Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

“Llegir em va salvar la vida, escriure li va donar un sentit”

Jordi Sierra i Fabra

“Llegir em va salvar la vida, escriure li va donar un sentit”

Jordi Sierra i Fabra

· Escriptor

L'escriptor Jordi Sierra i Fabra va néixer tartamut, va començar a escriure novel·les amb vuit anys i va patir assetjament escolar. Els seus companys li pegaven, els seus professors creien que no arribaria a res a la vida i el seu pare li va demanar que no fos escriptor, perquè aquella professió no tenia sortida. Amb tot en contra va aprofitar la lectura, l'escriptura i la música per convertir-se en autor supervendes, situant-se entre els 10 autors més llegits en centres escolars d'Espanya. "Us diré una cosa: cada cop que vaig rebre em va fer més fort. Tenia un somni; volia ser escriptor. Així que vaig rebre molts cops i me'ls vaig empassar. I aquests em van fer més fort. Mai van poder amb mi. Un dia plorant a casa vaig descobrir que hi havia una persona que sí que creia en mi. Sabeu qui? Jo. N'hi ha prou ", explica l'autor.

Amb més de 500 títols escrits i més de 12 milions de llibres venuts, la seva trajectòria ha estat reconeguda amb guardons com la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts 2017, el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil, el Premi Ateneu de Sevilla, el Gran Angular de Literatura Juvenil i el Premi Edebé. No obstant això, el seu major èxit és la creació del Projecte Escriptors per la Infància i de la Fundació Jordi Sierra i Fabra, que promou la literatura i escriptura entre els més joves. "Amb la Fundació Sierra i Fabra portàvem llibres a llocs molt distants, en canoa, en burro ... Vam anar a un col·legi fet per dos barracons de metall a gairebé 3.000 metres d'altura, fred i ple de fang. Aquest dia vaig descobrir que hi ha alguna cosa millor que escriure: que un nen et doni les gràcies perquè li regales un llibre ", conclou.


Creant oportunitats

Jordi Sierra i Fabra

L'escriptor Jordi Sierra i Fabra va néixer tartamut, va començar a escriure novel·les amb vuit anys i va patir assetjament escolar. Els seus companys li pegaven, els seus professors creien que no arribaria a res a la vida i el seu pare li va demanar que no fos escriptor, perquè aquella professió no tenia sortida. Amb tot en contra va aprofitar la lectura, l'escriptura i la música per convertir-se en autor supervendes, situant-se entre els 10 autors més llegits en centres escolars d'Espanya. "Us diré una cosa: cada cop que vaig rebre em va fer més fort. Tenia un somni; volia ser escriptor. Així que vaig rebre molts cops i me'ls vaig empassar. I aquests em van fer més fort. Mai van poder amb mi. Un dia plorant a casa vaig descobrir que hi havia una persona que sí que creia en mi. Sabeu qui? Jo. N'hi ha prou ", explica l'autor.

Amb més de 500 títols escrits i més de 12 milions de llibres venuts, la seva trajectòria ha estat reconeguda amb guardons com la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts 2017, el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil, el Premi Ateneu de Sevilla, el Gran Angular de Literatura Juvenil i el Premi Edebé. No obstant això, el seu major èxit és la creació del Projecte Escriptors per la Infància i de la Fundació Jordi Sierra i Fabra, que promou la literatura i escriptura entre els més joves. "Amb la Fundació Sierra i Fabra portàvem llibres a llocs molt distants, en canoa, en burro ... Vam anar a un col·legi fet per dos barracons de metall a gairebé 3.000 metres d'altura, fred i ple de fang. Aquest dia vaig descobrir que hi ha alguna cosa millor que escriure: que un nen et doni les gràcies perquè li regales un llibre ", conclou.


Creant oportunitats

Transcripció

00:16
Jordi Sierra i Fabra. Em dic Jordi Sierra i Fabra i soc escriptor. Porto escrivint des que tinc vuit anys i no pararé d’escriure. Per què un paio de cop es passa tota la vida, tota la seva vida, amb un paper a la mà, una màquina d’escriure o un ordinador explicant històries sense saber si algú les llegirà, sense saber si agradarà, sense saber res, només perquè l’hi demana el cos?

00:47

Així que us explicaré per què soc escriptor i després ja pregunteu el que us vingui de gust. Vaig néixer a Barcelona l’any 47, tinc 72 anys d’edat, i vaig néixer en una Barcelona en una postguerra. La meva llengua, el català, no la podia parlar i vaig néixer tartamut, soc tartamut.

01:10

Oi que no ho sembla? Doncs no és broma. No podia parlar. Amb 8, 9 o 15 anys no podia parlar. Segueixo sent tartamut. La part bona és que em vaig reciclar, vaig arribar a ser locutor de ràdio. És molt divertit que un tartamut acabi de discjòquei. I ho vaig aconseguir, però aquí, entre amics, potser de tant en tant tartamudejo. No és per nervis o perquè aquesta em piqui l’ullet o alguna cosa així. No. Soc tartamut. És la veritat.

01:37

Tenia més problemes quan era nen. Érem pobres, televisió a casa meva, no n’hi havia, jugar al carrer, no, em podia enxampar un cotxe. Era sempre a casa sol i llegint. Soc fill únic, a més. Sol i llegint. I dic llegint, i em dirigeixo a la gent jove que hi ha aquí, tots teniu menys de 20 anys, ja ho veig, perquè a la vostra edat jo em llegia un llibre cada dia. Cada dia. Repeteixo, a mi llegir em va salvar la vida. Devorava llibres sense parar.

02:08

Em vaig adonar, afortunadament, que jo estudiant era un ase integral, però tot el que llegia se’m quedava aquí i aquí, ho absorbia. Ho absorbia. A més, no podia… Al meu barri, biblioteca, no n’hi havia. Ni a la meva escola. Així que jo havia d’anar cada dia als meus veïns, que em donaven pa sec, diaris vells. Anava a un draper, ho venia i em donaven dos reals cada tarda pel que venia de pa sec i diaris vells. Sí que hi havia al meu barri una llibreria de segona mà. Per mi, aquell lloc era un paradís. Jo entrava en aquell lloc i volia llegir tots aquells llibres, tots. Fets pols, fets miques, és igual, els volia devorar. Per mi eren la vida, em nodrien en tots els sentits. Així que jo vaig començar a llegir llibres dolents i carrinclons, com jo, perquè els llibres de lloguer bons costaven tres pessetes. Jo només podia llogar amb dos reals un de marcians, de l’Oest o de gàngsters, així que em vaig formar llegint porqueries. Un miracle? No ho sé. La qüestió és llegir.

Leer me salvó la vida; escribir le dio un sentido. Jordi Sierra i Fabra
Quote

“Sóc tartamut i vaig descobrir que escrivint no tartamudejava. Llegir em va salvar la vida, escriure li va donar sentit”

Jordi Sierra i Fabra

03:18

El meu pare em deia sempre a casa: “Jordi, fill meu, som pobres. Ets tartamut”. Jo pensava: “Ara em dirà que soc lleig i m’enfonsarà la vida per sempre”. Em deia: “Estudia, estudia o seràs com jo, un ningú, un treballador”.

03:37

Vaig sortir escriptor. Ni millor ni pitjor. Diferent, com ho som tots. Què va passar? Un dia, jo tenia vuit anys, la meva mare va entrar a tafanejar una casa en construcció. Hi havia una porta de vidre. Em van dir que era un vidre irrompible. Vaig demostrar que es podia trencar. Com? Per nassos, amb aquest. Vaig passar el vidre d’aquí fins aquí sense obrir la porta i, de camí, em vaig quedar sense braç. Veieu el tall? Cicatriu, tendons. Em vaig quedar sense nas. Sencer. Tallat. Tinc per aquí més talls que no ensenyaré perquè som a la televisió.

04:16

Vaig anar a un hospital de Barcelona, mig mort i dessagnat. I en aquell hospital, amb vuit anyets, vaig descobrir aquesta pel·lícula de la vida i de què tractava. Allà hi havia gent morta, gent malalta. Jo estava, no és broma, embenat de cap a peus com una mòmia i penjat de ferros així. Tenia només lliure aquest braç. Només amb un braç no podia llegir, era molt complicat passar les pàgines. I m’avorria. I us diré una cosa, mai m’he avorrit. Per mi el temps és or. Venim al món amb un xec en blanc i és el temps que viurem. Si el malgastem, no torna. Jo m’avorria i vaig dir a la meva mare: “Mare, dona’m paper, llapis i un cartró”. Perquè sí que podia, a l’hospital, amb aquesta cama, posar aquí alguna cosa i dibuixar o escriure. I un dia vaig escriure una novel·la, tres pàgines, la meva primera novel·la. ‘Assaltament al First National Bank’. Encara la recordo.

05:13

La vaig donar al meu pare. El meu pare la va llegir i va dir: “D’acord, sí, però de tonteries, les justes, eh? Estudia”. I la va trencar. Primera conseqüència. Mai més vaig tornar a ensenyar res a ningú. Vaig escriure sempre per mi fins que vaig publicar el meu primer llibre. Això és important perquè avui dia escriviu una coseta i voleu que algú la llegeixi. Que la llegeixi la mare: “Ai, filla meva, que bé que escrius!”. Ni cas, és la teva mare. Així que jo em vaig adonar en aquell moment d’una cosa molt important, escrivint no tartamudejava. Això era genial per un nano de vuit anys tartamut. Jo era un tartamut dels que no podien parlar, és a dir, em quedava bloquejat, deixava de respirar, feia… I em quedava així. Era molt dur.

05:58

Mai, fins que no vaig tenir uns 17 o 18 anys, vaig poder parlar. Així que, per mi, escriure era la salvació. I vaig dir: “Seré escriptor”. És clar, dit així sembla molt fàcil i no ho va ser. No ho va ser. Aquí va arribar el gran problema. El meu pare. “Pare, vull ser escriptor”. Em va dir: “Com s’estudia això?”. Dic: “Pare, això no s’estudia. Jo cada dia llegeixo, escric i aprenc sol”. El meu pare em va dir: “Allò que no s’estudia no s’aprèn”. “Pare, vull ser escriptor”. “No. Et moriràs de gana, fill meu. Això per menjar no arriba”. El meu pare em va prohibir escriure. Li vaig dir: “Pare, encara que sigui poc, guanyaré alguna cosa, oi?”.

06:37

Volia ser escriptor, no ric o famós, això és una altra història. L’art es mesura per allò que sents quan el fas, no pel que et paguen per fer-lo. Jo volia escriure. Era un nen, només un nen que tenia un somni. El meu pare m’ho va prohibir. El meu pare, si m’enxampava escrivint, plorava. Mai s’enfadava, mai em cridava, mai em va posar una mà al damunt. Plorava. És el pitjor perquè lluites contra un pare que plora perquè segueixes el teu somni. Però el meu pobre pare no el culpo de res. Va fer una guerra espanyola, la va perdre, va rebre per tot arreu. Quan ell portava mort 12 anys, vaig descobrir que era fill il·legítim d’una família de Valladolid molt famosa. Tinc un pedigrí famosíssim i mai ho vaig saber fins que no vaig ser gran.

07:24

Aleshores, vaig entendre el meu pare anys després de mort. En aquell moment, no. El meu pare no el vaig culpar mai de res. Volia el millor pel seu fill. La meva escola va ser el meu gran trauma i el que em va fer decidir per fi prendre’m seriosament això d’escriure. Mireu, anava a una escola en què n’érem 55 a classe. A més, tots nois, no hi havia plaer visual. Tots eren nanos.

07:47

A la meva escola, per exemple, un professor de Matemàtiques de tant en tant deia a classe: “Vinga, riem una estona. Sierra, a la pissarra”. “Riem una estona”. Era el bufó de classe. Imagineu-vos com era la meva escola. Recordo un dia que em va dir: “Dos i dos quant fan?”. Per què? Perquè per un tartamut les paraules que comencen per C, P i T són impronunciables. Dos i dos són quatre. I aquell dia vaig dir a classe: “Qua-qua-qua”. I va dir el professor de Matemàtiques: “Sembla un ànec, oi?”. Compte. Era un nen. Imagineu-vos com era la meva escola. El dia de la meva vida més important, i arribo al final de la història, aquesta n’és la introducció, tenia 12 anys.

08:29

A classe de Llengua, la mestra va dir a classe: “Vinga, redacció. Tema lliure”. La gent normal què fa? Allò típic. “La mama em mima”. Tres pàgines. “És primavera, que bonic”. Tres pàgines. Jo no. Tema lliure. Vaig fer un conte d’un marcià verd. Pelut, bavós i fastigós que baixava de Mart a la Terra i es perdia. La pel·lícula ‘E.T.’, l’heu vista? Us sona? Jo vaig fer ‘E.T.’ amb 12 anys. Me la va copiar Steven Spielberg, el molt marrà. Quan vaig veure ‘E.T.’, vaig dir: “Ostres! És el meu conte!”. Era el mateix. Exactament el bitxo aquell, amb el cul així, dient: “Casa meva, casa meva, casa meva”. El mateix.

09:10

Però ja ho veieu, món injust. Steven Spielberg va i es folra. A mi em va clavar un zero. Em va dir: “Sierra, fill meu, que burro que ets”. Em va posar un zero. Amb un zero, el meu pare em matava. Li vaig haver de dir: “Mestra, un zero per què?”. Ortografia, no hi havia faltes, llegia cada dia. Tres pàgines no, jo sis fulls. Era un nano ja… incontenible. Vocabulari alt. Llegia a casa el diccionari per buscar paraules noves. Mira si era estrany.

09:40

Era un zero injust. I li vaig dir: “Mestra, vull ser escriptor”. Em va mirar i em va dir davant de tota la classe: “Tu escriptor, Sierra? Mira, fill meu, millor que et busquis ja una feina perquè ets un inútil i ho seràs tota la teva vida. No somiïs”. Em va dir que no somiés amb 12 anys. És el pitjor que es pot dir a un nen de 12 anys. Aquell dia me’n vaig anar plorant a casa. Mai ho oblidaré. Vaig tancar la porta de la meva habitació i plorant vaig dir: “Algú creu en mi?”. El meu pare em prohibia escriure i segons l’escola jo era un ésser inferior. Compte. A l’escola, a més, jo vaig patir assetjament escolar. “Bullying”. Vaig patir pallisses per ser tartamut.

10:31

Us diré una cosa, sobretot a aquest que és un noi jove, cada cop que vaig rebre em va fer més fort. Tenia un somni. Qui pega és un covard cagat de por que té tant de pànic a la vida que fa servir la seva violència, la seva por, amb la violència, per assetjar la resta. Aquells que em van pegar segueixen sent uns desgraciats, els he seguit la pista.

10:55

Jo m’aferrava a un somni. Pensava: “Jo soc millor que tu perquè sé què vull ser. Tu no saps què vols ser”. Així que vaig rebre molts cops i me’ls vaig empassar. I aquests em van fer més fort. Mai van poder amb mi. Aquell dia, plorant a casa, vaig descobrir que sí, que hi havia una persona que sí que creia en mi. Sabeu qui? Jo. N’hi ha prou. Us diré una cosa, i em poso de peu, el vostre pare és el vostre pare. Els joves. La vostra mare us ha parit. Perfecte. Els profes, que no són babaus, saben més o menys com sou i de quina pasta sou. Perfecte. Però compte, el més important ho sabeu només vosaltres. I què és el més important? El que cadascú té aquí dins, aquí dins i aquí dins. Això és la vostra vida, són els vostres somnis.

11:46

Si esteu segurs d’alguna cosa, feu-la. Si creieu en alguna cosa, aneu-hi darrere. Que no us inflin el cap. Teniu només una vida i és curta, passa volant. Si creieu en alguna cosa, que no us diguin: “Sigueu metges que guanyareu pasta”. No. Sigueu metges si voleu agafar un paio com jo, obrir-lo i canviar-li el fetge de lloc. El plaer… Feu el que us agrada. Estic fart de sentir els vostres pares, els joves, dient-vos: “Fill meu, estudia alguna cosa amb sortida”. Què sou, una autopista o què? Per Déu! “Amb sortida”. Sigueu camins de cabra, aneu per on vulgueu, sigueu feliços. Els diners arriben després. Vivim en un món materialista, egoista, on no hi ha cap feina d’avui dia que d’aquí 20 anys segueixi existint. Cap estudi d’avui dia que us asseguri una vida.

12:39

Què us assegurarà la vida? Tenir això obert, el cor obert, l’estómac resistent i llegir, absorbir la vida com esponges. No perdre-la. Aquell dia plorant a casa vaig pensar: “Què faig, escric o no escric?”. Si veniu un dia a Barcelona i veniu a la Fundació Sierra i Fabra, veureu a la Fundació, al museu, les novel·les que jo vaig escriure amb 10, 11 i 12 anys. De 100 pàgines. I deien que jo mai seria escriptor. S’hi troben exposades. Les escrivia a mà, de 100 pàgines. Aquell dia em vaig dir: “Escric, segueixo o no?”. I em vaig plantejar un repte, em vaig dir: “Si faig un llibre gruixut”, era un nen, “és que ho aconseguiré”. Vaig fer un llibre de 500 pàgines. També es troba a la Fundació exposat, l’original. Quan el vaig acabar després de dos anys, tenia molt clar que jo seria escriptor. No sabia si ric, pobre, famós… Això m’era igual.

13:35

I és el que he sigut. Mai he deixat d’escriure. Aquesta és la raó que jo sigui escriptor, que ningú m’hagi aturat mai i que porti fets més de 500 llibres perquè ningú em va poder frenar. I vull explicar això d’entrada perquè ara al diàleg sapigueu una mica qui soc. No soc boig. Soc estrany, sí. Però el diàleg a partir d’aquí queda obert perquè allò que em vulgueu preguntar m’ho pregunteu.

Leer me salvó la vida; escribir le dio un sentido. Jordi Sierra i Fabra
14:14
Oyente 1. Hola, Jordi. Em sembla que la teva vida gira al voltant de dos temes principals, que són la música i la literatura. I m’agradaria saber per què vas escollir justament aquests dos temes i si hi ha alguna connexió entre música i literatura.

14:29
Jordi Sierra i Fabra. Bé, la música em va escollir a mi. A veure, vivia a Espanya. El que sonava per la ràdio en aquell moment era música que a mi no m’agradava. Flamenc, per exemple, no m’agradava. No l’entenia. Quan em va agradar el flamenc? Quan Paco de Lucía em va ensenyar a escoltar-lo. Quan un mestre t’ensenya. Però quan era un nen, el flamenc no m’agradava. Ni els tangos ni la música italiana o francesa. I era el que s’escoltava per la ràdio en aquells moments a Espanya. Així que un dia vaig escoltar un tema, ‘La consagració de la primavera’ d’Igor Stravinsky. Encara ara, quan l’escolto, ploro.

15:09

’he escoltat al cementiri de Venècia on és Igor Stravinsky, allà assegut a la seva tomba, amb els cascos escoltant-la. A mig món. Perquè, quan vaig sentir allò, vaig saber què era la música per mi. En aquell moment, aquell nen que era jo, televisió, no en tenia, però ràdio sí. I escoltava òperes per la ràdio. Perquè jo imaginava, quan deia el locutor de Radio Nacional de España: “Tercer acte. Tristany va pel bosc galopant, Isolda és a…”. I jo veia una pel·lícula perquè soc fill del cine. Anava sempre al cine quan era nen. Sempre vaig al cine. Encara avui veig cada dia una pel·lícula o dos abans d’anar a dormir. Així que escoltava un tipus de música que va ser per mi molt especial.

15:55

Però amb 16 anys acabo l’escola. En aquells temps, batxillerat superior amb revàlida. Em poso a treballar en construcció vuit hores al dia com a empleat d’una empresa. El meu pare m’obliga a estudiar aparellador, que era tot matemàtiques. I jo ho odiava profundament. Què és aparellador? Qui es troba per sota l’arquitecte. Per què ho vaig escollir? Perquè, ja que no podia escriure, tot i que seguia escrivint, volia crear alguna cosa, deixar a la vida una petjada. Encara que fos una casa, encara que no la fes jo. Somiava sempre. Soc un romàntic. Sempre ho he sigut. Així que vaig estudiar això. Quan vaig veure que tot eren matemàtiques, va ser mortal. Vaig estar sis anys treballant de dia i estudiant de nit.

16:41

Però què va passar en aquell moment, als meus 16 anys? Arriben els Beatles. Aquí sí que em va canviar la vida. Eren com jo, sentien com jo, vivien com jo volia viure i ningú m’hi deixava. I John Lennon es va convertir en el meu germà gran, el meu referent. Tots busquem a l’adolescència un mirall, algú de qui aprendre. Un mestre, un mentor, el que sigui. Per mi ho va ser John Lennon. Es va convertir en el germà gran que mai vaig tenir. Bé… En aquells temps, seguia venent pa sec. Tot i que treballés, el que guanyava ho donava als meus pares per menjar. Aleshores jo estava sempre sense diners. Què feia cada setmana per comprar-me un “long play”? El que seria avui dia un CD, eh? Un “long play”. Bé, doncs anava cada dia a peu a treballar i a l’escola. Em feia cada dia a peu 15 quilòmetres. Una cultura de l’esforç que avui dia no existeix.

17:45

L’esforç en aquell temps implicava aconseguir una cosa suant la cansalada, però després com ho gaudies! Avui dia, què feu els joves? Voleu un disc? Internet. YouTube. I a sobre ho escolteu malament. Amb altaveus de l’ordinador. Jo ho escoltava amb altaveus grans i la música t’ha d’inundar. Per mi, un disc era un ritual. Tota la setmana estalviant el bus i el metro. Anar el dissabte a la tarda a la botiga, comprar-me un disc, dur-lo a casa, treure’l amb els dos dits, posar-lo, l’agulla, escoltar-lo. Sentíem les coses. Avui dia se senten menys. Falten emocions. Però no aniré per aquí, segueixo amb el d’abans. La música. Per què? Bé, abans t’he dit que jo llogava llibres per llegir. Els discos, anava a peu, estalviava cada setmana el bus i el metro i el dissabte a la tarda anava a una botiga de discos i em passava tota la tarda escoltant deu “long plays” que sortien cada setmana. Hi havia molta més música abans. Avui dia, U2 treu un disc cada tres anys, Madonna cada quatre, l’altre cada vuit. Abans hi havia un LP cada any per cada artista. Saps què és anar amb 16 anys, 18 anys, a una botiga i veure a la botiga en un mateix dia Traffic, Who, Pink Floyd, Beatles, Rolling Stones?

19:12

I deies: “Quin em quedo, mare meva?”. Els escoltava tots. Anava a una peixera. No hi havia… Dins una peixera els escoltava tots. I què feia un paio com jo en una peixera escoltant discos una tarda quatre hores seguides? Em llegia les contraportades dels discos. I així, sense adonar-me’n, vaig aprendre anglès, vaig saber de què anaven les coses, escollia el millor disc i tenia una memòria increïble. Aquest guitarrista va tocar l’altre dia a tal disc. Matemàtiques? Burro. De música? Tot se’m quedava aquí. Era increïble. Mai vaig imaginar que això em serviria per guanyar-me la vida. Un dia, a Barcelona, jo tenia ja uns 17 o uns 18 anys, em va dir un paio: “Nano, vols ser escriptor?”. Vaig dir: “Sí”. I em va dir: “Doncs mira, en aquest país nostre, Espanya, una de tres: padrins, diners o un nom”.

20:14

A veure, jo era molt babau, me’n vaig anar a casa a reflexionar. Jo sempre anava a casa a pensar. Diners? “Ni flowers”, no n’hi havia. Padrins? No coneixia ningú per donar-me una empenta si no era barranc a baix. Però el nom me’l podia fer jo. Compte. Era un empleat de la construcció en una empresa sinistra estudiant aparellador a la nit en una dictadura i vaig dir: “Em faré un nom”. Era un il·lús o realment creia en mi. Si no creus en tu mateix, ningú creurà en tu. Tot és aquí i aquí. No tens res més. Així que em vaig dir: “D’acord, em faré un nom”. La vida és molt senzilla. Qui la complica? Nosaltres. Som massa complicats, però en el fons és senzilla.

21:02

Jo em vaig dir: “Què faig jo millor que la resta?”. Escriure. Feia novel·les, ja una cada any, així de gruixudes. De què sabia jo més que la resta? De música. En sabia un munt. Hi tenia olfacte, a més. Així que vaig dir: “Escriure de música”. Durant dos anys, vaig enviar cada setmana una carta de 20 fulls, cada setmana, a Radio Madrid des de Barcelona. En aquells temps, el programa de música més important era ‘El gran musical’. Encara no hi havia 40 Principales. Era ‘El gran musical’. Durant dos anys, cada setmana, una carta explicant històries de música. A ‘El gran musical’ hi havia unes noies joves com jo que obrien les cartes dels fans. És clar, cada setmana, carta d’en Jordi. Per començar, perquè era així de gruixuda.

21:52

Van parlar de mi al cap d’’El gran musical’, Tomás Martín Blanco, i em van fer delegat a Barcelona d’’El gran musical’ de Madrid. Això què era? Res. De tant en tant llegien per ràdio un fragment de les meves cartes i prou. Però amb això i aquest morro ja anava a tot arreu gratuïtament. Discoteques i concerts.Bé, després d’un temps, ‘El gran musical’ va fer una revista, ‘El gran musical’. Jo ja en vaig ser el corresponsal a Barcelona. I vaig guanyar els primers diners escrivint de música. Feina, estudi, ‘Gran musical’, la ràdio. Ja em passava alguna cosa a la vida. I va passar. Amb ‘El gran musical’, al diari, després d’un any, el meu nom ja era allà dalt. Va venir la competència, Disco Express, me’n van fer director. Amb 22 anys em vaig poder encarar al meu pare per fi. Li vaig dir: “Pare, deixo de treballar i deixo d’estudiar. Faré el que m’agrada, que és escriure”. Anava a Nova York, a Los Ángeles, a Roma, a Londres. Vaig començar a viatjar amb els grans de la música rock, a ser amb ells, a entrevistar-los, a anar-me’n de gires, el que sigui. Durant un temps, a part de Disco Express, vaig fundar ‘Popular 1’, vaig fundar vàries revistes, vaig superar la tartamudesa, vaig tenir un programa de ràdio.

23:07

Així que la música em va servir per fer-me conèixer. Per mi, és la meva energia. Tinc ara mateix a casa meva 30.000 discos. Segueixo escoltant música, és part de la meva vida. Però en aquell moment ho vaig fer servir per ser escriptor. I la prova és que, quan ja era escriptor, havia publicat llibres, tenia un premi important com el de Villa de Bilbao i estava casat i amb dos fills, era el crític musical espanyol de premsa escrita més important, perquè tenia molt de poder, vaig dir: “Ho deixo tot per fer novel·les”.

23:45

Vivia massa bé. Això costa d’entendre. Jo me’n volia anar a Àfrica, Àsia, l’Amèrica Llatina. Volia que em passessin… Volia escriure, volia ser novel·lista. Havia de sentir coses. I és clar, jo vivia en un món de meravella. Tot era música, ja t’ho dic, el Concorde, helicòpters, limusines. Vivia de meravella.Doncs casat i amb dos fills, vaig dir a la meva dona: “Ho deixo tot per ser novel·lista d’un cop”. I la meva dona em va dir només dues paraules: “Ja menjarem”. Ho vaig deixar tot. Ho vaig deixar tot per fer novel·les. Si estàs segur d’alguna cosa a la vida, ho has de fer. La música era molt important, però no tant com escriure. I segueix sent important. Els meus amics són músics més que escriptors. Segueix sent pura energia el que sento quan escolto música, però vaig néixer per escriure. Volia escriure i la música, la vaig fer servir per això.

24:42
Oyente 2. Has escrit sobre la vida de molts músics. Quin d’ells t’ha impactat més i per què ha sigut?

24:49
Jordi Sierra i Fabra. He tingut la sort de viure la música a la millor època de la història. Anys 60 i 70. Mai vaig entrevistar, perquè ja no es deixaven, Bob Dylan, Bowie, Bruce Springsteen. En canvi, he estat amic de Freddy Mercury, que ara està de moda. Hi ha una fotografia meva a la meva pàgina web de fa 45 anys quan encara no eren ni tan sols famosos.David Bowie em va rebre el dia 13 de maig de l’any 73 després d’actuar com a Ziggy Stardust a l’Earl’s Court Arena de Londres. Va ser la seva gran consagració com a déu del “glam power” abans d’anar-se’n a Amèrica. I quan va acabar el concert, en comptes d’esperar-se al sopar o a la festa, em va rebre al seu camerino encara maquillat com a Ziggy Stardust. És una cosa que no es feia i ho va fer amb mi. Amb Supertramp, quan els vaig conèixer, no eren ningú. I jo vaig escriure i els vaig dir: “Sou l’hòs… Sou increïbles”. El vostre LP ‘Crime of the Century’ i el single ‘Dreamer’ seran número u d’aquí cinc o sis mesos i us menjareu el món durant cinc anys com a mínim. I em van dir: “Yes?”. I va passar.

26:02

Amb alguns músics vaig tenir molt de contacte, d’altres no es deixaven entrevistar. Així que et puc explicar cent mil històries. George Harrisson va convidar gent d’Espanya quan va inaugurar Dark Horse Records. I recordo que érem en un pub de Londres de nit, amb George Harrisson allà, i hi va entrar la policia perquè hi havia alcohol. I George Harrisson va dir: “Jo no m’hi quedo”. Va obrir una porta i va arrencar a córrer. I jo darrere seu.

26:28

Saps què és anar per Londres corrent a les tres de la matinada darrere de George Harrisson amb cinc paios més? Doncs són històries que són divertides, curioses, el que sigui. Així que n’hi ha moltes. I de totes treus alguna cosa. La música quan canvia? Això quan s’acaba? El dia que assassinen John Lennon. Aquell dia, el rock canvia. Per què? Perquè els cantants van dir: “Seré jo el proper?”. Van tenir por. A partir d’aquell moment, ja no hi va haver “backstage” lliure. Jo era als concerts, “backstage” lliure, era als camerinos, tenia un passi, una credencial que em donava accés a tot.Mai els he mitificat. Per exemple, els Beatles, els he conegut a tots menys a John Lennon. El van matar abans que el pogués conèixer. En canvi, al meu llibre més famós, un dels més famosos, ‘El jove Lennon’, és la seva vida quan ell crea els Beatles amb 15 anys. Així que podria explicar històries de música i faltarien dies i setmanes per parlar-ne de totes.

27:31
Oyente 3. ordi, ets un escriptor molt prolífic. Tens, ho has dit abans, crec que 500 novel·les. Quin és el teu procés creatiu? Perquè aquest ritme és complicat de portar.

27:42
Jordi Sierra i Fabra. Mira, com a escriptor soc una mena d’antena parabòlica amb potes. Dona’m un diari d’avui, el miro, te’n trec tres novel·les. Em faig preguntes. Darrere de cada notícia hi ha un “per què no? I si…? Què passaria si…?”. Sempre hi ha preguntes. La meva motivació sempre és descobrir allò que ningú veu. Aquesta energia que flota i que jo agafo sense que ningú ho noti. Per tant, doncs no és el mateix fer ciència ficció, novel·la policíaca, novel·la històrica, novel·la realista, un poema, una cançó, el que sigui.

28:17

Quan faig ciència ficció, soc Déu. Invento un món que no existeix. Novel·la policíaca? Ha de ser un guió exhaustiu, tot ha d’encaixar a la perfecció. Faig novel·la històrica? Soc un ase. No tinc estudis. He de llegir, he d’aprendre. He d’anar a un país a visitar-lo per absorbir aquell país i poder escriure. Avui dia, us diuen: “Bah, tens Google Maps. Vas a Google Maps i vas pel carrer”. I les olors? I els sons? Això no és a Google Maps. Jo he de sentir les coses, les he de captar jo. Si no, no em serveixen.

28:56

Per començar, què faig? Ho he dut perquè ho veieu. El guió. Això és el guió de varis dels meus llibres recent fets. Aquest està recent fet fa molts pocs dies, calentó. Aquest és el guió d’un llibre. Mireu-lo bé. Aquest és policíac. Sortirà al març, de la sèrie Mascarell. El número 11 de la sèrie Mascarell. Fixeu-vos com de llarg és el guió. Fixeu-vos com de llarga és cada pàgina perquè cada capítol, capítol 18… Dues pàgines de resum del capítol 18. 19. Dos més. El 20. Dos més.El guió d’un llibre. Soc ràpid escrivint, lent pensant. Encara hi ha, amb perdó, idiotes que em pregunten: “Deus tenir 50 negres, oi?”. No tinc ni secretària. Ho faig jo. M’encanta fer llibres. Un altre detall important. Si t’hi fixes, veuràs que els dies van correlatius. I direu: “Els dissabtes i diumenges també treballes?”. Sí!L’art no admet dissabtes i diumenges. Potser un dissabte hagi fet vuit pàgines. I, en aquest, un dissabte, un diumenge, en vaig fer cinc perquè potser me’n vaig anar al futbol a veure el Barça o vaig anar amb les meves netes a veure el que fos. D’acord.

30:32

Acabo de fer un llibre. L’acabo d’escriure. Per què agrado a la gent jove i devoren els meus llibres? Perquè no els venc fum. No m’enrotllo, no hi poso palla. Explico una història amb les paraules justes i precises, directes. I prou.No vull canviar el món. Canvio la gent, ho sé. Un llibre sempre canvia la gent. Però soc un novel·lista, faig novel·les. Soc un contista. Res més. Aleshores, quan acabo un llibre, ni me’l llegeixo. Va a l’editorial. Que li agrada? Publica’l. Que no li agrada? No el publiquis. L’envio a una altra.

Leer me salvó la vida; escribir le dio un sentido. Jordi Sierra i Fabra
31:08
Oyente 4. Quin llibre et va canviar la vida?

31:11
Jordi Sierra i Fabra. Com que soc un fan de la lectura, jo sé que, entre els 15 y els 20 anys, el bon lector troba el llibre que li canvia la vida. Sempre. Ho sé. Ho sé perquè jo he vingut a la Fira del llibre de Madrid seguits 38 anys. I duc 44 Sant Jordis.En 38 anys, sempre venen mestres plorant, dient-me: “Gràcies per escriure. El teus llibres són dels pocs que no em llancen al cap”. Això a mi m’emociona. Però, sobretot, quan ve un noi o una noia, fins i tot més gran, i em diuen: “Jo odiava llegir fins que vaig llegir tal llibre teu i em vaig fer lector”.

31:56

Ostres! Aleshores t’adones que no canviaràs el món amb els teus llibres, no ets tan important. Però les novel·les canvien les persones. Les ajuden sempre. Sempre. Perquè a l’adolescència som insegurs, busquem miralls, busquem punts de suport, tenim ràbia, una ràbia incontrolable. Jo sempre dic: “Aquesta ràbia que tens amb 15 anys és la teva energia”. Si saps dominar-la i dirigir-la, et menjaràs el món. Si la teva ràbia és negativa, et destruirà. La ràbia és inherent a l’adolescència. Cal sentir aquesta ràbia. És part de la vida. I si llegeixes aquell llibre i el trobes i la teva vida canvia, això ja és privilegi màxim.

32:52

Jo tinc dos llibres. Un va ser ‘El tall de la navalla’ de William Somerset Maugham. Per què? Perquè el protagonista era un paio idealista i jo vaig dir: “Vull ser com ell”. Aleshores ja sí, quan el protagonista se’n va a Katmandú, vaig dir: “Un dia aniré a Katmandú”. Hi vaig anar amb 40 anys, però vaig anar a Katmandú. Vaig complir la meva paraula.Però el gran llibre que em va canviar la vida i em fa fer ser com soc i entendre’m, sobretot, ‘La font’. Escrita per Ayn Rand. Ayn Rand era una russa exiliada als Estats Units i va ser tan important que va crear una corrent filosòfica amb el seu pensament.‘La font’ és la història… Si no voleu llegir el llibre, perquè és molt gruixut i farragós avui dia, mireu la pel·lícula de Gary Cooper i Patricia Neal. Ayn Rand, a les seves novel·les, parla de l’individualisme.

33:48

Jo crec en la col·lectivitat, crec en el grup, però en un equip de gent, en un equip de futbol, només hi ha un Messi. O un el que sigui. Jo soc individualista. Soc artista. El que jo faig surt d’aquí. I és meu. De ningú més. I aquell nano que era jo amb 18 anys, que treballava a la construcció, que encara tartamudejava, que estudiava de nit una cosa que odiava, es va adonar de què havia de fer per arribar a ser escriptor.

34:25

Un metge estudia medicina, li donen un diploma i té un punt on recolzar-se. Un arquitecte, igual, un diploma i tot això. Un treballador, un lampista, és un ofici. Ho aprèn, és lampista. Però escriptor no s’estudia ni s’aprèn, se sent. Escriure és una cosa que surt de dins, de les entranyes. Per tant, aquell nano que era jo, vaig dir: “Quins punts tinc jo de suport?”. No en tenia cap. No tenia res on agafar-me. “Com seré escriptor?”. Aquesta novel·la em va fer pensar en allò que jo creia de la vida i de mi mateix. Aleshores em vaig construir, en comptes de tenir a la paret alguna cosa, em vaig construir un tamboret mental de cinc potes. Un tamboret, sabeu què és un tamboret, amb cinc potes, i m’hi vaig asseure al damunt. Aquest va ser el meu punt de suport, el meu tron. Quines són les cinc potes? Les cinc paraules que han marcat tota la meva vida. Amor. Pau. Respecte. Honradesa. I esperança.

35:41

Per mi, la pau és essencial. Mai he entès la violència. Mai. Em supera, em supera. Per mi és una cosa… Quan vaig haver de fer la mili, obligatòria aleshores, m’hi vaig negar. I vaig haver de subornar un militar per no anar a Sidi Ifni, a Àfrica, amb un uniforme. A mi, els uniformes em donen por i les armes, les odio. Així que em vaig jugar un consell de guerra, que m’afusellessin, però m’hi vaig negar. No ho podia entendre, així que no hi vaig anar. Per tant, per mi la pau és essencial.

36:14

L’amor. Cal enamorar-se cada dia. I enamora’t de coses, de la ciutat, d’alguna cosa. L’amor és necessari. Respecte. La gent no es respecta. Fixeu-vos-hi bé, hem creat eines meravelloses com internet, Twitter o Facebook i els estem fent servir per odiar. Quan veig a internet: “Les xarxes cremen”. No. Cremen 50.000 eixelebrats sense res més a fer que ficar-se amb el vestit que duia Sergio Ramos a la boda o el perruquí que duu l’altre paio a no sé què. Això és important? Au va, per Déu! Per tant, no hi ha respecte. Honradesa. La quarta. Vivim en un món… Fixeu-vos en la corrupció que hi ha, els diners que hi ha de narcotràfic, on anirem a parar? És a dir, un paio que a sobre roba el seu país o el seu partit o el que sigui i, a sobre, s’ho emporta a Suïssa. L’honradesa és bàsica. Dona’m una persona honrada i tindré algú en qui creure.

37:15

I, per últim, l’esperança. Per què és l’últim? Veureu, em sap greu dir-ho, no crec en déus ni en paradisos ni en més enllàs. No. Crec que som un accident còsmic meravellós, però la meva vida és això aquí i ara. I cada dia em llevo amb una il·lusió tremenda. Hi ha dies en què ni em rentaria perquè he deixat el llibre al capítol quatre i en vull escriure el cinquè. I tinc ganes de posar-me a escriure. Per tant, la meva esperança és únicament allò que faig cada dia. Estar viu, tenir la il·lusió d’escriure, de ser feliç, de fer allò que m’agrada i prou. I somio. I la meva gran il·lusió seria morir amb 100 anys i escrivint. Aleshores, aquest tamboret, aquestes cinc potes, aquestes cinc paraules, neixen de llegir un llibre que em va fer pensar en qui era jo i com estimava. I tothom ho hauria de trobar si llegeix.

38:24
Oyente 5. Hola, Jordi. Quina de les iniciatives o projectes que has posat en marxa són d’aquells que més orgullós et sents?

38:31
Jordi Sierra i Fabra. Durant 20 anys vaig ser per tot Espanya i Amèrica Llatina fent xerrades a escoles, i en feia moltes. Me n’anava una setmana al mes, d’octubre a maig, cada any, a veure una comunitat espanyola. Feia cinc xerrades diàries, cinc dies seguits. Sempre que anava a una escola, em trobava amb un noi o noia que em deia: “Vull ser escriptor i el meu pare no em deixa”. M’hi veia a mi mateix. O em deien: “Vull ser escriptor, però, és clar, visc a Sòria”. O visc a Huelva o visc a Logronyo. I jo deia: “I què hi té a veure?”. “No. És clar, és que cal anar a Madrid o a Barcelona per fer això”. I deia: “No, fill, no”.

39:15

Aleshores, m’adonava que hi havia molta gent, com tot nen o nena, que també somiava. I un dia em vaig dir: “Jordi, crearàs un premi literari”. El premi Jordi Sierra i Fabra per menors de 18 anys.Hi ha d’haver alguna cosa darrere que ho empari. Aleshores vaig dir: “Faré, a més, una fundació. Una fundació que doni suport al premi i a més iniciatives”. Compte. No soc ric, no soc milionari. Jodorowsky, el gran Jodorowsky, em va dir un cop: “Jordi…”. Bé, m’ho deia sempre: “Si la vida et va donar un don, has de tornar a la vida un 10%”. I tinc un don. Sé escriure. I ràpid. Així que, l’únic que faig és, aquest 10%… No em canvio el cotxe cada any, visc al mateix lloc des de fa 30 anys. No soc un paio de luxes. Tot i que hagi estat a mig món, em vaig enamorar de Medellín. Em van dir a Medellín: “Jordi, aquí amb molt pocs diners faríem com tu a Barcelona”.

40:23

I vaig dir: “Doncs faré dues fundacions per crear un pont cultural Barcelona-Medellín, Catalunya-Antioquia, Espanya-Colòmbia”. I el vaig crear fa 15 anys, el 2004. A Medellín vam aconseguir ser… Bé, ens van donar el premi Ibby-Asahi al millor projecte cultural del món. M’han donat la Medalla d’Honor de Barcelona també per la Fundació.Aquest darrer any… Això ho dic com a acudit, però és cert. Espanya m’ha donat la Medalla d’Or de les Belles Arts i Catalunya, la Creu de Sant Jordi. I vaig dir a la meva dona, dic: “Escolta, que m’estic morint? Saps alguna cosa que jo no sàpiga?”. Perquè, és clar, quan et donen premis en vida, sospites. Sospites molt. Però no, de moment segueixo aquí. Gandhi deia que la pitjor violència és la indiferència. I és cert. Som en un món, abans ho he dit, egoista i materialista. Ningú fa res per la resta. O gairebé ningú. Crec que cal fer alguna cosa, el que sigui, on sigui.

41:24

Si jo hagués tingut una leucèmia com la va tenir Josep Carreras, tindria una fundació per ajudar gent amb leucèmia. Però soc escriptor i intento que la gent jove llegeixi. I, a més, que escriguin. Seran millors persones. Sabran explicar al paper com se senten. Per tant, la Fundació respon a un munt de les meves inquietuds de fer alguna cosa per la resta. No espero que m’ho agraeixin. Per exemple, a Barcelona, fa 11 anys vaig fer una iniciativa. Estava fart de veure els futbolistes, del Barça, del Madrid, de l’Espanyol, anar el dia de Reis als hospitals, bé, a Nadal als hospitals, a dur als nens joguines. Amb TV darrere i premsa darrere. I em feia ràbia. A més, mai donen llibres, donen joguines. Què passa, que un llibre no és una joguina?

42:16

Vaig trucar a cinc escriptors amics meus fa 11 anys i vam anar a veure tres hospitals el dia abans de Nadal a dur els nostres llibres a nens malalts. Avui dia, som 50 escriptors a més de 20 hospitals per tot Barcelona. I ja l’exemple ha condit a València, a Girona, a Tarragona i a Lleida. Però quina és la meva norma? No volem premsa. No ho fem per lluir o per dir: “Que bons que som que anem als hospitals”. No. No.I compte, anar a un hospital a veure nens a oncologia que s’estan morint és dur. Anar a veure nenes amb anorèxia o bulímia embenades, tremolant, és dur. I hi anem. Escriptors per la Infància. Això és una cosa que sense la Fundació Sierra i Fabra… M’ho diuen: “Mira que simple, però si no se t’arriba a ocórrer a tu, no existiria”.

43:12

He creat el Premi Docent de l’Any a Catalunya. Per què? No vaig tenir cap mestre a qui estimés. Cap. I és molt trist. I durant anys, els mestres han posat els meus llibres. Els estimo. Sense ells no seria aquí, no menjaria cada dia com menjo. Així que he creat un premi per honorar un mestre cada any. La Fundació hi és per això.

43:38

Saps el dia que vaig descobrir que sí que hi havia una cosa millor que escriure? Va ser un dia que a Medellín, a Colòmbia, la Fundació Sierra i Fabra durant un temps, amb el Banco de Colombia, dúiem llibres a llocs molts distants. Biblioteques de 300 o 400 llibres seleccionats. I els dúiem en canoa, en burro… Amb les FARC… Les FARC t’aturaven, però com que eren llibres no et feien res. “Passa, passa”. Era perillós, però passàvem. Bé… Doncs dúiem cada quatre dies una biblioteca a un poblet de per allà perdut. I un dia vaig dir: “Hi vull anar jo”. vam anar a la biblioteca a un lloc anomenat Copacabana. No Copacabana del Brasil, sinó Copacabana, Medellín, Antioquia. Era una escola feta amb dos barracons de metall a 2.000, gairebé 3.000 metres d’alçada, amb un fred que pelava. Hi havia un pam de fang. No vam poder arribar fins a dalt. I després d’anar a la biblioteca i fer la meva xerrada, de cop m’estiren dels pantalons. Faig així i hi havia un nen baixet, raquític, una coseta així petitona, tenia un set o vuit anys, i em diu molt seriós: “Escolti, vostè ha portat llibres?”.

45:06

I jo també li dic molt seriós: “Sí, què passa?”. I em diu: “Res, és que m’encanta llegir”. Vaig girar el cap i em vaig posar a plorar. No ho vaig poder evitar. En aquell moment, em vaig adonar que sí que hi havia una cosa més important que escriure. I és que un nen et digui: “Gràcies per donar-me un llibre”. I això sense la Fundació no existiria. Així que la Fundació respon a totes aquestes inquietuds.

45:35

També tenim una revista literària en línia gratuïta. S’anomena www.lapaginaescrita.com. Cada tres mesos publiquem una revista de 100 pàgines gratuïta, és a dir, la pot veure la gent, i entrevistem escriptors que ens expliquen com escriuen i per què escriuen. Perquè la gent aprengui a escriure. I publiquem relats i poemes a nois i noies de fins a 21 anys.Intento que la gent llegeixi. Mira, avui dia la incultura s’olora. Aneu a buscar feina i el de davant, en dos minuts, us olora que feu pudor a ases. Us ho olora. Així que la cultura no s’aprèn estudiant, s’aprèn llegint. Estudiar et dona una disciplina i tot això, però únicament. No pots arribar a tot.

46:33

Des que hi ha internet encara és més fàcil arribar a tot. La gent no el fa servir per aprendre, el fa servir per fer l’idiota. Així que hi ha més ases que abans. Per tant, jo intento predicar amb l’exemple. Premi literari, la revista en línia ‘La pàgina escrita’, els hospitals i tot això. Fem coses. Tinc un equip de gent meravellós. Quatre persones. A Barcelona no en som més. A Medellín n’hi ha més. I la Fundació és això. Només la darrera bogeria d’un senyor. Però com a mínim l’he vist en vida, la gaudeixo en vida. I bé, em queden coses per fer, és clar. Encara falta que algú posi el meu nom a una escola. M’encantaria. Sí. Si algú té una escola i li vol posar el meu nom, que el posi. Sí. I ho dic així, és a dir, no em fa cap vergonya. Sí, home, sí és divertit. Jo que vaig odiar tant la meva escola, seria genial. Així que, bé, ja he parlat de la Fundació.

Leer me salvó la vida; escribir le dio un sentido. Jordi Sierra i Fabra
47:34
Oyente 6. Hola, Jordi. Després d’una llarga vida escrivint, quina seria la teva lliçó més gran?

47:40
Jordi Sierra i Fabra. Si pensem en l’Univers i pensem que hi ha més gent per allà, altres formes de vida, és aterridor. Però si pensem que som els únics de l’Univers, encara és més aterridor. Sigui com sigui, és acollonant. Així que cada dia intento que sigui una petita vida tancada en un dia. El que he fet fins ara, en música, en llibres, en tantes històries, està fet. Existeix només aquí. El que faci a partir de cinc o deu minuts encara ha d’arribar. Aleshores, jo resumeixo la vida sempre en això, avui, aquí, ara, tu, jo, això i això. Punt. No hi ha res més. La lliçó que he après crec que bàsicament és aquesta.

48:41

Home, és clar que faig plans, penso en el futur i tot això, però cada dia quan em llevo he de sentir la vida que em motiva a llevar-me content i a escriure. És clar que tinc alts i baixos com tothom, però intento, repeteixo, com ho he dit a ella, per fer els millors llibres que pugui escriure i explicar les millors històries i seguir sent jo mateix, he de tenir aquesta confiança, aquesta esperança, aquesta creença que avui és avui, demà no existeix, el passat ha passat. Així com quan faig un llibre, que cada capítol que faig l’enfoco com si fos una sola novel·la i explico aquest capítol, que després va unit a la resta. Doncs cada dia de la meva vida és part d’una cadena. Et juro que cada llibre que he fet sé quan l’he fet, per què l’he fet, com l’he fet i què he sentit.

49:39

Escric quan viatjo. Als avions, hotels. Per què pensar a casa? A casa no puc pensar. A casa escric. Pensar, no. M’agafo un avió. 15 hores a l’avió. Què faig? Escriure. Fer guions. Me’n vaig a illes on no hi ha televisió, diari ni internet. Dues setmanes aïllat, allà a pensar. Hi estic sol. I és dur estar sol sabent que tens a Barcelona netes, fills, dona, gent que t’estima. És dur. He tingut una vida molt plena, però la lliçó és que aquesta vida plena em serveix per recarregar les piles avui. És com el mòbil, que a la nit el connectes i al matí et lleves i el mòbil està carregat. Doncs és igual.

50:23

Dormo cada dia nou hores. He de dormir molt per estar bé físicament. Nou hores. D’una de la matinada a deu del matí, que és l’hora a la qual em llevo. Nou hores. I em llevo i visc aquest dia. Als meus viatges he estat a punt de morir sis vegades. He caigut en avió tres cops. Un a Lhasa, al Tibet. Bé, anant a la Xina. Un altre a Johannesburg, a Sudàfrica. I un altre a la Martinica. He estat a punt de morir al terratrèmol de Xile del 2010. Escala 8,8, el vuitè més gran de la història. Jo hi era, a dalt de tot del gratacel fent així. Tenia una sang freda acollonant perquè en vaig baixar vestit. Em vaig vestir. Vaig agafar el guió que estava fent i el passaport. En vaig baixar amb el guió i el passaport, que era tot el que m’interessava. Així que…

51:18

A l’Índia, un cop, a Amritsar, al Panjab indi, uns paramilitars em van agafar, em van posar allà en un mur com si m’anessin a afusellar. A Sri Lanka, a Colombo, atemptat terrorista. En canvi, mai ho he explicat als meus llibres. És part de la meva vida. És a dir, no ho faig servir. T’ho explico a tu perquè som aquí parlant en família. M’han fet millor o pitjor? M’han demostrat que tinc sang freda. Perquè el dia que queia l’avió a Chengdu, érem 30 espanyols, jo cridava: “Tranquils, no caiem, baixem de pressa, però no caiem”. Així que, la lliçó, no ho sé. Lliçons i tot això… Avui. Viu l’avui. Viu l’avui. Sent l’avui. Enamora’t avui. Un cop vaig fer una xerrada parlant de l’amor i un amic meu em va dir després de tres mesos: “Jordi, saps que aquell dia després d’escoltar-te vaig trucar al meu pare i li vaig dir: ‘Pare, mai t’ho he dit, però t’estimo molt’ i va morir al cap de una setmana? Sense tu, no hagués dit al meu pare que l’estimava, mai l’hi hagués dit”. Aleshores, aquell dia el va ajudar.

52:36

I una altra anècdota de què em sento orgullós. A Quito, fa uns anys, en una xerrada, després de deu anys vaig tornar a Quito i va venir un senyor de 90 anys i em diu: “Senyor, vaig estar fa deu anys escoltant-lo. Tenia 80 anys. I jo pensava: ‘M’agradaria aprendre coses, però amb la meva edat ja, amb el que em queda de vida… I m’agradaria estudiar, però amb el que em queda de vida…’”. I no sé què. I sempre era: “Amb el que em queda de vida, per què” o no sé què. Diu: “I vostè ens va dir que teníem l’obligació de viure fins l’últim dia. Si estàvem vius, teníem el deure de cremar la nostra vida i morir saciats. Vostè va dir tot això i sap què? Vaig fer una carrera, vaig aprendre informàtica. Escolti, tinc 90 anys i ara no penso en morir, penso que arribaré als 100. I encara em queden per fer tantes coses!”. 90 anys. Amb 80 s’anava a morir. De què va servir que jo li digués que tenia l’obligació de viure? Doncs perquè el paio en va sortir convençut que podia viure. Fins l’últim alè. Així que, paio, viu ara, sent ara, fes el que et toqui avui perquè no saps si demà estaràs viu. Ets la teva única oportunitat.

54:26

I per acabar, llegiu llibres. No els descarregueu d’internet pirates. No sigueu males persones. No em robeu a mi ni a l’editorial, en el meu cas robeu a una fundació que ajuda nens. Si no venc llibres, no els puc ajudar. És una cadena. No sigueu dolents. Hi ha llibres barats. I, si no, hi ha biblioteques, però no els descarregueu. I… Bàsicament, crec que he explicat tantes coses que ho resumeixo només en això: soc el que soc perquè he llegit. Llegir em va salvar la vida, escriure li va donar un sentit. Crec que sereu millors persones si agafeu una novel·la de tant en tant. Però no una a l’any ni una… No, no, més, més, més.

55:12

M’acomiado sempre fent un gest. Faig així. Del meu personatge de ‘Star Trek’, el senyor Spock. Vulcanià. El senyor Spock s’acomiadava sempre a la sèrie ‘Star Trek’, deia: “Llarga vida i prosperitat”. Jo sempre dic: “Pau i llarga vida”. La part dolenta és que ara la gent jove em diu: “Ai, mira, com Sheldon Cooper, de ‘Big Bang’”. I els dic: “No, Sheldon Cooper es va inspirar en mi. Fa 40 anys que jo m’acomiado així”. Així que sigueu feliços. Llegiu, aneu a menjar-vos el món. I, si no, una bona pizza que ja us toca. Sigueu feliços i pau. Gràcies.