La importància d’escoltar: “Jo crec en tu”

Fernando Romay. Senyores i senyors, amb el número sis, en Fernando Romay! Moltes gràcies per aquests aplaudiments tan sentits. No, de debò, moltíssimes gràcies. Això: amb el sis, en Fernando Romay. Això ha estat tota la meva vida. He estat jugador de bàsquet des dels tretze anys, quan vaig començar a la meva Corunya natal a ser jugador, i ara ja soc exjugador de bàsquet. He tingut la sort de viure moltíssimes experiències i, sobretot, la més important és saber aprofitar les diferències que tenim amb la resta, no? Estem en un món, que no se’m cabregi el meu paisà Amancio Ortega, però estem una mica al món de Zara. Vestim tots més o menys igual, o volem assemblar-nos o ens assemblem o volem ser… I, en realitat, se’ns valora per les diferències. El que ens fa genials és com en som de diferents dels que tenim al costat. I bé, és una mica el que intento predicar, a més d’una altra cosa importantíssima, que és el “bonrollisme”. Sóc un apassionat del “bonrollisme”, hem de fer que tothom se’n vagi del nostre costat amb un somriure a la boca. Això és fonamental i per això s’han de trencar una mica els estereotips, s’han de fer entrades una mica diferents, s’ha d’estar…

Però bé, jo no he vingut aquí a parlar de la meva vida, que sí. La veritat és que sou… Que atents! Ningú m’ha fet… Us assembleu a les meves cunyades quan parlo i intenten buscar un defecte. No, home, no. Que bé. Vinga, teniu alguna pregunta o alguna cosa, a més d’un somriure meravellós?

Alejandra. Hola, Fernando.

Fernando Romay. Hola, què tal?

Alejandra. Em dic Alejandra i m’agradaria preguntar-te com van ser els teus inicis al bàsquet.

Fernando Romay. Jo no estava predestinat per jugar a bàsquet. És més, el bàsquet va arribar a la meva vida de manera totalment curiosa. Va arribar un xaval al col·legi on estava estudiant, que també era alt, però no tan alt com jo i em va dir: “Tu per què no jugues a bàsquet?”. Jo soc gallec, soc de La Corunya, i si alguna cosa tenim a Galícia és que contestem amb una altra pregunta. “Per què havia de jugar a bàsquet? Per què seria bo el bàsquet? I per què seria bo?”. Jo sempre, fent-li preguntes per allargar la presa de decisió. I al final vaig dir: “Doncs va, doncs començaré”. Vaig començar a entrenar i jo no sabia veritablement el meu potencial o el potencial que podia tenir al món del bàsquet. Però de seguida em vaig adonar d’una cosa. No de seguida, al cap de poc temps. Va ser que allà pegava, mentre que a la resta de la meva vida no pegava perquè era un xaval, estem parlant de quan vaig venir jo a Madrid, de catorze anys, amb dos metres, i en aquella època i a la Corunya d’aquella època, era si més no inusual. Aleshores em vaig adonar que al món del bàsquet tots els problemes que tenia fora, de la vida, es convertien en avantatges. I vaig dir: “Doncs aquest és el meu lloc”. Em vaig sentir ràpidament com a gust. I quan vaig venir a provar aquí a Madrid, igual. O sigui, vaig venir a provar sense tenir-ne ni idea, simplement perquè era molt alt.

El Madrid només tenia dos equips. Un juvenil i un altre, júnior. És a dir, vint-i-quatre jugadors per fer planter. I arriscar-se a agafar un xaval que no en tenia ni idea, perquè jo vaig començar la prova… Imagina’t, venen els millors d’Espanya a provar aquí, els fiquen en una pista a jugar i hi fiquen un de molt alt, molt alt, molt alt, totalment descoordinat. No, no, sí, és a dir… Per caminar i mastegar xiclet parava, mastegava xiclet, caminava, parava, mastegava… Era impossible de fer. Fins i tot ara també de vegades em passa això. Però bé, un completament descoordinat i no… Impossible, no encertava. Aleshores al cap de cinc minuts em treuen del partit que estaven jugant i vaig dir: “Com ho he fet?”. I diu: “Ah, fatal. Tira en aquesta cistella tu sol”. Em poso a llençar jo sol i al cap de cinc minuts em treu. “Com va?”. Fatal. I al final, hi havia un preparador físic, l’Eduardo Pedraza, que em diu: “Va, farem proves”. Aleshores vam començar a fer exercicis de salts, multisalt, segons de triple… I al final vaig acabar fent la prova de caminar amb els ulls tancats per una ratlla i sentia que deia per darrere: “Si no se separa gaire, no té gaire mal neurològic i podem fer alguna cosa amb ell”. No em devia separar tant com creia perquè em vaig quedar al Madrid i em van dir una frase que jo crec que tots hauríem de sentir en algun moment. Pugen l’entrenador de juvenils i el de júnior, en Tomás González i en Rafa Peiró, i es posen a parlar amb els entrenadors en cap, que eren en Ferrándiz i en Lolo Sainz.

I els dos entrenadors del planter feien gestos com… I els que havien de prendre la decisió només feien un gest que era… I jo estava a baix mirant tot això, imagina’t, com deu graderies cap amunt. No sentia què deien, només veia els gestos. Jo deia: “Me’n vaig a casa meva tranquil·lament. Has estat a Madrid, aquí, tal com en Pepe Isbert, a la Plaça Major, buscant en Chencho, on ets, Chencho? Doncs una cosa així. I has tingut una experiència fantàstica, que és estar amb el Reial Madrid”. I quan van arribar em van dir una frase, jo crec que de les més importants de la meva vida. Em diu en Tomás: “Et quedes a l’equip, xaval, perquè jo crec en tu”. Fins i tot amb catorze anys i sent un descerebrat com jo, que et diguin “jo crec en tu” és una cosa que marca molt. I, a partir d’aquí, era tan gran la sensació, d’una banda… A veure, com t’ho explico? D’alegria perquè em quedava i tal, però de responsabilitat per no trencar la creença d’aquell senyor que m’estava donant aquesta oportunitat. Soc dels que pensen que sempre has de trobar algú que cregui en tu i al mateix temps hauries de creure tu en gent. Jo crec que la creença dels uns en els altres és fonamental. Hi ha moltes frases que no diem gaire sovint. No diem molt sovint “gràcies”, no diem molt sovint “si us plau”, no diem molt sovint “t’estimo” i no diem molt sovint “crec en tu”. I cal dir més “crec en tu”. A tu t’han dit “crec en tu”?

Alejandra. Sí.

Fernando Romay. Sí?

Alejandra. Els meus pares, per exemple.

Fernando Romay. Bé, d’acord. Doncs busca gent que cregui en tu i seràs summament feliç i no se t’esborrarà aquest somriure meravellós mai, de debò.

Adriana. Hola, Fernando.

Fernando Romay. Hola, què tal?

Adriana. Em dic Adriana. Voldria que ens expliquessis una miqueta què t’ha aportat l’esport a la teva vida i quins valors en destaques.

Fernando Romay. Els valors que té l’esport són moltíssims i molt variats. I a més, quan estàs fent esport estàs en un grau d’estrès suprem per la fatiga física, per la tensió del resultat, pel que et jugues als partits, per l’emoció que hi poses, per la il·lusió que has tingut… Surt de tu el millor i el pitjor. Molt difícil en una pista de bàsquet, dissimular. I valors, en primer lloc, la companyonia. Jo vinc a Madrid, quan allò de “crec en tu”, i em poso a viure en una pensió a la Ciutat Universitària de Madrid amb catorze anys. Era l’any setanta i escaig. És a dir, deixar els meus pares… Era un xaval que, a més, per la meva condició física, protegien molt, molt, perquè quan ets diferent, sobretot quan ets diferent a l’edat primerenca, no és que provoqui rebuig, no és rebuig, però hi ha com a temor a… “No és com nosaltres. No sé si és millor o pitjor, però per si de cas l’apartem”. Davant d’aquell rebuig jo el que vaig trobar sempre va ser un amor en la meva família terrible, un estat de felicitat de la meva mare, una protecció… Jo notava moltíssim afecte, amb la qual cosa era un paio molt enganxat a la família, i quan vaig venir a Madrid, de sobte vaig venir jo sol. Em van dir: “Aquests autobusos per anar a entrenar, aquests per anar a escola. Aquest és el teu horari. A viure”.

Llavors el que vaig trobar va ser com una família. Una família que em va acollir, que va suplir la família, que em va tutelar, que m’ensenyava, que feia… Jo soc dels que diuen, o dels que pensen, que soc el que soc gràcies a tota la gent que he tingut al voltant que m’ha aportat coses, coses molt bones. I aquesta família és la que vaig trobar jo dins del bàsquet. Aquesta jo crec que és la primera cosa que t’ha d’aportar dins dels valors que ha d’aportar el bàsquet. El sentiment de pertinença a un equip, la il·lusió que has de posar per aconseguir les coses. Després, parlant del món modern, del món més millennial, més… Jo crec que hi ha dos valors que té l’esport, que té el bàsquet en aquest cas, que són fonamentals. Un és: el que és veritablement bo per a tu, no és immediat, i a vegades donem poca importància a allò bàsic i allò bàsic és el que ens omple de veritat. I per aconseguir el que és bàsic, botar amb l’esquerra, aprendre a manejar, llevat que siguis esquerrà, amb l’altra mà… Això requereix molta feina i és el que et portarà el dia de demà a ser un bon jugador, el que et diferenciarà. Aquestes coses bàsiques. Doncs la vida és el mateix. D’això també se n’ha d’aprendre. I sobretot la capacitat d’il·lusionar-nos. Estem en un món on perdem la il·lusió molt fàcilment. Tenim molt postureig i poca il·lusió veritable.

De fet, hi ha una pel·lícula que diu una frase que més o menys diu que la gent creu que viu quan respira, però en realitat vius quan alguna cosa t’emociona tant que deixes de respirar. I és veritat. El bàsquet, a banda de l’asfíxia, que jo m’asfixiava de seguida, deixes de respirar en moltíssims moments perquè estàs vivint una emoció tremenda i s’ha de deixar de respirar més. Que les coses t’omplin.

Nacho. Hola, Fernando, soc en Nacho i m’agradaria preguntar-te quin és el valor que li dones tu al joc en equip i si tens alguna anècdota relacionada amb la companyonia que ens puguis explicar.

Fernando Romay. Fins i tot els esports més solitaris, podríem dir, més individuals, veus que al final tenen un equip al darrere. Tu veus en Nadal i el primer que fa quan guanya un torneig és felicitar el seu equip i veus que hi ha sis, set, vuit persones, que són el nucli dur, que són els que estan sempre amb ell. Ho deia en Michael Jordan, no? Si vols arribar ràpid, ves-te’n tu sol, però si vols arribar lluny, ves-te’n amb un equip. Ell sempre va intentar fer un equip. És el que heu de fer: tenir equip. A veure, l’equip no ha de ser de tots iguals, l’equip ha de ser gairebé com diferents peces, com un puzle. Diferents peces de mida diferent, de diferent forma, però que encaixades perfectament, cadascuna complint el seu rol, fan una figura meravellosa. Això és l’equip. Intentar fer un equip en què tots siguin iguals o tots s’assemblin, mal rotllo. I d’aquí ve això de la diferència. Jo he entrat a formar part d’un equip. Em sentia a gust en aquell equip, amb aquella diferència que jo aportava a l’equip. Em van fer saber que em necessitaven per poder lluitar contra altres paios alts d’altres equips, no sé què… I que jo tenia aquestes qualitats que ningú no tenia i que em necessitaven dins de l’equip. I a partir d’aquí t’integres dins de l’equip i és meravellós. Jo no concebo la vida sense tenir gent al meu voltant que m’aporti, que em digui, que em complementi.

I ara mateix ja els equips ja són ja no només dels que estan al teu costat. Ara mateix, si estàs treballant pots tenir un equip plurinacional, no sé, o sigui, amb les xarxes socials, amb el 5G, pots estar treballant en directe amb moltíssimes persones, fent moltes coses, amb la qual cosa tenim moltes més raons per unir-nos als altres, però sempre aportant això: aportant la diferència, cosa que et fa diferent. Jo tinc alguna cosa que he de posar allà, la poso i estic disposat al que sigui per l’equip, al que sigui. I a més perquè un equip sigui equip de debò hi ha un moment clar i és quan tens alguna cosa que t’espanta de veritat i lluny de guardar-t’ho per a tu per no demostrar debilitat, ho poses a l’equip i l’equip t’ajuda. A partir d’aquí et sents molt més reconfortat a l’equip i ja està. En moments d’un partit, la gent et… Estàs passant un moment crític i de cop i volta dius: “Escolta, què faig jo per poder fer això?”. I algú hi va i et dona una solució. Potser és el més veterà, que no juga ja perquè és molt veterà, potser és un entrenador, potser és un company. “Doncs mira, per què no fas això?”. Aleshores dius: “Hòstia, com mola tenir un equip”. I a partir d’aquí com que es va unint cada cop més i es va fent més indissoluble la unió. És important, amb la qual cosa per fer un equip el primer que heu de fer és parlar a calçó tret, exposar pors, exposar-ho tot i saber tenir la confiança suficient com…

No de “jiji, jaja” i fem menjars i ens n’anem a donar una volta. No, no, no, en els moments de veritat quan estàs veritablement fotut, exposar això a l’equip perquè t’ajudi. Això és un moment sublim de l’equip, això també és fonamental.

Paula. Hola, Fernando, em dic Paula. Què diries a un jove ara que se sent diferent i que de vegades se sent rebutjat per això? Què li diries des de la teva experiència?

Fernando Romay. Que busqui el seu lloc. Que busqueu el vostre lloc. Hi ha d’haver un lloc on aquesta diferència, això que el fa diferent, s’ha de trobar. I ara mateix és molt més fàcil que abans. Internet és més que les xarxes socials per fer postureig i per fer-te fotos, així amb morrets i coses d’aquestes. I si veus que estàs amb cara de cul, et fas una foto dels peus, una posta de sol i ja no se’t veu la cara. Les xarxes socials suposen molt més i aquest molt més és la capacitat també de trobar el teu lloc, de trobar els teus afins i de trobar allò on la teva peça encaixa perfectament. Que no es deixi avassallar per l’entorn, que busqui el reducte on el vulguin de debò i a partir d’aquí busqui i trobi el lloc i ampliï aquest cercle de gent que li aportarà, en comptes de gent que restarà. Jo amb catorze anys vaig venir a Madrid i no havia aprovat la gimnàstica a cap curs del batxillerat. Per què? Perquè em manaven coses molt rares: saltar el poltre interior, fer voltes en un plint, pujar una corda… Collons, no, no, no. I, en canvi, vaig arribar al bàsquet i em van dir: “No, nano, amb la teva morfologia tu pots fer taps, tu ets gran, tu pots tapar, tu pots…”. O sigui, és això que, si dius a algú allò que ha de fer, farà allò que ha de fer. Bé o malament, però ho farà i s’ha acabat.

Si dius a algú que faci el que pot fer, farà el que pot fer i serà molt més feliç i ho farà molt millor, amb la qual cosa cal buscar el lloc on veritablement et sentis bé, et sentis feliç i et sentis a gust. I jo al bàsquet ho he trobat. Vaig passar de ser mirat a ser admirat. Vaig passar de ser comentat a ser elogiat. Això m’ho va dir un company que tenia a la Ciutat Universitària, a la pensió. N’hi havia un de més gran que jo que jugava en les categories següents: als júniors del Madrid, un basc de dos metres pelats que era com un dau. Ho tiressis com ho tiressis, abultava el mateix. Era dos metres per dos metres, per dos metres, amb unes mans… De debò. I em va dir: “Fernando, val més que triomfis perquè tens tots els condicionants per triomfar. I si no triomfes per culpa teva, et foto una hòstia que fas nit a l’aire”. Escolta, que ho he entès, que em va quedar això claret, claret. O sigui, de veritat, és d’aquelles frases que et queden i que dius… Sembla mentida, per molt obtús que siguis, ho has enxampat. I a més va fer així amb la mà que vaig dir: “Si em dona, de veritat, faig nit a l’aire”. I a partir d’aquí, entre el “crec en tu” i el “fas nit a l’aire”, escolta, com per escatimar esforços. No fotis. Allà estava jo, donant-ho tot. Però és això, cal…

Has de trobar el teu lloc, l’has de trobar i saber on ets. Gent que t’aporti al teu voltant i passis de ser mirat a ser admirat.

Juan Carlos. Hola, Fernando.

Fernando Romay. Què tal? Com estàs?

Juan Carlos. Molt bé. Havies parlat de frases sàvies d’un company i d’en Michael Jordan, però per una de les coses que passaràs a la història és per fer un tap a en Michael Jordan en unes olimpíades. Així que ens podries explicar una mica aquell moment i què vas sentir?

Fernando Romay. Res. No vaig sentir res. Si tu dius la frase “Romay li va fer un tap a en Michael Jordan”, l’única cosa important de la frase és “Michael Jordan”. “Romay li va fer un tap”, no. Van ser unes circumstàncies de partit. Sí, li vaig fer algun tap, però era el que havia de fer. És més, jo no sabia que havia fet un tap a en Jordan i va ser arran de la primera retirada d’en Jordan quan un periodista, crec que va ser en Manolo Lama, crec, va dir: “Escolta, que hem estat veient el partit i li vas fer un tap a en Jordan. Què sents?”. Dic: “La primera notícia que tinc que li vaig fer un tap a en Jordan”. No en tenia ni idea. A partir d’aquí, és clar, li fas un tap, li has fet un tap a en Jordan, ningú més li va fer un tap a en Jordan, en Gasol va jugar a l’NBA i en Jordan estava jugant als Wizards. Vaig a veure el partit, el primer partit que juga a Memphis, els Wizards contra en Gasol, i resulta que en Jordan s’acabava de lesionar i ja no va jugar un altre partit, amb la qual cosa va quedar com l’únic jugador que li va fer un tap a en Jordan a Espanya, però res més. De vegades… Allò que parlàvem abans de l’anècdota o del número en fem una història, que està molt bé, és a dir, que em mola, que li vaig fer un tap a Jordan. És clar que vaig fer un tap a en Jordan. Algú parla de les que em va fotre en Jordan?

Que en la següent jugada en va fer una que salta i quan és a l’aire vaig dir: “Et cagaràs, que ja a l’aire no pots fer res, et caurà un altre tap”, i no sé com ho va fer i va tirar darrere meu. O sigui, mentre jo vaig fer “ping”, ell es va quedar a l’aire tot el temps i vaig dir: “Aquest paio és sobrenatural” i, efectivament, és sobrenatural. Per això, això del tap a en Jordan és… De vegades… Home, l’anècdota està molt bé per… Mola, per posar una medalleta està molt bé, però no és res més que una medalleta. I a la nostra vida tindrem ocasió de posar-nos medalletes o de quantificar. Som molt donats a quantificar o a dir: “En la teva història, en la teva carrera esportiva, n’has tingut set…”. No sé ni què he guanyat, de veritat, no ho sé. No m’importa què he guanyat. És molt més el que he hagut de passar a cada campionat per poder guanyar. I aquí sí que passen vivències i passen anècdotes, que és l’important del camí. Anècdotes dins dels jocs, en la convivència que teníem entre els atletes. Jo era, a més, molt… A veure, jo soc molt tafaner. No sé si ho sabeu, però jo soc molt tafaner. Aleshores jo investigava. Era la primera vegada que anaven les noies de gimnàstica… No de gimnàstica, de natació sincronitzada, perdó, a uns Jocs Olímpics. I jo deia: “Ostres, i com entrenen unes noies de natació sincronitzada?”. És clar, les llences a l’aigua i a veure, fins que ho facin bé? No, elles el que fan és el ballet amb moviments una mica ortopèdics.

Perquè a més a l’aigua no pots tenir moviments així com molt cadenciosos, sinó que estàs en un entorn que t’ofereix resistència, de manera que si vols portar-ho, ha de ser tot molt marcat i molt pautat i amb moviments que a l’aigua queden bé, però fora de l’aigua queda una mica el Robocop, oi? El “cruzaíto”, doncs el Robocop. I jo anava a veure-les entrenar. I allà vaig aprendre moltíssim de moltes coses, de gent que no són esportistes d’alt nivell, però són esportistes d’alta dedicació i s’entrenen com si fossin d’alt nivell i a més s’ho han de pagar tot. Si entrenen quan se’n van de la gent. Quanta gent hi ha que fa esport així? I quants esports hi ha que es fan així? Quan em vaig ficar al futbol americà vaig poder veure això. Quan vaig estar al ‘Mira qui balla’, els ballarins de saló fan això contínuament i a més les classes els costen molt. I si ve un professor que és meravellós i tal, s’han de deixar una pasta per estar tres dies aprenent-ne i tot això. El camí, noi, el camí. Has de tenir els ulls molt oberts per veure tot el que passa al teu voltant i estar contínuament rebent input. I més ara encara, no? Jo ho dic als xavals i fins i tot quan vas a un equip, vas a algú, i li fas pregunta trampa, la pregunta garrafó: “A veure, qui vol ser el millor jugador de l’equip?”. Aleshores aixequen la mà. És clar, tots volen ser el millor. Què és el que has de ser? Ser millor. O sigui, que cada ics temps t’analitzis i diguis: “Em sento millor persona, millor professional, millor pare”, no sé, millor, simplement millor. Si ets millor, mai no pararà la teva evolució. Ser el millor és fàcil: juguen en un altre equip pitjor. No s’ha de quantificar, s’ha de millorar, s’ha de fer camí. S’ha d’estar al màxim.

Teresa. Hola, em dic Teresa.

Fernando Romay. Hola, Teresa.

Teresa. De totes les persones que has conegut dins i fora de l’esport, els teus referents qui són i per què?

Fernando Romay. Uf, són molts, són molts. Referents particulars, podríem dir els jugadors anteriors a mi, rivals dels quals n’he après molt i gent fora del bàsquet que em va aportar, m’aporta i espero que m’aportarà moltíssimes coses. Però hi ha una persona… Permet-me ja que destaqui una persona. Per exemple, en José Manuel Beirán. Ell va ser internacional, també va ser part de l’equip de la medalla i en vaig aprendre moltíssim i el primer que em va ensenyar va ser la capacitat que tenia per buscar-se les voltes per ser millor. I em refereixo al fet que en José Beirán era probablement el tir més perfecte, juntament amb en José María Margall de la lliga de bàsquet d’aquella època, no? Aleshores ell tenia un jugador, en Rick Barry, un jugador de l’NBA, que tenia el tir més perfecte en suspensió, amb tots els paràmetres col·locant les mans, el colze, tal, no sé què. Bé, i ja com a anècdota, casualment llençava els trets a cullera. Els tirs lliures els llençava a cullera, tenint el tir més perfecte en suspensió, però bé, això és una altra història. I ell tenia l’habitació plena de fotos i copiava els moviments que feia. Els copiava davant del mirall i després els duia a terme a la pista.

I quan veus algú així dius: “Ostres, és que no calen gaires coses”. Jo, per exemple, quan vaig arribar al Madrid no tenia sabatilles perquè calço un número extraordinari, molt més que l’ordinari, i no tenia sabatilles i vaig estar com quatre o cinc mesos sense sabatilles. Els ensenyaments d’en José van ser: “Aprofita aquest moment que no tens sabatilles. Comença a fer condició física, que tampoc no necessites córrer, sinó fer peses. Agafa força, aprèn a agafar la pilota, a botar…”. Tots aquests entrenaments que ara s’ensenyen als nens amb vuit anys jo els vaig fer en dos mesos, amb catorze anys, així, per poder… O sigui que no cal tampoc el… Que si vols aprendre, és molt més la voluntat que els mitjans que tens al voltant, i moltes vegades a la nostra vida ordinària… La vida, eh? No tu. No fotis, no? La vida sempre. A la nostra vida ordinària busquem disculpes per no fer les coses, perquè falta això, falta allò altre, no es pot fer perquè… No, no, no. Aprofita-ho tot per millorar, per ser millor. No per ser el millor, per ser millor. Jo crec que això és fonamental.

Rosa. Hola, Fernando.

Fernando Romay. Hola, què tal?

Rosa. Soc mare d’un fill i m’agradaria preguntar-te com a pare, quin tipus de valors has inculcat als teus fills que vols que deixin empremta al món per fer alguna cosa millor?

Fernando Romay. A veure, jo el primer que intento amb els meus fills és, en primer lloc, que mirin al seu voltant. Si els va bé, per continuar sentint-se satisfets de com estan. I després, per veure on volen arribar. Hem de mirar molt més al nostre voltant en comptes de mirar-nos només el melic. Això en primer lloc. En segon lloc, que practiquin el “bonrollisme”, que intentin ser feliços i irradiar aquesta felicitat als que tenen al costat. Crec que és fonamental. I tercer, respecte. Respecte continu per a tot. I després una mica la premissa que em va portar a mi al bàsquet i que em van ensenyar els meus pares. O sigui: “Treballa, nano. Treballa, treballa. No et donis per satisfet amb res. Penca, penca, penca i arribaràs a ser més o menys el que vulguis. Treballa-t’ho, busca la teva vida, no et quedis plorant”. Això ho deia molt en Cristóbal Rodríguez. És a dir, tan efímera és la glòria com la misèria. Aleshores no et quedis mirant-te el melic dient “com molo”, ni tampoc et quedis tapant-te la cara dient “que malament que estic”. No, no, no. Busca el teu lloc, busca, intenta millorar, intenta fer. El món és vostre. Podeu fer-ho meravellós. Però amb tota la tècnica que hi ha ara, que no se us oblidi el que és humà. Feu feliços els qui teniu al voltant, bon rotllo, bona educació. Això és fonamental també. Això és fonamental.

Jo crec que això és el que vaig ensenyar als meus fills. I després que siguin feliços, que busquin la seva felicitat, que la felicitat és a una cantonada. Potser et fots de cops cinc vegades, però al sisè trobes el teu lloc i aprecia’l també. Aprecia’l.

Rosa. Gràcies.

José Carlos. Hola, Fernando, soc en José Carlos, un xaval d’aquells per als qui eres referent als vuitanta, per l’esport, per la teva passió per l’esport i també per la lluita contra les drogues, que aleshores era un tema important. En quins projectes ara estàs més dedicat, més sensibilitzat?

Fernando Romay. Ah, jo estic a la Federació Espanyola de Bàsquet, a més portant els temes no competitius, aquests temes socials. No portant, ajudant a portar, a promulgar aquests valors que et dona l’esport per portar-lo als xavals, a les escoles i alhora els campionats de categories inferiors, campionats que es faran des que s’estan fent de 3×3 al carrer. La part més lúdica i la part menys competitiva de tot. La veritat és que m’encanta. M’encanta perquè em permet estar en contacte amb la gent, en contacte amb els xavals. A la Federació, a més, hi ha dos campionats. N’hi ha un per Setmana Santa, que m’encanta, i un altre per Nadal. No per Nadal, sinó a la part de Reis, que m’encanta també, que són de tres categories: minibàsquet, infantil i cadet. És per seleccions autonòmiques. Aleshores veus els xavals plens d’il·lusió. És la primera vegada que coquetegen amb l’elit, que se senten importants perquè estan representant la seva comunitat autònoma. És un malbaratament de passió i de… I això és molt naïf. És a dir, no hi ha trampa ni cartró. Els xavals hi van a donar-ho tot, ploren quan perden, s’ho passen bomba… I a mi és que m’encanta, m’encanta, m’encanta i és al que estic dedicat. I la veritat és que em fa estimar molt més el bàsquet. Que està molt bé veure la selecció masculina sènior, la selecció femenina sènior, per com juguen i per tot això.

Però diguem que el germen de tots aquests que han arribat a dalt són aquests campionats i llavors és veure els xavals… I després veure’n algun ja que ha arribat a Primera Divisió em sembla meravellós. Em sembla meravellós perquè a més a més conserven moltíssims d’aquests valors que se’ls inculquen. Mira, sense anar més lluny, la temporada anterior es va fer el campionat a San Fernando, el campionat de mini, i van arribar a la final Catalunya i Andalusia. I aleshores Catalunya estava jugant de meravella amb una defensa, uns xavals… I estava guanyant Andalusia. El partit al principi estava així. Al final es va enlairar a la segona meitat i tal… Perquè aquí es juguen sis sisens, podríem dir. No quarts, sis sisens. I com al quart ja es va enlairar i a partir d’aquí va anar prenent avantatge, avantatge. I quan quedava un minut de partit, l’entrenador d’Andalusia demana un temps mort. Aleshores el de Catalunya es va quedar com “flaixeat”, agafa el temps mort, crida els jugadors i es posen a la rotllana del temps mort. I llavors l’entrenador d’Andalusia havia demanat temps mort perquè es col·loqués el quintet que estava a la pista més tots. Es van col·locar al camp i el cos tècnic els estava aplaudint. No volien res més que reconèixer l’esforç que havien fet els xavals. El de Catalunya estava donant ordres i, no sé per què, aixeca la vista, veu el que estaven fent els altres i diu: “Perdó, perdó, perdó”.

Es fa enrere, col·loca el seu equip en fila i un cop s’acaba el temps mort, els xavals de Catalunya donant-li un aplaudiment a… Tu veus això en un camp de bàsquet jugant-se una final d’un campionat d’Espanya, de minibàsquet per seleccions, que els xavals havien entrenat amb la pandèmia, amb tot, entrenant a casa seva, entrenant… I quan veus que fan això dius: “Ostres, mola, mola”. Això és el que ha de ser el bàsquet. Això és el que ha de ser l’esport, el que ha d’aportar a aquests xavals. Això és una lliçó per a ells, i per a tots els que estaven al camp tremenda. I és el que em fa congraciar amb el bàsquet molt més que les finals o que els campionats d’Europa i tot això, que també, però això és realment el que val de veritat.

Javier. Hola, Fernando, em dic Javier. Et veig que ets una persona maca i entranyable i et volia preguntar per tu el sentit de l’humor com és d’important a la teva vida.

Fernando Romay. Tot, tot, tot, tot, tot. Amb el sentit de l’humor pots arribar a qualsevol cosa, et val per a tot. Però el sentit de l’humor… Jo soc dels que primer ric de mi mateix i després ric amb els altres. A veure, tu m’has vist? Veus com soc? O sigui, o ric, o em foto un tret, no fotis. Aleshores doncs no, tampoc qüestió de sentir-se… En aquesta vida cal prendre… A veure, cal prendre les coses amb serietat i cal saber riure’s de tot també. Parlant d’això, allò que parlàvem dels campionats infantils i tal, als xavals moltíssimes vegades els veus que agafen poses dels grans. Aleshores quan perden un partit, si no ploren, sembla que no han sentit prou la derrota. Aleshores moltíssims… Molts ho senten i tal, i llavors jo els agafo, els abraço, els intento dir: “Escolta, és relatiu, nano, no deixa de ser un partit, és el primer campionat que jugues. Ja ho veuràs. O sigui, arribaràs al vestidor, estaràs plorant com una magdalena, un company teu es llençarà un esquinçat…”. Veus? I tots ens partim de riure quan algú llança un trino. Doncs això. Doncs això. “I al final acabaràs rient. Amb la qual cosa no ploris aquí, no val la pena. Espera’t a veure quin company es llença un petarret. Ja ho veuràs”. I a partir d’aquí ja comença a riure i ja s’oblida una mica de tot. O sigui, t’has de prendre la vida amb més humor, sabent la transcendència que té. Després el que has de fer és analitzar i dir: “No em tornen a guanyar aquests en el proper campionat, a l’infantil aniré per ells i els guanyaré perquè entrenaré més que ningú”.

Doncs és clar que ho has de fer, però en el moment ho has de relativitzar una mica i això com ho fas? Sempre amb sentit de l’humor, sempre amb sentit de l’humor. I a més el seriós amb un somriure entra més. O sigui, si tu vols donar un ensenyament, fes-la fent que la gent somrigui. Com que t’obre les orelles i t’ho obre tot. Hem de somriure més tots. Estem en un món molt crispat, hem de somriure molt més. Sí, tu també. Veus? Ho hem de fer. Bé, doncs jo crec que ja hem acabat, no? Simplement vull dir-vos que moltíssimes gràcies. Moltíssimes gràcies per escoltar-me. Moltíssimes gràcies per les vostres preguntes. Espero que us hagi valgut per a alguna cosa. I espero que, a partir d’ara, quan veieu un partit de bàsquet, de futbol, ​​de qualsevol altra cosa, o quan aneu per la vida, us sentiu orgullosos que sou diferents i que ser diferent mola i mola molt. Així que un aplaudiment per a vosaltres.