Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Gaudeix cada etapa del teu fill sense por

Alberto Soler

Gaudeix cada etapa del teu fill sense por

Alberto Soler

· psicòleg clínic

Psicòleg i Màster en Psicologia Clínica i de la Salut. Amb més de 10 anys d'experiència clínica i assessorament a pares, Soler és conferenciant i col·laborador habitual en premsa, ràdio i televisió. En el seu videobloc, Píndoles de Psicologia i en el llibre "Fills de pares feliços", del qual és coautor, dóna resposta als dubtes universals sobre educació, creixement personal i criança. "En el moment en què tenim una etiqueta posada, acabem comportant-nos d'acord amb aquesta etiqueta ... Hem de ser conscients que les expectatives que posem sobre els nens acaben condicionant la seva conducta", explica. Alberto Soler adverteix dels perills de l'ensenyament amb "etiquetes" i de l'obediència cega: el futur dels nens passa per l'educació en valors com l'assertivitat, el pensament crític i l'autonomia.


Creant oportunitats

Alberto Soler

Psicòleg i Màster en Psicologia Clínica i de la Salut. Amb més de 10 anys d'experiència clínica i assessorament a pares, Soler és conferenciant i col·laborador habitual en premsa, ràdio i televisió. En el seu videobloc, Píndoles de Psicologia i en el llibre "Fills de pares feliços", del qual és coautor, dóna resposta als dubtes universals sobre educació, creixement personal i criança. "En el moment en què tenim una etiqueta posada, acabem comportant-nos d'acord amb aquesta etiqueta ... Hem de ser conscients que les expectatives que posem sobre els nens acaben condicionant la seva conducta", explica. Alberto Soler adverteix dels perills de l'ensenyament amb "etiquetes" i de l'obediència cega: el futur dels nens passa per l'educació en valors com l'assertivitat, el pensament crític i l'autonomia.


Creant oportunitats

Transcripció

00:00
Alberto Soler. Soc l’Alberto Soler. Estic casat i soc pare de dos fills, tres d’aquí poc. Soc psicòleg, especialitzat en psicoteràpia. Parlo de nens, d’infància, de criança i d’educació per intentar contribuir a crear una mica més de consciència sobre què necessiten els nens petits durant les primeres etapes de la seva vida.

Esther Soriano. Hola, Alberto. Soc l’Esther, mare d’una nena de deu anys, i m’agradaria fer-te unes preguntes sobre educació. En primer lloc, m’agradaria felicitar-te perquè sereu família nombrosa.

Alberto Soler. Sí, d’aquí poquet. D’aquí un mes o mes i poc arribarà la nena.

Esther Soriano. Enhorabona.

Alberto Soler. Moltes gràcies.

Esther Soriano. Com podem fer que els nens grans entenguin l’arribada d’un germà sense que tinguin gelosia, sense que se sentin desplaçats?

00:44
Alberto Soler. Aquesta és la pregunta clau que la majoria de pares es fan i ens fem quan s’acosta el germanet. Per molt bé que ho fem els pares, és quasi impossible que no aparegui la gelosia. De fet, les estadístiques diuen que, el 90 % dels casos, els germans grans tenen gelosia quan apareix el germà petit. És clar, per molt bé que ho fem és gairebé inevitable. Però sí que podem tenir en compte certes coses des del principi de l’embaràs fins a l’arribada del nen i a mida que va creixent per minimitzar-ne una mica l’impacte. És cert que hi ha alguns factors que fan que la gelosia pugui aparèixer amb més freqüència. Quan el germà que arriba és del mateix sexe. O, sobretot, a partir dels dos anys, entre els dos i els quatre, és quan resulta una mica més difícil. Per exemple, s’ha d’intentar no donar la notícia al nen massa d’hora per dos motius. Per començar, hi ha molts embarassos que, per desgràcia, s’interrompen durant les primeres setmanes. Aleshores podem generar un disgust innecessari al petit si s’il·lusiona molt i després resulta que no segueix endavant. A més, si nou mesos a nosaltres se’ns poden fer llargs, per un nen de dos, tres o quatre anys és una eternitat. Aleshores, si esperem unes setmanes, a partir del primer trimestre és el més comú, ja aconseguim minimitzar una mica això. Després, el que també és recomanable a vegades és fer-lo partícip del procés tot el que es pugui. S’ha de fomentar molt el contacte amb la mare: que li toqui la panxa, que noti les patadetes. Que participi en els preparatius per l’arribada del seu germà: muntar l’habitació, anar a comprar… Preparar tot el que seria el tema logístic. També és molt important el moment de l’arribada. A l’hospital, donar-li espai de protagonisme és important. Nosaltres hi anem a conèixer el nostre fill o la nostra filla, però ell hi va a conèixer el seu germà o la seva germana. És un moment emocional superimportant per ell. És normal que es pugui sentir una mica desplaçat. Està bé parlar amb la família i dir: “Escolteu, teniu en compte que el nen o la nena és aquí. Si li dueu un detallet al nounat, porteu-ne un per ell també o baixeu-lo una estona al parc”. Feu-li cas perquè el nouvingut no necessita tant les visites dels familiars, sinó que necessita els seus pares. Però el germà sí que necessita aquestes visites i es pot sentir una mica desplaçat. Però el moment més delicat amb la gelosia és quan el nadó ja no és un enciam que deixes al bressol i que l’únic que fa és mamar, dormir i cagar. És delicat quan comences a fer-li gràcies, quan es comença a riure, a gatejar, a mostrar la seva autonomia. Aleshores és quan el germà gran de sobte diu: “Ostres, això és una amenaça. Comença a fer molta gràcia a la gent del voltant. Em comença a agafar les joguines”. Aquí és quan, a vegades, hem cantat victòria: “Ho porta molt bé, no hi ha gelosia”, i de cop aquesta ens explota a la cara. Ho hem de dur amb normalitat. Hem de saber que forma part de la relació normal entre germans, que ocorre la majoria de vegades i que, per molt bé que ho fem, sempre hi serà. L’hem de normalitzar.

03:44
Esther Soriano. He llegit que els pares i les mares ens relacionem amb els nostres fills de maneres diferents.

Alberto Soler. Totalment.

Esther Soriano. Què me’n pots explicar? És bo…? Què me’n pots dir?

Alberto Soler. No només és normal o bo, sinó que és essencial. És a dir, els pares i les mares, els homes i les dones, les diferents persones, tenim maneres diferents de fer front a una mateixa realitat. Amb la paternitat i la maternitat ocorre el mateix. A mi, a vegades, més que de paternitat o de maternitat, quan englobo les dues coses, m’agrada parlar de “parentalitat”. Perquè la maternitat és una experiència i la paternitat n’és una altra de diferent. Les diferències apareixeran. De fet, d’aquestes formes diferents d’abordar l’experiència de ser pares i mares, ve la riquesa. Si pretenem ser tots iguals, si volem que tu i jo fem les coses de la mateixa manera amb els nostres fills, a la fi ells es perdran alguna cosa. Perquè es perdran aquells matisos que tu, des de la teva individualitat, com a dona, els pots donar. O es perdran aquells matisos que, des de la meva individualitat com a pare, se’ls poden donar. La participació del pare és essencial. I no és una participació, sinó ser-hi present, oi? De fet, hi ha un estudi molt curiós. Crec que es va publicar l’any 2014, si la memòria no em falla. Deia una cosa així com que, quan el pare hi participava i jugava molt amb els seus fills, la relació de parella era molt bona. Però que, quan es comprometia amb les tasques de tenir-ne cura, la relació se’n ressentia. Per què? Perquè quan dues persones han de negociar coses importants resulta molt més complicat que quan una ordena i mana. Aleshores, la participació o aquesta col·laboració entre els pares és essencial per transmetre matisos. Perquè la vostra manera de fer i la nostra són molt diferents. Per exemple, en un estudi que es va fer l’any 2016, el van fer Yogman i Garfield, es va veure precisament quina era la clau del paper del pare i com podia influir el paper del pare en el desenvolupament. Se’n van veure diverses àrees. Per exemple, en el tipus de joc. Vosaltres feu un tipus de joc que se centra molt més en les emocions, en els sentiments, en connectar emocionalment, i això va de la mà amb com és el vostre cervell. El vostre cervell és un cervell en què les àrees relacionades amb el llenguatge, amb l’empatia, estan més desenvolupades, i fins i tot tenen més espai dins el cervell. Ho fomenteu molt en els nens. Nosaltres, però, el tipus de joc que fem els pares amb els fills és un joc més actiu en què els empenyem a assumir més riscos. A la fi, acabem aportant-los coses diferents. En aquest mateix estudi del 2016 també es veien diferències en l’ús i el desenvolupament del llenguatge. Vosaltres sou tan empàtiques que utilitzeu amb molta més freqüència aquelles paraules que sabeu que els vostres fills i filles entenen perquè us preocupa molt que us entenguin perfectament. A nosaltres ens és més igual i utilitzem el llenguatge d’una manera molt més lliure. A la fi, això acaba afavorint que incorporin paraules molt més de pressa al seu vocabulari. No és que sigui millor o pitjor, sinó que són maneres diferents d’abordar-ho. O també, per exemple, hi ha diferències a nivell biològic. S’ha vist que quan el pare té una presència activa durant tota la infància de les filles, en aquest mateix estudi s’ha vist com s’inicia més tard la pubertat. O, com a mínim, hi ha menys risc d’un inici prematur de la pubertat. L’edat de les primeres relacions sexuals d’aquestes nenes és més tardana i, fins i tot, disminueix la quantitat d’embarassos adolescents. Tot això per què? Per la relació entre pares i filles, no només des del punt de vista cognitiu o físic, sinó també l’hormonal, com interactuen les feromones del pare amb les de la filla.

07:14
Esther Soriano. Què passa amb les famílies monoparentals?

Ponerle una etiqueta a un niño es fácil; quitársela no Alberto Soler Psicólogo Clínico y educativo
Quote

Els homes no podem "ajudar" en les tasques de casa o amb els nens. El concepte és "co-responsabilitzar-nos" d'allò que és la nostra responsabilitat també

Alberto Soler

Alberto Soler. Tant les famílies monoparentals com les famílies homoparentals acaben funcionant d’una manera molt semblant. La majoria d’estudis… Dic “la majoria” per no dir tots els estudis sobre això, hi ha una revisió molt recent de l’Acadèmia Americana de Pediatria, indiquen que les famílies homoparentals no impliquen en absolut cap risc ni cap perill pel desenvolupament dels seus fills. Aquests nens es desenvolupen exactament igual que si els seus pares fossin murcians, d’Albacete, madrilenys o valencians. Les diferències son les mateixes: no hi ha cap diferència en el seu desenvolupament. Les famílies monoparentals tampoc aïllen els seus fills de la influència d’altres actors del voltant. Sempre hi ha una persona de referència. No és necessari que hi hagi un rol masculí a casa. Aquests rols s’aprenen a través de tiets, cosins, avis i amics. Sempre hi ha aquestes influències. Però és molt important transmetre aquest missatge. Avui dia, aquest model familiar de sota, cavall i rei, la família nuclear tradicional de pare, mare, dos fills, gos… Aquest model no és que sigui el model bo, sinó que simplement és un model més de família. Tots els estudis indiquen que aquesta diversitat familiar, aquestes maneres diferents de transmetre amor als fills, sempre que hi hagi aquest amor, són vàlides.

Esther Soriano. Ja. He llegit un article teu que s’anomena… Crec que el títol era: “Jo no ajudo la meva dona a casa ni amb els nens”. El títol crida l’atenció.

Alberto Soler. Sona heavy.

Esther Soriano. En pots dir alguna cosa més?

08:44
Alberto Soler. Aquest concepte de l’home tan modern que ajuda la seva dona a casa ja està molt obsolet, com a mínim ho hauria d’estar. Perquè, quan diem que nosaltres us ajudem amb les tasques de casa, estem donant per fet que és responsabilitat vostra, no nostra. “Quin bon pare que soc, quina bona parella que soc, em porto tan bé que et dono un cop de mà amb els nens”. No, perdona, és la meva responsabilitat, no et puc ajudar a tu en una cosa que també és responsabilitat meva. El concepte tècnic és que em “coresponsabilitzo” d’allò que és responsabilitat meva. Vaig al supermercat amb els meus fills perquè jo també menjaré i perquè ells són els meus fills. Si jo cuino, és perquè jo també menjaré aquest menjar i perquè no vull que els meus fills i tu passeu gana. Em responsabilitzo de les tasques que són meves. Però és una cosa que fins fa poc no es veia. Es veia com el paper de l’home que es porta bé i que dona un cop a mà a la dona. “Escolta, no et queixaràs que el marit que tens t’ajuda a fer els llits”. Com que t’ajuda a fer els llits? És responsabilitat teva fer-los. Potser és necessari incidir en què nosaltres no podem ajudar en una cosa que és responsabilitat nostra. El que no vull és, a casa meva, donar un model als meus fills amb què es pensin que la cuina és cosa vostra. O que netejar els lavabos us toca a vosaltres. O que, per nosaltres, simplement estar asseguts al sofà bevent cervesa i veient el futbol és el nostre rol com a pares. No, els pares som molt més que això. Els pares no només proporcionem recursos com es feia abans, sinó que eduquem, coeduquem, i també ho fem de manera emocional. Transmetem emocions, transmetem valors, i ho hem de fer d’aquesta manera compartida al nucli familiar, transmetent que no hi ha res, tret de la lactància materna per pròpia definició, que sigui d’un o de l’altre, tot ho podem compartir. Hi ha alguna cosa que transcendeix tot això.

10:34
Alberto Soler. Encara que ho tinguem integrat, el que encara ens supera és el tema del marit voluntariós. Ho veig molt a la consulta. Arriba la parella i ella se’n queixa: “Tu no fas res a casa…”. I ell diu: “Si tu em dius ‘fes això’, jo ho faig”. I ell, pobre, no entén què passa. “Si tu em dius que posi la rentadora o que prepari el sopar, jo ho faig”. I és cert, és molt voluntariós. La seva dona li diu alguna cosa i ell ho fa. Però el que no entén és un concepte molt important, el de la càrrega mental. Això ho parles amb la majoria de parelles i preguntes: Qui té al cap el calendari de les visites al pediatre? És ella. O qui sap quants cops aquest any us heu reunit amb el tutor o la tutora? És ella qui ho té al cap. O qui sap el tema de les vacunes o quan s’han de rentar les cortines. Quan toca donar-li la volta al matalàs? Quan toca fer el canvi d’armari? Què cal comprar aquesta setmana? Avui toca sopar hidrats o aquest matí ja n’heu menjat molts? És una cosa que porteu vosaltres quasi de manera exclusiva. D’això se’n diu “càrrega mental”. Aquesta càrrega mental pesa. Perquè no heu de tenir al cap només els vostres assumptes personals, assumptes de feina, sinó tota aquesta coordinació i gestió domèstica. Quan tens tot això al cap i de sobte el teu marit arriba voluntariós i et diu: “Què faig?”. I dius: “No tens ulls?”. La cistella de roba bruta està a vessar? Posa la rentadora! S’ha acabat la rentadora? Recull-la, estén-la. Ja està estesa? Plega-la. La roba ja està? Prepara el sopar si tens gana. No saps que hem de sopar? No saps que toca banyar els nens? No saps que a les 20 h toca donar-li l’antibiòtic? Cal una participació més activa. No delegar en vosaltres tota aquesta coordinació, tota aquesta gestió domèstica, perquè això us resta un espai mental enorme. Fa que acabeu amb el cap com un bombo a la fi del dia.

12:34
Esther Soriano. I a vegades amb la sensació de culpabilitat, de dir: “No arribo a fer això”.

Alberto Soler. Però és que no hi heu d’arribar. Tinc una clau, l’hi dic als meus pacients, per intentar tallar els conflictes de les tasques domèstiques. Molts cops s’enfoca malament. Molts cops ho enfoquem com un pis d’estudiants. Amb molt bona voluntat, les parelles posen a la nevera, perquè les coses importants de casa es posen a la nevera, és com les taules de la llei. Fan un repartiment: “Dilluns, dimecres i divendres, cuines tu. Dimarts i dijous, jo”. Amb molt bona voluntat ho posen a la nevera. Això dura quatre dies. Per què? Perquè repartir les tasques no funciona. El que sí que funciona és homogeneïtzar el descans. És molt senzill. A casa no pots descansar si jo estic rentant els plats. Perquè sempre hi ha coses per fer. Jo no puc veure una pel·lícula mentre tu neteges el lavabo.

Esther Soriano. O planxes, sí.

Alberto Soler. Hem de compartir el temps de descans. Si no el compartim, a la fi, no hi ha justícia, no hi ha igualtat, no hi ha coresponsabilitat a casa. Que estic molt cansat? Et dic: “Mira, cuca, deixa estar els plats. Demà al matí ens n’encarreguem tu o jo però ara assaguem-nos a veure la tele. Uf! Quin dia que hem tingut avui!”. A més, compartim aquest temps de descans. Això enforteix la relació de parella, això millora el clima familiar i, és clar, donem un model de coresponsabilitat als nostres fills.

13:55
Esther Soriano. Ahir parlava amb la meva filla de deu anys i em preguntava quants caps hi havia a la meva feina i quants d’ells eren dones. Em va cridar molt l’atenció que una nena de deu anys tingués consciència o pensés que hi havia menys dones que homes com a caps. Es tracta d’un tema de models? O es tracta que ella percep la realitat així?

Alberto Soler. Sobretot és un tema, lamentablement, molt polític. És a dir, nosaltres portem arrossegant durant moltes generacions un repartiment molt desigual en allò lligat a l’espai públic, a la vida quotidiana. En aquest repartiment, els homes estem molt mal acostumats al protagonisme. Estem molt mal acostumats a tenir situacions de poder, a manar, a dirigir el país, les institucions. Hi estem molt mal acostumats. I vosaltres éreu a casa fent cures. Això és una cosa que, a poc a poc, comença a canviar. Però aquest canvi no ha de ser només mental, ha de ser un canvi polític. Si, per exemple, no tenim en compte com són actualment els permisos de maternitat al nostre país, és molt difícil que a la fi acabi canviant. Tenim 16 setmanes de permís de maternitat actualment al nostre país. Això és una misèria. Estem parlant de quatre mesos. Ni tan sols arriba al mínim de lactància materna exclusiva que recomana l’OMS. És a dir, estem parlant d’uns permisos vergonyosos. Són miserables. No cal dir que en els permisos de paternitat també som a la cua d’Europa. Ara s’està lluitant molt per igualar els permisos de maternitat i paternitat, però amb això no n’hi ha prou, s’ha d’aconseguir que els permisos de maternitat siguin dignes. Que s’apropin a l’any de molts països d’Europa. Sobretot, que s’asseguri que, quan vosaltres us incorporeu de nou al vostre lloc de treball, no se us penalitzi de manera directa ni indirecta. Perquè legalment esteu protegides, però després tots sabem que, a la pràctica, acabeu pagant els plats trencats de la maternitat.

16:02
Esther Soriano. Fins i tot socialment. Quan vaig tenir la meva filla, per qüestions de feina, viatjava molt. Laboralment no em va perjudicar però, socialment, tothom em preguntava què faria amb la nena. Tothom.

Alberto Soler. És clar.

Esther Soriano. I al seu pare pràcticament ningú l’hi preguntava. Amb això, a part de generar-te una certa inquietud perquè et preocupes per la teva filla, dius: “Afectarà la nena?”…

Alberto Soler. És que vosaltres, com a dones i com a mares, és molt difícil que socialment feu bé les coses. Per nosaltres és bufar i fer ampolles. N’hi ha prou amb agafar els nens i emportar-me’ls a passejar en bici, al supermercat a comprar o que faci una pizza amb ells a casa perquè se’m posi l’etiqueta de “paràs”. Sóc un paràs, ho faig tot superbé amb ells. “Com s’hi dedica, quant de temps s’hi implica”. Que treballo molt? “És que abasteix la família. Fixa’t com s’esforça per donar el millor als seus fills”. Que treballo poc per ser amb ells? “Fixa’t com és capaç de sacrificar la seva projecció laboral per passar més temps amb els seus fills”. Jo, faci el que faci, com a home i com a pare, ho faré ben fet. Si tu treballes molt, ets una mala mare perquè desatens els teus fills.

Esther Soriano. Sí.

Alberto Soler. Si tu treballes poc, és que estàs engegant a rodar la teva vida.

Esther Soriano. I no tens ambició.

Alberto Soler. No, ni vols arribar enlloc a la vida. És que ser mare t’ha canviat. Hem de canviar aquesta visió de la societat. Hem de començar a respectar més les dones. Hem de començar a donar-li valor a la maternitat. I ser capaços de respectar la decisió que cada mare i cada dona pren en un moment concret de la seva vida. Perquè tan lícit i tan legítim és la dona que vol continuar amb la seva carrera professional com la que vol dedicar-se a passar uns mesos o uns anys tenint cura dels seus fills. Cap de nosaltres és una persona amb autorització per criticar aquesta decisió que de manera individual i totalment objectiva pren cada persona. Vosaltres ho teniu molt complicat. Però molt.

17:56
Esther Soriano. És cert que sempre se’ns jutja.

Alberto Soler. Totalment. És que vosaltres sou un blanc per les crítiques. Si dones el pit, perquè dones el pit. Si dones el biberó, perquè dones el biberó. Si el duus en cotxet, perquè l’hi duus. Si el duus en una motxilla, ets una hippy. Si hi passes molt temps, si hi passes poc temps… Facis el que facis, ets un blanc per les crítiques. Però el problema, ho he vist molt, és que molts cops les mateixes mares sou les que feu aquestes crítiques. Perquè esteu tan acostumades a rebre aquesta crítica de la societat que, com a mitjà de defensa, acabes veient la palla en els ulls dels altres. És un problema que tenim tots. Els comentaris que es fan als parcs, a reunions de pares… Sempre en sou el blanc i no ho hem de permetre.

Esther Soriano. Encara que no siguin crítiques, sinó preguntes, en el fons, són crítiques encobertes.

Alberto Soler. “Ah, encara li dones el pit? Ui, que dorm amb vosaltres? El duus en cotxet amb aquesta edat?”. Són preguntes amb una intenció molt qüestionadora.

Esther Soriano. Una altra pregunta que et volia fer té relació amb les etiquetes que a vegades posem als nens. “Aquesta nena és molt bona”. O, al contrari, aquesta altra nena o nen és molt dolent. O és llest, o és babau. En quin grau encotillem el seu desenvolupament?

Alberto Soler. El tema de les etiquetes és importantíssim. Pensa, per exemple, en els pots de conserves del supermercat. El pot típic de cigrons, mongetes… Aquestes etiquetes que té el pot són molt fàcils de posar. A la fàbrica on n’envasen el contingut és molt fàcil. Una màquina va posant les etiquetes en sèrie i costen molt poc de posar. Però has intentat treure’n alguna?

Esther Soriano. És molt difícil.

Alberto Soler. És quasi impossible. Ho poses en aigua calenta, ho intentes amb alcohol, amb el fregall, i és molt difícil treure les etiquetes. Doncs amb les etiquetes que nosaltres posem als nens i a les demés persones ocorre exactament el mateix. Les posem amb molta facilitat però després treure-les és molt difícil. El pitjor de tot és que quan tenim una etiqueta posada, quasi sense adonar-nos-en, ens acabem comportant d’acord amb l’etiqueta que ens han posat o que ens hem posat.

Esther Soriano. Ho assumim.

20:01
Alberto Soler. Assumim aquesta etiqueta, comencem a interpretar aquest paper. Als anys 60, el 63 crec recordar, el psicòleg americà Robert Rosenthal va publicar un article a American Scientist on parlava precisament del poder de les expectatives. Ell es dedicava a estudiar com les expectatives que tenen els científics investigadors podien influir en els resultats dels seus experiments. Ja en aquest experiment, en aquest estudi, ell parlava de les possibles implicacions que això podia tenir, per exemple, a l’escola, en els docents, en l’aprenentatge. Aquesta espècie de profecies autocomplertes, com ell en deia. Doncs la directora d’una escola de Califòrnia, que s’anomenava Lenore Jacobson, va llegir l’article de Rosenthal i va dir: “Això ho vull dur al meu centre”. Es va posar en contacte amb Rosenthal i junts van dissenyar un experiment per dur-lo a terme a les aules. Van anomenar l’experiment “Pigmalió a les aules”. El van anomenar així pel mite de Pigmalió. Pigmalió era un príncep cansat de no trobar parella, una dona amb qui es trobés a gust, i va fer el que fem tu i jo si no trobem parella: esculpir-la a la roca. Va començar a esculpir-la a la roca…

Esther Soriano. En una impressora 3D.

Alberto Soler. És clar. Aleshores, nit i dia, s’hi va esforçar molt. Li va posar el nom de Galatea. Va pencar un munt, moltíssim, fins que va començar a enamorar-se de la imatge que havia fet. La deessa Venus ho va veure i va dir: “Pobret, s’ha enamorat de Galatea”,

Esther Soriano. “S’hi ha esforçat”.

Alberto Soler. “La faré realitat, ja que s’hi ha esforçat tant”. S’utilitza molt el mite de Pigmalió per mostrar-nos com les expectatives que nosaltres tenim sobre alguna cosa poden acabar condicionant el resultat final. Aleshores, amb aquest títol de “Pigmalió a les aules”, Rosenthal i Jacobson van agafar 320 alumnes de sis cursos diferents, a l’atzar, és a dir, a “un rodet de fil, trenta, quaranta i mil”. Van agafar de manera totalment atzarosa aquests 320 alumnes i els van fer unes proves d’intel·ligència. Els van fer proves d’intel·ligència, més que res, per descartar… Per homogeneïtzar-los i veure que tots tenien les mateixes capacitats. I així era. D’aquests 320 alumnes, altre cop de forma aleatòria, en van seleccionar 65. D’aquests alumnes van elaborar uns informes falsos que van donar després als seus professors. En aquests informes van posar que aquests alumnes havien obtingut a les proves uns resultats brillants, que eren alumnes que destacaven molt, que havien cridat molt l’atenció dels investigadors i que, al llarg del curs acadèmic, els professors podien esperar molt d’ells.

22:25
Esther Soriano. Els van posar l’etiqueta de “llestos”.

Alberto Soler. De “llestos, capaços, intel·ligents”. Total, van tancar les seves carpetes i se’n van anar a casa. El curs acadèmic va transcórrer amb normalitat. Es van fer algunes observacions durant el curs però els investigadors no hi van intervenir més. Quan el curs es va acabar, a la fi, van tornar a fer les proves d’intel·ligència a aquells 320 alumnes. Saps què va passar? Que els 65 que de manera errònia, o falsa, havien etiquetat com a més intel·ligents, a les proves d’intel·ligència que se’ls va fer a final de curs, efectivament, van mostrar ser més intel·ligents, tenir un CI més alt que la resta dels seus companys. I estem parlant de mesurar el CI, la intel·ligència, que, en principi, és quelcom d’inestable, no una cosa que canviï en pocs mesos. I no només el CI. És que els resultats acadèmics d’aquests nens i nenes van ser significativament millors que els de la resta dels seus companys. No era màgia. Això no és màgia, no és bruixeria, no és un “creu en tu mateix”. Amb aquestes etiquetes que se’ls va posar de manera falsa, els professors van acabar tractant diferent aquests alumnes. Mantenien més temps el contacte ocular amb ells. Els donaven més oportunitats per donar una resposta encertada quan s’equivocaven, eren més amables, els somreien amb més freqüència, quan interrompien a classe, no pensaven: “Aquest nen no calla”, sinó: “És clar, és tan intel·ligent, té tantes inquietuds, que no es vol quedar amb cap dubte”. En canvi, no pensaven el mateix de la resta de companys. Aquest tracte diferenciat va ser el que, a la fi, els va permetre despuntar. Però ens podem preguntar si va ser aquest tracte diferenciat el que va fer que obtinguessin millors resultats o si el tracte que van rebre el demés alumnes no els va permetre avançar de la mateixa manera que ells.

Ponerle una etiqueta a un niño es fácil; quitársela no Alberto Soler Psicólogo Clínico y educativo
24:18
Esther Soriano. I si, a part de als professors, s’hagués donat aquests informes als nens i se’ls hagués dit a aquests 65: “Vosaltres sou els llestos”?

Alberto Soler. Hi ha altres estudis que no utilitzen la mateixa metodologia però on es fa una cosa semblant. Es transmet als nens que són genis: “Vals molt! Ets molt capaç! Ets la canya! Arribaràs a ser president del Govern”. I saps què passa? A la fi, aquests nens viuen amb la por de no poder satisfer les expectatives dels demés. Viuen amb la por de fallar, s’arrisquen menys. Davant de dues tasques, una més desafiant i una altra amb un encert assegurat, acaben escollint la que suposa un encert assegurat. Es posen menys a prova perquè tenen por de decebre les expectatives que els demés han posat en ells. A la fi, no es tracta de transmetre als nens que són genis… No, es tracta de ser conscients de les expectatives que tenim. La mirada que nosaltres posem sobre l’altra persona acaba condicionant la conducta d’aquesta persona. I com els demés ens miren a nosaltres també acaba condicionant la nostra execució, les nostres aptituds.

Esther Soriano. La meva filla, per exemple, treu notes molt bones. Però normalment… Jo li dic, és clar, que em fa molt feliç, però li intento fer veure que això és per ella. Que si ella està orgullosa d’ella mateixa, si està contenta amb el que va donar i el que va rebre…

Alberto Soler. Aquesta n’és la clau. El sistema acadèmic se centra massa en les qualificacions, en l’examen, en la prova. Es valora molt poc l’esforç, es valora molt poc tot el que un nano penca cada dia durant el curs. A la fi, ja sigui una metodologia o una altra, hem de passar una prova objectiva. Si la teva filla treu notes molt bones, reconeix-li que ha pencat molt durant el curs. No li donis tanta importància a la nota. Intenta transmetre-li que és una conseqüència del seu esforç. Però, sobretot, que ella sàpiga que tu no deixaries d’estar satisfeta amb ella si les notes fossin més baixes perquè tu valores que ella gaudeixi, que aprengui, no que tregui notes bones. Que valores la seva curiositat, que valores la seva motivació, que valores la força que té, l’energia que té. No només que a la fi de curs hagi tret un 7, 8, 9 o 10. A la fi, l’error que cometem és que, molts cops, quan són en edat escolar, tot gira al voltant de les notes. I uns nen és les notes que treu. Acompanya la seva mare a fer uns encàrrecs: “Com et va l’escola? Què has tret? Quines notes?”. Arriba a casa: “Tens deures? I l’avaluació?”. A la fi, el nano és les notes que té.

26:50
Esther Soriano. Per tant, per exemple, els regals per treure notes bones no són recomanables.

Alberto Soler. No, no són recomanables. Perquè la bona nota és, en sí, el regal que ell obté. A la fi, quan fem servir premis i fem servir càstigs, el que fem és desviar el focus d’atenció. Molts cops, els nanos, a la fi, s’acaben esforçant per aprovar l’examen i aconseguir un regal, no per aprendre. Quan un nano té aquest impuls intern, innat, quan sent aquesta curiositat per l’aprenentatge, li és igual que l’avaluïn o que no l’avaluïn, li és igual trobar dificultats durant el procés, perquè el motor del seu aprenentatge el duu a dins. És el que es coneix com “motivació intrínseca”. No obstant això, les notes acadèmiques, els regals i els càstigs, són motivacions extrínseques, són coses que es troben a fora i et preocupes per aconseguir-les però no estàs mirant dins teu.

Esther Soriano. D’una banda, a vegades dubto sobre com educar la meva filla en relació a unes normes o regles bàsiques, però també sobre com fer que ella sigui crítica i també assertiva. Que tingui clar que un “no”, quan ella diu que no, a vegades és no per certes coses.

Alberto Soler. És clar, això és imprescindible. Aquest és el punt d’equilibri que els pares volem aconseguir. Jo faig una ponència, una xerrada, que em demanen molt i que tracta sobre nens bons i dolents. Està relacionat amb el tema de les etiquetes i tot això. Hi ha un moment d’aquesta conferència en què trec una pissarra i pregunto als assistents quines són les característiques que consideren que tenen els nens bons i els nens dolents. I de manera quasi absoluta, sempre… Bé, algun cop, en segon lloc, però quasi sempre surt en primer lloc l’obediència com l’atribut per excel·lència dels nens bons. Un nen bo és un nen obedient, un nen obedient és un nen bo. Si no ho diuen en primer lloc, ho diuen en segon lloc. És clar, això és molt perillós perquè l’obediència cega no ha de ser un objectiu a l’educació. Hi ha un experiment molt curiós que va fer Stanley Milgram als anys 60 que ve molt al cas. En aquella època s’estaven realitzant els judicis por la II Guerra Mundial, contra el nazisme… I era el moment del judici contra Eichmann, que era l’encarregat dels trens de la mort, de dur els jueus als camps de concentració i tot això. Hannah Arendt defensava la tesi que Eichmann no era un monstre sàdic i salvatge que gaudia gasejant jueus. No, ella deia que era un buròcrata avorrit darrere el seu escriptori que simplement complia ordres. És clar, en aquell moment aquesta era una tesi molt poc popular perquè necessitem creure que una persona que ha fet aquestes atrocitats…

29:38
Esther Soriano. Culpar algú…

Alberto Soler. …és un monstre, un sàdic, que recaigui tot sobre aquesta persona. Aleshores, Stanley Milgram va dissenyar un experiment per intentar veure què ens ocorre a les persones quan seguim ordres. Aquest experiment forma part dels grans clàssics de la psicologia. En aquest experiment convocava un grup de persones i agafava parelles de persones a qui assignava un rol a cadascú. A un l’anomenava “el professor” i a l’altre l’anomenava “l’alumne”. Deia que l’experiment anava sobre els efectes del càstig sobre l’aprenentatge. Aleshores, agafaven l’alumne i li explicaven què havia de fer. Li presentaven parelles de paraules: “pera, poma”, “cotxe, camió”. Després li preguntaven una d’aquelles paraules i ell havia de dir-ne la segona. Quan deien “pera”, havia de dir “poma”. Si l’encertava, passava a la següent. Si s’equivocava, li donaven una descàrrega elèctrica. Aleshores, l’alumne…

Esther Soriano. Quin càstig!

Alberto Soler. És clar, quan parlem dels experiments d’aquella època, no tenim miraments. Estava assegut en una espècie de cadira elèctrica. Estava lligat amb una sèrie d’elèctrodes que li donaven descàrregues. El professor era en una altra habitació davant del panell de control que tenia un munt d’interruptors. A cada interruptor s’indicava el voltatge, la quantitat d’energia que li donaria a cada moment. A cada error, accionava un d’aquests interruptors. A més, perquè no hi hagués cap dubte, a cada interruptor s’indicava en paraules quin tipus de descàrrega era. Anava des de lleu, moderada, mitjana, greu, molt greu, a una que era altíssima, letal. El professor estava assegut i, a mida que l’alumne s’equivocava, pitjava un d’aquests interruptors i l’alumne rebia les descàrregues. Passa el mateix que en molts experiments de psicologia, que les coses no són el que semblen. En realitat, l’experiment no anava sobre els efectes del càstig en l’aprenentatge, sinó de fins a quin punt una persona pot arribar a complir les ordres que una tercera persona li dona en contra dels seus propis valors. L’alumne, en el fons, era un actor. En cap moment rebia una descàrrega elèctrica, sempre era el mateix. Però el que tenia el paper de professor no ho sabia. El professor no sabia que aquelles descàrregues que donava eren de mentida, creia que l’estava electrocutant de debò. Comença l’experiment i comença a cometre errors. El professor comença a accionar els interruptors. Al costat sempre tenia el director de l’experiment. Arriba un punt en què l’alumne diu: “Si us plau, para. Això fa molt de mal i ja no ho suporto més”. I simplement amb què el director de l’experiment digués: “Si us plau, prossegueixi”, aquestes paraules eren suficients perquè el que tenia el paper de professor accionés la següent descàrrega. Arriba un moment de l’experiment en què ja no s’escolten crits agònics i en què, amb cada descàrrega nova, i ens trobem a nivells d’una intensitat quasi letal, ja no s’escolta gairebé res, no s’escolta cap so. En aquest moment, molts participants diuen: “No vull continuar”. “Si us plau, prossegueixi”.

32:39
Esther Soriano. I seguien.

Alberto Soriano. I accionaven una descàrrega elèctrica. Abans de l’experiment, Stanley Milgram va preguntar a un grup de sociòlegs, de filòsofs, de psiquiatres, de gent corrent, quin creien que seria el resultat de l’experiment. En concret, els psiquiatres van fer-se així a la perilla, com fan ells, i van dir: “Més d’un 3 % de la gent no arribarà al final. La majoria, a la segona o la tercera descàrrega, s’aturaran, s’adonaran que és una barbaritat”. Què va passar realment? Que més del 60 % dels participants va arribar a administrar a una altra persona una descàrrega elèctrica letal només perquè l’hi indicava una tercera persona.

Esther Soriano. És a dir, obediència cega.

Alberto Soler. Obediència cega. A una persona que no coneixien absolutament de res. Simplement perquè algú amb una bata blanca en situació de poder li diu: “Si us plau, prossegueixi”. Es van portar les mans al cap i van dir: “És una mostra esbiaixada. Són universitaris, persones molt competitives que no dubtaran a arribar fins les darreres conseqüències. Repetirem l’experiment perquè segur que hi ha un error”. Amplien la mostra, van a diferents ciutats i obtenen un resultat lleugerament superior. Era un 60 % i escaig d’obediència. Això els preocupa, estenen l’experiment a diferents països: Itàlia, França, Regne Unit, Amèrica. Els resultats són sempre una miqueta pitjors del que ho van ser al primer experiment. Sempre van obtenir unes quotes d’obediència superiors als 60 %. I això amb algunes modificacions en relació al procediment experimental, per exemple, posant-hi un pas intermedi, havent-hi una persona intermèdia entre qui dona l’ordre i qui l’executa, van arribar a obtenir unes ràtios d’obediència properes al 90 %.

34:30
Alberto Soler. La conclusió de Milgram és que no cal una persona dolenta per poder servir en un sistema dolent, sinó que una persona normal i corrent pot arribar a complir ordres i arribar a uns nivells tan extrems només perquè una persona que considera una autoritat l’hi digui. És clar, quan a les meves conferències comento això als pares, es queden molt seriosos perquè diuen: “Jo no vull que els meus fills siguin així”. A veure, nosaltres no busquem això a l’educació. Però som una mica paradoxals perquè tots volem que els nostres fills obeeixin. Els meus fills són petits, van pel carrer i vull que m’obeeixin. Que els digui “para” i s’aturin. Que digui “treu-te la roba i cap a la dutxa” i ho facin. Vull que em facilitin el dia a dia. Però quan els fills s’acosten a l’adolescència, se’ns escapa. No acabem de veure que les relacions canvien. Quan són adolescents, ja no som nosaltres aquelles persones inspiradores per ells, ja no som el seu marc de referència, sinó que ells passen a mirar més el seu grup d’iguals com a marc de referència.

Esther Soriano. Els seus amics.

Alberto Soler. És clar, els seus amics, i deixen d’obeir-nos a nosaltres. Aleshores, si nosaltres, quan són molt petitons, els estem educant i el centre de la nostra educació és l’obediència cega: “Això ho has de fer perquè jo, la figura d’autoritat, t’ho dic”, quan ells arribin a l’adolescència, se seguiran comportant de la mateixa manera. I quan el cap, el líder del grup, els digui: “Té, fuma’t això i ja veuràs què bé”, l’obeiran. O quan un amic els digui: “Puja al cotxe, que et porto i ja veuràs què fem”, també l’obeiran.

36:03
Esther Soriano. Quan portes un nen petit, per exemple, a creuar el carrer i el nen se t’escapa i li dius: “No, vine aquí”. Com…? Un nen t’ha d’obeir aleshores perquè és perillós.

Alberto Soler. Però hem de ser capaços de diferenciar les situacions. Arribem al tema dels límits. No tots els límits són igualment importants. No és igualment important el límit de: “Acaba’t el plat que tens davant” com el límit de: “Si us plau, no creuis l’avinguda en vermell”. Hem d’ensenyar-los certes coses. Però què passa? Si de cop tot és important, tot perd importància. Hem de ser capaços que les coses que realment són importants, que són essencials per la seva seguretat, per la seva salut o per respectar les demés persones, destaquin per sobre de la resta. Si estem tot el dia darrere seu: “Vigila, això no es fa. Posa’t així, fes això aixà…”. Ens adonem que, a la fi, tot el dia els diem què han de fer i busquem l’obediència.

Esther Soriano. Perds la referència i el sentit crític que han de desenvolupar.

37:03
Alberto Soler. Més que buscar l’obediència cega, hem de fomentar el pensament crític. Això és, sens dubte, molt més incòmode per nosaltres quan són petits. Perquè això implica posar-nos a prova. Això implica haver d’aguantar molt, mossegar-nos la llengua, ser pacients, quedar-nos sempre un pas darrere d’ells. Però si fomentem el pensament crític, que no hagin de fer les coses simplement perquè jo ho digui, simplement perquè una altra persona ho digui, a mesura que ells van creixent, tindran aquesta capacitat d’identificar les injustícies per no adherir-se a un tracte injust o vexatori envers un company o companya de classe. Per parar-li els peus a una persona que vulgui abusar d’ells. Per no ficar-se en conductes de risc com l’alcohol, com conduir sense respectar les normes de seguretat, com respectar el seu cos i fer que les altres persones el respectin. Això passa amb el pensament crític i no amb l’obediència cega. Hem d’obeir, sí, però a aquelles coses que considerem importants. Per tant, la nostra tasca com a pares és facilitar-los les coses i només exigir-los aquesta obediència en qüestions de vital importància per ells.

Esther Soriano. I quan arriben a l’adolescència, que parles de la importància dels amics… La meva filla, amb deu anys, encara no ha arribat a l’adolescència però és cert que és important fixar-se en els amics. Com fer-ho per estar-ne pendent sense controlar? Perquè jo crec que això també porta al rebuig. Com gestionar aquest balanç?

Ponerle una etiqueta a un niño es fácil; quitársela no Alberto Soler Psicólogo Clínico y educativo
Quote

Les etiquetes que posem als alumnes influeixen en el seu rendiment. Les altes expectatives fan que els nens visquin amb por a fallar

Alberto Soler

38:33
Alberto Soler. Per això crec que és important no començar a treballar a l’adolescència, sinó des del moment zero. A la fi, a l’adolescència, acabem recollint els fruits que hem anat sembrant al llarg de la infància. Molts pares venen a la consulta amb fills adolescents, preadolescents. Venen molt preocupats perquè veuen conductes de risc, que comencen a flirtejar amb l’alcohol o amb qualsevol altre tipus de droga, que les amistats no els fan gràcia… De sobte, volen participar a la seva vida. Però comences a fer la història i veus que aquests pares han estat absents a la infància dels seus fills. Quan els seus fills arribaven de l’escola amb les fitxes que havien fet, no els feien cas perquè no ho consideraven important. Ara volen saber amb qui van i amb qui deixen d’anar, quan durant tota la seva infància no han sabut el nom dels seus amics de l’escola.

Esther Soriano. No han parlat amb ells.

Alberto Soler. És clar. Aleshores, aquesta adolescència comencem a treballar-la a la primera infància amb aquesta comunicació, amb aquest contacte. Apagant la televisió durant els àpats, no veient Pocoyó ni notícies, sinó mirant els nostres fills als ulls, preguntant-li com ha anat el dia. No preguntant-li per les notes, sinó si t’ho ha passat bé, preguntant què et preocupa, que et veig seriós o seriosa, respectant quan no volen contestar aquesta pregunta. Mostrant-nos accessibles, que sàpiguen que nosaltres hi som per ajudar-los, però que no els imposarem alguna cosa que per ells sigui negativa, que nosaltres no anirem en contra seva, sinó que som un recurs que poden fer servir quan ho necessitin i que sempre serem al seu costat. Això es treballa des del moment zero.

40:05
Esther Soriano. Quan parles de sopar junts o menjar junts, jo amb la meva filla tinc molts espais comuns, de viatjar, en què parlem o mirem pel·lícules juntes, perquè ens agraden molt a les dues, o llegim i coses així. Hi ha vegades que penso: “Això suposo que anirà canviant i que els espais que tenim juntes seran uns altres”. Hi ha vegades que fins i tot em fa una mica de pena, una mica de malenconia anticipada. Això és dolent? Sóc una mica pueril?

Alberto Soler. I ara! Com ha de ser dolent? Reflecteix que tu gaudeixes de la relació amb la teva filla. Cap de nosaltres vol que una cosa que estem gaudint s’acabi. Si tu estàs sopant al millor restaurant de la ciutat, no vols que s’acabi aquest sopar perquè el gaudeixes moltíssim. Estàs veient una pel·lícula que t’encanta i no vols que s’acabi, vols que continuï perquè vols seguir gaudint. Tu estàs gaudint la relació amb la teva filla i no vols que aquesta relació s’acabi. El que passa és que no saps on anirà aquesta relació. També el que passa és que t’han posat al cap que ja cal que et calcis perquè durant l’adolescència perdràs la teva filla, que durant l’adolescència aquesta relació… Molt bé, d’acord, és cert que en part pot ser així. Perquè la relació canvia. Però si has treballat la relació amb ella i si ara teniu aquesta relació tan propera i tan bona, no caldrà que et calcis tant com tu creus. Perquè aquest contacte es mantindrà. Aquesta complicitat es mantindrà, continuarà allà. Molts cops, es transmet durant la criança i l’educació que qualsevol temps passat va ser millor.

Esther Soriano. Sí.

Alberto Soler. Crec que això és un error. Quan estàs embarassada et diuen: “Aprofita-ho ara. Després les coses seran més difícils”.

Esther Soriano. No podràs dormir.

Alberto Soler. I tu: “Ara estic pesada, amb dificultats. Mare meva, com serà després?”. De cop neix el nen i et comencen a dir: “Gaudeix-ho ara que es mou poc, quan comenci a caminar t’hi deixaràs l’esquena…”.

Esther Soriano. Els ronyons.

41:57
Alberto Soler. Se’t va posant al cos la por de l’etapa següent. Quan ja caminen, diuen: “Espera que arribi a l’escola, ja veuràs amb els deures…”. “Ja veuràs l’adolescència”. Sempre és: “Que ve el papu”. I sempre vivim tenint por d’aquella etapa que vindrà, de perdre el que tenim. En el fons, cada etapa té coses positives i negatives. Però totes les etapes de l’evolució dels nostres fills tenen coses que podem gaudir moltíssim. Des que són nadons petitons i indefensos que dormen al bressol al nostre costat fins que són persones adultes amb qui podem parlar, podem raonar, podem negociar, podem dialogar, podem entendre’ns-hi d’una manera més adulta. Entre un punt i l’altre, hi ha un munt d’experiències que són dignes de gaudir-se. És bo que tinguis por que això s’acabi, però el que ve no és dolent.

Esther Soriano. Perquè és cert que, una mica això que dius, sempre es transmet la sensació que: “Ara ho tinc tot controlat, però tan bon punt em giri…”.

Alberto Soler. “Compte amb el que ve”.

Esther Soriano. “…l’estarà fent bona”.

43:01
Alberto Soler. És clar, és que això és així. Tenim la sensació que qualsevol temps passat va ser millor. Però no és així. Nosaltres hem de procurar ser presents a la vida dels fills. I predicar amb el nostre exemple. Dius: “Em giro i la fa bona”. Això és una crítica que molts pares tenen als dos, tres, quatre o cinc anys. I és que és així, i jo ho visc d’aquesta manera. A mi, per exemple, l’altre dia a casa, em va passar una cosa que em va fer reflexionar. Vaig arribar a casa. La meva dona estava fent coses i jo preparava el sopar. I de cop… No recordo si el nen o la nena, però se m’apropa i em diu: “Ajuda’m a muntar les vies del tren”. I li vaig dir: “Espera, que estic amb el sopar”. Se’n va anar amb la cua entre les cames però jo vaig seguir preparant el sopar. I torna un altre cop: “Papi, ajuda’ns amb això que nosaltres no podem”. I jo: “Si us plau, espereu que estic amb el sopar”. Jo ja una mica molest. Ja he dit les coses un cop i no em tenen en compte. De cop, deixen de sol·licitar-me, de demanar-me que sigui amb ells. Jo continuo fent el sopar. I després què toca? La dutxa. Acabo de fer el sopar i els dic: “Nois, som-hi, que toca dutxar-se”. “No, papi, estem jugant”. I jo: “Va, us he dit…”. I de sobte em vaig aturar i vaig dir: “Què estic fent? Faig el mateix que els critico a ells”. Jo no els estic donant aquell model de ser present quan em necessiten, i ara els estic exigint a ells que hi siguin quan jo vull.

44:30
Alberto Soler. En aquest moment vaig respirar, vaig deixar passar uns minuts, i a la fi van venir a la dutxa, però això em va ajudar molt a pensar. A pensar que nosaltres les 24 hores del dia som un exemple. Som un model pels nostres fills. I quan ells ens demanen coses, quan ens sol·liciten, la conducta que nosaltres tenim també és un model. A la fi, paradoxalment, el que passa és que no els atenem quan ells tenen una conducta “correcta”, quan estan jugant amb tranquil·litat i harmonia, quan fan els deures, no els fem gens de cas i aprofitem per fer totes les tasques que tenim a casa. Però quan es treuen els ulls entre germans, quan fan alguna malifeta, ens és igual que es cremi el sopar, anem corrent a atendre’ls. Què els estem transmetent amb això? Que quan et portes bé no et faig gens de cas però, si us plau, treu-li els ulls al teu germà que aleshores vindré corrent i deixaré tot el que estigui fent per fer-te cas. No, el que hem de fer és parar més atenció a la bona conducta, parar més atenció quan fan allò de què ens sentim orgullosos i no ser tan durs i implacables quan es portin malament. Perquè, en el fons, molts cops, la mala conducta és un intent fallit de demanar una cosa molt legítima, que és la nostra atenció, afecte i tendresa.

45:39
Esther Soriano. La meva filla de deu anys, a part que durant tota la seva vida també se li hagi parlat del cos, de la sexualitat i tot això, és cert que està entrant en una edat en què et planteges els dubtes de quan és el millor moment per parlar-li de la sexualitat. És cert que, per molt obert que et consideris… Però, bé, tens els teus biaixos educatius i no acabo de saber quan n’és el moment, com s’ha d’afrontar la conversa, si és “la conversa” o no.

Alberto Soler. Hem de tenir molt present que és millor no enfocar-ho com: “Quan començo a parlar de sexualitat amb ella?”, sinó: “No obviar mai el tema de la sexualitat”. I això comença des del moment zero, des que són molt petits, intentant contestar sempre amb sinceritat a aquelles qüestions, aquells dubtes que ells es plantegen. Per exemple, abans parlàvem de l’arribada d’un germanet. Quan arriba un germanet, quan algú té un nadó, de cop apareixen els dubtes: “I aquest nadó per on sortirà?”. I hem de posar nom a l’aparell reproductor femení. No s’ha de dir que els nens tenen penis i les nenes, vagina. Els nens, penis, i les nenes, vulva. “Els nadons no surten…”. No, hem d’especificar on es produeix cada cosa. Quan pregunten també, com em van preguntar l’altre dia: “Com s’ha posat aquest nadó a la panxa de la mare?”.

Esther Soriano. Perquè no hi cabia.

47:07
Alberto Soler. Els hem d’explicar què passa. Hem d’estar preparats per contestar en qualsevol moment. A partir del moment en què utilitzen el llenguatge, començaran a fer-nos aquestes preguntes. Però donem molta importància a allò que els transmetem verbalment, quan és molt més important, des que són molt petitons, transmetre’ls el respecte pel seu propi cos. Que es respectin, que es cuidin, que s’estimin, que siguin capaços de posar un límit al seu cos, de saber què és el que ells i elles toquen i què és el que els demés poden o no poden tocar. Permetre o no permetre valoracions o judicis sobre el seu propi cos, sobre la seva estètica, sobre la seva alçada, sobre el seu pes, sobre el seu color. Són qüestions que són privades. Han d’aprendre des de molt petitons que la seva pell és una barrera amb el món. I que, la seva pell, són ells qui decideixen qui la toca i qui la deixa de tocar. Si entenem això, si entenem el respecte com una part essencial de l’educació sexual, mica en mica podrem anar contestant les preguntes. Jo sempre recomano anar una passa per darrere d’ells. Contestar aquells qüestionaments que ells ens fan. Ells ens aniran marcant el ritme, preguntant allò que necessiten saber mitjançant comentaris directes o indirectes. Però no els hem de donar una informació més enllà del que són capaços de processar, però tampoc hem d’obviar informació que per ells sigui important. L’altre dia m’explicaven: “És que a mi, de petita, cada cop en una pel·lícula es feien un petó, em tapaven els ulls”. No hem de fer que el tema del sexe i de la sexualitat sigui un tabú a casa del qual no es pot parlar. Hem de contestar les seves preguntes amb molta sinceritat.

Esther Soriano. I si no pregunten?

Alberto Soler. Si no pregunten, és que la informació l’estan obtenint per altres vies. Aleshores, potser hem de tenir en algun coment, com deies, “la conversa”. Mostrar-nos accessibles, tenir cura d’aquesta comunicació i d’aquest diàleg durant tota la infància, com vèiem. Que sentin que som persones a qui poden fer consultes. Són converses que tant per ells com per nosaltres seran incòmodes. Hem de controlar quina és la informació que els arriba perquè ara, des de molt petits, la majoria de nens tenen smartphones, tenen accés a Internet i, per desgràcia, avui dia, l’educació sexual l’està fent la pornografia. Se’ls estan posant al cap uns tipus de relacions entre homes i dones que no tenen res a veure amb una relació afectuosa i amorosa. Ara s’està associant molt el sexe amb la violència i el resultat és el que veiem cada dia a les notícies: violacions en grup, abusos sexuals, “manadas”…

49:43
Alberto Soler. S‘està reproduint un missatge que estan veient per la pornografia. No podem evitar que existeixi la pornografia, però hem d’intentar compensar aquest missatge que els està arribant amb una informació sobre com és una relació respectada entre un home i una dona. Que el sexe no implica violència, que no implica dolor, que no implica patiment i, sobretot, que ha de ser una cosa en què elles decideixin quin és el moment en què estan preparades, que no és una cosa que han de fer per agradar als demés, per guanyar l’aprovació… No, això és una decisió privada, personal, que duran a terme en el moment en què se sentin preparades i lliures. Però hem de compensar el bombardeig mediàtic que tenim que associa el sexe amb la violència.

Esther Soriano. Sí, el sentit crític de què parlàvem.

Alberto Soler. Efectivament. Aquí, el tema de l’obediència és clau. No han de ser obedients, han de ser crítiques i crítics. Intenta llegir la seva expressió facial, la seva mirada, els seus gestos. Fes-li preguntes obertes: “Què penses sobre això? Per què creus que passa això? Què has vist? Què t’han explicat?”. Intenta que ella tingui producció verbal o no verbal per tu seguir-li el ritme. Insisteixo, sempre estigues una passa per darrere. Identifica quina és la necessitat que ella té i respon a aquesta necessitat.

Esther Soriano. Molt bé. Gràcies.