Les possibilitats infinites d’un tauler d’escacs

Leontxo García. Judit, moltes gràcies per acceptar aquesta entrevista. Estic segur que serà molt interessant per a qualsevol persona, encara que no tingui la menor idea dels escacs, perquè vostè és un referent ideal per al controvertit debat sobre què influeix més: si la genètica o l’educació. Em refereixo que en escacs només hi ha una dona jugant per cada 10 homes, en números rodons. I vostè és l’única que, al llarg de 15 segles d’història, ha estat entre els 10 millors del món. Però la seva educació va ser molt peculiar. Ni vostè ni les seves germanes van anar mai al col·legi excepte per als exàmens. Si us plau, expliqui’ns com va ser aquesta educació tan especial.

Judit Polgar. Vaig créixer en un entorn molt especial. El meu pare, abans de casar-se o de conèixer ni tan sols la meva mare, va decidir que, quan tingués fills, no anirien a l’escola i s’especialitzarien en una àrea molt concreta. Jo soc la tercera a la família, tinc dues germanes grans: la Susan, que és set anys més gran que jo, va començar amb els escacs. Es va centrar en els escacs en comptes de a l’escola i només anava als exàmens. I per mi va ser natural seguir els seus passos i els de la meva germana Sofia. I créixer així va ser una cosa estranya, però, per descomptat, per a una nena, la vida que viu és la més natural. Per mi ho va ser. Era natural seguir les meves germanes i vaig començar a jugar als escacs quan tenia cinc anys. Així va començar tot.

Leontxo García. Però probablement el punt feble, o més feble, d’aquesta educació és l’absència de vida social. Com la van compensar?

Jusit Polgar. D’això mateix els han acusat sempre, d’apartar-nos de la vida social, de no haver tingut relació amb nens de la nostra edat. Primer, ens teníem les unes a les altres, érem molt bones amigues. Segon, socialitzàvem viatjant pel món. Quan tenia cinc anys, és a dir, als anys 80, poder viatjar fora d’Hongria era una cosa excepcional. Aquesta va ser la nostra educació, la mateixa vida. Així vam conèixer no només altres nens, sinó sobretot adults de tot el món durant els tornejos, i vam tenir contacte amb moltes cultures diferents. Per descomptat, en viatjar s’aprèn com és la vida. Això era el que deien els meus pares a qui els criticaven i jo crec fermament que va ser la millor escola. Viatjar, explorar, experimentar a la nostra pròpia pell els problemes i reptes que se’ns plantejaven. Era una altra manera de viure.

Leontxo García. Sens dubte, viatjar és la millor escola de vida. Aquesta és la meva opinió. I tot el que vostè ha explicat sona preciós, però jo sé que hi va haver dificultats. Per exemple, el Govern hongarès, la Federació hongaresa, grups antijueus… No van patir gaire vostès per mantenir-se amb aquest mètode tan especial d’educació?

Judit Polgar. Bé, no diria que vaig patir, personalment, però, per descomptat, per als meus pares va ser un gran repte. Hi va haver moments en què el govern es va plantejar que ells haurien d’estar en una institució mental i nosaltres, els nens, aniríem a un orfenat.

Leontxo García. De debò?

Judit Polgar. Sí. Va ser una mica controvertit. Però hi va haver gent que va dir: “Esperem i vegem què passa. Estan millorant, progressant i aprovant els seus exàmens, i fent tot el que han de fer”. De vegades vam estar a prop de l’abisme, recordo que els meus pares estaven nerviosos per això, preocupats, és clar, que passés una cosa així. La Federació també estava en contra de la nostra educació. Estaven en contra, sobretot, que els meus pares no només decidissin que no aniríem a l’escola, sinó que diguessin obertament que les noies podien ser unes jugadores d’escacs tan bones com els homes. I això no li va agradar a la Federació, tenien jugadors increïbles, de renom mundial, el seu equip d’homes lluitava sempre per l’or, per què ficar noies al seu equip? Que es quedin a l’equip de noies i siguin bones allà. Vam rebre atacs des de diversos costats. Jo, en concret, estava immersa al món dels escacs i les competicions, els viatges… Per descomptat, em vaig adonar d’algunes coses, estava clar que les meves germanes i jo no portàvem una vida normal.

Leontxo García. Us conec a vostè i a les seves dues germanes des que totes tres eren molt joves i puc assegurar que l’experiment educatiu que van fer amb vostès va ser realment un èxit des dels dos punts de vista, l’humà i també l’esportiu. No obstant això, jo no puc recomanar a cap altra família que repeteixi el mateix experiment, perquè les condicions de vostès eren molt excepcionals. Com vostè mateix ha dit en una resposta anterior, els pares, des que eren parella, ja estaven planificant l’experiment, i tots dos són professionals de la pedagogia. I, a més, els escacs eren un esport important a Hongria. I de fet, vostè no ha seguit el mateix mètode educatiu amb els seus fills.

Judit Polgar. Sí, tens tota la raó que les nostres circumstàncies van ser molt especials i úniques, per molts motius. Per exemple, molta gent subestima el fet que els meus dos pares fossin professors. I eren molt bons, perquè no només tenien un títol, sinó que tenien vocació. La manera com miraven els nens, com se centraven en el seu desenvolupament, com ens deien les coses: “Ets la millor”, “Ho has fet molt bé”. Hi ha molts detalls a l’educació que ens van donar a mi i a les meves germanes, perquè tenien perspectiva de professors. I, per descomptat, no hauríem d’obviar el fet que el meu pare ja va pensar això molts anys abans de conèixer ni tan sols la meva mare. Quan et prepares mentalment de manera tan profunda per a alguna cosa, és una altra història, fins i tot encara que, per descomptat, passessin molts imprevistos. Hi va haver moltes coses molt difícils, van pensar: “Els escacs són fàcils, dues persones, una davant de l’altra, guanya la millor”. I, per descomptat, no hi ha res tan simple a la vida. Molta gent ve a mi i em diu, amb nens de tres, quatre, cinc anys, que consideren donar-los la vida que vaig tenir jo. I els explico, de manera molt sincera, que hi ha milers de coses a considerar abans de seguir en aquesta direcció. I, alhora, no els condueixo necessàriament a escollir un àmbit d’especialització, però sí a educar els fills a casa si volen que rebin el màxim nivell acadèmic. Perquè crec que, pel que fa a la vida social, es poden posar al dia de moltes maneres. Anant a classes de ball, de tenis, altres esports, classes de matemàtiques, tant se val, hi ha moltes oportunitats perquè els nens tinguin vida social. No crec que sigui un problema. Però és una inversió d’energia i dedicació molt gran per als pares, i han de bregar amb el fet que seran criticats. Cada dia, la gent criticarà que siguin diferents. Fins i tot avui, ser diferent és una cosa que la gent no accepta. És un fet. Així que sí, això dels meus pares va ser una odissea, però una que van agafar amb ganes i creuen, encara avui, i ho han cregut sempre, que era el millor que podien donar-nos amb les circumstàncies amb què vam començar, perquè a Hongria portàvem una vida molt modesta. El meu pare mai no ho va amagar, que el seu somni era portar-nos a l’èxit, no només per la nostra felicitat, sinó perquè tinguéssim una vida més acomodada de la que va tenir ell.

Leontxo García. No oblidaré mai l’Olimpíada d’escacs de Tessalònica, Grècia, 1988. El primer dia jo estava mirant les alineacions de la competició femenina. Aleshores veig: “Hongria: Polgar, Polgar, Polgar”. Tres de les quatre jugadores tenien el mateix cognom. Jo vaig pensar que era un error de l’organització, però no només no era un error, sinó que vostès, i això és el més important, els van arrabassar la medalla d’or a les soviètiques, que la guanyaven sempre Olimpíada rere Olimpíada. Això vol dir que quan tenia 12 anys tenia totes les càmeres enfocades a vostè. També la van educar per aguantar això?

Judit Polgar. Aquesta Olimpíada va ser, definitivament, un punt d’inflexió a la meva carrera, encara que els meus pares volien que les meves germanes i jo juguéssim en secció oberta. L’objectiu és que fóssim les millors jugadores que poguéssim ser. Potser alguns espectadors no ho saben, però en escacs les dones competien per separat. Ara hi ha una competició oberta, continua existint la secció de dones, però l’oberta inclou homes i dones. Això del 88 va ser una cosa, és clar, molt especial per a mi i les meves germanes, fins i tot per als meus pares, com un desviament d’aquesta ruta de jugar contra homes. Recordo estar sobrevolant Grècia amb les meves germanes i la quarta jugadora hongaresa, Ildiko, i ella anava dient: “Que bonic seria guanyar una medalla”. I nosaltres dèiem: “Nosaltres anem a buscar l’or”. Teníem molta seguretat en nosaltres mateixes, bona actitud, però no perquè fóssim arrogants, sinó perquè estàvem aconseguint bons resultats ja. I aquell any tan especial, 1988, va ser, podria dir, l’any més reeixit de la meva vida, tenint en compte quant havia millorat d’un punt al següent: vaig guanyar cinc o sis esdeveniments internacionals, els meus punts pujaven rapidíssim, el meu rànquing, els experts no s’explicaven com… Feia servir els meus coneixements i els implementava per aconseguir resultats. No sabien què esperar de nosaltres. I dels tres taulers, estàvem una al costat de l’altra, les Polgar, les tres germanes juntes, jo jugava al segon tauler. Vaig guanyar una partida darrere l’altra, i per a la sisena o setena ronda en vaig perdre una, però vaig guanyar totes les altres. Va ser un sentiment preciós, amb només 12 anys, que les meves germanes i la resta de l’equip diguessin: “Que bé, començar guanyant”. I sí, al final ho vaig fer bé en general, la meva va suposar la millor actuació de l’Olimpíada, i no era més que una nena, fent una partida rere l’altra i guanyant-les totes. Però una de les coses que recordo, a banda de les medalles d’or, era que Garri Kaspàrov estava dret darrere meu, veient-me jugar. Va ser una inspiració increïble a la meva carrera, a la meva vida. Però, és clar, va ser… Una gran satisfacció per als meus pares, perquè va ser el primer moment en què Hongria va haver de reconèixer els resultats del que els meus pares van fer per nosaltres a nivell educatiu, que va resultar en medalles d’or per al país .

Leontxo García. Després d’aquesta gesta, vostè anuncia que només vol jugar tornejos amb homes, perquè se n’aprèn molt més. I vostè aprèn tan de pressa que, amb només 15 anys, és campiona absoluta d’Hongria, d’homes i dones, i també es converteix en el Gran Mestre més jove de tots els temps. Poc després comença a jugar tornejos d’elit, on vostè és l’única dona. I llavors arribem al torneig de Linares, el Wimbledon dels escacs, del 1994. Primera ronda. Vostè va al bany, i a qui es troba dins del bany de senyores? A Garri Kaspárov, el campió del món. M’imagino que suportar aquest ambient no devia ser fàcil per a vostè.

Judit Polgar. Sí, per descomptat, va ser una situació molt graciosa. Vaig anar al bany, Garri em va mirar i no quedava clar… Pensava que l’equivocada era jo. Però l’equivocat era ell. Per mi va ser excepcional rebre una invitació a un esdeveniment d’aquest calibre. El 1994 era joveníssima, només tenia 17 anys, era el torneig més gran del món i em van convidar. Ni tan sols tenia grans expectatives de fer alguna cosa important allà. Vaig haver d’enfrontar-me a diversos reptes i el més especial d’aquesta història era que en aquell lloc no hi havia ni una noia, ni una sola dona, per cap motiu, i encara menys per jugar, per competir. Aquest va ser el punt en què vaig comprendre que la meva vida havia canviat. Va ser el primer moment que vaig jugar, realment, contra els millors del món. I jo ni tan sols ho havia pensat, m’ho vaig prendre com que aniria i seria gairebé una visita turística. Vaig aconseguir molta experiència i després van venir altres invitacions i fins i tot vaig poder jugar al nivell del torneig en altres ocasions.

Leontxo García. Creu que els seus rivals, els jugadors d’elit, sentien una obligació especial de guanyar perquè jugaven contra una dona?

Judit Polgar. Crec que per a aquella època, en què ja jugava al nivell més alt, van comprendre que no hi era per casualitat. Havien vist les meves partides, em seguien la pista… Hi havia gent que tenia els seus dubtes, que pensava que sí, que era un prodigi i jugava molt bé, però potser guanyava algunes partides perquè el meu rival estava confús. Alguns rivals van dir que tenien migranyes o mals d’estómac, o que els passava alguna cosa, el dia que els vaig guanyar. Però… Després d’un temps, es van acostumar a veure’m per allà. I fins i tot puc dir que una de les coses més boniques que m’ha dit un dels meus col·legues va ser: “És una de nosaltres”. I més tard se’m va acceptar com una Gran Mestra molt sòlida. Però crec que ho vaig lluitar amb totes les meves ganes i em vaig assegurar de no aprofitar-me del fet de ser dona. Sempre vaig actuar de manera molt professional, provant tot el que feia al tauler i, si alguna cosa anava malament, em retirava per analitzar la meva partida. Tenia un esperit molt lluitador i crec que, després de poc temps, van reconèixer el meu esforç.

Leontxo García. La seva intensa experiència ens indica que l’educació és clarament més important que la genètica a l’hora d’explicar per què hi ha una sola dona per cada 10 homes jugant a escacs o per què n’hi ha només una entre els 100 millors del món en un esport on la força física no influeix per a res. Per tant, la pregunta és: Què podem fer per arreglar aquest problema tan de pressa com sigui possible?

Judit Polgar. Sí, estaria bé poder solucionar-ho com més aviat millor. És una pregunta molt complexa, esbrinar-ne el motiu. I m’ho pregunten força sovint. Sempre dic que, primer de tot, crec que jo soc qui soc als escacs perquè els meus pares no em van limitar. Sempre em van donar suport perquè fos la meva millor versió. I punt. Això no passa sovint: que un professor, un mentor, un pare vegi la seva filla de la mateixa manera que veuria un fill. Crec que això és el primer, i que no ho hauríem de passar per alt. Després passem a l’entorn, al context. Jo tinc un fill i una filla, i recordo molt bé que, quan eren petits, vaig estar observant si creixien de manera diferent. Si els seus comportaments variaven únicament a causa del seu gènere, i moltes vegades, en la meva experiència, l’entorn, la gent al seu voltant, quan socialitzen amb gent en una botiga, amb els seus avis, on sigui, hi ha petites coses, diferències, en la manera en què diuen coses positives al noi i a la noia. Fins i tot, per exemple, la meva sogra, estava parlant amb la meva filla, dient que bé balla i que bona estudiant és, i li va dir: “Tens molta traça, balles molt bé, ets preciosa, molt simpàtica i, a més, ets bona estudiant”. Això és justament el que passa quan una àvia vol ser bona, vol dir a la noia que ho està fent molt bé i és fantàstica. I quan estava jo al seu costat, li vaig dir: “Molt bé, però per mi és al revés. Per a les noies també cal emfatitzar primer que és intel·ligent i està estudiant bé i, després, parlar de la seva bellesa i personalitat. Fes el mateix que si fos un noi”. I crec que això és essencial perquè el món dels escacs creixi i inclogui més dones. Els pares haurien d’esperar el mateix d’una noia en matemàtiques, d’història o en el que sigui que llegeixin, no s’espera un coneixement diferent d’una noia que d’un noi. Venint d’un professor o un mentor, si veuen una noia de set anys amb talent, i un noi igual, reaccionen dient a la noia: “Quin talent tens, podries arribar a ser la campiona del món de dones”. I al noi li dirien: “Quin talent tens, un dia podries arribar a ser com en Magnus Carlsen”. I tots dos pretenen inspirar, però el que fan és que, en realitat, a una noia intel·ligent li dirien que pot ser especial i aconseguir un doctorat, mentre que al noi li dirien que és tan intel·ligent que podria guanyar un premi Nobel. Crec que és molt important l’actitud envers les noies per part del seu entorn, dels seus pares, avis, mentors, professors, perquè tinguin les mateixes expectatives i que les impulsin a fer les coses per arribar a ser les millors. Així, crec que tindríem moltes més noies competint en seccions mixtes i obertes, traient resultats molt millors i arribant molt més alt.

Leontxo García. Tenim ara una nova estrella del tenis, que és l’espanyol Carlos Alcaraz. Ell diu que els escacs l’ajuden molt a concentrar-se millor i a prendre decisions ràpidament i encertadament. Però hi ha diversos científics que diuen que no hi ha evidències que allò que un aprèn en la seva especialitat sigui realment transferible a altres àmbits de la seva vida. Quina és la seva opinió sobre això? El que vostè ha après dels escacs, ho ha pogut aplicar, li ha estat útil en altres àmbits de la vida?

Judit Polgar. Jo crec que els escacs poden ajudar de moltes maneres. Per exemple, jo ara faig altres coses, em vaig retirar dels escacs competitius el 2014, i jo mateixa sento que, de moltes maneres, penso, per exemple, si organitzo un esdeveniment, si faig una classe, si decoro el meu pis, si cuino, de moltes maneres, utilitzo aprenentatges dels escacs. Potser sona estrany, però la meva actitud és la mateixa, per exemple, i aquí pots pensar: “Bé, eres professional, les teves partides es decidien per detalls, parles així perquè estaves a l’elit”, i així és, cada cop que faig alguna cosa, tinc una actitud perfeccionista i vull fer-ho el millor possible. Però si parlem dels escacs per a esportistes, per a persones de negocis, per a metges, per a conductors, tots ells usen els escacs per millorar la seva concentració, el seu pensament lògic, milloren molt també la seva presa de decisions, les seves estratègies, la seva resiliència i la capacitat d’adaptar-se, mentalment, a situacions diferents. I hi ha moltes maneres de practicar això, per exemple, anticipar-se als esdeveniments. Calcular moviment a moviment, com canviar d’actitud, estratègia, si alguna cosa va malament. Si guanyes una partida darrere l’altra, com mantenir aquesta força, aquesta motivació. Hi ha molts detalls que crec, i també conec molts jugadors de futbol que juguen als escacs, i jugar una partida sencera i practicar les teves estratègies, els teus càlculs, el teu esperit, tot aquest tipus de coses, crec que sí que es poden transferir a la vida de l’esportista professional, o del professional en general.

Leontxo García. De fet, vostè està treballant i promovent molt els escacs com a eina educativa des que es va retirar de l’alta competició el 2014, a través de la seva fundació. Em consta que tant al seu país, a Hongria, com a Espanya i altres països, el nivell de satisfacció entre els mestres d’escola que utilitzen els escacs com a eina educativa a l’aula és molt alt. I també em consta que entre els oients i els espectadors d’aquesta sèrie, ‘Aprenem junts’, hi ha molts mestres d’escola. Ara li demanaré que intenti convèncer-los que els escacs són una eina professional molt útil per a ells.

Judit Polgar. Sí, i de fet, no només és útil per a nens en edat escolar. També ho és a l’etapa infantil, perquè prepara els nens per a l’escola. Tenim un programa, el Mètode Judit Polgar, a Hongria, que va dels quatre als deu anys. Aquest programa el vaig començar juntament amb la meva fundació a principis de 2012, abans de retirar-me de la competició. Acumulem experiència i provem diversos projectes pilot, sobre com funcionen els escacs com a eina en mans de professionals, de professors. Quins són els reptes dels professors avui dia? Mantenir l’atenció dels nens. Pels dispositius, perquè el cervell va molt de pressa, perquè ho volen tot ja o per ahir. Sembla que els escacs no són només un meravellós joc antic i, per mi, va ser durant dècades un gran esport, sinó que també, en néixer els meus fills i arribar a l’edat de preescolar, els vaig ensenyar una mica i, en començar a experimentar, vaig veure el gran efecte que hi va tenir. Per descomptat, va començar sent només un joc, teníem el tauler i les peces i els ho vam ensenyar. I molts professors em van dir que no sabien jugar als escacs, per la qual cosa caldria convidar algun entès, un Mestre, o algú que els ensenyés les claus del joc. I després vam desenvolupar el programa. No som els únics que hem creat un programa usant altres aspectes dels escacs. Dividint-ho, treballant amb els seus components, perquè molta gent diu que és un joc molt difícil. I sí, et puc assegurar que, si vols jugar bé als escacs, ho és. Però té un tauler, té coordenades, té números, lletres…, i així és com comencen el camí els nens, entre altres coses. Volen socialitzar, això també ho ofereix el joc, poden jugar, poden competir, poden debatre, discutir, poden jugar, no a escacs en concret, amb les setze peces blanques i les setze negres, sinó descomponent el joc i usant els elements. El joc no es tracta d’ajuntar coses, sinó d’entendre les parts d’una manera estructurada, com mostrem al programa. Sé que a Espanya hi ha molts programes d’aquest tipus, i a tot el món es fan servir els escacs educatius, és a dir, els professors l’utilitzen com a eina educativa, com una eina màgica per a les classes. I fins i tot a l’etapa infantil poden fer servir les peces. Tenen sis personatges diferents, que emocionant! Tenen valors diferents, poden parlar de matemàtiques, de números. Podem motivar-los amb les peces, dir-los que viuen al tauler, que han de pujar, que usin els números, les diagonals, l’esquerra, la dreta, la geometria… Es poden ensenyar moltíssimes coses amb un tauler d’escacs.

Poden, jugant, de manera molt creativa, i el més important, amb infinites possibilitats, fer servir el que els escacs ofereixen per a les classes i els nens i nenes, en catifes de tauler d’escacs, poden anar corrent, els moviments són importants. Tenim molt bones opinions dels professors, perquè per a ells és molt especial comptar amb aquesta eina, que una cosa estigui unida a l’altra, que no faci falta un llibre i puguin anar al tauler a parlar sobre els números. “Que un cavaller vagi d’aquest cantó a l’altre recollint lletres i formant una paraula”. Amb creativitat, els escacs es poden fer servir de manera que els nens aprenguin moltes coses que els serviran per a la seva vida diària. I a la meva fundació donem cursos a professors, tenim més de 2 000 professors aprenent el mètode amb nosaltres, i ens alegra que ens diguin que estan molt contents per tenir una eina que manté l’atenció dels nens a l’aula. Així que, si algú no ho ha provat o no n’havia sentit parlar, aquest és el seu moment, hi ha molta informació, que li doni un cop d’ull i visiteu escoles i escoles infantils que el facin servir, perquè us sorprendrà el tipus de reaccions i experiències que podrà aconseguir.

Leontxo García. Canviant molt de tema, hi ha quantitat de gent que em pregunta si a la sèrie ‘Gambito de Dama’, tan popular a mig món, el personatge de Beth Harmon està basat en Judit Polgar. Si us plau, expliqui’ns si hi ha alguna coincidència entre Beth Harmon i vostè i, sobretot, en què són diferents.

Judit Polgar. Bé, abans de res, la sèrie de ‘Gambito de dama’ em va encantar, em va agradar molt. Hi ha gent que mai no havia sentit a parlar dels escacs, i hi ha gent de la comunitat dels escacs que, en sentir el nom de la sèrie, va pensar en l’obertura, en el moviment d’escacs. I sí, és el nom d’una obertura, però avui és molt més que això, des del 2020, amb la sortida de la sèrie. M’encanta perquè és un 95% autèntica pel que fa als escacs. Van comptar amb grans experts, com Garri Kaspárov, totes les partides es basen, o bé en partides reals, o en partides creades per un Mestre o Gran Mestre. El paper d’Anya Taylor-Joy, vaig tenir el plaer de discutir-ho amb ella després de l’estrena i em va semblar que ho feia genial, interpretant tots els aspectes de la vida d’una jugadora professional. De fet, hi va haver gent que em va trucar per felicitar-me, “Enhorabona per la sèrie”, “Gràcies, no hi vaig tenir res a veure”, a part d’una cosa, que sí que és certa: jo vaig tenir el mateix èxit que ella. Al final, a la seva història la veiem competir contra els homes, però jo vaig tenir la sort de no créixer en un orfenat, sinó al costat d’una molt bona família. També em va alegrar veure que no es va ficar la política pel mig, que es mostrava bé el personatge, encara que hi ha una cosa que vaig veure, i és que, a la vida real, les dones continuen tenint més dificultats quan diuen que volen jugar només contra homes i prendre aquest camí. Això era una mica… Estava una mica suavitzat a la sèrie. Però sí, el nostre èxit va ser molt semblant, aquesta és la nostra similitud.

Leontxo García. A mi també m’ha agradat molt la sèrie ‘Gambito de Dama’, però hi ha una cosa important que no m’agrada gens. La Beth Harmon guanya absolutament totes les seves partides de competició fins que perd ni més ni menys que contra el campió dels Estats Units. Jo crec que això llença un missatge negatiu, perquè per poder aprendre és essencial perdre.

Judit Polgar. Estic molt d’acord, perdre és part de la victòria. Però és clar, cal perdre una mica i guanyar un munt. Hi ha altres aspectes que podria criticar, des del punt de vista professional. Detalls. Però crec que el concepte en general està molt ben pensat per a les masses. Perquè, primer, a la gent no els agrada perdre. Segon, hi va haver moltes coses que no es van incloure a la sèrie, perquè no encaixaven amb la cinematografia, no quedaven bé. Per descomptat, hi ha elements que no són totalment vertaders. Però si algú vol saber més sobre els escacs, en pot aprendre molt, encara que no sigui tot precís al cent per cent. Però l’ambient del torneig, de la tensió que se sent allà, la frustració quan les coses no surten bé, quan es posa difícil. A la sèrie es tracta més l’aspecte psicològic, familiar, parla d’aquest tipus de dificultats. Però sí, estic d’acord i crec que ningú no s’hauria de confondre i pensar que guanyar constantment és el camí cap a l’èxit. L’èxit es basa en el camí fins a ell i no en les victòries, si més no per mi.

Leontxo García. Als periodistes ens encanta acabar com hem començat. Això vol dir: genètica o educació. Sabem que en una enquesta feta per una empresa als Estats Units el 2013, vostè apareixia entre les persones més intel·ligents de la història. I jo també sé que vostè té memòria fotogràfica, que és un do raríssim, que tenen molt poques persones. I, per tant, m’entra el dubte. Per explicar els seus enormes èxits, què tan gran ha estat la influència de la genètica?

Judit Polgar. Part del meu èxit es deu al treball dur, la dedicació, la pràctica, a ser sincera amb mi mateixa i tenir autocrítica, a tenir un esperit lluitador, a la meva passió pel joc i, per descomptat, moltes més coses . Però traient tot això, el més important va ser la meva família. Com van visualitzar la meva educació. Va ser una cosa molt especial i em va fer anar en aquesta direcció, encara que és clar que, en créixer, els pares ja no hi influeixen tant. Continua estant aquí el que portes de casa, però el que jo portava va ser que el meu pare em va dir que treballés dur, que fos sincera, que lluités sempre pels meus drets. I la meva mare em va donar… La perspectiva per veure-ho tot des d’un punt de vista positiu. Que l’important és tenir salut, tenir amor i una família que t’estimi. Entre tots dos, em van donar una manera de veure la vida, unes prioritats i uns valors que em van permetre després bregar amb les situacions més difícils. També dic molt que el talent és una cosa que es pot tenir, però sense feina no serveix per a res.

Leontxo García. Judit, les entrevistes amb vostè estan entre els meus moments més plaents de la meva carrera professional. I la d’avui encara ha estat més plaent. Així que un milió de gràcies.

Judit Polgar. Moltes gràcies.