Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

“Ningú triomfa només pel seu talent inicial”

Toni Nadal

“Ningú triomfa només pel seu talent inicial”

Toni Nadal

· Entrenador de tennis

El 6 de juliol de 2008 plovia a Londres. Minuts abans de trepitjar la pista central de Wimbledon, un periodista va preguntar a Rafa Nadal si li preocupaven les condicions meteorològiques. "La pluja és igual per als dos", ha tret importància el tennista. Darrere d'aquesta resposta, la filosofia del seu oncle i, llavors, entrenador: Toni Nadal. "Aprendre a aguantar-te imprimeix caràcter i et vas a frustrar menys a la vida", assegura el tècnic.

El seu objectiu ha estat formar l'esportista, però sobretot a la persona. Va fomentar en el seu nebot la disciplina, l'autoexigència, el respecte als rivals, la humilitat i l'autocontrol. Fent gala de la seva doctrina, Toni Nadal va romandre aliè a l'rugir de la multitud que abarrotava la pista londinenca en aquella final masculina que enfrontava Federer amb Rafa. Durant les 4 hores i 48 minuts que va durar el partit va romandre amb els braços creuats, tot just assentint als comentaris del seu acompanyant i, de tant en tant, estrenyent el puny si Rafael -ell mai usa el diminutivo- vencia un piloteig difícil. Cap al final de la trobada Toni Nadal es va posar dempeus, inquiet. Llavors el suís va tornar una pilota que va anar a parar a la xarxa i que va significar la victòria dels Nadal, de l'tennista i de l'entrenador. La contenció a la fi es va tornar goig. Havien derrotat a l'invencible d'acord amb una teoria molt senzilla, que dóna títol al seu llibre: 'Tot es pot entrenar'.

Avui Toni Nadal ja no entrena al seu nebot, però la seva fórmula de treball és objecte de conferències inspiradores que transcendeixen l'esportiu. Dirigeix, a més, la Rafa Nadal Academy a Mallorca, on formen a futurs líders de l'tennis. "El valor de l'educació és preparar a la gent per al futur", sosté el mallorquí.

El que ha passat en aquell gespa de Wimbledon és àmpliament considerat com el millor partit de tennis de la història. Rafa Nadal és el millor tennista espanyol de tots els temps. I darrere d'aquests dos fites de l'esport un nom, el de Toni Nadal.


Creant oportunitats

Toni Nadal

El 6 de juliol de 2008 plovia a Londres. Minuts abans de trepitjar la pista central de Wimbledon, un periodista va preguntar a Rafa Nadal si li preocupaven les condicions meteorològiques. "La pluja és igual per als dos", ha tret importància el tennista. Darrere d'aquesta resposta, la filosofia del seu oncle i, llavors, entrenador: Toni Nadal. "Aprendre a aguantar-te imprimeix caràcter i et vas a frustrar menys a la vida", assegura el tècnic.

El seu objectiu ha estat formar l'esportista, però sobretot a la persona. Va fomentar en el seu nebot la disciplina, l'autoexigència, el respecte als rivals, la humilitat i l'autocontrol. Fent gala de la seva doctrina, Toni Nadal va romandre aliè a l'rugir de la multitud que abarrotava la pista londinenca en aquella final masculina que enfrontava Federer amb Rafa. Durant les 4 hores i 48 minuts que va durar el partit va romandre amb els braços creuats, tot just assentint als comentaris del seu acompanyant i, de tant en tant, estrenyent el puny si Rafael -ell mai usa el diminutivo- vencia un piloteig difícil. Cap al final de la trobada Toni Nadal es va posar dempeus, inquiet. Llavors el suís va tornar una pilota que va anar a parar a la xarxa i que va significar la victòria dels Nadal, de l'tennista i de l'entrenador. La contenció a la fi es va tornar goig. Havien derrotat a l'invencible d'acord amb una teoria molt senzilla, que dóna títol al seu llibre: 'Tot es pot entrenar'.

Avui Toni Nadal ja no entrena al seu nebot, però la seva fórmula de treball és objecte de conferències inspiradores que transcendeixen l'esportiu. Dirigeix, a més, la Rafa Nadal Academy a Mallorca, on formen a futurs líders de l'tennis. "El valor de l'educació és preparar a la gent per al futur", sosté el mallorquí.

El que ha passat en aquell gespa de Wimbledon és àmpliament considerat com el millor partit de tennis de la història. Rafa Nadal és el millor tennista espanyol de tots els temps. I darrere d'aquests dos fites de l'esport un nom, el de Toni Nadal.


Creant oportunitats

Transcripció

00:01
Toni Nadal. Em dic Toni Nadal, soc l’exentrenador d’en Rafael Nadal. Primer de tot, he de dir que jo crec que a la vida tot té un denominador comú. Jo sempre vaig aplicar en una pista de tennis el mateix que aplicava fora de la pista. Mai vaig considerar que els valors que servien per jugar a tennis fossin diferents als valors que serveixen per anar per la vida. Quins són els valors? Per a mi són els que tots coneixem.
Jo sempre penso que a la vida tu et poses traves per millorar, per tenir una vida plàcida o una bona vida, o no te les poses. Doncs això és el que jo vaig aplicar amb en Rafael. Dic… Jo crec que ho sabem tots. Jo crec que, si ets bona gent, és més fàcil que la vida et vagi bé. Si t’esforces i ets exigent, és més fàcil que la vida et vagi bé. Si tens respecte per als altres, t’ho sols passar molt millor a la vida. I te’ls puc començar a enumerar tots, però jo crec que són evidents. L’únic problema que hi ha, entenc jo, és que, moltes vegades, la gent sempre fem servir una doble vara de mesurar. Quan ens toca a nosaltres, sempre busquem alguna excusa o alguna justificació o veiem les coses de manera diferent. Al final, et dic, jo crec que els valors que serveixen a la vida són els de sempre. A partir d’aquí, podeu preguntar el que vulgueu.

01:55
Julio. Hola, Toni, soc en Julio i soc professor. Des de fa anys, estic percebent que els alumnes tenen molt poca tolerància a la frustració, al fracàs. Quin consell ens podries donar a tots els professors i professores per poder injectar i inculcar als nostres alumnes aquesta tolerància?

02:13
Toni Nadal. Primer, no soc qui per donar consells a un professor. Jo l’únic que he explicat moltes vegades quan em pregunten és com jo entenc les coses i el que jo he fet, res més. Per què es dona la frustració? La frustració crec jo que es dona per una falta d’ànim en la gent i després per una sobrevaloració. Tu no et frustres si perds amb en Federer. Si tu ets un noi petit, llevat que siguis molt ximple, no et frustres si perds amb en Federer perquè acceptes que ell és millor. Però, en moltes ocasions, la gent es frustra perquè li hem fet creure que les coses… que ell és millor del que és. És clar, després, quan s’enfronta a la realitat, s’adona que no. Després, hi ha una altra… un altre tema, al meu entendre, que és que… Què és el que més falta avui en dia a la societat? És la capacitat d’aguant.
Avui en dia vivim en un món on les coses han de ser més o menys fàcils, han de ser immediates. És clar, això, quan no succeeix, i això, quan tu vols millorar, no sol succeir, perquè millorar costa, doncs de seguida et ve la frustració. No em surt, em frustro perquè crec que m’hauria de sortir a la primera. Doncs jo, per solucionar això, què feia? Doncs li deia a la gent: “No ets prou bo”. Jo li deia a en Rafael: “Com no vols fallar? Falla en Sampras i no fallaràs tu, que ets bastant pitjor?”. Quan era jove, ara no sé si és bastant pitjor, però abans, doncs normal. S’ha de saber que les coses costen, les coses són difícils i viurem en un món complicat. Llavors, s’ha d’estar preparat. Com et prepares? Et prepares formant bé el caràcter.

04:27

Jo crec que, a vegades, en l’educació falla la formació del caràcter. Moltes vegades ensenyem conceptes, conceptes que els trobes amb el mòbil. I, en canvi, el que no formes és el caràcter, i el caràcter… Si tu formes el caràcter en el sentit d’aprendre a aguantar-se, al final et frustraràs menys, crec jo, a la vida. En Goethe, l’escriptor alemany, deia: “El talent es forma, es construeix en la calma; el caràcter, en la tempesta”. És molt difícil educar el caràcter només amb paraules, i molt menys amb paraules boniques. El caràcter, entenc jo… Jo sempre, el que dic… No pretenc ni tan sols tenir raó, és el que jo considero. El caràcter es forma amb fets. Aprendre a aguantar en la vida t’imprimeix caràcter. Les paraules queden molt boniques i les teories queden molt bé, però són poc efectives, has d’aplicar fets.

05:45
Carlos. Des de la teva experiència, tu creus que els nens poden millorar sempre en totes les capacitats o que depèn més del seu talent innat, de les habilitats que ells tinguin des que neixen?

05:55
Toni Nadal. Yo pienso siempre que todo se puede mejorar en la vida porque no concibo no mejorarlo. Pero es que, aparte, yo ya sé que llega un momento en que la mejora es muy difícil. Pero yo no concibo hacer nunca las cosas hoy igual que ayer, mañana igual que hoy. Te voy a poner un ejemplo muy fácil. Yo tengo que tirar una… Esta pelota la tengo que tirar aquí, al centro, en el medio de estas dos líneas. Y la tiró a la derecha, se me va. Lo intento diez veces, se me va aquí. Ostras, cuando he repetido diez veces el tirarla aquí, soy un imbécil si sigo tirándola aquí. Algo tengo que cambiar para intentar… Digo, si pongo atención, yo creo que las cosas se mejoran. Evidentemente, no todo el mundo puede ser un Einstein, no todo el mundo puede ser un Vargas Llosa, un Rafael Nadal o un Federer o un Messi. No es posible, pero yo creo que todos tenemos la capacidad de hacer las cosas algo mejor.
Jo penso sempre que tot es pot millorar en la vida perquè no concebo no millorar-lo. Però és que, a part, jo ja sé que arriba un moment en què la millora és molt difícil. Però jo no concebo fer mai les coses avui igual que ahir, demà igual que avui. Et posaré un exemple molt fàcil. Jo he de llançar una… Aquesta pilota l’he de llençar aquí, al centre, al mig d’aquestes dues línies. I la llenço a la dreta, se me’n va. Ho intento deu vegades, se m’en va aquí. Ostres, quan he repetit deu vegades llençar-la aquí, soc un imbècil si segueixo llençant aquí. Alguna cosa he de canviar per intentar… Dic, si poso atenció, jo crec que les coses milloren. Evidentment, no tothom pot ser un Einstein, no tothom pot ser un Vargas Llosa o un Rafael Nadal o un Federer o un Messi. No és possible, però jo crec que tots tenim la capacitat de fer les coses una mica millor. Fins a quin punt podem millorar-ho? Jo no ho sé. Jo, amb els nois que vaig entrenar, només hi vaig veure un impediment, que era el cap. Les habilitats físiques, al final, tu les pots modificar. A un li costarà més, a altres els costarà menys. Ja et dic, evidentment, no tothom té la capacitat de ser un número u, però sí que tothom té la capacitat de fer les coses bastant millor. Jo crec que un dels problemes d’avui en dia a l’hora de millorar, en primer lloc, és una mica la tecnologia. Tot el que facilita en excés, afebleix, entenc jo, perquè no t’obliga prou. I això ho entenc com a fonamental.

08:01

També, a part d’això, és la manca d’atenció. Hi ha molts nois en el meu àmbit, en l’àmbit que jo conec, en el món de l’esport, i entenc que és… Ja ho he dit abans, tot té a la vida un denominador comú. La gent posa menys atenció que abans, suposo que perquè ens hem acostumat a fer moltes coses, ens costa. Jo jugo a escacs. Jugo a escacs, miro la tele i, a vegades, contesto alguna entrevista de ràdio o això i estic allà… I al final no sé ni el que faig. Quan tu no poses atenció, és difícil que les coses surtin molt bé o és difícil millorar el que fas. Jo crec que és aquesta manca d’atenció que s’està perdent, és aquesta falta de concentració el que ens impedeix millorar. Però si la recuperes, la tens, jo crec que la millora és sempre possible. Mira, en Rafael va créixer amb una idea molt clara: la millora és sempre necessària. Però, també, jo li deia: “És sempre possible”. Si tu estàs disposat a fer el necessari, al final, milloraràs. A mi, el talent inicial… Del que tu has parlat, si és el talent… Té una importància relativa. Jo entenc sempre que el resultat final és talent inicial més feina. A menor talent inicial, més treball. Jo no confio… Hi ha molt poca gent a la vida que triomfi pel seu talent inicial. Hi ha en Messi, hi ha… Quatre persones en diferents àmbits que triomfen per això. La majoria de gent triomfa per treballar, perquè posen atenció i van millorant. I en tots els àmbits: en la música, en la pintura, a la… Jo no crec que en Vargas Llosa escrivís igual els seus primers llibres que els últims, m’imagino que havia d’escriure o que escriu millor. Picasso, que ja deia: “Quan m’arribi la inspiració, que em trobi treballant”, no pintava igual en la seva primera època que en l’època final. M’imagino que ell tenia la sensació d’haver millorat. I en Rafael juga millor ara que quan tenia 18 anys. Llavors, ha millorat també. Tots podem millorar, entenc jo.

“Nadie triunfa solo por su talento inicial” - Toni Nadal
Quote

"Tot es pot entrenar i millorar en la vida"

Toni Nadal

10:41
Jaime. Hola, Toni, soc en Jaime. Tens fama de ser un entrenador bastant dur, és veritat? I què opines sobre l’autoritat?

10:50
Toni Nadal. Bé, jo vaig ser un entrenador dur en la formació d’en Rafael perquè, bàsicament, per dues o tres raons. La primera és perquè jo li tenia una gran estima a en Rafael. Jo mai seria dur amb ningú per qui no sentís una gran estima o li tingués una gran estima. A mi em preocupava que en Rafael tingués un caràcter fort, i el caràcter fort es forma amb els fets. En segon lloc, jo vaig ser dur, vaig ser exigent i dur amb en Rafael perquè sabia a què aspiràvem. Sabia que volíem estar al capdamunt del rànquing, sabia que no seria fàcil. Llavors, havia d’estar… En Rafael havia d’estar preparat per a la dificultat. Ell ho entenia fonamental.I després, jo no seria mai dur amb algú que no pogués suportar la duresa. Jo no vaig ser mai dur amb la gent que no podia suportar tal duresa quan els vaig entrenar. Jo tinc dos fills. Bé, en tinc tres, una és una filla, però dos nens. Amb un soc més dur que amb l’altre, amb el que és capaç de suportar més duresa. I, després, jo no concebo no ser conseqüent en la vida. Jo a en Rafael li preguntava: “Digues-me, on vols estar? Quin número vols ser? On vols arribar?”. Doncs jo ja sé que, si vull arribar a dalt de tot, l’entrenador ha de ser dur. Jo no puc arribar al més alt entrenant com el número 50 del món. No, jo he de posar més atenció si vull ser a dalt. Llavors, això exigeix ​​duresa, exigeix ​​una preparació difícil. És a dir, jo crec que… El valor de l’educació quin és? És preparar la gent per al futur. Aquest és el valor principal de l’educació. De l’educació o de la formació. Jo volia formar el meu nebot per al futur. El futur entenia jo que seria difícil, que serà difícil. Jo sabia que hauria de ser difícil. Llavors, em preparo per a la dificultat. Em preparo per a la dificultat de manera dura. No em puc preparar per a la dificultat de manera tova, és un contrasentit. Aquesta és la meva manera d’entendre el món. Després, l’autoritat. Jo crec que hi ha d’haver autoritat. Això sembla que és reaccionari, que no hi ha d’haver autoritat. Jo crec que una societat sense autoritat… L’autoritat, com la vols entendre? Jo no l’entenc com els temps de fa 50 anys, però, evidentment, quan el professor entra en una aula, ha de tenir autoritat. És que si actuem d’igual a igual el meu fill, que té 15 anys, amb mi, jo crec que anem malament. Després, el normal és que jo tingui un respecte superior a la gent gran. Això és per a mi… Per a mi, jo entenc així l’autoritat, no és una autoritat entesa com fa anys, però jo crec que allò altre tampoc va bé. Que estiguin a la mateixa altura el professor que l’alumne, no ho concebo. Ja sé que tothom és persona, però quan establim una relació, hi ha d’haver una autoritat, evidentment. I la gent… Hi ha d’haver una autoritat sense que aquesta persona sigui autoritària.

15:09
César. Hola, Toni. Has viscut amb en Rafa grans victòries, però també moments complicats, com les lesions o les derrotes. Com has sabut afrontar aquestes adversitats?

15:18
Toni Nadal. Amb total naturalitat. Quan vaig començar a entrenar en Rafael o quan vaig començar a entrenar qualsevol noi dels que vaig entrenar, jo sempre vaig saber que quan sortíem a camp, podien passar dues coses: guanyar o perdre. I vaig entendre que les dues formaven part del joc. Mai vaig donar una importància exagerada a la victòria. Tampoc la vaig donar a la derrota. Evidentment, hi ha derrotes que t’amarguen uns dies perquè hi ha derrotes doloroses o hi ha moments complicats a la vida. Quan tens lesions, en el cas d’en Rafael, que les ha tingut, però amb total normalitat. He de dir que quan vaig començar a entrenar en Rafael, quan vaig entreveure que en Rafael podia ser un bon jugador, jo mai vaig esperar que la vida fos molt fàcil, perquè entenc que ser millor que els altres és molt difícil. Ser millor que… superar-te a tu mateix és complicat, superar els altres quan competeixes amb tothom, doncs és realment difícil. Quan és difícil, pots perdre. Llavors, com ho vaig superar o com ho vam superar? Treballant més, perquè al final, la derrota què significa? Vol dir que no estàs prou ben preparat. Doncs no queda més remei que treballar una mica més si vols destacar, si vols triomfar la propera vegada. Però tampoc… A veure, no li vaig donar una importància exagerada. A mi sempre em va preocupar, per sobre de tot, treballar. Em va preocupar intentar millorar. I, com la conseqüència de la millora era, en algunes ocasions, la victòria, doncs així vaig actuar després. Quan perds, doncs acceptació i acceptar que el rival és millor, perquè en moltes ocasions, el rival és millor.

17:32
Abel. Hola, Toni, em dic Abel. Volia preguntar-te sobre la motivació. Què se li diu al jugador número u, que ho ha guanyat tot en el tennis, perquè segueixi competint igual en tots els seus partits?

17:44
Toni Nadal. Bueno, lo primero, yo sé lo que yo decía, yo no sé lo que se le dice a alguien. Porque, además, no creo que se deba decir lo mismo a uno que al otro. Yo creo que la capacidad de un entrenador, de un líder, de un educador es no solo lo que dices, sino cómo lo dices y cuándo lo dices. Y, evidentemente, también cuenta quién lo dice. Es decir, que no hay un método uniforme para hablarle a un jugador.
Bé, el primer, jo sé el que jo deia, jo no sé el que se li diu a algú. Perquè, a més, no crec que s’hagi de dir el mateix a un que a un altre. Jo crec que la capacitat d’un entrenador, d’un líder, d’un educador és no només el que dius, sinó com ho dius i quan ho dius. I, evidentment, també compte qui ho diu. És a dir, que no hi ha un mètode uniforme per parlar-li a un jugador. Primer, tu has dit: “un noi que ho ha guanyat tot, un número u que ho ha guanyat tot”. Ningú ho ha guanyat tot a la vida. En Rafael, del que vindrà, no ha guanyat absolutament res. Llavors, si no estàs motivat en la vida per intentar fer-ho millor, és molt millor que ho deixis. Jo et puc dir el que li deia. Jo li deia… Per motivar en Rafael, no sé si el vaig motivar molt en moltes ocasions, jo li deia: “No ets prou bo”, això era el primer. Segon: “No queda més remei que donar-ho tot”. El nostre compromís és intentar fer-ho el millor possible sempre perquè crec que és fonamental comprometre’t amb el que fas a la vida. I després, depenia del moment. Hi ha moments en què has de donar paraules més d’ànim, moments en què pots tensar una mica més la corda, moments en què pots exigir una mica més. Però jo crec que, al final, jo el que buscava sempre era el seu màxim compromís. Quan venia algun moment… Abans d’una final, depenia a vegades, li deia algunes paraules per motivar-lo. Entenc que fas les coses… A la vida, has d’estar molt motivat. Si no estàs motivat, normalment, les coses no van bé. Qui està motivat? Està motivat, normalment, el que té un bon resultat i el que té confiança que el que farà funcionarà bé. Per això jo crec que a la gent li has de donar confiança, li has de fer entendre que les coses seran difícils. A mi, a vegades, quan estàvem abans d’una final i ell em deia: “Ostres, el partit d’avui és difícil”, jo li deia sempre, gairebé sempre, el mateix: “No deus pas voler guanyar Wimbledon i que el partit sigui fàcil, no deus pas voler guanyar Roland Garros i que el partit sigui fàcil. És clar que serà difícil”. S’ha de saber que les coses no són fàcils, però s’ha de tenir la confiança que les coses aniran bé, jo crec que això és també decisiu.

20:46

S’ha de creure que les coses aniran bé i, després, jo crec que has de tenir agraïment a la vida. La vida ens ha tractat molt bé, llavors, el mínim que pots fer és comprometre’t amb el que fas, intentar fer-ho el millor possible. I res, ja et dic, per a mi, tot sempre està dins d’una normalitat. Jo no concebo no intentar donar el màxim en cada moment. Ja sé que en alguna situació és complicat, però jo, quan vaig començar a entrenar en Rafael, li deia: “Hem de marxar d’aquí amb la tranquil·litat d’haver-ho intentat sempre”. I després, és veritat que en Rafael ha tingut molt èxit en el que ha fet. Si no estàs motivat quan les coses van molt bé, series un total desagraït de la vida.
Llavors, t’has de motivar constantment perquè, normalment, quan et motives i les coses solen anar una mica millor, doncs, al final, hi ha molta diferència. Si ens mirem en molts àmbits, en molts aspectes, hi ha molta diferència quan les coses van bé o quan no van bé. Val la pena fer aquest esforç. Això és el que jo li deia sempre a en Rafael, val la pena fer l’esforç. No fer l’esforç? Al principi et dona una sensació de, bé, potser creus que t’ho passes millor, però no és cert. Quan t’acostumes a fer sempre el màxim que puguis, per a tu és el normal. I, ja et dic, jo a en Rafael li demanava, per sobre de tot: “Hem de marxar sempre amb la tranquil·litat d’haver-ho fet, d’haver-ho intentat”. I després, ja et dic, per a mi és un tema de manca de gratitud el fet de no estar motivat a la vida. La vida a la majoria de gent ens tracta molt bé. Hi ha molta gent que s’esforça en la vida i que no li va molt bé. Llavors, el mínim que pots fer, tots aquests que hem tingut la sort que les coses ens vagin bé, que crec que a la immensa majoria de gent que vivim en els països occidentals ens van bé les coses, doncs que el mínim que podem fer és comprometre’ns amb el nostre treball i intentar estar motivats cada dia.

“Nadie triunfa solo por su talento inicial” - Toni Nadal
Quote

"Saber escoltar és fonamental per aprendre"

Toni Nadal

23:29
Daniel. Tu que has entrenat moltíssims nens, quins beneficis creus que els aporta l’esport en la seva educació?

23:35
Toni Nadal. Doncs el primer, un benefici de salut. Evidentment, un nen que creix fent esport, teòricament, té una millor salut. Nosaltres tenim un component mental i un component físic, s’han de cuidar tots dos. Si t’acostumes a no pensar, acabes sent un idiota. Si t’acostumes a no moure’t, no sé quina és la paraula, però el cos no funciona molt bé. Aquest és el primer benefici. Després, l’esport crec que t’aporta beneficis pel que fa a la constància, l’esforç de retre un pèl més, el fet d’aguantar quan les coses van malament, aquesta competitivitat que a vegades entenem en la societat actual, per una part que no és molt bona. Però jo no crec que l’esport et doni un benefici o t’aporti un benefici especial. Jo crec que totes les coses a la vida, si les fas correctament, t’aporten alguna cosa especial. Si les fas incorrectament, no t’aporten res, res de bo. No és que l’esportista, per fer una cosa extraordinària, si és, no sé… Si vaig al cas de gent com en Maradona o en Ronaldinho o gent que feia les coses increïbles, no necessàriament han d’aportar… l’esport els hagi aportat coses molt bones, no. Jo crec que si ho fas bé, tot, facis el que facis, t’aporta beneficis per al teu desenvolupament personal. Però sense exagerar. Té molta importància passar una pilota per sobre d’una xarxa? No ho crec. Té molta importància marcar-li un gol, encara que sigui, al Barcelona? Tampoc ho crec. Doncs jo crec que s’ha de posar la mesura justa de les coses. Crec que és bo fer esport perquè, al final, fins i tot en l’antiga Grècia, doncs entenien l’esport com un complement necessari per al desenvolupament de la persona, a l’escola grega. Llavors, jo crec que és una mica així. Ara, sense exagerar. Jo entenc que, a vegades, en l’educació s’obliden coses. S’oblida la filosofia, tenim molt més problema oblidant la Filosofia i, fins i tot, les arts tant plàstiques com les altres. Llavors, no sé, jo crec que… A vegades, crec que es dona massa importància a l’esportista, a l’esportista que triomfa, a l’èxit, a l’esportista que té un gran èxit. I, d’altra banda, és veritat, a vegades s’oblida que en la formació també és bo fer esport.

26:57
Luis. Hola, Toni, soc professor. Tu has estat el professor de tot un número u del tennis mundial com en Rafa. Per a tu, quin valor tenen els professors en la societat?

27:06
Toni Nadal. Per a mi, la màxima. El que passa és que, avui dia, no estan molt ben vistos, els professors i, a part, els han desacreditat amb la manca d’autoritat, d’autoritat moral, entenc jo. Jo, si vull un bon jugador de tennis… El meu cas és especial. És especial perquè jo no soc un gran entrenador, però si jo vull un bon jugador de tennis, jo necessito un gran entrenador. Si jo vull una societat ben formada, necessito un gran professor, necessito bons professors. I jo crec que una societat va molt malament quan no té cura dels que li han de marcar el camí, els qui han d’ensenyar la gent. Entenc que el problema, primer, és desautoritzar, no donar valor al… Hi ha d’haver un principi d’autoritat, entenc jo, basat en l’autoritat moral, a part de per edat. M’has de deixar actuar correctament. Jo crec que, després, hauries de valorar molt més la feina dels professors. Això és la meva opinió. Jo, si vull que els meus fills es formin bé, jo sé que l’educació depèn de mi, en els meus fills. De mi no, de la família. Però que els eduquin bé a l’escola també crec que és fonamental. Ara, quan l’educació està en mans de la política, crec que funciona molt malament. Qui determina com es juga a futbol a la selecció espanyola? Ho determinen els que estan preparats per emprendre això. Doncs jo crec que en l’educació ho hauria de determinar gent de dins de la professió que hagi demostrat unes grans qualitats per a ensenyar, gent que tingui bon criteri. Per a mi seria molt més fiable. Però, sobretot, jo crec que hauríem d’anar a un model dels països escandinaus, on als educadors se’ls té en alta consideració. A mi m’agradaria viure en una societat en la qual es cuidés més el professorat.

29:37
Óscar. Hola, Toni.

29:37
Toni Nadal. Hola.

29:38
Óscar. Quin creus que ha estat el moment de més aprenentatge en la carrera d’en Rafa?

29:42
Toni Nadal. Quan jo vaig marxar és quan va aprendre més, no ho sé. No ho sé, suposo que, de petit, va aprendre molt. I jo, quan vaig entrenar en Rafael, el que vaig procurar és que ell tingués una base àmplia i una capacitat bona per aprendre. Això és… Per què hem parlat abans de talent? El talent, en la vida, és la capacitat d’aprendre. Aquest és el principal talent. A vegades, a la gent li costa aprendre perquè estan acostumats a fer el que fan i els costen els canvis. El meu nebot va tenir una condició sempre molt bona a la vida, la segueix tenint, que és que ell sempre ha sabut escoltar. És una persona que, des de jove, es va deixar guiar per aquest principi d’autoritat de què parlàvem abans. Ell sabia que una persona gran, teòricament, està més preparada i es deixava guiar. I això li va facilitar sempre l’aprenentatge. Jo he tingut l’oportunitat de parlar amb molts pares que m’han enviat els seus fills a jugar, els porten a l’acadèmia d’en Rafael. O abans, quan jo era entrenador del Club de Tennis Manacor, moltes vegades hi havia pares que presumien que els seus fills tenien molt de caràcter i que a curta edat ja prenien les seves pròpies decisions. I jo sempre els deia: “Això no és motiu de presumpció, hauria de ser motiu de preocupació. La gent ha de deixar-se guiar. Saber escoltar és fonamental per aprendre”. En Rafael crec que ha sabut escoltar sempre, i això li ha facilitat el seu entrenament i el seu aprenentatge. Quan millor o més? M’imagino que quan era petit, que és quan els avanços són més notoris. A mesura que ja has avançat molt, els avanços costen bastant més. Però crec que ell ha tingut una mentalitat de progressar i tota la vida ha seguit millorant alguna cosa, diferents aspectes del joc.

32:02
Juan. Hola, Toni, soc en Juan. Després de tota una vida que portes ensenyant el tennis, volia preguntar-te: què t’ha ensenyat el tennis a tu?

32:12
Toni Nadal. És clar, no és el tennis en si el que m’ensenya, és la gent que ho fa. Si jo veig jugar en Federer, m’ensenya que es poden fer les coses… Ser molt bo fent les coses molt bé, molt elegants. Això m’ho ensenya. Si veig segons quins esportistes, en aquest cas, veig en Rafael, per exemple, al meu nebot, què m’ha ensenyat? Doncs jo veig que, tot i els problemes que ha tingut físics, a vegades, doncs sempre va saber donar-li la volta. És el que m’ha ensenyat, però no el tennis… com tennis, sinó que és la gent que el practica. El tennis, evidentment, a mi m’ha donat una manera de viure. A mi m’agrada l’esport en general, m’agrada… Per sobre de tot, el que m’agrada són els reptes, és el fet d’intentar superar-me. El tennis m’ha donat la possibilitat clara d’intentar superar-me. Si hagués triat una altra activitat, m’hauria donat la mateixa possibilitat. Si jo hagués triat, jo què sé, la literatura, doncs m’hauria ensenyat probablement més coses, però també el mateix, la capacitat de superar-me. Això és el que m’ha ensenyat el tennis, la capacitat, per sobre de tot, de superar-me.

33:50
Sandra. Hola, Toni, em dic Sandra i et volia proposar un joc. Si poguessis triar, de tots els jugadors que coneixes, diverses característiques de cada un per fer el jugador perfecte, quin triaries?

34:00
Toni Nadal. Bé, doncs l’elegància la triaria d’en Roger Federer, evidentment. I d’en Federer, a part, triaria… Bé, el seu “drive”. El servei hauria de ser d’en Karlovic, el revés d’en Djokovic, la volea d’en Federer, l’actitud mental d’en Rafael. Bé, l’actitud sempre ha de ser mental. La… Després, físicament, no sé, potser d’en Monfils, no sé. I l’habilitat, posarem la d’en Murray, per quedar bé amb tothom. Però et diré… Jo sé que, per sort, no hi ha un jugador així. Perquè moltes vegades busquem la perfecció, i jo mai vaig buscar la perfecció en res, perquè si arribés a la perfecció, què faig? M’avorriria totalment. Prefereixo, si he d’entrenar, tenir un noi que tingui alguna cosa que millorar. Si ja tinc tot el millor, doncs em divertiria molt menys i, probablement, la victòria seria massa fàcil. I quan una cosa és massa fàcil, al menys a mi, no m’entreté més del compte.

35:45
Daniel. Toni, per què vas decidir que en Rafa havia de jugar amb l’esquerra sent dretà? I volia preguntar-te si has intentat el mateix amb altres nens.

35:52
Toni Nadal. No, però és que no és cert. No… Jo no soc molt llest, però no soc tan ximple de canviar-li una mà per l’altra, no. El tema és que en Rafael jugava tot amb les dues mans. Quan li venia d’aquest costat, ho feia així, i aquí canviava la posició i colpejava sempre amb les dues mans. Jo, que soc una persona lògica i que em baso en l’estadística, li vaig preguntar a en Rafael… Recordo que li vaig dir quan era petit, quan tenia vuit o nou anys… Jo ja pensava en arribar molt lluny i li vaig dir: Quants tennistes coneixes “top ten” que juguin a dues mans el seu cop de dreta?”. I ell em va dir: “Cap”. Doncs jo li vaig dir: “Tu no seràs el primer, hem de canviar”. Jo l’únic que vaig fer és fer-li jugar el “drive” amb una mà. Jo no tenia molt clar si ell era esquerrà o dretà perquè vam intentar treure amb la dreta quan era molt petit, amb cinc o sis anys, amb la dreta, i vam intentar treure amb l’esquerra. No anava bé amb cap de les dues. I al final, què passava? Quan la pilota venia pel centre, ell sempre li pegava d’aquest costat. Jo vaig creure que era esquerrà. Anys més tard vaig saber que era dretà. Ell l’únic que fa amb l’esquerra és jugar a tennis, tota la resta ho fa amb la dreta. Si tu li llences una bola, no farà així, l’agafarà amb la dreta. Si te la llença, te la llençarà amb la dreta. Ell juga a golf amb la dreta, menja, escriu, tot. L’única cosa que fa amb l’esquerra és jugar a tennis. Si hi hagués… Probablement, si hagués jugat tot amb la dreta, ara hauria estat millor que en Federer. És a dir, que al final em vaig equivocar, perquè… Em vaig equivocar perquè ell, és clar, se’m girava sempre d’aquí. Però no vaig ser jo qui el va fer canviar de mà, no ho faria mai.

“Nadie triunfa solo por su talento inicial” - Toni Nadal
Quote

"No concebo no intentar donar el màxim en cada moment"

Toni Nadal

38:10
Aitor. Hola, Toni, em dic Aitor, i segons fonts que he llegit, al cervell humà només li calen 21 dies per crear un hàbit i una constància de treball. En Rafael sempre va estar disposat a entrenar, encara que se li posés tot en contra?

38:26
Toni Nadal. Bé, no sabia això dels 21 dies. Si només són 21 dies, doncs intentaré aplicar-ho a l’acadèmia, a veure si a partir del dia 22 les coses van bé. En Rafael va estar gairebé sempre disposat a entrenar. En Rafael es va acostumar… el vaig acostumar, en aquest sentit, perquè quan ell era petit, jo era el que decidia, es va acostumar al compromís, es va acostumar a anar cada dia a intentar fer-ho el millor possible. Per a ell, quan venia a entrenar era com si anés a jugar un partit de campionat, no era un entrenament. Moltes vegades, la gent, quan entrena, entrena de manera molt més suau, entrena sense parar tanta atenció. Jo, com tenia la idea sempre de millorar, doncs em donava el mateix un entrenament que un partit de competició. Sempre era al límit. I jo, quan parlo amb els nois de l’acadèmia… En Rafael té una acadèmia a Manacor de la qual jo en soc el director. Jo, un dia… Bé, quan comença l’any, gairebé sempre els faig un discurs i els dic: “Tu jugues 310 dies. Dels 310, tu jugues 50 partits de campionat. És un sisè, més o menys. Si tu entrenes bé només aquest sisè, és gairebé impossible que siguis un bon jugador”. Per això, és clar… I això ho aplicava jo amb en Rafael, li deia el mateix. És clar, si només anem al límit el dia que juguem el torneig, al final, és massa poc. Hem d’intentar anar a prop del límit gairebé tots els dies d’entrenament. I a ell se li va quedar ben gravat. Ell, cada dia que anava a entrenar, doncs era una oportunitat per aprendre. Llavors, anava gairebé sempre al límit. És veritat que, a vegades, les coses surten bé, a vegades, menys. A vegades, tens una motivació extra, altres vegades, tens algun problema per diferents raons, però en línies generals, el meu nebot sempre va anar al límit. Jo no recordo molts dies en què ell no posés la màxima atenció per millorar. No els recordo. Recordo sempre una persona que va estar disposada a fer el màxim. També crec que, a part que ell es va habituar a això, a ell li agradava entrenar. A ell, tu el veus entrenar avui i va al límit. No hi ha molta diferència del seu entrenament a quan competeix. En el circuit professional, a vegades, hi havia gent que no li agradava molt entrenar amb en Rafael perquè anava massa al límit. Els feia jugar com si fos un torneig. Al final, ja et dic, tu has dit 21 dies i jo no sé si són 21 dies, però ell es va acostumar a això. No sé si després de 21 dies o després de 2.221, però és el que va fer sempre. Moltes gràcies per les preguntes i que tingueu un bon dia, ens veiem en una altra ocasió. Adeu. Adeu.