Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Els colors de la biotecnologia

José Manuel López Nicolás

Els colors de la biotecnologia

José Manuel López Nicolás

· Científic, docent i divulgador

Veu botànica darrere de l'gol d'Iniesta al Mundial o esperit crític amagat en un cartró de llet. José Manuel López Nicolás manté les que ell anomena "ulleres de l'científic" quan gaudeix d'un partit de futbol o va a supermercat. Des de la seva ambició divulgativa anima el públic a provar aquests ulleres perquè "descobreixin la ciència de la vida quotidiana".

Llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat de Múrcia i Premi Extraordinari de Doctorat, actualment és vicerector de Transferència i Divulgació Científica a més de catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la mateixa universitat. Ha publicat més d'un centenar d'articles en els camps de la bioquímica, la nutrició o la biotecnologia i, en el seu afany de traduir la ciència en termes comprensibles per a tothom, porta una dècada darrere de l'bloc 'Scientia'. Una bitàcola per la qual López Nicolás ha rebut nombrosos premis en l'àmbit de la comunicació científica. "Transferir el coneixement a la societat és una eina imprescindible per al progrés de la humanitat", sentencia el científic.

En l'educació reconeix un gran poder transformador. En la intimitat de l'aula vessa entusiasme per la ciència: "És important que els professors emocionem als alumnes per motivar-los a aprendre", assegura. Però la passió divulgativa de José Manuel López Nicolás s'expressa també en forma de llibres. Els més recents: 'Un científic al supermercat' o 'La ciència dels campions', en els quals relaciona diferents disciplines científiques amb les petites coses que ens envolten.


Creant oportunitats

José Manuel López Nicolás

Veu botànica darrere de l'gol d'Iniesta al Mundial o esperit crític amagat en un cartró de llet. José Manuel López Nicolás manté les que ell anomena "ulleres de l'científic" quan gaudeix d'un partit de futbol o va a supermercat. Des de la seva ambició divulgativa anima el públic a provar aquests ulleres perquè "descobreixin la ciència de la vida quotidiana".

Llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat de Múrcia i Premi Extraordinari de Doctorat, actualment és vicerector de Transferència i Divulgació Científica a més de catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la mateixa universitat. Ha publicat més d'un centenar d'articles en els camps de la bioquímica, la nutrició o la biotecnologia i, en el seu afany de traduir la ciència en termes comprensibles per a tothom, porta una dècada darrere de l'bloc 'Scientia'. Una bitàcola per la qual López Nicolás ha rebut nombrosos premis en l'àmbit de la comunicació científica. "Transferir el coneixement a la societat és una eina imprescindible per al progrés de la humanitat", sentencia el científic.

En l'educació reconeix un gran poder transformador. En la intimitat de l'aula vessa entusiasme per la ciència: "És important que els professors emocionem als alumnes per motivar-los a aprendre", assegura. Però la passió divulgativa de José Manuel López Nicolás s'expressa també en forma de llibres. Els més recents: 'Un científic al supermercat' o 'La ciència dels campions', en els quals relaciona diferents disciplines científiques amb les petites coses que ens envolten.


Creant oportunitats

Transcripció

00:09
José Manuel López Nicolás. Hola. El meu nom és José Manuel López Nicolás. Soc catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la Universitat de Múrcia, una ciutat que es troba al sud-est d’Espanya. Bé, el primer que faré és dir-vos a què em dedico. Em dedico a un concepte del qual heu sentit a parlar poc, però crec que cada cop el sentireu molt més, que s’anomena “la transferència de coneixement”. Ho faig a cinc nivells. El primer és transferir coneixements als meus alumnes. Jo soc professor a les carreres de Biotecnologia, de Bioquímica, de Biologia i de Ciència i Tecnologia dels Aliments. El segon nivell al qual transfereixo coneixement és la comunitat científica. Soc investigador. Una part molt important del que fem a la universitat és dedicar-nos a la investigació. Aleshores, fem experiments i després els convertim en articles científics que passen uns processos de revisió i arriben a tots els investigadors, a la comunitat científica, i així anem desenvolupant de mica en mica la ciència. El tercer nivell al qual transfereixo el coneixement és l’empresa. Tenim contractes amb moltíssimes empreses. Fem una sèrie d’experiments, transferim el coneixement que tenim a la nostra universitat perquè a les empreses, que també hi fan molta i molt bona investigació, es puguin desenvolupar nous productes. Productes i utilitats que tots fem servir. El quart nivell al qual transfereixo el coneixement són els governs, l’administració pública. Assessoro diversos ministeris, assessoro diverses conselleries de la comunitat autònoma i també formo part de diversos comitès importants. Què es fa amb això? Doncs el coneixement que hem adquirit a la universitat es posa a disposició de la presa de decisions, que crec que l’han de fer, o formar-ne part, els experts en la matèria. I l’últim dels nivells al qual transfereixo el coneixement és el que estem fent aquí. És el de transferir el coneixement a la societat a través del que es coneix com a divulgació científica, una eina imprescindible i que cada cop veig més important, com veurem, per al progrés de la humanitat. I com ho faig? Doncs ho faig escrivint llibres, amb conferències, participant amb moltíssims mitjans de comunicació, sortint de la torre de marfil, que de vegades se’ns diu amb raó, que és la universitat, i portant-la al carrer, portant-la a la societat i portant-la a gent més o menys propera al món de la ciència, però que no hi pertany.

02:42

A això em dedico, a aquesta transferència de coneixement. Però sabeu el pitjor que té aquesta transferència de coneixement des del meu punt de vista i que estic lluitant per canviar-ho? Doncs precisament el nom. “Transferència de coneixement” no m’agrada. Per què? Perquè amb “transferència” sembla que nosaltres som els que sabem i aleshores enviem el coneixement als altres perquè s’aprofiti. I realment aquesta transferència és bidireccional. Realment, no és una transferència de coneixement, sinó que és compartir el coneixement. Perquè, així com jo envio el meu coneixement als alumnes, jo aprenc moltíssim dels i les alumnes de la universitat. Així com nosaltres transferim el coneixement a les empreses, de les empreses i d’altres grups d’investigació de tota Espanya i d’arreu del món, n’aprenem molt. Així com nosaltres transferim el coneixement a l’administració pública, de l’administració pública també rebem coneixement. Per acabar, i és el més important, sí, duem coneixement a la societat. Però en aquestes conferències, en aquestes xerrades, en aquests mitjans de comunicació, aprenc moltíssim de la societat. En realitat, és compartir el coneixement. Però tinc la sort i la fortuna de treballar en una cosa que m’apassiona, en una cosa que em diverteix i en una cosa en què intento posar un granet de sorra per ser útil a la societat. I soc aquí, disposat a contestar les preguntes que em plantegeu, o com a mínim intentar-ho, perquè no sempre és fàcil. Una cosa que de vegades hauríem de fer servir molt més els científics i els professors són tres paraules: “No ho sé”. És important que, quan ens pregunteu alguna cosa, no ens llancem a contestar. Si no ho sabem, no passa res. Res de res. I això us passarà a classe. Perquè jo prefereixo dir un “no ho sé” i després documentar-me per enviar-vos la informació que dir-vos alguna cosa errònia. No passa res amb el “no ho sé”.

04:32
Alonso. Hola. Em dic Alonso i soc estudiant de batxillerat. Bé, a la teva obra menciones i parles que la biotecnologia engloba, diguem-ne, el concepte de la vida i de la tecnologia. Doncs això em resulta curiós i em preguntava si ens podries explicar una mica què és la biotecnologia i quina utilitat té.

04:52
José Manuel López Nicolás. Gràcies, Alonso. És una molt bona pregunta perquè existeixen moltíssims dubtes quant a la biotecnologia. La biotecnologia és una tecnologia que utilitza organismes vius, utilitza sistemes biològics o alguns dels seus derivats per produir nous productes o per modificar productes que ja existeixin, però sempre des d’aquests organismes vius o des d’algun dels seus derivats. La gent parla de la biotecnologia com una cosa moderna, com una disciplina nova. Això no obstant, no és així. La biotecnologia es fa servir des de fa moltíssims i moltíssims anys. El que passa és que abans es feia amb tècniques molt més tradicionals i ara es fa amb tècniques molt més precises, molt més concretes. Però cal explicar la biotecnologia. Me n’has demanat exemples. Exemples que puguem utilitzar i que puguin servir al públic per il·lustrar la biotecnologia, en què consisteix. Per a això faré servir una mena de joc, perquè està establert que la biotecnologia es divideix en colors i que cadascun dels colors de la biotecnologia serveix per a una sèrie de productes en concret. Assenyalaré alguns de vosaltres. Us aixecareu i, quan faci així, baixareu. D’acord? Per exemple. La biotecnologia vermella. A què es dedica la biotecnologia vermella? Es dedica a desenvolupar productes que tinguin a veure amb la salut, des del punt de vista de la biotecnologia dels organismes vius. Un exemple poden ser les vacunes, tan importants com veiem, i aquestes vacunes originades a través d’organismes vius formen part de la biotecnologia vermella. La biotecnologia blanca és la que s’associa al desenvolupament industrial. Què fem? El que nosaltres fem servir és, per exemple, microorganismes, organismes vius, per eliminar tòxics que es produeixen en el desenvolupament de diversos productes, com ho pot ser, per exemple, el paper. La biotecnologia blanca sempre, sempre, sempre està associada al desenvolupament industrial. La biotecnologia blava. M’encanta. La biotecnologia blava és l’associada a mars, a oceans. Al mar. I què fem nosaltres? El que nosaltres fem és utilitzar aquests organismes vius per descontaminar, per exemple, aigües. O per, dels peixos, extreure’n determinats components que ens poden servir per desenvolupar aliments nous. Ens poden servir per desenvolupar fàrmacs nous. La relacionada amb el mar, la relacionada amb els oceans. Aquesta és la biotecnologia blava.

07:33

La biotecnologia negra té cada cop més importància. És la que es dedica, per exemple, al bioterrorisme. A què em refereixo? Nosaltres desenvolupem… Als laboratoris desenvolupem una sèrie de petits pigments que fem servir de les plantes, com per exemple la remolatxa. D’una remolatxa. Perquè aquests pigments canviïn de color. Quan canvien de color? Quan rebem un sobre, per exemple, com ha passat diverses vegades, que pot arribar a tenir àntrax, que pot arribar a ser una arma biològica amb què es vol atacar. Aleshores, nosaltres fem servir aquests pigments per lluitar contra el bioterrorisme, perquè canvien de color i diem a la persona: “No, això no es pot obrir perquè hi pot haver un risc”. Aquesta és la biotecnologia negra. N’hi ha una altra molt important. Tu ho tens, encara que sigui la part de sota de la samarreta, que és la biotecnologia verda. La biotecnologia verda a Espanya és fonamental, perquè la biotecnologia verda serveix per a l’agricultura. Per al desenvolupament de nous aliments, per modificar el terreny i poder-hi produir aliment o algun tipus de plantes que siguin d’interès industrial o interès personal de qualsevol mena. Després hi ha la biotecnologia lila. La biotecnologia lila per a què ens serveix? Cada cop és més important perquè, mireu, no tot s’hi val al camp de la investigació. És important l’ètica. És important la legislació. És important fer les coses bé, però fer-les seguint unes pautes, unes pautes establertes i unes pautes que siguin correctes. D’això s’encarrega. D’aquesta legislació, d’aquests aspectes legals per investigar més, però investigar millor i dins unes normes, s’encarrega la biotecnologia lila. I tu ets fonamental en això. Tu representes la biotecnologia taronja. La biotecnologia taronja és la que s’encarrega de divulgar la ciència, de divulgar, en aquest cas, la branca de la biotecnologia, d’explicar-la a la societat. I et diré per què ets fonamental per als biotecnòlegs.

09:45

Pertanyo a un grup anomenat Biotecnologia… Bioquímica i Biotecnologia Enzimàtica. Ets fonamental per a nosaltres. Per què? Perquè us explicaré una petita història. Una història que va passar fa unes dècades. No gaires, però unes dècades, a Suïssa. A Suïssa va passar que hi havia una sèrie de persones que estaven en contra de la biotecnologia, que no volien que es desenvolupés la biotecnologia perquè tenien les seves raons, segons ells. I van pressionar tantíssim perquè s’eliminés la biotecnologia que es va fer fins i tot un referèndum, un referèndum nacional. Una cosa molt important en què s’havia de decidir si a Suïssa s’eliminava la biotecnologia o si a Suïssa seguien endavant amb la biotecnologia. Les primeres enquestes que es van fer abans de fer-se el referèndum van ser un desastre per als biotecnòlegs. El 70% o 80% de la població volia abolir la biotecnologia perquè els deien els riscos que tindria i allò anava molt malament. I què va passar en aquell moment? Va passar que els investigadors que pertanyien al sistema públic van sortir de les seves universitats i dels seus centres d’investigació per explicar a la societat en què consisteix la biotecnologia, els avantatges que té i també els inconvenients que podia tenir. No hi ha cap problema a explicar-ho. Els biotecnòlegs de les empreses també van sortir. Els biotecnòlegs de les escoles i dels instituts també van sortir al carrer. On anaven? Anaven als mitjans de comunicació, anaven a la porta dels supermercats per explicar a la societat en què consistia realment la biotecnologia. Sabeu què va passar? Van arribar a fer el referèndum. Aquell referèndum en què les enquestes deien que s’aboliria la biotecnologia i s’eliminaria. Doncs molt majoritàriament la població suïssa va votar a favor de la biotecnologia i va votar que s’hi seguís treballant. Actualment, Suïssa és un dels països més importants del món en aspectes biotecnològics. La moralitat és ben clara. D’una banda, nosaltres, els investigadors, hem de sortir de la nostra torre de marfil i explicar a la societat aquelles coses que els poden resultar interessants. Encara que nosaltres creguem que no són interessants, la població, si se li expliquen bé les coses, d’una manera assequible, d’una manera amena, entén perfectament el que se li està explicant i, a la fi, és capaç de decidir. Cap a una banda o cap a l’altra, però amb tota la informació a la mà. Això és el que jo vaig anomenar “la rebel·lió de les bates blanques”. Quan les bates blanques van sortir dels laboratoris i es van dirigir a la societat.

Los colores de la biotecnología - José Manuel López Nicolás, científico, docente y divulgador
Quote

La divulgació de la ciència és fonamental per desenvolupar l'esperit crític

José Manuel López Nicolás

12:25
Jennifer. Hola, José Manuel. Soc la Jennifer i soc alumna de batxillerat. Vostè té un llibre amb un títol molt curiós, que és ‘Un científic al supermercat’. Aleshores, em sorgeix aquesta pregunta: què és el que veu un científic al supermercat?

12:36
José Manuel López Nicolás. Gràcies, Jennifer. Un supermercat és un dels meus llocs preferits. Però un dels meus llocs preferits per la ciència i la tecnologia que hi veig. De fet, quan he de fer la compra a casa, m’envien mitja hora abans al supermercat perquè m’hi passegi, perquè gaudeixi i, després, ja faig la compra. Què és el que veig en un supermercat? El primer és una cosa que intentaré que vosaltres feu a partir d’ara. Canviar la mirada, passar de la mirada del comprador a la mirada del científic. Veig tres coses importantíssimes en què la ciència i la tecnologia són al darrere. El primer… Vosaltres sou molt joves i potser no ho aprecieu, però tenim moltíssims tipus de productes i de cada producte hi ha moltíssimes marques diferents. Això fa uns anys era impensable. No existia tanta diversificació. La ciència i la tecnologia han sigut fonamentals. Per què aquesta diversificació? Perquè ja no ens conformem a nodrir-nos. En absolut. Busquem moltíssimes més coses darrere dels aliments: que sensorialment ens agradin, que hi gaudim, de colors molt diversos, de sabors molt diversos. Més enllà de l’alimentació que necessitem per a la nostra vida. En aquesta diversificació de productes, per què la tecnologia hi ha tingut un paper clau? Per exemple, tothom ha vist algun cop aquestes famoses llets enriquides amb omega-3. D’acord? N’existeixen moltes i de moltes marques. Bé. Això, fa pocs anys, era impensable.

14:09

Per què? Perquè les primeres que van aparèixer resulta que feien olor de peix i tenien un gust de peix molt fort. Perquè a la llet no hi ha omega-3. Has de treure aquest àcid gras que es troba a determinats peixos i introduir-lo al producte làctic. Feia l’olor i el gust del peix. Això no obstant, gràcies a les noves tecnologies, gràcies al progrés científic i tecnològic, vosaltres ho veieu ara com que forma part de la vida diària. Forma part d’una llet normal i corrent. Però al darrere de tots aquests productes, hi ha moltíssima tecnologia. Però a part d’aquesta diversificació, al supermercat veig una cosa que és clau, que tampoc nosaltres apreciem perquè ho donem tot per fet. Però, sens dubte, és per treure’s el barret davant dels científics i les empreses que ho han aconseguit. És la seguretat dels aliments. Tot el que nosaltres prenem és, no es pot dir cent per cent segur, perquè el risc zero sempre existeix absolutament en tot, però els nivells de seguretat alimentària que hi ha ara mateix no han existit mai en la història de la humanitat. Ara bé, podeu pensar: “D’acord, però sempre hi ha crisis alimentàries o apareix esporàdicament algun tipus de crisi. Ens està dient que els aliments són segurs”. És clar que apareixen les crisis alimentàries i segur que n’aniran apareixent al llarg de la humanitat. Sempre n’apareixeran. Però l’important és el que tenim. L’important és tenir un sistema per reaccionar correctament davant d’aquesta crisi, abordar ràpidament els possibles problemes i, després, poder seguir el camí que portem. Aquesta seguretat alimentària que lluita en contra de la toxicitat dels aliments és fonamental. Ho veig en un supermercat i vull que ho vegeu. Vull que hi entreu, agafeu un producte i digueu: “Escolta, aquest producte no existia i els meus avis no en disposaven, els meus besavis no en disposaven, i ara puc escollir”. I la ciència i la tecnologia hi són al darrere.

16:06

Però, a part de la diversificació i a part de la seguretat, és clar, també hi ha altres coses que ja no ens agraden tant des del punt de vista de la ciència en aquesta mitja hora que hi vaig abans. Però apareixen algun tipus de missatges, vosaltres ho sabeu, que prometen moltes coses algun tipus de productes. Amb aquestes coses cal ser escèptic. Aleshores, el supermercat també em serveix per potenciar una cosa que necessitem moltíssim, que és l’esperit crític. No ens hem de creure tot el que ens diuen. Hem de tenir una eina per nosaltres poder discernir si això és cert o si això no és cert. D’això forma part la divulgació de la ciència. És fonamental per a nosaltres poder agafar el producte que escollim, el que ens doni la gana, però sabent què hi ha al darrere. I és important la divulgació de la ciència, no només en el camp de l’alimentació, sinó en qualsevol factor de la societat. Per què? Les darreres enquestes de percepció social de la ciència que es fan a través de la Fundació Espanyola de Ciència i Tecnologia aporten moltíssimes dades, però algunes són preocupants. Per exemple, encara hi ha un percentatge molt significatiu de gent a qui no interessa la ciència i la tecnologia. És curiós. Ja ho deia Carl Sagan: “Vivim en una societat altament dependent de la ciència i de la tecnologia. Com que no t’interessa?”. Fas servir mòbils, fas servir ulleres. Fas servir moltíssimes coses, però no t’interessa? Potser, si t’ho traguessin, veuries la importància que té. Per això, la divulgació de la ciència és important. Per explicar-ho, perquè no ho oblidem.

17:45

Però també resulta que, en la divulgació científica, aquestes enquestes de la percepció social de la ciència diuen que hi ha gent que també fa servir encara teràpies i productes absurds. Productes que, en el millor dels casos, no serveixen per a res. Però, en el pitjor dels casos, poden ser perjudicials si realment els fem servir. Aleshores, ha de ser la divulgació de la ciència… Compte, unida a la legislació, perquè tots aquí estem a favor de l’educació, és clar, però també és important que hi hagi una legislació, unes normes. Aleshores, la divulgació de la ciència, junt amb aquesta normativa, poden ajudar a fer que no existeixin determinats productes. I que nosaltres puguem anar segurs a qualsevol lloc. Aquestes són les tres coses que jo veig en un supermercat en què la ciència i la tecnologia són al darrere. La diversificació de productes, la gran seguretat alimentària que tenim i la lluita contra l’anticiència, que també existeix.

18:48
Aitana. Sé que ets un gran apassionat del tennis i del futbol i que acabes de publicar un dels teus llibres, en què combines la ciència amb l’esport. Per què dius que va ser la ciència el que va ajudar Espanya a guanyar el Mundial de futbol?

19:03
José Manuel López Nicolás. Molt bona pregunta. Mira, Aitana. M’agrada parlar de la ciència del futur. Quan realment la gent sent a parlar d’investigació científica, de progrés científic, comença a pensar en exoplanetes, forats negres, etcètera. Em sembla fantàstic. Cal investigar-ho, és clar, i cal divulgar-ho. Però saps que m’agrada a mi, sobretot, amb què gaudeixo més? Parlar de la ciència de la vida quotidiana. Parlar de la ciència de les petites coses. I on es troba la ciència de les petites coses? La tenim a les nostres necessitats diàries, els nostres aliments, els nostres fàrmacs. La presència de la vida quotidiana i la ciència en ella també la tenim a les nostres tradicions. Per què no parlem de la presència de la ciència als focs artificials? Un castell de focs artificials és una taula periòdica d’elements químics al cel. Per què no parlem de la ciència a la nit de Sant Joan? D’aquells pobles on la gent camina sobre les brases. Què passa aleshores amb la termodinàmica? Però, a part de les nostres necessitats i les nostres tradicions, la ciència del dia a dia es troba també a les nostres aficions. No conec una afició que enganxi tantíssima gent arreu del món i en què la ciència estigui tan present com ho és l’esport. El veig un ganxo fonamental, l’esport, per explicar la ciència. Us diré per què. Perquè també busco atraure a la ciència, al coneixement i a l’educació nous públics. Públics normalment allunyats de la ciència.

20:46

L’esport és un ganxo fantàstic perquè, darrere d’un partit de tennis, darrere d’una cursa de 100 metres llisos, darrere del salt d’alçada, darrere de l’esquí, darrere del futbol, hi ha moltíssimes disciplines científiques. Cal explicar-ho a la gent. Però sabeu també per què? Per la sensació de plaer que se n’obté. Quan tu veus una cosa i saps per què i ho saps interpretar, la sensació de plaer que se n’obté és elevadíssima. La gent diu: “Bé, però perd el romanticisme”. Al contrari. Conèixer quan tu veus un cop de tennis, quan veus una encistellada de bàsquet, la física, la química, les matemàtiques que hi ha al darrere, et dic jo que apassiona. Però també el fet de poder-hi intervenir. Dir: “Amb unes petites nocions científiques que conec, la meva marca és millor, la meva encistellada és millor, hi arribo més de pressa, arribo més amunt”. També l’esport serveix per a una cosa fonamental. Per fomentar vocacions científiques entre els més joves, entre vosaltres. Per què? Doncs perquè l’esport, normalment, s’associa a l’esforç, a la medicina, a la salut. Però per què no l’associem a la cultura científica? Aleshores, en aquest llibre de què parlaves, ‘La ciència dels campions’, no he cercat de parlar de la química del futbol, de les matemàtiques del bàsquet, de la física de la natació… No. Com puc jo atrapar el meu lector? Saps com vaig pensar de fer-ho? Explicant-li moments històrics de l’esport. Moments que hi ha al darrere d’un partit de Rafa Nadal contra Roger Federer al Wimbledon del 2008. El millor partit de la història del tennis. Què hi ha darrere de cada aixecament de Lydia Valentín? Darrere del bàdminton de Carolina Marín? O darrere de la natació de Michael Phelps? Però si hi ha un moment al món de l’esport els darrers anys, però darrers anys per no dir a la història de l’esport espanyol, en què tots sabem on érem, va ser la final del Mundial de Sud-àfrica. Què hi havia allà del que va passar, des del punt de vista de la ciència, en aquells 45 segons des que vam agafar la pilota a la nostra àrea fins que va arribar el gol famós?

23:04

La gespa perfecta, impol·luta. Per a la gespa que vam veure a Sud-àfrica, hi intervenia la botànica, hi intervenia l’agricultura, els sistemes de regadiu, la biotecnologia de què parlàvem abans per triar la llavor perfecta perquè la gespa arrelés i no es desprengués, que es pogués jugar millor i, fins i tot, no hi hagués lesions. La gran protagonista, la pilota. No sé si ho recordeu, però en aquell Mundial hi va haver molts problemes amb la pilota. Que volava, no hi havia manera de controlar-la. Potser vam guanyar per això. I què va passar en aquell moment? Va passar que, on era el problema? El problema era a l’aerodinàmica, una branca importantíssima de la física. Per què no fer servir aquella pilota per explicar la física? Però seguim parlant. Aleshores, la química dels materials va tenir un paper fonamental en aquell gol. Per què? Perquè, si torneu a veure el vídeo i tornem a canviar, com he dit abans, la mirada, les ulleres, i us poseu les ulleres del científic, veureu com hi ha un moment en què agafen Jesús Navas quan va pel lateral. Però ell segueix corrent i no poden amb ell. Fixa-t’hi. Allà hi ha ciència? És clar. La química dels materials. Una molècula que es diu “elastà” que permet que les samarretes que portem i que porteu molts de vosaltres siguin molt elàstiques. Fa uns anys, si t’agafaven així, et quedaves amb la samarreta o amb el tipus allà. Però ara es pot alliberar la samarreta, pot seguir corrent i deixar-se anar. La química dels materials. Quan la pilota arriba al centre del camp, agafa la pilota Andrés Iniesta i dona un cop de taló cap endarrere. Però com que cap endarrere? Quan ningú sabia qui hi havia darrere, només ell. Però això s’entrena. Aquí hi ha la tecnologia. És el que s’anomena “la visió perifèrica”. Existeixen unes Google Glass ara, per exemple, que t’ajuden a saber què hi ha darrere. I dius tu: “Bé, però és que després no les tenen al camp”. Ja, però n’han adquirit el costum. I després què va passar? Que després d’un rebot, un centre de Fernando Torres, que afortunadament no va sortir bé. Si ho hagués fet bé, no estaríem parlant aquí d’aquell gol. Per fer-ho bé, calia basar-se en la física i en l’efecte Magnus. Ell no ho va fer. Va copejar la pilota gairebé lineal i va fallar, encara sort. Però la pilota, després, Cesc Fàbregas la va agafar i va fer una assistència a Andrés Iniseta. En el gol hi havia ciència? Fixeu-vos-hi. Andrés Iniesta ho va passar molt malament per arribar a aquell Mundial. Feia unes setmanes, s’havia mort el seu millor amic, Dani Jarque, i va entrar en un problema de caire psicològic que ha reconegut ell. Es va ajudar de la psicologia, una de les branques més importants que hi ha a l’esport i a la vida. Per sortir-ne i per sortir de les contínues lesions que tenia. Sense la psicologia, no hauria estat allà. Sense la psicologia, no hauríem guanyat el Mundial. Però després va xutar. Amb una força tremenda. La pilota va sortir amb una acceleració, terme físic, espectacular gràcies a la química dels materials, a aquelles botes que duia. I en aquell moment què va passar? En aquell moment, tots vam cridar. Tots vam saltar. Jo em vaig llançar al damunt del meu veí, amb qui ho estava veient, i li vaig trencar una costella.

26:02

Quantes disciplines han sortit d’aquell gol? Botànica, ha sortit agricultura, biotecnologia, tecnologia, química dels materials, psicologia. Per què no fer servir l’esport per portar la ciència i per enganxar? La prova és a les cares que us estic veient. Parlo del gol i assentiu. Hi ha gent que riu i hi ha gent que diu: “Mare meva”. Fem servir la ciència de la vida quotidiana per dur públics allunyats de la ciència al coneixement científic.

Los colores de la biotecnología - José Manuel López Nicolás, científico, docente y divulgador
Quote

"L'educació és l'eina més potent que existeix per canviar el món"

José Manuel López Nicolás

26:36
Cathaysa. Jo et volia preguntar quin és el teu jugador preferit. Des de l’àmbit de la ciència, què és el que el fa ser tan important per a l’esport?

26:49
José Manuel López Nicolás. Mira, has fet servir un terme que m’ha agradat, “jugador preferit”. Perquè, normalment, es parla de quin és el millor jugador. No existeix un jugador millor que un altre, igual que no existeix una disciplina científica millor que una altra. Finalment, la ciència està formada per moltes disciplines científiques, i totes elles igual d’importants. Tot i això, si jo hagués d’escollir el meu esportista preferit, saps qui seria? Per a mi, el rei, Michael Jordan. Michael Jordan. Per què? Des del punt de vista físic, era un portent. Però saps per què és un dels meus preferits? Perquè, per guanyar tot el que va guanyar, va haver de fer un canvi al seu cos físic, a la seva anatomia, per resistir els cops que li feien aquells Bad Boys, aquells Detroit Pistons. I ell ho va entendre i va canviar. Però després era bo defenent, era bo atacant, era bo llançant de prop, destrossant, era bo llançant a tres. Però, sobretot, era bo en una cosa. A part de físicament, tècnicament, era bo en la disciplina científica crucial. Per a mi, hi ha dues o tres disciplines científiques que són importantíssimes al món de l’esport actual. La química dels materials, que canvia samarretes, botes i s’obtenen millors marques; el Big Data i la intel·ligència artificial per tenir dades teves i dels teus rivals i saber com atacar els uns o els altres; i la psicologia. Michael Jordan, psicològicament, era una màquina. Psicològicament, era superior als seus rivals. Desafiava els rivals, els companys, els àrbitres, l’entrenador. De vegades, es passava i no m’agrada quan hi ha aquesta competitivitat. Però, psicològicament, era molt bo. Hi havia física, psicologia, química…

28:37

Però la segona part de la pregunta que m’has fet és: quins esportistes fan servir la ciència per arribar on són? D’acord. Deixa que te’n digui dos. Una noia i un noi. La noia sabeu qui és? La noia, per a mi, és Carolina Marín. No conec una… un esportista, fixa-t’hi, que incorpori voluntàriament tanta… Un esportista, no he dit una dona, dic un esportista global, que incorpori tantes disciplines científiques al seu joc i que li vagin tan bé. Per exemple, què fa un òptic a l’equip tècnic de Carolina Marín? Un òptic. Per què? Perquè dins els esports de raqueta, el bàdminton és aquell en què la pilota, en aquest cas, el volant, adquireix major velocitat. Si tu no ets capaç de veure bé el volant, perds. Però Carolina Marín es distingeix per una cosa, que és per l’ús de les noves disciplines científiques. El Big Data. Té un equip, que es nota que el seu entrenador és científic, supermeticulós, Fernando Rivas. Sabeu què fa? Té milers i milers de dades de cadascuna de les seves rivals. I d’ella mateixa. D’ella mateixa per a què? Per saber què fa bé, què fa malament i per poder millorar. Però també per saber com juguen les rivals. Però, compte, no només per dir: “Aquesta juga millor, aquesta juga pitjor. Aquesta fa millor els cops de dreta, aquesta fa revessos”. No. Ella té dades, gràcies a la intel·ligència artificial, que sap a cada moment si la rival, per exemple, va guanyant o va perdent, com reaccionarà i com jugarà. Perquè l’han analitzada. I ella ho sap, està per damunt d’ella. “Ara, jugarà d’aquesta manera”. I la supera. Remunta. “Està perdent, he d’atacar per aquí”.

30:34

Parlar de l’esport com una cosa d’atzar que no s’entrena és absurd. La ciència sempre hi és al darrere. Fins i tot, la psicologia. Heu vist Carolina Marín, així com Rafa Nadal, com crida cada cop que es posa a jugar? Vosaltres creieu que només és per animar-se a si mateixa? No. Per què? Perquè, psicològicament, guanya la partida a la rival. I quan veu que baixa una mica, crida més. Aleshores, la rival va baixant. Tot això s’entrena i tot això s’estudia. Per a Carolina Marín, això és fonamental. La psicologia torna a aparèixer. Heu sentit mai la frase: “Els penals són una loteria”? És una bajanada. S’entrenen, es preparen estadístiques, probabilitat. Se sap perfectament on hi ha moltes més possibilitats de llançar un penal perquè sigui gol. O què ha de fer el porter o què ha de fer el davanter. Però em falta el noi. Sabeu qui és el noi? Si Michael Jordan era un geni, aquest és un animal esportiu. Michael Phelps. Coneixeu Michael Phelps? Michael Phelps, nadador, guanyador de vuit medalles als Jocs Olímpics de Pequín. Bé. Per què? On és la ciència darrere de Michael Phelps? Fixeu-vos-hi, a molts llocs. Us en diré alguns, els més curiosos. Per què nadem? Per què? Em llanço, començo a nadar… Compte, de primer, flotem pel principi d’Arquímedes, pel qual, vosaltres ho sabeu millor que ningú, si un cos submergit experimenta una força cap amunt, una empenta cap amunt, depenent del cos que s’hi introdueixi, bé, però amb això flotes. Però per què avances? Hi intervé la física. I dius: “Bé, com més ràpid, com més fortalesa física tinguis als peus, als braços, vas avançant moltíssim més”. Error. És crucial la tècnica, perquè quan nedes, quan avances a la piscina o al mar, vosaltres haureu vist que es generen bombolles i es genera una onada. Aquesta onada i aquestes bombolles fan una força d’arrossegament que va en contra de la teva trajectòria. Aleshores, l’has de vèncer. I com l’has de vèncer? Amb la tècnica. La tècnica què fa? Genera poca bombolla, genera poca onada, esquitxa al mínim possible. Michael Phelps sabia de física perfectament. Però passava una cosa: que es va adonar, ja se sabia, però es va adonar que, quan nedes sota l’aigua, vas molt més de pressa que per damunt. Per què vas molt més de pressa? Perquè aquestes bombolles i aquesta onada de proa no es generen.

33:38

Aleshores, no les has de vèncer. Bé. Però això ho sabia tothom. Però què passa si vosaltres…? On és la ciència si bussegeu? Per això escullo Michael Phelps. Perquè hi ha un moment en què quan hi ha hipòxia apareix el CO2 i es comença a generar CO2 i ens demana el cos sortir de l’aigua perquè no podem més. I per què ens demana el cos sortir de l’aigua? Perquè nosaltres, a l’organisme, tenim uns receptors. Uns receptors que noten aquesta presència de CO2 i ens donen el senyal: “Surt, surt”. Però sabeu què li passa a Michael Phelps o diuen que li passa a Michael Phelps? Que aquests receptors els té danyats i, com que els té danyats, què passa? Que no nota tan de pressa aquesta necessitat de sortir i, com que no nota aquesta necessitat de sortir, què és el que fa? Segueix una miqueta més. I aquesta miqueta de més l’ajuda. A part de la seva tècnica, la de dofí, com es va movent. Aquí hi ha física i hi ha hidrodinàmica de com cal fer-ho. Però en aquestes victòries de Michael Phelps hi va haver una cosa fonamental més enllà de la seva tècnica i més enllà del seu cos. Sabeu què? Els banyadors. No conec cap peça de roba a la història de l’esport en què la ciència hagi tingut tanta importància com la que es va fer servir en aquelles Olimpíades i en posterior Mundial. De moment, van aparèixer amb uns banyadors, no sé si els recordeu, que anaven, en la majoria d’ocasions, en el cas dels homes i en el cas de les dones molt semblant, des del coll fins als peus. Estaven formats d’un material. Tornem a la química dels materials. Tornem al poliuretà, que permetia… A més, hidròfug, repel·lia l’aigua i permetia lliscar moltíssim més.

34:47

No tenia pràcticament obertures. S’havia elaborat amb ultrasons i fins i tot la NASA va intervenir en l’elaboració del banyador de Michael Phelps. A més, va passar una cosa, que retenia bombolles d’aire. Què penseu que passava si retenia bombolles d’aire? Que flotava més. Què us passa a vosaltres amb el banyador quan s’omple de bombolles? Va cap amunt. Aleshores, tot aquest banyador va fer que el 95% de les medalles que es van obtenir eren de la gent que feia servir aquest banyador. Més del 90% dels rècords mundials eren de la gent que feia servir aquell banyador. Fins al punt que la Federació Internacional va haver de dir: “Ja n’hi ha prou. Ho modificarem perquè no es pugui fer servir aquest banyador”. Però, aleshores, fixeu-vos en la importància de la tecnologia, de la física, de la hidrodinàmica, de la química dels materials a les victòries de la persona que més medalles té a la història dels Jocs Olímpics.

35:44
Carlos. Soc en Carlos, soc estudiant de batxillerat. Tu ets professor, la teva feina es basa a educar. Aleshores, quina creus que és la importància de l’educació?

35:53
José Manuel López Nicolás. L’educació és l’eina més potent que existeix a la humanitat per transformar el món. No conec una altra eina tan potent. Per què? Perquè l’educació ajuda a crear persones millors i a crear una societat millor. Perquè gràcies a l’educació som persones més lliures. I per què més lliures? Perquè jo entenc la llibertat com una presa de decisions basada en el coneixement. L’educació, junt amb el progrés científic i tecnològic, ens dona aquest coneixement general per prendre les decisions correctes. Que no vol dir que hagi de ser la mateixa que la d’algú altre, però tu ets lliure de prendre una decisió. La que tu creguis convenient, però basada en el coneixement perquè, si no la prens basada en el coneixement que et proporcionen l’educació i la ciència, tu realment no estàs sent lliure. Si tu prens aquesta decisió basant-te en creences, en mites, en fraus, estàs sent lliure? No. Aleshores, l’educació et proporciona aquesta llibertat. Però, d’altra banda, l’educació és fonamental, com he dit, per a la societat, no només per a la persona individualment. Per què per a la societat? Perquè l’educació, d’una banda, enforteix els sistemes democràtics i enforteix l’estat de dret. Les persones cultes i l’educació és una de les potes d’aquesta cultura. Les persones cultes són persones difícilment manipulables. I aquestes persones difícilment manipulables són les que prenen les decisions correctes i són les que impedeixen que sistemes antidemocràtics arribin a la nostra societat. Si no estàs preparat, si no estàs educat, recorda que cauràs a l’antidemocràcia. Creuràs coses que t’expliquen i que no tenen res a veure amb l’estat de dret. Serveix també per a una cosa fonamental, l’educació, que és per fer una societat equitativa, una societat en què les diferències entre uns i altres no existeixin o siguin les mínimes possibles. I l’educació ajuda a reduir-les. Una societat en què les diferències, entre altres coses, en el valor econòmic, en la pobresa, es redueixin. I t’ho dona l’educació.

38:31

Però també serveix per a una altra cosa, que és per fer societats més productives. Mireu, està establert que un any d’un curs escolar pot augmentar el PIB per càpita entre un quatre i un set per cent. Per tant, l’educació és una inversió en economia. És clar que és una inversió, però a més passa una cosa, que en educar-vos se us donen les eines crucials per després ser mà d’obra a l’hora de produir ciència i produir tecnologia. Està claríssim i molt demostrat que aquells països que inverteixen més en ciència i en tecnologia són els països més rics econòmicament. Tot ve de l’educació a l’estat primari. Però, és clar, a l’educació hi ha dos factors que són importantíssims: l’educador i l’educat. Cal posar-ho fàcil a l’educador, perquè no ho té. I tots sabem l’estat educatiu que ens toca viure i com el podríem millorar. Què és el que passa? Que no conec una manera millor d’ajudar l’educador que invertint en educació. Quan veig que s’inverteix en recursos didàctics, en tecnologia, em sembla molt bé, em sembla perfecte. Però també dic: “Redueix la ràtio. Redueix els alumnes per classe”. Per això cal invertir a contractar professorat nou. Però arribaràs molt més enllà i serà molt més efectiva l’educació aleshores. Però cal ajudar l’educador. No només s’hi val a parlar de la importància de l’educació i després ser molt pràctic. I després no prendre decisions. Però sabeu també qui cal ajudar amb l’educació per aconseguir totes aquestes teories que he dit abans? Els i les alumnes. Però no des del punt de vista educatiu, sinó que em refereixo a una altra cosa. Fixeu-vos-hi.

40:36

La pandèmia. Soc un defensor fidel de l’educació pública. Absolutament. La meva filla sempre ha anat a l’escola pública més propera a casa i a l’institut públic més proper a casa. No em plantejo una altra cosa, no començo a veure si els professors… No, no. El més proper, perquè confio plenament en aquests professors i aquestes professores. Però passa una cosa, que quan ha arribat la pandèmia hi ha hagut molts desequilibris, el que parlàvem abans. Hi ha hagut molta gent que ha tingut dificultats per estudiar. Jo vull parlar a favor d’algú i vull agrair, fixa-t’hi, a una persona especial… I sí, en diré el nom. No el pensava dir, però el diré. Es diu Longinos Marín. Longinos Marín és vicerector a la Universitat de Múrcia a Espanya. Va tenir una iniciativa, una iniciativa que es deia “Cap estudiant enrere”. En què consistia? Cap estudiant enrere era ajudar tots aquells i aquelles alumnes que podien demostrar que l’arribada de la pandèmia havia fet que no poguessin estudiar. I com es podia ajudar aquests i aquestes alumnes que ho van demostrar? Van ajudar tots aquells que ho van demostrar, tots els que s’hi van presentar. Més de 300 alumnes. I què és el que van fer? Ho van fer mitjançant tres maneres. Aquelles persones que dins la universitat ho van considerar correcte es van descomptar un percentatge del sou. Petit, però el van aportar per als ajuts als i a les alumnes. Però després, aquells projectes d’investigació que dúiem, que tenim recursos dels projectes, els diners que aconseguim d’altres llocs per investigar… Escolta, si no podem en aquesta època investigar fins a l’últim objectiu, doncs res, però aquests diners, agafa’ls. Cap estudiant enrere. Moltes empreses es van solidaritzar amb els estudiants i hi van posar diners per ajudar-los. Cadascú el que podia. Quasi 300.000 euros es van aconseguir. Així, no va quedar cap estudiant enrere i tots van tenir les mateixes oportunitats. Aquesta iniciativa ha tingut un pas més enllà i s’ha creat una oficina d’ajuda social en què s’ajuda econòmicament i, compte, s’ajuda també des del punt de vista social, aquelles persones desfavorides, aquelles persones desestabilitzades, aquelles persones que han tingut tota mena de problemes. Així, ajudem l’educació. Aleshores, no ens quedem només a la teoria. Fem un pas més. Ajudem l’educador i ajudem l’alumne i l’alumna. Som capaços de fer-ho. La societat té les seves maneres de fer-ho i, si volem, ho podem fer. Cal fer aquest pas més. Estic orgullós de les universitats públiques que han fet això.

Los colores de la biotecnología - José Manuel López Nicolás, científico, docente y divulgador
Quote

"Gràcies a l'educació som persones més lliures"

José Manuel López Nicolás

43:37
Cristina. Hola, em dic Cristina i soc estudiant de batxillerat. Tu ets professor d’universitat i em preguntava quina creus que és la clau per ser un bon professor.

43:48
José Manuel López Nicolás. Gràcies, Cristina. La clau… No existeix una clau. Podria dir: existeixen moltes claus. I no m’agrada donar consells, però et diré el que jo intento. Ja hauran de ser els meus alumnes, les meves alumnes, aquells que et diguin si ho aconsegueixo o no ho aconsegueixo. De primer, crec que has de ser coneixedor absolut de la teva assignatura. Conèixer els últims descobriments en la teva assignatura, conèixer els avenços recents de la teva assignatura per poder mostrar-ho als alumnes. Pot semblar una cosa trivial o… Però de vegades és complicat per la voràgine en què els professors d’universitat, d’institut, d’escola, es troben, però cal actualitzar-se cada dia. El segon, crec que és importantíssim empatitzar. Empatitzar amb l’alumnat. Però empatitzar vol dir conèixer els seus problemes, conèixer cada generació, quines són les seves inquietuds, quines són les seves preferències, quines són les coses que els preocupen, quines són les seves dificultats. Perquè, coneixent-ho, és més fàcil interpretar els resultats acadèmics i és més fàcil arribar-hi. Però hi ha una cosa fonamental. Una cosa fonamental per a mi, i ho veig de les coses més importants a la vida, és motivar l’alumne. Motivar-lo. Sabeu com ho faig jo o com ho intento fer? Bé. Per motivar l’alumne, per comunicar bé, sigui a l’aula, sigui en una conferència, el que tu has de fer és emocionar. Emocionar el receptor, qui està escoltant. No conec cap eina millor que l’emoció per arribar a ser un bon comunicador. Però, compte, aquesta emoció es pot trobar des de diverses fases. Hi ha gent que diu, fins i tot tendències, que cal fer la ciència divertida. Que els alumnes s’ho han de passar bé. Ho has d’explicar perquè riguem tots a classe. No hi estic d’acord.

45:58

Recordeu una pel·lícula que es diu ‘Del revés’? En aquesta pel·lícula, parlaven de la ira, del riure, de la tristesa… De diverses emocions. Doncs cadascuna em serveix perfectament per transmetre el meu missatge. No cal que sigui només el riure, que també em serveix. Però per emocionar l’alumnat amb la disciplina que tu li ensenyes, saps què és fonamental? Fonamental. Per emocionar l’alumne és important la paraula màgica: la passió. Que tu, com a professor, siguis un apassionat d’aquelles coses que expliques. I vosaltres us n’adoneu a classe. Us adoneu quan el professor s’apassiona pel que diu. Sabeu perfectament que així us arriba més. Però hi ha una cosa de què es parla poc, que és ser just. El professor ha de ser just. I crec que és una clau fonamental. Quan parlo de justícia, a què em refereixo? Posar uns exàmens que diferenciïn perfectament entre aquell que ha estudiat i aquell que no ha estudiat. Uns exàmens en què es redueixi al mínim possible que un alumne pugui aprovar, suspendre, treure més nota, treure menys nota i en què l’atzar estigui reduït a la mínima expressió. Però quan s’obté un suspens, com a professor, si un alumne o una alumna ha suspès tenint-ho tot en compte, no només la nota de l’examen, tenint-ho tot en compte, l’has de suspendre. Ho has de fer. Per començar, perquè és la teva obligació com a professional. Però, segon, perquè pots ajudar aquesta persona moltíssim més del que us podeu imaginar. Us explicaré un cas. Jo soc catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular. Vaig estudiar Química. Treia bones notes. No em queixava. Notes, bé, prou bones. M’ho passava bé. No cregueu que era el tipus de setciències allà ficat a classe, no. Sí, anava a classe sempre, estudiant el que calia, però també em divertia. Però, això no obstant, va arribar tercer. Tercer a la carrera de Química en aquells moments era un curs clau, perquè a quart havies de triar especialitat.

48:16

I resulta que Mateo Alajarín i Amparo Velasco, professors de Química Orgànica, em van suspendre. A mi, que duia matrícules, que duia excel·lents. Em van suspendre a mi. Però com em podien fer això? S’havien tornat bojos. Sabeu què vaig fer? De primer, espero que m’ho perdonin quan em sentin, els vaig posar a parir. “El professor m’ha suspès, la professora m’ha suspès, seran… Però que no ho veuen? Però si jo tinc matrícules!”. Vaig anar a parlar amb ells. Els vaig dir: “Això no pot ser”. I em van dir: “No, tens un quatre i te’n vas a setembre”. “No, no, no, no”. “Sí, sí, sí, sí. Te’n vas a setembre”. Em van recomanar un llibre i me’n vaig anar a setembre. Em vaig passar tot l’estiu estudiant química orgànica. Sabeu què va passar? Que aleshores, va ser així, em vaig adonar que aquell suspens era injust. Sabeu per què era injust? Perquè no mereixia més d’un dos. Perquè no tenia ni idea de química orgànica i em va començar a agradar la química orgànica i vaig començar a estudiar aquell estiu com un boig química orgànica. Vaig veure un món en la química orgànica. Sabeu què va passar? Que m’hi vaig presentar i vaig treure bona nota. Però no només això, sinó que, com he dit, tocava escollir especialitat i n’hi havia quatre: Química Industrial, Química Agrícola, Química Fonamental i una que s’assemblava moltíssim a la química orgànica, que s’anomenava Bioquímica. Quina opció vaig triar? Vaig triar, d’entre totes, la quarta, Bioquímica. I ara soc catedràtic de Bioquímica a la Universitat de Múrcia gràcies a aquest suspens. Jo no seria avui aquí amb vosaltres si Mateo Alajarín i Amparo Velasco no haguessin sigut justos i no m’haguessin suspès. Quan rebeu un suspens, és normal que tingueu frustració i cabreig. És normal. Si us fos igual, seria un problema. Però és normal que ho tingueu. Però després penseu: “Aquest suspens potser m’ajuda a desenvolupar-me de manera professional i personal”. Posa’t al dia amb la teva assignatura, empatitza amb l’alumnat, motiva’l des de la passió i també des de la creativitat. Cerca eines que l’enganxin com dic aquí avui. Per acabar, sigues just amb el teu alumnat. Són les quatre claus, no d’un bon professor, sinó les que jo aplico. Si soc bon professor, bon docent, ho han de dir els meus alumnes.

51:04
Rafael. Hola, José Manuel, soc en Rafael. En aquests moments, ens trobem en un període en què la ciència obre les portades dels diaris. Els científics s’asseuen en tertúlies i la majoria de les decisions polítiques es prenen gràcies al que diuen els científics. Dit tot això, què creus que presenta el futur de la ciència? Cap on creus que ha d’anar?

52:23
José Manuel López Nicolás. Fixa-t’hi. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, Franklin Delano Roosevelt, que era el president dels Estats Units d’Amèrica, va enviar una carta a Vannevar Busch, que era el director de l’agència estatunidenca d’investigació. Què li demanava en aquella carta? Els Estats Units havien guanyat la Segona Guerra Mundial. Però, malgrat això, era un país totalment desolat, sanitàriament i econòmicament, encara que fossin els vencedors. Van demanar al director de l’agència d’investigació americana que els ajudés des de la ciència i des de la tecnologia a reconstruir el país. Franklin Delano Roosevelt tenia claríssim que només podia fer anar els Estats Units cap endavant, tornar a ser el que era i, fins i tot, arribar molt més lluny si es basaven en el progrés científic i en el progrés tecnològic. Aleshores, et pots estar plantejant: “Què té a veure això amb la pregunta que he fet?”. Moltíssim. Actualment, el món es troba en la mateixa situació que es trobaven els Estats Units després de la Segona Guerra Mundial. Estem arrasats sanitàriament i econòmicament. No hem patit una guerra contra avions, contra exèrcits, però sí contra un virus. Un virus que ha arribat inclús a ser més demolidor, que ha mort moltíssima gent i ha arruïnat moltíssimes famílies. Doncs bé, així com va ocórrer als Estats Units, és el moment de basar-se en la ciència i de basar-se en la tecnologia per guanyar la batalla. En aquest cas, el virus. Però cal canviar les coses per poder guanyar la batalla gràcies a la ciència i gràcies a la tecnologia. I quines coses són les que caldria canviar? Mireu, des del punt de vista de la ciència, com a científics, tots els investigadors fa moltíssim temps que reclamem una cosa. Una cosa que no ha sigut possible fins ara. Sabeu què és? És un pacte de la ciència. Un pacte d’estat per la ciència. Aquest pacte d’estat per la ciència per què no ha sigut possible fins ara? Doncs perquè mai s’han posat d’acord els partits polítics. Però sabeu per què? Des del meu punt de vista, perquè mai han patit una pressió social per part de tot el col·lectiu de persones que formen el país, o que formen el món fins i tot, perquè s’arribi a aquest pacte. I dius tu: “Per què m’expliques això?”.

54:00

Perquè ara, gràcies al que tu has dit, s’ha generat un caldo de cultiu a la societat cap a la ciència, cap a la tecnologia i cap a la seva importància. Ens hem adonat de com som de vulnerables. Ens hem adonat de com, gràcies a la ciència i la tecnologia, ens en podem sortir. Entre altres coses. Què és el que passa? Que aquest caldo de cultiu és el que ara ha de pressionar perquè els nostres dirigents es posin tots d’acord i creïn aquest pacte. Però què necessitem per a aquest pacte? Per a aquest pacte necessitem una cosa que és fonamental, que és que la societat no perdi aquest interès per la ciència. Aquí és on la divulgació de la ciència, el que fem avui aquí, té un paper fonamental. Mantenir aquest caldo de cultiu, que no tornem endarrere. Que no tornem a allò que hi havia abans de la pandèmia, en què no se li donava importància. Que segueixi la ciència present a les portades dels mitjans de comunicació. Que, com tu has dit, segueixin les decisions polítiques basant-se en el progrés científic i les dades que hi ha. Per a això, la divulgació científica és clau. És clau per mantenir el caldo de cultiu, perquè no es perdi. Però, compte, cal que fomentem també la col·laboració publicoprivada. Hem de generar ciència, tant a les universitats i als centres d’investigació com a les empreses. Han de treballar juntes. Però treballar de debò.

55:30

Però no només es tracta de fer més ciència, sinó que es tracta també de fer millor ciència. Com? Evitant la bretxa de gènere, evitant la discriminació que segueix existint, fomentant les bones relacions, els objectius de desenvolupament sostenible. No només és investigar més, sinó investigar millor i en millors condicions. Després de moltíssims anys dedicat a la docència, a la investigació, a la transferència de coneixement i a la divulgació de la ciència, m’he adonat que la societat, la gent d’allà fora, sabeu què vol sentir? Com la ciència l’ajuda en el seu dia a dia. Això és el que la gent vol. És a dir, d’acord, el forat negre està molt bé i, evidentment, cal investigar-ho. Però a mi com m’ajuda el que tu fas al laboratori? I explicar-l’hi. Vosaltres, a partir d’ara, l’hi heu d’explicar. En aquest moment, la societat dirà: “Ostres, doncs ajuda’m a seguir mantenint aquest caldo de cultiu i a seguir pressionant”. I serà la mateixa societat, no el científic, no la investigadora, sinó tots vosaltres i tota la gent, qui digui: “No, no, no. Aquí cal firmar aquest pacte i cal invertir perquè és la meva qualitat de vida, és el meu dia a dia, és la dels meus fills, és la dels meus pares”. Per això cal parlar de la ciència del dia a dia. Quan aconseguim mantenir aquest caldo de cultiu, signarem aquest pacte de la ciència. Quan signem aquest pacte de la ciència, la inversió en ciència serà fixa. Quan la inversió en ciència estigui assegurada, quan arribi la propera pandèmia o quan arribi el següent problema, estarem preparats molt més que el que hem estat ara. Tornarem al país el mateix que va tornar l’agència d’investigació americana a Franklin Delano Roosevelt. Tindrem els pilars no per només reconstruir el país, sinó per evitar que sigui assolat per un virus o pel que vingui. Cap allà hem d’anar. Però per anar-hi, tu, tu, tu i tu sou importantíssims. Perquè heu de mantenir aquest caldo de cultiu per a la ciència.

Los colores de la biotecnología - José Manuel López Nicolás, científico, docente y divulgador
Quote

La passió és fonamental per emocionar i motivar l'alumnat

José Manuel López Nicolás

57:43
Jimena. Des de fora, sembla que hi ha moltes investigacions que es fan que no serveixen per a res, com per exemple les que s’estan fent a Mart. Per què marxem tan lluny quan encara hi ha molt a resoldre aquí?

57:56
José Manuel López Nicolás. Molta gent es fa aquesta pregunta. Bé, mireu, d’una banda, cal tenir clar que una de les coses que motiva el científic i l’investigador és la curiositat. És entendre què passa al nostre voltant, és entendre com funciona el món, i no hi ha res que conegui que ens fascini més que descobrir, entendre i comprendre el que hi ha més enllà d’allò que nosaltres podem veure. El que hi ha més enllà del planeta Terra. El que hi ha a altres planetes, a exoplanetes, etcètera. Mates la curiositat i ens ajuda a comprendre i entendre el món. Bé. Però aquesta resposta a molta gent no li serveix. Moltes de les coses que nosaltres gaudim avui dia són gràcies a la investigació espacial i a l’exploració espacial. Vosaltres us imagineu un món sense comunicacions? Un món sense els satèl·lits. Vosaltres creieu que això seria possible avui dia? La utilitat dels satèl·lits, les comunicacions, fins i tot saber el temps, la meteorologia, l’ús d’ordinadors, de xarxes, etcètera, ha sigut possible, en gran part, gràcies a la investigació espacial. Però no només en ordinadors, en comunicacions, en xarxes, sinó en coses més peregrines. Heu vist els termòmetres que es fan servir a l’orella, els que es posen a l’orella? La NASA va intervenir en el seu desenvolupament. En nous pneumàtics que fem servir en el dia a dia. És a dir, coses que formen part de la nostra vida quotidiana són possibles gràcies a la investigació espacial i cal deixar-ho clar. Però hi ha altres factors. Altres factors molt i molt importants. Mireu, us explicaré dues coses. Els astronautes que passen temps a l’Estació Espacial Internacional desenvolupen una sèrie de qüestions i problemes de salut, de vegades. Una sèrie de patologies, etcètera, que s’acceleren, etcètera. Una pot ser la formació de trombes. Aleshores, cal dissenyar fàrmacs nous per evitar que es produeixin aquests trombes i perquè allà no tinguin aquests problemes.

1:00:15

Què és el que passa? Que nosaltres estem dissenyant en un laboratori de la Universitat de Múrcia fàrmacs nous basats en uns pigments, en unes molècules que es troben a les figues de moro, es troben en algunes flors, es troben a la remolatxa. Ens hem adonat que aquests pigments que es troben a les flors són capaços, quan els introduïm a determinats components, d’inhibir la formació de trombes i, aleshores, dissenyar fàrmacs nous per donar-los als astronautes que són a l’Estació Espacial Internacional, aconseguint coses d’aplicació tant allà dalt com aquí baix. Resulta que les condicions de microgravetat que hi ha a l’Estació Espacial Internacional o a altres llocs són condicions idònies que no tenim a moltes parts de la Terra per experimentar, per desenvolupar, per investigar fàrmacs nous que es puguin fer servir aquí. És a dir, l’espai ens serveix de camp de batalla, de laboratori espectacular, per fer experiments que no podríem fer aquí o que seria molt més complicat, però que després tota la població en general ho podem fer servir. Però encara hi ha una cosa més important. A la teva pregunta, has fet servir una paraula, que és la que m’ha fet així, que és “per a què serveix”. La paraula “servir” cal començar-la a desterrar del món de la investigació. Evidentment, quan plantegem una investigació, hem de tenir, el que he dit abans, una hipòtesi. Això ens pot servir per a això, per a això altre, per això de més enllà. Però cal evitar cercar de fer la investigació amb l’objectiu d’una utilitat i d’una utilitat ràpida i immediata. Això és un error tremend. Per què? Perquè vosaltres heu sentit a parlar de la despesa en ciència? En ciència no es gasta, en ciència s’inverteix.

1:02:17

Però, compte, aquesta inversió no s’ha de basar en un rendiment econòmic immediat. Quan parlem d’inversió, ràpidament ens ve a la ment el rèdit. Què aconseguiré? Deia Santiago Ramón y Cajal: “Cultivem la ciència per si mateixa sense pensar de moment en les aplicacions. Aquestes tarden anys, fins i tot tarden segles, però sempre arriben”. Aleshores, investiguem pel simple fet d’entendre què passa al nostre voltant. L’any 1997, vaig rebre una carta, la millor de la meva vida. El millor document. Era una carta que m’arribava del Ministeri d’Educació i Ciència per fer la meva tesi doctoral. Aquella tesi doctoral sabeu en què es basava? Es basava en el desenvolupament de productes nous, aliments nous que tinguessin un perfil de lípids, de greixos, més baix. Podien ser millors per a la salut i podien ser millors perquè sensorialment ens agradessin més. Em van donar diners per a quatre anys. Molts diners aleshores, per desenvolupar aquests productes nous. Em vaig dedicar quatre anys de la meva vida al que s’anomena malament “investigació bàsica”. No m’agrada això que la investigació bàsica no serveix per a res. Hi ha la investigació aplicada. No, finalment, el que existeix és un tipus d’investigació o dues. La bona i la dolenta. No conec una investigació aplicada que no tingui al darrere una investigació bàsica. Vaig desenvolupar aquesta investigació bàsica. Vaig llegir la meva tesi doctoral després de quatre anys. Aleshores, què va passar? Que em van preguntar els meus amics: “Escolta, ja has llegit la tesi, quatre anys pagant-te amb finançament públic, ens ensenyes aquests productes que anaves a fer millors per a la salut i tot això?”. I dic: “No, és que no han sortit. Però, bé, s’ha generat coneixement”. I els meus amics i amigues em deien: “Sí, s’ha generat coneixement, això està molt bé, però t’hem estat pagant amb els impostos de la ciutadania i volem veure aquests productes”. I jo deia: “No, que realment hem fet una investigació bàsica que veurem en un futur”. “I els productes?”. No els vaig convèncer. Aleshores, el meu cap em va veure tocat. Em va veure tocat. Em va ensenyar una fotografia que era d’un iceberg i s’hi veia la punta de l’iceberg, però al darrere, a sota, vosaltres ho sabeu, sota de l’aigua, una superfície molt gran. I em deia: “Perquè finalment hi hagi una cosa que vagi per sobre de la superfície, hi ha d’haver a sota moltíssima investigació que ho suporti i que no es veu immediatament, però, a la fi, hi ha aquest producte”. Ho vaig explicar als meus amics i amigues. No els vaig convèncer.

1:04:57

Aquí va acabar la història, o jo creia que havia acabat. Sabeu què va passar? Que l’any 2012, molts anys després d’això, vaig trobar a les xarxes socials un lloc on cal que els investigadors hi siguin. Va aparèixer un tuit que relacionava la molècula que jo vaig fer servir en aquella tesi doctoral amb una cosa que s’anomenava Niemann-Pick tipus C. I dic: “Això què és?”. Però, és clar, em va cridar l’atenció, vaig estirar el fil. Sabeu què és la malaltia de Niemann-Pick tipus C? És una malaltia rara. És una malaltia rara que tenen nens i nenes, alguns, molt pocs. És una malaltia rara i minoritària. Cinc o sis anys d’esperança de vida. I sabeu què passa? Que se’ls acumula el colesterol a determinades parts de l’organisme. Com se’ls hi acumula, moren. Què tenia a veure això amb la meva molècula, la que havia fet servir amb els aliments? Perquè la molècula que jo vaig fer servir per extreure el colesterol, els lípids, d’alguns aliments era la mateixa molècula que s’estava fent servir en aquesta malaltia rara per extreure el colesterol del cervell dels nens i nenes que tenien la malaltia rara de Niemann-Pick tipus C. I els mateixos assajos i la mateixa metodologia que l’any 97, per al desenvolupament d’aliments, vam fer als laboratoris de la Universitat de Múrcia, units amb molts altres llocs del món, resulta que l’any 2012 s’estava fent servir per a una malaltia que no sabia ni que existia. Em vaig posar en contacte amb la persona que havia escrit aquell tuit i després em vaig posar en contacte amb la mare de la nena que havia patit aquesta malaltia i a qui estaven tractant a Madrid. Durant un any, la mare de la nena em va estar portant l’orina de la Natalia, la seva filla, perquè nosaltres l’analitzéssim i poguéssim avançar en aquesta malaltia rara amb el coneixement que teníem de l’any 97 en alimentació. La vigília de Reis, de fa pocs anys, la Natalia va morir. Aleshores, la mare em va dir: “José, no hi hem arribat a temps”. Jo li vaig dir una cosa. Li vaig dir: “Carmen, tu ho sabies, que no hi arribaríem a temps. Tu sabies que la teva filla estava molt malament quan vam començar aquest tractament.

1:07:19

Però et diré una cosa: gràcies al teu esforç i gràcies al de la teva filla, hi ha moltíssima gent d’arreu del món, moltíssims nens i nenes a qui, al cap de tres dies, cada tres, se’ls està punxant, perquè no estan tan malament com ho estava la teva filla. Gràcies al teu esforç i al de la teva filla, estan guanyant qualitat de vida aquests nens i nenes, esperant que algun dia arribi la solució definitiva a la seva malaltia. Així que gràcies pel que has fet”. Sabeu què vaig fer després? Vaig anar a parlar amb els meus amics i amigues. Els vaig dir: “Recordeu allò?”. “Sí, els productes que no van sortir”. “Doncs aquell coneixement que es va generar, unit al de moltíssimes persones, investigadors i investigadores d’arreu del món, s’està aplicant a una cosa que no ens imaginàvem ni que existia”. I se’m quedaven mirant. Aleshores, els vaig repetir la frase de Ramón y Cajal: “Cultivem la ciència per si mateixa sense pensar, de moment, en les aplicacions. Aquestes tarden dies, tarden setmanes, tarden anys o, fins i tot, poden tardar segles, però finalment sempre arriben”. No ens plantegem l’estudi de la ciència amb la utilitat immediata. No ens plantegem per a què serveix anar a l’espai perquè ni ens imaginem les aplicacions que això tindrà d’aquí dècades, anys o segles.

1:08:53
Laura. Hola, José Manuel, soc la Laura. Soc professora de batxillerat i, concretament, de Biologia. Avui ens has demostrat la teva passió per la ciència. T’ho agraeixo moltíssim. Som moltes les persones i molts docents que seguim el teu blog des de fa anys i, bé, m’agradaria saber com podem transmetre aquesta passió també als nostres alumnes. Com podem fer que escullin ciència?

1:09:16
José Manuel López Nicolás. Moltes gràcies, Laura, moltes gràcies per les teves paraules. Crec que la pregunta està mal formulada perquè ja ho esteu fent. La prova és que avui ets aquí. Sempre dic que els nostres alumnes, les seves decisions presents i les seves decisions futures estan més condicionades del que nosaltres creiem per les nostres actituds. Que influïm molt més en ells com a estudiants, però com a persones també, que el que nosaltres creiem. Jo… Soc químic pels meus professors de Física i Química de l’institut, ho tinc claríssim. Pel fet de tu ser avui aquí, i companys teus i companyes, que fan coses similars, per a ells ja és un mirall on mirar-se. Una cosa que a mi m’agrada fer és treure l’alumnat al carrer. I, un cop són al carrer, demanar-los que em mostrin… Que cerquin i que després ens mostrin, i que ho expliquin a tothom, la presència de la ciència a llocs on no imaginem que hi és. Allà fora. No parlo que aneu al Museu de la Ciència, que aneu al Museu de Ciències Naturals, allà sabem tots que hi ha ciència. No. Aneu pel carrer, mirant, poseu-vos les ulleres del científic. Aquestes. I comenceu a veure: “Escolta, doncs darrere d’aquesta façana hi ha física, hi ha química, hi ha matemàtiques, hi ha geometria. Escolta, darrere d’aquest aparador on veig tots aquests llums, hi ha Big Data, hi ha neurociència, hi ha intel·ligència artificial”. Busqueu la ciència on no se l’espera. Un cop sigueu conscients d’aquesta ciència que hi ha, intenteu veure les coses que la Laura i la resta de professors i professores del vostre institut us estan explicant i quina relació tenen amb el que heu vist.

1:11:23

Un cop ho tinguem identificat, la ciència on no se l’espera, i un cop tinguem clar on, a l’escola o a l’institut, m’han explicat això, penseu en què podeu intervenir vosaltres amb els coneixements que teniu. Arribar i dir: “Doncs amb això nou que m’ha explicat el professor o la professora, que està actualitzada, com m’ha demostrat i com he dit abans, jo faré això d’una altra manera. I aconseguiria això o aconseguiria això altre. Potser amb aquesta manipulació, amb aquest petit paràmetre que hi ha aquí, puc aconseguir que aquest fàrmac que donen a la meva àvia, aquest televisor, aquest mòbil o aquesta peça de vestir que utilitzo, la peça de vestir transpiri més, el fàrmac podria ser, escolta, potser més efectiu”. Quan ja ho hàgiu identificat i hàgiu vist quina disciplina hi ha al darrere, penseu com la podreu manipular, expliqueu-la. Expliqueu-la al vostre entorn. Fascineu la gent que és al vostre voltant. Aquesta és la vostra tasca. Aconseguiu que ells fascinin l’entorn amb les coses que vosaltres els expliqueu. I vosaltres us fascinareu quan veieu com podeu intervenir a la societat. És fonamental demostrar una cosa a l’alumnat. Però des de ja, no al futur. Ja formeu part del progrés científic i tecnològic. Per què? Perquè això que us he dit d’identificar i veure com podeu manipular certes disciplines científiques, penseu que cada disciplina científica en què vosaltres dieu: “Jo, aquí, hi puc intervenir”, cada disciplina científica és una pota. De què? D’una taula anomenada “ciència” i formada per totes les disciplines científiques.

1:13:30

Però és que, a més, la ciència és una altra pota d’una taula encara més grossa anomenada “cultura”. Recordeu sempre que la cultura és la millor arma que existeix per crear una societat més lliure. Una societat formada per persones que prenguin decisions correctes, que ens portin, com a individus i com a col·lectiu, al lloc, no només a aquell que nosaltres volem arribar, sinó sobretot a aquell que volem que els nostres fills arribin. Cultura, ciència, branques de la ciència, ja hi esteu intervenint vosaltres. Quan, Laura, aconseguim fer que tots els nostres alumnes vegin que ells formen part de tota aquesta escala, els tindrem aquí. Així que us necessitem. Però no us necessitem al futur. Us necessitem a partir de ja. Aquesta és la millor manera, crec, d’arribar a ells i d’atreure’ls cap a la ciència. Fer-los veure que ja en formen part i que, en formar part de la ciència, formeu part del nostre futur. No se m’acut una millor manera. Bé, espero que hàgiu passat una bona estona. Espero que ho hàgiu gaudit. Però, com he dit a l’inici, això no es tractava de transferir només el coneixement, sinó també d’aprendre de vosaltres, de saber jo quines són les vostres inquietuds. I m’ho heu demostrat amb les preguntes que heu fet. M’heu ajudat no només amb les preguntes, sinó amb les cares que posàveu a cadascuna de les respostes que us donava. Així que moltíssimes gràcies per ser aquí, moltíssimes gràcies, perquè formeu part de la societat i moltíssimes gràcies per participar en aquest projecte.