La pitjor derrota de la meva vida va ser no detectar un cas de violència

Jero García. Soc en Jero García. Per qui no em conegui per la televisió o per la boxa, doncs soc exboxador. La boxa m’ha donat tant que jo hauria de viure tres vides per poder-li agrair tot el que ha fet per mi. Si d’alguna cosa estic orgullós, és d’allò que m’abandera. Soc un petit aprenent d’entrenador de boxa, perquè és una cosa que sempre ha estat tatuada a la meva pell, des de ben petit, formar-me, aprendre. Jo no tinc estudis superiors, no vaig poder. Vaig ser pare aviat, i les meves responsabilitats no em van permetre, en cert moment, seguir amb els estudis. Però jo he trepitjat una universitat com a professor, però no com a alumne. I aquesta voracitat que he tingut sempre per formar-me, per aprendre… Encara recordo la meva primera feina. Jo tenia una furgoneta, i sempre estava envoltada de llibres. De fet, quan hi havia d’entrar algun amic meu, els havia d’apartar. Al principi, eren llibres d’Stephen King, després de Dean R. Koontz. Sempre m’ha agradat la ciència ficció, però després han estat sempre coses que m’aportessin, que m’aportessin i que m’enriquissin. Perquè sempre ha estat una part fonamental voler aprendre i formar-me, perquè aquesta formació, independentment del que sigui, m’ha donat la possibilitat de veure unes determinades oportunitats. La meva vida sempre, com posa aquí, està forjada a força de cops, però no cops perquè hagi estat en un ring i hagi pujat a aquesta tarima brava més de 70 cops, sinó perquè m’he emportat molts cops a la vida.
La meva vida, com la de molts, no és fàcil. Però no perquè sigui la meva, sinó perquè, senyors, la nostra existència no és fàcil. És a dir, nosaltres no podem pensar que ens deixem portar, ens deixem portar, ens deixem portar, ja que, si et deixes portar, aniràs a la desídia. Nosaltres hem d’estar sempre preparats, sempre. Com diem a la boxa, en guàrdia. Perquè, fixeu-vos què us dic, de les cinc emocions més importants que té l’ésser humà, alegria, tristesa, ira, por, fàstic, quatre són de connotació negativa. Què vol dir? Que tu, per estar alegre, has de treballar quatre cops més que per estar trist o enutjat. Per això hem de ser molt, molt generosos, i això és el que he fet jo des de petit.

Jo vaig néixer al Carabanchel dels 80. Aquest Carabanchel baix dels 80 era un dels mercats més importants de la droga d’aquest país. Hi havia un flagell infecte que s’anomenava heroïna, que va portar molts malalts i molts, molts morts a aquesta societat, sobretot a la joventut.
03:31 I em va tocar prendre unes determinades decisions que no em tocaven. Jo vivia a 100 metres d’un camp de futbol, el camp del Tercio Terol. Nosaltres teníem uns 10 o 11 anys. Hi anàvem a jugar i molts cops hi havia els grans i ens donaven una clatellada dirigida i ens deien: “Marxeu al parc San Isidro perquè aquí no jugareu”. Aleshores, anàvem al nostre parc, posàvem les jupes, fèiem els pals i ens posàvem a jugar. En un moment determinat, un company meu es va tirar a terra, a la gespa no feia tant de mal, i cau a terra i s’aixeca queixant-se. “Jero, em fa mal, em fa mal, em fa mal”. I quan ell s’aixeca, té una xeringa utilitzada penjant de la seva cama. Tens 10 anys, tens 11 anys, no saps què fer. El vaig agafar pel braç, vam sortir corrent, vam creuar el camí alt de San Isidro i vam arribar a la casa socors, aquella casa socors que hi havia antigament, els anys 80, que eren una mena de casetes, on vam entrar, el metge l’agafa, em deixen en una petita sala, la típica sala amb taulells verds, un quadre amb una dona amb la Creu Roja dient-me… És a dir, durant dues hores dient-me: “Silenci”, i jo pensant que el meu pobre amic acabaria sent un pobre toxicòman. Dues hores més tard, surt el metge, diu que no passa res i pugem per General Ricardos un altre cop cap al barri, cap a la zona d’Urgel, i estàvem discutint una mica a veure si l’hi explicàvem al seu pare o no l’hi explicàvem. A la fi, jo dic que cal explicar-l’hi. Nosaltres pensant que el seu pare, pobre, pensaria que era toxicòman.

La ignorància és atrevida. Vam anar, l’hi vam explicar i, l’endemà, vam dir: “On anem a jugar? On anem a jugar?”. I vam dir: “Anem al mateix lloc i posem les mateixes porteries”. I abans de jugar, vam recórrer tota la gespa per treure’n totes les xeringues, perquè cap flagell infecte ens havia de robar el nostre Vicente Calderón. Allà vam jugar i aquella va ser la primera decisió que vaig prendre a la meva vida. No em tocava portar el meu col·lega a la casa de socors, no em tocava decidir que calia explicar-l’hi i no em tocava haver de netejar un presumpte camp de futbol perquè 10, 12 nens de 10 o 11 anys hi poguessin jugar. Però va tocar, ens vam emportar un cop, però ens vam aixecar. Aquesta derrota es va convertir en una decisió correcta. Jo mai vaig tornar a ser el mateix des d’aquell dia. I ens va tocar navegar en aquella dècada dels 80, i ens va tocar navegar. I jo ja començava a tenir problemes emocionals, desequilibris. I no sabia per què. Jo començava a ser molt impulsiu. A mi em picaven de mans i ballava flamenc. Això em va portar a tenir les expulsions més ràpides de tota la Regional. Jo jugava a futbol, abans de ser boxador, jugava a futbol. És a dir, a la fi, va ser tot una manta d’indisciplines per totes bandes a causa d’aquests desequilibris emocionals. No vaig saber mai què em passava. Vaig vorejar tot el que no havia de vorejar. Vaig conèixer les drogues, vaig conèixer la delinqüència. No n’estic orgullós. No n’estic orgullós. Però no sabia què em passava. I 30 anys més tard, en un estudi de “bullying” i medallistes olímpics, m’adono… Un neuròleg em diagnostica que soc TDH. Però, fa 40 anys, el TDH ni hi era ni se l’esperava. Però hi va haver una cosa que vaig trobar. Hi va haver una cosa que em va abraçar amb totes les seves forces. La boxa. Però hi va haver un altre moment molt important. El primer KO de la meva carrera. Sabeu quin va ser el primer KO de la meva carrera? Tots esteu veient un ring, oi? Esteu veient com em peguen. El primer KO de la meva carrera va ser una trucada de telèfon a un telèfon groc en un passadís del Carabanchel dels 80. Agafo el telèfon: “Digui? Qui és?”. “Hola, soc la Yoli”. Ah, la Yoli era la xicota que jo tenia aleshores. “Que m’he fet la prova d’embaràs, m’he fet el Predictor”. “I què ha passat? Quin color ha sortit?”. I ella em diu: “Rosa”. Imagineu el cop que em vaig emportar que li dic: “Molt rosa?”. Doncs molt rosa.

Nou mesos més tard, una nena de tres quilos i 250 grams, amb els ulls verds més bonics em va canviar la meva vida. Em va canviar la meva vida. Sabeu com? Perquè aleshores sí que vaig haver d’abraçar la responsabilitat. Sí que vaig haver de ser conseqüent amb el que era cuidar una personeta i una altra persona, que era la seva mare. I jo, que mai havia estat en una situació de posar-me seriós, de posar-me a reflexionar, em va tocar. Vaig abraçar amb molta força no només aquesta nena, sinó la responsabilitat, i aquesta responsabilitat em va portar a una cosa que mai havia estat en aquests 20 anys de vida. La motivació. Aquest primer KO de la meva carrera, aquest cop que m’emporto, aquest cop que m’emporto en aquell moment, prenc una decisió i m’aixeco. I gràcies a aquesta decisió, 10, bé, 13 anys després, estava fent un campionat d’Europa de boxa a Itàlia. Si la meva filla no hagués nascut, si la seva mare no m’hagués donat suport, mai, mai podria haver estat un boxador o un esportista d’elit. vaig anar a Itàlia i al meu campionat d’Europa. I jo, amb tota la il·lusió de la meva vida, jo, que volia haver sigut boxador des que tinc cinc anys en aquell pati de la plaça central del Pardo, on es veia boxa i el meu avi em portava agafat de la mà… I jo volia ser com aquells deus sense samarreta, i estava fent el meu campionat d’Europa. Sabeu què va passar en aquell combat? Que em van dir que havia perdut. El combat de la meva vida, tres mesos entrenant, 13 anys a rings, 15 fractures de nas i em roben el combat, me’l roben. El meu somni, el meu somni naufraga en aquell mar Adriàtic, en aquella riba italiana, naufraga.

Què faig? M’estiro els cabells? Em poso a plorar a la cantonada? M’aixeco. M’aixeco. Em quedo amb el fet que m’he sentit boxador i vaig fer una passa enrere. I em vaig dedicar a ser entrenador. Un altre cop, una altra decisió i una altra vegada em vaig haver d’aixecar. I em vaig aixecar. Però quan menys t’ho esperes, em trobo les violències a la meva cara. “Bullying”, violència de gènere, abusos sexuals. Em trobo tot això i dic: “I què faig?”. Jo m’adono que tinc la capacitat de transformar, a través del meu esport, tinc la capacitat de transformar les persones. Tinc la capacitat de poder prevenir tot això. I munto una fundació. Munto una fundació i em dedico a prevenir les violències. Munto una fundació, em dedico a prevenir-les i, de la nit al dia, aparec en un programa de televisió, i durant uns quants anys vaig ser el vostre germà gran. I, quan menys t’ho esperes, apareix un bitxo i es posa a les nostres vides, i jo, a punt d’obrir un gimnàs, amb tota la il·lusió del món. Amb tot el que havia guanyat a ‘Hermano mayor’, estava a punt d’obrir un gimnàs i me’l tanquen i ens posen a casa. Imagineu-me a mi amb dos bessons i amb els gimnasos tancats. I què fas? Doncs t’has d’aixecar. Perquè, senyors, nosaltres no som el cop, nosaltres som el que fem després. Perquè jo permetré que caigueu, us permetré que caigueu 40 milions de vegades, però el que mai permetré és que no us intenteu aixecar. Tenim un superpoder. Sabeu quin és? El poder de voler intentar-ho, i això és una actitud. Ara m’agradaria que em féssiu preguntes, si teniu incerteses o alguna cosa, i així em seguiu coneixent.

Silvia. Hola, Jero, soc la Silvia. Estic escoltant i he sentit molts cops els valors que té la boxa, la noblesa, etcètera. Però des de fora, el que es veu és gent pegant-se. A més, guanya qui pega més fort. Aleshores, com ens convenceries que no és un esport violent?

Jero García. Bé, a la fi, són interpretacions, Sílvia, a la fi, són interpretacions. Però, primer, aclarirem definicions. Contextualitzarem, que a la gent li agrada dir molt això. Violència. Violència ve de “violentia”, que és una paraula llatina que significa “forçar a algú”. A la boxa no forcem a ningú, per tant, violent no és. Agressiu? Per descomptat que és agressiu, no ens enganyarem, però és una agressivitat implícita, és una agressivitat reglada. La majoria dels esports són agressius explícits, no està reglat, és a dir, els penalitzen per cometre agressivitat. Nosaltres tenim l’agressivitat i és completament implícita. Parlem de boxa, però parlem només de la punta de la piràmide, de dos paios sense samarreta donant-se cops, entesos. Per començar, la definició de qui pega més fort no és real, perquè la boxa és el màxim exponent de pegar i que no et peguin, és a dir, guanya realment qui menys rep. Entesos?Que després hi ha altres circumstàncies afegides, que pugui guanyar abans del límit i més, però aquesta no és la finalitat, la finalitat a la boxa competitiva és pegar i que no et peguin, però parlem d’aquesta punta de la piràmide. Baixem. La boxa. Existeix una boxa educativa, existeix una boxa sense contacte, existeix una boxa desestressant, existeix una boxa femenina, existeix una boxa masculina, existeixen molts tipus de boxa. Què ens pot aportar la boxa? A mi m’aporta tres beneficis ben clars.

En primer lloc, fisiològic. Tu fas un esport, i és un esport que per molta gent és un dels esports més durs, però no durs perquè hi hagi contacte, no, t’estic parlant de la boxa sense contacte. És molt dur, però et sents fort. Ja té aquesta recompensa fisiològica que va connectada directament amb la psicològica, perquè al sentir-te fort, et sents fort mentalment. Però, a més d’aquesta psicològica, té la recompensa a dins química, perquè tu, fent boxa, segregues tots els neurotransmissors i hormones de la recompensa, serotonina, endorfines, dopamina, aquesta dopamina meravellosa que ens ajuda a regular aquest equilibri emocional. I el tercer benefici, el que més m’ha ajudat a mi, el que més m’ha aportat i a la gent que tinc al voltant, els valors. Els valors. Jo dic que els cinc valors que m’ha donat la boxa són cinc superpoders. La constància, voluntat indestructible de fer alguna cosa o la seva manera de fer-la. A mi la constància m’ha donat la paciència, que com diuen alguns filòsofs, és la constància valerosa de no caure en el mal. I la perseverança, que és la fermesa en aquesta constància. Com no m’ha d’haver fet pacient la boxa? Si no hagués estat per la boxa, no hauria aprés a comptar fins a deu. Sacrifici, segon superpoder. Segons Viktor Frankl, la definició podria ser “patiment amb propòsit”, perquè el patiment amb propòsit, a vegades, deixa de ser patiment i s’anomena sacrifici. Tercer superpoder, motivació. Aquesta motivació la vaig agafar amb força gràcies a la meva filla, per això sempre dic que gràcies al primer KO de la meva carrera, que va ser el naixement de la meva filla, i la motivació que em va donar, em vaig poder dedicar al món de l’esport d’elit. Disciplina, quart superpoder. Jo, a la meva vida… Us he explicat una mica el TDH desencaixat, desequilibrat emocionalment. Disciplinat? Si a la setmana de la mili estava ja arrestat tota la mili. Però va ser arribar a un gimnàs de boxa i un professor que em podia prohibir no fer l’esport que més volia i un rellotge que marca tres minuts de feina i un de descans em van insuflar més disciplina que tot l’exèrcit de terra espanyol. I l’últim, el més bonic, la pertinença de grup. Perquè sempre, sempre, en aquest esport, necessites algú que et doni una veu d’alè, que et faci una palmellada a l’esquena, que et digui que hi ha un assalt més i que mai llancis la tovallola. Els meus cinc superpoders: constància, sacrifici, disciplina, motivació i pertinença de grup. Com no he d’estimar el meu esport?

Elías. Hola, Jero, soc l’Elías. Hem vist que has ajudat molts joves a sortir de la violència. Quin consell ens podries donar per fer front als casos de violència a l’entorn escolar o al carrer?

Jero García. A veure, jo et diré com ho faig jo. És a dir, vull pensar que jo tinc un entorn esportiu, que és a través de l’esport, com intento, una mica, que aquests nois es reafirmin. Però quan parlem de violència, sempre ens quedem amb l’assetjat. Comencem parlant de l’assetjador. Tant se val quin tipus de violència, però ens traslladarem allà. Ens traslladarem a la porta del meu gimnàs. Una tarda, m’havia trucat un col·lega meu de tota la vida, del barri, de llei antiga. Jo era allà, a la porta del gimnàs, i apareix el meu col·lega: “Què dius, paio? Com estàs?”. Dic: “Mira, per aquí”. “Que et porto aquest”, tractant força malament el nen. Dic: “Què li passa?”. “Que l’han fet fora de l’escola”. “Que l’han fet fora de l’escola?”. “Sí, m’han dit que és un assetjador, que abusa de la resta”. Entesos. Li agafo el nen. No havia vist mai un nen més retret, un nen que no era capaç d’aixecar la vista, no era capaç d’articular paraula. Jo li dic: “Noi, entra”. Agafo el meu col·lega i li dic: “Parlem aquí, a part, perquè si el teu fill és així, és per la teva culpa, perquè ell només es deixa influir pel teu exemple. Tu, el nen, el tens completament atemorit. Aquest nen, a la fi, ha de reafirmar aquesta autoestima a través de l’agressivitat, que és l’únic que veu a casa teva”. El meu col·lega es queda blanc i vaig dir: “Ara deixa-me’l, que vingui cada dia”. I 10, 12 anys més tard, aquest nen ara mateix és funcionari, i és un dels que més m’ajuda, sobretot en el tema del “bullying”. Aquest nen estava abatut. Aquest nen estava enfonsat. Que no vull generalitzar, perquè les violències, cadascuna té el seu origen, però hem de venir apresos des de casa.

L’assetjador surt d’una casa i l’assetjat surt d’una casa. Aleshores, a la pregunta de “quins consells?”, jo sempre dic que no hi ha un consell millor que el que no es dona. Jo, primer, diria, com hem dit abans, que el primer parapet, les primeres eines i les primeres armes es donen des de casa, es donen des de casa. Per tant, aquestes forteses les hem de donar a casa, sobretot als nens que, en un moment determinat, poden arribar a ser febles. Hem de començar a establir unes determinades bases de no entrar en aquest joc. Nosaltres no podem entrar en el joc de: “Si a tu et peguen, tu pegues”, perquè foc amb foc és més foc. Hem d’entrar en el joc d’empatitzar, que un nen tracti la resta com a ell li agradaria que el tractessin. Hi ha hagut molts casos, nosaltres hem fet alguns exercicis i alguns tallers a escoles on a tu, encara que et tractin amb molt de fàstic, encara que et tractin amb molt d’odi, si tu tractes amb normalitat, amb simpatia, amb educació, transformaràs aquest odi i transformaràs aquest mal. I després, una cosa molt clara i que sempre alerto els pares. Cal explicar-los que els valents són ells, els valents són aquells que en un moment determinat no abracen el major còmplice de les violències. Sabeu quin és el major còmplice de les violències? El silenci. El silenci. I cal ensenyar als nens que quan veuen un comportament violent, ho han de dir, ho han de dir. I que, a vegades, evitar aquests comportaments violents, i en cert moment, notificar-los, és de valents, perquè potser no t’afecta a tu, però sí que afectarà molts companys. I, per tancar una mica la pregunta, jo crec que l’empoderament, l’empoderament es té des de casa. Nosaltres, els pares, estem obligats a donar-los aquestes eines, a construir aquestes forteses.

Gladis. Hola, Jero, soc la Gladis. Tu que has hagut de fer front als problemes de molts joves a la teva carrera, al gimnàs, a la televisió, al teu programa, quins són els problemes més greus als quals els nois, els joves, s’enfronten i què diries als pares que creuen que no té solució, que han llançat la tovallola?

Jero García. Bé, t’intentaré desentranyar les dues preguntes. En primer lloc, et vull dir que jo no soc políticament correcte, que quedi clar. Ja n’hi ha prou de tants bonismes, prou de callar, prou de tenir por de dir-los les coses. A la primera pregunta que què em sembla o quins problemes té la joventut, ho tinc clar. Tenim una joventut feble, tenim una joventut anestesiada, tenim una joventut sense eines, adormida, sense armes. No són les principals capacitats per enfrontar-te amb aquesta societat, perquè parlem d’una societat, l’actual, que és una societat molt, molt violenta. Tenim culturalment associada la violència per tots els porus de la pell d’aquesta societat. Crec que tenim la joventut molt, molt desarmada. A la pregunta de qui són els responsables d’aquesta feblesa, d’aquesta anestèsia, d’aquesta letargia que té la joventut, jo us pregunto: qui és el primer parapet dels joves, dels adolescents, dels nens? Qui ha de ser la primera guàrdia de “corps”? Qui els ha de donar eines? Qui ha de donar aquestes armes per aquesta batalla cruenta? Sí, us estic escoltant pensar. Nosaltres, els pares. Els responsables de tot això som els pares. Ja n’hi ha prou de bonismes, ja n’hi ha prou d’allò políticament correcte. Hem d’espavilar. Jo tinc la legitimitat de poder dir això, sabeu per què? Perquè he sigut pare als 20, he sigut pare als 30 i he sigut pare doblement, tinc bessons, als 40. I no només això em dona la legitimitat de poder, perquè jo he estat el pitjor pare del món. Sí, he estat el pitjor pare del món, perquè he sigut un pare adolescent, un pare sense coneixements, amb una nena que, gràcies a Déu, la seva mare li va insuflar molts valors. I, gràcies a la seva mare, ara mateix tinc una filla de 26 anys supereducada, perquè si hagués estat per mi… Sabeu que és una Pantera rosa? Una pasta rosa, ho sabeu?

Doncs jo anava a un supermercat a Alcobendas tots els caps de setmana. I tenia la fantàstica idea d’agafar el carro amb la meva nena, escapolir-nos de la mare i anàvem a aquell passadís on hi havia els Tigretons, els Ponis i, sobretot, les Panteres rosa, perquè m’agradaven molt i a la meva filla li agradaven molt. I sabeu què fèiem? Les obríem i ens les menjàvem. I així un cap de setmana, i un altre, i un altre, i la nena va créixer, i la nena va anar creixent i ho seguíem fent, fins que un dia, la meva filla, amb aquells ulls verds meravellosos que té, em va mirar i no em va dir res. Em va dir amb aquella mirada: “Què fas, pare?”. No hi ha una millor manera d’influir que l’exemple. Quin exemple li estava donant jo? Lògicament, si em poso així ara, imagineu-vos allà. Imagineu aquest moment allà. Com diuen, em van caure l’ànima als peus allà, en aquell passadís del supermercat. L’endemà, la vaig asseure, vaig asseure la seva mare i els vaig demanar perdó. Els vaig demanar perdó i, a partir d’aleshores, vaig decidir que havia de ser l’heroi de la meva filla. L’endemà, em vaig comprar 16 llibres d’educació, alguns d’ells de José Antonio Marina, que a vegades, quan faig ponències amb ell, l’hi explico i riu, i vaig començar a estudiar. Em vaig començar a formar. Tornem, un cop a la vida, un cop a la vida i veig l’oportunitat, a través de la formació, d’aixecar-me. És així. Vaig ser un mal pare, i per això em sento amb la legitimitat de poder dir-ho, perquè ara mateix, diguem-ne que amb aquest estudi sociològic que m’he fet jo, des d’aquell dia que em vaig trencar en aquell passadís, puc diferenciar dos tipus de pares. Hi ha pares que eduquen, que són generosos en l’esforç per educar, es formen, aprenen, són resilients amb tot. Després, hi ha els pares que malcrien, tal com feia jo. No hi ha una millor manera d’influir que l’exemple. Jo conec molta gent que diu: “Nen, no fumis”, amb el cigar a la boca, o et diuen: “Ep, que no beguis”, des de la porta del bar. El teu fill veu en tu el mirall. Tu ets el seu mirall, el que facis tu, farà ell.

Després hi ha els que no eduquen. Els que sí, són a casa potser molt de temps, però fan la seva, deixen el nen al seu albir o que l’eduqui l’àvia. O que l’eduqui la mainadera. Després, hi ha els absents, que ni hi són ni se’ls espera. “Tinc molta feina”. Qui vols que l’eduqui? I després, els que més m’agraden, els pares helicòpter, el pare que està sempre sobre el nen, el pare que està sempre protegint-lo, que no li passi res, que aquesta vida és molt dura, que no permet que el nen caigui. Però, home, deixa que el nen caigui, ajuda’l a aixecar-se i explica-li per què ha caigut, però no ho evitis, no el posis en una petita bombolla, perquè sabeu què estem fent amb això? Feblesa. Aleshores, senyors, hem de ser generosos amb l’esforç en la formació, perquè la vida no és fàcil. Ens hi hem de posar i seguir aprenent en la prevenció de violències i en tot, és important. En la formació hi ha la informació, i en la informació hi ha la solució.

Carmen. Hola, Jero. Tots aquests anys has ajudat molta gent. Voldries compartir algun cas en especial?

Jero García. La veritat és que he intentat ajudar molta gent durant més de 20 anys, tant al gimnàs com amb la fundació. Si jo em quedo amb algun cas especial, en són molts, en són molts, però em quedo sobretot amb… Jo rebo una trucada, rebo una trucada d’una educadora social que té un nen amb una autoestima molt baixa, gairebé amb depressió i que ha patit molt de “bullying” al llarg de molts anys a l’escola, però que no sap com tractar aquest tema. Dic jo: “I per què no sap tractar aquest tema? No passa res. Jo he treballat amb molts nens d’aquest tipus, tant assetjadors com assetjats”. I diu: “És discapacitat”. “Ah, és discapacitat, entesos. Però quina discapacitat té?”. Diu: “Paràlisi cerebral”. Ell té he hemiparèsia esquerra. Hemiparèsia esquerra és que la seva part esquerra no té gaire mobilitat. Me’l porta i, lògicament, doncs tant m’és, pertanys a la meva tribu i res més, ja està, ni més ni menys. Ell, quan entra, no és capaç de posar-se les benes. Ell no és capaç de posar-se els guants i, a poc a poc, comença a millorar la seva psicomotricitat, la seva coordinació, a poc a poc. El nen es diu Javi. Nosaltres li diem Javito. Un nen molt tocat, però que, gràcies a l’estima, no meva, sinó de la tribu, de tota aquesta gent que l’ha estat sempre emparant, saps quin és l’últim títol que ha aconseguit? El de monitor de boxa.

M’ajuda a fer les classes. Intentem sempre que sigui amb gent que pugui tenir una mica aquestes discapacitats. Bé, jo els anomeno “capacitats especials”. I, per mi, és un exemple, no només un exemple de boxa, sinó un exemple de vida, perquè el que ha aconseguit, ho ha aconseguit ell. Nosaltres li hem posat la mà i hem caminat al seu costat, però ha estat ell. I us explicaré una cosa que no he explicat ni a ell. Jo tinc un fill, ara té 19 anys, i va arribar un moment que no sabia què faria a la vida, i jo sabia que, a l’Iván, que és el meu fill, li feia falta una cosa així. Aleshores, vaig quedar amb en Javito i amb un altre noi que tinc jo, que es diu Lorenzo Albaladejo, que també té paràlisi cerebral, però que en Lorenzo és una història de superació amb potes. És un nen que neix mort, és un nen que amb cinc anys no és capaç d’aixecar-se, i 15 anys més tard està corrent a dues finals olímpiques a Londres.
Amb en Lorenzo pots boxar, pots girar cantonades, però en línia recta, corre els 100 metres en menys d’11 segons. I jo vaig quedar amb ells dos per menjar amb l’Iván. Vam menjar, ell els coneix del gimnàs, però no sap que, a l’hora de menjar, jo li he de tallar el menjar i donar-l’hi a la boca, a en Javi. Aquesta, possiblement, és la millor lliçó de vida que el meu fill ha tingut a la seva vida. Als deu dies, el meu fill sabia què faria a la vida. I aquests nens que, molts cops, molta gent, molta gent cruel, els mira d’una manera així, una mica lletja, no s’adonen que ells són capaços de transformar altres vides, perquè les seves històries són les nostres històries. Aquestes històries són les que els fan grans a ells i ens fan grans a nosaltres. I aquesta és una de les històries més boniques que m’han passat al gimnàs.

Javi. Hola, Jero, soc en Javi. És un plaer estar escoltant-te. Estàs prop dels 50 anys i segurament has viscut moltes experiències. Quines recordaries com les millors i les pitjors experiències? És a dir, els teus èxits i les teves derrotes al llarg de la vida fins al dia d’avui.

Jero García. Èxits, èxits, ara mateix, si ens posem… Èxits. Sent entrenador de boxa, havent tingut campionats del món, havent tingut el Campionat d’Europa, tots penseu que pot ser una cosa d’aquestes. I no és així. Sabeu quin és el meu veritable èxit? El meu veritable èxit és viure de la meva passió. Viure de la feina més meravellosa del món, que és ser entrenador de boxa. Aquest és el meu èxit, perquè el gaudeixo cada dia, perquè jo crec que l’èxit, la felicitat, es troba al camí, en aquesta senda meravellosa que fem per arribar a un objectiu. Per arribar a aquest objectiu i adonar-te que hi ha un altre objectiu més gran, però sempre gaudint del camí, i aquest és el meu veritable èxit. Si parlem de derrotes, moltes. Moltes. En primer lloc, vull deixar una cosa clara, perquè sempre em recordo d’unes determinades persones quan parlem de derrotes. A mi, durant molt de temps, se m’ha considerat com un heroi, que sortia a la tele i arribava a les cases i ho solucionava tot. “Aquest Jero és l’hòstia”. Fixa-t’hi, és un heroi amb capa. Els herois no són a la tele. Sabeu on són els herois? Als centres de retenció, a les cases d’acollida, a les cuines solidàries. Hi ha en Chema de Isidro cuinant amb tots els MENA, que els estan formant per donar menjar a les cues de la fam. Hi ha els psicòlegs de les presons, hi ha els funcionaris de les presons. Aquests sí que són herois que fan, també, de la seva feina la seva passió. Però ningú, ningú els aplaudeix ni els fa una palmellada a l’esquena. Aquests són els veritables herois.

I jo tinc moltíssimes derrotes, jo tinc dos nois que són a la presó. Me’n recordo cada dia, cada dia, perquè no he estat capaç, a l’hora de prendre la decisió, a l’hora d’inculcar-los uns determinats valors, que jo em sento responsable d’haver-los hagut d’associar, que no prenguessin la decisió correcta, s’equivoquessin i ara ho estiguin pagant. En certa manera, em sento jo responsable. Sí, sí, cadascú fa el que vol i és gran, però jo me’n sento responsable perquè ho necessito. També, una derrota és quan abracen la deslleialtat, quan molts boxejadors meus, frustrats, perquè l’esport frustra… L’esport frustra perquè hi ha victòries i derrotes, i quan algú, un competidor, està frustrat, intenta buscar culpables. I comencen les enveges, i és una cosa per la qual lluito constantment, que hi hagi hagut boxadors que els he tractat com a fills, com a fills, que després t’apunyalen per l’esquena. I em sento responsable d’això. Per què? Perquè no els he inculcat suficientment valors perquè no ho facin. Aleshores, segueixo treballant i segueixo treballant i segueixo treballant sobre això. I després, la major derrota que he tingut a la vida. Ja en fa uns anys. Fa uns anys, una nena jove apareix amb el seu entrenador, un col·lega meu, l’Omar. Apareix pel gimnàs i em diu que ell deixarà de fer classes i que la nena vol boxar.
Fa 15 anys, més de 15 anys, la boxa femenina es trobava al costat fosc, no, a l’obscurantisme es trobava. Bé, jo ja la coneixia, ja havia lluitat a “full contact”, l’havia vist als campionats, la nena ho feia molt bé i, sobretot, en tenia ganes. I dic: “Per descomptat, si ella té ganes i gana, doncs ho intentarem. Si ella vol, jo vull”. I va començar a entrenar, va començar a entrenar i va començar a entrenar de valent, de valent, de valent. Se la veia amb ganes, és igual, feia guants amb nois, amb noies. És a dir, valenta, valenta. I, de la nit al dia, li comença a canviar el caràcter. Comença a donar contestacions estranyes, comença a no mirar-me a la cara. Indicis d’ira. A vegades, fins i tot l’havia de controlar. Inclús en algun moment la vaig haver de subjectar, però no me’n vaig adonar.

No sabia què passava. Vam arribar un dia, fem una interclub. En aquella època no hi havia ni competició de boxa femenina, ens reuníem entre gimnasos. I, a la boxa, hi ha una cosa que és un ritual, que és la pesada. El dia abans ens pesem, anem allà. Lògicament, en una pesada femenina només poden entrar els entrenadors. Ella es desvesteix, es queda amb els “shorts” i veig que es tapa massa. M’estranya. Ni em mira, es pesa ràpidament, surt el pes, baixa, es comença a vestir. I ho veig. I dic: “Què és això?”. Tenia marques, tenia blaus. Dic: “Què és això?”. “No, res, de la boxa”. Dic: “No, això no és de la boxa. Què ha passat? Què ocorre? Què està passant?”. Ella es bloqueja i surt corrent, surto jo corrent darrere d’ella, la busco, no la trobo, vaig al seu barri. Passo per allà diversos dies amb el cotxe, a veure si la trobo. En aquella època, no hi havia gairebé ni mòbils. I no la localitzo. Passen els dies, passen els mesos… Passen els anys. Finalment, te n’oblides, estàs amb altres coses, estàs amb una altra història, hi ha més gent. Un any i mig més tard, més o menys, apareix per la porta del gimnàs amb una nena en braços i em diu que m’ha de donar una explicació. Li dic: “Bé, digues”. I m’explica que, durant l’últim any que va estar amb mi, va patir violència de gènere, la seva parella li pegava. I tot va acabar quan ella estava embarassada, amb un cop que li va trencar part de la cara i la va enviar a l’hospital, amb la por de perdre la nena. Aleshores, ella va prendre la decisió de deixar-ho, de fer una passa enrere i emprendre una altra vida. Quinze anys més tard, aquesta nena s’anomena Miriam Gutiérrez, és campiona del món, és campiona d’Europa, cinc cops campiona d’Espanya. I no només això, ella és regidora de la dona d’una de les poblacions més importants d’Espanya, que és Torrejón de Ardoz, i és la segona tinenta d’alcalde. El que ella va patir, ara està ajudant altres dones perquè no ho passin. Ostres, és una victòria, oi? Oi que sí? La pitjor derrota de la meva vida. No vaig ser capaç de detectar-ho. Durant un any, aquesta nena va estar patint cops i cops i cops, i jo no vaig ser capaç de detectar-ho. És el pitjor fracàs que he tingut a la meva vida. Però vaig caure, em vaig aixecar i vaig prometre que mai més em tornaria a passar, que mai més em tornaria a passar. L’endemà, em vaig començar a preparar en prevenció de les violències. Uns anys més tard, vaig muntar una fundació que es dedica a això. I el meu somni és que tothom sigui capaç de detectar qualsevol tipus de violència a qualsevol àmbit esportiu i educatiu, perquè, senyors, prevenir les violències no és una opció, és una missió.

Patricia. Hola, Jero. Jo, com a mare i mestra, m’agradaria saber quina és per tu la importància de l’educació.

Jero García. Em sembla que l’educació és el més important, és a dir, el més important a tots els nivells. A la vida, a la nostra existència, crec que no hi ha res més important, i quan parlo d’educació, parlo dels dos segments de l’educació. El conductual, és a dir, la gent ha de ser educada, jo soc al·lèrgic als malcriats. En soc al·lèrgic. És a dir, jo crec que és tan important saber dir “si us plau”, “gràcies” i, sobretot, una cosa, “perdó”. Jo crec que és una part fonamental i s’hauria de complir obligatòriament a totes les cases. És a dir, a les cases, perquè, encara que em repeteixi, ho segueixo dient: tot ve des de casa, tot ve des de casa. Això és importantíssim, independentment de com sigui l’estructura familiar. Aquí no entro, perquè les famílies no han d’estar juntes, però han d’estar bé. I després, la formació. Que important que és la formació! Jo sempre dic una cosa, que l’origen no marca la destinació, la marques tu amb el teu esforç, amb el teu sacrifici. Jo sempre vaig, quan parlo d’això, és clar, jo vaig al raval, jo vinc d’un raval. I avui soc aquí parlant amb vosaltres. Això m’ho ha regalat algú? No m’ho ha regalat ningú. He caigut molts cops, però molts cops m’he hagut d’aixecar i seguiré caient i em seguiré aixecant. I que, a la vida, m’han vingut moltes oportunitats, per descomptat, però si no hagués estat format, no les hauria vist, no les hauria vist. No podem pensar que asseguts en una butaca ens arribaran les oportunitats. Les oportunitats arriben quan tu estàs treballant i quan t’estàs formant. Que l’origen no marca la destinació, que la destinació la marques tu a força de treball, de sacrifici, de constància i de caure 40 milions de cops i d’aixecar-te uns altres 40 milions de cops. Em repeteixo. En la formació hi ha la informació, i en la informació hi ha la solució, i en aquesta solució hi ha la capacitat de transformació, així que sí, l’educació com a part fonamental a la nostra vida.

Juanjo. Hola, Jero, soc en Juanjo. I, bé, una mica com has dit, dels cops a la vida s’aprèn. Suposo que tu n’has rebut uns quants, ja. M’agradaria saber quin es el cop més dur que has tingut a la teva professió?

A veure, si hi ha alguna cosa que ha marcat la meva vida, són els cops, són els cops. No només perquè m’hagi dedicat a la boxa, sinó pels cops que m’ha donat la vida, perquè els cops més durs me’ls ha donat la vida, més que la boxa. Jo vaig néixer amb TDH, no sabia ni què era, desequilibris emocionals, aquestes impulsivitats que em van portar a llocs on no hi hauria de ser cap jove. Sent aquest jove desbocat, apareix la meva filla per posar-me al meu lloc, gràcies a Déu. Jo, si no hagués nascut la meva filla, no sé on seria. I m’ho vaig prendre, la seva mare i jo, com una missió de vida. Em dedico a la boxa professional durant 13 anys, durant 13 anys de la meva vida. Quinze fractures de nas, dos trencaments de mà, trencaments de fibres, incomptable, patint, sempre amb un propòsit, això és el sacrifici. I quan arribo al millor moment, en què faig tot el que havia d’haver fet, i quan ho tinc a les meves mans, quan ho tinc a les meves mans amb possibilitats de fer un Mundial, me’l prenen dels dits, me’l prenen dels dits. Un altre cop. Un altre cop. I m’aixeco i em dedico al meu rol d’entrenador. Començo com a entrenador, començo a guanyar títols, títols, títols. I quan crec que està tot bé, amb el meu negoci, tot bé, m’apareix una nena que li destrossen la vida i m’emporto un altre cop, m’emporto un altre cop. Em vaig aixecar i vaig muntar la meva fundació. Em dedico a la prevenció de les violències. Entro en un programa de televisió, guanyo diners, estalvio, munto un altre gimnàs, que jo dic que ja amb els meus dos gimnasos, els meus dos planetes posats en un garatge… L’he d’inaugurar el 26 de març i hi ha un bitxo que apareix en aquest món i ens tanquen, ens tanquen, amb els meus dos negocis tancats, els meus dos negocis tancats, jo amb el meu TDH, que m’enfilava per les parets. Feia un mes que havia mort el meu millor amic.

I un diumenge, jo estava assegut, la Paula estava dormint, els nens estaven dormint, i vaig notar que seien al meu costat. Era en David. Em va mirar i em va dir: “Jero, plora. Plora”. Un mes sencer plorant sota una manta. Aquesta no me l’esperava. Aquesta no me l’esperava. No havia plorat per ell i em va tocar plorar. Jo sabia el que m’estava passant, i això va ser el que em va salvar. Un mes més tard, em va trucar en Chema de Isidro, em va dir que feia falta menjar. Em va explicar què eren les cues de la fam i em vaig aixecar, em vaig aixecar. Em vaig posar a fer classes en línia, el que no havia fet a la meva vida, amb un ordinador al davant, i vaig començar a aconseguir diners. Per a què? Per comprar menjar per aquesta gent, i vaig tornar a ser jo. Em vaig aixecar, perquè en aquesta vida, nosaltres no som el cop, som el que fem després. Nosaltres no som l’hòstia, nosaltres som el que fem després de l’hòstia. Que caure està permès, el que no està permès és no aixecar-se. Perquè ningú ni res evita que puguem brillar. Perquè nosaltres som diamants i nosaltres hem de brillar. Encara que estigui molt fosc, encara que ens arribi poc el sol, nosaltres estem obligats a brillar, perquè nosaltres no som roques fosques del camí. No! A nosaltres cap vent ni cap pluja ens enfosquirà ni ens enterrarà. Nosaltres som aquí per brillar.
Per què? Perquè nosaltres tenim aquest gran superpoder. Tenim el poder de voler intentar-ho, i això és actitud. Actitud. Us estic escoltant pensar. Què voleu ser? Diamants o pedres? Què voleu ser? Diamants o pedres? No us sento.

Tots. Diamants!

Jero García. Voleu ser diamants? Però ja no ho podeu ser, i sabeu per què? Perquè ja ho sou.