07:01
Superant prejudicis: la història de l’Àlex i Mohammed
Juan de Vicente Abad
Superant prejudicis: la història de l’Àlex i Mohammed
Juan de Vicente Abad
Expert en resolució de conflictes
Creant oportunitats
Más vídeos
06:41
L'assetjament escolar explicat per estudiants
Juan de Vicente Abad Expert en resolució de conflictes
Juan de Vicente Abad
La història de l'Àlex i Mohammed és un exercici de creativitat, aparentment innocent, que permet a un grup d'adolescents reflexionar sobre els prejudicis racials i culturals en la societat actual. Segons afirma el professor i expert en convivència Joan de Vicente Abad: "Només si coneixem els nostres propis prejudicis i acceptem que hi són, podrem neutralitzar".
Aquest vídeo forma part del curs de 'Resolució de conflictes'. Un curs universal i gratuït, dirigit per Juan de Vicente per a 'Aprenem Junts'. El seu objectiu és ensenyar als adolescents a acceptar els conflictes com a part de la vida i ajudar-los a transformar-los en oportunitats.
Amb més de 25 anys de trajectòria docent, Juan de Vicente Abad va ser el guanyador del Premi al Docent més Innovador d'Espanya al Certamen D + I en 2016. És expert en resolució de conflictes, interculturalitat i mediació escolar. També és un dels grans referents a Espanya en l'aplicació de la metodologia educativa coneguda com a 'Aprenentatge i Servei (APS), i autor del llibre' 7 idees clau: escoles sostenibles i convivència '.
Transcripció
00:04
Juan Manuel. M’ha entristit saber que les idees generals són aquestes.
00:09
Águeda. He sigut conscient que el que penso està malament.
00:13
Alejandra. Et poses en la pell de l’altre i dius… Et fa ràbia, et sents malament.
00:19
Nuria. Perquè hi ha coses que cal canviar i això ho sabem, però sembla que ningú fa res per canviar-ho.
00:33
Juan de Vicente. Ara farem un exercici de creativitat.
00:37
Nena. D’acord.
00:37
Juan de Vicente. Sí? Farem dos grups. Donarem un número a cada persona. Ruth, tu seràs l’u. Digues “u”.
00:46
Ruth. U.
00:47
Juan de Vicente. Tu, Esther, “dos”.
00:47
Esther. Dos.
00:48
Nen. U.
00:49
Nena. Dos.
00:49
Nena. U.
00:50
Nen. Dos
00:51
Nena. U.
00:51
Nen. Dos
00:53
Juan de Vicente. Molt bé. Doncs us convidarem els dosos a sortir.
00:59
Silvina Funes . Marxem i ens veiem després, d’acord?
01:05
Juan de Vicente. Nosaltres crearem una història. Jo començaré amb la primera frase, la llanço a algú i segueix amb una altra frase. La passa a un altre i segueix la història, i així… Heu entès les instruccions?
01:16
Nen i nena. Sí.
01:17
Juan de Vicente. Perfecte. Doncs aquesta és la història de l’Álex, un noi de quart de l’ESO.
01:27
Marieta. Una tarda, va baixar al parc i es va trobar algú que ja feia molt de temps que coneixia.
01:32
Álvaro. Volia explicar una cosa molt íntima al seu amic i no estava sol al parc, era amb altra gent en qui no confia tant.
01:42
Lucía. Decideix dir al seu amic si poden anar a un altre lloc.
01:46
Águeda. És a punt d’explicar-li una cosa i aleshores apareix una noia.
01:50
Ruth. Amb la noia havia tingut un conflicte amb anterioritat i no s’hi sentia a gust.
01:54
Pablo. Però era la noia que agradava al seu amic i va decidir ser amb ella en comptes d’escoltar l’Álex
02:00
Águeda. Va decidir anar-se’n a casa.
02:04
Lucía. Els pares el van veure malament. Li van preguntar què passava.
02:07
Ruth. Aleshores, l’Álex hi va accedir i els va explicar què havia passat.
02:11
Marieta. Van donar-li suport i va intentar tornar a parlar amb l’amic per veure si es podien tornar a veure.
02:18
Juan de Vicente. Doncs ara vindrà la Silvina amb l’altre grup i nosaltres, quan s’asseguin, marxem. Hola, ja sou aquí. Molt bé, doncs res, nosaltres marxem i deixem que l’altre grup treballi.
02:36
Silvina Funes. Ara compartirem una història que construirem entre tots. Aquesta és la història d’en Mohammed, un noi de quart de l’ESO.
02:48
Esther. És amb els seus amics a l’escola.
02:53
Paula. Però l’han expulsat per riure.
02:55
Nuria. Ell sent que no ha fet res i tot i així li han fet un informe.
02:59
Elías . Ha tingut un problema amb els professors que li ha causat una expulsió major.
03:04
Alejandra. Sent que el discriminen una mica, aquests professors.
03:09
Juan Manuel. S’asseu sempre al darrere, no es porta bé amb els profes…
03:13
Nuria. No fa res a classe, s’adorm o fa servir el mòbil.
03:17
Esther. No ho suporta més.
03:19
Paula. Decideix agafar les maletes i tracta de marxar.
03:22
Juan Manuel. De seguida l’enxampen i es baralla amb els pares per escapar-se.
03:26
Paula. L’institut els diu que una opció per canviar el seu comportament és posar-lo a un centre de menors.
03:34
Elías. Després d’haver pres mesures, en Mohammed ja se sent millor i s’integra millor a classe
03:44
Juan de Vicente. Creieu que és casualitat allò que sabem de cadascú? Penseu que ha estat cosa de l’atzar que la història de l’Álex sigui com és i la d’en Mohammed sigui com és?
03:56
Ruth. Crec que, encara que cap de nosaltres sigui racista com a tal, crec que el nom es deixa dur per nosaltres.
04:04
Juan de Vicente. En quin camí ens ha posat el nom?
04:06
Ruth. Crec que en el fet que és una persona… com l’han descrita. Agressiva, i que no…
04:13
Juan de Vicente. Per ser en Mohammed.
04:14
Ruth. És clar.
04:14
Juan de Vicente. Per ser àrab.
04:15
Ruth. Sí.
04:16
Juan de Vicente. Per mi hi ha una cosa important en això, i és que m’agradaria que ningú se sentís jutjat. Això no és una trampa. El que l’exercici ens planteja és: en una situació de creativitat, de llibertat, on podem fer el que vulguem, ha sortit això. Jo, per exemple, tampoc em considero una persona masclista, però segur que faig coses masclistes. M’horroritza pensar això de mi. Però em surt, a vegades? Sí. En soc culpable? No. Culpes, fora. Nosaltres hem construït aquesta història perquè era en Mohammed? Li hem donat tota aquesta conflictivitat, els problemes que empitjoren? Acaba en un centre de menors…
04:53
Elías. Sí que veig que potser algú n’ha pogut extreure la idea de: Mohammed, agressiu.
04:57
Lucía. A veure, ara ens trobem en una època en què aquest nom… no té un significat gaire bo segons la societat.
05:06
Juan de Vicente. Álvaro, aquestes idees que té la societat, les portem dins?
05:10
Álvaro. Som la societat.
05:12
Alejandra. Crec que l’única cosa que representa el nom és una cultura. I si la societat diu que aquest nom és agressiu, cal canviar quelcom de la cultura, perquè… no ho sé, em sembla molt ofensiu.
05:27
Juan de Vicente. M’ha agradat molt això que deia l’Álvaro de: “Jo soc societat”. Som societat. Aquestes idees es comparteixen socialment. Es troben a l’ambient.
05:35
Alejandra. Cal canviar-ne alguna cosa, perquè no… No.
05:39
Juan de Vicente. Veus que està a les nostres mans?
05:41
Alejandra. Sí, és clar. Hem de començar per nosaltres mateixos. Encara que t’inculquin: no, que siguin d’aquesta religió, que siguin d’aquest país, que siguin no sé què… A la fi, hem de tenir un criteri propi.
05:53
Juan Manuel. Veiem, aprenem, ens donen informació d’allò que ens envolta. Però, a més, nosaltres hi podem influir i, si nosaltres ho intentem canviar, potser podem…
06:05
Juan de Vicente. Què podem canviar, concretament?
06:07
Juan Manuel. Per exemple, quan coneixes algú, no jutjar-lo pel nom, per com vesteix ni per com és… Com és per fora, sinó conèixer-lo per dins i així, cadascú, tenir-ne una idea més positiva.
06:19
Juan de Vicente. Serà especialment important que escoltem els nostres estereotips per deixar-los de banda. Si no els coneixes i no els escoltes, se t’escapen. Si en som conscients, hi ha futur.
