Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

“Cal inventar una manera diferent de ser al món”

María Ángeles Durán

“Cal inventar una manera diferent de ser al món”

María Ángeles Durán

· Sociòloga

Com serà el món i la societat després d'aquesta època d'incertesa? La doctora en Ciències Polítiques i catedràtica de Sociologia, María Ángeles Durán, sosté que els canvis afectaran el cor mateix de les societats que avui coneixem. No només caldrà adaptar-se a el teletreball i el distanciament social, sinó que també caldrà repensar com protegir els nostres majors de futures crisis sanitàries.

"Aquesta pandèmia crec que afectarà la idea del que és la qualitat de vida, el dret que cada persona tingui a decidir què és el que vol i què és el que no vol en relació amb els últims anys de la seva vida. Hem de pensar que, quan siguem Dos mil milions de persones majors de 65 anys, el grup d'edat que més creix en tota la població mundial, caldrà inventar una manera diferent d'estar en el món per a la gent gran ", reflexiona.

María Ángeles Durán és doctora 'honoris causa' per les universitats Autònoma de Madrid, València i Granada, ha dirigit el Departament d'Anàlisi Socioeconòmic de el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i en l'actualitat imparteix cursos de postgrau i realitza tasques d'assessorament per diversos organismes i institucions internacionals.
Va ser la primera dona que va aconseguir una càtedra de Sociologia a 1982, la primera que va rebre el Premi Pascual Madoz per a Ciències Jurídiques, Socials i Econòmiques, la primera presidenta de la Federació Espanyola de Sociologia i també la pionera que va rebre el Premi Nacional d'Investigació en Sociologia i Ciència Política 2018. Ha publicat més de 200 obres sobre envelliment poblacional, desigualtat, feminisme i salut, amb títols com 'la riquesa invisible de la cura', 'Els costos no sanitaris de les malalties cròniques' o 'Si Aristòtil aixequés el cap '. En l'última dècada ha desenvolupat el seu treball d'investigació sobre el "cuidatoriado", una classe social emergent formada per "les que cuiden", normalment dones que atenen als seus majors dependents, sense remuneració ni drets ni visibilitat.


Creant oportunitats

María Ángeles Durán

Com serà el món i la societat després d'aquesta època d'incertesa? La doctora en Ciències Polítiques i catedràtica de Sociologia, María Ángeles Durán, sosté que els canvis afectaran el cor mateix de les societats que avui coneixem. No només caldrà adaptar-se a el teletreball i el distanciament social, sinó que també caldrà repensar com protegir els nostres majors de futures crisis sanitàries.

"Aquesta pandèmia crec que afectarà la idea del que és la qualitat de vida, el dret que cada persona tingui a decidir què és el que vol i què és el que no vol en relació amb els últims anys de la seva vida. Hem de pensar que, quan siguem Dos mil milions de persones majors de 65 anys, el grup d'edat que més creix en tota la població mundial, caldrà inventar una manera diferent d'estar en el món per a la gent gran ", reflexiona.

María Ángeles Durán és doctora 'honoris causa' per les universitats Autònoma de Madrid, València i Granada, ha dirigit el Departament d'Anàlisi Socioeconòmic de el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i en l'actualitat imparteix cursos de postgrau i realitza tasques d'assessorament per diversos organismes i institucions internacionals.
Va ser la primera dona que va aconseguir una càtedra de Sociologia a 1982, la primera que va rebre el Premi Pascual Madoz per a Ciències Jurídiques, Socials i Econòmiques, la primera presidenta de la Federació Espanyola de Sociologia i també la pionera que va rebre el Premi Nacional d'Investigació en Sociologia i Ciència Política 2018. Ha publicat més de 200 obres sobre envelliment poblacional, desigualtat, feminisme i salut, amb títols com 'la riquesa invisible de la cura', 'Els costos no sanitaris de les malalties cròniques' o 'Si Aristòtil aixequés el cap '. En l'última dècada ha desenvolupat el seu treball d'investigació sobre el "cuidatoriado", una classe social emergent formada per "les que cuiden", normalment dones que atenen als seus majors dependents, sense remuneració ni drets ni visibilitat.


Creant oportunitats

Transcripció

00:01
María Ángeles Durán. Mai he viscut una guerra ni una epidèmia, ni tan sols una catàstrofe natural, com podria ser una inundació o un incendi greu. Aleshores, potser el pensament, sobretot, que més m’amoïna és si canviarem molt o gairebé gens quan sortim d’aquesta epidèmia.

00:26

La idea que em ve immediatament al cap és que m’ha partit la vida en dos, perquè a la meva feina, en bona part, era… En aquests moments estava assessorant a Colòmbia, tenia viatges previstos fora d’Espanya, molts, i tot això s’ha cancel·lat, s’ha interromput. D’altra banda, amb l’edat que tinc, m’ha fet sentir com si m’haguessin donat un cop baix, perquè jo em sento jove i, no obstant això, les xifres sobre la letalitat de l’epidèmia, de la pandèmia, deixen clar que ataca molt més la gent de la meva edat. Aleshores, això em fa repensar… Però, en realitat, no ha aconseguit, almenys ara, no ha aconseguit abatre’m. Només penso: “Bé, tinc un enemic nou, a veure com em defenso i com em reciclo, perquè el que abans era no ho podré seguir sent, almenys de la mateixa manera”.

01:27

És cert que els grans estan i estem sent més vulnerables davant la COVID-19, però a Espanya no estem sent més vulnerables econòmicament. Al revés, precisament, si les pensions es mantenen, passarà el mateix que va passar a la crisi que hem travessat econòmica, que els grans tindran un paper de matalàs i seran prestamistes familiars. Augmentaran, diguem-ne, les donacions, i tindran un factor equilibrador molt important, de manera que sí, serem més vulnerables en un àmbit i, no obstant això, som més forts en altres. Si ens estem referint a la societat espanyola, i jo crec que, com a conjunt, sempre hi ha excepcions, però com a conjunt, jo crec que sí que és una societat que tracta bé les seves persones grans, els tracta bé en l’àmbit afectiu i en l’àmbit de les relacions socials. Ara, en aquests moments, som nou milions de persones majors de 65 anys, i això creixerà. Per tot el món, l’any 2100, les estimacions de les Nacions Unides diuen que serem als països desenvolupats el 30 % de la població, i jo el que no crec és que la nostra economia, una economia, la dels països desenvolupats, que és, bàsicament, una economia capitalista, encara que molt matisada amb elements socialdemòcrates… Jo crec que no estem pensant que un allargament tan gran de la vida ens obliga a fer un estalvi, un estil de previsions que no estem tenint en compte.

03:18

Si ara hem de cotitzar 38 anys, més o menys, per després tenir una pensió, cada any a Espanya augmenta l’esperança de vida en tres mesos. Això significa que, si hem estalviat suposem que 100.000 euros, 200.000, els haurem d’allargar. I una residència a Espanya, en aquests moments, una residència bàsica, com a mitjana costa 1.700 euros, en un estudi que ha fet Lares per la Comunitat Valenciana. Quan la pensió mitjana és de 1.000 i escaig, i la de les dones, la de viduïtat, de 700 i escaig, doncs significa que les persones grans, amb la seva pensió, no poden pagar una residència. Però les persones majors de 80 anys ja tenen un índex molt alt de necessitat que altres persones els atenguin, i cada cop tenim menys fills, per tant, jo crec que la idea de mantenir una població tan nombrosa, gran, depenent per a les cures de la generació següent, això és utòpic. Ens hem d’anticipar i pensar en nous models, però no és un canvi petit, és un canvi grandíssim.

04:38

Aleshores, hem de pensar en un urbanisme nou, en una arquitectura diferent i, per descomptat, en un sistema de finançament de l’última, llarguíssima, etapa, de la fi de la vida fora del mercat de treball, que ara mateix no la tenim resolta, no la tenim pensada. I, per descomptat, tampoc veig jo que, a mitjà termini, hi estiguem posant remei.

05:03

Aquesta pandèmia contribuirà al fet que ens repensem el paper que tenen les persones grans ara i, sobretot, el que tindran d’aquí a 20, 30, 60 anys. Tot el que està relacionat amb les persones grans no es pot improvisar. Si alguna cosa m’ha ajudat a pensar aquesta pandèmia és, precisament, que les societats del futur seran societats molt envellides, comparades amb la que estem vivint. Ara mateix no arriba als 1.000 milions, són poc més de 500 milions de persones majors de 65 anys al món, però les projeccions de les Nacions Unides per la fi del segle parlen de prop de 2.000 milions de persones majors de 65 anys. En fi, imaginem què significa, això és més que durant mil·lennis ha estat tota la població mundial, i crec que caldrà redefinir-la completament.

06:11

Al meu entendre, no hi haurà un augment de la productivitat tan gran com per poder seguir jubilant-nos a l’edat que ens jubilem ara, perquè hauríem d’estalviar moltíssim per tots els anys de vida que tenim després. Però això no afectarà només els estalvis i els diners, afectarà la interpretació de la sexualitat, afectarà la idea de què és la bellesa. És a dir, suposarà un canvi moral molt important. Crec que afectarà molt a la idea de què és la qualitat de vida, el dret que cada persona tingui a decidir què vol i què no vol en relació amb els últims anys de vida. Ara ha aparegut molt el tema, quan només hi havia un respirador en un hospital i economia de guerra o medicina de guerra, oi? Si només hi ha un aspirador o un respirador, perdó, cal decidir a qui es dona.

07:13

I podem dir: “Bé, doncs que n’hi hagi per tothom”. Sí, però si hi ha una infraestructura pensada per unes circumstàncies normals, el que no es pot pensar és a tenir infraestructures sanitàries pensades per estar inactives o ocioses durant anys i anys i anys. Es pot exigir un cert grau de flexibilitat, però un pic tan sobtat que arribi tan, tan de sobte i un pic tan alt… Bé, doncs crec que aquesta pandèmia ens fa pensar, tant si ho resolem d’una manera com d’una altra, en el tema de la mort i en el tema dels drets en relació amb la mort i amb la fi de la vida. Hem de pensar que, quan siguem 2.000 milions de persones majors de 65 anys, és el grup d’edat que més creix en tota la població mundial. No creixerà molt, molt més als països desenvolupats, però als països de desenvolupament intermedi creixerà moltíssim la població major de 65 anys comparat amb ara. Cal inventar una manera de ser al món diferent per les persones grans.

08:25

Jo fa molts anys, però sobretot a l’última dècada, que estudio el paper que tenen a la societat espanyola les persones la funció principal de les quals és cuidar, i aquesta pandèmia ha estat molt important per aquest col·lectiu. En aquest col·lectiu tenien un paper molt important les dones d’edat intermèdia i avançada, i ara aquest col·lectiu té molta feina, per dir-ho d’alguna manera. I cuidar-se elles mateixes i les persones amb què viuen, que tenen la seva edat. Però, en canvi, han perdut aquesta funció, que a moltes llars era molt important, de fer-se càrrec dels nens o de fer de reforç pels fills que estan sobrecarregats de feina, des de donar-los tàpers amb menjar fins a… Bé, infinites maneres que tenien aquest col·lectiu d’ajudar el seu entorn immediat. Però també formen part del “cuidatoriat” les persones que ho fan no com la majoria, que ho fan sense diners, sense intercanvi de diners, les persones que ho fan com una feina remunerada. I en aquest col·lectiu hi ha moltes persones que, sobretot immigrants, que tenen una economia molt precària i, en molts casos, no tenen un contracte de feina, treballen en la informalitat, si es vol anomenar d’una altra manera, en negre, i amb una precarietat en les seves condicions de vida quotidianes més greu que la de la majoria de la població d’origen espanyol.

10:15

I per aquest col·lectiu és molt dur, molt dur, perquè no poden seguir treballant, i a Espanya, diferents estimacions diuen que, fins a un 20 % o un 25 %, potser, del producte intern brut es produeix fora de les condicions laborals legals. Són les propines, són la part que no es declara. Si el cop serà dur pels assalariats, per descomptat, pel petit empresari, per l’autònom serà molt més fort, i especialment, pel sector que depenia molt d’aquesta economia subterrània, i entre ells serà molt fort pels que es dedicaven a cuidar. D’altra banda, jo crec que les persones grans i les famílies amb nens petits que treballen els dos membres de la parella, els dos adults, són els col·lectius que a Espanya utilitzen més l’ajuda domèstica remunerada. I amb el confinament, això ha creat, per les persones que depenien d’ells, dels treballadors remunerats, ha suposat, en alguns casos… Era gairebé la seva única comunicació amb el món, en el cas de persones grans, i s’han vist provades d’això, però pels treballadors també.

11:51

En molts casos, s’han vist privats d’uns ingressos que, encara que després es pugui recuperar, serà difícil, perquè si s’estava treballant vuit hores i la persona les necessita… Pensem, per exemple, en una persona que té una immobilitat perquè no es pot moure, perquè té una fractura al maluc, i està immobilitzada a casa, i que depenia del fet que vingués una persona a acompanyar-la durant moltes hores al dia, però… No ho sé. Estava veient abans preus mitjans en alguna comunitat autònoma, perquè no he vist dades per tot el país, d’un centre de dia. Si són 925 euros i s’ha tancat el centre de dia… Les persones que van al centre de dia, qui és amb elles ara? Qui les cuida? Pel “cuidatoriat” ha estat una prova de foc.

12:52

Aquesta pandèmia està causant molta malaltia, molt de dolor, molta mort, però no està destruint el teixit productiu, no està desfent la confiança en les institucions socials bàsiques. Aleshores, jo no crec que hagi de canviar tant, tant en l’àmbit de les relacions personals o socials. On sí que crec que es produirà un canvi és en el fet que, d’una banda, farem servir molt més la tecnologia a distància. Em sembla que a Espanya, en un mes de confinament ha augmentat… No ho sé, no sé quant perquè no tinc la xifra disponible, però pel que veig al meu entorn i en la meva pròpia experiència, hem avançat el que no haguéssim fet potser en quatre o cinc anys. I en la manera de comprar, en la manera d’utilitzar els nostres béns, aquí sí que crec que hi haurà un canvi important tecnològic. També crec que estem notant, per exemple, per posar-ne un exemple, per Espanya, no saber la xifra de malalts i de morts, perquè tenim 17 sistemes diferents de còmput… Això a Espanya, però a escala mundial, crec que aquesta epidèmia ens farà pensar en la necessitat de prendre decisions conjuntes. I no ho sé, jo crec que, tard o d’hora, anem cap a governs d’àrees regionals cada cop més grans. Com que el microbi no s’atura en una frontera, no té sentit tenir una política sanitària… Per no parlar d’Europa. Però si tens a Mèxic una política sanitària i a Colòmbia una altra, a l’Argentina una altra, i el microbi… bé, el virus, perdó, va i ve, doncs això farà que les polítiques sanitàries es facin més comunes, més integrades regionalment. Però, alhora, el trànsit aeri o el trànsit de mercaderies és enorme, de manera que la regió tampoc conté dins de si mateixa homogèniament la pandèmia.

15:04

De manera que jo crec que això afavorirà governs, o almenys, polítiques públiques, i també decisions de les empreses privades i de les ONGs, de tot tipus d’associacions, cada cop més globals, més globalitzades. Jo crec que no tenim un model comparable, perquè d’epidèmies n’hi ha hagut moltes, però l’important d’aquesta és la velocitat de propagació, d’una banda, i el seu caràcter global. Aleshores, jo crec que realment no en tenim un model. Del que tenim models és de guerres i, per exemple, les Nacions Unides deuen el seu origen a una guerra. D’aquesta guerra contra el virus naixeran noves entitats? O, per exemple, l’Organització Mundial de la Salut canviarà la seva organització? Tindrà un paper més important? Ara mateix se li està criticant que té un excés de burocràcia, però depèn dels fons que hi posi cada país. Si no té dotació, és molt difícil que pugui fer investigació.

16:11

S’arribarà a acords molt més intensos dels que hi ha ara entre la investigació amb ànim de lucre i les associacions o inclús els organismes a escala mundial sense ànim de lucre? Jo crec que sí, i a més crec que les empreses hi han de tenir un paper molt important, i que a més, ho faran. Ho faran perquè no és incompatible, no és incompatible, absolutament. En algun cas ho pot ser, però en conjunt, no és incompatible la col·laboració entre les entitats sense ànim de lucre i les entitats amb ànim de lucre. Quan acabi la pandèmia, que algun cop acabarà, hi haurà alguns canvis, però no tants com pensem, perquè si es va inventar el quarter, l’hospital, l’escola o la fàbrica, va ser precisament perquè al concentrar-ho en un espai reduït, la productivitat era molt més gran. El mateix amb els mercats, amb els grans magatzems. I les grans ciutats, el procés d’urbanització que es troba en tot el món, tenen aquest principi com a base. I és que la concentració disminueix cert tipus de costos i abarateix molt alguns processos.

17:33

Aleshores, si estem concentrats, es pot prescindir d’una romeria, evidentment, o d’un partit de futbol o d’una manifestació. Però d’allò que no podem prescindir és del metro o del transport. Com aconseguir un metro on tothom estigui separat a les hores punta dos metres? Això és impossible. Molta gent es pregunta si en aquesta pandèmia han tingut una importància gran les manifestacions, els partits de futbol, i si això desapareixerà quan passi la pandèmia. Jo no crec que desapareguin les concentracions massives, sobretot perquè no veig com és possible trobar una manera de producció amb un urbanisme dispers, i mentre seguim amb el procés d’urbanització galopant que tenim ara mateix i que no és gratuït, si ens estem concentrant a ciutats és precisament perquè abarateix molt els costos de producció. No es pot fer un hospital a cada casa. No es pot tenir un gran mercat a cada cantonada ni es pot tenir una fàbrica on la tecnologia punta s’estigui aplicant simultàniament a molts llocs, de manera que em sembla que la concentració espacial no la podrem canviar. Es podran, puntualment, suprimir algunes concentracions de població, però el transport, que és una necessitat bàsica a la nostra societat, el transport massiu, no se m’ocorre com es pot canviar.

19:22

El metro, suposem que ara a les hores punta estem… Bé, hi ha cops que estem a dos centímetres del del costat. Com aconseguir canvi dels horaris, duplicació de les infraestructures? Realment, és molt difícil. No veig a mitjà termini, realment, cap canvi substancial, perquè si no es poden canviar els sistemes de producció ni els sistemes d’accés tant als serveis com a la producció, ho veig molt complicat. I la idea que tothom tinguem unes cases molt grans amb jardí, doncs, bé, això em sembla que és una utopia, perquè encara que a Espanya, per exemple, tinguem molt d’espai molt poc ocupat, estem preocupats amb l’Espanya que té massa poca població, no és per casualitat que s’estigui concentrant la població en uns llocs. És perquè des del punt de vista econòmic, és més rendible tenir població concentrada. És possible que valorem tant en el futur altres béns com la qualitat mediambiental, que fem canvis, però són canvis revolucionaris. Per això, a curt termini no espero que després d’aquesta pandèmia es produeixin grans canvis.

20:49

Durant aquesta crisi, hem de conviure, o a l’inrevés, no hem pogut conviure… Convivim molt més amb el nostre entorn immediat, no convivim amb el nostre entorn que residencialment es troba en un altre lloc. Els índexs de divorci augmenten després de les vacances perquè moltes parelles que no estaven bé, amb la convivència forçada i sense tenir l’expansió d’anar a treballar i, bé, altres preocupacions diferents, fa que sigui durant la convivència de les vacances quan, definitivament, es trenca un desig de seguir junts. Jo crec que això passarà. Passarà perquè s’ha sotmès a una tensió i, a més, no només en època de vacances, que al cap i a la fi, és una època grata, sinó en època de preocupacions greus, de reptes, de lleialtats, lleialtats amb els pares, amb problemes econòmics greus. Sí, jo crec que augmentarà el nombre de divorcis, però també crec que es redescobriran relacions paternofilials que, amb la pressa de la vida quotidiana, no se’ls estava donant tanta importància, i hi haurà gent que es redescobrirà. I després, tancats amb una sola joguina, doncs tancats amb una sola joguina, també crec que hi haurà, com amb la famosa apagada de llum de Nova York… Aquí no tenim apagada de llum, però tenim una cosa semblant, que és l’apagada del cop de porta.

22:31

I sí, crec que hi haurà més naixements. Pel que fa a les persones que deixem de veure, doncs també s’ha despertat una mena de solidaritat que ha augmentat moltíssim. Ha augmentat moltíssim, i jo, personalment, estic impressionada per la quantitat de gent d’Espanya i de fora d’Espanya que m’escriuen mails personals preguntant: “Com estàs? Com ho portes?” i donant ànims. I aquí han tingut un paper essencial els Skypes, els WhatsApps amb vídeo… En fi, ens hem revolucionat i hem descobert que trobem a faltar la gent. Com canviarà? Doncs mira, ja fa molts anys, quan era a la Universitat de Michigan, es deia que en el disseny de les oficines tindrien molta més importància les cafeteries, perquè els espais serien comuns. I, per exemple, a la meva universitat, pràcticament no hi havia classes ni els dilluns ni els divendres, perquè la gent era a casa. Jo crec que això ara ens passarà, una empenta en aquesta direcció, perquè ens adonem que es pot treballar més, sense la necessitat de ser-hi presencialment, i farem servir més les eines que ens permetin fer la nostra feina des de casa sense haver-nos de desplaçar al lloc on treballàvem.

24:07

No tothom ho podrà fer, però jo tinc ara mateix entre mans la coordinació d’una col·lecció d’estudis sobre les cures. Gran part de les persones que hi estan col·laborant són professors d’universitat, i s’han hagut, a corre-cuita, de reciclar per fer-se professors a distància. Això passarà en molts camps, i no només en el camp de la feina, sinó també en l’afectiu, en el de l’oci… La vida política crec que… Ja eren importants abans les xarxes, a partir d’ara ho seran molt més.

24:49

Em fa llàstima pensar que una de les riqueses de la societat espanyola és, precisament, la seva “presencialitat”. Potser ho anomenaríem, no sé com anomenar-ho, la “carnalitat”, aquesta capacitat i aquesta riquesa que tenim d’abraçar-nos, de tocar-nos, d’estar molt junts. Prescindir de tot això és un dolor. Fixa-t’hi, em sembla tan dolorós que em fa venir ganes de plorar. No poder abraçar. Bé, doncs ho estem fent, ho estem fent. I, en fi, desitjo que algun cop ho recuperem, però, de moment, ens hem imposat aquesta disciplina i, amb excepcions, que sempre n’hi ha, estem respectant l’interregne d’això que era una de les nostres grans riqueses com a societat.