Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

‘La Música de l’Reciclatge’, un projecte per a la inclusió i la sostenibilitat

Víctor Gil

‘La Música de l’Reciclatge’, un projecte per a la inclusió i la sostenibilitat

Víctor Gil

· Dir. Orquestra Música d'al Reciclatge

Llums tènues al plató. Mirades còmplices que apareixen de cop i volta, una barreja de sensacions que van des de la màgia fins a l'expectació. Comença a escoltar-se el ingràvid levitar dels violins, en perfecte equilibri amb el rugir d'uns llargs tubs que serveixen per protegir els cables de l'electricitat. A mesura que avança la melodia ens adonem que es tracta de la 'Simfonia del Nou Món' de Dvorak, però aquesta vegada sona d'una manera diferent, més especial que mai. Ressona a llaunes de metall, caixes de fusta, plàstics i galledes d'escombraries. Amb els cinc sentits a flor de pell, ens fem conscients que reciclar sona especialment bé per molts motius; el principal: el que per a uns són residus, per a altres són oportunitats plenes d'il·lusió i creativitat.

Es tracta de l'Orquestra de la Música de l'Reciclatge, una iniciativa social inspirada en l'Orquestra d'Instruments Reciclats de Cateura (Paraguai), que es va traslladar a Espanya el 2014 per oferir formació musical a nens amb situacions complicades i, alhora, educar en valors com la solidaritat, l'empatia, el treball en equip o la disciplina. Una orquestra que utilitza instruments reciclats per amarar-se de la fortalesa de les cançons populars universals, llançant un missatge motivador al voltant de la cura de l'entorn i a el valor de les segones oportunitats. "Nosaltres creiem que un nou món és possible, on el problema de les exclusions i de el reciclatge no siguin un problema. Els acompanyem en aquest descobriment, els fem sentir part d'un grup, que es respectin més i que lluitin pel que ells necessiten. Crec que aquesta és l'única i veritable fórmula d'integració, l'única que realment val la pena ", remarca Víctor Gil, director de l'orquestra.

L'Orquestra de la Música de l'Reciclatge recull el testimoni de tots aquells que se senten vius a través de la música, de les segones oportunitats, però sobretot de l'compromís i de la passió. Aquest compromís que ens acosta, ens eleva i ens porta a una societat més conscient i més justa: "Si no tens oportunitats, és difícil avançar, i crec que és el bonic d'aquest projecte, que la música, i en aquest cas el reciclatge , és una oportunitat que la gent acollirà i gaudirà, perquè la música i l'art és una part fonamental per al desenvolupament íntegre de l'ésser humà ".


Creant oportunitats

Víctor Gil

Llums tènues al plató. Mirades còmplices que apareixen de cop i volta, una barreja de sensacions que van des de la màgia fins a l'expectació. Comença a escoltar-se el ingràvid levitar dels violins, en perfecte equilibri amb el rugir d'uns llargs tubs que serveixen per protegir els cables de l'electricitat. A mesura que avança la melodia ens adonem que es tracta de la 'Simfonia del Nou Món' de Dvorak, però aquesta vegada sona d'una manera diferent, més especial que mai. Ressona a llaunes de metall, caixes de fusta, plàstics i galledes d'escombraries. Amb els cinc sentits a flor de pell, ens fem conscients que reciclar sona especialment bé per molts motius; el principal: el que per a uns són residus, per a altres són oportunitats plenes d'il·lusió i creativitat.

Es tracta de l'Orquestra de la Música de l'Reciclatge, una iniciativa social inspirada en l'Orquestra d'Instruments Reciclats de Cateura (Paraguai), que es va traslladar a Espanya el 2014 per oferir formació musical a nens amb situacions complicades i, alhora, educar en valors com la solidaritat, l'empatia, el treball en equip o la disciplina. Una orquestra que utilitza instruments reciclats per amarar-se de la fortalesa de les cançons populars universals, llançant un missatge motivador al voltant de la cura de l'entorn i a el valor de les segones oportunitats. "Nosaltres creiem que un nou món és possible, on el problema de les exclusions i de el reciclatge no siguin un problema. Els acompanyem en aquest descobriment, els fem sentir part d'un grup, que es respectin més i que lluitin pel que ells necessiten. Crec que aquesta és l'única i veritable fórmula d'integració, l'única que realment val la pena ", remarca Víctor Gil, director de l'orquestra.

L'Orquestra de la Música de l'Reciclatge recull el testimoni de tots aquells que se senten vius a través de la música, de les segones oportunitats, però sobretot de l'compromís i de la passió. Aquest compromís que ens acosta, ens eleva i ens porta a una societat més conscient i més justa: "Si no tens oportunitats, és difícil avançar, i crec que és el bonic d'aquest projecte, que la música, i en aquest cas el reciclatge , és una oportunitat que la gent acollirà i gaudirà, perquè la música i l'art és una part fonamental per al desenvolupament íntegre de l'ésser humà ".


Creant oportunitats

Transcripció

00:29
Víctor Gil . Hola. Hola a tothom. Som l’Orquestra de la Música del Reciclatge. Em dic Víctor Gil. Soc músic. Vaig estudiar guitarra quan era un nen. Després em vaig dedicar al violoncel. Vaig seguir estudiant música, i m’encanta treballar fent classes com un grup de persones que constituïm tot això, perquè això es fa amb l’esforç de tots i som un grup realment molt unit. Vostès diran: “Què té a veure la música i el reciclatge?”. Doncs a veure. El que acabem de tocar és “La Tarara”, una cançó tradicional, que tothom diu que és una cançó tradicional, però, d’on ve? És una cançó tradicional sefardita, dels antics jueus que vivien a Andalusia, que després la van agafar els andalusos i la van escoltar, adaptada juntament amb una altra cançó, que és “Tres fulletes, mare”, que ve del folklore castellà. Alguns diuen això, altres diuen que del folklore asturià.

01:35

L’important és que vam agafar això, de la mateixa manera que ho va agafar en el seu moment en Federico García Lorca i ho va gravar amb La Argentinita l’any 1931, “La Tarara”, i li va canviar la lletra. Va posar al dia aquesta música. Nosaltres vam fer exactament el mateix. És més, “La Tarara”… “La Tarara”, no l’altra, “La Tarara”, la tocàvem gairebé com un himne, va ser la primera cançó que van aprendre els nois. És molt senzilla. Té una escaleta cap amunt, una altra per baix, amb la qual cosa no és molt difícil de tocar, i la fem servir per començar. Al cap de tres mesos estàvem tocant això en públic per primera vegada. La part de “La Tarara”.

02:15

Per a ells representa una cosa molt important, però també hem posat un ritme per a això. Vull dir, l’hem posat al dia i en aquell moment l’ajuntàvem amb “Entre dues aigües”, una cançó d’en Paco de Lucía, que és una improvisació que ell fa un dia que s’asseu a tocar amb altres músics. Improvisa i recorda una cançó de Las Grecas que es deia “T’estic estimant bojament” i una altra cançó que havia compost ell, que es deia “Caram, carambeta”, i amb això va fer “Entre dues aigües”, la famosa “Entre dues aigües “.

02:49

Ara entenem per què la música i el reciclatge tenen tant a veure. Reciclar és tornar a col·locar en el cicle, tornar a circular alguna cosa. La música torna a circular cada cop que la toquem i cada cop que la col·loquem una altra vegada, però sempre amb una visió diferent. Per això la música i el reciclatge tenen tant a veure i per això som, entre altres coses, i entre el que ja està, es veu clarament, també en la música, som l’Orquestra del Reciclatge.

03:18
Óscar . Hola Víctor, em dic Óscar. Soc mestre d’educació primària, i volia saber com sorgeix i sobretot en què consisteix aquest projecte de la Música del Reciclatge.

03:29
Víctor Gil . Aquest projecte és una aposta gairebé personal. De… Ve per dues bandes. Van rebre… Ecoembes, una organització que es dedica al reciclatge dels residus, organitza un esdeveniment i convida l’Orquestra de Cateura, una orquestra que toca amb instruments reciclats. Aquesta orquestra neix a l’abocador d’Asunción. Asunción és la capital del Paraguai. S’adonen que allà la gent viu al costat de les escombraries, realment amb un contacte directe amb les escombraries, i s’adonen també de la importància que té la música per a l’acostament a una altra realitat. I comencen a ensenyar-los música, però no tenien instruments, i llavors amb coses de les escombraries, amb safates usades, amb llaunes, comencen a construir instruments. La frase meravellosa d’en Favio Chávez, l’impulsor de tota aquesta idea, ha estat: “El món ens dona escombraries i nosaltres li tornem música”. És una frase amb moltíssima força.

04:36

I va començar a treballar amb tota la gent que vivia al costat de l’abocador. Van fer una gira, van venir aquí. Ecoembes, és clar, quan veu això, el posa en un esdeveniment nadalenc. Convida Sa Majestat, la reina Sofía. I quan ella ho veu, diu: “Però, per què això no es pot fer aquí també?”. Es crea un patronat de gent realment molt important que té a veure amb la inclusió social, amb la música… Ens truquen i ens diuen que s’ha de començar a posar en marxa un projecte així aquí, unint la inclusió social, és a dir, dirigint-nos a gent que normalment… a nois que normalment no tenen un contacte tan directe amb aquesta realitat que anomenem “l’ensenyament de la música reglada” o aquest tipus de coses que es manegen, no? No és tan fàcil, encara que sembli mentida, estudiar música. Ja ho veurem, per un munt de coses, però l’important és que això no és tan fàcil, i llavors, bé, es comença amb aquest projecte.

05:41

Comencem el setembre del 2014. I ja portem cinc anys i aquest és el sisè curs. En aquest moment portem 115 nens. El que passa és que aquí hi ha una petita mostra, perquè molts d’ells sí que són els que més temps porten amb nosaltres, són els que millor estan treballant amb nosaltres, i n’hi ha que estan… que no han pogut venir avui, però normalment ens manegem amb una orquestra molt especial, una orquestra que utilitza els instruments reciclats gairebé com un testimoni del que el reciclatge vol dir juntament amb la música. El que acabem d’explicar. I el projecte se segueix desenvolupant. Va començar en el Col·legi Públic Núñez de Arena de Vallecas i en la Residència Maternoinfantil Villa Paz de Pozuelo de Alarcón, amb nois amb diferents circumstàncies, molts d’ètnia gitana al Col·legi Núñez de Arena, i altres amb una circumstància personal diferent. I vam començar a fer classes allà. El projecte va anar creixent, i portem ja cinc anys i mig dedicats a aquest projecte, basant-nos en el tema de l’orquestra com a eix aglutinador d’un treball que, si volem que sigui d’inclusió, necessitem que cadascú sàpiga quin és el lloc.

07:04

Així que la inspiració és Cateura. L’obstinació és de l’organització Ecoembes i de la senyora Sofía i de tot un patronat que hi ha al voltant, i és un grup molt gran de professors. Jo només aquí, com que faig de director musical, soc el que estic posant la paraula, però aquí hi ha molta gent treballant al meu voltant.

Quote

"Nosaltres pensem en un nou món possible, on el problema de les exclusions i de el reciclatge no siguin un problema"

Víctor Gil

07:29
Alicia . Hola, Víctor. Em dic Alicia i m’apassiona la música. Em crida l’atenció que tots els instruments que teniu estan fets amb material reciclat i que a més els heu construït vosaltres. Pots explicar com ho feu?

07:44
Víctor Gil . Els instruments tenen diverses… Venen de diversos llocs. Vull dir… Hi ha coses que, com veieu, això és un patinet, que una vegada va ser patinet, va perdre les rodes, era a les escombraries i ara s’ha convertit en un baix. Però és clar, això, direu… direu que això no és reciclat, és clar que no. Això és d’un baix que estava trencat. Amb la qual cosa, com veieu, hi ha diverses coses. És… coses de rebuig que tornem a utilitzar, és a dir, reciclar material, reciclar coses que llencem. Aquesta idea d’usar i llençar constantment acaba sent un problema, no? Fem servir i llencem. Oblidem que això va a algun lloc. Amb la qual cosa, per què hem de llençar el cap d’aquest baix meravellós si s’havia trencat l’altra part? Ho podem aprofitar. Després tenim coses com uns tubs que veureu d’aquí poquet, que són… és l’aprofitament d’alguna cosa, és a dir, un contenidor colpejat d’una determinada manera… Aquests contenidors que veiem al carrer poden fer un ritme de bateria fenomenal. Amb la qual cosa hi ha l’aprofitament de material, el reciclatge de trossos que estan… que són de rebuig i la utilització d’altres materials.

09:02

És una idea de pensar que, en realitat, quan veus un violí Stradivarius, el que hi ha és un arbre molt ben tallat, unes tripes de xai, perquè les cordes ara són de metall, però abans eren de budells de xai en aquell temps. Tripes de xai per les cordes, crinera de cavall per als arcs, que se segueix utilitzant, la crinera dels cavalls per als arcs. Això que sembla una cinta, en realitat no és una cinta. Això t’ho explico per si alguna vegada no ho havies vist. Són petits pèls. Amb la qual cosa, l’instrument d’Stradivarius aquest no és més que un munt de coses utilitzades com a eina per construir alguna cosa millor o que ens poden servir per a alguna cosa millor. Crec que això és una de les tantes definicions, i crec que la més encertada, de cultura. La cultura és la transformació per aconseguir un fi més gran, i la intel·ligència de l’home ha aportat això.

10:07

Nosaltres tenim un mag personal que aporta això a la cultura, que és el nostre lutier Fernando Solar, que el veieu aquí tocant la percussió. És violinista, però és el nostre… el nostre lutier. Perquè aquests instruments, els nois aporten, aporten, pinten, suggereixen, fan coses, però en realitat… No us direm el contrari, això requereix molta, molta intel·ligència i saber com organitzar perquè això soni, i per això fa falta alguna cosa més que voluntat. Com sempre, la voluntat sola, sense coneixement, és una miqueta complicada de dur a terme. Ja ho veureu si seguiu estudiant. Llavors, en Fernando té una família, el seu pare és lutier, el seu avi és lutier, però que ho expliqui jo no té sentit. El millor és que ho expliqui en Fer, Fernando.

10:56
Fernando . Hola, bon dia. Soc en Fernando Solar, i com ha dit en Víctor, doncs soc lutier. Per als que no ho sàpiguen, lutier és el que construeix instruments. En aquest cas, jo soc de la família de les cordes. Construeixo sobretot instruments per a professional de violins, violes i violoncels. I pertanyo a una família. Com sempre he dit, he nascut i he viscut entre encenalls i vernissos perquè el meu avi va començar la nostra firma, la va continuar el meu pare, i després, doncs jo soc la tercera generació. Tercera generació en instruments, en luteria que diem “tradicional”, fins que fa uns anys se’m va creuar Ecoembes, per mitjà d’en Víctor i la Mercedes, i em van posar el repte de participar en aquest projecte i sortir-me una mica de l’àmbit dels encenalls i els vernissos que sempre he tingut a casa i apropar-me més a la galleda d’escombraries i als residus. I aquests instruments que reproduïm i que intentem buscar l’excel·lència sonora, doncs transformar-lo en els envasos, i del que llencem a les escombraries, doncs donar-li una oportunitat i transformar-lo en instruments musicals.

12:07

Em vaig posar a això, i bé, doncs això és una mica el resultat, el que veieu aquí. També hem anat creixent i canviant els instruments perquè l’exigència dels nois cada vegada ha anat millorant, i cada vegada han anat tocant millor, amb la qual cosa han necessitat instruments i, també, entre cometes, una miqueta de les escombraries millor, no?, perquè han de tocar obres, han d’agradar al públic i han de mostrar el seu resultat en això, no? I bé, sempre també explico una anècdota, perquè, bé, al final, en ésser la tercera generació, he tingut la sort, i això ho dic molt orgullós i dono les gràcies a això perquè he tingut una oportunitat molt gran. I va començar tot això amb el meu avi. Tenint vuit anys a Pravia, va veure algú tocar, i ell no pertanyia a res de la música. Els seus pares eren camperols. Va veure algú tocar i es va quedar tant corprès amb aquest so d’un violinista que va anar corrent, va buscar una foto en un llibre, i amb vuit anys, encara que no ens ho creguem, amb el que va agafar del que va poder va configurar un violí que és el primer violí de la nostra firma.

13:14

Quan vaig començar en aquest projecte, construint els primers instruments i veient aquest violí, que el vam trobar fa poc i el tenim aquí exposat al taller, m’he adonat que la vida moltes vegades és circular, no? Arriba un moment… I en veure aquest violí em vaig adonar que m’estava posant en aquest nen de vuit anys, que la vida m’havia regalat dues generacions i que jo tornava a ser aquell principi de la nostra firma on es va fer aquest violí. Ell ho va fer amb taulons d’una tauleta. Els cèrcols els va fer amb un tamís perquè és el que tenia, i m’adono que ara torno als seus inicis i em toca a mi regalar i donar a aquests nois el que a mi m’han regalat a la vida, que són dues generacions. I per això aquest projecte m’agrada, perquè al final és tornar també la sort que he tingut a la vida, que no tothom la té, i jo crec que a la vida s’avança amb oportunitats. No… Si no tens oportunitats, és difícil avançar, i crec que és el bonic d’aquest projecte, que la música, i en aquest cas el reciclatge, és una oportunitat que la gent l’acollirà o la gaudirà. I això és el que és aquest projecte. I bé, és una mica el que us volia explicar de la luteria.

14:42
Cristina. Hola, Víctor. Soc la Cristina. Jo tinc una pregunta: Com a músics i educadors, què creieu que aporta la música al desenvolupament d’aquests nens i a la seva educació?

14:54
Víctor Gil . Això ja està molt estudiat pels neuròlegs. Crec que moltíssim. Els neuròlegs, els psicòlegs, tothom està estudiant sobre els beneficis que té la música en els nens. És moltíssima. Crec que totes les arts. Especialment la música potencia altres coses, com ara la motricitat fina. Ajuda la memòria. Ajuda moltíssim en el pensament lògic. És una aportació, d’altra banda, a una sensibilitat, i és una obertura a la sensibilitat i a la creativitat que només poden donar les arts. Estem tots els dies esperant que els nens siguin creatius i després esperem que ens expliquin les coses segons com apareixen en els llibres, amb molt poc criteri independent. Necessitem de la creativitat. És fonamental la creativitat en l’educació.

15:46

D’altra banda, s’està posant molt de moda parlar de quins beneficis aporta la música a la resta d’assignatures, és a dir, de quina manera pot apuntalar l’ensenyament de les arts en el desenvolupament de les coses… No ho diem, però, així pel baixet, estem pensant en les coses que realment són importants. A mi m’encantaria pensar-ho a l’inrevés. Jo puc assegurar-vos que saber matemàtiques ajuda moltíssim per a la música, de veritat, moltíssim. Hi ha un munt de conceptes musicals que estan basats en matemàtiques, moltíssims. Des del concepte físic dels harmònics fins al desenvolupament de les escales. Tot té moltíssim a veure amb les matemàtiques, amb la qual cosa em plantejo per què no fer-ho a l’inrevés.

16:40

És una cosa molt curiosa. Quan parlem d’ensenyament, separem l’ensenyament general, de règim general, amb l’ensenyament de règim especial. L’ensenyament de règim especial no és obligatori, té a veure amb les arts. Les arts tenen poc a veure amb l’ensenyament general. Poso això entre cometes, perquè l’ensenyament general, per què té aquest nom? Per què en diem ensenyament general, quan en realitat no estem potenciant la persona en tot el que necessita ser desenvolupat i potenciat des de petits? La música és una part fonamental, però totes les arts són part fonamental d’un desenvolupament íntegre de l’ésser humà. Crec que l’educació s’equivoca molt en pensar només en l’ensenyament general separat de l’especial. És clar, quan li preguntes a la gent que es dedica a això, normalment el que ens diuen és: “Bé, a veure, és una forma com nosaltres ens entenem i parlem…”. I jo crec que és una explicació, és una explicació, però em sona més a excusa. Crec que l’ensenyament de les arts ha d’estar present en el dia a dia de tots. Treurem gent molt més preparada des de tot punt de vista si utilitzem les arts també com a ensenyament, com a cosa, com a vehicle per ensenyar.

18:12

Per a nosaltres, els nostres nois, per exemple, molts d’ells, no dic tots, i no els miro, però sí molts d’ells, han aconseguit millors qualificacions i han aconseguit millores en l’ensenyament general. En això que seguim anomenant ensenyament general, però per entendre’ns. Amb la qual cosa crec que l’ensenyament en arts és una cosa que la societat de cap manera ha de separar de la formació íntegra d’una persona. Estem pensant en continguts com si cada un d’aquests nois fossin petites llaunes o flascons on col·loquem coses. Hem de deixar-los realment créixer i formar-se en llibertat. I per això, l’ensenyament en arts és absolutament imprescindible.

19:05

És més, o vaig per… Una mica perquè quedi clar i no ho hagi de dir jo. El més lògic és que preguntem com ho viuen ells, perquè jo he parlat per ells i no em sembla just. Si realment crec en la llibertat i crec en donar-li la paraula als nois, doncs preguntem-los, per exemple, no sé… Tenim aquí dues generacions, entre cometes. Són xavals encara molt joves. La Cristina té 15 anys, l’Abraham és molt pe… Quina edat tens, Abraham?

19:34
Abraham . Deu.

19:35
Víctor Gil . Deu? Doncs bé. Llavors anem a preguntar. Jo els pregunto i que cada un m’expliqui. Cristina, per a tu què va suposar haver estat en l’orquestra, aprendre música? Explica’ls una mica.

19:49
Cristina . Hola. Doncs per a mi ha estat molt important perquè jo abans no havia vist un violí, no havia donat classes, no coneixia aquest estil de música, i crec que m’ha aportat moltes coses. I estar amb ells i pujar-me a un escenari, viatjar, crec que és molt bonic, molt especial, perquè jo abans no feia això. Jo em sento molt afortunada perquè he viscut i estic vivint i aprenent moltes coses. No ho sé, crec que és molt bonic i que els estimo molt.

19:42
Víctor Gil . Abraham, i a tu què… Per a tu què és la música? Explica-ho.

20:45
Abraham. Jo el mateix.

20:47
Víctor Gil . Però si pots dir alguna cosa més… Què sents quan fas música?

20:53
Abraham. Alegria.

20:54
Víctor Gil . Alegria. I t’agrada o què? I no vols dir res més del que et passa quan toques música? T’has tallat. Una miqueta? Gràcies, Abraham.

21:16

En toquem una altra?

21:17
Público . Sí, sí.

25:03
Víctor Gil . Aquesta és la nostra versió reciclada del tema del llarg de la “Simfonia núm 9” d’en Dvořák, la famosa “Simfonia del Nou Món”. Diuen que està mal traduït això, que en realitat quan la va escriure en Dvořák parlava de la simfonia des del Nou Món, no del Nou Món, sinó des del Nou Món. En Dvořák és un compositor txec que el contracten per dirigir un conservatori allà a finals del segle XIX, i es troba amb Nova York, amb tota aquesta cosa immensa, i des d’allà ell escriu aquesta música que té molts tocs de música d’allà, música americana.

25:46

És més, ell parla, quan es troba amb aquesta realitat, de la importància… de l’important que seria… Hi ha escrits, hi ha cartes d’ell, de l’important que seria que es donés suport a la música americana en el que ell anomenava les “negro melodies”, o sigui, les melodies de negres, que en aquell moment no estava malament dir-li “negre” al negre, sinó que era una cosa que a la persona de raça de color se li deia “negre “i no era ofensiu. Ara és tremendament ofensiu parlar d’aquesta forma, però ell ho deia d’una manera absolutament positiva. Deia que era molt important que la música es basés en això, sembla que hagués anticipat tot el fenomen del “jazz” amb molt de temps i que es prenguessin seriosament aquestes influències. No solament que la van prendre seriosament a Amèrica, sinó que després va influir en moltíssima música europea del segle XX. Si no, s’ha de mirar en Ravel, l’Stravinski i el mateix Shostakovich. Així que és una obra que per a nosaltres té un nom, que és “des del Nou Món”.

26:53

Nosaltres no podem parlar des del Nou Món. Nosaltres pensem en un nou món possible, on el problema de les exclusions i del reciclatge no siguin un problema. Per això vam pensar que era un tema que els podia motivar, i, d’altra banda, ens ha servit perquè els nois descobrissin una música a la qual no estan acostumats i que els agradi. És una melodia que els agrada, els agrada tocar-la, és bonica, és diferent, té altres colors, però escolten un altre tipus de música. A vegades el treball del pedagog és tornar a l’etimologia de la paraula del pedagog, és el que acompanya el nen. Per als grecs, pedagog era ni més ni menys que el que portava de la mà cap al lloc on l’havien de educar. Amb la qual cosa el pedagog és el que acompanya, i nosaltres hem d’acompanyar en aquest descobriment, és la nostra feina, acompanyar en el descobriment. Aquest és el treball real de les persones que els estem acompanyant a ells, també a descobrir un nou món.

27:56
Juana . Hola, Víctor, jo soc la Juana. Soc músic i educadora. Sé quina és la feina i l’esforç que hi ha darrere d’una orquestra. De fet, crec que gran part ho he après gràcies a vosaltres. M’agradaria que ens comentessis com funciona una orquestra, quins són els seus components i quina és la funció de director.

28:17
Víctor Gil. Passa que la paraula “orquestra” és com molt, molt àmplia. Al principi orquestra era el lloc. Orquestra, per als grecs, era el lloc on es dansava i era el lloc on se situaven els dansaires i els músics. Això era l’orquestra. I va seguir sent així fins molt entrada la història. Fins el segle XVII o XVIII. Se seguia parlant de l’orquestra com a lloc. L’orquestra va començar a anomenar-se a un grup de persones que s’ajunten per tocar. El que anomenem “orquestra simfònica” té com un desenvolupament amb les seves seccions de violins, de violoncels, de violes. La secció de cordes, una secció de percussió, una secció de vent metall i una altra de vent fusta. Aquesta és l’orquestra simfònica. Però en realitat “orquestra” se li diu a qualsevol grup que s’ajunti i que tingui més d’un, d’una sèrie de components. Però compte, perquè també la gent, quan va als pobles, diu: “Va venir l’orquestra a tocar”. I l’orquestra al final són set o vuit, i aquesta és l’orquestra. I per què no? És una agrupació de gent que es reuneix per tocar i que compleix cadascun la seva funció.

29:27

Jo recordo que m’havia explicat un contrabaixista amic, que el vaig conèixer quan vaig arribar aquí a Espanya, que era cubà, i m’explicava que en els anys 60, a principis dels anys 60, el senyor, bastant més gran que jo en aquell moment, fa 30 anys ja, m’explicava que, a principis dels anys 60, el govern havia manat a l’Orquestra Simfònica de l’Havana tocar per a la zona occidental. I estaven acostumats a les orquestres de ball, aquestes de poble, que anaven i eren, no sé, set, vuit, com a molt deu persones com a molt quan venia l’orquestra gran. I el que presentava era el de sempre, era el senyor que presentava totes les gales de les orquestres. I aquell dia, darrere de la cortina estava l’Orquestra Simfònica de l’Havana amb 70 persones. I llavors es va presentar. “Bé, amb vostès… avui gaudireu, gaudireu”. La mateixa manera que sempre explicava. Diu: “Amb vostès, l’Orquestra Simfònica de l’Havana”. Es gira, s’obre el teló, els veu a tots i diu: “Tremenda orquestrassa”. És clar, ell no imaginava que una orquestra podia tenir tanta gent, però en realitat el concepte d’orquestra és una mica aquest, és que cada un, a l’igual que la societat, cadascú compleixi amb el seu lloc i amb la seva comesa.

30:46

Ens admirem moltíssim del senyor que opera i salva vides operant un cor, però si no hi hagués el que neteja després el quiròfan, menudes infeccions agafaríem. Amb la qual cosa, si la societat no funciona fent cadascú la seva, malament anem. Jo recentment estava tocant el baix. Jo toco quatre notes en aquesta que acabem de tocar, però és la meva funció. És el que jo he de fer perquè aquesta música funcioni. Cada un ha de complir la seva. Això és el bo i l’ensenyament que ens dona l’orquestra. Cada un compleix la seva i el resultat és la suma de l’esforç, de la concentració i de la feina de tots. Per això és tan important la concentració, que cadascú faci el que ha de fer en el moment just que ho ha de fer. I el treball del director és tenir una gestió humana que permeti que tothom se senti còmode. Els bons directors… Sempre que parlo amb músics d’orquestra, recorden bé això, que hagin estat tractats bé, que se’ls hagi aportat alguna cosa i, fonamentalment, que cada un d’aquests petits egos que sempre tenim i que és molt difícil d’evitar, siguin gestionats de manera que tothom entengui quin és el seu lloc, el compleixi el millor possible, i aquest és el treball de director. En una orquestra simfònica també, evidentment, el director, i això ja és en pla més didàctic, el director ha de complir una altra funció, que és la de donar la seva interpretació al que està escrit.

32:38

Quan llegeixes “El Quixot”, suposadament, i si no es va equivocar el copista, és el que va escriure Cervantes paraula per paraula. Li podem donar una inflexió més amunt o més avall. Amb la música passa més o menys el mateix, però és molt difícil saber quan un compositor volia que això es toqués fort o més piano, o més ràpid o més lent. Com que les indicacions són gairebé sempre que tenen a veure amb detalls gairebé emocionals o sensacions, si no hi ha un director que tracti d’entendre i de tornar a interpretar això… Perquè el que té la música és així d’efímer. Arriba, es toca i cada vegada és nova. No sabem el que volia que sonés Mozart en el seu moment. Sabem el que nosaltres fem amb aquesta música avui.

33:22

No sabem com ho havia pensat en Dvořák. Segur que no amb uns tubs. Segur que no amb uns instruments així. Però també pensem que potser Mozart estava acostumat a un so d’instruments amb cordes de budell, que ara no n’hi ha. Amb la qual cosa, al final, la feina de director en una orquestra és tornar a interpretar, tornar a posar al dia el que algú va escriure fa molt de temps i conciliar tots aquests egos i posar d’acord tot un munt de gent. Veieu que jo ara estava fent això amb la mà, una mica perquè tots sentim el mateix pols. A vegades em miren, a vegades no, a vegades ho senten. No importa, és com: “Soc aquí i us ajudo, i entre tots tirem endavant”. És una feina. En realitat, els que tenen millor el nom de director d’orquestra són els americans que els anomenen… Tenen la paraula “director” en anglès, igual que s’escriu en castellà, però ells fan servir “conductor”, i al final és una mica això. És el que condueix, és el que porta el volant, però és molt important que tota la maquinària estigui ben greixada.

34:35
Patricia. Hola Víctor, em dic Patricia, soc estudiant de magisteri, i en la vostra orquestra, a més del gust per la música, transmeteu valors a tota la societat molt importants com són la sostenibilitat i el respecte pel medi ambient. Per què creieu que és important transmetre la cura del planeta i com ho feu?

34:55
Víctor Gil . Bé, gràcies per la pregunta, perquè és una pregunta força interessant, és molt interessant per a nosaltres. L’orquestra és gairebé com un petit testimoni. A vegades ens diuen: “Però, no es podria haver ensenyat la música amb instruments normals?”. Sí. Toquem amb instruments normals, però per què toquem amb aquests instruments? És gairebé una manera que alguna cosa es faci patent, que estigui molt clar això que en diem “la consciència del tema del reciclatge”. Però a veure, la consciència del reciclatge és la consciència de què, exactament? Per què hem de ser conscients que reciclar és bo o dolent o és alguna cosa? Potser la millor manera d’entendre-ho sigui la relació causa i efecte. Hi ha una causa que produeix una conseqüència, un efecte. Jo l’altre dia estava escoltant… A vegades m’agrada llegir coses curioses de la història. I la relació de l’home, de les nostres societats anteriors, amb la higiene, és una relació força complicada. Vull dir, la gent no veia en la higiene alguna cosa important. Expliquen que, per exemple, el rei Lluís XIII, el pare del Rei Sol, el van rentar quan va néixer, després el van rentar al cap d’un any, i el seu següent bany el va fer als set anys i el següent als 17. I això se sap perquè el seu metge de capçalera escrivia, portava un control molt clar de tot el que li feien.

36:38

És a dir… Sembla ser que, per exemple, els indis a Amèrica, quan van arribar els conqueridors, es van horroritzar de l’olor que portaven. Està bé que eren molts dies caminant, però no, sembla que a la gent tampoc li agradava molt el tema de banyar-se. Tenien una relació amb la higiene força complicada. Però això no era per res, sinó perquè ells estaven segurs… Perquè al principi deu haver tingut algun origen. Però la realitat és que hi va haver científics d’aquella època que deien que els humors malignes entraven pels porus, amb la qual cosa calia tenir-los tapats perquè aquests humors no penetressin en el cos. Aquesta gent no es banyava per una qüestió que creien que d’aquesta manera es protegien de les malalties. L’expectativa de vida, per exemple, en l’Edat Mitjana, hi ha algunes idees… Hi ha algunes coses que estan clares. A la Gran Bretanya, per exemple, era uns 30 anys, més o menys 30 anys. També hi havia molta mortalitat infantil pels mateixos temes.

37:44

A tots se’ns va posar un somriure quan vam veure que aquesta gent no es banyava. Ens quedàvem així com dient: “Mare meva, que marranets”. Sí. Però hi ha una cosa que és increïble, que és meravellosa. Aquesta gent creia que hi havia una causa que produïa un efecte i eren conseqüents amb això. Ells no sabien que la manca d’higiene els provocava malalties. Per tant, es comportaven d’una manera coherent. Ara mirem-nos nosaltres, mirem el que estem fent cada dia. Hi ha una illa de plàstic surant entre Califòrnia i Hawaii, gran com França, amb molts metres de profunditat. S’ajunten per les marees aquí, hi ha fotos. Ho hem vist. Ens diuen els científics que el peix que ens mengem té microplàstics i ens el mengem.

38:44

Però el més graciós de tot és que anem al supermercat a comprar dues pomes que ens les venen en una safata de plàstic embolicades en plàstic, dues pomes, i ens seguim comportant de la mateixa manera. Llavors la pregunta és… Aquesta gent de la qual nosaltres ens rèiem, o esbossem un somriure de dir “pobrets”, eren conseqüents, nosaltres no. Nosaltres sabem que aquestes causes del que fem produeixen unes conseqüències i no som capaços de revertir això, senzillament per la cultura d’usar i llençar, de no reciclar, que… Hi ha alguna cosa gairebé màgica en el nostre comportament, ho tirem en una bossa i creiem que això desapareix per art de màgia perquè ho fiquem en una bossa. Som bastant més ignorants en aquest sentit que aquesta gent que, almenys, era conseqüent, sabia quina era la causa i quin era l’efecte.

39:51

Per tant, creiem… I ara per això fem servir aquest tipus d’instruments, gairebé, humilment, com un petit testimoni que hi ha coses que necessiten d’una segona oportunitat. I aquesta segona oportunitat, o tercera o quarta, aquesta nova oportunitat, l’hem de donar a les coses per no estar amb aquesta cultura d’usar i llençar, l’hem de donar a les persones a les quals deixem de banda molt aviat, i exigim molt aviat, i si no donen una sèrie de coses les deixem de banda… Aquesta cultura de la nova oportunitat crec que és la que hem d’aprendre entre tots i ser conseqüent amb el que veiem. Res més.

40:42

Vinga. A tocar.

42:26

Aquesta cançó no… Res, és una rumbeta que vam compondre aquí per als nois perquè els agrada, perquè és una manera també, com és més o menys senzilla també, són d’aquelles cançons que fem servir perquè quan fem trobades més nombroses amb els més petits, amb els que estan començant, que la puguin tocar i que sentin que… Van veure que el ritme que fan els violins és com… no és massa difícil. Tatán, pa pa pa, que diem pa, pa, massapà. I és pa, pa, massapà, facilíssim. I llavors amb això els ensenyem als més petits per tocar amb nosaltres i volíem tocar-la aquí perquè és la nostra, i així l’anomenem. És una rumba que hem fet nosaltres per poder incorporar els més petits a tocar. Sempre busquem, ja veureu, després tindrem un desafiament molt més gran amb altres obres, però aquesta és com per passar-ho bé i perquè els més petits es puguin integrar.

43:29
Cristian . Hola Víctor, soc en Cristian, soc professor en un col·legi d’integració de nens amb dificultats motores. Sabem que vosaltres treballeu per la inclusió i la integració social de nens i nenes. Volia que ens expliquessis com porteu a terme aquest treball.

43:44
Víctor Gil . Bé, l’aposta és aquesta, no? L’aposta és ser una societat inclusiva. Si s’ha de treballar per la inclusió és perquè la societat per definició està excloent, i això… Ja comencem malament si s’ha de treballar per alguna cosa que hauria de ser absolutament normal, que sigui el que ha de passar. Vull dir, si estem en una societat inclusiva i ens considerem una societat inclusiva, no hauríem de treballar per la inclusió. La inclusió s’ha d’estar ja donant de manera natural. Però estem prenent un camí en el qual gairebé entrar a la societat és com entrar a un club privat. Això és així, molt exclusiu, on anar a jugar a golf amb l’enginyer no sé quant ens costi moltíssima pasta i sigui molta gent la que està preocupada per entrar en aquest club. Jo crec que la societat està sent cada vegada més exigent al respecte. I està deixant uns marges cada vegada més grans.

44:50

Escoltava que l’altre dia va sortir una notícia de la Unió Europea que parlava que a Europa hi ha 115 milions de persones en risc de pobresa. Jo recordo que fa dos anys o tres, al Teatro Real, vam anar a tocar amb els nois i amb l’Orquestra de Cateura. S’acosta la persona que estava fent de mestre de cerimònies, una actriu que estava llegint o estava explicant el que s’havia après, que era el guió, i va parlar de… “Vosaltres que treballeu amb infants en risc d’exclusió social”. En aquest moment, de reüll, jo vaig mirar molts dels nois que són aquí, que em van mirar com dient “I estan parlant de nosaltres? O sigui, nosaltres som els que estem en risc de què? Jo no m’he posat en risc de res. O sigui, exactament això va per mi? Per què exactament? A veure, expliquin-m’ho”.

45:59

Jo en aquell moment li vaig veure la cara i se’m va acudir pensar una cosa. Havíem estat assajant perquè els nois havien d’entrar pel pati de butaques. Havien d’entrar per un petit lloc així i situar-se en els seus seients. Havíem deixat… El muntatge havia deixat poc espai entre la cadira i la vora de l’escenari. Llavors vam decidir en l’assaig posar tot una miqueta més enllà. Jo el que li explicava era: quan vam veure el problema que hi havia nens en risc de caure de l’escenari, el que vam fer va ser mirar i moure-ho tot una miqueta més enllà, ajustar-nos una miqueta tots, i els nens ja no tenien risc de caure de l’escenari. No és molt difícil entendre la metàfora, i en l’últim dels casos, li deia jo, caldrà ampliar l’escenari. És a dir, quan veiem que hi ha un problema així, o estem prenent massa precaucions perquè hi hagi gent que es quedi fora de l’escenari, o l’ampliem o ens fem petits, o alguna cosa es deu haver de fer.

47:04

Nosaltres fem el que humilment es pot fer o poden fer músics i profes de música, que crec que és el més coherent, que cadascú faci el que pugui, és a dir, ensenyar música, donar armes. No sé quants d’ells seran músics, com ensenyem matemàtiques sense pensar quants d’ells sortiran enginyers. Ensenyem a escriure i a llegir sense pensar que tots seran novel·listes, amb la qual cosa ensenyem música, donem eines, els fem sentir part d’un grup, fem que prenguin poder sobre ells mateixos, que es respectin més i que lluitin pel que ells necessiten. Crec que és l’única i veritable fórmula d’integració, l’única que realment val la pena, sinó el que ens queda és seguir excloent. Però compte, perquè serem menys i no sé on estaré jo, m’estic posant d’aquesta banda, és gairebé… Això m’ho haurà d’explicar algun psicòleg, que m’expliqui per què em vaig posar d’aquest costat. Puc estar de l’altre demà mateix, amb la qual cosa hem de pensar una miqueta en el tema d’inclusió, exclusió i integració. Hem de ser una societat inclusiva i no hauríem de lluitar tant per ser-ho.

48:41
Miriam. Hola Víctor, soc la Miriam. Sovint escoltem que la música, bé, que l’art, i en concret en aquest cas la música, és una de les maneres que tenim els éssers humans d’expressar els nostres sentiments i les nostres emocions. Llavors, la meva pregunta és: com la música transmet aquests sentiments que tenim? I si ens podries posar algun exemple.

49:06
Víctor Gil . Mira, és un tema complicadíssim perquè, en realitat, encara no hi ha un acord molt clar de per què una sèrie de sons provoquen un seguit de sensacions i sentiments en la gent. Encara en això hi ha un munt de discussions de gent que en sap moltíssim, infinitament més que jo, i encara no s’han posat d’acord. Schopenhauer deia que la música tenia la facilitat de motivar emocions abstractes i pures, és a dir, no motivades per alguna cosa. Se’ns mor el gat i sentim tristesa. M’ha dit que sí la núvia i em poso content, el sol m’està donant i sento un plaer, això en una sèrie de sons per què ens provoca el mateix? Encara no s’han posat d’acord exactament per què, però que el provoca és segur. Com el provoca és la següent discussió. Si la música o l’art en si, però fonamentalment la música, és un llenguatge. Perquè si jo dic “taula”, tothom més o menys entén el que és una taula. Cadascú es farà la composició. La de casa, blanca, de fusta, de ferro… Però tots sabem, “taula”, però amb la música no és un llenguatge unívoc, és a dir, no té un sol significat.

50:43

Compte, però el pots interpretar com vulguis. Ara, el que sí és cert és que transmet una emoció directa, i gent de diferents cultures podem entendre la tristesa que ens pot donar una música japonesa i ens pot suscitar un seguit d’emocions. Això és el meravellós que té la música, però el meravellós que en general té l’art. És aquest moment de somni. Fa un temps vaig llegir un llibre que estava perdut, i el vaig tornar a recuperar fa poc perquè el vaig trobar en una llibreria de segona mà aquí a Madrid, i l’havia perdut allà a l’Argentina. Eren unes converses dels anys 70 entre en Jorge Luis Borges i l’Ernesto Sábato. I en una d’aquestes xerrades hi va haver una cosa que a mi em va cridar molt l’atenció. En Sábato diu en un determinat moment, explica que per allà pels anys 60, s’havien fet uns experiments de deixar la gent sense dormir, és a dir, els deixaven dormir fins a un punt en què entraven en un somni més profund i aquí li tallaven. Després de diversos dies, la gent que va ser sotmesa a aquest experiment va acabar perdent l’equilibri mental. Necessitava descansar. Havia perdut l’equilibri, i ell reflexiona, cosa que em va semblar absolutament profunda i molt bonica, ell diu: “Potser l’art compleixi això mateix en la nostra vida, aquest moment que si no el tenim, segurament perdríem l’equilibri”. La nostra vida es desenvolupa en una quantitat de coses, però necessitem d’aquest moment en què l’art ens arriba, ens emociona, ens toca per sentir una altra vegada aquest equilibri.

52:38

Si no, no té cap explicació que ho busquem. Per què ho busquem? Només com a entreteniment? Creure que l’art és entreteniment és un dels problemes immensos en els quals ens posa la societat de consum. Hem de pensar que l’art és una necessitat humana. Si no, no té sentit. No ho sé. Fa poc vaig anar al teatre, i veig al paio que estaria dalt de l’escenari, l’actor, el veig prenent-se una cervesa a la cantonada. Després aquest senyor puja a l’escenari i es presenta com el rei d’Anglaterra o l’avi que morirà en qualsevol moment, i després mor i després el veus una altra vegada prenent-se una altra cervesa després. I dius: “A veure, si jo sé que aquest senyor es diu X, el vaig veure prenent una canya a la cantonada, com em pot fer pensar…? Com em puc creure jo que aquest senyor és el rei d’Anglaterra?”.

53:35

Evidentment, perquè suspenc aquesta incredulitat i em deixo portar per aquest moment, potser perquè ho necessito tant, perquè l’art és tan important en la nostra vida, que creiem que és només entreteniment, però que ens dona aquest equilibri emocional que necessitem. La peça que farem ara potser sigui un exemple molt clar. Aquesta peça és el cancan d’Offenbach. Transmet moltíssima vivacitat, alegria. Per a algú que no hagi vist mai ballar la gent al Folies Bergère, com jo, s’imagina aquestes senyores a finals de segle XIX, movent les cames molt ràpid i ballant i posant-se molt alegres, senzillament perquè la música ens vol transmetre això, i pensem que no ens transmet alegria, però escolteu això que farem nosaltres i jutgeu vosaltres mateixos si això és alegre o provoca tristesa, plaer, una sensació de tranquil·litat o realment el que era, una cosa festiva, una dansa per passar-ho bé una nit a París al segle XIX. Per a vosaltres tocarem el cancan de Jacques Offenbach.

57:08
Virginia. Hola Víctor, soc la Virgínia. És un plaer escoltar-te i és un plaer escoltar-vos. Durant la conversa amb tu, parles de com els nens, a través de la música, del reciclatge, van aprenent, van aconseguint noves oportunitats. A mi m’agradaria saber quin aprenentatge ha suposat el fet d’estar tu al capdavant d’aquest projecte. Quin aprenentatge ha suposat per a tu?

57:37
Víctor Gil . Bé, crec que aquí parlar de mi és una mica… No sé, em fa una mica de tall perquè… Però crec que soc intèrpret de tots els profes que estan, algun que per motius personals ja no està més amb nosaltres, però que vam començar amb aquest projecte. Jo soc el director musical d’això, però està molt bé saber que darrere d’això, aquí, d’aquest costat, de la banda de la part didàctica, compromesos tots els dies amb el treball amb els nois, hi ha la Mercedes Gómez, que és la directora pedagògica del projecte. Hi ha professors. En Raúl Sánchez, la Bibiana Arranz, la Rocío de Mingo. Hi ha en Fernando, hi ha en Pedro Esparza, hi ha els voluntaris que venen amb nosaltres, alguna d’elles, com la Sílvia, que ve de la pròpia organització Ecoembes, que al seu torn toca el clarinet i ve amb nosaltres. Per a nosaltres és un orgull poder presentar un treball en el qual no sabíem com aniria succeint, què passaria amb el temps. Mai vam saber el que passaria. Vam pensar, per la nostra experiència, que seria d’una determinada manera, però a vegades les experiències són molt difícils de… Serveixen, serveixen per fer, per tenir un pòsit, per començar a edificar. Però és molt difícil saber què passarà amb tot el desenvolupament, si la cosa funcionarà.

59:14

Hi ha molts nois que han marxat perquè és molt difícil mantenir-se en un projecte com aquest, perquè la música és part d’ells i a ells els hem posat coses a la motxilla que algun dia trauran. A nosaltres ens ha transformat d’una manera absoluta, perquè donar classes d’una determinada manera i amb aquests nois s’aprèn més. Hem rebut més del que hem donat, i això, que sembla una frase, no ho és. I això ho puc assegurar. No hi ha res de cartró en el que dic, és absolutament clar. Hem rebut moltíssim més. Hem après a entendre, a comprendre… Hem desenvolupat alguna cosa. El que ho tenia molt desenvolupat, ho va desenvolupar, i els qui no ho teníem tan desenvolupat, hem desenvolupat una empatia important, perquè entendre les circumstàncies de cada un és molt difícil. Hem pogut trobar espais en què ens adonàvem de com la música ajudava.

01:00:17

La Mercedes sempre explica una història d’una noia que fa classes amb nosaltres, que arriba a les classes, es posa a tocar i plora. No plora per… Al contrari, li encanta. És absolutament apassionada per l’instrument, però plora. I tots els problemes que molts d’ells tenen ens els porten, i generem aquí el que ella també anomena l'”espai de l’oblit”. És un moment en què ens oblidem de tot el que passa, ens centrem en la música i això ens permet apropar-nos a un altre tipus d’emocions. Hem après el valor real que té la música per a tantes coses. Agraeixo moltíssim la pregunta perquè m’emociona moltíssim a mi poder-ho explicar, perquè és una cosa molt personal, però molt certa. Gràcies.

01:01:27
Virginia . T’he sentit a dir abans, quan interpretàveu una peça, que la música tenia color. Què significa exactament que la música té colors? Quin és el color de la música?

01:01:39
Víctor Gil . Hi ha un munt d’autors i d’artistes que tenen un problema que es diu sinestèsia. La sinestèsia en la literatura, si ho entenem a través de la literatura, segurament entendrem el que és. Hi ha una cançó d’en Serrat que diu “El teu nom em té gust a herba”. És estrany que un nom tingui gust, no? Com pot tenir gust? Llavors, “el teu nom té gust a herba” és una sinestèsia precisament perquè confon els sentits. Els sentits estan confosos. Un nom no té gust, s’escolta, però no té gust, s’escriu, però no té gust. Llavors, la sinestèsia és un fenomen també neurològic que han tingut molts artistes, que quan escolten sons, veuen colors, i està comprovat. En Kandinsky, per exemple… La pintura d’en Kandinsky és la descripció del que ell en colors escoltava.

01:02:39

En Rimbaud, per exemple, el poeta, tenia colors per a cadascuna de les vocals. Per això moltes vegades jugava amb això. En Messiaen, l’Olivier Messiaen, un compositor de segle XX, francès, escoltava… veia colors en la seva música i no podia… Li costava bastant entendre que la gent no veiés els mateixos colors quan ell feia una melodia o tenia una obra en la qual ell veia tots aquests colors. Des d’un punt de vista una miqueta menys neurològic o científic, per dir-ho d’alguna manera, els colors de la música són els que vols imaginar. Però fixeu-vos que la música sempre parla de colors. Parla de matisos, perquè com és tan difícil d’expressar amb paraules, la música, necessita d’aquestes metàfores que siguin visuals, sensorials… Per exemple, les indicacions que hi ha a la música d'”allegro”, per exemple, ho interpretes com que això és ràpid, però “allegro” és alegre, clarament. Està dient que és alegre, que la música és alegre, pot ser ràpida o no, però ha de ser alegre. El traduïm com “ràpid”, però és alegre. De la mateixa manera, els matisos i els colors. El color, en la música, fonamentalment el dona el timbre. I a què anomenem timbre? A que una mateixa nota, tocada en diferents instruments, sona diferent. És la mateixa freqüència d’ona. Si la toquem en un aparell que no té cap tipus de caixa de ressonància ni res, sonarà una cosa…

01:04:19

Més o menys així, però aquesta mateixa nota, quan la toca un instrument, per què diferenciem una nota igual a la flauta, a la trompeta, al violí o a la guitarra? Senzillament perquè tenen timbres diferents, el timbre el dona la freqüència d’ona i la quantitat d’harmònics que és capaç de moure. Evidentment, això fa que cada so que escoltem tingui una personalitat pròpia i un timbre determinat. Nosaltres sempre juguem amb això perquè… amb el color, quin és el color d’aquesta orquestra? El so d’un violoncel normal o d’un violí normal no és igual. Els materials són diferents, fan vibrar tots aquests harmònics de diferent manera, amb la qual cosa la nostra orquestra també té un color diferent, un matís diferent, un color diferent.

01:05:16

Nosaltres sonem a un color, el que vosaltres vulgueu que sigui, però aquest timbre és el nostre perquè té aquesta construcció. El poso com a exemple, fonamentalment, perquè entengueu que el color de la música normalment està associat a això, al tema del timbre i el timbre té una explicació absolutament física, però una altra que ens deixa jugar amb la imaginació, així que el que tocarem al final tindrà el color que vostès vulguin. Nosaltres ens ho imaginem verd, blau o del color que vulguem. Per a nosaltres és més verd que una altra cosa.

01:05:56
Coral . Hola Víctor, soc la Coral. Soc mestra en audició i llenguatge. I bé, sembla que cada època té la seva pròpia banda sonora, com poden ser en el Barroc o el Romanticisme, etcètera. Per a tu, què podríem aprendre dels diferents moments de la història de la humanitat escoltant la seva música?

01:06:19
Víctor Gil . Bé, és evident que els estils estan marcats pels períodes que després hem anomenat d’una determinada manera. És a dir, quan sempre entenguem que les realitats són bastant més un esdevenir que un lloc on puguem col·locar les coses. En la història hi va haver gent que componia de manera diferent i explicava diferents coses tot i ser contemporanis i fins i tot fent servir un estil que era l’usual en l’època. Crec que el fet de separar-ho ve després. És com quan parlem dels períodes històrics. Era l’Edat Moderna fins l’any 1789, i aquell dia què va passar? O sigui, d’un dia a l’altre va canviar tot? No, no va canviar. Els processos són molt més lents, es van donant d’una determinada manera molt més lenta, i la gent no se n’adona. Potser en aquest moment estiguem en una altra època i no ens n’hem adonat. I en quin moment aquest canvi va ser tan gran com per dir-li X, i que els de l’any 2500 anomenaran aquesta l’edat…. Ves a saber què.

01:07:31

A la música estan associats als estils tant arquitectònics com de pintura… I a la música s’han desenvolupat d’una determinada manera molt particular. És evident que escoltar Vivaldi i escoltar Mahler, per posar exemples molt bèsties i molt llunyans en el temps, qualsevol s’adona que hi ha coses diferents. Aquestes coses diferents tenen a veure amb un munt de condicionants, des de com es treballava l’harmonia, com s’establien les melodies… Però en el fons, el més important és que cada un dels artistes, i dels artistes que han passat a la història, han explicat coses que normalment són abstractes, però que són universals, ens van suscitant emocions i ens van explicant coses. Sempre hi ha hagut… Per exemple, en l’època del Romanticisme, hi va haver un moment en què es tractava d’explicar històries a través de la música. Això no era… No estava bé, no ho havien pensat tant els d’altres èpoques. Explicar una història a través de la música era bastant difícil.

01:08:48

Quan escoltem els quadres d’una exposició d’en Mussorgski, si no tenim una informació prèvia, pot ser un passeig al camp, pot ser qualsevol cosa que ens puguem imaginar, però si no tinguéssim la informació de a què es referia aquest senyor quan descrivia amb música certs quadres, seria molt difícil acostar-s’hi. Cada un va anar triant un idioma, un llenguatge, però tot té a veure amb l’estil de moda en el moment, amb les formes amb les que tothom estava component. I així apareixien els grans. Bach, Mozart, Beethoven. Anaven apareixent.

01:09:37

Nosaltres, per referir-nos i fer un exemple molt clar, explicarem una petita història perquè això és bastant… Aquesta música que farem és com molt gràfica, molt descriptiva. És la “Dansa ritual de foc”, del senyor Manuel de Falla. Està fet per a un ballet. El ballet explica la història d’una gitana enamorada d’un senyor que mor, però que era un senyor molt gelós i la tenia molt, molt subjugada. I el fantasma d’aquest antic amant caminava donant voltes sempre, però ella s’enamora d’un altre. Però no pot perquè el fantasma no li permet estimar. Ella, amb el seu nou amor, ballen aquesta dansa de foc per exorcitzar el fantasma i que la vida guanyi la mort. Al final els temes són els mateixos, perquè hi ha alguna cosa universal en què tots els que han passat per la música, per tots els artistes que ens han deixat llegat, sempre han deixat alguna cosa que al final ens expliquen alguna cosa universal.

01:11:11

Perquè aquest tipus de coses, de gelosia i de tot això i de subjugació de les dones, això ja no existeix. O sigui que això ja són coses del passat. Sí. Bé, anem a tocar per a vosaltres la “Dansa ritual de foc”.

01:15:37

Bé. Gràcies a tots els que heu estat aquí amb nosaltres. Gràcies per venir a veure’ns. Ha estat un plaer compartir aquesta estona amb vosaltres. La veritat que ho hem passat bé, hem tocat, hem gaudit de la música. I a manera de comiat, senzillament com un comentari final, explicaré una cosa que ens va passar a la Mercedes i a mi quan vam començar aquest projecte. I vam aprendre moltíssim. Vam anar a la Residència Maternoinfantil Villa Paz. Era el primer contacte que teníem amb la seva directora, la Sonia Hernando, i aquell dia li vam explicar el que faríem, quin era el projecte, les ganes que teníem de començar un projecte nou, i de presentar-li els instruments als nois i que vinguessin i que ens coneguessin. Ella ens va mostrar les instal·lacions, ens va dir: “Bé, això ho podeu fer aquí baix. Aquí tenim unes petites aules on els nois tenen activitats. Podem guardar els instruments aquí”. Va ser molt amable, però amb una distància perquè no sabia qui érem nosaltres dos, els que li veníem a explicar tota aquesta història.

01:16:57

Va estar parlant amb nosaltres, ens va rebre molt bé i, quan vam arribar al seu despatx després, ens va dir una cosa que no se’ns va esborrar mai més, ens va dir: “Només us vull dir una cosa. Si us plau, el dia que no vingueu pel que sigui, perquè no podeu, perquè hi ha un problema o us poseu malalts, aviseu-me. I nosaltres ho fem saber als nois. Si no aviseu un dia per algun problema, esperarem al següent, i si en el següent no hi sou, no permetrem que mai més entreu a aquest lloc perquè a tots aquests nois els han fallat moltes vegades, els han abandonat massa com per tornar a passar exactament pel mateix”. Ens ho va dir d’una manera que ens vam quedar els dos com dient: “Quina duresa!”. I d’altra banda vam dir: “Quina meravella! Què fantàstic el que ens acaba de dir, ens ha donat una lliçó absoluta de compromís”.

01:18:00

Si hi ha alguna cosa que pugui resumir tot el que té a veure aquí, o tot el que heu vist aquí, és el compromís. Compromís d’una organització, d’un patronat, d’una gent que està al voltant de nosaltres. Compromís primer i principal de tots aquests nois. Compromís dels profes. Però la paraula és compromís. La paraula és paciència, dedicació i compromís, que és l’únic que ens pot portar a assolir, a aconseguir, certs reptes. No és una qüestió de posar-se metes, perquè les metes desmotiven. Cal posar-se reptes, complir-los i anar a pel següent, i estem en aquest camí. Moltes gràcies a tots.