COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

“La clau contra el racisme és l’empatia”

Adriana Boho

“La clau contra el racisme és l’empatia”

Adriana Boho

Influencer i escriptora


Creant oportunitats

Més vídeos sobre

Somiava de petita tenir la pell d'un altre color i els cabells llisos. Avui, Adriana Boho, viu el que anomena “el despertar negre”. Orgullosa de la pell i dels cabells, aquesta influencer espanyola d'origen afrodescendent utilitza el poder de les xarxes socials per compartir les seves ambicions: la moda i la lluita antiracista.

Boho va arribar a Espanya fa més de dues dècades procedent de Guinea Equatorial. “Ja a l'avió, amb els meus dos germans, vaig sentir les mirades de curiositat”, recorda. A la seva memòria hi ha un llarg i desagradable llistat de microracismes que ha anat recollint des del pati del col·legi fins a les entrevistes de treball. Un inventari que, reconeix, se segueix engrandint: “A ningú li agrada admetre que és racista, però en situacions quotidianes encara et trobes amb actituds, prejudicis i pensaments racistes a la societat”, explica. “Cal que fem una anàlisi sincera amb nosaltres mateixos, per anar deconstruint aquests microracismes que tots tenim integrats”.

Acaba de publicar el seu primer llibre, 'Posa't a la meva pell', una guia per combatre el racisme quotidià. Boho es converteix així en un referent per a les nenes d'avui i el llibre en un manual per a una societat més empàtica, igualitària i tolerant.


Transcripció

00:07
Beatriz de Diego. Hola, Adriana. Em dic Beatriz de Diego. Soc nutricionista i mare de bessons, noi i noia.

00:12
Adriana Boho. Wow.

00:13
Beatriz de Diego. Estic encantada de ser aquí amb tu i poder reflexionar sobre una cosa tan important com són els microracismes i el paper que la diversitat té en una societat com l’actual. Els meus fills estan a punt de complir 12 anys. Estan entrant a la preadolescència i, si bé aquest és un tema important que tots hem de tenir en compte, molt més ho és quan hem d’educar els més petits. Tu has escrit un llibre titulat ‘Ponte en mi piel’, que ens ajuda a visibilitzar actes de racisme quotidians que molts cops no som capaços ni de percebre.

00:44
Adriana Boho. Encantada jo de ser aquí amb tu i que tinguis aquesta inquietud per educar els teus fills en el racisme. T’agraeixo infinit que siguis aquí. M’alegra ser aquí tenint aquesta xerrada amb tu avui perquè, a més, una educació en valors per als nens és primordial i és la base i l’essència de tot a la vida, però, sobretot, per lluitar contra el racisme. Així que, el que he dit, que quines ganes de xerrar aquí amb tu avui.

01:11
Beatriz de Diego. Sí. Abans que res, m’encantaria saber una mica més sobre els teus orígens. Com va ser la teva infància, adolescència i, sobretot, el paper tan important que la teva mare i la teva àvia han tingut a la teva vida.

01:22
Adriana Boho. Doncs jo vaig tenir una infància complicada, perquè vaig créixer… Jo vaig néixer a Guinea Equatorial, que és un país d’Àfrica diminut, tan diminut que has de buscar amb una lupa perquè, si no, no apareix. De fet, es troba fora d’Àfrica. I, concretament, a Basupú Fiston, que és un poble encara més petit. No arribem ni als mil habitants. I allà em va criar la meva àvia Antonia, perquè el meu pare… Bé, vaig néixer d’una infidelitat del meu pare i, aleshores, ell es va desentendre bastant. I, com que la meva mare no tenia mitjans, em va deixar a càrrec de la seva mare, que és la meva àvia Antonia, que és la dona que em va inculcar tots els valors que tinc, perquè ella sempre era superlluitadora, sempre lluitava perquè no ens faltés res de menjar, tant a mi com als seus fills, perquè s’encarregava de mi i dels seus fills també. I els pocs cops que venia el meu pare a visitar-nos, ella sempre s’enfrontava a ell perquè s’encarregués de la seva responsabilitat com a pare. Aleshores, per mi, és la dona més important de la meva vida, la que m’ha inculcat tots els valors que tinc avui dia, que són la lluita, la constància i no rendir-se mai. I, després, quan ella va morir, ja vaig anar a viure amb la meva mare, que era una altra lluitadora nata. Així que és a elles dues a qui dedico el llibre, perquè són dones que han influït en la meva vida, i vull pensar que tinc molt d’elles en aquesta urpa per lluitar a la vida.

02:48
Beatriz de Diego. Estic segura que sí. De fet, al teu llibre dius que has patit situacions discriminatòries des que eres ben petita, tant pel color de la teva pell com per ser dona. Em podries explicar una mica alguna d’aquestes situacions i com et van fer sentir?

“La clave contra el racismo es la empatía”. Adriana Boho, influencer y escritora
03:02
Adriana Boho. Doncs tot va començar l’any 99, quan vaig arribar a Espanya, quan tenia 12 anys. I ja a l’avió… Sempre recordaré les mirades de la gent, perquè jo vaig venir junt amb dos germans petits meus, i ja a l’avió vaig notar aquestes mirades curioses dels adults, que no només devien ser per preguntar-se què feien tres nens negres en un avió sols, sinó pel fet de ser negres. Perquè no hi havia més nens negres en aquell avió. I és una cosa que no he perdut. És a dir, que sempre s’ha seguit reproduint al llarg dels anys en tots els anys que fa que soc aquí, que en són ja més de vint. Perquè, actualment, aquell moment, aquell dia… És a dir, en aquell moment, aquelles mirades de curiositat que provocàvem se segueixen realitzant i se segueixen produint avui dia també quan arribo a segons quins àmbits i segons quins llocs. I va ser una cosa que mai… No m’ho trauré mai de damunt. I aleshores va ser quan em vaig adonar, a partir d’aquelles mirades, que era en un lloc que no era el meu entorn o que, almenys, la gent que es trobava al meu voltant no em feia sentir integrada, però bé. Aleshores, això va ser el primer que em va xocar en arribar aquí. Aquestes mirades. Però després em van matricular en un institut, i ja a l’institut era l’única nena negra a la meva classe i durant les hores del pati estava sola. Perquè no hi havia manera d’integrar-me, bàsicament perquè els professors el que feien era que als alumnes estrangers ens apartaven. Teníem una mena de sala a l’hora del pati on havíem d’estar i hi havia diversos nens de diferents nacionalitats. En lloc de crear activitats per poder-nos involucrar, si ja em sentia rara pel fet de ser l’única negra a classe, doncs, a sobre, estava apartada. Jo, personalment, vaig tenir moltíssims anys que per mi era molt dur ser negra. Jo no volia ser negra. Perquè vaig créixer en un entorn on totes les nenes tenien els cabells llisos. Totes les nenes eren blanques. Aleshores, jo feia tot el que era necessari per intentar allisar-me els cabells o portar pentinats que s’assemblessin al màxim possible a aquelles altres nenes per intentar encaixar. Aleshores, com que no arribaves mai a encaixar, era com un suplici. En la meva etapa en què ja vaig decidir estudiar un grau superior en Administració i Finances, que és el que he estudiat, en matricular-me, al principi, és la pregunta típica: “I estàs segura que et vols matricular en aquest curs? Perquè la gent com tu, normalment, fa un altre tipus d’estudis”. I dius: “A què et refereixes amb ‘la gent com tu’?”. Més endavant, vaig entendre que aquest “la gent com tu” són les persones racialitzades, les persones negres. Com que estem encasellats que cal fer… Doncs no pots accedir a certs estudis perquè, normalment, t’encasellen amb certes feines. Aleshores, és clar, si ja la base és: “Com és que estudiaràs això si la gent com tu no sol estudiar això?”… Ja a l’etapa adulta, un cop vaig aconseguir acabar els meus estudis, vaig ser l’única persona que anava a les entrevistes negra i, quan arribava a les entrevistes, sempre xocava el punt aquest: “Ui, però que bé que parles el castellà. Ui, però si ets negra”. Cada cop, a cada etapa, m’he anat trobant amb una i una altra i una altra dificultat. Un i un altre acte racista. I és una cosa amb què he conviscut fins avui. Fins que arriba un moment que jo anomeno “el despertar negre”, que és en la meva etapa ja d’adulta que soc conscient de: “Que meravellós és el meu color de pell, que meravellosos són els meus cabells afro i que meravellós és ser negra, ser jo”. En aquest moment que connecto amb els meus orígens i soc feliç i penso en el moment que les persones que em rebutgen pel meu color de pell, elles s’ho perden i elles tenen el problema. No jo, perquè jo soc meravellosa. És meravellós ser jo.

07:19
Beatriz de Diego. Potser està molt relacionat amb tenir seguretat en tu mateixa.

07:22
Adriana Boho. Efectivament. I és una cosa que, realment, no és fàcil, cal treballar-ho, cal… Jo dic molts cops que jo, de petita, arran de les situacions que vaig anar vivint tant a l’institut, que relato al meu llibre, com en la meva etapa adulta, em vaig crear una mena de cúpula protectora en què vaig interioritzar que soc la meva millor amiga, que ningú farà les coses per mi, sinó que jo m’he d’estimar. Sempre és molt més fàcil comportar-se bé o tenir detalls amb les persones que tenim al nostre voltant, i molts cops ens oblidem de nosaltres mateixes, nosaltres mateixos. Doncs tu ets la persona més important de la teva vida. Estima’t, mima’t i, així com no et costa tenir detalls amb la gent del teu voltant, per què et costa tant tenir-los amb tu mateixa? Aleshores, en el moment en què assumeixes això, t’estimes, et reconcilies i et mimes a tu mateixa, ja estàs preparada per al que faci falta.

08:18
Beatriz de Diego. Així és. La veritat és que dona gust escoltar-te. En els últims temps hi ha hagut molts avanços socials, però com creus tu que es comporta la nostra societat davant la diversitat?

08:29
Adriana Boho. Bé, jo crec que es ven una falsa diversitat per postureig, però a l’hora de la veritat, les persones, per norma general, no solen acceptar el que és diferent per por, per ignorància… Però, al principi, quan et trobes davant d’alguna cosa o d’algú desconegut, el primer és que et provoca rebuig. I no només això, sinó que, quan un es mostra diferent, molts cops això és motiu de burles, et fan sentir com una persona estranya en la societat en què vivim. Aleshores, és que sí, venem una diversitat que, a l’hora de la veritat, quan es produeix, sempre provoca rebuig. De fet, avui dia, ser diferent està catalogat com no encaixar en els paràmetres dictaminats com a “normals”, entre cometes, per la societat. I jo, molts cops, per la meva feina, quan arribo a certs esdeveniments o desfilades, inclús, de moda, a les quals assisteixo, molts cops, la reacció és, com que ets l’única negra que és aquí: “Qui t’ha convidat?”. Et fan sentir com si fossis una persona aliena o gairebé com si t’haguessis colat a l’esdeveniment, perquè ets l’única que és allà. Ets com la “nota de color”, com diuen ells. I, al final, la meva actitud davant aquest tipus de situacions és fer-me més forta, és fer-me notar, fer-me veure que si soc aquí és perquè m’ho he guanyat amb mèrits propis. Això em fa sentir ferma, estar segura de mi mateixa, de dir: “Jo també em mereixo ser aquí, m’ho he guanyat. Si crido l’atenció o et crido l’atenció perquè soc diferent, el problema el tens tu, no el tinc jo”. Així que, al final, aquestes actituds són com una oportunitat per ressaltar la meva forma de ser i remarcar-la i fer-me segura… Sentir-me segura de mi mateixa perquè, al final, ser diferent és ser especial, i ser especial et fa únic. Per tant, és l’oportunitat perfecta que et donen de poder demostrar que ets una persona única en aquest entorn on tots, al final, són iguals.

10:37
Beatriz de Diego. I els microracismes? Perquè tu també parles de microracismes, que són els petits gestos que ocorren en el dia a dia. Què és un microracisme i, sobretot, quins són els més habituals o els que a tu en particular més et molesten?

10:49
Adriana Boho. Per mi, és important destacar per què s’anomenen “micro”, perquè la gent tendeix a pensar que és perquè, com que són petits… Però no, s’anomenen “micro” perquè, realment, ho tenim tan integrat al nostre dia a dia que ho tenim ja normalitzat. Fa tant de temps que es diuen o es fan que ja es té normalitzat. És com… Microracisme és això. Són els racismes que és com si fossin els texans, que tots en tenim uns. Són aquestes actituds o expressions racistes que tots tenim. Jo, particularment, ho visc des que vaig arribar aquí, en situacions com, per exemple, ser al tren i que en un vagó on són tots persones blanques i jo l’única negra, que el revisor s’apropi només a mi per demanar-me el comprovant del bitllet. En una feina em va passar, quan treballava d’administrativa, de fet, que per telèfon jo parlava català i, quan després vaig arribar a la reunió en qüestió, el senyor es va fer enrere dient: “Tu ets l’Adriana?”. I jo: “Sí, què passa? Fa diversos dies que parlem”. “No, que ets negra”. I jo: “Ah, bé. Gràcies per aquesta notícia, no me n’havia adonat. Tinc un mirall a casa”. “Sí, però ets negra i parles català. Com és possible?”. Perquè la gent té la percepció que, si ets d’una determinada nacionalitat, un determinat color de pell, no pots parlar bé el castellà o no pots parlar bé l’anglès. O una persona, per exemple, asiàtica, parlant català, o una persona negra, com era el meu cas, parlant català, xoca. També hi ha expressions típiques que tot el món, o que almenys jo he rebut moltíssims cops, com, per exemple: “Els negres també teniu ulleres?”. Que és una pregunta que resulta molt curiosa a molta gent. Algun cop em van dir, inclús: “Si dorms en un llençol negre, se’t veu?”. I, al revés, a més: “Si dorms en un llençol blanc, el taques?”. Perquè com que et destenyeixes. I també em diuen… Una que sempre em diuen és: “Que guapa que ets per ser negra”. I és com: bé, suposo que és un compliment això… O no? Perquè soc negra, però soc guapa, perquè les negres normalment no són guapes. Què vols dir amb això? I també quan es fiquen amb els trets físics. “Que gruixuts que tens… Quins llavis més gruixuts que teniu les negres”. I és, al final, fer front a aquest tipus de comentaris que patim cada dia per viure en un entorn en què la major part de la població és blanca i se suposa que hem d’acceptar quan no hauria de ser així. O el més famós que hi ha: “Et puc tocar els cabells?”. És com si fóssim una atracció de fira perquè crida l’atenció. I, a vegades, ni tan sols pregunten. A vegades, és directament tocar els cabells. A mi no se m’acudiria mai anar pel carrer i tocar els cabells a ningú. Doncs molts cops, aquesta invasió a la intimitat que la gent no sol veure… Em fa llàstima veure que hi ha nenes, adolescents, avui dia, que… De fet, hi ha una nena en concret, que és una familiar, que li vaig preguntar un dia: “Per què sempre portes els cabells recollits?”. I em va explicar això, que és perquè a l’institut tots els professors, els companys, els pares dels seus companys estan constantment tocant-li els cabells. I, al final, davant aquest complex, l’única solució és recollir-te els cabells. Per què? Perquè et fan agafar un complex de sentir-te que ets una atracció, que tenen aquest dret d’envair la teva intimitat i de poder tocar els teus cabells amb total impunitat per satisfer la seva curiositat. Així que si, en algun moment, algú que ens estigui veient té aquesta temptació de poder apropar-se a una persona negra o a una persona amb els cabells afro per tocar-li els cabells, si us plau, millor que no, que se n’abstinguin, perquè és una invasió a la intimitat, i ni tan sols preguntar-ho. Fixa’t que no només parlant de microracismes a la meva etapa d’escolarització i després treballant, sinó que, ja, en el dia a dia, a l’hora de llogar un pis, potser trucar per telèfon i, quan arribo al lloc, directament no t’obren la porta o et trobes amb un “no” i, quan pregunto per què: “No lloguem pisos a negres”. “Però per què?”, perquè sempre intento indagar una mica més. “Per què? Perquè soc negra, oi?”. Perquè els negres som més propensos a no pagar el lloguer, que dius: “No és lògic”. Perquè una persona, és igual el seu color de pell, que si ha de pagar o no, ho farà igualment. I per això sempre dic que, al final, abans de cometre aquest tipus d’actes, cal pensar com et sentiries tu, posar-te en la pell d’una altra persona. De fet, és el títol del meu llibre. És una crida a l’empatia. En general, el meu lema de vida és l’empatia. Abans de fer o dir alguna cosa a l’altra persona, posa’t en el seu lloc. Intenta veure com et sentiries tu si et diguessin aquestes coses o et tractessin d’aquesta manera, si et rebutgessin a l’hora de llogar un pis pel teu color de pell. Per mi, aquesta és la clau a la vida en general i, sobretot, per lluitar contra el racisme. L’EMPATIA. En majúscules, a més.

“La clave contra el racismo es la empatía”. Adriana Boho, influencer y escritora
16:13
Beatriz de Diego. Perquè és molt important no només ser empàtic, sinó, després, reflexionar i no tractar de justificar. A vegades, cal reconèixer situacions.

16:19
Adriana Boho. Sí, però perquè parlem molts cops des de la situació privilegiada. Què un ha de prendre consciència dels seus privilegis i analitzar-los i no mirar cap a una altra banda, perquè molts cops és complicat que les persones assumeixin la seva situació privilegiada, que se’ls ha assignat per ics motius, en aquest cas, pel color de pell, i empatitzar amb la persona que tens al costat, que potser no té aquests privilegis, per intentar, en la mesura del que sigui possible, aconseguir aquesta igualtat. Aleshores, ser conscient dels teus privilegis. Però això és molt difícil molts cops, perquè parlem de la “fragilitat blanca”, que és una expressió que diem, bàsicament, per això. Perquè quan a un se li mostren els seus privilegis, sempre es posen a la defensiva i, aleshores, és necessari baixar d’aquesta actitud a la defensiva i empatitzar, com diem, per intentar veure com es pot estar sentint l’altra persona davant el que estàs fent, el que estàs dient, o potser no ho fas tu, sinó que ho estàs presenciant i no estàs actuant, perquè no és suficient dir: “Ah, jo no soc racista”. No, no, no només no s’ha de ser racista, sinó que s’ha de ser antiracista, que és prendre part activa de la lluita contra el racisme. Corregir actituds o expressions racistes que puguis veure. I no només això, sinó desaprendre. Hi ha un capítol on menciono al meu llibre com cal desaprendre aquestes actituds o expressions racistes que tenim ja arrelades al nostre dia a dia, que consisteix, bàsicament, a desconstruir-nos. Fer una anàlisi sincera d’un mateix. Veure en el dia a dia les expressions racistes: “Els negres a l’estiu us poseu més negres?”, aquest tipus d’expressions, microracismes, que hem d’anar traient, analitzar-lo, veure que ho tenim tan interioritzat que ho tenim normalitzat. Fer aquesta anàlisi sincera amb un mateix de com actues, per exemple, quan vas al supermercat i la persona que t’atén és racialitzada, quan ets un noi o una noia i vas a lligar a una discoteca i se t’apropa potser una persona racialitzada, com reacciones. Si estàs en un carreró i et trobes amb una persona racialitzada, agafar la teva bossa de mà… Totes aquestes actituds microracistes, analitzar-les en un mateix, adonar-te’n, adonar-te que estàs cometent un error, uns actes racistes, intentar corregir-los i… Però ha de ser molt sincer. I un cop has fet aquesta anàlisi amb tu mateix, extrapolar-la i, ja, dirigir-la també… Corregir el teu entorn, no només les actituds que puguis veure, corregir-les i cridar l’atenció, sinó assegurar-te que es compleixen. És aconseguir que siguem l’equip més gran d’activistes contra el racisme perquè, al final, com en el seu moment ho va ser Martin Luther King o grans… Angela Davis, moltíssims activistes i moltíssims activistes en el seu moment. Avui dia, tots, en el nostre dia a dia, a casa nostra, podem ser activistes contra el racisme prenent consciència d’on podem estar cometent aquests errors i prenent part activa per corregir-los al nostre entorn i al nostre dia a dia.

19:47
Beatriz de Diego. I suposo que opines que, per això, no hi ha una edat, oi? És a dir, has d’aprendre a identificar aquestes situacions, sent petit, sent adult, inclús quan ets més gran, oi?

19:57
Adriana Boho. Exacte.

19:57
Beatriz de Diego. Per tant, el teu llibre deu ser de gran utilitat per qualsevol edat, gairebé.

20:01
Adriana Boho. Sí, sí, totalment. De fet, el meu llibre està dirigit, principalment, la manera en què està redactat, està enfocat sobretot a la gent jove, als teus fills, als adolescents. Perquè són el futur. Al final, l’educació és la base de tot, i tot el que els inculquem ara, els ensenyem com s’han de comportar a l’escola quan ve una companya o un company nou que sigui racialitzat o de diferent nacionalitat de la seva, com s’han de comportar integrant-lo al seu cercle d’amistats… I les persones que no són tan adolescents i tan joves, doncs fent aquesta autocrítica, que és necessari per veure on ho pots estar fent malament, perquè, realment, si un vol, investigant, amb una mica d’esforç, un mínim de recursos, de debò que ho podem aconseguir. I, al final, tot és, no només a nivell personal, sinó per aconseguir una millor societat per a tots i una millor convivència. Jo sempre dic que la diversitat és una cosa meravellosa, perquè si aconsegueixes reunir persones de diferents nacionalitats, diferents orígens, al final, t’enriqueix a nivell personal, perquè aprens… Menges menjar de diferents cultures, aprens altres tradicions… Que això t’enriqueix i, per mi, és meravellós, perquè es crea un arc de Sant Martí tan bonic que… Potser jo soc molt positiva i molt il·lusa, però ho veig així. I crec que, tant per als més petits com per als no tan petits, és important això: enriquir-nos i créixer a nivell cultural. I això ens ajuda a tots, en conjunt, com a societat, a millorar.

21:37
Beatriz de Diego. En moltes ocasions, s’utilitzen dos termes, “el racisme” i “la racialització”, de forma indistinta, però no és el mateix. Ens podries explicar què signifiquen i com els hem d’utilitzar?

21:51
Adriana Boho. “Racisme”, generalment, és quan un grup de persones d’un color de pell se senten superiors a un altre. Normalment, solen ser les persones amb pell blanca sobre les persones de pell negra. I “racialització” és l’expressió que s’ha creat per designar un grup minoritari de persones de diferent… De diferent nacionalitat o de diferent raça. A mi, la paraula “raça” no m’agrada diferenciar-la perquè, per mi, raça només n’hi ha una, que és la humana que, a més, està científicament demostrat. I si algú diu el contrari és que va suspendre biologia. Aleshores, és aquesta designació que s’ha fet per, un cop més, separar, que al final sempre tendim a posar etiquetes i a separar. L’ésser humà és com… Es troba al gen. No entenc per què, però és allà. De fet, si m’ho permets, Beatriz, m’agradaria llegir-te una cita que recullo al meu llibre. És una declaració… Moltes gràcies. És una declaració sobre la raça i els prejudicis racials, de la Unesco, l’article 1, que diu així: “Tots els éssers humans pertanyen a la mateixa espècie i tenen el mateix origen. Naixen iguals en dignitat i drets, i tots formen part integrant de la humanitat”. Aleshores, amb aquesta afirmació, ja no hi hauria cap dubte de posar fi d’una vegada a aquestes diferències racials que sempre l’ésser humà tendeix a realitzar i que ja és moment de posar-hi fi.

23:24
Beatriz de Diego. I tu creus, per experiència…? Perquè ens has explicat què ocorria durant la teva època d’estudiant a l’institut i a les últimes dècades. Tu creus que les persones segueixen sent igual de racistes que ho eren aleshores o hi ha hagut un avanç?

23:37
Adriana Boho. Jo crec, desgraciadament, que, avui dia que tenim accés a tanta informació, encara seguim tenint, seguim vivint situacions racistes. La gent al principi no sol reconèixer que és racista. A ningú li agrada reconèixer que és racista perquè sap que és una cosa negativa. Però després, en les situacions quotidianes del dia a dia, és on es demostra. Per exemple, tu vas pel carrer… En un carrer on no hi ha gaire gent i et trobes amb un home negre. El primer és agafar la bossa de mà, que ho fa molta gent. I, en aquestes situacions, és on es veu que tenim… Encara hi ha moltíssims actes racistes que cal anar erradicant.

24:24
Beatriz de Diego. I què diries a una persona que ara ens estigui veient i que se senti discriminada pel seu color de pell? Quin missatge li llançaries?

“La clave contra el racismo es la empatía”. Adriana Boho, influencer y escritora
24:31
Adriana Boho. Per mi, és molt important que una persona racialitzada que estigui patint racisme es reconciliï amb els seus orígens. Que entengui que el problema no el tens tu, sinó la resta, la societat. El problema no és el teu color de pell. El problema és la persona que, pel teu color de pell, t’està fent sentir malament. Assumir les teves diferències i assumir que aquestes diferències et fan única o únic. I una persona que és única et fa especial. I, al final, això no ho té ningú. T’has d’estimar, acceptar-te com ets i veure que els teus trets, els teus orígens, són el que et fan únic o única. A més, en el meu cas, concretament, quan ets dona, ja pateixes una sèrie de discriminacions, però si, a més, ets negra, és un hàndicap afegit. I, a més, se suposa que jo, per viure en un país majoritàriament de persones blanques, constantment he d’acceptar comentaris sobre el meu físic que van camuflats en floretes, que no ho són gens ni mica. Com: “Les negres teniu fama de ser molt bones en certs àmbits. Vull provar què és ser amb una negra”, com si fóssim un xupa-xup o un menjar. O: “Que bé que balles”, “Segur que balles…”. Em va passar fa poc, de fet: “Segur que balles genial, perquè les negres balleu genial”. Doncs totes aquestes situacions són estereotips que se’ns han marcat, amb els quals hem de seguir treballant avui dia, lluitant avui dia. Perquè tenim uns estereotips que se’ns han fixat pel simple fet de ser negres.

26:23
Beatriz de Diego. I, Adriana, tu, com a influencer, saps perfectament l’impacte que té la nostra imatge i el que un mostra a les xarxes de si mateix. Tu creus que visibilitzar en debats públics i en xarxes el racisme ajuda a combatre’l? Creus que, realment, això funciona?

26:40
Adriana Boho. Sens dubte. Sens dubte. Cal parlar-ne. Cal denunciar-ho. Cada cop que vegem algun acte racista, amb el permís de la víctima, cal denunciar-lo. En diferents àmbits, tant a l’escola com al carrer, com a les xarxes socials. Si tenim el permís de la víctima en qüestió, primer cal recriminar la persona, perquè, realment, si ens posem a pensar, així com hem aconseguit, per exemple, amb el masclisme… Avui dia, quan alguna persona diu algun comentari masclista, aquesta mateixa persona hem aconseguit que digui: “Ep, això que acabo de dir és masclista”. O les persones de l’entorn li diguin: “Ostres, això que acabes de dir!”. Però, amb el racisme, encara no ho hem aconseguit. Aleshores, seria meravellós que, quan una persona presenciï algun acte, algun comentari racista, no rigui les gràcies, que corregeixi la persona en qüestió o recrimini la persona en qüestió. I si és una agressió física, apropar-se a la víctima, proporcionar-li la teva ajuda… I no només això, sinó ajudar a denunciar-ho perquè, com més se’n parli, més visible ho fem i, per tant, es pot combatre molt més si es posa a la palestra.

27:59
Beatriz de Diego. I, amb la teva experiència personal i totes les situacions que has viscut, com creus que, com a societat, podem contribuir a posar fre i acabar amb el racisme?

“La clave contra el racismo es la empatía”. Adriana Boho, influencer y escritora
28:11
Adriana Boho. Com a societat, hi podem contribuir molt. Primer, tu, com a mare, interessant-te, estant en aquesta xerrada amb mi, llegint, informant-te, desconstruint. Al final, cadascú hem de fer una anàlisi personal i sincera per desconstruir-nos. Veure en quines situacions del dia a dia estem tenint actes o expressions racistes. En aquests petits punts, hem d’analitzar, veure on estem fallant, on podem estar fallant, corregir-ho i, en aquest moment en què fem aquest exercici de construcció personal, ho podrem després fer amb el nostre entorn corregint, doncs, aquestes paraules, aquestes expressions o aquestes actituds racistes que hem solucionat i hem vist en nosaltres i analitzat, i ser capaços de transmetre-ho també al nostre entorn. I així, com a societat, aconseguir avançar, millorar, i jo crec que ho podem aconseguir. De fet, el fet que siguem aquí tu i jo avui en aquesta plataforma, és meravellós, perquè això significa que estem donant veu i ho estem denunciant i li estem donant aquesta visibilitat tan necessària per poder-ho combatre.

29:25
Beatriz de Diego. La importància que té prendre consciència del que fem cada dia…

29:28
Adriana Boho. Exacte.

29:29
Beatriz de Diego. Que, molts cops, no li donem importància, però sí, sí que la té.

29:34
Adriana Boho. Sí.

29:34
Beatriz de Diego. Adriana, per mi, ha estat un autèntic plaer…

29:36
Adriana Boho. Per mi, també.

29:37
Beatriz de Diego. …ser aquí asseguda amb tu, aprendre juntes sobre una cosa tan meravellosa com és la diversitat i poder aprendre com educar els nens en aquesta matèria. I, simplement, m’agradaria donar-te l’enhorabona.

29:53
Adriana Boho. Gràcies.

29:54
Beatriz de Diego. No només per la teva valentia, sinó també per aquests gens meravellosos que tens d’una mare i una àvia que et van ensenyar a lluitar des de petita, i m’emporto una grandíssima experiència personal.

30:03
Adriana Boho. A tu, Beatriz. Gràcies a tu. És el que et deia al principi. És superimportant que els pares feu això. Informar-vos, preocupar-vos… Perquè, al final, els nens són esponges que es queden amb el que els transmetem des de casa, fer-los interactuar, posar-los sèries en què es vegin persones de diferents nacionalitats, llegir-los contes on sempre es vegi la diversitat, que és una cosa difícil, però, al final, investigant amb una mica d’interès i ganes, segur que ho podem aconseguir. Així que t’ho agraeixo a tu, de debò, el teu interès. M’ha encantat. M’ho he passat genial.

30:41
Beatriz de Diego. Gràcies.