“L’autoestima és clau per a la intel·ligència del teu fill”

Mario Alonso Puig

· Cirurgià, conferenciant i escriptor

Especialista en Cirurgia General i de l'Aparell Digestiu, el doctor Mario Alonso Puig ha dedicat la seva vida a la Medicina i l'estudi de la Intel ·ligència Humana i la psiconeurobiología. Membre de l'Acadèmia de Ciències de Nova York i de l'Associació Americana per a l'Avanç de la Ciència, Mario Alonso Puig s'ha convertit en un referent internacional en el desenvolupament de l'ésser humà a través de la intel ·ligència, la motivació i el lideratge. És autor de llibres d'èxit com "Madera de líder", "Vivir es un asunto urgente" i "Reinventar-se. La teva segona oportunitat". Alonso Puig defensa que "mai cal donar a ningú per perdut "perquè en tot ésser humà existeix grandesa. Assenyala la importància dels educadors per descobrir aquest potencial, desenvolupar-lo i donar oportunitats. "Cal viure amb passió, amb entusiasme, amb confiança en les nostres capacitats i entrenar el cervell per aconseguir el nostre objectiu", afirma.


Creant oportunitats

Mario Alonso Puig

Especialista en Cirurgia General i de l'Aparell Digestiu, el doctor Mario Alonso Puig ha dedicat la seva vida a la Medicina i l'estudi de la Intel ·ligència Humana i la psiconeurobiología. Membre de l'Acadèmia de Ciències de Nova York i de l'Associació Americana per a l'Avanç de la Ciència, Mario Alonso Puig s'ha convertit en un referent internacional en el desenvolupament de l'ésser humà a través de la intel ·ligència, la motivació i el lideratge. És autor de llibres d'èxit com "Madera de líder", "Vivir es un asunto urgente" i "Reinventar-se. La teva segona oportunitat". Alonso Puig defensa que "mai cal donar a ningú per perdut "perquè en tot ésser humà existeix grandesa. Assenyala la importància dels educadors per descobrir aquest potencial, desenvolupar-lo i donar oportunitats. "Cal viure amb passió, amb entusiasme, amb confiança en les nostres capacitats i entrenar el cervell per aconseguir el nostre objectiu", afirma.


Creant oportunitats

Transcripció

06:18
Mario Alonso Puig. Bé, primer em presentaré. Alguns potser em deveu conèixer, d’altres no. Sóc en Mario Alonso Puig. La meva trajectòria fonamentalment està molt basada en la medicina, en la cirurgia, 26 anys en quiròfans en diferents països, i sempre molt marcada per l’interès de com un metge pot veritablement connectar amb un altre ésser humà i ajudar-lo a fer front a desafiaments que, de vegades, són francament seriosos. La meva formació va ser molt tècnica, molt científica, que jo vaig completar buscant què podia fer que la comunicació, què podia fer que la conversa activés mecanismes en el cos que afavorissin la curació. Vaig topar amb una ciència que estava en els seus orígens, la psiconeuroimmnunobiologia, que estava començant a investigar això, com la ment, a través del sistema nerviós i del sistema endocrí, pot afectar el nostre sistema de defensa, el sistema immune. Allò em va portar a aprofundir en altres camps, el lideratge, la comunicació… i, d’alguna manera, a prendre perspectiva sobre la nostra manera de tractar-nos els uns als altres, la nostra forma de parlar amb els altres, la nostra forma d’entendre’ns a nosaltres mateixos, als altres i al món, i, si bé, la medicina és una ciència apassionant, l’ésser humà és la qüestió infinita, comences i mai acabes. Bé, el meu interès per l’educació és el meu interès per treure de l’ésser humà el que de veritat té a dins. No crec que cap ésser humà estigui cridat a la mediocritat. Realment, no ho crec. Crec que tot ésser humà està cridat a la grandesa, i la grandesa no la defineix la cultura. La grandesa és una cosa que la defineix la nostra pròpia naturalesa. La paraula “educació”, en el fons, vol dir “treure de dins”. És a dir, no som cubs buits que s’han d’omplir, sinó focs que cal encendre. En aquest sentit, m’agradaria explicar una història que a mi personalment m’ha marcat molt. He parlat en diferents fòrums sobre aquesta història perquè assenyala el que, per mi, és la diferència entre professors i mestres. El 1951, a la ciutat de Detroit, neix un jove, un noi de color que aviat nota el que és la pèrdua, perquè sent jovenet el pare se’n va i es queda la mare, una dona que no tenia estudis, una dona que, bé, s’havia dedicat a cuidar dels seus fills i es veu en la situació d’haver de tirar endavant una família sense que, en aquell moment, entrés cap ajuda econòmica. Es dedica a netejar apartaments, a netejar hospitals, etcètera, i, és clar, quan un ha viscut a Detroit com he viscut jo, vaig treballar a l’hospital Henry Ford, en neurocirurgia. Quan un ha viscut a la ciutat de Detroit s’adona que Detroit és una ciutat apassionant, però en certes èpoques de la història ha estat una ciutat força complicada. En els anys 50 veritablement hi havia un apartheid, una mena d’apartheid, és a dir, les persones de color havien de seure en llocs diferents que les blanques, havien d’anar a banys diferents, etcètera, etcètera, i és clar, aquest noi era de color, era un noi pobre, i que aviat va començar a destacar, no pel seu talent, sinó pel que consideraven que era la seva estupidesa. Tampoc per la seva serenitat, sinó més aviat per la seva tendència, el seu temperament violent. Qualsevol que hagués tingut una bola de vidre, hauria imaginat que aquest noi acabaria, sens dubte, en un penal dels Estats Units, si no mort en un combat entre bandes enfrontades. Passava les estones, s’oblidava de la seva trista condició, veient la televisió, fins que un dia, la seva mare va decidir que veurien menys televisió i es dedicarien més a llegir llibres, i els va obligar a llegir llibres anant a la biblioteca pública de Detroit, ja que ells no tenien diners per comprar llibres. I el jove Ben, el jove Benjamin, va començar a enamorar-se dels llibres. Un bon dia, arriba al col·legi, vull que entengueu que allà ell treia les pitjors notes, la seva performance era francament lamentable, les notes eren pèssimes i, lògicament, en poc temps seria expulsat del col·legi. Però hi havia un professor, el professor de ciències, que veritablement era un mestre, ell creia que en tot ésser humà hi ha grandesa i potencial, i que la missió d’un mestre és ajudar que aquest potencial es desplegui i floreixi. Però no aconseguia que aquest noi respongués als diferents intents que havia fet perquè guanyés confiança en si mateix. Un dia, el mestre apareix amb una pedra molt rara, l’aixeca davant de la classe, i pregunta: “Què és això?”, es produeix un silenci perquè ningú sap el que és això excepte una persona que ja us imagineu qui era, en Benjamin, però en Benjamin era el ximple de la classe. La primera pregunta és: per què ho sabia en Benjamin? Ho sabia perquè a la biblioteca pública havia llegit llibres de ciències i, per casualitat o sincronicitat, qui sap, havia trobat llibres sobre minerals i hi havia una foto d’aquesta pedra. Però penseu que el ximple de la classe s’atreveix a parlar? No, perquè tu mateix mates la resposta abans que neixi. “És impossible, si no ho sap la resta, he d’estar equivocat encara que sembli que tinc raó”. Però el professor sostenia la roca: “De veritat que ningú sap què és aquesta roca?”, i, tímidament, el jove Benjamin va alçar la mà. Quan algú només veu la performance i només enjudicia als altres, és molt fàcil dir: “Benjamin, com ho pots saber tu, si tu no saps res?”. Però aquell professor va mantenir un esperit curiós, interessat, ell sabia que en tot ésser humà hi ha grandesa, la buscava, la cridava constantment. “Benjamin, tu ho saps?”, “Sí”, “Què és?”, “Obsidiana”, “Correcte”, però el professor podia haver dit: “Tothom pot tenir sort en aquesta vida”, podria haver dit això, però no, perquè ell estava buscant el fil que et porta a la troca. Va dir: “Saps alguna cosa més de l’obsidiana?”, i vagi que si sabia el jove Benjamin, va començar a parlar sobre l’obsidiana, les temperatures elevadíssimes, després el fred com cristal·litza la roca, etcètera, etcètera. El que podria semblar una cosa senzilla sense més importància, banal, va suposar un abans i un després en la vida d’aquest noi, perquè va recuperar la confiança en si mateix, va creure que era possible aprendre, va creure en si mateix, va creure que, malgrat el seu trist bressol, per dir-ho d’alguna manera, podria tenir un brillant futur. Aquest noi va passar de ser l’últim de la classe a ser el millor estudiant de la seva escola. Va fer realitat el seu somni més profund, que era absolutament impossible: ser metge. Es va convertir en el millor neurocirurgià infantil de la història, el professor Ben Carson. En Ben Carson, el 1987, va fer una operació de separar a dos bessons siamesos units a nivell cranioencefàlic. Totes les cirurgies realitzades fins aquell moment per separar un craniòpag, aquesta malformació cranioencefàlica, totes, els nens havien mort a la taula del quiròfan. En aquesta operació, el 1987, hi van intervenir 70 professionals de la medicina i va durar 22 hores. Els dos nens van tirar endavant, van viure i van estar bé i sans. Ell va aplicar tècniques especials de cirurgia cardíaca a la neurocirurgia, a ningú se li havien ocorregut. Llavors, el que us vull transmetre és això, és un exemple de com a dins de tot ésser humà hi ha potencial, en tot ésser humà hi ha grandesa, i hem, entenc, de tenir aquesta disposició a crear espais d’oportunitat perquè aquestes persones puguin mostrar el que, en realitat, sempre han tingut i sempre tindran, però que no tothom mostrarà si no veu aquest espai d’oportunitat.

09:09
Mario Alonso Puig. Si us plau.

 

María: Hola, Mario. Sóc la Maria.

 

Mario Alonso Puig: María.

 

María: Com educadora, crec que la motivació és necessària per l’aprenentatge, i tu dius que hi ha sis motivacions fonamentals per una persona. Ens en podries parlar?

 

Mario Alonso Puig: Sí, és una gran pregunta. La motivació és el que ens mou a l’acció, i hi ha, efectivament, sis motivacions que, a més, estan presents en les diferents cultures, és una barreja de la nostra naturalesa i, també, l’entorn cultural. La primera és la motivació d’estar en entorns segurs, de poder controlar el que passa, de saber que el terra que trepitgem és un terra ferm. La segona és una motivació de sentir-nos reconeguts, sentir-nos valorats, de tenir un cert estatus. La tercera és de pertànyer al grup, és a dir, que arribem a un lloc i entenguem, sentim que ens acullen, que no ens menyspreen, que no ens marginen. La quarta és una motivació al desafiament, al repte. Si a la vida no hi hagués reptes, Maria, seria molt avorrida. Jo sé que, a vegades, ens agrada molt estar a la zona de confort, però durant un temps, al cap d’un temps, no hi ha qui ho aguanti. Aleshores aquest repte, aquest desafiament, és una motivació important. La cinquena motivació és la de créixer, millorar i progressar, i la sisena és la de contribuir al benestar d’altres persones, tenir una vida amb propòsits. El més important són les motivacions fonamentals que ens mouen dins de les sis. Si una persona, tota la seva força la porta a l’aventura, la porta al descobriment, al repte però no té cura una mica la motivació de la seguretat, potser es pot ficar en aventures insensates, no? Llavors, hi ha un equilibri natural que fa que les persones ens mantinguem, d’alguna manera, en una línia raonable. Quan alguna d’elles pren una preponderància o una significaçió massa gran, és quan podem tenir certs problemes. T’he respost, Maria?

 

María: Sí, moltes gràcies.

 

Mario Alonso Puig: A tu.

Mario Alonso Puig Inteligencia y desarrollo personal
Quote

La clau de l'educació és voler i creure: si t'estimas al nen faràs tot el que estigui a la teva mà perquè surti endavant

Mario Alonso Puig

11:29
Lorenzo. Hola, Mario. Sóc el Lorenzo i sóc mestre i veig que hi ha joves, a la família i a l’escola, que encara no han descobert els seus talents, ni tan sols saben que tenen talents. Llavors, la pregunta és: com podem captar aquests talents i com els podem potenciar?

 

Mario Alonso Puig: Fixa’t, si ningú s’ha adonat, ni a la família ni a l’escola, que aquest jove té talent, jo diria que el problema no està en el jove, està en la família i en l’escola. És a dir, això és el primer que hem de veure, que tots tenim la responsabilitat de buscar el talent, de connectar i d’ajudar-lo a que floreixi. Doncs fixa’t, el talent, una forma de descobrir-lo és curiosa. El talent ve molt marcat per una cosa que se’t dona especialment bé, però és tan natural en tu que mai li has donat cap importància, mai li has donat importància perquè per tu és natural, flueix, i amb freqüència els altres t’ho diuen, però no t’ho diuen com: “escolta, quin talent que tens”, sinó millor: “escolta, que bé que parles, que bé que escrius, que bé que dibuixes, que bé que et mous, que bé que resols conflictes”, i com és natural no li dones cap valor. La meva experiència al llarg dels anys em ve a demostrar que un ha de buscar el talent en allò que li és natural, perquè el talent sempre deixa empremta, sempre s’expressa, i hi ha coses que ens pot semblar que són irrellevants. Jo, per exemple, em deien quan era jove: “escolta, quan expliques una història és que ens quedem absorts”, jo mai vaig pensar que això tindria tant d’impacte amb els meus malalts. Quan explicava als meus malalts les coses, com ara que lluitaríem plegats contra la malaltia, etcètera, etcètera, jo veia que es produïa un estat d’ànim en ells sorprenent, tampoc pensava que això tingués un valor especial, ni que em dediqués després, en la segona etapa de la meva vida, molt més al tema de la comunicació, a escriure. Doncs això és el que vull dir, que tot ésser humà té un talent, i aquest talent va deixant empremtes, va enviant missatges, i hem de ser una mica més sensibles per entendre que el talent té moltes formes, i després, per altra banda, et diré, Lorenzo, que és molt important mirar a tot ésser humà com es mira allò que veus com a molt valuós. De tota la conversa, la part més important és la manera de mirar, perquè té la capacitat de transmetre amb una enorme intensitat com estàs veient tu a aquella persona. Quan tu mires a un ésser humà com es mira allò que és valuós, com que som miralls davant de miralls, aquella persona comença a reconèixer el seu propi valor, i en aquest reconeixement és més fàcil que qualsevol talent, qualsevol capacitat, trobi un espai natural per desenvolupar-se. Jo crec, per mi, això és la clau, veure a tot ésser humà com grandesa en potència. Uns ho expressaran en major o menor grau, però aquesta grandesa es troba a dins de tots els éssers humans.

14:57
Antonio. Hola, Mario, em dic Antonio. Sóc mestre d’Educació Primària i la meva pregunta és la següent: en alguna entrevista menciones a Gandhi, que sabem que era advocat de formació però que no va guanyar mai cap plet, però en canvi, podem dir que va arribar a canviar el món, aleshores, ens podries explicar aquest exemple i sobre tot com aplicar-lo a l’àmbit educatiu?
 

Mario Alonso Puig: Sí. La història de Gandhi és una història veritablement, jo diria, sorprenent. Gandhi patia el que es podria dir una enorme timidesa, una timidesa profundament limitant. Com tu has comentat, ell es va formar com a advocat a Anglaterra, va exercir a Bombai i no va guanyar cap plet. Un advocat ha de tenir una bona retòrica, ha de tenir una bona capacitat de comunicació, no la tenia. Van tenir un problema, un familiar que vivia a Sudàfrica va tenir un problema legal i van considerar, la família, que si el jove Mohandas, el seu nom és Mohandas, Mahatma vol dir “ànima gran”, que si Mohandas Gandhi anava allà, potser en el camí s’espavilaria, com quan s’envia un fill o un nebot a l’estranger, a veure si amb l’aire s’espavila. Aleshores, què passa? Que alguna cosa el va sacsejar, el va sacsejar profundament la injustícia que va veure, i aquest és un punt clau, perquè quan el cor d’un ésser humà és tocat amb un nivell d’impacte tan gran, el cervell comença a operar d’una manera radicalment diferent. Aleshores, Gandhi va ser un home que ja ni tan sols mobilitzava a la gent per la seva capacitat de comunicació, la seva simple presència ja mobilitzava. Què ens vol dir això? Ens vol dir, una mica, doncs el que hem estat parlant abans, que no hi ha dubte que el factor genètic hi té a veure, com podria no ser així?, no és el definitiu, marca una tendència, però no determina, influeix però no determina. Què passa? Que per tal que un doni la volta a aquesta tendència, ha de tenir una força, una motivació, abans preguntava la Maria per la motivació, una motivació prou potent perquè el cervell comenci a treballar d’una manera radicalment diferent, és el que et diria. Per això no s’ha de donar mai a ningú per perdut. Imaginem que haguessin dit: “aquest Mohandas, que no sap ni tan sols parlar en un judici”, l’ésser humà ens sorprendrà, és el que et diria jo, i enhorabona per la teva professió perquè és preciosa, i a l’edat en la que tu intervens l’impacte és impressionant, impressionant.

17:48
Pablo. El meu nom és Pablo i et volia preguntar quina és, per tu, la clau de l’educació.

Mario Alonso Puig. Estimar als nens. Per mi la clau de tot, de tot a la vida és estimar. Estimar les persones amb les que estàs, estimar-te tu, estimar la vida, la naturalesa, estimar el progrés, estimar el benestar, és estimar. Perquè si tu estimes, suposem que parlem d’educació infantil, si tu estimes un nen, faràs tot el que estigui a la teva mà per ajudar-lo a tirar endavant. Si tu estimes a un malalt i l’estimes de veritat i no saps fer una operació quirúrgica determinada, buscaràs una persona que la faci millor que tu. És estimar, on l’ésser humà entenc que té un desafiament és en l’estimar, però en l’estimar de veritat l’altra persona, voler que tiri endavant, voler que floreixi, voler que sigui plenament feliç, i quan això és aplicat en entorns com la medicina, els malalts estan més sans. Quan s’aplica a l’empresa, la gent és més feliç. Quan s’aplica a la universitat, s’aplica al col·legi, s’aplica a l’escola, els nens tenen millors resultats. Per mi aquesta és la clau, estimar, i si em diguessis: “I una altra?”, creure, creure. I és fonamental que entenguem que creure, la fe, no és un acte de l’enteniment, és un acte de la voluntat. Si fos de l’enteniment, ¿per què necessito la…? Si ho veig, però trio això, trio tractar a les persones com si totes tinguessin potencial encara que no ho hagin expressat, i això es transmet amb la mirada, amb el gest, es transmet amb la resposta que tenim davant de l’error, la resposta que tenim davant de l’encert, l’acompanyament que duem a terme. Crec que de vegades compliquem molt les coses, crec que el veritablement valuós és tremendament senzill, i jo crec que són quatre principis que si s’apliquen, estimar les persones, creure en elles, valorar-les i potenciar-les, si fem això, a mi, personalment, em sembla que tot funciona. Si no els estimem, no creiem en ells, no els valorem i no els potenciem, doncs crec que tenim una altra història.

Mario Alonso Puig Inteligencia y desarrollo personal
Quote

En tot ésser humà hi ha potencial i grandesa, hem de crear oportunitats perquè les persones les puguin mostrar

Mario Alonso Puig

20:35
Juan. Jo sóc pare de dos fills, cada un és diferent. El quocient intel·lectual només influeix en un vuit per cent, aproximadament, de l’èxit a la vida, què és l’altre 92, com aconseguim l’altre 92?

Mario Alonso Puig. Bé, anem a veure, Joan. Quan es parla de percentatges cal entendre que sempre parlem de manera aproximada, això és com quan, de vegades, em diuen: “Escolta, Mario, és veritat que només s’utilitza l’u per cent del cervell?”, dic: “És que per ventura coneixem quin és el cent per cent? Si no coneixem quin és el cent per cent, no podem saber què és l’u per cent”. Però hi ha molts estudis que avalen el que tu has dit, és a dir, el test de quocient intel·lectual, que es diu correntment de coeficient intel·lectual, el correcte és el quocient intel·lectual, va ser creat el 1912 i s’ha convertit, es va convertir en aquella època, fixa’t, va canviar per complet l’orientació que li va donar el descobridor. El descobridor, el creador volia donar una orientació perquè quan es veiessin quocients intel·lectuals que no corresponien a l’edat, quan l’edat mental i l’edat biològica no corresponien, que a aquests nens se’ls tractés amb especial afecte, amb especial cura, i es posés una disposició especial perquè pugés. Però va ser interpretat o va ser utilitzat com a sistema de cribratge: els llestos i la resta. Un dels meus mestres, el professor Howard Gardner, va dedicar un munt d’anys de la seva vida a estudiar la intel·ligència i es va adonar que no podem parlar ni tan sols d’una intel·ligència, la teoria de les intel·ligències múltiples, i hi ha dues intel·ligències, que són la intrapersonal, que és la capacitat de reconèixer els teus estats emocionals i de poder-los modificar de forma positiva, i la interpersonal, que és la capacitat d’entendre què passa a l’altra persona i relacionar-te amb el que passa en ella, que són absolutament claus per l’èxit a la vida. Una persona que no sàpiga governar els seus estats d’ànim, que un dia s’aixequi sense ganes de fer res i aquest estat d’ànim no ho pugui alterar, o que un dia tingui ira i no sàpiga canalitzar- d’una manera positiva i adequada, o tingui por i no pugui superar la seva por, és difícil que progressi en la vida. Una persona que no sàpiga entendre als altres, resoldre conflictes, ja que és difícil que progressi en la vida. Doncs aquestes dues intel·ligències no existeixen en el test de quocient intel·lectual, com no hi ha altres, la intel·ligència musical, la kinestèsica, la naturista, l’espiritual, no hi són. Llavors, què passa? Que vista la relació que hi ha entre èxit en la vida en un sentit ampli, potser cal redefinir el que és l’èxit, i quocient intel·lectual, es veu que, efectivament, un percentatge enorme de persones que han tingut èxit, aquest èxit no és atribuïble al seu test de quocient intel·lectual. Això és magnífic, no nega que el quocient intel·lectual sigui important, el que fa és expandir el nostre concepte de la intel·ligència. Llavors, sobre els teus fills. Efectivament, són diferents, i és meravellós que ho vegis així, perquè, si no els veiessis diferents, si els veiessis com tu, és que potser estàs projectant en ells la teva pròpia manera de ser, no? Hi haurà un dels teus fills, potser, que tingui un tipus d’intel·ligència, l’altre tindrà una altra, el que és important és que sempre, quan estiguin amb tu, sentin que són intel·ligents. Hem caigut en el gran error, i una persona de la qual jo he après molt, Sir Ken Robinson, el marca molt, com de fer que només un tipus de persona és l’adequada, no. Necessitem múltiples perfils, un gall dindi no és ni millor ni pitjor que una àguila real. Quan un fill nota, sent que és valuós, que té intel·ligència, que té una forma diferent de processar que l’altre, seva autoestima no és danyada. És que l’autoestima és clau, perquè, al final, nostra capacitat de fer front als desafiaments o la nostra incapacitat, la majoria de vegades, no té a veure amb el món real, té a veure sobretot amb el món mental. Et poso un exemple: Al Regne Unit es va fer un estudi fascinant, es van buscar dos grups d’estudiants homogenis pel que fa a edats, aproximadament amb el mateix background cultural, però amb dues diferències. Una d’elles era que un dels grups eren, teòricament, nois bastant més intel·ligents que la resta segons el test de quocient intel·lectual, però aquests que eren més intel·ligents objectivament d’acord al test de quocient intel·lectual pensaven que la intel·ligència era una cosa fixa, que no es podia expandir. L’altre grup era un grup de nois, teòricament, amb menor intel·ligència segons el test, però que creien que la intel·ligència amb l’esforç s’expandeix. Els van posar una sèrie de problemes de matemàtiques complexes. El grup dels nois entre cometes més intel·ligents, en veure que no el podien resoldre i donar per fet que la intel·ligència no s’expandia, van abandonar. El temps no era un temps reduït, els donaven temps. Van abandonar dient: “Si no sóc capaç d’entendre-ho, no hi ha res a fer. Em falta la intel·ligència necessària per fer front a aquest problema”. Els altres nois tampoc sabien, de fet partien d’un nivell inferior, però creien que la intel·ligència s’expandia amb l’esforç, i van seguir i van resoldre els problemes de matemàtiques i van quedar millor. Això és el que et vull dir, que el component emocional, el component autoestima, el component confiança en ells i en les seves possibilitats és absolutament crucial, ells acabaran trobant el seu camí, però no trobaran el seu camí si creuen que no són capaços de trobar-lo.

26:38
Lorenzo. Per a mi, el teu llibre Reinventar-se és una magnífica lectura per moments complicats i persones que poden necessitar un canvi en el seu pensament. La pregunta és: Què diu la ciència sobre aquest canvi de pensament?

Mario Alonso Puig. Bé, la ciència, Lorenzo, inclou múltiples camps. Llavors, em referiré si et sembla a la neurociència, et sembla? La neurociència en això és absolutament clara i, de fet, Reinventar-se el vaig basar en el que la ciència ha descobert, la neurociència. Sobretot el que s’anomena la neurociència afectiva, com el cervell processa les emocions i els afectes, sentiments i emocions estan connectats però són dues coses diferents. És un tema fascinant, que fixa’t l’envergadura que té, que ja el nostre Premi Nobel, Santiago Ramón y Cajal, Premi Nobel el 1906, ja ho va intuir. En aquella època era impossible amb la tecnologia del moment, poder-ho demostrar, però era un home tan absolutament genial en la seva forma de veure les coses que ho va intuir quan va dir: “Tot ésser humà, si s’ho proposa, pot ser escultor del seu propi cervell”. Les persones, moltes vegades, no canviem, no perquè no es pugui canviar, sinó perquè no estem disposats a fer el que cal fer per canviar, ni tenim el nivell d’inspiració ni d’il·lusió suficient com per estar veritablement compromesos i aixecar-nos després de cada caiguda, ni tenim una estratègia que funcioni i que puguem aplicar, ni de vegades tenim la disciplina necessària per anar incorporant certes pràctiques en el dia a dia. Quan un té la inspiració, és a dir, veus una possibilitat en la teva vida que dius: “Escolta, si això aparegués en la meva vida vaig a un altre nivell”, o tenim una estratègia que no cal que sigui ni sofisticada ni complexa, sinó senzilla, aquests són els passos que he de seguir, i quan tu cada dia et vas entrenant és inevitable que es produeixi un canvi a la citoarquitectura del cervell, és inevitable. Es formen noves connexions, es formen noves vies i es formen noves neurones almenys en dos llocs. Un no ve al cas perquè no té, en principi, massa rellevància en el món del qual estem parlant, però l’altre sí, que són els hipocamps. Els hipocamps, d’alguna manera, no només processen mecanismes molt complexos en relació amb la memòria, sinó que també controlen uns nuclis, que es diuen nuclis amigdalins, on hi ha el nucli central de la por, és a dir, fan que vegem les coses amb menys por. Tots nosaltres podem canviar, podem activar gens, podem desactivar gens, podem crear noves connexions. Llavors, què ens diu? Ens diu la neurociència que visquem amb passió, amb entusiasme, que visquem amb fe en nosaltres i en les nostres possibilitats i que estiguem disposats a dur a terme l’entrenament necessari per incorporar-lo, perquè passi del saber al saber fer, i quan un està amb persones realment rellevants en el món de l’esport, en el món de la ciència, t’adones de la disciplina que posen en la seva vida. Cada dia s’entrena, no hi ha un dia que diguin: “No, avui no m’entreno”, s’entrenen una miqueta. Això és una meravellosa oportunitat, perquè vol dir que el nostre passat no ha de predir necessàriament el nostre futur. Si una persona vol canviar com ha viscut fins ara, ho pot fer, ara, necessita aquests ingredients: un veritable entusiasme, una motivació que li generi el compromís, una estratègia que sigui raonable, no ha de ser complexa, i una pràctica constant perquè, al final, no s’hagi de creure res, perquè tu mateix ho pots verificar. Per exemple, jo vaig aprendre anglès ja sent un adolescent, i per a mi l’anglès era absolutament impossible, o sigui, és que no m’entrava res i el que m’entrava no em quedava i el que, potser, se’m quedava, després no ho recordava, amb la qual cosa era ultrafrustrant i semblava que això era un mur que no es podia trencar. No obstant això, jo tenia una enorme il·lusió perquè sabia que si jo aprenia anglès, jo tenia un bon expedient acadèmic, si jo aprenia anglès, a mi la facultat de medicina em podia becar a diferents hospitals del món, i això va ser la meva passió. Quina estratègia tenia? Doncs en aquella època, jo ja tinc molta joventut acumulada, en aquella època hi havia un llibre que era molt bàsic, no hi havia sistemes tan avançats com el Vaughan i tot això, hi havia un sistema molt bàsic que era un manual, i em posava a llegir les lliçons deu minuts tots els dies amb aquesta passió i amb la il·lusió que em quedés alguna cosa. Va passar un any, em vaig presentar al primer examen i, és clar, ells em preguntaven en anglès i jo contestava amb el llibre, llavors, és clar, se’m quedaven dient: “Però, aquest home ens contesta una cosa diferent”, però és el que jo tenia. Però jo vaig continuar, i al cap d’un any i mig, se’m va obrir el cap i vaig començar a absorbir l’anglès com si fos una esponja marina. Avui gairebé me les manego tant bé en anglès com en espanyol. El que et vull dir és que si vaig ser capaç de trencar aquest mur, partint de la incapacitat absoluta d’entendre, o sigui, no és que per mi l’anglès fos difícil, per mi era impossible, però què vaig necessitar? una inspiració. Vaig estar dos anys, deu minuts tots els dies de forma ininterrompuda, ni tan sols quan em feia mal el cap, vaig estar malalt amb grip, refredats, etcètera, mai ho vaig deixar. Llavors, és clar que es pot canviar, ara bé, estem disposats a fer aquest esforç? Però ha de ser alguna cosa realment il·lusionant i aquí, òbviament, hi va haver un canvi en l’estructura cerebral claríssim, perquè si no és incomprensible o entre mitges em van fer un trasplantament cerebral i jo no me’n vaig assabentar, que és també una altra possibilitat.

36:52
Adelaida. Hola, Mario, sóc l’Adelaida. Com a mare de dues filles, ens ocupem a casa de dir-los que són estimades, tot i que no es mengin tot el menjar que tenen a taula, tot i que cometin equivocacions, fins i tot malgrat que discutim i ens barallem. El cas és que tenen dificultats quan s’enfronten a situacions noves. Llavors, com podem fer nosaltres com a pares
per ajudar-les a que s’enfrontin a aquestes pors?

Quote

El component emocional, l'autoestima i la confiança en un mateix és absolutament crucial perquè un nen trobi el seu camí

Mario Alonso Puig

Mario Alonso Puig. Doncs veient que nosaltres ens enfrontem als nostres. Saps què passa? Jo també tinc tres fills, i ressona molt amb mi o ressona molt en mi el que dius tu. És difícil que els fills aprenguin valentia dels pares perquè els estimem tant que la nostra por que els passi alguna cosa, nostre por que pateixin, la nostra por que s’ho passin malament, fa que moltes vegades prenguem una actitud hiperprotectora, i de vegades són amics seus, altres familiars els que diuen: “Atreveix-te, prova això, etcètera, etcètera”. Llavors, jo et diria, en relació a la teva pregunta, és a dir, com a mare què pots fer. En primer lloc entendre que és normal que els nostres fills es donin cops, és normal que els nostres fills experimentin frustracions i és normal que experimentin dolor, sinó no hi ha creixement, i, de vegades, els tenim una mica entre palmetes, que no li passi res, no sigui que pateixi… Jo el que et diria és que facis tres coses: el primer és valorar-los, tu ja els estàs valorant, els valores com a persones; la segona és desafiar-los, és important que els desafiïs perquè ells creixin; i la tercera és acompanyar-los, és a dir, que moltes vegades no se sentin sols en el desafiament. Hi ha desafiaments que veritablement per tot ésser humà, i en uns nens el que correspon a la seva edat, fan molta por. Si se senten acompanyats, la qual cosa no vol dir portar-los de la mà, si se senten acompanyats, s’atreveixen molt més. Jo faria aquestes tres coses, senzillament, valorar-los, desafiar-los i acompanyar-los, i després, deixar que la naturalesa actuï. La realitat i el món real, almenys com jo ho veig, és molt més benvolent que el món mental. El món mental ens munta unes històries… Jo crec que és experiència de molts, sinó de tots els que estem aquí, com quan alguna cosa ens ha fet por i hem dit: “Ho he de fer” i ho hem fet, hem dit: “Però si no n’hi havia per tant, si n’hi havia per tant”. La por l’hem de veure, no com una oponent, sinó com una companya imprescindible per créixer. Quan una persona sent por, estem parlant de les pors habituals, no estic parlant davant del depredador, quan una persona sent por és perquè està tocant les barreres, els límits de la seva zona de confort, i aquesta és la crida per estirar-se, aquesta és la crida per créixer. Tota la màgia està fora de la zona de confort, tots tenim por. En una ocasió un pilot, fa molts anys, el nord-americà, un dels millors pilots de Boeing 747, els Jumbo, li van preguntar què sentia en l’enlairar-se amb quatre-cents passatgers, i ell va dir: “Por”, i el que el va entrevistar va dir: “Déu meu, però com pot tenir vostè por?”, va dir:”No, jo tinc por, que no és el mateix que la por em tingui a mi. Quan jo tinc por, tinc un nivell d’atenció, un nivell d’alerta, un nivell d’eficiència que no tindria si per mi fos una cosa banal, estaria molt més despistat, aquí estic atent.
Però la por no em té a mi, és a dir, jo no estic en pànic, és completament diferent”. Llavors, aquest puntet l’hem de veure. Després, que vegin en tu, també, com jo procuro amb els meus errors, per descomptat, que vegin en mi que hi ha una coherència entre el que diem i el que fem. Perquè, al final, els nostres fills no faran el que els diguem, faran el que vegin.

37:33
Fernando. Hola, Mario. El meu nom és Fernando i sóc director pedagògic en un col·legi. La meva pregunta està relacionada amb el micromón que és sempre una aula. Per què és tan important l’estat d’ànim d’alumnes i professors en el procés d’aprenentatge i quines estratègies podem utilitzar per aconseguir que aquest estat d’ànim sigui l’òptim?

Mario Alonso Puig. M’agrada especialment de la teva pregunta que incloguis tant a alumnes com a professors, perquè crec que és importantíssim valorar l’estat d’ànim del professor. Un sistema educatiu que no valora l’estat d’ànim del professor crec que s’equivoca profundament. El professor és l’element més important del sistema educatiu, no és la tecnologia, no és l’aspecte de les aules ni la mida dels camps esportius, és el professor, i si un professor ha perdut l’ànim, ànim és ànima, s’ha desanimat, és important ajudar aquesta persona a què recuperi l’ànim perquè, primer, és una professió importantíssima, segon, perquè ho necessita per estar bé i el necessita per ensenyar bé. Igual passa amb l’alumne, si un alumne ha perdut l’ànim, és molt difícil que pugui captar res. Per què és tan important? Nosaltres som fills de Descartes, i Descartes, filòsof del segle XVII, pare de la filosofia racionalista, òbviament, va ser un home molt brillant. No obstant això, va dir una cosa que va penetrar molt en l’inconscient col·lectiu, i vivim d’acord a allò. Ell parlava que hi havia processos mentals, res cogitans, i elements físics corporals,
res extensa, que no es comunicaven pràcticament. Això ens ha portat a pensar que l’aprenentatge, el coneixement, ja que són una cosa fonamentalment intel·lectual, cognitiva, i l’element emocional era un tema de passada, si estaves a gust bé, però tampoc afectava. Un dels meus mestres, l’Antonio Damasio, va escriure un llibre preciós amb un gran component científic que es diu L’error de Descartes, on clarament mostra que si tu aboleixes, fas mal a la part emocional, inevitablement estàs pertorbant i danyant seriosament la part cognitiva. Quan s’estudia neurociència afectiva es veu que una persona, per exemple, que hagi perdut l’ànim, que estigui desil·lusionada, que estigui desesperançada, que se senti impotent, no té el mateix reg cerebral que una persona que se senti amb il·lusió, que se senti amb ànim i que se senti amb ganes. Les zones més anteriors del cervell, el que s’anomenen àrees prefrontals, que són essencials en el manteniment de l’atenció, en la memòria, en l’aprenentatge i en la creativitat, són molt dependents de l’estat emocional, per això una persona entusiasmada amb un projecte, il·lusionada, que se sent a gust, acompanyada de gent que creu en ella, etcètera, etcètera, és una persona molt més intel·ligent, molt més creativa i molt més emprenedora. La mateixa persona, si li cau l’ànim, si se sent incapaç, etcètera, no importa si és capaç o no, no exercitarà aquestes capacitats perquè les té abolides. La cura de l’ànim, de l’estat d’ànim, en alumnes i professors és clau. O sigui, de vegades ens embadaleix la tecnologia, i està molt bé la tecnologia, però l’element essencial sempre serà el professor i la seva relació amb l’alumne. Sempre, afortunadament, serà un element humà, això serà insubstituïble, llavors, per això em sembla clau. Quan un sap que això és important, en pot tenir cura. Què es pot fer? El que es pot fer és, senzillament, crear un espai de veritable escolta, on les persones, sense cap tipus de por, puguin transmetre el que senten i el que necessiten i no haver d’ocultar-li, i si un professor diu: “He perdut l’ànim”, és important creure en aquesta persona, valorar-la, desafiar-la i acompanyar-la perquè el recuperi. Si ni tan sols aquesta persona transmet que ha perdut l’ànim, perquè no sent que hi ha un espai disposat a escoltar això, com la podrem ajudar? Si un alumne en un moment determinat se sent desanimat, què important és que pugui transmetre-li a un professor perquè l’ajudi? Tenim un concepte absolutament obsolet del que és la intel·ligència, del que és la creativitat, creiem que són capacitats fixes. El mateix Daniel Goleman va fer un estudi en un barri de Boston, jo vaig exercir com a cirurgià a Boston, un barri que es diu Roxbury, que és un barri molt complicat, nens amb quocients intel·lectuals molt baixos. Va començar a il·lusionar-los, va començar a motivar-los, va començar a fer-los creure en si mateixos i en les seves possibilitats. Passats uns mesos, els van tornar a fer un test de quocient intel·lectual, que el lògic és que haguessin tret la mateixa puntuació, i alguns van treure vint punts més. Llavors, el que no podem és creure que l’ésser humà… Que bé ho deia Ortega y Gasset, deia: “L’ésser humà no és un participi, sinó un gerundi. No estem fets del tot, sinó que ens anem fent”. La intel·ligència es va fent, la creativitat es va fent, tot es va fent, i la connexió és l’ànim que tens, la il·lusió. Doncs, curiosament, això, malgrat tota la investigació que hi ha que ho reforça, continua sent, en molts mitjans, una raresa. És com una conversa que no es fa, sembla que estem al segle XVII, que hem avançat molt tecnològicament, però no tenim el tipus de conversa que potser podríem tenir per tocar temes d’aquesta envergadura, i no hi ha ningú que no tingui moments amb l’ànim caigut i necessiti que algú l’ajudi a aixecar-lo. Si ho podem expressar amb confiança, si podem obrir la nostra vulnerabilitat sense sentir-nos en perill, és que tots hi guanyem. Això és el que jo et diria.

43:49
Mujer. Hola, Mario. M’agradaria que ens expliquessis algunes tècniques, consells o pautes per transmetre als nostres fills quan es posen nerviosos davant d’un examen, aquesta situació d’estrès, de nervis que vivim, com bregar amb ella.

Mario Alonso Puig. L’estrès és un camp molt ampli i de gran calat. Llavors, jo el que et diria és que la raó per la qual ens posem nerviosos la major part de les vegades no és pel fet en sí, sinó per la història que ens estem explicant sobre el fet. És a dir, hi ha un examen i això, òbviament, és una prova. A veure, si no tens ni idea del contingut, és normal que estiguis nerviós, però això ni ho estem considerant aquí. És a dir, una persona que va a un examen i no ha estudiat res, li pots dir: “Posa’t a fer una mica de mindfulness, no et vindrà la ciència infusa, no et vindrà la ciència infusa”. Llavors, estem parlant d’una persona que com a mínim ha fet un esforç, té un cert coneixement del contingut i el que vol és expressar-lo bé, per què es posa especialment nerviosa aquesta persona? Pel que s’està explicant a si mateixa. Hi ha un diàleg intern que és absolut soroll mental que està dient: “Mira que si surt la pregunta que no et saps, mira que si no escrius bé”. És un discurs que ha estat fotografiat amb tècniques de ressonància funcional magnètica pel que fa a activació de centres cerebrals que corresponen a aquest discurs. Jo et diria que hi ha diverses coses que sabem que ajuden a reduir aquest estat, anomenem-lo soroll mental, és a dir, nerviosisme com a conseqüència de soroll mental. En primer lloc és fer exercici físic, l’exercici físic per si sol té la capacitat de soroll mental. L’exercici físic no implica apuntar-se a un gimnàs, sinó moure’s més. En segon lloc, poder-ho parlar amb algú de confiança, poder parlar el sentir, poder explicar-li el sentir i, a vegades, si no tens a ningú, escriu què et preocupa, però en un paper tan petit que gairebé no el puguis veure, perquè el cervell està interpretant que si pots posar el problema en una mida tan petita, és que el problema no és tan gran, d’acord? La següent cosa que et diria és que s’entrenin en una cosa que cada vegada té, per pura lògica, més difusió, que és tot el que és els estats contemplatius de la consciència o mindfulness, que l’únic que vol dir és que s’entreni en parar atenció a les coses que són reals, com la seva respiració, com les sensacions del cos, perquè allò altre és mental. Llavors, quan la narrativa no rep la mateixa atenció, comença a tenir menys impacte, i hi ha una cosa que és clau en l’ensinistrament, i jo he vist la seva tremenda eficàcia, que és acostumar-te a portar l’atenció a l’aquí i l’ara. És a dir, per exemple, suposem que un dels teus fills està preparant-se per l’examen i està nerviós com pot estar-ho un dels meus i qualsevol de nosaltres, això és una cosa que tots podem compartir, relacionar-nos perfectament amb aquesta situació. Llavors, és clar, comença a pensar: “No, si hagués estudiat més, si ja m’ho deia la mare, no vegis tanta tele i estudia una mica més i no ho he fet. Mira que si ara ho faig malament a l’examen”. Fixa’t quina cosa, quin truc tan subtil i demolidor del que se’n diu la ment dualista, t’està portant enrere a lamentar-te, i t’està portant al futur a preocupar-te, et priva de força en el present. Una cosa que procuro entrenar tot el que puc és quan veig que m’estic lamentant d’alguna cosa del passat, immediatament torno al present, perquè caiem en la temptació de pensar que quan miro enrere per lamentar-me d’alguna cosa no ho tornaré a repetir, és mentida, és un truc perquè et sentis fatal. Això és com quan un ha decidit reduir la seva ingesta, el que menja, i arriba el moment de les postres i s’acosta el cambrer i et diu: “Per cert, l’especialitat aquí són les postres”, i llavors, tímidament preguntes: “No deu pas tenir alguna cosa de xocolata?”, i diu: “Senyor, el millor pastís de xocolata del món”. Llavors, és com un desig irrefrenable de menjar-te aquest pastís de xocolata. Llavors, te la menges i quan te l’has menjat comences a sentir-te culpable: “No me l’hauria d’haver menjat”, és la pròpia ment jugant de tal manera que et tingui sempre atrapat. Primer fa que aquest pastís de xocolata sigui absolutament temptador, i el segon, fa que et sentis culpable. Jo em pregunto: hi ha algú que per sentir-se culpable hagi canviat alguna conducta? No. Arriba el proper pastís de xocolata i tornes a caure. Llavors, el que et vull dir és que quan es parla tant de l’aquí i l’ara, sembla que té una connotació metafísica o filosòfica, no és així, és tremendament pràctica. Quan tu ets aquí i ara, la ment no té la capacitat de ficar tant soroll. El que genera nervis és la ment. Posem un exemple d’un opositor, aquest sí que és un examen on una persona es juga tres, quatre, cinc anys d’estudi, tretze hores diàries, sortint, com a molt, un dia o mig dia a la setmana i hipotecant tota la seva vida professional a aquest examen, tres-cents temes, se’ls sap, fan girar el bombo, tema 120, i es queda en blanc. Es retira, s’aixeca de la cadira, se’n va i just li surt el tema 120. Se’l sabia? Sí. Per què no ha sortit? Perquè la narrativa ha començat a dir-li: “Mai seràs notari”. Aquest és el problema, és un entrenament perquè cal anar en contra d’un condicionament mental previ. El tema és: quant ens costarà?, jo no crec que aquesta sigui la pregunta, la pregunta és: fins on ens portarà?

50:33
María. Hola, Mario, sóc la Maria. Ens podries explicar què és el mindfulness i com funciona, i quines evidències científiques té?

 

Mario Alonso Puig: : Sí, és clar que sí, Maria. El que passa és que ho explicaré d’una manera molt visual, perquè jo crec que ho veurem millor. Suposem que tu i jo estem fent una passejada, entrem en un parc i veiem un llac no molt gran, però un llac. Llavors, traiem el cap a veure què hi ha al fons del llac i si el llac és profund o no ho és, però no podem veure el fons, per què no el veiem?

 

María: Perquè l’aigua està tèrbola?

 

Mario Alonso Puig: Molt bé, una d’elles és que l’aigua estigui tèrbola. Si l’aigua està tèrbola, no podem veure el fons, i si l’aigua no estigués tèrbola sinó que fos absolutament cristal·lina, per què no veiem el fons? Doncs potser no ho veiem perquè aquesta aigua està agitada. Anem a suposar que aconseguim que aquesta aigua s’assereni, que aquesta aigua es tranquil·litzi, llavors podem veure el fons, que pot tenir una gran profunditat, oi? Què hi ha al fons? Al fons hi pot haver grans tresors, no? Em permeto recordar que alguns dels millors tractaments oncològics que hi ha en l’actualitat s’han obtingut d’esponges marines, hi ha grans tresors, grans oportunitats, i també podem veure coses que no haurien de ser-hi, plàstics, escombraries al fons del mar que està fent mal a la natura, correcte? Això és el que fa el mindfulness. La nostra ment està agitada i, com que està agitada, no veiem el nostre potencial ni tampoc veiem allò que ens llasta. Quan aconseguim que aquesta aigua, aquesta ment s’assereni, comencem a veure coses en nosaltres i a experimentar sensacions i a experimentar, realment, descobriments, revelacions, en el sentit de coses que estaven velades i es veu que tenen un poder transformador a la vida, i també comences a veure aquelles coses que no havies vist de tu i que realment t’estan fent la vida difícil, i, de vegades, per poder netejar una mica l’aigua, cal descobrir on és la brutícia. Això és el que permet el mindfulness, el mindfulness és un exercici pur de l’atenció per asserenar aquesta ment que, per raons que encara no coneixem, està agitada, i com que està agitada, no podem tornar a connectar amb el nostre potencial ocult ni sabem per què tantes coses que són petites ens alteren d’una manera tan gran. El mindfulness ja està descrit a la literatura índia des del Bhagavad-Gita de fa tres mil cinc-cents anys, quan el krishna li diu al príncep Arjun: “La ment és difícil de manejar com el vent”, i quan a prop del Nepal, el príncep Gautama Siddhartha
Shakyamuni Buddha, el primer Buda, el primer despert, segons el llenguatge sànscrit, descobreix que el dolor és part de la vida, però el patiment el genera aquest moviment de la ment i que la forma de combatre aquest sofriment és estabilitzar l’atenció allunyant-la d’aquesta narrativa, d’aquesta ruminació constant, d’aquest soroll que ens impedeix tornar a connectar amb el que som. L’evidència científica? Doncs mira, l’evidència científica és aclaparadora, aclaparadora tant en la neurociència contemplativa, que és la que es dedica a estudiar l’efecte en el cervell dels Taos meditatius, com en la fisiologia cardíaca, com en l’endocrinologia, en la neurologia. És que, fixa’t, darrere de moltíssimes malalties, per no dir de totes, hi ha un factor que pot pesar més o menys i que és l’ansietat. L’ansietat és generada pel soroll mental. La Universitat de Harvard és pionera al món en estudiar això, entre el seixanta i el noranta per cent de les consultes a metges generals tenen com un dels factors clau emocions pertorbadores, viure en l’ansietat, viure en la desesperança, totes aquestes coses. Llavors, això és el que fa el mindfulness. A nivell de cervell, doncs, per exemple, a nivell de cervell, una cosa que fa és reduir el volum de l’amígdala. L’amígdala, que no són aquestes, està en el cervell. L’amígdala és un nucli que conté grups de neurones molt relacionades amb la por i amb la ira. S’ha pogut observar amb ressonància funcional magnètica, que és una tècnica d’imatge per veure les parts més actives, una reducció en el volum de l’amígdala, és a dir, la persona que practica aquest exercici d’atenció plena és menys propensa a viure en la por i en la ira. Imaginem el que és això per a la humanitat. En segon lloc, s’ha vist un augment de la mida de l’escorça prefrontal del costat esquerre que és molt important perquè té un impacte en el sistema de defensa del cos, el sistema immune. Una altra cosa que s’ha vist és que un sistema que es diu xarxa neuronal per defecte, que és la que fa que estiguem distrets, comença a esmorteir-se, i una altra xarxa, que es diu xarxa executiva central és molt més activa. És a dir, afavoreix a que t’adonis més de què passa. Això és important, per exemple, per reduir la incidència d’accidents. S’han observat, per exemple, canvis en el sistema de defensa, en el sistema immune. Gent que ha practicat mindfulness sense tenir experiència prèvia en absolut durant cinc dies a la setmana, al llarg de dos mesos, vint minuts cada dia, han tingut augments entre el dotze i el vint per cent del sistema immune. Algú pot dir: “Això no és molt”, que et pugin el sou un dotze o un vint per cent, veuràs que content et poses. És clar, una pujada d’un dotze per cent o d’un vint per cent del sistema immune és que no agafis una grip, o que no agafis un refredat, o si estàs bregant amb un tumor, que el teu cos sigui molt més agressiu, millores en el tub digestiu, t’explicaré una cosa que és al·lucinant, a mi m’ho sembla. El tub digestiu controla el vuitanta per cent del sistema de defensa del cos, hi és, el tub digestiu constitueix un altre cervell complexíssim, amb cinc-cents milions de neurones. Quan una persona està supertensa, quan una persona està plena d’ansietat, comença a produir-se el pas de substàncies lletges, vull dir nocives, des l’allau de l’intestí, de l’intestí prim i, de vegades, del còlon, a la sang i poden donar lloc a processos inflamatoris generalitzats que ja s’estan començant a relacionar com un dels factors, un de sol, que podria tenir la seva connexió amb l’Alzheimer, per exemple, fa més difícil el control de la glucosa, és al·lucinant, llavors, com el món emocional pertorbat per una ment agitada acaba afectant tot el cos. Hi ha estudis, per exemple, l’aplicació de mindfulness a persones que estan diagnosticades d’esclerosi múltiple, que és una malaltia degenerativa del sistema nerviós, i es redueix l’aparició de brots, evoluciona per brots, són menys intensos… S’està aplicant a un munt de coses, és a dir, i a més per centres tremendament seriosos on la recerca no és qüestionable ni van buscant especials resultats, sinó que estan molt ben controlats. El que passa que això que té tres mil cinc-cents anys d’antiguitat només li hem donat una credibilitat quan una sèrie de científics s’ha decidit a estudiar què passa al cervell i en el cos quan una persona entra a aquests estats d’enfocar-se en l’aquí i en l’ara, i també ens ha ajudat a adonar-nos de la gàbia de grills que tenim al cap i que és una cosa difícil de creure, que et passa una cosa que et disgusta pel matí i t’està rumiant fins la nit, sembla que som vaques, i que el simple fet d’aturar això fa que l’organisme, que té una capacitat natural de recuperació, pugui recuperar-se. No hi ha res màgic aquí, bé, sí que hi ha màgic, que la vida és màgica. Això és el que hi ha de màgic, però, a vegades, aquests diàlegs que tenim bloquegen la màgia, no perquè no la s’anul·lin, sinó perquè no la deixen florir.

Mario Alonso Puig Inteligencia y desarrollo personal
Quote

La clau és buscar la felicitat pròpia i la dels altres, perquè som una el·lipse amb dos centres: tu i jo, que construeix un "nosaltres"

Mario Alonso Puig

59:35
Hombre. T’he sentit a dir que la majoria dels éssers humans es moren amb la música a dins sense haver-la sentit sonar. Què vols dir exactament amb això?, i, bé, pels futurs pares, què podem fer perquè als nostres fills no els passi això? Recordo una cosa que vaig llegir de Víctor Hugo que em va impressionar molt, no?

Mario Alonso Puig. Víctor Hugo deia: “El nostre problema no és que ens morirem, és que no sabem com viure”, i hi havia un filòsof danès, Soren Kierkegaard que deia: “La vida només es pot viure mirant cap endavant i només es pot entendre mirant cap darrere”, els moments on ja aquesta existència nostra s’acaba i una persona mira cap enrere, i ho sabem sobretot pels escrits de l’Elisabeth Kübler-Ross, que va estar amb moltes persones en aquesta situació, un s’adona de la quantitat de coses que podria haver fet i no va fer. Quan jo parlo de la música, jo crec que tot ésser humà té música, el que passa és que està acostumat, no a sentir la seva música, sinó a sentir el seu soroll. No tenen res a veure el soroll amb la música i, si t’hi fixes i veus una partitura, si totes les notes fossin enganxades l’una darrere l’altra, no tindríem música, tindríem soroll. El que fa que tinguem música és que hi hagi espais de silenci. Són aquests espais on no hi ha cap nota els que permeten que en comptes de soroll hi hagi música. Què vull dir? Vull dir que aquesta vida, jo crec, que el temps que la visquem és una vida per viure-la amb intensitat, amb dificultats, amb desafiaments, que ens enfoquem en el que realment és rellevant, que quan arribi el final de la nostra vida, diguem, com Neruda: “Confesso que he viscut”, que puguem dir: “Confesso que he viscut la vida i no que l’he vist passar”, i aquesta presa de consciència, aquesta reflexió és el que crec que ens pot ajudar, senzillament, a fer que la música emergeixi, perquè l’ésser humà està cridat a això, a fer sonar la seva música, o sigui, tots tenim una música i és una música preciosa, totes diferents, totes complementàries. Això és el que vull dir, que no ens conformem amb viure una vida de soroll, sinó que anem trobant aquesta música a força d’enfocar-nos en les prioritats, perquè al final de la nostra vida, puguem dir, com deia Neruda: “Confesso que he viscut”.

01:02
Charo. Hola, Mario. Sóc la Charo, i la meva pregunta és la següent: per què els humans ensopeguem cent vegades amb la mateixa pedra?

Mario Alonso Puig. Bé, em temo que en aquest cas la resposta serà de menor nivell que la pregunta. Jo crec que els éssers humans ensopeguem cent vegades sobre la mateixa pedra per falta d’humilitat. La humilitat és, per mi, la virtut més gran que existeix perquè és per a una persona, probablement, de viure plenament, que no és la modèstia, no és el ser una persona així apocada, és la humilitat de cor. Quan una persona és realment humil, i no ho dic per mi, perquè malauradament no ho sóc, però sí per persones amb les que he estat, grandíssims éssers humans amb una humilitat aclaparadora, són persones que tenen mentalitat de principiant, és a dir, pot ser un premi Nobel i t’està escoltant com si fos un alumne teu, però jo que li puc ensenyar a aquest home? Però està plenament aquí. Quan comet un error, el que més li interessa no és buscar culpables, ni en ell, ni en ella, ni en els altres, sinó esbrinar què és el que ha passat. És una mentalitat molt més científica, interessada, curiosa, que una mentalitat enjudiciadora, perquè crec que quan una persona és humil i ensopega amb una pedra, està disposada a reconèixer que ha ensopegat amb una pedra i no a intentar amagar davant de si mateixa o davant dels altres que ha succeït. Perquè crec que quan una persona és humil i ensopega amb una pedra, es deixa assessorar, pregunta, escolta, demana ajuda i es deixa ajudar. Crec que la nostra supèrbia ens mata literalment. No volem acceptar les coses com són, volem que siguin a la nostra mida, volem que la vida es plegui als nostres desitjos, per això no fluïm amb la vida. Quan apareix alguna cosa que no ens agrada, ens preguntem per què, en lloc de per a què, i tot això crec que és el que fa que ens costi aprendre. Si jo ho portés a una metàfora, crec que la vida es viu en plenitud quan el que pilota el cotxe és la consciència i en el copilot va l’ego, però quan l’ego és el que pilota, pots ensopegar cent, mil, cent mil i mai aprendrà.

01:04
Mario Alonso Puig. Bé, crec que ha arribat el moment ja d’acabar, a banda d’expressar-vos la meva profunda gratitud per les dimensions tan àmplies i profundes de les vostres preguntes, doncs una mica resumir, potser des d’un altre angle, el que hem estat parlant, que és que l’ésser humà és indivisible. O sigui, una persona pot tenir un fetge, però una persona és més que el seu fetge. No som casos clínics interessants, sinó éssers humans complets, i que la faceta física, la cura del cos, de la nutrició, fer exercici físic és molt important, dormir bé, dormir suficient és important, és més important dormir que menjar, fisiològicament parlant, que la faceta mental és clau, que hem d’aprendre tots a gestionar millor la nostra ment, a enfocar-nos en l’essencial, a fer servir un llenguatge que ens ajudi, no que ens anul·li, interpretar les coses d’una manera que ens permeti tirar endavant, no quedar-nos encallats, que l’element afectiu és essencial, buscar el positiu en les coses, més que els “per quès”, els “per a quès”, més que els “és que”, doncs potser els “s’ha de”, potser més que “només em queda”, els “encara em queda”, i que després hi ha una dimensió espiritual en l’existència humana que és molt important i que ens abraça a tots, que és la vida amb propòsit, és a dir, que el nostre propòsit no és només experimentar la felicitat, sinó ajudar a altres éssers humans, també, a ser feliços. Deia en Martin Buber, un magnífic filòsof alemany, deia que es pot viure com si fossis el centre d’una circumferència o es pot viure com si fossis el centre d’una el·lipsi, que bonic, perquè l’el·lipsi té dos centres, tu i jo, i així és com es construeix el nosaltres. Jo crec que tots, en la dimensió espiritual, el que estem cridats és a construir un nosaltres, ajudar-nos en aquest viatge fascinant que és la vida en les nostres diferents facetes, i que l’educació, es valori o no, és increïblement valuosa. Quantes coses no hauríem de patir si les haguéssim après a edats més primerenques? Quants conflictes no sorgirien si els haguéssim après a resoldre en un entorn escolar o quan érem més jovenets? Quants dons coneixeríem si els haguéssim descobert? Llavors, l’educació és tasca de tots, i jo crec que la nostra responsabilitat és, cada un en la mesura de les seves possibilitats, ajudar a valorar veritablement, no només la importància de l’educació, sinó l’enorme importància del mestre, l’enorme importància de la relació amb l’estudiant, valorar l’estudiant perquè és la persona que està en el moment més important de la vida per aprendre i descobrir i entendre que això pot donar un gran sentit a la nostra vida, perquè no només el que nosaltres aconseguim, és també el llegat que anem deixant i que pot acceptar a moltes generacions. Tu canvies un sistema educatiu, el millores, i això pot tenir un impacte com quan tires una pedreta en un estany i les ones s’estenen per tot arreu. Doncs això, us animo a que cada un, on sigui, com pugui, de la manera en què vegi, visqui d’acord a uns principis que, en el fons, l’únic que busquen és donar-li a l’ésser humà la seva veritable dignitat i la seva grandesa. Gràcies.