Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

L’educació és la porta de les oportunitats

Carlos Torres Vila

L’educació és la porta de les oportunitats

Carlos Torres Vila

· President de BBVA

Lector empedreït, curiós i apassionat per l'aprenentatge constant, Carlos Torres Vila ve d'una família de mestres pels quatre costats. Tots els seus avis i la seva mare s'han dedicat a l'ensenyament. Per això no és estrany que el president de BBVA defensi fermament l'educació com "el motor de creixement de la societat, la porta de les oportunitats i una força, potser la més important, per corregir les desigualtats que existeixen en la nostra societat."

Per a Carlos Torres Vila, l'educació és clau, no només per al desenvolupament de l'individu sinó de tota la societat: "Com deia Emilia Pardo Bazán, la solució està primer, en instruir-; segon, en instruir-; i, tercer, en instruir-se. L'aprenentatge és el major premi que existeix ".

Casat i pare de tres fills, als quals insisteix en transmetre'ls la importància de l'esforç, com li van inculcar a ell els seus pares, i una visió de l'èxit lligada a el camí, més que a el resultat: "L'important és fer el que està en la teva mà; no tant aconseguir les metes o el resultat ". Assegura que a la vida és fonamental no tenir por de ser un mateix: "La millor recepta per a l'èxit és ser genuí; tenir la valentia per créixer aprenent cada dia i pensant en l'impacte en els altres ".

Carlos Torres Vila va estudiar Enginyeria Elèctrica i Administració d'Empreses al Massachusetts Institute of Technology (MIT) i va obtenir també un MBA de l'Escola Sloan d'Administració i Direcció d'Empreses de la mateixa universitat. A més, és llicenciat en Dret per la UNED.


Creant oportunitats

Carlos Torres Vila

Lector empedreït, curiós i apassionat per l'aprenentatge constant, Carlos Torres Vila ve d'una família de mestres pels quatre costats. Tots els seus avis i la seva mare s'han dedicat a l'ensenyament. Per això no és estrany que el president de BBVA defensi fermament l'educació com "el motor de creixement de la societat, la porta de les oportunitats i una força, potser la més important, per corregir les desigualtats que existeixen en la nostra societat."

Per a Carlos Torres Vila, l'educació és clau, no només per al desenvolupament de l'individu sinó de tota la societat: "Com deia Emilia Pardo Bazán, la solució està primer, en instruir-; segon, en instruir-; i, tercer, en instruir-se. L'aprenentatge és el major premi que existeix ".

Casat i pare de tres fills, als quals insisteix en transmetre'ls la importància de l'esforç, com li van inculcar a ell els seus pares, i una visió de l'èxit lligada a el camí, més que a el resultat: "L'important és fer el que està en la teva mà; no tant aconseguir les metes o el resultat ". Assegura que a la vida és fonamental no tenir por de ser un mateix: "La millor recepta per a l'èxit és ser genuí; tenir la valentia per créixer aprenent cada dia i pensant en l'impacte en els altres ".

Carlos Torres Vila va estudiar Enginyeria Elèctrica i Administració d'Empreses al Massachusetts Institute of Technology (MIT) i va obtenir també un MBA de l'Escola Sloan d'Administració i Direcció d'Empreses de la mateixa universitat. A més, és llicenciat en Dret per la UNED.


Creant oportunitats

Transcripció

00:02
Carlos Torres Vila. A vegades, per exemple, deia a la meva mare que què em regalaria si aconseguia bones notes o quin era el premi, i sempre deia que el tresor, el premi, és la mateixa educació que t’emportes, el mateix aprenentatge, i que fer això era la meva obligació per desenvolupar-me jo mateix.

00:27

Hola a tots, soc en Carlos Torres Vila. Alguns em coneixeu perquè tinc una dimensió pública com a president de BBVA, però avui vinc a parlar d’en Carlos Torres Vila en el terreny personal, de la meva vida i de les meves experiències i aprenentatges. Soc el segon de quatre germans, d’origen gallec, de dues aldees: els meus pares, del sud de la província de Pontevedra, la meva mare de San Salvador de Budiño, una parròquia petita, Budiño de Arriba. El meu pare, de Guillarei, una altra parròquia, una mica més gran però també petita, a la vora del riu Miño, a la frontera amb Portugal. I en aquest entorn no vaig viure, però sí que hi vaig passar mesos molts importants a la meva vida. Mesos d’infància, d’estiu, aquells estius inacabables de tres mesos en què em divertia, i em divertia molt, amb molts cosins que ens reuníem allà i corríem per les muntanyes i agafàvem granotes i fèiem entremaliadures, tal com fa un nen. Després, la resta de l’any, no vivíem allà, érem una família bastant nòmada i seguíem les destinacions que anava tenint el meu pare. Jo vaig néixer a Salamanca circumstancialment, quan ell era allà. Hi va estar dos anys, però després, doncs… La Corunya, Bilbao, Madrid… Molta diversitat d’entorns, molta diversitat d’experiències, molta diversitat d’amics, d’escoles. En total, he estat a cinc o sis escoles.

01:56

Des del primer, recordo, a Bilbao, els Agustins d’Urdaneta. Recordo amb molta estima el pare Esteban, amb qui vaig començar, diguem-ne, la meva aventura d’aprenentatge més formal. Abans ja havia començat a casa, amb els meus pares, i sobretot, amb la meva mare, que era mestra i que des del principi ja em va començar a educar. Però després, com dic, moltes escoles, moltes experiències. Una que em va marcar enormement va ser amb deu anys, que els meus pares em van enviar a Anglaterra a aprendre anglès sis setmanes a l’estiu. En lloc d’anar a Budiño a passar-ho bé, estar sis setmanes amb una família que no coneixes de res, una família d’acollida, d’intercanvi, per l’estiu. I vaig patir per primer cop el que ara anomenem xoc cultural, adonar-se de com de diferent és la vida a altres llocs. Com de diferents són els costums, els menjars, la manera de pensar, les creences. També vaig arribar a passar un any a l’estranger. Vaig estar un any als Estats Units, a un petit poble, una petita aldea a les muntanyes Rocoses, Georgetown, Califòrnia. L’Amèrica rural profunda. Un entorn d’agricultura i ramaderia, molt sa d’una banda, molt diferent al que jo havia viscut, però també molt enriquidor a la meva vida. Aquella experiència de ser allà a tercer de BUP em va fer créixer enormement. I, sobretot, això, que hi ha maneres diferents de concebre la vida. Hi ha valors diferents, creences diferents, i que tot això està bé, que el que hem viscut no és l’únic que hi ha.

03:47

Això, unit a les experiències prèvies nòmades, crec que m’ha donat bones eines, bons pilars per després aprofitar-ho a la meva vida, seguir creixent, seguir-me desenvolupant i anar aprofitant les situacions que a la meva vida m’han anat passant. Bé, jo crec que ara ja em coneixeu una mica més, i el que m’agradaria és també conèixer-vos a vosaltres, escoltar les preguntes que pugueu tenir per continuar aquesta conversa.

La educación es la puerta de las oportunidades. Carlos Torres Vila
04:16
Chusa. Hola, Carlos, soc la Chusa i soc mestra. M’agradaria preguntar-te: quina importància té per tu l’educació?

04:25
Carlos Torres Vila. L’educació és el motor de creixement de la societat, és el motor de les oportunitats i, en aquest sentit, és una força, potser la més important per la igualtat, per corregir les desigualtats que existeixen a la nostra societat. Per això és tan important promoure la igualtat d’oportunitats en l’accés a una educació de qualitat. Jo tinc la sort d’haver nascut coneixent la importància de l’educació, vivint-la molt de prop a la meva pròpia família, perquè és una família de mestres per les quatre bandes. Els meus avis materns, la Carmen i en Manuel, els meus dos avis paterns, en Miguel i l’Albina, la meva mare va ser mestra molts anys a Oleiros, molta més gent a la família, dues tietes del meu pare eren mestres. La meva pròpia tieta, la Mari Lola, és mestra. El seu marit, l’Antonio… Fa pocs dies, fa 10 o 15 dies, vaig llegir una ressenya d’Isabel Burdiel, catedràtica d’Història, que parlava rememorant una conferència d’Emilia Pardo Bazán, gallega universal, avançada al seu temps, a més, i rememorava que en una conferència que va fer Emilia Pardo Bazán a Paris a finals del segle XIX sobre els problemes de l’Espanya d’aleshores, deia que la solució, en primer lloc, és instruir-se. I la solució, en segon lloc, és instruir-se. I, en tercer lloc, és instruir-se. I deia una cosa també molt interessant, i és que la instrucció és una força revolucionària. I jo ho crec així, perquè la instrucció, l’educació, genera oportunitats i, per tant, genera igualtat.

06:15

És una llàstima que a Espanya tinguem una de les taxes d’abandó primerenc del sistema educatiu formal més altes d’Europa, perquè això és font de desigualtat, i crec que aquest repte l’hem d’abordar aquí a Espanya com a societat si volem lluitar contra la desigualtat, si volem generar treballs dignes i creixement econòmic, perquè, al cap i a la fi, l’educació és la porta de les oportunitats. Això ho vaig escoltar fa poc d’un humorista sud-africà que es diu Trevor Noah. Segur que alguns coneixeu en Trevor perquè és bastant famós ara als Estats Units, però en Trevor va escriure un llibre, sobretot sobre la seva mare, el llibre es titula ‘Nascut un crim’. Bé, l’estic traduint de l’anglès, ‘Born a Crime’. Perquè, és clar, ell va néixer a la Sud-àfrica de l’apartheid, fill d’una mare negra i d’un pare blanc. I això era il·legal a la Sud-àfrica de l’apartheid, per tant, ell va néixer sent un crim. I parla de la seva mare amb devoció, parla de la seva mare com algú que a la Sud-àfrica de l’apartheid no va agafar el camí normal que tindria una persona de color en aquell entorn, el destí de la qual era treballar en una fàbrica o treballar al servei. Diu: “No cuinava bé, no volia treballar en una fàbrica i la meva mare es va posar a estudiar classes de mecanografia. I el que li deia tothom és: ‘Però què fas? No ho podràs aplicar mai’”. I la vida, després, demostra que això no és així, que ella s’estava preparant per les oportunitats que li passarien pel seu camí, i van passar pel seu camí quan, a partir dels anys 80, van començar a canviar les coses a Sud-àfrica i van començar a arribar oportunitats de treball a persones de color també, i ella estava ben posicionada per aprofitar aquestes oportunitats. Per això, des del punt de vista personal, l’educació, que requereix esforç, dedicació, és la porta de les oportunitats, és preparar-se per les oportunitats que han de venir.

08:14

Des d’un punt de vista de la societat en el seu conjunt, quina millor inversió hi ha que invertir en les persones, en el talent, en el que pomposament diuen els economistes, que és el capital humà? Doncs aquest és el millor motor pel creixement de la societat, també en allò col·lectiu. L’educació requereix esforç, cal donar, cal posar, després t’ho tornen multiplicat. I, a més, amb independència de les capacitats que es tinguin. Totes les persones tenim capacitats diferents, i això és una riquesa que tenim al món, a la societat. Però les capacitats innates serveixen per poc si no es cultiven, si no es treballen, amb esforç, amb dedicació. Com dic, l’educació per mi és clau en el desenvolupament de les persones, en el desenvolupament de la societat, i he tingut la sort de viure-la de ben prop, des de ben aviat.

09:19
Julián. Hola, Carlos, soc en Julián. Et volia preguntar com eres tu d’estudiant i si hi va haver algun professor que et marqués d’alguna manera especial, que en tinguis un bon record.

09:29
Carlos Torres Vila. Sempre he sigut responsable, sempre he sigut estudiós. Crec que era tímid, potser no tant a classe. A classe sempre he sigut molt llançat per preguntar, repreguntar i repreguntar quan no entenia alguna cosa. A vegades, a costa que els professors es desesperessin amb mi, perquè les preguntes poden arribar a ser infinites, però sí més tímid en l’àmbit social. Després, això també ho vaig anar perdent amb les experiències vitals que vaig anar tenint. Sempre he sigut molt curiós intel·lectualment, potser tenen alguna cosa a veure les hores que hi he dedicat. Crec que quan dediques temps a alguna cosa, va creixent dins teu, també, aquesta ànsia de saber-ne més. I crec que els professors que més impacte han tingut en mi són aquells que m’han ensenyat a descobrir coses i m’han generat les ganes d’aprendre més. Perquè això és el que ho fa sostenible. És molt difícil que a un nen que no li està agradant, que no li està entrant, hi dediqui aquesta inversió, aquest esforç. En canvi, quan s’entra a retorns positius perquè es retroalimenta l’educació i perquè el que et va entrant et genera ganes d’aprendre més, doncs això és… Jo crec que la meva mare hi va tenir un gran paper, amb la disciplina que ens imposava. Considerava també, i això ho tinc molt marcat amb foc, que el premi de l’educació és el mateix aprenentatge. A vegades, per exemple, deia a la meva mare que què em regalaria si aconseguia bones notes o quin n’era el premi, que altres companys…, etcètera. I sempre deia que el tresor, el premi, és la mateixa educació que t’emportes, el mateix aprenentatge, i que fer això era la meva obligació per desenvolupar-me jo mateix.

11:17

Era una professora molt bona, indubtablement. També era molt bona perquè imposava aquesta disciplina, i crec que això també, en si mateix, em va ensenyar a cultivar l’esforç, i crec que això és un valor que es retroalimenta. Professors que m’influenciessin, bé, la meva mare, clarament, ja ho he dit. El meu pare també. El meu pare sempre diu que l’obligació abans que la devoció, o que primer és el deure i després el plaer. Després, lògicament, jo he tingut el privilegi de poder tenir una educació boníssima a diversos llocs. Vaig estudiar la carrera d’enginyeria al MIT. A mi, els professors, sempre, els de matemàtiques són els que més m’han agradat. Inclús durant l’escola. Tinc tres o quatre cares de professors de matemàtiques, de noms, en recordo pocs, ja, però sí que em recordo d’ells, i com em van descobrir un món màgic. Quan anava al MIT, això es multiplica: tot semblava màgic. Recordo molt un professor, John Sterman, professor de Dinàmica de Sistemes. Em va ensenyar que la ment humana està mal equipada per entendre les dinàmiques complicades de sistemes complexos, quan no hi ha linealitat, per exemple, entre l’entrada i la sortida. I crec que això s’aplica a tots els sistemes als quals ens afrontem a la societat. L’epidèmia de la COVID que tenim ara és una dinàmica. La dinàmica epidemiològica té molts d’aquests components d’un sistema complex dels quals parlava John Sterman. Sobretot, em quedaria amb això, amb aquells que m’han ensenyat a gaudir aprenent, que m’han generat la passió per seguir aprenent, perquè això es retroalimenta i genera ganes de posar-hi l’esforç que jo sí que el posava, perquè sí que era un estudiant responsable.

13:19
Marinela. Hola, Carlos, em dic Marinela, i soc professora. A mi m’agradaria preguntar-te: què és per tu l’èxit? I com l’explicaries al meu alumnat?

13:30
Carlos Torres Vila. Moltes gràcies, Marinela. És una grandíssima pregunta i és una resposta… Potser n’hi hauria una, que és l’estàndard: l’èxit és aconseguir les metes que ens marquem, és professar a la vida i és tenir reconeixement. I això és el que crec que la societat moderna potencia quan parla d’èxit. L’èxit, en aquest sentit, està enormement sobrevalorat i crec que equivoca molt. Crec que ens equivoquem molt com a societat quan insistim en això, en les lloances contínues als fills, en la sobreprotecció, en gairebé evitar que tinguin fracassos definits, com la no consecució d’aquestes fites vitals, que: “Has de fer això, després això i després això”, que posa tanta pressió. La meva visió de l’èxit és completament diferent d’això. La meva visió de l’èxit és molt personal. És a dir, l’èxit es troba dins de cadascú. I està més relacionat amb el camí, amb les coses que fas i com les fas, i no tant amb el resultat. Això ho dic molt als meus fills: “Si tu fas el que es troba a les teves mans, ja has tingut èxit, el resultat és igual”. Això després ho vaig llegir a un llibre, a ‘L’últim samurai’, que el vaig llegir fa un parell d’estius, i vaig veure que la filosofia japonesa és just aquesta, que el que importa no és el resultat, sinó l’esforç, la dedicació, que hagis fet el que es troba a les teves mans, i un cop ho hagis fet, ja has tingut èxit.

15:11

Dos, crec que l’èxit és fer el correcte. Per això, per mi significa tant ser genuí. Ser genuí vol dir, doncs dir el que es pensa, no el que creus que altres voldran escoltar. Ser genuí és fer, no el convenient o el que jutges que altres creuran que és més convenient, sinó el que està d’acord amb el nord que tens, al propòsit, als valors que tens. I si no dius el que penses, si no ets crític amb les opinions de la resta quan no hi estàs d’acord, acabes perdent això, i això crec que és manca d’èxit. És un fracàs. Molt important, a part de l’esforç i a part de ser genuí, és créixer personalment, desenvolupar-se, això és un èxit. Aprendre coses. Cada dia que passa en què no has aprés alguna cosa és un fracàs, és un petit fracàs. Jo crec que no passen gaires dies en què no aprenem alguna cosa, però aprendre requereix, si l’educació requereix esforç, requereix inversió, que després te la torna multiplicada, desenvolupar-se cada dia requereix valentia i coratge. Valentia i coratge per sortir, per exemple, de la zona de confort i provar coses noves. Abans deia que a la meva vida ha estat molt important tenir experiències diverses des de jove, tenir xoc cultural des de ben aviat, veure que hi ha altres maneres de pensar, altres maneres de veure la vida. Això et fa més tolerant. Això et fa tenir aquesta valentia de provar coses, i qui no prova, no aprèn. Aleshores, tenir aquesta ment innovadora d’actitud, no només oberta al canvi, sinó de promoure el canvi com un valor en si mateix, crec que això també és molt important, junt amb ser genuí, junt amb esforçar-te, per tenir èxit, l’èxit interior, l’èxit del camí.

17:11

I l’últim i potser el més important, l’èxit es troba en l’impacte que tens en la resta. Recordo una anècdota aquí d’una persona que m’ha ajudat diversos cops a la meva vida, des de fa ja molts anys que ens coneixem. Ens vam conèixer quan jo era a Boston estudiant, que és en Jordi Canals. Quan el vaig anar a veure, un cop que jo tenia un canvi de feina i tenia dues opcions diferents i li volia consultar la seva opinió… Ell era en aquella saó el rector de l’IESE i, com dic, jo el coneixia de feia 20 anys. Em va impactar molt com en Jordi no va posar gaire atenció als detalls de les ofertes que tenia per treballar a un lloc o a l’altre. No va posar gaire atenció a l’empresa ni al tipus de responsabilitat que m’havien de donar, que era una mica el focus que jo tenia i la consulta que li volia fer. En Jordi ho va posar tot i em va fer pensar molt, em va marcar molt aquella conversa, que l’important era on podia tenir jo més impacte sobre la resta. Crec que això resumeix bé el que és tenir èxit. En definitiva, l’èxit es troba al camí, no al resultat. Òbviament, les mètriques del resultat sempre ens agraden, però crec que el que cal buscar és actuar, dedicar l’esforç a fer el que es troba a les nostres mans i després fer-ho d’una manera genuïna, amb valentia, per seguir creixent i pensant en l’impacte que es té sobre la resta.

La educación es la puerta de las oportunidades. Carlos Torres Vila
18:39
Cristina. Hola, Carlos, em dic Cristina, i se sent molt a parlar que s’aprèn molt més del fracàs que dels èxits. M’agradaria saber què n’opines i què ha representat per tu quant a oportunitats d’aprenentatge.

18:53
Carlos Torres Vila. Sens dubte, és clar, a la mateixa pregunta, i disculpa’m, hi ha aquesta concepció que l’èxit és el resultat. S’aprèn més del fracàs que de l’èxit? Bé, sens dubte, s’aprèn de viure, del camí. I al camí hi ha situacions difícils, on les coses no surten com ens agradaria. Jo això no ho anomenaria necessàriament un fracàs, ho anomenaria, doncs potser un èxit, si és una oportunitat de créixer, de desenvolupar-se, d’aprendre. I, per descomptat, ho és, quan les coses no surten com volem, per descomptat que ho és. Per això crec que és important també que des d’aviat a l’educació els nens tinguin aquestes experiències que són part de la vida, de no aconseguir el resultat que es busca, perquè això és el que ajuda a tenir la perspectiva correcta sobre el que significa l’èxit.

19:41
Íñigo. Hola, Carlos, com estàs? Soc l’Íñigo, i ara he acabat d’estudiar Dret i Empresarials. Durant la carrera, hem parlat bastant sobre el lideratge i les seves diferents facetes, i m’interessaria conèixer una mica les característiques que tu creus que serien importants per un bon líder.

19:58
Carlos Torres Vila. Potser la primera i més important responsabilitat d’un líder és gestionar-se a si mateix. Perquè liderar, això ho explica molt bé Dee Hock, que va escriure un llibre… Perquè ell va dirigir i va fundar Visa, i va escriure un llibre sobre la filosofia de lideratge que ell tenia a Visa, ‘One From Many’, crec que s’anomenava el llibre, i parlava d’això, que la primera responsabilitat d’un líder és gestionar-se a si mateix. Perquè liderar és anar primer, és marcar el camí, i bé, doncs els teus actes, les teves paraules, els teus comportaments, els teus valors, són els que marcaran aquest camí. Això és el que definirà com lideres. És a dir, que liderar no és tant prescriure el comportament de la resta com gestionar el propi, cosa que és molt més difícil i que, a més, és una tasca que mai acaba, és una tasca infinita, però és la que més… Potser, també a algun altre lloc vaig llegir que liderar significa permetre que aquells a qui lideris, liderin. Jo crec molt en això, en deixar. Es parla de l’empoderament, és no tant prescriure, sinó comportar-se i marcar el camí. Marcar el camí, al cap i a la fi, això és el que genera confiança, que és molt important, la confiança mútua. És fonamental la confiança mútua perquè funcioni bé un equip, i la confiança mútua es genera quan es té comunió de valors, comunió de propòsit, de buscar alguna cosa en què estem d’acord, què és el que volem. Si no, és molt difícil.

21:55

I això s’aconsegueix, poder imbuir a tots d’aquest propòsit comú i d’aquests valors sense prescriure’ls, sinó que tots hi arribem junts, això és el que genera un equip que funciona bé. Això és el que genera alts rendiments. És el que genera aquesta química que es nota quan existeix, d’unió, que tot ho pot, perquè junts, a la fi, podem amb tot. Aleshores, aconseguir això és el que crec que és més important pel bon lideratge. Aleshores, és un tema molt de valors, molt d’integritat, molt de dedicació i de compromís. Crec que tot això és el que pot ajudar que altres s’uneixin a aquesta manera de fer, a aquest camí, a aquest exemple que significa liderar. És a dir, que poso menys accent a les coses de: “Que sigui un bon comunicador”. Bé…

22:53
Alberto. Hola, Carlos, soc l’Alberto. Et volia preguntar quins són els llibres que més han influït a la teva vida i, evidentment, per què.

23:00
Carlos Torres Vila. Gràcies, Alberto. Molts llibres, perquè jo llegeixo molt. Perquè a través de la lectura, aprenc, i forma part de la inversió en educació, i forma part de l’èxit, perquè forma part del meu camí llegir i anar aprenent el que llegeixo. Ho gaudeixo, ho gaudeixo molt. I llegeixo de tot: llegeixo novel·les, llegeixo història, llegeixo pensament humà, llegeixo filosofia, llegeixo clàssics… Però, sobretot, el que més m’agrada llegir és ciència. Tinc aquesta ment curiosa, i descobrir i entendre és el que més m’impacta. Però, bé, el llibre que més m’ha influenciat, sens dubte, és l’‘Origen de les espècies’ per la selecció natural o la supervivència del millor adaptat a la lluita per la vida, de Charles Darwin, perquè és un llibre no només que està molt ben escrit, sinó, sobretot, per la idea que té, que és una idea molt senzilla, però és una idea molt poderosa. A la fi, és que un mecanisme de còpia, de replicació, que no és perfecte, que té errors, els errors generen variació. Un mecanisme de rèplica, de còpia, amb error, de còpia amb error aleatori, amb variació aleatòria, produeix la riquesa de maneres de vida que tenim avui, inclosos nosaltres, incloses totes les estructures i òrgans de la vida en aquest planeta. Simplement, amb això i temps, necessites temps, molt de temps, perquè aquest procés generi aquesta riquesa, i necessites una pressió ambiental també, és a dir, que hi hagi recursos escassos, que no totes les formes, no totes les còpies, puguin romandre sempre allà, sinó que vagin sobrevivint les més adaptades.

24:48

Però, en el fons, el mecanisme bàsic és tan senzill que em va semblar impactant, perquè sempre hem sentit a l’escola, a revistes de divulgació o a altres mitjans la idea de l’evolució, però mai hem pensat, en realitat jo no havia pensat mai, fins que vaig llegir aquest llibre, quin és el mecanisme que provoca aquesta evolució. És una de les idees més potents, crec, de la història del pensament humà. Haver descobert això, fixa-t’hi, que és ara molt obvi, quan ho veus, quan t’ho expliquen, però arribar-hi… Em va impactar enormement.

25:28
David. Hola, Carlos, em dic David, i soc docent. Tots tenim persones a les quals admirem, que han influït en nosaltres i ens han inspirat. Quins han estat i són per tu els teus referents?

25:40
Carlos Torres Vila. Moltes gràcies, David. He tingut molts referents a la meva vida. He tingut aquesta sort, aquest privilegi, que han aparegut al meu camí persones que m’han ajudat, que han influït positivament en el meu desenvolupament. Grans líders que han marcat el camí. Companys de feina extraordinaris que m’han inspirat en el dia a dia. Moltes persones de les quals podria parlar com a referents. I, lògicament, també dins la meva família. He parlat ja del meu pare, de la meva mare, ja que clarament han estat persones referents i molt influents pels seus valors. La meva mare com una persona molt cristiana, amb valors molt cristians, amb un caràcter molt resistent, diria jo, molt fort i, alhora, molt comprensiu, molt caritatiu, molt sacrificat, molt generós, dedicat a la resta. Insistia molt en com d’agraïts havíem d’estar per la nostra família, per la vida que vivíem en pau, per la mateixa educació que rebíem. Aquests valors m’han influenciat molt, de la meva mare. El meu pare, un autèntic fora de sèrie en tot el que ha fet. Imagineu que ambdós estan en un entorn rural, amb moltes penúries a la postguerra, als anys 40, quan es desenvolupa la seva infantesa i la seva adolescència, literalment passant fam, com a Espanya es passava fam en aquella època a les zones rurals, per descomptat, d’aquella Galícia profunda. I, bé, el meu pare, durant molts anys, caminant deu quilòmetres d’anada i deu quilòmetres de tornada per anar a l’escola o a l’institut a Vigo, amb les pluges que hi ha a Galícia, amb les sabates que tenia. Situacions difícils i sortint-se’n, el meu pare, a còpia d’esforç, de tenacitat, de perseverança, que és el que més el defineix.

27:43

No només se’n surt, sinó que ho fa amb uns èxits personals que són una referència també. El meu pare estudia de ben jove pèrit mercantil, número u de la seva promoció a Vigo, després, professor mercantil, número u de la seva promoció a Vigo, en paral·lel a estudiar primer de Dret a Santiago, que va fer ambdues coses alhora. Després, acaba Dret tres o quatre anys més tard, perquè va fer un parell de cursos per any, i acaba també amb premi extraordinari de final de carrera a la Universitat de Santiago. Després, fa Econòmiques també en dos o tres anys. Número u a les seves oposicions a intendent d’Hisenda. Bé, i podria seguir. I no és que no tingui capacitats innates, que les té, intel·lectualment parlant, però l’important a la història del meu pare és aquesta tenacitat, aquesta perseverança, aquesta passió i aquesta “obligació abans que la devoció”, que diu i que segueix dient, perquè ara, als 85 anys, segueix molt actiu intel·lectualment, segueix molt al dia de les lleis, segueix dominant el sistema fiscal espanyol com cap altre assessor fiscal crec que el domina, i segueix també gaudint plenament de la vida, com sempre ho ha fet. És la persona més tolerant que conec, un veritable avançat al seu temps també en això. Em va influenciar molt a mi, també, en els estudis. El meu pare va ser qui va dir: “Carlos, tu pots estudiar el que vulguis, si a més estudies Dret”. I, efectivament, vaig estudiar Dret, i molt l’hi agraeixo, perquè molt m’ha servit també l’educació de Dret a la meva pròpia vida.

29:24

Aleshores, clarament, els meus pares han sigut molt importants. Un altre referent molt clar a la meva vida és, lògicament, la meva dona. Ens coneixem des de fa 35 anys, i tenim no només la complicitat en les coses que fem, sinó el privilegi, la sort, de gaudir-les, de gaudir-les junts intensament, a més. Però, a part d’això, és una persona que no es lamenta mai per coses innecessàries i sempre reconforta molt. És una persona molt empàtica, que sap escoltar, entendre els problemes i ajuda molt, d’una manera molt reconfortant, a buscar solucions, a buscar el camí, sense donar-les ella, només escoltant, escoltant. A mi em dona molta pau espiritual. He tingut una immensa fortuna de viure la vida acompanyat per una persona meravellosa, en els moments dolços, en els moments durs… Suport insubstituïble per a les decisions més difícils. Junts ens hem anat, ella i jo, donant suport mútuament, hem anat aprenent junts i estimant-nos molt. Els meus germans, els meus tres germans, cadascú a la seva manera. En Miguel, que és molt generós, el meu germà, un gran sentit de l’humor, molt calmat, en contrast amb la meva germana, que és tot electricitat, tensió, també molta perseverança. O la meva germana gran, que també m’ha marcat el camí i que és una apassionada de tot el que fa, i que aquí crec que ha heretat també la passió del meu pare. Tots ells són referents molt clars. Els meus fills són referents també, els meus tres fills.

31:13

Bé, m’influencien molt moltes persones en el dia a dia. Una de les persones, que a més ell no ho sap, però que va tenir un impacte molt important a la meva vida també i que en aquest sentit va ser un referent és el senyor Félix. Jo estava un dia treballant, ja tornant, un divendres, recordo que era, molt tard, després d’una setmana de treball molt intensa. D’això fa uns 20 anys. I venia jo queixós a l’avió, reflexionant sobre la vida, sobre el sacrifici, la feina, la dedicació, el ritme que portava, els viatges, estar fora de casa… I hi havia a l’antiga terminal, aquí a Madrid, un servei d’aparcament. A l’arribar, m’hi apropo i el senyor que em dona les claus i m’entrega el cotxe se’m presenta, em diu: “Vostè és el senyor Carlos Torres Vila?”. “Sí”. “És clar, vostè no es deu recordar de mi, quan vostè era petit, jo vaig conèixer molt els seus pares. I, és clar, jo portava l’organització que enviava nens a Anglaterra a passar temporades amb famílies angleses per aprendre anglès”. I dic: “Home, és clar, el senyor Félix, com no me n’he de recordar?”. Era una institució, el senyor Félix, durant aquells estius, perquè era qui manava a l’organització que ens enviava allà. Tenia molt a veure amb quina família et tocava, que això, doncs sempre, quan hi arribàvem els nens: “A veure qui m’ha tocat, qui no m’ha tocat”. Ens posaven en una escola per la selecció i, per descomptat, em recordava del senyor Félix i de la seva dona. I li dic: “Senyor Félix, què fa vostè aquí?”. I em diu: “Doncs res”, i em comença a explicar la història de la seva vida, com els va anar molt bé, com van anar afegint destinacions, expandint l’organització d’intercanvi d’estudiants als Estats Units, per exemple.

33:03

I m’explica després com determinades circumstàncies, canvis legals, fan que l’empresa no li vagi tan bé, ja que, en definitiva, bé, doncs acaba fent fallida, suspenent pagaments i ell s’arruïna. I em va impressionar sobretot quan li dic: “Bé, i què fa vostè aquí?”. I em diu: “Doncs em va passar això i ara estic treballant aquí”. La lliçó que em vaig portar a casa… Ja era molt tard quan hi vaig arribar, jo venia queixós a l’avió i quina lliçó m’ha donat el senyor Félix de tenacitat, de perseverança, de mirar cap endavant, d’aprendre de les circumstàncies que poden semblar adverses a la vida i de sobreposar-se a aquestes dificultats, seguir treballant i seguir esforçant-te. I després he tingut molts mentors a la meva carrera. Enrique de Leiva, que durant molts anys em va guiar i em va ensenyar la importància dels detalls. Tenia gairebé obsessió amb els detalls, però aquesta obsessió amb els detalls se’m va quedar molt gravada, i m’ajuda molt a veure que les coses cal fer-les bé, fins a l’últim detall. A mi em va impressionar molt un cop l’Enrique, quan en un text escrit que havia preparat jo d’ordinador normal, que estava imprès en paper, va detectar que un espai estava en cursiva, en font cursiva. Aleshores, fins a aquest nivell de detall arribava l’anàlisi crítica de l’Enrique sobre el producte final. I em va ensenyar aquest perfeccionisme, si es vol, però que, al cap i a la fi, els detalls importen, que cal cuidar-los. Moltes persones, podria seguir, però us he comentat ja molts de quins són els meus referents de l’entorn familiar, de l’entorn professional.

La educación es la puerta de las oportunidades. Carlos Torres Vila
34:53
Marta. Hola, Carlos, soc la Marta. He escoltat que tens un telescopi i que, com a mi, t’encanta l’astronomia. Què és el que més t’apassiona d’ella?

35:02
Carlos Torres Vila. Jo, des de ben jove, vaig començar a llegir molt sobre astronomia, i em semblava màgic, em semblava increïble com es podien interpretar, simplement, les imatges del cel profund per saber l’edat que pot tenir una estrella, la distància a la qual es troba, de què està composta, a quina fase de la seva vida es troba o diferents tipus d’objectes celestials. Aleshores, llegint sobre això, m’hi vaig anar aficionant. Em vaig apuntar després a un club d’astronomia mentre feia la carrera a Boston. Les nits de Boston són molt fredes a l’hivern, i vaig passar molt de fred amb els meus amics allà, els meus companys, veient el cel estelat. A més, havíem d’anar lluny de la ciutat, lògicament, per no tenir la contaminació lumínica. I això, a més, cada cop és més difícil, perquè cada cop hi ha més contaminació lumínica. Però d’aquí em va quedar aquesta afició, i a casa tinc el meu telescopi, que de tant en tant, diversos cops a l’any, li dedico hores a mirar i a perdre’m en l’observació del cel. M’agrada veure, doncs això, el cel profund, nebuloses, galàxies. En aquest sentit, també, doncs em dona una idea de la insignificança dels meus problemes terrestres. No hi ha res millor quan tens, potser, un embolic de feina seriós, que dedicar unes hores a mirar el cel profund i veure que aquests problemes no tenen la menor rellevància en termes còsmics. Per això m’agrada, em relaxa molt.

36:38
Javier. Hola, Carlos, em dic Javier, soc professor. Estem veient últimament, i amb la pandèmia més, que la digitalització i les noves tecnologies estan incrementant la seva importància en l’educació i en la relació professor-alumne-família. Tu, com a fill i net de mestres, què opines sobre aquest tema?

36:57
Carlos Torres Vila. Doncs, Javier, penso que la tecnologia és una força positiva pel desenvolupament humà en tots els camps. Obre també una era d’oportunitats i també en l’educació. És a dir, l’educació en si mateixa és una porta d’oportunitats, però les eines tecnològiques, la digitalització, ajuden al fet que hi hagi un accés a les matèries, al coneixement, a classes magistrals. Es democratitza totalment, permet que hi hagi un accés gairebé infinit al que vulguis. Avui, tenint connectivitat i tenint algun dispositiu, que cada cop són més assequibles per qualsevol, es té accés a la millor educació del món. Aleshores, ja cada cop més depèn d’un mateix, i de qui els ajudi a posar-se en aquest camí, invertir, dedicar esforç, i repeteixo el que deia abans, amb independència de les capacitats que es tinguin. L’educació et torna multiplicat l’esforç que hi posis. I sí que és cert, jo crec això, en aquest sentit soc molt positiu i soc molt d’abraçar la tecnologia, perquè crec que té aquesta força positiva. Alhora, crec que hem de tenir cura de no perdre una part important de l’aprenentatge, que és la vida mateixa, que és la interacció humana, que són les experiències. I que s’aprèn menys, simplement, rebent més contingut d’un ordinador, d’una tauleta o d’una màquina que et va donant exercicis, s’aprèn menys que interactuant, amb relacions socials, veient com es comporta un mestre, tenint friccions, topades, petits fracassos. Això és aprendre, vivint la vida.

38:53

També ho deia Emilia Pardo Bazán en alguna de les seves reflexions, que tot allò erroni que ha anat corregint, parlava de lectura, parlava de viatges, però parlava, en el fons, de la vida, que és la mateixa vida la que t’ensenya. I crec que ambdues coses són compatibles, que aprofitem al màxim possible el potencial de la tecnologia digital, però que, alhora, potenciem l’aprenentatge diari, per al qual la interacció humana és fonamental. La transmissió de valors és molt difícil. S’aprèn molt més veient-ho, i per això es requereix també presència física, interacció física entre mestre i alumne. I, com deies, Javier, això ho he viscut jo en primera persona amb tots els mestres que he tingut a la vida, que ha estat un privilegi i un luxe.

39:52
Jose María. Hola, Carlos, soc en Jose María, i la sostenibilitat és un problema que m’amoïna especialment. Voldria que ens diguessis què creus que hi podríem fer.

40:08
Carlos Torres Vila. Sí, jo crec que la sostenibilitat ens ha d’ocupar, més que preocupar, perquè ens hi juguem molt i podem fer moltes coses. Podem tenir un impacte molt gran en tots els fronts, en el que és que el món sigui més sostenible. I, per descomptat, n’hi ha molts que estan relacionats amb el medi ambient, i d’això es parla molt, però n’hi ha molts també que estan relacionats amb altres coses, amb temes més socials, de lluitar contra la pobresa, lluitar contra la fam, contra la desigualtat, promoure la igualtat de gènere. I una educació, també. Una educació de qualitat. Jo crec que la iniciativa d’‘Aprendemos juntos’ és un referent, és un exemple clar de coses que podem fer, i la veritat és estic molt orgullós de la participació que BBVA té en haver posat això en marxa, aquestes converses sobre l’educació, sobre temes de desenvolupament personal per una vida millor, l’aprenentatge per una vida millor que suposa ‘Aprendemos juntos’ i que ha estat molt reconegut per les Nacions Unides com un dels programes de qualitat que ajuda a abordar un dels reptes dels “17 Objectius de Desenvolupament Sostenible”.

41:24

Però, bé, que me’n vaig una mica. Dic: sostenibilitat des del punt de vista social. Grans reptes tenim aquí, molt que podem fer perquè hi hagi també un treball digne per tots, creixement econòmic, igualtat, etcètera. En la part mediambiental, clarament, el canvi climàtic és un dels temes més rellevants. Crec que la cerca d’energies netes i assequibles, eficiència energètica i, després, tenir un consum responsable i una producció responsable, l’economia circular, són elements clau. I en tot això hi podem fer molt. Els nostres hàbits de vida, el nostre dia a dia, les coses que mengem, els residus que generem… Perquè, també, un altre problema mediambiental, a més del canvi climàtic, és la contaminació de les aigües dels mars, la contaminació de l’aire, també. I amb el nostre comportament en el consum, amb el nostre comportament, també, aquells que tenen per invertir, d’inversió, amb el nostre comportament pel que fa a les idees que transmetem, podem influir molt per reduir l’impacte negatiu que la societat té en el medi ambient, en aquests camps. En definitiva, l’agenda de la sostenibilitat és molt àmplia. Són molts reptes, són molt difícils. Jo no em preocupo, crec que cal ocupar-se’n, crec que hi ha molt per fer. Crec que, a més, l’educació té un impacte en els 17 que pot ser molt gran, i així podem ajudar a fer front a aquests problemes.

42:51
Odile. Hola, soc l’Odile. Voldria saber quins són els valores més importants que has transmès als teus fills.

42:58
Carlos Torres Vila. Deia abans que els meus fills eren també referents, i tinc la sort de tenir tres fills que ja han fet els 20 anys els tres, noi, noia, noi, que són tres grans persones. Humils, són respectuosos, són molt responsables i generosos, dedicats, perseverants, tenaços. Inverteixen en la seva pròpia educació. Dediquen aquest temps i aquest esforç. Són persones íntegres que es preocupen per la resta, que tracten a la resta com els agradaria que els tractessin a ells. M’ensenyen moltes coses, a mi també, a la meva vida, a restar importància a vegades a coses a les quals jo dono molta importància. Em donen aquesta perspectiva, em desdramatitzen. Ells després diuen que és una característica meva, la de destramatitzar, que abans potser no he comentat quan parlava de les característiques de l’èxit. Sí que crec que l’èxit es troba al camí, i una de les característiques de l’èxit en el comportament crec que és la desdramatització de les situacions. A la fi, la pregunta de: “Què és el pitjor que pot passar?”, i que normalment no és res gaire greu, ajuda molt a posar en perspectiva els problemes i a mirar-los d’una altra manera. I crec que, aquí, els meus fills… Ells diuen que jo soc així, jo crec que ells són així, i potser aquí hem entrat en bona simbiosi de desdramatitzar situacions. No passa res. Cal seguir endavant, que el que pugui semblar un fracàs, no és un fracàs, és un aprenentatge. Crec que això ho tenen molt marcat els meus fills.

44:36

En definitiva, com dic, és una mica repetitiu, però no podia ser d’una altra manera, que les coses que jo considero rellevants són aquells valors que jo, i la meva dona també, hem tractat amb bastanta unió, perquè formem un gran equip i ens liderem mútuament molt bé, d’imbuir això als nostres fills també. I per això són reflex, jo crec… Lògicament, són ells mateixos, són persones que tenen una enorme independència, perquè també crec que és un factor rellevant, una enorme independència de criteri i molt genuïns. Per tant, són difícils de gestionar, i està bé, perquè no cal gestionar-los, cal liderar-los marcant-los el camí, com deia abans. Però, bé, que estic molt content, la veritat és que soc un privilegiat per la família que he tingut, amb els meus avis, mestres, amb els meus pares i els valors que m’han inculcat. Soc un afortunat amb la meva dona i soc un afortunat amb els meus fills, també.

La educación es la puerta de las oportunidades. Carlos Torres Vila
45:35
Heriberto. Hola, Carlos, soc l’Heriberto, i et voldria fer una pregunta que potser no és fàcil, que està relacionada amb el programa ‘Aprendemos juntos’ i les seves històries, i voldria saber, de totes les històries que podem veure a ‘Aprendemos juntos’, quina és la que més t’ha satisfet, o quines, i per què.

45:52
Carlos Torres Vila. Doncs molt bona pregunta, perquè són tantes les històries emocionants o útils, en què he après molt, que és difícil escollir-ne una. Una de recent que sí que em va emocionar va ser la d’Albert Espinosa, que va fer un vídeo ara amb la COVID, des de casa seva, és a dir, que no era el format, diguem-ne, d’estar aquí assegut parlant amb vosaltres, sinó que era més una reflexió sobre… Bé, recordo que parlava una mica del seu pare hospitalari, que li parlava de parar el món, de fer intermedis, “intermezzos”, a la vida per aïllar-se del món, i que això l’ajudava a millorar i el posava al costat positiu, que, bé, doncs que ens prenguem el que ens ha passat del confinament, era en ple confinament, com un “intermezzo” que ens permet desconnectar-nos del món, aturar el món. Això em va semblar emocionant i interessant alhora, especialment pels moments emotius que també vivíem aleshores. Álex Rovira també, em va agradar molt la seva intervenció, el poder que tenim de fer florir a altres, o com la nostra mirada transforma la realitat. Les dels esportistes incideixen des d’un altre angle amb moltes de les idees que hem comentat avui sobre la importància de l’esforç, de la dedicació i de la inversió que fas, molt més important que el talent innat. I Ricky Rubio, per exemple, ho deia molt clar: la importància de repetir, repetir, repetir. L’Enhamed, el nedador paralímpic, impressionant la seva història personal, com es queda cec i com veu això en positiu. Però després, quan parla de com visualitza la seva carrera i que s’imaginava… Bé, crec que no sé quants milers de cops va dir que havia visualitzat aquella carrera.

47:52

I que en aquella visualització, ell ja ho tenia tot interioritzat i que inclús visualitzava que el públic xinès l’estava animant a ell, que era l’espanyol. Però, bé, deia que és un dels avantatges de ser cec: “Em puc imaginar que són espanyols que són aquí animant-me”. Això em va impressionar, em va impressionar molt aquesta història per tot el que he comentat. Però moltes altres, jo crec que tots els programes d’‘Aprendemos juntos’ tenen molt d’aprenentatge, molta emoció. Hi ha d’altres, els que t’ensenyen a ser feliç, moltes receptes que són el resultat d’experiències vitals de persones de diferents camps de la vida que ens ajuden, a mi m’han ajudat molt aquests vídeos, aquestes converses, a, també, reflexionar sobre el que jo considero important i a seguir millorant, seguir aprenent cada dia.

48:46

M’agradaria aprofitar per agrair-vos la vostra presència avui aquí per la conversa que hem tingut. M’agradaria també aprofitar per agrair a tots els que han participat fins ara en aquesta iniciativa, ‘Aprendemos juntos’. Qui ens havia de dir que hauríem arribat tan lluny com hem arribat? Recordo perfectament el dia que era jo ja conseller delegat del BBVA i ens van fer la proposta. La Sofía, que és la persona que aleshores gestionava la marca, ara té unes altres responsabilitats al banc, amb en Peio, que ara és el responsable, el conseller delegat del banc a Espanya, per cert, en Peio. Bé, venien amb una idea de crear una plataforma educativa per a Espanya, per generar converses interessants, entre altres coses. I, a la fi, la plataforma, que era educació per un futur millor, educació per una vida millor, que diem ara a ‘Aprendemos juntos’. I la veritat és que inclús venien amb algunes mètriques del que buscàvem, de quantes visualitzacions podíem tenir i més. S’ha superat amb escreix. Celebrem ara els mil milions de visualitzacions d’‘Aprendemos juntos’. Mil milions, i per això m’agradaria donar-vos les gràcies, donar les gracies a tots aquells que s’hi han assegut, els més de 200 ponents que s’han assegut en aquesta cadira o en altres formats per compartir les seves experiències de vida. A tots els que heu estat en aquestes grades interessats per aquestes temàtiques. A tots els que els difoneu i els heu difós. Als que produïu això, als guionistes, als càmeres, a tots, de debò, moltes gràcies. Hem recorregut un enorme camí i, per descomptat, això no acaba aquí. L’hem de seguir recorrent, hem de seguir aprenent junts, que d’això es tracta.