Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

La fórmula Stop per manejar les rabietes

Míriam Tirado

La fórmula Stop per manejar les rabietes

Míriam Tirado

· Experta en criança conscient

Amb la maternitat acabada d'estrenar i la premissa simple que pares i mares volen el millor per als seus fills, Míriam Tirado va començar a escriure un bloc sobre maternitat, paternitat i criança. Des això ha passat una dècada. Avui, la bitàcola compta amb més de mil entrades i ella s'ha convertit en un referent de la criança conscient i respectuosa a Espanya.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i després de gairebé tres lustres com a redactora d'informatius radiofònics, Míriam Tirado va decidir canviar de rumb. Es va formar com 'Conscious Parenting Coach', amb la psicòloga Shefali Tsabary, i va apostar per la divulgació educativa, qüestionant el model tradicional de criança. "Hi ha una altra forma de criar els fills des de la connexió, la consciència i el respecte", assegura Tirado. La també escriptora, és autora de contes infantils de gestió de les emocions com els supervendes 'Tinc un volcà' o 'El fil invisible'. A més, ha escrit diversos llibres dirigits a pares i mares - 'Rebequeries' o 'Maternitat a flor de pell' - i acaba de publicar la seva primera obra de ficció per a adults: 'Remogudes'.

Des de l'humor i el sentit comú, Míriam Tirado parla d'assertivitat, emocions, comunicació o límits. En el seu treball, posa el focus en la consciència dels progenitors i no en el comportament dels fills. "Educar de manera conscient és un acte revolucionari", assegura. Per al canvi de paradigma, Tirado ofereix pautes i consells de gran utilitat, però adverteix: "criar de manera respectuosa requereix d'esforç i grans dosis de paciència".


Creant oportunitats

Míriam Tirado

Amb la maternitat acabada d'estrenar i la premissa simple que pares i mares volen el millor per als seus fills, Míriam Tirado va començar a escriure un bloc sobre maternitat, paternitat i criança. Des això ha passat una dècada. Avui, la bitàcola compta amb més de mil entrades i ella s'ha convertit en un referent de la criança conscient i respectuosa a Espanya.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i després de gairebé tres lustres com a redactora d'informatius radiofònics, Míriam Tirado va decidir canviar de rumb. Es va formar com 'Conscious Parenting Coach', amb la psicòloga Shefali Tsabary, i va apostar per la divulgació educativa, qüestionant el model tradicional de criança. "Hi ha una altra forma de criar els fills des de la connexió, la consciència i el respecte", assegura Tirado. La també escriptora, és autora de contes infantils de gestió de les emocions com els supervendes 'Tinc un volcà' o 'El fil invisible'. A més, ha escrit diversos llibres dirigits a pares i mares - 'Rebequeries' o 'Maternitat a flor de pell' - i acaba de publicar la seva primera obra de ficció per a adults: 'Remogudes'.

Des de l'humor i el sentit comú, Míriam Tirado parla d'assertivitat, emocions, comunicació o límits. En el seu treball, posa el focus en la consciència dels progenitors i no en el comportament dels fills. "Educar de manera conscient és un acte revolucionari", assegura. Per al canvi de paradigma, Tirado ofereix pautes i consells de gran utilitat, però adverteix: "criar de manera respectuosa requereix d'esforç i grans dosis de paciència".


Creant oportunitats

Transcripció

00:03
Míriam Tirado . Soc la Míriam Tirado, consultora de criança conscient, periodista i escriptora de llibres per a pares i mares i, també contes infantils.

00:16
Romina Peñate. Hola, Míriam, moltes gràcies pel teu temps avui a Aprenem junts. El meu nom és Romina Peñate, soc periodista, pedagoga, a més de la mare d’un nen de dos anyets. Així que davant d’una experta en criança conscient em sorgeixen moltíssimes preguntes i el primer que m’agradaria saber és precisament això: en què consisteix la criança conscient?

00:38
Míriam Tirado. Encantada de ser aquí, Romina, i de parlar amb tu. La criança conscient per a mi és un gran canvi de paradigma. Venim de moltíssims segles d’un paradigma de criança tradicional, on l’educació i la criança es feia d’una forma jeràrquica, on l’adult és el que sabia i el nen simplement havia de, bàsicament, obeir. En la criança conscient és diferent. És un: “Et dono la mà i creixem junts”. Jo creixo com a mare o com a pare al teu costat perquè ho saps, ets mare. La de coses que s’aprenen amb un fill. I aquí, en la mirada de la criança conscient, és que les mares i els pares ens fem conscients també de totes les coses que a nosaltres encara ens queden per resoldre, per curar i per aprendre. I veiem el nostre fill, la nostra filla, com el nostre gran acompanyant, que a vegades serà ell o ella el que ens ensenyi coses a nosaltres. I molts cops, òbviament, nosaltres som adults, serem els que li ensenyarem. Però és un creixement junts, en paral·lel, d’alguna manera. I la criança conscient a vegades no és fàcil, perquè, és clar, el que tenim après és un paradigma tradicional de criança, on el tenim integrat.

02:07

D’alguna manera, en el nostre ADN, hi ha aquesta forma d’educar els nens des del “jo ordeno i tu obeeixes”. I des de l’utilitzar aquestes estratègies i tècniques de control de l’altre: el xantatge, el suborn, l’amenaça, el càstig. I és clar, i tot això que portem segles com a humanitat que som, d’aquesta forma de tractar la infància. A vegades ens és difícil criar d’una altra manera, sense amenaces. Per exemple, que ràpid surt una amenaça de nosaltres quan estem educant els nostres fills! La criança conscient és començar a caminar per un altre camí. I és caminar un altre camí de responsabilitzar-nos també de les coses que encara ens falta aprendre, de les coses que encara no sabem, de les nostres mancances, de la nostra vida, de la nostra història, per així, només fent-nos conscients i millorant, aquí podrem començar a criar des del respecte i des de la consciència.

03:15

I per a mi aquest és un canvi de paradigma molt important, essencial si volem que aquest món sigui un lloc millor. Perquè aquests nens que tenim, el teu fill, les meves filles, són el futur. Elles, i ells, els nostres fills, si els criem des del respecte, la consciència i òbviament també els límits, però clars, no arbitraris, sinó clars, ferms i sòlids i consistents, ells integraran això. Els sortirà d’una forma automàtica també criar així. I això és una cadena, eh? I això és el bonic. Al final d’aquesta cadena es nodreix la humanitat sencera.

04:01
Romina Peñate. La criança conscient és la criança amb afecció, diguem, no? Hi ha alguna diferència?

04:06
Míriam Tirado. La criança amb afecció és la forma en què els adults que criem els fills tenim en compte les necessitats dels nostres fills i donem una afecció segura als nostres fills, donant-los allò que necessiten. Imagina’t, un nadó acabat de néixer necessita contacte, necessita mirada, necessita calor humà, necessita molta escolta, moltes atencions, les seves necessitats satisfetes. I, a mesura que aquest nadó va creixent, també va tenint unes necessitats i una necessitat molt important de vincle amb els adults de referència, especialment amb la mare, en els primers temps. La criança amb afecció té en compte tot això i es dona aquesta afecció que el nadó i el nen tant necessita. Però la criança conscient és una cosa molt més global que comença des d’abans fins i tot de ser pares fins que morim.

05:11
Romina Peñate. Aquí, amb això de la criança amb afecció, m’agradaria preguntar-te, perquè molts cops genera molts dubtes, és bastant comú escoltar allò de que per criar amb afecció s’ha de traginar, s’ha de donar teta, s’ha de fer llit compartit. També es diu molt això de que els nens criats amb afecció són més dependents. Què hi ha de cert en això?

05:31
Míriam Tirado. Hi ha moltes generalitzacions que a més provoquen molta confusió entre mares i pares i molta culpa també. Perquè si tu vols criar amb afecció i estàs molt convençuda que aquesta és una forma molt respectuosa de criar el teu fill, però resulta que al teu nadó no li agrada ser traginat, pots entrar aquí en una contradicció: “Estaré creant una afecció insegura amb el meu fill?”. I no, no té res a veure. De nens n’hi ha de molts tipus i cada nen és un món i hi ha nens que els agrada ser traginats i altres que no, hi ha lactàncies que són possibles i altres lactàncies maternes que no ho són. Però la criança amb afecció va moltíssim més enllà. És veritat que molta gent que cria amb afecció, doncs dona el pit i tragina i dormen tots en la mateixa habitació. Però una altra gent, altres famílies, doncs fan algunes coses, altres no o cap. I això no vol dir que no criïn amb afecció. Hi ha molts mites en això de la criança amb afecció. El més conegut és la criança tradicional i el menys conegut és aquest altre tipus de criança que ha anat sortint a mesura que hem conegut més el cervell dels nadons, el cervell dels nens, les necessitats de la infància. I a partir d’aquí hem començat a comprendre els nens, que abans hi havia tantes coses que no se sabien…

07:00

Els nens, reprenent una mica això dels mites, criats amb afecció, com tots els altres, són dependents. I, a mesura que van creixent, si són respectats en les seves necessitats, si són escoltats i són tinguts en compte, a poc a poc aniran guanyant més parcel·la d’independència. Jo et diria que l’objectiu, d’alguna manera, és que els nens tinguin el que necessiten quan ho necessiten, i a mesura que ja no ho van necessitant, els pares siguem prou conscients i ho puguem veure per dir: “D’acord, ja no em necessiten, em retiro. Ara és el moment que tu comencis a caminar el teu propi camí”. No pot ser tampoc una criança en la qual els pares estem sempre bolcats en els nostres fills, fins i tot quan no ens necessiten. La criança conscient significa ser conscient també de quan si i de quan no.

07:58
Romina Peñate. Bé, doncs jo aprofitaré que ets aquí i intentarem treure algunes eines per criar de manera més conscient. Abans esmentaves un tema que resulta, jo crec, molt comú a tots els pares i mares, que és el tema dels crits. A tots, no? En un moment donat, quan volem cridar l’atenció del nostre fill o que per què no ens està fent cas, o quan ens desborda, acabem cridant. Com podem fer per gestionar això?

08:25
Míriam Tirado . Ningú crida als seus fills volent, no és una cosa que ens agradi fer, no és una cosa que t’aixequis al matí i diguis: “Ai, què bé! Avui cridaré als meus fills”. No, és una cosa que fem sense voler. Ho fem perquè hi ha una manca de control, una manca d’autoregulació que ens ve per molts motius, però ningú vol cridar als seus fills. I ara, si algú ens està escoltant i pensa: “Jo crido”, i s’està començant a sentir culpable, ha de saber que gairebé la gran majoria de mares i pares en algun moment de la criança i educació dels seus fills, ha cridat i crida i cridarà. Per poder deixar de cridar, és important que vulguem deixar de cridar i no un voler de: “Bé, jo és que no vull cridar”. No, no… un veritable compromís de: “Vull deixar de fer això que els fa mal i que em fa mal a mi”. Perquè tu saps que, si alguna vegada has cridat, després que ve? La culpa, la culpa, sentir-nos fatal, pensar que som uns pares horrorosos, horribles i que no sabem fer això que es diu criar, no? El primer que hem de fer és comprendre per què cridem, no?

09:41

I hi ha alguns motius pels quals cridem. Un d’ells és perquè el crit ha estat com molt normalitzat en les famílies. I venim de criances on s’ha cridat. Poc o molt, però en general quan un pare o una mare arribava a cert nivell d’estrès, el crit era considerat: “Bé, doncs alguna cosa deu haver fet el nen perquè els seus pares li hagin cridat, no?”. Estava com, d’alguna manera, justificat, també tenint en compte aquest desconeixement del que era la infància. Cridem per això, perquè està com molt integrat, però també, si ens fixem, cridem en moments d’estrès, cridem en moments de cansament i cridem també perquè hi ha una creença molt estesa que als nens hauríem de repetir-los poc les coses. Saps? Això que diuen de: “T’ho diré tres vegades. Una, dues…”. I, si a la de tres no han arribat aquí, ja salten els ploms a casa, no? Qui ens ha dit que als nens cal repetir-los les coses poques vegades? Tu tens un nen petit, saps la de vegades que repeteix una mateixa acció contínuament. O quan li agrada un conte, i una vegada, i una altra, que a vegades en un sol dia l’hi has explicat deu vegades.

11:02

Els nens necessiten moltíssima repetició i en l’important en necessitaran moltíssima més. I, a més, passa una altra cosa: que aquestes coses que per als adults són importants, per a molts nens no ho són. El “Posa’t la jaqueta”. Un nen de, posem, dos anys i mig que no està sentint fred i està dins de casa, per sortir al carrer no té cap necessitat de posar-se la jaqueta. Ell, diguem, no és que no en tingui, és que ell no sent cap necessitat. Llavors, és clar, què fem? “Posa’t la jaqueta, posa’t la jaqueta”. A la tercera vegada o quarta vegada que no ens obeeix, cridem. Perquè perdem la paciència. Li hem dit molts cops, i, a més, per a nosaltres és obvi que cal posar-se la jaqueta abans de sortir. Bé, hem de comprendre que el seu cervell no és com el nostre, que funcionem diferent. Que el que per a nosaltres és obvi i normal, per a ells no ho és tant. El que per a nosaltres és important, per a ells de vegades no ho és. Llavors, contestant la teva pregunta, què fem, no? Entenem d’on venim i per què ho fem. Controlem una mica els moments. O sigui, és important que els pares es fixin en els moments en què cridem. Hi ha pares que criden més al matí, abans d’anar a l’escola, per exemple, i hi ha pares que criden més a la nit. Jo, si hagués de dir quin és el meu moment d’estrès en el dia, és més a la nit perquè estic més cansada.

12:32

Llavors, jo a la nit he de posar totes les meves antenes de: “Compte, que ara tu estàs cansada”. Per tant, has de tenir més paciència encara per no fer aquestes coses que no vull fer, per no dir aquestes coses que no vull dir. Per tant, un cop hem detectat en quin moment del dia ens augmenta l’estrès o el cansament, hem de començar a passar a l’acció. I en aquests moments, comprendre que és bàsic i vital l’empatia, comprendre que ell està en un altre moment. De vegades els demanem coses i estan jugant, i un nen quan està jugant es perd en el joc. Per tant, potser he d’acostar-me, tocar-lo. “Escolta, ara necessito que facis tal cosa”. I comunicar-me d’una manera més assertiva, no així amb ordres que ell fins i tot, potser, ni ha escoltat. Després respirar, respirar. La respiració és una eina que tenim 24 hores al dia amb nosaltres, en nosaltres, i a vegades no la utilitzem d’una manera conscient. Respirem d’una manera automàtica. Però, quantes vegades ens adonem: “Uf, m’estic estressant, vaig a respirar”? Fer tres respiracions profundes abans de fotre el crit és essencial per no acabar cridant, perquè una cosa hem de tenir molt clara i molt segura, que és que cridar ens desconnecta.

14:00

I el que necessitem per criar i educar els nostres fills és una bona connexió. Per tant, tot el que ens porti a la desconnexió, el crit, l’amenaça, el càstig, no és una bona estratègia. Potser ens dona resultats a curt termini, i en el moment que et crido, com t’he infós por, tu reacciones a l’acte. Tu, fill meu, reacciones a l’acte i m’obeeixes. Però això passa factura a curt termini ja, perquè s’està sentint malament, s’està sentint poruc, frustrat i no és una cosa que li agradi, però també a mig i a llarg termini. És una cosa que sempre hem de tenir en compte, quin preu volem pagar. I és veritat. Criar d’una manera conscient i respectuosa requereix molt d’arremangar i d’informar-se i de formar-se i de dedicació i de moltes dosis de paciència. Per tant, treure aquestes dosis de culpa, però alhora responsabilitat i saber que una altra forma de fer les coses és possible.

La fórmula Stop para manejar las rabietas - Míriam Tirado
Quote

"Els límits són la base de la criança i de l'educació"

Míriam Tirado

15:12
Romina Peñate. Míriam, has mencionat en diverses ocasions la paciència i jo crec que és una cosa que tots en algun moment podem arribar a perdre. Hi ha algun truc, alguna pauta per tenir nervis d’acer?

15:25
Míriam Tirado. La paciència, diguem que és l’art d’estar en pau, no? I a vegades és difícil amb la vida que portem les mares i pares, que és una mica estressant. Els horaris, el col·legi, recollir, treballar, i no és fàcil. És important que ens adonem en quins moments perdem la paciència. Això és una cosa pràctica que poden fer els pares, de portar un registre. I, per exemple, apuntar al cap del dia, abans d’anar a dormir, del dia d’avui, quan he perdut la paciència o quan m’he sentit com molt carregada o molt carregat i he estat a punt de perdre la paciència? D’aquesta manera, amb un petit registre, sabrem al cap de pocs dies en quins moments estem pitjor. Pitjor de paciència. Perquè la paciència, ja sé que és utòpic dir que no se’ns hauria d’acabar mai, però a vegades tenim la sensació que se’ns acaba. I quan se’ns acaba, la meva àvia sempre deia: “Doncs n’hauràs d’anar a buscar més”. N’hauràs de trobar més en tu. Llavors, què podem fer per tenir més paciència? Un cop hem identificat els moments en què ens és més difícil, podem observar si en aquests moments hi ha massa cosa supèrflua que potser podríem treure d’aquí. I bé, i que fos el moment, per exemple, el moment d’abans de sortir de casa o el moment de ficar al llit als nens més tranquil. A vegades som tan exigents amb nosaltres, amb ells, que hi ha massa.

17:00

Volem que tot estigui perfecte, volem fer moltes coses al mateix temps. Una altra cosa que ens vindrà molt bé és anticipar-nos. Si, per exemple, ens adonem que perdem una mica la paciència als matins, tot el que hàgim anticipat el dia anterior ens ajudarà a que al matí tot sigui millor. Aixecar-nos més d’hora, anticipar-nos els adults i tenir el nostre petit moment de relaxament abans d’entrar en la pujada dels matins també ens ajudarà. Això és una cosa també que ens ajuda a acabar la paciència, que és quan mares i pares, els adults, sentim que no tenim temps per a nosaltres i que anem a pinyó des que ens llevem fins que ens adormim. És com: “Guau! Ni un segon per seure al sofà”. Això esgota i a la mínima que el teu fill fa A o B o C perdem la paciència. És important també que ens adonem que el que fan els nostres fills no és el que ens fa perdre la paciència, perquè això mateix que ha fet avui i que m’ha fet perdre la paciència a mi, suposadament, potser el dissabte, que estic més relaxada, fa exactament el mateix i ho gestiono d’una manera respectuosa, tranquil·la, serena. Per tant, no és l’acte del meu fill, sinó que soc jo, el meu estat. Per tant, en la criança conscient hem de ser molt conscients de quin és el nostre estat intern, de com soc.

18:29

Per tant, sempre dic un focus en el nen o la nena i un focus en nosaltres. Com estic? Com em sento? Molt en contacte amb el cos, no? Respiro i on noto l’activitat, el volcà, no? Ho noto ja a punt d’esclatar o noto, simplement, que estic una mica remoguda. A vegades també perdem la paciència quan els nens fan alguna cosa que ens remou. Per exemple, si tu ets molt ordenada i veus que el teu fill obre un calaix i comença a treure coses per jugar, però no té cap intenció de tornar-les a deixar al seu lloc, tu et pots anar posant nerviosa perquè t’ha tocat aquesta tecla que a tu t’afecta. Llavors, també cal identificar aquests patrons que a nosaltres ens fan esclatar i perdre la paciència perquè és una cosa nostra. El nen fa el que li toca fer per l’edat que té. És normal el que fa, però com tu ho gestiones és el que canviarà depenent del que comprenguis, el teu activador. Hi ha un disparador intern que se’ns “Bum!” esclata quan alguna cosa que fa el nostre fill ens remou, però té a veure amb nosaltres, no amb ells. I insisteixo en la respiració. Per poder tenir més paciència és imprescindible respirar aquests minuts per a nosaltres mateixos, abans de despertar-los, uns minuts abans d’anar a dormir. Tancar els ulls, respirar profundament, fer una mica de revisió del dia. En quins moments m’he activat, en quins altres no. I a poc a poc, com sempre, tot és qüestió de pràctica. Molta gent diu: “Jo és que ara amb el meu fill de set anys tinc moltíssima més paciència de la que tenia quan ell en tenia un”. Perquè és una cosa que es va guanyant amb el temps. Per tant, no ens preocupem, simplement fem els deures. Consciència, connexió amb nosaltres, connexió amb els nostres fills i poc a poc, a mesura que anem practicant, per sort, els nostres fills ens donen moltes ocasions per practicar, podrem anar tenint més i més paciència.

20:35
Romina Peñate. Molt de treball d’autoanàlisi, no? Pel que veig.

20:37
Míriam Tirado . Total. Moltíssim, sí.

20:39
Romina Peñate. Ara m’agradaria tractar també el tema dels límits. Ho mencionaves abans perquè a vegades és molt complicat, sobretot quan són nens molt petits, establir certs límits, no? Com podem fer això?

20:51
Míriam Tirado. Mira, Romina, per mi aquest tema és el més important de la criança i educació dels fills. I també, ho dic una mica fluixet, el més difícil. Perquè costa, costa moltíssim posar límits als fills quan els adults, nosaltres mateixos, a vegades no tenim clars quins són els nostres propis límits. Quanta gent fa coses que en realitat no vol fer? Quanta gent fa coses per compromís o va a menjars que no li ve de gust anar-hi, però per quedar bé o perquè l’altre no s’enfadi? Moltes vegades no respectem el que jo sento o el que jo necessito. Quanta gent estant molt cansada o molt estressada no es dona la pausa o no es dona el que necessita? Moltíssima. La gran majoria. Ens costa tenir uns límits propis que ens ajudin a desenvolupar-nos d’una forma més assertiva i més connectada. Llavors, és clar, imagina’t, no? Nosaltres venim d’aquesta dificultat pròpia a l’hora de posar-nos límits a nosaltres mateixos. I venim d’una criança on els límits en la criança tradicional es posaven d’una forma autoritària i quan ja et posaven un límit es feia d’una forma enfadada, no? Com renyant i, a vegades, fins i tot cridant. Llavors, venim d’aquest patró on el límit era una cosa molt desagradable. Després, què passa? Ens convertim en pares, com que el que tenim integrat és el crit o l’amenaça, o renyar, o posar límits d’aquesta manera tan, tan autoritària.

22:30

Però no volem ser autoritaris perquè ho volem fer d’una manera diferent, perquè recordem com ens sentim. Llavors, què passa? Que no sabem fer-ho. O aguantem i som massa laxos perquè sé que si poso límits ho faré d’aquesta forma autoritària i no vull, llavors: “Bé, doncs jo que sé, fes el que vulguis”, però és clar, no és el que ha de ser. Hem de posar uns límits clars. I quan ja no podem més perquè hem estat massa laxos, després “¡Bum!”, ens esclata tot i posem els límits de la manera que nosaltres integrem i que coneixem. Cal trobar una altra manera i aquesta altra manera és primer, sent conscients que el gran quid de la qüestió és ser exemple, per tant, si jo tinc ben integrats quins són els meus límits, em serà més fàcil posar límits als altres. I amb els nostres fills, el primer que haurem de fer és pensar els límits i fer-los conscients. Quins són els límits? Són els que tenen a veure amb la integritat física, psíquica i emocional dels nostres fills i la nostra. Per tant, és el més important, perquè és el que els ajudarà desenvolupar-se d’una forma assertiva i amb el seu màxim potencial, que és el que volem, que els nostres fills es desenvolupin en la vida d’una forma plena. Però per a això necessiten límits. Els límits són la base essencial de la criança i de l’educació. Llavors, tenint això present i en compte, he de pensar bé aquests límits. I pensar: “A veure, la dutxa és un límit o no?”. La higiene personal. La higiene personal té a veure amb la integritat física d’una persona?

24:16

L’ajudarà a desenvolupar-se bé tenir cura del seu propi cos? Sí! Per tant, és un límit. Que em doni la mà per creuar el carrer, és un límit o no? Home, si no sap esperar al pas de vianants, òbviament és un límit perquè comporta un risc per a la seva salut i la seva integritat. Per tant, he primer de tenir clars quins són els límits i després transmetre’ls, però d’una forma serena, adequada i assertiva. I què implica això? A vegades els pares em diuen: “No, però és que, si li dic que això no ho pot fer, s’enfadarà”. És clar, això entra dins del que es pot esperar. Els nens, quan veuen que els posem un límit clar i ferm en el seu dia a dia, òbviament s’enfaden. I, per què s’enfaden? Bé, perquè en la seva naturalesa de nen o de nena hi ha fer el que volen, no? Estan, sobretot fins als set anys, que estan en la fase egocèntrica. És: “Jo vull fer el que a mi em ve de gust. Llavors tu representes un obstacle i jo m’enfado amb aquest obstacle”. És normal, és el que ha de passar. Però això no difereix de com hem de posar-li el límit d’una forma educada, respectuosa, centrada i connectada. És a dir, aquest és el límit i serà així. Tant si plores com si no, tant si t’agrada com si no, avui t’has de dutxar, per exemple, o has de donar-me la mà.

25:48

No me la vol donar? Doncs l’agafo en braços i creuo el carrer. Faig complir. Diguem que d’alguna forma poso les condicions necessàries perquè aquest límit es compleixi. I les condicions necessàries són comprendre el meu fill, saber en quina etapa està per poder-li comunicar el límit de la manera que ell pugui comprendre-ho. I, tot i així, a vegades el límit no l’entendrà. Però la nostra responsabilitat, la nostra obligació, és posar límits assertius i respectuosos als nostres fills, que no siguin arbitraris i que siguin ferms i clars. A vegades hi ha molta confusió entre el que són els límits i quines són les normes. I, a vegades, alguns pares o algunes famílies es posen com molt estrictes amb coses que no són límits, que són normes, i les normes difereixen molt d’una casa a l’altra. De normes n’hi hauria d’haver molt poquetes per assegurar-nos que els nens les puguin respectar, però també sent molt clares. Si algú té confusió entre què és un límit i què és una norma, els límits hem dit que tenen a veure amb la integritat i que ajudaran l’infant a desenvolupar-se d’una forma assertiva i en el seu màxim potencial. I la norma és més arbitrària. A casa teva potser hi ha la norma que no es pot entrar amb sabates i a casa meva si es pot, per exemple, o a la teva casa no es pot saltar al sofà i a la meva sí, o viceversa, no?

27:16

És important que puguem distingir a casa, en les normes, que n’hi hagi poques, però que sempre sigui la mateixa norma, comprenent que com que la norma és més arbitrària i no és una cosa essencial, els costarà més respectar-la. I podem tenir fins i tot una màniga més ampla. Amb els límits no. I, un altre incís, hi ha normes de diversos tipus. Hi ha normes que tindrem a la família, i hi ha normes a nivell social, i hi ha normes a nivell cultural. Hi ha normes que tenim aquí que no tenen a l’Índia, per exemple, i hi ha normes a nivell social que a un nen li costarà de comprendre. Per exemple, jo recordo un nen, ara em ve al cap, que era molt calorós i que a l’agost volia sortir sense roba pel carrer perquè tenia calor. I la seva mare li va dir: “No, és que no pots sortir sense roba al carrer”. “Però, per què? Si fa calor i vaig a la piscina i anem sense roba”. “Ja, ja ho sé, potser tu no ho entens, però hi ha una norma social que tenim entre tots que pel carrer anem amb roba”. En el tema dels límits i les normes és essencial que els pares i mares siguem exemple, perquè al final els nens no faran el que diguem, sinó sobre tot el que fem. És importantíssim que, és clar, aquests límits es facin conscients en nosaltres i els portem, òbviament, a la pràctica d’una forma assertiva, que no sigui: “Bé, avui estic cansat i m’ho salto tot”. Perquè ells, mentre estem fent això, van prenent nota.

28:58
Romina Peñate. Bé, Míriam, has escrit un llibre que es diu ‘Rebequeries’ i jo crec que les rebequeries són un tema que preocupa moltíssims pares i mares, sobretot amb nens petits, no? M’agradaria aquí abordar-ho des de dues perspectives. Una és, quins són els errors que cometem per gestionar una rebequeria i com podem gestionar-la?

29:20
Míriam Tirado. La ràbia és una emoció molt potent i és una d’aquestes emocions considerades negatives. Una emoció que no agrada en general, ni sentir-la nosaltres, ni tampoc que la sentin els altres i que nosaltres estiguem aquí presents. És una emoció que la considerem desagradable i que ha tingut molt mala premsa. Però la ràbia és una emoció. Òbviament és molt poderosa i és una emoció que no és negativa ni positiva. I que, a vegades, ens pot ajudar molt quan, per exemple, hi ha una injustícia. Quan hi ha una injustícia, la ràbia ens ajuda a lluitar contra aquesta injustícia. No és tant el fet de si és bona o és dolenta la ràbia, sinó el fet de com fem servir aquesta ràbia, no? Les emocions sempre venen a explicar-nos alguna cosa, alguna cosa que no s’ha vist. Per exemple, la ràbia dels nostres fills pot venir a explicar-nos que tenen gana i com s’ha passat l’hora de dinar, estan amb un malestar que al final esclaten. Però era de gana, perquè una necessitat bàsica no ha estat satisfeta. O poden estar molt rabiosos perquè tenen gelosia. Moltes vegades, la ràbia amaga altres coses a sota i haurem de tirar del fil per veure què hi havia a sota d’aquesta ràbia. Però la ràbia hem de saber que és vàlida, que és legítima i que és una emoció com totes les altres, tan vàlida com l’alegria, tan vàlida com la felicitat i tan legítima també.

30:54

Per tant, hem d’aprendre a transitar, acceptar-nos la nostra pròpia ràbia i acceptar també quan els nostres fills s’enfaden. D’errors en cometem uns quants. Jo em vaig adonar quan la meva filla gran va començar amb les seves rebequeries que era molt més difícil del que jo havia pensat. Sempre una rebequeria és molt més fàcil de gestionar quan són els altres els que tenen les rebequeries, no? I quan especialment tu no ets mare o pare, no? Veus aquesta rebequeria al súper i dius: “Bé, jo això a mi no em passarà, jo ho faré molt millor”, o “Els meus fills no tindran rebequeries”. Després, quan tu t’hi trobes, dius: “Ai Déu”, no? I t’adones de com n’és de complicat a vegades. I un dels errors més monumentals que cometem els pares, i jo aquest l’he comès molts cops, és que per acompanyar l’enrabiada molts cops posem la mateixa energia de la rebequeria. És a dir, el nostre fill està enfadat i nosaltres, què fem? Ens enfadem més. Mai de la vida es pot acompanyar una rebequeria amb la mateixa energia de ràbia que té el nostre fill. I molts cops, com que aquesta ràbia del nostre fill ens supera i ens satura i ens compromet, entra en contacte amb la nostra pròpia ràbia i “Bum!”, esclatem també nosaltres. Al final, ens acabem convertint en dos nens enrabiats, intentant evitar la ràbia o reprimir-la, perquè aquesta ràbia em compromet. Per tant, no vull que tinguis aquesta rebequeria, llavors el que faig és: t’amenaço, o et renyo, o el que sigui perquè tallis d’arrel aquesta rebequeria.

32:34

El que es talla és el comportament, però l’emoció, aquesta ràbia que el nen estava experimentant, la segueix tenint i aquesta ràbia a vegades es va acumulant, perquè si no et permeten la ràbia a casa o si a nivell social la ràbia és una emoció que no està ben vista, per tant, no sabem què fer-ne perquè no se’ns ha ensenyat a transitar-la d’una forma assertiva, va quedant ràbia en nosaltres, no? És clar, què passa? Els nens són intensos, això ja ho deus haver vist. Llavors, s’expressen sense filtres. Llavors, quan un nen, especialment els petits, té una emoció i sent ràbia, “Bum!”, esclata, i l’expressa tal qual l’està sentint, que és d’una forma molt intensa, perquè els nens ho senten tot a flor de pell. Com de sobte ens porta aquesta ràbia que nosaltres vam aniquilar o que ens van reprimir, ens surt tota la ira amb el nostre fill. D’acord? Aquest és el gran error, no? No saber acompanyar una rebequeria des d’un lloc assertiu i contrarestar-la amb la mateixa emoció. Mai el foc s’ha apagat amb gasolina. Per tant, sempre hem de pensar que si ell està molt encès amb el seu volcà esclatant, jo no puc venir amb foc, he de venir amb l’energia contrària. L’energia contrària és de serenitat, de control. Tu que no pots, que no tens autocontrol, jo tindré aquest autocontrol que a tu et falta, jo tindré aquesta serenitat que a tu et falta. Jo contrarestaré amb l’energia contrària i des d’aquí sí que puc ajudar-te.

34:16

Imagina’t tu, no? Un adult que està malament o està enfadat i que intentes explicar-ho a la teva parella i ve i s’enfada més amb tu perquè estàs enfadada. “És que no hauries d’estar enfadada!”. Estic com estic, d’acord? Llavors, com creus que et sentiries? Segurament sola, molt mal acompanyada, molt mal entesa. I, potser la propera vegada que haguessis d’explicar-li alguna cosa, alguna emoció una mica desagradable en tu, decidires no explicar-li. Si volem establir una relació de confiança amb els nostres fills i de connexió, hem d’acceptar que a vegades hi haurà emocions que ens… “Uf!”, remouran, però que tot i així hem d’aprendre a transitar-les. I d’aquesta manera, amb el nostre exemple, amb la nostra serenitat, podrem ensenyar-los a ells també, per exemple, a respirar la ràbia. I una cosa que podem fer i que crec que ajuda moltíssim als pares a l’hora de gestionar, o d’acompanyar, una eina que els vindrà molt bé és recordar el senyal de “Stop”. Recorda el senyal de trànsit “Stop”, no?, que és com: “Per aquí no es pot passar, has de parar ja”. No? Doncs quan vegin que es van escalfant, que visualitzin el “Stop” en vermell.

35:37

Estàs a punt de creuar una línia vermella i no podràs acompanyar al teu fill com ell necessita en aquest moment. Els nens petits, quan estan en plena enrabiada, pateixen, per tant, hem d’ajudar-los. Visualitzem el “Stop” i veiem la paraula “S-T-O-P”. “S” ens ha de fer parar, “Stop”. El primer. I m’aturo. És igual si està plorant tres segons més, jo puc aturar-me tres segons, no passa res. I després la “T”. La “T” ha de fer-nos pensar en tres respiracions profundes. M’aturo, respiro conscientment tres vegades, i el meu fill: “Buah, buah!”. Però no passa res. Ell ha de poder-se expressar i treure a fora. I jo mentre em vaig asserenant, em vaig ocupant de mi per no empitjorar aquesta situació. “S”, “T”, tres respiracions profundes, “O”, observo. Observo què li passa i m’observo a mi. Observo què li passa i puc veure: “Ui, està molt cansat, té mola son. Són dos quarts i hauria d’estar dormint a les vuit i està massa cansat. D’acord, això és cansament”. Observo i comprenc. I després m’observo a mi. Guau! Jo també estic cansada. He portat un dia molt atrafegat i he de vigilar si no vull fer aquestes coses que no vull fer. Per tant, observar, posar-me d’observador i sortir de la situació m’ajudarà a prendre consciència i a poder-lo veure amb una certa perspectiva. I la perspectiva i la distància són molt útils per acompanyar emocions. I després arribem a la “P” de “Stop”. “S-T-O-P”. I la “P” és de “Procedeixo”. Procedeixo de la forma més adequada al que requereixi l’ocasió. Per exemple, el meu fill està cansat i jo veig que estic cansada. Vinga, doncs l’agafo en braços, l’abraço i intento calmar-lo com pugui per anar tan aviat com sigui possible al llit. O m’observo a mi. Veig que estic massa, per exemple, activada, remoguda, que no ho gestionaré bé, doncs passo a la “P” de “Procedir” i demano relleu, per exemple, si n’hi ha, a la meva parella, no? I dic: “Ocupa’t tu perquè és que jo no ho podré fer d’una forma assertiva, fes-ho tu”. Procedir ens dona… ens ajuda a canalitzar i a trobar el que necessita tant el meu fill, com també jo.

La fórmula Stop para manejar las rabietas - Míriam Tirado
Quote

"Criar d'una forma conscient i respectuosa requereix d'informació, de formació i de moltes dosis de paciència"

Míriam Tirado

38:06
Romina Peñate. Míriam, has parlat en diverses ocasions d’aquestes emocions que no estan tan ben vistes, no? I n’has mencionat una en particular, la gelosia. Gelosia entre germans. Com podem ajudar a aquests nens o nenes que senten gelosia en un moment determinat?

38:23
Míriam Tirado. Jo, quan intento explicar als pares el que pot sentir un nen quan està gelós, és una barreja entre ràbia, enuig, no?, de: “No m’estan fent cas”. Por de: “A veure si no m’estimaran”, d’acord? I molta inseguretat. Perquè si aquestes dues persones, posem, que són els meus referents, no m’estan fent tant cas i tinc por que no m’estimin. Jo em sento trontollar perquè són el meu món. Llavors, quan hi ha més d’un fill a casa, aquestes situacions amb la gelosia es produeixen sovint. I la gelosia és una emoció, igual que la ràbia, tan vàlida i tan legítima com l’alegria, per exemple. Per tant, és normal, això ho han d’integrar molt bé les famílies, és normalíssim que els fills tinguin gelosia. A vegades hi ha alguns pares que els dona com cosa reconèixer que els seus fills tenen gelosia, perquè, a vegades, interpretem que la gelosia és gelosia quan un germà pega l’altre, per exemple, o es porta malament amb l’altre. Però la gelosia, hi ha mil formes d’expressió d’aquesta gelosia i d’aquest malestar. A vegades els nens s’adoren, es besen i mai un pega l’altre. Però un d’ells resulta que comença de sobte a despertar-se moltíssim a la nit.

39:53

O de cop i volta comença a tenir moltíssimes pors, pors a coses que no havia tingut mai, o de sobte comença a tenir molt mal humor i molts disgustos. I és clar, com que amb el seu germà està bé, no fem la relació de: “Compte, que això pot ser gelosia”. A vegades no hi ha baralles i hi ha gelosia també. La gelosia és súper habitual i el que podem fer per ajudar els nostres fills és, primer, posar-nos al seu lloc, no? En una edat en què necessiten ser molt vistos, molt tinguts en compte per qui són de veritat. Per tant, una forma perquè canviï la seva visió de com els veiem a ells és que els donem exclusivitat. I sé que a vegades és difícil tenir temps en exclusiva, una estoneta cada dia amb cadascun dels nostres fills, però és essencial. Ho veiem molt sovint que tan aviat com donem exclusivitat a un fill sense que hi hagi els seus germans al voltant, aquest fill la rep amb els braços oberts i el seu comportament automàticament canvia. Si podem, hem de donar aquesta exclusivitat diàriament. No hem de… “Bé, anirem el dissabte a un parc d’atraccions tu i jo sols”. Bé, si ho fem algun dia, doncs estarà molt content segurament i li vindrà molt bé. Però és més important integrar l’exclusivitat en el dia a dia, en la quotidianitat.

41:18

Per exemple: “Mira, doncs ara tu, filla meva, et faràs el sopar amb el pare, per exemple, i tu vens amb mi, que anirem a la dutxa”, no? O: “Jo fico al llit a un i tu fiques al llit a un altre”. Aquestes coses, que òbviament són difícils per a famílies monoparentals, o per a mares, o pares que estan moltes hores sols amb els seus fills i en tenen dos o tres. Això serà més difícil, però cal trobar aquests espais, perquè l’exclusivitat és com la medicina per a la gelosia. Tens gelosia? Tu dones exclusivitat, atenció i mirada en exclusiva i de cop i volta, “Uf!”, veus com el malestar de l’infant baixa automàticament. Una altra cosa que hem de fer és deixar de comparar-los. Més coses que podem fer amb la gelosia, per exemple, és anomenar-la, és posar paraules als nostres fills i dir-los: “Això que estàs sentint ara es diu gelosia, i és una cosa normal, els passa a tots els nens del món en algun moment o altre”, perquè, encara que no tinguin un germà, tindran un amic que un dia vindrà a jugar a casa, tindran un cosí i la gelosia és una cosa absolutament normal i habitual, per tant, explicar-li. I jo crec que podem dir-li, per exemple: “Jo crec que quan tu sents gelosia et sents molt insegur, perquè potser has pensat que jo estimo més al teu germà que a tu”. I molts cops veiem que quan parlem així obertament amb els nostres fills, però sense emotivitat per part nostra, d’una forma neutral però molt “empatitzadora” i molt connectada amb els nostres fills, a vegades es desmunten, i comencen a plorar, i et diuen: “És que l’abraces més a ell que a mi”.

43:05

I: “Ah, és clar, i tu tens por de que potser jo no t’estimi. Vine aquí. És clar que t’estimo moltíssim! Quan et tornis a sentir així, si us plau, digues-m’ho i jo t’ajudaré”. I d’aquesta manera els anem ajudant a posar paraules. Saps què passa a vegades? Que en acompanyament emocional anem una mica fluixos en general, no mares i pares, en general, la societat. El tema emocional no ha estat molt ben tractat i no tenim eines moltes vegades els pares i les mares. I arribem a la maternitat i la paternitat sense saber molt bé què fer amb tanta emocionalitat. I clar, la maternitat i la paternitat amb fills és molt intensa a nivell emocional. Llavors, és clar, arribem sense eines i ens passa una cosa, que amb els nostres fills moltes vegades, o gairebé sempre, els expliquem coses de l’exterior: “Mira, això és un pas de vianants, has de donar-me la mà per creuar”, i tal. Això quan expliquem contes: “Mira el sol, la lluna…”. I els expliquem un munt de coses de fora, però els expliquem molt poc del que passa a dins. I això també és un reflex del que importa una mica a nivell social. Importa fer, fer, fer i molt poc ésser i sentir. I a mesura que anem entrant en aquest acompanyament emocional més respectuós i més conscient, ens adonem que a vegades no sabem identificar el que sentim els adults.

44:33

I després, és clar, ens costa moltíssim ajudar els nostres fills a identificar el que senten i a explicar-los el que els passa. És tan important transmetre als nostres fills el que és la vida externa, el sol, la lluna, el dia, la nit, el col·legi, el no sé què, com també explicar-los el que els passa a dins, “Això que estàs sentint es diu ràbia i estàs molt enfadat”,” Això que estàs sentint es diu gelosia”. I si no sabem perquè, a vegades, quan no tenim aquest coneixement emocional propi, ens passa que diem: “Bé, i jo què sé com s’està sentint el meu fill”, potser jo no, realment no sé quina és l’emoció que ell o ella està sentint, com ho faig? Perquè no vull equivocar-me, no ho vull anomenar ràbia si potser el que està sentint és por, no? Bé, podem dir-li que està sentint malestar. Malestar és estar malament. I tota mare o pare sap quan el seu fill s’està sentint malament, perquè es nota, perquè són molt transparents en això. Per tant, explicar-li: “Ara estàs tenint moltíssim malestar i això et fa estar malament i per això plores i per això a vegades les persones dins nostre sentim malestar i és normal. A vegades et passa a tu, a vegades em passa a mi”. Poder-los explicar aquest coneixement intern d’ell sentir i també de l’ésser és molt valuós, perquè després, quan els diguem: “Has d’explicar-me això d’una altra manera, no m’ho expliquis cridant, o xisclant, o enfadant-te, o llençant coses, m’ho has d’explicar amb paraules”. Si hem fet tot aquest treball, els serà més fàcil òbviament poder posar paraules a això, perquè ha rebut la informació i ha rebut aquest exemple de canalització emocional a través de la paraula. I a poc a poc anirà sabent més com fer-ho. Però per a això també cal pràctica i els pares hem de picar molta pedra en nosaltres i amb els nostres fills.

46:33
Romina Peñate. Míriam, aprofitaré aquesta ocasió de tenir-te aquí i en aquest cas m’agradaria parlar de la por. La por, que és una emoció molt comú, sobretot en els nens més petits, i que moltes vegades no sabem què fer-ne, com ajudar-los i com acompanyar-los en aquesta emoció de la por. Què podem fer?

46:53
Míriam Tirado. La por diria que no només és una emoció comuna en els nens, sinó també en els adolescents, en els joves i en els adults. Ara estem vivint una època de moltes pors. Els nens estan expressant, i els adolescents, moltíssima angoixa, moltíssima ansietat relacionada amb la por, amb tot el que estan vivint. I aquesta emoció és també de les que d’aquí al cos es viu i se sent com una cosa molt desagradable. I és normal, perquè la por, com totes les emocions, té una funció. I quina és la funció de la por? És protegir-nos, d’alguna manera. Imagina’t, fa milers d’anys, si tenies por, sobrevivies. Si tenies, per exemple, por a la foscor, sobrevivies. I si no et feia por res, era possible que amb tots els perills que hi havia al voltant, que no poguessis sobreviure. És a dir, que a nivell d’espècie la por ens ha servit per arribar on som avui en dia. I això va gairebé impregnat en el nostre ADN. Per tant, és normal que els nens tinguin pors, que són pors ancestrals: a la foscor, a les coses que no comprenen, als monstres, a fantasmes, a coses que s’imaginen perquè estan en una etapa on la imaginació, especialment en la primera infància fins als sis, set anys, la imaginació és molt important en el seu món.

48:20

Llavors, en la imaginació hi ha de tot, hi ha princeses, hi ha, jo què sé, herois, superherois, però també hi ha moltíssims monstres, fantasmes, bruixes i coses que no comprenen i que els fan por. Per tant, el primer és normalitzar la por. És normal que tingui por. I és normal també que els adults a vegades tinguem por. A vegades als adults el que ens passa és que tenim por que el nostre fill tingui por. Això no funciona. Jo he d’entrar des de l’energia contrària, que és la de la seguretat, des de la calma i la serenitat, normalitzant el que sent. Tenies por. Això és normal. Ets petit, ets petita i tal. O imagina’t, suposa que és un adolescent. No és tan petit, a vegades, com més grans, menys es permeten sentir por, i més por els fa sentir por, perquè creuen que ja no haurien de tenir-ne. No, la por és una emoció que sentirem, jo crec, que fins que ens morim, d’alguna manera, en algun o altre moment. Per tant, poder dir també al nostre fill adolescent: “És normal que tinguis por, estàs vivint moltes coses, estàs transitant moltes coses noves”. I el desconegut, la incertesa, per això el temps de pandèmia ens ha remogut tanta por, perquè la incertesa ens porta por. Com a espècie, el que no es coneixia ens feia por. I bé, gràcies també a aquesta por hem pogut evolucionar, però hem de posar-li consciència i dir: “D’acord, sí. Hi ha incertesa en aquest adolescent, o en mi, o en el meu fill, perquè no sap el que li passa, perquè tot és nou: ha començat l’escola…”. És igual, però sentir por a la incertesa és normal. Per tant, li donaré eines per transitar aquesta por. Quines? Primer, acompanyar-lo des de la seguretat. Veure la seva mare o el seu pare segur l’ajudarà a ell a sentir-se més segur. Si tu veus que qui t’acompanya té més por que tu, no et donarà molta seguretat això, no? Després, una altra cosa és ajudar a identificar la seva por. A què tens por? Als monstres? D’acord. I aquesta por als monstres on ho sents en el cos? Al pit, a la panxa? D’acord, respirarem la por als monstres. La respirem. Quan la por, quan l’emoció es respira conscientment i lentament es va dissipant. I quan l’emoció ja s’ha dissipat una mica, la por ha baixat una mica, després li podem dir: “Exactament on veus tu un monstre?”. O, “Com t’imagines que és aquest monstre?” I després, jo què sé.

51:07

Ens pot explicar: “No, és que jo ho veig aquí”. “Ah, d’acord. I no deus voler dir que això que tu estàs veient aquí és una ombra? Perquè el que tu veus un monstre, jo veig que, mira, s’assembla a un conill”. Per exemple. En nens més petits, fins a set anys podem anar desmuntant-ho. Per exemple, jo recordo, la meva filla tenia molta por, una de les meves filles tenia por al llop, i jo li deia: “Però on veus el llop?”. Em deia: “Aquí!”, no? I assenyalava una part del menjador. Jo me n’anava cap aquí. Li deia: “Llop, què fas a casa? La teva mare et deu estar buscant. Ara soparem. Què vols fer? Truco la teva mare i vas a sopar amb ella o et poso un plat”, no ? I traient-li ferro i posant una mica d’humor. Perquè en aquests nens d’aquesta edat moltes vegades el que produeix por també produeix curiositat. I hi ha aquesta por, però vull que seguim parlant del llop. Llavors poder desmuntar la por, dibuixar-la. Dibuixarem el llop que t’imagines. I tu en dibuixes un altre, i comparem dibuixos, i riem del dibuix, o li enviem una carta: “Escolta, llop, mira, la meva filla té por de tu. Què et sembla si ja no ens visites més?”. “Mira, enviarem aquesta carta”, i enviem la carta. O sigui, posar-li imaginació, posar-li fantasia. Perquè és des de la fantasia en aquests nens d’aquestes edats des d’on neix la por.

La fórmula Stop para manejar las rabietas - Míriam Tirado
Quote

"Només fent-nos conscients podrem criar des del respecte"

Míriam Tirado

52:37
Romina Peñate. Hi ha un altre tema que has anomenat en algun moment, just acabes de parlar dels adolescents, i és aquest moment d’anar a dormir, que en moltes llars moltes vegades es converteix en un moment crític. Ens podries donar algunes eines perquè aquest moment d’anar-se’n al llit sigui una mica més fàcil?

52:59
Míriam Tirado. El moment d’anar al llit és un moment molt important, molt important perquè és un moment de connexió. És, jo diria, per excel·lència, el gran moment de connexió de pares i fills de tot el dia. Per tant, és un moment al qual hem de posar-hi molta atenció. I com? Sabent que estem tots cansats i, per tant, hem de tenir com a moltes dosis de paciència per ajudar-los. Que com més d’hora comencem amb la rutina d’anar a dormir, millor. Estem, si parlem de nens més aviat petits, posem fins a deu anys, com més d’hora comencem la rutina, menys ens angoixarem si es retarda una mica a l’hora de rentar-se les dents, o a l’hora de posar-se el pijama, no passa res perquè tenim marge. I si anem amb temps, si ens anticipem, hem sopat d’hora, hem fet dutxes d’hora, etcètera, tampoc ens angoixarem si a l’hora de dormir-los, ja estem al llit, hem fet conte, o llegit llibres, o el que sigui. Ens comencen a dir: “Mare, al cole aquest matí ha passat no sé què”, o “Tal nen m’ha dit tal”, o “Mama, és que tinc por a la mort”. Això passa. Tot allò important surt a la nit. Tot el que els ha angoixat durant el dia, a la nit, si se senten mirats en exclusiva, si noten que hi ha connexió, se sentiran oberts i lliures per expressar-nos allò que han anat acumulant. I si han anat acumulant por, frustració o el que sigui, o han passat coses al llarg del seu dia que els han angoixat, és molt probable que ens ho expliquin.

54:45

I és clar, què passa? Que són les deu i et treu el “gran tema”, imagina’t, de la mort. I dius: “Ara?”. Hem tingut tot el dia per parlar del que t’angoixava i m’ho expliques justament quan hem d’anar a ficar-te al llit. “No, ara no, perquè demà si no tindràs son i estaràs de mal humor”. “Bé, ara sí, quan surt, surt”. Per tant, si hem començat d’hora i arribem al llit més d’hora, tindrem més marge per gestionar aquest moment tranquil·lament. Ajudarà, òbviament, el fet que aquesta estona sigui més fluida i menys excitada si no hem vist pantalles abans de dormir-los, si els hem deixat veure dibuixos o el que sigui, o jugar a algun joc just abans d’anar al llit, estaran molt activats . Llavors, pot passar això que van revolucionats i ja no saben com aturar-se. I després nosaltres ens posem nerviosos i és com una escalada de nerviosisme que no sabem com frenar. És important que tinguem en compte tot això per baixar el nivell d’ansietat a l’hora d’anar a dormir, respirar, ajudar-los a fer respiracions. És molt divertit també, no? Ajudar… “Mira, ara tu que estaràs estirat, respirarem en sis temps”. Inspirem en tants temps, exhalem… I a mesura que van posant atenció en la respiració, no estan pensant en si ha passat tal cosa o coses que s’imaginen o que els venen a la ment i que els impedeixen dormir. Això també ens passa als adults a vegades, que comencem a pensar en coses de demà i no ens podem relaxar. Si ens centrem en la respiració, la nostra ment està ocupada en la respiració, no en altres coses. Per tant, ens ajuda a relaxar-nos. Una altra cosa que podem fer els pares és el tacte. Utilitza el tacte per relaxar-los. Com? Fent massatges. Un lloc que els ajuda moltíssim a baixar revolucions gairebé a l’acte és massatges als peus. El peu és la base del cos i el peu ha estat aguantant molt durant tot el dia. L’hi podem fer massatges, acariciar. A poc a poc, el nen va sentint com una mena de benestar que l’ajuda a relaxar-se i calmar-se.

57:08

Per poder-nos relaxar és molt important tenir una certa consciència corporal, perquè el cos sempre ens ajuda a connectar amb com estem. I als nens si els transmetem aquest coneixement d’autoescolta, cada vegada, això és una cosa, és una eina que la podran usar tant quan tinguin sis anys, com quan en tinguin trenta i estiguin nerviosos perquè han d’agafar un avió i els dona una mica de por agafar un avió, el tenir propiocepció i un bon autoconeixement del que sento en el meu cos. Identificar les tensions, on és la tensió, portar l’aire, el que respiro, cap a aquesta tensió, afluixar aquesta part, ens ajudarà moltíssim i els ajudarà moltíssim a tenir més autocontrol i a conèixer-se millor per donar-se això que necessiten a cada moment, que és, per exemple, serenitat si estan nerviosos, més seguretat si estan porucs o si estan insegurs… I ajuda a conèixer-se un millor. I això sempre és bo.

58:14
Romina Peñate. Míriam, com pot la criança conscient ajudar els nostres fills a desenvolupar una bona autoestima?

58:21
Míriam Tirado. És una molt bona pregunta, perquè crec que és molt important ajudar els nostres fills a que estiguin segurs de si mateixos i a tenir una bona autoestima, i els podem ajudar de moltes maneres diferents. Però la primera és que els seus pares tinguem una bona autoestima. Ensenyar una cosa que no ens ho hem aplicat, ho hem dit al llarg d’aquesta conversa diverses vegades, no arriba de la mateixa manera, perquè no som exemple. I els nostres fills ens van copiant tota l’estona i van integrant això que transmetem, la nostra energia. Si jo vaig amb una energia d’una autoestima ben col·locada, als nostres fills, quan els diguem que, bé, que han d’estar segurs de si mateixos, els serà més fàcil perquè ho veuen i per tant fins i tot, potser, ni tan sols haurem de dir-ho perquè aniran copiant el nostre comportament. Per tant, aquí mares i pares tenim un treball d’identificar quines coses ens impedeixen tenir una bona autoestima i treballar-nos, això és un regal que ens fan els nostres fills, ajudar-nos a veure les nostres mancances, i poder-les treballar per convertir-nos no només en millors pares o mares, sinó també en millors persones. Però també podem fer moltes altres coses, com des del minut un atendre les necessitats dels nostres fills. En el propi embaràs, parlar als nostres fills, transmetre’ls que som aquí, que estem fent aquesta aventura amb ells, que els estem esperant amb els braços oberts i que estem desitjosos de ser els seus pares i de rebre’ls. Quan ja han nascut, quan són nadons, seguir transmetent. “T’escolto”. “El teu plor és consolat per mi”. “Jo t’abrigo”, “Et consolo”, “Et dono suport en el que necessites”. “Atenc les teves necessitats bàsiques”, no només les més fisiològiques de cures, de bolquer, d’alimentació, etcètera, sinó també emocionals. Quan estàs desorientat perquè no entens com és aquest món exterior i plores de desesperació perquè enyores el ventre matern, jo t’escolto i et comprenc. També quan ets més gran i tens una rebequeria, jo estic aquí amb tu i t’ajudaré a transitar-la.

1:00:42

Estem junts en això i la teva mirada del món m’és important també per a mi i la tinc present. Empatitzo amb tu, em poso en la teva pell. Tot això transmet als nens que són importants per a nosaltres i que, per tant, si són importants per a nosaltres, ells són importants. D’alguna manera, és com: “Si la mare i el pare em miren, jo mereixo ser mirat, jo valc aquesta mirada”, no?, “Jo soc algú”. Un nen o una nena, el que a qualsevol edat, el que necessita més és… has d’imaginar-te’l com preguntant-te: “Mare, em mires?”, “Mare, em comprens?”, “Mare, m’escoltes?”, “Mare, estàs aquí amb mi?”. Quan en les seves crides d’atenció, en els seus plors, en els seus malestars i en els seus aclaparaments, els mirem i els ajudem, els estem transmetent que ells són mereixedors de la nostra escolta i per tant, si es veuen mereixedors del nostre suport, de la nostra connexió, sentiran aquest estar al món. Aquest: “Soc algú i mereixo ser escoltat”, i “Soc algú que té les seves necessitats” i “Soc algú que he també jo d’escoltar-me a mi”. “I jo de respectar-me”. I d’aquesta manera, amb aquest exercici, aniré introduint més autoestima en mi. I això no vol dir anar de sobrat per la vida. No ens confonguem. Una cosa és ser un egocèntric. I no estic parlant de crear éssers egocèntrics, sinó éssers que saben qui són i saben el lloc que ocupen en el món, que és un lloc legítim i que són sobirans de la seva vida. Poder sentir això com a mares i pares, i poder transmetre-ho als nostres fills, crec que és una cosa valuosíssima que pot fer d’aquest món un lloc bastant millor.

1:02:53
Romina Peñate. Bé, Míriam, moltíssimes gràcies per aquesta conversa. Ja estem arribant al final i a mi m’agradaria que fessis una petita reflexió que ens ajudi o que ens animi a criar de manera més conscient.

1:03:06
Míriam Tirado. Criar conscient, en aquest nou paradigma de criança que respecta les necessitats de l’altre i que també atén l’adult que som, no només el que necessita ara i aquí, sinó també en el que va necessitar quan era petit i potser no va tenir, és importantíssim per a mi, des del meu punt de vista, per fer d’aquesta societat una societat més conscient. Que pugui ser capaç de viure una vida més plena i més connectada, connectats amb nosaltres mateixos, amb qui som de veritat, no amb qui els altres volen que siguem, no, no. Amb qui som de veritat, amb qui hem vingut a ser en aquest món, en aquesta vida. A vegades, ens hem anat posant moltíssimes capes per intentar encaixar, per buscar la validació dels altres. Poder educar des d’aquesta mirada conscient li permet a l’infant ser qui realment és des d’uns límits clars i ferms, però acompanyant-lo perquè mai es desconnecti de qui és de veritat. No per complaure’m a mi, que soc la mare o el pare, sinó perquè tu siguis qui has vingut a ser, fora de les expectatives que l’entorn tingui de tu, a part que tinguis necessitat d’encaixar. No. Et diria que gairebé és un acte revolucionari.

1:04:38

Criar els nens així, criar els fills des d’aquest lloc de consciència, revisant-nos, qüestionant-nos. És clar que a vegades és cansat i dius: “Ostres! Una criança més inconscient és molt més fàcil”. I, mira, t’ho tires a l’esquena i vas tirant i amb aquestes frases, no? “Total, sempre s’ha fet així i no hem sortit tan malament”. Bé, jo no tinc tan clar que no hàgim sortit tan malament. Ho hauríem de veure. Tampoc tenim un món del qual en puguem estar molt orgullosos, però poder criar així per mi, des del respecte profund per l’ésser que tu ets i des de la consciència de qui soc jo, i de qui ets tu, i de la feina continua per créixer junts, per mi és un acte revolucionari que pot canviar moltíssimes coses, començant per nosaltres mateixos, convertint-nos en millors persones i acabant en els nostres fills i en què puguin tenir un entorn molt més sa a nivell emocional i a nivell de donar la importància que mereix a l’ésser que som. Ara es dona importància al que fem. On anem. A l’exterior. Però el més important, l’essencial, és: qui som?

1:05:55

L’ésser, si podem donar aquesta… transmetre aquesta informació als nostres fills a través del nostre exemple, jo crec que és un llegat enorme que els deixem. El respecte no és… el respecte profund, eh?, i conscient pels altres i pel que compartim, a vegades brilla per la seva absència i hi ha innombrables faltes de respecte. Amb els nens, moltíssimes. El simple fet de pensar que els nens són impertinents, i generalitzant, i que ens molesten, i que han vingut a prendre’ns el pèl, i que ho fa perquè és un capritxós, tot això són faltes de respecte. Els nens pateixen també. Això m’ho dius, fa, jo que sé, cent anys, i no sabíem tantes coses dels nens com sabem ara, de com funcionen, del que senten, de com funciona el seu cervell. I tot i així, tot i saber tantes coses que la ciència ha investigat i que s’han demostrat, a la infància seguim tractant-la, en general, bastant malament. I no fa falta. Cercar molt per trobar moltíssimes altres faltes de respecte que els nens estan veient contínuament: a la televisió, a les tertúlies, a la ràdio, com es parla la gent, o al carrer. Aquesta forma de no saludar-se, no dir-se adeu, no tractar-se amb una certa amabilitat, no? Una certa amabilitat i compassió. Quantes vegades els nostres fills no se sorprenen també de: “Ui, com s’han parlat aquestes dues persones”, o fins i tot ens ho poden dir als adults, no?

1:07:39

“No vull que us parleu així el pare i tu”, o “No vull que feu això”. Perquè les faltes de respecte hi són gairebé diàriament i podríem, fins i tot cada dia abans d’anar a dormir, fer una llista de la quantitat de faltes de respecte que hem vist en el nostre entorn més immediat. Però també a nivell de mitjans de comunicació, a nivell polític, a nivell social, és com que les faltes de respecte, com que cotitzen a l’alça i que el respecte, l’amabilitat, la compassió, posar-me en les sabates de l’altre cotitzen a la baixa. Això s’ha de canviar perquè si no, el missatge que donem als nostres fills és totalment erroni.

1:08:22
Romina Peñate. Bé, Míriam, doncs moltíssimes gràcies pel teu temps a ‘Aprenem junts’. La veritat és que he après moltíssim sobre criança conscient i ha estat un plaer.

1:08:32
Míriam Tirado. Gràcies a tu, he estat molt a gust.