Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Kintsukuroi: no amagues les teves cicatrius

Tomás Navarro

Kintsukuroi: no amagues les teves cicatrius

Tomás Navarro

· Psicòleg i escriptor

La majoria de les persones, al llarg de la seva vida, acumulen cicatrius i ferides emocionals. Moltes vegades les amaguen, de vegades segueixen fent mal. Però el psicòleg Tomás Navarro anima a portar-les amb orgull: “Són signes de la nostra fragilitat, però també de la nostra fortalesa i la bellesa: demostren que vam ser més forts que l'adversitat”. Per il·lustrar-ho, Navarro es basa en una centenària tècnica de ceràmica japonesa: el Kintsukuroi. Kintsukuroi és l'art japonès de recompondre el que s'ha trencat. Quan una peça de ceràmica es trenca, els mestres ceramistes la reparen acuradament, omplint les esquerdes amb or. D'aquesta manera en ressalten la reconstrucció, però també la bellesa del que ressorgeix.

Tomás Navarro es defineix com “un psicòleg una mica atípic”, que té com a objectiu “posar la psicologia al servei del benestar de les persones”. Organitza sessions amb els pacients a l'aire lliure, envoltats de l'idíl·lic paisatge de les muntanyes del Pirineu català. Allà també escriu. Als seus llibres aprofundeix en idees com aprendre a acceptar la imperfecció, portar la vida que un vol portar o enfortir-nos emocionalment per afrontar l'adversitat i sortir reforçats. És llicenciat en psicologia, formador, consultor d'empreses i coach. També és autor, entre d'altres, dels èxits de vendes Fortalesa Emocional, Kintsukuroi: l'art de curar ferides emocionals i Wabi sabi: aprendre a acceptar la imperfecció. El seu darrer llibre, 'Piensa bonito', publicat el 2020, és una guia per detectar els vuit errors de pensament més freqüents que ens impedeixen tenir una vida més plena.


Creant oportunitats

Tomás Navarro

La majoria de les persones, al llarg de la seva vida, acumulen cicatrius i ferides emocionals. Moltes vegades les amaguen, de vegades segueixen fent mal. Però el psicòleg Tomás Navarro anima a portar-les amb orgull: “Són signes de la nostra fragilitat, però també de la nostra fortalesa i la bellesa: demostren que vam ser més forts que l'adversitat”. Per il·lustrar-ho, Navarro es basa en una centenària tècnica de ceràmica japonesa: el Kintsukuroi. Kintsukuroi és l'art japonès de recompondre el que s'ha trencat. Quan una peça de ceràmica es trenca, els mestres ceramistes la reparen acuradament, omplint les esquerdes amb or. D'aquesta manera en ressalten la reconstrucció, però també la bellesa del que ressorgeix.

Tomás Navarro es defineix com “un psicòleg una mica atípic”, que té com a objectiu “posar la psicologia al servei del benestar de les persones”. Organitza sessions amb els pacients a l'aire lliure, envoltats de l'idíl·lic paisatge de les muntanyes del Pirineu català. Allà també escriu. Als seus llibres aprofundeix en idees com aprendre a acceptar la imperfecció, portar la vida que un vol portar o enfortir-nos emocionalment per afrontar l'adversitat i sortir reforçats. És llicenciat en psicologia, formador, consultor d'empreses i coach. També és autor, entre d'altres, dels èxits de vendes Fortalesa Emocional, Kintsukuroi: l'art de curar ferides emocionals i Wabi sabi: aprendre a acceptar la imperfecció. El seu darrer llibre, 'Piensa bonito', publicat el 2020, és una guia per detectar els vuit errors de pensament més freqüents que ens impedeixen tenir una vida més plena.


Creant oportunitats

Transcripció

00:04
Sete Oliveros. Hola, Tomás, em dic Sete Oliveros, soc psicòloga, treballo en Recursos Humans i soc mare de bessons. És un veritable plaer ser aquí amb tu avui.

00:15
Tomás Navarro. Que bé, ostres, quantes coses que ens uneixen, això de ser psicòleg, això de Recursos Humans, treballo molt amb departaments de Recursos Humans. I si alguna cosa sé és que la gent que treballa a Recursos Humans és resilient, és analítica i és sensible, així que és un plaer.

00:30
Sete Oliveros. Igualment. Escolta, Tomás, tu ets psicòleg, efectivament, ets escriptor i fa alguns anys, vas prendre la decisió de posar la psicologia al servei de les persones. Explica’ns com va ser aquest procés i què et va portar a prendre aquesta decisió.

00:04
Tomás Navarro. Mira, imagina’t per un moment que t’haguessin ensenyat a l’escola a prendre decisions. Com hagués canviat la teva vida, només sabent prendre decisions? Que t’haguessin dit només tres coses. Per exemple, que el desig condiciona la teva decisió i que quan desitges alguna cosa, doncs creus que passarà amb més probabilitat, com quan compres loteria. O que la por condiciona la teva decisió, i quan alguna cosa et fa por, doncs no t’atreveixes a fer el salt i renuncies a un munt de coses. O la comoditat, sabem que la major part de decisions que prenem són per comoditat a curt termini, però no són bones a mitjà i llarg termini.

01:25

Això, que jo ho vaig aprendre de gran, doncs vaig pensar: “Això, de nen, m’hauria anat la mar de bé”, i em vaig proposar treure-ho de la consulta i de l’aula, perquè abans que psicòleg vaig ser nen, a més, vaig ser un nen complicat. Des d’aquí llanço una salutació als meus professors perquè era un nen molt complicat. Era dislèxic, disgràfic, discalcúlia, dissonant, disruptiu. Tot el que era “dis” ho tenia jo.

01:47

Recordo un moment que un professor em va dir: “Mira, Navarro, no és que no t’esforcis, és que ets una persona amb molta energia, molt nerviós”. I aquí va ser el primer punt de la meva vida en què vaig pensar: “Escolta, he entès alguna cosa. Puc posar nom a alguna cosa. No és que sigui estrany, no és que sigui molest, no és que sigui gandul, és que és veritat, soc molt nerviós”. Aquí vaig sentir la crida de la psicologia, encara que jo no sabia què era la psicologia i vaig començar a estudiar psicologia i quan vaig acabar, vaig començar a estudiar en un hospital. Vaig començar a treballar en un hospital amb nens, pensant que, és clar, que havíem de treure la psicologia de la consulta i, si ja des de joves, des de petits, donàvem eines com jo havia necessitat, teníem adults sans i equilibrats i, amb el temps, cada cop m’anaven demanant més. “Escolta, això està molt bé, tinc el meu cosí, la meva dona…”. I per donar resposta a aquestes demandes vam obrir un centre de psicologia, i això ja va ser el màxim, perquè era al centre d’una ciutat. Era una vida molt maca. Vam treure la psicologia completament de l’aula, de la consulta, fèiem activitats fora, venien particulars, que era un públic al qual no m’havia dirigit des de feia molt de temps i la meva dona va emmalaltir.

Kintsukuroi: no escondas tus cicatrices. Tomás Navarro, psicólogo y escritor
03:00

Ja estava malalta, però va tenir un ictus, va tenir un segon ictus i vam decidir no deixar res per demà, i vam pensar: “Mira, anem a viure a la muntanya, que és una cosa que volíem haver fet sempre, i escriuré”. Em vaig plantejar que hi havia persones que no poden acudir a un psicòleg, a vegades per pressupost, a vegades per vergonya, a vegades perquè no em vegin entrar per aquesta porta, que aquestes coses passen, o simplement són molt lluny, estan en un entorn rural o en un entorn que no tenien disponibilitat de psicòleg. I vaig pensar: “Bé, doncs, escolta, hi ha coses que no són tan complicades i només amb entendre algunes coses, pot millorar molt la nostra qualitat de vida”. Aleshores ja em vaig plantejar escriure llibres que fossin d’ajuda. No això de “s’ha de ser feliç”, sí, s’ha de ser feliç, allò que tu vulguis, que tampoc et diuen el com, dius: “Bé, amb un que et digui el com, ja s’acaben la resta”, sinó que dono eines per poder viure una vida que és exigent, és exigent, i sovint necessites entendre coses, o tens recursos o posar-hi nom. I per això molts cops no és necessari anar a un psicòleg, llegint un llibre, llegint un article, veient un programa com aquest, fantàstic, doncs n’hi ha prou.

04:05
Sete Oliveros. De fet, en un dels teus llibres tens un concepte del qual jo em vaig enamorar quan me’l vaig trobar. Tu l’anomenes “l’art de guarir les ferides emocionals” i està basat en una tècnica de ceràmica japonesa. No sé si ens pots explicar una miqueta més sobre això.

04:20
Tomás Navarro. Ara et posaria en un compromís, quin nom té? No, perquè és complicat, és complicat.

04:24
Sete Oliveros. ‘Kintsukuroi’.

04:25
Tomás Navarro. Mira, el japonès té una cosa que es pronuncia exactament igual que l’espanyol. Aleshores ‘kintsukoroi’, que, en les lletres, el fonema és igual que en espanyol, ‘kintsukoroi’. D’una banda, em venen clients i això és una consulta habitual del tipus: “Tomás, m’han trencat el cor”. Jo, com que soc molt imaginatiu, molt visual, em dedico a escriure, doncs m’imagino: “Vinga, recompondrem el cor, agafarem trossets de cor, doncs va, sobretot, no et deixis el trosset de la il·lusió, Tomás. Per què? Perquè no pot perdre la il·lusió i pensar que això de l’amor no s’ha de lliurar”. D’altra banda, tinc una persona propera de la meva família que és ceramista, i hem fet moltes coses junts, amb el torn, esmaltant peces i fins i tot una tècnica japonesa que es diu ‘raku’, que és superbonica i que explico la faula al llibre i després, per altra banda, en un moment donat, vaig veure ‘kintsukoroi’, i això què és? Vaig veure com una peça, un atuell, un bol reparat, estava reparat, però les unions de les diferents peces estaven ressaltades amb alguna cosa. Dic: “Això què és?”. Jo m’ho vaig mirar i és una tècnica japonesa que consisteix que quan alguna cosa es trenca, s’uneix, però en comptes de tapar amb més ceràmica la unió, que això és molt fàcil de fer, la marquen amb or. I vaig pensar: “Això m’encanta i és molt didàctic”. Perquè les nostres cicatrius, conec gent que està avergonyida per la seva cicatriu i bé, jo tinc moltes cicatrius per tot el cos. No us n’ensenyaré, però cada cicatriu em demostra que he estat més fort que el que va passar, que l’adversitat, que l’accident, que l’infortuni o allò que fos.

05:59

I no s’han de portar amb vergonya. L’adversitat és part de la vida. A vegades com que vivim als mons de Yupi i ensenyem als nostres fills, els preparem com si visquéssim a Disney. I després surten a la vida i això és com The Walking Dead, més que Disney. Què passa? No tinc eines, no tinc recursos. I elements que són fàcils de gestionar, acaben provocant traumes. Hi ha un psicòleg que es diu Lazarus que va descobrir que fem tres valoracions davant de qualsevol cosa que ens succeeix. Una primera valoració és si això és una amenaça per a mi o no, si la resposta és no, estem tranquils. Si la resposta és sí, passem a la segona valoració, que és, tinc recursos per fer-hi front? I la resposta pot ser sí o no. Si la resposta és sí, doncs ens quedem tranquils, si la resposta és no, entrem en pànic. I una altra vegada, tenim una tercera valoració, que és què se suposa que hauria de fer? Aleshores depèn del que valorem com a adversitats reaccionem d’una manera o una altra.

06:57

Però hi ha un altre factor, que és el factor personalitat. El factor personalitat ens explica perquè algunes persones s’encoratgen davant d’un repte. “Tinc càncer. Va, anem a totes, que és el que s’ha de fer”. Hi ha gent que diu: “M’han acomiadat, ai, m’han acomiadat, quin drama”. I no aixequen cap mai més a la seva vida. O els deixa el primer amor, “mai més no tornaré a estimar”. Aleshores en funció d’això, això és un altre psicòleg, es deia Watson, que va descobrir que hi havia diferents factors que podien predir l’estil de gestió de l’adversitat, com era si et senties competent o no, si et senties capaç de fer-hi front o no, si percebies que tenies control sobre aquesta adversitat o no. “Puc fer alguna cosa o hem vingut aquí a patir, no hi puc fer res. Vaig amb el curs dels esdeveniments on em porti la vida”. I el pronòstic que fèiem d’aquesta adversitat pot anar bé o anar malament o no sé com pot anar. Potser pot fer alguna cosa perquè es decanta cap a bé o cap a malament. Aleshores, ‘kintsukoroi’ em va semblar un exemple perfecte per donar a entendre com podem reaccionar davant de l’adversitat, com treballar-la i com conviure-hi. Perquè tu pots viure en un escenari, però quan cau l’escenari, ni t’explico el drama que es munta. Aleshores la realitat és com és, doncs estiguem preparats per viure-hi.

08:12
Sete Oliveros. De fet, hi ha un altre concepte, també japonès, que relaciones amb el que ens acabes d’explicar i que m’atreviré a pronunciar, ‘mottainai’.

08:23
Tomás Navarro. Ai, perfecte.

08:23
Sete Oliveros. Explica’ns què és el ‘mottainai’ i com pot ajudar-nos a millorar en les nostres vides.

08:27
Tomás Navarro. ‘Mottainai’ s’ha de pronunciar com a enfadat. ‘Mottainai’. El japonès és una mica com si estiguessis enfadat, és un idioma contundent. ‘Mottainai’ és una paraula en japonès que va néixer amb la Segona Guerra Mundial i et descriu dues sensacions contraposades, que és la pena per perdre una cosa valuosa i la joia perquè pots aprofitar aquest recurs valuós, donant-li una segona vida, una segona oportunitat. Aleshores, quan tu, per exemple, dius: “Ai, se m’han fet malbé els pantalons, m’he fet un forat, el llenço”. Dius: “Mottainai”, i dius: “Què ha passat?”. No llencis els pantalons, que es pot arreglar. Podem posar un pegat, podem sargir-lo, podem tallar-lo i fer pantalons curts, etc. I és una cosa que a mi m’encanta, perquè a la vida, moltes vegades, desaprofitem oportunitats i ensenyaments. De fet, diuen que l’home, o la dona, l’ésser humà, és l’única espècie que és capaç d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra.

09:28

Jo després de vint anys d’experiència, et diria que dues vegades no, cinc milions tres-centes cinquanta mil vegades. I fixa’t que és curiós perquè diuen: “L’experiència és un grau”. I jo dic: “No, no, no, no, no”. “Que sí, que sí, que l’experiència és un grau”. “No, en absolut, perquè l’experiència, si no la interpretes adequadament, si no assimiles els ensenyaments, i si no ets capaç de transferir-la a un entorn semblant, però no idèntic, perquè no sempre es repeteix igual, no serveix de res”.

09:56

Aleshores, poder aprendre de l’experiència, analitzar-la bé, extreure el que és important, els atributs essencials, i poder-ho aplicar és molt important. I això va en contraposició a un ensenyament que va descobrir en Martin Seligman. Molta gent coneix en Seligman per la psicologia positiva, jo el vaig conèixer fa gairebé 30 anys per un fenomen que es diu “la desesperança apresa”. La desesperança apresa és completament allò oposat a ‘mottainai’. És la creença que facis el que facis, no servirà de res i normalment és una cosa que és apresa. Mira, de fet, es va fer un experiment amb animals, amb gossos, en què estaven en una situació aversiva, una situació que era incòmoda. Una gàbia, i van descobrir que hi havia una palanca, quan li donaven a la palanca, aquesta situació aversiva parava, i era còmode, aleshores, cada vegada que hi havia una situació aversiva, que en aquest cas era una descàrrega elèctrica, li donaven a la palanca i s’aturava. Aquest era un grup. Després van agafar un altre grup de gossos, el grup B, i els van posar en una gàbia amb la situació aversiva, amb descàrregues elèctriques, però sense palanca. La segona fase d’experiment va consistir a ficar els gossos del grup A i els gossos del grup B en una nova gàbia que hi havia descàrregues, no hi havia palanca, però hi havia una sortida.

Kintsukuroi: no escondas tus cicatrices. Tomás Navarro, psicólogo y escritor
11:14

Aleshores, és clar, van començar les descàrregues. Tots els gossos del grup A van començar a buscar la palanca. Donem el do de la veu als gossos, va ser com de: “Òndia, no hi ha palanca, vaja, doncs no hi ha palanca. Què fem?”. “Doncs no ho sé, ai, què és allò?”. I se’n van anar per la sortida i els gossos del grup B es van quedar així. “Hem vingut aquí a patir. Total, ja estem en una gàbia, hi havia descàrregues”. Fins i tot gossos del grup A van tornar a buscar els gossos del grup B per instint gregari i de clan dels gossos. Imaginem que podien parlar i que els diuen: “Escolta, nois, anem a fora, que aquí hi ha descàrregues i a fora, hi ha una sortida una mica complicada, però estem la mar de bé. Hi ha una altra realitat diferent, fins i tot hi ha menjar”. Què haurien fet els gossos del grup B? “Ui, no, no, no, no, a saber el que et trobes aquí, ja veuràs com passarà alguna cosa pitjor que les descàrregues. Val més dolent conegut que el que et puguis trobar allà”. I això és la desesperança apresa, això de “hem vingut aquí a patir”, tenim una sèrie d’esquemes que els integrem i vivim d’acord amb aquests esquemes. I moltes persones no es permeten el concepte de donar-se una segona oportunitat, es castiguen, es culpen, es piquen, es flagel·len. Aleshores, jo els crido sempre ‘mottainai’ enfadat. I diuen: “Què dius?”. He dit que era un psicòleg atípic, una mica estrany, i li explico el concepte, que és molt il·lustratiu.

12:37
Sete Oliveros. De fet, reprenent aquestes situacions quotidianes de la vida que comentes i que, bé, doncs això, un acomiadament, o una pèrdua o una desil·lusió amorosa, són situacions que ens provoquen dolor. Tu sempre dius que el dolor és una oportunitat per al creixement, òbviament si saps com gestionar-ho. En aquest sentit, Tomás, tu ens pots explicar què causa el dolor, quines són les causes del dolor i com gestionar-lo de la manera més òptima possible?

13:10
Tomás Navarro. El dolor és consubstancial a la vida i, de fet, ens permet estar vius. Si no sentís dolor, em moriria. I un dolor tan ximple com un mal de queixal, petitíssim. El dolor et diu “aquí hi ha una cosa que no funciona bé”. Amb el pas del temps, si desatens aquest petit doloret, que no és res, doncs es va fent més gran la càries, hi ha una infecció, la infecció passa a la sang, acabaries mort. Aleshores el dolor ens diu: “Ei, aquí hi ha un problema, l’atendrem”. Hi ha gent que no, que diu: “Bé, això no serà res”, i li fa mal, li segueix fent mal. Aleshores, hi ha persones que diuen: “M’aguanto perquè hem vingut a patir i ja, quan no pugui més, vaig al dentista”. I quan va al dentista, el dentista li diu: “Fixa’t, ara hem de matar el nervi, treure la peça, posar un implant, posar-hi una corona, això són 3000”. I abans era un petit empastament. Ah, però el temps, no ho cura tot? Com et curarà el temps, el temps sempre complica les coses. I després hi ha persones que diuen: “Tinc un dolor aquí, mira, m’apuntaré a la piscina, que això va bé per distreure’s. Ah, ho segueixo tenint. Em faré massatges”. Es fa massatges. “Encara ho tinc. Bé, doncs faré, no ho sé, me’n vaig a meditar al camp i a fer un retir de tres dies”. I torna: “Doncs encara ho tinc”. I al final arriba al dentista i diu: “S’ha de treure la peça”. “Però si he fet moltes coses, he fet retirs, he fet no sé què, he pres infusions, m’he apuntat al gimnàs, m’he fet budista, m’he desfet…” “Ja, però havies d’haver vingut al dentista”.

14:44

Aleshores, això mateix passa en el dia a dia amb el dolor emocional, de la mateixa manera, el dolor emocional i el dolor físic la seva funció és mantenir-nos vius. Aleshores, ignorem els senyals que ens dona aquest dolor. Per exemple, si no et ve de gust anar a veure els teus pares, perquè cada vegada que els veuràs, quan tornes, estàs de mal humor, estàs trist perquè l’experiència és complicada, perquè, potser, són pares maltractadors. A vegades la gent diu: “Mira, tinc un cap tòxic”. Bé, aquest cap tòxic és pare. Què et penses que fa a casa seva? No és completament diferent. I cada vegada que vaig a veure els meus pares és com si em donessin un cop de peu a la canyella, però a nivell psicològic. “És clar, és que hi he d’anar”. Ja, però aquest dolor, què t’està dient? Potser no cal que hi vagis cada setmana o cada dia i pots espaiar-ho. A vegades, hi ha pares encantadors i pares no tan encantadors. O amb la feina o amb diferents situacions en una parella.

15:37

Moltes vegades amb la parella passa, dius: “No, bé, no estic bé, però ja han passat deu anys”. Bé, noi, es pot reconstruir la vida, però deu anys amb aquest dolor, potser no. Aleshores patim per estar vius i són senyals que hem d’atendre sense cap mena de dubte. Si les ignorem, les tapem o fem el que no toca, això continua sent-hi.

15:57

Mira, totes les emocions que tenim són necessàries, no ens sobra res. L’altre dia parlava amb una persona que havia perdut un dit i em deia: “M’he adonat del molt que utilitzava el dit, que és el dit petit de la mà esquerra, i la de vegades al dia que el trobo a faltar” . Amb les emocions passa el mateix. Aleshores, és clar, la ira, si jo no sentís ira quan algú ve a segrestar el meu fill, doncs malament. El fàstic. “No, el fàstic és negatiu”. Si no sentís fàstic davant d’una peça de carn en mal estat, malament també. Aleshores totes les emocions, tot el que sentim, és necessari. Si alguna cosa ens provoca ansietat, molt possiblement és perquè ens està demanant una acció.

16:42

Quan jo un diumenge a la tarda penso: “Ai, demà dilluns a la feina”, és clar, t’està dient alguna cosa això, t’està dient que l’experiència a la feina no és positiva, i a partir d’aquí, pots fer dues coses, ignorar-la o atendre-la. Atendre-la, a vegades, vol dir que has d’enriquir el teu lloc de treball. A vegades és que heu de fer un canvi de departament o a vegades un canvi d’empresa o d’etapa. He conegut molts clients, els he ajudat, no perdis la salut. La salut no es pot perdre per coses que no hi pots fer res, però sovint limitem les nostres alternatives i no ens sentim capaços d’aplicar a una altra feina. I apliquem, a veure què passa, i ens agafen i és meravellós i dius: “Hauré estat idiota?”. Aleshores, aquesta ansietat sempre té un missatge, aquesta tristesa també. Recordo el cas d’un senyor que van demanar consulta els seus fills perquè estava començant a beure massa. I després de parlar amb ell, bevia massa perquè se sentia trist i se sentia trist perquè cada nit el mateix quan arribava a casa, veia la seva parella, havia de deixar-ho, doncs no la puc deixar, bé, una copa de vi. Ja, però és que… Una altra copa de vi, una altra copa de vi, una altra copa de vi.

17:54

Aquesta tristesa que sentia i, de fet, arribava a casa el més tard possible i se n’anava com més aviat millor el cap de setmana, estar fora sempre que podia, doncs li estava dient que alguna cosa no funcionava. Aleshores, jo sempre soc de l’opinió d’intenta gestionar allò que no funciona. I, escolta, que no hem vingut a patir, que, de fet, la major part dels meus clients se n’adonen quan han perdut la parella, quan ens han acomiadat, quan els han diagnosticat un càncer, i diuen: “Ostres, he perdut molt de temps en coses que eren canviables”. Qualsevol emoció té un missatge per a nosaltres, de fet, el nostre cos i la nostra ment ens llença tres tipus de senyals, que són les emocions, la motivació i el que pensem. Les emocions tristesa, ansietat, depressió, etc. I, de fet, si no atens la tristesa, acabarà sent depressió, si no atens aquests nervis, aquesta ansietat acaba sent un trastorn d’ansietat, “escolta, jo no sé com dir-t’ho més, noi, o sigui, m’ignores, no em fas cas, doncs incremento la intensitat. Però després hi ha la motivació.

18:54

Molta gent diu: “Això de la intel·ligència emocional ho és tot, l’educació emocional ho és tot”. La motivació és important perquè ens llença missatges. Quan a un jove la seva parella li diu: “Escolta, soc a l’altra punta de Madrid, han marxat de casa, només estic aquest cap de setmana. Em vols venir a veure?”. I agafa el metro i en deu minuts és a casa de la seva parella. Aleshores, què ha passat amb la motivació? La motivació m’ha dit que hi vagi. Quan una parella hagi passat vint anys, li dius: “Escolta, vols venir?”, i diu: “Bé, és que fa molta calor, fa molt fred, és que sembla que plourà, és que és molt tard, és que al metro hi ha molta gent, és que amb el tema del COVID…” La motivació t’està dient alguna cosa també. I després finalment el que pensem, la cognició, aleshores, és clar, si desatenem qualsevol d’aquests missatges, el nostre cos reacciona. El nostre cervell té l’objectiu de mantenir-nos vius, no feliços, vius, i contínuament està processant amenaces i ens està informant com pot, però com que cognitivament som molt hàbils en enganyar-nos, aleshores diu: “Bé, tirarem d’emocions, a veure si amb ansietat, sense deixar-lo dormir, fent que mengis ràpid, amb el cor, amb les palpitacions, respirant a veure si s’adona que això se n’ha d’anar d’aquí, que aquesta situació és aversiva”. Aleshores són fantàstiques conselleres i no les hem d’ignorar.

20:17
Sete Oliveros. De fet, en un dels teus llibres, “Fortalesa emocional”, descrius 19 fortaleses que són les que ens ajuden a treballar per aconseguir l’anhelada resiliència de la qual estem parlant. Quines d’aquestes fortaleses destacaries com les ideals per fer front a la situació que vivim actualment?

20:41
Tomás Navarro. Mira, una, per exemple, és prendre decisions. Les decisions que no prenguis tu, les prendrà una altra persona per tu, però costa molt prendre decisions si no tens prioritats. De fet, el primer pas abans de prendre decisions és tenir prioritats. Què són les prioritats? Tenir uns objectius. I aquests objectius d’on han sortit? Són teus o els has heretat del teu pare, de la teva mare? Aleshores, quan tu no tens uns objectius clars, que siguin teus, i quan tens els teus objectius, et pots equivocar, però com a mínim, t’equivoques amb les teves coses, no amb les que heretes o amb les pressions externes, doncs és més fàcil prendre decisions. Els dos darrers casos d’adolescents que he tingut són de nois, un noi i una noia, que estaven estudiant una cosa que no volien estudiar, però que racionalment els anava molt bé estudiar això. Una era una enginyeria, els enginyers ara tenen feina, i l’altra també era enginyeria, un en teleco, un altre en informàtica. I una pot ser una magnífica psicòloga, periodista, advocada, té un control del llenguatge bestial, superllesta, superintel·ligent, supersensible i l’altre pot ser un dissenyador magnífic. Pot estar dissenyant per a Gaultier, per a Yves Saint Laurent, per a qualsevol dissenyador. Aleshores venien per ansietat. “Tomás, és que no vaig a la universitat, ho deixaré i tal”. “Analitzarem que has pres una decisió que no era correcta. No passa res. De fet, no has pres cap decisió”.

22:02

Aleshores, prendre decisions és una fortalesa emocional que ens ajudarà. De fet, què són les fortaleses emocionals? Són mecanismes d’adaptació psicològics. Tenim mecanismes d’adaptació psicològics i físics. Per exemple, regular la temperatura és un mecanisme d’adaptació físic i ens permet estar en un entorn amb més, menys cinc graus. Imagina’t si ens moríssim només amb un grau de variació en la temperatura. Hi ha gent que viu a Sibèria a menys vint, jo, al Pirineu, ara ja ens aixequem a zero o dos graus, i hi ha gent que viu al Senegal a gairebé 50 graus. Aleshores tenim un rang d’adaptació molt ampli.

22:39

Passa el mateix a nivell psicològic. Tenim algunes eines i recursos per adaptar-nos, com prendre decisions, una, una altra, analitzar les persones, saber si la persona que tinc davant puc confiar-hi o no, si és un fals positiu o un fals negatiu, quina motivació hi ha darrere, per què em demana les coses, per què ve amb mi, per què és amb mi. És una fortalesa emocional que és molt important. És crítica, i es pot aprendre. De fet, jo aquí animo qui toqui, el ministre o la ministra de Cultura, Educació, qui sigui, que es decreti per ordre ministerial l’assignatura de Psicologia pràctica al col·legi des de primer fins a la Universitat. No Educació emocional, no, Psicologia pràctica.

23:26

Ens equivoquem molt i desestimem gent encantadora i anem amb gent que, potser, ens pot provocar un problema. Donem més crèdit a opinions de persones que creiem que són importants, encara que l’opinió no sigui correcta. Aleshores, analitzar les persones i la informació que surt, posar-la en context és bàsic. Què més? Automotivar-te. Això és molt important. Fa poc parlava amb unes persones, feia un curs, una xerrada d’empresa i em deien: “A nosaltres, qui ens motiva?”. Dic: “Nois, que el més jove d’aquí té 30 anys, estem entre 30 i 50, o sigui, la vida no va de què et motivin, va d’automotivar-se”. De fet, l’automotivació va molt relacionada amb la responsabilitat, la responsabilitat és assumir les conseqüències de les teves decisions i els teus actes, siguin còmodes o incòmodes. A vegades, creiem que tot és meravellós, els mons de Yupi i pols de fades i unicorns. No, no, no. A vegades, hi ha conseqüències incòmodes per tenir alguna cosa que t’agradarà. Aleshores, poder automotivar-te et permet posar en context el que passa i perseverar de manera intel·ligent, no obstinada, sinó intel·ligent.

24:33
Sete Oliveros. De fet, tot això que ens estàs comentant va molt al fil amb un altre concepte que treballes moltíssim i que has estudiat i del qual parles, que és el de l’autoestima. I jo, com a mare, no puc evitar pensar en els meus fills. Pots donar-nos alguna clau per educar els nostres nois i noies perquè creixin tenint una autoestima forta, sana? Quines claus ens pots donar?

Kintsukuroi: no escondas tus cicatrices. Tomás Navarro, psicólogo y escritor
25:01
Tomás Navarro. Mira, l’autoestima condiciona la nostra vida. Per tota la vida. Allò que penses, allò que sents, allò que creus que pots fer i allò que no pots fer, de manera que l’autoestima, doncs val més que sigui sòlida. Hem identificat com a tres trastorns o tres problemes d’autoestima, que podrien ser: baixa autoestima, “no em sento capaç, no sé si podré fer-ho, no marco els meus límits”, excessiva autoestima, “compte, que arribo jo”, i després està l’autoestima inestable, aquesta és molt típica dels adolescents, que els dius: “Mira, t’explico com es fa això”. “Què m’has d’explicar, pare?”. I després li dius: “Escolta, demana-li aigua al cambrer”. “Ai, no puc, em fa vergonya”. No. O sigui, has de tenir l’alta per demanar aigua, i un punt d’humilitat, perquè, escolta, ets molt intel·ligent, que jo no ho dubto, però tens 15 anys, 16 anys, 14 anys, et triplico l’edat, només per experiència, he viscut situacions que tu no has viscut i tens alguna cosa per aprendre.

26:01

No oblidem que hi ha un cert estatus i que, bé, o sigui, no és autoritat en el sentit de “ho dic jo i punt”. Però has d’aprendre d’algú que saps que t’ajudarà, que t’estima i et donarà eines, és a dir, no se l’ha de bloquejar. Aleshores, aquesta autoestima la necessitem cada dia en diferents ocasions per demanar el que volem, per marcar límits. I sabem que hi ha gent que té l’autoestima baixa com un tret de personalitat i sabem que hi ha gent que té una autoestima normal, sana, equilibrada, però en algunes situacions o amb algunes persones et pots sentir amb baixa autoestima. Aleshores, aquesta autoestima condicionarà que jo cregui que pugui venir aquí, xerrar amb tu o no, que pugui demanar un ascens o no, un augment de sou. I aquesta autoestima és completament subjectiva. És a dir, es forma a partir dels inputs que tinc en una etapa molt crítica de la meva vida, que és la infància. I els pares tenim una gran part de responsabilitat aquí. Imagina’t que arriba el teu fill i com es diu? Un.

27:04
Sete Oliveros. Gonzalo o Pablo.

27:05
Tomás Navarro. Arriba en Gonzalo i et diu: “Mama, mira aquest dibuix”, i tu li dius: “Ai, Gonzalo, no saps dibuixar”. I arriba en Pablo: “Mira, mama, aquest dibuix”, i dius: “Ai, aquest dibuix no t’ha quedat gaire bé”, fixa’t que el missatge és molt diferent. “No saps dibuixar”, una sentència sobre el dibuix, va partint d’una experiència i que, a més, ell, com a petit, si la meva mare ho diu, doncs li faré cas. En canvi, a en Pablo, li has dit: “Mira, aquest dibuix no t’ha quedat bé perquè ho has fet de pressa, si ho fas lent, et quedarà bé”. Fixa’t que en Pablo, la seva autoestima no està vinculada al resultat i a més sap que és una cosa situacional i que sap que, fent tal cosa, pot canviar-la. Aleshores coses com aquestes són molt importants.

27:49

De fet, quan algú ve amb baixa autoestima, sempre, vaja, en el 99% dels casos l’origen es troba en els pares. A vegades els pares ho fan amb tota la bona fe del món, a vegades no en són conscients. A vegades t’arriben amb un nou i dius: “No està malament”. I dius: “Ah, vaja”. I el que sí que t’aconsello és que et donis l’oportunitat de reconèixer de nou, igual que el mòbil s’actualitza cada dos per tres, nosaltres ens hem d’actualitzar. Perquè ens hem quedat amb una personalitat formada a base de retalls de gent que ha emès opinions com si fossin catedràtics de personalitat. I no ens donem aquesta oportunitat de reconèixer-nos de nou i de connectar amb la nostra veritable essència i veure, escolta, que al final una opinió és una opinió i no un fet, i que al final podem anar aprenent i modelant contínuament.

28:38

En aquest sentit, quan parlem d’autoestima, m’agradaria posar èmfasi en com es forma la nostra personalitat. I si em permets un minut, faré una mica de teoria de la personalitat. Quan naixem no tenim personalitat, tenim una cosa que anomenem temperament. I bàsicament hi ha tres dimensions del temperament, que és si ets regular o irregular, i són aquests nadons que mengen cada tres hores o cada sis hores de manera regular, o aquests de cada tres hores, cada vuit, casa dos, cada sis… Ets comunicatiu o callat. Si el teu nadó és callat, doncs, quan té gana, fa… quan està brut, fa… i si és comunicatiu, quan té gana, se n’assabenta el veí, la veïna, el barri i tota la ciutat. I pot ser relaxat o agitat. Aquests nadons que es queden, així, adormits i al matí estan igual, i aquests nadons, que els fiques al llit i es desperten al matí del revés, desvestit i dius: “Però què ha passat aquí?”. I això són més o menys els tres factors que regeixen l’expressió de la teva personalitat, que encara no és personalitat, fins als tres anys.

29:46

Als tres anys, hi ha una crisi més o menys, als tres, dos i mig o tres i mig que s’anomena la crisi del no, és la primera crisi d’identitat i a efectes pràctics és igual que l’adolescència. Recordaràs, i tots els que són pares i mares recordaran, “tens gana”, “no vull menjar”, ​​”doncs no menges”, “doncs sí que vull menjar”. “En què quedem?” “No sé què vull”. Això és tres anys. I es trenca amb el temperament i comença a formar-se el caràcter. La influència principal del caràcter és que van prenent inputs de la família, del seu cercle més proper. Bàsicament són pares, germans i avis. I també a l’escola, els companys, etc. I això dura fins a l’adolescència, en noies, doncs dotze o catorze, fins als divuit o vint, i en homes, és una mica més tard, catorze, quinze, fins als quaranta o quaranta i tants, no, no, menys.

30:40

I quan parlem de caràcter, parlem d’influències que rebem a casa. I per entendre això hem d’entendre el cosmos d’un nen, que és: “Oh, pare, oh, mama”. “El pare m’ha dit això, té raó. La mama m’ha dit això, té raó”. Aleshores, és clar, el que ens diguin té molt de pes. I després, a l’adolescència, el que es fa és trencar amb els models més propers i buscar models alternatius. Per això ara vaig com aquest cantant. M’agrada aquest tret de la mare d’un amic, aquell futbolista, em tallo els cabells iguals. Si us plau, senyors futbolistes, tallin-se els cabells sabent que l’imitaran milions de nens de tot el país, que ho tinguin present, i busques elements diferents dels que tens a casa per enriquir aquesta personalitat. I després, sobre els vint-i-tants, divuit, vint-i-tants, es tanca la personalitat. Què passa? Passa que a l’època més vulnerable de la nostra vida estem receptius als missatges que ens diuen les persones i això influeix en com serà el nostre autoconcepte, com jo em veig. Aleshores, aquest autoconcepte m’acompanyarà tota la vida. I sabem que la personalitat es tanca i hi ha poc marge de canvi. Jo he vist pocs canvis de personalitat.

31:50

De fet, fixa’t si és important la personalitat, que hi ha trastorns, el trastorn límit de personalitat, que es forma quan en època de crear-se la personalitat, l’ambient és molt disruptiu, és molt complicat, més un petit tret genètic també, que dificulta que es formi una personalitat sana i tancada. Aleshores, és clar, quin és el teu autoconcepte? Autoconcepte és el que tu creus de tu mateix, i què és el que creus de tu mateix? Doncs el que m’han dit. I qui tenies a prop i què t’han dit? Doncs l’àvia, que era encantadora, i l’àvia, és clar, he passat molt de temps amb l’àvia i, amb l’àvia, ho feia tot magnífic.

32:28

Llavors arribo a una feina i em diuen: “Ai, aquest informe, esperava una mica més”, i em deprimeixo. “Doncs jo ho feia tot molt bé”. O al revés, amb un pare o una mare superexigent on res no està bé. Aquest autoconcepte, per exemple, a més, és molt injust perquè tinc comprovat que la major part de persones amb problemes de baixa autoestima, en el fons, són persones extraordinàries, perquè sabem que una persona extraordinària és una persona intel·ligent, sensible, amb recursos, coherent, no és còmoda. I el clau que sobresurt, demana cops de martell. I com ho faig? Generant inseguretat. Per tant, aquest autoconcepte d’aquesta persona és el de no sentir-se competent, i a més provoca molta ansietat, perquè jo entenc que això va per aquí, però em diuen que no, que estic equivocat, que això va per aquí, bé, no puc confiar en mi. Quan tens baixa autoestima, no confies en tu perquè has crescut amb un autoconcepte com que no pots confiar en tu, que el teu criteri no era correcte. Aleshores, és clar, això és terrible perquè tota la teva vida et veuràs d’una manera i amb unes sentències d’algú que no té ni idea de personalitat.

33:38

Per això és tan important treballar l’autoestima, treballar-la des de joves i, sobretot, quan ja ets adult, encara que la personalitat sigui una estructura estable, donar-te l’oportunitat de reconèixer-te de nou i actualitzar aquest autoconcepte.

33:52
Sete Oliveros. Molt interessant. Tomás, canviant de tema, hi ha un altre concepte que tu rescates de la filosofia oriental que és el ‘wabi sabi’ o la capacitat per acceptar que les coses no sempre són perfectes, que la imperfecció existeix o que les coses no surten sempre com un voldria. En aquest sentit, creus que com a societat tenim problemes per acceptar la imperfecció?

34:22
Tomás Navarro. Sí, i, de fet, no et puc dir un percentatge, però com que el 20% dels meus pacients tenen problemes perquè no es compleixen les seves expectatives. I aquestes expectatives, d’on han sortit? “No, perquè jo pensava que la vida…”. Una cosa molt senzilla i que passa molt habitualment, “jo m’he portat bé amb la vida, per què la vida es porta malament amb mi? Si faig el bé, ajudo, per què m’ha de tocar un càncer o un accident?”. Què és el que passa? No hi ha correlació entre una cosa i una altra. I certament la vida és imperfecta i s’ha d’acceptar. Però això no vol dir que no pugui ser bella. Té les seves imperfeccions i això és molt més ajustat, què fem? Intentem viure una vida perfecta i fem molts esforços per viure una vida perfecta, perquè si miro Instagram, qualsevol xarxa social, veig que totes les vides són perfectes, i això són fotos fora de context. Què és el que penges en una xarxa social? Allò que és especial. Jo què és el que penjo? Doncs quan estic a la muntanya fent una sessió.

35:23

Aleshores anem agafant moments perfectes i tu mires la teva vida i dius: “Doncs la meva no és perfecta, ha de ser perfecta”. Aleshores, és clar, això és una quimera, i, quan t’adones que no és perfecta, doncs tenim un problema. ‘Wabi sabi’ és l’art d’acceptar la imperfecció. Jo tinc un ull més caigut que l’altre, perquè tinc una paràlisi de naixement i, de fet, em van operar dues vegades i tinc la parpella retallada perquè no estigués tancada del tot. I això, de petit, era molt imperfecte. Ja saps que, als nens, n’hi ha prou que hi hagi alguna cosa imperfecta per anar-hi. Aleshores, em van dir mig xinès, mig japonès. Potser d’aquí em ve l’amor per les cultures orientals, mig xinès, mig japonès, tot el que t’imagines. Però recordo un dia que un nen em va dir: “Tens uns ulls molt bonics de color”, i a mi em va sorprendre. Sempre es ficaven amb mi, sobretot amb un ull, bé, amb tots dos. I em va sorprendre.

36:17

I després, anys més tard, vaig conèixer la que és la meva dona. I un dia em queda mirant i diu: “Tens uns ulls preciosos”. Fixa’t com una imperfecció li encanta a una persona i ja era psicòleg, estava treballant, i vaig pensar: “Això he d’explicar-ho perquè realment, per molt imperfecte que siguis, trobaràs algú a qui li encantaràs”. I això amb tot, amb tot. Fa poc vaig estar amb una clienta molt joveneta que tenia un procés de pensament molt imaginatiu i cap a temes de manga. I com que “perds el temps”, dic: “No, mira, posa’t en contacte amb una editorial, etc.”. Es va posar en contacte i ja està dibuixant per a aquesta editorial. “Doncs sempre he estat la rara”, i, de fet, la meva experiència em diu que els rars solen ser els que després estan més a gust amb la vida, més tranquils, tenen una vida més plena, etc. Aleshores, ‘wabi sabi’ et diu això, també et diu que tot és un procés, que volem les coses molt ràpid. Me’n recordo de la meva filla de petita, que vam agafar unes llavors de gira-sol d’un camp i les va plantar. Les planta, la veig per aquí amb una regadora, les rega, els posa una mica de fertilitzant i es posa així. Li dic: “Amor, què fas?”. “Esperant que creixi”. “Però, escolta, que això trigarà una mica”. I diu: “Si li poso més fertilitzant i les rego més?”. “No, no, això trigarà el que hagi de trigar”.

37:45

Assumir que tot és un procés és magnífic, perquè quantes vegades hi ha gent que et diu: “Això és com picar pedra”. “Sí, el cop 1001 trencarà aquesta pedra. Però sense els mil cops anteriors no s’arribaria a trencar aquesta pedra”. Aleshores, com que tot és un procés, doncs sí que és cert que hi ha gent que, potser, comença des d’aquí, per un cognom, per un padrí o per unes circumstàncies determinades, pel que sigui. Però hi ha gent que comença des d’aquí, aleshores no et pots comparar. I potser el teu procés és, encara que no hi arribis, aquesta persona d’aquí ha arribat fins aquí i tu, d’aquí, has arribat fins aquí. Però aquest procés té molt més valor que aquest, perquè ja has començat amb altres recursos, etcètera. ‘Wabi sabi’ també és saber que convius amb persones i que les persones són com són, no com tu vols que siguin. I, per exemple, incorporar una eina que m’encanta, que és tenir una mirada amable, una mirada amable amb altres persones, però també amb tu. Al final som els nostres pitjors jutges, ens castiguem moltíssim. I una cosa més, ‘wabi sabi’ també és acceptar que la vida és incontrolable, intentem tenir rutina, estabilitat i seguretat, i quan això desapareix, ens sentim desemparats, tenim ansietat i podem emmalaltir, quan en realitat tenim una percepció capaç de processar milions d’estímuls, per arribar a un nivell de detall increïble, per poder prendre bones decisions, tenim creativitat per buscar alternatives on no n’hi ha i un sistema que ens manté vius, que detecta qualsevol amenaça.

39:17

No em diguis que no estem preparats per viure en la incertesa més absoluta. El que passa és que ens ensenyen o ens eduquen a anar fent. De fet, jo en aquesta assignatura de Psicologia pràctica aplicada, un tema o una unitat temàtica seria una vida ‘wabi sabi’. Fa molts anys, algú va pensar que s’havia de crear un sistema educatiu, perquè els nens han de saber llegir, escriure, sumar, multiplicar, geografia, etcètera. I va ser genial. Jo crec que estem en un moment on ara hem d’assumir que no estem entrenant els nostres fills per a una vida, no els estem ensenyant a aprendre decisions, a saber que tot és perible, que les coses canvien, a acceptar-se, el canvi i saber que envellir no és que et tornis pitjor, sinó que simplement és un procés natural de la vida. La pèrdua, les imperfeccions, trobar la bellesa en formes no estandarditzades de bellesa, que al final són uns directius de màrqueting i algunes tendències, uns cànons de tendència que diuen: “No, la dona perfecta és així”.

40:24

Aleshores estem en un moment en què hauríem d’ensenyar als nostres fills, i revisar el sistema educatiu, elements que ajudin a viure, saber interpretar les emocions, a les persones, saber pensar correctament sense distorsions i saber portar una vida ‘wabi sabi’ ajustada a les expectatives, saber que la vida està fora de control, però no per això no estem preparats, sí que estem preparats per viure-la.

40:51
Sete Oliveros. Just recollint això que comentes i el que parlàvem també sobre els adolescents en plena recerca de la seva identitat, quines claus ens pots donar als pares i també als mateixos adolescents per ajudar-los a viure una vida amb aquesta actitud ‘wabi sabi’ que comentes? Sobretot, per a aquests nois o noies que se senten una mica rars, com tu comentaves, també, fora de lloc. Quines claus ens pots donar?

41:21
Tomás Navarro. Mira, els animaria que llegissin un article que està publicat, si busques a Google: “Tomás Navarro, el meu psicòleg està boig”, aquí ho explico perfectament. De fet, una clienta em va dir: “Tomás, estàs més boig que jo”. I jo: “això de la bogeria… ho parlarem”. Però més rar que jo? Si no tinc consulta, que la meva consulta és una furgoneta on es giren els seients i hi ha una taula i podem fer un cafè. Això si fa mal temps, perquè la sessió la fem esquiant o amb raquetes a l’hivern, pedalejant o caminant a l’estiu. I fixa’t quina raresa. Aleshores, que siguis rar o que siguis poc freqüent no implica que siguis menys. Hem de desvincular la nostra autoestima de la nostra valoració, dels nostres èxits, de les nostres comparatives, perquè les teves rareses sovint i després de 20 anys d’experiència solen ser les teves virtuts. A mi m’han dit fins a no poder més “aquest nen és molt sensible, molt ploramiques”, i aquesta raresa que era la meva sensibilitat em serveix per ajudar la gent. Aquesta sensibilitat em permet ser un bon psicòleg i detectar elements que no poden detectar altres persones. Aleshores no calleu aquestes rareses, perquè sovint solen ser talents.

42:35

L’altre dia uns pares em deien: “És que la meva filla té uns pensaments molt estranys”. Dic: “A veure, explica’m. La teva filla ha d’escriure contes ja, quinze anys, ja”. Recordo un altre cas d’un nen amb sis anys que la custòdia la tenia la seva àvia perquè la seva mare té un trastorn mental i em deia: “És que ho suspèn tot, em retiraran la custòdia”. Bé, vaig veure el nen, el nen, vaja, té una mà dibuixant, és clar, mira, doncs que surti a l’escola com pugui, de fet, el col·legi sovint penalitza, el sistema educatiu que tenim, sovint penalitza gent que és creativa, que li agrada ‘enllaçar’ la informació, que són rares. Què és estrany? Doncs que, a la campana de Gauss, no és al centre. Potser està una mica desplaçat. I qui dicta què és el centre? Aleshores aquestes sentències que ens diuen que ets així, ets “aixà”, les revisarem, les revisarem. No t’avergonyeixis de com ets.

43:32
Sete Oliveros. De fet, també comentàvem xarxes socials, els nostres adolescents buscant el buit, aquesta recerca de la perfecció. Aquesta societat que ens ven contínuament ser feliços, tenir èxit, una vida plena i perfecta, i com està calant aquest missatge en els joves i els no tan joves, fins i tot, ens ho han venut i ho hem comprat, literalment, el missatge. Quines pistes ens pots donar per, bé, doncs aquesta persecució que fem de la felicitat, que és tan normal, tan natural i tan humana, perquè no sigui dolenta i perjudicial per a nosaltres?

44:14
Tomás Navarro. Mira, jo diria dues coses, no sé si començar per l’èxit o per la felicitat. Bé, per la felicitat, va. Ningú sap què és la felicitat. De fet, la felicitat, per definició, és una quimera. La felicitat és transitòria; de fet, jo eliminaria el concepte de felicitat i parlo en conceptes d’alegries. Aleshores animo que busquem moments de felicitat en el nostre dia a dia o d’alegria, oblida’t de la felicitat com un destí, perquè en realitat, ens angoixem buscant-la i quan creiem que hem arribat, ens deprimim. “Ah, era això?”. Igual que amb l’èxit, de fet, a ‘wabi sabi’ parlo que l’èxit i la felicitat són grans quimeres, “ho he sacrificat tot per això?”. I després t’explico amb clients que han arribat a l’èxit, què ha passat. Aleshores cal buscar micromoments de benestar en el teu dia a dia, que sovint diem: “Bé, ja a les vacances ho gaudiré”. “Quant falta per vacances, noia? Tenim Nadal entremig, una setmana, la Setmana Santa, però falta molt”. “No, el cap de setmana”. “Bé, però estem a dilluns, queda dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres”.

45:24

Aleshores aquests moments de benestar pot ser un cafè, pot ser una trucada, un moment de la dutxa, però sí que requereix tenir una actitud ‘wabi sabi’ de, “bé, gaudirem del que tenim”. I, és clar, passa que no estem entrenats per a això. És cursa, cursa, cursa, cursa, o sigui, felicitat al final, tindré felicitat quan tingui diners. Bé, al final tens diners, però després no tens salut, tens salut, tens temps, però no tens diners, tens temps, però no saps què fer i et compres un rellotge que val una barbaritat, com a mínim, per veure’l bé. Això és un cas real d’un client. “M’acabo de comprar un rellotge que…” O sigui, sis xifres valia aquell rellotge. “Ja que no puc viatjar ni fer res, doncs quan miri l’hora, em sento bé”. Aleshores, felicitat també és tenir una vida amb sentit per a tu i has de definir quin és el teu sentit, i això ens permet enllaçar amb l’èxit. Què és l’èxit? Mira, jo sovint estic escrivint en un dels meus racons favorits, es diu l’Estany Esbalçat, visc a Andorra, es parla català allà, i l’Estany Esbalçat, el llac Esbalçat, no et sabria dir la traducció.

Kintsukuroi: no escondas tus cicatrices. Tomás Navarro, psicólogo y escritor
46:31

Jo estic allà treballant amb el meu ordinador o amb la tauleta. Els meus gossos corren per aquí. Un isard que ve, beu aigua i se’n va, i jo hi soc, amb un entrepà o el que m’hagi preparat per menjar. I penso: “Què és l’èxit?”. Què és l’èxit? Treballo amb esportistes d’elit, treballo amb perfils de tota mena. I sempre hi ha una cosa comuna que és: “Tu puja, puja, puja, puja, puja, puja, puges”. Quan arribes al cim, què et queda? Baixar. Sempre baixaràs i tot és perible, és clar. Preguntes a qualsevol jove d’avui dia qui era l’Agassi o qui era en McEnroe i diu: “Eh?”. I en McEnroe, és a dir, era el màxim. I és clar, un cop has arribat a dalt, que has estat molt bé, doncs et retires, i és que ja et deixen de trucar, deixes de fer anuncis, deixen de convidar-te a festes perquè el nou tenista, corredor, ciclista, pilot de cotxes, etc., és que és el nou. I després gestiona aquest èxit, que ha estat tan efímer i has sacrificat tant. De fet, la frase habitual és no conec els meus fills, no he vist la meva parella, ho he sacrificat tot i crec que no ha valgut la pena. I després em toca a mi remuntar-los, un altre, un altre reeixit a la vida. Aleshores l’èxit és el que et doni aquesta serenitat. L’èxit té més a veure amb la llibertat que no pas amb el reconeixement. Associem èxit a reconeixement i això és com donar-li un comandament a distància, com donar-te a tu el comandament de distància de la meva vida. Si ho fas, m’agrades, si no, no.

48:12
Sete Oliveros. Totalment. Hem parlat fins ara d’emocions, de motivació i al teu darrer llibre, ‘Pensa bonic’, et centres en la part més cognitiva, en els pensaments i descrius vuit errors en què solem caure habitualment i que són els que ens allunyen de portar una vida plena. Pots explicar-nos quins són?

48:34
Tomás Navarro. Som el que pensem i conec gent molt intel·ligent, però molt intel·ligent, que no té una vida bonica. Dius: “De què et serveix ser intel·ligent si no tens una vida bonica?”. I realment hi ha uns errors que ens condicionen. Quins són els grans errors? Per exemple, que pensem molt de pressa. I tu em diràs: “Tomás, tenim un ritme de vida que ens porta a pensar ràpidament, és que no tenim temps per pensar bé”. I jo et diré: “Mira, Sete, obre el telèfon, mira quant de temps vas estar ahir mirant xarxes socials”, i el comptador et dirà una hora i mitja, bé, tu o qualsevol de les persones que ens estan veient, ara, quan vegeu la Sete no li digueu: “Sete, menys xarxes socials”. Era un suposar, era un suposar.

49:16

Aleshores pensar ràpidament fa que ens perdem detalls. Tenim dos tipus de pensament, l’heurístic i l’algorítmic. L’heurístic és ràpid, és molt ràpid, però hi ha més risc d’error i l’algorítmic és molt lent, contempla totes les opcions, però consumeix molta energia. Aleshores, la nostra ment, que el que vol és mantenir-nos vius i no esgotar-se, prefereix el ràpid sempre. I què és el que fem? Doncs tu has dit: “Treballo en Recursos Humans, soc psicòloga”, i jo, com que vaig de pressa, dic: “Ah, psicòloga de Recursos Humans”. Ja m’he desconnectat de tu completament per anar-me’n a l’arxiu on jo busco la carpeta “Psicòloga Recursos Humans, com és, dona”, i hi veus una sèrie d’atributs que jo m’he anat formant al llarg de la meva vida. Però, és clar, ja no t’estic veient. I si resulta que tu no encaixes a la meva carpeta, doncs ho ignoraré, perquè la psicòloga de Recursos Humans segueix aquests atributs essencials.

50:08

I què hi ha a la meva carpeta? Doncs allò que jo he après, estigui ben après o mal après. A vegades dius: “Penseu de pressa, penseu de pressa, la intuïció mai falla”. Bé, la intuïció l’únic que fa és buscar la informació que tens al cervell. No és ciència infusa i creativa que et sorgeix com una enciclopèdia. Aleshores, pensar de pressa augmenta el risc d’error i no et permet captar matisos que t’ajudaran a prendre millors decisions. Et desconnecta del que estàs pensant i se te’n va. Aquest és un dels errors més freqüents. Un altre, que pensem de manera molt superficial, això què vol dir? Doncs que agafem dos o tres atributs i ja m’he fet la idea de què va la història. És diferent de pensar de pressa, perquè pensar de pressa és amb poc temps. Pensar amb poca profunditat el que fa és que, per exemple, la multitasca, que està molt de moda, no faràs res de bo fent multitasca, és a dir, el que és extraordinari requereix gust pel detall, i per arribar al detall has de pensar profundament en això. Un altre dels errors és que limitem les nostres alternatives. Fa poc parlava amb una persona que la seva il·lusió era anar a viure al Canadà. Era una persona que estava entrant en una depressió, i aquesta persona té una posició econòmica molt desfogada, no té cap llaç que la lligui especialment, els seus pares ja van morir, no tenen ni pare ni mare, els sogres també van morir, estan sols, no tenen fills, mitjana edat, és empresari i li deia: “I per què no te’n vas al Canadà?”. I es queda així i diu: “Doncs m’estic veient com un idiota perdut, és clar, és que me’n puc anar”. Li dic: “Bé, fes un pressupost…” Diu: “Fuig, fuig, pressupost, si m’acabo de comprar un cotxe que segur que val molt més que anar-me’n un any al Canadà”.

51:58

Aleshores, per què hi ha alternatives que no les contemplo? Me’n recordo quan vaig dir a casa: “Escriuré un llibre i l’enviaré a Planeta”. Van dir: “Home, Tomás, no comencis per dalt, comença a poc a poc i ves pujant”. I jo vaig dir: “No, no, jo començo per dalt i ja aniré baixant.” Aleshores, és clar, per què dius jo no soc capaç d’escriure un llibre? Començaré amb una editorial petiteta. Per què penses això? Aleshores limitem moltes alternatives que ja no les contemplem i són bones, aleshores, aquí la tècnica que et deia abans, el “isiisme” va néixer d’aquí. És clar, nosaltres teníem una vida molt bonica on vivíem, a Sant Cugat, al costat de Barcelona, ​​però vam pensar: “I si marxem al Pirineu?” “D’acord, d’acord, i on vindrà la gent a fer les sessions?”. “I si la gent ve a caminar i esquiar i tal?”. I, de fet, ha vingut gent de tot el món. Normalment, utilitzem el “i si” en negatiu, “i si va malament?”, jo sempre dic el mateix: “I si va bé?”. Aleshores ens limitem massa.

52:59

Un altre error que cometem és que donem importància a elements que són irrellevants. Hem de focalitzar la nostra atenció, com els focus, hem de triar si és un focus que enfoca una cosa, o ho obrim, o ho tanquem. Però perdem temps amb coses que són irrellevants. Què és irrellevant? Per exemple, les crítiques, les provocacions. Mira, hi ha una pel·lícula que es diu ‘Retorn al futur’, que els més joves potser no la coneixen i la poden veure, jo la vaig veure fa poc amb la meva filla, on un dels protagonistes, que és en Marty McFly, cedeix a una de les provocacions, que és quan li diuen gallina. Aleshores, li diuen: “Gallina”, i ell sempre diu: “A mi ningú em diu gallina”. I a partir d’aquí sempre es complica la història. Aleshores, si en Marty McFly fos capaç d’ignorar aquesta provocació, no hi hauria tres pel·lícules, perquè amb una ja n’hi hauria prou, però fixa’t que hem d’ignorar.

53:52

Tenim vint-i-cinc mil provocacions, vint-i-cinc mil estímuls, vint-i-cinc mil distractors al cap del dia, i si no tens clar quin és el teu camí, et vas perdent, te’n vas, te’n vas, te’n vas. Aleshores, saber què atendre i saber què ignorar és molt important. Un altre dels errors és que dictem sentències molt absolutistes quan estem malament. A mi em pot arribar una persona i em diu: “Tomás, m’han acomiadat, mai més no trobaré feina”. I ell realment ho creu. Aleshores tinc un exercici, que anomeno la pregunta del milió, dic: “Mira, sempre porto una llibreta, escriu el que penses”. “Mai més tornaré a trobar feina”. Dic: “D’acord, ara faré dues coses i ho llegeixes tal com jo ho he fet”, i li poso dos interrogants o li dic a ell que els posi. Aleshores el llegeix i diu: “Mai trobaré feina?”. I dic: “Bé, doncs depèn, no?”. Que senzill, que senzill. Però passem de tenir una sentència que guia la nostra vida, “mai ningú m’estimarà”, “no en sortiré”, en una persona que està deprimida. “No hi ha futur”. “No hi ha futur?”. “Home, doncs depèn del que faci”.

54:59

Aleshores aquestes sentències absolutistes estan darrere del que anomeno l’efecte cunyat, això és així. Un altre dels errors és que confiem més en allò que creiem que en les dades. I compte, que les dades, jo sempre dic que han de ser pures perquè si ja et venen interpretades, ja han passat per un tamís. Però ens hem de centrar en la realitat en si, no en la interpretació de la realitat. I un altre dels errors és que traiem conclusions en funció del nostre estat d’ànim. Aleshores, si no estem bé, les conclusions no són bones. Quan estem bé, són bones. Et poso un exemple molt habitual. Aquest dia que tot et va malament, que t’aixeques amb el peu esquerre, que s’ha acabat el cafè a casa, que no et pots prendre el cafè, que a més el pa és del dia anterior, que, a més, t’han aparcat que no pots obrir la porta del cotxe i has de fer malabars per entrar-hi, que, a més, hi ha caravana per entrar a la teva feina i el pàrquing de la teva feina està ocupat. I tu dius: “Què ha passat?”.

55:53

I és clar, en realitat la vida és la mateixa, però hi ha un efecte, que s’anomena l’efecte halo, que és la predisposició per triar aquells estímuls d’acord amb el meu estat emocional. Quan estic malament, trec conclusions d’acord amb el que estic malament. I quan estic fantàstic, també, són com gairebé maníaques: “Això anirà fenomenal!”. I necessito pensar quan estic equilibrat, amb calma, en pau. De fet, proposo un exercici que pots fer quan sortim, o el cap de setmana, quan tinguis una estona, que és agafar un bolígraf, agafar una llibreta, anar-te’n a fer una passejada a la platja, o a la muntanya, o a un parc de la ciutat, i pensar quins són els teus biaixos més habituals que hem comentat. Sabent que els tens tots, però tu i jo, i qualsevol persona, que són humans, i el fet que els tinguem, me’n vaig una mica a ‘wabi sabi’, no significa que siguem imperfectes, sinó que podem aprendre a millorar. I que acceptar-ho no ha de ser un cop per a l’autoestima, sinó saber que només som humans, que ens podem equivocar i que no tot el que pensem és cert ni ens és útil.

57:03
Sete Oliveros. Tomás, ha estat un veritable plaer conèixer-te, dialogar amb tu, reflexionar i riure junts.

57:10
Tomás Navarro. Hem rigut, és veritat.

57:12
Sete Oliveros. Molt.

57:13
Tomás Navarro. El plaer ha estat meu, moltes gràcies per les preguntes que, al final, han estimulat aquesta conversa tan interessant.

57:16
Sete Oliveros. Moltes gràcies a tu.