Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Filosofia, una manera d’estar en el món

Ilaria Gaspari

Filosofia, una manera d’estar en el món

Ilaria Gaspari

· Filòsofa i escriptora

En un moment de crisi personal, la filòsofa i escriptora Ilaria Gaspari va decidir fer ús de la filosofia antiga com a cura del seu present. Després d'una ruptura sentimental va emprendre un viatge de sis setmanes en què va viure sota els preceptes de les principals corrents de pensament de l'Antiga Grècia. Un experiment existencial que plasma en el seu llibre 'Sis setmanes amb filòsofs grecs'. "En la setmana escèptica no em vaig posar les ulleres, ho veia tot una mica borrós, i així desconfiava de la meva pròpia percepció", exemplifica.

Gaspari va estudiar Filosofia a l'Escola Normal Superior de Pisa i té un doctorat per la Universitat de París I Panthéon-Sorbonne. L'escriptora reclama la filosofia com a matèria novel·lable a 'Vita Segreta delle Emozioni', 'Ètica dell'acquario' o 'Ragioni i Sentimenti', un conte filosòfic sobre l'amor. Aspira a desterrar el tòpic que la Filosofia ens allunya de la realitat i en la seva obra analitza les aplicacions pràctiques en temes tan humans com l'ansietat, la felicitat o l'amistat.

La seva tasca de divulgació s'estén a múltiples col·laboracions en mitjans italians i francesos i imparteix cursos d'escriptura creativa a la Scuola Holden. Gaspari reivindica amb entusiasme el coneixement filosòfic: "No només cal seguir ensenyant, en el meu món ideal, començaríem molt abans a practicar la filosofia, a l'escola primària".


Creant oportunitats

Ilaria Gaspari

En un moment de crisi personal, la filòsofa i escriptora Ilaria Gaspari va decidir fer ús de la filosofia antiga com a cura del seu present. Després d'una ruptura sentimental va emprendre un viatge de sis setmanes en què va viure sota els preceptes de les principals corrents de pensament de l'Antiga Grècia. Un experiment existencial que plasma en el seu llibre 'Sis setmanes amb filòsofs grecs'. "En la setmana escèptica no em vaig posar les ulleres, ho veia tot una mica borrós, i així desconfiava de la meva pròpia percepció", exemplifica.

Gaspari va estudiar Filosofia a l'Escola Normal Superior de Pisa i té un doctorat per la Universitat de París I Panthéon-Sorbonne. L'escriptora reclama la filosofia com a matèria novel·lable a 'Vita Segreta delle Emozioni', 'Ètica dell'acquario' o 'Ragioni i Sentimenti', un conte filosòfic sobre l'amor. Aspira a desterrar el tòpic que la Filosofia ens allunya de la realitat i en la seva obra analitza les aplicacions pràctiques en temes tan humans com l'ansietat, la felicitat o l'amistat.

La seva tasca de divulgació s'estén a múltiples col·laboracions en mitjans italians i francesos i imparteix cursos d'escriptura creativa a la Scuola Holden. Gaspari reivindica amb entusiasme el coneixement filosòfic: "No només cal seguir ensenyant, en el meu món ideal, començaríem molt abans a practicar la filosofia, a l'escola primària".


Creant oportunitats

Transcripció

00:07
Ilaria Gaspari. Hola, soc l’Ilaria Gaspari, soc escriptora, em dedico a la filosofia i escric assaigs narratius i filosòfics.

00:18
Serena. Hola, Iaria. Soc la Serena i soc professora. Voldria començar aquesta conversa amb tu parlant de dos temes que es troben avui aquí, que són l’educació i la filosofia. Com que ets doctora en Filosofia, voldria que m’expliquessis una mica com eren les primeres escoles de filosofia i què hauríem de recuperar d’elles.

00:46
Ilaria Gaspari. Gràcies, Serena, per aquesta pregunta. És un tema que m’importa molt, per què? D’entrada perquè les primeres escoles eren efectivament escoles de filosofia. És a dir, la idea mateixa d’escola neix en l’àmbit de l’ensenyament de la filosofia. Només que era un ensenyament una mica diferent de com l’entenem nosaltres avui dia. Avui pensem en l’escola com un lloc en el qual sobretot s’estudia, mentre que a la Grècia antiga les escoles, les escoles filosòfiques, eren llocs… Eren comunitats, diguem, comunitats lliures de persones, llocs en els quals les persones vivien seguint els ensenyaments d’un mestre, que eren ensenyaments no només, diguem, de pensament, sinó també de vida. Hi ha un llibre molt bonic, que aconsello a tothom, que és un llibre d’en Pierre Hadot, un estudiós francès, que va escriure al final dels anys setanta aquest llibre, que es diu “Exercicis espirituals i filosofia antiga”. En ell, atribueix just a l’època d’aquestes primeres escoles de filosofia, la idea de l’exercici espiritual, és a dir, de la filosofia com, diguem, una manera de canviar, d’orientar, la pròpia postura en el món. Postura es refereix tant a la manera en què tu et col·loques, una mica més recte… Com a la manera en què ets al món, és a dir, la manera com penses, com deixes que t’arribin les coses del món i per tant dones la teva interpretació. Però també la manera com vius, com afrontes la teva vida, la teva existència humana. Això, per mi, és una idea molt valuosa, molt important, que nosaltres podem recuperar dels antics. I al costat d’aquesta idea jo abordaria… les etimologies en grec, que sempre són molt interessants i ens diuen molt del pes que tenen les paraules. La paraula “escola”, que nosaltres fem servir en italià, però també en moltes altres llengües hi ha derivats d’aquesta paraula, que ve del grec, l’origen és “scholé”. “Scholé”, en grec vol dir originàriament no tant l’escola, millor dit, el nom de l’escola deriva d’aquí. Significa “el temps lliure”.
Això és una cosa que se’ns escapa una mica, perquè pensem en l’escola com un temps, diguem, del deure, com un temps en el qual es fan els deures, s’estudia, s’han de fer les coses. Mentre que la idea grega d’escola, d'”scholé”, està molt més lligada al tema del joc, d’un temps en què, diguem, regeixen les lleis del desig. Tant és així que el temps de l'”scholé” és el temps en què l’home grec no es dedica a res rendible. No es dedica a guanyar res, no es dedica a fer negocis. És una mica l’equivalent del llatí “otium”, no?, que curiosament es contraposa a “negotium”, que és el temps dels negocis, en què es fan les coses. Però “otium” va primer, perquè “neg” és la partícula negativa que se li afegeix.

03:36

Llavors, aquest és el sentit original del temps lliure, en la cultura antiga, que per mi seria realment important recuperar. Llavors, el temps de l'”scholé” és el temps en què es millora un mateix, però no perquè es persegueix una finalitat concreta, no perquè es té al cap un objectiu, una línia per afegir al currículum, o per guanyar alguna cosa. És un temps de joc lliure de les teves facultats intel·lectuals, en el qual tu et millores a tu mateix. Per tant, aquestes escoles antigues són llocs en què es realitza el temps de l'”scholé”. Però per desgràcia s’ha de dir que moltes d’aquestes escoles estaven tancades a les dones i als esclaus, però no totes, perquè hi ha excepcions. Per exemple, hi ha l’escola pitagòrica, que és la més antiga, que és una escola molt fascinant, diguem, d’alguna manera era una mica sectària, així que no la reprendria tal qual. Però diguem que té aquesta idea de la iniciació, una escola gairebé mistèrica, en cert sentit podem dir que Pitàgores era gairebé com un mag. Però ensenya als seus deixebles matemàtiques, però també una manera d’estar al món, què menjar, què no menjar, diguem, prendre aquestes coses amb saviesa, com es diu. Però just la idea d’un mestre que t’ensenya a pensar, és a dir, a trobar el teu lloc al món, per mi és una idea que podem reprendre, sense caure en els excessos pitagòrics. Una altra escola que estava oberta a les dones, i també als esclaus, això és revolucionari, és l’escola epicúria, que potser és la meva preferida, i és l’escola que reprendria avui. L’escola epicúria, anomenada “el jardí”, en realitat era més un hort que un jardí, perquè els epicuris conreaven les seves verdures, perquè ells anaven molt contra corrent, eren molt revolucionaris. I tenien aquesta idea d’haver de sobreviure i una idea de, com dir-ho?, de cobrir les necessitats essencials, per no trobar-se mai a la mercè de la vida, dels aspectes més despietats i lligats a la fortuna i la sort. Això per mi també és molt bonic, la idea de ser amos del propi destí construint en aquesta relació de comunitat amb altres persones. L’escola epicúria era una escola molt orientada a la llibertat, a l’anàlisi dels desitjos, a… Hi ha molts temes dels quals podem parlar encara avui, de l’amistat, de no deixar-nos fer xantatge per les nostres pròpies pors, és a dir, ensenyaments molt valuosos també avui dia Però per mi, de la idea d’escola, el que podem recuperar sobretot és la idea d’un lloc on ser lliures per convertir-nos en nosaltres mateixos. Fent-ho en total llibertat, desvinculats de la idea d’haver de treure partit d’això. I això per mi és una cosa que avui és valuosíssima, perquè vivim en una societat molt performativa, que ens imposa ser… donar molt, mostrar, ser més que els altres, ens fa molt competitius. Mentre que la idea antiga de l’escola és una idea comunitària i desinteressada, de millorament desinteressat.

06:48
Serena. Em sembla interessant el fet que, en canvi, sobre la filosofia, hi ha una idea una mica antiquada, no? En la teva opinió, per què s’ha de seguir ensenyant filosofia a l’escola, i què pot aportar-nos la filosofia?

07:04
Ilaria Gaspari. Jo encara soc més radical. A més de pensar que s’ha de seguir ensenyant, en el meu món ideal, començaríem encara molt abans a practicar-la. Començaria a l’escola primària, amb els nens. És una idea que està, a poc a poc, prenent relleu, i estic molt contenta d’això, espero que sigui alguna cosa que d’alguna manera continuï. Per què? Sí, és cert, hi ha molta desconfiança, fins i tot una hostilitat oberta pel que fa a la filosofia, però això no és una cosa nova. És una cosa que fa temps que existeix, aquesta actitud, des dels temps en què va néixer la filosofia. Deus conèixer, probablement, una de les històries més famoses sobre un dels primers filòsofs, Tales. D’ell s’explica que era… Ell va ser un dels primeríssims filòsofs, però també va ser filòsof, en quin sentit?, en el sentit que ja no s’acontentava amb les explicacions mítiques del cosmos, del funcionament del cosmos, i per tant investigava el cel, i es dedicava també a l’astronomia, es dedicava també a l’estudi dels fenòmens meteorològics. En realitat aquesta història té dues cares, te l’explico. La primera cara és aquesta: Tales, el gran savi, camina de nit mirant les estrelles, per veure quin temps farà, bàsicament, per comprendre com s’alineen els planetes, per comprendre què està passant al cel. Un cel que ja no li apareix sota l’aparença, diguem, del mite, com havia estat fins llavors, sinó que ell comença a estudiar de manera racional, preguntant quina és la raó, quin és el principi de les coses. Això és una cosa molt bonica que diu Aristòtil del naixement de la filosofia, que neix de la meravella. I per això penso que els nens, que saben meravellar-se, i que de forma natural es fan preguntes semblants a les que es fan els filòsofs, seria bonic que es familiaritzessin amb la filosofia. Llavors, Tales, mentre mira el cel, ensopega amb un pou, i cau al fons del pou. Passa per aquí una noia, una serventa de Tràcia, i es burla d’ell. I es burla d’ell perquè diu: “Mira aquest, que es passa el dia fent-se el saberut, pensant en les coses del cel, i no veu el que té sota els seus peus.” Que és un pensament comú, molt aplicat als filòsofs, aquesta idea.

09:21

Jo mateixa, jo he estudiat Filosofia, amb tothom dient-me: “Estàs boja, què fas? No treballaràs mai”, aquestes coses. “No serveix per a res, és una cosa inútil”. I és un lloc comú, la idea que la filosofia és completament aliena a les coses de la vida, està desconnectada de les coses de la vida. Una cosa comuna, però equivocada, al meu entendre. Però és molt difús. Aquesta història de Tales, en efecte, l’explica, és a dir, és narrada per Plató en boca de Sòcrates, en un diàleg, en el “Teetet”, quan Sòcrates ja havia mort. Sòcrates va ser condemnat a mort pels seus conciutadans. Ell, un filòsof tan impopular, amb les seves preguntes, amb els seus intents de fer raonar als joves, fins que va ser acusat de corrompre’ls, va ser acusat d’impietat, va ser portat a judici, condemnat i va acabar bevent cicuta. Dic això per dir que aquesta idea del filòsof impopular, que és curiós que aquesta història tan famosa sobre Tales sigui transmesa per boca de Sòcrates, un filòsof condemnat per haver estat filòsof, al cap i a la fi, és una cosa molt significativa pel que fa a l’aspecte, diguem-ne, impopular que té la filosofia. Però aquesta moneda té una altra cara. Hi ha una altra història que explica Aristòtil, també referida a Tales i que demostra com el filòsof, veient les coses des d’una perspectiva diferent, una perspectiva que no és la que està a disposició dels altres, perquè ell aconsegueix donar-li la volta i veure, llegir alguna cosa que les altres persones no veuen, perquè no tenen el mètode, perquè no tenen les preguntes adequades per comprendre el que ell arriba a comprendre, demostra que el filòsof veu més lluny. I és aquesta història, la història dels trulls, les premses d’oliva. Pel que sembla, Tales, a força de mirar el cel va caure al pou, però va aconseguir preveure que cert any hi hauria una collita abundant d’olives. I què fa aquell any? Ell, de qui tots es burlaven, que deien: “Però què fas?”, lloga tots els trulls de la regió. Llavors, quan es fa realitat la seva previsió, hi ha efectivament una collita d’olives molt abundant, tots volen fer oli, però han de rellogar els trulls a Tales, que guanya moltíssims diners. Però al meu entendre aquesta història és important perquè ens mostra com la mirada que et dona la filosofia, és a dir, la seva filosofia, en aquest cas és la recerca de les causes, el fet que ell va escrutar el cel i, abans que els altres, va comprendre què era el que regulava els fenòmens naturals. Òbviament parlem d’un temps en què les ciències estan molt menys separades que en el nostre. Però aquesta idea de la mirada del filòsof que arriba a veure alguna cosa que els altres no aconsegueixen veure, al meu entendre és molt important. I és una cosa que avui hauríem de tractar de recuperar traient-li una mica la pols a la paraula “filosofia”, a la idea de la filosofia, i tractant de fer-la viure. I fer-la viure, per mi, significa precisament ensenyar-la, fer-la i practicar-la a les escoles. No solament ensenyar la seva història, que és molt fascinant, sinó més aviat com a pràctica, com a mirada al món.

Filosofía, un modo de estar en el mundo. Ilaria Gaspari, filósofa y escritora
Quote

"La filosofia és una cura"

Ilaria Gaspari

12:21
Serena. M’agrada molt, com a consell, com a proposta. Estàs citant molts filòsofs, i volia preguntar-te una mica sobre la teva experiència, de la qual parles en el teu últim llibre, ‘Sis setmanes amb els filòsofs grecs’, en què expliques que vas viure durant sis setmanes segons sis escoles de pensament filosòfic diferents. Pots explicar una mica com et va anar, i sobretot què vas aprendre d’aquesta experiència?

12:51
Ilaria Gaspari. Sí, gràcies per aquesta pregunta, perquè és un llibre que vaig escriure amb molt de gust, va ser molt divertit, al contrari del que es pensa, que escriure sobre filosofia ha de ser angoixant. A vegades ho és però no necessàriament. Llavors, aquest llibre, en realitat, va néixer en un moment de desesperació, en el sentit que jo vaig estudiar Filosofia, primer a Pisa, a l’Escola Normal, i després vaig fer el doctorat a la Sorbona, a París. I què va passar?, que en un moment donat em vaig trobar, com crec que, normalment, ens passa a tots en la vida, que estava perduda. En fi, havia perdut una mica els punts de referència, ja no sabia quina direcció prendre, i tota aquesta crisi se m’havia generat pel fet que havia acabat una llarga història d’amor, que havia durat tots els anys, diguem, de la meva formació universitària. Acaba aquesta història i jo em sento molt perduda. Penso que ens passa a tots, quan hem de mudar-nos, canviar de casa, canviar les coordenades de la nostra vida. Per això m’agrada tant parlar de postura, perquè a vegades adoptem una postura, una manera d’estar dins de la nostra vida, però ens passa que ens falta el terra sota els nostres peus, com si ens traguessin la catifa, ens regirem i hem de retrobar un nou equilibri. I va ser una mica el que em va passar, havia perdut aquesta persona, havia perdut una sèrie d’hàbits, que, com ens ensenya la filosofia, són una mica la nostra segona naturalesa, ens creen una closca protectora pel que fa al món. Llavors m’havia de reinventar. Què va passar? Com explico en el llibre, exactament, d’aquella manera, mentre feia la mudança de la casa on havia viscut amb la meva exparella, em vaig adonar que tenia molts llibres de filosofia antiga. Moltíssims, que m’havia comprat amb els anys. Però en realitat mai havia estat la meva especialització. Havia estudiat filosofia antiga, però no havia estat l’argument de les meves tesis. Les meves tesi eren totes sobre Spinoza, un altre filòsof que m’agrada moltíssim. I m’havia especialitzat en ell. Però aquests llibres els havia llegit, els havia conservat, m’agradaven molt, els apreciava molt. I mentre me’ls enduia em vaig adonar que eren llibres especials, que tenien alguna cosa molt particular. I és això, el fet de ser llibres d’una època en què la filosofia era jove.Per tant, llavors no existia tant l’especialització de les diferents branques de la filosofia. Era més una, com dir-ho?, una unitat del saber, una manera de mirar el món, en el qual l’aspecte, diguem, pràctic i l’aspecte teòric no tenien aquella separació que es va desenvolupar més endavant. No hi havia aquesta contradicció entre praxi i “teoresis”. Estava tot molt més barrejat. I hi havia una idea, sobretot, de la saviesa, que tenia molt a veure amb comprendre les coses. Que era potser el que jo necessitava en aquell moment. Entre aquests llibres hi havia aquell que t’he citat abans, ‘Exercicis espirituals i filosofia antiga’, d’en Pierre Hadot. I jo, mentre me’ls enduia, pensava: “Realment soc estúpida desaprofitant tota aquesta saviesa. En aquest moment, en què necessito mestres, necessito respostes, per què no tracto d’autoeducar-me, fent veure que m’inscric en aquestes escoles de filosofia?”. I ho vaig fer. Però el que vaig fer va ser fer un experiment sobre mi mateixa, perquè m’interessava veure a on arribaria, sotmetent-me a aquesta prova.

16:26

I llavors vaig viure… Ho vaig fer: una setmana estudiava, una setmana vivia segons aquella escola, prenia apunts i després passava a l’escola següent. Després, amb tots aquells apunts, va néixer el llibre.Però les coses que explico en el llibre són totes certes, en el sentit que venen justament del meu diari, excepte alguna petita ficció literària en l’última setmana, en què explico que vaig adoptar un gos, cosa que vaig fer després, però llavors només ho vaig imaginar. Però, per la resta, realment vaig aplicar a la meva vida quotidiana aquests preceptes. Per exemple, a la setmana pitagòrica, havia d’aplicar preceptes metafòrics. Perquè l’escola de Pitàgores és una escola, com deia abans, molt propera a la religió, en realitat, a una forma de religió molt ritualitzada, i té molt aquesta idea de la metempsicosi, de la reencarnació. Llavors, com s’aplica això en la nostra vida quotidiana? S’aplica, per exemple, en tractar de no deixar rastre, que és un tema molt actual, perquè en realitat nosaltres avui vivim en un món en què el nostre rastre, la nostra petjada humana, està modificant, està creant fins i tot riscos. Llavors, la idea de deixar el menor rastre possible està molt enllaçada amb el discurs ecològic d’avui, el fet d’intentar embrutar, de contaminar el menys possible. Hi ha regles que són clarament metàfores, però que, en realitat, en la nostra vida quotidiana ens ajuden a, com dir-ho?, també a veure la manera en què podem ser amos de l’espai que ocupem. Per exemple, una regla que diu que no cal recórrer els camins principals, sinó trobar els camins secundaris. És una bella metàfora, per mi, per a la idea d’una recerca.

18:08
Serena. D’explorar, no?

18:09
Ilaria Gaspari. Exacte, explorar segons… també sense tenir por.

18:14
Serena. L’aventura.

18:15

Exacte, sense conformar-nos amb la idea comuna que el millor camí és el camí més curt o el més freqüentat. Un exemple és aquest. Després vaig viure una setmana a l’escola eleàtica, que va ser la segona. Molt àrdua, perquè em va obligar a reflexionar sobre la nostra relació amb el temps, que era una cosa, al meu entendre, sobre la qual mai ens parem a reflexionar, però que condiciona totes les nostres vides. I aquí em vaig parar molt a reflexionar sobre el fet que estem acostumats a mesurar la nostra eficiència dels resultats que obtenim, i sobre com les coses van segons les nostres expectatives. Quan, en canvi, molts cops seria molt més important imaginar-nos com la fletxa que Zenó, el deixeble de Parmènides, imagina immòbil en tot moment, mentre es dirigeix al seu objectiu. Immòbil a cada moment què significa?, vol dir que el nostre jo és com si estigués fet de molts petits jos que canvien, i que a cada moment tenen les seves raons i les seves causes per estar d’una determinada manera. Llavors, aquesta manera de veure-ho va ser terapèutica, després del final d’una història. Tractar de mirar retrospectivament les coses que jo anomenava errors, com coses que jo simplement havia viscut perquè en aquell moment estava en aquell estat. Després va venir la setmana escèptica, en què em vaig entrenar a no veure de manera clara. No em vaig posar les ulleres, ho veia tot una mica borrós, i m’acostumava a desconfiar de la meva percepció i a pensar que a vegades podia posar-la entre parèntesis. Que una cosa certa per mi podia no ser certa per als altres. Tingues en compte que després va arribar la Covid, amb tota aquesta exacerbació, amb els conflictes, els contrastos, la radicalització de les posicions. En fi, l’escepticisme em va ajudar a tenir una actitud mental en les diverses confrontacions en les xarxes en què em vaig trobar ficada, naturalment. Després vaig ser estoica, i també això, retrospectivament, em va ser útil. És a dir, la idea d’acceptar el que no pots canviar, concentrar les teves energies en el que depèn de tu. És una idea d’Epictet, una idea antiga. Avui ens sona gairebé com un consell d’autoajuda. En canvi, si un reflexiona sobre això, és un criteri molt dur, fins i tot molt difícil d’aplicar. Distingir les coses de la nostra vida segons aquestes dues categories és una cosa molt radical, que realment canvia la visió que tenim del món, però també canvia la nostra manera de ser-hi. Després vaig ser epicúria, la meva setmana preferida, després en parlarem. I finalment vaig ser cínica. La setmana cínica amb Diògenes de Sinope, que és aquest filòsof extraordinari, una mena de punk, filòsof punk, un Sòcrates punk, que bàsicament ensenya a les persones, proporciona a les persones, d’una manera una mica brusca -els episodis de la seva vida són molt divertits, però també molt instructius- a no conformar-se amb les convencions. Després em vaig adonar de com de convencional, desesperadament convencional, era la meva manera d’estar al món. Va ser molt alliberador aplicar aquesta visió. Llavors, cada vegada era com una perspectiva diferent que destacava coses en què jo queia, també solucions avantatjoses, també costums que havien perdut una mica el seu significat però que s’havien convertit en part de mi, s’havien incrustat en mi.

21:35
Serena. Havien arrelat, no? T’he sentit dir moltes vegades que la filosofia és una cura. Què vols dir?

21:42
Ilaria Gaspari. Aquest és un tema que em sembla molt important en el sentit que, al meu entendre, avui vivim en una societat que tendeix molt a la simplificació, tot i ser d’allò més complexa, perquè hi ha moltíssims temes que estan en canvi constant i que encara no aconseguim elaborar del tot. Per exemple, la relació amb la tecnologia, que en els últims vint anys ha canviat tant, i nosaltres hem crescut amb ella, i penso que encara hem de trobar la manera per, com dir-ho?, relacionar-nos amb això. O també el canvi que hi ha hagut en la política; la política que encara conserva en certs aspectes formes del segle XX, però, pel que fa al segle XX ja no hi ha el tema de la ideologia en el mateix sentit, i llavors, naturalment, és important tractar de comprendre alguna cosa en aquest sentit. I també aquesta acceleració de canvis que ha estat la pandèmia. Diguem que hi ha moltes temàtiques que encara no sabem a on ens portaran i que augmenten la complexitat. I alhora és un temps que tendeix molt a la simplificació. I això, al meu entendre, és un problema, també pel que fa a aquesta idea de la filosofia com a cura, en el sentit que avui busquem cures simples, cures que siguin eficaces, que ens donin una resposta ràpida, sovint busquem respostes, no? Jo també em fico en el mateix sac. En realitat, la cura que ens ofereix la filosofia és una cura molt més subtil, molt més complexa, i molt més vinculada a fer preguntes que a proporcionar respostes. Però això de la filosofia com a cura és una tradició molt antiga, que avui en dia està una mica infravalorada, en una cultura d’autoajuda, en una cultura de posar la tireta on ens fa mal, en una cultura una mica, com podria dir-ho?, de normalitzar tot allò que ens fa particulars, tot allò que ens fa vulnerables. Però aquesta és una idea antiga, i un gran exponent d’aquesta idea de la filosofia, abans que altres exponents moderns, que són filòsofs que aprecio molt, com Michel de Montaigne, com Spinoza, de qui parlàvem abans. En fi, també hi ha filòsofs de la modernitat que reprenen aquest tema. Però en l’època antiga aquesta idea és una cosa fonamental. I és fonamental, especialment, per Epicur. Epicur és el gran filòsof de la cura.
Tant que ell escriu aquesta frase que m’agrada molt citar, que diu bàsicament que és va, és inútil, el discurs d’aquell filòsof que no curi algun mal de l’ànima humana. És molt bonica, aquesta referència al fet que la filosofia ens pot curar, en el sentit que té cura de nosaltres. En el sentit que, d’alguna manera, dona un respir a les nostres preocupacions, que permet a aquestes preocupacions convertir-se en una manera de curar-nos, una teràpia. Llavors, què fa Epicur? Inventa, fins i tot, per als seus deixebles, un raonament en quatre parts que anomena el tetrafàrmac, o “cuadrifàrmac”, en llatí. És a dir, un fàrmac quadrivalent, diguem, una medicina. “Phármakos”, en grec, té un doble significat. D’una banda és la medicina que et cura, de l’altra pot ser també un verí, això és interessant. Perquè, en qualsevol cas, sempre té un punt mordaç, el pensament filosòfic. Però l’interessant de la idea epicúria del cuadrifàrmac és aquesta: és el fet que ell l’elabora, Epicur l’elabora com si fos una mena d’antídot contra l’esclavitud de la por.I això per mi és molt interessant, i és una advertència que hauríem de tenir al cap quan estudiem filosofia. És a dir, la idea que en el moment en què ens dirigim a la filosofia, ens estem, d’alguna manera, autoritzant a trobar altres vies de sortida que no siguin les que ens fan esclaus de la por.

25:34

Estem trobant, estem imaginant maneres de veure la realitat, per les quals mai hem de romandre passius pel que fa a les vivències que ens porta el món. I això, al meu entendre, és bastant revolucionari; és revolucionari perquè significa que el pensament té alguna cosa que ens allibera, que ens fa més lliures, que ens fa més independents, ens fa més actius. I aquí puc citar-te Spinoza, que té molt aquesta idea de la potència de l’home. La potència significa convertir-se en amo del teixit de causes i d’efectes que estructuren la teva vida.En aquest sentit Spinoza diu: “Ens fem més perfectes en la joia, en el goig del coneixement”. L’alegria és, per Spinoza, un moviment d’ascensió cap a un grau més intens d’existència. I nosaltres estem més alegres quan més ens alliberem de les pors. I amb aquest sentit, per mi, la teràpia filosòfica és una teràpia de la joia, no en el sentit d’eufòria, d’estar molt exaltats i superficials,
sinó en el sentit de comprendre les coses amb aquell tipus de profunditat que ens permet, comprenent-nos a nosaltres mateixos, comprenent els altres, comprenent el món, tractant de ser com més actius possible en crear-nos aquesta comprensió, ens permet ser lliures .

Filosofía, un modo de estar en el mundo. Ilaria Gaspari, filósofa y escritora
Quote

Cal viure la filosofia com a pràctica, com a mirada a l'món

Ilaria Gaspari

27:11
Serena. Molt interessant. I justament pel que fa a l’alegria, en un dels teus llibres dius que has estudiat la filosofia, en canvi, com s’estudien les llengües mortes. Però després, en un moment una mica complicat de la teva vida, vas reprendre la teva educació filosòfica per buscar la felicitat. I jo et pregunto: com pot ajudar-nos la filosofia a ser més feliços?

27:38
Ilaria Gaspari. Sí. Bé, aquesta és la gran pregunta amb la qual em vaig proposar reprendre l’estudi de la filosofia antiga, en aquell moment de crisi i de sentir-me perduda que vaig viure. Jo, efectivament, quan dic que vaig estudiar la filosofia com una llengua morta, vull dir això; jo vaig estudiar, en l’ensenyament mitjà, llatí i grec, dues llengües mortes, el grec antic. Dues llengües mortes que més tard em van ser molt útils, però les havia estudiat amb la idea que servien per fer versions, traduccions, amb el vocabulari, no? Llavors, són llengües que per descomptat és important estudiar-les, jo penso que és importantíssim. Avui hi ha un debat sobre treure el grec antic de l’escola. Per mi seria realment una llàstima, perquè és una llengua, a part que és una llengua extremament filosòfica, també…
És filosòfica en el sentit que ensenya a prestar atenció a les paraules, a les construccions de paraules, a les composicions, perquè sovint són paraules compostes, buscant l’arrel de les coses, que és justament un comportament molt filosòfic, i no és casualitat que la filosofia hagi nascut precisament en la Grècia antiga. Però vaig estudiar aquestes llengües amb l’esperit d’algú que després ha de fer els deures de classe, fer la traducció, tenir el vocabulari, no usar-les per comunicar-se, sinó tractar d’equivocar-se el mínim possible, de ser… de traduir de manera encertada, aquest era el meu objectiu. I aquest és un objectiu, en realitat, filosòfic fins a cert punt, en el sentit que penso que és molt més enriquidor, que amplia molt més la teva visió de les coses el fet de poder estudiar la filosofia com una llengua viva. És a dir, com una llengua que tu estudies per comunicar-te. Jo vaig estudiar així el francès, l’anglès. Potser m’equivoco, quan parlo anglès, potser cometo un error gramatical, un error de pronunciació, però el que m’interessa és que la gent entengui el que estic dient, el que vull dir, que em serveixi per comunicar-me. En aquest sentit, la meva idea era tractar d’usar la filosofia, tot a costa de ser més imprecisa, a nivell, diguem filològic, però per comunicar, per fer-la viure través de mi. I el tema de la felicitat va ser central en aquesta recerca, per què?, perquè, en realitat, nosaltres tenim molt la idea -que és una altra de les raons de la desconfiança pel que fa a la filosofia- que el savi que sap, que estudia, és per força un pesat, que ha de ser algú seriós, taciturn. I bàsicament per a nosaltres és gairebé inconcebible pensar que una persona sàvia també pugui ser feliç. Per al grec antic, en canvi, el savi és feliç. I la felicitat no és un caprici com la concebem nosaltres. Nosaltres la concebem com un moment de despreocupació, d’eufòria, un moment que arrebatem, diguem, a la prosa de la vida. La relacionem molt amb la joventut, quan encara no ens hem adonat quina terrible trampa és el món, no? Això em sembla una mica xocant. Perquè pensem: “Llavors, per què he d’anar més enllà? És a dir, qui m’obliga?”.

30:58

Perquè nosaltres tenim, una ètica, diguem, deontològica, una ètica de l’haver de. En canvi, a Grècia tenen una ètica eudemonista, una ètica de la felicitat. Per als grecs la felicitat és una virtut, i en aquest sentit el savi és feliç. Però què és, llavors, aquesta felicitat? És clar que hi ha dues nocions de felicitat que s’estan enfrontant. D’una banda, la nostra felicitat, diguem, puntuable, la nostra felicitat fotogènica, la nostra felicitat com un moment en què arrenquem tot aquest gris de l’existència, i per l’altre la felicitat dels antics, que, com dir-ho?, es concilia amb la idea del savi, es concilia amb la idea de la saviesa, es concilia amb la idea del fet de saber-ne més. El punt de conjunció està en Sòcrates, un personatge extremament… Que jo aprecio moltíssim, perquè també és un personatge literari, en els diàlegs de Plató apareix com a personatge.
I què fa Sòcrates? En un moment donat, és portat a judici pels seus conciutadans, perquè molestava amb el seu filosofar, amb la seva manera maièutica de filosofar.
És a dir, aturar a la gent pel carrer i fer-li preguntes fins a fer-la raonar, fer-li parir la veritat. “Maièutic” vol dir justament que treballa com una llevadora, que era l’ofici, per cert, de la mare de Sòcrates, segons sembla.
Llavors, Sòcrates és sotmès a judici i no tindria cap dificultat per ser absolt, perquè en tindria prou amb demanar disculpes, fer que els seus fills anessin al tribunal a ploriquejar una mica, li posarien una multa i sortiria de l’embolic.
En canvi, decideix fer un discurs que s’ha fet famosíssim, perquè el va immortalitzar Plató a l”Apologia de Sòcrates’. Òbviament no sabem si va dir exactament aquelles coses, és probable que no, però no importa, perquè, en realitat, pel que fa a aquests filòsofs antics, que també són mestres de vida,
també és important el testimoni que queda en els seus deixebles, més enllà del realisme d’aquest testimoni. Si es va crear en una certa manera indica que anava en direcció d’un cert ensenyament.
I ell bàsicament fa aquest discurs en el qual diu: “D’acord, m’heu portat a judici, però jo no tinc res a reprotxar-me. Per què? Perquè mai he disgustat al meu ‘Daimon'”. Què és el ‘daimon’?
És aquesta veueta -jo la vaig sentir per primera vegada a la infància- la veueta que m’adverteix, m’ha advertit sempre en la meva vida, cada vegada que he estat a punt de prendre una decisió en la qual em traïa. Llavors, què té a veure això amb la felicitat? En grec, felicitat es diu “eudaimonia”, és a dir, tenir un bon ‘Daimon’. Què vol dir?, que la noció que tenien ells de la felicitat té a veure amb el fet que aquesta veueta interna que ens adverteix quan estem fent alguna cosa que no va amb nosaltres, quan ens estem traint, està satisfeta. No s’està lamentant, no està protestant. Per tant, la idea que ser-nos fidels a nosaltres mateixos, construir-nos un recorregut vital semblant al que som realment, és la felicitat com a virtut. Ara bé, aquesta és una idea força revolucionària per a nosaltres, perquè no ens dona la idea consumista de la felicitat com una cosa a consumir, mostrar i superar, sinó que ens dona la idea de la felicitat com un recorregut, com un projecte. Com una cosa que pressuposa el deure de conèixer-nos, perquè aquesta veu del ‘Daimon’ òbviament la sentirem més clara si ens coneixem més. I per al grec antic el coneixement d’un mateix és importantíssim. És la frase esculpida al temple d’Apol·lo a Delfos, “coneix-te a tu mateix”. Llavors, hi ha aquesta idea de conèixer-nos, que òbviament no és un procés d’individualisme. És una cosa que té a veure amb conèixer als altres, amb reconèixer-se en els altres…, té un aspecte social també molt important. I aquest procés és un procés de llibertat i d’alliberament.

34:51
Serena. Que bonic. Has escrit un llibre que es titula ‘Raons i sentiments’. Què pot aconsellar la filosofia sobre l’amor?

35:00
Ilaria Gaspari. Ah, moltíssim. No ho sembla, eh? Semblen dos universos paral·lels i en realitat la filosofia ens ensenya també a estimar. Aquí anem justament a l’origen de la paraula “filosofia”. I al fet que el primer filòsof, qui és? Eros. Això es diu en el ‘Banquet’ de Plató, que és la història d’aquest gran festí en què es retroben les ments més brillants de la millor Atenes, de l’Atenes de segle V. Es troben per fer un banquet, una festa, on, a més, s’emborratxen tots.

35:41
Serena. Una festassa.

35:42
Ilaria Gaspari. Sí, una autèntica festa, no una festa… una convenció, no, una bona festa. I en la pràctica, què passa?, que tracten de donar cadascun una definició de què és l’amor, què és Eros. I en un moment donat Sòcrates parla, i el seu és el discurs definitiu, encara que hi ha moltíssims altres discursos que en realitat aprofundeixen més, com la teoria, per exemple, dels andrògins. Però no divaguem ara sobre el mite dels andrògins. Però què fa Sòcrates? Reconstrueix l’origen d’Eros, de l’amor, com a fill de Poros i Penia. Poros seria una mena de personificació de la divinitat de l’astúcia, en el sentit de l’adquisició, la capacitat d’adquirir coses. Adquirir, no en el sentit monetari, sinó en el sentit d’aconseguir-les. Penia, en canvi, és la pobresa, és la carència. I durant una festa, un banquet de celebració pel naixement de Venus, Porus es va emborratxar, i Penia, que no havia estat convidada a la festa, es va adormir amb ell. Es va adormir, com es diu en els mites grecs en el sentit que es fiquen al llit junts, i conceben aquest fill, que és Eros, que, per tant, neix, d’una banda, d’un pare que sap aconseguir les coses, i d’una mare a la qual li falten les coses. I què diu Sòcrates? Diu: “Eros és filòsof, perquè ell sap que no sap”. El famós saber que no se sap socràtic està relacionat amb l’erotisme del coneixement, i per tant amb aquest impuls realment eròtic cap a voler conèixer, cap a voler perseguir la saviesa. I tot el que ens falta, en realitat, ens genera un desig. Per tant, l’eros, el desig que resideix en l’amor, és una cosa que neix de la manca i que es posa en el buit d’allò que ens falta. Llavors, això ja em sembla un ensenyament bastant propi d’aquella època. Per tant, la filosofia ens ensenya a desitjar, en el sentit que ens ensenya que nosaltres desitgem allò del que tenim una mancança. Ens ensenya a mantenir aquest espai obert per al desig. I després, naturalment, tots els filòsofs han discutit sobre l’amor, tractant de construir les seves teories. Ara, en realitat, a mi m’agrada moltíssim una cosa que ens ensenya, no un filòsof antic, sinó, diguem, una mena d’epicuri modern, que és Spinoza, el filòsof del meu cor, sobre l’amor. Ell diu que l’amor, ell, pràcticament, a la seva ‘Ètica’, ell escriu aquest llibre, ‘Ètica’, en què crea una teoria de tot. Des de la natura, que és una personificació de Déu en el sentit que ell és un panteista. És a dir que ell veu, en certa manera, una identificació profunda entre la immanència i la transcendència. Ara no vull utilitzar un llenguatge complex, però, bàsicament, per a ell, la natura i la divinitat són una sola cosa, són la mateixa cosa.

38:55

Perquè són una mena de connexió perfecta de causes i d’efectes que donen lloc a tot allò que existeix, és a dir, la substància, bàsicament. I en l’interior d’aquesta substància de la qual nosaltres som les maneres, nosaltres som les expressions d’aquesta substància, ell construeix també una teoria de l’home. Una teoria de l’home que és una teoria molt interessant també a nivell psicològic perquè ell examina tots els afectes, totes les emocions que nosaltres sentim, i les passions, respecte a les quals som passius. Però el que diu Spinoza, ell dona definicions de totes les emocions, a les quals nosaltres anomenem sentiments, no? I sobre l’amor diu que és una forma de goig, és a dir, un trànsit de menor a major perfecció, allò que dèiem abans. Un trànsit d’un nivell d’existència menys intens a un més intens. Això vol dir que tu, quan estimes, estàs vivint un trànsit a un major nivell de realitat. Que el fet d’estimar et torna més arrelat a la realitat, més lliure, en certa manera. Però aquesta forma de goig és una forma de goig que es realitza només en concomitància amb la presència d’una causa externa. Llavors, vol dir que tu no pots estimar si no tens a qui estimar. Sigui una idea o sigui una presència real, hi ha d’haver un altre terme. I hi ha d’haver aquesta presència com una cosa externa a tu. Al meu entendre, aquí tenim realment una tensió bellíssima, que ens diu què és l’amor, reprenent el discurs del desig com una cosa que es desenvolupa en un buit. El fet que nosaltres…, tingues en compte que a més per a Spinoza el desig és la mateixa essència de l’home, també és molt important. Llavors l’amor és una cosa que ens fa esperar una major perfecció. En el moment en què percebem aquesta causa externa, aquesta persona externa a nosaltres, i que ens genera aquest tipus de tensió, aquest tipus d’impuls cap al seu ser extern a nosaltres. Això ens diu molt, perquè ens diu que nosaltres, tot i que, naturalment, tots, quan estimem, tendim a voler acaparar a l’altra persona, a no voler deixar-la anar, a voler convertir-nos en una sola cosa, com en el mite dels andrògins, en realitat no podem fer-ho. Perquè és l’ésser extern de l’altra persona el que permet al nostre desig, el que permet a la nostra tensió, que la nostra alegria creixi, en aquest sentit d’augment de perfecció. Això, al meu entendre, és una cosa que és molt difícil d’acceptar, pel que fa a l’amor, i és causa de gran sofriment amorós, perquè tots patim per això, pel fet que no podem fondre’ns. Però aquesta és una explicació filosòfica d’aquest fenomen que per a mi reflecteix moltíssimes altres coses que ens succeeixen en l’amor. I una altra frase que m’agrada molt, una altra imatge de l’amor que m’agrada molt, en realitat ve d’un filòsof que mai diries que hagi escrit alguna cosa interessant sobre l’amor, que és Theodor Adorno. Ell, crític de la indústria cultural, gran filòsof, com dir-ho? Molt compromès, molt polèmic, també, extremament interessant. Encara que no ho associaries immediatament al tema de l’amor, ell va escriure això sobre l’amor, que és una cosa que jo penso sempre en el moment en què em poso a reflexionar sobre què és en realitat l’amor. La frase és aquesta, diu, bàsicament: “Només amb qui t’estima et pots mostrar feble sense provocar una reacció de força”. Això em sembla que fa una mica de contrapès amb la idea de romandre extern. És cert que és necessària, la distància. És cert que és necessària i a més hi ha una frase bellíssima, de la Simone Weil, que desenvolupa posteriorment aquest punt spinozià dient que estimar vol dir consentir la distància i voler-la, i adorar-la, això per mi també és molt interessant. Però, més enllà d’aquesta distància, dins de l’amor, tu estàs protegit per la teva mateixa debilitat. I és una cosa, al meu entendre, molt bonica, que penso que, com dir-ho? Pot funcionar com a criteri per a comprendre quan una relació no està anant en bona direcció.

Filosofía, un modo de estar en el mundo. Ilaria Gaspari, filósofa y escritora
Quote

"El pensament ens allibera, ens fa més lliures i independents"

Ilaria Gaspari

43:32
Serena. No funciona.

43:34
Ilaria Gaspari. Sí, perquè en el moment en què tu, en una relació -un tu genèric- sents que no pots mostrar-te feble perquè en resposta reps la violència, reps la força, llavors vol dir que alguna cosa no està anant per bon camí, vol dir que la causa externa potser ens està enganyant, i no ens està fent passar a una major perfecció.

43:57
Serena. És clar. Estem parlant d’emocions. Tu has escrit un llibre, ‘La vida secreta de les emocions’, on parles de com els filòsofs han d’afrontar moltes emocions. Llavors, el que et pregunto sobre això és: com que hi ha dues emocions que em semblen especialment rellevants, com podrien ajudar-nos els filòsofs a afrontar la por o l’ansietat?

44:24
Ilaria Gaspari. Sí, vaig escriure aquest llibre i a més, és l’últim que he escrit, i l’he escrit en aquesta fase de pandèmia. Perquè en realitat vaig reprendre uns treballs que vaig fer per a la meva tesi doctoral, que estava dedicada a l’estudi de les passions al segle XVII, sobretot Spinoza i Pascal, com reaccionen al model cartesià de les passions de l’ànima. I la reacció és molt interessant, sobretot la de Spinoza, perquè què fa ell?, diu: “No, no hem de pensar a la força que el que sentim ha de ser al 100% una passió, de manera obligatòria. Hi ha una cosa que ens fa passius, només perquè ens arriba del cos”. Ell s’inventa aquesta idea dels afectes, és a dir, de maneres a través de les quals podem conèixer emocionalment el món. Ell diu: “En realitat, fins i tot les coses que sentim, que s’imprimeixen en el nostre cos, en realitat, en el moment en què aconseguim construir una idea adequada sobre elles, augmenten el nostre coneixement del món”. Per mi és una bella alternativa a la idea estoica, sobretot, d’haver de tancar-se, d’haver de ser autosuficients pel que fa al món, i per tant del savi que no ha de sentir res. En realitat hi ha un coneixement afectiu, un coneixement emotiu, que les neurociències estan demostrant, a més, en aquest moment, com en són d’útils i d’importants en aquest tipus de coneixements, i és una riquesa, la que ens ve justament del que sentim a nivell epidèrmic, del món. I en aquest sentit, també l’ansietat, també la por, és a dir, les emocions que considerem negatives, poden donar-nos una ajuda, per conèixer el món, i per conèixer-nos a nosaltres mateixos, en el moment en què tractem, no d’apagar-les, a través de raonaments, dient-nos: “no, no he de sentir-la”, etcètera, d’una manera purament racional, sinó tractant d’entaular un discurs emotiu, és a dir, de parlar el seu mateix llenguatge en el moment en què les sentim. Òbviament, la por seria una passió trista per a Spinoza. Però és una passió trista en el moment en què no aconseguim veure les seves causes, i la patim, simplement. En el moment en què tractem de mirar-la, diguem-ne, “vis à vis”, en el moment en què tractem de desxifrar-la, ja pot ensenyar-nos alguna cosa. I en aquest sentit tornem a Aristòtil. Aristòtil diu una cosa que em sembla molt bonica, a propòsit del coratge. Diu que el coratge no és no tenir por, no és no haver tingut mai por, sinó reconèixer la por i afrontar-la. I això, al meu entendre, és una de les coses que podem endur-nos com a bagatge filosòfic davant de la por. La por és una reacció ancestral, és una reacció que ve de manera natural de la necessitat de conservació de l’espècie. Hi ha coses que ens fan por, perquè aprenem des de petits instintivament que són coses que per a nosaltres són perilloses. Però al mateix temps adonar-nos de les pors que viuen dins nostre, que s’estructuren dins nostre, prenent forma a través de les paraules, de la manera en què ens les expliquem, de la nostra imaginació, etcètera, també és una manera de familiaritzar-nos amb el fet que, sent humans, a la força sempre tindrem por d’alguna cosa,

47:48

i tractar de desxifrar, comprendre per què alguna cosa ens fa por, i què podem fer per afrontar aquella por i per evitar que ens paralitzi. Aquí tornem a Epicur. Evitar ser esclaus, evitar ser víctimes de xantatge, i evitar romandre paralitzats per aquestes pors. L’ansietat és una forma concreta de por. Em sembla molt interessant en el sentit que és un tema, una emoció extremament contemporània, encara que sempre hagi existit. En el meu llibre, en un moment donat cito un discurs sobre el primer monòleg en escena de l”Electra’ de Sòfocles, estem anant molt enrere. Què fa Electra? Entra en escena i explica amb molt detall els símptomes de l’ansietat: insomni, taquicàrdia, sentir-se descompost, tan increïble, amb una precisió realment clínica. I què li passa? Que el cor li contesta, i li contesta el que sempre es respon a qui pateix d’ansietat: “Prou, deixa-ho córrer, no és tan greu, calma’t, ets només tu que ho vius, ets només tu qui veu el problema”. És el que sempre han de sentir tots els que pateixen d’ansietat. Què és l’ansietat? L’ansietat en la pràctica s’assembla a la por. Té la mateixa simptomatologia que la por. Només que, mentre que la por té un objecte identificat i identificable, l’ansietat no té aquest objecte. Llavors, quan sentim ansietat -jo sento ansietat sovint, així que la conec molt bé-, quan patim ansietat tenim la mateixa reacció física que tenim quan ens espantem, només que no aconseguim identificar la font d’aquesta reacció. I això és el que fa tan insidiosa l’ansietat. I és per això que en la història, i a més és molt fascinant, la història de l’ansietat, perquè es barreja amb la història dels remeis per a l’ansietat, que són d’allò més fantasiosos, com menjar anous perquè tenen la mateixa forma que el cervell, o pujar a un gronxador, utilitzar opioides, opiacis, diverses coses. Hi ha moltes solucions que tenen a veure amb la idea d’intentar adormir-la, fer que calli. Per què? Perquè naturalment l’ansietat neix i es tradueix en una hiperactivitat imaginativa. Perquè qui pateix d’ansietat, en no aconseguir identificar la font, com si sentissis un soroll, una remor inquietant que sents però no aconsegueixes identificar el seu origen. Llavors, ho veus venir de tots costats, ho sents venir de tots costats. Imagines que ve de tot arreu. I aquesta hiperactivitat va molt lligada a l’ansietat, al fet que tu, en el moment en què no aconsegueixes identificar la causa de la por, la trobes a tot arreu, la veus a tot arreu, l’escampes per tot arreu i sobre tota la teva experiència. I és per això que qui pateix ansietat se sent constantment sota amenaça, perquè l’amenaça ve de tot arreu i sobretot ve de dins de la persona. Pel que fa a això, al meu entendre, l’actitud adequada és sens dubte intentar afrontar-la. Com diu Aristòtil pel que fa al coratge, s’ha de tractar de ser valent també pel que fa a l’ansietat. Saber que el fet de sentir-la és el que ens posa en condició de poder afrontar-la. Però al mateix temps és molt difícil, justament perquè és difícil identificar la seva causa. Llavors, la meva idea sempre és que l’ansietat és una pregunta. Que hem de mirar de comprendre què està emmascarant. Perquè la causa… perquè en realitat l’ansietat és por, i ho és indubtablement. I per tant, és probable que encara que no la vegem immediatament, potser és només un impediment de la nostra mirada en aquest moment, que ens provoca confusió i que ens fa imaginar que aquesta por ve de totes bandes. S’ha de tractar de deconstruir poc a poc, tractant de fer-ho no per tal de minimitzar-la, com fa el cor amb la pobra Electra, sinó tractant d’escoltar quines poden ser les possibles causes, i a poc a poc identificar quin és l’origen principal, sens dubte és la millor manera de combatre l’ansietat. Dit això, és molt difícil lluitar contra ella, però sempre podem consolar-nos amb les paraules de Kierkegaard, que diu que bàsicament qui viu sense ansietat està privat d’esperit. Per tant, diguem que l’ansietat és un senyal que ens indica que estem vivint. També és una condició que resideix en la nostra consciència d’existir, que naturalment és una cosa molt bonica, vertiginosa, però també molt difícil de suportar.

52:12
Serena. Perquè ara estem vivint molts moments d’incertesa. Com podem afrontar-los?

52:19
Ilaria Gaspari. Bé, amb tota seguretat, sense angoixa. No, això és bastant inevitable. Però sí. Efectivament, estem afrontant un moment de gran crisi, en el sentit que aquesta situació de la COVID, és una cosa que tendim, a vegades, a voler apartar dels nostres discursos, però no podem, perquè és una cosa molt evident. Perquè ha estat una crisi que realment ha accelerat molts canvis, i ens ha obligat a enfrontar-nos a algunes coses que hem tractat de no veure durant molt de temps, com la nostra vulnerabilitat com a éssers humans, el fet que els nostres destins estan interconnectats. En realitat això és una cosa que s’ha demostrat tremendament a la pandèmia, però és alguna cosa, en certa manera, bonica. La idea que som tan propers als altres, que som bàsicament la mateixa cosa. És impossible, com en la famosa frase de Terenci, que som humans i no podem considerar res que sigui humà com aliè a nosaltres. La COVID ens ha demostrat això, d’una manera, diguem-ne, negativa, d’una forma traumàtica, però que té una contrapartida positiva, i és la idea d’estar junts per combatre-la, estar junts en esforçar-nos per disminuir els contagis, estar junts, també, en aquesta consciència de la nostra vulnerabilitat. És una possibilitat que penso que no hauríem de desaprofitar, no hauríem de rebutjar, hauríem de mirar de no desaprofitar. Perquè, naturalment, el que ha passat té unes raons, unes raons determinades que tenen a veure amb la gestió del planeta, amb qüestions ecològiques que són molt profundes, no són capricis. Són coses que tenen molt a veure amb la nostra presència a la Terra. Diguem que hi ha moltes coses que poden servir-nos de lliçó. Al mateix temps hi ha aquesta idea que la nostra manera de pensar sobre el futur ha canviat, que hem hagut de ressituar-nos. Ha canviat la nostra manera de percebre el nostre lloc en el món, i també pel que fa a tot el discurs de la mort, per exemple. Ha estat un moment molt traumàtic, perquè ens ha obligat a veure coses que realment, durant dècades, i durant moltes dècades, estàvem esforçant-nos per obviar. Molts filòsofs contemporanis sostenen que la nostra és una societat que tracta d’allunyar la mort, convertir-la en el nou tabú. El nou tabú ja no és el sexe, sinó la mort. I crec que això és veritat. I que la COVID, en realitat, ens ha portat a donar-li la volta. I ens trobem bàsicament, de cap per avall, hem caigut en un pou, i una mica sense punts de referència. I naturalment és una cosa que m’ha tornat a la ment molts cops en aquest període. En realitat, també aquestes escoles filosòfiques, la major part d’aquestes escoles filosòfiques que vaig explorar, les hel·lenístiques, també neixen en un temps de crisi.

Perquè l’hel·lenisme és un moment de crisi. És un moment en què l’home grec perd la seva centralitat en la “polis”. És un moment en què el ciutadà es converteix en súbdit, els confins del món s’amplien. Canvien moltes coses. Llavors, és el moment en què floreixen aquestes escoles. No és casualitat, per mi, que avui, al costat de la desconfiança que hi ha cap a la filosofia, hi hagi tantes preguntes, tanta curiositat per la filosofia. I llavors, al meu entendre, tractar d’afrontar aquesta crisi fent-nos preguntes i tractant de repensar d’una manera sovint fins i tot radical, valent, però sobretot lliure, el nostre lloc en el món pot ser important. I em ve una altra cosa en ment, que va lligada a la idea del temps que tenen els grecs. Ells tenen aquesta idea del temps, sí, és clar, també una idea del temps lineal, encara que són molt més propers a una idea de circularitat del temps, perquè són una societat més antiga que la nostra, i naturalment, estan més propers a aquesta primeríssima idea que neix de l’observació de les estacions que es repeteixen, dels cicles de la vida. Però també tenen una idea que em sembla molt interessant i que hauríem, d’alguna manera, de tractar de recuperar, que és la idea del “kairós”. El “kairós” és una idea qualitativa, no quantitativa del temps, que bàsicament ens fa veure el moment com el moment oportú, el moment just, el moment d’actuar. El “kairós” és aquesta noció que s’aplica de diverses maneres en els diferents sectors del saber. Per exemple, hi ha el “kairós” per a l’orador. L’orador és el que arenga les masses i hi ha un moment en què sap que té l’audiència en la seva mà, i és el moment en què ha de disparar la seva frase més contundent. Ha d’anar al punt, ha d’anar al cor del seu discurs. Però també hi ha el “kairós” per al metge, que és el moment de la crisi del pacient, el moment d’actuar. Potser hauríem de mirar de repensar sobre el nostre present, que s’ha dilatat, perquè, en certa manera, s’ha menjat el futur. I les possibilitats de futur depenen de com gestionem aquest present. Tractar de repensar-lo en aquests termes, en termes de “kairós”, és a dir, un moment en què és important actuar perquè demà siguin possibles coses que havíem donat per fetes i que en realitat hem de tornar a fer possibles.

57:43
Serena. A més dels sentiments, de les emocions, com dius, estem vivint en una societat fortament individualista. Quin és el valor de l’amistat?

57:54

El valor de l’amistat, fins i tot ara, en temps de pandèmia, ha estat una gran escola, des d’aquest punt de vista, en el sentit que ha reconfigurat totes les nostres relacions. El tema de l’amistat és un tema, en realitat, autènticament filosòfic, en el sentit que la filosofia antiga s’ocupa moltíssim d’ella, i després es perd una mica. Perquè en les ètiques deontològiques es perd. Només Kant diu alguna cosa interessant sobre l’amistat, encara que té una idea molt desencantada. Sosté que l’amistat perfecta, una amistat ideal, la que indica Aristòtil… Aristòtil indica bàsicament tres tipus d’amistat. La que està relacionada amb la utilitat, que és, diu, sobretot, la dels ancians. Els ancians, que són amics perquè pensen que l’altre pot potser ajudar-lo, en certa manera. Pot ser sincera, pot ser paritària, però cada un espera de l’altre una utilitat. Després hi ha l’amistat lligada al plaer, que és sobretot la dels joves. És a dir, ets amic d’algú perquè et fa fer coses que t’agrada fer. Aquesta també pot ser recíproca. Però, en tot cas, hi ha un fi que és extern al bé de l’amic. Després hi ha una tercera forma d’amistat, que és l’amistat, diguem, més pura, més desinteressada, que és una amistat que troba en el bé de l’amic el seu mateix fi. I és una amistat molt important, amb la finalitat d’aquella construcció de la felicitat com a “daimonia”. Llavors, aquest perfeccionament de la felicitat com una virtut, té molt a veure amb conrear aquesta amistat desinteressada, que per a Aristòtil és típica de l’home de mitjana edat. Llavors, quan no tens massa pressa per al plaer, com quan ets jove, quan no tens massa por de la vida i de les limitacions com quan ets vell -òbviament aquesta és la seva teoria, però és molt divertit que sigui així. Hi ha molta veritat, en el sentit que és cert que tots tenim amistats que potser cultivem una mica més tendint a un d’aquests, com dir-ho? D’aquests… fins. I després hi ha aquells amics que tenen en si mateixos el premi de la nostra amistat. Però Kant sosté bàsicament que és impossible que tingui lloc aquesta amistat perfecta, aquesta amistat sense fins externs, però sí que cal tenir-la com un ideal regulador. Però jo no estic molt d’acord amb això, perquè penso que en realitat pot existir. Dins de l’amistat que està més marcada per una d’aquestes tendències, hi ha alguna cosa d’una altra tendència. És molt cert, per exemple, que nosaltres tenim moltíssim aquesta nova forma d’amistat, que per descomptat Aristòtil no podia conèixer, que és l’amistat a les xarxes socials.

1:00:34

És una forma d’amistat, em sembla, que hauria de ser estudiada, és interessant en molts aspectes, però també té alguna cosa que està canviant i que té molt a veure amb el tema de l’admiració, de l’emulació i de la recerca d’aprovació. També amb el fet de conèixer-se a un altre nivell, però pot ser una cosa molt prometedora per al futur, però hem de tractar de comprendre on se situa exactament i què ens dona, què ens aporta. Però, un cop més, vull tornar a Epicur i a la seva noció, que és encara més àmplia que la d’Aristòtil. Té aquesta idea de la “philia”, que és bàsicament una cosa que vol dir “amistat”, encara que tota la història de la paraula “philos” i “philia”, en grec és molt interessant perquè és una paraula que neix tard. Però “philos”, en un primer moment, en els poetes més arcaics, també significa “meu”; significa “amic”, però també significa “meu”, és una espècie d’adjectiu possessiu. Llavors, hi ha aquesta idea que l’amic té alguna cosa que és teva, que és una cosa que et pertany i té alguna cosa que et pertany. Aquesta idea, per mi, és molt bonica, i és molt bonica si la veiem en la definició que dona Epicur de la “philia”. La “philia” és bàsicament un comportament, és una actitud. Més enllà de l’amistat en si i de per si, a l’enllaç entre els amics, és també una manera, diguem-ne, una forma de generositat, una mirada oberta i, com dir-ho? Que prescindeix de totes les formes de comptabilitat, de comptar quin favor fas tu, quin favor reps, etcètera, pel que fa als altres. I això és el més important que tenim a la vida, al món. És l’amistat que cada matí desperta tots els homes de la Terra. Per mi és una idea molt bonica. La idea d’una comunitat.

Filosofía, un modo de estar en el mundo. Ilaria Gaspari, filósofa y escritora
Quote

"La filosofia ens ensenya a desitjar"

Ilaria Gaspari

1:02:26
Serena. Molt potent.

1:02:27
Ilaria Gaspari. És molt potent, i també molt poètica, perquè és molt evocadora la manera en què l’expressa. Però, al meu entendre, en un temps de crisi, en un temps d’aïllament, com era el seu temps i com és el nostre, pensar en l’amistat com una mena de vincle que d’alguna manera va a través de nosaltres, com si fos un corrent elèctric, que va a través de tots nosaltres, que estem vius i que compartim aquest pes però també aquest privilegi de la condició humana, per mi és una idea molt bonica, i molt marcada per una forma de generositat i de filantropia, que crec que hauríem de redescobrir, encara que em sembla que el món no està anant exactament en aquesta direcció, però nosaltres creiem en això igualment.

1:03:15
Serena. Ilaria, per acabar, si haguessis de triar una escola filosòfica, quina triaries? I per què?

1:03:23
Ilaria Gaspari. Bé, òbviament escolliria l’escola epicúria, com ja deveu haver comprès. Temperada amb un pessic de cinisme, ara t’ho explico. Escolliria l’escola epicúria perquè penso que apel·la a les millors parts de nosaltres, a les coses, com dir-ho? Millors no en un sentit esperançador, sinó en el sentit que ens desafien a conrear el fet de ser humans, és a dir, el nostre privilegi de tenir consciència de viure, el nostre privilegi, d’alguna manera, de poder ser lliures. I ens estimula a fer-ho amb una profunditat, amb una franquesa, que em semblen senzillament meravelloses. Ens estimula a fer-ho fins i tot adonant-nos del fet que vivim dels nostres cossos, en els nostres cossos. Això també és molt protospinozià, la idea no és que d’una banda som només ment i força de voluntat, que és una mica la tendència de l’estoïcisme, sinó que nosaltres som els nostres cossos, per tant som els nostres desitjos, que podem examinar aquests desitjos per tal de modelar la nostra vida en aquest sentit eudaimònic, creant-nos les condicions per a aquesta felicitat. Sobretot hi ha aquesta idea de comunitat, aquesta idea de felicitat, en el sentit spinozià, plural, de ser amos del nostre destí, de ser amos de les nostres accions, del que sentim, del que ens concerneix, però en una manera que també està oberta a l’altre, i no és aïllament, no és autarquia, en el sentit històric. Llavors, al meu entendre, ser epicuri avui podria ser una bona idea, perquè ens porta a pensar en els nostres desitjos com una cosa que podem examinar críticament, de la qual en podem ser conscients, ens empeny a no ser esclaus de les coses que ens fan por, no deixar-nos paralitzar per allò que temem, inclòs el temor de no arribar a ser feliços. Això, per mi, és molt subtil. I després, hi ha tècniques epicúries que jo aprecio moltíssim. Per exemple, el veritable epicuri, al matí, quan es desperta, fa en primer lloc la llista de tots els mals que no pateix. Com millor estiguis, més tard començaràs el dia, perquè estàs aquí fent la llista. Això sembla una cosa molt simple, però en realitat, si ho fas, en el moment en què realment estiguis angoixat, estiguis aclaparat… és molt útil. I és una bona manera de mirar la teva pròpia vida. Llavors, diria amb tota seguretat l’epicureisme. Li afegiria un pessic de cinisme, no en el sentit de cinisme, saps que “cínic” s’ha convertit en un adjectiu. Però en realitat el cinisme neix com a imitació del gos, literalment.

1:06:39

A part que jo adoro els gossos, encara que això és obrir un altre parèntesi. Però efectivament, la idea d’observar una altra forma de vida, que pot ser la dels gossos, per trobar el punt en el qual situar-se al món sense ser passius respecte a les imposicions convencionals. Per mi és una altra cosa molt important. És a dir, qüestionar el que fem preguntant: “Això ho faig perquè m’han ensenyat que he de fer-ho, perquè ho fan tots, ho faig per conformisme?”. A on porta el conformisme en un desig, en un comportament, en una postura, en una actitud? Aquesta, per mi, és una pregunta molt important a fer-se. Jo m’adono molts cops que hauria fet molt bé de seguir fent-me-la, però a vegades, per cansament, per algun motiu, no me la faig, deixo de fer-me-la, i després em perdo una mica. Però en realitat és una cosa que és molt important preguntar-se. Igual que és important observar els gossos. Diògenes el Cínic es compara moltes vegades amb un gos, perquè no necessita res, perquè segueix només impulsos molt simples. És obvi que no podem posar-nos tots a viure com gossos, seria molt complicat, probablement el nostre món col·lapsaria. Però també és cert que mantenir una mirada atenta respecte a altres formes de vida, no sentir-nos tant com uns privilegiats que han d’estar al centre de tot. És veritat que tenim especificitats de la nostra condició humana, de les quals ens fem càrrec, però també és cert que no som millors que cap altre animal. I crec que sempre va bé recordar-ho.

1:08:00
Serena. Ilaria, t’agraeixo moltíssim aquesta xerrada. Ha estat realment molt interessant i enriquidora. Gràcies.

1:08:08
Ilaria Gaspari. Ilaria, t’agraeixo moltíssim aquesta xerrada. Ha estat realment molt interessant i enriquidora. Gràcies.

1:08:14
Serena. Un plaer.