Per què és tan important com mires al teu fill

Álex Rovira

· Escriptor i divulgador

Escriptor i divulgador, Àlex Rovira creu fermament en el poder transformador de la paraula i de la nostra mirada cap als altres. En les seves reflexions, aborda tant qüestions relacionades amb la innovació, la creativitat i la dinàmica d'equips, com continguts relacionats amb la psicologia, la filosofia, l'antropologia o la sociologia. Autor del llibre `La Brúixola Interior', traduït a nou idiomes i amb més de cinc-cents mil exemplars venuts, Rovira és a més un dels escriptors espanyols amb més prestigi internacional. Les seves obres, traduïdes a més de 35 idiomes, han suposat un èxit de vendes en tots els països en els quals han estat publicades. També és coautor de `La Bona Suerte', un èxit sense precedents en la literatura de no ficció espanyola, amb prop de quatre milions de còpies venudes i que va ser escollit millor llibre de l'any al Japó en l'any 2004. Pel seu caràcter inspirador, és col·laborador habitual de diversos mitjans de comunicació i un ponent molt demandat tant en l'esfera nacional com internacional. Citant el poeta i novel·lista Goethe, Àlex Rovira afirma: "Si tractes a un ésser humà com és, seguirà sent el que és; però si el tractes com pot arribar a ser, es convertirà en el que està destinat a ser ".


Creant oportunitats

Álex Rovira

Escriptor i divulgador, Àlex Rovira creu fermament en el poder transformador de la paraula i de la nostra mirada cap als altres. En les seves reflexions, aborda tant qüestions relacionades amb la innovació, la creativitat i la dinàmica d'equips, com continguts relacionats amb la psicologia, la filosofia, l'antropologia o la sociologia. Autor del llibre `La Brúixola Interior', traduït a nou idiomes i amb més de cinc-cents mil exemplars venuts, Rovira és a més un dels escriptors espanyols amb més prestigi internacional. Les seves obres, traduïdes a més de 35 idiomes, han suposat un èxit de vendes en tots els països en els quals han estat publicades. També és coautor de `La Bona Suerte', un èxit sense precedents en la literatura de no ficció espanyola, amb prop de quatre milions de còpies venudes i que va ser escollit millor llibre de l'any al Japó en l'any 2004. Pel seu caràcter inspirador, és col·laborador habitual de diversos mitjans de comunicació i un ponent molt demandat tant en l'esfera nacional com internacional. Citant el poeta i novel·lista Goethe, Àlex Rovira afirma: "Si tractes a un ésser humà com és, seguirà sent el que és; però si el tractes com pot arribar a ser, es convertirà en el que està destinat a ser ".


Creant oportunitats

Transcripció

00:00
Álex Rovira. Venint cap aquí pensava en aquella frase de Goethe que diu: “Tracta a un ésser humà com és, i seguirà sent el que és. Però tracta’l com pot arribar a ser, i es convertirà en el que està cridat a ser”.

00:17
Álex Rovira. Que bé, que bé estar aquí amb tanta gent bona i maca. És per a mi un honor i una alegria, una alegria sentida, sincera, perquè és un privilegi poder parlar d’educació, de consciència, de transformació, d’evolució, de sentit, d’esperança. Jo crec que l’educació té molt a veure amb el cor, també, profundament. No som conscients, perquè no ens ho han explicat, de com la nostra mirada condiciona necessàriament la qualitat del vincle amb l’altre, però no només el vincle, sinó les possibilitats de realització, no només de tot ésser humà, sinó de tota forma de vida. En psicologia s’anomena aquesta mirada “la mirada apreciativa”. Intenteu recordar aquelles dones mestres i homes mestres, i no tenen per què ser només els de l’escola, sinó jo penso, per exemple, sempre en la meva àvia materna. Intenteu portar a la memòria aquelles persones que us van causar una profunda influència positiva en la vostra existència, que d’alguna manera us van donar ales, que d’alguna manera eren un lloc segur en un entorn en què potser, pels motius que fossin, no hi havia tanta serenitat, tranquil·litat o seguretat. Si pensem invariablement en aquestes persones que ens van donar ales, que ens van donar confiança, ens adonarem que sorgeix aquest miracle de la mirada apreciativa. Una mirada que, de vegades, no necessita paraules. No som conscients de la importància de trenar dos grans universos, el de l’educació i el de la formació. Hi ha persones que han tingut accés a una molt bona formació però que són mal educades, perquè no tenen cor. I hi ha persones que no van tenir el privilegi de l’accés a una bona formació, però que són extraordinàriament ben educades. Crec que a l’escola ens han de formar i han de complementar l’educació que es dona a les llars, i crec que a les llars hem de crear les circumstàncies perquè l’educació floreixi i complementar la formació que es dona a les escoles. I en tots dos contextos, tant homes mestres i dones mestres, com mares i pares o els que facin la funció materna i parental, hi ha d’haver aquesta mirada apreciativa que doni ales. Jo vaig observar una vegada en un partit de futbol del meu fill, quan jugava a futbol, que un dels seus amics, al qual canviaré el nom, era el màxim golejador, va fer el canvi prematurament, era un nen que amb dotze anys semblava un home de disset i era molt fort físicament i era el major realitzador, corrent ningú arribava a la seva velocitat, era un gran esprínter a més, però invariablement, en cada partit, queia i sortia danyat, en cada partit. No hi havia cap partit que acabés i que pogués sortir sense cap tipus de rebolcada. I pensava: “Aquí hi ha un encanteri, hi ha alguna cosa estranya”. Aquest nen, li direm Rubén, el seu nom no era Rubén, sempre cau, i un dia vaig descobrir l’encanteri. El seu pare, abans del partit, a la segona part, quan ell entrava, per animar-lo, li va dir: “Va, Rubén, torna a caure, maldestre”, i als pocs minuts va caure. Llavors, jo, com el meu fill era molt amic del Rubén, li vaig demanar a aquest senyor que anéssim a prendre alguna cosa junts, en el mateix partit, al bar del camp del poble en què estàvem. I li vaig dir: “Saps per què crec que cau el teu fill? I no t’ho dic, no t’ho expresso com una crítica, sinó que et diré una cosa perquè estimo molt aquest nen i crec que és important que prenguem consciència que cada vegada que juga surt sagnant”. I em deia: “Cau perquè és maldestre”, i li vaig dir: “No, no cau perquè sigui maldestre, cau perquè t’estima, i tu li dius: “Sigues un gripau”, com fan els contes de fades, i es converteix en gripau. No li diguis que caigui”. I diu: “No, si és que per motivar-me a mi el meu pare em deia això. Es concentrava en el negatiu”, dic: “Bé, és un estil. Provem un altre estil. Digues-li: “Fill, surt, corre i gaudeix, marca molts gols i no cal que caiguis. Si caus jo et curaré, però no cal que caiguis”. Li vaig estar explicant en què consistia la mirada apreciativa, l’efecte Pigmalió, li vaig citar la frase de Goethe, i paraula d’honor que en Rubén no va tornar a caure. La nostra mirada, i quan dic mirada, hauria de dir la nostra postura existencial, la nostra manera d’estar al món, manifesta el nostre sistema de creences, el que crec sobre mi, el que crec sobre tu, el que crec sobre la vida. Imagineu que fóssim capaços de fer una mirada apreciativa sense prejudicis, que fóssim capaços de concentrar-nos en les bondats i en les virtuts sense perdre el pensament crític, és clar. Si ens poguéssim alliberar de falses creences sobre nosaltres mateixos, de prejudicis sobre l’altre i de projeccions, que és el que l’altre pensa que jo penso sobre ell, estaríem molt més a prop d’una cosa fonamental, que és la realitat. I, al final, perquè un… Jo crec que naixem dones i homes, però esdevenim humans. La humanització és una conquesta, i en aquesta humanització s’han de trenar tres principis: el principi del plaer, el principi del deure i el principi de realitat. Quan som capaços de trenar aquests tres principis, el deure, el compromís, el plaer, l’alegria i la realitat, adonar-nos del que és, tenim molta més capacitat de transformació individual i col·lectiva. Si a això, a més, li afegim una mirada apreciativa, potenciem aquests tres principis i podem aconseguir molt més en allò individual i en allò col·lectiu, i sobre això parlarem i sobre això compartirem. I en Rubén no va caure, i quantes persones no caurien si hi hagués algú que els digués: “Ets extraordinària o ets extraordinari, pots fer-ho, compta amb mi”, perquè al final no prediquis, els teus fills t’estan mirant.

Álex Rovira Nuestra mirada condiciona las posibilidades de realización de todo ser humano
06:30
Antonio. Tu ets un escriptor de fama mundial, i volia preguntar-te sobre les històries. Per què són tan importants en la nostra vida i, sobretot, per què és important ensenyar als nens a explicar històries?

Álex Rovira. Per respondre aquesta pregunta faré dos passos enrere. Crec que estimar són tres coses. La primera és la voluntat de comprendre la singularitat de l’ésser i les seves circumstàncies. Tu estimes algú quan tens la voluntat de comprendre’l o de comprendre-la, el mateix que si no ho entens, però tens la voluntat. Estimar és cuidar, estimar és fer alguna cosa que sigui coherent amb el que declares. No té cap sentit que tu proclamis l’amor a algú si no hi ha un comportament observable. I ara vaig a la teva resposta. Estimar és inspirar per ajudar l’ésser estimat a que construeixi noves realitats objectives: que pugui dur a terme un projecte, que pugui superar un examen, que pugui fer un bon treball de recerca, que pugui donar-se el permís de fer alguna cosa que li fa por. Però inspirar també per a nous sentits a la vida. Qui estima procura que l’ésser estimat construeixi una narrativa interior que el sostingui especialment en l’adversitat, i les històries serveixen per a això. Les històries ens inspiren, ens donen ancoratges en la memòria, ens donen referents de com aquest personatge va superar aquesta dificultat. Hi ha un llibre meravellós que es diu Psicoanàlisi dels contes de fades, que el va escriure en Bruno Bettelheim i el pròleg d’aquest llibre ja és una joia. Comença més o menys així: si volem que els nostres fills construeixin un sentit a la seva vida, i recordem que la vida objectivament no té sentit, el sentit li dona cadascú com pot, construint la narració interna que el sostindrà, els contes hi són per això. Crec que s’atribuïa a Andersen, però no estic segur que sigui d’Andersen, la frase que deia que els contes s’escriuen perquè els nens dormin tranquils i els adults es despertin. Les històries creen imatges mentals, creen arquetips d’enorme força. Una narració sobre la teva pròpia vida o sobre la vida d’un ésser estimat o sobre un mite o algú desconegut pot, en un moment determinat, actuar com un esperó o com una palanca que et porti a una resposta des de la força interior, des de la voluntat de continuar, des de la voluntat de servir, per això són molt importants les històries. De fet, deia Ramon Llull, el filòsof, que la paraula és l’arma més poderosa, i és poderosa perquè ens ajuda, sobretot, a comprendre’ns, però a trenar històries que ens uneixen i que ajuden a donar sentit a la vida.

09:00
Noi. Com vas descobrir el teu talent per a l’escriptura i què li diries, quins consells donaries a un jove com jo que vulgui dedicar-se a l’escriptura?

Álex Rovira. Fixa’t que jo vaig anar a parar a escriure sense buscar escriure. En un moment determinat, quan jo tenia vint-i-set anys, van confluir dues circumstàncies en la meva vida. La primera va ser l’anunci de l’embaràs de qui avui és la meva filla gran, la Laia, i, en paral·lel, una setmana després, un gran amic meu moria d’infart de miocardi fulminant deixant dona i dos fills. La confluència, d’una banda, de l’alegria, però també de la responsabilitat, però també de l’expectativa, de la il·lusió del naixement de la meva primera filla, i la pèrdua sobtada d’un home sa, esportista, però que tenia una malaltia que després es va saber quan va morir, però que no s’havia manifestat, em va portar a una depressió. Sobretot el dol per la mort de l’amic i el desconcert per tot, perquè, de cop i volta vaig tenir por: “I si em passa a mi?”. Vaig trobar el camí de sortida escrivint. Una nit, em vaig despertar, no podia dormir i vaig començar a escriure i vaig seguir escrivint, i diverses nits i els caps de setmana, escrivia de tot. Un dia, la meva dona va llegir aquests textos i no els va deixar anar. Va començar a llegir i no els deixava anar, no els deixava anar i quan va acabar em va dir: “Aquí hi ha coses que m’inspiren i m’emocionen i que m’agraden. Escolta, per què no ho ordenes i ho publiques?”. I jo li vaig dir: “Això és per mi, no tinc l’intenció”. Jo, fins i tot avui, no em considero escriptor, em considero més divulgador, més pedagog que escriptor, perquè dedico tot just un u per cent a escriure. Jo els llibres els he escrit de matinada o en cap de setmana. Un dia va venir un amic editor, i la meva dona li va parlar dels manuscrits, em va demanar si se’ls podia endur, i com és un bon amic els hi vaig deixar, i al cap de dos dies em va trucar i em va dir: “Esmorcem junts”. Vam anar a esmorzar i em va dir: “Això ho has de polir i publicar. És honest i és útil”, em va dir, ho recordo perfectament. Em va presentar una agència literària i fins aquí.

11:06
Sonia. Com a mestra m’agradaria saber com podem fomentar la passió per la lectura als nens, als adults, als joves.

Álex Rovira. La passió, com l’entusiasme, es contagien igual que s’encomana la tristesa i la depressió. No prediquem, els nostres fills ens estan mirant. Crec que la millor manera de contagiar és que ens vegin llegint, i que fem del ritual de la lectura una celebració. És a dir, quan el cap de setmana sortim a passejar, anem a una biblioteca pública a demanar un llibre, anem a una llibreria a comprar-lo, que vegin la nostra tauleta de nit plena de llibres. “Què té això que acompanya contínuament al meu pare o la meva mare en la seva vida a la tauleta de nit, al costat del sofà, a la taula del sofà?”. En qualsevol lloc hi ha d’haver llibres. El llibre ha de ser-hi, hi ha d’haver la possibilitat de l’accés al llibre. Si els costa llegir, el còmic és una magnífica porta d’entrada. Busquem quins còmics en funció de l’edat i del contingut els poden interessar. A més, s’han fet estudis que diuen dades tan sorprenents, m’ho deia un amic meu editor, en Jordi Nadal, un magnífic editor, em deia que hi ha un estudi en el qual es constatava que a les llars que tenien llibres, la probabilitat que nenes i nens que habitaven allà arribessin a finalitzar una carrera universitària era molt més alta. Llavors, disponibilitat, efecte contagi, fer del regal del llibre un ritual, buscar llibres bonics, jo crec que hi ha llibres meravellosos. Afortunadament, el sector editorial ha evolucionat i ara hi ha llibres de contes, hi ha còmics que estan ben editats, hi ha aquests llibres que en obrir-los es mostren en tres dimensions, meravellosos. Hi ha tanta oferta que podem fer d’això un objecte de celebració, i, sobretot, que ens vegin conversar sobre el llibre. És a dir, que la parella o la unitat familiar, els membres d’aquesta casa, quan un acaba un llibre diu: “Escolta, t’explicaré el que he llegit aquí, això és fascinant”, i que forma part de la conversa. És a dir, assumir la normalitat i la meravella de tenir un objecte que val molt més del que costa.

13:11
Rafa. Hola, Álex. Sóc en Rafa.

Álex Rovira. Hola, Rafa.

Rafa. Et faré una pregunta sobre la paraula. Hi ha un problema amb la paraula, amb el que parles amb els fills, amb el que els expliques que, fins i tot amb el que senten que està fora del seu àmbit, que ho estan escoltant, jo crec que és un problema que ens trobem els pares, que, a vegades, no saps com explicar una cosa tremenda o la conversa amb ells.

Álex Rovira. Mira, fixa’t que en relació a la paraula, hi ha quatre habilitats, oi? Llegir, escriure, escoltar i parlar. A nosaltres, a l’escola, què ens van ensenyar? D’aquestes quatre quines ens van ensenyar? Bàsicament què ens ensenyen? Bàsicament, a llegir i a escriure. No ens ensenyen, amb prou feines, ni a escoltar, i tampoc ens ensenyen a parlar, a conversar. Si escriure bé és un art, escoltar bé és un gran art. Expressar-se bé és un art. Jo recordo en la pel·lícula Bowling for Columbine que el director li fa una pregunta a en Marilyn Manson. La pregunta va molt en línia amb el que acabes de formular. Dir: “Com podem tenir converses amb els nostres fills”, sobretot, deien: “Com podem fer que ens escoltin més?”. Proliferar l’ús de la paraula, fer-nos entendre i ser entesos. I en Manson donava una resposta brillant, diu: “Jo crec que els nostres fills, més que dir-los més coses, hauríem d’escoltar-los, hauríem de saber guardar silenci, hauríem, potser, d’agafar el cotxe, pujar al cotxe, posar la música que a ells els agrada, i deixar-nos un espai, fins que de cop i volta, sorgeixi la paraula”. També, a vegades, perquè sorgeixi la paraula hi ha una porta d’entrada fantàstica, que és la tendresa. Us explicaré una anècdota que em va passar diumenge passat. Veníem d’un cap de setmana intens, de molta activitat, i la meva filla petita estava cansada, però es va girar, de sobte es va girar, i jo no sé si es va girar perquè algú li va dir alguna cosa o va passar alguna cosa en el grup d’amics del cap de setmana. Total, que va estar durant tot el trajecte de braços creuats, amb el cap baix. Quan vam deixar un grup d’amics a casa, ella es va asseure al meu costat, tornàvem a casa, i jo li deia: “Mariona, però què et passa, amor meu? T’he fet alguna cosa, he dit alguna cosa?”. Perquè jo, realment, estava preocupat, i més una nena jovial, alegre, i no volia parlar. Vaig parar el cotxe i li vaig dir: “Et demano que, si us plau, em donis una pista. Et demano una paraula, només una paraula. Si no pots parlar, dona’m una paraula”, i em va dir: “cansada”, i va començar a plorar i em va abraçar: “Estic esgotada, pare”. I aquí es va deixar anar, es em va abraçar, tal com us ho estic explicant. Estava esgotada i no tenia ni capacitat, probablement, de posar-se en contacte amb el fet que era aquest esgotament el que li impedia formular res més. Estava amigdalada cerebralment, per estrès, per cansament, per tot un cap de setmana que vam caminar molt. Després, quan es va alliberar d’aquest esgotament que tenia, i que l’emoció va sorgir, van venir les paraules: “Disculpa, pare. No et sabia dir què em passava, però ara ho sé, és que estic cansada i quan em canso molt em passa que em bloquejo i quan em bloquejo no puc parlar”, i va començar a racionalitzar naturalment. Deixar l’espai, deixar l’espai, donar el permís. Hi ha un concepte molt important en psicologia que és el permís. El permís de guardar silenci, el permís de parlar, el permís de sentir, el permís d’apropar-se, el permís d’allunyar-se, el permís de ser, el permís de donar-se un espai, el permís de deixar-se en pau. I el permís no es transmet tant verbalment com no verbalment, el nostre gest intern. Moltes vegades facilites un espai d’obertura, de comunicació no exigint a l’altre una explicació, sinó quedan-te i prenent-li la mà, si t’ho permet, lentament. Hem de reivindicar la tendresa com a element fonamental de la qualitat del vincle humà i de la transformació de la consciència, la tendresa. Hauríem d’acariciar-nos, besar-nos més i mirar-nos més. I no em refereixo a la carícia només com un intercanvi de pell amb pell, la mirada, el somriure, la flor, el llibre, tendresa. I com que vivim en un món d’inèrcies, d’acceleracions sostingudes, de demandes sostingudes, ens exiliem, i en exiliar-nos no ens trobem i no ens comuniquem.

17:25
Noia. Una pregunta que tinc per a vostè és: quins han estat els seus majors mestres i les mestres que més l’han influenciat en la seva vida?

Álex Rovira. La meva àvia materna, la Carmen, una dona tremendament afectuosa i divertidíssima. D’ella, l’evocació natural que tinc és la tendresa, l’humor, l’alegria i la compassió. Perquè per a mi no té sentit parlar… Té sentit parlar d’intel·ligència sense compassió? El meu pare, un home format a si mateix, avidíssim lector, que havia d’importar llibres d’Argentina durant la dictadura espanyola que estaven prohibits aquí, i eren llibres de filosofia, de religions comparades. Però jo recordo la tauleta de nit del meu pare plena de llibres, i deixant-ho com qui no volia sobre una taula, per veure si algun dels tres germans picàvem. La meva mare, la meva mare per la seva enorme capacitat d’estimar, i, després, et diria que els grans homes mestres i dones mestres que he tingut eren gent humil que, potser, no van tenir accés a una formació superior. Per exemple, recordo en Josep, en Josep, un pagès, però jo, moltes vegades, els caps de setmana, quan tenia set, vuit o nou anys, el primer que feia en arribar al poble era agafar la bicicleta, aquí a Aiguafreda, anar a veure en Josep i seure al seu costat, i ell m’explicava quan collia, quan sembrava, si el vent venia de llevant, que augurava tempesta; per què les fonts, cada vegada, tenien menys aigua… Era una mena de Walt Whitman, aquest home, sense saber que era un poeta i era un home que, segurament, no sabia llegir, segurament era analfabet, però tenia una profunda connexió amb l’ànima de les coses. I aquest amor a la vida, i aquesta tendresa cap a la natura, i com tractava els animals… Era un home tremendament respectuós, era un home que mai el vaig sentir parlar malament de ningú. Per a mi va ser un mestre fonamental, i encara el tinc molt present.

19:30
Home. Abans has dit que t’agradava col·leccionar frases.

Álex Rovira. Sí.

Home. Si n’haguessis de triar una relacionada amb l’educació i l’aprenentatge, quina et quedaries?

Álex Rovira. Doncs mira, n’hi ha moltes, però, per exemple, l’Antoine de Saint-Exupéry, l’autor d’El Petit Príncep, en té una de meravellosa que diu: “Si volem un món de pau i de justícia, hem de posar la intel·ligència al servei de l’amor”, aquesta em sembla una frase brillant, posar la intel·ligència al servei de l’amor. Crec que era en Marcel Proust que tenia un aforisme meravellós que deia: “Encara que res canviï, si jo canvio, tot canvia”, i això té molt a veure amb l’educació, amb la transformació. Com la realitat és la que és, però el teu canvi et porta a percebre-la d’una altra manera, a veure noves possibilitats, a crear nous vincles. Hi ha tantes frase… però et diria que aquestes dues. I, després, m’agrada molt una frase de Virgili, el poeta llatí, que resa: “Poden perquè creuen que poden”. No diu: “Poden perquè saben que poden”, i crec que aquest és un matís important. Hi ha molta gent que sap que pot, però no ho fa. En canvi, hi ha gent que li han fet creure que potser no podia, però amb un exercici de transformació interior, han cultivat una enorme confiança en si mateixos, han experimentat, s’han arriscat i han pogut. Jo crec que hi ha una diferència enorme entre saber i creure. Tothom sabem que ens hem de morir, però gairebé ningú s’ho creu. Qui s’ho creu perquè li ha tocat la mort quan no toca i com no toca, viu la vida d’una manera molt diferent. El saber és fonamental, però el creure posat al servei de la intel·ligència, de la confiança de crear un vincle potent fa una trena poderosíssima amb el saber. Per això m’agrada molt aquesta frase de Virgili: “Poden perquè creuen que poden”. I, després, n’hi ha una d’Edison que diu: “Els que diuen que és impossible no haurien de molestar ni interrompre als que ho estem fent”, i em sembla genial. És a dir, pels cínics, els que intenten carregar-s’ho tot, els que diuen que no hi ha res a fer, que sempre n’hi han hagut i sempre n’hi haurà, crec que és una molt bona frase, i això també implica necessàriament l’univers de l’educació. Podem millorar l’educació, podem fer un univers millor.

21:46
Noemí. Hola, Álex. Em dic Noemí.

Álex Rovira. Hola, Noemí.

Noemí. M’agradaria saber quines són per a tu les claus de l’aprenentatge.

Álex Rovira. Jo crec que són múltiples. La veritat és que és una pregunta que requeriria una reflexió en profunditat. Com deia abans, crec que hi ha un factor fonamental, que és el contagi, l’entusiasme. No hi pot haver aprenentatge sense entusiasme. Es parla molt en l’aprenentatge de la cultura de l’esforç, però crec que és un greu error, perquè l’esforç, en si mateix, només l’esforç, no és un valor final, és un valor instrumental. L’esforç és un instrument, per tant, crec que, com a clau d’aprenentatge, hi hauria l’entusiasme, la passió, l’esforç, però l’esforç combinat amb una cosa fonamental, que és l’alegria i el reconeixement. Pensem de nou en aquelles dones mestres i homes mestres que han estat els millors que hem tingut en la nostra vida, i veureu que, invariablement, ens convidaven segurament a l’esforç, però des d’on? Des del contagi de l’alegria, des del contagi de la passió, des del reconeixement. Bonica paraula reconeixement, perquè no implica només valorització de l’altre, sinó reconèixer, tornar-nos a conèixer contínuament alliberant-nos de prejudicis, d’imatges projectades. I crec que aquesta combinació d’entusiasme, passió, esforç, alegria, reconeixement, són claus de l’aprenentatge. Paracels, el químic, el savi alquimista, deia que com més gran és el coneixement, més gran és l’amor, però que com més gran és l’amor, més volem saber. Hi ha una dialèctica meravellosa entre l’amor i el coneixement: jo t’estimo, et vull conèixer més, i com més et conec, en principi, més t’estimaré, i això és vàlid sempre que es mogui en una dialèctica de respecte, de reconeixement… Fixa’t, què tenen els equips d’alt rendiment que funcionen a nivell esportiu, a nivell fins i tot d’organitzacions humanes, d’empreses? Tenen tres coses: en primer lloc, es respecten, sense respecte no hi ha res. En l’aprenentatge és el mateix, cal respectar la persona que està aprenent. Segon, l’admiració. L’admiració és fonamental perquè posa en marxa el mecanisme d’aprenentatge per imitació. Jo quan admiro algú el vull imitar, inconscientment tendeixo a incorporar el seu llenguatge, els seus gestos… I la tercera variable fonamental és que hi hagi un afecte profund. Algú ha llegit a en Kenzaburō Ōe, el que va ser el segon premi Nobel japonès de literatura? Li van donar el Nobel el 1994. Us explicaré una breu història meravellosa que la podeu trobar en el seu llibre Una qüestió personal, aquí està novel·lada, però té molts tints autobiogràfics. En Kenzaburō era llicenciat en Filosofia i Lletres. Una vegada, la seva dona es va quedar embarassada i, en paral·lel, va coincidir que a ell el van enviar a fer unes entrevistes als metges de Nagasaki, en relació a l’aniversari de la bomba atòmica. El nen venia amb el cervell herniat i els metges aconsellaven l’avortament, però la seva dona deia que ella volia donar a llum el nen encara que sabia que ja, un cop hagués estat donat a llum, s’hauria de seccionar una part del cervell i això podria generar molts danys. Ell va dir: “No prenguem cap decisió. Me’n vaig a fer les entrevistes a Nagasaki i, quan torni, decidirem”. Ell va tornar commogut de Nagasaki perquè va conèixer històries de resiliència, de longanimitat, aquesta paraula que hem oblidat i que vol dir capacitat de superar reiteradament l’adversitat. Total, torna de Nagasaki i li diu a la seva dona: “Escolta, que neixi el nen, perquè jo he vist, parlant amb aquests metges i amb els seus pacients, unes històries de transformació, d’esperança, de superació meravelloses”. El nen neix i, arran de la intervenció, queda amb autisme, perd molt la visió, atacs d’epilèpsia, descontrol d’esfínters, dificultat pel moviment… I tornem al que dèiem al principi, a la mirada apreciativa, a l’efecte Pigmalió, a la transformació des de l’amor. Els seus pares, pare i mare, no renuncien en cap moment a trobar en aquest nen a qui els metges diuen que és un vegetal, algun do o característica que el porti a florir. L’observen durant molts anys i aparentment res, fins que un dia, el nen amb sis anys diu el nom d’un ocell passejant per un parc, un ocell que canta. Els pares s’adonen que al nen li fascina el cant dels ocells. Li compren cintes amb cants d’ocell. Amb el temps reconeix tots els ocells només pel cant. Decideixen contractar una professora de música. La mare, que és una gran fan de Mozart, li demana que, si us plau, si pot, li ensenyi o li toqui cançons de Mozart, perquè ell tot just respon, gairebé no parla, té un llenguatge molt limitat. Als onze anys, arriba un dia la mestra a casa i en Hikari li lliura una partitura mal escrita a mà amb unes notes. Ella comença a interpretar i es queda sorpresa perquè són estructures molt assimilables a les composicions més bàsiques de Mozart, i el nen li diu que l’ha compost ell. Ella no dona crèdit, el nen li ensenya altres composicions… Bé, avui, en Hikari Ōe és un dels autors de música clàssica contemporània més venuts al món. Del seu primer disc se’n van vendre vuitanta mil unitats, disset cançons breus compostes per un nen amb autisme, una discapacitat visual important, etcètera, etcètera. Insisteixo, crec que no som conscients de la capacitat que tenim de transformar als altres, i si es combina tot això, fem florir l’ésser estimat. Quan parlem d’amor, ho portem sempre molt al terreny del desig, al terreny de la luxúria, al terreny d’Eros. Parlem poc de filia i d’àpat, parlem poc de l’amor com l’energia de la confiança, del vincle, de qualitat, l’energia del compromís, l’energia de la transformació, l’energia del diàleg, l’energia que, realment, digue-li energia, diga-li, és clar, emoció que ens uneix. Crec que, realment, no pot haver-hi un aprenentatge radical sense un amor radical.

Álex Rovira Nuestra mirada condiciona las posibilidades de realización de todo ser humano

"No som conscients de la capacitat que tenim de transformar als altres"

Álex Rovira

27:57
Noi. Sempre, abans dels examens, diem allò de: “Bona sort”. Tu que has estudiat molt sobre el tema, existeix aquesta bona sort?

Álex Rovira. Hi ha dos tipus de sort que la defineix molt bé en Schopenhauer quan diu: “L’atzar reparteix les cartes, però nosaltres les juguem”. Hi ha una sort atzarosa. Hem tingut la immensa sort de néixer aquí. Si haguéssim nascut uns quants centenars de quilòmetres més cap al sud, no tindríem aquestes possibilitats extraordinàries, el miracle de tenir aigua calenta cada matí, de tenir unes finestres per les quals no passa aire i un sostre, que quan plou no ens mullem. Som molt afortunats per atzar, però també hi ha una sort que es treballa. Si llances una moneda a l’aire i no tens més informació, i et diuen: “cara o creu?”, qualsevol de nosaltres, si la moneda no està trucada, encertarem en un cinquanta per cent dels casos. Però si sabem pes, diàmetre i gruix de la moneda, humitat, temperatura, pressió i velocitat del vent en l’ambient, i del llançador sabem: angle de sortida de la moneda, velocitat de sortida, i si la cara o la creu toca la ungla, i tot això ho introduïm en un programa informàtic i una càmera capta el moment del llançament, i ho anem millorant per assaig i error, arribarà un moment en què llançant la moneda a l’aire, i la càmera captant, portarà aquesta imatge i aquesta velocitat captada amb els sensors, també, de pressió i temperatura, i amb els paràmetres de la moneda, a un ordinador que dirà: “cara”, i ho encertarà més del vuitanta per cent dels casos. La sort és una funció de paràmetres desconeguts, però es poden parametritzar. És a dir, igual que en la física, quan tu saps les variables, pots predir el que passarà en el temps o en la moneda, si caurà cara o creu, en l’humà, la bona sort són els valors: coratge, responsabilitat, propòsit, humilitat, confiança, lliurament, cooperació… tots aquests valors fan que es treni una xarxa de talent i de tarannà que faciliti que emergeixin noves probabilitats de realització per a tothom. Per això, quan vam escriure La bona sort, amb el meu amic en Fernando Trias de Bes, una de les regles, crec que era la setena, diu que no podem parlar de bona sort si la bona sort no és compartida. Per tant, és cert que hi ha una sort atzarosa que ens pot beneir o maleir, però hi ha una altra sort forjada, treballada, i aquesta sort forjada neix del talent, i el talent són valors en acció.

30:31
Noi. Darrerament, s’ha dit que la memòria ja no és tan important en l’educació, perquè des d’un mòbil podem accedir a tot el coneixement, estàs d’acord amb això? Creus que la memòria és encara important?

Álex Rovira. Crec que, precisament, no tenir memòria o intentar esborrar la memòria no només és font de disfuncions operatives, sinó de disfuncions psicològiques molt importants. Cal tenir memòria i cal tenir memòria per a la gratitud, cal tenir memòria per evitar que la infàmia es repeteixi, per això és important la memòria històrica, és fonamental. Per això és fonamental tenir en el record qui ens ha ajudat i qui ens ha beneït, per això és important memoritzar les taules de multiplicar. Per això és important que, encara que la tecnologia avanci molt, i acabarem tots ciborgitzats, perquè si ara ens falta el mòbil, a algunes i alguns és com si ens faltés un òrgan vital. Però la memòria és fonamental. La memòria cognitiva, la memòria emocional, fins i tot m’atreviria a parlar de la memòria espiritual en termes de gratitud, d’humilitat, és crítica. I, per tant, cal treballar la memòria. Perquè, a més, és un plaer poder portar a col·lació, aquí i ara allò que en un moment t’ha commogut, o allò que creus que li pot ser útil a l’amic, o com es deia aquell llibre que ara vull aconsellar o aquella pel·lícula?, o què deia aquell fragment que vaig llegir o aquell poema que potser li vols regalar a la persona a la qual estimes? Jo crec que hem de seguir treballant la memòria com una peça més de tot el procés d’humanització. Sense memòria no som res.

32:05
Elena. En la teva primera obra parles sobre l’Albert Einstein. Quins aspectes del coneixement, de l’aprenentatge i de la intel·ligència destacaries d’aquest gran geni?

Álex Rovira. Hi ha dos Einsteins, i crec que la població general coneix l’Einstein geni, el físic, el qual és capaç de concebre la teoria de la relativitat, però, per cert, si no hagués estat per la seva dona, la Mileva Marić, de la que amb prou feines se’n parla, ell no hagués pogut convertir les seves intuïcions en fórmules matemàtiques. En qualsevol cas, hi ha l’Einstein genial, però després, hi ha un Einstein que, quan es llencen les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki, arran que ell postula la seva famosa fórmula que energia i massa són intercanviables i es provoca la catàstrofe, emergeix un Einstein humanista que diu coses tan boniques com que la força sense amor és energia gastada en va, i s’adona que la seva extraordinària intel·ligència ha posat al servei de la humanitat una capacitat de destrucció formidable. I, llavors, emergeix un Einstein que passa de ser desagradable, esquerp, abstret, fins i tot narcisista, a un Einstein compassiu, pacifista, curós, conferenciant per la pau, i crec que aquest Einstein és el més fascinant de tots i el menys conegut. Fixa’t, que, a partir d’aquí, ell ja no va fer grans… Sí, va intentar desenvolupar la teoria del camp unificat, però, sobretot, el que més em va commoure d’Albert Einstein és la seva maduresa i com el geni el porta a descobrir una cosa que, descontrolada, pot destruir-nos a tots i diu: “Déu meu”, fins i tot s’especula amb el fet que s’hagués penedit de fer públic el seu descobriment, i consta a alguns biògrafs que ho va passar molt malament. És una pena que no se’l conegui per això perquè seria un referent de l’humanisme contemporani.

34:03
Juan Alberto. Hola, Álex. A més d’escriptor ets economista. Per això m’agradaria fer-te una pregunta sobre una economia molt especial que anomenes “l’economia de les carícies”.

Álex Rovira. Aquest concepte de l’economia de carícies el va desenvolupar, i segueix viu, en Claude Steiner, un magnífic psicòleg que va estudiar amb l’Eric Berne, que, al seu torn, va estudiar amb Freud. El que diu en Claude Steiner, el creador de la teoria de l’economia de carícies, és que els éssers humans, per sobreviure, per descomptat necessitem aire, llum, oxigen, aliment, però ell diu: “Necessitem carícies”. I una carícia és una unitat de reconeixement, abans ho hem dit, pot ser una carícia física o pot ser una carícia no física, pot ser una mirada. El que va descobrir Steiner és que, en condicions normals, tots volem carícies positives. És a dir, aquelles que ens conviden a sentir-nos bé. Però, quan no tenim carícies positives, posem en marxa mecanismes inconscients per obtenir carícies encara que siguin negatives. És com si tu en condicions normals vols aigua que estigui en bon estat, que no estigui contaminada, que no tingui bacteris, per beure i estar sa. Però, imaginem que prens un avió i te’n vas a una aventura, a creuar una zona semidesèrtica i, per desgràcia, has de fer un aterratge d’emergència, et resta una cantimplora d’aigua, te l’acabes als dos dies i no saps on ets i vas caminant enmig d’una zona tremendament àrida. Però, de sobte, et trobes un oasi, t’acostes assedegat a l’oasi, veus que hi ha aigua, però dins de l’oasi hi ha una cabra que es va quedar allà morta i s’està podrint i ha generat putrefacció en tota l’aigua. Beuríem o no beuríem? Tots beuríem, perquè preferim aquesta aigua contaminada a la possibilitat segura de la mort si no bevem. El mateix passa amb les carícies, i això, sense saber-ho, ho va escriure en William Faulkner en l’última frase de la seva novel·la Les palmeres salvatges: “Entre el dolor i el no-res, prefereixo el dolor”. És a dir, quan una persona no sap com tenir carícies positives, aigua neta, posa en marxa mecanismes inconscients per obtenir carícies negatives, aigua tèrbola. De vegades, conflictes entre la parella que no saps a què vénen, aquesta filla o aquest fill adolescent que et crida l’atenció contínuament, que sembla que et demana a crits que li donis un crit o una bufetada. Què és un crit? És una carícia negativa. Moltes de les disfuncions, dels problemes en les relacions humanes neixen per la necessitat d’alimentar-nos de carícies, però de no saber com demanar una carícia positiva, perquè, de vegades, ens fa vergonya dir: “Necessito que em besis, necessito que m’abracis, necessito que em miris, necessito que em premis la mà, no em diguis res més, agafa’m la mà”. Les dones, per la seva molta més intel·ligència emocional i psicoafectiva, l’articulen amb més facilitat, els homes, a més per una cultura que hem mamat amb el mandat de ser forts, moltes vegades, muntem un enrenou per tenir carícies encara que siguin negatives. En les organitzacions ho veus: el cap que genera situacions conflictives perquè en realitat no vol anar a casa a fer la banyera als nens i a fer el sopar com Déu mana, i va creant pollastres continus perquè té un enorme intercanvi de carícies fent la punyeta al personal, quan en podria tenir moltes més en positiu anant a casa. Però això, primer, fer la punyeta, li infla l’ego i li va bé al seu narcisisme. Si sabéssim que aquests mecanismes existeixen, podríem desarticular clarament els principis amb què operen. Moltes de les situacions de conflicte que vivim a nivell interpersonal no obeeixen a un conflicte real, obeeixen a aquest mecanisme: volem ser acariciats, però no sabem com.

37:51
Noia. Quin és el llibre o quins són els llibres que més t’han influenciat? I en la mateixa línia, si només poguessis salvar dos llibres de la teva biblioteca, quins serien?

Álex Rovira. Començaré pels dos llibres que salvaria si hagués de salvar. Un és L’home a la recerca de sentit, del doctor Viktor Frankl, una obra extraordinària d’aquest psicòleg, neuròleg, psiquiatre, psicoanalista vienès que va sobreviure al camp d’extermini d’Auschwitz i altres camps. És un llibre que cal llegir. I un altre que té un títol similar que el va escriure un autor francès que es diu Jean Giono, és una obra breu, una novel·la breu meravellosa, deliciosa que es titula L’home que plantava arbres, que és la història d’un pastor que es dedica a plantar arbres a la Provença sense que ningú ho sàpiga, i les autoritats acaben anomenant això “el bosc miraculós”, sense saber que havia estat un home que cada dia plantava centenars de llavors d’arbres. Està basada en una història real, la història d’en Johnny Appleseed, que va plantar milers de pomeres i d’arbres als Estats Units perquè les persones que avançaven colonitzant tinguessin alguna cosa per menjar. El primer, per un exercici, L’home a la recerca de sentit, un exercici de consciència extraordinari i d’amor; i el segon per l’exercici de generositat que suposa sembrar, llegar i retirar-se en discreció. Jo crec que no som conscients de l’enorme riquesa que ens aporten els llibres.

Álex Rovira Nuestra mirada condiciona las posibilidades de realización de todo ser humano
39:17
Joaquín. Què li diries a algú que volgués iniciar-se en l’escriptura?

Álex Rovira. Si algú, realment, vol escriure, no espera iniciar-se, ja ho ha fet. L’escriptura, com tot, és una passió, Joaquín, i, per tant li diria que parlés des del cor, que expressés des de la sinceritat, que fos honest amb si mateix. A mi, la literatura que més em colpeja o, fins i tot, l’assaig que més em commou és aquell que, no em diguis per què, sents que s’ha escrit des del cor i des de l’estómac. Després ha estat filtrat pel cap per donar-li una bona forma, un bon estil, perquè tingui una bona estructura, però, sobretot, veritat, que tingui veritat, que tingui força, que tingui vida, que tingui honestedat. I, després, paciència, perquè, com diu la paraula, no sé si hi ha alguna relació etimològica, ho investigaré, però “escriure” sembla que és “garbellar”, i el que fas en l’exercici d’escriure és garbellar molt, anar a allò essencial, anar a allò essencial, missatge clar, missatge breu. En el meu cas, doncs buscar la il·lustració, l’exemple, i, sobretot, hi ha una cosa que a mi m’ha vingut molt bé, no només en l’àmbit d’escriure, sinó en l’àmbit de comunicar: parlar a l’amic. Jo tenia pànic a parlar en públic. La primera vegada que vaig donar una classe, era professor ajudant a ESADE, i em van convidar a donar una classe a persones molt més grans que jo, jo tenia vint-i-un anys. Se’m va assecar la boca de tal manera que als vint minuts no podia parlar, tenia pànic, però pànic. Recordo les gotes de suor freda caient i vaig dir: “Això no pot ser”, i, llavors, doncs vaig fer un curs de psicodrama amb un gran mestre i em vaig adonar que projectava la meva por a l’altre, i em vaig adonar que era tan simple com parlar-li a l’amic, fer-te entendre, ser entès, traspassar de la millor manera possible allò que vols comunicar. Per tant, en el meu cas, el que procuro és parlar-li al amic, i això m’ajuda molt a trobar el to, la manera.

41:26
Dona. Volia preguntar-te una cosa potser una mica peculiar, ve a col·lació del fet que un dels teus últims, o el teu últim llibre és L’alegria, no?

Álex Rovira. Sí, és Alegria, es diu Alegria.

Dona. Exactament, m’encanta. Jo em considero una persona alegre i optimista i també, en relació amb el que has dit abans que la bona sort o la mala sort, a vegades, et ve donada per les coses que hi ha a la vida sense que tu les puguis triar. Parlo en relació, per exemple, a coses dolentes de la teva vida, coses que has de superar, i jo, encara que sóc molt alegre, com contagiar, per exemple, a un fill de males experiències que hem hagut de viure i que no es poden evitar i, malgrat la meva alegria, és suficient la meva alegria per contagiar l’alegria de la vida i que la vida hi és per continuar, per seguir vivint i que poden venir coses millors?

Álex Rovira. Crec, pel que he llegit, que per descomptat que hi ha condicionants, també, en la manera de ser de cada persona, en el seu caràcter, en la seva estructura de personalitat. T’explicaré un experiment, quan escrivíem Alegria, amb el meu gran amic Francesc Miralles, ens vam documentar molt, i vam descobrir un experiment que s’ha fet a Alemanya amb ratolins, i els científics han descobert una cosa que en diuen “engrames”, no “eneagrames”, “engrames”. Consisteix en provocar a aquests ratolins, directament per estimulació elèctrica en el cervell, experiències agradables d’alegria, agradables. I s’ha observat que ratolins que estaven en depressió es curen ràpidament, però el millor és que alguns psicoterapeutes, per analogia, han dit que en el procés de la psicoteràpia, si la persona està trista, està en un moment depressiu, dependrà òbviament del grau de depressió, i jo no sóc psicòleg ni psiquiatra i, per tant, parlo pel que he llegit, però guardo un respecte reverencial a aquests professionals que són els que de veritat en saben. Però, fent al pacient que fes l’exercici d’evocar sovint records alegres, s’observava que s’accelerava de manera significativa la millora. Per tant, l’alegria es contagia. ja, primer, és una sort tenir a prop persones com tu que ja es veu riallera, amb una mirada d’ulls brillants, que contagies bon rotllo, que es diu ara. Però amb això no n’hi ha prou, perquè també l’alegria té molt d’elecció. Hi ha vegades que, per imperatiu moral, has d’estar alegre per animar els que tens al costat, perquè serveix de molt poc entrar en un pou i prémer a fons el gas per enfonsar més en el pou, i no estic negant la tristesa. La tristesa té una funció com a emoció fonamental i, de vegades, m’alarma de com volen posar-li pegats a la tristesa, posar-li pastilles a la tristesa, que el dol passi ràpid com si res hagués passat. No, cal lliurar-se al dol i la tristesa també, però el verí està en la dosi sempre. I, per tant, tu pots contagiar la teva alegria, però també és elecció de l’altre convocar-la.

44:31
Joe. Hola, Álex. Sóc en Joe. Com a pare, volia saber com podria ajudar els meus fills a ser tot allò que poden arribar a ser sense projectar-los el que jo crec que haurien de ser.

Álex Rovira. Observant-los. Aquesta cançó de Serrat que diu… ara no recordo exactament la lletra, però diu que els anem donant a cullerades les nostres frustracions. Quants nens i nenes acaben exercint professions que no els interessen un rave però que ho fan per consolidar un model de negoci familiar o una estirp professional empresarial i que acaben, alguns afortunadament, rebel·lant-se als quaranta i generant el trauma familiar que es podria haver salvat amb molta més dignitat si s’haguessin tingut en compte les veritables necessitats i inclinacions d’aquesta nena o aquest nen? Abans ho dèiem, en relació a la paraula. Sabent escoltar, i escoltar no és només un exercici d’obertura d’oïdes, és un exercici d’obertura d’esperit. La meva filla gran està estudiant Belles Arts i Psicologia a Estats Units. Ja de petita, la Laia, quan anàvem a passejar pel bosc, recol·lectava pedres, troncs, branquetes, materials que per a altres passaven inadvertits, però ella era capaç de veure una bellesa sorprenent en un full de roure, i després li passava un fil d’un bri d’herba, li posava dos o tres margarides, ho tancava amb una gla al mig, feia el mateix, i feia un collaret orgànic… Aquesta nena tenia naturalment una habilitat manual i artística que avui està exercint. I, com la vam escoltar, la vam apuntar a tallers de terrisseria, de lacat, de ceràmica, de pintura, i avui és una persona que expressa la seva creativitat de manera natural, però ben guiada per una aproximació educativa que ni la seva mare ni jo vam voler frustrar, perquè vam veure que era evident que era la seva vocació. Llavors, observem, contemplem. Crec que ens fa por aturar-nos, crec que ens fa por aturar-nos, crec que ens fa por mantenir-nos en atenció flotant sense aparentment res a fer, quan, de vegades, és l’espai de major fertilitat i creativitat per a nosaltres i pels altres. En Pascal deia que la gran part dels problemes de la humanitat vénen per la incapacitat de l’ésser humà d’estar assegut en una cadira en una habitació, i mentre estàs assegut, observa els teus fills. I, sobretot, deixar de projectar. És a dir, qüestionar-nos en quina mesura aquest nen fa aquesta activitat esportiva perquè nosaltres volíem ser un gran futbolista. Estàs tenint en compte aquest ésser humà únic i excepcional, o estàs fent que compensi les teves faltes? Llavors, si vols alliberar-los, qüestiona’t. Cal tenir el coratge de qüestionar-ho tot, la teva religió, el teu pare, la teva mare, a tu mateix, perquè qüestionar no implica matar, és qüestionar. Perquè si no caiem en dogmes conscients o inconscients que el que fan és perpetuar el sofriment. La pregunta que hauríem de fer-nos moltes vegades és: què és el que he d’acceptar? Que el meu fill no és com jo, que vol altres coses. Doncs que bé, quant puc aprendre d’ella o d’ell.

47:43
Álex Rovira. Ha estat un plaer. Moltíssimes gràcies per totes les preguntes que han sorgit, que han estat realment estimulants i brillants. M’agradaria tancar això, ens mirem els uns als altres. A mi m’han posat en aquesta catifa i en aquesta cadira, però jo us miro i penso que és corresponsabilitat de tots fer d’aquest món un lloc més habitable, ajudar a que hi hagi millors persones en ell i que creem una epidèmia de generar trobades des la reflexió, des del respecte, des de l’afecte en els que anem avançant en el coneixement i en l’aprenentatge. Així que gràcies de cor per la vostra presència, pel vostre afecte i per les vostres preguntes brillants. Bona vida, bona sort, bon amor i bona feina. Moltes gràcies.