El nostre cervell il·lusionista

Jorge Blass. Jordi. Un plaer tornar a conversar amb tu i compartir una estona. Ets neurocientífic, ets catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i amant de la màgia des de fa molts anys. Llavors parlarem de màgia, de ciència i del que passa al nostre cervell quan observem això que fem els mags, l’il·lusionisme.

Jordi Camí. Un plaer també per mi compartir aquesta conversa amb tu. Un mag que té tanta experiència. Tu que has actuat tant, en diferents teatres, en molts llocs del món, per a públics molt diferents. Explica’ns quina és l’experiència que et proposes. Quins són els objectius quan vas a fer màgia i quines són les experiències que aconsegueixes amb la teva màgia davant dels diferents públics dels quals tens experiència.

Jorge Blass. Bé, la màgia, com qualsevol art, el que pretén és emocionar, és fer viure l’espectador una emoció, que en el cas de la màgia, va lligada a la il·lusió. M’he adonat que la il·lusió és una força, és una emoció, un motor que pot fer que no només experimentem en l’espectacle aquesta sensació tan agradable, en la qual pot semblar que tot és possible i tornar una mica a jugar com un nen. Però també la il·lusió és una força que ens fa enfrontar-nos en la nostra vida al dia a dia, mirar les coses d’una forma totalment diferent i superar aquestes metes, aquests èxits que tots tenim en la nostra vida personal. I jo crec que la il·lusió és la part fonamental de la màgia que ha perdurat al llarg de tota la història de la màgia. Si hi ha alguna cosa que uneix el primer mag de la història que coneixem, que és a l’antic Egipte, el mag Djedi, que actua davant de la cort del faraó Kheops, però el mateix passa quan anem a l’Edat Mitjana, on els mags firaires feien les seves coses en els mercats… Alguns van acabar cremats a la foguera, això no va ser tan il·lusionant. Però arribem a l’edat d’or de la màgia en el segle XIX, on actuaven ja en grans teatres. Si hi ha alguna cosa que uneix tots els mags de la història és aquesta il·lusió que generen en el públic i aquest vincle, que fa viure al públic que qualsevol cosa és possible.

I és el nostre objectiu principal: aconseguir que durant uns instants tot sembli possible. I aquest joc per mi és molt interessant, aquest joc entre el mag i l’espectador. A mi m’agradaria començar proposant un petit joc. Com que la màgia és tornar a la infància, Jordi, tornarem una miqueta a la infància. I vull que juguem, que ens convertim una mica en nens. Moltes gràcies. Mira, aquí tenim un joc molt senzill, el tres en ratlla. Llavors, fixa’t que pots jugar en qualsevol direcció i et demano que juguis a guanyar, Jordi.

Jordi Camí. Sí, sí, evidentment.

Jorge Blass. D’acord, endavant, començaré jo primer.

Jordi Camí. Me la jugo davant del públic.

Jorge Blass. Genial, jo seré el cercle i tu seràs les creus. On t’agradaria jugar, a veure?

Jordi Camí. Aquí.

Jorge Blass. Aquí? Mira, molt llest. Perfecte. Llavors jo intentaré, per exemple, jugaré aquí. Això és. Que quedi aquí, perfecte. On vas?

Jordi Camí. Aquí.

Jorge Blass. Aquí dalt, ah, molt llest, genial. Es nota que ets catedràtic, Jordi.

Jordi Camí. Sí, però no em deixaràs, no em deixaràs.

Jorge Blass. Jo et bloquejaré aquí una miqueta.

Jordi Camí. Encara m’he de defensar jo, crec. Aquí.

Jorge Blass. Va, genial, perfecte. Fixa’t que estem jugant a… Mira, gairebé em guanyes, em despisto un moment i gairebé em guanyes.

Jordi Camí. Serà que no, aquí.

Jorge Blass. Aquí. Fixa’t. Meravellós. I bé, doncs crec que hem empatat, cosa que està molt bé. Hem empatat, però hi ha una cosa important a tenir en compte i és que la il·lusió, Jordi, jo estic convençut que no s’aprèn. La il·lusió es contagia i els mags som els responsables de contagiar aquesta il·lusió. Hem fet una jugada aleatòria completament, però com et deia, la il·lusió no s’aprèn, la il·lusió s’encomana.

Jordi Camí. Es contagia.

Jorge Blass. I és que totes aquestes peces han creat aquest missatge que vull deixar aquí i que parlem d’ell. Perquè si hi ha alguna cosa que jo em pregunto quan faig màgia, Jordi, és què és el que succeeix en la ment d’un espectador quan viu el que acabem de viure, un joc de màgia.

Jordi Camí. Bé, viu una situació que és impossible o que no quadra. És a dir, que va contra les expectatives que ha creat el mag. El mag, quan presenta efectes de màgia, fa primer una presentació. Una part expositiva; generalment és molt lògica, és molt atractiva, té un fil conductor fins que hi ha un final, un desenllaç que és impossible, que és el que meravella. “Com ho ha fet?” Bé, aquesta situació final va contra les expectatives, a vegades va en contra, fins i tot, de les lleis de la natura. I tècnicament és el que anomenem un error de predicció, perquè esperàvem que quan el mag es tragués una llibreta, un paper i un bolígraf, escriuria, però passa una altra cosa. És a dir, allò no quadra. Per què passa això? Bé, fonamentalment perquè el cervell té unes limitacions físiques i metabòliques, i ha après amb l’evolució tot un conjunt d’estratègies magnífiques per sobreviure davant el que és la naturalesa i tots els reptes visuals i informatius. Perquè et facis una idea: en cada retina dels nostres ulls, i ens referim només a un òrgan dels sentits, que és la vista; després hi ha el tacte, el gust, l’olfacte… Però pel que es refereix a la vista, en cadascuna de les retines rebem cada segon, tic tac, l’equivalent a setanta gigabytes d’informació. Això equival a setanta vídeos amb els seus àudios, setanta pel·lícules. Bé, això és ingestionable, això és una allau d’informació que rebem constantment.

I davant d’aquesta allau d’informació, al cervell no li queda altre remei que organitzar-se unes estratègies per captar la realitat, entendre-la, processar-la, relacionar-se bé amb l’entorn, adaptar-se, reaccionar, etcètera, etcètera. Què passa? Que aquests setanta gigabytes que rep cada retina, cada segon, són ingestionables, però és que a més aquí comença tot un conjunt de colls d’ampolla a mesura que aquesta informació entra al cervell i es va processant. Un exemple: la informació que ve per la retina es canalitza, va a l’interior del cervell per processar-se. De fet, el processament visual és al darrere, en l’occipital i el cable que, diguem, que condueix aquesta informació, que és el nervi òptic, doncs el nervi òptic com a màxim condueix informació a un volum d’un megabyte per segon. Per tant, l’estratègia principal és que el cervell capta, es queda amb trets, només amb detalls. No dona més de si. A més, aquesta informació necessita d’un fitxer, que és la memòria de treball, la memòria temporal, que també té les seves limitacions. I amb aquests detalls, amb aquests trets, construeix la realitat. I la construeix gràcies al fet que tenim unes memòries, unes biblioteques personals, que ens permeten ràpidament reconèixer allò que veiem i, fins i tot, el que fem generalment és que ens anticipem. El cervell és lent. Des que es rep un senyal fins que reacciones, triguem un terç de segon. Això en neurociència és molt i no ens podem permetre el luxe d’aquest retard. Quina és la solució? Anticipar-se, no? Anticipar-se.

I en realitat el que fem són prediccions, constantment. Prediccions molt precises, boníssimes, gairebé infal·libles. I amb aquestes prediccions anem funcionant. Sortim al carrer en una via pública de doble sentit i els cotxes sempre venen per l’esquerra, fins a on jo sé. I això és après, això és automàtic. No se’ns ocorre una altra cosa, excepte quan viatges a Londres per primera vegada en la teva vida i els cotxes venen per la dreta, i l’esglai és sistemàtic, tot i que està escrit a la vorera: “Compte, que els cotxes aquí venen per la dreta”. Perquè estem anticipant. Estem fent aquestes prediccions constantment. I això és un error de predicció que dona lloc a aquesta sensació d’impossibilitat de: “Aquí no quadra res”. Deixa’m que et posi un exemple, si ets tan amable. Mira, aquí tenim un dau magnífic. Els colors… Té molt bon aspecte, estaràs d’acord. En realitat no és… Bé, no és un dau, és una caixa. És una caixa que conté un altre dau, un altre cub, un cub en blanc i negre, com podeu veure. Ja no és tan bonic. Que estava dins del dau vermell, d’aquesta caixa vermella. Aquest cub, aquest cub en blanc i negre en realitat també és una altra caixa. És una caixa buida que no té res. El que no quadra és que ara el dau que abans contenia el dau gris, ara conté el dau vermell i això no s’entén, això és un error. Això no quadra. Això és un error de predicció.

Jorge Blass. És increïble, puc veure-la de prop?

Jordi Camí. Sí, sí.

Jorge Blass. Escolta, Jordi, encara que tu diguis que això és producte d’aquest error de predicció, jo crec que això només pot ser producte de la màgia. Sí, sí. Interessant.

Jordi Camí. Molt bé, Jorge. Tinc una pregunta per a tu, que m’interessa molt: quan desenvolupes jocs, quan prepares jocs de màgia o adaptes jocs d’altres mags, jocs boníssims, quin és el teu propòsit? Diguem, quines són les estructures? Quins són els objectius concrets i els simbolismes, fins i tot, que voleu tenir en compte en el moment d’ordenar i de construir un determinat joc?

Jorge Blass. Bé, com diu el meu mestre Juan Tamariz, la màgia, tota màgia, ha de ser impossible i fascinant. Impossible perquè trenca les lleis de la lògica, de la naturalesa moltes vegades. I per descomptat, és impossible, però fascinant, perquè si només fos impossible, seria un trencaclosques, una cosa sense cap interès. La màgia ha de ser fascinant i per això ens fixem molt en els desitjos del públic. És una gran font d’inspiració per a nosaltres. Què desitja el nostre públic? La màgia té molt simbolisme darrere. Per exemple, quan un mag talla una persona per la meitat, un joc que té ja més de cent anys, d’alguna manera està representant la mort. Està trencant aquesta llei: la immortalitat, el desig de la immortalitat. Quan el mag medieval feia aparèixer d’un barret de copa fruites, un conill, en realitat eren aliments. Era un signe de riquesa. Era com la banya de l’abundància de l’època. Sens dubte, la màgia té molt simbolisme i els desitjos del públic són una cosa que ens inspira i ens motiva per crear la nostra màgia. Una vegada que estem en el desenvolupament de la nostra actuació, és molt important el que el mestre Arturo de Ascanio va denominar com l’atmosfera màgica. L’atmosfera màgica és crear aquesta sensació, aquest ambient de sorpresa i de misteri en el qual l’espectador ja ni s’arriba a plantejar, no ja que no vegi el truc, sinó que no li importi, que ni tan sols sigui conscient que cal buscar aquest secret. Que, diguem, es deixi portar per la nostra màgia. Aquesta atmosfera màgica és el que crea per mi la sessió de màgia perfecta. Per aconseguir-ho es necessiten moltes eines que fem servir. Al llarg dels anys les hem desenvolupat, molts mags. Una de les meves favorites és l’efecte cometa, una tècnica psicològica que fem servir en la qual l’espectador, després de presenciar un bon joc de màgia, amb el pas el temps, aporta detalls en la seva ment que no han succeït, que ni tan sols han succeït, magnificant l’efecte, fins i tot amplificant l’impossible.

Per això, quan anys després em trobo alguna persona, em pregunta: “Tu vas fer un joc amb una ampolla i una moneda que volava?”. I és clar, jo no recordo aquest efecte, però en la seva ment ell ho ha magnificat i ho ha amplificat fins al punt que el transforma. Un dels majors efectes cometa que es coneix és la corda hindú. La corda hindú és que explicaven els viatgers occidentals que a l’Índia hi havia un pare amb el seu fill, que tocava una flauta i, al so d’aquesta música misteriosa, una corda començava a surar i es perdia entre els núvols. El nen s’agafava a aquella corda i començava a enfilar-s’hi i aquest nen desapareixia entre els núvols. Bé, sento dir-te que aquesta corda, per descomptat no era tan llarga, i tampoc el nen grimpava entre els núvols. És producte d’aquesta imaginació o d’aquest efecte cometa. M’agradaria explicar-te una mica com estructurem els mags la nostra màgia amb un exemple molt visual i molt senzill. Mira, un truc de màgia és una cosa senzilla, simple, com aquest tros de fil, més o menys, que estàs veient aquí. I està format per diversos elements, per descomptat, està format per les hores d’assaig, les hores d’assaig que dediquem al que fem. També està format per la posada en escena, la presentació és important que captivi l’espectador. Després hi ha una part psicològica que, com tu saps, és molt important. I també hi ha el granet de sorra que tots els mags al llarg de la història han aportat a aquest efecte concret de màgia. I després, d’altra banda, està, per exemple, el truc. El truc, com veus, no sempre és tan important, oi? I tots aquests elements són els que fa que el mag, al llarg dels anys, perfeccioni el seu efecte màgic, que treballi en aquestes tècniques que, a més, tenen un objectiu molt noble, i és que aquestes tècniques romanguin ocultes. A diferència d’altres arts, en la màgia, la tècnica roman sempre oculta i al llarg dels anys aconseguim que l’espectador suspengui la seva incredulitat durant uns instants, perfeccionant totes aquestes tècniques. Amb un objectiu.

L’objectiu és fer creure que, durant un moment, tot és possible.

Jordi Camí. Preciós. Preciós, gràcies.

Jorge Blass. Jordi, en el teu llibre “El cervell il·lusionista” expliques com funcionen alguns trucs de màgia en el nostre cervell. Quins processos cognitius succeeixen quan observem una cosa com la que acabem de veure, un joc de màgia?

Jordi Camí. Deixa’m que et digui una cosa prèviament, perquè és molt interessant. El món de la màgia porta segles experimentant, fent experimentació, de manera molt pragmàtica. I a força d’assaig i error, i amb uns quants segles darrere, la màgia ha obrat uns efectes imbatibles, que funcionen perfectament. Els mags utilitzen moltes tecnologies: a vegades utilitzen les matemàtiques sense que el públic ho sàpiga, o fan ús de coses del món de la física, de l’òptica o de nous materials i fins i tot a vegades de l’electrònica. Tu mous drons, pel que he vist últimament. I, a més d’aquests mètodes i tecnologies, fonamentalment i principalment també, els mags el que fan, el que han après, és a manipular la psicologia dels espectadors. I en rigor, el que han après és a interferir, com comentava abans, a “hackejar” processos cognitius que té el funcionament normal del nostre cervell. Entre aquests processos cognitius, per exemple, els mags són experts en amagar coses i en camuflar-les. A vegades fins i tot utilitzen il·lusions òptiques en què tothom ja veu coses que no són exactament com són, però ja ens venen així. Els mags, durant la presentació d’un efecte, per exemple, el que fan és evitar produir situacions que generin suspicàcies, que generin contrast, perquè això desperta l’atenció del públic que aquí s’està fent alguna cosa errònia.

Els mags són artistes en no generar cap tipus de contrast, que tot sigui lògic i predictible durant la presentació. Els mags, i d’això en parlarem després potser més extensament, són els reis, els artistes del control de l’atenció del públic. I no només això, sinó que a vegades també manipulen percepcions. També els mags a vegades fan entremaliadures pel que fa al que són les memòries: del que recorda el públic que ha passat fa segons, fa minuts. Fins i tot també poden manipular certes eleccions o decisions. Per tant, realment és un… Diguem que hi ha una gran varietat de mecanismes d’interferència, perquè es dirigeixen a diferents estratègies que té el cervell per defugir, per superar aquelles limitacions físiques i metabòliques que comentava fa un moment. Hi ha una estratègia que és meravellosa, que vull explicar-la, i que aquí la màgia fa molts deures, i és que construïm el que anomenem una il·lusió de continuïtat. Perquè la realitat, encara que no ens n’assabentem, nosaltres captem la realitat de forma fraccionada. I ara explicaré el perquè. I amb aquesta captació fraccionada, construïm una realitat il·lusòria que és contínua. Bé, això ens permet anar al cinema. Al cinema ens passen de 25-30 fotogrames per segon, fins i tot ara amb altes tecnologies, i nosaltres no ens n’assabentem que hi ha aquests fotogrames un darrere l’altre. És a dir, captem la realitat de forma fraccionada i la construïm de manera contínua.

Això és degut al fet que el processament visual és molt complex. Abans ja ho hem comentat: colls d’ampolla, obstacles, etc. I a més, a la retina, on rebem aquella quantitat, aquella allau d’informació, en tota la retina, només en una porció molt petita d’aquesta retina és on tenim agudesa visual. És a dir, aquí és on realment distingim, amb colors i amb detalls, que allò és una persona i allò és un animal, per entendre’ns. La resta de la retina és imprescindible per a l’escala de grisos, per a altres coses, però si una persona té una lesió en aquesta part, que es diu fòvea, tan petita, que no arriba, no arriba al dos per cent de tota la superfície de la retina, aquella persona és declarada cega, perquè no pot funcionar. Bé, llavors, si només tenim agudesa en aquella part com solucionem això? Entre altres coses, el que fem són uns moviments ràpids dels ulls. Anem com pixelant, com fent pinzellades del que és el paisatge que estem veient. Pam, pam, pam. Amb aquests moviments ràpids, que el que fan és enfocar la fòvea a un lloc concret. Mira, es diuen moviments sacàdics, això és el de menys, i fem ni més ni menys que dos o tres moviments per segon, o més. I sort que no ho veiem, no ens n’assabentem, perquè ens espantaríem de nosaltres mateixos. Bé, aquest és el mecanisme que et permet construir aquesta il·lusió de continuïtat, perquè el que fem és fusionar imatges amb l’anterior i també omplir buits. I la vida segueix, i funcionem molt bé.

Bé, la màgia s’aprofita d’això. Per què? Perquè aquest mecanisme d’omplir buits i de fusionar i tal, té, diguem-ne, alguns efectes col·laterals. O avantatges. Un avantatge, que tothom sap d’això, tothom hi està familiaritzat, és que es diu que en el món de la màgia la mà és més ràpida que la vista. I és veritat, a vegades els mags fan algunes maniobres a una velocitat que no ens n’assabentem. Bé, això passa. També hi ha un altre efecte col·lateral que té a veure amb el que abans esmentava de memòria de treball, la memòria temporal. Hem de tenir en compte que, per estar parlant, necessitem permanentment un fitxer d’informació que ens ho tingui aquí tot posat per, per exemple, escriure una oració que tenim al cap, o per trucar a un telèfon que ens acaben de dir. De fet, la memòria temporal té la seva saturació, té les seves limitacions i no podem retenir més de set a deu conceptes en un moment determinat novament, perquè hi ha una saturació. Bé, els mags s’aprofiten que aquesta captació fraccionada de la realitat es fa contínua i es fa mitjançant aquest fitxer de memòria temporal, i s’aprofiten d’un efecte col·lateral que anomenem tècnicament “ceguesa al canvi”. Perquè, més enllà de la velocitat, això és diferent, hi ha determinats canvis dels quals no ens n’assabentem. Per exemple, aquest és el motiu pel qual vas tu per la vorera i de cop et trobes una persona amb un patinet aquí davant. D’on ha sortit? Perquè tens problemes per anar comparant les escenes.

O el conductor que de cop es troba amb una bici. Però on era aquesta bicicleta? Això es diu ceguesa al canvi. Tu coneixes aquestes coses, Jordi, rius. Va. Dona’ns un exemple d’aquest fenomen de ceguesa al canvi.

Jorge Blass. Crec que sí. Crec que té relació. Mira, et demanaré que, d’aquestes sis cartes en pensis una. Pensa una carta i recorda bé el número i el pal d’aquesta carta. No ho oblidis. Recorda, a casa també els espectadors poden pensar en aquestes cartes, perquè intentaré fer una cosa increïble, que és endevinar precisament la carta. En retiraré una d’elles. I el misteriós és que la carta que has pensat, Jordi, és just la que acabo de retirar.

Jordi Camí. Això és màgia. Bé, és màgia i també és ceguesa al canvi.

Jorge Blass. Efectivament.

Jordi Camí. Jo no us explicaré com ho ha fet, però sí que us explicaré amb permís teu, què és el que ha fet. En Jorge primer ens ha ensenyat sis cartes diferents i ens ha demanat que en memoritzem una. Després, a l’esquena, ha tret una d’aquestes cartes i després ha demostrat que la carta que ha tret és la que havíem pensat. Bé, en realitat primer ens ha mostrat sis cartes i després ens ha mostrat cinc cartes que eren diferents, totes elles, de les sis primeres. Però nosaltres, com a audiència, en aquest curt espai de temps i amb l’atenció controlada pel mag: “Escolta, fixa’t bé”, hem estat incapaços, perquè tenim aquesta memòria temporal justeta, de comparar l’escena primera, tots els detalls de l’escena primera, amb l’escena posterior, les cartes eren diferents. Això és ceguesa al canvi i és un exemple de com els mags us aprofiteu també d’aquests processos cognitius tan perfeccionats que té l’ésser humà.

Jorge Blass. Està bé, no expliquis més, fins aquí, Jordi. Està bé.

Jordi Camí. Jordi, els mags quan desenvolupeu jocs i feu aquells desenllaços impossibles, provoqueu el que s’anomena una experiència màgica. Una experiència màgica és un sac d’emocions. La primera generalment és una sorpresa, per l’error de predicció: “No, no. Què passa aquí?”. Però és una emoció molt breu. A vegades, la majoria de les vegades, també, perquè el resultat és inesperat. Però això ja va seguit d’altres emocions que són, crec, molt dependents de, diguem, del que el mag ha sabut sembrar i compartir, aquestes il·lusions, amb els seus efectes. Explica’ns com és la teva experiència, fent mag, fent màgia, perdó, en funció dels diferents tipus de públic. Perquè crec que l’experiència és diferent quan fas màgia davant de nens que quan la fas davant d’adults i qui ens està veient no ho sap. I també quan es fa màgia davant de mags, que aquest és un altre negoci. Però bé: nens, adults, profans, quina és la teva experiència?

Jorge Blass. És clar, Jordi, al llarg dels anys jo he fet molta màgia per a públic divers. I de tots els públics que m’he trobat, el més curiós, fixa’t, va ser en un viatge amb la Fundació Abracadabra a Kenya. I vaig tenir la sort de fer màgia per a un grup de masais, al Masai Mara. Aquest grup no entenia la màgia com a art, no sabia que la màgia era un art escènic, i em miraven amb una cara com de sorpresa, com de temor. Una sensació molt estranya. No aplaudien, és clar, era diferent a qualsevol cosa. Has comentat sobre la màgia per a mags i és interessant, perquè el mag ja coneix els procediments psicològics i tècnics que estem comentant, així que fer màgia per a mags és com un doble salt mortal. Has d’enganyar una ment que ja coneix els procediments. I també és una especialitat que en els congressos de màgia, en els festivals, desenvolupem moltes vegades: com fer un joc, que fins i tot sigui, com deia l’Arturo de Ascanio: “Fins i tot per a mags”. Pel que fa a l’infant i a l’adult, és veritat que el públic pensa que el nen és més fàcil d’il·lusionar, però jo crec el contrari. Jo penso que el nen és molt més difícil de sorprendre que un adult, perquè, com estem parlant, la màgia es produeix per una sèrie de raonaments lògics, i el nen moltes vegades no atén el mateix procediment que l’adult. L’adult, com tu has comentat, anticipa el que ha de passar. El nen observa tots els detalls amb precisió. De fet, per això els nens tenen la sensació que els seus dies són més llargs, perquè al final tenen molta informació i no processen igual que l’adult. Segurament tots els nens que ens estiguin veient, Jordi, fa una estona s’hauran adonat d’alguna cosa estranya que hi ha en aquesta frase. La il·lusió no s’aprèn, s’encomana. En canvi, estic segur que tots els adults que ens veuen probablement no s’hagin adonat que en aquesta frase…

Jordi Camí. Encara, encara no se n’han adonat.

Jorge Blass. Encara no se n’han adonat que la paraula “no” es repeteix d’una manera escandalosa. Està davant dels nostres ulls i no se n’adonen. És la diferència entre un nen i un adult.

Jordi Camí. Efectivament, i a causa d’això, els mags no fan la mateixa màgia davant dels nens que davant dels adults. Hi ha jocs de màgia que els adults es mengen, com diem, sense dir ni piu i no es poden fer davant dels nens, perquè els nens enxampen detalls. Com dèiem abans, si traguessis ara un paper i un llapis, els adults esperaríem que et posessis a escriure alguna cosa. Un nen no. Un nen per ara no suposa que passarà això. Llavors aquí enxampen detalls. I això és molt interessant perquè és, és a dir, la màgia, l’il·lusionisme, de manera empírica, fa demostracions de processos cognitius i evolutius, perquè és un assumpte de maduració. A mesura que un es va fent adolescent i adult, cada vegada filtra més, anticipa, s’infereix més. Bé, i ens fem grans, que en aquest sentit… Abans has comentat una cosa molt interessant, jo crec que vas ser molt atrevit, perquè la màgia és molt contextual, és molt cultural. Tu fas una desaparició davant de determinades cultures i poden pensar que ets un bruixot i pots crear por i podries tenir algun problema. La màgia, l’il·lusionisme en la nostra cultura és molt interessant, perquè, que curiós, la gent paga una entrada perquè l’enganyin durant una estona. Perquè saben que el mag fa trucs, ningú pensa ja que el mag té poders sobrenaturals. Però la gent gaudeix que li facin una estona aquests errors de predicció, de ser sorpresa, però sobretot, de tenir una bona experiència màgica, passar-s’ho bé.

I després hi ha persones, no sé quantes, a les quals la màgia no els interessa per a res. Però tornem al principi: la màgia ha sabut, de manera empírica, ha descobert maneres de posar en evidència, de deixar en evidència el funcionament inconscient del cervell i tots aquests processaments. Hi ha una cosa que m’interessa preguntar-te. Tu estàs implicat en una fundació, Abracadabra, crec, que té fins solidaris, amb altres mags i, per tant, segur que havies fet màgia en situacions molt especials, amb persones en situacions límit. Explica’ns una mica també, ara que parlem de l’experiència màgica, quin és la teva experiència quan heu fet màgia davant de persones en risc, en situacions molt desfavorides, en situacions molt especials?

Jorge Blass. Bé, la Fundació Abracadabra és un projecte increïble, fa més de quinze anys vam començar quatre o cinc amics a fer màgia a hospitals, en residències i al llarg dels anys ha evolucionat. Ara som més de cent quaranta mags que, de manera recurrent, anem cada setmana a hospitals, a residències i compartim la nostra màgia. Regalem màgia amb tota la il·lusió. I ho fem en un context difícil, com comentaves: una habitació d’un hospital on hi ha una família, on hi ha una persona malalta; una residència, nens que tenen algunes discapacitats, o adults. Ens hem adonat que la màgia pot ser terapèutica. És increïble, perquè encara que no podem curar màgicament la seva malaltia, sí que podem, a través de les eines que tenim els il·lusionistes, desenvolupar capacitats de comunicació en ells, psicomotrius, on una passada de màgia pot ajudar-los a desenvolupar una habilitat que no esperaven tenir. I, per descomptat millorar la seva autoestima, quan fem tallers on ells són els mags, de cop i volta aquest nen o aquest adult malalt es converteix en un ésser amb un poder màgic especial. I això, en algunes malalties, la millora de l’estat d’ànim del pacient, sens dubte produeix una gran millora. Hi ha hagut anècdotes increïbles. Per exemple, he visitat hospitals on m’he trobat un nen que estava molt malalt, i jo he fet màgia, li he ensenyat alguns jocs i al cap dels anys aquest nen s’ha recuperat i ara és ell el que ha après màgia i ell visita aquest mateix hospital animant altres nens i compartint la seva màgia.

Jordi Camí. És a dir, els mags sou fabricants de felicitat. La pena és que no ho feu 24 hores del dia, però durant aquesta estona… No, meravellós, enhorabona, de veritat.

Jorge Blass. Moltes gràcies. Jordi, els mags juguem molt amb l’atenció, fem servir el concepte de “misdirection”. Explica’ns una miqueta aquests processos cognitius que tenen lloc en la ment de l’espectador.

Jordi Camí. Atenció, percepció. Aquí sí, la màgia fa molts deures. Tingueu en compte que un mag, un dels deures que té és, diguem-ne, controlar permanentment l’atenció del públic. I l’atenció de qualsevol persona normal és fluctuant, es cansa. Si no ho fa el mag, llavors en el públic es perd l’efecte. Ara explicaré per què, si tu no atens al joc de màgia sencer, no hi ha màgia, no hi ha impossibilitat. Això és a causa de les particularitats que tenen els processos atencionals i perceptius. Què és l’atenció? Abans explicàvem que de la realitat, a causa d’aquestes limitacions i tal, ens quedem amb trets, amb detalls. Amb aquests trets i detalls, quan ens fixem en alguna cosa en concret o quan ens concentrem en alguna cosa, no cal que ho estiguem veient. Quan veus a classe que la gent està rient, però està pensant en el seu xicot, en la seva xicota, i la seva atenció està posada. Això és el que s’anomena atendre. Atendre és quan un es fixa en alguna cosa en concret o es concentra en alguna cosa, perquè si no es fixa o no es concentra en alguna cosa, no pot processar aquella informació. I quan ja et concentres i la processes, quan estàs atenent, és quan estàs en condicions d’interpretar què és allò que estàs veient o què és allò en el que t’estàs concentrant. I aquest procés d’interpretació, que és automàtic i immediat, tècnicament l’anomenem percepció.

Atenció, percepció. Si no atens, no te n’adones. Si no atens, no saps el que veus, aquí la màgia… Aquí la màgia interfereix, perquè sap, entre altres coses, de nou, que per atendre, per fixar-te en alguna cosa, necessites la teva memòria de treball, que té aquestes limitacions i això dona de si el que dona de si. Els mags són tan bons controlant l’atenció que fins i tot han encunyat un “paraulot”, diguem, que reuneix totes aquestes tècniques, que es diu “misdirection” i que ha fet fortuna, perquè és una manera ràpida d’entendre, al que es refereix a un mag quan fa una determinada maniobra. Pel que fa a l’atenció, als mags a vegades els interessa captar l’atenció d’una manera aguda. Quan el mag treia el conill del barret de copa, tothom mirava. Als mags també, de vegades, els interessa desviar l’atenció, és a dir, que el públic es concentri o atengui o miri en un lloc on li interessa al mag, per poder fer deures en algun altre lloc on ningú està atenent. Això és desviar l’atenció. Però si féssim una estadística, crec que allà on es guanya més el sou un mag és dividint l’atenció. L’atenció és un procés que és seqüencial, és a dir, encara que es digui, perquè és un mite, que hi ha persones multitasca i que són capaços de fer diverses coses alhora, això no és veritat. El que passa és que hi ha persones entrenades en fer una cosa darrere l’altra. Per tant, és clar, si tu divideixes l’atenció, o atens a un lloc o atens a un altre lloc, però no pots atendre dues coses simultàniament.

Si van a veure en Jorge Blass o algun mag, si us plau, no mirin Facebook o WhatsApp mentre en Jorge està presentant un efecte, perquè el perdran, és a dir, perquè tu no pots atendre diverses coses alhora. La màgia és molt peculiar, necessita que tu naveguis pel fil conductor del mag per tenir aquest: “No pot ser, si no ha fet res”. Però per dir que no ha fet res has d’haver atès. O sigui, que dividir l’atenció és un altre dels mecanismes, diguem, que la màgia utilitza més sovint. Bé, com us deia, quan un atén, doncs és quan està en condicions de processar i en condicions d’interpretar. I percebre és un fenomen interpretatiu. Nosaltres, quan hem d’explicar-li a una altra persona una cosa nova, sempre la descrivim: “He vist una mena de paraigua que no tenia mànec, però en canvi, en lloc…”. Sempre ho comparem amb alguna cosa, perquè tot ho interpretem ràpidament perquè hem anat acumulant a les nostres biblioteques particulars, en les nostres memòries, moltíssima informació. I això és el que ens permet percebre immediatament les coses. Jo sempre recordo, no la diré exactament, però crec que és molt demostrativa, una frase del gran mag Gabriel García Márquez, mag, poeta i escriptor. A ‘Cent anys de solitud’ hi ha un moment en què hi ha una frase, jo crec molt demostrativa, que diu, a veure si ho dic bé: “Hi havia un temps en què les coses…”, allò que descobreixen en el gel.

“Hi havia un temps en què les coses eren tan recents, que per a anomenar-les s’havien d’assenyalar amb el dit”. Que és el que t’està dient, que no hi havia nom, perquè sempre tot… En el món de la percepció hi ha molts mecanismes, aquí ens allargaríem molt. Els mags també ho saben, però em vull referir a un que és molt peculiar, perquè és molt automàtic. En neurociència diem que és cognitivament impenetrable, és a dir, que sempre passa, sempre passa. I és que quan veiem una imatge, com la meva mà, parcialment oculta, aquest cas és molt fàcil, nosaltres automàticament ja ens imaginem què hi ha darrere. Nosaltres completem de manera automàtica, irrefrenable, sobre la base sempre de la nostra experiència. És clar, si no hi ha experiència… I aquest procediment de completesa amodal és també una estratègia, un mecanisme, del qual els mags s’aprofiten per fer molts, molts efectes de màgia. La percepció amodal. Va, posa’ns un exemple…

Jorge Blass. Em sembla fenomenal.

Jordi Camí. …de completesa amodal.

Jorge Blass. És clar que sí. Moltes gràcies. Vull que et fixis, Jordi, en aquesta petita carta. Aquest número u, que al mateix temps pot ser un quatre, però també pot ser un tres i també pot ser un sis. És misteriós, perquè la mateixa carta canvia de forma sorprenent.

Jordi Camí. Mira, ara que tens aquesta imatge, a la majoria dels mortals, excepte els mal intencionats, però n’hi ha molt pocs, no se’ns ocorre una altra cosa automàtica de pensar que això és un tres. El que passa que… Això és la completesa amodal. Aquesta reconstrucció.

Jorge Blass. És curiós, oi? Com completa el cervell. Ara, la màgia té estratègies i molt d’enginy perquè també pugui superar aquest principi. Fins i tot el tres pot ser realment un tres. I si ens concentrem molt, Jordi, fins i tot un vuit.

Jordi Camí. Magnífic.

Jorge Blass. L’enginy que hi ha darrere de la màgia és una cosa molt sorprenent, com al llarg dels anys els mags han anat depurant. Abans parlàvem dels espectadors que volen agafar el truc, jo crec que no és que sigui molt difícil enxampar el truc pel mag o perquè sigui molt llest, sinó perquè hi ha milers d’anys de persones molt llestes inventant enginys, inventant procediments per enganyar la ment humana.

Jordi Camí. Això és assaig i error, anar provant, i et quedes amb el destil·lat. És a dir, els trilers no van començar ahir. Tenen moltes hores de vol i de prova, i al final utilitzen… A veure, es diu que tenim una necessitat també irrefrenable d’explicar-nos com ho ha fet. És a dir, els espectadors que van a veure màgia, d’acord, però ja forma part de l’entrada, que tens aquí gent que es pregunta, es miren: “Però si no ha fet res, com ho ha fet?”. I després en sortir, patatim, patatam. La bona màgia és aquella que és capaç fins i tot de competir amb aquestes preguntes que es fa el públic. Perquè el mag, o la maga, és capaç de superar aquestes preguntes amb la il·lusió i amb la fascinació, amb el ritme, amb el tempo del seu espectacle. La màgia més fluixeta, sí, dona peu a moltes coses, però ja no és bona màgia. La màgia aconsegueix també manipular altres processos, fins i tot a vegades, de manera molt subtil, pot condicionar la manera com responem. Si ara estiguéssim parlant, per exemple, estiguéssim xerrant, jo que sé, de menjar, una conversa gastronòmica. Quina és la paraula que t’evoca?

Jorge Blass. Jamón.

Jordi Camí. Però si haguéssim estat parlant de temes sanitaris i d’higiene, etcètera.

Jorge Blass. Jabón.

Jordi Camí. És clar. Però si haguéssim estat parlant de viatges, de l’últim viatge que vas fer abans de la pandèmia, de què penses fer després de, jo què sé, d’aquí uns mesos, aquesta paraula t’evocaria, quin país?

Jorge Blass. Japón.

Jordi Camí. D’acord. Aquests són condicionaments molt subtils que a vegades a la màgia li van bé per fer els seus deures. Bé, manipulacions de processos cognitius. Però jo em pregunto, i a més sé què t’interessa, creus que ja està tot inventat en màgia, Jorge? És a dir, la màgia ja no dona més de si? Què opines?

Jorge Blass. Bé, precisament jo crec que aquest és el repte dels mags al segle XXI. Ens enfrontem a un públic que és molt diferent al que tenia en Houdini fa cent anys. Aquest públic era molt més crèdul que el que tenim ara. El públic del segle XXI té una informació descomunal, té accés a una tecnologia que ja és pura màgia en si mateixa, i això fa que els impossibles canviïn. Per exemple, fa deu anys, si jo endevinés la cançó que està sonant, seria un efecte de màgia. Avui dia molta gent té, en el seu propi mòbil, aplicacions que a l’instant poden saber quina cançó està sonant. Així que els impossibles canvien i jo crec que la màgia ha d’evolucionar també i proposar nous efectes i també pensar en nous mètodes, noves formes de sorprendre, usant aquesta tecnologia nova i una altra més artesana. Jo crec que la màgia és una combinació d’artesania i tecnologia.

Jordi Camí. Però, Jorge, ara que parles, que quedi clar al públic que, en general, la màgia sempre va una mica per davant de la ciència. Avui que parlem de ciència. Tu te’n recordes quan en Robert-Houdin, en el seu teatre de París, feia un truc meravellós en el qual de cop encenia dotzenes d’espelmes. I és perquè eren els principis de l’electricitat, i ningú sabia que hi havia electricitat.

Jorge Blass. Efectivament. De fet, els mags, efectivament, ens hem aprofitat d’avenços científics. Fins i tot hem donat sentit a aquests avanços en alguna ocasió. Com en Georges Méliès amb el cinematògraf dels germans Lumière, un aparell que servia per veure imatges animades. Però en canvi va ser en George Méliès, un mag del teatre Robert-Houdin, que va veure en aquest aparell la possibilitat d’un gran espectacle de màgia, el cinema. Així que és veritat que els mags sempre hem estat pendents dels últims avenços tecnològics. I això ens fa anar una mica a l’avantguarda molts cops, i bé, el nostre objectiu és presentar efectes extraordinaris que mai ningú ha vist abans. Però això, a la teva pregunta de si està tot inventat, jo crec que no, terminantment no. Per als mags, encara queda molta màgia per inventar…

Jordi Camí. És una bona notícia.

Jorge Blass. I és una bona notícia perquè jo crec que al nostre públic el que més li agrada del món és sentir-se totalment sorprès amb alguna cosa nova, que mai abans s’ha vist. I nosaltres, el més important en aquest procés de crear nova màgia, jo estic ara relacionant molt la màgia amb la tecnologia, utilitzant drons, impressores 3D, hologrames, en els meus espectacles de màgia; i a mi m’agrada molt escoltar el públic, escoltar quins són els seus desitjos. Gràcies a aquesta escolta, per exemple, vaig inventar un truc amb xarxes socials, on un espectador triava de la seva xarxa social preferida un amic, i aquest amic es teletransportava i apareixia en el teatre. Aquest escoltar el públic em va portar a crear aquesta màgia que fins i tot va cridar l’atenció d’en David Copperfield, que va ser una gran fita en la meva carrera. Jo crec que aprenem molt del públic, d’escoltar els seus desitjos, les seves inquietuds, i al mateix temps el públic aprèn també amb nosaltres. Aprèn alguna cosa fonamental de la màgia i és a mantenir sempre viva la capacitat de sorpresa. I mira que sembla que ja ho coneixem tot. La màgia t’ensenya alguna cosa, i és que pots mantenir encara viva la teva capacitat de sorpresa. Jo crec que la màgia de segle XXI té una diferència amb altres anteriors, i és que és cada vegada més interactiva. És una màgia en la qual l’espectador no és un mer observador, és part activa, fins i tot arriba a ser protagonista de l’espectacle. M’agradaria que intentéssim una cosa, Jordi. Intentarem una cosa amb un objecte molt senzill. Mira, jo tinc aquí un full, que et demanaré que prenguis i a casa també els espectadors que ens estan veient poden provar-ho, poden intentar fer màgia a casa seva amb això que farem.

Jordi Camí. Va, som-hi.

Jorge Blass. Vull que, només amb un foli, un foli i un retolador o un bolígraf. Tenim els dos un foli i un retolador. A casa ho poden provar. S’ha de trencar el foli, tallar-lo en quatre parts aproximadament iguals. Així. Així que endavant, tots, tots a casa també provant a partir, un full, qualsevol tros de paper per la meitat i un altre cop per la meitat, perquè tots tinguem quatre parts més o menys iguals. Genial. Quatre trossos de paper, senzillament. I hi escriurem quatre paraules. Us demano que en escriure-les completeu al màxim el paper, perquè aquesta serà una màgia. Així que escriurem “màgia” ben gran, que es vegi bé: “màgia”, en aquest paper. Serà una màgia impossible, així que “impossible” serà la segona d’aquestes paraules. “Impossible”. Això és, genial. I, per descomptat, serà una “il·lusió”. Escriurem en gran la paraula “il·lusió”. Això és, genial. I també serà una il·lusió “fascinant”, Jordi, així que escriurem “fascinant”, això és, en el quart paper. Ara sí, tots tenim, tant aquí com a casa, quatre papers que ens serviran per fer una cosa interactiva. Il·lusió impossible, màgia fascinant. Vull que barregis aquests papers, així, a les teves mans. Endavant, barreja’ls perquè de forma aleatòria es produeixi un petit caos en aquesta informació, oi? Bé, et demanaré una cosa i és que sostinguis tots els papers junts i, quan compti tres, els talles per la meitat. Endavant. Un, dos, tres. Chas, aquí està. Genial. Ajuntem les meitats. Pots posar una damunt de l’altra o l’altra a sobre de l’una, com prefereixis. I s’han de sostenir amb l’escrit cap avall, per mantenir el misteri d’aquesta màgia. Un número petit entre l’un i el cinc, Jordi.

Jordi Camí. El tres.

Jorge Blass. El tres. Bé, doncs vull que tots de la vostra pila agafeu tres papers, els tres papers que estan a sobre, només tres papers, i els fiqueu pel mig, pel centre del vostre paquet i ho quadreu tot bé. Genial. Ningú pot saber quin paper ha quedat a dalt després de tantes barreges. Vull que guardeu aquest mig paper a la vostra butxaca, perquè quedi un petit record d’aquesta experiència que viurem junts, i la resta ho sosteniu a les mans. S’ha de fer un petit ritual màgic, Jordi, és un ritual que consisteix en prendre el primer paper de dalt i passar-lo a baix. Així. El següent dels papers el llançarem molt alt, el rebutjarem. Així que tothom, un, dos, tres, fora, se’n va fora. Perfecte. I seguim el ritual. El que estigui a dalt el passem a baix, i el següent el llancem molt lluny. Fora. Genial. El següent el passem sota. El següent el llancem molt alt. Fora. Això és. Seguim. El de dalt el passeu a baix i el següent el llancem, molt lluny. Això. I continuem, el següent el passem a baix i el que estigui a dalt el llancem. Genial. I queden poquets ja, el següent el passem a baix i el següent el llancem. Fixa’t que hem barrejat, hem creat un caos, hem posat pel mig, hem guardat un trosset de paper. Però jo sí que crec en el poder de la màgia i de la il·lusió. Per això, fes petar els dits, Jordi, perquè és fonamental que en fer-ho, tant aquí com a casa, tots hàgim acabat amb la mateixa paraula. Il·lusió. Fascinant. Això és. Màgia. Impossible. Bé, guardeu aquest trosset de paper i quan algú ens digui: “Això és impossible”, doncs hem de recordar aquest moment on vam aconseguir un impossible en les nostres pròpies mans.

Jordi Camí. Hi haurà sort.

Jorge Blass. Escolta, Jordi, ha estat un autèntic plaer, un gust compartir aquest temps amb tu.

Jordi Camí. Jo també, el mateix dic, espero que qui ens vegi s’ho passi bé una estona i de pas, si aprèn, millor, però com el que pretén la màgia: que la gent s’ho passi bé. Aquest és el nostre desig. Gràcies, gràcies per compartir i per estar junts.

Jorge Blass. Un plaer.