Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

“Estem corrent per la vida en lloc de viure-la”

Carl Honoré

“Estem corrent per la vida en lloc de viure-la”

Carl Honoré

· Escriptor i periodista

Des de l'època romana i les primeres queixes dels ciutadans per la "tirania de el temps" que imposaven els rellotges de sol, mesurar minuts i arrencar a córrer ha estat una constant de l'ésser humà. L'anomenat "guru anti pressa", Carl Honoré, és el portaveu de el moviment Slow, que proposa alentir la vida i reduir les càrregues mentals, acadèmiques o laborals per a disposar de més temps de qualitat. "La 'deliciosa paradoxa de la lentitud' demostra que aquells que alenteixen a través de la meditació, de la pensada lent, tenen més capacitats per gestionar el món ràpid que aquells que mai trepitgen el fre. La lentitud és un superpoder en un món hiperacelerado ", desenvolupa l'autor en llibres com 'Sota pressió', 'La lentitud com a mètode' i 'Elogi de la lentitud'. Com aturar aquest ritme de vida que transmet el virus de la pressa i la impaciència a les següents generacions? Honoré suggereix aplicar la filosofia Slow també a les famílies i escoles, reduir les activitats extraescolars, menjar i sopar en companyia, sense distraccions tecnològiques, i començar el dia amb uns minuts de silenci.


Creant oportunitats

Carl Honoré

Des de l'època romana i les primeres queixes dels ciutadans per la "tirania de el temps" que imposaven els rellotges de sol, mesurar minuts i arrencar a córrer ha estat una constant de l'ésser humà. L'anomenat "guru anti pressa", Carl Honoré, és el portaveu de el moviment Slow, que proposa alentir la vida i reduir les càrregues mentals, acadèmiques o laborals per a disposar de més temps de qualitat. "La 'deliciosa paradoxa de la lentitud' demostra que aquells que alenteixen a través de la meditació, de la pensada lent, tenen més capacitats per gestionar el món ràpid que aquells que mai trepitgen el fre. La lentitud és un superpoder en un món hiperacelerado ", desenvolupa l'autor en llibres com 'Sota pressió', 'La lentitud com a mètode' i 'Elogi de la lentitud'. Com aturar aquest ritme de vida que transmet el virus de la pressa i la impaciència a les següents generacions? Honoré suggereix aplicar la filosofia Slow també a les famílies i escoles, reduir les activitats extraescolars, menjar i sopar en companyia, sense distraccions tecnològiques, i començar el dia amb uns minuts de silenci.


Creant oportunitats

Transcripció

00:16
Carl Honoré. Bé, moltíssimes gràcies. Em dic Carl, alguns em diuen el “guru antipressa”, jo prefereixo l’etiqueta “impulsor” o “veu” del moviment Slow, però sigui quin sigui el meu “hashtag”, estic encantadíssim de ser aquí amb vostès per poder gaudir, per compartir algunes idees, una mica d’inspiració i potser unes rialles. Però una pregunta, per arrencar: quants de vostès han hagut de córrer per arribar a aquest homenatge a la lentitud, avui? Bé, no tinguin vergonya, perquè aquest és el món d’avui, fins i tot quan intentem alentir o desaccelerar, la pressa sempre hi és, està a l’aguait. M’agradaria començar parlant-los i explicant-los una història, que és una notícia que va sortir fa poc a la premsa britànica, i és la història d’una parella en tràmit de divorci. Van anar al tribunal i el jutge els va preguntar: “què ha passat? Per què són aquí, davant meu?”. I el marit va ser el primer que va contestar. Va dir: “bé, vostra senyoria, és una història molt llarga. Ens vam casar joves i amb el temps ens vam anar distanciant, però el moment en què em vaig adonar que aquest matrimoni estava mort, acabat, va ser una nit que estàvem junts al llit, la meva dona i jo, fent l’amor i jo vaig aclucar els ulls uns segons i quan els vaig tornar a obrir, la meva dona estava llegint correus al seu iPhone mentre teníem relacions sexuals”.

01:54

Bé, em sembla que hi ha dues conclusions que podem treure d’aquesta notícia. La primera és, òbviament, que el marit en qüestió… Aquest tipus ha de millorar les seves habilitats sexuals, no és veritat? És un senyor que ha estat descansant sobre els llorers al llit. Però la segona conclusió és la més interessant i la més vàlida, la més útil per a nosaltres avui. I és que, tant com aquella dona distreta pel seu telèfon al llit, tots nosaltres hem oblidat com desendollar, com desconnectar. Hem oblidat com entregar-nos plenament a una altra persona. Hem oblidat gaudir completament d’un moment de la vida. Hem oblidat com fer una cosa a la vegada. Hem oblidat com desaccelerar, com alentir. I això no ens sorprèn, perquè aquest és el món en què vivim. Un món on el botó “avançament ràpid” s’ha encallat. Un món obsessionat amb la rapidesa, amb aconseguir sempre més i més coses en menys i menys temps. Per a molts de nosaltres cada moment del dia ha passat a ser una cursa contra rellotge. Aquest és el món del marcatge ràpid, del menjar ràpid, de les trobades exprés a Tinder, fins i tot les coses que són, per la seva pròpia naturalesa, lentes, que estan dissenyades perquè alentim, intentem accelerar-les, també. A prop de casa meva, a Londres, hi ha un gimnàs que ara ofereix un curs nocturn de “speed yoga”, o sigui, ioga ràpid.

03:40

Això és per als executius estressats que volen saludar el sol i doblegar-se en la postura del lotus, però volen fer-ho en cinc minuts en lloc d’una hora. I jo pensava que l’”speed yoga” era la manifestació més absurda d’aquesta cultura de correcamins, fins que un amic meu als Estats Units va ser convidat a un funeral, una missa fúnebre, o sigui, un funeral sense sortir del cotxe. I tant de bo això no existís, però sí que existeix: l’església col·loca el taüt a l’entrada, la gent s’hi apropa amb el cotxe i s’acomiada del mort a través d’un vidre. És com comprar un “big mac” en un McDonald’s “drive through”. Aquests són exemples una mica extrems d’aquesta cultura de la pressa i estan bé per riure una mica, però també ens dirigeixen cap a una situació molt seriosa. I és que ara per ara estem tan atrapats en la boja rutina diària, estem tan marinats en aquesta cultura de la velocitat i de la pressa, que amb molta freqüència perdem de vista l’enorme dany que ens està ocasionant tota aquesta pressa, estimulació, “multitasking”, distracció, impaciència, velocitat… En tots els aspectes de les nostres vides. El mal que fa a la nostra salut i a la nostra dieta, a les nostres relacions afectives, famílies, comunitats, escoles… I també el mal que fa a la nostra capacitat de treballar, d’innovar, de crear, de pensar, de reflexionar.

Quote

“El moviment Slow significa prioritzar la qualitat enfront de la quantitat”

Carl Honoré

05:26

Estem corrent per la vida en lloc de viure-la. Amb molta freqüència, quan ens encallem en “fast forward”, en avançament ràpid, se’ns fa necessari un “shock”, un toc d’atenció, alguna cosa que ens faci ser conscients del fet que hem perdut la capacitat de frenar-nos, de trepitjar el fre i que això ens està fent mal. I per a molta gent aquest toc d’atenció arriba en forma de malaltia. Un dia el cos diu: “no aguanto més aquest ritme”, i et toca un infart, un “burnout”, i no et pots aixecar del llit. O potser una relació romàntica s’esvaeix perquè mai vas tenir temps ni tranquil·litat per estar amb l’altra persona, per escoltar-la, per apagar el teu mòbil al llit. El meu toc d’atenció va arribar quan vaig començar a llegir contes al meu fill. En aquella època jo era incapaç d’abaixar una marxa, de desaccelerar. Aleshores, entrava al seu dormitori al final del dia, m’asseia al seu llit amb un peu a terra i li feia una lectura dinàmica de ‘Blancaneus’, saltant-me línies, paràgrafs, pàgines senceres. De fet, em vaig convertir en un expert en una tècnica que jo anomenava “com saltar pàgines múltiples”. No sé si els sona, però mai funciona perquè aquests nens coneixen els textos de memòria. Aleshores, el meu fill sempre m’enxampava i em deia: “papa, per què només hi ha tres nans al conte d’aquesta nit? Què li ha passat, al rondinaire?”.

07:09

Aquesta situació lamentable va continuar fins que un dia vaig sentir parlar d’un llibre titulat ‘Els contes per dormir en un minut’. O sigui, ‘Blancaneus’, els contes de Hans Christian Andersen o els germans Grimm en 60 segons. I en sentir parlar d’això em vaig dir: “quina bona idea. He d’aconseguir aquest llibre ara mateix, d’Amazon, amb entrega de dron”. Però gràcies a Déu vaig tenir una segona reacció, que va ser molt diferent. Va ser com… Gairebé una epifania. Em vaig dir: “fins on he arribat? Realment tinc tanta pressa que estic disposat a llegir un ‘soundbite’ al meu fill en lloc d’un conte?”. I per mi va ser un moment de revelació profunda, em vaig adonar que havia perdut la brúixola, el cap, que havia embogit, que estava arruïnant la meva vida amb aquesta addicció a la pressa. I en lloc de llançar la tovallola, em vaig dir: “bé, he de fer alguna cosa”. Aleshores vaig sortir a investigar pel món, no només la meva pròpia addicció a la velocitat, sinó per entendre el context global, cultural. I vaig tornar amb bones notícies. I és que ara per ara, per tot el planeta, cada vegada més i més gent està fent coses impensables. Estan desaccelerant, estan alentint, en tots els sectors de la vida. S’estan adonant que la creença generalitzada que els que alenteixen són uns avorrits, estúpids, infeliços, poc moderns, perdedors… Està equivocada. Per què? Perquè alentir de manera racional, en els moments oportuns, afavoreix que treballem millor, fem millor l’amor, criem millor els nostres fills, mengem millor, que visquem millor.

09:07

Aquest terratrèmol de desacceleració que es veu per tot el món té nom, es diu “Slow movement”, el moviment Slow, el moviment lent. Però vull deixar molt clar des del principi que quan parlem del moviment Slow, amb la essa majúscula, no es tracta de fer-ho tot a pas de tortuga. Això seria absurd, seria ridícul. Jo no soc ni extremista ni fonamentalista de la lentitud. A mi m’encanta la velocitat, m’encanta. Visc a Londres, que és una ciutat d’una energia volcànica, i soc amant de Londres, jugo a esports ràpids com l’hoquei sobre gel i l’esquaix. Més ràpid és millor, tots ho sabem. Però no sempre. Aquesta és la clau. No sempre és millor. La filosofia Slow, el credo Slow, consisteix a fer les coses a la velocitat justa o correcta o adequada per a cada moment. És clar, hi ha moments per ser ràpid, però hi ha altres moments per anar una mica més lent. I entre aquests dos pols hi ha un ventall infinit de ritmes, de velocitats, de temps. I és una qüestió de jugar, de ballar entre aquests dos extrems: “fast, slow”, ràpid, lent. En el fons, el moviment Slow o la idea Slow és un estat d’ànim, és gairebé com una mentalitat, és un canvi de xip. Vol dir privilegiar la qualitat davant la quantitat, fer una cosa a la vegada, fer les coses amb calma, amb qualitat, a vegades amb afecte.

10:51

Es parla molt del “mindfulness”, d’estar present en el moment, però en el fons, per mi, el moviment Slow vol dir fer-ho tan bé com sigui possible, que en el fons és una idea molt senzilla, però hiper, hipercontracultural i poderosa, perquè t’adones que si arribes a cada moment amb aquest xip canviat, aquest xip Slow, intentant viure cada moment amb aquest esperit, “com puc fer això tan bé com pugui en lloc de fer-ho tan ràpid com pugui?”, això t’ho revoluciona, t’ho canvia tot. I per això, per tot el món hi ha ara milers de moviments en tots els àmbits de la vida fent servir el “hashtag”, l’etiqueta, el nom Slow. Aleshores: la moda Slow, el turisme Slow, l’educació Slow, el sexe Slow, la medicina Slow, l’arquitectura Slow, tot utilitzant aquesta lent, aquest filtre Slow, per fer les coses millor, gaudir-ne més i viure-les més plenament. Fins i tot aquest canvi, aquest canvi tectònic, s’està donant fins i tot en l’àmbit laboral, que és per mi, potser, el sector més reticent a la mera idea d’alentir, és com: “no, a la feina no podem”, però sí.

12:20

Fa poc la revista ‘The Economist’ va fer un informe molt gros, molt ampli, investigant el ritme a la feina d’avui i van arribar a una conclusió que és, en el fons, un resum perfecte de la filosofia Slow. L’últim paràgraf d’aquest informe de ‘The Economist’ deia: “oblida’t de l’acceleració frenètica. Dominar el rellotge del ‘business’ va de saber escollir quan ser ràpid, però també quan anar més lent”. I aquí hi ha, en molt poques paraules, l’essència d’aquest canvi, d’aquesta revolució cultural. Perquè quan dominem aquests ritmes, quan ens movem entre “slow, fast”, lent, ràpid, és en aquests moments quan broten la màgia i la música. I això és ‘The Economist’ dient-nos que la lentitud és important, no és cap revista mensual budista, tampoc una de setmanal d’acupuntura, és la bíblia de la gent més ambiciosa, amb més èxit, més emprenedora, més ràpida del món, arribant a la mateixa conclusió: que la lentitud és un valor positiu, que la paciència segueix sent una virtut i que en un món addicte a la velocitat i a la pressa, la lentitud és un superpoder.

13:58
Mujer 1. Hola, Carl, després d’escoltar-te, m’agradaria saber per què creus que sempre tenim tanta pressa i estem tan ocupats.

14:05
Carl Honoré. Gràcies per la pregunta. Em sembla que hi ha un còctel de factors que ho expliquen, que ens han portat a aquest punt hiperaccelerat. Aquesta cultura de la pressa té arrels molt profundes, és una cosa, segons el meu parer, força humana. Jo crec que la mortalitat té un rol per jugar en aquesta equació. El fet que tenim tots aquest “deadline” absolut, tenim un temps limitat a la Terra… Jo crec que això genera certa ansietat temporal. Pensem: “he d’aprofitar el temps que em queda”. Crec que en tots els temps, totes les èpoques, això ha influït una mica en la generació de certa cultura de la pressa. Històricament, quan l’home va començar a mesurar el temps, primer amb rellotges solars, després amb rellotges a la plaça principal dels pobles medievals, és interessantíssim, si mires la història, quan van arribar aquests rellotges a l’espai públic, va canviar una mica la relació que la gent tenia amb el temps. Fins i tot en l’època romana la gent es queixava del rellotge de sol, que els obligava a córrer a les seves properes cites, que ens sembla totalment absurd ara que tenim rellotges digitals, però fins i tot en aquella època el mer fet, crec, de mesurar el temps generava certa pressa.

15:40

Mirant una mica més l’època moderna, crec que la tecnologia òbviament té el seu impacte, en l’època industrial i molt més en l’època tecnològica dels últims anys, hem creat eines, coses per fer-ho tot més ràpid, i això ens ha fet acostumar una mica a la velocitat. Aleshores, estem en una societat, en una vida, en la qual amb molta freqüència fem les coses així, molt ràpidament, amb un toc a la pantalla. Crec que això s’ha transmès una mica a altres àmbits de la vida, aleshores ens posem una mica impacients quan un ésser humà no ens respon a la velocitat de la pantalla. Estar molt ocupat, molt distret, acaba sent gairebé com un instrument de negació, és una manera d’evitar les grans preguntes o els problemes més profunds. Aleshores, en lloc de preguntar-nos o plantejar-nos les preguntes importants com: “qui soc?”, “quin és el meu propòsit en aquest món?”, “estic vivint la vida correcta i adequada per a mi?”, “estan bé, els meus amics?”…, no, aquestes preguntes requereixen temps i profunditat i ens incomoden, també. És més fàcil córrer, omplir l’agenda de distracció i evitar aquestes preguntes i simplement fer front a les preguntes més senzilles i més simples, com: “on són les meves claus?”, “vaig una mica tard per a la propera reunió”. Una prova d’això és que molts terapeutes diuen que l’última etapa abans d’un “burnout” és una última explosió d’acceleració, com si la persona estigués intentant escapar-se de tots aquests problemes que no ha afrontat fins ara, i després vas contra la paret i et veus obligat a alentir i a anar més a poc a poc.

17:44

Jo crec que hi ha un altre factor, que és el fet que amb el temps hem anat forjant un tabú molt fort contra la lentitud. “Lent” és una paraula bruta, és una paraula vergonyosa en aquesta societat, “lent” és com sinònim d’”estúpid”, de “maldestre”, de coses molt negatives. Jo crec que aquest tabú fa que encara que ens morim de ganes de trepitjar el fre, quan sentim als ossos que ens aniria bé desaccelerar, no ho fem. Que no ho fem per vergonya, per culpa, per por, per inèrcia. I crec que això explica una mica per què ens encallem en “fast forward”. Que sentim la necessitat de canviar el ritme i que no ho fem. De fet, crec que el tabú és un dels enemics principals d’aquest moviment Slow. Un dels objectius centrals és superar i enderrocar aquest tabú, trencar-lo. Això em porta una mica a la segona part de la resposta, que és: quins són els indicis? Perquè la gent sempre diu: “com puc saber que vaig massa ràpid? Tinc la sensació que sí, però quins són els indicis bàsics?”. Jo crec que un, òbviament, és el cansament. Estem arribant als límits del que poden aguantar el cos, la ment, l’ànima. I si estàs sempre cansat crec que és un bon indici del fet que vas massa ràpid. Si tens una sensació, també, de superficialitat, jo crec que això també és un altre senyal, perquè crec que és una bona metàfora de tot el que parlarem avui.

19:41

I és que ràpid sol ser superficial, amb prou feines toques la superfície de les coses. En canvi, lent, Slow, significa entrar, arribar a l’essència, al nucli, bussejar en el moment, en la cosa. I jo crec que quan t’adones que la teva vida és més superficial, que no t’omple, aquest pot ser un altre indici. I una mica vinculat a aquest fenomen hi ha els problemes de memòria, de recordar coses, perquè si vas molt ràpid i estàs fent malabars amb cinquanta coses, no et deixes espais, moments per processar el que has viscut i experimentat, i estàs sempre corrent contra rellotge, no se t’encomana res. Així que jo crec que tots tenim aquesta experiència, arribes al final de l’any, mires endarrere i dius: “Déu meu, què va passar la setmana passada? Ni recordo el que vaig sopar fa dos dies. Em sembla que vaig acabar un ‘box set’ d’una sèrie a Netflix, però la veritat és que no recordo com va acabar”. És com que jo crec que no és un problema de demència, us ho asseguro, no és demència, és un excés de velocitat. Aleshores, aquests són alguns indicis que poden ser útils per detectar que el virus de la pressa està corrent per les teves venes.

21:07
Elena. Hola, Carl, em dic Elena i soc professora. Als teus llibres parles del pensament ràpid, del pensament lent… M’agradaria que ens expliquessis, segons la teva opinió, quins són els beneficis dels dos pensaments en general per a l’ésser humà i en particular per als estudiants.

21:27
Carl Honoré. Bé, crec que hi ha diversos tipus de pensament, però bàsicament es tracta de dos: el pensament lent i el pensament ràpid, i cada un té el seu valor. Com deia abans, jo no soc extremista de la lentitud, no dic que tot pensament hagi de ser lent, això seria un desastre. El pensament ràpid, ja ho sabem tots, hi ha moments en què un ha de reaccionar, un ha de donar una resposta molt ràpidament. Si ets un “trader” a la borsa, has de prendre decisions molt ràpidament, però si prens totes les decisions de la teva vida ràpidament vas encaminat cap a un desastre segur. Perquè, òbviament, hi ha moments en què toca o convé molt més un pensament més lent. La ironia és que el pensament ràpid, perquè sigui eficaç, requereix moments de lentitud, perquè està basat aquest pensament lent, en gairebé com un banc de dades, experiències recollides i viscudes en moments més lents. Aleshores, amb el temps, a la feina per exemple, la gent va evolucionant a una manera de pensar ràpidament més eficaç, perquè tenim més experiència, veiem coses molt ràpidament en el moment, perquè tenim l’experiència. Hem pensat, reflexionat sobre… Depèn del context i de la feina.

22:58

Un bon “trader”, per exemple, tornarà dels seus moments ràpids, en els quals ha de prendre decisions hiperràpidament, per reanalitzar el que ja ha fet, el que no li ha sortit, en aquells moments més lents, per tornar a la càrrega, a la batalla més ràpida, amb un pensament ràpid més viu, més eficaç. Aleshores, sempre s’han de fer malabars, passar del ràpid al lent, i les dues coses es retroalimenten. I això em sembla més ric, més interessant. En l’època de la Revolució Russa, el 1917, quan Rússia estava canviant a un ritme frenètic, amb canvis cada dia, d’un dia per l’altre, algú va preguntar a Boris Pasternak, l’autor de ‘Doctor Zhivago’ i guanyador del Premi Nobel, algú li va dir: “mira, Boris, se suposa que en aquesta època de molts canvis molt ràpids, un ha de pensar més ràpidament”. I Pasternak va dir: “no, no, al contrari. En una època de celeritat un ha de pensar lentament”. I jo crec que és una lliçó, una moralitat molt important per a nosaltres, perquè és precisament en els moments de canvi superràpids que necessitem el pensament lent. Per què? Perquè és a través del pensament lent que aconseguim entendre aquests canvis i podem dirigir-los i matisar-los.

24:29

El pensament lent té molts més nivells de riquesa. El pensament lent dona la mà a la creativitat: els estudis, les investigacions demostren que quan l’ésser humà, sigui un nen a l’escola, sigui un treballador a l’oficina, un executiu…, quan estem en un estat relaxat, amb calma, sense pressa, el cervell entra en una manera de pensar més creativa, més matisada, més rica que els psicòlegs anomenen “slow thinking”, el pensament lent. La pista és al nom. I crec que tots vostès reconeixeran la situació. Els llanço una pregunta i, si us plau, simplement cridin la resposta. No tinguin manies. La pregunta és: quan solen sorgir les millors idees?

25:30

A la dutxa, els asseguro que és la resposta número u que reps a aquesta pregunta en qualsevol fòrum del món. Pots llançar la mateixa pregunta a advocats a Nova York, a banquers a Londres, a arquitectes a Sidney, a nois de secundària a Estocolm i ningú et dirà: “les meves millors idees sorgeixen quan estic fent malabars amb 48 e-mails o corrent per complir amb un ‘deadline’ molt estricte amb el cap o el professor, o amb la meva mare empenyent-me dient-me: ‘afanya’t, afanya’t’”. Al contrari, arriben en els moments lents: a la dutxa, passejant el gos o gronxant-se en una hamaca de vacances, en aquests moments lents. I com podem cultivar aquesta lentitud? Òbviament, canviant la nostra manera de ser, fent menys coses, obrint espais i moments a la vida per poder entrar en aquest mode “slow thinking” o pensament lent. Però una de les eines més vistes, més comunes en aquests dies és la meditació, no és veritat? Que fa 10, 15 anys era vista com una cosa una mica…, de la nova era, una mica estranya, i ara ha passat a ser una cosa de cada dia, una cosa molt quotidiana. Hi ha programes de meditació des de les empreses més ràpides de Silicon Valley fins a les escoles més humils de poble d’Espanya. Perquè la meditació funciona. Els estudis ho han mostrat milers de cops, que augmenta la sensació de calma, redueix l’estrès, augmenta el benestar i també la creativitat.

27:19

I de fet, hi ha una cosa interessant amb la meditació: uns estudis de la Universitat de Califòrnia, a Los Ángeles, han demostrat que la meditació, amb el temps, va canviant l’estructura del cervell, o sigui, augmenta la taxa del que s’anomena “girificació”. I això què vol dir? Vol dir que tens més plecs al còrtex cerebral, més densitat. I si tens més densitat en aquesta part del cervell, saps què pots fer? Pots processar la informació més ràpidament. I això ens porta al que jo anomeno “la deliciosa paradoxa de la lentitud”: que els que alenteixen a través de la meditació, del pensament lent i totes aquestes coses, tenen més capacitat per gestionar el món ràpid que els que mai trepitgen el fre, els que estan totalment, constantment atrapats en “fast forward”. O sigui, com deia abans, la lentitud és un superpoder en un món hiperaccelerat.

28:33
María Teresa. Hola, Carl, em dic María Teresa. Els adults tendim a omplir el dia d’activitats, de tasques… I, a més a més, omplim també l’agenda als nostres fills amb un munt d’activitats, i pensem que així som molt productius. A mi m’agradaria que ens suggerissis alguna rutina, alguna activitat familiar per viure junts i aprendre a reduir l’estrès i a viure millor.

29:04
Carl Honoré. Moltes gràcies per la pregunta. Bé, has posat el dit sobre un tema fonamental en aquest problema de la pressa: que hem transmès el virus de la pressa a la propera generació. Els nostres fills corren, tenen agendes infladíssimes…, i no té cap lògica, de fet, els fa mal. Menys és més, és com un lema bàsic, s’han de fer menys coses per poder alentir i per gaudir d’aquestes coses. Què poden fer les famílies? Bé, hi ha tot un arxiu de consells. Retallar l’agenda. Jo crec que és importantíssim per a cada família tenir, i això sona una mica “business”, una mica “corporate”, del món del “business”, però té un impacte positiu per a moltes famílies, i és tenir reunions cada cert temps per parlar de l’agenda, per estar tots junts al voltant de la taula, per xerrar i dir: “això realment ho hem de fer o ho podem abandonar?”, perquè amb molta freqüència hi ha activitats que acaben conquerint espai a l’agenda sense que hagin passat per un filtre. És com que ho fem per un reflex automàtic, o ens sentim obligats amb altres persones, sense realment parar i preguntar-nos: “això realment val la pena?”. I quan fem això com a família, sobretot tots junts, de manera col·lectiva, amb molta freqüència ens adonem que hi ha coses que podem llançar per la finestra i obrir més espai i injectar més oxigen a l’agenda familiar. I què fem amb el temps reconquerit? Bé, cal injectar i abraçar activitats més lentes, coses, moments més lents.

30:49

Un exemple: he fet un programa de televisió a Austràlia que es diu, seria alguna cosa així com: “Al rescat de les famílies frenètiques”. No sé si coneixen ‘Supernanny’, els sona? Bé, en aquest programa jo soc alguna cosa així com una “slownanny”. Aleshores em donen famílies hiperaccelerades amb agendes carregadíssimes, constantment mirant pantalles, els tinc durant un mes i he d‘alentir aquestes famílies. I una de les coses que sempre els proposo és que recuperin el sopar familiar, aquell moment tan etern, de tota la vida: pares i fills asseguts a taula, menjant junts, sense mòbils, sense distraccions. I això té un efecte gairebé màgic a nivell de connexió familiar, però també en el desenvolupament del nen, perquè tots els estudis als Estats Units i a tot el món demostren que els nens que tenen un sopar familiar regularment es desenvolupen millor, tenen una salut mental i física millor, tenen menys tendència a caure en les drogues, etcètera, i desenvolupen també les seves habilitats socials. Per què? Perquè en aquest moment tan lent d’estar junts, com els nostres avantpassats des de fa segles, tu has d’aprendre a debatre, a escoltar, a estar en un silenci potser una mica incòmode, que és el que és ser un ésser humà. I, òbviament, les habilitats socials són la pedra angular del desenvolupament del nen i de l’èxit, de la felicitat, del benestar, més tard. Aleshores, recuperar el sopar, el dinar compartit.

32:42

Un altre exemple que a mi m’agrada molt, que també he fet servir al programa de televisió i que faig servir a casa meva és posar un trencaclosques de 500 peces, alguna cosa així, en un lloc de la casa, en un lloc comú. Nosaltres a casa el posem a la taula de la cuina, i és impressionant l’efecte que té, perquè un trencaclosques és una cosa que tu no pots accelerar, no té cap sentit fer un trencaclosques ràpidament. El plaer es troba en la seva lentitud, és gairebé una pràctica, un ritual meditatiu i té el seu costat tàctil, és visual, creatiu, però és molt lent. I jo el que he vist a la meva família, i en aquesta família també del programa de televisió a Austràlia, és que el trencaclosques es converteix gairebé en un santuari, és com un imant de zen, i membres de la família s’hi asseuen, sols a vegades, i a vegades junts. I jo amb el meu fill, que ara té gairebé 21 anys, va estar a casa aquesta setmana i tenim justament un trencaclosques enorme de Londres que és molt difícil, el més difícil de tots. Ell és un nadiu digital, li encanta, però ens hi asseiem hores, parlant i també en silenci. Són moments que defineixen, que enriqueixen i, de fet, aquests són els moments per a tota la vida. Ningú es troba al seu llit de mort mirant endarrere, pensant: “tant de bo hagués passat més temps a Instagram o corrent de la classe de ballet a la de futbol”. Són aquests moments lents. Toca parlar una mica de la tecnologia.

34:16

Jo no soc cap luddita, m’encanten els aparells electrònics, són fantàstics, els tinc tots i els meus fills també, però tots tenen un botonet vermell. S’ha d’utilitzar la tecnologia amb més calma i de manera més equilibrada. Hi ha un centre d’investigacions on van fer un estudi sobre els mòbils i l’ús dels mòbils i van descobrir que l’usuari promig de “smartphone” ara… De fet, els ho preguntaré a vostès: quants cops pensen que l’usuari promig de “smartphone” toca el mòbil, l’”smartphone”, en un dia? Endevinin-ho, quants cops? Pensant en l’ús. Mil…, quants?

35:08
Mujer 2. 500.

35:09
Carl Honoré. 500? Són 2.617, i això és el promig. El “top 10”, 10%, és més de 5.400 en un dia, i això és molt. És tocar molt. Això és tocar molt més que en l’inici d’una relació romàntica, i fins i tot si toquessis la teva nova parella tants cops quedaria una mica sinistre, però som aquí, totalment aferrats. I això a la família fa mal, perquè genera una cultura de distracció. Estem junts, però sols alhora. És una mica la paradoxa del món modern. I per últim, jo crec que a la família, tot i que parlem de la necessitat i de la bellesa de connectar-nos, d’estar junts, també toca estar sol cada cert temps. La solitud pura és un art perdut en aquesta cultura, perquè si anem amb metro, al “tube”, a l’autobús, en qualsevol lloc, quan ens toca un moment de solitud, què fem? Traiem el mòbil, estem mirant o escoltant un podcast, i això ens treu una cosa molt valuosa, imprescindible, que són aquests moments per a la trobada amb nosaltres mateixos, la trobada amb un mateix, que és una altra pedra angular. Perquè tu no pots donar el mateix de tu als altres si no has fet els teus deures, les teves tasques, tasques metafísiques personals, emocionals, pròpies.

37:19

Així que, fins i tot pensant en el context de la família, com alentir la família, com enriquir l’experiència familiar, crec que una peça important en aquest trencaclosques, per tornar a la mateixa metàfora, és tenir moments de solitud genuïna i absoluta, per recarregar les piles, per reflexionar, per entrar en aquest pensament lent, perquè aquest és un altre benefici del pensament lent: la reflexió. Vivim en una societat tan obsessionada amb la reacció que hem perdut aquesta capacitat de reflexió.

38:01
Teresa. Hola, Carl, em dic Teresa, tinc dos fills. Tu has escrit molt sobre la lentitud, ho poses en pràctica i també ets pare. I al teu llibre ‘Under Pressure’ fas una crida als professors i als pares perquè permetem créixer als nostres fills d’una manera més lenta. Aleshores, m’agradaria saber en què consisteix aquest creixement més lent i quins beneficis pot portar als nostres fills en el seu creixement i en el seu desenvolupament.

38:34
Carl Honoré. Em sembla que hem passat aquest virus de la pressa, de la velocitat, de la impaciència, a la propera generació. És impressionant, ara molts nens surten de l’úter i engeguen a córrer, no és veritat? Amb els DVD de ‘Baby Einstein’, els cursos de llenguatge de signes per a bebès, els cursos de mandarí al bressol i després unes agendes pleníssimes d’activitats. I, fins i tot, en l’última generació, molts sistemes escolars van passar a ser gairebé com línies de muntatge d’alta pressió, donant-los més aprenentatge acadèmic més i més joves i després més i més proves i tests perquè les notes passin a ser més importants que el mateix aprenentatge, o que el contingut del currículum passi a ser més important que el contingut del caràcter del nen. I això no està funcionant, al contrari, si un pensa en el temps, els diners i l’energia que estem invertint en els nostres nens, hauríem d’estar veient la generació més sana, més brillant, més lluminosa de tots els temps. Però jo crec que tots sabem que no és el cas. De fet, estem davant de la generació més obesa de tots els temps, i fins i tot els nois que són atletes estan patint lesions molt greus, de lligaments i tot, a edats més petites que mai, perquè hem professionalitzat els esports infantils i els seus cossos no ho poden aguantar, tenen problemes físics molt greus. I al cos el segueix la ment: l’ansietat, la depressió i tots els trastorns que venen al voltant d’aquestes dues coses.

40:30

L’autolesió, problemes de bulímia, anorèxia, suïcidi, abús de drogues, etcètera, van augmentant, no és veritat? I veiem també l’avantguarda d’aquesta generació hiperaccelerada que ha crescut en una olla a pressió, ara que estan sortint de casa, del niu, i llançant-se al món, i no poden. No poden, no ho poden fer perquè han passat tota la seva infància seguint una agenda, sense temps per desenvolupar les eines mentals, la resiliència, la força interna. Aleshores, arriben a la facultat, a la universitat, el primer any i estan tenint problemes emocionals en xifres rècord, és impressionant. I ja ho hem vist tot: tu estàs caminant pel carrer amb la teva filla de cinc anys i ella percep una marieta en un roser i és capaç d’aturar-se davant de la marieta durant mitja hora, no és veritat? Bateja la marieta, teixeix un conte èpic al voltant de la marieta i si la marieta passa a un altre roser la segueix, fent exercici. I la ciència ens està dient que en aquest moment de joc pur, d’exploració a rampells, al seu ritme, el cervell de la teva filla està en flames, està construint el seu cervell d’una manera meravellosa, d’una manera que ni mil hores de “tutoring”, de Kumon o de mil deures educatius arribaran a tocar mai.

42:17

Però el problema és que ara per ara nosaltres veiem aquest moment marieta i ens sembla una pèrdua de temps, pensem: “no pots posar un moment marieta al currículum per buscar un lloc a Harvard”. Aleshores l’agafem del canell, la separem de la marieta i li diem: “anem, anem, que arribarem tard a classe de ballet”. Per mi la resposta, la solució a aquest problema és la lentitud, és el moviment que es diu “slow parenting”, la criança Slow, un enfocament Slow pel que fa als nens. I quan es parla de la filosofia Slow en aquest àmbit no es tracta de convertir la infància en una utopia de “no hi ha res, ningú fa res, no hi ha estructura”. No, perquè els nens necessiten estructura, també competició, pressió, estrès… Necessiten totes aquestes coses, però les necessiten en una bona dosi. El problema és que molts nens i nois estan rebent aquesta part, diguem la part “fast”, ràpida, de l’equació en excés. El que necessiten, sobretot, és l’altre costat de l’equació, el costat més Slow. Necessiten el temps i l’espai per explorar el món al seu ritme, córrer riscos raonables, fracassar, també, i tenir el temps per poder analitzar el fracàs i aprendre d’aquest moment d’error.

43:54

Necessiten, també, avorrir-se. Ara per ara tenim por de l’avorriment i, en canvi, en tota la història, quan un nen deia a la seva mare o al seu pare: “m’avorreixo”, era problema del nen. Aleshores la teva mare et deia: “ves a jugar, busca’t un amic”, feien servir aquesta expressió de tota la vida: “fes servir la teva imaginació, fes servir la imaginació”. Què passa avui quan un nen diu a la seva mare o al seu pare que s’avorreix o que està avorrit? El pare se sent culpable: “Déu meu, el meu fill s’avorreix. Estic fracassant com a mare, com a pare. On és l’iPad? Necessitem una altra activitat extracurricular a l’agenda?”. No, el que has de fer en aquest moment és deixar que floreixi l’avorriment, perquè l’avorriment és el trampolí cap a la creativitat. Perquè és precisament en aquests moments no estructurats, sense rellotge, sense agenda, sense avaluació i també sense fotos i vídeo, sense saber el que ve després, en aquests moments és quan els nens aprenen a pensar, a pensar lentament, a reflexionar, a fer servir la seva imaginació, a socialitzar, a portar-se bé amb els seus amics i també a mirar cap a dins i conèixer-se a ells mateixos. Aleshores, això per mi és com la clau del moviment Slow pel que fa als nens.

45:26
Marilé. Hola, Carl, em dic Marilé, soc professora universitària i m’agradaria saber… Volia fer-te dues preguntes. Una és: quines mesures ens recomanes per aplicar dins les aules aquesta filosofia de la lentitud? I la segona és si coneixes casos d’escoles o universitats que les estiguin aplicant ara mateix i quins resultats estan obtenint.

45:51
Carl Honoré. Bé, jo viatjo pel món, visitant col·legis i escoles, i veig molts exemples fantàstics que em donen molt d’optimisme. En molts col·legis ara el que fan és, al principi, al començament de la classe de l’aula, arrenquen amb un període de silenci de dos minuts, un minut, simplement per respirar fons, per recuperar una mica aquest ritme més humà, perquè els nens arriben una mica frenètics de l’última classe, etc. Dos minuts, que no és una pèrdua de temps, és una bona inversió del temps, perquè després el que passa és que tots estan més enfocats, més concentrats i la classe acaba sent més eficaç, més fructífera. Una altra tècnica que m’agrada molt és una feta servir per un “housemaster”, un professor del llegendari col·legi d’Eton, a Anglaterra: té el que s’anomena “la regla de cinc minuts”. Abans, quan llançava una pregunta als seus alumnes i començaven de seguida el debat, el debat es trobava dominat per una minoria: els nois una mica més extravertits, una mica més ràpids. Ara el que fa és: llança la pregunta, deixa cinc minuts perquè tots els nois puguin reflexionar, entrar en el pensament lent i preparar els seus arguments i després, quan comença el debat, hi participen tots. Fins i tot aquell noi de l’última fila que sol estar mut, ell també participa ara i forma part de l’experiència.

47:28

Un altre consell és dir als alumnes que facin els seus apunts a mà, amb un llapis o un bolígraf, perquè hi ha estudis molt interessants que mostren que quan els nois fan els seus apunts a l’ordinador no queda la informació, l’aprenentatge, tan bé, perquè passa tan ràpidament que no han de processar la informació. En canvi, quan un escriu a mà ha de fer una síntesi i això fa que en el moment faci un aprenentatge. És un altre exemple d’aquesta deliciosa paradoxa de la lentitud: que adoptes la tècnica més lenta per fer les coses millor. Aleshores, apunts a mà, amb llapis.

48:11
Mónica. Hola, Carl. Em dic Mónica i soc professora universitària, i m’agradaria saber si creus que estem traslladant als joves massa pressió per aconseguir l’èxit.

48:23
Carl Honoré. Sí, totalment. I per mi el problema bàsic és que hem creat gairebé un culte a un sol tipus d’èxit. O sigui, com un model del que és un nen amb èxit, un universitari amb èxit. Els estem donant una sola pista, un sol camí, i això em sembla sufocant, és estrangular la infància, perquè hi ha milers de camins d’acció, milers de formes d’èxit, però els estem imposant una sola definició i això em sembla molt pobre i molt nociu, perquè en el fons no tots els nois estan fets per anar a Oxford o a Harvard. No tots els nois estan fets per practicar esports a un nivell d’elit i no tots els nois estan fets per guanyar una beca de música. I no tots els nois estan fets per a la grandesa, s’ha de dir. Però amb l’actitud correcta, amb una infància Slow, tots els nois, tots, poden trobar alguna cosa grandiosa per a ells. Aquesta és la clau. Jo crec que això de l’èxit també ens porta a una confusió i pensem que l’única manera de ser productiu és córrer, anar cada cop més ràpid, ja sigui a l’escola, ja sigui a la feina, però és una de les grans mentides d’aquesta cultura ràpida. Perquè, òbviament, a la feina d’avui un ha de ser ràpid gran part del temps, però si vas sempre ràpid vas encaminat cap al desastre, segur.

50:13

Perquè no només destruiràs la teva salut a mitjà i a llarg termini, sinó que des del principi seràs menys eficient: cometràs més errors, seràs menys creatiu, etcètera. I per això hi ha tot un moviment per abraçar la lentitud a la feina. Un exemple és reduir les hores laborals. Si un mira els països que treballen moltes hores, com molts països llatins, són moltes hores, però el nivell de productivitat és baixíssim. I moltes empreses s’estan adonant que pots treure hores productives d’un empleat, però fins a cert punt. Fa poc Microsoft al Japó va fer un experiment: durant un mes van passar a una setmana laboral, de feina, de quatre dies. Resultat: la productivitat va augmentar en un 40% fent aquesta retallada. Un altre exemple de feina Slow és la idea de la importància de fer pauses, d’agafar pauses durant el dia laboral, de deixar, com els nens que necessiten parar, nosaltres també a la feina necessitem moments per deixar la pantalla i deixar l’escriptori. I per això moltes empreses estan instal·lant sales tranquil·les on els empleats poden anar a fer ioga, meditació i fins i tot la migdiada. La migdiada s’està tornant a posar de moda, i no em refereixo a la migdiada tradicional d’una ampolla de Rioja i dues hores de son. És una cosa brillant, però és millor conservar-la per a les vacances lentes.

51:57

No, em refereixo a una migdiada més moderna de potser una ampolla d’aigua i després entre 20 i 24 minuts, com recomana la NASA als Estatus Units, per tornar fresc a la tarda. I també amb la tecnologia, moltes empreses estan dient prou, els empleats necessiten desconnectar. Aleshores ara hi ha jornades lliures d’e-mail, s’està donant als empleats el dret d’apagar els seus mòbils en moments determinats. Volkswagen va modificar els seus servidors perquè la majoria dels seus empleats no puguin ni enviar ni rebre e-mails fora de les hores de feina. Aquests són canvis sísmics. El meu exemple preferit de com posar límits de velocitat a l’autopista informàtica va venir d’un emprenedor amb molt d’èxit als Estats Units que vaig conèixer fa poc i em va dir: “Carl, fa cinc anys jo estava a punt de morir. Estava accelerat, mai deixava de mirar el meu mòbil i estava pagant un preu molt alt. Estava cometent errors a la feina. Em portava malament amb els meus inversors, amb els meus col·legues, el meu matrimoni estava a punt d’explotar, tenia problemes de salut…”. I em va dir: “mira, em vaig adonar que havia de fer alguna cosa dràstica”. Aleshores el que va fer va ser que a partir d’aquell moment va començar, quan se n’anava de vacances, als Estats Units fan vacances molt curtetes, de tres, quatre dies, enviava una resposta automàtica a tots els missatges que li arribaven durant aquestes vacances.

53:36

I el missatge automàtic deia: “gràcies pel seu e-mail, tinc moltes ganes de col·laborar amb vostè, però en aquest moment estic de vacances fins el proper, no ho sé, dijous. I mentrestant, durant aquestes vacances, no miraré la safata d’entrada, no treballaré amb l’e-mail. Però si el seu missatge és urgent i necessita una resposta abans del dijous, si us plau, torni a escriure i a enviar-me el mateix missatge, però a una altra adreça”. I l’adreça que posa és: “arruïna les meves vacances arroba Gmail punt com”. Saben què em va dir? Em va dir: “en cinc anys ningú, ningú m’ha escrit res a aquesta safata d’entrada i en cinc anys la meva vida s’ha transformat. Soc més productiu, em porto molt millor amb els meus fills, amb la meva dona. No he perdut ni una feina, ni un contracte. Soc mil vegades millor que abans, simplement dient ‘prou’. ‘No’. ‘He d’alentir, posar un límit de velocitat a la meva autopista informàtica’”.

54:44
Hombre 1. Hola, Carl. Al teu últim llibre, ‘Elogio de la experiencia’, creus que en la societat d’avui dia es ret un culte excessiu a la joventut i es discrimina les persones grans?

54:55
Carl Honoré. Sí, gràcies per la pregunta. Els explico una anècdota, és una altra notícia. L’any passat, un holandès anomenat Emile Ratelband va ser notícia mundial quan va exigir en un tribunal d’Holanda el dret de canviar la seva data de naixement oficial. Volia passar de tenir 69 anys a 49 anys, com a mínim en els papers. I quan el jutge li va preguntar per què volia treure’s 20 anys de vida, Ratelband va respondre: “és molt simple, perquè si em puc identificar com un home de 49 anys, millorarà la meva vida. Tindré més èxit a la feina i a Tinder perquè les dones em faran més ‘likes’ si pensen que tinc tan sols 49 anys”. Ara, em sembla que hi ha un parell de conclusions, un altre cop, que podem treure d’aquesta notícia. La primera és que Ratelband clarament no entén com funcionen les cites online, no és veritat? Hi ha res menys sexi que descobrir que la persona amb qui has estat coquetejant online és 20 anys més gran del que esperaves? Encara que aconseguís més cites a Tinder no crec que aquestes cites acabessin com ell vol. Però la segona conclusió reflecteix aquesta pregunta, que Ratelband té raó en un punt: vivim en una societat, en un món marinat en el culte a la joventut, on jove és igual a millor, on envellir es veu com una maledicció, on ser gran pot significar ser exclòs a tot arreu, des de la feina fins a Tinder.

56:44

Al meu entendre, ha arribat el moment de deixar d’acceptar aquestes mentides. Ha arribat el moment de sepultar el culte a la joventut. Per què? Perquè ens fa mal a tots i de moltes maneres. La sola idea d’envellir ens provoca vergonya, culpa, por, fàstic i molta negació. Si tu escrius al motor de cerca de Google “jo menteixo sobre…”, la resposta que surt a dalt de la llista no és “el meu pes”, “la meva alçada”, “el meu sou”, ni tan sols “quant porno veig”. Tot i que m’imagino que això deu ser al “top 5”. No, és “la meva edat”. L’edatisme, la discriminació per edat, el culte a la joventut ens fa sentir tan malament per envellir que mentim sobre la nostra edat, mentim a Tinder, a la feina, als nostres éssers estimats, fins i tot a nosaltres mateixos. Tinc una amiga que fa poc va celebrar el seu aniversari número 39… Per quarta vegada. Aquest culte a la joventut també ens divideix, divideix les generacions en un moment en què necessitem estar junts per afrontar els problemes enormes, èpics que ens enfronten com a éssers humans. Hi ha tota una biblioteca d’estudis que demostren que l’edatisme, el fet de tenir aquesta idea tòxica pel que fa a l’envelliment, funciona com una profecia autocomplerta, o sigui, venerar la joventut i denigrar l’envelliment fa que envelleixis pitjor, que pateixis més deteriorament cognitiu i físic, més demència i fins i tot una mort més primerenca.

58:44

I pensin també en totes les portes sense obrir i tots els camins sense recórrer, perquè una veu, un xiuxiueig, ens diu: “estic vell per a això”, no és veritat? I aquesta veueta a mi em va jugar una molt mala passada, que va ser una mica la guspira per escriure el meu nou llibre. Estava jugant en un torneig d’hoquei a Anglaterra i vaig marcar un golàs que va portar el meu equip a les semifinals, i estava a la glòria. Però, no obstant això, de seguida vaig descobrir que jo era el jugador més vell del torneig. Érem, no ho sé, 250 jugadors i escaig i sabia que era dels més vells, però no ho sé, aquella revelació, el fet de ser el més vell…, em va parar en sec, em va sacsejar per dins i al meu cap s’hi van acumular mil preguntes. “Em veig fora de lloc, aquí”, “la gent es riu de mi”, “hauria de dedicar-me a un passatemps més concorde amb la meva edat com el bingo, potser”… Però gràcies a Déu no vaig renunciar a l’hoquei. Al contrari, em vaig dedicar a estudiar i a investigar tot aquest tema, el concepte de l’envelliment, i vaig tornar amb bones notícies: que hi ha una altra història per explicar sobre l’envelliment. De fet, estem entrant en una època daurada d’envellir, mai ha sigut un millor moment a la història humana per envellir. I, a més a més, molts dels estereotips que jo també portava per dins sobre l’envelliment estan equivocats.

01:00:28

I això és el més brillant, per mi, de la meva investigació, perquè jo era edatista, portava el culte a la joventut molt profundament. I en estudiar-ho, investigar-ho i conèixer-ho, vaig aconseguir treure’m de sobre aquest culte a la joventut. Si mires les paraules que utilitzem per parlar de la gent gran són com: “rondinaires”, “tristos”, “maniàtics”…, són paraules lletges, de tristesa. Però la realitat és que els éssers humans seguim el que s’anomena “la corba de la felicitat”, que té forma de ve baixa. Comencem força amunt en la infància, anem descendint fins a tocar fons en la mitjana edat i després ens recuperem novament. En molts països del món, el grup que té els nivells de felicitat i autosatisfacció de vida més alts són els de més de 55 anys. Un altre estereotip és que la creativitat és dels joves, que la gent gran és menys creativa. Un altre cop incorrecte. Es pot seguir sent creatiu fins a la tomba. I hi ha certes formes de creativitat que depenen de dues coses que només l’envelliment ens dona: temps i experiència. És per això que la història està repleta d’exemples meravellosos de creativitat en els últims capítols de la vida, des de Miquel Àngel fins a Matisse, de Beethoven a Bach. L’artista Louise Bourgeois va inventar les seves icòniques aranyes gegants als seus 80 anys.

01:02:10

En l’actualitat, un físic que es diu John Goodenough està reinventant les piles recarregables als seus 97 anys. La productivitat sol augmentar en les feines que depenen de les habilitats socials. Per què? Perquè la nostra intel·ligència social millora amb l’edat i també som millors a l’hora de sospesar múltiples punts de vista, de veure aquests models que ens permeten trobar solucions. De fet, uns estudis que han sortit últimament demostren que els que tenen més èxit, els fundadors de “startups” amb més èxit, són els que comencen més o menys amb més de 40 anys. Veiem Mark Zuckerberg i pensem que aquest és el model a seguir, però és un “outlier”, és la minoria. El grup amb més èxit al món de les “startups” és el de la gent més gran. Allà tenen tres estereotips sobre l’envelliment, tots ells generalitzats, tots ells ombrívols i tots ells errats.

01:03:23
Mujer 3. Hola, Carl, m’agradaria saber quines són les teves propostes per canviar la visió actual que hi ha sobre l’envelliment i poder passar els anys d’una manera saludable i també què diu la ciència sobre això.

01:03:36
Carl Honoré. Gràcies per la pregunta. Cada edat té els seus pros i contres, i cada edat pot ser meravellosa, però només si l’abracem. Només si abracem el present sense enyorar el passat i defugir el futur. Només si veiem la vida, abracem la vida com un procés d’obrir portes en lloc de tancar-les. Jo crec que a nivell col·lectiu podem, o hauríem de fer-ho, llançar campanyes publicitàries que converteixin la discriminació per edat en una cosa socialment vergonyosa. També hem d’enfortir les lleis contra tal discriminació. I hem de barrejar les generacions novament, en tota la història humana les generacions es barrejaven, teníem contacte amb gent de totes les edats. Però en aquests dies vivim com en bombolles de coetanis, i en barrejar les generacions, el que fem és que coneixem els altres, comencem a enderrocar aquests estereotips. I, a més a més, barrejar les generacions porta altres beneficis: resulta que a la feina, per exemple, els equips amb un espectre, un ventall d’edats, són més productius. Són més creatius, tenen més èxit. Aleshores, el meu últim consell seria que tinguis 25, 35, 40, 60 o 85 anys, sigues amo de la teva edat i després viu la vida a la teva manera.

01:05:32

Bé, vull acomiadar-me donant-los un missatge optimista. En el fons el meu missatge central és que el canvi sempre és possible. Tot i que pugui semblar a vegades impossible o impensable, es pot canviar, i jo soc, de fet, la prova definitiva. Jo era un aficionat al culte a la joventut i també al culte a la velocitat, i he aconseguit canviar a través, no només de les meves investigacions literàries i científiques, sinó gràcies als canvis que he fet a la meva vida. Aleshores, si se senten sols o sense esperança, no, tinguin esperança i siguin optimistes, perquè poden canviar el xip i poden canviar la seva vida, transformar la seva vida. Pel que fa a la lentitud, que va ser una mica el punt de partida de tot, tot aquest esdeveniment i tota la meva experiència com a escriptor, etcètera, això també ha canviat totalment. Jo he reconnectat amb la meva tortuga interior i m’ha transformat la vida. Segueixo gaudint de la velocitat, però també he après a tolerar i també a estimar la lentitud. Tinc més salut, em sento molt millor, tinc més felicitat, gaudeixo molt més de viure, soc més productiu. Però per mi el benefici més important és que les meves relacions socials són més fortes perquè estic present, tinc temps per a la gent i quan estic amb algú hi soc amb cos i ànima.

01:07:16

I, de fet, la prova principal és a l’habitació dels meus fills. Quan vaig aconseguir alentir, tot el ritual de llegir contes va canviar totalment. Vaig començar a entrar al dormitori amb els dos peus a sobre el llit i llegint els llibres sense saltar pàgines, i els puc assegurar que ‘Blancaneus’ és molt més divertit amb set nans que amb tres. I he de confessar que abans, quan era un correcamins total, odiava llegir contes perquè era lent, no ho suportava. Era horrible, però quan vaig reconnectar amb la meva tortuga interior, el ritual de llegir contes va passar a ser com un premi. Va passar a ser la cosa que esperava. Quan va sortir el meu primer llibre, ‘In Praise of Slow’, estava preparant-me per fer una gira de publicitat, de promoció, als Estats Units. Aleshores, la maleta estava feta, la porta estava oberta i estava esperant que arribés el taxi per portar-me a l’aeroport. I el meu fill va baixar les escales i a la mà hi portava una targeta que havia fet. I a la portada de la targeta hi havia posat un adhesiu del Tintín. Tots sabem qui és el Tintín. Som una família molt del Tintín. I jo vaig reconèixer l’adhesiu perquè un amic de la família li havia portat de regal de la “boutique”, de la botiga del Tintín a Brussel·les, a Bèlgica, per al meu fill. I quan va arribar l’adhesiu a casa, el meu fill va dir: “és massa especial per fer-lo servir” i el va amagar en un racó del seu dormitori.

01:08:57

Però era allà, a la portada de la targeta. Vaig obrir la targeta i a dins només hi havia escrit: “’Dear daddy’, estimat papa, petons, Benjamin”. I li vaig dir: “Benjamin, quina targeta més bonica. I l’adhesiu del Tintín, quin honor, sé què significa per a tu. És una targeta per donar-me bona sort als Estats Units?”. I em va dir: “no, no, és una targeta per al millor contacontes del món”. Sí, aquest so va ser la meva reacció, també. I em vaig dir: “oh, això d’alentir està funcionant de meravella”. Però he de confessar que vaig arruïnar una mica el moment amb el meu següent pensament. Això no ho vaig dir en veu alta, gràcies a Déu, però em vaig dir per dins: “ai, Benjamin, no hauries pogut afanyar-te més i dir-me això sis mesos abans? Hauria pogut acabar el llibre amb aquesta anècdota tan maca”. Però això no té res a veure amb l’Slow, així que tirem un vel i rebobinem al meu primer pensament, que va ser: “oh, això d’alentir està funcionant de meravella”. Moltíssimes gràcies.