Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

“La societat encara no entén el que és la violència de gènere”

Marina Marroquí

“La societat encara no entén el que és la violència de gènere”

Marina Marroquí

· Educadora social

"Quan vaig sortir d'aquesta relació era incapaç de dir una cançó que m'agradés o una pel·lícula. Jo no era ningú. No era res ". Tot i això, a la Marina Marroquí li va costar un lustre anomenar "maltractador" a l'home que li va robar l'adolescència. Dels 15 als 19 anys va viure un infern que ara relata amb duresa: "A mi em van pegar, em van cremar, em van violar, em van deixar en un descampat, em van asfixiar, em van insultar i em van humiliar". I, per si fos poc, el que va quedar va ser una dona que se sentia culpable, avergonyida i trencada. Ara, totalment recuperada i optimista, exposa el seu passat perquè està convençuda que la visibilització i l'educació són les úniques eines per eliminar la violència de gènere.
Marina Marroquí va estudiar Educació Social a la Universitat de Granada i actualment presideix l'Associació Il·licitana contra la Violència de Gènere (AIVIG). En el seu afany educatiu ha portat el taller "L'amor no fa mal" -un curs de prevenció i detecció precoç de la violència de gènere- a més de 65.000 adolescents. També imparteix cursos a policies, fiscals i professionals sanitaris. "Necessito intentar que aquesta societat canviï, que l'educació canviï i es conegui aquest infern que està tan ocult dins de tantes cases", assegura. A més, és autora de el llibre 'Això no és amor: 30 reptes per a treballar la igualtat'.
Què és l'amor per Marroquí? "L'amor és una cosa que treu la millor versió de tu mateixa, que et fa ser feliç cada dia, que et fa somriure i en on et sents lliure i, sobretot, segura", sosté.
Se sap afortunada per seguir viva i gaudeix, amb humor contagiós, de cada cançó, de cada pel·lícula i de cada segon.
És professional, és valent, és feliç.
Avui Marina Marroquí, més que mai, és.


Atenció a víctimes de violència de gènere

016
(Espanya)

Web


Creant oportunitats

Marina Marroquí

"Quan vaig sortir d'aquesta relació era incapaç de dir una cançó que m'agradés o una pel·lícula. Jo no era ningú. No era res ". Tot i això, a la Marina Marroquí li va costar un lustre anomenar "maltractador" a l'home que li va robar l'adolescència. Dels 15 als 19 anys va viure un infern que ara relata amb duresa: "A mi em van pegar, em van cremar, em van violar, em van deixar en un descampat, em van asfixiar, em van insultar i em van humiliar". I, per si fos poc, el que va quedar va ser una dona que se sentia culpable, avergonyida i trencada. Ara, totalment recuperada i optimista, exposa el seu passat perquè està convençuda que la visibilització i l'educació són les úniques eines per eliminar la violència de gènere.
Marina Marroquí va estudiar Educació Social a la Universitat de Granada i actualment presideix l'Associació Il·licitana contra la Violència de Gènere (AIVIG). En el seu afany educatiu ha portat el taller "L'amor no fa mal" -un curs de prevenció i detecció precoç de la violència de gènere- a més de 65.000 adolescents. També imparteix cursos a policies, fiscals i professionals sanitaris. "Necessito intentar que aquesta societat canviï, que l'educació canviï i es conegui aquest infern que està tan ocult dins de tantes cases", assegura. A més, és autora de el llibre 'Això no és amor: 30 reptes per a treballar la igualtat'.
Què és l'amor per Marroquí? "L'amor és una cosa que treu la millor versió de tu mateixa, que et fa ser feliç cada dia, que et fa somriure i en on et sents lliure i, sobretot, segura", sosté.
Se sap afortunada per seguir viva i gaudeix, amb humor contagiós, de cada cançó, de cada pel·lícula i de cada segon.
És professional, és valent, és feliç.
Avui Marina Marroquí, més que mai, és.


Atenció a víctimes de violència de gènere

016
(Espanya)

Web


Creant oportunitats

Transcripció

00:11
Marina Marroquí. Hola, hola a totes i a tots, soc la Marina Marroquí, soc educadora social, especialista en violència de gènere i vinc aquí una miqueta a explicar la meva història. A veure si us pot servir i us pot ajudar. Jo vaig patir violència de gènere des dels 15 als 19 anys. A mi em van pegar, em van cremar, em van violar, em van deixar en un descampat, em van asfixiar i em van insultar, humiliar i jo sempre dic que bàsicament soc l’exemple a no seguir, perquè jo vaig fer tot el que no cal fer. Jo mai em vaig atrevir a denunciar. A la meva família aquest nom no es va tornar a pronunciar. Jo vaig intentar tirar endavant fent nous amics i una nova vida en la qual ningú sabia el que jo havia patit i el que m’havia passat. Vaig canviar de ciutat, vaig fugir, però em vaig adonar que no pots córrer prou lluny. Al final, els teus fantasmes sempre, sempre et persegueixen i havia moltíssimes preguntes que em perseguien i no em deixaven ser feliç. Encara que de portes enfora havia tornat a estudiar i havia tornat a construir una vida, per dins semblava que seguia estant en ruïnes. Era incapaç d’estar amb mi tota sola, ni tan sols un minut. Hi va haver una època que tenia cinc treballs diferents per arribar tan cansada que només pogués desmaiar-me. Hi havia mil preguntes que em turmentaven. Com he pogut ser tan ximple? Com no me’n vaig adonar si tothom ho veia? Com podia perdonar una i altra vegada les barbaritats que em va fer? Com em perdono a mi mateixa tornar a haver abraçat aquesta persona i dir-li t’estimo, després que et deixés plorant després de tenir sexe o que t’insultés i et pegués durant un quilòmetre pel carrer?

01:58

I em vaig adonar que, de totes les preguntes, la resposta era la mateixa, que la culpa era meva, que jo tenia la culpa, que jo era feble, que jo era ximple. Vaig intentar mirar una mica més enllà, no? Jo sempre estava encegada en per què jo, per què a mi. I vaig començar a estudiar educació social, que possiblement per això vaig poder buscar aquestes preguntes, potser si hagués estat arquitecta mai hagués hagut d’enfrontar-me a la violència de gènere i seria com milers de dones que s’ho guarden dins, tanquen aquest calaix amb mil pestells i mai tornen a pronunciar-ho en veu alta. Però en una professió com la meva és un problema social que et trobes una i altra vegada. Llavors, al final vaig intentar explicar-me el perquè. No pot ser que cada vegada que surti el tema hagis de marxar de classe o que no hi vagis, o que ploris, o que hagi de sortir el tema amb amics i te’n vagis corrent perquè no pots contestar. I vaig començar a especialitzar-me en violència de gènere. Mai, mai vaig pensar que em dedicaria a això, perquè jo mai ho havia explicat en veu alta a ningú i simplement volia trobar respostes. Per què em feia això? Què li passava per destrossar-me la vida d’aquesta manera? Però no posava nom. Jo vaig sortir d’allà amb 19 anys i vaig trigar quatre o cinc anys en seure un dia davant d’un mirall i dir: soc maltractada, m’han maltractat. No era un malparit, no era una persona que em va fotre la vida, no era… No, no, era un maltractador. I aquestes paraules van fer mal més que qualsevol pallissa que m’hagin donat, perquè no em podia identificar amb una dona maltractada. Jo, amb els ous que jo tinc. Com em podia passar això a mi? I com que també estudiava els trastorns mentals, vaig dir: “No, no et pots provocar un malson, o com se’t regiren els budells cada vegada que passa algú amb la seva colònia al costat o el bot al cor que et dona cada vegada que veus un model del seu cotxe, fins que veus per la matrícula que no és ell”.

03:53

Aquesta por… Aquesta por no es pot fingir, no es pot inventar. Aquí ha passat una cosa que has de posar-li nom i a partir de posar aquest nom, tot i que va fer mal d’una manera infinita, vaig començar a alliberar-me. Vaig començar a entendre el perquè, vaig començar a construir un relat molt més enllà de la versió que ell m’havia donat, perquè jo vaig sortir d’aquesta relació creient que tot era culpa meva, que jo estava boja, que jo era una gelosa, que jo li provocava aquests cabrejos, que al final mira com em fan ser. I és que m’ho vaig creure. Al final em va deixar com si fos un paper en blanc i quan jo vaig sortir d’aquesta relació era incapaç de dir una cançó que m’agradés o una pel·lícula. Jo no era ningú. No era res. Era incapaç de parlar. Jo recordo que gairebé set mesos després d’haver sortit vaig anar a un centre comercial a comprar i no trobava la tonyina. I després de mitja hora buscant la tonyina, un noi es va acostar i em va preguntar: “Estàs buscant alguna cosa?”. I me’n vaig anar plorant. No podia parlar en públic. No vaig poder dir: “Escolta, perdona, on està la tonyina?”. Perquè jo era una ombra. Jo no era ningú.

04:59

Llavors, tornar a construir una autoestima i tornar a construir una personalitat és molt dur. La gent quan parla de la violència de gènere creu que el més difícil és viure-la. Jo us puc dir com em van pegar pallisses i em van deixar a terra, com em van violar i em van deixar en un descampat, com em van asfixiar i se’n va anar creient que ja estava morta. Però és que això l’endemà ja no fa mal. Us ho juro que ja no fa mal. El més difícil, el que més costa de treure de la violència de gènere i de superar és cada “ets una estúpida”, cada “no vals per a res”, cada “mai seràs ningú sense mi”, “no tens ningú”, “estàs sola”. I et fiquen l'”estàs sola” tan endins que t’ho creus durant moltíssim, moltíssim temps. Llavors, tornar a connectar-te amb una societat que t’ha aïllat, en la qual ningú no se n’ha adonat, has sortit d’aquesta societat i ningú, ningú, ho ha vist. Jo feia coses tan absurdes per intentar tornar-me a ficar en aquesta societat que un dia deia: “No, Marina, has de sortir endavant. Avui somriuràs a tots els conductors d’autobús que et trobis i avui diràs hola a totes les persones que porten una samarreta vermella”. I semblaven coses absurdes, però és que no tenia cap motiu per viure. És que la gent creu que viure la violència de gènere és el més dur i el més difícil és sobreviure a ella. Quan surts viva i quan intentes tornar a construir-te, i quan aquesta bena de la seva manipulació i del seu xantatge cau i t’adones de l’infern que has viscut i sobretot del que és capaç, del que és capaç. Que et matarà.

06:29

Perquè quan estàs dins d’aquesta relació, creus que perd els nervis, creus que en el fons se’n penedeix, que no és tan mala persona. Un cop es va passar sis hores plorant a la meva finestra. Li vaig treure aigua i tot per si es deshidratava, de debò. Vols creure la persona que plora, plora i de genolls et demana perdó i no la persona que, en un moment donat, perquè no t’estàs quieta, perquè no calles o perquè no deixes de fer plans, perd els nervis. I és molt difícil. Perquè us feu una idea, un cop vam mantenir sexe -en aquell moment jo en vaig dir sexe, després, amb els anys, t’adones que has d’anomenar violació a moltes més coses de les que creies. Però és clar, per molt que t’intentis convèncer que, bé, et deixes perquè no s’enfadi i per tenir la festa en pau, que és una mica el que intentes durant tota la relació. El teu cos ho sap. El pitjor de tot és que hi havia violacions superagressives, però aquestes que no passava res i simplement et relliscava una llàgrima per la galta eren de les que més feien mal. I com que aquesta llàgrima queia perquè era inevitable, després em fotia una esbroncada, que era una tallarotllos, que no valia per a res i que era una frígida, i va obrir la porta del cotxe i em va deixar tirada. Jo tenia 16 anys en aquella època i em va deixar tirada en un polígon que encara estava en construcció i hi havia com dues o tres naus. Jo portava el meu mòbil a la bossa i em vaig asseure a la vorera a esperar, perquè pensava que se’n penediria, que havia estat una enrabiada i que vindria i que… I si trucava, què els diria als meus pares? “Vine, que m’ha deixat tirada en un descampat”? No tenia moltes més opcions. Llavors em vaig quedar esperant. Fins les sis del matí.

08:15

I ell va venir i en aquest moment, dins d’aquesta manipulació, vaig pensar que s’ha penedit, que ha pensat que ha tornat per… Ara, deu anys després, m’adono que va venir perquè eren les sis del matí i què passaria si venien els treballadors d’aquesta fàbrica i veien una nena de setze anys plorant asseguda a la vorera, que em podria rescatar. Perquè al final la violència de gènere és una mica així. Et van aïllant de tot el món i et fiquen en un pou en el qual, si no et treuen, no pots sortir. Jo no vaig sortir. A mi m’encantaria dir que era així de fort i de valent, com em veieu ara, però jo no vaig sortir. A mi em va treure la meva família. Em van treure quan els vaig portar al límit. Jo pensava que era la propera Romeu i Julieta, que aquest amor tot ho podia, que al final tot s’arreglaria i que al final seríem feliços. Jo vaig sortir en el moment que vaig arribar un dia després de mil i una jugades a la meva família, d’haver-li mentit mil vegades i haver-me escapat a veure’l. Jo vaig desenvolupar una bulímia nerviosa, que per sort el nostre cervell sempre és més intel·ligent que nosaltres. I és clar, jo en aquesta relació, en aquests quatre anys, vaig engreixar 50 quilos. Quan jo a la meva mare li dic amb 17 o 18 anys que vomito molt i no sé per què, però no paro de vomitar, la meva mare va associar i va dir: “Bé, és l’adolescència, has engreixat moltíssim, és normal. Et portarem a una metgessa. I no passa res”. Llavors va ser aquesta metgessa qui li va dir que jo no patia bulímia, jo patia bulímia nerviosa, que el meu cervell tenia problemes que jo no era capaç d’assimilar i que, si ella hagués d’apostar, pensava que a mi em maltractaven.

Quote

L'amor no s'assembla en res al que ens ensenyen.

Marina Marroquí

09:55

La meva família ja havia tancat banda davant ell, ja el meu pare… ell entrava a un lloc i el meu pare sortia. Però és clar, de saber que m’allunya de la família o saber que no em tracta molt bé al fet que vingui una metgessa a dir està maltractant la teva filla… Llavors aquí van tancar bandes, aquí no hi va haver negociació. Em van tancar com a la Rapunzel en un castell. M’escapava a veure’l, tant em feia. Un cop va cridar tota la meva família (cosins, oncles, àvia…) i va dir que ell se suïcidava, però a mi em matava abans. Doncs després d’això em vaig tornar a escapar. Jo sabia que no podia tornar amb ell, però jo de veritat en aquell moment pensava, malgrat que ho havia intentat i gairebé aconseguit durant diverses vegades, pensava que no arribaria a tant, que simplement no entén que s’ha acabat i ja està. I vaig quedar amb ell, a parlar amb ell per dir-li que ja està, que deixés de molestar a la meva família, que no passava res, que s’havia d’acabar i punt. Imagineu-vos casa meva quan després d’aquesta trucada jo desaparec cinc hores. Quan jo vaig arribar… Jo visc en un camp i recordo que la meva mare estava per fora del camp, enmig dels tarongers, i quan vaig arribar caminant perquè no veiessin el cotxe, em va dir: “És que mai el deixaràs. No podem fer res. Els teus germans t’estan buscant en descampats. Estan trucant a comissaries i hospitals. Ja pensàvem que estaves morta”. Va dir: “És que és igual. Jo només et dic que porto 30 anys casada amb el teu pare i jo no l’he vist plorar mai. Tu sabràs”.

11:28

I jo vaig entrar, vaig entrar a l’habitació del meu pare, el típic home cap de família a qui mai havia vist plorar ni de bon tros, i va plorar com mai he vist plorar ningú. Només em va poder dir: “No saps com de dur que és saber que mataran la teva filla i no poder fer res”. I per això vaig sortir, vaig sortir per ells, vaig sortir perquè en aquest moment vaig dir ja està. Ja està, fins aquí. Fins aquí ha arribat això i intentaré sortir i no fer-los més mal, perquè sempre havien estat aquí. El procés va ser molt dur. Durant gairebé un any em va seguir perseguint i amenaçant-me i estant en cada lloc on jo anava, jo em vaig deixar l’ESO sense acabar en aquesta relació i cada “estúpida” em ressonava molt. Això va ser un dissabte 23 de setembre i recordo que aquell dilluns me’n vaig anar a una acadèmia per apuntar-me al que quedés. Tant em feia. Que em vaig ficar en Farmàcia, què feia jo en el grau mitjà de Farmàcia? Però m’era igual. Doncs jo vaig haver d’estudiar amb ell mirant per la finestra tot el temps, durant mesos, sempre darrere. Jo només podia anar a estudiar perquè un amic em recollia tots els dies de la porta i em portava a casa meva. I així fins maig o juny de l’any següent. Fins que va trobar una altra noia de 15 anys a la qual fer el mateix. Perquè t’adones que per desgràcia en aquesta societat la violència de gènere encara segueix sent això. Tu només pots escapar si una altra dona ocupa el teu lloc en aquest infern. Però amb els anys i estudiant i enfrontant-me a posar noms a cada violació, a cada insult, a cada humiliació, al fet que potser no era tan culpa meva… Vaig decidir que, si ja que havia sobreviscut, que havia tingut la sort de sortir viva, que moltes dones no corren aquesta sort, el mínim, el mínim que em mereixia era ser feliç. El mínim, perquè vivia mirant sempre a l’esquena. Jo recordo un dia d’aquests que em perseguia una i altra vegada i em vaig donar la volta i vaig dir: “Mata’m ja, si us plau, mata’m”. L’hi vaig suplicar: “Perquè si m’has d’acabar matant fes-ho ja! I ja està”.

13:35

I arribava cada nit desitjant que per la nit em donés un vessament cerebral i no em despertés perquè viure així era horrible. És que sobreviure a la violència de gènere és horrible. Llavors vaig decidir que no. Vaig decidir que, si ja que havia sobreviscut, el mínim que em mereixia era ser feliç. Llavors vaig començar a posar noms, a acudir a professionals, a ajudar-me. I és quan vaig descobrir que la millor venjança que li pots fer a un maltractador és ser feliç. Perquè ha dedicat tant esforç i tant de temps a esborrar cada somriure de la cara, que el que més pots fer per venjar-te d’allò que et va passar és ser feliç cada dia de la teva vida. Intentar que no segueixi passant. Intentar que aquesta societat canviï i que l’educació canviï i s’adapti a aquest infern que està tan ocult dins de tantes cases. I és una mica el que faig ara. Ara faig tallers, ara aconsegueixo una cosa que és impensable, ja no només parlar en públic, sinó fins ficar acudits entre lloc i lloc i poder-ho parlar i poder-ho explicar, perquè cada vegada que ho explico, cada vegada, hi ha una dona que ha viscut el mateix infern i s’identifica o hi ha una noia que ho comença a viure i pot sortir als 17 en lloc de als 19 com jo, o en lloc de als 35, com surten altres. I ara em dedico bàsicament a això, a treballar la prevenció de la violència de gènere, a la detecció precoç. Crec que el problema d’aquesta societat és que la línia vermella està en: si et pega, no t’estima. I quan aquesta línia vermella està, fem tard. Quan arriba la violència física estàs tan anul·lada emocionalment i les seqüeles són tan greus que ja et costarà moltíssims anys sortir d’això.

15:08

Llavors necessitem fer eines de detecció precoç en la qual tu, en dos o tres mesos, sense dependència emocional, sense falta d’autoestima i sense falta de personalitat, puguis fugir i sortir d’aquesta relació. Jo comparo moltíssim, moltíssim, la violència de gènere amb el càncer de mama, perquè crec que és el càncer social que afecta les dones. Crec que s’assemblen i tenen moltíssimes coses en comú. Abans, les dones que patien càncer de mama, es posaven una perruca exactament igual als seus cabells i els dies que estaven pitjor, doncs no sortien de casa. Què passava? Que cap dona pensava que podia tenir càncer de mama, perquè no coneixia cap dona que li hagués passat. El problema de la violència de gènere és que en moltes ocasions la societat no entén el que és, perquè les dones encara som a casa amb les nostres perruques. Encara no ho expliquem a ningú, no diem res. I què passa? Que simplement coneixem la violència de gènere quan ens toca molt de prop. O a la nostra mare, la nostra filla, la nostra germana, la nostra millor amiga o no la coneixem. La realitat és que una de cada tres dones en aquest país pateix violència de gènere, violència sexual. I crec que és el moment que les dones que ho hem pogut superar i sobretot no corre un gran risc la nostra vida, perquè hem pogut recuperar-nos i posar distància del nostre maltractador, es treguin aquesta perruca i comencin a portar aquest mocador morat que pugui fer que a altres dones no els passi. Llavors soc aquí per contestar a totes les vostres preguntes i perquè sapigueu que podeu fer totes les preguntes que sempre us heu fet sobre el maltractament. Moltes gràcies.

16:49
Sol. Hola, Marina. Mira, sembla que quan parlem de dones que pateixen maltractament ens imaginem un tipus de dona que no es correspon amb l’energia que tu transmets. Tu creus que això li pot passar a qualsevol i com vas arribar a aquesta situació?

17:04
Marina Marroquí. Ens pot passar a totes i això d'”això els passa a altres” és un dels grans falsos mites que ens diem a nosaltres mateixes de la violència de gènere. Això els passa a altres més febles, amb menys autoestima, amb menys recursos. Al final, per desgràcia, com més dones que han patit el mateix em trobo, veig que només tenen una cosa en comú, ni classe social, ni estudi, ni professió. L’única cosa que tenen en comú, que he trobat, és que són bones persones. Sembla que el maltractador, que al cap i al final és un manipulador i un victimista i un xantatgista, es nodreix d’aquesta bondat perquè ho vagis perdonant a poc a poc tot. I per desgràcia sento dir que tota dona educada en aquesta societat està predisposada a patir violència de gènere, perquè al final és el pitjor que té el masclisme. El masclisme et crea aquesta trampa perquè no vegis els primers senyals i després et diu que ets molt ximple i molt feble per haver caigut en ella, no? I al final fa que no puguis reconèixer aquests primers senyals. Però és que se’ns construeix de manera, per desgràcia, des que ens van educant des de petites. Al final, aquesta educació masclista el que fa és predisposar-te per això d’una manera molt senzilla. Les noies, es construeix la seva autoestima d’una manera totalment externa. Que maca que ets, què bonica, que bé et portes, què bona! Mentre que, per exemple, als nois es construeix una autoestima totalment interna. Ets fort, ets valent ets… no? I és clar, el perill de tenir una autoestima construïda de manera externa és que depens molt del que els altres pensin de tu. I si això s’utilitza per manipular-te i anul·lar-te i creure que siguis d’una manera totalment diferent, és carn de canó per als maltractadors. Al final és que el problema del masclisme és que crea la coartada perfecta perquè el maltractador justifiqui tots els seus actes. Llavors no hi ha perfil. Totes les dones estem predisposades i l’únic que podem fer és tenir senyals d’alerta i de detecció per poder identificar-lo el més aviat possible.

18:58

Ens hem posat la línia en “si et pega, no et vol”, amb aquesta línia vermella arribem molt tard. I hi ha senyals molt més subtils. Per exemple, no es dona valor a la violència psicològica, quan és la primera que necessita un maltractador per anul·lar-te. No us equivoqueu, un maltractador eficaç, un maltractador de llibre perfecte, mai li cal aixecar la mà, mai. Et deixa anar una mirada d’assassí i tu automàticament pares de respirar i deixes el que estiguis fent. O sigui, el maltractador només utilitza la violència quan no té un altre recurs. Si el xantatge, la manipulació, els crits o el plor li valen perquè tu deixis de fer el que estàs fent i reafirmar-se en aquest poder que ell és més fort que tu, li val. Però en el moment que això no funciona, perquè hi ha alguna cosa que mai pot anul·lar, que és l’instint de supervivència, quan tu al final corres, crides o demanes ajuda, quan t’està pegant o quan t’està insultant, o quan ja no pots més perquè no pot passar-se una hora insultant-te perquè has somrigut al de les crispetes, aquí és quan ells utilitzen la força sense cap impunitat. O sigui, la utilitzen com a resposta absoluta. Però no podem esperar a arribar a la violència física perquè moltíssimes dones mai arriben a viure-la en primera persona o només la viuen… A mi moltes dones venen i em diuen: “Però si no era així. És quan em vaig voler separar, quan llavors va esclatar”. És clar, és que abans, amb la violència psicològica, et tenia totalment anul·lada i no li calia. En el moment que has dit que no… Per això són tan perillosos els moments de divorci, els moments de denúncia. Són moments en què dius el no absolut i és quan la violència és impredictible. Però la violència psicològica, la violència sexual, la violència econòmica, la qual controla precisament tot el que gastes.

20:31

Una relació de maltractament és sentir-te culpable constantment per tot. És quan per tot li dona la volta i al final tu ets la culpable. És que has d’anar de puntetes, evitant baralles. És una relació en la qual, com dic, t’ha d’espatllar totes les ocasions especials. Al final, en una relació ara la meva línia vermella és diferent. Ara la meva línia vermella és que, si jo he de filtrar el que dic abans de dir-ho, per si s’enfada, un dia m’ho retreu, l’utilitza en contra meva, ja no em val la pena. Que cansat! Amb tot el que jo parlo, si jo he de filtrar abans de parlar. No, no, és que és una relació en la que ets lliure, en la qual estàs còmoda i en la qual no vas de puntetes evitant conseqüències. No té gelosia de tot el món. No t’intenta allunyar de la teva família. No et parla malament de ningú. És una relació en la qual et sents lliure i, sobretot, segura.

21:19
Eva. Hola Marina, em dic Eva, tinc 16 anys i m’agradaria saber com vas aconseguir sortir d’aquesta situació i com vas aconseguir superar-ho.

21:27
Marina Marroquí . Vaig aconseguir sortir quan ja pràcticament ho havia perdut tot, vaig aconseguir sortir quan ja no era ningú, vaig aconseguir sortir, com totes, en l’últim moment, quan ja la nostra vida corre perill, quan ja ens deixa de tal manera que tant és que ens mati, que ens suïcidem nosaltres, ja no som ningú. I vaig sortir perquè per sort la meva família mai es va rendir, perquè al final els amics es cansen, es cansen de trucar i que els posis cada vegada una excusa. I considero que tenia molt bones amigues, perquè durant dos anys sencers em van cridar tots els caps de setmana per quedar i van aguantar totes les excuses o quan aconseguia anar-hi, van aguantar que als 10 minuts em fes mal el cap i me n’havia d’anar. Però per sort la meva família mai es va rendir i sempre va estar aquí i al final va ser la corda a la que vaig aconseguir aferrar-me per sortir d’aquest pou. I al final superar-ho… és que això no es pot superar sola i ho intentem i totes les dones creiem que som tan fortes i tan invencibles que intentem tirar cap endavant i seguir amb la nostra vida com si res. I conec dones amb històries superdoloroses que van amb un somriure cada dia a recollir els seus fills a l’escola, que treballen d’una manera brutal, que són amables amb tothom i tenen aquest dolor guardat dins. L’única manera de superar la violència de gènere d’una manera real és amb professionals, perquè tu aprens, aprens a conviure. I el pitjor i el més trist de tot és que t’acostumes. T’acostumes a viure amb malsons, amb ansietat, amb por. Al final forma part de la teva vida perquè de veritat creus que t’han fet tant de mal que mai podràs tornar a ser feliç. Jo vaig arribar a un punt que m’havia desconnectat la capacitat de sentir, d’estimar, de riure. No podia sentir res. Havia sortit a costa de deixar-me totes les meves emocions darrere i això és molt dolorós.

23:17

És molt dolorós, perquè no estàs connectada amb el dolor. Intentes fer aquesta barrera per protegir-te, però també t’impedeix connectar-te amb tota la resta. I és important que al final els milions de dones que pateixen violència de gènere i es resignen simplement a sobreviure i a sortir vives i a acostumar-se al fet que de tant en tant fa mal, no és així. Et pots recuperar al cent per cent. Pots viure sense malsons, sense por. Pots tornar a ser tu, sempre que tinguis ajuda de professionals, sola és impossible. Jo ho sé i vaig aprendre a viure. Aquesta pregunta me la vaig fer. Vaig aprendre a viure en el moment en què vaig acceptar que em mataria. Va arribar un dia en el que vaig dir: “A veure, jo sé que em matarà, jo ho sé. Sé que pot trigar un any, cinc anys o deu, però sé que m’acabarà matant”. Però si viure així és pitjor que estar morta. Si com vius dia a dia no pots seguir. Llavors vaig dir: “D’acord, jo acceptaré que em matarà. Però l’únic que puc fer jo per la meva vida és gaudir cada dia de la meva vida. I fer tot el que jo vull fer i viure sense por. I possiblement vingui i em mati matí i això pot passar perquè mai et lliures del perill d’un maltractador, però sé que no matarà a una dona que ajup el cap. Sé que matarà a una dona lliure i una dona a la qual mai, mai va aconseguir anular del tot “. Llavors, aquest va ser el primer pas per aconseguir superar-ho. Però la veritat és que costa molt de superar, sobretot perquè et sents culpable tot el temps. Que ximple, què feble! Com ho vaig poder fer, com vaig poder aguantar? I sents que al final ets responsable. És molt difícil. Quan vaig sortir, tothom ho havia vist abans que jo, vaig ser l’última persona en adonar-se’n. La meva família ho havia vist de seguida, els meus amics també, tots m’ho deien i jo una i altra vegada, una i altra vegada, els deia que no el coneixien, que no sabien com era en el fons, que no en tenien ni idea. Que després em tractava bé. I encara era pitjor com em tractava quan no hi havia ningú.

25:15

Però és molt difícil trencar un teatre en el qual tu has estat la principal protagonista i en el qual tu ets la principal titella. Jo després la vergonya i la culpa és una cosa que m’ha perseguit, perquè amb quina cara tornes tu a la teva família i els dius: “Teníeu raó i és molt més greu del que us vaig explicar”. Perquè al final en la meva família saben el que van veure, van veure coses molt fortes, però tot i així no arribaria ni a un 10% de la gravetat del que jo vaig viure. Per exemple, vosaltres sortireu d’aquí sabent molt més de la meva història que la meva família, perquè al final, com dic, la vergonya i… que a mi em va fer mal i ho vaig poder superar, però el dolor que a uns pares els dona veure com la seva filla ha patit d’aquesta manera és molt més dur. Llavors, jo crec que superar la culpa i la vergonya és una cosa que ens costa moltíssim a totes les dones.

Quote

"Només l'educació pot eradicar la violència de gènere"

26:05
Carmen. Hola, Marina. Soc la Carmen, soc professora de Filosofia i Ètica en un institut de secundària i has comentat que fas tallers per prevenir la violència masclista. Llavors, volia que ens expliquessis una mica què és el que fas en aquests tallers i què és el que més t’ha cridat l’atenció del que t’expliquen els nois en aquests tallers.

26:25
Marina Marroquí . Per exemple, a mi em fascina la manera en què una virtut per a un noi pot ser un defecte per a una noia, la mateixa qualitat, exactament la mateixa. Jo parlo una mica d’acord? Llavors, és clar, un noi que parla molt i convenç i tal, mare meva! Quin comunicador, no? Quin líder nat! Jo era una manaire. És clar, jo era una xerraire. Al final, el problema és que les dones, el que se suposa que són qualitats que ens ajudaran moltíssim per empoderar-nos i per ser nosaltres mateixes, ens les van inculcant de manera tan subtil… Les persones que ens estimen, docents, pares… d’una manera tan subtil que al final les cataloguem com defectes i les amaguem i no les potenciem. Llavors jo ara ho dic: “Veus, mare? Ara em dedico a parlar, ara mira!”. Però és cert que ens eduquen diferent i que a les dones ens eduquen per estar callades i ser bones. I ens agrada jugar a futbol i ens agrada córrer i ens agrada cridar i ens agrada donar, no? Ens agrada exactament igual. Perquè és que som persones, és igual. L’ideal seria que nens i nenes s’eduquessin exactament de la mateixa manera. Per què? Perquè un nen pot plorar i jugar a futbol i una nena pot plorar i jugar a futbol. Al final ens costa molt i sobretot a les dones jo crec que ens va limitant i va construint una autoestima, com he dit, molt feble, perquè van construint com defectes el que en realitat són qualitats increïbles.

27:54

Al final, l’educació és l’única basa real d’erradicar la violència de gènere. Jo crec que hi ha dos grans pilars, que són l’educació, perquè la següent generació treballi i sigui d’una manera més igualitària, més justa. I el segon, la formació a professionals. Al final, el que et trobes és que ningú de cap facultat, ni de Dret, ni de Magisteri, ni de Psicologia, ni d’Educació, surten veritablement formats en matèria d’igualtat i violència de gènere. Llavors, aquí també anem coixos. Però per això crec que l’educació és la basa més important per erradicar la violència de gènere i no només la violència de gènere. Al final jo, com dic, el que faig és treballar moltíssim amb adolescents. Jo faig un taller de prevenció i detecció precoç de la violència de gènere que es diu “Això no és amor”, que actualment ha passat per uns 65.000 xavals a nivell nacional. I el que intento és despertar una mentalitat crítica, perquè el masclisme té dos grans bases per les quals costa tant treure’l d’aquesta societat. La primera és que és invisible, al final és cultural, és el que hi ha hagut sempre i si no ho focalitzes i ho ridiculitzes molt, no t’adones de com en són d’absurdes algunes coses que tenim totalment normalitzades. I la segona, que ho fa molt bé, és estereotipar-nos. És que ens educa a nois i noies tan diferent que no ens coneixem. Llavors l’estereotip funciona molt bé. Per això, en moltes ocasions, quan coneixes un noi la primera vegada dius: “Ai! És que és supersensible, afectuós i divertit. És diferent”. No? És com tots. El que passa és que tu tenies al teu cap el que és l’estereotip de noi.

29:28

És el primer que faig quan entro amb ells. El primer que faig és que jo els dono un paper continu. Separo a nois i noies. Bé, en realitat, no. Separo persones que els agradin els homes i persones que els agradin les dones. És la separació que faig i els dono un paper continu mida “pibón”, d’acord? Mida jo. I en això dibuixaran la seva persona ideal, la persona que els tornaria bojos i boges. I posaran cinc qualitats físiques que hagi de tenir obligatòriament i cinc qualitats de personalitat. Perquè la personalitat és important, perquè si no jo no em menjaria un torrat, d’acord? Llavors jo aposto aquí per la personalitat. I és brutal. 65.000 xavals, però és que sempre surt el mateix, sempre. O sigui, que les noies siguin rosses, que tinguin més pits, que dic: “Hòstia, amb dos no n’hi ha prou! En necessites tres o quatre?”. Bon cul, bons malucs, no? Divertida, fidel, submisa. Surt sempre. Però és que quan dibuixen a nois és sempre bru, ulls verds, tauleta de xocolata, cul. I després que sigui fort, amb somriure perfecte, amb pèl perfecte i que no sigui embafador. Que tingui el seu punt de pinxo, el seu punt de dolentot, el seu punt de… ja sabeu, no? I que sigui gelós. Que sigui gelós. Si no m’ha sortit en 400 dibuixos, no m’ha sortit en cap. I després de fer el dibuix surten i ho expliquen.

30:47

Llavors comença: “Doncs jo el vull gelós”. I dic: gelós? Per què el vols gelós? Per què? Per què hòstia el voleu gelós? A veure, explica-m’ho!”. I vaig dir: “Marina, relaxa’t, que ets una professional”. “Expliqueu-me lliurement per què el voleu gelós”. I la resposta va ser tal qual: “A veure, Marina, és que jo vull un paio que si vaig de llesta i de el braç d’un altre li piqui, perquè si no és que no li importo una merda”. I al final t’adones que està superinterioritzat, que jo tenia 15 anys i ell 20 i segueix molant, segueix molant que et recullin en cotxe de l’institut i segueix molant veure que li moles a un paio de 18 o de 20 tenint-ne 15 i què fàcil. Què fàcil! Jo l’única cosa que sabia de l’amor és doncs com vosaltres, no? Les pel·lícules que veieu, que és una mica el que faig al taller. Faig aquest despertar, aquesta mentalitat crítica en la publicitat, en les pel·lícules, en les cançons, en tot el que ens envolta, tot el que ens fa desitjar el que s’anomena l’amor romàntic que són els primers senyals de maltractament, que l’amor no s’assembla en res al que ens ensenyen.

31:45

Jo, per exemple, “Crepuscle”, no? Analitza el “Crepuscle”, no? El veus al fons de passadís, molt pàl·lid. Al noi molt de sol no li dona, ja t’ho dic. I vas i dius: “Tinc 15 anys i m’he enamorat de tu, en cinc minuts que t’he vist ja sé que ets el meu amor per sempre”. Llavors jo m’acosto a tu i et dic: “Hola, em dic Bella, t’he vist cinc minuts i jo ja sé que t’estimo molt, que t’estimo passi el que passi. Vols sortir amb mi?”. I llavors ell et diu: “No, fuig. Corre, que soc un vampir i et puc matar”. I tu contestes: “Tant em fa, si és que jo t’estimo”. És clar, és igual el que sigui. Tant és que sigui un vampir que et traurà els budells. Jo conec a una persona cinc minuts i em diu: “Soc un vampir i et puc matar” i em falten cames per córrer, ties! Doncs no, t’enamores. I t’enamores tant que fas: “Mossega’m. Mossega’m per sempre”. Que tens 15 anys! Que potser a l’any li fan olor els peus, ronca o és mig ximple i no us ve de gust seguir amb ell. I tu ja hi ets, vampira. Mala sort. Però és que així és tot. A “A tres metres sobre el cel”, com li agrada que li diguin? Hac, no? Hac. És així, jo poso Hac a la imatge als xavals i de sobte s’escolta: “Ai!”. Perquè Hac es diu Hugo, però li agrada que li diguin Hac. Noies, dir Hac és més llarg que dir Hugo, vull dir. Ja ens està dient… Jo em dic Marina, si us plau digue’m Marina del Carmen del Rosario, que m’agrada més.

33:14

Sí, perquè Hac sembla un pinxo que es comporta com un pinxo i et tracta com un pinxo, però creus que en el fons és només perquè ho ha passat supermalament en la infància i ha hagut de fer una cuirassa per protegir-se de la societat. Però quan s’enamori de tu, només de tu, acabarà sent dolç, afectuós, tendre i divertit. Ja! Una coseta. Així, com a bogeria. Si sembla un pinxo, es comporta com un pinxo i et tracta com un pinxo… Sorpresa, sorpresa, potser és un pinxo? Aquesta opció mai ens entra al catàleg, mai. Tots tenen traumes interns que curar de la infància. Que paguin a una psiquiatra! Que no, que en aquesta societat, jo crec que, de debò, crec fermament que s’hauria de fer una proposta perquè a les dones ens convalidessin Infermeria i Psicologia. Sí, nano! Que almenys treballis d’això! Per què, què? Perquè bàsicament és al que ens dediquem. Aneu fent tot aquest recorregut de com la societat ens educa, com ens eduquen. Quan jo dic masclisme, música, us ve al cap reggaeton. No cal! Si és que el reggaeton ho veiem, que només cal posar una hora de cançons. Quantes cançons cantades per dones que escoltem les dones són “prefereixo morir al teu costat que viure sense tu”, “tota sencera i teva, encara que la meva vida corri perill”, “per ser la teva dona, seria capaç de morir al teu llit”? Quantes? Totes, totes.

34:33

Al final, aquest amor que tot ho pot, en el qual al final passi el que passi… i si no, mors per amor, fa que desitgem i que idealitzem una cosa que en realitat no s’assembla en res al que és l’amor. I és una mica el que faig amb els xavals. Al final explico la meva història i els explico el preu que jo vaig pagar per educar-me en la societat que som i creure’m tots aquests missatges que l’amor era el que aquestes pel·lícules em pintaven i que aquest amor es pot convertir en un infern sense adonar-te’n.

35:04
Mariana. Hola, Marina. Em dic Mariana i m’encanten les pelis d’amor. Creus que és una cosa dolenta ser romàntic?

35:11

Depenent de què entenguem per romàntic. És cert que aquestes pel·lícules, “Cinquanta ombres d’en Grey”, la pel·lícula més vista de la història des de “Titanic” als cinemes. I anem a veure-ho nosaltres. Al final és cert que ens eduquen perquè ens agradin i ens agradi “A tres metres sobre el cel”, ens agradi “Crepuscle”, ens agradin “Cinquanta ombres d’en Grey” i ens encanti “La Sireneta” i “La Ventafocs” i “Blancaneus” quan som petits. Aquí el problema és que no importa tant, sempre que despertis una mentalitat crítica i sàpigues el preu que es pot pagar amb això i no ho interioritzis com a construcció a la teva personalitat. O sigui, jo ho sento, sento trencar-vos el mite, però jo he vist “Crepuscle”, he vist “A tres metres sobre el cel” i he vist “Cinquanta ombres d’en Grey”. Fins a les “alliberades”. Jo les he vist totes. És clar, però és cert que no té el mateix… A mi em va caure una mica el mite. La meva germana és bioquímica, va sortir la intel·ligent de la família. Jo soc la graciosa, perquè la maca també és ella. I jo un dia la vaig veure amb el llibre de “Cinquanta ombres d’en Grey” i vaig dir: “Tu no, si us plau, tu no”. És clar, però és que no té el mateix perill quan ho llegeixes amb 30 anys que quan ho llegeixes amb 15. Quan et vas construint i creus que això és l’amor. Ser romàntica… El problema és que el que coneixem com a amor romàntic, aquest “passi el que passi”, “l’amor tot ho supera, l’amor tot ho pot”, “l’amor val la pena”. Ostres! I per què val la pena i no l’alegria? Per què construeixen l’amor tan lligat al sofriment? “Qui et vol, et farà plorar”. Que és mentida! Que qui bé et vol et fa riure cada dia.

36:44

Però ens ensenyen que al final l’amor és patir. I aquest amor romàntic és el que crea la coartada a la violència de gènere, que crea que després… El perillós que té aquest amor romàntic és que després el maltractador utilitza tots aquests arguments perquè tu el perdonis. Per això perdonem. Jo considero que soc molt més dona maltractada pel que vaig perdonar que pel que em van fer. I perdones, perquè al final, si es tira una hora i mitja dient que ho sent, que és gelós i que no ho pot controlar, doncs té mig lògica i té una lògica macabra perquè en la societat la gelosia està lligada al fet que li importes tant que no es pot controlar. Perquè fins fa molt poc es justificaven uns assassinats amb atacs de gelosia. Llavors, és clar, això cala i el perill que té precisament és que el maltractador utilitzi tot aquest amor romàntic per justificar-ho. Per això és tan perillós, perquè això és tan important i al final jo crec moltíssim en l’amor. Estic enamorada i estimo moltíssim, però, és més, jo a allò, em nego a dir-ne amor, és que em sembla un insult a l’amor. Em sembla igual que un insult al gènere masculí. Jo no li dic home, li dic maltractador, el fico al sac de violador i pederasta. Home: el meu germà, el meu pare i la meva parella. No? I crec que és igual. L’amor és una cosa que treu la millor versió de tu mateixa, que et fa molt feliç, que és la persona amb la qual pots estar sempre i parlar sense filtre, sense xantatges, perquè al final la violència de gènere és una relació d’aquestes que vas de puntetes per evitar baralles.

38:06

Vas constantment intentant portar-te bé per no enfadar-lo i tot això al final és molt perillós perquè et fiquen en una espiral que comença com un amor romàntic meravellós. I els meus primers sis mesos van ser com una pel·lícula de Jennifer Aniston, de veritat. Em recollia tots els dies de l’institut, passeig per la platja, tots els matins: “Bon dia, princesa, com estàs? Passa un dia meravellós. Ets l’amor de la meva vida”. I ja em va conèixer un mes i sabia que era l’amor de la seva vida. Volia tenir set fills i ja… I llavors t’emboliques en aquesta pel·lícula que tu has vist i que vols ser la protagonista. I en realitat amb això li donem un blanc fàcil als maltractadors, per això crec que l’amor és meravellós i ser romàntica és meravellós, però construint un amor real i veritable i feliç, i que l’amor deixi de valer la pena ja d’una vegada. Al final tot aquest amor romàntic gira entorn a morir d’amor, al fet que les dones hem de morir d’amor i si estimem prou, hem de posar la nostra vida en joc. La diferència entre morir d’amor i que et matin per amor no és cap, estàs morta. Llavors crec que és important canviar una mica perquè ens està costant moltíssim la vida de moltíssimes dones i deslligar el patir i el morir d’amor. Crec que ja aquesta societat ha de bandejar-ho.

39:22
Dani. Hola, Marina. Em dic Dani i jo soc pare de dos nens. M’agradaria que em poguessis orientar sobre com puc educar o què puc fer perquè els meus fills en un futur no repeteixin aquestes actituds o aquests estereotips masclistes.

39:39
Marina Marroquí . Crec que és molt important centrar-nos en els nois. Al final portem massa anys centrant-nos en “no vagis sola”, “dona’m un toc quan arribis”, “no quedis amb algú que no coneixes”, no? Prevenint-te que et passi alguna cosa dolenta i no eduquem i ens centrem en que perquè una de cada tres dones sigui maltractada o violada, un de cada tres homes ha de maltractar o violar. I això és un missatge, a més, que ens explota el cervell quan ho diem així. I és molt important l’educació d’aquesta nova masculinitat, perquè el preu, com he dit abans, pel masclisme paguem un preu molt alt les dones, però paguen un preu molt alt els homes i jo ho noto moltíssim en l’adolescència. En l’adolescència, aquest masclisme que sempre parlem de princeses, però és que a ells se’ls exigeix ser un príncep, se’ls exigeix salvar, se’ls exigeix ser forts, valents, invencibles. I això en l’adolescència és un pes horrible. No pots plorar. No pots ser tu mateix.

40:37

La mateixa escena. Em posaré una mica… La mateixa escena. Noi i noia, d’acord? La noia, doncs pel que sigui, el paio que et mola passa de la teva punyetera cara, perquè us pot passar. No us preocupeu, m’ha passat fins i tot a mi. O sigui, pot passar. Què fem les noies? Entrem fent molt escàndol, d’acord? Perquè les teves amigues et segueixin al lavabo, és a dir, entres aquí. Llavors entren les teves amigues darrere, corrent, dient: “Tia, passa de la seva cara, no et mereix, no sap el que es perd”. Encara que sí que ho sàpiga, tant és. I tu surts dient “mare meva” i les teves amigues el miren amb cara d’assassina: “Tu has fet plorar la meva amiga, et castigaré amb el fuet de la indiferència”. No sé per què mirem així, però és així i tu surts nova. Però aquesta mateixa versió en noi. La noia que t’agrada passa de tu, passa de tu perquè pot passar. I entres al lavabo poc a poc, molt a poc a poc, sense que ningú se n’adoni. Els nois no entreu a plorar, entreu a mullar-vos la cara perquè no es vegin les llàgrimes i entren els vostres col·legues darrere. Bàsicament sol passar, no? El perdó en masculí jo l’he catalogat en dos. El primer és la “insulthòstia”, que és “Ah, marieta!”. Nyaca! Que dic, si ja està plorant, per què el pegues? No cal. I la segona és el consol “maximus” ja de: “amb les ties que hi ha, serà per peixos al mar”.

41:56

Pesa moltíssim haver de ser el fort, el valent, el mascle alfa. És una cuirassa que jo crec que no es mereixen. Als nois no els ensenyen a connectar amb les seves emocions. Hi ha una nova generació meravellosa, que és aquesta nova generació de les noves masculinitats que jo crec que han trobat aquesta nova masculinitat quan han hagut de ser pares. Quan han hagut de ser pares i han tingut els seus nadons en braços i no volien ser els pares que ells van tenir i no volien ser un pare que el que feia és baixar el diumenge al parc i no volia ser un pare que mai havia canviat un bolquer. Volia ser un pare que hi era, que connectés amb les seves emocions, que rigués i plorés amb la seva filla. I crec que és una feina molt important, que a les dones ens ha tocat construir-nos per poder enfrontar-nos a la societat, però als homes no us ha tocat construir-vos per connectar-vos amb vosaltres mateixos i crec que és una cosa que el masclisme té molt camí per fer. És cert que no pagueu el mateix preu. M’encanta una frase d'”El conte de la criada” que em sembla brutal, que és que els homes tenen por que es riguin d’ells i les dones tenim por que ens matin. Crec que és una mica així. No és la mateixa lliga, però sí que és cert que és molt important que els homes connectin simplement amb el que són, que descobreixin què són i no què espera la societat d’ells per al final aconseguir l’única finalitat que crec que tenim tots, que és ser bones persones.

Quote

"La millor venjança a un maltractador és ser feliç cada dia de la teva vida"

Marina Marroquí

43:11
Fran. Marina, he de confessar que m’has deixat preocupat i voldria saber com puc identificar si alguna de les meves filles passés per un moment d’abús i quins senyals jo hauria d’identificar.

43:25
Marina Marroquí. Al final fa mal, és una realitat que quan la veus de prop i sobretot els pares, quan comencen a tenir filles de 13, 14, 15, hi ha un pànic dins que fa mal moltíssim. Per això el més important és precisament el que has dit tu, els primers senyals. La família de seguida ho notarà. Ho notarà quan comença a vestir de forma diferent. Ja no va amb les seves amigues de sempre, les seves amigues ja no siguin el centre de tota l’atenció, canviï les seves aficions i les centri únicament en les d’ell. Al final és un amor que ho absorbeix tot i que té justificacions per deixar tota la seva vida de costat. Després es veuen coses molt més subtils, com que empitjora la relació entre vosaltres. Ja no teniu converses profundes i comença ja a donar-te evasives sobre com va la seva relació. Envia missatges curts. També es veu molt clar quan ell està davant, el mòbil no es pot tocar, però quan ell no hi és, ella està constantment pendent del mòbil. És més, li sona el mòbil i li fa un bot el cor i ha de contestar de seguida. Quan aquest ensurt, quan aquesta reacció física ja passa, és que precisament el seu cervell ja ha après que, si no contesta de seguida, hi haurà una conseqüència. Llavors, amb aquests senyals que semblen molt innocus, ja està ficada en una relació que és molt perillosa, perquè ja està havent-hi cabrejos i està havent-hi baralles per la conseqüència de no agafar el mòbil de seguida.

44:40

I en moltes ocasions, com a pares, us sentiu impotents perquè dieu: “És que us castigaré, és que m’enfadaré”. Però és que és igual, perquè la conseqüència que vosaltres feu serà molt menor que la que ell li doni. Llavors és molt important, sobretot senyals que, encara que semblin absurdes, s’utilitzen moltíssim, és que tu vas amb la teva filla a un centre comercial a comprar i de sobte es posa a parlar amb ell: “Que sí, que estic amb el meu pare al centre comercial, perquè m’ha obligat a venir, perquè jo no tenia ganes, però m’ha obligat a venir. Va, d’acord”. I de sobte et diu la teva filla: “ens fem una foto?” La teva filla no t’ha demanat una foto des que té cinc anys. Però en aquest moment han de justificar que està amb vosaltres, encara que el maltractador ho cregui. Però és que això va creant tota la base per després anar-ho anul·lant tot. Perquè aquesta mateixa noia després, cada vegada que pugi a casa seva i es posi el pijama, ha d’enviar una foto per assegurar-se que ja no sortirà de casa.

45:29

Al final són senyals que ja ens fan veure que està en una relació que és molt preocupant i que al final és una relació de maltractament. Que trenquen i tornen contínuament, que ell toca moltíssim el timbre quan el deixa i es trenca i et diu que la relació s’ha trencat, però ell està a la porta i toca el timbre i ella només plora i no vol parlar amb ningú. Al final t’adones que la teva filla no és feliç i que no és la mateixa. El problema és que se n’adoni ella. I aquest és el gran pas. Per això, en moltes ocasions el millor és que els pares acudeixin a professionals perquè els vagin donant pautes de com desvincular-la del maltractador com més aviat millor. Perquè un maltractador no és un violent ni algú que se’l veu, no és algú que se’l veu venir. És un manipulador, un xantatgista i un victimista professional. Llavors a manipulador i xantatgista no li guanyarà ningú. I si a vosaltres el que us demana el cos és: “Tu el deixes i et quedes a casa i no surts perquè no el veuràs més”, ell té una basa meravellosa per manipular que és: “Els teus pares no m’aguanten, és que no s’han esforçat ni a conèixer-me i ja m’allunyen de tu. És que no ens entenen”. I llavors més Romeu i Julieta se sentirà ella. Per això és molt important acudir a professionals per anar donant pautes de com separar-la el més aviat possible i que vegi que qui trenca la seva felicitat no sou vosaltres per no deixar-lo sortir, sinó que és ell, que no vol que sigui feliç.

46:45

Jo tinc aquest programa i quan les famílies venen, normalment, sempre acostumo a dir com a primera sessió el mateix. Sé que és més dolorós veure els toros des de la barrera. Jo sé que els meus pares van patir molt més del que vaig poder patir jo, perquè ja al final estava sota la seva manipulació i aquesta bena que és la síndrome de dona maltractada que justifica i que res fa tant de mal. Però ells no, ells ho van veure des de fora. Llavors jo sempre els dic el mateix. Aquí celebrarà festa sorpresa fins i tot la besàvia. Sí, perquè una cosa que no poden evitar els maltractadors, que és superior a les seves forces, és que han de fer malbé totes les ocasions especials, absolutament totes. Llavors, cada vegada que és el teu aniversari, Nit de Nadal, Cap d’Any, viatge de fi de curs, l’aniversari de la teva amiga… et muntarà un pollastre brutal perquè tu no hi vagis o hi vagis plorant. Llavors, què passa? Que si fem moltes ocasions especials en què ens divertim, en què ens ho passem bé en família, ell intentarà espatllar-ho i posem el focus en que és ell qui no et fa feliç. Possiblement no surti a la primera, però en comptes de sortir d’aquí a deu anys podrà aconseguir sortir dins d’un i li haurem estalviat moltíssim, moltíssim dolor i sobretot, donar-li suport i no condemnar. Jo recordo una frase quan vaig sortir. Sense la meva família no hagués sortit i ho tinc molt clar, però hi va haver dues frases que em van marcar moltíssim quan vaig aconseguir sortir i jo encara tenia tota la recuperació per davant, que era “mort el gos, morta la ràbia”. Això no és real. O sigui, després la vostra filla ha de construir-se i és un camí molt difícil. I la segona, una que em va dir el meu pare, que és “jo no t’he educat per a això”. Evitar aquests missatges, no? El “m’has decebut”.

48:13

Al final l’important… no, ella no necessita… Més ximple i més feble que ella no la farà sentir ningú. No necessiteu posar-vos en un sofà i dir “com ens ha passat això? Pobrets”. Quan surten de veritat? Quan saben el que és la felicitat, quan saben el que és divertir-se. Perquè et fiques en un miratge en el qual creus que l’amor, la felicitat i el riure és el que ells et pinten. I és mentida. Llavors és omplir l’agenda de coses superdivertides i superabsurdes, encara que sigui anar al zoo, anar-te’n de karts i després anar al cine. O hi ha vegades que jo passo, encara que soni molt poc professional, una llista d’acudits ximples i absurds als pares i ho fem sí, sí, sí. Jugarem al Trivial o jugarem al Party i et tocarà cantar i et tocarà dir acudits dolents perquè la teva filla necessita riure. I riure desestressa el cervell i riure és el que el maltractador impedeix. Llavors, en moltes ocasions és millor crear una estratègia amb professionals per treure-la el més aviat possible que imposar i tancar, que és el que al final el cos una mica et demana.

49:12
Alma. Hola Marina, em dic Alma i m’agradaria saber com podria ajudar a una amiga que està patint maltractament.

49:18
Marina Marroquí. És molt important. Al final et treuen els amics, et treu la família i et treu una amiga que mai es rendeix i que segueix estant aquí. És molt difícil perquè normalment quan aconsegueixes sortir del maltractament és una mica com sortir de la droga. Ningú surt a la primera, trenques i torna, trenques i tornes. I quan trenques la primera vegada que estàs supersegura que mai tornaràs amb aquesta persona perquè no suportaries mai de ningú que et digués “puta” o t’insultés, llavors ho ha fet i mai tornaràs, llavors truques les teves amigues tota convençuda i sortiu de festa i torneu a reunir-vos i torna a ser la mateixa. Però quan això passa cinc vegades i les teves amigues després et veuen amb aquesta cara de decepció de “com has pogut tornar?”. Perquè és que la família, els amics, ja ho toquen amb els dits. Ja aquesta vegada és la definitiva i tornes. La veritat és que cada vegada que trenques, tot i que tornis, estàs més a prop de la sortida. Però és molt important tenir aquesta persona i tenir aquesta amiga que després no jutgi, que sàpiga com n’és de difícil, perquè el problema quan la violència de gènere és ja… quan el maltractador es torna invencible, és quan ja no tens res, ningú a qui demanar ajuda, quan ja no truques ningú, quan ja no ho pots dir als teus pares perquè ja no aguanten moltes baralles, perquè no pots tornar a trucar a les teves amigues per dir “ho he tornat a trencar” o ” això no funciona” o “ja vull ser lliure”. La vergonya és brutal. No puc anar. Aquesta mirada d'”ens has decebut” pesa més que res al món.

50:43

Llavors és important que hi hagi amigues que sempre estiguin aquí, que li donin suport, que la facin divertir-se i intentar fer plans que només siguin de noies i no tingui tanta cabuda que ell vingui, com ara “he de comprar-me un sostenidor, acompanyeu-me al centre comercial”. Coses que dius, “per a què ha de venir ell, si vaig a comprar-me un sostenidor?”, no? Coses que encara que siguin bestieses, les treguin d’aquesta espiral de violència en què s’han ficat, les treguin d’aquest teatre que és tan perillós i les connectin altra vegada. Sobretot, que no estiguin soles, que sàpiguen que et tenen aquí, que ets una amiga que hi serà sempre i això és importantíssim, perquè a mi només me’n va quedar un. Només un de tots els que tenia, només un. Mai es va rendir i és molt important en la meva vida. I el millor per poder sortir, perquè sàpiga que sempre hi són, tant a amics com a familiars i a pares, és una mica construir una relació basada en les tres ces: compressió, comunicació i confiança. Que sempre pugui anar a explicar-vos, que sempre ho entendreu.
Perquè en moltes ocasions no ho expliques. Jo he trigat més de deu anys a poder explicar el que em va passar tal qual em va passar. Però vas llançant bengales, vas llançant bengales com si fossis una nàufraga, a veure si algú la troba. Jo recordo que la primera vegada que vaig parlar intentant demanar ajuda va ser amb la meva mare, però el que li vaig dir realment és que havíem discutit perquè jo volia veure “Love Actually” i ell volia veure una de “Rambo” o alguna d’aquestes, no ho recordo. I és clar, la seva resposta va ser: “Home, no siguis manaire. Pots veure un dia una i el següent veure’n una altra”. Jo no vaig dir les conseqüències del que havia estat aquesta bronca ni la pallissa que em vaig endur.Per això és molt important crear un entorn de confiança, de comprensió, perquè sempre pugui explicar-vos-ho i pugui confiar en vosaltres per explicar tot el que està vivint, perquè ningú s’asseu i explica exactament el que va passar. T’explicarà alguna cosa molt mínima per veure si pot confiar i l’entendràs, per llavors explicar-te al final l’infern en què està.

52:40
Cati. Hola, Marina. Soc la Cati, soc professora d’institut i m’agradaria que ens comentessis com podem orientar a l’escola per prevenir situacions de violència masclista i quin paper té l’escola i com podem donar suport des d’aquí.

53:00
Marina Marroquí. Els centres educatius tenen un paper fonamental en l’erradicació de la violència de gènere. El problema és que crec que com la societat no està preparada per superar i abordar realment la violència de gènere, s’està imposant a pares i professors un pes increïble per superar una cosa per a la qual ni tan sols esteu formats. O sigui, és que a la universitat no us formen per treballar i erradicar la violència de gènere, el “bullying”, les coaccions sexuals… Hi ha moltíssims problemes que jo em trobo amb adolescents que, al final, per a mi, té tot la mateixa base. O sigui, els problemes amb què em trobo, que són l’homofòbia, el racisme, el masclisme… tenen el mateix principi. Una persona es creu superior a una altra. És desequilibri de poder. Llavors, treballant en igualtat real, els grans problemes socials que tenim desapareixerien. El que passa és que això no ho pot aconseguir un professor que ha de donar matemàtiques, ha de donar la seva assignatura. Primer, no entenc com fins data d’avui no hi ha una assignatura que es digui Educació Social, Educació en Valors o com vulgueu. Però és important que a part, de manera transversal, hi hagi una assignatura. Ningú es qüestiona que l’Educació Física és imprescindible per a la salut dels nostres fills i filles, però ningú veu que l’educació en valors i construir una autoestima i conèixer els primers senyals de maltractament o de violència sexual són imprescindibles per construir-los en bones persones. Això sembla que no és tan important. És cert que jo, a part dels tallers, he escrit el llibre “Això no és amor”, que és precisament això. Jo soc educadora social. Encara no em deixen canviar la llei d’educació, però sí que puc construir el contingut que jo donaria a aquesta assignatura. I el llibre, exactament, és justament això. Va des de l’autoestima cap al “bullying”, la diversitat sexual, que pot portar tants dolors i tant patiment fins que trobes el teu camí i t’identifiques amb qui ets, o els xantatges sexuals o la violència de gènere.

54:46

Al final són els adolescents, els tractem com problemes d’adolescents, però estan havent d’afrontar i desenvolupar-se en una societat per a la qual la resta no estem preparats. Els adolescents consumen pornografia diàriament a partir dels deu anys. Fa mal. A més, una pornografia que no és com la de la generació dels pares que esteu aquí, que és la del butaner que truca a la porta i jo no tinc per pagar, que canviaven entre butaner, lampista, escombriaire. Anava canviant. No, els vídeos més vistos pels adolescents són els del pare que abusa de la seva filla mentre dorm o el del germà que viola la seva germana a la dutxa. Llavors ells estan construint la seva sexualitat en aquest principi, perquè nosaltres, als deu anys comencen a veure pornografia diàriament, als 13 comencen a mantenir les seves relacions sexuals i, amb sort, als 16 els diem com posar-se un preservatiu. Arribem tard i arribem malament.

55:35

La societat no està preparada per a la societat a la qual s’estan havent d’enfrontar aquests adolescents. Tenen grans reptes. També crec que tenen un potencial que no tenia cap de les generacions anteriors, un potencial de creativitat, de comunicació, de desenvolupament, que és bestial i s’estan solucionant els seus propis problemes, que és una cosa que no estem veient els adults. Ells estan creant eines per solucionar els problemes que nosaltres com a societat no sabem. El que és cert és que la violència sexual és un dels grans perills, perquè ells estan consumint aquesta pornografia i el sexe és una construcció social. O sigui, vull dir, el sexe és un ideal construït. Llavors, si ells veuen que el sexe és possessió, és tenir-la davant, és agafar del coll o és… no? Les barbaritats que es veuen en la pornografia violenta d’ara. Jo trobo que molts adolescents amb 16 anys tenen fins i tot disfuncions sexuals, és a dir, problemes de disfunció. Perquè quan s’han d’enfrontar a una relació amb emocions, amb sentiments, amb mirades i carícies, no saben. No saben, perquè el seu desig no s’ha construït en això. I després, és clar, elles també veuen aquesta pornografia i elles volen aprendre de sexe igual que ells. Llavors aprenen el paper que elles tenen en el sexe, que és de submisa, de callada i que valgui tot perquè és el que has de fer com a dona.

56:58

I això és un perill, perquè a mi m’han arribat a cridar de centres en què treballava, en què he hagut de desenvolupar tot aquest programa de violència sexual a part. A partir d’un centre que em va cridar dient que havien detectat que canviaven els favors acadèmics com “deixa’m els apunts” o “em copio un examen” per fel·lacions. Mai, en cap pel·lícula porno, està centrat el plaer femení. Elles són el mecanisme perquè ells arribin al plaer masculí. Llavors això és un perill, perquè em trobo dia a dia noies de tretze i catorze anys que em diuen: “Bé, encara que a mi no em vingui de gust molt, si veig que ell vol i està animat, doncs jo em quedo quieta i ja està, que passi aviat”. Que trist! Que trist és construir la teva sexualitat femenina a partir d’aquí, perquè a aquestes noies que diuen que passi aviat els passarà el mateix que em va passar a mi, que d’aquí a cinc, deu o quinze anys s’hauran d’enfrontar a el fet que t’han violat moltes vegades, que tu no volies fer-ho. El pitjor de tot és que en aquesta societat hem lluitat molt per fer justícia amb la Manada, però això… ha tingut molta resposta social, però ha calat en els adolescents d’una manera molt perillosa, que és que ja només et violen si cinc paios et fiquen en un portal. I hi ha moltíssimes altres violacions entre parelles o perquè has quedat amb ell per Tinder o perquè estaves en una discoteca i li has somrigut i has dit que sí als tres cubates que t’ha convidat, que ni tan sols ho identificaràs com a violació.

58:22

Llavors, crec que és molt important al final apropar-nos a l’educació que ells necessiten, sense prejudicis, sense estereotips o sense segons quins valors que els fa mal a l’ànima. Al final la societat en què viuen és això. Pots mirar cap a un altre costat i creure que la teva filla serà una santa fins als 18. Jo crec que els pares mai no poden parar. L’únic que poden fer és preparar i crec que el més important és preparar per enfrontar i per tenir eines per enfrontar-se a la societat en la que estan vivint i que hem construït tots.

Quote

"L'amor de veritat treu la millor versió de tu mateixa i et fa ser feliç cada dia"

Marina Marroquí

58:52
Manuel. Hola, Marina. Estic molt commogut. Volia preguntar-te si creus que els homes estem prou conscienciats o per dir-ho més col·loquial, si estem prou alerta per saber la classe de bestioles perilloses en què podem arribar a convertir-nos cada un, o els nostres amics o els nostres familiars.

59:16
Marina Marroquí. Jo crec que no. Jo crec que és la gran tasca pendent que teniu els homes, perquè el masclisme té la gran basa, que és el col·leguisme entre homes, aquesta pinya que feu. A nosaltres ens ensenyen a estar soles perquè totes són dolentes i tenim enveja i a vosaltres que tots sou una pinya i els homes estan allà, sempre colze a colze. Llavors, el problema és que el masclisme fa que sigui impossible identificar els maltractadors, perquè us eduquen perquè tingueu moltes coses en comú en les primeres etapes. Llavors, crec que és molt important fer aquesta consciència.
A mi m’encanta quan dono aquest taller, perquè el canvi en els nois és brutal. Quan al final diuen és que jo no vull ser el llop per al que m’estan educant. I és meravellós perquè el maltractador ens pot enganyar, perquè s’amaga i es camufla entre la resta d’homes, entre el masclisme. Llavors, si tots els homes es desprenguessin d’aquest masclisme absurd que ara estan intentant enaltir i que us agafeu a aquest masclisme i aquesta ràbia precisament per continuar amb això. Però si us aconseguiu desprendre d’aquest masclisme i veure que teniu les vostres fortaleses i les vostres debilitats, com tots els éssers humans, i, sobretot, saber el preu que pagueu pel masclisme i el preu que les dones paguem pel masclisme. Jo crec que és molt important, perquè així reconeixeríem un maltractador en dues cites, perquè no s’assemblaria en res al que nosaltres tenim com a home de veritat, o sigui, un home divertit, afectuós, sincer i sense aparentar ser el mascle ibèric espanyol.

1:00:43

Jo crec que és una tasca pendent, sobretot no només perquè vosaltres sigueu més feliços i construir-vos d’una manera millor, sinó per ajudar-nos a moltíssimes dones al fet que no identifiquem que això és un home de veritat. Perquè si alguna cosa em fa ràbia de tot, mira que em va dir barbaritats, insults, humiliacions… Mira, les tres últimes frases que em va dir quan ja ho vaig aconseguir, jo sabia que era l’última vegada, eren: “més ximple ets tu per haver-t’ho cregut cada vegada que he plorat”, “a veure així de grossa qui et vol ara” i “encara que sigui l’últim que faci en la meva vida, et mato”. I ell repetia constantment “és que jo soc un home de veritat”. O sigui, es posen aquesta etiqueta i es justifiquen d’aquesta manera. Jo crec que és hora que els homes de veritat donin un pas al front i diguin no, tu el que ets és un maltractador i un monstre que no sap i taca de control i de manipulació i de xantatge el que se suposa que ha de ser l’amor i tenir cura d’una altra persona i tenir una companya. Llavors, jo crec que és molt important perquè moltíssims homes ja estan donant aquest pas.

1:01:38
Laura. Per a aquestes persones que ja tenen inculcats estereotips, prejudicis o mentalitats masclistes, què és el que podem fer perquè canviïn una mica, per intentar que surtin d’aquí, que tinguin una mentalitat més oberta?

1:01:53
Marina Marroquí . És un problema d’educació. És cert que no tots els masclistes són maltractadors, però sí que tots els maltractadors són masclistes, que crec que és una cosa que… Al final tots som masclistes, tots, homes i dones. Estem educats en una societat masclista. I jo crec que el feminisme és aquest microscopi que va traient-te el masclisme poc a poc, però que és un procés vital. Crec que és un procés vital perquè encara se’ns colen coses. Educació, educació i educació. No hi ha una altra fórmula. Jo quan entro amb els xavals, quan vaig als vostres instituts i trobo mil xavals, tots teniu estereotips, tots teniu prejudicis. Tots en aquesta societat tenim interioritzat aquest masclisme. Educació i visibilitzar i formació són les úniques eines per poder trencar-los i, al final tornar a construir una societat millor. El feminisme per a mi va ser la meva taula salvavides, va ser la resposta a totes aquestes preguntes en les que em culpava un cop i un altre. El feminisme va ser per a mi la salvació. Va ser llegir i entendre que això els passa a moltes dones només pel fet de ser dones. I passa aquí i passa a tot arreu del món. Va ser el feminisme, va ser la convicció que no estic sola, que hi ha moltíssimes dones que lluiten perquè això no segueixi passant.

1:03:08

I crec que és importantíssim. A mi una resposta d’una noia que em va encantar, que tenia tretze anys. Vaig a donar el taller allà, s’aixeca superindignada quan acaba, era una de les últimes preguntes i diu: “El que no és just és que em vinguis a parlar de feminisme i em descobreixis això amb tretze anys. Ho havies de fer moltíssim abans!”. Llavors vaig riure i vaig dir: “Que bonic, que bonic!”. Perquè les generacions anteriors hem arribat al feminisme als vint, trenta, quaranta, quan ens han maltractat, violat, assetjat, desprestigiat a la feina, assetjat pel carrer, humiliat… I ha estat aquesta resposta, aquesta teoria que et diu per què et passa. Llavors, crec que és molt bonic que aquesta nova generació ja no es construeixi en el feminisme a força de cops i de pals, es construeixi com a part de la seva identitat. Jo crec que aquest és un potencial de dones impressionant. Un potencial de dones impressionants que ja estan fent coses impressionants i al final el masclisme… El meu pare era un masclista de l’època, vull dir, ell ha tingut tres fills, no ha canviat un bolquer i deia “iguala-me’l”. I recordo que ell em deia: “Marina, no et posis nerviosa, jo no soc masclista, jo soc còmode, m’agrada que em facin les coses”. Jo li deia que és molt còmode. És que si jo tingués una persona que em fregués, em netegés, que em fes el llit quan em llevo. Ostres, és que seria increïble. Però és que tot això ho hem fet les dones a costa de perdre la nostra vida. Quan el meu pare va morir fa molt poc i tothom deia: “però és que ha viscut molt”. El meu pare era com Homer Simpson, però en veritat. Tenia un equip de futbol, ha estat antiquari, ha viatjat… I jo recordo que en aquesta nit, la vegada mil… Que jo estimava el meu pare amb bogeria i és la persona més important de la meva vida, però la vegada mil que van dir això, vaig dir: “És veritat, mama. El pare ha tingut set vides a costa que tu no en tinguis cap”.

1:04:58

Perquè ella només ha treballat i ha lluitat. Per això invisibilitzar, al final el masclisme tindrà una reacció a aquest feminisme. Que totes les dones sortim al carrer amb moltíssims homes darrere, recolzant que no tenim per què patir això i que no hem de tenir por quan anem pel carrer i que hem de parlar i aixecar la veu i dir el que ens ha passat. Això és un perill… Perquè el maltractador gaudeix d’una impunitat brutal pel nostre silenci, perquè nosaltres callem. I jo sé que si en aquell moment m’hagués plantat i hagués dit: “és aquesta persona”, jo estaria morta. Llavors juguen amb aquest silenci que els dona una impunitat i un poder absolut. Si les dones trenquem aquest silenci, la societat s’esfondra, perquè el gran poder d’aquesta quarta onada feminista és la sororitat, que moltíssimes dones ens hem unit, hem aixecat la veu perquè el sofriment d’altres dones sigui una mica menys.

1:05:51

Hola, Marina. El meu nom és Virgínia i després de tot el que ens has explicat, que ens ha deixat, a mi personalment, molt impactada, m’agradaria saber quin ha estat el teu final feliç, com l’has construït.

1:06:01

Jo soc molt feliç. Em va costar molt desprendre’m d’aquest amor romàntic que ens eduquen i construir un amor de veritat, un amor que treu la millor versió de tu mateixa, que et fa ser feliç cada dia, que et fa somriure, que és aquesta mirada de companyonia i de complicitat que et fa saber que ets capaç de tot i que no solucionarà cap problema, però que hi serà per si caus, no? Encara que sigui… I soc molt feliç. Ara mateix tinc un nadó de sis mesos nascuda d’una relació que està plena d’amor, en què les úniques baralles que hi ha és per saber qui li fa més pessigolles o li dona més petons. I crec que és una cosa que agraeixo cada dia de la meva vida, que la meva mare tragués eines d’on no n’hi havia perquè no em quedés embarassada d’aquest maltractador que és, per desgràcia, una cosa que moltíssimes dones no poden evitar. I després són ells les grans víctimes de la violència de gènere, els fills. Llavors soc molt feliç de tenir una família com la que tinc i d’haver sortit i haver estat jo i poder mirar-me al mirall i dir, collons, què maca soc. Crec que el meu final feliç és com cada dia. Soc molt feliç perquè crec que al final aquest problema s’està fent visible, la societat està reaccionant, s’està exigint educació, s’està exigint formació i encara alarma molt perquè d’una cosa que estava invisible… Perquè us feu una idea, només tres de cada deu dones encara denuncien. Prop del 80% de la violència de gènere encara està amagada dins d’una casa. Llavors, anar visibilitzant que les denúncies vagin pujant, no és que hi hagi més violència de gènere, sinó que més dones es decideixen a donar la cara. Que hi hagi tanta violència de gènere en adolescents i tantes denúncies significa que ja no surten als trenta, que als setze l’identifiquen. Llavors jo soc molt optimista perquè crec que la societat està exigint una resposta, que l’educació aconseguirà donar aquestes eines i que això és el principi de la fi de la violència de gènere. Moltíssimes gràcies per venir a tots.