Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Grups de WhatsApp del col·legi: a favor o en contra?

Maribel Martínez

Grups de WhatsApp del col·legi: a favor o en contra?

Maribel Martínez

· Psicòloga

Psicòloga especialitzada en Teràpia Breu Estratègica, filòloga i educadora social, Maribel Martínez ha dedicat la seva àmplia trajectòria professional al suport de famílies, nens i adolescents. Quan va ser mare, però, va comprovar que els seus coneixements es veien sobrepassats per la maternitat i els ensenyaments de la seva filla. Com establir normes i límits? Ens considerem amics dels nostres fills?

En el seu llibre 'Quants cops t'ho he de dir?' resol aquestes i altres preguntes que afecten directament a la criança i l'educació dels infants. Maribel Martínez analitza les dificultats comuns que afronten els pares: rebequeries, frustracions i pors, trucs per ensenyar autonomia i responsabilitat. La psicòloga assenyala també les conseqüències negatives de la sobreprotecció. "Si el camí és llis, els nens s'acostumen a que no hi ha perill, no hi ha problemes, no hi ha frustració i això no és la realitat. Si t'estan sobreprotegint constantment, l'autoestima baixa. Són nens més insegurs, que després desenvolupen més sensibilitat a l'ansietat, que es presenten a un examen i tenen por de quedar-se en blanc per aquesta pressió i per aquesta sensació que no són capaços de realitzar-lo. El que hem de fer, en realitat, seria posar-los petites pedretes en el camí i que vagin superant aquestes dificultats ", conclou.


Creant oportunitats

Maribel Martínez

Psicòloga especialitzada en Teràpia Breu Estratègica, filòloga i educadora social, Maribel Martínez ha dedicat la seva àmplia trajectòria professional al suport de famílies, nens i adolescents. Quan va ser mare, però, va comprovar que els seus coneixements es veien sobrepassats per la maternitat i els ensenyaments de la seva filla. Com establir normes i límits? Ens considerem amics dels nostres fills?

En el seu llibre 'Quants cops t'ho he de dir?' resol aquestes i altres preguntes que afecten directament a la criança i l'educació dels infants. Maribel Martínez analitza les dificultats comuns que afronten els pares: rebequeries, frustracions i pors, trucs per ensenyar autonomia i responsabilitat. La psicòloga assenyala també les conseqüències negatives de la sobreprotecció. "Si el camí és llis, els nens s'acostumen a que no hi ha perill, no hi ha problemes, no hi ha frustració i això no és la realitat. Si t'estan sobreprotegint constantment, l'autoestima baixa. Són nens més insegurs, que després desenvolupen més sensibilitat a l'ansietat, que es presenten a un examen i tenen por de quedar-se en blanc per aquesta pressió i per aquesta sensació que no són capaços de realitzar-lo. El que hem de fer, en realitat, seria posar-los petites pedretes en el camí i que vagin superant aquestes dificultats ", conclou.


Creant oportunitats

Transcripció

00:03
Maribel Martínez. Soc la Maribel Martínez, soc psicòloga. He escrit diversos llibres, l’últim és: Quantes vegades t’ho he de dir?, que tracta sobre com educar fills avui dia. També soc filòloga i educadora social, però he de dir que el meu millor títol és el de mare, i que no hi ha Màster, ni el de Teràpia Breu Estratègica que m’hagi ensenyat tant com la meva filla.

00:26
María Sicilia. Hola, Maribel. El meu nom és María, jo soc mare de tres nenes. M’interessa moltíssim tot el que ens explicaràs. Quan parlem de l’educació dels nens i ens vénen al cap frases com: “Com han canviat els temps”, “Segur que als meus pares no els passaria això”. Llavors, des de la teva experiència professional, com creus que ha canviat la manera com els pares volem educar els nostres fills?

00:53
Maribel Martínez. Ha canviat molt, ha canviat molt. I, sobretot, hem de fer una ràpida visió històrica i veure com altres famílies… Podríem anar a famílies de la postguerra on les prioritats, evidentment, eren sobreviure, donar de menjar als fills… i eren famílies nombroses, eren famílies on els nens quan podien començar a treballar, havien de treballar per ajudar la família. Un altre concepte, altres objectius, la família es modulava d’una altra manera. Seguim avançant en la història i tenim les dècades dels 60, 70, i aquí, doncs els objectius dels pares ja eren més intentar donar-los un futur millor als fills, en el sentit que estiguessin ben formats acadèmicament, i això també és un objectiu diferent. Seguim avançant, els anys 80, una democràcia, els pares consideren que els fills tenen drets, veu, vot i aquí vam començar, també, a canviar aquesta forma de relacionar-nos amb els fills. I en l’actualitat tenim una generació de pares que, bàsicament, hi ha com una barreja. Uns pares que, d’una banda, són molt sobreprotectors i d’altra banda uns pares que són molt permissius.

02:19

Tenim unes parelles que formen les seves famílies i que en el seu projecte de formar aquesta família i tenir fills, abans de tenir els fills, ja s’estan formant com a pares. Estem professionalitzant d’alguna manera la paternitat i fan cursos d’alimentació per als fills, de pedagogia… Són pares que després formen part de totes les coses que tenen a veure amb els fills: l’AMPA, dels clubs esportius, els apunten a mil activitats extraescolars… I són pares que estan molt pendents de l’educació dels fills. I, tot i això, no és un model de família que estigui funcionant perquè el resultat és que els nens no són més educats, o no tenen realment això que els pares estan buscant, uns xavals amb més autonomia, amb uns valors… Estem veient una generació de nens, i ja alguns adolescents, que no tenen límits, que són més porucs. I aquí hem de veure què és el que està passant, què és el que ha passat. I és que en aquesta manera d’educar en l’actualitat, que està molt basada en aquest hiperpermissivisme, en aquesta hiperprotecció, està ara parlant-se de hiperpaternitat, que ja fa anys que se n’està parlant: en Levine, l’Honoré, més recentment l’Eva Millet. Tenim uns estudis i una experiència a nivell d’escoles, de teràpies, on estem veient doncs això, molts problemes dins de l’entorn familiar i han canviat molt les coses.

Grupos de WhatsApp del colegio: ¿a favor o en contra?. Maribel Martínez
Quote

“Estem 'professionalitzant' la paternitat amb cursos per aprendre a educar els fills”

Maribel Martínez

04:09
María Sicilia. On marcaries el límit entre el que és ajudar el nen i sobreprotegir?

04:13
Maribel Martínez. Jo crec que no hem de perdre de vista aquest objectiu, aquesta funció dels pares d’educar els fills en l’autonomia, en tenir uns valors. I, per tant, si hem de procurar aquesta autonomia el que hem de ser són guies, som guies per als fills. I hem d’ensenyar molts aprenentatges. Si constantment els ajudem, en realitat els donem uns missatges contradictoris. “T’ajudo perquè t’estimo, i m’assec aquí a fer els deures amb tu perquè és molt important que facis els deures”, però el nen també llegeix entre línies: “I perquè si no jo sol no podria”. I aquesta és l’ajuda que no ajuda. Aquesta és l’ajuda que invalida, finalment. I és una forma de tractar els fills que, finalment, doncs això, els sobreprotegeix perquè hi ha una ajuda excessiva, perquè ens avancem a les dificultats. Tot d’una: “Li posaré una llumeta a l’habitació perquè dormi i no tingui por a la foscor”, quan no ha dit res de por a la foscor. “Però per si de cas, perquè no tingui por, perquè no pateixi”. Aquesta és la idea que hi ha al darrere, com que els fills són fràgils i que no pateixin, que siguin feliços, i procurem que estiguin molt bé. I llavors ens passem de la ratlla. I és aquesta constant ajuda, aquesta sobreprotecció, aquest avançar-nos a les seves necessitats, que anem, en realitat, tallant-los aprenentatges que després ells veuen que altres nens són capaços de fer coses i ells no.

05:47
María Sicilia. Les “mares piconadores”, perquè anem aplanant el terreny dels nens.

05:52
Maribel Martínez. I el que hem de fer, en realitat, seria posar-los petites pedretes en el camí i que vagin superant aquestes dificultats. I aquí és on els nens creixen. Aquí és on els nens se senten: “Hi havia aquesta dificultat i l’he superat, què bé!”, i se senten grans i més capaços. Si el camí és llis els nens s’acostumen al fet que no hi ha perill, no hi ha problemes, no hi ha frustració i això no és la realitat.

06:22
María Sicilia. Quines diries que són les conseqüències que un nen estigui sobreprotegit?

06:27
Maribel Martínez. Pensem. Si t’estan sobreprotegint constantment, si t’estan ajudant en excés, l’autoestima baixa. Aquests nens tenen una molt baixa autoestima, tenen un autoconcepte que ells no són capaços. “Si la meva mare i el meu pare m’estan acompanyant a fer totes les coses, és que ells no consideren que jo sigui capaç”. Són xavals que tenen moltes pors perquè viuen en una constant alerta dels pares i estem veient moltes més pors, fins i tot fòbies en aquests nens. Són nens més insegurs que després desenvolupen més sensibilitat a l’ansietat, que es presenten a un examen i tenen tanta por a quedar-se en blanc per aquesta pressió i per aquesta sensació que no són capaços de realitzar-lo que, realment, els casos d’ansietat amb nens de deu anys ens estan sorprenent realment. I, en general, són uns nens molt dependents, molt porucs, amb una baixa autoestima i totes les conseqüències que això suposa per a ells en el seu creixement, que encara s’han de desenvolupar.

07:36
María Sicilia. Per superar, hi haurà més problemes a superar en aquest creixement.

07:40
Maribel Martínez. Una altra conseqüència és que hem de tenir en compte que els pares en ajudar constantment, en substituir fins i tot els fills, pensem que hi ha pares que van pel carrer i un amic li pregunta al nen: “Com et dius? Que gran que estàs”, i al nen li fa molta vergonya contestar i es queda callat. I els pares contesten per ell, substitueixen el fill en lloc de deixar-li el seu temps perquè respongui. Llavors, els nens doncs, llei del mínim esforç. Si ja contesten per mi jo no he de superar aquesta dificultat. I és un constant, viure en on sempre hi ha algú que t’està protegint i que no permet que hi hagi ni un moment de problema en la teva vida. Aquest aplanar el camí. Hem d’entendre com funciona aquest problema. Els pares intentant que el nen no ho passi malament el substitueixen, l’ajuden, el nen no aprèn i segueix fent més del mateix i, per tant, deixa que l’ajudin i té aquest missatge cada vegada més clar que jo sol no puc, que m’han d’ajudar, em sento incapaç. Els pares veient que el xaval se sent incapaç el segueixen ajudant, i se segueix sentint incapaç. I llavors tenim aquí aquest cercle viciós, la causalitat circular, que hem d’estar molt atents perquè és aquest peix que es mossega la cua i que si no ho tallem és infinit.

09:10
María Sicilia. Et plantejaré una situació quotidiana que es produeix habitualment. Aquests nens que estan jugant tranquil·lament en qualsevol entorn, en una festa, a l’escola, al parc, i arriba l’hora de marxar. Llavors el pare li diu que se n’han d’anar, no s’ho pren molt bé, i acaba amb el pare barallant, forcejant amb el nen, l’agafa en braços, el nen comença a picar de peus, comença a cridar… Quins consells ens pots donar per a aquests moments en què hi ha una falta de respecte tremenda per part dels nens, i una mala educació?

09:43
Maribel Martínez. Hem de veure aquest altre model més permissiu, que aquests pares no s’adonen que aquests nens estan creuant una línia vermella, que encara que tinguin quatre o cinc anys, tant és, ja l’han traspassat perquè és una agressió i això és una cosa greu. I no podem dir que com que és petit no passa res, des del minut zero s’ha de posar aquesta línia vermella molt clara. Els nens ho capten de seguida, però hem de tenir aquesta actitud davant d’aquesta reacció del nen que podem entendre perfectament normal, però que no la podem permetre sota cap concepte. I en una situació com aquesta jo li preguntaria a la mare: “En quin moment li penses dir que això no pot ser?”. Aquesta és l’estructura en la qual es basa la jerarquia familiar perquè finalment no som tots iguals. Els pares som els guies, els pares som els adults, els que eduquem. Els fills estan aquí, no aquí, estan aquí, però no estan aquí. Si ens posem a la mateixa altura som col·legues dels fills, en aquest mateix moment els acabem de deixar orfes perquè si no fem de pares, qui fa de pares? Llavors, la diferència és aquesta actitud de respecte, i el respecte no vol dir una autoritat en pla dictatorial i això és un concepte mal entès en l’educació amb els fills. El que hem d’entendre és el respecte des de l’amor i el respecte mutu. I hem de fer-nos respectar amb coherència. Per començar, si li diem a un nen que no cridi nosaltres no podem cridar, hem de modular el nostre to.

11:23
María Sicilia. Amb l’exemple.

11:24
Maribel Martínez. És clar, i sobretot l’actitud, ha de ser una actitud en la qual nosaltres haguem de posar els límits. No són els nens els que decideixen a quina hora hem de marxar a casa, som nosaltres els que veiem els “tempos”, i que hem de prendre aquestes decisions. I els pares, si no tenen aquesta actitud no li estan donant aquest marc en el qual els nens se senten segurs. Els nens necessiten claríssimament unes normes i saber quines són les regles del joc. Jo sempre dic: “Si ens posem a jugar al parxís tu i jo, i no sabem les normes del joc, ens barallarem segurament, perquè ara t’ha sortit sis i has d’obrir la barrera i tu dius que no, que això m’ho acabo d’inventar”. “No, no, és que la regla diu això”. O ens posem d’acord amb les regles o és molt difícil entendre’s. I els pares són els que han de fer aquestes regles del joc. I els nens necessiten explicitar-les i saber-les. I quan les coses són molt estables i sabem que sortim del col·legi, anem al parc, juguem una horeta, i ens n’anem cap a casa, i cada dia és més o menys el mateix, no és sorpresa, no cal discutir si ara ens n’anem cap a casa o no. I, sobretot, podem entendre que un nen vulgui jugar, sempre és més divertit jugar que anar a comprar o fer altres activitats, però no hem d’entrar en una negociació, perquè llavors els estem donant a ells el poder. Podem ser molt empàtics: “Jo sé que t’ho estàs passant molt bé, vinga, d’aquí cinc minuts marxarem”.

12:47
María Sicilia. Donar uns preavisos perquè el nen no se sorprengui.

12:50
Maribel Martínez. És clar, perquè podem entendre que és molt millor per a ell estar allà jugant i hem de confiar que això ha de funcionar, i hem de confiar en nosaltres mateixos com a pares. Els nens creixen pensant que tenen dret a tot, no coneixen un “no” com a resposta, perquè aquests pares perquè els nens estiguin contents no els posen límits, els ho permeten tot, i aquí ja està, ja ens estem perdent. El nen necessita aquests límits i tenir la capacitat d’aguantar un “no” com a resposta. Tenim nens que tenen tolerància zero a la frustració, precisament per això, perquè mai han rebut un “no” com a resposta. Són nens que després quan ha de ser que no, perquè és que no hi ha una altra sortida, aquesta frustració es converteix en ira, en ràbia, i són nens que poden ser, realment, fins i tot violents i dèspotes amb els pares. I van creixent encarant-se als pares, perquè és clar, com són col·legues que et miren de tu a tu, i aquí és on el respecte, per descomptat, està absolutament absent. Si davant la falta de respecte, encara que sigui teòricament lleu o podríem considerar-la no tan greu, un nen que li diu al seu pare: “Apa, què pesat ets”, o “No t’enrotllis, deixa’m”. Ara els pares diuen: “És que els nens parlen així”. Bé, però on és aquesta línia vermella, on comença el respecte?

14:22

I si no es respon, aquest silenci, com deia en Paul Watzlawick en el seu primer axioma de la comunicació humana, deia: “És impossible no comunicar, i aquest silenci el que està comunicant és que no passa res perquè em parlis així”. I el nen ho entén perfectament i va creixent, i va creixent, i ja no diguem un adolescent que a més es pensa que els pares són iguals perquè en l’adolescència, l’adolescent, tot el contrari, intenta posar-se per sobre. I llavors aquí hi ha els pares absolutament perduts. Però és molt abans, des de petits que hem d’anar posant aquests límits i marcant aquest concepte de respecte benentès dins de la família.

Grupos de WhatsApp del colegio: ¿a favor o en contra? Maribel Martínez
15:05
María Sicilia. Et faré una pregunta que a mi m’interessa moltíssim perquè soc mare de tres nenes, i és la relació entre els fills. No sabria establir-te uns percentatges, però la majoria del temps s’estan barallant. Quines pautes ens pots donar per ajudar-nos en aquest sentit?

15:19
Maribel Martínez. Aquí hem de veure com els pares, en realitat, volen que els seus fills es portin bé, que tinguin aquesta relació fraternal i aquest és l’objectiu, que siguin amics els germans i toleren molt malament que els germans es barallin, és com el pitjor, és com just el contrari del que volen. Però no ens adonem que en intervenir en les baralles entre els germans, sigui quina sigui la intervenció, sigui per posar pau, per castigar als dos, per castigar-ne un, per portar-los cada un a la seva habitació, per dir-los que callin ja, sigui quina sigui aquesta intervenció, ens equivoquem.

15:57
María Sicilia. Fracassem. És veritat.

15:59
Maribel Martínez. És clar, fracassem en l’objectiu. És a dir, potser en aquest moment aconseguim pau, però aquest no era l’objectiu. L’objectiu no és que hi hagi pau avui, és que n’hi hagi sempre i que, a més, ells es portin bé. Si intervenim el que hi ha és: pot ser que amb una mica de sort, pau en aquest minut, però ells han empitjorat la seva relació, s’acaben d’enfadar més entre ells. “Perquè sempre em castiguen per culpa teva, perquè sempre et defensen a tu”. A més, estem potenciant, en general, que un, en general el petit, es converteixi en víctima, que adopti aquest rol i vagi de víctima pel món, i no adquireixi eines per defensar-se, per realment desenvolupar les seves capacitats socials, de diàleg, de resolució de conflictes, i això exactament és el que hem de fer amb els fills, hem de deixar-los que desenvolupin tot això. Per tant, els nens que tenen la gran sort de tenir un germà, o dues com en el teu cas, que es barallin. El conflicte no és el problema, el problema és no resoldre el conflicte, això sí que és un problema. I constantment interrompem la resolució del problema, amb la qual cosa aquí es queden enquistats i empitjorant la situació. Novament la causalitat circular, allò que fem per intentar aconseguir l’objectiu: que tinguin una bona relació, just el que aconseguim és que empitjori. Hem de tenir una actitud diferent davant del conflicte i, per tant, si veiem els fills discutir, la nostra opció més saludable seria apropar-nos i dir-los: “Veig que teniu alguna diferència, doncs res, ja la resoldreu”, i donar-los aquest missatge una vegada i una altra vegada. I si segueixen barallant-se dir-los: “Bé, esteu trigant avui en resoldre-ho, però confio que ho podreu fer”. I quan una i altra vegada veuen que no estem intervenint, i que realment o el resolen ells o ningú farà res, aquesta és la manera en la qual finalment no els queda una altra que resoldre-ho.

17:52
María Sicilia. Per què no ho feu a la primera? Això sí que és frustrant per als pares.

17:56
Maribel Martínez. “Quantes vegades t’ho he de dir?” No en va és el títol del meu últim llibre, precisament per això, perquè és una de les frases que més repeteixen els pares sense valorar que el que hi ha darrere és la intenció que facin les coses a la primera. Oi que sí? Oi que tu vols això per als teus fills?

18:16
María Sicilia. Sí, o a la segona, a la segona. Fins i tot et compro la segona.

18:20
Maribel Martínez. No et conformes, no et conformes amb la segona, a la primera és la bona. La qüestió és que els estem dient que posin la taula, però estem fent el sopar i, potser, estem tendint una rentadora i 30 coses més. Estem educant també, per tant hem de, potser, deixar de fer el sopar, anem a on està jugant, l’agafem de la maneta amb molt afecte i anem cap al calaix dels coberts, el deixem davant i ja està. Ja està. Ja està començant a parar taula. El nen al·lucina perquè això ha estat sense paraules…

18:51
María Sicilia. Sense crits…

18:52
Maribel Martínez. Sense crits, sense mals rotllos i ja està. Ja no hi ha opció. I si això, a més, ho hem instaurat i explicitat en unes normes que tu poses la taula, tu la treus, cada un ha de fer el seu llit, tu que ets més gran, a més, m’has d’ajudar en les compres de no sé què, encara queda més clar. I això és necessari en una família, aquestes normes. Normalment en les famílies hi sol haver unes normes, però són implícites i perquè funcionin no només han de ser explícites i, per tant, caldria donar-les per escrit, sinó que han de ser també molt coherents amb el que estem dient. El primer què és? El respecte. I aquesta hauria de ser la primera norma a totes les famílies, respectar els pares. I després en funció de les edats i en funció de cada família i els seus criteris diferents…

19:43
María Sicilia. Una jerarquia.

19:44
Maribel Martínez. És clar, no és el mateix tenir un nen de dotze, que de deu, que de sis. Però és que el de sis també pot parar taula, i també pot fer-se el llit, i també pot ajudar a fer una amanida, però de vegades se’ns oblida això i ho fem nosaltres perquè, és clar, pobret, és que està jugant. O per una estona que estic amb ell no estaré aquí ara discutint si ha de parar taula o no, ja la poso jo, que trigo dos minuts. I llavors aquí ens estem allunyant d’aquests nens que han de cooperar, i tenir aquests valors de família, han de saber que han d’ajudar, que tenen uns drets i unes obligacions. I, a més, la clau perquè això funcioni i no sigui un decàleg de bones intencions, han d’anar acompanyades d’unes conseqüències perquè si no, no funciona. És a dir, “Has de posar la taula”, però si no la posa i no passa res, oblida’t, demà tampoc la posarà.

20:40
María Sicilia. El crit no és suficient.

20:41
Maribel Martínez. És clar, el crit no funciona, això ho hem de descartar. Del que es tracta és que funcioni amb el mínim esforç, tot això. I, per tant, si les coses són previsibles i: “Si no poso la taula avui, avui no veuré dibuixos, llavors jo pararé taula, pel compte que em porta”. Però, és clar, ha de passar alguna cosa. No és: “Dissabte no aniràs al cinema”, dissabte queda molt lluny i el temps en els nens funciona d’una altra manera. Això no és eficaç. El que és eficaç és: “Avui no has fet el llit, avui et quedes sense que t’expliqui el conte”. Això sí que funciona. Funciona que sigui adequat: “No has portat la roba bruta al cistell de la roba bruta, la roba es queda sense rentar”, encara que sigui el xandall de l’Educació Física, ja t’ho trobaràs al matí quan el professor et vegi arribar amb els texans, ja veuràs quin riure. Això és adequat i, a més, proporcional. Un dia ens agafa enfadadíssims i estem furiosos, i: “Tota la setmana sense veure els dibuixos”.

21:42
María Sicilia. Per no haver posat la taula.

21:43
Maribel Martínez. Doncs demà, per què haig de parar taula si ja m’he quedat sense dibuixos? No volem castigar, aquest és un altre concepte, no és castigar com a venjança. Això és educar i, per tant, la conseqüència permet que demà tinguis l’oportunitat de fer-ho bé. Això és el que ens interessa, que demà les coses funcionin millor que avui.

21:59
María Sicilia. Això em recorda moltíssim un anunci de televisió que comentàvem abans, que el nen està estirat a terra amb la rebequeria i el pare el mira i es posa a imitar al nen. Llavors, el nen es queda callat, totalment sorprès com dient: “Què fa el meu pare?”, com el pare demostrant-li que en aquesta situació el que estava fent el nen no tenia gaire sentit. Com ens pots orientar en aquestes frustracions que tenen els nens i com podem gestionar nosaltres aquesta frustració que té el nen? Perquè a vegades estem perduts i no sabem com ajudar-lo.

22:31
Maribel Martínez. Això de les rebequeries és, de fet, un procés habitual en l’evolució dels nens. Comença al voltant dels dos anys, on ells han anat acumulant un lèxic, però encara no saben utilitzar-lo i amb el cos, utilitzen el cos, i els plors, i la rebequeria, per expressar la seva ràbia, la seva ira, que és una emoció molt difícil de gestionar. Però, com és possible que això que normalment dura un any o així, perquè van aprenent a gestionar aquesta ràbia, aquesta ira, i aquesta frustració, hi hagi nens amb sis, set, vuit anys que encara facin rebequeries? Això és la cosa interessant, veure com funciona aquest problema, com es pot cronificar tantíssim en el temps. I darrere d’aquests nens hi ha uns pares massa permissius que han caigut en el parany de, en alguna ocasió, si no en el 100%, però en alguna ocasió, la rebequeria al nen li ha funcionat. Llavors, estar al supermercat i vull no sé quin caprici i llençar-se a terra perquè vol segons quin caprici, a més és avorridíssim sortir a comprar, i estic cansat, i vull anar a casa meva a jugar, doncs expressen d’aquesta manera el seu malestar. En alguna ocasió: “Vinga va, doncs et compro el caramel perquè callis ja i acabar de comprar perquè és que encara em queda per comprar, és tard, cal fer el sopar”.

23:50
María Sicilia. És comprensible, després de tot el dia treballant.

23:52
Maribel Martínez. Aquesta és la realitat, aquesta és la crua realitat. I llavors, aquest nen el que aprèn és: “Que si crido i ploro més em surto amb la meva”, i sense voler estem reforçant que això es torni a repetir. I encara que els pares aguantin estoicament nou de cada deu, aquesta una en què han caigut en el parany el nen la llegeix com: “Ah, d’acord, és que haig d’insistir molt més, però al final jo em surto amb la meva”, i llavors és quan aquestes rebequeries s’allarguen en el temps d’una manera increïble. A més, es queda sense aprendre a gestionar la seva ira, la seva ràbia, tolera zero la frustració. I tots aquests aprenentatges són els que hem d’ensenyar-li al fill i es queden en l’aire, i es van allargant en el temps amb totes les conseqüències que això porta, perquè és un nen que no rep un “no” com a resposta, i el “no” és una paraula molt important que hem d’aprendre a utilitzar. I et convido a que et fixis en la quantitat de vegades que et dirigeixes als teus fills i comences la frase amb la paraula “no”. Ja veuràs, et recordaràs de mi. Fixa’t.

24:59
María Sicilia. Jo recordo una frase que ens deien sempre, és: “No és no, sense excepcions”, però a mi quan era petita, òbviament, em semblava molt dura, com a mare més encara, perquè requereix d’un esforç.

25:13
Maribel Martínez. És clar.

25:04
María Sicilia. Llavors, quan estàs dient: “No”, el “no és no, sense excepcions” i ho estàs demostrat amb els exemples. És a dir, mai pot haver-hi un “sí” perquè llavors se t’esfondren tots els “nos” anteriors, és una mica això el que vols dir.

25:26
Maribel Martínez. I no només això, sinó que l’aprenentatge de la frustració, que és un procés, té un dels detonants que és la paraula “no”, un nen que escolta la paraula “no”, davant una demanda ja està, ja no atén a raons, el que ve després del “no” no li interessa per a res, ja està, ja l’hem feta grossa, ja no escolta. Però els pares s’esforcen en donar-li tots els arguments del per què no. Hi ha al darrere la idea que si el nen entén per què no, ho acceptarà i estarà content. “Gràcies, mare, ja entenc per què no hi ha pizza. Avui toca verdura perquè tenen moltes fibres, moltes vitamines i, ai, gràcies!, que estàs cuidant la meva salut. Bé!”. Això no passa. No passarà mai, no passarà mai, però ens esforcem perquè tenim aquesta idea. I això és nefast. Hem d’entendre que els nens no atendran, i ho hem d’acceptar. Això és un aprenentatge i, per tant, hauran de fer coses encara que no els agradi, i hauran de menjar aquesta verdura, i hauran d’acceptar que no pot ser el caramel tots els dies, i que ara ens n’hem d’anar del parc… I som nosaltres els que tenim aquesta actitud. Una altra alternativa a la rebequeria seria allunyar-nos. És a dir, el nen fa la rebequeria perquè ho vegem, si no ho veiem no la farà, no té sentit per a ell demostrar el seu enuig. Llavors jo els proposo als pares: “Doncs el deixes aquí”. I si estàs al supermercat li dius: “Mira, que ja veig que tens moltes necessitats de plorar, i picar de peus, i mostrar que estàs enfadat. Jo seguiré comprant la fruita, d’acord? Quan acabis véns allà amb mi”. Però la importància és zero, i no des de l’enuig, no des del: “Prou ja, no cridis”, perquè això encara exacerba més aquest procés.

27:11

El nen no se sent comprès i necessita demostrar encara més el seu empipament. I, per tant, tenir aquesta capacitat per allunyar-nos i confiar, i tenir aquí un ull, per descomptat, però que ell es calmarà i que vindrà, és fantàstic. Després hi ha els nens que amb el temps van adquirint grans capacitats d’actors i actrius i que, és clar, amb aquests sis, set, vuit anys segueixen fent aquestes rebequeries, hem de desmuntar-los això que els ha funcionat i que ja no funcionarà. Jo els proposo als pares que entenguin que els seus fills són grans actors i que connotin aquesta rebequeria d'”una gran actuació” i que li diguin al seu fill: “Escolta, de veritat que ho fas bé, que es nota l’experiència”.

27:59
María Sicilia. Nominació a l’Oscar.

28:01
Maribel Martínez. “És que ho fas molt bé. Mira quin gest, mira quin… Aquest crit, molt bé”. Fins i tot seure a observar: “Mira, aquest és nou, escolta, bé”. És una forma diferent de percebre el nen. No és el monstre que ens està fent la vida impossible, no m’he d’enfadar amb ell, he de girar 180 graus això que he fet fins ara, que bàsicament és: “No ploris, no cridis, no facis això”, per alguna cosa diferent que funcioni perquè allò altre, per descomptat, no funciona. Portem ja anys i veiem que això no funciona.

Grupos de WhatsApp del colegio: ¿a favor o en contra? Maribel Martínez
28:34
María Sicilia. Sempre tots els pares m’han dit: “Jo porto el meu fill a l’escola perquè és el moment en què el llevo, li dono l’esmorzar, anem de la mà”. A mi, personalment, la meva experiència és espantosa, estressant, perquè mai s’han aixecat a l’hora, estàs dient-los que s’aixequin per favor, que arribaran tard, no es vesteixen, no es netegen correctament, no recullen l’esmorzar, per descomptat no t’ajuden, tu sembles un pollastre sense cap per la casa d’un costat a l’altre intentant que totes ho tinguin tot preparat per arribar enfadades a la porta del col·legi amb un mal record de: “Fins després”, i et quedes dient: Quina relació he tingut des que m’he aixecat al matí fins ara? Quina estrès! i, al final, vaig decidir anar-me’n abans a l’oficina i ser jo la que recullo, em semblava que era millor per a aquesta situació. Què ens pot recomanar per a aquests moments d’estrès?

29:23
Maribel Martínez. Darrere d’aquesta escena hi ha la meravellosa intenció d’aquesta difícil tasca de la conciliació familiar, de compartir aquest espai amb els fills: aixecar-nos amb ells, esmorzar tranquil·lament, acompanyar-los al col·legi i anar-nos-en a treballar. És clar, això sona bé, però la realitat és que no és així. I no és així perquè ho fem malament perquè, novament, ens equivoquem. Aixequem els fills i els estressem, som nosaltres els que els estressem i de veritat, aquest: “Va, vinga, vinga, vinga”, que sona en totes les cases on hi ha nens és una font d’estrès per als pares i per als fills. No els ajudem a ser més autònoms i a gestionar aquests temps. Els nens necessiten un temps per aprendre a vestir-se sols. Però, és clar, és que si els ajudem és més ràpid, doncs els ajudem. I tenen cinc anys, i sis, i set, i vuit, i els seguim ajudant. Amb quatre, amb tres, es poden vestir sols, els nens. Hem de tenir la paciència, donar-los el temps que facin aquest aprenentatge. Llavors, ja anem malament. A partir del moment en què els estem, novament, sobreprotegint i ajudant. Moment de l’esmorzar: “Ai! No, avui vull galetes”, “Ai! No, vull cereals”. Tot és una discussió. “Va, que ja és l’hora. Va, renta’t les dents”, “Agafa l’abric”. Realment és una cosa molt estressant. Hem d’ensenyar-los a gestionar aquest temps. Amb els nens el temps funciona d’una altra manera. Per a ells un minut pot ser una hora, una hora pot ser un minut, depèn de l’activitat que estiguin fent. I poden estar esmorzant i badar pensant en les seves coses, i han passat deu minuts, i no han pres un mos. És clar, això al matí és nefast.

31:11

Hem d’ensenyar-los ja des de petits que el temps passa constantment encara que ells no estiguin pendents d’aquest temps. Els nens no estan pendents de com passa el temps, els nens viuen en l’aquí i l’ara, la qual cosa és meravellosa, però és clar, quan hi ha uns temps i cal arribar a l’escola a les 9:00 això no pot gestionar-se de qualsevol manera. Jo els dic als pares: “Hem d’inventar, fer un treball manual o un rellotge de cartolina i fer-li unes agulles de cartró i dibuixar: de les 8:00 a les 8:10 t’has de vestir. I aquí dibuixem la samarreta i els pantalons. Aquí, fins les 8:20 has d’esmorzar. I dibuixem el gotet de llet. Aquí, rentar-te les dents. Va, raspallet. Aquí a pentinar, aquí agafes l’abric, i aquí sortirem per la porta. I si sobra temps, fins i tot pots veure els dibuixos”. Podria ser el cas, però aprenem a gestionar aquests temps. Podem posar alarmes amb el mòbil, que vagin sonant, o els rellotges aquests de cuina ràpids, cap problema. El cas és que hi hagi alguna cosa, i no nosaltres, que vagi marcant els temps. Ring! Primer so. “Va, ara a esmorzar”, “Vinga, ara a rentar les dents”, i han d’anar amb aquests temps. I si no t’has vestit, què tal si portem al nen en pijama a l’escola? No passaria res. Ho expliquem al professor: “No, és que estem aprenent a gestionar el temps, ell està aprenent a vestir-se. Encara hi ha alguna dificultat, però no passa res”, sempre podem portar-li la bosseta amb la roba i s’acaba de vestir en el col·legi. Però ell ha d’entendre que aquest és el temps per vestir-se i demà ho farà millor. I passat molt millor.

32:53

Hem de confiar en els fills, hem de donar-los els seus temps i hem de ser coherents, també, amb una cosa i és que de vegades ajustem tant el temps: “Vinga va, ens aixequem a aquesta hora i una vegada i una altra veiem que no arribem a l’hora a l’escola”, és que arribem tard tres minuts, però és que és arribar tard. No els estem ensenyant el valor de la puntualitat tot i que això és el que voldríem. I no valorem que potser el que hauríem de fer és que se’n vagin a dormir deu minuts abans i aixecar-nos deu minuts abans, perquè aquests deu minuts que necessiten de son, per tant no se’ls traiem, els dormim abans, potser és la gran diferència. Ens aixecarem deu minuts abans, anirem una miqueta més relaxats perquè sí, dormir és salut, però és que l’estrès que els està generant després l’hi prens amb escreix. Per tant, no compensa i cal, finalment, entendre que el que estem fent és educar i aquí, en aquest matí, els estem ensenyant moltes coses.

33:51
María Sicilia. Un tema que en la nostra vida rutinària ja s’ha imposat, que són els grups de WhatsApp, ara em refereixo als grups de WhatsApp que es diuen “3º C”, “2º B”, “4º A”, que és un horror ple de missatges que, a més, aprofiten altres mares per ficar coses que no són. Com gestionem aquesta informació contínua sobre tot el que han de fer els nostres fills i que, teòricament, ja ha estat transmès pel professor, pel col·legi, pels canals que ells consideren, i que entenem que ells ja han d’haver adquirit?

34:24
Maribel Martínez. Novament, pensem en termes d’objectius: quin és l’objectiu d’aquest grup? Tots aquests pares són pares hiperprotectors que tenen molt clar que els seus fills han de portar les tasques de l’escola, que han de fer els deures, que han d’aprovar, i que ells controlen i supervisen les tasques de l’escola i no es volen perdre ni un detall de les qüestions educatives i acadèmiques dels seus fills. La idea podria semblar bona, no? Ser-hi perquè els fills aprenguin i aprovin, però la manera en què es fa ens equivoquem, per què? Perquè al final són els nens els que han de gestionar el seu material, la seva agenda, han de fer els seus deures i han d’estudiar. Nosaltres com a pares els hem d’ensenyar totes aquestes coses. I les primeres vegades que tenen deures hem de seure amb ells i explicar-los com és això de fer deures. Els primers dies que tenen exàmens caldrà ensenyar-los a fer un examen, a estudiar, no és fàcil, com s’estudia? “Doncs llegirem, farem un resum, un esquema, ara ja t’ho saps”. “Endavant! Ànim, t’anirà molt bé!”. I anar deixant aquesta distància i que a poc a poc el vagin fent sols. Ja està, aquí s’acaba la nostra missió, però és com si en el fons els pares no confiessin en els fills. O, almenys, els tracten com si no confiessin. Amb la qual cosa els nens reben aquest missatge: “És clar, la meva mare està pendent dels deures que tinc perquè no confia en que jo ho apunti a l’agenda”. I, a més, ell s’acaba relaxant perquè: “Per què ho haig d’apuntar a l’agenda si ella després ho sabrà?”. Dic ella perquè, tristament, continuen sent les mares les que porten aquests grups de WhatsApp. Ja està.

36:09

“I demà tenim examen de matemàtiques, i el dissabte partit de bàsquet”. I no el tenim els pares, el tenen els fills. I nosaltres l’únic que hem de fer és ensenyar-los a gestionar tot això, acompanyar-los fins que ho facin d’una manera autònoma. I aquest és el nord i el perdem. I ens posem amb ells sense adonar-nos que això els invalida. És aquest excés d’ajuda que no ajuda. I els nens van creixent amb aquesta sensació de: “Sort que ahir la meva mare es va posar amb mi a estudiar perquè si no jo no hagués pogut fer aquest examen”. Són nens que van creixent amb por als exàmens, són nens que arriben a tenir atacs d’ansietat davant d’un examen. I això ho estem veient cada vegada més, dramàticament, per què? Perquè creixen amb aquesta constant sensació que ells no poden, i s’ho acaben creient, és clar. I els pares, no és que vulguin això, aquesta és la conseqüència. Això és el que ens trobem. Llavors, hem de valorar molt, què és el que volem, que siguin independents, autònoms, capaços? Això que faig jo va en aquesta direcció, aconsegueix això? Sí, fantàstic, endavant, segueix per aquí. No, deixa de fer-ho. Això és fonamental, perquè si seguim fent més del mateix el resultat és més del mateix. Deia Einstein que la veritable bogeria és fer sempre el mateix i esperar resultats diferents. Gran veritat, però ho fem constantment, constantment. I en aquests grups de WhatsApp és la bogeria absoluta. Perquè els pares constaten: “Veus? El meu fill ja no ha apuntat això, ja està. Jo he de seguir estant a sobre”.

37:52
María Sicilia. No els dona l’oportunitat.

37:53
Maribel Martínez. És clar, és clar. Els pares confirmen que: “Encara sort que jo soc aquí a sobre perquè si no demà el nen aniria amb els deures per fer”.

38:02
María Sicilia. Sí, perquè pot ser que se’n recordi a les vuit del vespre. “Bé, doncs després de sopar els fas, no passa res”.

38:06
Maribel Martínez. O no, vas amb els deures sense fer. I aquesta és la conseqüència i demà el professor ja et dirà el que hagi de dir-te. Aquesta és la conseqüència. Finalment, el que dèiem abans, han de patir les conseqüències dels seus actes per aprendre. Possiblement, d’aquesta manera, l’endemà estaria molt més atent a anotar a la seva agenda quines són les seves tasques.

38:25
María Sicilia. “Tenim examen de Matemàtiques, ens han suspès la Llengua”.

38:29
Maribel Martínez. Exacte, aquest és el concepte.

38:31
María Sicilia. Ens estem penjant…

38:32
Maribel Martínez. És clar, nosaltres assumim les responsabilitats dels fills com si fossin pròpies. Perfecte. Els nens no les assumiran. Llei del mínim esforç: si un altre ho fa per mi, per què ho faré jo? I no és que els nens ara siguin pitjors o més irresponsables. No, ho fem els pares. Sense voler aconseguim això. Com deia l’Oscar Wilde: “Amb la millor de les intencions vam aconseguir el pitjor dels resultats”. I és així, sense valorar exactament que som nosaltres els que estem creant aquesta situació.

39:02
María Sicilia. Jo he estat una nena molt poruga de petita, llavors m’he sentit molt identificada amb moltíssimes de les situacions que em plantegen. I ho sé per altres pares, també. Faig referència al que deies abans de posar-los una bombeta sense que t’ho demanin. En el meu cas, era la casa sencera il·luminada perquè tenia moltíssima por. Com podem ajudar-los a enfrontar-se a aquestes pors sense reconèixer que, efectivament, has de tenir por? O sense entendre’ls que tinguin aquesta por, com podem ajudar-los?

39:33
Maribel Martínez. Jo crec que primer hem de partir de la base que la por és una emoció normal, normal i saludable. Hem de tenir por. Una persona que no té por és una persona perillosa. I hem de trobar l’equilibri entre ser molt poruc o no tenir por i poder arribar a ser negligent, perillós. I aquí està aquest equilibri del valent, del qual malgrat la por, fa, del que malgrat la por, afronta. I aquesta és la nostra missió com a pares, ensenyar-los això. I aquest, novament és un procés, un aprenentatge. Hem d’entendre que aquesta por és normal. A més, hem d’entendre que els nens fins als vuit o nou anys poden barrejar, i barregen, el que és el món imaginari i el món real. La qual cosa està molt bé perquè, és clar, hi ha les fades, però també existeixen les bruixes i, és clar, això els fa patir. I ells veuen monstres a la nit. I què fem els pares? Intentem convèncer-los que: “Escolta, que no hi ha monstres a la teva habitació. Mira, vine, anem a veure. Veus? No hi ha monstres”, i això no els ajuda gens en absolut. Nosaltres, a través de la raó, de la intel·ligència, dels nostres coneixements, intentem transmetre-li això al nen i argumentar molt és una de les nostres solucions enfrontades i que no funciona. El nen per res deixa de tenir por perquè li diguem que no ha de tenir por. La solució no passa perquè nosaltres li reassegurem, i que vingui a dormir amb nosaltres al llit, i que nosaltres siguem el seu element de seguretat, perquè llavors estarem educant en la dependència. Estem parlant que el valor de l’autonomia és una cosa que hem de cuidar moltíssim i, per tant, la solució no passa pels pares. La solució passa per l’aprenentatge de la gestió d’aquesta por. Hem de posar-li nom. És molt important posar-li nom a les emocions. Els nens senten i no saben ni el que senten.

41:27

Aquesta és una altra de les missions dels pares. “Veig que tens por, veig que estàs trist, veig que estàs enfadat”. I és molt potent, a més, per als nens veure com: “Ostres! No sé ni el que sento i la meva mare ja sap que estic enfadat”. Llavors amb el tema de la por és molt interessant entendre que no val qualsevol cosa. Finalment es tracta de gestionar aquesta por. Com? Amb jocs fàcils, senzills, a casa. Ens posem a jugar a fet i amagar. Nens que no poden estar sols en una habitació i que estan sempre en companyia d’algú i si pot ser adult, millor, és una cosa molt habitual. I, per tant, si jugant ja tenen aquesta experiència emocional correctiva de: “Ostres, he estat aquí i…”. I un dia i un altre, aprenen finalment a quedar-se a la seva habitació jugant sense que això sigui un problema. Després podem incrementar la dificultat i fer que la casa no estigui tota amb els llums encesos, en el que n’apaguem alguna i hi haurà algunes zones fosques, i és més divertit, i anem afrontant poc a poc aquesta por. I el nen inicialment és clar que tindrà por i no s’amagarà en aquesta habitació fosca, però ha passat per aquest passadís que estava a les fosques, però estem jugant, és divertit, i és molt més fàcil. Segurament començarà a tenir aquesta experiència. A vegades la por ja és amb uns límits que els jocs o aquestes maniobres no són suficients i hem de fer alguna cosa una mica més terapèutica, diguem. És on recomanem fer una maniobra que, en realitat, li diem “El joc de les pel·lícules”, que està basat en una tècnica terapèutica per als adults que hem adaptat als nens i que vestim de joc, però en realitat el que estan fent és, es podria dir teràpia.

43:12

Consisteix en saber molt bé, per començar, quines són les pors dels nens. Perquè nosaltres podem pensar que són els monstres, però en segons quines edats ja són unes pors més realistes i, potser, tenen por als lladres. Aquesta és una por molt habitual en els nens. I nosaltres pensem que és a la foscor, però no, és al fet que entrin lladres a casa, que jo estigui despert i que tots els altres estiguin dormint i, llavors, se senten com els responsables de la família i és una cosa insuportable per a ells. I no dormen a la nit, i van corrent a l’habitació dels pares en la recerca d’aquesta pseudoseguretat. Hem d’ensenyar-los a afrontar aquestes situacions. Finalment, pensa-ho, quan tu has tingut alguna por, i segurament recordes la teva por a la foscor de petita, que tots hem passat, com la vas superar?

43:59
María Sicilia. Jo crec que contínuament em posaven en contacte, o el que em deien era: “Mira’ns als qui estem al voltant que no tenim aquesta por i no ens passa res”. És a dir, posar-te en contacte amb la realitat, suposo.

44:10
Maribel Martínez. Si pensem en les pors que hem deixat enrere, les hem superat perquè les hem afrontat. No hi ha una altra manera, finalment. “Tinc por de pujar a l’ascensor”. Hauré d’acabar pujant a un ascensor per saber que he superat aquesta por. “Tinc por de la foscor”. L’única manera de saber que ja ho he superat és perquè puc sostenir-me estant en la foscor. Amb els nens el mateix i, per tant, hem d’ajudar-los a afrontar i superar aquesta situació. El joc de les pel·lícules consisteix en fer-ho primer d’una manera com teòrica, imaginària, i fem servir la imaginació dels nens, que en tenen molta i li diem: “Jugarem a les pel·lícules”. El nen encantat: “Va, anem a jugar”, “I farem durant deu minuts una pel·lícula…”. “Farem una pel·lícula, però de terror, eh? Tu seràs el protagonista i farem com que està passant ara i, a més, que passarà el pitjor que et puguis imaginar. És a la nit, ets al teu llit, sol, foscor total… Tots estem dormint, què és el pitjor que podria passar ara?”. El nen: “Que entrin lladres”. “D’acord, i llavors visualitzem això, d’acord, per on entren?”. “Per la finestra del menjador”. “D’acord, entren per la finestra, i què fan?”. “Doncs vénen a la meva habitació”. “Molt bé, quants n’hi ha?”. I li posem forma, i li posem cara. “I com són? I què porten posat? I porten barba o no? Porten armes? I què fan?”. És a dir, viurem aquesta pel·lícula en primera persona i en present. Intentarem viure la por i acompanyant-los nosaltres al costat.

45:49

I fem aquest guió de la pel·lícula en la qual el nen va afrontant amb la imaginació els seus pitjors malsons, fantasies, monstres, i nosaltres el que fem sempre és empènyer a: “I com seria pitjor encara?”. “Han entrat els lladres, són a casa, pitjor?”. “Sí, pitjor”. “I entren a la teva habitació, d’acord, i pitjor?”. “Doncs, no sé, que vénen a pegar-me”. “D’acord, i com et peguen?”. “Doncs comencen a aixecar la mà…”. I, llavors, ens trobem amb la meravella que els nens diuen: “I faig el salt ninja, i el bloquejo, i el llenço a terra i no sé què, vaig corrent a buscar el telèfon, i truco la policia, i truco al papa i…”. I estan salvant la família, de sobte són els herois. “No, no, que estem fent una pel·lícula de terror. Torna enrere, que no, això no pot acabar bé, que això és una pel·lícula de terror”. “Ah, d’acord. Bé, doncs llavors…”. I seguim fent aquesta pel·lícula. El nen està vivint en primera persona el que no s’atreveix ni a imaginar un segon. Si tu penses en alguna cosa que et fa por, el que sigui, no li dediques ni un segon. Automàticament retirem això. No vull ni pensar en això que m’horroritza tant. I els nens també. I, per tant, saben que tenen por que entrin els lladres a casa, però no li dediquen ni un segon. No ho afronta ni tan sols amb la imaginació. Nosaltres, ajudant-los d’aquesta manera, el que fem és com anar immunitzant-los a la por. I això que inicialment és un monstre molt gran, al final ho arriben a tocar i s’esvaeix.

47:24

I, realment, ho anem veient perquè aquestes pel·lícules de terror inicialment sí que els poden espantar, però les fem un dia i un altre, 15 dies després és gairebé fins i tot divertit. I estan ja preparant quina serà l’estratègia quan vinguin els monstres, o els lladres, i d’aquesta manera és com ells poden percebre aquesta situació que els feia por d’una manera molt més valenta. I això no vol dir que no els faci por i no hagin de tenir por que entrin els lladres a casa, però no d’una manera que els invalidi. I molt menys que nosaltres siguem còmplices d’aquesta situació on no els hem ajudat, tot el contrari, els hem dit: “No, no, la seguretat te la dono jo, si tu estàs amb mi estaràs bé”, això no els ajuda a créixer.

Grupos de WhatsApp del colegio: ¿a favor o en contra? Maribel Martínez
48:10
María Sicilia. Anem amb un altre malson al qual ens enfrontem els pares, que és l’hora del dinar amb els nens. La desesperació: “No t’aixequis, et poso el plat aquesta nit…”. Què podem fer?

48:26
Maribel Martínez. El que cal veure és: aquest nen està sa, està creixent normalment? El pediatre ha dit que està excessivament prim i que cal intervenir? Si no és així, cap problema. En realitat està menjant suficient, som els pares que tenim un concepte que la quantitat hauria de ser una altra. Una altra cosa és la varietat que hi hagi aquí i que seria també un altre problema a l’hora del menjar. Però és molt interessant que el que nosaltres pretenem, que és aquesta salut dels fills, depèn del que fem aconseguim un problema. I que l’hora del menjar sigui, realment, un desastre i que estiguem aquí dues hores asseguts, pesats: “I vinga, i menja i menja”. Aquí es dona una circumstància i és que els nens sense voler s’adonen: “Ostres, si jo estic aquí dues hores amb la bola i menjant lentament, tinc la meva mare aquí asseguda”, és una manera, sense voler, d’obtenir un benefici secundari. “Bé, doncs és millor tenir aquí la mare, que acabar de menjar ràpid i no tenir-la”. Bé, doncs no els està tan malament. És clar, no els estem ensenyant que hi ha uns temps per menjar, i que si no tens gana no hi ha problema, quan tinguis gana, menjaràs. Perquè aquest és un principi bàsic que funciona, no hi ha cap nen que tenint gana li ofereixis un plat de verdura i no se’l mengi. El nen no se’n pot anar al llit sense sopar. I si cal doncs li faig un plat de macarrons ràpid o que es mengi un iogurt. Amb la qual cosa la verdura es queda aquí intacta al plat, i el nen ho aprèn perfectament. Si m’hi oposo, em fan una altra cosa. Ja està, boca tancada i a esperar l’alternativa, dins d’aquesta hiperprotecció on no podem ni imaginar que se’n vagi al llit sense sopar el nen.

50:13

I aquí estem nosaltres creant un problema on no n’hi havia. “Ah, no vols sopar? Cap problema, demà per dinar tindràs aquesta verdura i tindràs tanta gana que te la menjaràs molt bé. Vinga, bona nit”. Cap problema, però hem de confiar, finalment, en que això pugui ser possible i que no passa res, que hi ha marge de maniobra, però no ho fem. I, per tant, el problema continua.

50:40
María Sicilia. Moltíssimes vegades també ens trobem situacions amb els nens: “Però seu”, “Però estigues quiet”, “Però menja, no t’aixequis”, “Les maneres”. Desesperant.

50:51
Maribel Martínez. Seria un altre exemple on repetim el mateix i en aquesta interacció res canvia. I no ens adonem que no funciona, i per tant hem de fer alguna cosa diferent. Ja n’hi ha prou. En lloc de dir: “Seu, seu, seu”. Està molt bé poder-los dir: “Mira, m’he adonat, i m’ha costat temps, eh? És que tu no necessites cadira, tu no necessites cadira. Jo soc aquí, amb que t’asseguis… Que no! A partir d’ara fora la cadira, tu a menjar de peu”. És a dir, això no és un càstig, eh? No és el to de: “Doncs com no seus, et trec la cadira”, i és un càstig. Això és l’aliança, això és: “Per fi t’entenc, fora la cadira”, i allunyem ben lluny la cadira i no la tornem a posar a taula. I el nen a partir d’aquest moment menja de peu. Quant de temps creus que triga a demanar a crits la cadira? Quan la demani li hem de dir que no. “Que no! Si tu no vols la cadira, recorda-ho. Que després t’aixeques, tu estàs molt millor de peu”. Quan ja ens insisteix molt i diversos dies i vinga, l’hi concedim. Llavors hem de reaccionar molt ràpidament perquè és una qüestió de poc temps, cinc minuts, que faci el gest ja d’aixecar-se o de seure malament. Aquí és on dius: “Veus?”. I llavors que ell ens digui: “No, no, no, jo vull seure, deixa la cadira”. I ja està, ja ho hem canviat. A partir d’aquest moment ja no val: “Seu, seu, seu”, val una mirada i que ell reaccioni”.

52:22
María Sicilia. Bé, Maribel, hem parlat de moltíssims temes molt interessants. Crec que ens ajudarà moltíssim, a mi per descomptat, i a moltíssims pares. De tota manera, cada nen és un món, cada pare som diferents, és complicat, és complicat.

52:38
Maribel Martínez. És complicat. En cap moment em sentiràs dir que això d’educar fills és fàcil, ni senzill, és molt complicat. Jo sempre dic que abans de ser mare jo pensava que… tenia el projecte de ser mare sempre, amb la qual cosa sempre pensava: “Ai, amb totes les famílies que jo he ajudat, el dia que sigui mare ho faré perfecte, jo seré una mare perfecta. Una mare 10”. I va arribar la meva filla i em va posar al seu lloc. De fet sempre dic que abans de néixer ja m’estava ensenyant coses. Ja començava a viure fins i tot el meu embaràs amb l’ansietat que tot fos perfecte, que tot… I això és impossible. Hem de tenir un marge de maniobra i hem d’entendre que hi ha coses que no podem controlar, i que hi ha uns marges aquí que estan bé. Recordo quan li posava límits a la meva filla, que era petita i ella s’enfadava moltíssim. És clar, com és normal. Jo em mantenia ferma. I ella em deia: “És que ets dolentíssima”, i jo li donava la raó: “Sí, soc molt dolenta”, però no hi havia opció. El límit estava posat i això era el que era. I fins i tot li deia: “És que t’ha tocat la pitjor mare del món”. I ella em donava la raó: “Sí, sí, ets la pitjor, la pitjor mare del món”, i jo pensava: “Bé, anem bé”. Si ella pensa això és que li estic posant límits, li estic posant dificultats, ella ha de superar-les i d’aquesta manera l’estic ajudant a créixer. I el bonic és que, efectivament, creixen i amb el temps ella va entendre per què li deia això.

54:09
María Sicilia. Perquè al final el que aconsegueixes és que ella entengui que aquest límit està posat perquè ella pugui seguir endavant. És una mica…

54:21
Maribel Martínez. Exacte. Absolutament necessari.

54:23
María Sicilia. Doncs Maribel, m’ha encantat xerrar amb tu. M’ha encantat aquesta oportunitat que m’han donat de poder entrevistar-te. Els temes que hem tractat personalment em serviran moltíssim i a qualsevol pare que ho senti segurament també i agrair-te aquest temps.

54:40
Maribel Martínez. Moltes gràcies a tu també.