Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Félix Rodríguez de la Fuente: una veu viva

Odile Rodríguez de la Fuente

Félix Rodríguez de la Fuente: una veu viva

Odile Rodríguez de la Fuente

· Biòloga

La veu entusiasta d'Odile descriu amb admiració la vida i el pensament del seu pare, Félix Rodríguez de la Fuente: “És increïble pensar que va ser capaç de tenir pendent tot un país de les aventures d'una liró careta”, explica. Odile Rodríguez de la Fuente és la filla petita de “Félix”, aquell “Félix” que presentava i dirigia el programa 'L'home i la Terra', i que es va convertir en patrimoni nacional per a tots els espanyols, marcant generacions senceres amb la seva missatge humanista i de respecte per la natura. Ella confessa ser “el seu fan nº1” i assegura que el missatge del seu pare és més viu i vigent que mai: “En aquests temps d'incertesa, la manera com ell entenia la seva relació amb la natura ens pot ajudar a millorar molt com a societat” , afirma.

Odile Rodríguez de la Fuente ha dedicat gran part de la seva vida a recopilar, divulgar i posar en valor la figura d'aquell extraordinari home que va ser el seu pare. Va presidir durant 11 anys la Fundació Félix Rodríguez de la Fuente, difonent el seu llegat naturalista, humanista i ecologista. “El meu pare va convertir la naturalesa, i la seva conservació, en un fenomen de masses. Això és extraordinari”, afegeix. Com a biòloga, divulgadora científica i experta en canvi climàtic, Odile explica les principals amenaces actuals per al medi ambient i algunes estratègies innovadores per millorar la relació de l'ésser humà amb l'entorn. El 2020 va publicar el llibre ‘Félix. Un home a la terra”, de l'editorial GeoPlaneta.


Creant oportunitats

Odile Rodríguez de la Fuente

La veu entusiasta d'Odile descriu amb admiració la vida i el pensament del seu pare, Félix Rodríguez de la Fuente: “És increïble pensar que va ser capaç de tenir pendent tot un país de les aventures d'una liró careta”, explica. Odile Rodríguez de la Fuente és la filla petita de “Félix”, aquell “Félix” que presentava i dirigia el programa 'L'home i la Terra', i que es va convertir en patrimoni nacional per a tots els espanyols, marcant generacions senceres amb la seva missatge humanista i de respecte per la natura. Ella confessa ser “el seu fan nº1” i assegura que el missatge del seu pare és més viu i vigent que mai: “En aquests temps d'incertesa, la manera com ell entenia la seva relació amb la natura ens pot ajudar a millorar molt com a societat” , afirma.

Odile Rodríguez de la Fuente ha dedicat gran part de la seva vida a recopilar, divulgar i posar en valor la figura d'aquell extraordinari home que va ser el seu pare. Va presidir durant 11 anys la Fundació Félix Rodríguez de la Fuente, difonent el seu llegat naturalista, humanista i ecologista. “El meu pare va convertir la naturalesa, i la seva conservació, en un fenomen de masses. Això és extraordinari”, afegeix. Com a biòloga, divulgadora científica i experta en canvi climàtic, Odile explica les principals amenaces actuals per al medi ambient i algunes estratègies innovadores per millorar la relació de l'ésser humà amb l'entorn. El 2020 va publicar el llibre ‘Félix. Un home a la terra”, de l'editorial GeoPlaneta.


Creant oportunitats

Transcripció

00:15
Odile Rodríguez de la Fuente. Moltes gràcies. Encantada d’estar aquí amb tots vosaltres. Em dic Odile Rodríguez de la Fuente i soc la filla petita d’en Félix Rodríguez de la Fuente. És veritat que hi ha molta gent que pensa que, potser, ser filla del meu pare em resulta un pes, una càrrega, o que fins i tot projecta una ombra sobre mi i sobre la meva feina i la meva individualitat. Però sempre dic que per mi és un veritable privilegi portar el meu cognom i ser filla del meu pare, per dues raons. En primer lloc, perquè jo em confesso com la seva fan número u. Per mi, el meu pare, més enllà de ser el meu pare, professionalment va ser un ésser humà que a mi m’ha influït moltíssim i que segueix sent una font d’inspiració permanent.

01:04

Però després, perquè es dona un fenomen molt curiós, que és que a mi s’apropen contínuament milers de persones que em transmeten el seu afecte, el seu sentit de gratitud, també per la feina que va fer el meu pare. És una manera de parlar amb ell a través de mi. Però és clar, us podeu imaginar que soc receptora d’una quantitat d’energia preciosa, meravellosa, i jo sento que això em dona ales perquè et fa també reconciliar-te amb la humanitat. Et fa comprovar que una persona com el meu pare, que va dedicar la seva vida a ser autèntic i a emprendre un viatge a través de la seva vida, de descobriment, de curiositat i d’amor per la vida, amb majúscules, i compartir-lo amb els altres, doncs tota la gent a qui ens va arribar, encara 41 anys després que ens deixés, doncs aquí estem recordant-lo.

02:03

I llavors poder veure aquestes expressions en gent adulta, que és com si tornessin a la infància, la brillantor als ulls, recordar, em parlen de la sintonia, em parlen de: “Ai, és que jo sento la sintonia i recordo l’olor de la truita de patates que feia la meva àvia quan ens ajuntàvem tota la família per veure ‘L’home i la terra'”. I bé, doncs res, avui som aquí nosaltres per, precisament, fer una mica el que feia el meu pare, que era reflexionar sobre els nostres orígens, d’on venim, qui som i somiar una mica sobre el nostre futur, com serem.

02:44

Sobretot, avui dia estem vivint una etapa tan complexa, amb tantíssimes incerteses, que avui es fa encara més important i més present la seva veu, perquè el seu missatge no era únicament d’amor a la vida amb majúscules, de respecte a la natura, ens parlava de com viure també, com estar al món. Jo moltes vegades dic que el seu missatge era humanista, existencial i, en aquest sentit, jo crec que recuperar aquest tipus de veus, a hores d’ara, que ens facin buscar en el nostre interior la nostra pròpia força, el nostre criteri per poder solcar aquests moments de tantíssima incertesa, doncs es fa més important que mai.

03:30

Així que, res, encantada d’estar aquí amb tots vosaltres i m’emociona molt també veure que hi ha gent de totes les generacions, gent que va viure el fenomen Félix, però també veig gent molt jove que no ho va viure i fins i tot gairebé nens, m’atreviria a dir. Amb la qual cosa és emocionant veure com molts pares, que llavors eren nens d’en Félix, estan mantenint viu el seu llegat, parlen als seus fills del llegat del meu pare i jo crec que aquesta és la part més important del seu llegat, és que es propagui aquest missatge.

04:08

També m’agradaria que reflexionéssiu amb mi sobre com n’és d’increïble que tot un país respongués de forma transversal, independentment d’edat, independentment de nivell educatiu, d’on vingués, de quina zona d’Espanya, de si eren urbanites, de si era gent del món rural, de la classe social. Va ser un fenomen absolutament transversal, amb la qual cosa això diu molt també sobre el públic, sobre nosaltres, sobre la gent, sobretot ara, que ens intenten convèncer que el que ven en els mitjans de comunicació són les coses ràpides, fàcils de digerir i que realment no eleven el nostre nivell cultural.

04:51

I en tot cas, ens mantenen així, una mica com atabalats. I el missatge i l’obra del meu pare, al final és que tenia tot un país pendent de les tribulacions d’una rata cellarda. Això és extraordinari perquè va convertir la naturalesa i la conservació de la natura en un fenomen de masses. Jo els dic als nens d’avui i als meus fills, fins i tot, jo els dic: “És que, com esteu vosaltres ara amb les màquines i amb els jocs com el Fortnite”, em sembla que ara es porta molt entre els nens, doncs en la nostra època eren els quaderns de camp, era el trot del llop, egagròpiles, es parlava d’aquesta mena de temes que eren els que el meu pare havia portat a la pantalla, a la ràdio, a través dels mitjans de comunicació, i ens parlava d’un món que teníem allà fora, al qual havíem donat l’esquena, fins que ell va començar a obrir-nos finestres cap a aquest món meravellós de naturalesa i de biodiversitat.

Félix Rodríguez de la Fuente: una voz viva. Odile Rodríguez de la Fuente, bióloga
05:51
Isabel. Hola, Odile, soc la Isabel, jo soc una d’aquestes nenes que va créixer amb el programa de ‘L’home i la terra’ i m’agradaria que també ens expliquessis com et va inculcar el teu pare aquest amor per la natura.

06:04
Odile Rodríguez de la Fuente. Doncs és molt bona pregunta. Gràcies, Isabel. Jo, desafortunadament, únicament vaig gaudir del meu pare fins als set anys. Quan ell ens va deixar, jo tenia set anys el 1980, però després he anat llegint que els neurobiòlegs, els psicòlegs diuen que els primers anys de la vida d’un ésser humà són els que realment marquen els fonaments de com aquesta persona es desenvoluparà en el futur. I jo vaig tenir la fortuna de poder gaudir del meu pare, encara que fossin pocs anys, però van ser els primers anys de la meva vida i et puc dir que la forma en què ell, a casa, ens va inculcar aquest amor per la natura, jo crec que va ser a través de l’exemple, a través de com ell mateix vivia la natura. A casa meva era normal que passessin animals, jo va ser ja de més adulta que em vaig adonar que no era el normal per a tothom. Jo pensava que això li passava a tothom, però, és clar, per casa meva van passar llúdrigues, un ocelot, llops, óssos, linxs… de tot.

07:11

Llavors, era una relació molt directa amb la fauna, amb les altres espècies. En aquest sentit, també, com els éssers humans, nosaltres, érem un més en aquest teatre de la vida i de la biodiversitat, i després, sobretot, a través de l’experiència. Al meu pare el recordo com un gran narrador de contes. De fet, ens explicava contes quan anàvem al llit, el recordo quan tornava d’alguns viatges, com quan va tornar del Canadà, traient de la maleta escultures que havien fet els inuits, els esquimals, amb ossos de balena i ens anava explicant com vivia aquesta gent en el gel i com parlava l’idioma secret de la vida. Llavors, et queia la bava, et quedaves aquí, amb la boca oberta, perquè a més era tot en forma de contes. Era increïble. O sortir amb ell al camp. Una altra cosa que fèiem també era, a l’alba, abans que sortís el sol al camp, sortíem amb ell i jugàvem a un joc que era endevinar les aus que vèiem.

08:07

I jo, amb aquesta edat, amb set anys, em sabia la guia Peterson, que és una referència en el món ornitològic, dels amants de les aus. Me la sabia de coberta a coberta i et sabia distingir absolutament tots els ocells i, per cada au que endevinaves, et donava una pesseta. Amb la qual cosa, tu encantat perquè ajuntaves potser 25 pessetes i després et compraves les teves llaminadures. Però el cas és que ho convertia en un joc, sobretot, era estar a la natura i veure la natura a través dels seus ulls era la bomba perquè veia una perdiu i semblava que havia vist un dinosaure. O sigui, imagina’t la de perdius que devia haver vist ja el meu pare, però tenia aquesta capacitat de percepció que feia que t’adonessis de coses que, potser, no t’havies adonat. A vegades tens intèrprets, fins i tot d’art, d’obres d’art, vas amb algú que hi entén a un museu i et parla de l’art d’una manera que t’ho fa entendre d’una manera totalment diferent. I així és com era el meu pare. Llavors, jo crec que era sobretot pel seu exemple i per fer una immersió amb ell, de la seva mà, en un món que estava ple d’estímuls, d’estímuls sensorials, d’estímuls intel·lectuals, que posava en marxa la teva curiositat, que et feia fer cada vegada més i més preguntes. Això li encantava, que féssim preguntes, i ell ens preguntava molt també a nosaltres. És curiós perquè no era gens dogmàtic. Hi ha gent que potser s’imagina que en ser un home molt popular, doncs que, potser a casa, era una mica com un professor i que donava lliçons i deia… Per res, era un altre nen. De fet, el meu pare era una mena de nen en pell d’adult.

10:05

Feia molta colla, com deia ell, amb nosaltres, amb els gossos, i li encantava preguntar-nos com vèiem el món. Li agradava moltíssim l’univers infantil genuïnament, perquè ens passa a molts adults, ara que jo ja tinc fills, m’adono que estem molt de temps amb els nostres fills, més que, per exemple, el temps que va passar el meu pare amb nosaltres a casa. Però no obstant això no és temps de qualitat, en el sentit que ens distraiem molt amb els mòbils, amb la feina, i sempre ho fem tot, ho faig jo amb els meus fills. “Ai, no em molestis que estic treballant ara, o posa’t la televisió”. I, no obstant això, el meu pare quan hi era, hi era totalment i al cent per cent, i el recordo com una persona que de veritat volia saber i volia veure el món a través dels nostres ulls.

10:56

És com una cosa que el reconfortava, li recordava la seva pròpia infància i jo crec que també el desestressava. El món infantil moltes vegades és tan autèntic, tan real, tan enganxat a la realitat, que posa en un segon pla tot el que poden ser preocupacions que ens anem creant els éssers adults. Així que jo crec que el meu pare ens va contagiar per contagi i, valgui la redundància, per estar amb ell, per la seva forma de percebre la vida i la realitat i per poder fer amb ell una immersió en la naturalesa d’una forma completa, amb tot el teu ésser i amb tots els teus sentits.

11:41
Luis. Hola, soc en Luis. Seguint la teva introducció extraordinària, jo, amic de l’amic Félix, veig un variat públic. Soc, crec, el més gran de tots. Llavors des de jove, vaig seguir tant ‘L’home i la terra’ com ‘Planeta Blau’, però sempre he tingut un pessigolleig per saber com era en Félix de nen, de jove, i m’agradaria que ens expliquessis alguna cosa, si és que pots tenir memòria d’allò. Memòria, no, però que t’han explicat la seva història.

12:15
Odile Rodríguez de la Fuente. Doncs sí. Bé, Luis, has donat amb una clau fonamental en la vida del meu pare, perquè, afortunadament, ell mateix ens va parlar moltíssim de la seva infància. Els enregistraments de ràdio, que hi ha més de 300 hores gravades a la ràdio, hi ha una part molt important que és autobiogràfica i ell parla de la seva infància, tingueu en compte que ell va néixer a finals dels anys vint. Llavors, els pobles no eren com avui dia que estem patint aquest fenomen de l’Espanya buidada, eren pobles que estaven, de veritat, vius i palpitants, i va tenir la fortuna de viure en el que jo considero que era una cosa semblant, probablement, a una tribu, perquè eren els pobles petits, en aquest cas, a Castella i Lleó, en la província de Burgos, el poble Poza de la Sal. Un poble eminentment de pastors i, és clar, pobles en què tothom es coneixia.

13:11

Llavors, tenien localitzat el fill de notari, que anava amb el fill del no sé qui i que formaven una colla que, de fet, la colla del meu pare es deia, imagineu-vos, la colla de “Déu et lliuri”, imagineu-vos com havia de ser aquesta colla de nens, i amb aquesta xarxa de seguretat exploraven l’entorn, que també era molt més silvestre i salvatge del que és avui dia, que tenien al seu voltant. Tenien aquesta capacitat de poder endinsar-se en el gran desconegut que era la natura. A més, va coincidir que el seu pare no creia en una escolarització primerenca en primer lloc, però després ja quan es va fer aquest primer intent d’escolarització, amb set anys, esclata la Guerra Civil, amb la qual cosa es deixen d’impartir cursos al col·legi de la vila i llavors, fins als onze anys, no s’escolaritza.

14:06

Això és una cosa que molta gent no sap, que una persona tan coneguda com va arribar a ser el meu pare i que va destacar tant intel·lectualment i com a orador, és un nen que no s’escolaritza fins als onze anys. Va viure una infància, com ell mateix deia, lliure i feréstega. I jo crec que això també ens pot fer reflexionar conjuntament sobre l’enfocament que li estem donant a l’educació. Estem molt obsessionats amb què els nens venen buits de fàbrica, neixen com buits, tabula rasa, i que aquí estem encarregats els adults i els professors d’anar-los ficant tota aquesta informació al cap. I, no obstant això, l’arrel etimològica de la paraula educar, que és ‘educere’, vol dir acompanyar. I acompanyar amb el sentit intuïtiu del fet que l’ésser humà parteix amb un sentit també gairebé de l’ètica, de la moral, del que és correcte i una saviesa pròpia, interna, que es va forjant amb l’experiència i l’educador ha d’acompanyar en aquest procés.

Félix Rodríguez de la Fuente: una voz viva. Odile Rodríguez de la Fuente, bióloga
15:14

Llavors, jo crec que realment, com creia el meu propi pare, que el fenomen Félix es forja en la infància i en els primers anys de vida del meu pare, per aquesta infància lliure i feréstega, per estar bressolat per la natura i poder desenvolupar completament aquest sentit innat de curiositat, no tenir ideologies o que l’adoctrinessin, sinó el fet de poder desenvolupar-se completament i d’una forma integral, perquè no solament era intel·lectualment, sinó que era emocionalment, eren tots els seus sentits, era tot el seu ésser, en definitiva. Va ser un nen, a més, que es va enamorar, es va enamorar de la naturalesa i de la vida. I, després, jo crec que una vegada que ja el van enviar a un internat amb onze anys, que també li va venir molt bé perquè va ser l’altra cara de la moneda, però després va estudiar, ell va ser metge, va estudiar medicina, es va especialitzar en estomatologia, però jo crec que la resta de la seva vida sempre va buscar aquestes emocions, aquelles sensacions que havia viscut com a nen, i després va tenir la valentia de llançar-se a l’aventura en la seva pròpia vida i d’assumir riscos sent fidel a si mateix i a la seva pròpia vocació.

16:42

Llavors és una història molt interessant, el tipus d’infància que va tenir, per realment forjar la seva autoestima, el seu sentit de criteri també, que és una cosa molt característica del meu pare. Com una persona en una Espanya que encara era al franquisme, després d’una guerra tremendament difícil, que tenia la relació que tenia amb la natura, recordeu per als més joves que en aquella Espanya existia la Junta d’extinció d’animals nocius, i sense això, en aquell context, començar a veure que això no estava bé, que les aus de presa eren importants, que el llop complia una funció importantíssima en els ecosistemes, que havíem de canviar la nostra relació amb la natura, per això s’ha de tenir, primer, criteri, perquè és anar una mica en contra del que la societat i la cultura d’aquest moment esperava, i després autoestima per dir: “Escolta, jo tinc la força per lluitar per alguna cosa en la qual crec”, i jo crec que tot això li va donar la natura.

17:48

La natura, al cap i a la fi, és el que som i jo crec que qualsevol persona, qualsevol nen que té una relació profunda, un vincle profund amb la naturalesa, guanya moltíssim en tots els sentits, en tots els atributs humans que ens fan profundament humans en el millor sentit de la paraula.

18:13
Carolina. Hola, Odile, tu acostumes a dir que el teu pare t’ha inculcat una sèrie de valors molt importants per a la teva vida, quins són aquests valors? Ens ho pots explicar?

18:24
Odile Rodríguez de la Fuente. Moltes vegades dic que el missatge del meu pare, per descomptat, és d’una importància transcendental, però a mi em crida moltíssim l’atenció la mateixa vida del meu pare, com ell va viure la seva vida, per mi a títol personal i en termes de valors i de principis, és absolutament exemplar i és un llegat molt personal per mi, és del que més m’alimento jo a títol personal. I en quin sentit? Doncs ho he esmentat abans, en primer lloc, el fet de ser fidel a un mateix.

19:04

Jo crec que vivim en una societat i, a més, cada vegada més, on sembla que s’ha de pertànyer o a alguna ideologia política, o a alguna religió, o a algun grup, o a alguna moda o ser d’una determinada manera. I des de molt petita, jo tinc un sentit de perspectiva que jo crec que jo vaig mamar des de la infància a casa meva pel meu pare i per la mare, perquè la meva mare també és molt així, de, en primer lloc, adonar-te del que significa estar viu. Haver experimentat la mort del meu pare a l’edat a la qual la vaig experimentar em va fer també apreciar que això és efímer, que en qualsevol moment qualsevol de nosaltres ens en podem anar i que això és absolutament extraordinari, el fet de poder estar viu i de poder viure plenament, i a vegades ens hem d’aturar, no experimentar una situació límit, com li passa a gent que té la mala fortuna de tenir malalties terminals per adonar-se del que un vol fer amb la vida, sinó realment, com a exercici, aturar-se i dir: “Què vull fer jo amb la meva vida?, Quin tipus de partit li vull treure jo a això?”.

20:15

Això d’una banda i després, per altra banda, adonar-te que estem vivint ara i aquí, però, com la nostra societat, hi ha hagut moltes altres societats anteriors a la nostra, diguem, en la història dels últims deu mil anys, que és més o menys a partir del Neolític. Però la història de l’Homo Sapiens Sapiens és del voltant de dos-cents mil anys. Però amb això, donar-te la perspectiva que les coses que et són donades, les creences, la cultura en què tu creixes, està construïda per altres persones com tu, que cometen errors també, i que tu tens el dret i l’obligació de qüestionar-te les coses i de contribuir al fet que el comú, que, entre tots, anem construint una societat millor. Llavors, això, jo vaig tenir la fortuna de tenir l’exemple del meu pare, que va ser una persona que va fer això, que va contribuir realment a què fóssim una societat millor a Espanya, pel que fa a la relació que teníem els espanyols amb l’entorn, i, per descomptat, crec que va ser un canvi, sens dubte, a millor. Ens va fer millors persones i per a mi això és un exemple de valor, de principi, que m’agradaria també inculcar als meus fills, també de seguretat en un mateix.

21:35

Jo recordo el meu pare, com us he dit abans, no era una persona dogmàtica, era una persona que sempre et preguntava: “Tu què opines? Tu què penses?”. I que, si jo deia que pujaria al cim d’un arbre, el meu pare no em deia: “No, no, no, que cauràs”, deia: “Però tu creus que pots fer-ho? Creus que cauràs o ho faràs?”. “No, no, no. Jo crec que puc fer-ho, no cauré. “Bé, doncs vinga”. Assumir tu també les teves responsabilitats, conèixer els teus límits. És a dir, anava, sense adonar-se’n, generant també aquesta seguretat, aquesta confiança en un mateix que em sembla que és un valor importantíssim, i més avui dia, amb aquestes incerteses. T’empoderava i això jo crec que també ho va fer amb la seva audiència. Per descomptat, tots els valors relacionats amb la vida, amb el fet d’adonar-me que jo soc molt més que un individu, que en realitat soc la continuïtat de la natura. Jo soc natura, jo soc les estrelles, l’univers, l’existència, jo soc la consciència de tot això. Amb la qual cosa, et sents, d’una banda, enorme, infinita, però, d’altra banda, també la humilitat de sentir-te molt petitó al costat de tot això i sentir una enorme responsabilitat precisament per ser conscient, per ser un ésser viu que utilitza la consciència i la intel·ligència. I això ens dota d’una responsabilitat de cara a la resta d’éssers vius, per la seva custòdia i per al tracte que tenim cap a les altres formes de vida.

23:13

I la generositat, en últim lloc. També m’agradaria destacar de la vida del meu pare, que és una cosa que em sorprèn moltíssim, jo ​​ja, com adulta, perquè vaig entenent diferents coses del meu pare a mesura que em vaig fent adulta també. I hi ha una cosa que em crida molt l’atenció, sobretot quan m’he començat a ficar ja en la dinàmica de treball i en la meva carrera professional, que era la capacitat que tenia de fer tant, i en no molts anys, a més, perquè, realment, la seva carrera professional va ser d’uns quinze, vint anys màxim. Va estar molt comprimida, però va produir moltíssim, una quantitat ingent d’obra, obra audiovisual, obra radiofònica, obra editorial, jocs, col·laboracions amb ONG.

24:05

Va ser molt actiu també en la protecció d’espais i d’espècies. Realment va fer moltíssima feina i jo em pregunto a mi mateixa com era capaç de fer tantíssim treball en paral·lel, i després, a més, sobretot, de mantenir aquesta força, mantenir aquesta passió i de ser tan positiu, perquè ell va haver també de lluitar contra murs, contra incomprensions, contra molts prejudicis establerts. I jo crec que hi ha una faceta, també, que em sembla un valor meravellós, que jo a vegades l’anomeno generositat. La generositat de qui no té por, de qui flueix amb la vida perquè sap que la vida li donarà tot el que necessita i que com més es deixi portar i es fiqui, de veritat, en el flux de l’esdevenir de les coses, més el beneficiarà la vida. Jo crec que molts de nosaltres i la societat en general està molt regida també per la por, per la por a la pèrdua, per la por a què passarà, a la guerra. Sempre pensant en el pitjor. I quan un comença a tenir confiança i comença també a fluir una mica més amb les coses, jo crec que en els moments millors de la nostra vida, els que recordem com els moments més feliços, són moments en què fluíem, una mica com els surfistes també, que és un esport que m’encanta, per cert, i moltes vegades un bon professor de surf et diu: “no, no, no, és que t’estàs esforçant massa, has d’aprofitar els corrents, saber llegir el mar, saber llegir les ones i els corrents per, amb el mínim esforç, aprofitar-les i fluir amb elles”.

24:59

Llavors, jo crec que això és una mica l’exemple del meu pare. El meu pare va saber com, aprofitant els seus dons, que tenia uns dons extraordinaris, i els corrents del moment, molta confiança en si mateix, molta generositat, que tot el que ell sentia, tot el que ell vivia, tota aquesta passió que passava en ell, compartir-la amb els altres, i es va veure enormement recompensat perquè gran part de la màgia del seu poder de comunicació, jo crec que rau en la seva autenticitat i en què es donava i es lliurava completament. I el que explicava era perquè creia en això fermament. Bé, de fet, tampoc hi ha molta gent que sàpiga que no feia guions per a ‘L’home i la terra’, que tots els programes de ràdio eren improvisats, completament improvisats.

26:40

Ell s’asseia amb una quartilla a l’estudi de gravació de la ràdio i simplement, començava a parlar i a fer gargots. I tenia la capacitat de poder crear l’arquitectura perfecta de la història que explicava amb tots els fils argumentals, associar idees totalment diferents i de disciplines totalment diferents, filar en un conte, que a més enamorava i seduïa, i després aterrar perfectament quan acabava la mitja hora de gravació. Tenia un do especial, però jo crec que també tenia a veure amb el fet que ho estava exercitant. La ment és com un múscul també, perquè un no pot improvisar de la nit al dia si no ho fa i el va exercitant. I avui dia, crec que estem posant molt més pes en les pors que en el potencial que tots tenim i que jo crec que el meu pare va demostrar que creure en aquest potencial et pot portar a llocs inimaginables.

27:43
Diego. Hola, Odile, soc en Diego, m’encanta la fotografia de fauna i m’agradaria saber què és per a tu la natura.

27:52
Odile Rodríguez de la Fuente. Bé, Diego, gràcies per la pregunta, m’encanta veure’t aquí també, perquè ets un jove i, com saps, el meu pare creia moltíssim en la joventut i realment, vosaltres sereu els que haureu d’afrontar la situació tan complexa que us hem deixat les generacions anteriors. Què és per a mi la natura? Doncs la natura per a mi ho és tot. És absolutament tot. Jo no em podria imaginar la vida sense naturalesa. Jo em veig realment com una continuïtat de l’existència, perquè és que la naturalesa, per mi, és molt més que el que està viu. És un ball, és un fenomen, amb un impuls creatiu increïble, que estableix una relació entre el viu i l’inert i que, a través de milers de milions d’anys, ha creat una riquesa, una diversitat, una bellesa, és una font d’inspiració permanent. És una cosa a través de la qual m’entenc millor a mi mateixa, és una cosa que m’aporta moltíssima pau, moltíssima serenitat. Però també és el que respiro, és el que menjo, és el que soc. És que no ho entenc com una cosa aliena a mi, és el que soc. I per això a mi em passa una cosa que jo crec que cada vegada li està passant a més gent, que quan veig la destrucció, el desinterès, la contaminació a la qual estem sotmetent el planeta, a la vida, a mi em fa mal, em fa mal a les entranyes. Jo sento com que em passa a mi. És com dir: “Però com podem estar fent-nos això a nosaltres mateixos?”. Perquè realment és com escopir contra el vent. Ens ho estem fent a nosaltres mateixos. I, a l’altra banda, donar aquest passet és una petita diferència de perspectiva, fer un pas a un costat i obrir-te a la natura, la diferència qualitativa és tan extraordinària. La teva vida millora en tots els sentits. És com estar a la presó o ser lliure. I ser lliure i ple per desenvolupar-te plenament i moltíssim més feliç. Això és el que és la natura.

Félix Rodríguez de la Fuente: una voz viva. Odile Rodríguez de la Fuente, bióloga
30:27

La natura és la casa, és la mare, és la clau cap a tot el nostre potencial. Llavors, a mi m’agradaria parlar-los als joves com un univers al qual alguns encara no han tret el cap, que els ajudarà a alliberar-se completament de moltes cadenes que senten que poden tenir, que això passa molt amb la joventut i que a més és que ha de passar, és l’etapa de la rebel·lia, és l’etapa on, de sobte, qüestiones una mica el que t’han ensenyat al llarg de la teva infància, les creences de la teva cultura, de la societat. Bé, doncs en aquesta etapa la natura és fantàstica perquè és la que et pot, de veritat, ajudar a trobar la teva inspiració i el teu criteri per qüestionar-te aquestes coses amb perspectiva, i veure en quina direcció hauríem de reenfocar tot això.

31:26

I aquí la joventut té un paper fonamental, en dotar-nos a tota la col·lectivitat d’aquesta força i d’aquesta energia disruptiva que necessitem, perquè els més grans estem molt més plens de pors que la joventut. I els grans ja hi som per compensar, si aquesta energia es desborda, ja hi som per dotar d’una mica més de pòsit i de saviesa i d’experiència a aquesta altra energia. Però jo crec que en comptes que aquesta energia tan bonica es perdi en una rebel·lia sense causa, que no ens porta enlloc, que sigui una rebel·lia, però amb causa i ben enfocada. I aquí els joves es poden alimentar de la natura.

32:11
Paula. Hola, Odile. Jo, amb això que deien dels joves, et volia preguntar perquè he llegit que ets la impulsora de campaments d’estiu per a joves que porten el nom del teu pare. I m’agradaria saber una mica més sobre aquests campaments, però també preguntar-te si creus en la importància que hi hagi més educació mediambiental avui dia.

32:34
Odile Rodríguez de la Fuente. Fenomenal. Doncs sí, efectivament, tenim els campaments Félix Rodríguez de la Fuente, que porten funcionant, jo crec, que prop d’onze anys. I hi ha campaments per a més nens, que va de vuit a catorze anys, i els nens s’hi estan deu dies, dormen en tendes de campanya i és precisament aquesta experiència d’immersió en la natura. És dormir i veure les estrelles a la nit, escoltar els sons de les aus nocturnes, tots els sons de la nit. És sentir la natura, banyar-se als rius i després a més tenir moltíssimes activitats també didàctiques, com funcionen els ecosistemes, distingir diferents aus, diferents animals. Després tenim una edició per a més grans, que és de catorze a disset anys i fan una etapa del Camí de Santiago. Bé, una no, perquè són deu dies, o sigui que fan deu etapes. A vegades les adolescències són complicades, és una part complicada de les nostres vides, de les vides de tots nosaltres, i jo crec que una experiència com el Camí els ajuda i, almenys, en el que nosaltres hem vist en passades edicions, estar envoltats de natura, però també de cultura, i aquest punt humanista de creixement personal que representa el Camí, en aquest moment de les vides dels nois, és una cosa enormement constructiva i productiva per a ells.

34:08

I com s’hauria d’introduir la natura a l’educació? Doncs fixa’t, a mi em sembla que s’hauria d’introduir de manera que, amb l’educació ambiental, no n’hi ha prou. Ja portem, afortunadament, diversos anys d’educació ambiental, que crec que ha tingut un enfocament massa intel·lectual, en el cas del meu pare, que us he explicat que va tenir una infància en què no es va escolaritzar fins als onze anys, deu, onze anys, jo crec que demostra que la natura ha de ser, en primera instància, experimentada, ha d’arribar a través del cor, dels sentits, de les emocions, de l’ànima, i una vegada estàs atrapat ja per l’abraçada de la natura, aleshores la teva pròpia curiositat et fa voler saber més: “Com funciona això? Què és això?”. Aleshores, aquí sí que pots complementar. Però l’entrada no pot ser des de l’àmbit intel·lectual, ha de ser des de l’experiencial. Però, dins de l’educació, jo crec que per poder afrontar aquesta situació tan crítica en què estem actualment, hi ha d’haver un canvi de paradigma profund que afecta diferents àrees del saber. I una d’aquestes àrees és l’educació, perquè seguim amb el mateix model educatiu que es feia servir al segle XIX i que estava bàsicament orientat per a la Revolució Industrial. És a dir, era per fer ciutadans que poguessin després introduir-se en un model molt determinat que és el model industrial.

35:47

I, tanmateix, ara hem de promoure que les noves generacions pensin d’una manera enormement creativa, disruptiva, innovadora, amb molta confiança també en ells mateixos, els nens, fomentar aquesta confiança en un mateix. I jo he pensat que, m’ho he imaginat, ho he somiat, quina meravella que l’educació estigués centrada des d’infantil en la història de la vida. Però, quin conte hi ha més extraordinari que el conte de la vida? Explicar-los com es va formar el sistema solar, com es va formar el planeta, fa 4500 milions d’anys, com es va formar la Lluna, que és un tros del planeta, quan comença la vida, com són aquestes primeres formes de vida, què és la vida, que és una cosa que encara, avui dia, no sabem, definir exactament com va començar la vida i què és la vida. I després tot el que ha anat passant al llarg de la història de la vida és tan meravellós i que aquest fos l’eix vehicular de tot l’ensenyament, i, al voltant d’això, hi podem posar matemàtiques, hi podem posar història, hi podem posar llengua, al voltant d’aquest eix, però caldria impregnar les generacions futures d’aquest sentit de pertinença profund a un fenomen absolutament extraordinari, únic, que sapiguem, des de la primera infància. I així es fomentaria l’enllaç, el respecte, la sorpresa i això hauria d’estar integrat de manera troncal, com dic, dins del nou model educatiu.

37:32

O sigui, que ni tan sols estic parlant d’alguna cosa als marges. Estic parlant que tot el model educatiu giri al voltant del coneixement de qui som, d’on venim i cap on anem com a part d’aquest fenomen vital.

37:46
Lucía. Hola, Odile, em dic Lucía i com a biòloga m’agradaria preguntar-te quines són les principals amenaces en el medi ambient i què podríem fer com a individus i com a societat per millorar la situació.

37:59
Odile Rodríguez de la Fuente. Malauradament, encara que jo soc una persona optimista i m’agrada sempre veure el got mig ple en lloc de mig buit, això no treu el fet que siguem realistes. A mi em fa molt de mal que als mitjans de comunicació no s’estigui parlant més, en una situació veritablement crítica, de la temperatura del planeta, i fixa’t que a sobre tenim això del canvi climàtic. Però la situació del fenomen vital a nivell planetari és francament preocupant. Per intentar resumir-t’ho, t’he de dir que, en primer lloc, els científics han decidit ja que hem inaugurat una etapa geològica batejada amb el nom d’Antropocè. Això és perquè l’impacte dels éssers humans, ara mateix, és l’agent més gran de canvi a nivell global a la biosfera i en el que és el sistema viu de la Terra. El que s’argumenta és realment quan comença l’Antropocè, alguns diuen que, amb la Revolució Industrial, altres diuen que, durant la gran acceleració, que va ser després de la Segona Guerra Mundial, als anys 50, que és quan de sobte tot té un creixement exponencial.

39:18

El cas és que estem en una etapa que es diu Antropocè, quan sortim de l’Holocè, que era l’etapa geològica que va començar quan va acabar l’última era glacial i que ha estat l’etapa geològica amb les condicions climàtiques més estables que ha tingut l’ésser humà i gràcies a la qual hem pogut tenir aquest extraordinari desenvolupament de la història de la humanitat. Això, per una banda. D’altra banda, som nosaltres els culpables d’haver posat en marxa, per més que hi hagi gent anomenada negacionista, però d’això no n’hi ha cap dubte, un canvi climàtic, un canvi climàtic que avui dia no sabem on ens portarà. S’estan fent coses. Com sabeu, va tenir lloc la cimera de París el 2015 i des de l’ONU, doncs hi ha diferents llocs d’estudi on tots els científics del món, tots els papers que es publiquen, són estudiats i analitzats per realment emetre dictàmens i estudis sobre diferents temes sobre l’estat de la biodiversitat, com és l’IPBES, per exemple, que és el Panell Intergovernamental per als Serveis Ecosistèmics o l’IPCC, que és el Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic.

40:41

I tots ells van creant informes que després, en aquestes reunions, diferents cimeres de l’ONU, és on s’analitzen i es porten als polítics per dir: “Escolti, hem de fer alguna cosa”. Perquè el que no podem és davant de grans problemes globals, com és la situació de la biodiversitat i la situació del canvi climàtic, és tractar-los per separat, tractar-los des del punt de vista polític, econòmic, d’això m’interessa a mi, això no t’interessa a tu. Això ho hem de tractar com una espècie única i a nivell global. I en aquest sentit, l’ONU, encara que té moltes coses que s’han de canviar, evidentment, i que s’han de millorar, és una plataforma idònia des de la qual començar a treballar en aquests problemes globals. Jo, sens dubte, tinc moltíssimes esperances posades en aquest organisme. Aleshores tenim el problema del canvi climàtic que, gràcies a la cimera de París i als compromisos que van adquirir tots els països del món, intentarem que per al 2030 i per al 2050 reduïm l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, doncs a la meitat en un cas i que siguin netes, de zero, de manera neta, per al 2050.

41:53

El cas és que no anem bé. Hi ha una cosa que es diu el ‘carbon tracker’, que està mesurant, segons els compromisos de cadascun dels països, com anem, i no arribem, anem molt malament. Amb els compromisos adquirits, que se suposa que són la bomba, la pujada de temperatura serà probablement de tres graus. I tres graus pot ser catastròfic. I la gent pensa a vegades, diu: “Escolta, però és que el canvi climàtic, que pugi un grau i mig o dos, què vol dir? Que faci una mica més de calor a l’estiu? Que faci una mica més de calor a l’hivern? Tampoc no n’hi ha per a tant”. És clar, això és una mesura global. Això vol dir que, en alguns llocs, com als pols, això es multiplica per tres, perquè hi ha un efecte, als pols, que és molt més augmentada aquesta pujada de temperatura. I aquesta pujada de temperatura a nivell global significa anar apropant-nos al que s’anomenen punts d’inflexió, que són punts que una vegada els creuem, es posen en marxa bucles de retroalimentació positiva, que ja, fem el que fem, imagina’t, deixem d’emetre totalment, radicalment, ja no es pot frenar.

42:59

És una cosa que se’ns ha anat de les mans. És com un peix que es mossega la cua i el que els científics no volen és que arribem a aquests punts d’inflexió i ja estem en 1,2 graus. O sigui, que imagineu-vos, no anem bé. Per al 2030, que no falta res, que no falta res, se suposa que reduirem a la meitat l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i encara, avui dia, seguim pujant cada any, fins i tot amb la pandèmia que ha fet que s’aturés tota l’activitat econòmica. És a dir, els canvis que haurem de fer són radicals. Però després la pèrdua de biodiversitat, que és l’altra cara de la mateixa moneda, perquè tot està interconnectat, és dramàtica, fins al punt que estem sumits en una sisena gran extinció massiva.

43:36

La taxa d’extinció és mil vegades el que hauria de ser naturalment. Estem perdent biodiversitat a un pas gegant, però després tenim una acidificació dels oceans del 30 per cent. Hem perdut prop de la meitat dels corals pel tema del blanquejament. I també hi ha un problema que a mi em va cridar moltíssim l’atenció. Hi ha un fenomen que s’anomena Shifting Base Syndrome, que és la síndrome de la base canviant. Això vol dir que quan tu neixes, com que tenim uns cervells tan flexibles, per a tu, el teu punt de referència és la naturalesa o l’entorn tal com l’has conegut quan tu has nascut. I en tot cas, pots tenir la referència dels teus avis que et deien: “Bé, és que això era així quan jo era petit”. Però realment, avui dia, els científics diuen que estem vivint un deu per cent del que hauria de ser la naturalesa. Imagineu-vos. Fins a la natura més silvestre, aquestes passejades que puguis fer en parcs nacionals, en llocs que dius: “Estic en un lloc salvatge”, és el deu per cent de la natura a nivell planetari del que hauria de ser si no estiguéssim aquí els éssers humans. L’impacte és dramàtic i realment el problema ja no és per a la natura, això també és important, quan us parlava abans de perspectiva, ens hem d’adonar que nosaltres no som diferents de la natura, no estem per sobre de la natura, no hem de salvar la natura. A mi em sembla que això és una perspectiva profundament errònia. Per què? Perquè el planeta i el fenomen vital és molt més del que ens puguem imaginar.

45:41

El que és dramàtic, per mi, és que aquest gran part de la vida, que és la consciència, pugui desaparèixer i pugui estar en risc. I és paradoxal que la mateixa vida, mitjançant aquest gran part, que és extraordinari, sigui la pitjor amenaça per a la vida. Que nosaltres siguem els que estem posant en perill la mateixa vida. Aleshores jo moltes vegades dic que és un canvi de perspectiva en el sentit que hem de deixar que sigui la natura la que ens salvi a nosaltres, reconnectar amb ella, relligar-te a la teva veritable essència és el que ens pot ajudar a desenvolupar-nos en tot el nostre potencial i en aquest revincular-nos amb la natura i trobar la nostra veritable naturalesa de forma associada i indirecta, la natura es trobarà bé. Jo crec que ara mateix la naturalesa està en l’estat en què està, perquè nosaltres com a espècie som una espècie que està malalta.

46:42

Jo diria a la gent que sortís a la natura tot el que pugui i, sobretot, que intenti arreglar-se des del punt de vista del creixement personal i després, a títol col·lectiu, jo crec que, entre tots, hem de canviar el paradigma. No podem continuar amb aquest mateix paradigma, hem de canviar el model socioeconòmic. Sembla que en economia ja s’està començant a parlar d’una economia circular. Bé, això té sentit perquè és una cosa que imita la mateixa naturalesa. A la natura no hi ha escombraries, tot s’utilitza i es reutilitza i es reintegra. Nosaltres hauríem de fer el mateix. Al món de l’economia hi ha propostes meravelloses. El que és bo d’això és que, encara que no se’n parli als mitjans de comunicació, hi ha una veritable revolució silenciosa que està tenint lloc des del punt de vista de la innovació. Hi ha propostes molt interessants, biomimètiques i sistèmiques, des de tots els camps del saber, des del món de l’arquitectura, per exemple, s’està parlant d’arquitectura que imita com construeixen els tèrmits els termiters, que és de forma natural, poden mantenir la temperatura i la humitat, que siguin molt més eficients energèticament parlant. S’està parlant, per exemple, dins del món d’Internet és el que ens permet coordinar-nos, i això ho hem vist amb la pandèmia, com hem arribat a solucionar una vacuna en un temps rècord. Això ha estat gràcies a l’existència d’Internet. Això ens permet a totes les ments ben pensants a nivell planetari organitzar-nos i, davant d’una situació d’emergència, realment produir innovació i donar lloc a aquest canvi que ha de tenir lloc per proposar un nou model socioeconòmic que, sobretot, estigui molt més integrat a la vida i on la vida sigui l’eix, com hem parlat abans de l’educació, sigui l’eix de tot.

48:40
Álvaro. Al fil d’aixó que ens acabes d’explicar, a la gran majoria de les teves conferències acostumes a parlar de dos conceptes que són molt importants, que són el ‘rewilding’ i la biomimesi. Podries explicar-nos una mica què és?

48:56
Odile Rodríguez de la Fuente. Doncs sí. T’agraeixo la pregunta perquè va molt al fil d’aixó que havíem dit abans i això forma part d’aquesta revolució innovadora que està tenint lloc, totes les coses noves i totalment disruptives que estan sortint. Dues d’elles són la biomimesi, que és una cosa que a mi m’apassiona, i el ‘rewilding’. La biomimesi realment és una cosa que els éssers humans hem fet des de temps immemorials, que és buscar en la natura inspiració, perquè la natura, com hem dit també a través de milers de milions d’anys de prova i error, doncs pràcticament ho ha inventat tot. Per què no mirar en aquesta enorme i infinita biblioteca d’Alexandria per cercar idees i inspiració davant de problemes i reptes que tenim a sobre de la taula?

49:53

Aleshores això, com dic, ho hem fet perquè hem imitat, quan es volia volar, imitàvem els ocells o a Leonardo da Vinci, per exemple, el Renaixement era molt biomimètic, però realment, actualment, fa uns anys es va establir una ciència amb aquest nom, biomimesi, que va ser una dona anomenada Janine Benyus, que és una mica la mare d’aquesta nova ciència, i el que fa és que, d’una manera molt científica, estudia des de la forma a la funció, com els sistemes estan integrats i com funcionen, per aplicar això com a innovacions, ja sigui al món de la tecnologia o a qualsevol altra àrea on es pot innovar. Et donaré un exemple meravellós, que és l’exemple d’un enginyer japonès que tenia el repte, davant del disseny del tren ràpid al Japó, de mirar de reduir els efectes secundaris que tenia el fet que el tren anés a les velocitats a què anava, a 300 i escaig per hora o així, quan entrava en un túnel. Quan entrava en un túnel, canviava la densitat de l’aire i es produïa com una mena d’esclat i vibrava tot el tren i després es perdia velocitat també. Aleshores aquest home, que era un aficionat ornitòleg, va pensar: “Bé, i com és el cap de l’alció?”. Que és clar, quan ha de canviar d’element, perquè passa de l’aire a l’aigua, tot just esquitxa, entra perfectament a l’aigua per poder agafar el peix i gairebé no perd velocitat, o sigui, ho fa de la manera més eficient.

51:39

I llavors va aplicar la forma del cap de l’alció al capdavant dels trens. I a partir d’aquell moment no només no produïa l’esclat, no vibrava el tren i es va fer molt més eficient energèticament el tren, perquè gastant menys energia arribava a velocitats més altes. Això n’és un exemple. El velcro n’és un altre exemple. Això es va treure d’unes llavors que es queden enganxades als cabells dels gossos i, a partir de la forma d’aquella llavor, s’inventa el velcro. Per exemple, aquests són alguns exemples o l’economia circular, que imita com funciona l’energia i la matèria als ecosistemes, que és circular. I és una forma meravellosa, jo crec, d’integrar-nos nosaltres als ecosistemes. Com podem els éssers humans formar part del gran sistema viu del planeta Terra? I una de les maneres és ser més biomimètics, perquè no hi ha res més eficient, més creatiu, que la mateixa naturalesa, i això és el que cerca la biomimesi.

52:44

I després, ‘rewilding’. ‘Rewilding’ és una cosa també molt interessant. Jo formo part d’una fundació a nivell europeu que es diu Rewilding Europe. I el que busca aquest moviment dins de l’ecologisme, la conservació, aquest moviment dins de tractar de posar remei a la destrucció que hem causat, és, en lloc d’apropar-nos a un ecosistema, dir: “Bé, ho conservarem”, que és una mica el tradicional, “convertirem això en un parc nacional o en un parc natural i el protegirem, posarem una sèrie de lleis per intentar conservar-ho”. El que fa és dir: “És que hem deteriorat tantíssim els ecosistemes”, allò que us explicava abans, que estem gaudint el deu per cent del que hauria de ser la natura, “que el que farem és estudiar els pocs ecosistemes madurs que ens queden”, madurs és a dir, que han arribat ja per successió ecològica a un estadi d’equilibri, “i veure com funcionen aquests ecosistemes madurs i intentar extrapolar aquest coneixement, aquestes peces que falten en un ecosistema incomplet, anar-les introduint per anar portant aquest ecosistema a un estatus de maduresa, de certa maduresa”. Per què? Perquè un ecosistema, al final, va des dels depredadors que són al cim i que són clau perquè tenen un efecte en cascada, sobretot l’ecosistema, fins a les xarxes fúngiques que hi ha a terra i que connecten tots els arbres formant gairebé un organisme únic en un bosc. Aleshores realment és tot el compendi de microorganismes, de plantes, de fongs, i com més diversitat hi ha, més resiliència hi ha i més serveis ecosistèmics estan prestant els ecosistemes. ‘Rewilding’, el que tracta de fer és recompondre, és tornar la salut als ecosistemes que han perdut peces restituint aquestes peces. A tu.

54:57
Luis. Hola, jo et volia preguntar quina era la teva opinió de les necessitats que té la zona rural i si els han donat suport en època de pandèmia.

55:06
Odile Rodríguez de la Fuente. El món rural per mi és apassionant. A mi em sembla que, gràcies al món rural, encara tenim un cordó umbilical amb la natura, perquè al món rural es viu de la natura, es manté un diàleg permanent amb els éssers vius, amb el clima, es coneix de veritat amb la Terra i es coneixen els ‘temps’, i un està immers i, en aquest sentit, entén l’idioma de la natura, també. Jo tinc molt de respecte a la gent gran al món rural, que, de sobte, et diu: “Ui, demà plou”. I fa un sol que et mors i tu dius: “Què? Però bé…”. I resulta que va i plou. És a dir, és gent que té una saviesa i una manera d’entendre també els senyals, que nosaltres al món urbanita hem perdut totalment aquesta capacitat de percepció, de lectura i d’interpretació. Aleshores, només per això i per aquest cabal cultural, em sembla que és importantíssim el món rural en si mateix. Però després, també perquè allà es produeixen els nostres aliments i em fa molta por la visió industrial de la producció primària, la que va cap a la quantitat, la que prima la quantitat per sobre de la qualitat, la que li resta la cura i la relació humana i l’artesania que hi ha darrere de fer el nostre menjar i els nostres aliments, i es converteix en una cosa que és com una màquina, maquinària totalment.

56:45

Però no només perquè ens alimentem d’això, sinó perquè està àmpliament demostrat que la forma de producció intensiva és la que més deteriora l’entorn. El sòl també té un impacte de cara al canvi climàtic, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, també la ramaderia intensiva. I com que haurem de fer una transició, dins d’aquesta transició, jo crec que acabarem per començar a reconèixer aquest cabal cultural que hi ha als pobles i una forma de fer agricultura i ramaderia ecològiques, regeneratives, que és la que s’ha fet tota la vida, tota la vida, perquè els nostres besavis utilitzaven les restes dels cavalls, del ruc i de la vaca per adobar la terra, i tot era circular i tot es reutilitzava i res no es llençava. Aleshores, jo crec que, a poc a poc, en aquesta transició, anirem reconeixent i donarem lloc al fet que es mantinguin molts d’aquests treballs de producció primària als pobles.

57:51

Estem veient també un nou moviment molt, molt interessant, que és el dels nòmades digitals, que a mi m’apassiona, que són joves que decideixen, són nòmades, decideixen, diuen: “Bé, jo em riuré del món”. I en lloc de, com quan nosaltres érem joves, que ens deien: “Tu estudia i després et poses a treballar en una empresa i en aquesta empresa et jubiles, bàsicament”. Doncs ara hi ha joves que estan estudiant i diuen: “Bé, és que jo vull viatjar i jo vull fer surf alhora que treballo i soc un dissenyador gràfic. Per què no m’agafo l’ordinador i em poso a viatjar pel món i faig la meva feina en línia?”. Aleshores també hi ha zones rurals que estan creant centres de ‘networking’ i de ‘coworking’, que és perquè la gent pugui anar a un poble i tenir una fotocopiadora, tenir un grup de gent d’altres joves treballant, doncs resulta que un és arquitecte, l’altre és dissenyador, l’altre és publicista i tots fan una petita comunitat i passen potser sis mesos vivint en una zona del món. Després empaquen la maleta i se’n van a una altra zona del món. Això em sembla meravellós perquè ens parla d’aquesta nova societat del futur, aquesta capil·laritat, també, de com tindrem una mentalitat global, però molt assentada també en l’àmbit local. I també parla del futur del que és rural, que no necessàriament haurem d’estar tots centrats a les ciutats, que continuaran existint perquè tenen les seves funcionalitats, però el món rural és també enormement necessari i té funcions molt importants.

59:23

I jo crec que començarem a veure una emigració inversa, ara, gràcies a Internet principalment.

Félix Rodríguez de la Fuente: una voz viva. Odile Rodríguez de la Fuente, bióloga
59:31
Josefina. Hola, Odile. L’any passat vas escriure un llibre sobre el llegat del teu pare. M’agradaria que ens en parlessis. I també una altra pregunta. El teu pare crec que es va avançar a la seva època, quins pensaments vigents en tens avui dia?

59:57
Odile Rodríguez de la Fuente. Doncs sí, efectivament, l’any passat, l’any de la pandèmia, vaig treure un llibre amb GeoPlaneta anomenat ‘Fèlix, un home a la Terra’. El cas és que GeoPlaneta, que és una editorial meravellosa, se’m va acostar l’any anterior, el 2019, i em va proposar la idea de fer un llibre sobre el meu pare per a l’aniversari, per al 40è aniversari. I jo, a priori, la veritat és que no ho veia gaire clar perquè ja s’ha escrit prou sobre el meu pare, s’han fet diverses biografies i s’han fet documentals sobre la seva vida i obra. I a més em fa una mica de pudor, deia: “Però què puc escriure jo sobre el meu pare?”. Em resultava una mica… Però ells, com a bons professionals, van insistir i em van dir: “Bé, tu pensa-t’ho, pots escriure el que vulguis. Un llibre petit, de poques pàgines, gran…”. Em vaig quedar jo amb la gaita. Què passa? Que com us he dit abans, jo soc la fan número u del meu pare, conec molt bé la seva obra i és veritat que jo hi havia una cosa a dins que tenia quan faig xerrades sobre el meu pare en diferents llocs, em fa la sensació que, amb el temps, aquests quaranta anys, que no han passat en va, es va desdibuixant una mica el record i ens anem quedant gairebé com amb una caricatura del meu pare, en el sentit de “l’amic dels animals”, que va ser un gran divulgador, que ens va parlar de la natura, però no gaire més. I jo, que conec molt bé la seva obra, sé que el pare va ser un filòsof, va ser realment un agitador de consciències.

1:01:29

I és clar, jo pensava: “Això s’ha de treure, perquè estem vivint un moment tan complex ara mateix, amb tantes incerteses, que és que necessitem la veu del meu pare recordant-nos algunes coses que ens ajuden a trobar la nostra pròpia força i que són molt humanistes”. I fent aquest llibre, és clar, m’he adonat encara més, encara que jo ja el coneixia, que efectivament el meu pare era un home totalment avançat al seu temps, perquè a banda de parlar-nos d’energies renovables, a banda de parlar-nos d’economia circular, a part de parlar-nos de biomimesi, estem parlant dels anys setanta, però diu, no amb aquestes paraules, però ell diu: “La natura ja ho ha inventat tot. L’únic que hem de fer és aprendre’n”. Més clar, l’aigua. I així moltíssimes coses.

1:02:21

És que fins i tot parla d’Internet, quan Internet no s’havia inventat. Però ell parla que vindrà un moment en què la humanitat haurà arribat a un punt on es podran comunicar tots els cervells a nivell global de forma instantània en el temps. Doncs tampoc no li va posar nom, però això és bàsicament el que és Internet. I, sobretot, què en podríem extreure? Què em sembla que és més important per poder aplicar-ho avui dia? Doncs el que més agraeixo al meu pare llegint el llibre, veient la seva obra, és com ell pretenia apoderar la seva audiència. És a dir, una persona que, d’altra banda, era molt respectada, era superpopular, era la persona més popular de l’època, i mai no es col·locava en un pedestal. És clar, a vegades ho compares amb alguns moviments ecologistes d’avui i que són molt de jutjar, de: “Nosaltres ho estem fent bé, tu ho estàs fent molt malament”. Ell mai jutjava, o sigui, ell es ficava a la bossa, deia: “Estem cometent un error, no estem anant en la direcció correcta”. Ell es feia un més amb tota la gent, no se separava, no jutjava, i després seduïa. És que allò que feia era aconseguir canviar mentalitats, cors, a través de la seducció, perquè enamorava la gent de la natura. Els nens volíem ser com ell, volíem viure la vida com ell, apassionadament i connectats amb la vida, amb sorpresa i admiració per la vida.

1:03:55

I sempre deia a la gent, als nens, “estudieu molt, formeu-vos molt, perquè el món en què vivim està molt orientat a manipular, a treure-us partit i heu de ser vosaltres els que decidiu per vosaltres”, cosa que també en aquella època, tenir aquesta lucidesa, em sembla increïble. Però és que avui dia, més que mai, la cultura de la manipulació i sobretot d’estar atabalats de tanta informació. Estem tan saturats d’informació que perdem una mica el compàs de què és important i què no és important. I en aquest sentit, jo crec que el fet que estiguem aquí avui asseguts, compartint, aprenent els uns dels altres, però sobretot recordant el meu pare 41 anys després que ens va deixar, ens parla de la importància del seu llegat, que té a veure, precisament, amb aquest apoderament, amb aquest viatge que hem de fer, del que ell ens parlava, ens parlava de la nova consciència.

1:04:59

Ell somiava, ell creia profundament en la humanitat. Mai va llençar la tovallola, encara amb tot el dolent que veia del que érem capaços, ell sempre va pensar que la nostra espècie era una espècie extraordinària i que això formava part del viatge, del viatge de despertar, del viatge d’adonar-nos fins a quin punt podíem arribar ficant la pota i que, en aquest sentit, havíem d’aprendre dels errors, però que havíem de fer tots el viatge junts, que havia de ser una cosa integral, absolutament pacífica i una cosa que ens empoderi, que ens adonem que el canvi que hem de fer serà perquè puguem desenvolupar-nos en tot el nostre potencial. I per això m’alegro que hàgim parlat avui aquí del meu pare, i que el recordem i que ens ajudi encara, avui, a continuar amb aquest camí en aquests moments tan complexos. Gràcies.