Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

El millor de les passions és que es poden estudiar

Pablo Alborán

El millor de les passions és que es poden estudiar

Pablo Alborán

· Músic i compositor

A casa seva hi havia un piano. Molt antic, desafinat i amb les cordes gastades. Però, de petit, a Pablo Alborán li semblava “una nau espacial”. Se'l mirava fascinat i s'asseia durant hores a aporrear les seves tecles. Un dia, la seva mare li va dir una cosa molt especial: “El millor de les passions és que es poden estudiar”. I així ho va fer, amb una bona mestra que en va fomentar la passió i dedicació per la música. “Assegut al piano sentia que podia transmetre el que volia, ser jo mateix, estar al meu món… La música em feia feliç”, explica avui Alborán.

Va compondre les seves primeres cançons amb dotze anys, i ja llavors hi despuntava un talent fora del normal. A la seva Màlaga natal, es va formar també en el flamenc, la música acústica i la guitarra. Va començar el seu camí pujant els seus propis temes a plataformes com MySpace o YouTube, fins que un productor musical va trucar a la porta i així va començar una carrera plena d'èxits i reconeixements. 23 anys després, amb més de 30 premis musicals al darrere, la seva passió segueix intacta i la música segueix sent la seva vida: “A mi em segueix fascinant el que faig, em segueixo emocionant cada dia. Crec que, en realitat, aquest és el veritable èxit”, assegura. El 2021, Pablo Alborán va ser nomenat ambaixador d'Unicef ​​per a la infància: “L'educació és un pont directe a la llibertat”, conclou.


Creant oportunitats

Pablo Alborán

A casa seva hi havia un piano. Molt antic, desafinat i amb les cordes gastades. Però, de petit, a Pablo Alborán li semblava “una nau espacial”. Se'l mirava fascinat i s'asseia durant hores a aporrear les seves tecles. Un dia, la seva mare li va dir una cosa molt especial: “El millor de les passions és que es poden estudiar”. I així ho va fer, amb una bona mestra que en va fomentar la passió i dedicació per la música. “Assegut al piano sentia que podia transmetre el que volia, ser jo mateix, estar al meu món… La música em feia feliç”, explica avui Alborán.

Va compondre les seves primeres cançons amb dotze anys, i ja llavors hi despuntava un talent fora del normal. A la seva Màlaga natal, es va formar també en el flamenc, la música acústica i la guitarra. Va començar el seu camí pujant els seus propis temes a plataformes com MySpace o YouTube, fins que un productor musical va trucar a la porta i així va començar una carrera plena d'èxits i reconeixements. 23 anys després, amb més de 30 premis musicals al darrere, la seva passió segueix intacta i la música segueix sent la seva vida: “A mi em segueix fascinant el que faig, em segueixo emocionant cada dia. Crec que, en realitat, aquest és el veritable èxit”, assegura. El 2021, Pablo Alborán va ser nomenat ambaixador d'Unicef ​​per a la infància: “L'educació és un pont directe a la llibertat”, conclou.


Creant oportunitats

Transcripció

00:07
Pablo Alborán. Hola, com esteu?

00:10
Públic. Bé!

00:11
Pablo Alborán. Bé? Per a qui no em conegui, el meu nom és Pablo Moreno de Alborán. Artísticament, Pablo Alborán. Tinc 32 anys. Vaig néixer a Màlaga. Mare francesa nascuda al Marroc. El meu pare és malagueny. Vaig estudiar al Liceu Francès de Màlaga i allà és on vaig fer els meus primers concerts, perquè soc músic. Tot va començar perquè recordo que a casa hi havia un piano de la marca Pleyel, que és un piano del 1900, que el meu pare tenia gairebé de decoració, perquè l’afinació del piano no funcionava. Era impossible tornar-lo a afinar. Les cordes eren superantigues. I recordo que quan era petitó, des dels sis o set anys, estava sempre observant el piano com si allò fos una nau espacial. En graponejava les tecles. Recordo un dia que la meva mare em va dir una de les frases més espectaculars que recordo i que va ser: “El millor de les passions és que es poden estudiar. I, si aquesta és la teva passió, la pots estudiar, i aleshores la teva passió es farà inesgotable”. I així va ser. Vaig començar a estudiar piano amb una professora polonesa, que era molt estricta amb mi, però d’altra banda era molt passional. I aleshores em va ajudar a enamorar-me també de la música i, sobretot, de la part més molesta que té la música, que és el solfeig i tota la part matemàtica, que és el que suspenia a l’escola. A partir d’aleshores, em vaig començar a trobar, a trobar realment quin era el meu lloc, la meva bombolla. El lloc on em trobava còmode, feliç, on no hi havia problemes, on no hi havia pressions tampoc.

02:01

I vaig començar a fer concerts al conservatori i a l’Ateneu de Màlaga. Recordo que un dels concerts era una peça clàssica. No recordo què era, però era una peça clàssica, superbarroca i molt complicada, i se’m va oblidar. A mig concert. Jo devia tenir, doncs… Devia tenir nou anys. I recordo que m’hi vaig asseure, vaig començar a tocar i ho vaig oblidar tot. Aleshores, automàticament, hi va haver alguna cosa aquí que va fer “clic”, i em vaig començar a inventar tota l’obra que venia després. I quan me la vaig acabar d’inventar, vaig acabar el concert, jo em vaig aixecar, vaig saludar, vaig mirar tots els pares, vaig fer així, me’n vaig anar molt content. Me’n vaig anar, bé, a l’habitació que hi havia. La meva professora hi era amb una cara de mala llet que no us podeu ni imaginar. I recordo que jo tenia una mica de pressió perquè vaig dir: “Ostres, el meu pare”, que és un cinèfil, melòman, estima la música, l’art. Sabia perfectament que m’ho havia inventat tot. Aleshores, arriba i em diu: “Tu saps el que jo sé”. I li dic: “No…”. Diu: “Sí, t’has inventat la meitat de l’obra”. I li dic: “Doncs sí, pare, què vols que et digui? Me l’he inventada…”. I em va abraçar i em va dir: “Enhorabona! Enhorabona! Que els bombin a tots. Enhorabona”. A partir d’aleshores, vaig dir: “Ostres, doncs potser crear també m’agrada, no?”. Inventar-me un món, bé, en què em sentia… Doncs que resolia una mica la qüestió, em va fer gràcia.

03:38

Després vaig començar amb la guitarra, vaig començar a compondre les meves pròpies cançons. Quan vaig veure que les lletres i la música ja no eren d’una altra persona, vaig dir: “Ostres, això no sé si és bo o dolent”. M’era igual, però era meu. És com qui pinta un quadre o qui… No ho sé, era una cosa realment especial per a mi. Perquè de sobte veia que, quan cantava algunes cançons, doncs amics, que era el meu primer públic, amics i la família… Alguns es sentien identificats amb les lletres, amb la música, o veia que entenien com jo l’amor, el dolor, els gels, l’enveja. I coses que potser amb 12 anys, que va ser la primera cançó que vaig escriure, a aquella edat. Que un no sap què és l’amor ni què són els gels ni què és res ni què és la vida. Però veia que hi havia una connexió amb la gent. I jo deia: “Ostres, em connecto millor a través de la música que de qualsevol altra manera”. Pujava els meus vídeos a MySpace, que era una plataforma de música en què la gent escoltava cançons des de qualsevol part del món. Després hi havia YouTube també i hi havia crítiques. Hi havia crítiques… Opinions, crítiques constructives. Veies que potser algú que era d’un altre país o amb un altre idioma tenia una opinió sobre el que jo feia i era… Ostres, molt i molt útil per a mi també, oi?

Lo mejor de las pasiones, es que se pueden estudiar. Pablo Alborán, músico y compositor
05:14

Després d’això, totes les xarxes socials i, diguem-ne, les plataformes fan que comenci a arribar gent. Productors, editorials, companyies de discos… que s’hi interessen. Confien en mi. Arriba un productor, mànager, editor, em dona l’oportunitat de començar a treballar en un disc. Arriba una companyia discogràfica i es dispara tot. Aleshores és quan la música esdevé ofici, esdevé professió. La música sí que és cert que sempre crec que és important que un ho faci per a si mateix. Perquè per a mi ha sigut un llenguatge, un desfogament, una necessitat. Després, si a sobre la gent s’hi sent identificada i hi ha acceptació, ostres, doncs és tres cops més gratificant i motivador. Però també l’equilibri es troba en el fet que de sobte, si no agrada o si, de sobte, hi ha un objectiu i no es compleix aquest objectiu, a mi em segueix fent molta il·lusió el que faig. A mi em segueix posant la pell de gallina i em segueix emocionant parlar del que faig i ser aquí i parlar del que més m’apassiona. Que això crec que realment és el que he aconseguit gràcies a la gent que m’envolta. I no hauria sigut possible sense un equip honest, sense un equip que et digui la veritat. I és important també que tinguis gent al teu voltant que no et desmotivi, oi? Perquè en aquesta feina, com a qualsevol altra feina, companys de feina, un cap, una cap o un ambient hostil poden fer que de cop diguis: “Ostres, a mi això no m’agrada o m’ha deixat d’emocionar”. O que arribis a casa tan cansat que diguis: “A mi això no em val la pena”.

07:01

I jo he tingut molta sort també en aquest sentit, de tenir, sobretot, una família també que m’ha acompanyat, que m’ha donat suport, a les bones i a les males. Perquè si jo no hagués tingut un pare que fos arquitecte, que es dediqués a l’art en certa manera, a qui no li agradés la música, que no defengués els seus… El seu humanisme, perquè ell és molt humanista. És una persona a qui li encanta el saber. Si no hagués tingut uns germans que es dediquessin també a l’art, si no hagués tingut una mare que defèn les passions dels seus fills i que els dona suport, doncs jo no m’hauria pogut dedicar a això o m’hauria costat molt més. Així que, per damunt de tot, hi ha el fet de tenir gent al voltant que t’ajudi a formar-te, professionalment i, sobretot, personalment. Que et faci seguir creient, en el meu cas, segueixo i seguiré creient en la màgia que té l’art. Això per damunt de tot. I em fa molt feliç ser aquí perquè la pandèmia ens ha separat molt i necessitava, i em fa especial il·lusió, poder-me trobar amb vosaltres. Molt resumit, us he explicat una mica com ha sigut la meva vida, però m’encantaria escoltar-vos a vosaltres i soc aquí per respondre al que vulgueu.

08:31
Alexandra. Hola, Pablo. Em dic Alexandra i et volia preguntar què significa la música per a tu avui dia i què creus que ens aporta la música a la vida.

08:41
Pablo Alborán. A mi, la música m’ha ensenyat a gaudir molt més del que em dona la vida. He sentit molts cops, des de molt petitó, quan començava a tocar el piano o la guitarra, o cantava o escoltava música, que hi ha coses que no es poden explicar en el dia a dia. Hi ha emocions que no es poden traduir exactament i la música sí que té com més eines per traduir el que sentim i per traduir el que veiem, per… Ho tradueix millor. Hi ha coses i hi ha sensacions que no sempre depenen de la paraula. Depenen de com està feta servir la paraula, de com està acompanyada la paraula amb la música, quin tipus de música. De sobte, quan tens curiositat per tot això i comences a estudiar i dius: “Ostres, és que la música…”. Si toques un acord menor i un acord major, per exemple, tècnicament, hi ha una sensació que no et sé explicar. I és una cerca constant. I jo, que soc molt inquiet i molt curiós, el fet d’estar buscant constantment la fidelitat entre el que vull dir i el que sento i el que tu sentiràs, que no té potser res a veure amb el que sentirà l’altra persona, a mi això em sembla màgic. I això t’ho dona la música. Per a mi, és una necessitat constant a la vida.

10:09
Silvia. Hola, Pablo. Soc la Silvia. Si poguessis escollir una cançó que t’hagi… Que sigui important per a tu i que t’hagi marcat d’una manera important, quina seria i per què?

10:23
Pablo Alborán. Doncs, Silvia, jo crec que una de les cançons que més m’agrada cantar, m’agrada recordar o m’agrada escoltar és una que no té lletra. És el “Jazz Suite No. 2” de Shostakovich, que és un vals. I fa així com… És una cosa així. Quan la sentia de petit, que el meu pare i la meva mare sempre posaven música clàssica. Posaven jazz, posaven música francesa, posaven una mica de tot, però aquesta cançó avui dia em segueix transmetent una cosa que, quan l’escoltes, és una mena de nostàlgia, de molta elegància quan l’escoltes i, de sobte, sembla una cançó de circ. Sembla una cançó infantil fins i tot. I és com si obrissin les portes d’un parc d’atraccions. Heu vist la pel·lícula ‘Big Fish’? A mi aquesta pel·lícula em va flipar. Podria ser perfectament una banda sonora d’aquesta pel·li. És com un somni i, de sobte, obres les portes del somni i les tornes a tancar. Les tornes a obrir i les tornes a tancar. És una mica així. I aquesta cançó m’ho transmet. Per això és una de les meves cançons que, a més, quan estic sol a casa cuinant o arribo d’algun lloc o amb el cotxe i no tinc la ràdio posada, instintivament, em surt cantar aquestes melodies. Ho he fet servir molt per adormir els meus nebots quan eren petits. Gràcies, Silvia.

12:24
María Luisa. Hola, Pablo. Soc la María Luisa. Jo voldria saber quins han sigut els teus referents musicals i per què. I també una altra cosa, qui consideres que són els teus mestres de vida?

12:36
Pablo Alborán. Doncs, María Luisa, mestres musicals… La meva primera mestra, que va ser la meva professora de piano, l’Elena Otieva. I després he tingut molts mestres sense que ells ho sabessin, i elles, que són mestres meus. Però són tots els artistes que he escoltat, que seria una llista interminable. Però, finalment, tots han sigut… Tota la gent que m’ha envoltat ha sigut mestra i mestre d’alguna cosa, perquè no només depèn del que t’ensenyin, sinó del que tu vulguis aprendre de la resta. I després, personalment, sí que he tingut gent o referents que m’han ensenyat molt. He tingut la meva família, que m’ha ensenyat a saber què és una família, què és un refugi, què és tenir un lloc on tornar quan les coses es posen estranyes. No tothom té la sort de tenir un entorn i una família que doni suport a què vols fer amb la teva vida, de què vols treballar, què vols estudiar, i és superimportant tenir un nucli. Després he tingut en Simone Bosé, que va ser el president de la meva primera companyia. Ell em va ensenyar a ser un senyor al món de la indústria. Ell va ser un dels pocs senyors que hi ha al món de la indústria. I em va ensenyar també a posar-me vermell, que et posin vermell, a entendre una mica l’ofici, diguem-ne, sense perdre els papers i sense… Intentant no tornar-te boig. I després tinc… En tinc molts, però et diré dues persones molt especials. Un d’ells és en Fernando, que m’ha ensenyat a defensar-me i m’ha ensenyat a protegir-me sense deixar de ser generós i sense deixar de ser honrat. I després tinc una persona que té un nom que tothom oblida en el dia a dia. Ella m’ha ensenyat què és ser lleial i què és lluitar fins al final. El seu nom és Esperanza. Així que aquests han sigut, en resum, i ho segueixen sent, els meus mestres.

14:48
María Luisa. Gràcies.

14:49
Pablo Alborán. A tu, María Luisa.

14:52
Manoli. Hola, Pablo. Em dic Manoli. Et volia fer una pregunta una mica més personal. Quin ha sigut un dels moments més difícils de la teva vida i un dels més feliços? Gràcies.

15:03
Pablo Alborán. Potser, els últims, han sigut tenir la meva família amb mi. Veure una de les meves nebodes tocant el meu piano, que jo no sabia que tocava així de bé, i va començar a tocar “Love Story”, que és supercomplicada de tocar, i et juro que la vaig començar a mirar i vaig dir: “Però en quin moment?”. Quina sorpresa, oi? Quina emoció. I després el moment més dur jo crec que són les pèrdues. És com qualsevol ésser humà. Jo crec que són les pèrdues i potser perdre’t coses per la teva feina, alguns moments que t’has perdut i que no podràs recuperar, però sí que pots redirigir una mica com vols seguir treballant d’ara endavant. I crec que la pandèmia ens ha ensenyat molt i ens ha fet veure que hi ha coses que no ens podem tornar a perdre i que són per damunt de la feina, que són per damunt d’un mateix, que són per damunt de moltes coses. Tenint aquesta balança, t’adones que cal viure i que cal tenir més temps de riures i menys de rabioles. Aquesta és una mica la feina que intento fer i que intento transmetre a tothom que és al meu voltant, perquè… Perquè la vida s’esfuma. Aleshores, t’has d’enfadar, com tothom. Hem de cridar, plorar, decebre’ns. Tot el que fa l’ésser humà, som éssers humans. Però també cal riure, cal gaudir, cal emocionar-se. I, sobretot, que això duri més i que la resta duri menys. Gràcies, Manoli.

16:44
Alberto. Hola, Pablo, soc l’Alberto, veí teu de Granada. Arran del que has explicat, i una cosa que és normal, a la vida hi ha molts èxits i fracassos, m’agradaria preguntar-te quins èxits i quins fracassos són els més importants per a tu i què t’han ensenyat ambdós.

17:04
Pablo Alborán. Moltes gràcies, Alberto. Visca Granada. Jo crec que els èxits professionals és que em pugui seguir dedicant a la música i, sobretot, seguir estudiant, formant-me i vivint experiències. Això és l’èxit, al cap i a la fi. L’èxit jo crec que depèn molt de com el visqui cadascú. Però per a mi és que tu et llevis al matí o vagis a treballar i et segueixis emocionant amb el que fas i que hi haurà dies bons, dies dolents, però que et segueixi posant la pell de gallina el que fas. Això és l’èxit. Que passin 20 anys més, per Déu, i que jo segueixi amb la veu tremolosa quan parlo de la carrera i quan parlo de la gent que m’acompanya i quan parlo de quan pujo a un escenari. Això em passa, no? Tenir la meva família a prop és un altre èxit. Aconseguir que siguin amb mi, això és un èxit. I un fracàs… Doncs el que no seria l’èxit. És a dir, el fracàs seria que jo, després de l’esforç i de les hores que he dedicat a això, no em seguís emocionant i que s’hagués convertit en una cosa mecànica, automàtica, banal, que les relacions amb la gent amb qui treballo fossin tremendament oportunistes o fredes. Això seria un fracàs absolut. I seria un fracàs professional, perquè sol no s’arriba enlloc, i seria un fracàs personal, perquè em convertiria en un amargat. I tinc sort de riure a la meva feina, d’aprendre, d’estar acompanyat quan passa alguna cosa, alguna cosa dolenta passa, i de girar-me i dir: “Bé, no estic sol”. I això és un regal per a qualsevol persona. I al món en què visc, que és el mateix que el teu, doncs això és un èxit. El fracàs seria tot el contrari.

Lo mejor de las pasiones, es que se pueden estudiar. Pablo Alborán, músico y compositor
18:59
Mari Carmen. Hola, Pablo, soc la Mari Carmen. M’agradaria fer-te una pregunta. Quins serien per a tu els valors més importants que hi ha a la vida?

19:09
Pablo Alborán. L’educació. L’educació crec que és un valor i un pont directe a la llibertat. Un infant, per exemple, educat en la diversitat, la igualtat, la cultura. Que dotis algú d’eines per viure a qualsevol lloc, amb qualsevol persona. Que estiguis capacitat i preparat per afrontar qualsevol problema. I que tinguis com més eines millor. I això ho dona l’educació. Un infant sense tenir accés a l’educació és un presoner. I el coneixement és una cosa que ens donarà la possibilitat de rebatre, d’argumentar, d’entendre l’altre, de tenir empatia, de respectar l’opinió de l’altre. I això et fa lliure. És a dir, jo crec que, entre moltes altres coses, és un dels valors que crec fonamentals. Gràcies, Mari Carmen.

20:28
Ana. Hola, Pablo. Soc l’Ana. Sabem que ets ambaixador d’Unicef, d’infància, i, bé, com que som en un programa educatiu, ens agradaria saber quin missatge vols enviar.

20:41
Pablo Alborán. Doncs el meu missatge, finalment, és la defensa de la infància. La defensa de tots els valors que s’haurien d’adquirir a la infància, o des de la infància, com l’educació. I, sobretot, crec que el fet que un nen o una nena tingui accés a aquestes eines no només és un pont directe cap a la llibertat, sinó cap a la felicitat també. I, sobretot, és donar ales a una persona que, per sort o mala sort, ha nascut en un lloc més “desafortunat”, diguem-ne, no? Perquè això no ho esculls tu. I això a Unicef, i no només a Unicef, hi ha milions de fundacions, organitzacions, ONG que treballen per, precisament, donar ales a les persones i, en aquest cas, a la infància, a la canalla que neix en un lloc més complicat que el nostre. Quan em van anomenar ambaixador, ostres, de cop vaig dir: “Quantes coses he de fer, quantes coses cal arreglar, quantes coses he de solucionar”. No és una cosa que puguem solucionar de la nit al dia. Però sí que ho podem fer, estic convençut que es pot fer, cadascú des del seu lloc, amb les seves possibilitats, amb el seu temps… Amb les eines possibles, podem ajudar. I, en aquest cas, la infància és clau, perquè és des d’on creix tot. Aleshores, com més puguem fer, millor.

22:29
Ana. Gràcies.

22:30
Pablo Alborán. A tu, Ana.

22:35
Ruth. Hola, Pablo. Has viatjat arreu del món i has compartit escenari amb molts artistes importants de la nostra època. Què t’enduus d’aquest viatge? Quins aprenentatges d’aquests viatges i, sobretot, d’aquestes persones amb qui has compartit coses? I si vols explicar-nos una anècdota, doncs també.

22:52
Pablo Alborán. Moltes gràcies, Ruth. Doncs mira, coses que he après… Potser em maten, però d’altres artistes o d’altres grans de la música et diré alguna cosa: no tots els més grans són els més humils. Això ho he après, que és una frase que es diu molt. “Els més humils són finalment els més grans”. Hi ha de tot, com a tot arreu. He après també, i ho rescato, que també, d’altra banda, hi ha una generositat abismal. I jo he sentit aquesta generositat per moltíssims artistes que m’han donat la possibilitat de pujar als seus escenaris quan ningú em coneixia, a l’altra banda del món. He tingut la possibilitat d’aprendre moltíssim. A Xile, a Mèxic, a l’Argentina, a Miami, a Los Ángeles… A llocs on no vaig pensar mai que cantaria. I m’han demostrat una frase que dic molt, que és que la música no és competir, sinó compartir. I és completament cert. I moments així, també et dic, m’encantaria que la gent veiés com viatjo en aquests avions que em porten d’una banda a l’altra. De 12 hores. Em bec una ampolla de vi perquè no suporto volar. Això per començar. Aleshores, m’hauries de veure amb un mitjó d’un color i un altre d’un altre, o un d’aquests que et donen a l’avió i ho barrejo amb l’altre, i mirant les pel·lícules més ximples, més ridícules, amb l’antifaç posat així.

24:35
Pablo Alborán. Veient una sèrie i amb por de volar, aferrat a la cadira. Bé, així se’t mor el mite. Vaja, literalment. És a dir, aquestes experiències sí que les tinc guardades i, a més, recordo més això, els viatges que faig als escenaris, que alguns escenaris. Imagina’t com de malament ho passo. Però és cert que m’ho he passat molt bé i he gaudit molt, sobretot perquè no només m’han ensenyat a compartir als escenaris, sinó que jo he pogut compartir això amb gent estupenda. Amb la meva banda, amb els meus músics, amb els enginyers, els tècnics, amb tècnics d’altres llocs. Aprendre com es funciona en un altre lloc. Diguem que els escenaris no són tots iguals, i tota la gent que hi treballa no és igual en un lloc o en un altre. Això és superenriquidor. I això és el que m’enduc d’aquests viatges. I, òbviament, l’afecte del públic. I segueix sent bonic trobar-me amb el somriure de la gent, amb l’aplaudiment i, sobretot, amb la passió amb què venen als concerts. És una cosa que em… Això és un privilegi enorme de dedicar-me al que em dedico. Gràcies, Ruth.

25:48
María. Hola, Pablo. Em dic María i tinc 14 anys. He llegit que a tu t’agrada escoltar música de tots els gèneres i èpoques i que defenses que cal escoltar música de tota mena. Què em recomanaries a mi i a tot el jovent d’ara?

26:06
Pablo Alborán. Jo crec que ara, al moment que vivim, que a més, tenint 14 anys saps de què parlo, veient com funciona la música ara, o més aviat la música no, sinó les xarxes, i que ràpid va la informació, i una cançó de sobte la sents en un lloc i ja la té tothom i ja tothom la coneix perquè l’ha vista en una plataforma o en una altra… En fi, que tot va molt de pressa. A mi em serveix molt prendre’m una mica de temps per escoltar la música. I és com que t’has de prendre tu el temps de realment gaudir del que t’agrada a tu. I tenim la sort que aquestes plataformes tenen una cosa molt positiva, que és que tu esculls. No ho sé, jo et recomanaria potser escoltar el que ningú escolta, encara que sigui mitja hora al dia. Dir: “Escolta, doncs tot això és el que escolta la gent. Què és el que no s’escolta massivament?”. Doncs, de cop, que ho escoltis. I la satisfacció que et donarà, que agafis un amic, una amiga, i li diguis: “Has sentit aquesta cançó?”. I que et diguin que no i que els agradi i tu diguis… Aquest mèrit és teu, saps? I aquesta sensació de descobrir una cosa a algú, això no es pot perdre. I t’ho donen… Avui dia ens ho donen tot com supermastegat. Quan veus una sèrie de televisió o uns dibuixos animats d’infants, ja les bromes estan com superseguides. No et donen temps ni tan sols d’assimilar la broma que acaben de fer perquè ja te n’han ensenyat una altra. No hi ha silencis, no hi ha una estoneta per riure, encara que sigui del que acabes de sentir, perquè automàticament t’han ficat una broma. Doncs amb la música, de vegades, passa un mica el mateix. I és un exercici que no ens diu ningú, oi? Que crec que és una cosa que hem de fer. Com a mínim, és el que faig jo. Jo, a casa meva, intento fer servir el temps per descobrir coses que no m’ha ensenyat ningú, que no m’ha descobert ningú, i això és fantàstic, perquè després, quan ho fas amb algú, quedes com un déu. Gràcies, María.

28:18
Jean. Hola, Pablo. Jo et voldria preguntar sobre els teus inicis al món de la música. Abans has dit que penjaves les teves cançons a una plataforma que s’anomenava MySpace…

28:27
Pablo Alborán. Sí. Sí.

28:27
Jean. I després a YouTube i així et vas fer conèixer. Tu creus que les noves tecnologies poden ajudar els nous artistes? I com creus que ha influït la tecnologia al món de la música?

28:41
Pablo Alborán. Doncs, Jean, moltes gràcies per aquesta pregunta. Jo crec que a mi les plataformes són les que m’han ajudat des del principi. A part de molta feina, però al darrere d’aquestes plataformes, al darrere d’aquests ‘likes’ i al darrere d’aquests ‘plays’, hi ha una persona que està prement ‘play’. No és un robot, no és un ens robòtic, oi? Són persones. Aleshores, jo crec que l’equilibri es troba a no oblidar-nos de la part humana que tenen la música i la indústria. Quan dic “indústria” és que sona com superfred, però és l’ofici de la música, tot el que hi ha, tot el que acompanya la música. I les plataformes tenen una cosa boníssima, que és el que explicava abans. Que en realitat tu esculls. Tens la possibilitat de fer-te una ‘playlist’ amb les cançons més fumudes, que t’agraden a tu, només a tu, i les tens totes juntes. Això per començar. Les cançons de l’estil… Doncs no ho sé, des del flamenc, des del jazz, des de qualsevol estil. Els tens tots agrupats com a tu et dona la gana, quan a tu et dona la gana i els escoltes quan vols. Això em sembla superimportant.

29:57

I després també el fet de compartir-la. Ensenyar-la, descobrir coses que potser no coneix ningú i que potser no són a les llistes de més escoltades. I això farà que, de cop, la música recuperi el seu sentit, que és compartir-la, generar opinió… Encara que no t’agradi, és igual. Això també genera opinió. I per què no t’agrada? Doncs mira, per això i per això. I per què t’agrada això? Doncs mira, no t’ho sé explicar, però m’agrada. I ho escolta una altra persona i diu: “Ostres, jo tampoc sé per què m’agrada, però m’agrada”. I ja crees una connexió amb algú. Això és brutal, perquè connectes amb la gent. Però l’altre equilibri és en el fet que no hem d’oblidar… El que et deia, que finalment l’excés d’informació també fa que ens puguem perdre. És un excés també d’informació, de vegades, oi? Però, altre cop el mateix, el poder és dins teu. Tot depèn de l’esforç que fem o de la importància que li donem. A mi m’agrada prendre’m un temps en tot, en general. Menys per cuinar, que ho fa la Thermomix, amb la resta de coses m’agrada… Em sembla positiu tenir aquesta eina.

Lo mejor de las pasiones, es que se pueden estudiar. Pablo Alborán, músico y compositor
31:14
Luz. Hola, Pablo, com va? Em dic Luz. També soc de Granada, som veïns. Res, et segueixo i t’he escoltat des de fa molts anys i es nota que ets una persona humil. M’agradaria saber si creus que això és important a la vida i a la teva carrera, malgrat tots els teus èxits i tot això.

31:31
Pablo Alborán. Moltes gràcies, Luz. A veure, jo crec que la humilitat és clar que és important, però crec que tot torna altre cop a la família i torna altre cop una mica a com es viuen les coses a casa teva o al teu entorn. Seré molt honest amb tu. És a dir, abans de dedicar-me a això, o just abans que tot es comencés a disparar, recordo que hi havia molta gent que tenia una idea preconcebuda d’això molt diferent del que és. I hi havia com molta por, fins i tot a les drogues, als mànagers taurons… Que existeixen, òbviament, existeixen. I les drogues, és clar, també existeixen. Però em pintaven aquest món molt fosc, molt negre, molt… Com si fossin sorres movedisses i com que la fama et tornava idiota. Jo l’únic que he viscut és feina. Feina, feina, feina, feina, feina, feina, feina, feina. I quan m’he equivocat, que m’he equivocat mil cops, he tingut sempre algú al meu voltant, que per això parlava de la família. Que et manté amb els peus a terra, que potser això és la humilitat, però que realment t’acompanya en l’error. Perquè els errors ja estan comesos, tampoc és qüestió de fustigar-se.

32:57

Saber per què has fet aquest error i saber que hi ha coses que no s’han de fer i que no… Que, bé, com a qualsevol professió, hi ha coses que estan mal fetes. Però la fama com a tal i la humilitat i això. Jo és que arribo a casa meva i l’únic que em segueix venint de gust és posar Netflix i mirar una sèrie com qualsevol altra persona. Quan pujo a l’escenari, que hi ha molta gent que diu això de: “L’artista, quan és sobre l’escenari; quan és a baix, no, eh”. Sí, bé, però jo soc artista. Ser artista no està lligat automàticament a ser idiota, saps? O a ser un divo o a ser… No. O quan diuen: “Bé, jo ara parlo amb en Pablo, amb en Pablito, i amb en Pablo Alborán no estic parlant ara”. No? Que això… Bé, algun cop he fet aquesta broma amb els meus amics i amb gent amb qui treballo, però és una cosa que tampoc és certa. Jo soc la mateixa persona. La mateixa. D’una banda, hi ha la feina, en què, per a mi, pujar a un escenari o ser aquí fent una entrevista forma part del meu ofici, i si puc ser útil parlant o dient el que dic, doncs genial. Tot això resumeix una mica que sí, que cal ser humil, però que la humilitat és una cosa que crec que t’ensenyen i que vius des de casa, des del bressol. Jo estic fart de veure gent que no creu realment en el que fa i que ho fa per una altra raó completament diferent. I la gent necessita gent que cregui en el que fa. Es nota quan algú ho fa de debò.

34:43

I cal. A vosaltres, a vosaltres. Res, donar-vos les gràcies. Em fa molt feliç poder-vos escoltar, veure-us les boques, perquè amb aquestes mascaretes que ens han estat tapant per a mi és necessari, perquè jo em nodreixo d’això, no? I de poder-nos trobar, xerrar, parlar i és el que realment em fa feliç. Realment us agraeixo que sigueu aquí, les vostres preguntes i el bon rotllo que m’heu transmès. Així que ens veiem aviat.