“Aturar-se a pensar et pot salvar”

Mauro Bonazzi . Gràcies. Hola, em dic Mauro Bonazzi i soc professor d’Història de la Filosofia Antiga. Primer ho vaig ser a Milà, després a diverses universitats franceses, i ara ensenyo a Utrecht, als Països Baixos. Per què vaig estudiar Filosofia? No ho sé. Quan anava a l’institut, com vosaltres, el professor em va dir: “Mauro, ets molt llest, però de filosofia no entens res”. Però la vida fa moltes voltes i, al final, la passió es va imposar. Vaig persistir i aquí estic, llest per xerrar amb vosaltres.

Mario . Hola, Mauro. Em dic Mario i soc alumne de Batxiller. Tu, com a filòsof, quina creus que és la importància de la filosofia grega als nostres dies?

Mauro Bonazzi . Bona pregunta. Vivim en una època frenètica, una època en contínua acceleració, en què tot canvia contínuament sense que aconseguim controlar el que passa al nostre voltant. És com anar amb cotxe i córrer cada vegada més, o com jugar a un videojoc i anar cada cop més ràpid. Arriba un moment en què l’objectiu és, senzillament, no estavellar-se i limitar-se a superar els obstacles, sense entendre realment on volem arribar ni què volem fer. Entendre el passat, entendre d’on venim, també vol dir en certa manera entendre on volem arribar, entendre la trajectòria. Per això és tan important conèixer el nostre passat, i per això és tan important el món antic, perquè en el fons venim d’aquí. Però també hi ha un altre problema que vull comentar breument perquè entengueu de veritat la importància del món antic. Sovint parlem del món antic, de Grècia, dels filòsofs grecs, com si fossin perfectes, com si haguessin aconseguit tots els seus objectius i tinguessin totes les respostes que necessitem actualment. És una manera força banal i estèril d’entendre el món antic. I és que recórrer als filòsofs antics com si fossin savis que ho haguessin resolt tot és empobrir-los. Perquè al final, en certa manera, allò que ens trobem és el que ja coneixem: ens limitem a confirmar els nostres prejudicis, els nostres errors i les nostres idees. És una forma superficial i inútil de llegir aquests filòsofs.

En el fons, ningú no ens obliga a entendre ni a estudiar el món antic. En realitat, per mi, el que fa que el món antic sigui tan interessant, el que fa que encara valgui la pena llegir filòsofs i escriptors que van viure fa dos mil·lennis, o dos mil·lennis i mig, no és que siguin com nosaltres, sinó que són diferents de nosaltres. En certa manera, ens plantegen els problemes a què ens hem d’enfrontar nosaltres, però d’una altra manera. Perquè els problemes són sempre els mateixos. Des que el món és món, els humans ens hem hagut d’enfrontar sempre a les mateixes incògnites. Què és la felicitat? Què és la justícia? Què és amor? Com podem conviure feliços? Aquests són els interrogants. No canvien, són sempre els mateixos. Però al món antic les preguntes i respostes eren diferents. Quan llegim de veritat autors antics, sense limitar-nos a buscar alguna cosa que confirmi les nostres idees, ens ofereixen punts de vista originals i diferents, que potser ens ajuden a entendre millor els reptes als quals ens enfrontem. Us posaré un exemple, per explicar millor la situació. Penseu en un dels temes clau, del que crec que avui en parlarem molt: el tema de la felicitat. Tothom sap què és la felicitat, i tothom sap que és important. Però de debò sabem què és la felicitat? Plantegem-nos-ho: què és la felicitat avui dia? Si ens poséssim tots a reflexionar sobre què és la felicitat, podríem dir… Fixem-nos, per exemple, en els anuncis. La publicitat sovint ens ofereix una visió, un reflex exacte d’allò que pensem. I els anuncis sempre s’estructuren igual, no?

Apareix una persona trista i infeliç, perquè li falta alguna cosa, i l’anunci suggereix què li falta, el que la farà feliç: un cotxe, un viatge, unes sabates, un mòbil nou… aquestes coses. I segons l’anunci, quan ho tinguis, seràs feliç. És a dir, que la idea de felicitat que tenim avui dia està vinculada a una possessió material o a un moment. La felicitat és un moment d’emoció intensa que, d’alguna manera, compensa el dolor de la meva existència. Però si un filòsof antic es fixés en nosaltres i en els anuncis de la nostra època, es quedaria blanc. L’horroritzaria la nostra… anava a dir “estupidesa”, però anomenem-ho “ingenuïtat”. Perquè viure un moment d’emoció intensa no és tan difícil. És facilíssim! Vols aquestes sabates? Creus que tenir aquestes sabates et farà feliç? Doncs compra-te-les, no passa res. Però el problema de la felicitat no és aquest, és un altre. És viure una vida feliç. No és un problema que se solucioni en un moment de gaudi. La solució és construir una vida feliç, i aquest és un repte molt més difícil. Com es construeix una vida feliç? És possible? Perquè hi entren una sèrie de problemes molt més complexos. Comprar un parell de sabates és una cosa que es pot fer, però construir una vida feliç és una cosa que ens obliga a tenir en compte coses que no depenen de nosaltres. I aquests són els problemes importants, que també ens susciten preguntes més interessants. Perquè, per entendre què significa viure una vida feliç, hem de saber què som de veritat i què volem de veritat. Davant d’aquestes preguntes tendim a pensar: “Però si sé perfectament què soc i què vull!”. Però la filosofia antiga diu: “Espera abans de parlar. Pensa-t’ho bé”. Aquests són alguns dels exemples que ens ajuden a veure que allò interessant de la filosofia és, precisament, la distància, la capacitat de distanciar-se, de veure un problema des d’un punt de vista inesperat que, de sobte, fa més interessant la nostra existència. I per això, pels problemes, per les preguntes, i no tant per les respostes, crec que encara val la pena interessar-se pels filòsofs antics.

Ana. Hola, Mauro. Vostè és un expert en Plató. Quins creu que són els principals ensenyaments que ens ha deixat?

Mauro Bonazzi. Plató és, sens dubte, un dels filòsofs més importants; no només del món antic, sinó en un sentit absolut. Un pensador nord-americà va dir una vegada que la filosofia, tota la filosofia, la història de la filosofia des del principi fins avui, no és res més que una sèrie de notes al peu dels textos de Plató. Perquè, en realitat, la filosofia és un etern retorn a Plató per intentar entendre el que va fer. El problema és entendre per què Plató és tan important. En certa manera és sorprenent que Plató estigui encara tan d’actualitat, que continuï al centre de tots els debats, que continuï havent-hi filòsofs que creguin que el deure de la filosofia és enfrontar-se a un filòsof que va viure fa 2500 anys. Per què continuem parlant de Plató? Vosaltres el coneixeu, l’heu estudiat. I és sorprenent, perquè les tesis de Plató, les teories filosòfiques de Plató, semblen absurdes, sincerament. Hem de continuar pensant, avui dia, que l’ànima és independent del cos, que l’ànima és immortal, que l’ànima es reencarna? Gràcies a la ciència ja hem vist que aquestes teories no són rellevants. Com la seva famosa teoria de les idees. Fa 2500 anys que intentem entendre el que volia dir Plató, i és possible que ningú ho hagi entès encara. Per tant, des de cert punt de vista, Plató és un filòsof misteriós. Sembla un filòsof del passat que no té gaire a dir. Però així és com s’estudia Plató als manuals. S’agafa Plató i es reciten les seves teories: la teoria de les idees, la teoria de l’ànima, la teoria dels filòsofs al poder…

En realitat, amb Plató caldria fer una altra cosa: caldria llegir Plató, intentar mirar Plató. Plató és allà, als seus textos. I és repte complicat, perquè Plató hi és, però no hi és. És l’únic autor que no és present als seus textos en primera persona. És un detall que, molt sovint, no es té en compte, però és importantíssim. Tots els altres filòsofs escriuen llibres per expressar el pensament. Plató va escriure uns diàlegs en què ell no apareix mai. En tots els diàlegs apareix només una vegada per dir que ell no hi era, perquè estava malalt. És una absència total. On és Plató? On és Plató als seus diàlegs? Hi és, en algun lloc, però cal trobar-lo. Si comencem a llegir els seus diàlegs amb atenció, sense centrar-nos, de nou, en les doctrines i les idees, sinó en els problemes i els reptes que ens planteja, Plató esdevé interessant. Esdevé interessant perquè es converteix en una persecució, en un esforç per entendre. Plató hi és, en algun lloc, i ens està esperant. Us en poso uns exemples. Ja sabeu que els diàlegs són textos fantàstics que alternen moments de debat molt renyit, d’enfrontament, d’argumentació, debats filosòfics tal com ens els imaginem, i moments en què Plató pren un to més lleuger, per donar-nos un descans. Per exemple, quan explica algun dels mites. Als diàlegs de Plató apareixen mites famosíssims. Aristòfanes, per exemple, explica un mite preciós a ‘El banquet’. Explica la història de l’origen dels éssers humans.

“Nosaltres no érem així”, diu Aristòfanes. “Érem esferes, no érem éssers amb dos braços, dues cames i cap. Érem esferes amb quatre cames, quatre braços i dos caps, i rodàvem molt de pressa. Després vam pecar d’arrogància perquè ens vam creure gairebé divins, vam creure que podíem arribar a ser déus, i els déus ens van castigar tallant-nos en dos”. I Aristòfanes ho explica tot amb molt de detall: com ens van tallar en dos, com ens van recollir la pell sobrant al melic, per això aquí tenim unes marques, i com ens van canviar el cap de lloc… ho descriu tot. I és una cosa que dona gust llegir. És un moment de relaxació després d’un debat tan complex. És un moment sense importància filosòfica. La filosofia ve després. Però de cop i volta, el discurs cobra serietat. De sobte diu: “Tu, estimat lector, que estaves llegint amb un somriure a la cara la història dels nostres còmics avantpassats, que eren esferes i es desplaçaven rodant. Per què et semblen tan còmics? Et creus un ésser bell, potser? Ets un ésser imperfecte, retallat…” La imatge és molt bonica perquè descriu els músculs abdominals. Tots els joves presumeixen d’abdominals. I Plató es pregunta per què. “¿Per què ha de ser això el que és bonic? Us heu preguntat què és la bellesa? Creieu saber què és la bellesa, però no us ho pregunteu”.

I aquest mite, més en profunditat, ens parla d’una altra cosa. Què ens diu? Què vol dir això que “ens van tallar”? Què ens diu? Que som éssers imperfectes, que ens falta alguna cosa, que allò que de debò distingeix els éssers humans és el desig, perquè tots busquem una meitat perduda. El problema és quina cosa estem buscant. És un moment en què Plató utilitza un relat graciós. És un altre exemple de com el món antic encara és capaç de sorprendre’ns. Diu: “Per què te’n rius d’aquestes persones? Per què et creus que la bellesa la representes tu? Per què? T’adones que tu estàs incomplet, que ets un animal que desitja i que, si no entens el que desitges, no sabràs mai ser feliç?”. Tots som conscients que ens falta alguna cosa. L’amor és això, és aquest desig de trobar allò que ens falta, però no sabem què és. Us posaré un altre exemple del repte que ens planteja Plató. Fixeu-vos que allò a què ens desafia és a entendre què és el que estem buscant. “Intenta entendre què és el que desitges, perquè tu ets el teu desig, però encara no saps què vols. I l’error que comets és, en certa manera, deixar que altres persones et diguin el que has de desitjar”. El que comentàvem abans: el mòbil, el cotxe… És això el que volem de debò? Us posaré un altre exemple de, potser, el seu diàleg més bonic, ‘La república’, una obra mestra de la filosofia grega i de la filosofia en general.

‘La república’ és un text que ja coneixeu. És un text estrany perquè, com de costum, no se sap de què parla. Tothom diu que ‘La república’ és el diàleg en què Plató descriu la ciutat ideal, en què construeix la seva teoria política. I en part, és veritat. Al diàleg, Plató parla d’aquestes coses. Però la pregunta que planteja, i que el protagonista del diàleg ha de respondre, és una altra. Sòcrates, el protagonista del diàleg, ha de demostrar als seus amics, als seus interlocutors que, en certa manera, l’única manera de ser feliç… Veieu que els temes són sempre els mateixos? Sempre tornem a parlar del mateix. Per ser feliç, has de ser just i només si ets just seràs feliç. La reacció típica en llegir aquest plantejament és pensar: “Doncs quin descobriment! Tothom sap que s’ha de ser just. Tothom sap que la justícia és important. De què estem parlant? Quin interès té aquest mite?”. I llavors Plató explica una altra història, un altre mite. Parla d’un pastor que vivia en un lloc remot, llunyíssim, a Lidia, a l’Orient, on sempre passaven coses fabuloses. Aquest pastor, un bon dia, anava caminant i va veure una mena d’avenc. Es va ficar a l’avenc i es va trobar un home gegant, nu, mort, que només portava un anell. I què va fer, naturalment? Treure-li l’anell i posar-se’l al dit. Després va anar, amb la resta dels pastors, a reunir-se amb el rei. S’hi reunien periòdicament. I mentre eren allà, parlant, el pastor es va adonar que, quan girava l’encastat de l’anell cap a dins, es tornava invisible.

“I què va fer?”, pregunta Plató. Què creieu que va fer Giges, que així es deia, en adonar-se que tenia un anell amb poders fantàstics? “Doncs el que és normal”, diu Plató. Va matar el rei, es va casar amb la reina i es va convertir en l’home més poderós del món. Quina altra cosa faria? I un pensa: “Bé, doncs millor per a ell, però això són coses rares que passen a Orient, un lloc fantàstic i de llegenda on els homes es maten i enamoren les princeses. Què té a veure amb nosaltres?”. Però és que a qui se li planteja la pregunta és a nosaltres: “I tu, estimat lector, que et creus que ho saps tot, que creus saber que la justícia i la felicitat són importants? Si aquest anell el tinguessis tu, què faries?”. Espero que ningú de vosaltres vulgui matar ningú, però imagineu-vos que us diuen: “Té, amb aquest anell podràs fer tot el que vulguis. Pots treure la millor nota a classe sense estudiar, pots comprar-te un mòbil últim model, pots robar-li la xicota al teu amic o el xicot a la teva amiga. Pots fer el que vulguis i ningú ho sabrà”. Encara que quedar impune tampoc seria tan difícil, només cal un bon advocat. Què faríeu? Això demostra que el problema de la justícia i la felicitat no és tan banal. Adoneu-vos que és un xoc. Nosaltres pensem que, per ser feliços, hem de ser injustos, primer hem de mirar pels nostres interessos, però la justícia ens impedeix ser injustos. A ‘La república’, l’adversari de Sòcrates ho diu molt clarament: “Si ets just és que ets ximple, perquè mires pels interessos dels altres i així no seràs feliç”. El repte que ens planteja Plató torna a ser el mateix: estem segurs que així…? La pregunta és sempre la mateixa, no?

“Què vols realment? Creus de debò que complir aquest desig et farà feliç? ¿O ens hem de plantejar primer, de nou, qui som per saber què volem?”. El que vol Plató és això. Vol que entenguem que som aquest desig. Si us fixeu, torno sempre al tema del desig, perquè aquesta és la idea de Plató: som desig, som éssers imperfectes que desitgen. El problema és què desitgem. Molt sovint tenim una idea negativa del desig. El desig és una passió que et supera, com a Giges, que roba i mata. El que diu Plató és que som una altra cosa, que dins nostre hi ha un desig de bellesa, de coses bones. I, si fóssim capaços de despertar-lo, podríem ser per fi feliços, però no és fàcil. Vivim en un món que ens fa pensar el contrari, que ens fa pensar que Giges tenia raó. I per això el pobre Sòcrates triga deu llibres a convèncer el seu interlocutor que la justícia és important per a la felicitat. Però el problema torna a ser aquest. Si ens prenem a Plató com un repte… Jo, quan llegeixo Plató, intento sempre demostrar que s’equivocava, i mai no ho aconsegueixo. Però aprenc moltíssim, perquè ell sempre hi és, esperant-te: “Molt bé, ja has entès el problema. Ara, a veure si ets capaç de solucionar-lo. Però recorda que la filosofia no tracta només de problemes teòrics, sinó també de tu i de la teva vida”. Per això estem sempre allà, donant voltes al voltant del pobre Plató, que ens espera amagat en algun lloc. Tard o hora el trobarem.

Olivia. A vegades s’al·ludeix als clàssics grecs per defensar els drets humans, però també per justificar el racisme o el colonialisme. Com s’explica això?

Mauro Bonazzi. Ja. Aquesta és una pregunta importantíssima. Ens hem adonat de la seva importància, sobretot, en els darrers temps. Permeteu-me començar de nou amb un exemple concret que demostra com és de complexa aquesta qüestió. Hi ha una pel·lícula molt bona, rodada fa més de 80 anys, el 1936. Es tracta d’’Olympia’, una crònica de les Olimpíades de Berlín del 1936. La directora és una de les més importants de la història del cinema, Leni Riefenstahl. Les escenes inicials de la pel·lícula, que podeu trobar fàcilment a YouTube, els primers minuts, són magnífiques. La pel·lícula comença a Grècia. S’hi veuen unes imatges precioses d’estàtues i temples grecs. I a poc a poc, aquestes estàtues prenen vida. Es converteixen en éssers humans que comencen a córrer. Van corrents i veiem que arriben a l’estadi de Berlín, que és just on se celebren els Jocs. I l’estadi de Berlín, el 1936, no és un lloc qualsevol. En entrar, els dona la benvinguda un mar de braços enlaire i esvàstiques, perquè són les Olimpíades de Hitler. La seqüència que comença amb les estàtues gregues, el Discòbol de Mirón, la Venus de Milo… acaba amb un primer pla de la cara d’Adolf Hitler. És una imatge que il·lustra el problema del qual parlarem. Quin és el missatge d’aquella pel·lícula, d’aquelles imatges?

El missatge és, en certa manera, que els alemanys, Alemanya nazi, és l’hereva de Grècia. I si és l’hereva de Grècia, és l’hereva d’Europa, la salvadora d’Europa. El missatge és molt clar. I hi va haver estudiosos… bé, “estudiosos”… més aviat ideòlegs al servei de Hitler que van desenvolupar una teoria segons la qual els alemanys serien hereus biològics, no només espirituals, dels grecs. Segons ells, els grecs autèntics vivien més al nord i van haver d’anar-se’n al sud, a Grècia. Els famosos doris dels quals es parla sempre, les invasions dòries. A Alemanya, al nord d’Europa, entre el fred i les maresmes insalubres no es podia viure. I el missatge de la pel·lícula era que per fi tornaven a casa. És la idea de l’home nou, l’home nou grec i nazi. És l’exemple més paradigmàtic d’aquesta apropiació que sempre hi ha hagut del món grec antic. És el cas més cridaner. Encara que n’hi ha prou amb fixar-se en el que va fer la Itàlia feixista amb l’Imperi romà, amb els romans. Un altre apunt interessant: com ja sabeu, el filòsof més important de l’Alemanya nazi no és Nietzsche, com es repeteix una vegada i una altra, sinó Plató. Plató va proposar la teoria del filòsof-rei i els ideòlegs nazis van dir: “El filòsof-rei és Hitler. Hitler aconseguirà finalment l’Estat ideal de Plató”. Per què importa això? Perquè ens demostra que Grècia sempre ha estat tan rellevant que tothom s’ha volgut apropiar de la seva tradició. Si et pots presentar com a hereu dels grecs, en certa manera ets hereu de tota la tradició que va néixer amb Grècia.

El cas dels nazis és extrem, però no és l’únic. Hi ha tota una tendència a fer servir el món antic per legitimar les pròpies idees. El que estem aprenent ara és que aquest ús i abús de l’antiguitat és un abús molt… com ho diria? És un abús amb totes les lletres, perquè és una mentida, una ficció. Equival a dir que la reconstrucció de Grècia segons els nazis és una recreació fidel del món antic. Què ha passat moltes vegades al llarg dels segles? Per això és tan important estudiar la història. Què ha passat? Que hi ha hagut qui ha atribuït als grecs allò que volia fer ell. El cas dels nazis és el més evident, i per això parlo d’ells, perquè il·lustren molt bé el problema. Quina és la seva ideologia? És la ideologia de la força, de la violència, de la llei del més fort. I què van fer? Per acreditar, per justificar les seves idees, van dir: “Això és exactament el que ensenyaven els grecs, i per això cal tornar als grecs”. Segur que això era el que ensenyaven els grecs? Això són constructes arbitraris, ficticis, del que era el món grec. I la situació actual és molt complexa. La imatge que tenim dels grecs com les arrels, com els fonaments de la tradició europea, és una imatge que es va desenvolupar als segles XIX i XX, a l’època del colonialisme.

Les grans potències europees, com Alemanya, Anglaterra o França, van fer servir els grecs per justificar la superioritat d’Europa davant les altres tradicions. Per justificar la superioritat de l’home blanc, “la càrrega de l’home blanc”, com deia Kipling, van fer servir els grecs. “Som els hereus dels grecs, que eren perfectes, i per això cal seguir-los”. Veieu com és un abús? Això no és la Grècia autèntica. Us en poso un altre exemple. Ja sabreu que les estàtues gregues són totes blanques. És una cosa que va donar peu a la idea del blanc com el color perfecte. Oh, casualitat! Nosaltres tenim la pell blanca en comparació dels pobles d’Àfrica, Àsia o Índia. Però les estàtues gregues eren policromades. Tot era diferent. Això del blanc és una invenció. El que hem de fer és continuar raonant i reflexionant sobre el passat per evitar quedar-nos amb aquests estereotips del món antic, perquè no diuen res. No diuen res del que eren els grecs, però sí molt del que érem nosaltres i del que volíem ser: potències colonials, imperials i racistes. I ara que el món està canviant i que, en certa manera, ens hem d’enfrontar a altres civilitzacions i altres mons, ara que tot es barreja i es confon, el que hem de fer és esbrinar si els grecs tenen alguna cosa a aportar.

Cal esbrinar si ens poden ajudar en aquest xoc de civilitzacions que suposa la globalització. Aquest és el repte, com deia abans. Davant d’aquesta pregunta tan important, insisteixo: recordeu que és fonamental estudiar el passat, perquè el passat ens diu qui som. Sovint és resultat de constructes arbitraris, encara que creguem que són coses naturals. Cal fer-ho per saber com conviure amb els altres éssers humans i crear valors compartits. Aquest és el repte que plantegen els grecs, perquè el problema era sempre el mateix. Des del punt de vista filosòfic… Això és una mica més complicat, però és clau. El que importa és trobar un equilibri entre les nostres idees i uns principis universals que puguin valdre per a tothom. Entre allò que nosaltres creiem que és just i allò que tots pensem que és just. Cal trobar aquest equilibri. I no és fàcil, però insisteixo que els filòsofs antics són els que ens poden ajudar a triar el camí correcte.

Enrique. A nosaltres, a classe, ens han parlat d’uns filòsofs que eren els sofistes. Qui eren i quina era la seva importància?

Mauro Bonazzi. Sí, els sofistes són els grans enemics de Plató. Mai no han tingut gaire bona premsa, per dir-ho així, al llarg de la història. A l’antiguitat ni tan sols se’ls considerava filòsofs. Aristòtil els deixa molt en ridícul, els fulmina. Diu que els sofistes pensen en l’aparença. La saviesa dels sofistes és la de l’aparença. És l’aparença del coneixement. No és res. Altres els acusen de ser mals mestres i uns xerraires que només ensenyen a enganyar el proïsme, sense aportar cap idea digna d’atenció. És un prejudici que fa segles que es fa servir contra els sofistes. Fins i tot avui, en les llengües modernes, quan anomenem “sofista” una persona és perquè juga amb la paraula per enganyar els altres. En realitat, els sofistes tenen les seves idees, i no són gens fàtues ni insignificants. Els sofistes parteixen d’una intuïció fonamental, que és qüestionar la relació entre l’ésser i el pensar. Penseu en els grans filòsofs presocràtics, com Parmènides. La filosofia neix de la convicció que hi ha una relació determinada entre nosaltres i la realitat. El que he esmentat abans era un fragment de Parmènides. L’ésser i el pensar són el mateix. Vol dir que la realitat té un ordre, un sentit, una racionalitat i nosaltres, gràcies a la nostra intel·ligència, al “logos”, com deien els grecs, entenem aquest ordre. Perquè hi ha una relació entre nosaltres i la realitat i, si fem servir de manera ordenada la nostra intel·ligència, entendrem el sentit de la realitat.

Los sofistas hacen una pregunta muy sencilla: «¿Por qué tiene que ser así? ¿Por qué tiene que existir esa relación? ¿Por qué tenemos que ser tan importantes? Y si la realidad nos fuera indiferente, si no tuviera sentido ni orden, ¿qué pasaría?». Los sofistas son los filósofos de la crisis, de una realidad que no somos capaces de entender perfectamente, en la que tenemos que aprender a movernos, una realidad ambigua, esquiva y peligrosa. No es una realidad hecha para nosotros, sino en la que tenemos que aprender a encontrar nuestro sitio. Ese es el planteamiento. Y es un planteamiento fundamental, porque daos cuenta de que cambia totalmente los términos del debate. Sobre todo porque nos muestra la importancia de algo que, hasta aquel momento, no parecía relevante, pero que es clave: la importancia de la palabra. Lo único que cuenta es la palabra, la capacidad de usar la palabra para crear un orden, para construir algo. Es una diferencia elemental. Porque para Parménides, y para todos los demás filósofos, ¿cuál es la función de la palabra? Es, simplemente, describir la realidad que el pensar ha descubierto. Tiene una función descriptiva, como la ciencia de hoy. ¿Qué hace la ciencia? Explicarnos cómo funciona la realidad, las leyes que rigen su funcionamiento.

Per als sofistes, el problema no és aquest, sinó aprendre a construir alguna cosa. La paraula es converteix en una cosa molt més important: l’única eina que tenim per construir, per crear alguna cosa. La paraula esdevé política, perquè és la nostra eina de convivència. I la perillosa lliçó dels sofistes és que la paraula és una cosa ambigua. La paraula, en separar-se de la realitat, en convertir-se senzillament en eina, en expressió del que som, es converteix, com deia un altre gran sofista, Gorgias, en un fàrmac: pot guarir i també enverinar. Tot depèn de com la facis servir. Podem fer-la servir per construir alguna cosa junts o per destruir, per perseguir els nostres interessos en contra dels interessos dels altres. Amb la paraula ho podem fer tot. Com diu Gorgias a l”Encomi d’Helena’, la paraula és invisible, microscòpica, aparentment minúscula, però ho pot tot. Qui sàpiga parlar pot fer allò que vulgui. El problema és el que vulguem fer amb la paraula. És un discurs molt profund, gens insignificant. Els sofistes són grans pensadors que mereixen atenció. El problema és, sobretot, nostre: què seríem sense les paraules?

Un gran filòsof contemporani, Ludwig Wittgenstein, va dir: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”. Si no tinc paraules per parlar d’alguna cosa, no existeix. Jo, per exemple, no sé gaire de plantes. Quan vaig a un bosc, només hi veig arbres. Una altra persona, en canvi, veurà bedolls, pins… veurà coses. Sense paraules per definir-les, jo no les veig. També hi ha el famós exemple dels esquimals, que tenen moltíssimes paraules per descriure la neu. Gràcies a això, ells veuen una cosa que jo no veig. Jo només veig neu. I això no només val per als arbres o per a la neu, sinó per a nosaltres. Si no tenim les paraules per posar ordre dins nostre, en els nostres desitjos i emocions, què som? Aquest és el primer problema. Per a què serveixen les paraules? La seva tasca és posar ordre i intentar construir alguna cosa. Hi ha una anècdota que il·lustra molt bé quina és la funció de la paraula segons els sofistes. La protagonitza la persona que millor va saber fer servir la paraula: el ministre nazi de Propaganda, Joseph Goebbels. No hi ha hagut ningú més hàbil en l’ús de la paraula perquè la gent es cregués alguna cosa. És el sofista per antonomàsia en el sentit negatiu, una persona capaç de fer-te creure el que sigui. És una anècdota que apareix als seus diaris, quan ja eren a Berlín, assetjats per l’Exèrcit Roig, amagats al búnquer. Van fer una reunió en què Adolf Hitler, va explicar que sí, que semblava que estaven perdent la guerra, però que canviaria la sort perquè els anglesos s’adonarien que els russos eren perillosos i…

Ho va explicar tot d’una manera molt convincent, intentant que els jerarques nazis es creguessin que la situació canviaria. A la nit, Goebbels va tornar a casa… bé, “a casa” no, a la seva habitació del búnquer, i va escriure al seu diari: “Avui el Führer ha fet un discurs fantàstic i ho ha aclarit tot”. I els fets? La paraula està per això, per abordar els fets, no per inventar-los. Aquesta és la funció de la paraula. I l’última cosa que vull dir, perquè veieu la importància dels sofistes, és que per a ells la paraula s’ha d’usar per construir alguna cosa tots junts, unes idees i valors que ens uneixin. La diferència és aquesta. Construir un món humà de persones unides. Construir, amb la paraula, el debat i el diàleg, uns principis que ens permetin conviure. Un dels problemes a què ens enfrontem avui és la idea que la societat s’està dividint. Com un mirall que s’hagués trencat i reflectís imatges que no són la realitat. És la teva bombolla de les xarxes socials, des de la qual tens una imatge de la realitat diferent de la d’altres persones. El deure del sofista, del polític i de la democràcia és intentar reconstruir un llenguatge comú per abordar els fets, la realitat que ens envolta. Perquè al final, els fets són els fets, com va aprendre Goebbels, a pesar seu. Com ens van ensenyar els sofistes, hem d’aprendre a fer servir la paraula per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i intentar construir alguna cosa. És un tema molt actual.

Miguel . Hola, Mauro. Em dic Miguel. Abans has esmentat la felicitat. Volia preguntar-te de què parleu els filòsofs quan parleu d’ella.

Mauro Bonazzi. És un dels temes fonamentals de la filosofia. Un dels pensadors més importants, un poeta i polític atenès que es deia Soló, després d’haver governat Atenes i haver implementat lleis molt importants, va decidir anar-se’n a veure món. Se’n va anar a conèixer la Mediterrània. Se’l descriu com a filòsof, com algú “que vol conèixer”. I bé, arriba a Lidia, a la costa oriental de la Mediterrània. Allí coneix l’home més ric i poderós del món, que es deia Cressus. Cressus li ho va ensenyar tot, totes les seves terres i riqueses. Després li va preguntar: “Qui és l’home més feliç del món?”. I Soló li va contestar parlant-li d’una sèrie de personatges desconeguts. Com a Telo d’Atenes, que havia portat una vida totalment discreta i havia mort en pau envoltat dels seus. O com Cleobis i Bitó, que van morir en intentar ajudar la seva mare a arribar al temple a temps. I Cressus s’enfada: “Què dius? L’home més feliç soc jo! Soc el més ric i poderós i, per tant, el més feliç”. I Soló li fa un càlcul, no sé quin exactament, però acaba dient-li: “Els homes vivim entre 60 i 70 anys. Cada any té 365 dies, i cada dia porta alguna cosa nova. No pots saber si seràs feliç, perquè potser demà et passa una cosa que et canvia la vida per sempre”.

I això és precisament el que li passa a Cres. L’home més poderós del món, al final, comet un error: declara la guerra als perses i ho perd tot, perd el seu imperi i el cremen viu. Que és quan comença a cridar a la foguera: “¡Soló, Soló, tenies raó tu!”. I aleshores Cir, l’emperador persa, el salva per preguntar-li per què diu això. Aquest relat il·lustra la idea tradicional de felicitat que tenien els grecs. La idea és que la felicitat, o més aviat viure una vida feliç, com dèiem abans, és una cosa que no depèn de tu, sinó de les circumstàncies que t’afectin. Has d’aprendre a adaptar-te, a ser flexible perquè vius en un món precari. Mai no podràs aconseguir tots els teus objectius, així que aprèn millor a navegar per aquesta època incerta. Sembla una idea molt actual, perquè avui ens la repeteixen cada dia: cal ser flexible i cal acceptar els reptes de la precarietat. Un gran poeta italià, l’Eugenio Montale, ho va definir en un poema preciós: “Felicitat aconseguida, per tu caminem com pel tall de la navalla. Sota els peus ets gel que s’esquerda. Que no et toqui, doncs, qui t’estima més”. La felicitat és una cosa tan valuosa que no depèn de nosaltres. L’únic que podem fer és aprendre a adaptar-nos a la incertesa dels nostres temps.

La filosofia, la d’Aristòtil, per exemple, neix de la convicció que aquest raonament és totalment erroni i que cal fer el contrari: cal ser una mica obstinat, cal confiar en un mateix per enfrontar-se als desafiaments de la vida sense doblegar-se gaire. Cal aprendre a ser flexible, sí, però no cedir contínuament. Què passa si ens adaptem constantment a la realitat que ens envolta? Passa que ens perdem. Què som? Som els nostres projectes, els nostres desitjos i les nostres ambicions. Si hi renunciem per adaptar-nos al que ens envolta, acabarem renunciant a nosaltres mateixos. Com podrem viure feliços renunciant a nosaltres mateixos, a la possibilitat, a l’intent de construir allò que volem construir? No és una garantia; és una possibilitat. El risc de fracassar està sempre a tocar. Aristòtil fa una distinció molt interessant. Ell diferencia entre les persones felices, les infelices i les “no felices”. Sembla una distinció una mica abstracta, però és important. Els infeliços són els que han renunciat al desafiament de viure, als seus projectes, a les seves ambicions, a si mateixos.

En certa manera, s’han condemnat a una vida infeliç. I qui són els “no feliços”? Els que ho han intentat. I potser no ho han aconseguit perquè no sempre s’aconsegueix. Aristòtil posa com a exemple un cas del qual parlen tots els filòsofs: el de Príam, rei de Troia. Un home generós, un pare estimat pels seus fills, pels cinquanta que tenia, un sobirà respectat pels seus súbdits, amb una dona que l’estimava… i un dia van arribar els grecs i ho van destruir tot. Va ser un infeliç? Bé, va ser un “no feliç”. Feliç no va ser, això segur, però tampoc infeliç. Va intentar viure i construir. Encara que no ho aconseguís. I a banda dels que comparteixen circumstàncies amb Príam, que per sort no són gaires, el missatge que se’ns dona és clau: cal demostrar una mica de resistència i d’obstinació en perseguir els propis objectius i desitjos. Si hi renunciem, renunciem a tot. Si ho fem, què val la nostra existència? Això és el que es planteja la filosofia. La filosofia antiga la descriuria així: si ets un filòsof de l’antiguitat penses que d’alguna manera és possible construir una vida feliç. Si no ho penses, és que la filosofia no t’interessa. Millor que segueixis a Soló. Entre Soló i Aristòtil no sé qui tenia la raó, però aquesta idea dels filòsofs, que és necessari lluitar pels propis objectius i desitjos, és una cosa sobre la qual cal reflexionar.

Mario. Hola, Mauro. Em dic Mario i m’agradaria preguntar-te per la concepció de la justícia que tenien els clàssics. Com ha ajudat a formar la societat moderna?

Mauro Bonazzi. La justícia és un dels grans temes que van abordar els grecs, sobretot perquè, després del desenvolupament de la democràcia, la qüestió de la política, d’aprendre a conviure, es va convertir en una cosa importantíssima per als grecs. I la justícia també. Tots els grans escriptors, pensadors i filòsofs van abordar el tema de la justícia. Abans parlàvem de Plató, però és que no hi ha filòsof o escriptor que no tractés aquesta matèria. Potser el text més interessant per parlar de la justícia és un diàleg petit que no apareix a l’obra d’un filòsof, sinó d’un historiador. Tot i que en realitat era un gran pensador així que, en certa manera, també era filòsof. Parlo de Tucídides, autor de la crònica de la guerra del Peloponès, que va enfrontar Esparta i Atenes entre el 430 i el 404 aC i que va acabar amb la caiguda de la democràcia atenesa. A Tucídides se li va acudir una idea brillant. Està parlant de les diferents operacions militars de la guerra. El que ell fa, sobretot, és explicar els fets, perquè és historiador, però també és pensador, polític i filòsof. I en un moment donat explica un episodi força trivial dins de la guerra. Atenes, la gran potència imperial i marítima que controla tota la Mediterrània, decideix que també ha de controlar una illa secundària, l’illa de Milo.

És un fet irrellevant: la potència naval més gran de l’antiguitat decideix ocupar una illa sense importància. Militarment, tampoc no té interès. Però a Tucídides se li acudeix una cosa. No es limita a explicar els fets, sinó que s’imagina un diàleg. Els atenesos arriben a Milo i diuen: “Mireu, no té sentit que combatem perquè us destrossaríem. Us proposem un diàleg amb què us convencerem que és millor que us rendiu abans d’enfrontar-vos a nosaltres”. I els melis accepten perquè esperen dissuadir-los. I comença un diàleg que és un dels passatges filosòfics més interessants de l’antiguitat, un diàleg sobre la justícia i el poder. Els atenesos es converteixen en professors que volen explicar la situació als melis, que no entenen res, que són nens ingenus que encara no saben com funciona el món. Perquè el món funciona així. “En aquest món, allò que val”, diuen els atenesos, “és el poder, l’interès i la força”. Només importa la relació entre interès i força. El món dels humans funciona així. Aquesta és la justícia real. L’altra justícia són paraules que es fan servir per amagar les relacions de poder, que són fruit d’una equació matemàtica entre el teu interès i la teva força. Tots tenen un interès legítim. A Milo li interessa continuar sent independent, i a Atenes li interessa conquerir l’illa. I allò que importa no és l’interès, sinó el poder i la relació entre l’interès i la força. Milo vol ser independent, però no té la força. Atenes, vol ocupar Milo i sí que té la força per fer-ho.

El que els atenesos volen explicar als melis és que, amb un senzill càlcul, entendran que és millor la rendició que l’exterminació. És una lliçó del que segles més tard s’anomenaria realisme polític. No ens hem de fixar en principis ideals i en valors abstractes com la justícia. La justícia, com diu un altre sofista a ‘La república’, és l’eina del més fort que s’imposa al més feble. Tingues en compte l’interès i la força, perquè el món dels humans és així. Els atenesos ho deixen molt clar, no? I és una lliçó molt actual perquè diu que, en certa manera, el món dels humans es pot controlar matemàticament. És una idea avui present en altres termes. Penseu en la importància de l’economia respecte a la política als debats contemporanis. La idea és que és una cosa que es pot mesurar. Els melis han d’aprendre aquesta lliçó. No és una lliçó agradable i no és teòrica. Nosaltres sabem com s’acaba: és un fet històric, una tragèdia, no deixen ni un meli viu. Però els melis diuen que no. “No, no ens rendirem. Combatem”. Quin sentit filosòfic té això? La resistència dels melis no és només militar. En certa manera, és sobretot una resistència intel·lectual.

Allò a què els melis s’oposen no és… Els melis sabien perfectament que els atenesos, amb tota probabilitat, guanyarien la batalla, i que les conseqüències serien catastròfiques. Però el que els melis rebutgen és la idea que siguem bèsties que només pensen en el poder, la força i l’interès. Es neguen a creure que siguem només això. “Podem ser una altra cosa”, diuen. “Desig de llibertat, de solidaritat. I per això no ens rendim, perquè no acceptem aquesta idea”. I al llarg de la història, la temptació de cedir a aquesta lliçó de realisme, d’acceptar-la com una descripció de la realitat, com si els homes fossin només interès i força… la temptació és recurrent. Però no sempre és així. Perquè és cert que als melis no els va anar a socórrer ningú, i van acabar pràcticament exterminats. Però altres vegades no és així. Abans parlàvem del nazisme, que en va ser una altra versió. Calia cedir contra la força i el poder, i aquí estem. Som part d’aquesta història, d’aquesta resistència, de qui es va oposar a la idea de l’ésser humà com a violència i la força. I per això va néixer Europa, de les cendres de qui es va sacrificar i va saber resistir, militarment i intel·lectualment, a aquesta idea de l’ésser humà. Així es va fundar Europa.

Com veieu, aquells debats sobre la justícia ens ajuden a entendre, encara avui, una cosa primordial: que la justícia és més important del que es creu, i que cal aprendre a diferenciar entre la força i el poder. De la força ja n’hem parlat. El poder és la possibilitat de fer les coses junts. Aquests són els fonaments, l’autèntica realitat de l’ésser humà, que és un ésser complex. No som només animals violents; alguns volem la pau i el bé. Em sembla un dels ensenyaments més actuals i motivadors que ens van transmetre els grecs, perquè ens anima a veure altrament les relacions internacionals.

Cayetana. Hola, Mauro. Em dic Cayetana i soc professora de Filosofia al Col·legi Montserrat FUHEM de Madrid. Al teu llibre ‘Saviesa antiga per a temps moderns’ dius que vivim en temps originals i interessants, però també dius que això és una forma de defensar-nos de la insignificància. Què vols dir amb això?

Mauro Bonazzi . Hi ha una paraula en grec que s’ha transmès a les llengües modernes. A l’italià, per exemple, i crec que també a l’espanyol: “efímer”, que ve del grec “efèmers”, que vol dir “que dura un dia”. Quan fem servir la paraula “efímer”, ho fem pensant en coses… que duren poc, que no tenen gaire importància, encara que siguin boniques. Per exemple, una papallona és efímera. És bonica però, com dirien els grecs, literalment dura un dia. La pregunta és: què suposa l’existència d’aquesta papallona per a la història de l’univers? Aquesta papallona ahir no existia, avui sí, demà no existirà. I què ha canviat? Res en absolut. Quan els grecs feien servir la paraula “efèmers”, no parlaven de les papallones, sinó de nosaltres. Som els éssers efímers per antonomàsia. Què ens diferencia de la papallona, ​​a banda de viure una mica més de temps, potser? No existíem. Existim. No existirem. Quin sentit té l’existència humana? La mateixa imatge apareix, no amb papallones, sinó amb les fulles dels arbres, en un cant molt bonic de la ‘Ilíada’ d’Homer. Dos herois estan a punt d’enfrontar-se i un diu a l’altre: “Digues-me com et dius, per saber a qui mataré i així afegir-te a la meva llista de triomfs”.

I l’altre li contesta: “Per què ho vols saber? Som com les fulles dels arbres. Avui són aquí i demà no. No valen res”. Però si continueu llegint el cant, que és preciós, li acaba dient: “Mira, ja que m’ho preguntes, t’ho diré”. I li comença a parlar del seu avi, del seu oncle, del seu cosí… es passa versos i versos explicant-li les peripècies de la seva família. I al final diu: “Això és el que som. Això és el que soc. Soc una persona que no ha cedit a la insignificança, que ha volgut demostrar que la nostra vida té valor”. Això és el que ens plantegen els herois homèrics i el pensament grec. Intenten demostrar que no som fulles, ni papallones, que la nostra vida té un valor, un sentit, i que l’hem de buscar. L’heroi homèric és el primer dels models, però el filòsof és el mateix: és un intent de transmetre que la nostra vida ha de tenir un sentit, o que ho hem de demostrar. A Grècia, tot això gira al voltant del tema de la mort. El problema no és morir. Tots sabem que morirem. El problema és que la mort sembla treure valor a la nostra existència. El que intenten els grecs, de diferents maneres, és sempre el mateix: demostrar que la nostra vida ha de tenir un valor, i aquesta és la idea més important. Tornem al tema de la felicitat. Una vida feliç és aquella en què he satisfet els meus desitjos, passions i talents, en què he deixat empremta, en certa manera. He construït alguna cosa, he demostrat que la meva vida no era insignificant. Aquesta és l’autèntica felicitat. No tenir una casa enorme, muntar festes o anar-te’n de vacances a l’hotel més exclusiu de les Maldives. No, la felicitat és aquesta capacitat de donar un sentit a allò que fem. Això és el que ens planteja la filosofia, i el gran repte és com donar sentit a la nostra vida. L’heroi homèric és una possibilitat. És la vida activa, la vida en què un intenta demostrar el seu valor actuant. La del filòsof és la vida del coneixement, intentar entendre les coses. Són preguntes que no tenen resposta. Les possibilitats són moltes. L’autèntica felicitat és el coneixement? D’això potser en parlarem després. O és actuar, és construir? S’ha de triar. Però com a mínim un comença a veure que les coses són menys simples, més complicades, i per això més boniques del que creiem. Al final, el desafiament és buscar un sentit a la nostra existència.

María. Hola, Mauro. Soc la María, estudiant de Filosofia. Com a jove, puc afirmar que tenim incertesa cap al futur i ho afrontem de manera negativa. Com creus que la filosofia ens pot ajudar a afrontar-ho més positivament?

Mauro Bonazzi. Bona pregunta. Ens hauríem de plantejar si cal ser optimistes en tots els sentits i costi el que costi, o si potser cal acceptar una certa dosi de pessimisme per reconèixer que les coses no estan anant com haurien de ser en molts aspectes. Penseu en la pobresa i en les injustícies socials. Està bé no estar-hi conforme, no acceptar-ho ni ser positiu, perquè molt del que ens envolta és negatiu. És un primer aspecte fonamental. Cal trobar un equilibri entre realitat i valor, cal aprendre a veure la realitat com és, a reconèixer que les coses van malament i que és correcte lluitar per intentar canviar-les. És un problema clau per a vosaltres, i per a nosaltres, ara que vivim en una època incerta i precària, en què sembla que caminem, com deia en Montale, per un terreny delicat on és fàcil caure. Què pot fer la filosofia sobre això? Doncs poca cosa, la veritat, però sí que ens pot ensenyar a pensar. I en el fons, és l’única cosa que podem fer. Pensem en Plató, o en Sòcrates. Sòcrates admet que no sap res, i per això és el millor filòsof. Perquè el que fa no és dir-nos, dir als seus deixebles allò que han de pensar o creure. El que fa Sòcrates és ensenyar-los, com qualsevol bon professor, a pensar, no què pensar.

Això és el que cerca la filosofia, el que buscaven Plató o Sòcrates: no dir-te què creure, què pensar qué és correcte, sinó ajudar-te a aprendre a fer servir el pensament, a raonar. Perquè no és fàcil. Cal tenir paciència, cal determinació. Per això la filosofia és tan important. Què és la filosofia? Una forma de confiança en la intel·ligència de les persones. Hi ha una cita d’un gran escriptor italià, en Leonardo Sciascia, que diu: “Jo crec en la raó”. Creu en tot allò que ve de la raó. No pot fer res més. També ho diu un gran filòsof polític italià, l’Antonio Gramsci: “El pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat”. L’únic que puc fer és continuar cultivant la intel·ligència i el pensament, amb l’esperança que aquest pensament floreixi. Però confiant en els altres. Em sembla l’aspecte més important de l’autèntica filosofia, i és una cosa que he viscut moltes vegades en primera persona parlant amb estudiants com vosaltres. Tothom diu que els joves estan preocupats, que no són com els d’abans. No, i encara sort, perquè fixeu-vos com van deixar el món els joves del passat. Però en els joves veig la capacitat de pensar en coses noves, diferents. La filosofia no té res a ensenyar, en realitat, però sí que us pot ajudar a entendre que la realitat és complexa, que cal anar més enllà de la primera resposta, de la primera idea. Cal abordar els problemes des de tots els punts de vista per calibrar-ne la complexitat.

I cal intentar esbrinar com millorar la situació. Crec que, en aquest sentit, l’entusiasme, la passió, la capacitat de… Quan un s’adona de com estan les coses, el repte de la vida esdevé interessant. No és una cosa que hàgim de témer, sinó una cosa que ens espera per trobar noves solucions. Fa un moment parlava de Wittgenstein, un filòsof anglès… bé, austríac, però va viure a Anglaterra. Wittgenstein va dir una cosa molt bonica. Quan pensem en el futur, ho fem com si fos en línia recta. Veiem el temps com una línia recta que va cap al futur. Pensem que el futur serà com avui. Wittgenstein, en canvi, diu que el futur va en ziga-zaga, que sempre és diferent de com ens l’imaginem. En els darrers dos o tres anys ens n’hem adonat. Recordeu el món de fa tres anys, abans de la pandèmia? El futur mai no és com l’imaginem. És una cosa que hem après a entendre. La filosofia ens convida a pensar en una cosa que encara no existeix. La realitat no està destinada inevitablement a ser igual. La podem canviar. Penseu en la història humana i veureu la quantitat de vegades que hem sabut canviar les coses a millor, cap a més llibertat, més democràcia. Vivim en un món emocionant, interessant, encara que perillós. Jo crec que, si tots intentem cultivar la intel·ligència, a poc a poc florirà alguna cosa.

Diego. Hola, Mauro. Soc en Diego Hernández. Ens han estat comentant com es relacionen l”Odisea’ i la ‘Ilíada’ amb ‘Star Wars’. Què ens podries comentar sobre això?

Mauro Bonazzi. Parlem de comparar un mite, una epopeia del nostre temps com són les pel·lícules de ‘Star Wars’, amb la ‘Ilíada’, un text de l’antiguitat grega. Semblen similars, amb grans batalles i guerres, però, si ens fixem, la situació és una mica diferent. A ‘Star Wars’ es veu el món d’una manera molt clara: hi ha bons i dolents, blancs i negres, Luke Skywalker i l’Estrella de la Mort. I cal trobar la força, la força pura que ens permeti derrotar el mal fosc perquè triomfi la llum. És una imatge molt senzilla, molt simplificada de l’existència humana. Sempre hi ha la temptació de dividir el món entre bons i dolents. En canvi, si ens fixem en el que passa a la ‘Ilíada’, veiem un món molt més complicat. Per exemple, a la ‘Ilíada’ no hi ha bons ni dolents. Qui són els bons i els dolents? Homer va amb els dos bàndols. Quan parla dels troians, els anima. Anima tothom perquè, en el fons, tothom té raó i tothom s’equivoca. Aquesta és la primera lliçó important. Nosaltres tenim aquesta idea mística de la força pura que ens permetrà derrotar les forces fosques del mal. Homer ens planteja una situació diferent: que la força, al capdavall, és un miratge. La força és una cosa que ningú no té realment i que serà la perdició de tots.

Què explica la ‘Ilíada’? No narra la història de la guerra de Troia, que va durar 10 anys, això del cavall… La ‘Ilíada’ narra un període molt breu d’aquells 10 anys. Narra 50 dies, 50 dies de la guerra. Comença amb la discussió entre Agamèmnon i Aquil·les, i acaba amb el retorn d’Aquil·les al camp de batalla. I la història de la ‘Ilíada’ és la de sempre, la dels éssers humans que, en un moment determinat, creuen erròniament tenir la força per solucionar un problema i sortir-ne guanyant, i ho paguen caríssim. Agamèmnon discuteix amb Aquil·les i creu que podrà imposar la seva voluntat. Després veureu que l’exèrcit que lidera està destinat a perdre. Aquil·les també creu ser el més fort i acabarà portant a la mort el seu amic Patrocle. O el mateix Patrocle i Hèctor que, a l’entusiasme de la batalla, es creuen capaços de guanyar la guerra amb la seva força, i acaben els dos morts. La força és sempre un miratge. És una cosa que creus posseir, però que et posseeix a tu. Sobre la ‘Ilíada’ hi ha un text fantàstic escrit per una filòsofa francesa, la Simone Weil, als anys 40. Va escriure un assaig preciós que es diu ‘La Ilíada o el poema de la força’. Perquè la força és present a tota la ‘Ilíada’, però és això, una il·lusió. Weil ho escriu en un moment tràgic de la història europea. Ella era filòsofa, francesa i jueva, i va fugir de París quan l’exèrcit nazi va envair França. Va a Marsella, on agafarà un vaixell als Estats Units. I pel camí llegeix la ‘Ilíada’, perquè hi és tot.

I el primer que aprèn és que la força és una il·lusió, que la història de la humanitat és aquest miratge, aquest intent recurrent de solucionar els problemes amb la força, que porta sempre a la derrota. És l’eterna història d’Agamèmnon, Patrocle i Hèctor. Fixeu-vos en la política i en la quantitat de vegades que s’ha cregut en aquest miratge, que algú s’ha cregut amb força suficient per imposar la seva voluntat. És la primera lliçó que ens dona. Ens mostra un món, insisteixo, menys simple, molt més complex, en comparació del món en què els bons trobaran al seu interior la força de la llum i guanyaran a la foscor. Perquè la realitat no és així. El problema de debò és com oposar-s’hi. Perquè sí, sabem que la força és una il·lusió, però com es pot construir un món just, un acord, un diàleg que eviti que caiguem en la violència, en la guerra i en la mort? Això és difícil: trobar l’equilibri entre la temptació de cedir al miratge de la força i aprendre a posar-nos d’acord. És un primer punt fonamental, però n’hi ha un altre de molt interessant. Pensem en el gran protagonista de la ‘Ilíada’, que és Aquil·les, el gran heroi. La història que ens explica Aquil·les és molt més interessant, humana i autèntica que la que ens expliquen les pel·lícules actuals, en què sempre guanyen els bons. Qui és Aquil·les? L’heroi per excel·lència, jove, guapo, fort, destinat a conquerir la glòria, demostrar-ne el valor i tornar-se immortal.

Aquil·les és el que elegeix morir jove al camp de batalla per conquerir una glòria eterna. Creu poder derrotar la mort conquerint, precisament, la immortalitat, com dèiem fa una estona. I efectivament, aquesta és la història d’Aquil·les a la primera part del poema. Aquil·les, l’heroi, que representa l’ideal homèric: un home que, com dèiem abans amb l’exemple de les fulles, es creu capaç de conquerir, amb el valor i amb els actes, la immortalitat, la glòria que el farà etern. Però en un moment donat de la ‘Ilíada’ passa una cosa: que Patrocle, el seu amic, l’única persona que li quedava, mor. Patrocle pren les armes i lluitarà en lloc d’Aquil·les. Es creu capaç de guanyar la batalla ell sol, es fica al combat i l’acaben matant. En aquell moment, Aquil·les cau en el nihilisme apocalíptic. S’adona que aquesta il·lusió que mou els éssers humans, aquesta esperança de derrotar la mort i conquerir la glòria, és un miratge. La mort guanya sempre, la realitat no té sentit, la vida no val res després de perdre el seu amic. I així, la segona part del poema, que és la millor, es converteix en una mena de deliri. Aquil·les decideix que, com que Patrocle ha mort i la vida no té sentit, tot ha de morir. Així que torna a la batalla, però ja no com l’heroi d’abans que volia conquerir la glòria, sinó com una fúria destructora, un àngel exterminador. Li canvien fins i tot els epítets.

La segona part del poema és una carnisseria. Arriba un moment en què Aquil·les combat fins i tot contra un riu. Fins i tot el riu diu: “Deixeu de tirar-me cadàvers, m’heu tenyit de sang!”. Però Aquil·les ho explica a tothom: “La vida no té sentit; heu de morir”. Aquest és el sentit de l’existència: cap. I aquest fil argumental culmina en un deliri encara pitjor: el famós combat entre Aquil·les i Hèctor. Homer ho descriu com l’escena típica d’un somni, amb Hèctor corrent al voltant de les muralles de Troia, i Aquil·les perseguint-lo fins a atrapar-lo i matar-lo, perquè continua sense entendre el sentit de l’existència humana. I la cosa no s’acaba aquí: Aquil·les martiritza el seu cadàver per haver assassinat Patrocle. Cada matí s’aixeca, el lliga al carro, l’arrossega… perquè no veu sentit a l’existència humana. Però la ‘Ilíada’ no s’acaba aquí, com es diu sempre, sinó amb un altre “somni”. De sobte, al final, entra a la botiga d’Aquil·les el rei de Troia, Príam. Com hi ha arribat? No s’entén gaire bé. Com pot sortir el rei de la ciutat assetjada, anar al campament dels grecs i entrar a la tenda d’Aquil·les? Però bé, allà apareix Príam. I inicien un diàleg de profunditat increïble. El pare del fill assassinat parla amb l’assassí i li prega: “Si us plau, lliura’m el cadàver”. Aquil·les veu en Príam el pare que no tornarà a veure. Allò es converteix en un diàleg etern entre pare i fill davant del dolor, el patiment i la misèria.

En aquell moment, Aquil·les s’adona que no som omnipotents, que la glòria immortal és una cosa que mai conquerirem, perquè som humans, mortals, fràgils. Però junts podem arribar a una solidaritat, a una amistat que ens permeti construir alguna cosa plegats. Cal entendre-ho. El pare del fill assassinat demana a l’assassí que li lliuri el cos. Per què importa tant? Per què demana que li lliuri el cadàver? Per fer un funeral i donar-li un ordre humà al fet biològic de la mort. Aquil·les, aleshores, accepta, perquè entén per fi que l’ésser humà és fragilitat i debilitat, però també solidaritat. Aquest és el missatge profund de la ‘Ilíada’, i és un missatge molt realista, perquè Aquil·les no li diu: “Ja som amics”. Li diu: “Et dono dotze dies de treva perquè puguis enterrar el teu fill dignament”. Per posar ordre humà a la realitat d’aquesta pèrdua. Després la guerra continuarà, perquè és la realitat humana. Amb això ens deixa Homer. Som això, aquesta solidaritat i aquesta voluntat de destrucció. És inútil creure que algun dia serem bons, però si recordem que també podem ser d’una altra manera, potser aconseguim alguna cosa. És exactament el que deia Simone Weil. Al final, allò que compta no és la força, sinó la capacitat de conviure. Qui sap si tenia raó. Esperem que sí.

Carlos. Hola, Mauro. Soc en Carlos Yepes. Estic estudiant primer de Batxillerat al Montserrat i m’encanta la filosofia. A classe ens han parlat d’un munt de filòsofs, però em podries dir quins són per a tu els més importants o els que els joves hauríem de llegir més, i per què? Gràcies.

Mauro Bonazzi. És difícil triar perquè sí, són tots importants, però potser, a banda dels grans filòsofs, com Plató, Kant, Nietzsche o Heidegger, podríem donar una mica d’importància a alguns filòsofs als quals, normalment, no se’ls presta l’atenció que mereixerien. Em refereixo als escèptics, un corrent de pensament molt important de l’antiguitat que també va tenir la seva rellevància a l’època moderna. Quina importància tenen? En certa manera, ens ajuden a moure’ns per un món que és el nostre. Estem acostumats a pensar en termes d’oposició entre el coneixement i la ignorància, però ningú no té el coneixement absolut, ningú ho sap tot. Vivim en un món d’hipòtesis i opinions en què hem de saber moure’ns. Sovint, el que passa al debat públic actual és que es menysprea el coneixement i gairebé es valora la ignorància. Per què ho dic? Se sol partir de la idea que hi ha autoritats, el metge, per exemple, ho saben tot. Dins del seu camp, és clar. El metge ho sap tot de la medicina. I després ens adonem que el metge no ho sap tot, que no ens pot garantir al 100% que les coses sortiran com ell diu. El metge que aconsella un tractament a un pacient no pot garantir-li al 100% que funcionarà. I què passa? Que moltes vegades un pensa: “Llavors, és mentida. El metge no en té tot el coneixement; per tant, el metge és un ignorant”.

Es raona en termes d’oposició: si no ho sap tot és que és un ignorant. I si el metge és un ignorant i no té un coneixement absolut que em garanteixi un resultat, per què no haig de fer cas a una altra persona? No ho sé, al remeier que surt a la tele i que em promet una cura miraculosa i garantida contra el càncer. Per què no, si és una opinió com la del metge? Per què no fer cas a un altre que em garanteix un resultat millor? Molt sovint, en el debat públic, el coneixement i la ignorància són dos termes que no s’arriben a entendre. Per això importa tant l’escepticisme, perquè ens ensenya a raonar les opinions i les hipòtesis. Hem d’aprendre que, en un món complex com el nostre, el coneixement perfecte no existeix. Això només ho tenen els déus. Nosaltres no som déus. No ho sabem tot. Vivim en un món vulnerable a l’error i al fracàs. Però hem d’aprendre a moure’ns en aquest món d’hipòtesis i d’opinions, que és el de l’escepticisme. Hem d’aprendre a diferenciar. Hi ha opinions i opinions. Algunes estan fonamentades en la investigació i l’experiència. Es poden argumentar: “Has de fer això per aquest motiu”. Per exemple, un metge: “No estic segur que aquest tractament et curarà la malaltia, però hi ha darrere una investigació, uns debats i uns estudis”. vI, per altra banda, hi ha les opinions que només es basen en la suposada autoritat de qui les proclama. “Segueix aquesta teràpia miraculosa, perquè el meu cosí es va curar”. Si us fixeu en els debats que es donen al món actual, són els mateixos. Cal aprendre a separar el gra de la palla, a distingir, a jutjar opinions diferents. Qui promet el coneixement absolut? Un xerraire, algú que vol enganyar-vos. Tampoc no podem arribar a la conclusió que ningú no sap res i que cadascú faci el que vulgui. No. És un exercici laboriós. Cal posar ordre a les opinions per saber quines són fonamentades i ens poden ajudar a avançar. Això és el que ens van ensenyar els escèptics. L’escepticisme no és negar el coneixement. És l’exigència d’avançar en la cerca, que és justament el que caracteritza els éssers humans. Per això, encara que mai no s’estudiïn, jo els prestaria una mica d’atenció.

Iuliana. Hola, Mauro. Em dic Iuliana. Sempre que estudiem filòsofs a classe, són només homes. A les dones no les estudiem. Em pots dir per què passa això, quines dones filòsofes de la història són més importants per a tu i què en podem aprendre?

Sí, això és un problema important per a la filosofia. I no és només un problema de divisió entre filòsofs i filòsofes. Els filòsofs que estudiem formen part d’una tradició de pensament molt concreta, que és l’occidental o europea. Filòsofs europeus i americans. Tot allò que s’ha fet a l’Àfrica, l’Índia o la Xina no ho sabem, no ho tenim en compte. La globalització, aquest nou món de diàleg entre diferents llocs, ens està ensenyant que la filosofia hi ha de respondre i intentar dialogar també amb les altres civilitzacions. Aquest és el primer problema: sortir d’aquesta mentalitat colonial, del “tot allò important ja ho hem dit nosaltres i som els millors perquè els grecs eren europeus”. I després també cal tenir en compte l’aportació de les dones filòsofes. Aquest és un problema, sobretot, històric. Durant segles, les dones han viscut en situació d’inferioritat social. No han pogut estudiar ni treballar com els homes. Això, clarament, es reflecteix també en el fet que no hagin pogut filosofar, encara que sabem que hi ha hagut moltíssimes dones amb una gran intel·ligència filosòfica. Per exemple, la reina de Suècia s’escrivia amb Descartes, i moltes idees de Descartes eren fruit d’aquesta correspondència. Hi ha una filòsofa en concret de la importància de la qual m’agradaria parlar, una filòsofa del segle XX que es diu Hannah Arendt.

Tothom la coneix per la seva relació amorosa amb un dels grans filòsofs del segle XX, Martin Heidegger. Una relació complicada, perquè després ja sabeu que Heidegger es va fer membre del partit nazi i allò va projectar una ombra molt negativa sobre ell, i també una mica sobre ella. Però és una filòsofa molt interessant, perquè demostra les possibilitats que ens ofereix encara la filosofia. Una dada, que potser sona graciosa però que cal prendre’s seriosament, és que Hannah Arendt no volia que li diguessin filòsofa. Deia: “Jo no soc filòsofa”. Curiós, perquè ho era, i molt bona. Per què? No ho deia a manera de broma, ni per humilitat. “No, home, no, filòsof és Kant, no jo!”. No, sempre va dir molt deliberadament que ella no era filòsofa. Per què? Arendt va començar a treballar, sobretot, després de la Segona Guerra Mundial, del nazisme i de l’Holocaust. Ella era d’origen jueu. Per què diu que ella no és filòsofa? Perquè, segons ella, la filosofia havia fracassat. La filosofia no havia entès el que estava passant, no havia entès el nazisme, ni l’Holocaust, ni res. Deia: “A mi no m’interessa la filosofia si la filosofia és Plató, després Kant i després Hegel”. És un atac frontal a la filosofia. I és molt interessant perquè l’ataca filosòficament. La filosofia, perduda en el seu desig de coneixement, perquè la filosofia és això, “fil·lo” i “sofia”, “el desig del coneixement”, no havia sabut entendre el món dels homes.

Estava perduda al seu món perfecte d’idees i pensament, i no es va assabentar del que estava passant. Hi havia la necessitat de refundar-la i tornar a començar. I és just el que va fer Arendt a les seves obres principals. La seva primera obra important va ser ‘La condició humana’, en què diu que els filòsofs, fins aleshores, el que han fet ha estat ocupar-se del coneixement, quan del que cal ocupar-se és de l’acció. Els filòsofs només parlen del coneixement. El que fem al dia a dia no els interessa. Els sembla una activitat inferior, però és fonamental. Què és treballar? Què és actuar? Què és actuar junts? Què és produir? I en aquest llibre esplèndid intenta demostrar, tornant als grecs, per no variar, que el més interessant és el camp de l’acció. Perquè nosaltres, abans de res, actuem. Som éssers que fan coses, que actuen, que intenten construir alguna cosa, i això ho hem d’entendre. Aquest, per mi, és un primer punt interessant perquè inaugura una nova idea de la filosofia, en què el que importa és la nostra existència concreta. No el jo ideal, abstracte i purament racional de què sempre han parlat els filòsofs. L’ànima de Plató, l’ego de Descartes, el jo transcendental de Kant… No. Nosaltres, la nostra vida quotidiana, amb tota mena de dificultats. Què és viure? Què és actuar? D’això se n’ha d’ocupar. No vol dir negar el problema del pensament, perquè també som éssers racionals. També cal indagar. Hannah Arendt, a la seva última obra, menys coneguda que ‘La condició humana’ però igual d’important, que es diu ‘La vida de l’esperit’, va investigar el pensament.

Estava perduda al seu món perfecte d’idees i pensament, i no es va assabentar del que estava passant. Hi havia la necessitat de refundar-la i tornar a començar. I és just el que va fer Arendt a les seves obres principals. La seva primera obra important va ser ‘La condició humana’, en què diu que els filòsofs, fins aleshores, el que han fet ha estat ocupar-se del coneixement, quan del que cal ocupar-se és de l’acció. Els filòsofs només parlen del coneixement. El que fem al dia a dia no els interessa. Els sembla una activitat inferior, però és fonamental. Què és treballar? Què és actuar? Què és actuar junts? Què és produir? I en aquest llibre esplèndid intenta demostrar, tornant als grecs, per no variar, que el més interessant és el camp de l’acció. Perquè nosaltres, abans de res, actuem. Som éssers que fan coses, que actuen, que intenten construir alguna cosa, i això ho hem d’entendre. Aquest, per mi, és un primer punt interessant perquè inaugura una nova idea de la filosofia, en què el que importa és la nostra existència concreta. No el jo ideal, abstracte i purament racional de què sempre han parlat els filòsofs. L’ànima de Plató, l’ego de Descartes, el jo transcendental de Kant… No. Nosaltres, la nostra vida quotidiana, amb tota mena de dificultats. Què és viure? Què és actuar? D’això se n’ha d’ocupar. No vol dir negar el problema del pensament, perquè també som éssers racionals. També cal indagar. Hannah Arendt, a la seva última obra, menys coneguda que ‘La condició humana’ però igual d’important, que es diu ‘La vida de l’esperit’, va investigar el pensament.

El que Arendt va descobrir amb el judici a Eichmann va ser l’absència total de pensament en les respostes i actes d’aquell jerarca nazi, que continuava justificant els seus actes. Havia tingut molta responsabilitat en l’organització de l’Holocaust, així que havia contribuït a la mort de molts jueus. I continuava contestant amb frases fetes i llocs comuns, sense pensar. I Arendt diu: “El pensament és fonamental, perquè és l’única cosa que tenim per adonar-nos del que estem fent”. Per això és important la filosofia, perquè permet agafar la gent i dir-li: “Ets conscient del que fas? O segueixes el corrent i fas el que fan els altres?”. Arendt diu que hi ha moments, en la història i en la vida de tots nosaltres, en què aturar-se a pensar et pot salvar. I no són només els moments històrics, com el nazisme o l’Holocaust, sinó també moments de la vida diària en què, per debilitat o per por, seguim la massa. Penseu en el que passa, entre la gent jove, quan algú la pren amb una persona en concret, i la critica i se’n burla. Hi haurà qui, potser per por de ser aïllat del grup, se sumi als atacs contra aquesta persona. I no. Cal tenir el valor de parar-se a pensar. “¿És correcte? És el que vull fer?”. Cal que intentem resistir-nos-hi. No és gens fàcil. Però si no aprenem a viure pensant, acabarem malament. Per mi, Hannah Arendt és una pensadora interessant perquè dona nova llum i punts de vista per plantejar-nos com podríem viure, no només com hauríem de viure.

Carlos. Hola, soc en Carlos, estudiant de Filosofia, i m’agradaria saber amb quin mite explicaries els fets que passen avui dia.

Mauro Bonazzi. Els mites són importants, perquè narren històries aparentment alienes i estranyes, que semblen no tenir res a veure amb nosaltres, però en realitat ens ajuden a entendre millor, a posar en ordre els fragments de la nostra existència, ens donen… això, un ordre, una trajectòria. És difícil decidir quin és el mite més actual, perquè tots ho són. Potser podríem parlar del mite d’Ulisses, que és un dels més bonics i s’ha estat transmetent des de l’antiguitat. Però vull que us fixeu en un punt interessant, perquè veieu la vitalitat dels mites. El mite d’Ulisses, tal com el coneixem, no és un mite. És un mite que, d’alguna manera, no ve de l’antiguitat. Qui és Ulisses? Per nosaltres és l’heroi del coneixement. Per posar-vos algun exemple contemporani, fa un temps, l’Agència Espacial Europea va dur a terme una gran missió científica. Va enviar una sonda a estudiar el sol i l’heliosfera. I a la sonda la van anomenar Ulysses, perquè precisament era un viatge inèdit, un viatge nou per descobrir els secrets del sol, de l’estrella de què depèn la nostra vida. I ningú millor que Ulisses com a representació d’aquell desig de coneixement, aquell viatge cap al coneixement.

O una de les pel·lícules més famoses de la història: ‘2001, una odissea de l’espai’. A banda del títol, el protagonista es diu David Bowman. David és un nom jueu, és el jueu errant. Bowman significa arquer. I a l”Odisea’ és Ulisses, amb un arc, el que mata els pretendents de Penélope. Però el que és interessant d’aquest mite és que no té a veure amb l’Ulisses de l”Odisea’. A l”Odisea’, a Ulisses li és igual el coneixement. L’únic que vol és tornar a casa. Ulisses és l’heroi de la nostàlgia, del desig de tornar a casa. Aleshores, d’on surt aquesta imatge, aquest mite d’Ulisses com a heroi del coneixement? Es tracta d’una reescriptura, una reinterpretació d’Ulisses, i la devem a un gran poeta medieval italià, que és Dante Alighieri, autor de ‘La divina comèdia’. Dante no parlava grec, no havia llegit la ‘Ilíada’ ni l”Odisea’, però sabia la història d’Ulisses. A partir de diversos textos, s’inventa un personatge nou, caracteritzat per aquest desig de conèixer. En bona part, l’Ulisses de Dante és l’Ulisses que tenim al cap avui dia, l’heroi del coneixement. En què es va inspirar Dante, en realitat, per construir aquest nou mite d’Ulisses? De nou, en la filosofia grega, en Aristòtil. Què és la filosofia? El desig de coneixement. L’Ulisses de Dante és una representació grandiosa del que és la filosofia.

Llegiu el cant vint-i-sisè de l”Infern’, en què Ulisses parla amb Dante. A ‘La divina comèdia’, Dante recorre l’infern, el purgatori i el paradís. A l’infern es troba amb Ulisses i li diu: “Explica’m la teva història”. Ulisses li explica que després d’alliberar-se del captiveri, va arribar a una cruïlla amb dos camins. Un duia a casa, a Ítaca. L’altre oferia la possibilitat de superar les columnes d´Hèrcules, que míticament eren el límit del món conegut. I Ulisses diu que va parlar amb els seus companys de viatge i els va donar un discurs preciós que va acabar dient: “No vam néixer per viure com a bèsties, sinó per seguir la virtut i el coneixement”. I això desperta en els seus companys un desig de coneixement tan gran, que decideixen emprendre un viatge absurd, desgavellat segons Dante, per descobrir l’univers. Un viatge a l’altra banda de l’univers que s’acaba de manera tràgica, naufragant davant del purgatori. “No vam néixer per viure com a bèsties, sinó per seguir la virtut i el coneixement” és la filosofia d’Aristòtil. Què és l’ésser humà? Un animal racional. No estem fets per viure com a animals, i pensar en el plaer i la diversió. Som una altra cosa, som desig de coneixement. Aquest desig ens empeny i és el que ens ha portat fins aquí. El desig d’entendre, conèixer. Aquesta és la felicitat autèntica, la capacitat de comprendre.

sinó la d’Einstein a l’hora d’entendre la llei de la relativitat, la llei que sosté l’univers. I per això Ulisses emprèn aquest viatge, i per això ens identifiquem tant amb ell. Perquè reviu en nosaltres el desig de conèixer. Això és la filosofia: el desig de saviesa. Recordeu que al principi he parlat de Plató? La filosofia és desig. De què? De conèixer, de comprendre, de trobar un sentit. Però fixeu-vos també que hi ha un petit problema. Perquè quan, a la cruïlla, decideix emprendre aquest viatge desgavellat, segons Dante, per descobrir l’univers, a la recerca del coneixement, Ulisses es veu obligat a renunciar a la seva pàtria, la seva dona, el seu pare i el seu fill. Ha de renunciar al món dels homes, als seus interessos pràctics, ètics o polítics. Ha de renunciar a aquest món. És un mite que parla d’una tensió fonamental entre el desig de coneixement i els interessos pràctics, ètics i polítics. Qui és avui l’hereu d’Ulisses, del filòsof? Qui podria ser? Un hereu actual del filòsof és el científic, que continua el viatge de descobriment de l’univers. Els avenços de la ciència, com hem dit, són increïbles, espectaculars.

Cada cop sabem més coses de l’univers que ens envolta, en la dimensió màxima i mínima. Cada cop entenem més coses. Ens hem convertit gairebé en déus. Podem modificar l’ADN. Estem començant a conèixer els secrets de la vida. Però aquest desig de coneixement no ens diu res del bé o del mal. No? Tenim el mateix problema que tenia Ulisses. Hi ha una anècdota molt interessant sobre Oppenheimer, el gran físic que va coordinar el projecte de creació de la bomba atòmica durant la Segona Guerra Mundial als Estats Units. Hi havia una mena de competició entre nord-americans i nazis per veure qui construïa la bomba atòmica com a arma que posaria fi definitiu a la guerra. Oppenheimer al·ludeix a un altre mite, un de bíblic. Diu: “Intentàvem entendre la fusió i la fissió nuclears per crear aquella bomba. Vam arribar a un punt en què ens vam adonar del potencial destructiu de la bomba, que estàvem creant una autèntica monstruositat”. I afegeix: “I vam mossegar la poma”. El desig de coneixement, de convertir-se en déus capaços de destruir-ho tot, de crear i destruir, va ser més fort que les consideracions ètiques o polítiques. És el mateix que li va passar a Ulisses i que ens passa avui a nosaltres. Cada cop sabem més coses. El nostre desig de coneixement cada cop obté respostes més satisfactòries. Però el problema del bé i del mal segueix aquí, esperant, ja no que algú ho resolgui, sinó que algú ho abordi. Aquest és el repte que ens espera. La ciència ens permet fer el que vulguem. Podem fins i tot modificar l’ADN, com ja he dit. Però per fer què? I aquesta pregunta l’hem de contestar nosaltres, abans que els altres contestin en nom nostre. Ja veieu que continuem aquí, continuem de viatge amb Ulisses. Gràcies per la vostra atenció.