Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Els ensenyaments del cercle polar

Ramón Larramendi

Els ensenyaments del cercle polar

Ramón Larramendi

· Explorador i aventurer

"Fa 35 anys que viatjo a les regions polars, des de Groenlàndia fins a l'Antàrtida. El primer que un sent en la naturalesa és que no hi ha queixes. A qui et vas a queixar? La teva mort és irrellevant. Això et canvia la perspectiva de les coses perquè estàs en comunicació directa amb les forces veritables. Per sobreviure cal entendre els temps de la naturalesa i enfrontar-te a ella amb humilitat i estoïcisme ".

L'explorador Ramón Larramendi, autor de llibres com 'Tres anys a través de l'Àrtic' i 'Esquimals', ha estat testimoni presencial del canvi climàtic i del final de l'última generació d'homes lliures: els caçadors inuit. Col·laborador de 'Al filo de lo impossible', entre els seus gestes destaca ser un dels espanyols que va arribar per primera vegada amb esquís al Pol Nord geogràfic i magnètic. La seva passió per l'exploració i l'aventura l'ha convertit en un dels majors experts en les regions polars, guanyador de diversos premis com a reconeixement a la seva trajectòria i tasca divulgativa.

Larramedi, que viu la meitat de l'any en Groenlàndia, també ha posat en marxa projectes com l'Expedició Circumpolar, la Fundació Polar Internacional a Espanya i el Trineu de Vent, el primer i únic vehicle científic no motoritzat, amb el qual ha recorregut més de 18.000 quilòmetres per deserts de gel.


Creant oportunitats

Ramón Larramendi

"Fa 35 anys que viatjo a les regions polars, des de Groenlàndia fins a l'Antàrtida. El primer que un sent en la naturalesa és que no hi ha queixes. A qui et vas a queixar? La teva mort és irrellevant. Això et canvia la perspectiva de les coses perquè estàs en comunicació directa amb les forces veritables. Per sobreviure cal entendre els temps de la naturalesa i enfrontar-te a ella amb humilitat i estoïcisme ".

L'explorador Ramón Larramendi, autor de llibres com 'Tres anys a través de l'Àrtic' i 'Esquimals', ha estat testimoni presencial del canvi climàtic i del final de l'última generació d'homes lliures: els caçadors inuit. Col·laborador de 'Al filo de lo impossible', entre els seus gestes destaca ser un dels espanyols que va arribar per primera vegada amb esquís al Pol Nord geogràfic i magnètic. La seva passió per l'exploració i l'aventura l'ha convertit en un dels majors experts en les regions polars, guanyador de diversos premis com a reconeixement a la seva trajectòria i tasca divulgativa.

Larramedi, que viu la meitat de l'any en Groenlàndia, també ha posat en marxa projectes com l'Expedició Circumpolar, la Fundació Polar Internacional a Espanya i el Trineu de Vent, el primer i únic vehicle científic no motoritzat, amb el qual ha recorregut més de 18.000 quilòmetres per deserts de gel.


Creant oportunitats

Transcripció

00:17
Ramón Larramendi. Hola a tots, em dic Ramón Larramendi i soc explorador polar. Fa prop de 35 anys que viatjo a les regions polars, des de Groenlàndia fins a l’Antàrtida, i, de fet, visc part de l’any a Groenlàndia, on tinc la meva segona residència. Jo vaig començar a apassionar-me per les regions polars d’una manera força singular. Jo vaig néixer a Madrid, al centre de Madrid. Els meus pares eren molt urbans. He viscut en un pis. He tingut una infància de pis de Madrid, totalment urbana, i els meus pares no tenen especial contacte amb la natura. Alguna vegada vam anar a la Casa de Campo, però això és tot. Però des de nen he sentit una passió per la natura, per conèixer altres llocs. He de dir que a casa meva no hi havia televisió, els meus pares es van negar a tenir televisió, els semblava fatal, però teníem una gran biblioteca. He llegit, de nen, moltíssims llibres; i entre tots els llibres que hi havia a casa meva, a les tardes d’avorriment d’un nen urbà al centre de Madrid, hi havia una col·lecció de natura, i dins hi havia un llibre sobre els pols, d’una col·lecció. El devia llegir als onze anys, o deu anys, no ho tinc gaire clar. El vaig llegir una vegada, el vaig llegir dues, el vaig llegir quatre, el vaig llegir sis i el vaig llegir vuit vegades i, d’una manera bastant increïble, em va obrir la passió per les regions polars.

02:00

Vaig voler llegir un altre llibre, vaig voler tenir més coneixement, vaig començar a preocupar-me per aprendre i molt aviat vaig decidir que jo també volia experimentar-ho. Que allò que m’havia fascinat, volia experimentar-ho. I així vaig començar a anar a la muntanya, a escalar, a tenir contacte amb la natura. La part inicial de tot és aquella sensació de trobar a faltar el contacte amb la natura en una infància molt urbana. I així va ser com, amb uns amics de l’escola, vam plantejar, quan teníem 19 anys, de fer una primera aventura enorme, que va ser creuar els Pirineus, d’un mar a l’altre, amb esquís. Per mi, probablement, és una de les aventures més grans que he viscut mai, pel salt que feia de l’experiència que jo podia tenir a la natura, a la muntanya… Al nivell de repte. Perquè al final, el repte és quant de risc assumeixes, quant més per sobre vas del que trobes confortable, dels teus terrenys coneguts, de les teves zones de confort. Allò va sortir bé. Després vam anar a Islàndia, també per una sèrie d’elements d’atzar. Vam fer els mateixos amics de l’escola una travessia d’Islàndia amb esquís. Després, per un altre cop d’atzar, l’any 86 vam guanyar un concurs a Espanya de ràdio, que es deia Tu aventura vale un millón, d’Antena 3 i Nescafé. I vam presentar-hi un paper escrit a màquina: “Volem creuar Groenlàndia”, i vam guanyar el premi.

03:53

I va ser una mena de cosa miraculosa que, d’alguna manera, va canviar la meva vida per sempre. Els mateixos amics vam anar a Groenlàndia i vam aconseguir, tot i que va ser molt difícil de preparar, perquè òbviament no hi havia internet. Perquè us en feu una idea, nosaltres hi vam anar sense GPS i vam haver d’aprendre a fer servir el sextant. Vam creuar Groenlàndia orientant-nos amb el sextant. El més gran de tots els que hi anàvem tenia 20 anys, i no coneixíem ningú que hagués fet alguna cosa similar, o sigui que va ser força agosarat. I bé, vam arribar allà, vam creuar-ho, ho vam completar amb èxit de nou i la meva vida ja estava definitivament unida a les regions polars després d’aquell viatge. A la tornada, a l’aeroport, vaig conèixer un danès que era molt simpàtic i em va dir: “està molt bé el que has fet, però has de venir aquí, a un poble de Groenlàndia…”, on vivia ell, “…per conèixer realment el que és la veritable Groenlàndia, el que és la veritable Àrtida fora de la travessia”. El meu amic José i jo li vam prendre la paraula i l’any següent vam anar allà, a un poble al qual ens havia convidat, a veure de què anava allò d’estar vivint en un poble. Vam estar un parell de mesos a casa seva, aprenent una mica, els gossos, etcètera. Assabentant-nos-en i aprenent. I va ser allà quan jo vaig tenir el somni. Era en aquell poble, a casa del meu amic Einar, i hi havia un gran cartell de la Inuit Circumpolar Conference, una conferència que uneix tots els inuit circumpolars, totes les tribus àrtiques. I el tenia davant del llit on dormia i el veia cada nit. Així va ser com va sorgir la idea de realitzar un viatge enorme de Groenlàndia a Alaska en trineu de gossos i en caiac, utilitzant els sistemes tradicionals inuit.

05:52

Jo tenia 21 anys en aquell moment, i era un repte colossal, una cosa absolutament gegantina, enorme, i que semblava totalment impossible i impensable. Vaig començar a preparar i, tres anys més tard, vaig realitzar, amb tres altres amics diferents, no els amics de l’escola, aquí ja va caldre un equip diferent de companys, i vam anar a creuar l’Àrtida. A recórrer 14.000 quilòmetres en trineu de gossos, per la zona més remota de la Terra, amb tot el nostre coneixement, el que havíem après en les dues travessies, de Groenlàndia i d’Islàndia, que era alguna cosa, però evidentment era molt poc. La magnitud del repte en proporció al coneixement era una cosa absolutament gegantina per a aquell moment. Però bé, a mi sempre m’ha fascinat acceptar reptes. Crec que a la vida s’han d’acceptar reptes i lluitar per ells. Aquest és el camí i aquesta és, una mica, la vida. Aquest gran viatge de tres anys, que a mi m’agrada descriure’l com que és gairebé una vida sencera. Jo considero que he fet força coses, però aquells tres anys, encara avui dia, per mi són equivalents gairebé als 50 anys restants de la meva vida, de l’absoluta intensitat d’estar aprenent, vivint situacions de risc, coneixent gent, de perill, d’estar a la natura sempre en situacions compromeses. No hi havia telèfons satèl·lit, no teníem GPS, d’alguna manera va ser l’última gran expedició polar clàssica com a tal, sense cap dels elements moderns, per la qual cosa em sento un absolut privilegiat. Aquesta experiència tan enorme és la que ha marcat tot el que he fet després, la resta dels meus projectes.

07:57
Mujer. Què has après en les teves expedicions? Què has pogut aprendre d’altres cultures, com la dels inuit?

08:03
Ramón Larramendi. Bé, realment una expedició és com concentrar la vida, és com vida concentrada, igual que hi ha concentrats de fruita o de qualsevol cosa, això és vida concentrada. És vida concentrada perquè surts del teu entorn, ets enmig de la natura, i estàs sol, encara que vagis amb un amic, amb dos amics o amb tres persones, però et trobes fora de tots els elements de protecció que estàs acostumat a tenir al voltant. Aleshores, en aquesta vida sintetitzada, has de desenvolupar els elements per poder sobreviure. Al llarg d’aquests anys, òbviament, els ensenyaments són múltiples. El primer que un sent quan és a la natura és que no hi ha queixes, no hi ha laments. A qui et queixaràs? De què et lamentaràs? Les normes de la natura són dures, la vida i la mort no tenen gaire importància. La teva mort és irrellevant, que tu et trobis deprimit, cansat… A qui li importa? No li importa a ningú. Si et pots queixar és perquè hi ha algú a qui et pots queixar. Allà no hi ha ningú. Aleshores canvia una mica la teva perspectiva de veure les coses, perquè estàs en comunicació directa amb les forces veritables, sense intermediaris. La societat d’alguna manera suavitza la duresa de la natura, de les forces de la natura salvatge, de la vida en qualsevol dels entorns. Això et fa desenvolupar, primer, una enorme humilitat. Un és conscient que l’arrogància pràcticament sempre acaba en la mort. És així.

09:54

Has de tenir una enorme humilitat davant dels esdeveniments, abans de tot, ser molt cautelós… Hi ha una sèrie de virtuts que són les que et permeten, realment, poder trobar una harmonia per sobreviure. I cal entendre que la natura té els seus temps. Tu no pots portar els teus temps i les teves pulsions, tu ets el que s’ha d’adaptar a l’entorn, no pretendre que l’entorn s’adapti a tu. Moltes coses que nosaltres portem d’aquí i que, d’alguna manera, ens són naturals, te les has de treure, aprendre a treure-te-les per tenir aquesta comunicació més directa. També desenvolupes un cert estoïcisme, és a dir, una certa indiferència. No pots alegrar-te massa ni entristir-te massa perquè les coses vagin malament. Has de mantenir una certa indiferència emocional davant l’adversitat, perquè una expedició, com la vida, també, al final és la lluita contra l’adversitat i l’actitud que tu adoptis davant d’aquesta adversitat. Perquè, de fet, en qualsevol expedició el més normal és que, ben aviat, tot el que tu havies pensat que seria caigui com un castell de cartes i hagis de replantejar-t’ho tot absolutament al contrari del que havies pensat… I l’actitud que tu adoptis davant d’això és la que realment et marcarà, farà que sobrevisquis, farà que surtin les coses bé.

11:19

Però, al final, això és la vida mateixa. No només allà, això és en tots els llocs. És una vida concentrada. Una de les coses que a mi més m’agraden és la intensitat, quan un està assumint riscos en la natura la vida adquireix una intensitat que és molt difícil, en el nostre entorn urbà de la societat moderna… És molt difícil, no hi ha tant espai per a aquesta intensitat de sentir-se veritablement viu, amb una força que en el fons és el que a un el porta realment a tornar, sentir aquella potència, aquella força de la vida, que ha de ser, perquè hi ha risc, perquè hi ha perill. Evidentment, el perill és el que et desperta i et fa estar en un altre nivell. Després, també, la relació amb els teus companys, que poden ser pocs, però sempre hi ha una relació molt més íntima. En la societat moderna una comunicació profunda és difícil, l’entorn no es presta a una comunicació interpersonal. Aleshores, al final tres, dues, quatre persones perdudes enmig del no-res, on pràcticament creus que ets l’únic ésser que hi ha… M’agrada molt fer la comparació de les regions polars com si fossis en un altre planeta, sents com que ets en un altre planeta diferent. No hi ha res, hi ets tu.

12:49

Tot això forma una vida concentrada, una potència i una actitud. Et genera una certa actitud davant la vida i ajuda a forjar el caràcter. I, per descomptat, una de les coses més fascinants de l’Àrtida, a diferència de l’Antàrtida, és que a l’Àrtida hi ha gent vivint. Hi ha els inuit, també anomenats esquimals, que és una gent que ha sobreviscut i ha desenvolupat una certa actitud, una certa personalitat pròpia, que és la personalitat que permet sobreviure en aquell entorn. Els petits pobles, a més de tenir una vida social impressionant… Per exemple, una cosa que em va cridar l’atenció: el primer hivern que vaig passar en un poblat va ser en un lloc de mil habitants, que és un lloc bastant gran, no és un lloc petit, i el primer que crida l’atenció és la vida social aclaparadora. Riu-te’n, de la vida social que pots fer aquí a Madrid comparada amb la vida social que fa la gent en un poble de mil habitants. Jo tampoc estava acostumat a aquell nivell, i hi ha unes normes àrtiques: la porta de casa teva sempre està oberta. Tu sempre pots anar a visitar una persona. Aquesta és la norma número u de l’Àrtida: pots entrar allà i sempre hi seràs benvingut, a l’hivern, especialment. És a dir, pots anar a visitar una persona fins i tot per no parlar gens, que a mi també em va xocar moltíssim quan vaig arribar, al principi. I és normal, perquè tothom entén la necessitat de companyia.

14:23

Quan és nit polar i fa 40 graus sota zero fora criden l’atenció aquestes visites sense parlar, només per sentir la proximitat. I les cases estan obertes, tu vas a un lloc, et presentes allà i ets benvingut sempre. Evidentment, tot això s’entén en la duresa de la vida i la necessitat de proximitat. Quan vaig estar en aquell viatge de tres anys el primer que vaig fer va ser aprendre l’idioma dels inuit, perquè vaig estar viatjant amb caçadors de petits pobles de 40 habitants, gent que vivia totalment aïllada. Evidentment, sense parlar l’idioma és impossible que et puguis comunicar i puguis tenir accés a la cosmovisió, perquè al final cada idioma… I, de fet, això ho vaig comprendre quan vaig aprendre l’idioma esquimal, implica una visió del món. És un fet. Hi ha una paraula, o la manera de construir les paraules, més que les paraules, del groenlandès, i és que, primer, totes les paraules existeixen en negatiu, i la negació del negatiu és el positiu. M’explico. La paraula, per exemple, ayorpok, que és una de les paraules de l’idioma, és a dir: “tinc un problema, està malament”. Aleshores, dir que està bé no és: “està bé”. Dir: “no tinc un problema” és “està bé”. Primer existeix la paraula “impossible” i, després, existeix la paraula “no és impossible”.

15:58

I així amb tot. Per què? Perquè en la vida quotidiana el més normal és que sigui impossible, que tingui un problema. Això és el més normal. De tant en tant no tinc un problema, és possible, però això és l’excepció, no és la norma, que és aquesta vida en lluita constant contra l’adversitat. Aquesta és la vida dels inuit, una lluita diària contra l’adversitat per la supervivència. I, evidentment, això forja un caràcter, i crec que amb aquestes paraules es transmet aquest caràcter de la manera més clara. Una de les coses que més em fascina… I hi ha moltes coses que em fascinen, sempre ha sigut, sobretot en els caçadors i la gent més tradicional, que realment venen d’un altre món, l’actitud davant l’adversitat. De fet, és molt normal que se’n riguin. És a dir, jo he estat enmig del no-res, a 38 sota zero, nevant, es trenca el trineu, un embolic bastant gros, no sembla que sigui una situació com per posar-se a riure. I, per descomptat, mai sentiràs ni una queixa. Mai, en cap circumstància, passi el que passi, això no existeix. La paraula “queixa” no existeix. Han d’adoptar una actitud vital, perquè què faràs? Flagel·lar-te? Dir: “quina desgràcia, la meva vida”? No té sentit, la gent que ha adoptat aquesta actitud ha acabat morint. Els que han sobreviscut són aquells que han desenvolupat l’actitud que els permet sobreviure en aquell entorn, i això forma part del conjunt. A més d’aquella actitud, per descomptat, l’apreciació del present. Els caçadors saben, i això és molt palpable en la cultura, que la setmana que ve poden estar morts. La vida és aquí, ara mateix.

17:51

Tenen aquella intensitat de qui no té la seguretat, o la falsa seguretat, perquè la seguretat no la té ningú, però nosaltres tenim la falsa seguretat de coses que no són veritablement reals. I una profunda humanitat, també. Són gent molt humana. Jo tinc una anècdota d’una expedició, precisament de l’expedició dels tres anys: ens havíem cosit la nostra roba, érem al mes de febrer a l’Àrtida canadenca, on fa un fred bestial, 40 sota zero amb vent, és molt, molt dur, i ens havíem cosit la nostra pròpia roba. I hi havia un vell caçador que em va veure amb la meva parca, que no estava del tot ben cosida, era la primera que feia. El paio m’estava mirant i mirar la parca el feia posar malalt, perquè veia que hi havia coses que no estaven bé, i allà surts i si no està bé, et mors. O sigui que no hi ha bromes. Bromes, les justes. I, de sobte, ja no podia més i es va treure la seva parca i em va dir: “mira, no pots anar amb aquesta parca, no pots sortir, no pot ser, agafa la meva parca”. Va ser un petit detall commovedor, la capacitat de posar-se en la pell de l’altre. I una altra característica és un enorme individualisme, perquè el caçador inuit és probablement l’última persona totalment lliure. Depèn només d’ell mateix per tot el que ha de fer a la seva vida. Sap caçar, sap construir la seva casa, sap construir les seves pells… No necessita res més. I no té un nivell de jerarquia social.

19:34

Allà no hi ha un cap que mana. És un amb la seva família. És una unitat totalment pura. I està molt desenvolupat el seu sentit individual però, al mateix temps, un enorme comunitarisme. És la barreja entre el desenvolupament de l’individu i el desenvolupament de la comunitat en moltes circumstàncies. Tenen de tot, sistemes de repartiment de menjar quan un caça, que és el que passa en alguns pobles, un pot caçar moltíssim i un altre pot no haver caçat res. Com es gestionen en un petit entorn. De fet, tinc una anècdota molt bona, en aquest viatge de tres anys. Hi havia un nen de tres anys, jo estava amb ell, estava amb el seu pare i el nen de tres anys. I el nen de tres anys era al costat d’una finestra jugant amb un ganivet de caçador que tallava d’una manera impressionant, i el nen allà. M’estava fent posar malalt, estava suant i no podia més, perquè estava veient el nen i en un moment vaig agafar el ganivet i li vaig prendre, i vaig dir: “aquest nen es tallarà, no sé què”, i agafa el pare i diu: “que hi jugui”. I em va dir: “tu, blanc. Jo, inuit. Els nens han de jugar. Han d’aprendre a valorar el risc des de nens, perquè un caçador…”. Els nens solen entrenar per ser caçadors i aquell era un lloc absolutament de caçadors. El més important és que amb 12 anys o 13 ja pràcticament han de ser capaços de caçar per ells sols.

21:00

Aquesta és la seva educació, han de tallar-se per aprendre a saber que talla, han de caure, perquè ja aprendran a no caure… I aquest és el sistema tradicional. I, evidentment, t’adones de com marca. Aquí és el contrari: que no tingui cap risc, que no caigui… La sobreprotecció juntament amb l’exposició a la natura i als perills reals als quals s’enfrontarà. De tota aquella generació, els autèntics, no queda ningú. Queda clar que va ser un autèntic privilegi. I gent que encara tingui aquest coneixement… La realitat és que en queden molt pocs i la majoria d’ells tenen més de 50 anys. És a dir, que està a punt de produir-se un final generacional del coneixement transmès durant desenes i desenes de generacions. La gent que hi ha ara és més moderna, té molt més a veure amb nosaltres, amb qualsevol de nosaltres aquí, que amb el seu avi. Sense cap mena de dubte.

22:05
Hombre. Volia preguntar-te, ara que estem en els temps de la informació i la tecnologia, si és necessari seguir explorant i, si ho és, per a què serveix?

22:16
Ramón Larramendi. Jo crec que explorar sempre és necessari. El fet de ser explorador com a tal pot ser una mica… En els temps de Google Earth, en què tota la informació ve des del satèl·lit, pot ser un nom discutible com a tal. Però jo crec que l’exploració és la cerca, el fet de recórrer els camins no recorreguts, el fet de buscar allò nou, l’impuls d’endinsar-se un pas més enllà d’allò conegut. Jo crec que això és el pas fonamental que ens ha portat fins on som i que és una part inherent de la naturalesa humana. I, de fet, és probablement una de les coses que més ens defineix com a éssers humans. Per mi, l’exploració és això, d’alguna manera, és una actitud. L’actitud de no conformar-te, sinó de buscar i de voler conèixer. L’exploració és la curiositat de la ment. La curiositat i l’exploració són una mica el mateix. No pot haver-hi exploració sense curiositat. És absolutament impossible, perquè vols conèixer una cosa que és allà i experimentar una cosa que no has experimentat, i crec que és molt important. Per descomptat, dins del fet que per mi l’exploració és una actitud, aquesta exploració pot estar en molts angles diferents. L’exploració polar seria una cerca una mica personal i una mica geogràfica. Una exploració de conèixer alguna cosa nova, o d’afrontar-la d’una manera totalment diferent, però sempre implica anar un pas més enllà d’allò conegut.

24:08
Hombre 2. Jo volia saber: què he d’estudiar per ser explorador? I quines habilitats he de desenvolupar?

24:13
Ramón Larramendi. Bé, jo crec que per ser explorador, les carreres relacionades amb la Terra, amb el coneixement de la Terra i de la natura són les que més et poden portar en el camí de l’exploració i la cerca del coneixement dels últims indrets perduts, els últims indrets veritablement remots de la Terra. Un coneixement científic sòlid crec que és molt positiu, tot i que no és imprescindible. De fet, jo no he estudiat cap carrera universitària. L’exploració geogràfica en el fons és una expressió física d’una passió intel·lectual, no pot ser compresa sense passió intel·lectual, perquè et fa falta, quan estàs en condicions veritablement extremes durant llargs períodes de temps, necessites aquesta gasolina, que és la que et manté. Jo busco aquesta passió i llavors, per descomptat, l’actitud. Jo soc un ferm creient en què el més important és l’actitud que una persona té. Quan un es posa en condicions extremes, com pot ser una expedició, una exploració, això es visibilitza molt bé. Sempre hi ha el dubte entre què és millor: l’aptitud o l’actitud, en el cas que hagis d’escollir. Òbviament, per a una gran expedició hi pot haver aptitud sense actitud, i això no serveix. A mi, si m’ho preguntes, escolliria, i de fet busco que els meus companys en tinguin, i crec que tots la tenen desenvolupada, l’actitud davant l’adversitat. Per mi, si hagués de dir una sola cosa d’una persona, seria l’actitud davant l’adversitat. Això què vol dir? Que quan tot s’ensorra, com reacciones?

26:04

La capacitat per ser optimista, per ser positiu, perquè no hi hagi mai una queixa, perquè quan l’ampolla ja no és que estigui mig buida, sinó que està buida del tot, i amb prou feines quedi una goteta, ser capaç de dir: “quina passada! Hi ha una gota aquí baix”, quan estem ficats en un embolic absolutament bestial, de difícil sortida. Per mi és el més important. És algú que, potser, no té les aptituds més rellevants, però si la seva actitud és absolutament extraordinària, jo garanteixo que preferiria algú així, perquè és molt més important per a l’èxit del projecte.

26:42
Hombre 3. Hola, Ramón. A part de ser un excel·lent explorador, ets un inventor, i m’agradaria conèixer, o que ens expliquis, el teu costat creatiu i com has ocupat aquests invents en les teves expedicions.

26:56
Ramón Larramendi. No vaig arribar a ser inventor per inventar, sinó que em vaig plantar al món polar, i hi havia encara un dilema sense resoldre, que era com navegar per la superfície del gel. Aleshores, a mi m’interessen els reptes, el sentit de repte, i em va semblar que era una cosa que havia de ser possible resoldre. I diguem que vaig acceptar el repte més intel·lectual, en comptes de ser un repte més geogràfic. I va ser així com vaig arribar a inventar, donant-hi voltes fins trobar la solució a aquest problema, que va ser el que em va portar a fer el trineu de vent. Aquest és el projecte en el qual fa 20 anys que treballo i per al qual ha sigut necessària tota aquesta enorme experiència prèvia acumulada durant aquells tres llargs anys de viatge, convivint amb aquesta última cultura tradicional, que són els inuit, amb els últims autèntics caçadors. I vaig arribar a una solució de com navegar pel gel amb un angle diferent, unint la tradició i la innovació. Aquesta és la solució al trineu de vent. Altres persones van intentar resoldre com navegar pel gel, però van menysprear la tradició, allò anterior. Semblava que havia de ser una cosa supertecnològica, una cosa semblant als vaixells de competició, un munt d’enginyers han d’estar-hi darrere… Pensaven en unes determinades coordenades, i a ningú se li va poder ocórrer que una possible solució podia venir aprenent dels caçadors inuit, que fa més de mil anys que viuen allà i que alguna cosa saben del tema.

28:47

I bé, per mi, per resoldre el problema d’inventar, aquesta va ser una de les parts més importants: no caure en el prejudici, tecnològic, en aquest cas, del fet que la solució ha de venir per aquí. I aquest va ser el punt. No només el desenvolupament d’aquest trineu, que està totalment inspirat en el trineu inuit, sinó gran part de l’equipament que hem portat són coses noves, que han sigut desenvolupades totalment noves. En el meu cas, és la passió per l’exploració la que m’ha portat a la invenció, sense jo haver pensat mai que volia ser un inventor. Però el trineu de vent actualment hem aconseguit que sigui la primera i única plataforma al món mòbil, és a dir, un vehicle, mogut pel vent, zero emissions, que no només és capaç de portar-te per tot l’interior de l’Antàrtida i Groenlàndia, sinó que té força capacitat de càrrega i és capaç de desenvolupar projectes d’investigació científica, convertint-se, per tant, en la primera plataforma d’investigació neta del món.

Las enseñanzas del círculo polar. Ramón Larramendi
30:03
Mujer 2. Ramón, què significa la paraula “llar” per una persona que es passa la vida viatjant?

30:07
Ramón Larramendi. Jo crec que la llar, d’alguna manera, la portem dins. Portem dins nostre la llar. Nosaltres construïm la llar i, de nou, és una mica el mateix: la nostra actitud i com veiem el món al nostre voltant ens ajuda a construir aquesta llar, ja sigui on és la nostra llar de naixement i, per tant, la llar evident, o en altres llocs més llunyans. Una de les claus per a l’exploració polar i, de nou, també és una lliçó de la cultura tradicional, és que per mi, quan jo faig un llarg viatge a l’Àrtida, t’has de sentir com a casa teva enmig del gel. Has de veure el gel com casa teva. No pots veure que estàs enmig del gel, per allà, com un lloc hostil, “això és terrible, és hostil, és un horror”. Qui voldrà estar en un lloc terrible i que és un horror? Com perceps les coses, l’actitud que adoptes i com ho perceps t’ajuda a construir. Jo, quan estic enmig del gel, literalment em sento com si fos a casa meva. M’ajuda a tenir aquesta percepció. Això ho vaig aprendre, precisament, també en aquesta expedició dels tres anys, quan estàvem nosaltres viatjant. Anava amb un company, el Rafa, i estàvem viatjant amb un fred que pela, cosa bastant habitual en aquells indrets, i estàvem totalment gelats. I, de cop, vam veure enmig del no-res una petita tenda on hi havia uns caçadors. Ens vam apropar a veure’ls i nosaltres estàvem amb un sentit de: “ostres, quina passada, som aquí”. Com: “que durs que som”, o: “com estem aguantant això”, i passant-ne de tots colors, literalment. I, de sobte, vam arribar i ells estaven allà amb la calefacció, a la tenda, estaven allà jugant a cartes amb camisa. Estaven absolutament relaxats. És a dir, estaven com a casa seva enmig del gel. L’entorn, l’exterior, era bastant tenebrós i ells havien aconseguit fer del gel casa seva.

32:06

Jo penso que és una actitud. Dit això, òbviament, al final la llar és on són els teus. Això és el que et construeix una llar. Òbviament, si tens la possibilitat d’escollir, un serà sempre on són els éssers estimats. Això és el que construeix la llar. Si un no té oportunitat d’escollir, òbviament, mitjançant l’actitud ha de construir, per la seva manera de veure la realitat, la llar en el lloc en el qual li hagi tocat ser.

32:37
Hombre 4. Passió i professió. Com es compagina amb l’educació dels fills?

32:42
Ramón Larramendi. No és fàcil de compaginar, òbviament, la passió, la professió, els viatges, l’exploració, l’educació… Evidentment, hi ha un petit funambulisme. S’ha de mantenir un equilibri inestable en el qual no és fàcil estar. Però vaja, jo no crec que sigui especialment molt diferent el que jo faig de la majoria de la gent. La vida moderna és un funambulisme, en general. Moltíssima gent ha de tenir en equilibri moltes coses diferents i intentar mantenir-lo. Al final, l’equilibri és fonamental. Necessites un equilibri entre totes les forces que són al teu voltant. Totes són importants, però potser cap pot ser excessivament important. Crec que és un art, compaginar una cosa amb l’altra. En el meu cas, jo tinc un fill. Estic casat, tinc un fill i passo molts mesos l’any fora. Intento que sigui tan suportable com sigui possible per tots.

34:04
Hombre 5. Un plaer, Ramón. La relació del canvi climàtic amb el paper que juga l’ésser humà segueix sent escèptica per algunes persones, i el tema que més es menciona és la fosa dels pols. Ens podries compartir quines han sigut les teves experiències davant d’això?

34:23
Ramón Larramendi. Fa 35 anys que viatjo a Groenlàndia. He tingut la possibilitat d’haver vist amb els meus ulls bastants dels canvis que s’han produït, des d’un punt de vista visual, diguem-ne, no figuratiu. I, evidentment, a l’Àrtida hi ha hagut una sèrie de canvis clars. Per exemple, l’avançament de la primavera, el desgel. El desgel s’ha avançat tres setmanes, un mes, pràcticament. D’altra banda, la banquisa és possiblement el que més em xoca, la contracció de la banquisa. La banquisa és el mar gelat. Enormes superfícies que estaven gelades, especialment en aquest viatge dels tres anys que he comentat, en què nosaltres vam viatjar per sobre del mar gelat, per descomptat aquest viatge és totalment impossible de realitzar avui dia. És impossible, no es pot realitzar. És una part molt visible. Hi ha el més conegut com el desgel de les glaceres i, per últim, hi ha un altre element que és poc conegut: el desgel del permagel. El sòl de l’Àrtida està congelat, és el que es coneix com el permagel i, de fet, hi ha una gran quantitat d’edificacions que estan construïdes en aquest sòl congelat, en aquest permagel. El sòl s’està fonent, està augmentant la profunditat en la qual està fos, cosa que està tenint ara mateix, ja, una gran repercussió. Totes les infraestructures, cases i coses construïdes basades en un permagel gelat, quan es desgela es torcen i algunes esdevenen totalment inservibles. A l’Àrtida són molt visibles els canvis que s’estan produint.

36:15

T’ajuda a ser molt més conscient, perquè, per descomptat, la pregunta és: “això està canviant, fins on canviarà? En quant temps? I fins on? Quin és l’horitzó?”. Jo crec que és normal que hi hagi gent que sigui escèptica, perquè és en la nostra naturalesa, però és difícil, des d’un punt molt clar, gairebé fins i tot poc científic, que una cosa com això que, al contrari, és netament científic, tenir clar que els 7.000 milions de persones que som a la Terra no podem estar generant cap tipus d’impacte? L’impacte és brutal, només és que fa molt poc temps que generem aquest impacte. I, evidentment, hi ha un problema greu de responsabilitat amb les generacions futures, que són les que veritablement veuran els pitjors efectes d’aquest canvi.

37:19
Hombre 6. Com podem frenar el canvi climàtic, però des de l’educació?

37:29
Ramón Larramendi. M’encantaria saber com, tenir les respostes, però evidentment no les tinc. El que sí que tinc clar és que l’únic camí és el de l’educació. Primer, perquè s’ha de comprendre bé la naturalesa del problema i la seva complexitat. A mitjà i a llarg termini és més evident, hi ha el conegut augment del nivell dels oceans i després un escalfament, que és del que es parla: si s’arriba amb seguretat al fet que hi hagi dos graus d’augment de la temperatura, les repercussions que tindrà a nivell global són absolutament colossals, generant centenars d’altres conflictes paral·lels. Pot ser difícil de fer la relació causa-efecte d’una cosa amb l’altra. Com ho resolem? Doncs no tinc la vareta màgica, ni crec que ningú la tingui. El problema és d’una magnitud tan absolutament aclaparadora que jo crec que només hi ha moltes persones col·laborant en moltes solucions paral·leles i amb una visió de llarg termini. Per mi l’única veritable solució passa per la innovació. Hi ha una part de canvi de determinades accions que sí que pot fer la gent, però n’hi ha moltes que no, que només poden venir d’una innovació enorme. Jo crec que la capacitat d’innovació de cada un dels éssers humans estarà posada al límit per la complexitat tan absolutament enorme.

Las enseñanzas del círculo polar. Ramón Larramendi
Quote

“L'impossible és un al·licient entre l'audàcia i la prudència”

Ramón Larramendi

39:01
Hombre 7 . Hola, Ramón. Jo et volia preguntar sobre les principals diferències que hi ha entre el Pol Nord i el Pol Sud.

39:06
Ramón Larramendi. Tota la zona que circumda el pol nord geogràfic està formada per un oceà, que és l’oceà glacial Àrtic, que té una enorme profunditat, fins a 4.000 metres de profunditat, mentre que l’Antàrtida està formada per un continent i l’oceà circumda aquest continent. De manera que, a l’Antàrtida, el pol sud geogràfic està gairebé a 3.000 metres d’altitud i a la zona propera al pol sud s’arriba als 4.000 metres d’altitud, que és un dels motius pels quals la temperatura és moltíssim més freda a l’Antàrtida que a l’Àrtida. A l’Antàrtida s’han registrat 90 graus sota zero i se sap que s’arriba als 100 graus centígrads sota zero. És una de les batalles científiques que hi ha, aconseguir registrar 100 graus centígrads sota zero. A més d’aquesta diferència fonamental entre terra, continent, la fauna és totalment diferent. A l’Àrtida hi ha els ossos polars, hi ha els caribús, hi ha moltes parts de zona de tundra, que és molt fèrtil, mentre que a l’Antàrtida, primer, els animals que hi ha són tots costaners, mamífers marins, i no tenen cap tipus de depredador, per la qual cosa a l’Antàrtida els animals són molt visibles i són molt espectaculars.

40:26
Mujer 3. Al principi has començat aquesta xerrada parlant-nos de la importància que la lectura havia tingut en la teva infància a l’hora de decidir quin camí escollir en aquesta vida. M’agradaria fer-te dues preguntes: si haguessis de viatjar al pol nord o a l’Antàrtida amb un sol llibre, quin escolliries? I per què?

40:45
Ramón Larramendi. Crec que escolliria un llibre que puguis arribar a rellegir gairebé infinitat de vegades perquè sempre t’aporta alguna cosa. Et diria un llibre que he llegit i rellegit: es diu Sàpiens, de Yuval Harari. És un llibre que penses que el pots estar rellegint deu cops, que sempre et donarà alguna cosa. És tan global que sempre t’estarà aportant, per un cop que l’hagis llegit el llibre no s’haurà exhaurit. Aquest llibre per mi té munts de temes de reflexió, gairebé infinits. Jo crec que seria el més important, una cosa que no s’exhaureix en ella mateixa, sinó que tingui un sentit en què puguis trobar nous angles, i que ho comprengui una mica tot. És difícil trobar un llibre que comprengui tota la natura. Aquest és el que m’emportaria jo.

41:39
Mujer 4. Hola, Ramón. Potser algú t’ha preguntat alguna vegada abans de començar una de les teves expedicions, t’ha dit que allò era impossible, que si estaves boig. Què significa per tu la paraula “impossible”?

41:53
Ramón Larramendi. Per descomptat, m’han dit que estava boig, de fet és una de les coses amb les quals un ha d’aprendre a conviure. Amb l’escepticisme, que pot ser dit obertament, o no dit, però que tu saps que és el que estan pensant. I això al principi sempre és una cosa que impressiona, perquè et fa desenvolupar molta més confiança en tu mateix. I, de fet, has de veure l’escepticisme sempre com un al·licient, això t’ajuda a reforçar aquesta confiança en tu mateix que, al final, probablement per emprendre qualsevol projecte, és gairebé l’única cosa que tens. La confiança que seràs capaç de resoldre-ho tot i que ni tan sols ho sàpigues. Crec que costa moltíssim, especialment quan un comença a fer coses. Com més has pogut contrastar amb els fets el que fas, més confiança tens. El problema és quan un no té aquesta confiança en un mateix i encara no ha pogut contrastar, que és quan més li cal tenir algun tipus de suport o, com a mínim, no escepticisme i és, precisament, quan més escepticisme hi ha. En el meu cas em considero molt afortunat pels meus pares, precisament, perquè òbviament jo ara tinc un fill, i dic: “com el meu fill em surti com jo… En fi”. Ho veig complicat, em fa valorar veritablement l’actitud dels meus pares de no tenir aquest escepticisme, de dipositar una confiança que sé que és una cosa veritablement excepcional quan objectivament hi ha molts motius per pensar que és una bogeria el que està fent el teu fill, i motius reals per pensar que pot morir fent el que està fent. És a dir, que no veig gens fàcil mantenir un cert nivell de suport.

43:49

Impossible, per descomptat, és també un al·licient. De fet, per emprendre un gran projecte a mi m’agrada que sembli gairebé impossible. Perquè un projecte, o una exploració en el seu sentit ampli, mai pot ser un projecte en què tinguis la garantia que sortirà. Tu t’has d’estar enfrontant a alguna cosa en què objectivament tinguis una possibilitat absoluta que no funcioni i que, d’alguna manera, et sembli mig impossible. Aleshores, el que és impossible és l’al·licient, també. D’altra banda, un ha de ser conscient que hi ha coses que són impossibles. Per a una exploració has de tenir prou audàcia per afrontar-la, però prou prudència per saber quan has de parar amb aquesta audàcia. Òbviament, aquest equilibri no és gens senzill, però és el més important de tots. No pots ser massa audaç, no pots ser massa prudent, no. Has de gestionar una situació compromesa, un funambulisme difícil de portar i que al final és una mica intuïció personal de quan una cosa és massa. Perquè hi ha coses que objectivament són massa, i quan estàs en un entorn salvatge acaben malament sempre.

45:12
Hombre 8. Voldria preguntar-te quins consells podries donar als futurs mestres que, avui dia, quan fan el seu viatge de final de curs i fan activitats en el medi natural, creuen que faran una expedició al Pol Nord per la por que hi ha al darrere.

45:27
Ramón Larramendi. El primer i el més important és sortir al medi natural, que a mi em sembla un gran èxit en si mateix. En el context urbà en què vivim, l’excés de vida urbana és un perill. Si has tingut tota la teva vida una vida urbana, sortir, encara que sigui alguna cosa que des de fora pugui semblar-nos ridícula… L’apreciació la deixo per al que representa per una persona. Amb cada petit repte un pot riure i per un altre pot ser un repte important. Aleshores, els mestres penso que una cosa que tots han de transmetre és la passió per la natura, que crec que és una cosa fonamental. Per això em sembla fenomenal que surtin, encara que sigui gent urbana. I si per ells sí que és una gran experiència, és que és una gran experiència. Jo tinc molt respecte per com una persona percep el que fa. Per tancar, tinc un parell de reflexions. Una primera reflexió a nivell personal, i crec que d’alguna manera tots estem davant d’aquesta situació, especialment quan som més joves, de si escollim ser actors o escollim ser espectadors de la vida, si escollim ser protagonistes o observadors. És a dir, agafem les regnes del que ens passa i afrontem el nostre propi camí, sent conscients del fet que seguir el teu propi camí sempre és el camí de l’adversitat, perquè al final la vida veritable és la vida contra l’adversitat. No és la vida de la comoditat.

47:18

I d’altra banda, volia fer una reflexió més a nivell global. El projecte del trineu de vent és un projecte molt particular, és una solució molt particular a un problema molt petit, però crec que té unes reflexions que jo he après durant el desenvolupament d’aquest projecte. Una de les coses que jo pensava era: “com és que ningú més abans ha aconseguit trobar una solució a aquest petit problema?”. A navegar entre el gel, que és un petit problema. Les claus d’aquestes solucions han sigut la unió entre la tradició i la innovació, entre el passat i el futur. Considero que és una fatal arrogància menysprear tots aquells que hi han sigut abans que nosaltres, a les generacions i a altres pobles, que crec que tenen molt a aprendre, i dels quals tenim molt a aprendre. Un dels ensenyaments que he après desenvolupant això és com de difícil és pensar d’una manera diferent. No pensar dins d’una mena de bloc de pensament, sinó tenir un pensament lliure, realment original, i jo crec que el més important és desenvolupar aquest pensament diferent, veure les coses d’una manera diferent. Crec que no hi ha res més difícil que això i aquesta és una primera innovació que tenim.

48:59

Em sorgeix sempre la reflexió, de cara als enormes reptes als quals va la humanitat, de si de la mateixa manera que en aquest projecte minúscul que seria el desenvolupament del trineu… He après que la solució a vegades no és on tu la busques, sinó que la solució pot estar present davant teu, però simplement has de canviar l’angle o la manera en què tu estàs mirant. És a dir, que això és igualment important i crec que pot aplicar-se una mica a tot. Gràcies.