patir? Som aquí per ser feliços, no per patir ni per plorar ni per odiar ni maleir. I els nens en saben molt. Mai és massa tard, a més, per tenir una infància feliç. El meu darrer llibre, la meva última novel·la, tracta precisament de nens que no ho han tingut fàcil. Han acabat en un orfenat, que és una fundació meravellosa que treu el potencial d’aquests nens. Al final, aquests nens tenen una infància feliç. Ja una mica més crescuts, però mai és massa tard.

10:31
Ramón. Hola, Irene. Soc en Ramón, metge. De joventut, en tinc poca, perquè tinc 83 anys. El cert és que aquell setembre, quan et va passar allò, molta gent es va quedar molt lesionada. La fortalesa amb què vas rebre allò i com t’has aixecat és remarcable. M’agradaria que em diguessis d’on vas treure les forces per fer-ho.

11:04
Irene Villa. El més important… La persona que em va donar la clau de la meva vida va ser la meva mare. Ella, sense un braç i sense una cama, va venir al meu hospital i em va donar el consell que m’ha servit, no en aquell moment, sinó tota la vida: “Filla, això és el que tenim. I amb això haurem de viure tota la vida. Tenim dues opcions: viure amargades, patint, maleint els terroristes, que hi tens tot el dret del món, per això que ens ha passat. O decidir que la teva vida comença avui i que lluitaràs per tenir la vida més semblant possible a la vida que tu tenies”. Jo, amb 12 anys, ho vaig tenir claríssim: “Mare, he nascut sense cames”. I així, bé, doncs no tens ningú a qui odiar, no tens res que hagis de lamentar. Si caus, bé, doncs has nascut així. Hi ha molta gent que neix amb alguna discapacitat i és plenament feliç. Fins i tot més, que és que, finalment, resulta que qui hem tingut aquesta adversitat extra, resulta que som més feliços. Bé, quan ho col·loques a la teva vida, quan ho acceptes. És clar, qui ni ho accepta és impossible que pugui florir. Hom no pot florir fins que no accepta que és allò que és. I jo, tenint aquest exemple a casa meva, és que jo no podia decebre la meva mare ni tantíssima gent que anava a l’hospital a dir-me: “Ànims, Irene, no estàs sola. Som amb tu, te’n sortiràs”. Sens dubte, va ser un abans i un després escollir aquell camí.

12:38
Elena. Hola, Irene, soc l’Elena.

Irene Villa. Hola.

Elena. Tu sabràs millor que ningú que a la vida hi ha situacions que no ens agraden però que no es poden canviar. I això sol generar frustració. M’agradaria que ens aconsellessis com podem gestionar millor la frustració.

12:51
Irene Villa. Jo crec que el principal per no quedar-te a la frustració és acceptar allò que ha ocorregut, perquè és cert. Si no ho podem canviar, doncs per què t’estaràs preocupant per una cosa que no té remei? És com mirar enrere trobant a faltar una cosa i pensar: “un dia, ho tenia”, “un dia, jo era”. I això et frustra perquè, al present, sents nostàlgia, trobes a faltar coses que ja no tornaran. Jo crec que la clau és acceptar. Perquè, a més, el dia que tu acceptes la situació, és quan apareixen un munt de possibilitats. S’expandeix el teu futur. No obstant això, amb la frustració, és com un carreró sense sortida. Ja no en surts. La frustració, l’autocompassió… “Pobreta de mi, això que m’ha passat. És que, fixa-t’hi, la realitat és així, jo ja no hi puc fer res per canviar-la”. Tu mateixa estàs cavant la teva tomba. Estàs estrenyent el setge de la teva vida. Jo crec que l’acceptació és màgica perquè et fa ampliar un ventall de possibilitats i un arc iris de colors davant teu. Però mai amb la pena ni la tristesa ni la culpa de per què hauré fet això i no allò altre. Perquè això també són emocions humanes, però que hem d’aprendre a gestionar perquè ens limiten moltíssim.

14:23

La queixa. També a Espanya som molt de… Ens agrada, ens motiva el fet de queixar-nos per tot. Que si el menjar està així, que si el fred, que si la calor, que si… És cert, és que som molt de… No sabem de què parlar a vegades i, bé, queixem-nos un a miqueta. L’esport nacional. I la queixa és molt d’una persona tòxica, no serveix per res. Doncs la frustració tampoc serveix per res, perquè és: “S’ha acabat, ja no hi ha res a fer. Em frustro i…”. Com l’enuig. Que és cert, que diràs: “Vaja, doncs jo a vegades m’enfado, no ho puc controlar”. Bé, és clar que són emocions naturals i humanes, però cal transformar aquestes emocions en emocions positives que ens serveixin, que ens ajudin i que facin que ens sentim millor. A vegades venen per enviar-nos un missatge de l’ànima. Per exemple, canvis d’etapa, que et sents més trist, més frustrat, més enfadat o tens incomprensió. La situació: “I això per què m’ha de passar ara? Si les coses m’estaven anant molt bé!”. Aquesta tristesa, a vegades aquesta impotència, aquesta ràbia, aquesta ira, té un missatge de la nostra ànima que diu: “Has de canviar alguna cosa. O et mous o et caduques. Mou-te! I sempre cap endavant. Cap enrere ni per impulsar-te”.

15:49

I tenir una actitud proactiva. Què és una actitud proactiva? Doncs voler moure la teva vida cap on tu vulguis. I per això és importantíssim, jo crec que és la base de l’educació que a mi m’agrada i la que jo vull, és aquella que apodera la teva autoestima. Perquè amb una autoestima al seu lloc, que costa molt mantenir-la al seu lloc, que és molt fràgil i fluctua, però amb una bona autoestima no hi ha res en aquest món que l’ésser humà es proposi i no aconsegueixi. Perquè aquesta autoestima, aquesta fe en tu mateix, aquest fet de creure que pots i saber que ho pots fer, és allò que t’obre les portes. I la frustració te les tanca.

16:42
Claudia. Hola, Irene, soc la Claudia i tinc 16 anys. Bé, tant a l’escola com a casa, em diuen que és molt important la força de voluntat. Tu creus que és tan important?

Irene Villa. Sens dubte. És que la força de voluntat és el motor que duem dins, les ganes de superar-te. A mi la gent em diu: “Has aconseguit un munt de coses, és que ets una ‘superwoman’”. No, no soc gens diferent, però tinc força de voluntat. Perquè molts cops comencem coses que, potser, perquè no ens motiven o no ens il·lusionen, deixem a mitges. I jo ja conec moltíssima gent que deixa la carrera a mitges, l’esport, després d’una lesió, per exemple, abandona. En el meu cas, he tingut totes les dificultats del món, ja t’ho pots imaginar, en tres carreres universitàries. M’ha passat de tot. Però jo, fins que no vaig acabar, no vaig deixar d’estudiar, de fer els treballs, d’anar a classe. Això és la força de voluntat: voler acabar coses que has començat.

17:44

A més, la constància és fonamental i també cal transmetre-la a la gent jove, als nens. Perquè és la que farà… La constància és la virtut que farà que totes les virtuts que tots tenim facin els seus fruits. A mi em diuen: “És que jo no hi hagués estat capaç”. Dic: “Tu creus que jo tenia, potser, unes condicions especials per ser esquiadora?”. Com deia el meu pare: “Però si no esquiaves quan tenies cames, per què esquies ara?”. Bé, doncs força de voluntat. I no ha estat una genètica especial perquè a la meva família no hi ha esportistes. No ha estat tampoc un talent especial. Ha estat constància i ha estat força de voluntat, i ha estat perseverança. És que jo crec que això és innegociable. És a dir, jo amb els meus fills… Per això vull que facin esport, perquè això ho aprenem molt bé fent esport. Perquè hi ha vegades que no et ve de gust entrenar, oi? O no et ve de gust anar a un partit, en el meu cas una carrera. Bé, hi has d’anar.

18:53

I resulta que la teva vida canvia totalment quan ets actiu, quan fas esport. Perquè, a més, la constància i la perseverança et retroalimenten. I això fa que la peresa, la mandra… A vegades és cert que tenim més peresa, menys ganes de fer coses. Doncs la força de voluntat venç tot això. Jo crec que és l’ingredient estrella a la vida de qualsevol persona. Perquè tots tenim talents increïbles, però a vegades es troben amagats. A vegades, doncs costa més. Això habitual de: “No, és que jo soc molt maldestra”. No ets maldestra, és que no has entrenat prou. Ja està. Jo, al començament, no et pots imaginar les vegades que vaig caure amb l’esport. Bé, al llarg de la meva vida. I sempre una lliçó. No importa les vegades que caiguis, sinó les que t’aixeques. I així és com vas aconseguint els objectius, a poc a poc, sense posar-te tampoc el llistó gaire alt, però anar aconseguint això també et va reforçant l’autoestima. Jo sempre parlo a les meves conferències de les tres pes com una cosa essencial. Després, tinc altres valors molt importants, però la paciència, la prudència i la perseverança… És que si no tenim això, bona nit i tapa’t.

20:12
Patricia. Hola, Irene. Soc la Patricia Barreiro i tinc 16 anys. Bé, he llegit que ets una de les tres dones que més ens inspiren a les noies a Espanya avui dia. I bé, et volia preguntar quin missatge ens podries transmetre a totes aquestes persones que et considerem com un exemple que cal seguir.

20:29
Irene Villa. Vaja, moltes gràcies. Encara estic assimilant això de ser allà, entre les dones referents per les nenes. Em sembla increïble ser amb una campiona olímpica com la Mireia. Que, per cert, he entrenat amb ella molts cops al C.A.R. de Sierra Nevada. Perquè allà és entrenament d’alçada, és on esquiem, i ella sempre és allà nedant. I amb Michelle Obama, imagina-t’ho, oi? I amb altres dones a qui admiro. Per mi és un honor perquè, sincerament, si la meva filosofia de vida us serveix com a exemple i de referent, benvingut sigui, perquè a mi m’ha servit. I jo crec que, si a mi em serveix, a tu et serveix. Jo crec que també… El que jo deia sempre a l’hospital. Quan venia gent amputada a veure’m, amb les seves pròtesis i amb la seva discapacitat, venia gent amb crosses, amb cadira de rodes i tot això… I amb un somriure d’orella a orella. Jo deia al meu pare: “Ostres, pare, doncs si ells poden, jo per què no?”. Aleshores, si la gent, les noies en concret, les nenes, em veuen i diuen: “Doncs si ella pot, mare, jo també”, doncs jo, vaja, missió acomplerta. Ja em dono per satisfeta perquè, realment, això és un gran llegat per deixar a tothom. Perquè crec que aquesta força interior que no et pot arrabassar ningú, que només tu alimentes quan creus en tu, quan saps que ho pots aconseguir, quan en tens també la responsabilitat, doncs és aquella que et farà invencible.

22:02

Per molt que després apareguin coses inevitables, problemes de la vida, dificultats, que a vegades no ho són tant com imaginem. Que és pitjor la pena imaginada que la pena ocorreguda, oi que sí? Que molts cops ens duem les mans al cap i avancem coses que mai han passat i mai passaran. La por, aquest és l’enemic més gran. La por és la barrera més gran. La por és la inacció, et paralitza. A més, fa fora el nostre motor principal, que és l’amor. Així que tu esculls si et quedes amb l’amor o amb la por. Són incompatibles. Si he après alguna cosa de tota aquesta vida de lluita i de no llançar la tovallola és que tenint amor al teu cor, tota la resta de coses se superen. I per les nenes, si això és un exemple i un referent, doncs jo encantadíssima perquè estic convençuda que és així.

23:00
María. Hola, Irene, soc la María i tinc 16 anys. M’agradaria preguntar-te quin consell donaries a un noi o noia de la nostra edat que estigui passant per un moment complicat.

Irene Villa. Jo el que faria, que és el que he fet sempre, és explicar-ho. Perquè molts cops hom es desfoga, ho explica i, a mesura que ho està explicant diu: “Ah, doncs si tampoc n’hi havia per tant”. El que passa és que la nostra ment maquina, hi dona voltes i, a vegades, empitjora moltíssim aquesta realitat imaginada. Es torna com una amenaça. La por, la incertesa, la preocupació. Aquest: “I si faig això? I si faig això altre? I si truco? I si no truco? I què pensarà la gent? I què pensaran de mi?”. El judici dels demés… Això, a vegades, a l’adolescent sobretot, el constreny, el limita i fa que se senti molt malament. Crec que cal treure’s les pors, expressar-ho i comunicar-ho tot. Perquè a vegades aquesta incomunicació fa créixer el problema. Un problema que, com et dic, si l’expliques ja no hi és, te’l treus. Per això hi som els psicòlegs, perquè tu ho expliquis i finalment diguis: “Ostres, i si només pel fet d’explicar-ho ja…?”. Bé, és que això és importantíssim. Per això la sociabilitat diem que és un predictor de la felicitat. Tenir amics. Per què? Perquè tu pots desfogar-te, pots explicar, pots compartir les penes i que es facin més petites i suportables. Però és que també comparteixes alegries, que es multipliquen.

24:36

I a l’adolescència, a vegades, et tanques. I és tot el contrari: cal obrir-se, cal parlar. Ara encara més, a l’era digital. Les xarxes socials, a vegades, t’aïllen del contacte. Que, com us dic, facilita moltes coses però empitjora allò que a mi més m’importa, que són les persones, que són les relacions humanes.

24:56
Mónica. Hola, Irene, soc la Mónica.

Irene Villa. Hola.

Mónica. La primera vegada que et vaig escoltar estaves embarassada del teu fill gran. Recordo que vaig sortir de la conferència pensant que tot allò que et porti la vida és poc.

Pot el perdó curar el dolor? Irene Villa
Irene Villa. Vaja, moltes gràcies.

Mónica. Aquell dia parlaves del perdó. Molt sovint parles del perdó, i m’agradaria que ens expliquessis per què és important, necessari, perdonar.

25:16
Irene Villa. Doncs mira, jo crec que el perdó és la base de tenir una vida plena i feliç. Qui no té alguna cosa o algú a qui perdonar? Tots, en algun moment de la nostra vida, per una persona que conscientment o insconscientment ens fa mal, tu ja… Doncs tens aquest dolor al cor, aquest ressentiment. Com jo sempre dic, que prou coses tinc amputades, dits, cames… Com per tenir el cor també amputat. Qui no perdona té, en certa manera, el cor danyat. Quan hom perdona, torna a tenir el seu cor sencer i amb molta força i molta llum. I molta gent em diu: “Però per què has de perdonar? Si no t’han demanat perdó”. És que no em cal que em demanin perdó. Jo no perdono per ells, per la seva tranquil·litat. Jo perdono per la meva felicitat, la meva tranquil·litat, la meva pau interior, per estar bé amb mi mateixa.

26:20

A més, quan hom no perdona… Això és molt visual, però crec que per la gent més jove i per tots, així no se’ns oblida mai. Quan algú et fa mal, es crea com un fil invisible que va de tu a aquesta persona que t’ha fet mal. I, en certa manera, tu segueixes la teva vida, però et continua fent mal. D’alguna manera, ho recordes: “Aquesta persona mira què m’ha fet i no m’ha demanat perdó. I a més què descarada, quina poca vergonya això que ha fet. Per què jo m’havia de merèixer això?”. I aleshores tens aquesta persona, amb aquest vincle, a casa teva, a la teva feina, a la teva vida diària, a la teva família. Encara que estiguis bé, perquè la vida segueix, tens aquest corcó, pensant: “Per què ho haurà fet? Se’n penedirà? Algun dia em trucarà? Com li anirà la vida?”. Bé, doncs quan tu el perdones, saps què fas amb aquest fil? El talles. Com amb unes tisores, talles aquest vincle amb qui t’ha fet mal i el deixes marxar. Tu no t’imagines l’alliberament que resulta perdonar. És alliberar-te d’aquella persona.

27:35

No saps què li passarà, o potser sí, però bé, és la seva vida. No li desitges res dolent, encara que saps que finalment… Jo sí que crec en aquesta justícia que qui la fa la paga. Si no és d’una manera és d’una altra. Així com crec en la justícia que qui dona amor rep amor. I a sobre multiplicat. Aleshores, dic: “Bé, doncs el perdono”. I bé, ja s’encarregarà la vida o el seu camí de posar-lo a lloc perquè, com us dic, sí que crec que qui fa alguna cosa malament, de manera conscient sobretot, d’alguna manera la paga.

28:14

Per exemple, el meu cas va prescriure sense culpables. Sense un judici i sense un assassí empresonat. Gràcies a aquest pensament, no m’importa. És clar, si no estaria supermalament, dient: “Ostres, mira, aquells que gairebé ens maten, se’n surten airosos”. Doncs com que penso això, em quedo tranquil·la. Finalment, jo crec que hom ha de pensar en allò que l’ajuda a ser feliç. Si a això ho anomenen viure massa… Doncs no sé, en un món ideal, doncs prefereixo viure en un món ideal que viure al món que ens ensenyen. Jo soc periodista i crec que… El que veig sempre, que si la corrupció, l’interès, els enfrontaments, la violència… Això no ens representa. Jo crec que ens representen molt més altres notícies que no surten. Però hi ha moltíssima més gent meravellosa i bona, que ajuda, que coopera, que s’interessa per la resta, que ajuda a l’educació, al progrés, a l’ésser humà, perquè tinguem una convivència feliç, en què tots junts anem endavant, creixem interiorment, tinguem feines millors… Jo crec que la majoria és així. El que passa és que fa més soroll un arbre quan cau que tota una selva creixent. Però quan tu t’adones que la vida és meravellosa, però tan ràpida i fugaç, doncs perdones. És que l’única opció és perdonar.

29:45
Luis. Hola, Irene, soc en Luis. Bé, dir-te que has parlat de l’educació que t’agradaria transmetre als teus fills. Jo soc professor, aquest tema m’interessa. Tracto amb adolescents, amb nens, cada dia. I m’agradaria saber la teva opinió sobre quins valors hem de transmetre a aquests nens i a aquests adolescents d’avui dia.

30:06
Irene Villa. El cert és que això és el més important, els valors humans que transmetem als nanos. Perquè és cert que a l’escola s’estudien les matèries que s’estudien. Ara ja cada cop més també les emocions, la intel·ligència emocional. Però els valors de les tres erres. Hi torno perquè les regles mnemotècniques m’encanten, perquè així no se’ns oblida: respecte. Sobretot a un mateix, perquè si tu no et respectes a tu, és que ningú et respecta. I si no respectes l’altre, tampoc esperis que et respectin a tu. Responsabilitat. I la tercera erra, que és quelcom molt característic de l’ésser humà i, en concret, tots aquells que hem patit l’adversitat no hem tingut cap altra opció, s’anomena resiliència. Que és la capacitat que té l’ésser humà de mantenir-se irrompible davant d’una tragèdia. Una persona resilient, passi el que passi, en sortirà airosa. Això li pot costar més o menys.

31:10

Evidentment, hi ha d’haver un procés d’adaptació. Però, finalment, en sortirà fins i tot enfortida. Aquesta és la resiliència. I això també cal inculcar-ho a aquests nanos i als nens. Perquè els tocarà girar la truita, perquè la vida no és una camí de roses. I no et passarà el que m’ha passat a mi, lògicament, afortunadament, i tant de bo que el terrorisme desaparegui del món, però passaran altres coses. Jo he tingut altres coses serioses. Vaig tenir períodes, realment, bastant dramàtics. I aleshores em vaig adonar que l’enemic principal és la por. Perquè la gent em deia: “Però si tu ets molt forta. Si tu has superat cada cosa… Vinga, això és bufar i fer ampolles”. No. Quan tens por, no és tan fàcil, eh?…

31:58

Però, bé, si els eduquem: respecte, resiliència, responsabilitat. I, bé, que col·labori a casa. Ah, i és clar, ja ho he dit abans, la sociabilitat. No estàs sol al món. Jo tinc la sort de tenir aquest caràcter, de ser una persona oberta, extravertida. Però és que si el teu fill no ho és, ho has de fomentar. Perquè resulta que és un predictor de la felicitat.

32:27
Carmen. Hola, Irene.

Irene Villa. Hola.

Carmen. Soc la Carmen. Abans has parlat de l’autoestima, i et volia preguntar: Quina importància té l’autoestima a les nostres vides? Però, sobretot, com podem consolidar aquesta autoestima i ensenyar-la als nostres fills?

32:43
Irene Villa. L’autoestima… és l’origen d’una vida plena i feliç. Però és extremadament fràgil. Jo me l’he de treballar gairebé cada dia. I jo crec que tothom, perquè de sobte et diuen una cosa que no t’esperaves i et sents ofès. Fins i tot tu mateix dius una cosa que no voldries dir i després el cap hi dona voltes: “Per què he dit això?”. I aleshores la teva autoestima minva. Tenim molta responsabilitat, el pare i la mare, perquè aquesta autoestima no sigui tan fràgil. Que ho serà, perquè així és l’autoestima humana. Però dir-li… Reforç positiu: allò vàlid, com de bé ho ha fet. Fomentar això, reforçar les coses que facin bé, i que no es comparin mai amb altres nens. Que jo crec que l’autoestima d’un nen molts cops és massa fràgil perquè: “No, és que aquest treu millors notes que jo. És que ho fa millor que jo. És que ell té molt de talent. Ell en sap, jo no en sé. Jo és que no valc tant”. I tu, com a pare i com a mare, i els educadors també, has de dir: “Bé, és que ell farà bé unes coses, però tu faràs bé unes altres. Cadascú és aquí amb un talent diferent”. I tots, absolutament tots, tenim un potencial increïble.

34:10

En el meu cas, em va servir moltíssim l’esport. Crec que l’esport et dona una força interior que fa que la teva autoestima es reforci. Perquè, a més, fa que et trobis en contacte amb altres persones. Que, com sabeu, això és bàsic per la teva autoestima. Riure amb algú, això t’alimenta l’autoestima, l’esperit. L’esport també et dona treball en equip, que és tenir contacte amb la gent. Els equips sempre donen molta força interior, perquè saps que hi pots aportar alguna cosa. Aleshores, la psicologia de grup, de sentir-te algú, sentir que la teva opinió compta, sentir que vals. Per exemple, quan ja t’has jubilat o no trobes una feina, el pitjor que pots fer és quedar-te a casa. Perquè aleshores l’autoestima va minvant. T’has de buscar una ocupació per seguir sentint-te útil. Però no ha de dependre d’allò que la resta digui o opini de tu. La teva autoestima no ha de dependre de res extern, ha de ser una cosa interior. I això, com us dic, es potencia tenint un compromís. I l’esport m’agrada perquè és un compromís que, com us dic, encara que no et vingui de gust, encara que plogui, geli, caiguin flocs enormes o faci un vent horrible i no t’hi vegis, jo he hagut d’anar a entrenar.

35:37

Jo crec que això t’endureix, però alhora et dona autoestima. Perquè quan has acabat aquest dia dur, dius: “Mare meva, jo m’anava a quedar a casa sense sortir i, fixa-t’hi, he sortit, ho he aconseguit”. Aleshores, jo crec que l’autoestima és posar-te proves diàries. La feina, molts cops, posa a prova la teva autoestima, perquè és donar el millor de tu. Estudiar, també, perquè estàs enfortint aquestes capacitats que tens per aprendre, per assimilar coses noves. Jo crec que les etapes en què hom té l’autoestima més baixa s’ha de buscar aquest tipus d’ocupacions.

36:16
Marta. Hola, Irene, em dic Marta. El cert és que és increïble escoltar-te i també llegir-te, tots els llibres que has escrit i els articles. I vivim en una societat que té l’èxit com a objectiu, i això es reflecteix molt també a les xarxes socials, on sempre es veu la cara bonica de la vida de tothom, que és d’èxit. Però el fracàs també forma part de la vida. Aleshores, què podem aprendre del fracàs?

36:42
Irene Villa. El fracàs es troba dins la vida, i és que gairebé es troba a la nostra vida diària i quotidiana. El que cal saber és que el fracàs és part de la vida i que no pots mirar cap una altra banda, l’has d’encarar, assumir aquest fracàs. Si és per part teva, saber on t’has equivocat. I amb tota l’humilitat del món. Perquè, a més, jo valoro tant l’humilitat perquè hi ha gent que no es permet fracassar. Però, a veure, ets el pitjor boicotejador que tens, ets tu mateix. Com no t’has de permetre fracassar? La perfecció no existeix. Tu fracassaràs i, a més, gràcies al fet que tu fracassis se t’obriran nous camins i noves vies de creativitat. Perquè el fracàs aguditza l’enginy també. Si no ho he fet bé d’aquesta manera, doncs a veure quines altres opcions tinc. El fracàs és també un bany d’humilitat molt necessari per la gent més superba.

37:44

I el fracàs t’ensenya allò que l’èxit no t’ensenya. L’èxit és: que bé que ho has fet, copets a l’esquena, enhorabona, felicitats, tot són paraules boniques. Què n’aprens? Res. No obstant això, el fracàs t’ensenya que, si el que fas realment t’agrada i t’entusiasma, hauràs de treballar moltíssim més. T’ensenya que has de tenir més autodisciplina, t’ensenya que necessites més autoconfiança. El fracàs t’ensenya que has de millorar. I el fracàs hi ha de ser tota la vida, perquè sempre hi ha coses per millorar. Jo he de donar les gràcies a les adversitats perquè m’han fet més forta, però als fracassos perquè m’han fet aprendre, sobretot, a saber que no cal prendre’s la vida tan seriosament. Que com te la prenguis seriosament, estàs perdut, és que no gaudeixes. I és cert. Bé, doncs si t’equivoques, busca una altra manera de fer-ho.

Pot el perdó curar el dolor? Irene Villa
38:47
Ricardo. Hola, Irene, soc en Ricardo. Soc professor de secundària i de batxillerat. Tu abans has explicat que col·labores en molts projectes amb discapacitats. Et volia preguntar si és necessària, quina importància dones a la conscienciació sobre la discapacitat a les escoles, als centres educatius.

39:06
Irene Villa. Doncs jo crec que és important perquè, per començar, tot el que sigui obrir la teva ment i treure’t prejudicis és fonamental. Abans veies una persona en cadira o una persona cega amb un bastó i: “Òndia, mare, mira!”. Era una cosa estranya, d’acord? No estava tan… No existia això que anomenem la inclusió, la integració. I jo crec que això no és bo. Jo crec que la diversitat s’ha de veure, que som diferents, som únics, i que hi ha gent sencera i gent a qui li manca un braç. Bé, els meus fills ho veuen supernormal, però és clar, hi ha gent que no ho veu tan normal. Una cadira, malalties rares, discapacitats severes… Una companya meva d’esquí, per exemple, ha passat de ser una mica la diferent, una mica la deixada de banda de la seva classe, a ser la protagonista per haver guanyat l’or, que jo vaig perdre, en eslàlom. I aquest any m’ha tornat a guanyar. És una noia de 13 anys que no té cames tampoc i que esquia… Vaja, que em dona tres mil voltes. Perquè vegis com d’important és aquesta inclusió i aquesta integració, que ha deixat de ser la persona amb discapacitat a ser l’heroïna o la medallista. Crec que és important que es vegi, crec que és important que facin esport i que vagin superant les seves dificultats i barreres, persones amb discapacitat i persones sense discapacitat. Però el fet d’estar junts crec que ens fa aprendre.

40:38

Nosaltres tenim projectes amb persones amb discapacitat intel·lectual, i les empreses ens agraeixen que hi hagi gent, per exemple, fent alguna cosa que perfectament pot fer tenint síndrome de Down, per exemple, i que no només fa la seva feina correctament, sinó que l’energia que contagia a la resta de treballadors, la seva alegria, el somriure, l’abraçada que et fa quan hi entres al matí, no t’ho dona una persona que no té discapacitat intel·lectual.

41:10

Doncs aquest era el missatge fonamental que us volia dir. Que la infància és meravellosa perquè són esponges, un diamant que s’ha de polir. Que ajudem aquests nens i aquests joves a treure el millor que duen dins, que és la seva capacitat d’aconseguir allò que vulguin. I per això hi ha una cosa que a mi m’ajuda, que és no mirar al passat. I si hi mires, només es permet mirar-hi de dues maneres: perdonant o agraint. Viure el present amb alegria i amb entusiasme, el dia a dia amb l’atenció plena i gaudint cada instant, i mirar al futur amb esperança i amb optimisme. Crec que això ho podem tenir tots els que som aquí i ho duem dins. Moltíssimes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies.