Escoles que desencadenen la creativitat

Rosan Bosch

· Dissenyadora d'espais educatius

Dissenyadora d'interiors i directora creativa de l'estudi d'arquitectura que porta el seu nom, Rosan Bosch sosté que aprendre i jugar són conceptes inseparables. Reconeguda internacionalment per impulsar espais innovadors en escoles de tot el món, aposta per canviar l'entorn físic per millorar l'aprenentatge dels alumnes. La creadora, d'origen holandès, utilitza el disseny com un instrument educatiu estratègic. "Els espais d'aprenentatge imaginatius empoderen i motiven els estudiants. Això converteix l'espai físic en una eina educativa poderosa "assegura Bosch. En el seu últim llibre: "Dissenyar un món millor comença per l'escola", presenta els seus conceptes de disseny per a entorns d'aprenentatge. Un dels seus projectes més coneguts és l'escola Vittra Telefonplan a Estocolm, Suècia. També ha ideat fórmules arquitectòniques pioneres en hospitals, biblioteques o museus. "El disseny ha de relacionar-se amb el desenvolupament personal, de la ment i el cos. No és només un instrument de decoració, sinó una eina per al canvi", conclou.


Creant oportunitats

Rosan Bosch

Dissenyadora d'interiors i directora creativa de l'estudi d'arquitectura que porta el seu nom, Rosan Bosch sosté que aprendre i jugar són conceptes inseparables. Reconeguda internacionalment per impulsar espais innovadors en escoles de tot el món, aposta per canviar l'entorn físic per millorar l'aprenentatge dels alumnes. La creadora, d'origen holandès, utilitza el disseny com un instrument educatiu estratègic. "Els espais d'aprenentatge imaginatius empoderen i motiven els estudiants. Això converteix l'espai físic en una eina educativa poderosa "assegura Bosch. En el seu últim llibre: "Dissenyar un món millor comença per l'escola", presenta els seus conceptes de disseny per a entorns d'aprenentatge. Un dels seus projectes més coneguts és l'escola Vittra Telefonplan a Estocolm, Suècia. També ha ideat fórmules arquitectòniques pioneres en hospitals, biblioteques o museus. "El disseny ha de relacionar-se amb el desenvolupament personal, de la ment i el cos. No és només un instrument de decoració, sinó una eina per al canvi", conclou.


Creant oportunitats

Transcripció

00:00
Rosan Bosch. Em dic Rosan Bosch i treballo amb art, disseny i arquitectura com una eina pel desenvolupament de l’aprenentatge i l’educació, perquè per mi aquest desenvolupament és superimportant. Jo crec que podem dissenyar un món millor començant per l’escola.

00:25
Diego. Hola, Rosan. Sóc en Diego, mestre d’una escola de Madrid i que estem passant ara per un procés interessant perquè estem construint la nostra escola. Llavors, per mi és un privilegi poder compartir aquesta estona amb tu, parlant sobre disseny, arquitectura i educació. La primera pregunta que et faig és: què és el que et va motivar per convertir-te en dissenyadora?

00:50
Rosan Bosch. Bé, jo crec que hi ha diverses coses. Primer, vull dir que la veritat, és un secret, però la veritat és que no sóc dissenyadora, sóc artista. Vinc de Belles Arts, i en base a la meva educació de Belles Arts jo crec que m’he desenvolupat i jo avui treballo amb disseny, amb arquitectura, però encara hi ha una mica d’art allà dins. I és el perquè, saps? Sempre preguntant-nos per què estem fent el que estem fent i quin és l’efecte, el perquè. I, per mi, la feina que faig avui amb el disseny, amb les escoles, això ve senzillament dels meus fills, de ser mare. Quan jo tenia els meus fills, eren, bé, éssers amb ganes d’aprendre, amb una curiositat innata i, no sé, jo crec que com que cada mare devia estimar molt els meus fills i portant-los a l’escola podia veure que estaven perdent la seva motivació.

01:52
Rosan Bosch. En realitat, sentia una mica no només la seva motivació, sinó també la seva creativitat, saps? Les ganes d’experimentar, de provar coses. I, no ho sé, em molestava molt veure els meus fills quan tornaven a casa sense ganes de dibuixar ni de llegir. Parlant de l’escola com una cosa, en realitat, negativa, avorrida. I em molestava molt. I jo crec que per mi allà va ser, en realitat, quan van començar les ganes de voler canviar, en realitat, això. I res, vaig anar a parlar amb el professor dels meus fills i em va dir: “Bé, m’agradaria molt canviar això, però no puc. Tinc 30 nenes, estem en una aula sols i el meu problema és que, tot i que m’agradaria diferenciar, saps?, en l’aprenentatge, en la feina amb els nens, quan n’hi ha alguns que parlen, molesten als altres. I és per això, senzillament, que hem de fer més o menys el mateix a l’hora. I sempre hi haurà alguns nens que s’avorreixin”.

Rosan Bosch -Paisajes de aprendizaje
02:59
Rosan Bosch. I res, vaig pensar que jo, bé, amb les meves habilitats de dissenyadora, amb les possibilitats com artista, podia ajudar-los. Podia canviar l’entorn físic de la seva aula perquè ella pogués treballar amb els nens de manera més diferenciada. Aquest va ser el principi. Jo volia, en realitat, volia salvar els meus fills. Jo volia que conservessin les seves ganes d’explorar…

03:26
Diego. I de crear.

03:27
Rosan Bosch. …de ser creatius i sí, això, no?

03:31
Diego. Sobre això que comentes, com contribueix aquest disseny al fet que els nens continuïn mantenint la creativitat? Perquè sí que és un aspecte que nosaltres constantment ens plantegem i està clar que hi ha d’haver la forma de donar aquesta atenció a aquesta diversitat. Però, en aquest cas, m’interessa, sobretot, la part de com fomentar la creativitat.

03:54
Rosan Bosch. La creativitat, però això és per mi, jo crec que la creativitat no és una cosa que calgui fomentar perquè la creativitat és una cosa que tenim. Tu neixes amb creativitat, cada nen neix amb creativitat, no només els artistes són creatius, tots som creatius. El que passa és això, que en realitat l’escola està apagant aquesta creativitat. Llavors, per formar la creativitat es podria dir, és més guardar aquesta creativitat, estimular-la i ajudar que creixi i que hi hagi possibilitats en l’entorn físic i en l’organització, en el context social d’una escola, que hi hagi possibilitats de… no sé com dir això, de fer créixer la teva creativitat. Que ho estimuli, però també que sentis que t’ho permet. Perquè jo crec que, sobretot és això, sents que l’escola no et permet ser creatiu. És una cosa negativa en el context diari.

04:59
Diego. Sobre això, Rosan, em podries posar un exemple clar d’una proposta teva de disseny que creguis que sí que contribueix a aquesta part de fomentar la creativitat en els nens?

05:10
Rosan Bosch. Sí, puc, perquè el que passa és que la creativitat, en realitat, ve d’una cosa molt bàsica, ve de tenir la possibilitat d’actuar sobre les teves pròpies ganes i la teva curiositat, i la teva motivació, bé, que ve de dins. I el problema és que si creem espais que en realitat fixen l’ús, vull dir, que hi ha un professor amb els nens en una aula i que aquesta aula, en realitat, crea una situació de control, en realitat, és una situació de control dels nens. Ells no es poden moure lliurement, no poden anar on volen, no poden… bé, no sé, treballar amb el que els doni la gana, començar a dibuixar quan el professor està parlant, per exemple, per dir alguna cosa. Llavors, nosaltres el que fem amb el disseny és que, en comptes de pensar en un disseny de control, pensem en paisatges d’aprenentatge. I aquests paisatges d’aprenentatge es construeixen a partir d’acceptar que cada un de nosaltres som diferents i necessitem diferents situacions físiques, de colors diferents, amb materials diferents, depenent de diferents situacions que necessitem per treballar.

06:28
Rosan Bosch. Llavors, creem paisatges d’aprenentatge basats en sis principis que són universals, crec jo, en un trajecte d’aprenentatge durant un dia. Vull dir que aquests paisatges et donen la possibilitat, un, de moure’t lliurement, perquè no és un espai que et controla. Dos, també indica que som diferents perquè l’espai és diferent, no és uniforme, amb els mateixos colors, amb tots els espais iguals, no; hi ha espais vermells, verds, hi ha llocs alts, hi ha llocs petits, hi ha llocs amb molta llum, poca llum… I això, en si mateix, t’estimula a tu com a persona i, també, crec jo, la teva creativitat. Però, una altra vegada, jo no crec que sigui l’espai el que et fa creatiu. Som nosaltres els que ens fem creatius.Llavors, per mi, fer un entorn creatiu es tracta més de crear circumstàncies, en realitat, vull dir… Tant el professor com els nens amb un entorn físic que està organitzat d’una manera, treballant amb una pedagogia que permet, en realitat, ser creatiu.

07:44
Diego. I la pedagogia, la metodologia de treball en el centre ha d’acompanyar amb aquesta… aquest canvi, no ?, si és realment…

07:52
Rosan Bosch. Mira, és molt fàcil, no tant a les escoles, però és molt comú en el món dels negocis que ens demanin: “Escolta, no ens pots fer un centre d’innovació? Que estiguem en aquesta sala i ens posem supercreatius aquí”. I la veritat és que així no funciona. No és la sala la que et fa creatiu, ets tu que ja ets creatiu. Llavors, són circumstàncies. Però l’entorn físic pot crear circumstàncies que, en realitat, estimulen un, no sé, un entorn creatiu i que també estimula que tu et sentis lliure per activar la teva creativitat en diferents circumstàncies, en diferents activitats.

08:36
Diego. Rosan, comentes que l’espai és el tercer mestre d’una escola. Per què és tan important el disseny en el disseny d’escoles?

08:44
Rosan Bosch. Doncs, es parla del tercer professor, o el tercer mestre, i en realitat diem que el primer mestre, el primer professor, és el professor de tota la vida. El segon professor són els teus companys, els altres nens. I el tercer professor és l’entorn físic, perquè en realitat et facilita descobrir com aprens millor. I nosaltres avui en dia diem que el més important que han d’aprendre els nens a l’escola és aprendre com aprendre. Perquè sabem que un 65% dels nens que comencen a Primària tindran un lloc de treball quan surtin que avui en dia no existeix.Llavors, sabem una cosa que han d’aprendre a l’escola: és aprendre com aprendre. I per arribar-hi necessiten descobrir: Com funciono jo? Com em concentro? Quan he de concentrar-me molt profundament, com ho faig? Si jo he de treballar amb tu en una feina col·laboradora, què cal en un entorn físic perquè tinguem la millor situació de treball col·laborador?, etc. Llavors, el tercer professor és un entorn físic que ajuda l’alumne, però també al professor, a aprendre com aprendre.

10:08
Diego. Desenvolupant aquesta idea que té a veure, també, amb aquestes oportunitats que tenim d’aprenentatge, de socialització amb els nostres iguals, amb mestres, entre alumnes i professors… Tu planteges sis principis de disseny que ha de complir una escola per donar aquestes possibilitats d’aprenentatge. Podries desenvolupar quins són aquests sis principis?

10:33
Rosan Bosch. Sí, és que has de saber una cosa dels sis principis. Per a nosaltres són principis de disseny, però al mateix temps, també, són situacions d’aprenentatge. Són sis principis que desenvolupem perquè, quan treballem amb escoles, l’objectiu del nostre treball no és fer un disseny. L’objectiu del nostre treball és, en realitat, canviar el paradigma de l’educació, de l’aprenentatge dins d’aquesta escola, i estar segur que després no només hi ha un disseny nou, sinó que també hi ha una manera de treballar, de funcionar dins d’aquesta escola que és diferent.

11:14
Rosan Bosch. I aquests sis principis, cada un, és una metàfora. I cada metàfora en realitat descriu una situació d’aprenentatge, però també una situació física de comunicació, t’ho explicaré. Llavors, en tenim un d’obvi que es diu “cim de la muntanya”. El “cim de la muntanya” és una situació d’aprenentatge i de comunicació unidireccional. Vull dir, jo parlo i hi ha una classe tradicional. N’hi ha un que està parlant i hi ha un grup que està escoltant. Però també pot ser un nen que està parlant, presentant alguna cosa a altres nens. Llavors, és una situació de comunicació unidireccional. Aquesta situació cal que estigui en un entorn una mica enfocat, saps?, perquè puguis entendre bé el que diu l’altre, hi ha com un enfocament al voltant d’aquesta situació. El segon es diu “cova”. La “cova” són llocs on et pots concentrar i que, en realitat, no et comuniques amb ningú, només amb tu mateix. Poden ser llocs diferents. Pot ser com una, de veritat, una petita cova vermella on et fiques dins, però també pot ser un lloc a la finestra amb una vista del paisatge, pot ser una sala amb una porta que tanques, amb un llum i una taula molt tradicional.

12:33
Rosan Bosch. És que depèn. Hi ha nens que necessiten posar-se en un lounge, saps?, així ajaguts amb l’ordinador a sobre i tot això per concentrar-se bé. I hi ha altres nens que necessiten estar asseguts en una taula, no? Llavors hi ha “coves”… Les “coves” faciliten, una mica, trobar quin lloc físic necessito jo per concentrar-me. És molt important això. Un altre, es diu “la rotllana”. “La rotllana” és una situació de treball en comú, un equip. Però no només es tracta de posar una taula i estar al voltant d’una taula, no, també es tracta de situacions d’aprenentatge on prenen responsabilitat de la feina en equip. Pensen: “Si jo treballo amb tu, llavors, quina és la millor situació que podem tenir perquè tu puguis posar tot el teu talent sobre la taula perquè la feina que estem fent en conjunt surti millor?”. Això pot ser anar al bar del costat perquè tu treballes superbé al bar, perquè et sents més relaxat perquè el professor no et veu. Pot ser que sigui estar a terra, no cal que estiguem en una taula rodona amb cadires.

13:53
Rosan Bosch. Un altre exemple, el quart, que es diu “la deu”. “La deu” són una mica els llocs de… els llocs on van els animals de nit a beure aigua, la màquina de cafè, on et trobes amb l’altre… Aquests són llocs estratègics dins d’una escola on hi ha un intercanvi d’informació informal però molt fluïda. Això pot ser com un encreuament en un passadís on hi ha una taula i quan jo em poso en aquesta taula jo sento el que estan dient els altres quan passen. Pot ser també, jo que sé, un lloc on poses projectes visuals, projectes d’alumnes que és on veig una cosa que algú ha fet i que m’inspira. Llavors són llocs d’intercanvi d’informació, però també són llocs d’intercanvi d’inspiració. És superimportant per a l’aprenentatge.

14:46
Rosan Bosch. Bé, després tenim un principi que es diu “anem per feina”. “Anem per feina” es tracta d’aprendre no només amb el teu cervell sinó amb tot el cos. No sé qui ha inventat aquesta idea que està separat, però el cervell és a dins del nostre cos i aprenem amb tot. Això pot ser un lloc físic on pots experimentar, embrutar coses, fer coses científiques, hi ha màquines. Però també pot ser una situació on pots estar en una “rotllana”, o a la “cova”, treballant amb una cosa física. Llavors, “anem per feina” és més un principi que se centra en diferents situacions espacials.

15:28
Diego. De tasca, no?

15:29
Rosan Bosch. Això mateix, sí. I l’últim, que es diu “moviment”. En espanyol diem: “A dalt!”. Aquestes són les situacions on actives el teu cos, però molt, per a, en realitat, activar la teva ment. És que el 20% de la gent necessita moure’s per activar la seva ment. Tots coneixem una persona que sempre està allà amb la cama i coses d’aquestes. I, en realitat, ens calen a les nostres escoles espais on puguis anar a moure’t una estona curta, però a alta velocitat. I, com és un paisatge més obert, que no és una aula on no pots sortir, pot prendre la responsabilitat del seu aprenentatge perquè sap que “Bé, jo sortiré una estoneta a un lloc d'”a dalt “o de “moviment “, correré una estona, després me n’aniré a una “cova “perquè jo vull llegir aquest llibre perquè em sembla molt fascinant”.

16:27
Rosan Bosch. És divertit aprendre i desenvolupar-se un mateix. Llavors, una mica aquests sis principis ens permeten fer un disseny en una escola a partir de l’aprenentatge. No a partir d’un sistema escolar, no a partir de l’horari del professor, no a partir d’una normativa que diu que un nen té un metre i mig quadrat i que és en una sala de, no sé, de 50 metres quadrats o alguna cosa en aquest sentit, no. A partir de pensar com aprèn de la millor manera un nen. Com li puc donar el millor entorn, el millor context perquè aquest nen, en realitat, pugui desfermar tot el seu talent en el futur.

17:14
Diego. Sí. M’encanta el que has explicat perquè, a més, a mesura que ho anaves descrivint estava visualitzant situacions d’aula, estava visualitzant certs nens. I una qüestió que també a nosaltres se’ns planteja, entenc com encaixen aquests principis de disseny per a aquestes dinàmiques que es generen a l’aula, però després els nens són molt diferents i nosaltres parlem d’atendre, en cada moment, la diversitat que tenim a les nostres escoles. I parlem de diversitat com les característiques, motivacions, inspiracions… que té cada persona diferent. Com contribueix ja el disseny específic del mobiliari o d’aquests espais per poder atendre aquesta diversitat? I amb això em refereixo al fet que hi ha nens que quan estem en el moment “cercle”, com expressaves, hi ha qui està molt bé en un bar, hi ha qui està molt bé en un moment tranquil i fins i tot necessitem moments mixtos, no? Com es configura tot això?

18:17
Rosan Bosch. Bé, jo crec que, en la teva pregunta, en realitat, hi ha dues preguntes. No ho sé. Es tracta de la diversitat i es tracta de com configurar això. La diversitat jo crec que és molt fàcil. Si permetem uns entorns que no només estan dissenyats amb diversitat, l’entorn físic simplement ens parla. Perquè la veritat és que un espai, un entorn uniforme, no permet la diversitat. Llavors, hi ha algú que ha de quedar-se quiet perquè si no molesta als altres. En un entorn més divers, però també ara arribem a la configuració, no només es tracta d’un entorn divers, també es tracta d’un sistema d’organització d’escoles diferent. Perquè és veritat que aquestes escoles que són paisatges d’aprenentatge, no poden funcionar si continuem funcionant de la mateixa manera d’abans. Si poses el professor amb els seus 30 alumnes i que ha de controlar les activitats d’aquests alumnes, a l’inrevés, no funciona.

19:29
Rosan Bosch. Jo crec que, també, si volem que aquestes escoles funcionin d’una altra manera, també hem de pensar com configurem, en realitat, el temps del professor amb els alumnes. I aquí entra el context, la paraula “autonomia”, la independència, el treball per projectes, el treball per reptes. La veritat és que, en una escola tradicional, sobretot estem controlant el moviment físic del cos dels nens. Diem: “Ara ets en aquesta aula perquè jo t’ho dic i farem aquesta activitat aquí. I jo no et deixo moure’t, sortir i tornar”. La veritat és que, en realitat, en el futur volem que aquest mateix nen, quan sigui adult, sàpiga molt bé quan quedar-se i quan anar-se’n. Que sàpiga molt bé, en realitat, manejar un aprenentatge independent. Doncs, si no els donem una mica d’aquesta independència als nens aquí, com aprendran com manejar aquesta independència d’adults?

Rosan Bosch - Paisajes de aprendizaje
Quote

"El tercer professor és l'entorn físic perquè facilita l'aprenentatge"

Rosan Bosch

20:40
Rosan Bosch. Per exemple, normalment, un nen no pot sortir d’una escola. És que hi és de dia, com una mica empresonat. Però un nen de 13 anys, per què no pot…? No ho sé, té un treball sobre l’anatomia d’una vaca. Llavors, el noi diu als seus amics: “Bé, parlarem amb un carnisser. Posem un exemple de la vida real”. Llavors surt de l’escola perquè ha cridat carnissers fins que ha trobat un carnisser que vol que li facin una entrevista. Van allà, van gravant l’entrevista. El carnisser els ensenya com és l’anatomia d’una vaca, tenen una experiència superviva, superforta. Tornen a l’escola, s’asseuen… ara dic alguna cosa, per exemple, en el “centre de coneixement”, editant el seu vídeo, la seva entrevista, fan com una pel·lícula petita, i després a l’hora del retrobament, doncs es troba amb el seu professor, amb els altres i els ensenya el resultat i parlen de l’experiència que han tingut, no? Això, doncs, és un… Vull dir, aquí hi ha un conjunt i hi ha un moviment més independent.

21:49
Diego. És clar, és un plantejament d’enfocar l’escola d’una altra manera que al final, és també com s’està desenvolupant la vida, no? La vida i, sobretot, quan parlem de la preparació pel futur de l’alumnat, que no sabem on treballaran. Però sí que és cert que el disseny, en molts espais com són les empreses més innovadores, van cap a aquestes propostes també. Sent molt conscients de la necessitat o de les diferents dinàmiques que tenim dins…

22:16
Rosan Bosch. I saps per què? És perquè aquestes empreses saben que si els seus treballadors del departament de desenvolupament fan treballs més creatius i tenen uns resultats millors, al final tots acaben guanyant. Llavors, aquests dissenys d’aquests entorns així, bé, bastant lúdics de treball tenen un objectiu en realitat, que és fer funcionar millor la intel·ligència i l’aprenentatge i la creativitat dels seus treballadors. I poden veure els resultats.

22:49
Diego. I sobre aquests principis de disseny, com podríem portar-los a una aula, a les nostres aules, amb petits canvis?

22:57
Rosan Bosch. Doncs, la veritat és que necessitem un canvi gran, no petit. Tenim un sistema escolar avui dia, que no ha canviat des de fa 700 anys, no pot ser. Hi ha una necessitat enorme, però aquests canvis necessiten un professor molt bo. Perquè quan fas això en un espai tradicional depens d’un professor, d’un mestre que sàpiga fer o gestionar aquests processos on el professor es torna molt més, com es diu, gairebé com un coach, no? Ajudant en els processos d’aprenentatge. Deixant als nens que aprenguin per si mateixos, aprenent, fent, no? Que, en realitat, és molt més difícil treballar amb un aprenentatge diferenciat, treballant amb les habilitats del segle XXI, en desenvolupament social, de comunicació, etcètera, això del que estem parlant, en un entorn tradicional que en un entorn diferenciat. Llavors, depèn molt del professor.

24:00
Diego. És clar, aquí és el professor el que, en realitat, està generant aquests espais perquè siguin possibles aquests escenaris d’aprenentatge, no?, que són els que plantejaves. Sense realment arribar a revolucionar l’espai. Però un dels plantejaments que passa davant d’aquestes propostes de disseny, és que sembla que és una cosa que només està disponible per a les escoles privades, d’elit. Hi ha algun exemple que ens puguis posar on això es dugui a terme en escoles públiques?

24:32
Rosan Bosch. És el més difícil. Que, en realitat, les escoles que no tenen un ral han de treballar molt més que les escoles que sí que poden canviar l’entorn físic. Perquè aquí, els professors han de tornar a pensar com utilitzar els espais de l’escola d’una altra manera. I això és superdifícil, perquè tenim els nostres hàbits, les nostres maneres de fer… i, potser, tu ets un professor que vol canviar, però l’altre no, etcètera. És superdifícil utilitzar els mateixos entorns físics d’una manera completament diferent. Però bé, amb ells fem exercicis, processos de com fer això. Pot ser que els proposem fer un laboratori a l’exterior. Simplement fer, facilitar l’entorn exterior.

25:21
Rosan Bosch. Fem una cosa que anomenem “places”. Triem espais comuns, en els quals es pot utilitzar tot, perquè es pugui anar des de l’aula cap a allà i tornar. Que, simplement, hi hagi aquest moviment i que no calgui que et quedis a l’aula, no? Pot ser que, per exemple, fem una feina, això és interessant… Que fem un treball amb l’escola en què agafem els principis d’aprenentatge, les situacions d’aprenentatge amb les icones, i agafem totes les aules, però diem que en cada espai es pot fer una altra cosa. I després, planifiquem els processos d’aprenentatge amb els professors triant espais per a les diferents activitats.

26:10
Rosan Bosch. Llavors, en comptes de tenir Anglès de les 9:00 fins a les 10:00 a l’aula 100, de cop i volta, serà anglès al “cim de la muntanya”, ja que és en aquest lloc. Després de 20 minuts anem cap a la “plaça” que és més… i després anem… Llavors, però utilitzem les aules per crear aquests espais diversos. Llavors, veus?, és molt més complicat. Els professors s’han d’anar creuant, planificant uns processos més complicats. Es pot fer, ho hem fet amb escoles, però és clar, és un esforç més que quan l’espai ho facilita de la manera més fàcil. Fem les nostres escoles, el sistema escolar i els edificis i tot això, on portem tot el jovent de la nostra societat i l’hem format mitjançant un sistema basat en el més fàcil per dividir els professors pels espais, no? Si, en realitat, és una cosa supersenzilla i molt fàcil.

27:17
Diego. Sí.

27:17
Rosan Bosch. I és una bogeria perquè no té res a veure amb l’aprenentatge. El que nosaltres demanem, simplement, és dir: “Per a què serveix?”, “Per què?”, “Per a què serveix una escola?”. Una escola serveix perquè el teu nen tingui la possibilitat de desenvolupar el seu talent el millor possible perquè aprengui. Que aprengui com aprendre per ser el millor possible quan surti d’aquesta escola. Llavors, vull dir, que aquesta escola serveix per aprendre. Avui, aquesta escola fa el contrari. Arriba el nen creatiu, amb motivació, amb ganes d’aprendre, i comença l’escola i apaguem les seves ganes d’aprendre. Apaguem la seva motivació. Aprenem com controlar els moviments físics del nen, apaguem la seva creativitat.

28:10
Diego. Sí, al final s’està posant el focus en l’adult, en qui gestiona el centre i no tant en el nen. I pensant sobretot en el nen, en els llocs que els agraden als nens, que els apassionen, un d’ells és el pati. I sí que m’agradaria, també, conèixer la teva opinió o la teva visió de disseny de com haurien de ser aquests espais per a promoure l’aprenentatge.

28:33
Rosan Bosch. Doncs mira, per mi, el pati representa dues coses. Primer, és l’espai de l’infant, si tu preguntes, jo també, fins i tot als meus fills, si els pregunto què és el que els agrada més de l’escola diuen: “L’esbarjo”, saps?, el pati. I, per mi, això representa tot el problema. Per què? Perquè és l’únic temps i l’únic espai físic on ells poden decidir el que fan. És l’únic espai on ells poden socialitzar de veritat amb els seus companys i on aprenen totes aquestes coses tan importants que necessiten en el futur. És l’únic espai on, en realitat, tenen una mica d’independència per prendre responsabilitat sobre la seva pròpia vida.

29:26
Diego. Sí, amb les seves regles, amb el seu…

29:28
Rosan Bosch. Amb tot. Aquí estan practicant coses. Llavors, jo sé que és l’espai més popular, però això en realitat és un mirall que ens posen els adults a sobre que diu: “Escolta, què hem fet malament a les escoles perquè els nens prefereixin estar al pati que dins de l’escola?”. Perquè la majoria dels patis són com un desert d’asfalt, no? No hi ha res. Doncs, segon, és com es podrien dissenyar els patis com a espais estimulants i que aquests estímuls serveixin per a l’aprenentatge. A mi m’interessa, quan hem fet dissenys a fora d’escoles, primer estimular que es vagi sortint i entrant en l’espai, per a què quedar-s’hi a dins tot el dia? Sobretot, a Espanya, hi ha moltes regions o llocs on fa molt bon temps i no cal que estiguem dins de l’edifici. Podríem estar tant fora com dins, això primer. Així augmentem també els metres quadrats d’un edifici, amb uns mitjans molt fàcils i, en molts casos, molt barats. Simplement deixar sortir i fer entorns físics que es puguin utilitzar.

30:45
Rosan Bosch. Dos, quan fem espais a l’exterior, que són de moviment, que són d’esport, llavors es poden fer dissenys que, d’una banda, per exemple, conviden a fer alguna cosa que ja coneixes com pot ser el futbol o un laboratori físic o alguna cosa així. Llavors, et convida a fer alguna cosa que coneixes, però ho connectes amb alguna cosa que no coneixes. Llavors et convida a experimentar, pot ser que, potser és un lloc on es pot jugar a futbol, ​​però aquesta pista evolucioni desenvolupant una cosa que tingui una altra forma. Llavors, tu pots jugar a futbol, ​​però també pots començar a córrer o, jo que sé, llançar-te a per alguna cosa al costat que t’estimula a utilitzar el teu cos…

31:33
Diego. A inventar.

31:34
Rosan Bosch. …d’una altra manera. Llavors, és una mica… i és tot amb el disseny, no? Llavors, jo et dic: “Tranquil, no et preocupis, ara et dono una cosa que ja coneixes”, però just al costat poso alguna cosa que, en realitat, crida la teva atenció, la teva curiositat. Però, ara, arribem a una cosa que és molt important per mi, és que jo crec que el que tenim nosaltres, el nostre aprenentatge, ve de la nostra curiositat. Tenim una curiositat innata. Un nen de dos anys, un nadó, és una màquina d’aprenentatge i això funciona així, que la teva curiositat fa que alguna cosa et cridi l’atenció, i aquesta atenció fa que vulguis explorar-ho, tocar-ho, provar-ho i quan hi ets explorant-ho, tocant-ho o utilitzant-ho, doncs comences a… no només a aprendre, sinó també a donar-li rellevància al teu món, a la teva manera de veure’l, saps? Llavors, això és un procés que és el procés d’aprenentatge. El que passa és que això és també el procés del joc. Quan parlem de jugar seguim els mateixos passos, és l’essència del joc. És superinteressant que, en realitat, els processos d’aprenentatge s’assemblin molt als processos del joc. Llavors, per a nosaltres fer patis com edificis, es tracta també, tot el temps, de fer coses que et criden l’atenció, t’inspiren i que et conviden una mica a començar a experimentar, a provar alguna cosa, saps?, a fer una altra cosa, a parlar amb una altra persona, perquè és així com ens desenvolupem. Sempre provant això que és just al costat, no?

33:25
Diego. M’agradaria, també, conèixer la teva opinió de com la societat, la ciutat, s’ha de dissenyar de manera que també es fomenti aquest aprenentatge, aquesta curiositat.

33:36
Rosan Bosch. La ciutat, sencera.

33:40
Diego. Bé, la ciutat, sobretot, des dels llocs que estem parlant de la infància i dels estudiants, especialment en els llocs que ells vivencien, com es podrien començar a introduir aquests canvis.

33:56
Rosan Bosch. És que jo crec que la ciutat és un entorn bastant gran. Normalment, quan discutim en parlem una mica més enfocat, per exemple, en si són parcs o espais públics o coses d’aquestes. Llavors, hi ha molts aspectes aquí, no?

34:12
Diego. És clar, vols centrar-los si vols en aquest punt…

34:16
Rosan Bosch. No, és que primer… Tornaré, una altra vegada, al principi amb l’escola, que és el “moviment”. Jo crec que per posar, activar i reaccionar i, també, conrear la nostra curiositat cal que ens moguem i que, també, tinguem un contacte amb el nostre cos. Això vol dir que quan tens una ciutat per on no pots caminar, on no et pots moure ni anant amb bicicleta, vol dir que estàs en un contacte més indirecte amb els teus entorns i, llavors, és més difícil treballar amb aquests aspectes. Llavors, ho pots fer, però sempre en llocs concrets. Quan es treballa amb una ciutat i vull estimular, en realitat, la curiositat que ens porta una mica a, bé, ara entrem amb una altra paraula, la serendipitat, és que alguna cosa t’inspira perquè et porti una cosa a l’altra i et fa descobrir coses noves que ni tan sols havies pensat, doncs cal que ho vegem, que ho olorem, que ho sentim. I és per això, té alguna cosa a veure amb posar el nostre cos en contacte directe amb aquests entorns.

35:29
Rosan Bosch . Crec que estem en una època bastant… en un desenvolupament bastant crític. Perquè, d’una banda, estem oblidant la connexió del nostre cos amb el nostre entorn i això és superimportant perquè a través dels nostres sentits creem els nostres pensaments. Llavors, jo crec que a la ciutat hi ha una possibilitat de convidar, per exemple, a interactuar. Un altre és, llavors, tenir espais, fins ara estem parlant de nens, tenir espais on els nens, en realitat, es puguin moure de manera més lliure. És que avui en dia, a molts nens és que ni tan sols els deixem jugar, saps?, de manera independent. Sempre estan amb els seus pares perquè és perillós. Què és el més perillós a la ciutat? És el trànsit. És que cada un de nosaltres tenim por pel trànsit. Després del trànsit hi ha tota una llista de pors, i aquestes pors en realitat fan que no deixem moure’s els nostres nens i tenir moments de nens sense adults que estan mirant, no? I necessitem aquests moments, llavors, creant espais, en realitat, on els nens poden experimentar una altra vegada on no estiguin sempre vigilats per un ull adult que diu sempre: “Escolta, compte, no et taquis”, “Compte! No pugis a aquest arbre que cauràs”, etcètera, etcètera. Com desenvoluparàs el teu físic, les teves habilitats motores, si mai caus?

Rosan Bosch - Paisajes de aprendizaje
Quote

"Els espais físics haurien de ser tan diversos com les persones que els habiten"

Rosan Bosch

37:12
Diego. Rosan, en tota la teva carrera professional imagino que has participat en un munt de projectes apassionants, però sí que m’agradaria que em destaquessis aquells que consideres més especials i per què.

37:25
Rosan Bosch. Doncs és difícil, és com si preguntessis que triés entre els meus fills, això és impossible. Però et puc explicar alguns casos que han estat significatius i que m’agradaria explicar. Un és el de les Escoles de Vittra, perquè clar, aquesta va ser la primera vegada que vam fer una escola sencera pensant tant en l’aprenentatge, les metodologies pedagògiques, la manera d’organitzar l’escola i el disseny. Va ser la primera vegada que vam introduir els principis de disseny i, bé, han canviat una mica des de llavors, però va ser el primer projecte, vam fer una escola sencera. Per mi va ser un projecte superimportant, el de les Escoles de Vittra. També m’agradaria explicar-te, per exemple, ja que abans estàvem parlant sobre la curiositat i la motivació que ve des de dins, hem treballat amb espais públics darrerament, per exemple, amb una biblioteca que, en realitat no és només una biblioteca, és més un centre cultural, social, d’una ciutat a Dinamarca, de manera conjunta. És un espai d’aprenentatge informal de la ciutat.

38:41
Rosan Bosch. Llavors, hi ha una biblioteca. Hi ha un cinema professional, comercial. Hi ha un centre de turisme. Hi ha el centre, també de l’ajuntament, on vas quan vols saber alguna cosa de l’ajuntament, un carnet o coses d’aquestes oficials. Hi ha un restaurant aquí, un cafè, etcètera. Hi ha un munt de funcions socials d’aquesta petita ciutat que són en el mateix centre. I aquest mateix centre, per a nosaltres, també és un centre d’aprenentatge. Però ara és un centre d’aprenentatge, de desenvolupament, no per a una escola, sinó per a tota una ciutat. I veiem que les escoles que estan al voltant comencen a utilitzar aquest centre com una part de la seva vida diària i veiem, doncs, que ara comença una barreja superinteressant perquè entren els joves que hi són, i de sobte un dia veig un jove que està explicant a un senyor gran que té problemes amb alguna cosa. I veig el jove que hi és, en realitat, de visita amb la seva escola i li està explicant al senyor gran com funciona. Bé, són coses d’aquestes, no?

39:48
Rosan Bosch. Llavors, veiem un centre que hem fet amb els mateixos principis: el “cim de la muntanya”, hi ha “coves”, hi ha disseny lúdic… Però funciona no només amb l’escola com una cosa aïllada de la realitat, com un centre comú, però d’aprenentatge. També n’hi ha un altre, una mica de la mateixa família, hi ha com una biblioteca que és una biblioteca, però una altra vegada, s’ha convertit en un centre de trobada que és en una ciutat petita que es diu Billund, a Dinamarca on hem agafat i hem donat la volta a l’energia. Normalment una biblioteca és un espai d’adults amb un lloc pels nens. Aquí hem dit que és un espai que té el seu punt de partida en el nen, en el joc, en el que és lúdic. I als adults, potser, els cal jugar una mica, també. Llavors, tota aquesta biblioteca és un viatge per paisatges on pots fer coses diferents i que et parlen de maneres diferents, també, amb el teu cos, on et pots ficar en cadires, jeure…

40:57
Rosan Bosch . Hi ha com un desert, amb casetes de tèrmits, tenim una part que es diu “El mar” amb un túnel on et pots trobar… Hi ha un “Volcà d’inspiració” i aquí sobre hi ha disrupció d’inspiració i, etcètera, etcètera. Llavors, això també és, aquesta biblioteca es torna un punt de referència, de trobada, en aquesta biblioteca en particular, entre nens, joves, adults i, també, els pares. Hem vist moltes situacions que, en realitat les famílies hi són juntes i comparteixen alguna cosa, però no perquè els pares fan alguna cosa al nivell del nen, que fan alguna cosa infantil, i tampoc perquè els nens han de callar i fer alguna cosa d’adults, no. Hi són i troben alguna cosa interessant per a ells, rellevant per a ells, cada un a partir del seu món i el comparteixen. I això, per mi és molt bonic. Això és l’aprenentatge públic, diguem, a la ciutat, no?, en l’entorn físic.

42:06
Diego. Interessant. La veritat és que m’encanta veure’t tan apassionada explicant això, no? I jo constantment parlo amb els nens de la meva classe de com n’és d’important fer aquestes coses que els apassionen. I avui fins i tot portava una pregunta d’ells perquè jo intento il·lusionar-los i amb aquest objectiu d’il·lusionar-los també comparteixo les meves experiències. I sí que em plantejaven que, bé, doncs que els agradaria tenir un consell perquè, a més, jo tinc molts petits artistes dins de la classe.

42:39
Rosan Bosch. Està bé.

42:40
Diego. I algun somia en el futur convertir-se, no sé si en dissenyador, no sé si en artista, però està clar que al final se senten il·lusionats amb el que fan. Llavors, m’agradaria rebre un consell de què els diries a aquests nens que se senten tant a gust fent el que fan, i com això, de forma personal per a tu, ha estat el motor de vida, no?

43:04
Rosan Bosch. Doncs aquesta és una pregunta molt bonica, eh? M’agrada. Jo crec que el més important són dues coses. El primer és la teva motivació, però la teva motivació intrínseca, saps?, que ve de dins. Sabem molt bé quan estem motivats de veritat. Perquè la veritat és que quan estem motivats de veritat, perquè ve de nosaltres, no perquè els teus pares et diuen que has de fer-ho perquè si no passarà alguna cosa horrible, no, perquè tens ganes. I pot ser que de tant en tant no sigui divertit. Quan vols és molt bo jugar a futbol, ​​però de tant en tant fa mal, no? Però tens aquesta motivació, i per aquesta motivació que ve d’aquí dins doncs pots fer qualsevol cosa.

43:51
Rosan Bosch. Hi ha gent que puja l’Everest, perd una cama i puja una altra vegada. Vull dir que la nostra motivació intrínseca és la força més poderosa que tenim tots dins. Llavors, per a tu, perquè tu tens una escola, la feina per a tu pels teus alumnes és que sàpiguen trobar la seva motivació intrínseca. I ells, quan l’han trobat, que la guardin dins perquè és la cosa més important que tenim a la vida. Després, amb aquesta motivació, trobes la teva vocació. I després, de tant en tant, pregunta’t el perquè. Llavors, aquestes dues coses són les més importants. La motivació intrínseca i l’altre, que es diu el perquè.

44:42
Rosan Bosch . I si creus en tu mateix i tens aquesta motivació que ve de dins, saps respondre a aquest perquè. Llavors, als teus alumnes, si els agrada tant dissenyar, dibuixar, utilitzar la seva creativitat doncs que continuïn amb això i tu, com a professor, els ajudes una mica, donant-los habilitats perquè millorin justament això i ajuda’ls a fer-se aquesta pregunta: “Per què faig això?”. I a fer-los pensar sobre el perquè, jo crec que aquests són les dues coses més importants.

45:17
Diego. Fenomenal. Els ho traslladaré.

45:19
Rosan Bosch. Sí.

45:20
Diego. Rosan, hem parlat de moltes qüestions sobre el que està sent ara possible, el que el disseny està obrint, m’agradaria conèixer o veure quina seria la teva visió de l’escola del futur.

45:34
Rosan Bosch. Doncs jo crec que la veritat és que no hi ha una solució. Això és el pitjor que ens pot passar, que ara hem tingut la mateixa escola durant 700 anys i ara me n’invento una altra que es quedarà 700 anys. Això seria el pitjor. Llavors, per mi, l’escola del futur és, sobretot, una escola que ens respecta com a éssers humans individuals, som tots diferents. I que també em dona unes possibilitats per desfermar tot el meu talent, o el talent dels nens, no? Que de veritat es pot desenvolupar fins el màxim. Fixa’t, si poguéssim, fixa’t un momentet en el potencial que cada nen porta allà dins. I si creem, en realitat, un entorn, un context d’aprenentatge, que permeti a cada nen deslligar tot el seu talent, fixa’t quina societat podríem tenir. Perquè això, de veritat, té un potencial enorme perquè ara, i des de fa ja moltíssims anys, estem fent el contrari.

46:44
Diego. Anul·lar-lo, més que permetre…

46:46
Rosan Bosch. Això mateix

46:46
Diego. …que es desenvolupi.

46:47
Rosan Bosch. Això mateix, això mateix. Llavors fixa’t què passa. Quanta gent, avui dia, es troba en un lloc de treball i hi són avorrint-se, de veritat, cada dia, aguantant i que no tenen ni… no saben com i no tenen ni la motivació. No saben com canviar… no saben com utilitzar els seus talents, perquè els han apagat, els hem mig matat quan van anar a l’escola. La veritat és que tenim uns reptes molt greus, molt difícils en el món i necessitem nens que sàpiguen enfrentar-se a ells i pensar en solucions. Pensa en el medi ambient, és molt greu el que està passant ara. Si ells no troben solucions per aquests reptes, doncs ni tan sols hi ha un futur.

47:41
Rosan Bosch. Llavors, jo crec que per mi, tot el que estem parlant, la gent diu: “Ah, doncs és de disseny”. Doncs hi ha disseny que és com… Perquè és divertit, és una cosa bonica que es posa a casa seva. Però hi ha disseny que té una urgència, perquè el disseny no és l’objectiu, l’objectiu és canviar l’aprenentatge per crear un context on els nostres nens, de veritat, puguin desenvolupar el seu talent el màxim possible. Jo crec que hi ha una necessitat en tota aquesta feina que fem nosaltres amb les escoles. Amb l’aprenentatge jo sento que això es tracta, en realitat, d’un canvi en la manera de pensar, un canvi de la manera de veure’ns a cada un de nosaltres, a la nostra societat. I jo crec que és superimportant, però per això cal que no apaguem els nostres nens, no. Que els fem créixer, saps?, florir, desenvolupar-se. Que de veritat comencin a adonar-se que ells poden canviar el món.

48:50
Diego. Bé, volia acabar. La veritat és que aquesta estoneta ha estat una meravella personal per mi, perquè a més crec que moltes d’aquestes idees me les enduc, me les enduc i les puc aplicar i més en aquest moment, com et deia anteriorment. I m’has comentat moltes qüestions que crec que sens dubte són lliçons que podem aplicar tots. Però m’agradaria que, si haguessis de decidir-ne una, quina seria aquesta lliçó de vida que has après al llarg de tota la teva carrera.

49:21
Rosan Bosch. Una lliçó de vida… no ho sé. Jo crec que, llavors, tornem una mica al mateix tema, eh?, la lliçó de vida per mi és que ens permetem, de veritat, preguntar per què fem les coses i per què no ho fem millor. Perquè la veritat, amb les escoles a dia d’avui, és que fiquem a la nostra joventut, a tots aquests nens de la nostra societat, en un entorn físic que sabem que apaga l’aprenentatge. Sabem que està malament pels nens. No és un dubte, no. Ara hi ha bastants resultats que ens diuen que aquest entorn, que aquest context fa que no aprenguin o que aprenguin molt poc, que és, en realitat, dolent per a l’aprenentatge.

50:09
Rosan Bosch. Segon, tenim un sistema escolar que sabem que farà, que desenvoluparà nens que en realitat sempre agafaran els desafiaments una mica fàcils per tenir bons resultats, que, en realitat, no s’enfrontaran als desafiaments més difícils. Perquè tenim un sistema amb tests, amb proves que, en realitat, està entrenant els nens a no emprendre… a no fallar per emprendre això. Llavors, sabem que un entorn uniforme, un entorn que no permet la individualitat, la diversitat, que està desmotivant, i sabem que la desmotivació ara fa abandonar l’escola a una tercera part dels joves a Secundària, etcètera, etcètera. Hi ha moltes coses que sabem que estan malament i no ho millorem, no actuem perquè diem: “Ai, és molt difícil!”. És clar que és difícil, però no canviar no és una opció, és que no canviar en realitat és fer mal als nostres nens.I no m’imagino que hi hagi una mare ni un pare que tinguin fills que no vulguin el millor pels seus fills. Llavors, jo em pregunto per què. A què esperem? Per què no canviem més ràpid? Comencem ara, ja.

51:30
Diego. Tant de bo.

51:31
Rosan Bosch. Tant de bo.

51:31
Diego. Rosan, moltes gràcies per aquesta estona que hem compartit parlant d’educació i disseny, ha estat un autèntic plaer.

51:39
Rosan Bosch. De res, gràcies a tu. Ha estat una conversa superinspiradora.