Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

La dona que va canviar la història de la marató per sempre

Kathrine Switzer

La dona que va canviar la història de la marató per sempre

Kathrine Switzer

· Atleta maratoniana

Hi ha una fotografia icònica en blanc i negre que forma part de la història de l'esport: una jove corre la marató de Boston de 1967 amb el dorsal 261. I de sobte és atacada per un dels organitzadors, que vol treure-la de la cursa per ser dona. Altres corredors, el seu entrenador i el seu nòvio defensen a empentes el seu dret a seguir corrent. I això és el que Kathrine Switzer va fer: acabar la carrera, per ella mateixa i per totes les dones que no van tenir l'oportunitat de fer-ho.

L'atleta va trencar un tabú en aquell marató de Boston de 1967 i des de llavors va dedicar la seva vida a fomentar la igualtat de gènere en l'esport i l'afició pel running a les escoles com a forma de donar poder als nens. El 1974 va guanyar la marató de Nova York i ha finalitzat altres 35 maratons, sent la pionera que va impulsar la inclusió d'aquesta modalitat en els Jocs Olímpics. Fundadora de l'organització 261 Fearless, que organitza curses i grups de running femenins, també és autora de llibres com 'Marathon Woman: Running the Race to Revolutionize Women' s Sports 'i '26 .2 Marathon Stories'. "Ara mateix, la unió de la marató, córrer i l'esport són exemples meravellosos de diversitat, inclusió, respecte i igualtat. Si podem fer-ho en una marató, per què no a tot el món? Tots correm junts i ens és igual el gènere, com ens és igual si corre un advocat o un lampista. Això fa caure una gran quantitat de barreres socials. L'esport consisteix a motivar i respectar els altres: aquesta és la lliçó que he après ", conclou.


Creant oportunitats

Kathrine Switzer

Hi ha una fotografia icònica en blanc i negre que forma part de la història de l'esport: una jove corre la marató de Boston de 1967 amb el dorsal 261. I de sobte és atacada per un dels organitzadors, que vol treure-la de la cursa per ser dona. Altres corredors, el seu entrenador i el seu nòvio defensen a empentes el seu dret a seguir corrent. I això és el que Kathrine Switzer va fer: acabar la carrera, per ella mateixa i per totes les dones que no van tenir l'oportunitat de fer-ho.

L'atleta va trencar un tabú en aquell marató de Boston de 1967 i des de llavors va dedicar la seva vida a fomentar la igualtat de gènere en l'esport i l'afició pel running a les escoles com a forma de donar poder als nens. El 1974 va guanyar la marató de Nova York i ha finalitzat altres 35 maratons, sent la pionera que va impulsar la inclusió d'aquesta modalitat en els Jocs Olímpics. Fundadora de l'organització 261 Fearless, que organitza curses i grups de running femenins, també és autora de llibres com 'Marathon Woman: Running the Race to Revolutionize Women' s Sports 'i '26 .2 Marathon Stories'. "Ara mateix, la unió de la marató, córrer i l'esport són exemples meravellosos de diversitat, inclusió, respecte i igualtat. Si podem fer-ho en una marató, per què no a tot el món? Tots correm junts i ens és igual el gènere, com ens és igual si corre un advocat o un lampista. Això fa caure una gran quantitat de barreres socials. L'esport consisteix a motivar i respectar els altres: aquesta és la lliçó que he après ", conclou.


Creant oportunitats

Transcripció

00:02
Kathrine Switzer. A tothom, fins i tot a tu, us han dit que no esteu a l’altura, que això no és el vostre fort; que no sou del sexe adequat, de la raça adequada, el color o la religió correcta. “No ens serveixes”. Tots reben aquests comentaris. Fins que arrenquen a córrer i perden la por.

00:25
Zuberoa Marcos. Kathrine, benvinguda.

00:27
Kathrine Switzer. Moltíssimes gràcies, és un plaer.

00:30
Zuberoa Marcos. El plaer és nostre, Kathrine, sobretot a dia d’avui, que hi ha milers de persones corrent pels carrers de Nova York, a la marató de Nova York, que, per descomptat, és una de les carreres més populars del món. Així que t’agraeixo enormement que ens acompanyis avui.

01:07
Kathrine Switzer. Per mi és un dia especialment bo, és un dia d’alegria. La marató ha suposat un canvi per les ciutats més grans. S’ha convertit en una revolució social per les dones. I em fa molta il·lusió perquè les elits són ara mateix a la cursa, però, quan surti, veurem 50.000 persones de tota classe recorrent els carrers.

01:04
Zuberoa Marcos. Ets una de les corredores més importants de la història. M’encantaria que ens expliquessis com vas començar a córrer, si hi havia algun corredor a la família. Què va fer que t’enamoressis d’aquest esport?

01:23
Kathrine Switzer. Per contestar aquesta pregunta, abans que res, comentaves que soc una de les corredores més importants. Mira, el cert és que jo no era una gran esportista. Vaig guanyar la marató de Nova York, vaig aconseguir una marca de 2.51 a Boston. Però el meu objectiu era crear oportunitats per les dones, així com justícia social per les dones a l’esport i educació per les dones a l’esport. Aleshores, si dius que soc important, per mi és un orgull; m’alegra que els meus èxits hagin estat rellevants per les dones.

01:53

Queda molt per fer, el que em duu a l’altra pregunta: la de com vaig començar. En primer lloc, vinc d’una família forta, molt positiva però no gaire esportista. Vaig créixer en un entorn en què dedicar-se a l’esport era més aviat un luxe, perquè en realitat hauries d’estar treballant. Però, alhora, vaig ser una privilegiada perquè el meu pare, que era un pobre xaval de granja, va acabar ocupant un càrrec militar rellevant. De manera que el nostre estatus social va canviar. I ell, encara que fos molt tradicional, tenia davant una nena de 12 anys, gairebé a la pubertat i molt insegura amb la idea d’entrar en un gran institut als afores de Washington D. C. Li vaig confessar que volia ser animadora de l’institut.

02:44

I va contestar: “Tu no has d’animar els altres, els altres t’han d’animar a tu. El teu institut té un equip d’hoquei sobre herba i, si corres un quilòmetre al dia, seràs de les millors de l’equip. Això és el que hauries de fer, perquè a la vida cal participar, no només mirar”. Vaja! Escoltar això del teu pare amb 12 anys, que corregués un quilòmetre al dia? L’hi vaig discutir: “No crec que pugui córrer tant”. I va dir: “És clar que sí, jo sé que pots, t’ho ensenyaré”. I va afegir: “No es tracta d’anar de pressa, sinó d’acabar”. Sempre m’han dit: “Acaba el que has començat”, oi?

03:21

Així que vaig començar a córrer aquest quilòmetre al dia i vaig entrar a l’equip d’hoquei. Vaig ser una de les millors, tenia raó. I… vaig aprendre a posar-me en forma, a no llançar la tovallola, però el més important és que tenia una sensació d’empoderament que ningú em podia arravatar. I aquest és el missatge que predico amb cadascun dels adults, perquè influiran en la vida dels nanos, siguin noies o nois, tant és. “Fes-los creure que són capaços de qualsevol cosa. Dona’ls l’oportunitat d’intentar-ho perquè és fonamental perquè s’empoderin”.Ja quan vaig entrar en aquell institut enorme, jo només tenia 12 anys, mentre que la gent amb 17 o 18 anys s’anava casant, aconseguia una feina, començava la vida adulta… I jo tenia una victòria al darrere. Ningú me la podia arravatar. Em sentia forta, això va ser extraordinari. I un nen que creix amb aquesta seguretat és capaç de qualsevol cosa.

04:13
Zuberoa Marcos. És al·lucinant tot el suport que t’ha donat la teva família.

04:16
Kathrine Switzer. Sí, és fantàstic. Però, mira, qualsevol pare pot dir: “Vinga, filla” o “Amunt, fill, tu pots, fes-ho”. No cal tenir molts diners o tenir contactes. Només cal animar-los a aconseguir-ho.

La mujer que cambió la historia del maratón para siempre. Kathrine Switzer
04:29
Zuberoa Marcos. Kathrine, hi ha un salt enorme entre fer un quilòmetre diari i córrer una marató. La diferència és de poc més de 41 quilòmetres. Com vas fer aquest salt? Quan vas dir: “Vinga, correm una marató”?

04:44
Kathrine Switzer. Córrer ens transforma, tant a homes com a dones. Et fa creure que ets capaç de tot. Et dona una sensació d’estrès afegida, però t’aporta endorfines i possibilitats. Com a jove en edat de creixement que corria un quilòmetre diari, em vaig dir: “En podria fer dos? Seria capaç de fer tres quilòmetres diaris?”. I amb 19 anys, em sentia molt però que molt en forma. Però van ocórrer dues coses en aquest moment de la meva vida. Vaig entrar a la universitat de Siracusa, per estudiar Periodisme, perquè volia ser periodista esportiva. Era conscient que no em podria dedicar a l’esport després de… durant la universitat o després. Però, si pogués escriure sobre allò que més m’agrada, aleshores, ho tindria més a prop i amb una major implicació.

05:28

Com se sol dir, si t’encanta la teva feina, no és treballar. Encara que treballis molt, però no se’t fa tan dur. I ja a la universitat, vaig veure que no hi havia ni un sol esport per les dones; els homes tenien 25 esports i, a més, beques. Per mi, la culpa era de les dones per no haver-ho demanat o exigit. Així que vaig preguntar a l’entrenador de l’equip masculí d’atletisme i camp a través si podia córrer amb ells. A mi no em va semblar tan estrany. Doncs es va quedar atònit. Els homes de l’equip em van donar molt de suport, tots es van sorprendre quan vaig anar a entrenar amb ells. I va dir: “No et podem federar, però ets benvinguda als entrenaments”.

06:09

I aquí va ser quan vaig aprendre a córrer, però no d’ells, sinó d’un entrenador voluntari que venia cada dia. Era un home molt gran, en tenia 50 i jo, 19. Era un exmaratonià que m’explicava històries fascinants sobre la marató. A mi em va començar a picar la curiositat i vam començar a córrer 10 quilòmetres, després 12, després 15… I aleshores m’explicava històries de la marató de Boston i de com li va canviar la vida. No sabia quant m’inspirava, però una nit li vaig dir: “Vull córrer la marató de Boston”.

06:45
Zuberoa Marcos. Parla’ns més d’aquest moment, perquè ell al principi et va dir que, oficialment, no la podies córrer, ja que les dones no podien, però això no te’n va dissuadir. Vas seguir entrenant i aquella nit vas tornar i li vas dir: “Arnie, vull córrer la marató de Boston”. I ell et va contestar: “D’acord, m’has de demostrar que pots córrer la marató de Boston”, oi?

07:05
Kathrine Switzer. Efectivament. Vam estar discutint en aquest entrenament enmig d’un torb a Siracusa, Nova York. Segur que molts no saben com estava Siracusa aleshores, però aquell any vam tenir nou metres de neu. Això és moltíssima neu. Vam estar discutint i em va etzibar que les dones no podien córrer tant perquè són dèbils i fràgils. Jo em vaig indignar: “Au va, quina ximpleria!”. Fins que finalment va dir: “Si entrenes i em demostres que n’ets capaç, jo seré el primer que et dugui a Boston”. Arriba el dia que correrem 42,195 quilòmetres. A mesura que acaba l’entrenament i ens apropem a la línia de meta imaginària, em diu: “No m’ho crec, et veig genial, estàs perfecta”. I jo: “Se m’ha quedat curt, correm vuit quilòmetres més, unes cinc milles més”. Em pregunta: “T’hi veus capaç?”. I jo: “És clar, tu no?”. I es queda així…

08:00

Quan vam acabar l’entrenament, el vaig abraçar amb força: “Marxem a Boston!”. I es va desmaiar. Es va ensorrar, estava destrossat. Però quan es va despertar, em va dir: “Les dones tenen un potencial ocult per l’aguant i la resistència”. Vam descobrir una cosa aquell dia que no només ens va canviar la vida a mi o a ell, sinó també el panorama esportiu de les dones a l’actualitat. Sabem que no disposem de la velocitat, la potència, la complexió i la força dels homes, però tenim més aguant, resistència, flexibilitat i equilibri. Ara contemplem el futur del que són capaces les dones, no ens n’adonem, és inimaginable. Una dona ha creuat nedant quatre cops el canal de la Mànega. Hi ha dones que han guanyat curses de 100 quilòmetres, 300 quilòmetres, competicions de sis dies. El que tenim és sorprenent i just ho acabem de descobrir.

08:51
Zuberoa Marcos. Kathrine, què recordes d’aquell dia d’abril de 1967, quan vas arribar a Boston? Jo no soc corredora, però sé que la marató de Boston és una cursa icònica. Com recordes aquell dia?

09:07
Kathrine Switzer. El recordo de dues maneres. De primer, després que el meu entrenador, l’Arnie, i jo correguéssim aquells 50 quilòmetres, ell va insistir en què m’apuntés a la cursa. I vaig dir: “Espera, soc una dona”. Ja havien corregut altres dones abans. Una havia corregut la marató de Boston l’any anterior, però cap havia pogut dur dorsal. “T’hi has d’apuntar”, em va dir. No t’hi apuntes així com així, cal pagar-ne la inscripció i aportar-hi la documentació. Al formulari d’inscripció no deia res del sexe i al reglament, tampoc. I recordo que li vaig dir: “Arnie, si duc un dorsal a la marató de Boston, em veuran”. I va contestar: “Ho sé i estic orgullós de tu”. És genial, oi?

09:46

Aleshores, vaig omplir el formulari d’inscripció, em van donar el dorsal amb el 261. Però em van donar aquell dorsal segurament perquè vaig firmar el formulari amb les meves inicials i els organitzadors suposarien que eren d’un home. No pretenia enganyar-los, així és la meva firma i així va ser: “K. V. Switzer”, i em van donar el dorsal. El següent que recordo amb detall és estar escalfant envoltada d’homes. Van ser molt amables, em donaven suport, dient: “Tant de bo la meva dona corregués”, “Tant de bo la meva xicota corregués”. I va passar el que va passar, és clar.

10:22

Ens van dur a la línia de sortida, vam sentir el tret i vam arrencar a córrer. Tot va anar meravellosament durant els primers dos o tres quilòmetres, fins que el cotxe de premsa ens va atrapar i van al·lucinar quan van veure una noia a la cursa. Ens feien fotos, saludàvem… Però, de sobte, darrere meu vaig sentir un sotrac, així. Em vaig girar de seguida, pensant que era un gos o alguna cosa, i tenia darrere la cara més furiosa que hagi vist mai en un home. Em va agafar, em va tirar enrere, em va intentar treure el dorsal i em va cridar: “Surt de la meva cursa i torna’m el dorsal!”. Jo vaig tornar a la cursa, vaig cridar, i ell em va començar a insultar, em va agafar de la samarreta. I el meu entrenador li va dir: “Deixa-la en pau, no passa res! Jo l’he entrenat, deixa-la”. Va empentar al meu entrenador. I el meu xicot, que corria amb mi —aquesta n’és la part graciosa—, va venir a tota velocitat, va empentar l’organitzador i el va treure del circuit.

11:22

El meu entrenador em va cridar: “Corre com mai!”. I vam seguir corrent. Va ser un moment horrible, oi? Fa gràcia recorda-ho: la noia salvada pel seu xicot. Però tenia 20 anys, era la meva primera cursa i estava molt orgullosa de mi mateixa i molt contenta de ser allà. No pretenia demostrar res, només volia córrer. I la premsa no va deixar d’aclaparar-me sense descans: “Què intentes demostrar? Què fas aquí? Per què corres?”. I vaig pensar: “Només vull córrer i ara em sento humiliada, avergonyida i tinc por, molta por”. Però després vaig esclatar de ràbia, vaig mirar l’Arnie i li vaig dir: “Acabaré aquesta cursa arrossegant-me o de quatre grapes si cal. Perquè, si no l’acabo, ningú creurà que les dones ho poden fer. Sempre diuen que les dones irrompen als llocs, no són benvingudes, no la poden acabar encara que vulguin. Jo l’acabaré”. I ell: “D’acord, d’acord, però baixem el ritme i no ens separem”.

12:17

Els següents quilòmetres de cursa, vaig madurar molt. Sempre dic que vaig començar la marató de Boston com a nena i la vaig acabar com a dona adulta. Es passa per moltes fases vitals, en una marató. Només pensava: “Per què em fa això aquest organitzador? On són les dones? Què provocarà un canvi?”. I aleshores vaig entendre que l’organitzador no en tenia la culpa. Ell pensava d’acord amb la seva època, era un ignorant, oblidem-lo. Bé, però i les dones? I em vaig adonar que no eren allà perquè tenien por. S’havien cregut totes les històries que diuen que són dèbils i fràgils, que és cosa d’homes, que se’ls cauria l’úter o qualsevol bestiesa d’aquestes. Es creien aquests mites i tenien por. I jo sabia que córrer m’havia fet sentir tan bé que ho havia de transmetre a totes les dones que conegués. No imaginava com seria. Quan vaig creuar la línia de meta, em vaig dir: “D’acord, intentaré millorar com a esportista per demostrar que puc ser millor i, segon, he de crear aquestes oportunitats”. I es va convertir en el meu estil de vida. Aleshores no m’ho hauria imaginat, però es va convertir en la passió de la meva vida.

13:27
Zuberoa Marcos. Descrius la ràbia i la sensació de vergonya, d’humiliació, però vas seguir i seguir sense aturar-te. Aleshores, si la premsa et sotja per aquí, tu els fas cas omís i segueixes endavant i endavant. És sorprenent, és tota una proesa.

La mujer que cambió la historia del maratón para siempre. Kathrine Switzer
13:45
Kathrine Switzer. El cert és que a vegades miro la foto d’aquella noia que està sent agredida amb el rostre descompost i em pregunto el mateix: “Com pren aquesta decisió una noia de 20 anys?”. Hi he donat moltes voltes i, escolta, saps què crec? Que és perquè vaig començar a córrer amb 20 anys i em sentia empoderada. I, de sobte, algú intentava engegar-ho a rodar, simplement per ser una noia. Sabia que podia acabar la cursa, havia entrenat amb distàncies majors. Sabia que m’havia fet sentir forta. Soc perseverant per naturalesa i tenia coratge gràcies a això.

14:20

Per això insisteixo en què, si empoderes un nen des de la seva infància, adquireix una gran resistència, molta perseverança i seguretat en ell mateix. Jo estava totalment segura que podia acabar la cursa. També tenia una mica de por, és clar, com tots els corredors. Avui hi ha 50.000 persones allà fora i totes estan nervioses per si es torcen un turmell, no es troben bé o no n’estan del tot segurs. Però jo no m’ho podia permetre. No em podia desconcentrar.

14:51
Zuberoa Marcos. Kathrine, el teu dorsal, el 261, s’ha convertit en un símbol, símbol d’empoderament, símbol d’igualtat de gènere a l’esport. Suposo que mai t’ho hauries imaginat quan te’l van donar a la marató de Boston.

15:08
Kathrine Switzer. El cert és que, ho reconec, aquest número, durant 45 anys, només eren tres dígits. no significava res. I de sobte —suposo que gràcies a internet—, la gent va començar a veure aquestes imatges. Milers de persones van començar a córrer, es van començar a sentir empoderades i a perdre la por. Van llegir aquesta història i es van identificar amb ella, perquè a tothom, fins i tot a tu, us han dit que no esteu a l’altura, que això no és el vostre fort; que no sou del sexe adequat, de la raça adequada, el color o la religió correcta. “No ens serveixes”. Tots reben aquests comentaris. Fins que arrenquen a córrer i perden la por.

15:48

I per això el número pren sentit per elles. És sensacional, em van començar a arribar correus d’arreu del món: del Paraguai, de la Xina, del Japó… Totes tenien el 261 a l’esquena, al dorsal; 5.952 per davant… S’ho escrivien aquí, s’ho posaven als canells i tot. Quan em van començar a enviar fotos dels seus tatuatges, vaig decidir prendre-m’ho seriosament, perquè si algú es tatua… Se’m posen els pèls de punta, de debò. Si es tatuen el teu dorsal, és perquè significa alguna cosa important per elles. Hi ha vàries formes d’abordar aquesta situació. Però havia de fer alguna cosa perquè la gent m’ho demanava d’alguna manera. Jo no volia fer un negoci d’això, però sí protegir el número, que tingués força i que impliqués un canvi. Així que, amb un grup d’amics, vam decidir arribar a milions de persones amb aquesta història, aquest símbol, i ajudar a canviar-los la vida. En concret a les dones, ja que la majoria d’elles segueix vivint amb por.

16:55

Aconseguir que facin el primer pas, com ho vaig fer jo amb 12 anys, i que, a qualsevol edat, facin el primer pas i s’empoderin. I això és el que fem. Estem creant un programa educatiu enorme, una xarxa de comunicacions. És un moviment, però, sobretot, és l’esperit de les dones unides fent-te saber que no estàs sola. “Et donaré la mà i t’ensenyaré a fer el primer pas. Aquest primer pas es pot convertir en un quilòmetre, després en cinc quilòmetres, i potser algun dia duguis un dorsal, rebis formació, aconsegueixis una feina millor o potser surtis d’una mala relació”. Et dona el valor per fer el que sigui.

17:34
Zuberoa Marcos. Per això vas crear l’associació sense ànim de lucre 261 Fearless.

17:38
Kathrine Switzer. Exactament. L’organització 261 Fearless només porta dos anys activa, però ja som a 11 països i m’encantaria que la gent s’unís a la iniciativa: www.261fearless.org.

17:50
Zuberoa Marcos. Cinc anys després que correguessis per primer cop la marató de Boston, l’organització va permetre que les dones participessin a la cursa de Boston. Però va passar molt de temps, bastant, fins que es va incorporar la marató femenina als jocs Olímpics de Los Angeles el 1984. Per tant, com ho vas viure tu com a figura essencial en aquest procés? I com vas compaginar la teva passió per aquest esport amb el fet de convertir-te en pionera, és a dir, una activista pels drets de les dones?

18:30
Kathrine Switzer. Bé, estava entestada a crear aquestes oportunitats i a millorar com a esportista. Això de l’esport va ser més senzill: vaig entrenar molt fort. No tinc cap do, vaig entrenar a fons i vaig guanyar la marató de Nova York i vaig aconseguir una marca de 2.51 a Boston. El que va passar va ser que vaig veure com moltes dones podien aconseguir millors resultats si comptaven amb l’oportunitat o l’ambició. Hi havia moltes dones que podien córrer a les maratons olímpiques i que no ho feien perquè no hi havia maratons als jocs Olímpics. Però no se’ls va ocórrer que potser ho havien de propiciar, van creure que les coses eren així i prou. Jo sabia que, si tenien un objectiu, podrien millorar.

19:12

Mereixien ser a les Olimpíades, però la gent em va prendre per una il·lusa. La cursa més llarga a les Olimpíades era la de 1.500 metres, i jo pressionava perquè correguessin una marató i ho incloguessin als Jocs Olímpics. Hi havia països que ni tan sols deixaven conduir les dones, sortir soles o, encara menys, córrer una marató.

19:29

Aleshores, com havia de succeir això? Bé, la meva habilitat per escriure em va venir com anell al dit. Com a periodista, no només vaig escriure notes de premsa i vaig començar a organitzar moltes curses, sinó que vaig enviar una gran proposta a aquella que era l’empresa de cosmètics més gran del món, Avon, i els vaig dir: “Podríeu defensar aquesta causa organitzant curses arreu del món. Sou una multinacional i us dirigiu a dones. Estaríeu mostrant que això és per totes, a més de sofisticat i femení. Es tractaria de curses femenines en què qualsevol dona serà benvinguda. No tindran cap por perquè és només per dones. Independentment del fet que siguin esportistes, de complexió gran o lentes, totes hi són benvingudes. I a la capçalera pots competir”. Era l’espurna que els calia.

20:19

Vaig recórrer totes les federacions, va ser molt laboriós. Em va dur gairebé 15 anys, però va ser una tasca estupenda. Vaig convèncer les federacions d’atletisme de 27 països perquè ens deixessin organitzar les nostres curses. Molts d’aquests països —les Filipines, Tailàndia, el Brasil— ni tan sols tenien competicions per dones i, encara menys, curses només per dones. Un cop més, els semblava una bogeria, però les vam organitzar. En un dels països que mai oblidaré, em deien: “No tindrà cap èxit, hi aniran 150 dones”. Hi van venir 100.000 dones. Va ser l’esdeveniment més gran d’aquella setmana, els helicòpters sobrevolaven els carrers.

20:54

Després vaig agafar les dades i les estadístiques d’aquells països i les vaig dur al Comitè Olímpic Internacional i al Comitè Organitzador de Los Angeles. Els vaig dir: “Mireu, podríem introduir la marató femenina a les Olimpíades perquè ho mereixem i comptem amb representació internacional. Els números encaixen, hi ha bones marques i tenim el suport dels metges en relació amb els estudis que demostren que les dones tenen una gran resistència i que les maratons eren ideals per elles, mentre que altres coses, com el llançament de pes o els 100 metres, no eren tan ideals per les dones perquè no tenien la velocitat o la força dels homes. Però el seu aguant era extraordinari”.

21:36

De manera que la comunitat mèdica ens donava suport. El 1981, en un consell extraordinari del Comitè Olímpic Internacional, van votar a favor de la marató femenina dels Jocs de 1984. Per mi, aquell moment va ser tan important com el sufragi femení perquè el vot suposava la nostra acceptació social i intel·lectual, i això, la nostra acceptació física. Perquè la marató era la competició més llarga dels Jocs Olímpics, per homes i dones, i allà es trobaven les dones en igualtat de condicions. I allà es trobaven les dones corrent amb força, elegància i coratge. I tothom coneix aquesta distància, saben quant és 26,2 milles o 42 quilòmetres perquè els han caminat o els han fet en bici, en cotxe… o en ase! Tothom coneix aquesta distància i sap que és llarga. I han vist dones corrent-la.

22:32

Dos mil dos-cents milions de persones ho han vist a la tele. Aquest n’és el vertader impacte, no les 90.000 persones que es deixen la veu a l’estadi, sinó els 2.000.000 que ho veuen a la televisió. I en un bon grapat de països, això ha canviat el panorama esportiu per les dones.

22:48
Zuberoa Marcos. Kathrine, com veus la igualtat de gènere als esports avui dia?

22:53
Kathrine Switzer. Crec que la igualtat de gènere actual a l’esport es troba en un punt difícil. Som en una situació complicada en termes de gènere i sexe. Ara mateix, considero que el just és competir per sexes, tot i que ens declarem del gènere que escollim. Encara no tenim les dades científiques concretes per determinar el nivell d’hormones i les substàncies que hi intervenen. Jo no en soc cap experta, però sí que n’espero un bon resultat i, sens dubte, té solució. Durant molt de temps, no sabíem què fer amb les Paralimpíades fins que es van crear i es van convertir en una gran incorporació a les Olimpíades. Per tant, és possible que necessitem categories i que aquestes siguin molt interessants, inclusives i diverses.

23:52
Zuberoa Marcos. Aleshores, et sembla que les dones compten amb prou suport o se les segueix desanimant de fer certes coses?

24:02
Kathrine Switzer. En alguns països, s’anima les dones en la seva totalitat, mentre que a d’altres, no se’ls anima gens. De fet, se’ls nega el dret a l’oportunitat. Així que la situació no és fàcil a l’hora de crear igualtat, quan en alguns llocs hem de superar barreres enormes de pobresa, d’expectatives socials, de religió o de cultura. També quan treballem amb dones o noies criades en aquests contextos. No coneixen una altra cosa i els cal una educació. Per mi, l’educació és crucial, però en molts països educar les dones és considerat una amenaça per la classe dirigent.

24:46

Si eduques les dones, sabran massa, se’ls pujarà al cap, seran exigents i enfonsaran tota una cultura i les expectatives socials. Això és el que temen. S’ha repetit en molts països durant milers d’anys, i en molts d’ells ho hem superat i hem aconseguit —al meu parer— un lloc millor gràcies a això. Jo crec que la igualtat és fonamental a tota la humanitat, però no és gens fàcil. En alguns llocs, hem de buscar maneres millors de crear aquestes oportunitats per les dones.

La mujer que cambió la historia del maratón para siempre. Kathrine Switzer
25:19
Zuberoa Marcos. Kathrine, voldria parlar de l’educació, perquè l’esport ofereix un marc fenomenal per l’ensenyament de valors, com l’esperit d’equip, la fermesa, la disciplina i l’adaptació. Quins valors et va ensenyar a tu aquest esport?

25:35
Kathrine Switzer. He après molt corrent, ha estat la millor educació que he tingut. Et posaré un exemple ràpid de què succeeix ara mateix a Nova York amb 50.000 participants a la marató. Són de totes les races, gèneres, colors i religions. Grassos, vells, grans, lents, prims, professionals… És increïble. Són persones diferents, però corren juntes i es donen suport i es motiven entre elles.

26:03

Ara mateix, la unió de la marató, de córrer i l’esport són exemples meravellosos de diversitat, inclusió, respecte i igualtat. I avui és un dia esplèndid per això. M’encantaria que aquest exemple ressonés arreu del món. Si ho podem fer en una marató, per què no arreu del món? També he après que els homes poden ser els meus millors amics. Els homes han après que tots correm junts i ens és igual el gènere, com ens és igual si el d’un costat és advocat i el de l’altre, lampista. Ens és igual tot això, ens motivem junts. Això derroca una gran quantitat de barreres socials i altres limitacions. L’esport consisteix a motivar i respectar la resta, en harmonia. Aquesta és la lliçó més gran que he après. També he après que el talent és a tot arreu, només li cal una oportunitat. No es pot menysprear ningú: “No, no té talent”. La gent sempre em va dir que no era una bona atleta, però em vaig entrenar a fons i ho vaig aconseguir.

27:06

Si animes les persones, els dones les eines i les oportunitats per fer-ho, ho faran. Això és essencial també als negocis. Diuen que les dones no poden fer una feina. Perdona, de primer dona’ls l’opció d’intentar-ho, no vagis amb el “no” per davant. Dona’ls l’oportunitat i et sorprendran.És possible que abordin el problema d’una manera diferent a la dels homes, però no passa res, ara tens dues solucions. El treball en equip és clau, i això ho vaig aprendre també de l’esport. Tenim maneres de procedir diferents. Així que, un cop més, hi insisteixo: l’esport és una eina meravellosa. Per descomptat, el meu esport és córrer. El que més m’agrada és que és senzill, barat, no costa res i és completament accessible. La gent diu: “Bé, necessites calçat”. Doncs t’informo que milions d’africans corren sense calçat i, a més, són molt bons, són a dalt de tot. Així que no et cal ni això, només l’oportunitat d’intentar-ho.

28:06
Zuberoa Marcos. Kathrine, consideres que a les escoles l’esport es fomenta prou?

28:10
Kathrine Switzer. No, no crec que s’estigui fomentant prou l’esport a les escoles. Perquè… Ho veiem constantment, el focus només se centra en el rendiment acadèmic. Si promous l’esport entre els nens, encara que només sigui córrer una mica al matí, estem farts de veure com tornen desemboirats, amb energia i alliberats d’estrès. Els nens tenen una quantitat d’energia imparable i necessiten dosificar-la sortint, fent exercici, socialitzant, treballant braç a braç, rient i passant-ho bé per, així, concentrar-se i rendir millor. És a dir, és genial. A l’àmbit acadèmic, quan fas un treball en grup, sempre pots aprendre dels altres companys de joc, d’una activitat en equip, d’un entrenament, dels teus adversaris o amb qui comparteixes un esport.

29:04
Zuberoa Marcos. De quines maneres consideres que podem fomentar millor l’esport a les escoles, tenint en compte com contribueix al desenvolupament?

29:14
Kathrine Switzer. Doncs mira, tenim un clar exemple a Nova York i és el següent. Hi ha un programa, idea del meu amic Norman Goluskin, que s’anomena Team For Kids. Han arribat a escoles i han impartit un programa esportiu a nens en risc d’exclusió, que venien d’entorns conflictius i amb recursos escassos. Hi havia moltes bandes, barris marginals… Ells van posar aquests nens en aquest programa i sortien a córrer junts cada dia. Ara, el percentatge d’aquests nois que acaben els estudis és major, obtenen millors resultats acadèmics, molts d’ells reben beques universitàries, els estimula per practicar un altre esport o per córrer.

29:51

Ha tingut un èxit descomunal i han passat de tenir 15 nens a 250.000, d’acord? Ha estat imparable. Així demostren una cosa: cal que hi hagi algú en aquestes escoles que estigui disposat a sortir al carrer i, senzillament, córrer o entrenar amb els xavals. D’acord? No és de la nit al dia, no pots esperar que els nens surtin sols, sinó que les escoles han de dir: “Escolta, qui fa això?”. I si és un voluntari, com a mínim que se’l recompensi. No sé, deixa’l sortir abans a la tarda o, bé, contracta algú. El que passa és que les escoles mai tenen diners ni temps. Els professors es queixen: “Treballo molt tot el dia, per què hauria de seguir ajudant els nens a la tarda?”. Bé, doncs perquè és el que s’ha de fer, per això. També hi pots dur el teu fill i millorarà el rendiment. És una qüestió de fer un pas endavant i assumir-ne la responsabilitat. Estic cansada de veure com intenten eludir responsabilitats, quan això segurament sigui el més important.

30:58
Zuberoa Marcos. “Sense por” s’ha convertit en, diguem-ne, el vostre eslògan. Com ensenyem a les noies, sobretot a les noies, a ser valentes perquè hi hagi dones fortes al futur?

31:14
Kathrine Switzer. Hi ha vàries maneres. Jo advoco perquè surtin a córrer perquè, si aprenen a posar un peu davant de l’altre, sé que se sentiran bé amb elles mateixes i se sentiran empoderades i, a més, s’acceptaran entre elles. Aleshores, la noia baixeta i grassoneta estarà corrent amb la que és esvelta i ràpida, però ho faran juntes i s’aplaudiran entre elles. I el monitor que els ha de recordar que no es tracta d’anar de pressa o de ser un coet, sinó de fer-ho, oi? Com ho va fer el meu pare: “No es tracta d’anar de pressa, sinó d’acabar”. D’acord, aquesta n’és una manera. Així aprenen a sentir-se empoderades de manera assequible.

31:56

Pot ser amb qualsevol esport, amb la dansa… Ha de ser amb moviment. I, sobretot, considero que ha de ser a l’aire lliure. No és necessari, el gimnàs també serveix, però la natura és molt important, l’hem de respectar i abraçar. En segon lloc, les noies de les escoles, especialment aquelles en situació de pobresa, necessiten educació sobre el seu cos. Hi ha molts llocs d’Àfrica, per exemple, en què les noies són tan pobres que no tenen productes d’higiene femenina. És molt simple. I no van a l’escola durant cinc dies al mes. Si ho sumem, són dos mesos a l’any.

32:43

Si una noia perd dos mesos d’escola cada any, serà incapaç de posar-se al dia, li farà vergonya, deixarà els estudis i mai aprendrà a tenir cura del seu cos ni coneixerà l’autoestima ni l’empoderament. És una cosa supersenzilla, no té cap complicació. Si algú busca contribuir a la causa, aquesta és una manera molt barata de canviar la vida a una nena. Aquesta n’és una altra manera. Els educadors i les escoles han d’emparar les noies, reforçar-les sempre. Els nois també necessiten reforç, però, en general, a la societat, els nois ja el reben a casa més que les noies. Aquesta és la veritat. A l’actualitat, percebo, especialment als Estats Units, que les famílies no es poden permetre tenir quatre o cinc fills com abans, així que normalment en tenen dos o tres. Quan totes són nenes, el pare de sobte entén que les seves filles també mereixen aquestes oportunitats. Fa poc vaig conèixer un francès que té tres filles i aquest estiu va canviar per complet la seva actitud en relació amb la falta d’oportunitats quan va veure el Mundial de futbol femení. Va dir: “Les meves filles s’ho mereixen”. I els ha estat brindant oportunitats.

33:39

Jo crec que aquest exemple demostra que necessitem més models als quals seguir. Necessitem més cobertura televisiva, als diaris, cobertura mediàtica d’aquestes dones. Això canviaria molt les coses. Quan es va jugar el Mundial de futbol aquest any, la perspectiva de molts va canviar dràsticament amb relació als beneficis d’oferir oportunitats a les dones.

34:19
Zuberoa Marcos. Consideres que hi ha prou referents femenins per les joves?

34:24
Kathrine Switzer. És clar que hi ha prou referents femenins, només cal donar-los més publicitat. Fixa’t-hi, tu expliques històries de dones. Hi ha un altre programa fantàstic que s’anomena Makers, el va crear una amiga meva. Difonen la història oral d’aquestes dones. A tothom li agraden les grans històries. De nou, ho veiem al Mundial de futbol, amb Serena Williams o amb les corredores olímpiques. Les veuen, tot i que a les Olimpíades només tenim l’ocasió de veure-les cada quatre anys. Cal que veiem dones més sovint.

34:52

Estem descobrint que la gent té un gran interès per veure esports femenins. Ens hem adonat que el futbol femení i el masculí són diferents, així com el tennis femení no és com el masculí. El femení és més estratègic, requereix més astúcia, implica un joc més interessant. El masculí requereix més força i velocitat. Els dos aporten atractiu al joc. Són diferents.

35:16
Zuberoa Marcos. Kathrine, quin consell donaries a una jove apassionada de l’esport, com tu, però que, en el seu cas, el seu esport segueix ancorat en un món dominat per homes, per exemple, i que hagi de travessar el sostre de vidre que vas travessar tu corrent? Què li diries?

35:35
Kathrine Switzer. Ho dic a totes les nenes que conec: “Ets capaç del que sigui. Tan sols surt i fes-ho”. Quan estan soles, poden córrer, ballar, escalar o fer gimnàstica. Però el meu consell és que es busquin un mentor, algú més gran que les pugui orientar. No cal que ho siguin els seus pares, potser no els interessa que ho facin els seus propis pares, sinó que ho faci una altra persona. L’altre consell és que s’ajuntin vàries amigues i formin un equip. Per exemple, hi ha una futbolista formidable a la selecció brasilera. Era tan crac que jugava amb l’equip masculí, tot i que ells no volien que jugués, però finalment van haver de deixar que ho fes perquè dominava la pilota igual que ells. Ara es dedica a formar equips femenins.

36:19

És fantàstic. Surt, reuneix les teves amigues i proposa’ls formar un equip. Sempre dic que les pitjors coses de la teva vida s’acaben convertint en les millors. Fins i tot aquell organitzador que va venir a treure’m de la cursa es va convertir en el meu millor amic cinc anys després.

36:34
Zuberoa Marcos. Ostres, de debò?

36:35
Kathrine Switzer. Sí, és increïble, és de bojos. Va estar així amb mi durant cinc anys. I quan vam aconseguir que les dones participessin a la marató de Boston de 1972, va venir i em va dir: “Escolta, teníeu raó, ho heu fet genial”. I ens vam fer amics. Perquè havia d’estar enfadada amb ell? Dona-li la mà, ha canviat. I ha regalat al món una de les millors imatges del moviment feminista. És meravellós.

36:59
Zuberoa Marcos. Totalment.

36:59
Kathrine Switzer. Vaig passar amb ell les últimes tres hores de la seva vida i vam poder xerrar. Em solen dir que és molt perdonar, i és clar que ho és, però la vida és molt curta per no perdonar. En certa manera, ell va ser la font d’inspiració que necessitava. Com no has d’estimar algú que fa això? La gent necessita adonar-se que a vegades ens passen coses dolentes, però, quan les corregeixes, són el millor que ens pot passar.

37:29
Zuberoa Marcos. Sorprèn molt el que comentes. És a dir, la persona que va intentar posar fi al teu somni amb 20 anys és qui ha donat forma i determinació a la teva vida.

37:42
Kathrine Switzer. Sens dubte. Pensa en aquells que han intentat posar fi als teus somnis i, per qui ens escolta, hi ha qui us intenta trepitjar. Per què algú us vol trepitjar? Bé, ho hauràs d’esbrinar, promoure el canvi o deixar-ho estar i seguir endavant. No et sabria dir quantes dones es reien de mi, intentaven treure’m del circuit, creien que estava desequilibrada, els feia ràbia perquè jo tenia poder i elles no. I jo n’era conscient. Però recordo que, uns 20 anys més tard, aquestes dones se’m van apropar i van dir: “No em recordes? Vaig ser molt desagradable amb tu, ho sento molt. He començat a córrer i m’ha canviat la vida”. És l’únic que necessitava escoltar. “Escolta, no m’enfadaré amb tu, has après una cosa molt important”.

38:29
Zuberoa Marcos. Kathrine, moltíssimes gràcies per ser avui amb nosaltres.

38:34
Kathrine Switzer. Gràcies per convidar-me, ha estat fenomenal.