Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

L’educació és imparable: els meus mestres contra el càncer

Cristina Olender

L’educació és imparable: els meus mestres contra el càncer

Cristina Olender

· Estudiant de Medicina

"Quan em van dir que tenia leucèmia amb 14 anys, la meva primera reacció va ser d'incomprensió. I la meva segona reacció va ser d'enuig amb tothom, perquè sabia que era un tipus de càncer i el càncer no podia significar res de bo ". La jove Cristina Olender (@crissyolen) ha passat els últims cinc anys de la seva vida entre ingressos hospitalaris i estudis a casa per superar 3 leucèmies i un trasplantament de medul·la.

Gràcies als metges, personal sanitari, la seva família i professors va aconseguir recuperar-se i accedir a la carrera de Medicina, que estudia actualment. En aquesta conversa amb la seva mare, Mercedes Aguirre, reflexiona sobre càncer, adolescència i educació. "Els meus professors venien a casa per donar-me classe, abans d'anar ells a l'escola, i acudien a l'hospital quan estava ingressada. Es van bolcar tant en la meva recuperació que, sense ells, no podria ser on sóc avui. No hi hauria superat el curs i selectivitat. M'han fet ser part de qui sóc ara, gràcies a la seva lliçó d'altruisme incondicional ", conclou.


Creant oportunitats

Cristina Olender

"Quan em van dir que tenia leucèmia amb 14 anys, la meva primera reacció va ser d'incomprensió. I la meva segona reacció va ser d'enuig amb tothom, perquè sabia que era un tipus de càncer i el càncer no podia significar res de bo ". La jove Cristina Olender (@crissyolen) ha passat els últims cinc anys de la seva vida entre ingressos hospitalaris i estudis a casa per superar 3 leucèmies i un trasplantament de medul·la.

Gràcies als metges, personal sanitari, la seva família i professors va aconseguir recuperar-se i accedir a la carrera de Medicina, que estudia actualment. En aquesta conversa amb la seva mare, Mercedes Aguirre, reflexiona sobre càncer, adolescència i educació. "Els meus professors venien a casa per donar-me classe, abans d'anar ells a l'escola, i acudien a l'hospital quan estava ingressada. Es van bolcar tant en la meva recuperació que, sense ells, no podria ser on sóc avui. No hi hauria superat el curs i selectivitat. M'han fet ser part de qui sóc ara, gràcies a la seva lliçó d'altruisme incondicional ", conclou.


Creant oportunitats

Transcripció

00:04
Mercedes Aguirre. Bé, Crissy, aquí ens tens. Ara parlarem una mica del que és el càncer, de l’adolescència i l’educació. I la veritat és que és increïble que hagin passat 19 anys des que et vaig veure per primer cop, quan vas néixer, que va ser una de les meves grans alegries.

00:20
Cristina Olender. Hola, mama, saps que estic encantada de poder ser aquí i de tenir una altra de les nostres moltes xerrades.

00:27
Mercedes Aguirre. Si miro enrere, crec que la vida que t’ha tocat viure no t’ho ha posat fàcil, oi? Ha estat una vida molt complicada perquè, així, d’una manera molt resumida, amb 14 anys vas començar amb una primera leucèmia, seguida de dues més, amb un munt de seqüeles i efectes secundaris. I, finalment, la cirereta del pastís ha estat enguany, que hem tingut una trasplantació de medul·la, amb la qual cosa, realment, doncs bé, han estat cinc anys i mig d’una lluita contínua per seguir aquí, batallant.

00:56
Cristina Olender. Quan em van dir que tenia leucèmia amb 14 anys, després d’haver estat uns mesos força cansada i d’haver tingut hematomes a la pell, la meva primera reacció va ser d’incomprensió, perquè no entenia exactament què em passava. I la meva segona reacció va ser d’enuig amb tot el món, perquè sabia que era un tipus de càncer, i el càncer no podia significar res de bo. Crec que és molt important, quan estem malalts, entendre què ens passa, i a mi, el que més em va sorprendre quan em van diagnosticar leucèmia va ser el concepte de la medul·la òssia que, com saps, es troba a tots els ossos del cos. Aleshores és, diguem-ne, un òrgan que no es troba en un sol lloc, com pot ser el cor o el fetge. Bé, diguem-ne que aquesta medul·la òssia és la que s’encarrega de fabricar totes les cèl·lules que tenim a la sang: els glòbuls vermells, els glòbuls blancs i les plaquetes. Els glòbuls vermells podríem dir que són els que s’encarreguen de portar l’oxigen a les nostres cèl·lules, són com cotxes que van corrent per autopistes. Les plaquetes són, diguem-ne, les tiretes del nostre cos. És a dir, quan tenim una ferida, elles són qui tanquen la ferida i la coagulen. I les cèl·lules blanques que, en aquest cas, en el cas de la leucèmia, són les importants, són aquelles que defensen el nostre cos de qualsevol infecció o qualsevol agent patogen que infecti el nostre cos. Aleshores, quan una persona té leucèmia, el que ocorre és que la fàbrica on es fabriquen les cèl·lules del tipus de defensa, és a dir, els globus blancs, està espatllada i fabrica cèl·lules defectuoses que es comencen a reproduir, no moren i comencen a atacar la resta de les cèl·lules que conviuen en harmonia.

02:52

Aleshores, és clar, a mi m’expliquen això amb 14 anys i la veritat és que em va costar molt d’interioritzar. Encara era molt petita i no entenia realment què era la vida, així que jo, com que us veia a tu i al pare tranquils, doncs, encara que vaig tenir les meves èpoques dolentes, com tot el món, jo per dins estava tranquil·la. I amb aquesta actitud de tranquil·litat i de saber que no em faltaria suport per part de la meva família propera, és a dir, tu, el pare i la meva germana Moni, amb aquesta actitud vaig intentar portar a terme aquests vuit mesos de tractament dur que hi ha al principi. Després d’aquests vuit mesos, la veritat és que vaig tenir un munt de seqüeles. La químio, doncs bé, hi ha un marge molt petit de possibilitats que et necrosin o que et matin les cèl·lules de l’os, dels caps dels fèmurs, i a mi, per exemple, tal com saps, mama, em va passar.

03:58
Mercedes Aguirre. Sí, els malucs, sí.

04:00
Cristina Olender. Sí i, per tant, un cop va acabar aquest primer cicle de químio, en què, a més d’això, vaig tenir un munt de mucositis, que són nafres exagerades per tota la boca i pel tub digestiu, em vaig aprimar molt i ho vaig passar molt malament. A banda d’això, vaig tenir el problema dels malucs i, aleshores, encara que jo ja estava, a poc a poc, tornant a la meva vida normal, perquè, bé, encara que… Aquest diagnòstic va ser el 2014, quan estava acabant segon d’ESO, aleshores, l’any de tercer d’ESO el vaig passar a casa amb tot aquest tractament, però, més endavant, quan ja a quart d’ESO vaig començar ja a sortir-ne, va aparèixer la qüestió dels malucs. I això em va envair un munt, perquè vaig haver d’estar en cadira de rodes sis mesos. Després anava amb muletes molt de temps i era com si, encara que jo m’havia curat, encara seguia en aquella roda. Jo crec que cap de les dues va arribar a sortir realment de la malaltia, perquè havia de seguir anant tres dies a la setmana a rehabilitació, te’n recordes? Com anàvem a rehabilitació, tornàvem. Em tallava, diguem-ne, el meu horari i tot.

La educación es imparable: mis maestros contra el cáncer. Cristina Olender
05:17
Cristina Olender. Aleshores, bé, un cop ja estàvem sortint de tot això, va ser quan va venir el segon cop dur, i quan el 2017, quan jo estava començant segon de batxillerat, de sobte, em van dir que la malaltia havia tornat. És clar, jo això no m’ho esperava gens, és a dir, no ho concebia, com si això no pogués ser una opció, i encara menys que em passaria a mi. I aquell dia el recordo com un dels pitjors dies de la meva vida. Recordo que em vaig posar en un bucle, en un bucle jo sola, i no en podia sortir, i l’únic que veia era obscuritat. La veritat és que va ser un dels moments, jo crec, més obscurs i tristos de la meva vida, perquè va ser quan, realment, per primer cop, vaig tenir por de morir, vaig tenir por de pensar que no seria aquí el següent Nadal i que no podria ser amb vosaltres més temps.

06:10

Aleshores va ser quan un munt de pensaments negatius van rondar pel meu cap, però vaig tenir la sort que aquells anys que havia anat amb cadira de rodes, amb les muletes, havia fet grans amistats amb gent força increïble. I entre vosaltres, que heu estat la constant que m’ha estat ajudant sempre, i ells, em vau aconseguir treure d’aquell bucle, d’aquell pou al qual jo m’havia posat, i treure’m fora, i la veritat és que, després d’això, tot va venir costa amunt i va ser increïble. La malaltia la vaig viure, la vaig tornar a viure, potser d’una manera més fàcil, entre cometes, perquè ja sabia què m’esperava. Sabia què eren les nafres, com anaven a ser els cicles, sabia què era ser a l’hospital durant molt de temps. Aleshores, no em va suposar tanta dificultat, però tot això ho vaig fer aquest cop acompanyada d’aquest grup de persones tan increïble i de vosaltres, és clar.

07:16
Mercedes Aguirre. Bé, al final, som una constant, sí.

07:19
Cristina Olender. És clar. Aleshores, quan ja vaig acabar segon de batxillerat i ja m’estava recuperant, doncs vaig decidir agafar-me un any sabàtic per recuperar-me, per jo mateixa desintoxicar-me, posar-me forta i poder començar amb forces a estudiar el que ja havia decidit, que era Medicina. I va ser aquell segon any, a la meitat d’aquell any sabàtic, el desembre del 2018, quan em van dir que la malaltia havia tornat per tercer cop. Ens ho van dir el dia dels innocents, va ser la broma més pesada que ens podrien haver fet.

07:58
Mercedes Aguirre. Va ser una innocentada, sí, per descomptat.

08:02
Cristina Olender. Vaig passar un cap d’any horrorós, però una cosa que recordo és la teva seguretat, mama, que estaves convençuda que tot sortiria bé i, en part, aquesta seguretat va ser la que a mi em va tranquil·litzar i em va permetre marxar tranquil·la a aquesta ciutat nova, a Madrid, on havíem de fer la trasplantació, perquè a Bilbao, que és d’on som nosaltres, era impossible. I, com que sabia que érem un equip, els quatre, sabia que entre tots ho aconseguiríem, vaig marxar força tranquil·la. I, bé, aquí ens tens avui, oi?

08:43
Mercedes Aguirre. La veritat és que sí, que ha estat un camí molt llarg, amb molts alts i baixos. Per la nostra banda, tant el teu pare com la Mónica, doncs hem intentat donar estabilitat a casa. És una situació molt complexa perquè, a vegades, a veure, cal donar suport als fills, donar-los força, però a vegades tu, per dins, no saps realment a quina lliga estàs jugant i el que passarà, perquè això és impredictible. És a dir, quan tens un càncer, no tens seguretat de res, només saps que avui ets aquí, estàs bé, i demà? Doncs això és una loteria, aleshores, el que és molt difícil és viure amb tanta incertesa. Això és una mica el que defineix aquests cinc anys i escaig que hem tingut.

09:31
Cristina Olender. És un aprenentatge que hem de fer.

09:32
Mercedes Aguirre. No, has de… No pots: “En tant de temps faré això”, no. Tu ferma curt la vida, ves pas a pas i jo crec que el que ens han ensenyat a tots a casa potser és a gaudir de les petites coses a casa, en el sentit de: doncs vinga, entesos. La Cristina està malalta però avui es troba bé, doncs mengem, sopem, a casa i parlem tots, mirem una pel·lícula junts… És a dir, gaudim com qualsevol altra família, com si aquí no passés res. Jo crec que és molt important perquè no pots canviar la realitat que t’està tocant viure i, aleshores, a la fi, el millor és… I, a banda, que no serveix de res, és a dir, no aporta res i, aleshores, aquest a poc a poc… I dius: “Doncs avui està bé, un dia més que sumem”, i anar a poc a poc avançant. Jo crec que la cosa va per aquí.

10:23
Cristina Olender. Sí, i a més, tu i jo, que amb la donació de medul·la, doncs ens hem unit molt més, oi? Ja estàvem, bé, en general, els quatre estem molt units, però ara, específicament tu i jo, que hem patit, bé, hem passat una etapa tan transcendental a les nostres vides, oi?, com és la donació. Bé, mama, tu com has viscut una cosa com la donació?

10:50
Mercedes Aguirre. És tot un honor poder donar la vida a un fill dos cops.

10:54
Cristina Olender. Sí.

10:55
Mercedes Aguirre. Això pocs ho podrien dir, i jo ho puc dir, amb la qual cosa, estic feliç de la vida.

10:59
Cristina Olender. Bé, jo, quan… També, quan em van dir que la meva mare em donaria medul·la, quan em van explicar com era el procés d’una donació, doncs ja em vaig quedar al·lucinada. Quan la gent dona medul·la òssia, bàsicament, el que fan és buidar o matar tota la teva medul·la i substituir-la per la d’una altra persona. Aleshores, a mi, que soc el pacient, el que em feien… Em van posar, te’n recordes?, una químio…

11:30
Mercedes Aguirre. És molt bèstia.

11:31
Cristina Olender. …molt bèstia per fulminar la meva medul·la…

11:33
Mercedes Aguirre. Socarrar tot el que hi hagués de medul·la als teus ossos, sí.

11:35
Cristina Olender. Sí, i després, doncs, a través d’unes tècniques, van extreure part de la teua medul·la i me la van posar a mi. És clar, hi ha una, diguem-ne, una pregunta que molta gent es fa, oi?, o una bola, que és: “Escolta, la medul·la òssia i la medul·la espinal són el mateix? No són el mateix?”, i això.

11:57
Mercedes Aguirre. Sí.

11:58
Cristina Olender. Jo vull que a la gent li quedi clar que no té res a veure una amb l’altra. La medul·la òssia ve dels ossos, és a dir, diguem-ne que es troba dins els ossos, i és la que s’encarrega de fabricar totes les cèl·lules de la sang. La medul·la espinal és part del sistema nerviós i es troba, doncs…

12:16
Mercedes Aguirre. A l’esquena.

12:16
Cristina Olender. A l’esquena, a la columna vertebral. I, aleshores, jo crec que és important separar-les, que no té res a veure. Quan ets donant de medul·la òssia no et tocaran l’esquena per cap banda. Perquè estic segura que moltes de les teves amigues segur que et van preguntar: “Ep, però que et faran a l’esquena?”.

12:33
Mercedes Aguirre. La gent pensava inclús que tot ocorre en un quiròfan, que t’adormen.

12:38
Cristina Olender. És clar.

12:38
Mercedes Aguirre. És a dir, que és més traumàtic.

12:39
Cristina Olender. Però, en realitat, el procés és bastant més senzill, oi?

12:43
Mercedes Aguirre. No, la veritat és que a mi, bé, almenys el que em van fer a mi, crec que va ser… Crec que va ser durant quatre dies, a les nou del matí venia la infermera i em posava una injecció i, bé, doncs, suposadament, aquesta injecció el que feia era una mica estimular la medul·la que hi ha als meus ossos perquè, com dic jo, esternudin cèl·lules de medul·la al torrent sanguini. Jo sí que notava a vegades com… Doncs quan m’ajupia o feia determinats moviments, notava palpitacions, com si tingués el cor als ossos, com: “Bum, bum”, així. Però, bé, no era una cosa dolenta en si mateixa. I sí, potser algun dia estava més… una mica més cansada, una mica més així… Però, bé, no m’incapacitava per fer… Bé, érem a l’hospital, però portava la vida normal. I després, ja, després de quatre dies, ja va arribar el dia de la donació. Aleshores, vaig anar al banc de sang i, allà, en un llit, doncs t’asseus allà mirant uns vídeos de música que et posen, de televisió, perquè estiguis entretingut, amb el mòbil al costat. Aleshores, et posen una via en un braç i després una altra via per l’altre, de manera que, d’una banda, t’extreuen la sang, passa per una màquina…

13:44
Cristina Olender. I recol·lecten aquestes cèl·lules que han sortit, oi?

13:46
Mercedes Aguirre. Aquesta màquina pesca les cèl·lules que s’han quedat flotant de la medul·la a la sang i després et retorna la teva sang al cos, i així, va circulant sobre el teu cos uns dos cops per la màquina. I, en aquest temps, doncs ells van veient, com si diguéssim, una mica, la collita, les cèl·lules que han agafat. I ja, un cop han agafat una mena de bosseta de sang i això, doncs després s’ho emporten al laboratori i ho preparen tot per la donació. I jo, perquè et tenia a tu ingressada, però directament podia anar a endrapar a un restaurant o anar a qualsevol lloc, és a dir, em trobava totalment normal, podia anar al carrer amb els amics a prendre qualsevol cosa i tan tranquil·la. És a dir, no és gens traumàtic, i l’endemà inclús vaig dormir normal, no estava cansada ni adolorida, i em sentia com qualsevol altre dia. Aleshores, la veritat és que cal treure’n una mica de ferro. La gent potser es munta una pel·lícula, però per desconeixement. Probablement, nosaltres, si no haguéssim passat per això, pensaríem també que era una pel·lícula de por. I, realment, no fa mal donar medul·la, és una cosa molt senzilla i, bé, el que es dona, doncs no té preu, oi? Per descomptat.

14:54
Cristina Olender. Jo crec que, de fet, hauria de ser un tema del qual es parlés més, especialment, entre els més joves, perquè tota la gent que… És a dir, per donar medul·la has de tenir entre 18 i 40 anys, però, òbviament, la medul·la d’una persona de 18 anys sana serà molt millor que la d’una persona de 40 anys. Jo sempre dic als meus amics: “No cal que us feu donants de medul·la directament”. Jo el que demano a la gent és que se n’informi, no costa res anar a informar-te sobre què és la medul·la òssia, com la pots donar, què és ser un donant… És molt fàcil posar-se en contacte o llegir, diguem-ne, el que persones com tu comenteu. I crec que és fonamental que es promogui i que s’expliqui a la gent exactament què és i que es promogui aquest missatge que, a la fi, és que tots, pel simple fet d’existir, tenim una persona al món que serà com la nostra parella, perquè tots tenim a l’ADN un codi de deu números, diguem-ne, com una matrícula.

16:16
Mercedes Aguirre. Com un codi de barres, sí, amb deu xifres.

16:18
Cristina Olender. O un codi de barres, sí.

16:19
Mercedes Aguirre. Una matrícula, bé, com ho vulguis anomenar, sí.

16:22
Cristina Olender. Sí, i hi ha una altra persona al món que tindrà la mateix matrícula que tu i, si teniu les mateixes matrícules, significa que som compatibles i que jo et puc donar medul·la i tu em pots donar medul·la. Aleshores, saber que al món tenim, diguem-ne, angelets o ànimes germanes que ens podrien salvar i saber que tots tenim a les nostres mans la possibilitat de salvar la vida d’una altra persona, a mi em sembla increïble, i sempre ho dic als meus amics: “Si us plau, nois, encara que sigui, informeu-vos-en, perquè teniu un poder tan gran que no cal ser un superheroi. Vull dir que per ser un superheroi no cal volar ni salvar un munt de persones, pel simple fet de poder salvar la vida d’una persona, això ja és brutal.

17:07
Mercedes Aguirre. Bé, és que no …

17:09
Cristina Olender. Brutal.

17:10
Mercedes Aguirre. Sí.

17:10
Cristina Olender. Aleshores, jo no et puc explicar com em sento jo, que no saps la sort que tinc que m’hagis pogut donar la vida dos cops, mama, de debò.

17:19
Mercedes Aguirre. I jo encantada de donar-te-la. No hi ha un honor més gran.

17:25
Cristina Olender. De tot aquest procés, mama, de donació de medul·la, és clar, ha estat… Al final, la família ens hem separat perquè…

17:33
Mercedes Aguirre. Bé, aquest tema és…

La educación es imparable: mis maestros contra el cáncer. Cristina Olender
17:34
Cristina Olender. La Moni i el pare es van haver de quedar a Bilbao, mentre que nosaltres vam venir aquí. Però, tot i així, jo aquests mesos els recordo amb molta estima. Com ho heu fet tu i el pare, això? Aconseguir mantenir aquesta unitat familiar, que no es perdés en cap moment la màgia que teníem entre nosaltres.

17:56
Mercedes Aguirre. No, home, a veure, quan a la vida et toca viure una situació tan complicada com aquesta, com a pares, és complicat també perquè molts cops, al llarg d’aquests cinc anys i escaig, hem hagut de prendre decisions per tu. Tu ets menor d’edat i has viscut situacions molt complexes, com allò dels malucs, posar-te pròtesi, aquella decisió, o dir, bé, doncs amb 16 anys, una pròtesi, 17, una altra. Són decisions que has de prendre, i ho vam fer bé, però… I després haver de portar la malaltia amb les seves complexitats. Nosaltres, en el fons, com a adults, tenim moltes inseguretats, i a vegades flaquegem, però si teníem pors o dubtes, intentàvem amagar-ho de vosaltres, de tu i de la Mónica. És a dir, quan estàvem davant teu i tu mostraves pors, temors, espantada, jo: “Vinga, Cristina, tranquil·la, ja veuràs com sortirem endavant”. I tu has de donar aquest missatge, en tot moment, d’ànim, encara que després, per dins, tu tampoc tinguis la certesa de com sortirà tot això, perquè ni els metges ens podien garantir ni donar certesa de res, perquè el càncer és sinònim d’incertesa. Aleshores, és difícil portar-ho d’aquesta manera, però després, també, el que intentem fer és… Jo ho veig com quan en Tarzan va agafant les lianes, quan de sobte arribem a l’hospital: “Mira aquesta analítica, això va millorant, és total”. I això, cada petita notícia que et donaven, d’una prova, de l’avenç del protocol, “Anem en la direcció indicada”, i això, bé, per mi era, doncs no ho sé, com la gran festa. Aleshores, això era: “Vinga, una liana més per avançar cap endavant, i després una altra liana”. Aleshores, jo crec que el truc és una mica agafar-te a les petites coses, a les petites, que sembla una ximpleria. “M’han pujat les plaquetes”, “Ja no estic anèmica”, o no, “Ja avui estic una mica així”, coses que són ximpleries, que ho poden semblar, però dius: “Vaig avançant”.

19:45
Cristina Olender. Sí.

19:50
Mercedes Aguirre. Perquè no et pots marcar metes molt a llarg termini amb això. I, aleshores, el que deia abans, has de viure l’ara, molt en el present i, aleshores, no tenir gens d’expectativa, simplement, anar millorant a poc a poc. Aleshores, en aquest sentit, sí que ho he vist, perquè altres pares que ens han acompanyat, que també els seus fills han estat malalts… Sí que és cert que és important que, entre els dos, el teu pare Steve i jo, doncs vam parlar de com organitzaríem la casa, perquè, per exemple, la Mónica, quan va començar tot, tenia 9 anys, gairebé 10, era molt petita. Ara en té 15. Aleshores, la Mónica no entenia res. Al principi era la maleta ambulant: “Vinga, Mónica, ves a casa de no sé qui”, etcètera, perquè érem tot el dia a l’hospital. Aleshores, cal anar una mica… Intentar organitzar-ho de manera que, per exemple, la Mónica se senti com més atesa millor, tenint en compte que no podíem ser amb ella tot el que haguéssim volgut, i tu també. I això sí que exigeix que els pares s’asseguin a parlar, perquè si no hi ha una bona comunicació, i més amb una malaltia tan llarga… A veure, que és llarga quan tens una leucèmia, però quan en tens tres i una trasplantació, es fa molt llarg. Aleshores, si no hi ha una sintonia i no es parlin les coses… I després, com a parella, has de sacrificar aspectes de la teva vida: “Doncs no, potser no puc fer això”. I tot per què? Per fer que aquesta família, com a grup, funcioni endavant. Aleshores, s’exigeixen sacrificis com a adults, però jo crec que tant el teu pare com jo, ho hem fet amb molta estima, perquè…

21:22
Cristina Olender. No en tinc cap dubte.

21:23
Mercedes Aguirre. Teníem claríssim quin era l’objectiu, que era que tot t’anés bé a tu, als quatre, a la Mónica també. Sobretot, que se sentís arropada i estimada, perquè, ja t’ho dic, sempre et pesa no poder ser amb ella, amb la tranquil·litat amb què hagués estat si hagués estat una nena en una circumstància normal. Però sí, això és important, que hi hagi comunicació i sintonia, perquè, si no, això pot ser molt, molt dur. I, de fet, jo, doncs he vist en això… Hi ha molts matrimonis que a vegades no superen el fet de seguir junts a causa d’un càncer pediàtric amb un fill, i això ens ho han explicat a vegades, que hi ha moltes… Perquè és una prova molt dura. I bé, doncs no ho sé, no hi ha una fórmula màgica, però sí que la comunicació, la unió, parlar de tot i estar disposades, ambdues parts, com a pares, a sacrificar el que cal sacrificar en pro i anteposant el bé comú dels fills que tens. Jo és com ho… Però ja et dic que és com cadascú ho senti. Així és com ho hem intentat fer nosaltres, que potser no ha estat perfecte en tot moment, però bé, jo crec que anem sobrevivint, que no és poc. Bé, i tu, Cristina, més enllà de nosaltres, que hem intentat donar-te suport, etcètera, fora de la família, tu has buscat algun tipus de suport? O com ho has gestionat amb el teu entorn?

22:45
Cristina Olender. Doncs, mama, és una bona pregunta, perquè jo crec que ha estat un procés d’evolució molt gran en mi, perquè jo, al principi, quan vaig tenir la primera leucèmia, jo crec que em vaig tancar molt en mi mateixa. Has de tenir en compte que quan em va passar estàvem en plena adolescència, 14 anys, vols ser la guapa, vols tenir un munt d’amics, etcètera, i, de sobte, em vaig quedar calba, inflada i no podia sortir de casa.

23:16
Mercedes Aguirre. Sí, és cert que…

23:17
Cristina Olender. I la veritat és que això va ser un cop molt dur per mi, i, a més, jo era una nena que tenia una autoestima baixa, sempre havia sigut molt alta, comparat amb les meves amigues, tenia molts complexos ja. Aleshores, quan va passar tot, doncs em vaig tancar molt en mi mateixa, i en molts moments em vaig sentir molt sola. Després, tal com t’he explicat, vaig tenir la sort, quan ja va passar tot allò dels malucs, vaig anar, diguem-ne, acceptant-me a mi mateixa, com soc. Aleshores, vaig anar aprenent a estimar-me i vaig anar trobant suports que em feien ser millor persona. I, per això, ja amb 17 anys, quan vaig tenir la segona leucèmia, a més que el meu entorn més proper ja era més gran, diguem-ne, érem més madurs en general, doncs ho vaig portar d’una manera molt més sana, diguem-ne. Jo diria que va ser molt més sa. I ja, tot i poder compartir-ho amb el meu entorn ja més madur, quan em van diagnosticar el tercer cop, jo ja era una experta en aquest tema.

24:39
Mercedes Aguirre. Sí.

24:39
Cristina Olender. I hi havia un munt de coses que jo pensava que eren importants i que veia que ningú les explicava. Per exemple, la salut mental, que és un tema molt estigmatitzat, de: “Si vas al psicòleg, estàs boig” o, per exemple, la importància del personal sanitari, que ja comentarem, però això…

25:05
Mercedes Aguirre. És la bomba.

25:06
Cristina Olender. És vital, i hi havia un munt de coses que jo sabia que algú les havia d’explicar. Aleshores, finalment, em vaig armar de valor i em vaig decidir a obrir un compte d’Instagram, on vaig començar a fer vídeos. De fet, vaig obrir el compte quan ja era a Madrid.

25:29
Mercedes Aguirre. Per la trasplantació.

25:29
Cristina Olender. Per la trasplantació, perquè encara que, probablement, o el més esperat és que tot vagi bé, això, realment, és una situació de vida o mort.

25:38
Mercedes Aguirre. Sí.

25:39
Cristina Olender. No sé què va passar. Incertesa, es repeteix un altre cop la paraula. I vaig dir: “És ara o mai, o ho faig ara o potser no ho puc fer mai”. Vaig dir: “Bé, Cris, fes-ho de la millor manera que puguis i tu, simplement, sigues sincera i explica a aquestes persones el que creus que és important, i aporta el granet de sorra que tens la possibilitat d’aportar”. I així és com va sorgir la pàgina, bé, el compte de @crissyolen, i res, doncs aquesta pàgina la vaig tenir mig any.

26:13
Mercedes Aguirre. Uns sis mesos, oi?

26:14
Cristina Olender. Sí, sis mesos, i em va fer molta llàstima. Vaig tenir molts dubtes de què fer, perquè quan va acabar la trasplantació i vam poder tornar a casa, jo havia de començar la universitat, i va ser un moment de canvi.

24:34
Mercedes Aguirre. Home…

26:34
Cristina Olender. Ja de tancar aquesta etapa de la trasplantació, de tot, i començar amb aquesta altra nova, que era la universitat. Aleshores, vaig prendre la decisió de tancar l’Instagram.

26:44
Mercedes Aguirre. Ara que has començat la carrera… Curiosament, estàs fent Medicina.

26:52
Cristina Olender. Qui m’ho havia de dir?

26:52
Mercedes Aguirre. Qui t’ho havia de dir? Perquè has estat, doncs això, cinc anys i escaig vivint a hospitals, situacions molt complexes, t’han fet mil bretolades, perquè jo soc testimoni d’una barbaritat de coses per les quals has travessat, i jo crec que, quan passes el que tu has passat, o no vols saber res d’un hospital o ho vols saber tot. És a dir, tu has passat a l’extrem de voler-ho saber tot. I això ens porta al fet que t’has posat a la Medicina, però, és clar, molta gent, a vegades, m’ha preguntat com has aconseguit la mitjana per fer Medicina, és a dir, estudiar durant cinc anys, perquè, a més, vas començar a tercer d’ESO… Tercer d’ESO va ser el primer curs que vas fer a casa, no vas poder anar a l’escola, aleshores, molta gent em pregunta: “I això com és possible?”. Així que crec que la millor per explicar-ho ets tu.

27:39
Cristina Olender. Sí, quan entres en aquest món d’haver d’anar a l’hospital tots els dies i tot, doncs, òbviament, hi ha un munt de coses que no pots fer, entre elles, anar a l’escola. Jo vaig començar a estudiar a casa a tercer d’ESO i, com que vaig tenir molts ingressos, la veritat és que no se’m va fer tan dur perquè era un curs encara més baix, i sí que vaig tenir, a la fi del curs, una època una mica d’estrès, però, a banda d’això, la veritat és que el curs el vaig portar força bé i, de fet, en aquella època d’estrès, com a anècdota…

28:18
Mercedes Aguirre. Sí, això va estar bé.

28:20
Cristina Olender. Jo tenia un examen d’Història que m’estava estressant molt i, aleshores, jo ho psicosomatitzo tot molt i, aleshores, el que psicològicament m’estava afectant, jo, físicament, ho expressava. Aleshores, les meves analítiques van baixar un munt, fins a punts una mica preocupants. Aleshores, jo, des que m’havia posat malalta, et comentava alguns cops que volia anar a Venècia quan estigués bé i, aleshores, recordes la sorpresa que em vas donar?

28:48
Mercedes Aguirre. Sí, sí.

28:48
Cristina Olender. Quan, de sobte, jo era allà estudiant per l’examen i em vas dir: “Cris, deixa d’estudiar, he parlat amb la teva professora, t’avaluaran amb un treball, deixa d’estudiar per l’examen, fes la maleta que demà marxem a Venècia”. Em vaig quedar amb una cara…

29:02
Mercedes Aguirre. Va ser la bomba. A més, hi vam anar les dues. Va ser mundial, perquè, a més…

29:06
Cristina Olender. Va ser brutal.

29:07
Mercedes Aguirre. Perquè, com que no podíem anar en vaporetto, bé, en aquella mena de… Tots junts, anàvem en aquelles llanxes com de pel·lícula, meravelloses les dues.

29:12
Cristina Olender. Sí, i, a més, jo anava amb la perruca, que era molt llarga.

29:14
Mercedes Aguirre. Una perruca de Pocahontas que tenies, que t’arribava fins aquí.

29:17
Cristina Olender. Sí.

29:17
Mercedes Aguirre. I allà, al vaporetto aquell, les dues com dos…

29:20
Cristina Olender. Sí.

29:21
Mercedes Aguirre. Tot molt bonic, i bé, vam passar tres dies…

29:24
Cristina Olender. Increïbles.

29:24
Mercedes Aguirre. Mundials, atòmics.

29:26
Cristina Olender. Vaig menjar més que en tota la meva vida.

29:27
Mercedes Aguirre. Bé, a més… Van ser fantàstics. A més, com que no hi havia cotxes, no hi havia res, era totalment aigua per totes bandes. Quan estaves cansada… A més, jo, fixa-t’hi, quan era a l’aeroport, recordo, a Bilbao, vaig dir a l’Steve, el teu pare: “Mira, Steve, crec que no hi ha bancs a Venècia per seure, es cansarà”. Aleshores, va anar corrents a una botiga a comprar una cadira de tisora de pescador i va venir corrents i me la va passar. Quan estàvem ja a punt de passar, quan érem a la zona de seguretat, allà dins, me la va posar a una motxilla. Aleshores, quan et cansaves per Venècia, obries la cadira de tisora, descansaves i, bé, vam passar tres dies fantàstics i les analítiques van millorar.

30:03
Cristina Olender. Quan vam tornar, bé…

30:03
Mercedes Aguirre. Després de tres dies, bé.

30:06
Cristina Olender. Te’n recordes?

30:06
Mercedes Aguirre. Espectacular.

30:07
Cristina Olender. Quan vam anar a Venècia, vam anar a… Per mi…

30:10
Mercedes Aguirre. Sí, et va encantar.

30:11
Cristina Olender. Al lloc… És el lloc més bonic del món on he estat. Tampoc he tingut l’ocasió de viatjar gaire.

30:15
Mercedes Aguirre. Sí, de viatjar gaire, sí.

30:16
Cristina Olender. Però sempre ho tindré com…

30:17
Mercedes Aguirre. Sí, sí.

30:17
Cristina Olender. Al meu cor, que és l’illa de Burano, l’illa dels Colorins.

30:21
Mercedes Aguirre. Sí, la veritat és que és molt bonica.

30:23
Cristina Olender. I la veritat és que jo això ho tinc a la ment gravat com un dels millors viatges de la meva vida, crec. I dels moments així destacables.

30:30
Mercedes Aguirre. La veritat és que va estar molt bé, va estar bé.

30:32
Cristina Olender. I, bé, doncs això va ser, més o menys, el meu curs de tercer. El vaig acabar amb bones notes perquè soc una…

30:38
Mercedes Aguirre. Ets molt aplicada.

30:40
Cristina Olender. Sí, molt aplicada. Jo sempre ho dic, quan la gent m’ho pregunta, jo dic que soc molt aplicada.

30:43
Mercedes Aguirre. No, no, el que passa és que ets molt responsable i molt treballadora, i no hi ha res de dolent en això.

30:46
Cristina Olender. I va arribar segon de batxillerat, que va ser quan em van diagnosticar leucèmia per segon cop. I, és clar, és un curs que comporta una pressió brutal per la selectivitat. A més, et jugues tota la vida en un examen.

31:02
Mercedes Aguirre. Sí.

31:03
Cristina Olender. Que, a vegades, ho penso i no sé si hauria de ser així, però et jugues un munt de coses en un examen. I, quan et diagnostiquen un càncer, de sobte, et trobes amb el repte de treure un segon de batxillerat, i bé…

31:18
Mercedes Aguirre. Però la gent no sap… Tant durant tercer d’ESO com segon de batxillerat, com ho estudiaves? L’ajuda que tenies.

31:26
Cristina Olender. És clar, sí, tant durant tercer d’ESO com segon de batxillerat, vaig tenir uns professors que venien a casa.

31:32
Mercedes Aguirre. Del Govern Basc.

31:33
Cristina Olender. Sí, que eren subvencionats pel govern basc. Tenia un professor que m’ensenyava les ciències, un altre que m’ensenyava les lletres, un altre, història. Venien diferents professors dues hores a la setmana, dues hores al dia, perdó, a fer-me classe, perquè, és clar, no és el mateix tenir les forces d’anar vuit hores a l’escola que tenir les forces de sortir d’una químio i haver de fer classe.

31:56
Mercedes Aguirre. A més, estaves amb les defenses molt baixes i no et podies barrejar amb la gent, sí.

31:58
Cristina Olender. Sí, i no podia anar a classe. Aleshores, em van fer classe i, a tercer d’ESO, la veritat és que van ser bastant bons i no vaig tenir cap problema. Sí que és cert que el mètode d’estudi ha de ser molt més autoexigent.

32:10
Mercedes Aguirre. És clar.

32:10
Cristina Olender. És a dir, tu t’has d’autoexigir estudiar, no és com a l’escola, que et duen agafats per la mà i et diuen: “Vinga, avui deures d’això”. És una cosa molt més…

32:19
Mercedes Aguirre. Amb iniciativa, t’obliga a tenir iniciativa.

32:20
Cristina Olender. Sí, amb iniciativa pròpia. A segon de batxillerat també vaig tenir professors, però, al final, dues hores al dia no són suficients.

32:28
Mercedes Aguirre. No són suficients per treure la mitjana que et cal per entrar a Medicina, efectivament.

32:29
Cristina Olender. Per Medicina, perquè jo vaig decidir que volia fer Medicina a finals de primer de batxillerat, i no em penedeixo gens de la meva decisió, de dir… Però, bé, quan vaig decidir que volia fer Medicina, sabia que això comportava que a batxillerat havia de treure una nota molt alta.

32:47
Mercedes Aguirre. “Top”, sí.

32:48
Cristina Olender. I, de sobte, et diagnostiquen això i tots els meus esquemes de plans i de tot van anar…

32:53
Mercedes Aguirre. En orri, sí.

La educación es imparable: mis maestros contra el cáncer. Cristina Olender
32:55
Cristina Olender. Al principi, pensava que no ho aconseguiria, sincerament. Jo, al meu interior, pensava que no ho aconseguiria.

33:00
Mercedes Aguirre. Jo sí que sabia que ho aconseguiries.

33:03
Cristina Olender. I aquí he de mencionar que la meva escola, las Irlandesas de Leioa, es va portar… No puc descriure amb paraules com de bé…

33:15
Mercedes Aguirre. Sí, va ser una passada.

33:16
Cristina Olender. …es va portar. Dels professors aquests, te’n recordes? Que venien, abans d’anar a classe, venien abans de l’escola.

33:22
Mercedes Aguirre. Els preparava un cafè. A les vuit i mitja venia algú a fer-te Química.

33:27
Cristina Olender. Sí, venia a fer-me Química l’Asier a les vuit del matí, abans d’anar a l’escola, i venia des de Guernica a fer-me classe.

33:37
Mercedes Aguirre. Fins i tot un diumenge va venir un cop també, sí, sí.

33:38
Cristina Olender. Uns altres venien a l’hospital quan hi estava ingressada, després de l’escola, a fer-me classe. Uns altres venien… tots els dimecres, de cinc a vuit, em feien matemàtiques, i tots els professors, però tots els professors…

33:51
Mercedes Aguirre. Sí.

33:51
Cristina Olender. …que vaig tenir a segon de batxillerat es van bolcar tant en la meva recuperació que, sense ells, no podria ser on soc avui dia, perquè, en primer lloc, no podria haver superat el curs, probablement. En segon lloc, les lliçons de vida que em van donar, el que vaig poder aprendre d’ells, d’aquesta actitud d’altruisme, però incondicional…

34:16
Mercedes Aguirre. Va ser una passada.

34:17
Cristina Olender. M’han fet ser part de qui soc ara, així que la veritat és que estic tan agraïda i sé que tinc tanta sort… Perquè conec altres companys d’hospital, altres nens…

34:29
Mercedes Aguirre. Sí.

34:29
Cristina Olender. …que han estat malalts, que no han tingut la sort que he tingut jo, i jo crec que ha estat una de les grans sorts de la meva vida. Sempre pensem que una persona que ha tingut tres leucèmies, digue’m tu a mi quina sort ha de tenir. Doncs mira, tot i haver tingut tres leucèmies, he tingut unes sorts superincreïbles.

34:44
Mercedes Aguirre. Sí.

34:46
Cristina Olender. Aleshores, gràcies a ells vaig aconseguir treure el curs i em vaig preparar per la selectivitat. Vaig fer la selectivitat a casa, te’n recordes?

34:53
Mercedes Aguirre. Sí, sí.

34:54
Cristina Olender. Jo, quan hi penso…

34:55
Mercedes Aguirre. Venia una senyora amb els exàmens de la universitat cada dia i després marxava amb els sobres.

34:58
Cristina Olender. Sí, quina angoixa, que, a més, seia amb mi a la taula i m’estava mirant així tota l’estona.

35:02
Mercedes Aguirre. T’estava mirant. A més, ni tan sols jugava amb el mòbil, estava tot el dia així, mirant-te.

35:04
Cristina Olender. Sí, sí, i jo tenia una mica de por perquè deia: “I si m’han regalat el curs? I si…?”, però quan després vaig fer la selectivitat i els meus resultats, que són objectius perquè els corregeix un professor anònim van ser els mateixos que havia obtingut a l’escola, ja em vaig quedar més tranquil·la. Vaig dir: “Bé, realment, ha estat la meva feina”.

35:21
Mercedes Aguirre. Sí, ha estat per tu mateixa.

35:22
Cristina Olender. I…

35:23
Mercedes Aguirre. I recordes on eres?

35:23
Cristina Olender. Sí, i recordo quan em van dir la nota de selectivitat.

35:23
Mercedes Aguirre. Estaves ingressada.

35:24
Cristina Olender. Érem a l’hospital.

35:28
Mercedes Aguirre. Estàvem amb químio, sí.

35:29
Cristina Olender. I recordo que donaven les notes en aquell moment i estaven tots els metges just a la meva habitació. I, de sobte, vaig rebre el missatge d’una de les meves amigues: “Cris, que ja hi ha les notes de sele”. Aleshores, vaig dir: “Nois, a veure, tots en cercle, posem-nos tots aquí”.

35:45
Mercedes Aguirre. Hi havia infermeres, metges…

35:45
Cristina Olender. Bones vibracions.

35:47
Mercedes Aguirre. Hi havia molts d’ells a l’habitació.

35:48
Cristina Olender. I vaig obrir la pàgina i quan vaig veure que havia entrat, que tenia la nota suficient, bé, allò, què va ser allò? Una festa. Em van posar una bata…

35:58
Mercedes Aguirre. Una bata blanca.

35:58
Cristina Olender. Amb el fonendoscopi. Vaig sortir al passadís i vaig cridar per totes bandes: “Que he entrat a Medicina!”.

36:04
Mercedes Aguirre. Carregant el carret aquell amb la químio penjant per totes bandes i aquí la doctora… Et van batejar ja com a doctora.

36:07
Cristina Olender. Sí, em van batejar ja com a doctora, i per mi va ser un moment superemotiu, de debò.

36:10
Mercedes Aguirre. Sí, la veritat, i, a més, totes les infermeres t’abraçaven, els metges…

36:13
Cristina Olender. I tot el món, jo el que vaig veure és que la gent estava realment…

36:16
Mercedes Aguirre. Contenta per tu.

36:17
Cristina Olender. …supercontenta per mi, no era com una posa. Jo sabia que la gent que era allà realment estava feliç per mi, i això va ser, aquell moment va ser súper, el tinc aquí, també, al cor guardat com un dels moments especials.

36:32
Mercedes Aguirre. Sí, la veritat és que, a l’hospital, ara que estem parlant d’això, sí que hem viscut també moments, dins que, bé, la veritat és que passes moltes hores, és a dir…

36:43
Cristina Olender. Sí.

36:44
Mercedes Aguirre. …molts dies a l’hospital, de dia hi vas quatre dies seguits a químios, altres cops hi estàs ingressat setmanes… En fi, a vegades, quan estàs molt malalt, estàs en aïllament, però quan no, doncs estàs en cicles de químio, estàs compartint habitació amb altres persones i els pares dormim en una cadireta d’acompanyant. I, a pesar de la quantitat d’hores que es passen allà dins, perquè és una barbaritat, jo he dormit a hospitals ajuntant dies, no sé quant de temps, una barbaritat, però, al final, aquesta gent és la teva família. Les infermeres, els metges, els companys, altres pares d’altres nens. Jo tinc records molt bons d’anar per xocolata amb xurros a l’hivern. Anàvem allà baix on hi havia una furgoneta d’aquestes i pujàvem a l’habitació per compartir-los. I tu… Sobretot, a la primera leucèmia, si te’n recordes, no hi havia adolescents.

37:38
Cristina Olender. No.

37:38
Mercedes Aguirre. Eres la més gran i tots eren nens petits. Aleshores, semblaves la Blancaneus i els set nans, i recordo que eres al llit tota envoltada de nens petits de dos anys, de tres, amb l’Aner, amb l’altre, amb tots els nens petits al voltant cantant nadales, jugant amb les nines, és a dir…

37:54
Cristina Olender. Sí, de fet, vaig aprendre a cantar les nadales en euskera a l’hospital.

37:57
Mercedes Aguirre. Sí, era una cosa una mica… Perquè aquesta part va ser complicada perquè no vas coincidir amb nens de la teva edat en aquella primera… Després sí que vas estar amb adolescents, però aleshores… Però vam intentar treure, jo crec, de… Bé, com que no pots escapar d’allà, he de ser aquí, en tinc un bon record. I després, com d’importants són tots, des de la dona de la neteja, auxiliars, infermeres, metges, tots et tracten amb un somriure i et fan sentir millor.

38:28
Cristina Olender. Tant l’auxiliar com el metge.

38:31
Mercedes Aguirre. El zelador, qui sigui, qualsevol cosa.

38:33
Cristina Olender. Però dic que, tant l’auxiliar com el metge, són igual de fonamentals per una bona cura del pacient. Crec que, molts cops, no ens adonem que tota aquesta gent que ens intenta ajudar també té vides i, a vegades, és clar que hi ha moments en què tu et pots trobar malament, pots estar enfadada amb la vida, però no per això has de tractar malament les persones que t’envolten.

38:58
Mercedes Aguirre. No, de cap manera.

39:00
Cristina Olender. I crec que és molt fonamental reconèixer aquesta tasca tan gran que fan.

39:04
Mercedes Aguirre. Totalment, sí.

39:05
Cristina Olender. Tots, tots i cadascun d’ells. Realment, els uns sense els altres no podem estar.

39:12
Mercedes Aguirre. Però ajuda també per la cura…

39:14
Cristina Olender. És clar.

39:15
Mercedes Aguirre. …el fet de tenir bon rotllo, és així, i estar en bona sintonia.

39:17
Cristina Olender. La salut mental és vital.

39:18
Mercedes Aguirre. És molt important.

39:18
Cristina Olender. El que deia abans, jo vaig tenir un munt de problemes, al principi, a admetre que jo necessitava ajuda i que necessitava parlar amb algú i explicar-li el que m’estava passant. I després vaig tenir la sort d’adonar-me’n i de començar a tractar aquella part i de començar a obrir-me i poder explicar-ho, però la salut mental és molt important en qualsevol malaltia, i molt més en una que és tan llarga com un càncer o una trasplantació de medul·la o qualsevol malaltia.

39:52
Mercedes Aguirre. No, sí, al final, ha estat molt llarg tot, és clar.

39:55
Cristina Olender. Aleshores, jo crec que hem de reconèixer més la tasca tan vital que fan aquestes persones.

40:03
Mercedes Aguirre. I després, tu, Cristina, durant tots els anys que has estat a l’hospital i això, has fet amistats? O com ha estat aquest aspecte de relacionar-te amb la resta? I què n’has extret, de tot això?

40:18
Cristina Olender. A mi el regal més gran que m’ha fet aquesta malaltia són les persones, tant de la meva edat com més grans com més petites. Ja, si ens centrem més en amics de la meva edat, sí que és cert que he tingut algunes amistats superespecials, he participat en els campaments de Dynamo, que són uns campaments on nens de tot el món que han passat per aquesta malaltia ens reunim i, realment, celebrem la vida i l’alegria.

40:52
Mercedes Aguirre. Sí, la veritat és que sí, que la Fundació Aladina s’hi ha bolcat molt, oi?

40:56
Cristina Olender. Sí.

40:56
Mercedes Aguirre. A ajudar-nos a coses d’aquestes.

41:00
Cristina Olender. Sí, i gràcies a això, m’emporto un bagatge d’experiències i de moments increïbles. I més enllà d’això, també, a l’Hospital de Bilbao, a Cruces, que és on més temps hem passat perquè, encara que hem vingut a Madrid a fer la trasplantació, doncs on més temps hem passat ha estat a Bilbao, allà es va crear aquesta associació de pares i mares que un dia van decidir reunir-se i dir: “Hem de fer alguna cosa per visibilitzar el càncer i normalitzar-lo”. I es va crear La Quadri de l’Hospi, i a mi m’encanta formar part d’ella i participar en un munt d’esdeveniments amb ells, com el vídeo d’en Fito que vam fer.

41:46
Mercedes Aguirre. Bé, el vídeo d’en Fito el 2016 va ser la bomba.

41:47
Cristina Olender. Sí, l’anomenem el vídeo d’en Fito, però en realitat és el vídeo de La Quadri.

41:50
Mercedes Aguirre. Sí, però en Fito va col·laborar. Bé, era la seva cançó, i va ser una passada. Va ser un vídeo que va moure molt, i molt bonic, a més. I, a més, en clau positiva i d’alegria, que al final és el que es vol transmetre.

42:05
Cristina Olender. Sí, en Fito, realment, ho entenia, i realment es va bolcar en nosaltres, i a mi això em va fer molta il·lusió, que ell realment hi estigués tots els dies.

42:15
Mercedes Aguirre. Sí, s’hi va implicar.

42:18
Cristina Olender. I aquests moments la veritat és que han estat, no ho sé, han estat molt màgics. No ho podria dir amb una altra paraula.

42:26
Mercedes Aguirre. No, la veritat és que sí, que hi ha hagut moltes coses boniques en cinc anys llargs i molt durs.

42:27
Cristina Olender. D’aquesta gran família, oi?, que en parlàvem abans.

42:33
Mercedes Aguirre. Però se n’extreuen coses positives, i és que aquesta és la cosa bona. Jo crec que de cada situació dolenta cal intentar rascar coses positives, perquè es fa més suportable. Ja viatjant en el temps, tornem a ara, ja hem tornat a Bilbao. Com veus ara la vida? Vull dir que com ho veus tot? Quan mires enrere aquesta pel·lícula, com ho veus ara?

42:53
Cristina Olender. Per mi, ara és una etapa de començament, d’inici. I, és clar, després d’haver passat tot aquest temps tan involucrada i tan ficada en aquesta malaltia, doncs, a mi, a més que se’m feia estrany anar a la universitat, començar la universitat, em feia una mica de por, perquè, al final, encara porto un mocador. Aparèixer a classe amb un mocador no és fàcil, oi?

43:20
Mercedes Aguirre. No, no.

43:20
Cristina Olender. Perquè hi ha mirades. A mi, una cosa que he comentat molts cops a altres companys de l’hospi és que a mi no m’agrada que se m’associï només amb el càncer. És a dir, no vull que em mal interpretis, el càncer és una cosa que forma part de mi i que sempre serà amb mi, i estic superorgullosa de poder dir que he lluitat contra això, però el càncer no em defineix com a persona. Jo soc més que el càncer, jo soc un munt de coses, un munt de valors, de formació, de tot, de sentiments. I, a vegades, quan veus una persona amb un mocador o veus que es troba a casa tancada, l’únic que penses d’aquesta persona és la seva malaltia i la defineixes a partir d’aquesta, i jo crec que és vital que la gent tingui l’enteniment que una persona segueix sent la mateixa persona, tingui una malaltia o una altra.

44:24
Mercedes Aguirre. No, totalment.

La educación es imparable: mis maestros contra el cáncer. Cristina Olender
44:25
Cristina Olender. I, en especial amb el càncer, que està molt estigmatitzat, com: “Tens càncer, moriràs”. És tot tristor i foscor. Jo, realment, he tingut una vida feliç, he passat moments increïbles i soc més que una simple paraula. Aleshores, quan vaig arribar a la universitat, aquest va ser el missatge amb el qual jo anava. I, de fet, quan em vaig presentar, em vaig presentar com: “Hola, soc la Cris”, i no vaig fer cap al·lusió al meu passat, en el sentit que no volia que la primera impressió que les persones tinguessin de mi fos això. Òbviament, forma part de mi, i quan m’ho pregunten, ho explico encantada, i m’encanta explicar com he lluitat contra això, però no és l’única cosa que em defineix. Aleshores, ara que he tornat a Bilbao, he començat aquesta etapa, com t’he dit, una mica amb por, però, més o menys, ho he pogut controlar. I crec que la gran lliçó de vida que he descobert durant aquests anys és la frase que més defineix, diguem-ne, la meva manera de viure, que és que la teva actitud determina la teva altitud.

45:45

És a dir, que l’actitud que tenim davant les situacions determina la nostra altitud, en el sentit de com de feliços o de persones positives som. Sí, més que això, com de feliços arribarem a ser. Si tu tens una actitud negativa, no aconseguiràs envoltar-te de coses positives, és impossible, però si tens una actitud positiva, probablement t’envoltaràs d’un munt de gent, persones, oportunitats positives i, de debò, ho he comprovat aquests cinc anys que portem amb això. Sempre que feia alguna cosa amb una actitud positiva, després, encara que hi havia moments durs, les conseqüències finals sempre eren positives, i mira on som avui. Si no hagués estat per això, no seriem aquí avui…

46:40
Mercedes Aguirre. No, totalment.

46:42
Cristina Olender. …tenint aquesta conversa. Aleshores, per mi, ha estat un gran aprenentatge. I, per últim, volia comentar una cosa que també he posat molt en valor, que és aprendre a estar amb mi mateixa. Perquè jo, quan vaig passar aquella època més dura en què em vaig tancar molt, jo no em coneixia a mi mateixa, no sabia com era la Cristina. Però ara, després d’aquests anys, sí que em conec, sé com soc, i puc dir que soc capaç de ser amb mi mateixa i soc capaç d’estar sola i d’estar tranquil·la estant sola. I crec que és una cosa que molt poca gent sap fer, perquè a vegades tenim tantes coses que no t’atures a conèixe’t a tu mateix. I jo sé que molta gent, realment, no sap com és. Aleshores, a mi, això, doncs m’ha pogut permetre, en molts aspectes de la meva vida, doncs poder avançar i poder-me aturar, reflexionar jo sola i seguir. Aleshores, això ha estat molt important, però, tot i així, vull dir que, per mi, el més important en aquest món sou tu, la Moni i “daddy”, el pare. Sou el més important. Valoro un munt els moments que passem junts i, de fet, tant la meva germana, que és el centre del meu món, com vosaltres, que tu m’has donat la vida dos cops, el pare m’estima…

48:17
Mercedes Aguirre. Amb bogeria.

48:17
Cristina Olender. Sé que m’estima amb bogeria. Això ha estat el més… No ho sé, el més bonic que he extret de tot, a vosaltres. Però, bé, tu, mama, ara que has tornat, com estàs?

48:25
Mercedes Aguirre. Doncs, home, hem portat un ritme molt intens aquests últims cinc anys, d’infart, un infart rere l’altre, perquè era un ensurt rere l’altre, incertesa, cops, amb molta intensitat, amb molta durada. I la veritat és que és dur, però, a pesar de tot això, crec que en tot moment hem mantingut aquest punt positiu. Valoro les coses… Bé, potser sigui un clixé, però és un clixé que és molt cert. Jo, molts cops, fas una passejada o fas qualsevol cosa i dius: “Mira, puc passejar, puc respirar, puc caminar, avui puc menjar, no em passa res”. És a dir, les obvietats del dia a dia, que anem com locomotores, em semblen com un superestrelles, un hotel, és a dir, és un superluxe. I oblidem això, donem per fet que allò normal és anar bé, que allò normal és no tenir res i, per desgràcia, per molta gent, això no és el més normal. Aleshores, jo, ara, amb el teu pare, nosaltres, com saps, vivim a Getxo, al costat de la costa. Vivim en un lloc molt bonic, i el fet de poder passejar per allà… Jo faig una passejada per allà i ja no em cal anar a la punta, al Pacífic, per gaudir. Em sembla una passada, simplement, l’oportunitat de fer aquestes coses.

49:57

O, per exemple, com tu sabies, jo, més al principi, a la primera leucèmia i tot això, deia: “Què vols pel teu aniversari?”, i jo: “Jo? Jo vull poder passejar amb tu a la punta del far”. On vivim hi ha un espigó, la punta del far. Però què va passar? Que resulta que la primera leucèmia et va fer mal als malucs i, aleshores, estaves molt discapacitada i no podies caminar. Aleshores, resulta que una cosa tan senzilla com passejar amb la meva filla era impossible. Aleshores, recordo que quan em reunia, els pocs cops que era amb les meves amigues per sopar, els deia: “I què és el que més vols?”, “Jo? A veure si algun dia puc passejar amb la meva filla per la platja, res més”. Això és el que estava esperant, i gairebé van passar quatre anys fins que ho vaig aconseguir, i just abans de venir aquí a la trasplantació, a Madrid, un dia, de sobte, gran sorpresa, vens i em dius: “Mama”, i jo: “Què?”. “Escolta, què et sembla si fem una passejada?”. A mi aquell dia se’m va arrencar el cor, vaig dir: “Déu meu, però quin gust”. I la veritat és que va ser una passada. És a dir, és d’un quilòmetre la passejada d’anada i tornada. Recordo que ens vam fer una foto quan vam arribar al far, al final, i, per descomptat, la vaig enviar a les meves amigues, els vaig dir: “Ho he aconseguit, he fet la passejada”. I, per descomptat, després d’això veníem a Madrid amb la incertesa que no sabíem què passaria, perquè jugàvem a cara o creu. Aleshores, doncs…

51:31
Cristina Olender. Mama, jo crec que les dues hem estat molt fortes. Bé, els quatre, però tu i jo sobretot. Ara estem doblement unides per sempre, i ets fins i tot a la meva medul·la.

51:47
Mercedes Aguirre. Soc fins i tot a la medul·la, literal. La veritat és que sí, ha estat molt dur, però també ha estat bonic. I, sobretot, esperança, que, noia, hem de seguir lluitant i sense grans coses, saps?

52:03
Cristina Olender. Els quatre per la mà, sí.

52:05
Mercedes Aguirre. I ja està. Jo crec que la vida la compliquem molt més del que realment ho és, i, bé, doncs a seguir tirant, oi, amor? Fes-me un petó.