“No ens podem convertir en l’agenda virtual dels nostres fills”

David Calle. Tot i que ara soc profe, no he sigut professor tota la vida, vaig començar a fer classes quan era a la universitat. Vaig estudiar Telecomunicacions i, per pagar-me la carrera, vaig començar a fer classes a la mateixa acadèmia on jo havia sigut alumne, perquè jo suspenia Matemàtiques quan estudiava el que abans era el COU. Després d’apuntar-me a l’acadèmia, vaig aconseguir treure bones notes i entrar a “telecos” i, en aquella mateixa acadèmia, em van contractar per fer classes. Vaig descobrir que m’encantava això de poder ajudar els nanos, sobretot inspirar-los, com em va passar a mi, tractar d’animar-los perquè estudiessin… Però vaig acabar la carrera i vaig començar a treballar d’enginyer durant uns anys i, bé, amb 30, encara que en aquell moment em va semblar un problema gravíssim, em vaig quedar a l’atur. Ja us ho dic, un problemàs brutal a escala familiar, sobretot. I allò que en aquell moment va ser un problema, això no obstant, va esdevenir la raó per la qual em vaig fer professor, perquè em van tornar a contractar a aquella mateixa acadèmia pensant que seria només un “mentrestant”, perquè això de ser profe, evidentment, donava menys diners que allò de ser enginyer. Però, dos anys després, vaig muntar la meva pròpia acadèmia i, a dia d’avui, no canviaria ser professor per res del món. Al 2011, aproximadament, enmig de la crisi econòmica, em vaig adonar i vaig descobrir que moltíssims alumnes s’havien esborrat de l’acadèmia perquè el seu pare, la seva mare, o ambdós inclús, s’havien quedat a l’atur. I tot i que duia donant-hi moltíssimes voltes, durant un any o dos, a això de crear un canal de YouTube i mai m’hi havia atrevit perquè em feia moltíssima vergonya, vaig pensar en aquells nanos que no es podien permetre les classes, a qui portava ajudant un munt d’anys inclús i, bé, vaig vèncer la vergonya. Vaig haver d’aprendre moltíssimes coses, sobretot a YouTube, d’il·luminació, de gravació, d’edició, de xarxes socials…

I amb molta por i molta vergonya, al principi, sobretot, vaig començar a gravar vídeos pensant que ajudaria a 30, a 40 alumnes. No vaig pensar que arribarien, ni molt menys, als números d’ara. Amb el temps, de fet, em van començar a preguntar: “Per què el teu canal té tantes visites?”, “Creus que un canal de YouTube pot ajudar?” o “De quina manera diferent puc donar suport als nanos?”, “Es pot impartir, impartir o ajudar, el mateix des d’un canal de YouTube que des d’una classe?”. I sempre contesto el mateix. I és que el que es fa en una classe és insubstituïble. El que fa un professor amb els seus alumnes o, fins i tot, els alumnes entre si quan interactuen, treballen en equip, etcètera, té un valor que és impossible de substituir tecnològicament. Però una classe magistral que és, al cap i a la fi, el que faig jo, perquè jo no faig cap innovació tecnològica brutal, simplement em gravo amb una pissarra i un retolador i explico els mateixos exercicis que expliquen els seus profes, però una classe magistral sí que pot ajudar molt i és un suport fonamental per moltíssims profes perquè, a més, els evita haver d’explicar el mateix de sempre i afavoreix que moltíssims alumnes que no copsen les coses tan de pressa com els seus companys es puguin posar al dia i puguin repassar a casa seva, aturar-ho i rebobinar-ho. I la broma fàcil sempre és que poden anar a classe en pijama, cosa que al cap i a la fi és el que passa, o poden veure un vídeo de Matemàtiques a l’autobús abans, després de l’examen i, fins i tot, durant, que m’ho han arribat a dir. I dic: “No, durant l’examen, no, si us plau, que això són notes per copiar, encara que siguin tecnològicament avançades”. Però és clar que es pot impartir el mateix que es fa en un institut, llevat d’aquella part presencial, aquella part personal, que té un valor incalculable i que amb aquesta crisi, per exemple, s’ha demostrat que és el que més valor té. És el que més troben a faltar professors i alumnes a dia d’avui. Aquests dies, precisament, en què les classes s’han hagut de cancel·lar, moltíssims professors que eren reticents a la tecnologia o a fer-la servir a classe han hagut, evidentment, de sumar-se al carro perquè era l’única manera de poder ajudar els nostres alumnes.

Si d’alguna cosa ha servit aquesta crisi, és per adonar-nos que hi ha moltíssimes coses, per més que la tecnologia pugui sumar i pugui ajudar, que és impossible impartir, és impossible dur-les a terme. I és molt més important, molts cops, explicar com parlar en públic als nostres alumnes, a ser assertius o a tenir resiliència o autonomia, o a treballar en equip. Això és molt més important que aprendre a fer una equació o saber de memòria un tema d’Història. Això és, potser, la greu carència que ha demostrat tot això quant a la tecnologia, però d’alguna manera ha ajudat i ha sigut fonamental perquè tots els alumnes que havien de seguir amb el seu contingut i amb el seu temari, etcètera, sobretot els de segon de batxillerat que s’enfronten a la selectivitat, hagin pogut seguir el ritme de les classes. Ho troben a faltar, sembla mentida, perquè molts cops, fa sis mesos, haurien dit que era impossible, però molts professors troben a faltar els seus alumnes i molts alumnes troben a faltar els seus professors. I això és el reflex que allò que es fa a classe i allò que es pot transmetre, aprendre o evolucionar en contacte amb els teus companys o amb els teus professors és insubstituïble i té un valor incalculable. Però, bé, la tecnologia en aquest cas ajuda i seguirà ajudant. Jo ho porto fent fa nou anys i, d’alguna manera, aquesta crisi també ha servit per fer valer allò que fèiem tants altres canals de YouTube i el nostre propi.

Parlant precisament de l’autonomia, tot el tema dels deures en línia, el fet d’haver de fer videoclasses presencials, etcètera, també ha posat de manifest un problema que atabala els pares i que preocupa els pares, i ara més que mai, que és com ajudar els seus fills. Amb el tema dels deures en línia, a més, es fa molt més greu, o les videoclasses, perquè els han d’oferir un espai per poder estudiar, han de tenir wifi i han de tenir un ordinador, una tauleta o un mòbil, i això ha causat moltíssima frustració en els pares i també, evidentment, en els alumnes, el fet d’haver d’afrontar tanta càrrega de deures en línia, la qual a vegades ha sigut ingent. Dir-los el que els dic sempre, i és que, ni tan sols quan els deures són presencials, els pares hem d’estar tan pendents dels deures dels nostres fills. Els hem de fer autònoms, cosa que és una greu carència que s’ha demostrat amb tot això, la falta d’autonomia dels nanos, i fer-los responsables. No ens podem convertir en l’agenda virtual dels nostres fills ni estar pendents de si fan exàmens, deures, quan tenen un examen, quan no, si els han acabat o si no els han acabat. Quan són a primària, potser, sí que estan una mica més pendents d’ells, però l’autonomia i la capacitat de gestionar el seu temps crec que és una de les millors coses que podem ensenyar com a pares als nostres fills.

Jo tinc una filla a segon de batxillerat i l’ajudo de tant en tant, però no podem estar pendents contínuament d’ells i hem de deixar també que tolerin la frustració de no tenir-ne temps, que tolerin les conseqüències de no acabar els deures a temps i que el seu professor els renyi… I, bé, allò que ha ocorregut sempre presencialment, ara en línia, s’ha vist molt més desbordat i cal tenir molta paciència com a pare i dir-los que, bé, que si no en tenen temps, intentin ells gestionar amb els seus professors aquest tipus de problemes i que recuperin o adquireixin l’autonomia, que crec que és molt important. Si estem pendents d’ells constantment, no els farem responsables, i és de les millors coses que podem ensenyar com a pares als nostres fills, sens dubte. Perquè els pares tenim data de caducitat, arribarà un moment en què se’n vagin de casa i totes aquestes habilitats o capacitats de resiliència o de gestió de l’esforç, d’autonomia, etcètera, els aniran molt bé el dia de demà. I ja no només quan estudiïn, sinó quan treballin o qualsevol altra cosa.

Si institucionalitzem que els pares hagin d’ajudar amb els deures els seus fills, estaríem creant dos tipus diferents d’alumnes, amb diferents possibilitats d’evolucionar. Ja no només perquè els teus pares et puguin ajudar, o no, a fer els deures, sinó perquè no totes les famílies, per desgràcia, s’anomena bretxa digital, i ja no només digital, sinó social, tenen la possibilitat que els seus fills tinguin un ordinador o tinguin un espai físic per poder estudiar. Hi ha alumnes que viuen amb els seus pares en una habitació perquè comparteixen pis. Hi ha moltíssims casos, de moltíssimes famílies en entorns socials més desfavorits, que no tenen les mateixes possibilitats que d’altres tenim. I no pot ser que les característiques, la classe social en què et trobes o les possibilitats econòmiques dels teus pares facin que hi hagi dues velocitats diferents o dos tipus diferents d’alumnes, o donar possibilitats diferents a uns alumnes i a d’altres per poder arribar a la universitat, a la formació professional o a simplement aprovar, perquè seria molt injust. De fet, quan jo vaig començar a gravar vídeos, precisament va ser perquè tots aquests alumnes que no es poguessin permetre unes classes poguessin tenir ajuda. I és una cosa que em preocupa moltíssim i que espero que tot aquest tema de l’educació en línia, si finalment es perpetua, per desgràcia, per culpa que la crisi torni altre cop o qualsevol cosa així, és una cosa que cal tenir molt en compte i que les autoritats han de pensar perquè, d’alguna manera, a tots aquests nanos, se’ls ofereixin aquestes possibilitats.

I això quant als alumnes i les seves famílies, als professors, ja que molts s’hi han hagut d’adaptar el millor que han pogut amb els seus mitjans, també, que no tots els professors tenen els mitjans de què d’altres disposen, amb els seus mitjans i els seus coneixements, en aquesta situació. Hi ha hagut alguns casos en què han hagut d’avançar continguts o han cregut que havien d’avançar continguts constantment per fer-los exàmens en línia o no i, exceptuant segon de batxillerat, crec que… Bé, la meva experiència em diu que potser no era el moment d’avançar continguts perquè la crisi no sabem on ens durà, ja veurem què passa l’any que ve, si es redueix la càrrega lectiva o no. I, exceptuant segon de batxillerat, ja dic que, a la resta dels casos, avançar contingut tampoc era prioritari. Crec que era més important acompanyar els teus alumnes, ser amb ells i animar-los, fins i tot, perquè no es deprimissin o perquè intentessin avançar o plantejar-los deures diferents, que avançar contingut per si sol per fer exàmens en línia en massa. Exàmens en línia, a més, en què és fàcil copiar, bastant fàcil. Però, als professors, dir-los que bé, que estiguin tranquils, que s’intentin formar tot el possible amb els mitjans que tinguin. Per desgràcia, potser l’Administració no posa tots els mitjans als seu abast que els hauria d’oferir. I, si es posen a gravar vídeos, que intentin ser ells mateixos… Sempre els explico el mateix, que pensin que la càmera són els seus alumnes, que no tractin de fer les millors classes del món, jo no ho aconsegueixo. Els primers vídeos que vaig fer són dolentíssims i estava supernerviós i volia semblar superllest i superimportant i supergrandiloqüent als meus vídeos i quedaven tots molt malament.

I, a més, no s’ha de tenir por a confondre’s, ni els professors ni els alumnes, però els professors, en aquest cas, menys. Que siguin ells mateixos, que siguin naturals i que intentin parlar a la càmera si els toca gravar vídeos, com si estiguessin parlant amb ells, interactuant com si fossin al davant, pensant en les seves caretes, que és el que jo solc fer, les caretes del meus nanos de l’acadèmia. I bé, si has de parar una lliçó per dir: “Ho heu entès, nois?”, i esperes, o t’imagines que estan fent així amb el cap, bé, doncs d’aquesta manera tractes que la classe sigui una mica més dinàmica. Fer classes en línia o fer vídeos i fer classes presencials, evidentment, requereix capacitats diferents, però en el fons és el mateix: tractar d’explicar als teus alumnes allò que els vols explicar i que ho entenguin de la millor manera possible i, a partir d’aquí, acompanyar-los. El vídeo està molt bé, el podran veure un munt de cops. Després arribaran els dubtes, que per mi és allò realment important, parlar amb ells i intentar solucionar tots els problemes que tinguin en un determinat moment i que intentin, encara que tant de bo l’Administració els ajudi, com deia, aprendre al màxim possible en aquests moments i adaptar-s’hi al màxim possible per adquirir una competència digital docent que, d’altra banda, ja haurien de posseir. I s’ha demostrat que no a tots els casos era així. Dir-los també que, depenent del tipus de vídeo que hagin de gravar, hauran de plantejar estratègies diferents. No és el mateix, per exemple, el meu vídeo de la matriu inversa, que és així, una matriu inversa, la divertidíssima matriu inversa, sense cap tipus d’edició, sense cap tipus d’exemple, és molt difícil de contextualitzar, que fer un vídeo, per exemple, de palanques a Física o un vídeo d’una paràbola, d’una àrea, d’una integral a Matemàtiques. Si intenten, d’alguna manera, que allò que els ensenyen sigui significatiu, serà molt millor.

En aquest cas, evidentment, sí que hi ha un cert procés de guionització que no es basa en el fet que t’hagis d’aprendre mot a mot allò que has de dir, però sí saber en quin moment adequat posaràs un exemple d’una pel·lícula o posaràs un exemple d’una sèrie i el moment exacte en què el presentaràs. Si jo estic gravant un vídeo de palanques i descobreixo en una pel·lícula que Thor no sap agafar el martell, quan estic explicant com agafar correctament el martell, introdueixo ràpidament: “Com per exemple, Thor, que no el sap fer servir”. I en aquell moment ja sé que he de posar al vídeo un trosset de la pel·lícula on passa. Aquest procés de guionització és important per saber en quin moment donaràs pas a una notícia, a algun exemple divertit, a un tros o una imatge o un vídeo en concret. Però, més enllà d’això, com menys guió tingui el vídeo, moltíssim millor. En alguns casos sí que el guió ha de ser estricte, m’estic imaginant Història o Biologia, etcètera. Hi ha eines, jo puc posar una tauleta i fer-me un “autocue” casolà, perquè hi ha “autocues” o “teleprompters” a internet que funcionen en línia i no cal ni registrar-s’hi i que els poden anar molt bé quan la lliçó que volen explicar té un determinat pes teòric que no pots obviar. En el cas d’un vídeo de Matemàtiques, fer exactament el mateix que faries amb els teus alumnes i pensar que els tens al davant. Bàsicament, fer el mateix que has fet sempre, sense tenir por de la càmera.

Quant als alumnes, sobretot als moments com aquest en què ens trobem, a l’hora de mirar de treure el millor profit possible de l’educació en línia, que en aquests moments ens està tocant viure més que mai, el problema més gran amb què es troben és la gestió del temps. S’han de fer com més autònoms possible i, sobretot, ser molt rigorosos amb el temps que dediquen a cada assignatura, cada tema, cada lliçó, perquè aquesta és la clau perquè ho puguin aprofitar al màxim. És molt més difícil quan ets a casa sol autogestionar-te a tu mateix i no procrastinar. I ens passa a tots, adults també inclosos, és molt més difícil quan ets a casa que quan ets a l’institut, perquè el teu professor et pot marcar les pautes moltíssim més fàcilment que allò que pot fer ara. Evidentment, cal seguir les pautes que t’estiguin marcant els teus professors en línia o a distància, però a partir d’aquí… Jo ho visc amb la meva filla, a segon de batxillerat, tractar de treure la major quantitat d’hores possibles al dia i d’una manera rigorosa perquè a determinada hora estudiïs tal assignatura o tal altra o tal altra. I al principi, sobretot, esquematitzar al màxim possible, fer una composició de lloc de l’assignatura que has d’afrontar per, després, intentar insistir en aquelles lliçons que no et van bé. I és allà on trobar o buscar vídeos, exercicis o exàmens d’anys anteriors. A segon de batxillerat, és molt més clau perquè han d’afrontar o s’han de preparar sols per la selectivitat. És un problema greu per ells ara mateix, els causa molta frustració. Com abans es comencin a organitzar el temps i abans comencin a detectar quins són els temes que els costen més i menys, exigeix un procés previ, una feina prèvia de dos o tres dies, moltíssim millor. Si s’organitzen bé, són rigorosos i recorren als seus profes quan tinguin algun tipus de problema, els anirà moltíssim millor.

Però han de, per primer cop possiblement, ser autoresponsables i tractar de treure el màxim possible de la seva pròpia autonomia i estudiar tot el que puguin, també. Afortunadament, els seus profes, webs i canal de YouTube, són a la seva disposició perquè no hi hagi res que no puguin estudiar o que no puguin entendre. I que tinguin paciència també, que ens ha passat a tots, que els exàmens són difícils, però seran igual de difícils que sempre, o fins i tot més fàcils, n’estic convençut. Una cosa que em preocupa moltíssim, després dels meu vuit, nou anys fent classes a YouTube i de contactar amb alumnes de tot tipus, inclús de nacionalitats diferents, és aquesta frustració, aquesta sensació o aquest fals prejudici que les assignatures de ciències són pels alumnes més llestos o més intel·ligents i, les de lletres, pels alumnes que no ho són tant. I sempre renego d’això. I a més, és una cosa que hem d’intentar eradicar al màxim possible de la nostra societat perquè a Espanya, a dia d’avui, per exemple, sense anar més lluny, les vocacions científiques, les assignatures STEM, anomenades així, estan tenint moltíssimes menys matriculacions a la universitat, per exemple. I és una pena que en aquest país no s’estudiïn Matemàtiques o assignatures de ciències tant com, fins i tot, podria ser abans. I probablement sigui per aquest prejudici que les Matemàtiques són més difícils, que la Història és més fàcil d’estudiar i que no cal ser tan llest per aprovar. No, no hi estic d’acord. No té res a veure amb la intel·ligència. A més, el concepte d’intel·ligència, no crec en ell perquè és un concepte molt matemàtic, molt lògic i molt espacial. Hi ha molts altres tipus d’intel·ligència, probablement moltíssim més importants, com ho pot ser la intel·ligència emocional. I es poden aprovar les Matemàtiques, i m’ho diuen molts cops els meus alumnes, amb esforç, amb treball i amb sacrifici, que és una cosa que també hem d’inculcar a aquestes noves generacions, ja que probablement l’han perdut: la sensació que treballant durament gairebé poden aconseguir qualsevol cosa.

I, evidentment, dir-los també que estudiar, com quasi totes les coses a la vida, no es una cursa de 100 metres, sinó que és una carrera de fons. No pots aprendre Matemàtiques en dos dies, sinó que exigeix un procés moltíssim més prolongat en el temps. Si aconseguim insistir-los, jo per això els dic el mateix sempre a tots els meus vídeos: “Practica, practica, practica i aprovaràs”, si aconseguim insistir als nanos que, estudiant i treballant durament i practicant moltíssim, poden aprovar qualsevol assignatura, i Matemàtiques i Física més que cap altra, doncs haurem avançat moltíssim. I jo els dic sempre el mateix, i alguns cops m’acaben donant la raó, que fins i tot les Matemàtiques, per mi i per ells, fins i tot finalment acaba sent així, són més fàcils que cap altre examen d’Història o de Biologia, en què cal memoritzar moltíssim. I tant de bo no estiguessin tan compartimentades entre si les assignatures i tan dividides perquè les Matemàtiques, la Història, la Llengua, la Literatura… Tot està relacionat i, d’alguna manera, si fos així, seria inclús moltíssim més divertit estudiar. N’estic convençut.

Al canal, habitualment, rebem centenars de dubtes cada dia, hi ha un fòrum, de fet, de respostes amb què els ajudem gratuïtament a les dues pàgines web, i els dubtes pràcticament són sempre relacionats amb els seus deures, amb els seus exercicis, el exàmens que els acaben de caure, les correccions que els envien els seus professors, a vegades, fins i tot, per saber si ho tenien bé o ho tenien malament. Solen ser els dubtes més habituals. En el moment en què som ara, en què l’educació en línia ha canviat tant i s’ha apoderat del panorama educatiu, els dubtes, sobretot, recurrents són els seus deures en línia i els exàmens en línia que s’han de preparar. Hem rebut desenes de milers de comentaris de: “David, ajuda’m, si us plau, a fer l’examen virtual que tinc demà a les sis de la tarda”. Aquest dubte és recurrent, però no els podem, evidentment, ajudar amb això i sempre diem el mateix: “Posa’t les piles i veuràs com tu sol ho podràs solucionar”. Evidentment, hi ha moltíssimes preguntes amb les quals no els podem ajudar perquè surten dels nostres coneixements, els dels nostres professors i el meu propi, perquè són dubtes molt específics, d’assignatures molt específiques, en alguns graus universitaris molt alts. I no tot els dubtes els podem resoldre. N’hi ha d’altres que són més fàcils de resoldre, però és molt difícil perquè són preguntes molt de laboratori, molt pràctiques, i ens pregunten quina hauria de ser la composició del combustible del seu prototip de Fórmula 1 o com aconseguir piratejar el dron del seu veí o qualsevol cosa que se us pugui ocórrer. Ens les han preguntat totes, fins i tot quina serà la fórmula adequada per fer que s’enamori d’ell o d’ella el noi o la noia que els agrada. Ens ho pregunten absolutament tot.

Però és una de les coses més boniques del canal, que la interacció ja no només és exclusivament lectiva, dedicada a les assignatures que imparteixen, sinó que s’ha format una petita família, una petita comunitat on pràcticament caben totes les preguntes del món. L’última és si sabem fer l’equació de Fermat, una equació per la qual, aquell que aconsegueixi encertar-la, que l’aconsegueixi resoldre, tindrà un milió de dòlars, i em va proposar fer-la a mitges i repartir-nos els diners. Tampoc, tampoc podem arribar a això, ni moltíssim menys. La majoria dels comentaris, això sí, tenen a veure, sobretot, amb alumnes que s’enfronten a les PAU en un mes. Perquè, a altres nivells com primària, secundària o primer de batxillerat, fins i tot, hi ha hagut una promoció general i pràcticament tots els alumnes ja han acabat els seus exàmens o són a punt d’acabar-los. La major quantitat de comentaris, dubtes i frustracions es refereixen, precisament, a aquells que estudien segon de batxillerat. La meva filla s’hi enfronta, també ella, d’aquí res i els dic el mateix que li dic a ella: que estiguin tranquils, que pensin que tots hem estat nerviosos quan arribava aquest examen, que aquesta incertesa, o aquesta pressió o aquest estrès, l’hem passat tots. Que no creguin que és perquè som al moment en què ens trobem, que els nervis abans d’un examen són allà, tots els hem patit, sobretot a la selectivitat, i que aquest any, per més que creguin que serà molt més difícil que en anys anteriors o que tenen un hàndicap molt més greu respecte als companys que s’han presentat a la selectivitat a cursos anteriors a aquest, no ho tindran tan difícil perquè podran escollir temes o preguntes de diferents opcions o diferents models que permetran que, sobretot aquells temes que no hagin pogut fer de forma presencial, els puguin suplir amb altres temes que sí que van poder rebre.

Aleshores, dir-los que estiguin tranquils, que la selectivitat no serà més difícil que altres anys i que el que han de fer, això sí, és posar-se les piles al més aviat possible i posar-se a estudiar, i a estudiar, i a estudiar. I que intentin aprofitar els seus professors, això sí, aquests dies que queden perquè no quedi cap dubte al tinter i no hi hagi res que no puguin estudiar, encara que sigui de manera no presencial a casa seva. Ànims i força, els sortirà de meravella, n’estic convençut. I en sortiran molt sorpresos, pensant que l’examen era molt més fàcil d’allò que s’havien imaginat. Això sens dubte, n’estic segur. Més enllà dels alumnes, els professors i les famílies també estan patint a causa de tot això i, probablement, necessitin més ànims que mai. Els pares, sobretot, per gestionar la frustració que suposa que els seus fills no puguin aprofitar les classes de la mateixa manera que abans, i els professors, pràcticament per la mateixa raó. Dir-los que els intentin acompanyar i que els intentin animar i moltíssima força amb la seva feina perquè, ara mateix, és més important que mai, encara que sigui en línia. L’any que ve, a veure si l’Administració pren les mesures adequades, espero que sí. Espero que comptin amb els professors per dissenyar el curs escolar de l’any que ve i que faci que aquesta crisi o aquest confinament, d’alguna manera, tingui algun tipus de sentit i serveixi per ser millors quan comencin les classes l’any que ve i per replantejar, fins i tot, els sistema educatiu en què ens trobem immersos, tant en càrrega lectiva com en recursos, etcètera. Tant de bo, la solució, que és la fàcil i que tant de bo tinguin en compte, seria donar més recursos i no dividir els alumnes per classes, sinó contractar el doble de professors, etcètera, etcètera, etcètera. I si serveix d’alguna cosa aquesta crisi, doncs que potser sigui per això. Si arriba així, doncs haurà valgut la pena, segurament.