Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Descobreix el llibre que canviarà la teva vida

Albert Espinosa

Descobreix el llibre que canviarà la teva vida

Albert Espinosa

· Escriptor

"Vaig tenir càncer dels 14 als 24 anys i vaig perdre una cama, un pulmó i un tros de fetge, però vaig ser feliç". Albert Espinosa és escriptor, guionista, actor i director de cinema, però per sobre de tot, és algú capaç de compartir un missatge esperançador sobre el càncer infantil i juvenil. Ha venut més de tres milions de llibres en 42 països, amb títols com 'El món groc', 'El que et diré quan et torni a veure', 'El món blau. Estima el teu caos ',' Si tu mes dius vine ho deixo tot ... però diguem vine ', o el més recent' El millor d'anar és tornar '.

Amb la seva pel·lícula 'Planta 4a', dirigida per Antonio Mercero, va estar nominat al Premi Goya, i la sèrie televisiva 'Polseres vermelles', guanyadora de dos premis Emmy, va aconseguir fer viral la seva història i la dels seus companys d'hospital més enllà de les nostres fronteres, arribant a emocionar Steven Spielberg, que es va encarregar de la versió nord-americana.

"La meva mare hospitalària tenia 92 anys i era de Saragossa. Ens va agafar a tots els xavals que teníem càncer i ens va donar un crit de guerra: 'No som coixos, som collonuts!', Que ens encantava. Ella ens va ensenyar que no existeix la felicitat, sinó ser feliç cada dia. Tenia aquesta força, aquesta energia, de fer-me creure que tot era possible ". Sempre amb l'humor i la tendresa de fons, Albert Espinosa ha decidit retirar-se dels focus per dedicar el seu temps a escriure nous llibres, una sèrie i una altra pel·lícula, llegir i gaudir de la vida. Aquest és el seu llegat.


Creant oportunitats

Albert Espinosa

"Vaig tenir càncer dels 14 als 24 anys i vaig perdre una cama, un pulmó i un tros de fetge, però vaig ser feliç". Albert Espinosa és escriptor, guionista, actor i director de cinema, però per sobre de tot, és algú capaç de compartir un missatge esperançador sobre el càncer infantil i juvenil. Ha venut més de tres milions de llibres en 42 països, amb títols com 'El món groc', 'El que et diré quan et torni a veure', 'El món blau. Estima el teu caos ',' Si tu mes dius vine ho deixo tot ... però diguem vine ', o el més recent' El millor d'anar és tornar '.

Amb la seva pel·lícula 'Planta 4a', dirigida per Antonio Mercero, va estar nominat al Premi Goya, i la sèrie televisiva 'Polseres vermelles', guanyadora de dos premis Emmy, va aconseguir fer viral la seva història i la dels seus companys d'hospital més enllà de les nostres fronteres, arribant a emocionar Steven Spielberg, que es va encarregar de la versió nord-americana.

"La meva mare hospitalària tenia 92 anys i era de Saragossa. Ens va agafar a tots els xavals que teníem càncer i ens va donar un crit de guerra: 'No som coixos, som collonuts!', Que ens encantava. Ella ens va ensenyar que no existeix la felicitat, sinó ser feliç cada dia. Tenia aquesta força, aquesta energia, de fer-me creure que tot era possible ". Sempre amb l'humor i la tendresa de fons, Albert Espinosa ha decidit retirar-se dels focus per dedicar el seu temps a escriure nous llibres, una sèrie i una altra pel·lícula, llegir i gaudir de la vida. Aquest és el seu llegat.


Creant oportunitats

Transcripció

00:09
Albert Espinosa. Gràcies. Bé… Moltes gràcies per l’aplaudiment. Moltes gràcies per convidar-me aquí. Em fa molta il·lusió ser aquí. A veure si realment podem aprendre alguna cosa junts: jo de vosaltres i vosaltres de mi. A mi m’agradaria explicar-vos una cosa que em va passar de petit. Jo, com molts segurament sabeu, vaig tenir càncer dels 14 als 24 i vaig perdre una cama, un pulmó i un tros de fetge, però vaig ser feliç. I, en aquells anys, jo recordo que vaig deixar l’escola als 14 anys. I vaig tenir la gran sort d’educar-me amb la meva mare hospitalària, que era una dona de 92 anys increïble, de Saragossa. I ens va agafar a tots els nanos que teníem càncer. A tots ens faltava una cama. I ens va ensenyar un crit de guerra molt bonic: “No som coixos, com collonuts”, que ens va encantar. I el cridàvem sempre. En aquella època, a l’hospital, no teníem moto, però teníem cadira de rodes. No podíem anar a discoteques, però teníem vuit plantes. I va ser una època increïble d’educar-se amb nois amb càncer i amb aquella mare hospitalària que podíem visitar cada nit. Jo tenia els meus pares que venien al matí i a la tarda. Però les nits als hospitals, quan tens 14 anys i mai has sortit de casa, era estrany. La meva primera llar fora de casa va ser aquell hospital amb aquells set nanos amb càncer. I aquella dona es va convertir, per mi, en la meva mestra. Va ser una dona de qui mai oblidaré la força. Ella sempre deia que ens educava per ser valents a la vida, a l’amor, al sexe… I aquella dona ens explicava històries meravelloses. Ella deia que, sobretot, calia aprendre a dir “no”. En aquella època, jo no creia que pogués dir no a res. Però, mica en mica, amb els anys, vaig entendre a què es referia. Aquella dona sempre deia: “Quan creus que coneixes totes les respostes, arriba l’Univers i et canvia totes les preguntes”. I ella deia que l’Univers ens estimava molt perquè, en aquella època, ens feia canviar les nostres respostes per trobar preguntes noves. Jo em vaig educar al seu costat i ella em va ensenyar a perdre per guanyar. Ella em va dir que qualsevol pèrdua era un guany i, amb això, em va dir: “Tu no has perdut una cama, sinó que has guanyat un monyó. Tu no has perdut un pulmó, sinó que has après a saber que amb la meitat del que tens pots viure”.

02:42

I com que el fetge me’l van treure en forma d’estrella, ella em va ensenyar que ara duia un xèrif dins, d’acord? I aquella dona increïble… Vaig passar molt de temps al seu costat. I va ser una sensació que ella, amb 92 anys, tenia tota la vida que jo pensava, i els meus amics pensaven, que potser no tindríem: s’havia casat dues vegades, havia tingut 23 feines i ens semblava una persona absolutament al·lucinant. Jo recordo un dia que em va dir: “No confiïs en ningú que no tingui llibres a casa”. Jo no sabia a què es referia, però amb els anys ho he acabat entenent, oi? Ella sempre em deia que hi havia llibres curatius, llibres que et guarien, llibres que et podien ajudar a entendre la pèrdua d’un pare, d’una mare, d’un amor. Sempre parlava d’Oscar Wilde, “De profundis”. Em deia que era un llibre que servia per a tot, perquè hi podies trobar, en aquelles pàgines, el dolor màxim. Jo crec que ella em va ensenyar a estimar la manera en què em construiria el cos. Vaig tenir sort de tenir-la al costat quan em van tallar la cama. Em va dir que realment el metge podia reconstruir el monyó com volgués. I va ser molt bonic perquè realment el vaig dibuixar.

03:56

Vaig fer com un dibuix del monyó i el meu monyó és idèntic a aquell dibuix, per tant vaig poder construir el meu propi monyó. I, sobretot, em va ensenyar que sempre portés felicitat. I era una dona que deia: “No existeix la felicitat, però existeix ser feliç cada dia, oi?”. I tenia aquesta força, aquesta energia, de fer-me creure que tot era possible. Jo recordo que, quan anava amb pantalons curts pel carrer, la gent feia veure que no veia la meva cama, però, dos segons després de creuar-se amb mi, tothom es girava per mirar la cama. Però jo sempre em giro i els enxampo a tots, d’acord? I sempre els pregunto per què els fa por preguntar, oi? I la meva mare em deia que sempre fes preguntes. Em va donar una llibreta i em va dir que fes aquelles cinc preguntes bones al dia i, sobretot, que trobés cinc persones bones que em poguessin resoldre aquelles preguntes, d’acord? Sempre he anat amb aquella llibreta, amb aquelles cinc preguntes, i sempre he intentat trobar en els desconeguts els meus millors aliats. Jo, quan vaig entrar a l’hospital, la meva mare real em va dir: “No parlis amb desconeguts”. I jo li vaig dir: “Aleshores, crec que no parlaré amb ningú, mare”. I vaig confiar en els desconeguts i els desconeguts es van convertir en els meus grans aliats. Jo vaig aprendre… Les primeres lliçons en un hospital, envoltat de set nanos, dels quals en vaig perdre cinc.

05:18

I teníem un pacte de vida a l’hospital, una altra idea de la meva mare hospitalària. Ella sempre deia que podíem, en certa manera, dividir-nos les vides d’aquells que perdíem perquè es multipliquessin dins nostre. En aquells deu anys, em va tocar viure 3,7 vides, que és el que em va tocar al pacte. I, en certa manera, avui, davant de vosaltres, teniu 4,7 persones, contant-me a mi. I jo sempre duc els anhels, els desitjos, d’aquelles 3,7 persones de qui em vaig dividir les vides. Els vaig prometre que sempre tractaria de complir els seus desitjos, que sempre mantindria el nen de 14 anys, que era quan vaig perdre la cama, quan vaig començar aquella batalla de deu anys contra el càncer. I mai vaig oblidar la meva mare hospitalària. Crec que, per mi, ella tenia una força, una dolçor i un amor, i es va convertir en la meva gran mestra. I per això volia començar avui explicant-vos la història que, molts cops, els grans mestres, te’ls trobes a qualsevol lloc i, a vegades, en una habitació. En aquell cas, era la 307 d’un hospital de Barcelona, on vivia la dona que més em va cuidar, la dona que més va pensar en aquells nanos i la que va fer que ens sentíssim orgullosos de tota pèrdua i que entenguéssim que, si fas el dol suficient, tota pèrdua es converteix en un guany. Així que aquesta és la meva història d’inici. Gràcies per escoltar-me.

No existe la felicidad, existe ser feliz cada día. Albert Espinosa
Quote

“Als grans mestres te'ls trobes en qualsevol lloc, com l'habitació d'un hospital”

Albert Espinosa

06:58

Bé. El cert és que m’he emocionat massa explicant-la. No m’ho esperava, però fa temps que no parlava d’ella i jo crec que ella té molt a veure amb la meva manera de veure el món. Jo recordo el dia que em van tallar la cama. Em va dir que fes una festa de comiat de la cama, que hi convidés gent que tingués relació amb la cama… I jo tenia 14 anys i vaig pensar: “Bé, d’acord. Farem una festa”. Hi vaig convidar gent que tingués relació amb la cama. Aquella nit, vaig convidar un porter de futbol a qui havia fet 40 gols. En realitat, n’hi havia fet un, però als malalts de càncer ens deixen dir de tot. Li vaig dir 40 i em va dir que sí. Hi vaig convidar una noia amb qui havia fet peuets sota una taula a l’escola. I també hi va venir. I recordo que, l’últim ball a dues cames, el vaig fer amb la meva infermera, seguint el ritme d’una cançó que agradava molt a la meva companya d’habitació, que era “Espérame en el cielo” d’Antonio Machín, que era com ideal pel moment que se n’anava la cama. I recordo que, quan vaig fer aquell ball, després, quan em van tallar la cama, no vaig notar el fantasma, que és la sensació de notar la cama quan no la tens, perquè crec que me’n vaig acomiadar tant bé que fins i tot el fantasma se’n va anar, oi? Després, em van dir si volia donar la cama a la ciència o enterrar-la. Jo la vaig donar a la ciència, però no sé bé per què la ciència no la va voler i me la va tornar i la vaig haver d’enterrar. I això em dona l’oportunitat de dir una frase que m’encanta, perquè aquí soc l’únic que pot dir que té un peu al cementiri, oi? Perquè vaig enterrar la meva cama.

08:30

Però, com que vaig perdre la cama esquerra, també soc l’únic que pot dir que sempre em desperto amb el peu dret, oi? Això també és un dels grans avantatges, oi? I tot això neix d’una dona que creia realment i que sempre em va dir: “Els governs funcionaran bé quan un president del Govern tingui entre 14 i 16 anys o entre 90 i 92”. Diu: “Som els grans oblidats. No ens tenen en compte per moltes coses, però, d’una banda i de l’altra, quan en tens de 14 a 16 o de 90 a 92, la vida et rellisca. Ets lliure, et sents amb ganes de canviar el món, però no comptes per ells”. Jo vaig a fer moltes conferències a escoles de nens de 14 a 16 anys i els dic: “Hauríeu de ser presidents del Govern i, amb les vostres idees innocents, però boges al mateix temps, canviar aquest món”. I, a vegades, vaig a residències de gent gran i dic el mateix a la gent de 90, 92: “Presenteu-vos-hi”. Riuen molt, d’acord? Però crec que, a vegades, oblidem que aquests grups han viscut molt, d’una banda, i han viscut poc, però tenen una força i una energia brutals. Jo lamento que amb 14 anys no m’hi presentés, però us juro que, si arribo als 90, m’hi presentaré. Així que espero que em voteu, eh? I, res, que si teniu qualsevol pregunta, soc aquí. Jo, realment, contesto una cosa… Em pregunteu alguna cosa i en contestaré set. Però, bé, té relació amb aquesta sensació de divagar que m’encanta. Així que res. Endavant, pregunteu.

10:03
Mujer 1. A la teva adolescència, vas tenir experiències dures, experiències difícils, ens has explicat. Tanmateix, tu ets capaç de transmetre’ns felicitat. Et volia preguntar: què és per tu la felicitat?

10:18
Albert Espinosa. Jo, realment, visc molt el dia a dia, pensant realment aquesta mena de “Carpe Diem”, però té molta relació amb el fet que, amb 15 anys i mig, tot es va tòrcer. El meu metge em va dir que em quedava un 3% de possibilitats de viure. Em va dir que me n’anés a una illa, a Menorca, a passar l’últim mes de vida. I vaig anar a un hospital preciós de Menorca que era… L’anomenaven el Hilton de la mort. I, realment, era preciós. Era un hospital per anar-hi a morir, però també era un hospital per anar-hi a viure. Allà vaig aprendre que, si aprens a morir, aprens a viure. Vaig ser en aquell hospital amb els meus pares i sabia que em quedaven 30 dies de vida, d’acord? I, precisament allà, vaig trobar la felicitat. Hi havia molts nens, com jo, que tenien malalties terminals, però érem tots feliços. Sabíem que era la fi. Jo sabia que realment m’arribaria. Havien mort molts amics meus, però no veia la mort com una cosa trista. Tampoc ara la veig trista. El meu metge em va dir: “Quan arribis als 50, seran com els 84 d’una altra persona perquè t’han fet molta químio, molta ràdio”. A mi em van fer 400 radiografies, vaig fer 250 TACs, així que els de la primera fila estan tan radioactius com jo. I sempre vaig tenir la sensació que moriria jove, d’acord? Però no era una cosa que m’entristís. Jo vaig aprofitar aquells 30 dies al màxim, però vaig ser una mica com allò que he explicat de la cama, que me la va tornar la ciència. Quan vaig arribar al dia 30, van veure que no moria i van dir: “Aquest no… No ho sé”. I van provar un tractament alternatiu d’aquells que firmes i se’t pot caure mig cos. I va sortir bé, d’acord? Aleshores, des d’aquell 3%, em vaig adonar que, finalment, la vida t’ofereix sorpreses. Un 3% no és poc, oi?

12:12

Jo sempre he dit que he sigut un noi amb molta sort, oi? Vaig fer una sèrie que es deia “Polseres vermelles”, que era el desig d’un d’aquells nanos que va morir. Va dir: “Si algun dia algú acaba escrivint, ha d’explicar la nostra història de polseres vermelles”. Nosaltres teníem les polseres, era el nostre amulet més apreciat. I volíem fer la història perquè, en aquella època, a l’hospital no venia ningú. Jo sempre dic que el primer que perds amb el càncer són les abraçades i les carícies. La gent et fa copets a l’esquena i et diu: “Et recuperaràs, tio”. Jo sempre pensava que moriria de torticoli i d’algun cop. Però la gent no t’abraça ni t’acaricia. Aleshores, hi havia aquella sensació que, als nens amb càncer, la gent sempre se’ls imagina a la quimioteràpia i tristos. I jo vaig ser molt feliç a l’hospital perquè sabia què tenia. I jo crec que en aquesta vida, si tens una passió, un amor, que sigui correspost o no, una passió, ser fan d’algú, dedicar el teu temps a alguna cosa que t’encanti, un “hobby” o donar la vida per altra gent, o lluitar per un dolor, jo crec que, finalment, a la vida, hi ha 16 dies clau en què tot canvia. No en tinc cap dubte. Jo vaig pel meu 14è dia clau. Doncs jo crec que hi ha 16 dies clau i, després, hi ha 500 albades en què has de tractar de transformar el dolor en felicitat, per tant, jo crec molt que, cada sis anys, t’arriba un d’aquests dies clau. I jo intento estar preparat, d’acord? Quan va morir el meu pare, fa tres anys, per mi… Aquest va ser un dels dies clau pel qual duia temps preparat i em va costar molt. Jo calculo, quan perds un pare o una mare, una mitja d’un any i mig per sortir d’aquest pou. I ningú t’hi pot ajudar, perquè la gent et diu: “Recupera’t. Supera-ho”. Però això no serveix, oi? I molts cops et rescaten més els llibres o una conversa una nit amb un desconegut o amb una desconeguda, que t’obres, un groc, com els anomeno jo. Et porta a sortir d’allà, oi? I, després, el 17è dia clau, que és la teva mort, que se la passes a algú i aquest algú ha de superar aquesta tristesa, oi? Però, per mi, la felicitat sempre ha estat i ha tingut molta relació amb les cames ortopèdiques, d’acord? Jo cada… Les cames ortopèdiques, cada cinc anys, deixen de funcionar. Bé, si no us sap greu, us ensenyo la meva, perquè molt poca gent ha vist una cama ortopèdica i és molt interessant de veure. M’aixecaré. Espero que no sigui cap problema baixar les càmeres, però és molt més senzill…

14:51

Hi hauria dues possibilitats. Una és que em baixés els pantalons. Ho feia. Ho feia molt, però, últimament, a les escoles ja no convé fer-ho. L’últim cop que ho vaig fer en una escola, realment van aturar això. I és molt millor no baixar-se els pantalons en una escola. Ho recomano. I, aleshores, doncs la meva mare m’ha construït una cremallera als texans, per tant és molt més senzill. Mira, us l’ensenyo. És molt curiós perquè les cames ortopèdiques, així com els iPhones cada any Apple en treu un, les cames ortopèdiques només canvien quan hi ha una gran guerra. És així, perquè és quan hi ha molta demanda. Aleshores, el meu ortopeda, que es diu Cristo, que és perfecte, perquè molts cops ell diu: “Déu et va treure la cama, Crist te la va tornar”. Això va ser una frase perfecta. Amb el teu ortopeda tens una història d’amor, gairebé, perquè li has de confessar tots els teus mals… Doncs, la cama, la vas canviant. Jo primer les vaig dur totes: la cama mecànica, que era bastant terrible perquè torna molt de pressa. Després, durant molt de temps, vaig dur la cama hidràulica, però tenia un problema que, a vegades, perdia oli quan anaves per un carrer. I venia una senyora i et deia: “Perds oli”. És cert. Hi havia un regueró d’oli i, al final, hi era jo. Ara, ja fa temps, ja existeix la cama electrònica i només té un problema, que és que cada nit l’has de carregar. I quan vaig, com avui, a un hotel, normalment només hi ha un endoll, i he de decidir si carrego l’ordinador portàtil, el mòbil o la cama ortopèdica, oi? I, realment, cada cinc anys, la cama s’autodestrueix. Té aquesta obsolescència, per tant te l’has de canviar. Però el més bonic és que, quan et canvies la cama, i aquí ho lligo amb la teva pregunta, canvia el riure.

No existe la felicidad, existe ser feliz cada día. Albert Espinosa
16:35

Jo crec que canvia la teva manera de caminar i canvia el riure. Jo estic molt content amb aquesta última, perquè tu l’esculls. N’esculls la forma… I jo soc molt fan de la pel·lícula “Terminator”. I, aleshores, me’n vaig agafar una que té, per la part de sota, una cosa molt “Terminator” i agrada molt als nens. Jo… Molta gent es pensa que… Jo nedo cada dia 40 minuts, però nedo sense cama. Dorms sense cama, d’acord? La gent creu que dorms amb la cama, que no té cap sentit. Però la cama, la teva cama, mai es troba a més de 40 centímetres allunyada de tu. Jo recordo que anava a una piscina i em van dir que feia lleig i que se la volien endur. I jo vaig dir: “Les ulleres d’aquest senyor que es posa a nedar si que són lletges!”. Perquè em sembla increïble que es volguessin endur la meva cama, oi? Jo protesto molt, esbronco, he acabat a dos calabossos, un a Portugal i l’altre a Nova York, perquè crec que cal lluitar molt contra les injustícies. L’última vegada a Nova York va ser perquè una senyora en cadira de rodes duia, pel seu net, una bola d’aquestes de neu, d’aquestes que mous. I el de seguretat li va dir que duia més aigua de la permesa a la bola de neu, d’acord? I que l’havia de punxar o facturar. Una dona de gairebé 90 anys. Bé, jo vaig muntar un escàndol. I li vaig acabar dient, dic: “Tant de bo…”. Quan ja no ens posàvem d’acord, vaig dir: “Tant de bo, algun dia, tu acabis en cadira de rodes i et trobis un torracollons com tu demanant-te aquest favor”, d’acord? Vaig acabar directament al calabós, però us puc assegurar que érem quatre persones al calabós i va ser un dels moments més feliços de la meva vida, perquè cadascú tenia una història més absurda per la qual havia acabat allà. Jo crec que, finalment, cal discutir molt les normes. Jo soc dels que més les discuteixo. Jo crec que cal acabar amb les escales. Jo em vaig trencar el maluc fa dos anys. El mateix metge que em va dir: “Quan arribis als teus 50 anys, seran els 83 d’una altra persona”. Em va dir: “Als 46, et trencaràs el maluc”. I jo pensava: “En tinc 13, no passarà”. Als 46, em vaig trencar el maluc. Anava a veure Franco Battiato, que s’havia trencar el maluc, i vaig dir: “El vull anar a veure, com a homenatge”. I em vaig trencar el maluc anant-lo a veure. Després va ser molt bonic perquè Franco Battiato, ho vaig explicar a la ràdio, i em va trucar. I us puc assegurar que Franco Battiato, a una pregunta, respon durant hora i quart. És un home filòsof, superintens.

18:50

I trencar-se el maluc va ser la cosa més bonica que em va passar. Vaig poder passar un mes amb la meva mare. I va passar una cosa increïble, també, que és que em van posar un caragol al maluc. I jo sempre havia tingut la sensació que em faltava quelcom, un bull, així que em vaig equilibrar, oi? I sempre vaig tenir la sensació que el mes que vaig passar en cadira de rodes vaig aprendre molt. Hi havia una noia que vaig conèixer que va en cadira de rodes des de fa 30 anys. I ella em va ensenyar una frase que em va dir: “Hi entrem tots o no hi entra ningú. No hi hauria d’haver escales en aquest món, oi?”. I, des d’aquell dia, no he anat a cap lloc on hi hagués escales. M’he canviat de gimnàs, on hi havia escales, no vaig a restaurants on hi ha escales… I crec molt que hi entrem tots o no hi entra ningú. I ella em va explicar que anava en cadira de rodes i que sempre anava a l’alçada dels culs, oi? I diu: “Hi ha un o dos culs que valen la pena, però la majoria no la valen, d’acord?”. I jo ho vaig descobrir, oi? I, realment, tens aquesta sensació de veure el món des d’una altra perspectiva, oi? I trencar-se el maluc és una cosa que recomano a molta gent. Et situa a una altra alçada, t’adones de qui t’estima i qui no a l’instant i, sobretot, tens molta felicitat. I ja sé que m’he aixecat per ensenyar-vos la cama. I us l’ensenyo. És… Per mi, és una de les coses més boniques. I, molts cos, quan vaig a la piscina, em trec la cama, venen els nens, volen veure la cama i sempre venen els pares i diuen: “No molestis el senyor coix”. Que m’agrada molt, això de “senyor coix”, em dona pedigrí. Però jo ensenyo la cama als nens, els dic com és, els explico quant costa una cama. Costa 45.000 euros i dura cinc anys. I, quan nedo, sempre els veig rondant la cama i dic: “Què feu?”. I diuen: “Vigilem el teu Porsche perquè no te’l robin”. I jo crec que, al capdavall, ho entenen tot.

20:40

Bé, us l’ensenyo. Espero que us agradi. Però, bé, és molt… Jo crec que és molt bonica. És molt maca i, sobretot, m’agrada molt que, quan em vaig trencar el maluc, durant els tres anys el meu metge em va dir: “No has d’oblidar que no has de caure durant tres anys”. I dic: “Com ho he d’oblidar?”. “Duu una sabata de cada color”. Així que, durant tres anys, vaig de dos colors. I a la gent li sembla estrany, però dic: “No, és per no oblidar que no he de caure”. Us asseguro que no he caigut, així que ha funcionat. Bé, espero que us hagi agradat la cama. Bé, no us he mentit. Preguntes una cosa i en contesto deu.

21:33
Hombre 1. Hola, Albert. Tu que vas estudiar a l’escola d’un hospital, et volia preguntar com és estudiar allà i quin va ser el major aprenentatge que et vas endur de l’experiència.

21:44
Albert Espinosa. Bé, jo crec que, quan vaig entrar a l’hospital… És clar, jo era un noi que vivia pel futbol. Jo jugava als juvenils del Barça, era porter… La meva vida era el futbol. Jo sempre dic que era igual de bo que Messi perquè ningú ho pot demostrar ja. I, per mi, el futbol ho era tot, oi? Però jo, que cada any vaig a veure moltíssims nens, als quals tallen la cama o el braç, no difereixen molt els somnis a aquesta edat, als 12 o 13. El futbol, el ball… Moltes coses et canvien, oi? Jo era un nen que treia notes molt dolentes i el càncer em va fer molt llest, perquè realment m’ho aprovaven tot amb excel·lents perquè pensaven: “No, la dinyarà. Tant és la nota que li posem”. Per tant, em van pujar molt l’autoestima. Després se’m va ocórrer la idea brillant de fer Enginyeria Industrial perquè vaig pensar: “Soc un crac”. Me la vaig treure. Soc enginyer industrial superior químic. Em va costar molt, però, també, va passar una cosa meravellosa. Allà vaig trobar el teatre. Vaig entrar a Enginyeria Industrial i hi ha gent com: Mr. Bean és enginyer industrial, l’actor Donald Sutherland, Pompeu Fabra… I, realment, l’enginyeria industrial, el càlcul, l’àlgebra, s’acaben semblant molt a les arts. A Enginyeria Industrial, hi havia el club de cinema més antic, el teatre que duia més anys… I, realment, la gent em pregunta: “Com dedicar-se a tot això?”. I dic: “Fes Enginyeria Industrial i trenca’t el maluc, també. Les dues coses funcionen per canviar-te la vida”.

23:06

Realment, jo mai sé on pots trobar la millor lliçó. Jo la vaig trobar a Enginyeria, on vaig trobar la meva professió. Fent la tercera obra de teatre a Enginyeria, va passar el director d’una televisió, em va veure i em va dir: “Vols entrar a escriure guions?”. I va ser així de senzill. Jo he tingut molta sort a la vida, de ser al lloc adequat on, realment, la meva vida vira. Jo crec que Enginyeria Industrial et dona un cervell interessant perquè, realment, et serveix per tot: entens les preguntes, les respostes… Entens moltes coses. Pots arribar a parlar amb molta gent diferent. I van ser uns nou anys molt bonics fent Enginyeria Industrial. Però sí que, quan vaig entrar a Enginyeria, vaig descobrir que m’havien inflat les notes, d’acord? No tenia la intel·ligència que creia, però, realment, vaig gaudir molt a l’hospital, aprenent de tota aquella gent. Jo sempre recordo el meu metge, que em va operar, el metge que em va tallar la cama… Era un home que, quan hi vaig entrar, em va preguntar quina edat tenia, i quan li vaig dir: “Tretze”, em va explicar que, a partir dels deu, m’ho explicaria tot: allò bo, allò dolent, que podia morir, els efectes de la químio… Va ser un paio que em semblava molt intens. Era un metge molt potent, molt dur.

24:28

I, aquell home, jo crec que em va ensenyar les grans lliçons de la meva vida. Em va ensenyar a acceptar tot allò que vingués. I em va ensenyar, sobretot, a entendre la malaltia que tenia. Jo crec que el càncer és una malaltia molt sàvia, perquè acabes aprenent tu i acaba aprenent tota la teva família. És una malaltia coral, si la té una persona, la té tota la seva família, d’acord? I, aquell home, jo recordo que, quan va morir, vaig anar al seu enterrament. I recordo que la seva dona em va dir: “Has de venir a una habitació que ell té”. I vaig anar a aquella habitació. I ell sempre deia: “Sempre us en quedarà el fantasma”. Allò que us he explicat de notar la cama quan no la tens. Només tinc el polze. El noto sempre. El polze sé on és. És el meu fantasmet i m’encanta perquè em recorda que tinc aquell tros de cama. Però la seva dona em va ensenyar que el meu metge, que tallava tantes cames i braços, també tenia la seva habitació de fantasma. Ell ens seguia. Tenia retalls de diari. I, per ells, nosaltres érem els seus fantasmes, la part viva que quedava d’allò que ell havia tallat, érem els seus fantasmes vivents. Era un home increïble que em va ensenyar que sempre calia demanar allò que necessitaves.

25:45

Ell em deia: “La gent no sap què necessites”. I jo, molts cops, escric a gent i li dic: “Mira, t’he d’explicar una cosa que necessito. I necessito això”. Jo crec que la gent és molt difícil que entengui què necessites i la gent no sap demanar què necessita. Jo us puc assegurar que, el 99% de vegades que demano a algú allò que necessito, ho aconsegueixo. Aquest home, aquest metge increïble, em deia: “No t’oblidis de preguntar totes les teves pors. Les pors són dubtes no resolts. No deixis de preguntar-ho. No tinguis cap por”. I, sobretot, em va regalar la frase més bonica. Em va dir: “Estima el teu caos. El teu caos és la teva diferència. El teu caos és el que et fa únic”. I ell em deia sempre: “Estima el teu caos”. Jo vaig treure un llibre fa temps que s’anomena “El món blau, estima el teu caos”. I, per mi, estimar el teu caos és estimar la teva diferència.Jo crec que l’odi neix, ell deia, jo hi estic molt d’acord, l’odi neix quan no pots manipular algú. Si no pots manipular algú, l’acabes odiant. I, per mi, la gent, molts cops, odia les diferències. Jo… La meva mare hospitalària em va ensenyar a ser valent a la vida, a l’amor i al sexe. I, per mi, qualsevol persona que esculli, a través del sexe, de la vida o de l’amor, és una decisió per mi, no existeix aquesta diferència, d’acord? Aleshores, crec que la gent que odia les diferències o es posen nerviosos per certes coses… A mi m’ha passat molt, d’acord? Realment, amb la cama ortopèdica, hi ha molta gent que es posa nerviosa. Els molesta veure-la. Em sembla absolutament increïble. Jo m’hi encaro perquè crec que és important no esbroncar, sinó discutir. Crec que és molt important poder discutir, donar el teu punt de vista. Que vegin i afrontin que existeix una altra realitat que aquella que vius. Jo crec que hi ha una diferència. A mi no m’importa que em mirin pel carrer. La diferència és com mires, no que et mirin. Jo també miro. Quan veig un noi sense braç, em sembla molt interessant.

27:42

Però el miro amb allò que deia Antonio Mercero, que va ser un director increïble, preciós, un gran amic, que amb l’Alzheimer ens va oblidar, però mai el vam oblidar. I era un paio amb molt d’humor. Quan, finalment, l’Alzheimer ja li arribava, jo recordo que anava a bars amb ell i demanàvem croquetes i no sé quantes coses. Quan marxàvem, sempre se n’anava sense pagar i jo li deia: “Antonio, que no hem pagat”. I deia: “Ja, però creuen que tinc Alzheimer”. I jo… A mi m’entusiasmava la seva felicitat. I vam marxar tres cops sense pagar i ningú deia res, oi? I té relació amb això, oi? La manera de mirar, oi? Aleshores, jo no crec que pugui fer pena. Però, és clar, com que a la gent li fas pena… Jo mai faig cap cua a l’aeroport, ensenyo la cama i els fas molta pena. Dic: “Doncs d’acord”. Jo me n’aprofito. Jo recordo, quan era en un vol, que jo sempre em poso a la fila d’emergència, però hi ha una cama que és molt més gran que l’altra. No es veu, perquè faig trucs, però n’hi ha una que és molt més gran. I un dia va venir, que havia anat a “El Hormiguero”, i em va dir una noia: “Tu no pots anar a la fila d’emergència perquè, si tu trigues a aixecar-te, trigaràs molt a sortir si hi ha un accident”. I dic: “Ah, d’acord. I on he d’anar?”. I em diu: “A l’última fila de l’avió”. Dic: “Però a veure si ho entenc. Jo soc superlento, si hi ha un accident, com em salvaré?”. I em va dir una frase que mai oblidaré, em va dir: “És que algú s’ha de sacrificar per la resta del passatge”. Jo li vaig explicar la meva vida i dic: “Jo m’he sacrificat ja molt, eh?”. I no em vaig moure.

29:17

I jo crec que part d’aquestes lliçons tenen relació amb aquell home, aquell home metge que em va ensenyar que calia ser feliç cada dia, que calia preguntar molt i, sobretot, que calia tenir la sensació d’acceptar el que t’arriba en aquest món, d’acord? Per mi, la vida sempre et copeja, però mai et noqueja. No en tinc cap dubte. La vida sempre et copejarà i, si no estàs preparat perquè et copegi, viuràs malament en aquest món. Per mi, que et passin coses tristes et porta mil coses alegres. El que passa és que, des de petit, no hi ha classes sobre pèrdues amoroses, no hi ha classes sobre pèrdues físiques, ni tan sols hi ha classes per entendre el món dels sentiments. No hi ha cap tipus de classes, realment, en una escola, que t’ajudin a entendre les emocions i el dolor. I crec que les emocions i el dolor és l’únic que et cal. Sempre hi ha eleccions i, quan hi ha eleccions… Parlen molt d’economia, parlen molt de molts temes relacionats amb la feina, però em pregunto per què mai parlen del dolor, com aconseguir que els seus ciutadans tinguin menys dolor. A mi m’interessa més com aconseguir que no… Que, en certa manera, la gent no pateixi per una llista d’espera, no per la llista d’espera, sinó pel dolor i l’angoixa que produeix.

30:41

O, quan ets gran, que algú decideixi que has d’anar a una residència, oi? Algú que, potser tenen diners, els fills, però decideixen: “No, és molt millor que vagin a una residència. Hi estaran molt millor cuidats”. És a dir, el dolor que provoca deixar casa teva o el dolor del “bullying”. Jo penso que mai entenc que la gent no es bolqui a aconseguir que no existeixi el “bullying”. Tots hem anat a l’escola i hem conegut tres casos de “bullying”. I els que el coneixen són els mateixos… Gent que no són els que cometen el “bullying” ni els que el fan. Jo soc molt partidari que els menors que cometen “bullying”, els pares dels menors tinguin responsabilitat penal. Crec que, el dia que els pares dels nens que fan “bullying” vagin a la presó, cuidaran els seus fills d’una altra manera i els educaran. Mai he conegut un nen que, després de conèixer el pare del nen amb “bullying”, el pare no faci més “bullying” que el nen. Mai. Vaig a moltes escoles i jo sempre tinc la sensació que, si portes un nen, tens la responsabilitat d’educar-lo en uns valors perquè no cometi “bullying”, d’acord? Aleshores, els meus tres temes, que són el “bullying”, la salut i la gent gran, per mi és el més important i el que més escolto, oi? I si algun dia, com us he dit, arribo als 91 o 92, serà el meu triumvirat de la meva campanya. Però, bé, no hi confio gaire. Jo, realment… Ara he publicat el meu novè llibre i, d’aquí als 50, publicaré tres llibres més, una sèrie, una pel·li… Jo em retiro als 50. Aquell home em va dir: “Als 50, retira’t. Pensa el somni més estimat que vols i, potser, vius aquests quatre anys que em va pronosticar o potser vius més. Però fes-ho”.

32:26

I fins als 46 no ho vaig decidir. Però, a partir de la fractura de maluc, vaig pensar: “Aquell home és un savi”. I ja ho tinc tot empaquetat fins als 50. I tinc la sensació de gaudir molt d’un somni, que no us explicaré, però que és el somni que tenia sempre amb 14 anys i que em pot durar 4 o 24 anys, però el gaudiré molt.

32:57

No sé què té aquesta sala, perquè us estic explicant coses que mai he explicat a ningú, eh? Però em sento com còmode, i res. Després ja ells, si han d’editar que editin i ens tallin els moments emocionals. I si no, que posin una cartel·la: “L’Albert, als 92, s’hi presenta. Que tremoli tothom”.

No existe la felicidad, existe ser feliz cada día. Albert Espinosa
Quote

“No oblidis preguntar tots els teus pors: les pors són dubtes no resolts”

Albert Espinosa

33:18
Hombre 2. Hola, Albert. Mitjançant el teu blog, sovint recomanes els llibres i les pel·lícules que a tu més t’han agradat. M’agradaria que ens comentessis i ens aclarissis el tema de les constel·lacions de lectors i per què insisteixes en la idea que cal tenir amics amb llibres. Gràcies.

33:46
Albert Espinosa. Bé, jo crec que això dels llibres, sí que us recomano el meu. L’últim, “El millor d’anar és tornar”, perquè és l’últim, l’aprecio molt. Passa en un futur, d’aquí molts anys, el 2073, de quan jo tindria 100 anys, i m’imagino com és el món d’aquí 100 anys, en aquest cas, a Barcelona. I és un llibre molt bonic, d’acord? És un futur diferent en què existeix el karma artificial. Jo crec molt en el karma. Jo crec que, si fas alguna cosa malament, t’arribarà tard o d’hora, però hi ha gent amb molta sort que… Jo en conec tres que han fet coses molt dolentes en aquest món i cada dia els va millor, oi? Aleshores, jo… La meva mare hospitalària sempre parlava d’aquest karma artificial i deia: “Tant de bo quan arribi als 100 anys, l’estat o el món em regali l’oportunitat d’escollir tres persones a les quals porgar d’aquest món”. I part dels llibres té relació amb aquesta dona que us he explicat, oi? Ella em deia que existeixen els llibres tireta, llibres que et guareixen en un moment determinat. Fa poc, m’ha explicat una noia que el seu metge li va receptar “El món groc”, el meu llibre. En una recepta, li va escriure: “Llegir el llibre ‘El món groc’”. Era per aquí… Però m’ha semblat una cosa absolutament bonica i ho he d’agrair a aquest metge. Li diré que en faci moltes més, que això va bé. Però a mi els llibres sempre m’han guarit, d’acord?

35:07

Fa poc… Jo m’enganxo molt a la gent gran. Em sembla molt interessant, d’acord? Anava en avió a París i hi havia un home de 94 anys i em va dir, quan ens trobàvem a punt d’aterrar, em diu: “Ara veuràs la constel·lació de lectors”. I, finalment, quan aterres et diuen allò de: “Ara apagarem els llums per atenuar l’aterratge”. I, de sobte, es van encendre quatre llums sobre els seients. Eren les quatre úniques persones entre les 200 que hi havia que llegien, oi? I aquells llums formaven una mena de constel·lació de lectors, oi? Jo crec que llegir… Jo no llegia amb 13 anys ni amb 15. Però crec que hi ha un moment en què descobreixes que els llibres et canvien, oi? A mi, els llibres, “De profundis”, d’Oscar Wilde. Em sembla superb, oi? Em… Crec que qualsevol dolor emocional de pèrdua de parella, de pèrdua d’amor, de sentiments… Llegeixes Oscar Wilde i comprens el dolor en la seva escala més alta. Paco Umbral va perdre un fill, quatre anys o cinc anys tenia el nen. I, quan llegeixes “Mortal i rosa”, que és un llibre que parla de la mort del seu fill, oi? Entens per què Paco Umbral era com era, quin dolor suportava. Però també sap explicar, a la perfecció, com és possible superar el dolor de la pèrdua d’un fill o, com a mínim, transformar-lo, oi? Crec que, a vegades, allò bo que tenen els grans escriptors, com Umbral, com Wilde, és que aconsegueixen una cosa tan bonica com expressar el seu dolor a les pàgines. A vegades, és el que més costa, oi? Expressar el teu dolor a les pàgines. Jo, moltes vegades, quan algú té una pèrdua, li dic: “Digue’m què has perdut i et recomanaré el llibre ideal que t’ajudarà, no a superar-ho, però sí a encaminar-te a entendre el teu dolor”.

37:00

En aquesta vida, hi ha coses que et fan feliç, però les coses que et fan feliç t’ajudaran quan et vinguin els moments tristos. És una barreja. Jo sempre dic: “És una vida que acaba amb la mort”. No, no acaba: “¡Ostres!”, amb una superfesta. Aleshores, crec que, si aprens a morir, aprens a viure, oi? Aleshores, jo crec que cada llibre et supura una veritat. Ja sigui un llibre d’entreteniment com un llibre d’emocions, d’acord? Però jo tinc els meus quatre o cinc llibres que mai oblido. Jo crec que tenen aquesta força de l’energia dels lectors. Jo crec molt en el fet de llegir, però, en altres èpoques, creia molt poc en llegir. I la gent em deia: “Has de llegir més”. Jo crec que mai s’ha d’obligar la gent a llegir. Jo vaig molt a escoles i em diuen: “Digue’ls que llegeixin”. Dic: “És absurd, oi?”. Llegiran quan vulguin llegir i quan necessitin paraules d’altres per guarir-se. Amb 14 anys, normalment, necessites trobar un altre tipus de paraules, un altre tipus d’emoció, oi? Aleshores, crec que no s’ha d’obligar la gent a llegir. La gent ha de trobar els seus llibres, oi? I crec que no es pot obligar la gent a llegir, hi arribarà quan ho desitgi.

38:14
Mujer 2. Fa anys vas dir que… Bé, vas definir l’amor com un joc d’escacs. I deies que cada figura… És a dir, que nosaltres estimem com cada figura del joc. Voldria saber si seguies tenint una mica el mateix concepte o com definiries actualment l’amor.

38:23
Albert Espinosa. Sí. Jo, molts cops, considero que moltes de les coses que explico, les vaig aprendre en aquell hospital, d’acord? En aquell hospital vaig tenir, també, un pare hospitalari. Era un home molt… És clar, vaig ser a deu hospitals i sempre ho resumeixo en una figura. A vegades, el meu pare hospitalari és la suma de deu pares hospitalaris. Però aquell home tenia un concepte de l’amor que m’agradava. A ell li agradaven molt els escacs i deia que estimar és com els escacs. Ell em va ensenyar que hi havia gent que estimava amb moviments molt ràpids, tipus la torre, els alfils. Després, hi havia gent que em deia que estimava amb moviments molt bojos, com els cavalls, oi? Que és imprevisible el que fa. I, després, em deia que hi havia molta gent que estimava com els peons, d’acord? Que el seu màxim moviment a l’amor era un petit pas cap endavant i que tenia una manera d’estimar molt lenta, però que podia arribar a la fi del taulell i convertir-se en una altra figura, oi? I estimar d’una manera diferent. Em va semblar una manera molt bonica de pensar en l’amor. Jo crec que cadascú té les seves maneres, els seus moviments. Part d’aquesta veritat, crec que aquell home la tenia. Aquell home era una mena de cavall. Estimava d’una manera molt estranya, tenia una relació molt curiosa amb la seva dona. Però crec que, per mi, va ser un gran… Vaig tenir una gran proximitat amb ell. Ell sempre em deia una cosa que no oblidaré. Em deia: “A vegades, ser en un hospital, allò que per uns pot ser una desgràcia, per d’altres pot ser una benedicció”. Em parlava d’un noi que hi havia a l’hospital, que hi havia arribat pocs mesos després d’arribar jo. I aquell noi estava superfeliç de ser a l’hospital. Jo no he vist un paio tan feliç. Es deia Guillermo i, com que no tenia cabell, ell mateix… Bé, ell va decidir anomenar-se Pèsol, d’acord? Era molt graciós. I jo li deia: “Tio, no et pots dir Pèsol, això sembla gairebé…”.

40:27

Però ell deia: “No, m’agrada, perquè necessito un nom nou”. I, per tothom, va ser en Pèsol. En Pèsol va morir després de cinc anys, però aquells cinc anys va ser molt feliç. I jo un dia li vaig preguntar, dic: “Tio, tens 12 anys. Com pot ser que siguis tan feliç a l’hospital? Com pot ser que mai demanis permisos de cap de setmana per marxar de l’hospital”, no? I, de sobte, em va explicar la història més brutal que jo he sentit a la vida, d’acord? I era que, a casa seva, el seu pare el pegava. Rebia maltractaments, gairebé com a la història del nen de “El Bola”. Per tant, per ell, que li detectessin un càncer va ser com la benedicció més gran del món. Es va lliurar de tots els maltractaments que existien. Va aconseguir una casa nova, uns amics nous, es va canviar el nom. I, de sobte, ell sempre em deia: “El càncer m’ha salvat del dolor, perquè això no és dolor, això és felicitat”. Va ser una història tan bonica que mai la vaig posar enlloc. Crec que mai l’havia explicat. Però crec que és perquè vaig sentir que era una cosa tan personal, tan bonica, tan d’en Pèsol, tan d’energia que supurava… Jo, durant 24 anys, vaig pensar: “Un dia he d’anar a veure el pare d’en Pèsol”, d’acord? Hi he d’anar i dir-li: “Tio, no es pot ser tan cabró. No es pot haver sigut així, no pot ser que a algú el càncer li torni tanta felicitat, quan hauria de ser com tothom, oi? Una barreja”. I sí. Hi vaig anar i em vaig quedar molt a gust. Durant una hora i mitja li vaig dir de tot.

42:05

Aquell pare hospitalari del qual us parlava em va ensenyar que cal ser “volejador”. Ell estimava molt els escacs i el tennis. I ell sempre em deia: “Cal fer una volea davant…”. Fer una volea és, al tennis, abans que la pilota toqui el terra, cal copejar-la amb la raqueta. I ell deia: “Has de ser ‘volejador’ de vida. Quan vegis una injustícia, no et quedis quiet. No pensis en tu. Has d’aprofitar aquesta energia que et dona el món per fer una volea”. I molt poca gent ho fa. La gent no vol ficar-se en embolics, la gent opina: “Bé, jo… A veure si realment en surto perjudicat”. Però crec que cal fer volees, oi? Vaig tardar a fer la volea amb això d’en Pèsol perquè ell em va demanar que no ho fes mai. Però, és clar, jo crec que, quan passen 24 anys, les promeses cal rebentar-les. I em vaig quedar molt a gust. Quan veus com un nen de 12 anys perd el somriure o t’ensenya el braç i hi ha, no ho sé, 25 o 40 marques de cigarrets, és una cosa que és impossible d’esborrar de la ment. I aquí no hi ha la possibilitat d’una excusa, oi? Jo crec que, finalment, no és ser més bo o dolent, sinó que jo sempre ho defineixo amb creure o no creure en aquest món. Perquè tot depèn de si creus o no creus en aquest món, no hi ha més. Jo crec en aquest món. Jo crec que la gent és bona. Jo confio en les persones, confio en els desconeguts, però hi ha gent, a qui alguna cosa ha infligit, que s’ha tornat egoista i, sobretot, s’ha tornat fosca. I, aquesta foscor, crec que intenten aconseguir que la gent hi torni, d’acord?

43:43

Hi ha gent experta a destrossar els teus somnis. Jo crec molt en la frase de: “Si creus en els somnis, ells es creuran”. Que el creure i el crear són a una lletra de distància. I, a aquesta gent, jo crec que cal, simplement, fer-li una volea i ignorar-la, oi? A mi, molts cops, em ve gent i em diu: “Tio, tu per què fas servir el càncer per vendre llibres?”. Em va semblar molt graciosa aquesta expressió. Dic: “Jo no faig servir el càncer per vendre llibres. Jo he tingut càncer i ho explico perquè crec que pot millorar la societat”. I em diu gent: “Jo sempre t’escolto i expliques les mateixes històries”. I jo sempre els dic: “Amb 15 anys, un psicòleg d’hospital molt bo em va dir: ‘Agafa un 15% de les teves anècdotes, si les vols explicar, i sempre explica aquest 15%. I l’altre 75… 85…’”. Ja us he dit que em van posar molt bones notes. “L’altre 85, guarda’l per tu. Aparta’l. Diferencia l’Albert que explica històries de l’Albert que va passar el càncer”. Antonio Mercero sempre deia una frase que deia: “Hi ha els deu terroristes més buscats i els deu ‘tendristes’ més buscats. Fer tendresa és un delicte”. Jo tinc una amiga francesa que parlava malament el castellà i, un dia, en comptes de demanar 400 grams de vedella, va demanar 400 grams de tendresa. I jo vaig pensar: “Tant de bo venguessin tendresa”, oi? Perquè jo crec que és la cosa més meravellosa. Jo, pel·lícules com “Compta amb mi”, “Stand by me”, “El club dels poetes morts” o “Good Will Hunting”… Em va canviar la vida. Són llibres que també són guaridors, els pots veure centenars de vegades.

45:21

“El club dels poetes morts” és d’aquelles pel·lis que m’enxampa amb 22 anys, que és l’edat ideal, però et canvien la vida. Jo crec que hi ha pintures absolutament precioses. “La vida” de Picasso, si la podeu veure, explica els quatre tipus d’amor. Va ser el darrer de la seva època blava i jo em vaig quedar entusiasmat. L’he seguit per mig món. La meva il·lusió era anar a veure “La vida” de Picasso. És a Cleveland. I tenia el meu viatge al cap: “Aniré a Cleveland, veuré ‘La vida’ de Picasso…”. I, quan faltaven tres mesos per fer aquell viatge, porten “La vida” de Picasso a Barcelona. I res, vaig anar cada dia a veure “La vida” de Picasso. Em va semblar com una comunicació preciosa, m’il·luminava el món. Després, vaig anar a França i, de sobte, van dur “La vida” de Picasso a França durant un mes, d’acord? I penso: “Aquesta pintura em segueix a mi. No vol que jo vagi a Cleveland. No sé per què, però no és el meu destí anar-hi”. I jo crec que pel·lícules, músiques, cançons… Hi ha una cançó de dos rapers, que es diuen Ayax y Prok, que tenen una cançó que es diu “Reproches” que em sembla guaridora. I crec que, part d’això, té relació amb la vida, crec, com un premi, oi? Jo als 14 anys era a punt de morir. Em van donar aquells 30 dies i sempre he cregut que visc temps extra, d’acord?

46:40

Aleshores, morir és una cosa que us puc assegurar que em ve de gust. Pot sonar estrany, però em ve de gust. M’agradaria morir un divendres, perquè els divendres sempre em passen coses fantàstiques. I, com a mínim, a les notícies, sortiré en bon lloc. No serà un dissabte i un diumenge, que no em veuran. La gent podrà venir a l’enterrament, si hi vol venir, perquè caurà en dissabte i diumenge… Una mica pensant en la gent. Crec que un divendres és un dia ideal. No fots gaire a ningú i és perfecte, oi? I, també, m’imagino la manera de morir i la sensació de la gent que m’agradaria tenir al voltant. I la gent ho veu tètric. Però jo ho penso i el que és tètric per mi és que la gent parla de viatges que no farà, d’amors que potser no aconsegueix, de somnis que ni tan sols es planteja fer. I morir, que és una cosa que fem, ens agafa com de sorpresa: “Va morir, va tenir un ictus i va morir”. I jo penso: “No, si morir ja estava previst. El problema és el dia, l’horari…”. I sempre em sembla molt bonic fer una llista de les coses que vols fer i aconseguir. Jo en tinc dues que me les he guardat molt de temps i que tinc ganes d’aconseguir fer-les.

47:45
Mujer 3. En un llibre teu, “El que et diré quan et torni a veure”, dius que la intel·ligència és un do i que la bondat és una elecció. Els nens tenen les dues. La meva pregunta és: creus que a mesura que creixem, quan ens fem adults, es perden?

48:08
Albert Espinosa. “El que et diré quan et torni a veure” va ser un llibre que vaig fer sobre el meu pare, d’acord? Com us he comentat, vaig trigar un any i mig a superar la… Jo recordo quan va morir el meu pare. El meu pare era un paio molt divertit i va passar un mes i mig a l’UVI. Ell va morir. I el dia que va morir, just quan va morir, jo li vaig fer una foto quan ja era mort, allà, a l’UVI, i li van treure els cables. Perquè vaig pensar: “No vull oblidar el seu rostre mort”. Vull dir que no és una cosa que em vulgui esforçar gens a recordar. Sé que ho recordaré, però no volia esforçar-me a recordar-ho. És una foto que miro un cop l’any i, quan la veig, de sobte, és màgica, em torna tota la felicitat del meu pare. El meu pare hi segueix sent. Sembla que estigui dormint. Hi segueix sent. La gent se’n va molt temps després, oi? I sempre recordaré que el meu pare… Us he parlat de moltes frases de pares hospitalaris i mares hospitalàries. La gent em diu: “Per què no parles del teu pare o la teva mare?”. Jo sempre dic: “El meu psicòleg, aquell que, amb 15 anys, em va dir: ‘Les del teu pare i la teva mare, guarda-te-les per tu. Parla del teu pare i la teva mare hospitalaris’”. Però aquesta frase d’”El que et diré…” és del meu pare, d’acord? De: “La bondat és una elecció. La intel·ligència és un do”. Jo crec molt que la gent té la intel·ligència que té, però jo estimo la gent que és superllesta i la gent que no és tan llesta perquè, a vegades, és molt més llesta en altres coses. Però la bondat sí que és una elecció. En aquesta vida, és tan fàcil no ser… No tenir aquesta bondat. És tan fàcil pensar en si mateix. És que és molt fàcil, perquè la vida t’ho posa fàcil, oi? Però mai oblidaré el meu pare. Jo crec que una de les coses més boniques de perdre el meu pare és que cada any que m’apropo més a la seva edat el comprenc millor. I una de les coses que més trobo a faltar és que jo discutia molt amb el meu pare. I era… Mai he trobat algú que sigui tan bo discutint o amb qui m’importi tant discutir, d’acord?

50:08

I, a vegades, trobo que em falta un ‘espàrring’ a la seva alçada, oi? Ell era… Feia moltes llistes. A l’últim llibre, “El millor d’anar és tornar”, parlo d’una persona que feia moltes llistes de pros i contres, oi? Ell em deia que sempre hi havia pros i contres i m’agradaven molt aquells pros i contres. Ell feia les llistes, les guardava… I un dia vaig pensar: “Quan mori, vull tenir totes les seves llistes de pros i contres”. Però era un ésser molt intel·ligent, el meu pare. I, abans de morir, quan ja va saber que anava a l’hospital, ho va triturar tot. Tot, la seva vida, tots els seus diaris. Els va triturar. Em va demanar que comprés una trituradora per Amazon i jo dic: “Per què vol una trituradora, aquest home?”. Després ho vaig descobrir. Ho va triturar tot. Ho va posar en un coixí i em va regalar aquell coixí. Em va dir: “En aquest coixí, quan dormis, hi ha totes les meves preocupacions que absorbiran totes les teves preocupacions”. I us puc assegurar que, algun dia, quan mori, trituraré tot el que tingui i el regalaré a la persona que més estimo, aquell coixí, perquè les meves preocupacions absorbeixin les seves preocupacions.

No existe la felicidad, existe ser feliz cada día. Albert Espinosa
51:32
Hombre 3. Hi ha una cosa molt bonica, que per mi és molt bonica i que crec que has creat, que, en gran manera, és gràcies a tu, òbviament. Que és que, a dia d’avui, els nens que lluiten contra el càncer i coneixen la teva història creuen que els herois no tenen capa, sinó polseres vermelles. I la meva pregunta és: qui són els herois per tu?

51:45
Albert Espinosa. Bé, jo crec que he parlat poc de “Polseres vermelles”, però per mi va ser el projecte més important, d’acord? Com us he dit, teníem aquells pactes de vida, de viure la vida d’altres… I també hi havia llistes. Entre elles, sempre sortia explicar la història per millorar-la, perquè no féssim pena a la gent, perquè, realment, acabi existint una planta d’adolescents amb càncer, perquè ser adolescent és complicat. Jo vaig ser un nen, un adolescent i un adult. Ser adolescent és complicat. Hi hauria d’haver plantes d’adolescents. Però, sobretot, canviar la idea, oi? Jo sempre veia la mateixa imatge del nen amb la químio en un hospital, trist. I vaig pensar a fer una sèrie sobre nens alegres, com érem nosaltres, com els Polseres vermelles. Va ser difícil arribar-hi. Per començar, va ser una obra de teatre que s’anomenava “Los Pelones”. Jo feia de malalt de càncer. I, quan dúiem deu sessions i anava molt bé l’obra de teatre a Barcelona, un dia hi van venir els meus pares i em van dir una cosa tan senzilla com: “Ens costa veure’t en un escenari fent el que has fet durant deu anys”. I vaig dir: “Què faig? Segueixo o els faig cas?”. I vaig pensar que era molt dolorós per ells imaginar-me cada nit fent el paper de Lleó, en aquell moment, del nen amb càncer, encara que ho fes amb 24 anys. Vaig deixar l’obra de teatre. Vaig conèixer l’ésser més meravellós del món, que és Antonio Mercero. Li vaig passar “Planta quarta”, que era una adaptació de “Los Pelones”, i li vaig dir: “Vull fer aquesta història de nens”. Ell la va dur a dalt. Va ser un èxit. Ens van nominar als Goya. Va ser la tercera pel·lícula més taquillera de l’any 2004. “Planta quarta” és una pel·li preciosa que parla de la quarta planta de l’hospital. I el millor que vaig aconseguir va ser l’amistat amb un home que era pura tendresa. Jo em vaig criar amb “Verano azul”. Era meravellós i segueix sent-ho. Però tampoc vam aconseguir canviar la societat. Aleshores, recordo que vaig dir: “Doncs faré un llibre, ‘El món groc’, en què explicaré totes les meves experiències perquè els llibres arriben a tothom”.

53:53

I la idea era canviar el món amb la història. “El món groc”, realment, s’ha venut en 42 llengües. S’han venut més de tres milions d’exemplars. És el llibre on hi ha la meva història. I va ser molt bonic. I a molta gent li va arribar, però no arribava al públic que jo desitjava, que eren els nens. Que eren aquells que tenien el poder de canviar-ho. I els nens no llegeixen gaires llibres amb aquella edat. I jo sempre dic que aquesta història és la meva “Star Wars” particular, oi? No he parat fins que ho vaig aconseguir. I l’últim que s’em va ocórrer va ser “Polseres vermelles”. La vaig fer a TV3, la televisió de Catalunya. Era una sèrie petita, però va passar una cosa màgica, com passa a vegades amb les històries, i és que la sèrie va ser un èxit. La veien els nens, els pares… No deixava de ser la mateixa història, en certa manera. Aquella força estava basada, en aquest cas, en “El món groc”. I va ser preciós perquè es va començar a emetre a països i països. Spielberg en va fer la seva versió, ho va dur als Estats Units… És un paio brutal. Xile en va fer la seva versió i va aconseguir canviar una llei al Senat, després de “Polseres vermelles”, perquè hi hagués plantes per nens, que no existien. A Itàlia va néixer… Va ser un èxit preciós. En van fer quatre temporades i va néixer aquesta frase de: “Els meus herois no porten capa, porten polseres vermelles”. Van crear unes polseres vermelles que van vendre i van aconseguir no sé quants diners. Ara està en actiu a França a TF1. Líder d’audiència. A Alemanya n’han fet tres temporades i una pel·lícula, als països àrabs, a Rússia. I, realment, el món ha canviat. És a dir, al món, sembla que la gent veu “Red Band Society”, “Bracialetti rossi”, “Club der roten Bänder”, “Les bracelets rouges”. Emociona molt que una història que va néixer en una petita habitació d’hospital hagi arribat a una gran pantalla. Però el que més m’emociona és que, a cada país, la idea dels nens amb càncer ha canviat.

55:52

Aquest és el poder que té la televisió. He ratllat això de la meva llista: aconseguir canviar el món dels nens amb càncer amb la sèrie. I, de sobte, a partir d’aquí, va arribar tot, oi? Un munt de pel·lícules americanes de nens amb càncer. I, de sobte, vam crear com una marca en què molta gent ha fet pel·lícules amb càncer: “Sota la mateixa estrella”, no sé quantes. I, de cop, dius: “Ostres!”. Ja no és només això, sinó que la gent en copia una mica el model i crea unes històries que moltes són precioses. I em sembla… Tant de bo arribin moltes perquè crec que és una suma, oi? I tot el que sigui mostrar els nens a l’hospital amb felicitat ajuda molt a canviar-ne la imatge, oi? Jo crec que “Polseres vermelles” és un monstre que m’ha devorat a mi. Sempre seré el noi de “Polseres vermelles” i em sembla molt bonic. Jo estic molt orgullós de “Polseres vermelles”. Sempre duc la meva polsera vermella, que em fa… La que em van donar amb 14 anys. I és com el meu tresor més gran, d’acord? I sempre penso… Quan no tenia cap títol per la sèrie, no sabia quin títol posar-li, vaig veure la polsera vermella i dic: “Vinga, ‘Polseres vermelles’”. No em semblava un gran títol. I ara, de sobte, ha resultat ser preciós. A cada país que va, que s’estrena, vaig i explico als nens qui era el nen en coma que sempre va existir. Qui soc jo, que no deixo de ser els dos, jo soc en Lleó i soc en Jordi. Soc els dos personatges. Jordi quan hi arribes i Lleó quan hi portes anys.

57:27

Sempre tens cura d’un altre noi amb càncer i et converteixes en Jordi quan hi arribes i en Lleó quan passen tres anys, d’acord? Recordo, quan es va estrenar als estats Units, que ens van dir que era una història… Era un western. Que era una història de nens amb cadires de rodes, en comptes de cavalls, en què lluitaven contra un gran enemic, que era el càncer. I un senyor meravellós va fer la teoria que allò era un western preciós i m’ho vaig creure. Sempre penso que he fet un western. He fet un western de nens que van en cadira de rodes, que cavalquen junts i que tenen la sensació de tenir una cosa en comú, que és aquell símbol de la polsera vermella i sentir que no són coixos, sinó que són collonuts.

58:20
Pablo. Hola, Albert. Soc en Pablo. Et volia preguntar que, com diu el còmic Víctor Borge, que diu que el riure és la distància entre dues persones, si tu consideres que l’humor és el mitjà per canviar el món.

58:33
Albert Espinosa. Bé, moltes gràcies per aquesta última pregunta. Te la contestaré de peu, així m’aixeco. Jo també estic esgotat d’estar assegut. Jo crec que l’humor, per mi, ha estat fonamental a la meva vida, d’acord? Jo crec que, molts cops, la gent em diu: “Com has pogut superar perdre una cama, un pulmó, un tros de fetge, passar deu anys a hospitals, perdre’t part de la teva infància tradicional i ser feliç?”. Jo sempre dic que han estat dos puntals. D’una banda, l’humor, mai he considerat que l’hagi perdut. No us veig… Teniu dues cames i mai us veig córrer pels carrers com bojos. Ningú corre pel carrer com un boig. No feu coses extraordinàries amb les cames. No em sembla que perdre una cama sigui gaire… Jo, si tingués dues cames, estaria tot el dia corrent i saltant i veig la gent i no ho fa. Camina com jo. Bé, moltes gràcies per aquesta última pregunta. Te la contestaré de peu, així m’aixeco. Jo també estic esgotat d’estar assegut. Jo crec que l’humor, per mi, ha estat fonamental a la meva vida, d’acord? Jo crec que, molts cops, la gent em diu: “Com has pogut superar perdre una cama, un pulmó, un tros de fetge, passar deu anys a hospitals, perdre’t part de la teva infància tradicional i ser feliç?”. Jo sempre dic que han estat dos puntals. D’una banda, l’humor, mai he considerat que l’hagi perdut. No us veig… Teniu dues cames i mai us veig córrer pels carrers com bojos. Ningú corre pel carrer com un boig. No feu coses extraordinàries amb les cames. No em sembla que perdre una cama sigui gaire… Jo, si tingués dues cames, estaria tot el dia corrent i saltant i veig la gent i no ho fa. Camina com jo.

01:00:05

Jo us ho he explicat tot amb sentit de l’humor. Però sabeu… Segur, perquè se us veu molt intel·ligents i sou el millor públic que he tingut a la vida, perquè mai he fet això. Sempre crec que en el sentit de l’humor, de fons, veus el dolor. Jo crec que heu vist molt de dolor, també, amb el que he explicat. Molta tristesa, molts plors. Crec que us imagineu el moment entre en Pèsol i jo parlant, aquella nit, en un hospital, com un dels dies clau de la meva vida, en què per ell no va ser fàcil explicar-ho.

01:00:35

Per mi, amb 15 anys, no va ser fàcil entendre-ho també, d’acord? Però crec que això és la vida, oi? Crec que la vida es tracta de trobar aquestes 16 nits en què tot et canviarà, en què has d’estar disposat a entendre que, en aquell moment, va canviar la meva idea en descobrir que hi ha gent molt dolenta al món. Jo no ho arribava a entendre. Jo era un nen bastant innocent. I aquell moment em va dur a ser amb un nen que havia perdut la innocència feia temps, oi? Em va resultar molt potent. Però llavors, temps després, ell sempre reia d’aquella situació. Ell sempre… Érem com companys de bromes. I, realment, hi havia una energia entre els dos que crec que va ser el meu gran amic a l’hospital. Va ser una d’aquelles persones que m’hagués agradat que sobrevisqués. Jo sempre pensava: “Si sobreviu algú, que sigui en Pèsol, que farà alguna cosa genial al món”, oi? Finalment, no va ser ell. Jo sempre deia… Jo no era el més guapo ni el més llest. Potser era el més alt. Jo era molt alt de petit. A la gent li sorprèn que sigui tan alt. Sempre em veuen i pensen: “Com que no té cama, deu ser molt baix”. I no, no. Soc bastant alt.

01:01:48

I… Però mai vaig entendre per què vaig sobreviure. Va ser una de les preguntes. Quan et guareixes, trigues un temps, una mica com els que tornaven del Vietnam. “Per què jo m’he guarit?”, oi? Em va costar molt, quan em van dir, el meu metge em va dir: “Estàs guarit”, vaig trigar un dia i mig. Vaig ser ràpid perquè la felicitat que em va produir va ser immediata. Però aquell dia i mig va ser pensar: “Per què m’he guarit? Què faig amb la meva vida?”, oi? Estava tan disposat a morir que, realment, era com si se m’oferís un món. I ho vaig acceptar i vaig dir: “Bé, ho gaudiré”. I vaig decidir donar vots sempre al nen de 13 anys. Jo sempre soc el que tinc, que ara tinc 46 anys, i el de 13. Els dos conviuen. Aleshores, jo sempre pregunto al de 13 què vol fer i què no vol fer. I, sobretot, recordo molt el que us he comentat de la meva mare hospitalària, que ella sempre em va dir: “Aprèn a dir ‘no’”. I cal dir “no” a moltes coses, a persones, sobretot. A vegades, a emocions i, molts cops, gairebé sempre, a feina i, sobretot, a diners. Crec que els diners tenen un valor molt poc interessant en comparació amb les emocions. Jo sempre intento aconseguir emocions abans que diners, perquè crec que les emocions tenen una cosa absolutament fonamental, oi? I crec que nosaltres el que fèiem en un hospital era divertir-nos. Perdríem cames, braços, patiríem operacions, quimioteràpies… Però sempre m’ho vaig prendre, jo i els meus amics de polseres vermelles, ens ho vam prendre com un joc. Com una sensació de passar-s’ho bé i de gaudir. Allà sobretot hi havia humor i amistat.

01:03:28

I amb això vull anar al final. La reflexió final que us faig. És que jo crec que, em van dir… Jo vaig parlar amb molta gent que havia vingut a fer xerrades aquí, a “Aprenem junts”, i em van dir: “Acabaràs parlant de coses que no t’esperes. Et faran preguntes que t’obligaran a parlar de coses que, potser, no havies explicat de la mateixa manera”. Jo m’he llevat aquest matí i he pensat: “Vull venir amb la sensació d’explicar coses que no he explicat”. Tinc la sensació que, si algun dia moro aviat o si algun dia em passa alguna cosa, tant de bo aquesta xerrada sigui la definitiva en què digui: “Ostres, que bones han sigut aquestes preguntes encertades d’aquests nois i noies! I com van aconseguir treure de l’Albert una cosa diferent”. Jo he intentat venir, realment, a aprendre de vosaltres, a explicar-vos coses que realment mai hagués explicat. Així que, a partir d’ara, tots vosaltres i jo som, en certa manera, grocs junts. Us demano que, sempre que us falti alguna cosa, m’escriviu un e-mail, no diners, eh? Que amb això, a vegades, la gent es confon. Alguna cosa emocional. M’escriviu i aquest vincle farà que em tingueu, d’acord? Crec que formem un equip junts i crec que ens uneix alguna cosa diferent. No ho sé. És la sensació que jo tinc. Així que crec que he après alguna cosa de vosaltres i formem part d’un curs, d’una classe, diferent. Espero que us ho hagueu passat tan bé com jo i que gaudim de la vida, que visquem molts anys i que, com dius, no perdem el sentit de l’humor i, sobretot, la felicitat. I, també, que jo ho defenso molt, que siguem “volejadors” i que no tinguem por de fer volees a injustícies alienes, crear esbroncades i, si cal, acabar a calabossos i gaudir-los. Així que gràcies.