Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

“La cultura ens posa en contacte amb el nostre potencial”

Rafael Álvarez 'El Brujo'

“La cultura ens posa en contacte amb el nostre potencial”

Rafael Álvarez 'El Brujo'

· Actor

Porta més de 50 anys pujat als escenaris i es defineix a si mateix com "un joglar". Un orador i un narrador d'històries que creu en el poder de la paraula. Rafael Álvarez, conegut com 'El Brujo', assegura que ha hagut d'inventar "la seva pròpia manera de fer teatre" per poder transmetre al públic allò que li importa. Actor de teatre, cinema i televisió, s'ha caracteritzat sempre per la seva peculiar interpretació i posada en escena de grans personatges del teatre clàssic espanyol, com el Lazarillo de Tormes o el Quixot. Místic i profund, però també ple d'humor, d'uns anys produeix i representa l'obra 'Autobiografia d'un iogui'. Una adaptació del llibre de qui considera el seu mestre, el iogui hindú Paramahasanda Yogananda. Rafael Álvarez ha rebut nombrosos premis per la seva trajectòria i interpretació teatral. Entre ells destaquen el 'Premi Nacional de Teatre Pepe Isbert' el 2009 i la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts el 2002, màxim guardó que concedeix el Ministeri de Cultura espanyol.


Creant oportunitats

Rafael Álvarez 'El Brujo'

Porta més de 50 anys pujat als escenaris i es defineix a si mateix com "un joglar". Un orador i un narrador d'històries que creu en el poder de la paraula. Rafael Álvarez, conegut com 'El Brujo', assegura que ha hagut d'inventar "la seva pròpia manera de fer teatre" per poder transmetre al públic allò que li importa. Actor de teatre, cinema i televisió, s'ha caracteritzat sempre per la seva peculiar interpretació i posada en escena de grans personatges del teatre clàssic espanyol, com el Lazarillo de Tormes o el Quixot. Místic i profund, però també ple d'humor, d'uns anys produeix i representa l'obra 'Autobiografia d'un iogui'. Una adaptació del llibre de qui considera el seu mestre, el iogui hindú Paramahasanda Yogananda. Rafael Álvarez ha rebut nombrosos premis per la seva trajectòria i interpretació teatral. Entre ells destaquen el 'Premi Nacional de Teatre Pepe Isbert' el 2009 i la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts el 2002, màxim guardó que concedeix el Ministeri de Cultura espanyol.


Creant oportunitats

Transcripció

00:04
Rafael Álvarez 'El Brujo'. Gràcies. Moltes gràcies. Gràcies. Moltíssimes gràcies. Bona tarda, benvinguts. Em dic Rafael Álvarez. El meu nom artístic, El Brujo. Molts de vosaltres ja em coneixeu, fins i tot potser m’hagueu vist a algun dels espectacles que des de ja fa molts anys porto fent per tot Espanya. I soc aquí per xerrar amb vosaltres sobre la paraula, el teatre i l’educació. La cultura és un instrument per l’evolució de la nostra ment i per desenvolupar els valors que ens apropen als altres, però jo, tal com ho entenc, encara més, per desenvolupar allò que ens apropa a nosaltres mateixos. Perquè crec, amb els anys, després d’haver estudiat tant, d’haver viatjat tant i d’haver viscut tant, crec que el tresor és a l’interior. El tresor vertader és dins d’un mateix, dins l’autor anònim d’El Lazarillo, Cervantes o Homer, tots aquests grans clàssics van a parar al mateix: el tresor és a l’interior.

01:46

I aquest és el paper sagrat de la cultura, el fet de posar l’home en contacte amb el seu potencial, despertar en nosaltres aquesta autoestima profunda que et faci creure que tu ets un ésser valuós i que pots realment enfocar la vida i les teves relacions amb la resta des dels valors de la solidaritat, la generositat, la superació, tots aquests valors positius. Aquesta és la gran utilitat de la cultura i, finalment, connectar-te amb tu mateix i amb el misteri de l’Univers. La meva vida no seria la mateixa, ni al teatre ni a la meva vida personal, sense la meditació. La tècnica és el control de la respiració que et duu al control de la ment. Un gran iogui aconsegueix arribar a no tenir respiració durant 20 minuts. I el silenci de la ment és total. Aleshores, la ment, com va dir el Buda, es converteix en un mirall net i quiet que reflecteix amb claredat la realitat, amb nitidesa, la realitat. El silenci és la paraula, la paraula vertadera.

03:15
Mari Carmen. Hola, Rafael. Em dic Mari Carmen. Et volia preguntar sobre la teva trajectòria. Al llarg de tota la teva vida deus haver conegut molts mestres i segur que algun ha destacat més sobre els altres. Podries compartir amb nosaltres quin llegat t’ha deixat?

03:36
Rafael Álvarez 'El Brujo'. El públic és un gran mestre per mi. El públic em va ensenyar, quan els crítics van tractar de confondre’m, vaig fer cas al públic i al meu cor i vaig saber que el públic hi era perquè jo fos actor. I els crítics hi eren perquè em poguessin donar un premi, fer una crítica bona o una crítica dolenta. Molts companys meus que van escollir aquell camí es van quedar allà. Jo avui tinc el públic. Molts d’aquells crítics que deien aquelles coses ara tampoc hi són, es dediquen a altres coses. El públic és un gran mestre. Deia Molière que l’art vertader del teatre és el negoci de la seducció del públic. O a l’inrevés, no ho recordo bé, que el negoci del teatre és l’art de la seducció del públic. Però, en definitiva, el públic et sedueix a tu. Si tu estimes el públic, tota la resta s’hi afegeix. He vist actors que ja hi surten amb desgana. Hi ha actors que creuen que el públic no ho nota. El públic ho nota, perquè això és a la vibració interior i és, en definitiva, el que nota el públic. El públic el que nota és si tu gaudeixes, no el fet que tu diguis les paraules de Valle-Inclán o de Shakespeare.

05:06

El públic a vegades escolta això i s’entrega al miracle musical del so, saps què és? Per aquí m’entra i per aquí em surt. En canvi, si la teva vibració interior és poderosa i tu gaudeixes amb el que fas com un nen quan juga, que no està pendent de si el miren o no el miren i, si el miren, ho incorpora al joc, el públic hi acaba atrapat. Perquè tots volem ser nens, perquè volem gaudir, fruir. I aquest és l’estat supercreatiu. Un altre gran mestre, en Fernán Gómez, era l’hòstia. Era un mestre vertader perquè tenia el sentit de la integritat. No era que feia una cosa, en pensava una altra i en feia una altra, no, no. Era coherent, era un home antic coherent. Coherent. I jugava, era gran i era generós, generosíssim de ment, de pensament, de cor, perquè tenia talent. La gent amb talent acostuma a ser generosa. En aquest país, el talent… Cal ajudar el talent perquè la mediocritat s’ajuda sola. Un altre gran mestre, en Paco Rabal, en una clau completament diferent, era un home intuïtiu. Era un desenfrenament diferent i tot això, però tenia la seva grandesa, la seva generositat i el seu cor.

Quote

"La cultura produeix una autoestima profunda"

Rafael Álvarez ‘El Brujo’

06:50

D’ells vaig aprendre. Vaig aprendre d’algú a qui vull homenatjar avui perquè els meus primers passos en tècnica teatral i l’abecé del teatre, ho vaig aprendre amb ell, que és en José Luis Alonso de Santos, un autor, pedagog i escriptor val·lisoletà. Es va criar amb la gana de la Transició, gana estètica, de cultura i tot això. I vaig aprendre molt amb ell. Un altre mestre meu va ser l’Abat de Silos, amb qui jo he fet unes passejades per allà meravelloses. Ara està reclús, es troba en un procés així, té alguna malaltia, ja està gran, i alguna limitació, però jo he caminat amb ell parlant de tot allò diví i de tot allò humà. I un cop vam veure un cometa i em va dir: “Mira, mira”. I el cometa era immens. Crèiem que era un planeta que s’anava a estavellar contra la Terra. Jo li vaig dir: “Pare, la fi del món, confesseu-me”. I es va fer un tip de riure. Va dir: “Anem a pixar, vinga”. I sota un arbret vaig pixar al costat d’un sant. Era meravellós. L’Abat de Silos havia estat al Vaticà durant molt de temps, hi tenia un despatx perquè va ser el cap de tots els benedictins del món en una època, però ell això ho va deixar, no volia Vaticà. I li vaig dir: “Per què, pare?”. Em va dir en llatí: “Corruptio optimum màxima corrupti”. I després em va dir: “Rosa rosae”.

08:25

I per últim, un gran mestre meu és el meu mestre de meditació, el meu gran guru Paramahansa Yogananda. El seu llibre: Autobiografia d’un iogui és un regal al món que jo he tingut el privilegi de dur al teatre i que encara estic representant els dilluns a l’Alcázar Cofidis.

08:47
Luis Miguel. Hola, Rafael, soc en Luis Miguel. Bé, la meva pregunta són dues en una. En una entrevista que recordo amb en Jesús Quintero, ell deia de tu que eres l’últim joglar. Tu et sents com un joglar? I la següent pregunta és: Com vas descobrir la teva passió per la interpretació?

09:10
Rafael Álvarez 'El Brujo'. Bé, sí que em sento un joglar. Bàsicament és el que em sento. Realment, el teatre a mi em sembla antic. No m’hi veig ja, des de fa molt de temps, això de vestir-me de Napoleó o de, no ho sé, de Juli Cèsar. És que no em veig de Napoleó ni de Juli Cèsar, em veig de molts pocs papers. Aleshores, m’he hagut d’inventar el meu teatre, perquè si no jo no hagués treballat enlloc. Ni pel meu físic ni per la meva veu ni per res. M’he hagut d’inventar el meu propi teatre i això és joglar, això és ser un joglar. M’he inventat la meva història, la meva manera de fer-la, les meves obres, el meu teatre per poder fer Hamlet, El rei Lear, el Tenorio. Jo faig el que vull, jo faig el que vull. No em cal exposar-me a un director que em digui: “No et veig a Don Juan Tenorio”, ni jo tampoc. Jo no encaixava de Tenorio, jo no encaixava de res. Un dia, Marsillach em va dir: “Tu ets com jo, estrany”. Marsillach també es va inventar el seu món, es va inventar el seu món dins el món del teatre, però ell es va inventar la seva història perquè amb aquella fila que feia Marsillach, sens dubte, no encaixava de res, només de director. Però de Ramón y Cajal, en això tenia gràcia. Amb el cap calb, les ulleres i tot això. Jo, a La taberna fantástica, també feia el perfil, però un cop fet això, joglar.

10:51

El cas és que m’agrada més la improvisació, trencar l’obra, connectar amb l’energia directa del públic, això em sembla més antic i més modern alhora. La meva passió per la interpretació està relacionada amb la meva passió pels diners. Quan jo era molt petitó, a casa meva, que era una pensió, va venir un prestidigitador, un mag. Un mag d’aquells que treballaven al casino, al casino, ni tan sols al teatre, i s’allotjava a la meva pensió i feia treure un colom d’un barret de copa alta, el bastó es convertia en un mocador. Quatre trucs barats. I algun truc de cartes i tot això. I necessitava un ajudant perquè li aguantés el mocador, un mocador que jo feia així i ell feia així i en sortia un colom. Jo tenia sis anys i em va dir: “Tu vols ser el meu ajudant?”. I li vaig dir: “Sí”. “Doncs vine demà…”. I vaig actuar amb ell. Aleshores va dir: “I ara, en Rafaelito, el fill de la senyora Ana, la mestressa de la pensió, m’ajudarà”. I tothom va aplaudir. Jo vaig pujar a l’escenari. “Rafaelito, aguanta el mocador”. I jo vaig fer així amb el mocador. “Ja?”. “Sí”. “Tanca els ulls”, i jo només vaig escoltar… I en va sortir un colom. Tothom va aplaudir i ell va dir: “I ara, per a en Rafaelito, un duro, cinc pessetes en un bitllet”. I jo vaig dir: “El meu primer sou”.

12:33

I amb aquelles cinc pessetes i l’aplaudiment vaig dir: “D’aquí a Hollywood”. Em falta un tram per anar a Hollywood, però ja hi han anat dos grans actors espanyols que són Bardem i Banderes, i és com si jo hi hagués anat.

12:52
Daniel. Hola, Rafael. Jo soc professor i sempre a final de curs fem una mena d’obra, per gaudir, divertir-nos. Tu que has interpretat tants cops el Lazarillo de Tormes, què podem aprendre avui dia del Lazarillo?

13:09
Rafael Álvarez 'El Brujo'. Per mi, el més bonic del Lazarillo de Tormes és que la gana li serveix per evolucionar, no per fer-se ressentit, no per alimentar la mala llet, el sentiment de víctima i l’encabronament, sinó per obrir el seu cor. Ell té gana, gana, gana, gana, i finalment coneix un amo, com tu bé saps, que és l’escuder, que té més gana que ell encara, però ho dissimula perquè és un gentilhome i dissimula, dissimula, i es posa les engrunetes del pa per aquí perquè sembli que ha menjat, i està mort de gana. I aleshores, en Lazarillo el veu i diu: “Aquest és un desgraciat, aquest és un penjat, quina llàstima”, i aleshores se’n compadeix. Aquesta és per nosaltres la lliçó que va rebre el pigall de l’escuder. Amb el dolor d’un noble que el tenia a ell de servent, de criat. Aquesta és la grandesa dels clàssics. Aquest és el contingut humanístic dels clàssics amb què ni tan sols es connecta ara en aquests temps, perquè s’hi connecta més a través de la ciència filològica, a través de l’erudició literària, però no a través del misteri filosòfic i místic que conté la literatura del Segle d’Or, que és irrepetible, i aquesta és la meva tasca.

14:59

Jo, quan vaig ser a València fa temps fent El Lazarillo, un dia curiosament vaig baixar del tren, crec que no era ni en AVE encara, perquè vegis que fa temps, i una senyora va venir i em va dir: “Crec que vostè té alguna cosa a dir en relació als clàssics, que és allò que li toca dir a vostè, que ningú més ho farà. Té aquest do, cal que ho faci”. I jo durant molt de temps vaig pensar: “Què coi serà això?”. Perquè jo encara no havia descobert aquella gemma, aquella perla, dels clàssics. I amb el temps, amb la feina, amb els quilòmetres, amb les repeticions de funcions i amb el misteri de la vida que es va desgranant, he vist què era i era parlar d’això. Els clàssics són el tresor espiritual d’Occident i a Espanya, concretament, el Segle d’Or espanyol: Cervantes, Quevedo, Lope, Góngora, Calderón, els místics del Segle d’Or, Teresa d’Àvila, San Juan de la Cruz. Són un grandíssim tresor vergonyosament desconegut. Vergonyosament perquè hi ha tal difusió de coses banals que impedeixen l’espai d’aquest silenci del qual jo parlava abans, però allò lamentable és que sigui la tragèdia, un esdeveniment funest o el dolor, el que ens faci reflexionar i tornar al silenci. Tornem lúdicament al silenci estant alegres, no només en el moment ja d’haver perdut la batalla o de tenir una desgràcia que et fa callar, d’acord?

16:50

I d’això els polítics haurien d’aprendre. Però és la compulsió allò que fa que no callem. La compulsió. La mateixa que et fa mirar el mòbil amb rapidesa, fumar un cigarret o prendre un cafè. Aquesta servitud, aquesta compulsió, aquesta dependència. La meditació ho combat.

17:19
Paloma. Hola, Rafael, soc la Paloma. A part d’El Lazarillo, tu has participat i has treballat en obres com El Quixot, com comentaves abans, o fins i tot l’Odissea, que és encara més antiga. Tenen valors, aquestes obres, que avui puguem aplicar i que puguem utilitzar i aprendre?

17:35
Rafael Álvarez 'El Brujo'. Sí, és clar que sí, són els clàssics per això. El Quixot i l’Odissea tenen un punt de connexió meravellós que és el plaer del relat. Són llibres, històries o relats que parlen sobre relats i sobre la festa d’explicar una història i la cerimònia d’escoltar-la. I són, en definitiva, dos grans textos de la gran literatura lligats a la gran tradició oral, la paraula viva. A El Quixot es comença amb un conte de vella. Allò de: “Fa molts i molts anys, en un poble…”. “En un indret de la Manxa, d’un nom que no voldria recordar”. Com dient: “No em pregunteu quin lloc, si aquest o l’altre, perquè això és el menys important”. I l’Odissea també. L’Odissea és un relat que celebra la mística del fet d’explicar una història. Però l’interessant d’explicar una història és que algú l’escolta. Una mà és una mà perquè, entre un dit i l’altre, hi ha un espai buit. El narrador és el dit, i el buit que hi ha entre dit i dit és qui escolta. No hi pot haver un relat oral si no hi ha silenci: “Que calli tothom, segueix explicant”.

19:09

Què diuen els grans aficionats al flamenc? “Escoltem, callem”, que és una manifestació de la literatura oral. Les lletres del flamenc, els trobadors del flamenc, la tradició oral, oi? La presència viva, el magnetisme de la paraula. Hi ha un moment de l’Odissea meravellós que és quan Ulisses arriba al país dels feacis, ho recordes? I aleshores, Ulisses, que té totes aquestes aventures que passa al mar i tot això, explica la seva història. Explica la seva història i els feacis l’escolten. Diu: “Jo, Ulisses, el meu nom, tal. El meu pare, Ítaca, tal”. Ho explica molt bonic. És un moment en què Ulisses es converteix en narrador, en rapsode de si mateix. I el més bonic d’aquesta història és que Ulisses està dimensionant la seva pròpia història d’una manera hiperbòlica, amb unes exageracions… I ja ell s’emborratxa del fet d’explicar i s’inventa Ulisses. Quanta connexió té això amb El Quixot? Sempre el mateix. A mi molts crítics em diuen que em repeteixo i jo dic: “Afortunadament”, perquè toco sempre el mateix punt, l’únic punt que m’interessa és el centre de la circumferència.

“La cultura nos pone en contacto con nuestro potencial”. Rafael Álvarez ‘El Brujo
20:41
Antonio. Rafael, ens has parlat del silenci i de la paraula. I hi ha un dels elements principals de la retòrica que és la memòria. Tan important és la memòria que Ciceró deia que l’orador havia de tenir tres virtuts: la memòria, la memòria i la memòria. Tu ens parles de la memòria essencial. La meva pregunta és: Què és la memòria? Què és la memòria essencial, com la podem recuperar i quina finalitat té?

21:16
Rafael Álvarez 'El Brujo'. Una pregunta interessantíssima i profunda perquè, a més, has dit: “La memòria essencial”. A l’Odissea es parla de l’oblit i de la memòria. Quan Ulisses arriba a terra després del naufragi, després de ser amb la nimfa Calipso, i entra a l’illa a través d’un riu, a través de la desembocadura d’un riu, nadant contracorrent, allà hi ha el riu entre dues pedres, entre Mnemòsine, que crec que és l’oblit i la memòria, que no recordo en grec, perquè la memòria i l’oblit són dues cares de la mateixa moneda. Perquè tu has parlat de la memòria essencial, per recordar allò essencial és necessari oblidar allò accessori, si no, no hi cap tot. Realment, la memòria té una part de despullament d’allò banal per quedar-te amb allò important. I, a més, sembla ser que els neurocientífics saben que el cervell funciona així. I tot a la natura funciona així. La memòria essencial és el record de tu mateix.

22:40

Diuen que en sànscrit hi ha una paraula que és “chitta”, que és el cor. Però el cor és qui recorda. Fixa’t que curiós. Jo recordo quan ho vaig preguntar a algú que sabia molt d’això i em va dir: “Sí, és com la memòria d’un gos. Un gos veu l’amo i mou la cueta d’immediat perquè recorda el seu cor”, recorda amb l’afecte. I la memòria essencial és el record de tu mateix. En sànscrit tens aquesta paraula, “chitta”, però una altra es diu “nivritti”, que és el record de la teva naturalesa vertadera. Que traduït a la tradició cristiana occidental seria: recordar que tu ets una ànima immortal, no el cos. Recordar que ets més que allò que morirà amb el teu cos, que allò que s’extingirà en tu. I aquest és el Quixot quan diu: “Jo sé que moriré, però he de viure com si fos un ésser immortal”. Aquesta és la dimensió heroica dels grans protagonistes dels relats, dels clàssics, de les epopeies, encarar la vida amb aquesta consciència. Al ioga hi ha una paraula que s’anomena “chekitana”. “Chekitana” és el record permanent de la teva condició espiritual, que és la que fa que un heroi sigui un heroi. Aquesta és la que fa que, de cop, cinc homes al Japó diguin: “Jo sé que moriré probablement per les radiacions”, però cinc voluntaris hi van per alliberar la resta de la població. Aquest tipus d’actes heroics venen del record, del record de la memòria essencial.

24:30
María José. Hola, Rafael. Soc la Maria José i sembla ser que t’interessa molt el ioga i la meditació. M’agradaria que parlessis de què has après i si és fàcil. A mi em sembla que és bastant complicat, però m’agradaria que em donessis la teva opinió sobre aquests aprenentatges.

24:59
Rafael Álvarez 'El Brujo'. Bé, jo vaig començar a meditar perquè una amiga meva, que tots la coneixeu perquè és una actriu meravellosa, la Verónica Forqué, gran actriu, gran persona, a qui no veig des de fa molt de temps, però ella sap que l’estimo molt i ella també m’aprecia molt a mi. Quan era molt joveneta ella meditava, va començar a meditar, i un dia em va explicar això de la meditació, que feia ioga i tot això. I em va dir: “Si vols, vine al centre on ho faig i n’aprens”. I jo, com a jove arrogant, li vaig dir: “No, si jo ja medito, jo això no ho necessito, jo ja sé meditar”. Em diu: “Però com ho fas tu?”. Dic: “Bé, jo m’assec i miro el cel i estic una estona mirant el sostre al llit”. Diu ella: “No, no, et cal la tècnica”. Em va dir: “Tu ets un meditador nat perquè se’t veu, per això que dius, però et falta la tècnica”. I vaig dir: “D’acord, hi aniré a veure què és la tècnica”, em va cridar l’atenció. I, efectivament, la meditació requereix una tècnica, com tot, perquè tu mires el sostre una estona i et perds i dius: “Necessita una mà de pintura, com a la cançó de Serrat. La pintura està molt cara. Tinc un cosí pintor”, i el cap se te’n va, se te’n va, se te’n va, se te’n va.

26:31

La tècnica és el que fa que la meditació sigui efectiva, sigui real, sigui prolongada, cada cop més duradora. Podeu meditar començant per cinc o deu minuts, vint minuts. I així desenvolupes molt aquesta habilitat o aquesta capacitat de concentració en la meditació molt més temps. La meditació és el que et connecta amb el record essencial, la que et connecta amb la teva naturalesa profunda, la que et connecta amb el gaudi d’existir i l’alegria de ser, i això és real. Això és possible. No és una cosa que jo digui aquí per quedar bé. És real que hi ha dins teu un poder que pot amb tot. Que és el que diuen els grans ioguis. És real que hi hagi dins teu una naturalesa essencial que és gaudi i alegria. I, si connectes amb això, tens una disposició impressionant per encarar els reptes de la vida i tens un sentit de l’humor meravellós que es va desenvolupant, no és immediat, de cop i volta. El meu mestre, Yogananda, a aquesta força, a aquesta font, l’anomena Déu, que és una paraula tradicional. Diu Yogananda que és molt difícil parlar de Déu si no el perceps dins teu, si no el perceps dins teu és una abstracció a la qual no et pots dirigir, no et motiva, no el pots estimar ni el pots buscar, perquè no el perceps dins teu. Però, si el comences a percebre al silenci interior, no podràs deixar de voler-lo buscar encara que no ho vulguis, com un amant que està penjat i no pot deixar de buscar aquella persona que estima, hi està enganxat.

28:26

Per això deia Santa Teresa de Jesús: “Estic endinsada en el Senyor”. Els teòlegs d’aquella època es van escandalitzar, però ella ho va expressar en aquest sentit perquè era una mística. La història de la mística és la història d’aquesta relació d’amor, de magnetisme. Aleshores, què és abans, l’ou o la gallina? No ho puc percebre i no hi puc arribar perquè no puc… Com començo? Amb la tècnica. La ment no s’atura i, si vols que ho faci, s’atura menys. Un mestre de ioga va dir un cop a un deixeble: “No pensis en micos mentre medites”. I quan va acabar la meditació, el deixeble li va dir: “Mestre, tota l’estona pensant en micos”, perquè la ment és així però, si controles la respiració, la ment es doblega.

29:19
María Luisa. Hola, Rafael. Soc la María Luisa. Avui dia, els joves sembla que tenen una mena de por a parlar en públic, se senten torbats, i les persones grans, també, a vegades. Tu, que sempre parles en públic, podries donar algun consell a aquestes persones que els costa tant expressar-se en públic?

29:44
Rafael Álvarez 'El Brujo'. Quan tu no tens res a dir… Ho dic per experiència, quan jo era jove hi va haver moltes èpoques de la vida en què deia: “Què coi faig jo aquí?”. “Què els he de dir? Res, si jo realment no tinc res clar”. Aleshores, em posava a parlar en públic i m’espantava, tremolava, em tornava tímid, però és perquè tenia mala consciència de mi mateix. “Estic parlant en públic pel fet d’exhibir-me, de voler tenir el meu moment de glòria i tot això”. Aleshores, t’enfonses. Però quan tu tens alguna cosa a dir, ja no t’importa ningú. Tu vas directe al gra, et concentres en allò que has de dir i tota la resta és accessori. Aleshores, si algú ha de parlar en públic, que vegi si realment té alguna cosa a dir, si no, que no parli en públic.

“La cultura nos pone en contacto con nuestro potencial”. Rafael Álvarez ‘El Brujo
30:45
Rosa. Hola, Rafael. No sé si dir-te Rafael, El Brujo, perquè per mi aquesta experiència, de manera humil, et diré que és el regal més gran que m’ha donat avui l’Univers o el que vulgui ser, perquè a mi em vas marcar la manera de veure el teatre. Jo soc provinciana i amb 15 anys ens van portar amb l’institut a veure’t a El Lazarillo de Tormes. Em va marcar. Com a terapeuta, és un plaer escoltar-te perquè, realment, crec que, si duguéssim totes les persones a mirar de trobar aquesta essència i el sentit de la vida, canviaríem el món. I soc dels bojos que crec que aquest món es pot canviar d’aquesta manera. El teu nivell de consciència va molt lligat al sentit de l’humor que transmets. La teva vida és humor. Aleshores, m’agradaria saber, Rafael, quin sentit té l’humor a la teva vida?

31:38
Rafael Álvarez 'El Brujo'. L’humor va néixer amb mi, jo no l’he buscat, jo no he buscat tenir sentit de l’humor, però va néixer amb mi. Jo recordo la primera vegada que vaig sortir a un escenari a La taberna… Perdó, a El horroroso crimen de Peñaranda del Campo, de Pío Baroja, l’any 78, director José Luis Alonso de Santos. Jo feia de protagonista, que era un condemnat a mort a qui donaven un sopar el dia anterior i deia la seva última voluntat, oi? És el que feien amb els condemnats a mort i tot això. Aleshores, jo vaig sortir a l’escenari i vaig dir: “Per fi un protagonista”, i jo era un nen, en tenia vint… Era un nen. Aleshores, els nens veiem Curro Jiménez i jo volia ser Sancho Gracia i muntar a cavall, ser actor, tenir patilles i tenir les noies al meu voltant. I vaig dir: “És el meu moment, ja soc Sancho Gracia. I, si no, com a mínim un succedani, que soc el protagonista”. Era un pres condemnat a mort. Jo hi sortia i la meva primera frase era: “Això què és?”. Jo arribava a una capella, que em duien de la cel·la a una capella on hi havia el sopar, i la primera frase era: “Això què és?”. I jo recordo que vaig compondre el personatge perquè era un personatge rústic, un antiheroi de molts que he fet, un rústic de Peñaranda de Bracamonte, que era un pastor que era innocent i que estava condemnat a mort per una confusió, que després s’acabava descobrint que no era culpable.

33:29

Com una telesèrie. Hi surto, jo havia de dir: “Això què és?”, i en comptes de dir: “Això què és?”, jo ho volia dir en Sancho Gracia: “Això què és?”, que parlava així, oi? “Això què és?”. Sancho Gracia, Paco Rabal, Juan Luis Galiardo, jo volia això, volia això, i de cop vaig sortir i vaig dir: “Azò què é?”. I la gent es va pixar de riure. Em vaig enfadar, vaig dir: “Es riuen de mi, es riuen de Sancho Gracia, no fotis. O es riuen d’algú que vol ser Juan Luis Galiardo, que vol ser actor, el públic es riu de mi”. I quan vaig sortir d’escena, en vaig sortir angoixós, i en José Luis Alonso em va dir: “No et preocupis, ets un còmic. Tens la vis còmica, tens humor, guanyaràs diners”. I jo ja vair recordar el duret aquell, no sé què. I el sentit de l’humor va amb tu, és filosòfic. El sentit de l’humor és una actitud davant la vida, el sentit de l’humor ve de saber que tu, en realitat, no ets allò que el món tracta de dir-te que ets ni allò que tu a vegades vols aparentar que ets. Quan acceptes que per aquest camí ets un desgraciat, tens sentit de l’humor. El sentit de l’humor et ve de no creure’t el paper, de no creure’t el paper, aquesta és una dimensió de la consciència, oi? Els grans mestres tenien sentit de l’humor. Formem part d’una naturalesa perible que canvia, que tot a la naturalesa té els sis defectes de l’engany còsmic, diuen els ioguis: tot neix, existeix, creix, canvia, decau i ho aniquila la mort. Aleshores, qui estima la bellesa, què és allò que estima? L’humor n’és la perspectiva.

35:32

Ha estat un plaer ser aquí amb vosaltres. Totes les preguntes han sigut oportunes per poder reflexionar sobre coses. Això que estem fent crec que és molt important perquè la gent, avui dia, parla poc. Són monòlegs. Heu estat meravellosos. Cadascú dels que m’heu fet una pregunta, he notat que, rere la pregunta, hi havia afecte. Crec que el més bell de la vida és aquest magnetisme, que és l’amor. Això és el que deia Yogananda: “Si el perceps dins teu, no podràs deixar de buscar-lo”. Amor, no t’anomeni amor qui no et correspon, doncs no hi ha matèria on no imprimeixi forma el favor. Naturalesa, en rigor, va conservar tantes edats corresponent amistats, doncs no hi ha animal perfecte si no assisteix el seu concepte la unió de dues voluntats. Gràcies. Moltes gràcies.