Aprendre a tolerar la frustració

Eva Millet

· Periodista i escriptora

Periodista i escriptora especialitzada en educació i criança, Eva Millet adverteix dels efectes en nens i joves de la "hiperpaternitat", un model que va sorgir als Estats Units amb la primera generació "millenial" i que ja ha arribat a Espanya. Aquest nou fenomen va "de la sobreprotecció al control excessiu, tant a casa com a l'aula", desautoritza els professors i envaeix l'espai dels nens a l'escola. Millet ha investigat aquest canvi en l'educació a través d'entrevistes a psicòlegs, pedagogs, educadors, pares i mestres, als que dóna veu als seus llibres "Hiperpaternidad" i "Hiperniños". L'autora assenyala que aquest sistema de "criança monstruosament intensiva" està creant una generació de joves ansiosos, impacients, dependents, amb pors i baixa tolerància a la frustració, que a més es reflecteix en el seu aprenentatge i rendiment acadèmic. Millet proposa que "les mares tigre, els pares piconadora o helicòpter" donin pas cap a un model que els permeti relaxar-se, confiar en el sentit comú i en els fills, i no apostar només per l'acumulació d'experiències i coneixements, sinó per una " educació del caràcter "que reforci la seva empatia, resistència, valors i tolerància a la frustració.


Creant oportunitats

Eva Millet

Periodista i escriptora especialitzada en educació i criança, Eva Millet adverteix dels efectes en nens i joves de la "hiperpaternitat", un model que va sorgir als Estats Units amb la primera generació "millenial" i que ja ha arribat a Espanya. Aquest nou fenomen va "de la sobreprotecció al control excessiu, tant a casa com a l'aula", desautoritza els professors i envaeix l'espai dels nens a l'escola. Millet ha investigat aquest canvi en l'educació a través d'entrevistes a psicòlegs, pedagogs, educadors, pares i mestres, als que dóna veu als seus llibres "Hiperpaternidad" i "Hiperniños". L'autora assenyala que aquest sistema de "criança monstruosament intensiva" està creant una generació de joves ansiosos, impacients, dependents, amb pors i baixa tolerància a la frustració, que a més es reflecteix en el seu aprenentatge i rendiment acadèmic. Millet proposa que "les mares tigre, els pares piconadora o helicòpter" donin pas cap a un model que els permeti relaxar-se, confiar en el sentit comú i en els fills, i no apostar només per l'acumulació d'experiències i coneixements, sinó per una " educació del caràcter "que reforci la seva empatia, resistència, valors i tolerància a la frustració.


Creant oportunitats

Transcripció

00:05
Eva Millet. Sóc l’Eva Millet, sóc periodista i autora d’Hiperpaternitat i hiperfills, on analitzo el fenomen de la criança actual de pares sobreprotectors, sobrepreocupats i hiperactius. Un tipus de criança que genera nens altar o “hiponens”.

00:29
María Serrano. Hola, Eva. Sóc la Maria, sóc mare de dos nens, encantada de parlar amb tu avui.

00:34
Eva Millet. Encantada d’estar aquí amb tu.

00:38
María Serrano. Mira, estic cansada d’escoltar que sobreprotegim als nostres fills. Òbviament, com a mares ens agrada sempre fer les coses de la millor manera possible, què hi ha de dolent en que els ajudem?

00:52
Eva Millet. Per descomptat, com a pares la nostra missió és protegir els nostres fills i ajudar-los a que creixin com a persones. Però avui s’ha confós aquesta protecció natural que implica l’exercici de la paternitat, el sentit inclusiu del terme, amb una hiperprotecció. Als pares se’ls està fent creure que per ser bons pares els nens no han d’experimentar un malestar, no han de patir una contradicció, no han de tolerar la frustració i que ser un bon pare implica gairebé exercir de guardaespatlles del fill, no? El fill es converteix en un ésser intocable.

01:32
Eva Millet. Què passa amb aquesta sobreprotecció? Jo crec que educar és deixar anar, és donar-los eines als teus fills perquè ells vagin espavilant, vagin creixent i vagin adquirint autonomia. Si tu estàs tot el dia darrera del nen protegint-lo de tot el que li pot passar,
no només li crees una ansietat, li comences a posar un germen d’ansietat, sinó que també l’estàs incapacitant. Li estàs prenent una de les eines bàsiques de la vida que és l’adquisició d’autonomia, no?. Llavors, sobreprotegir és desprotegir. Això és una eina que m’ha donat una psicòloga estupenda que es diu Maribel Martínez, ella em diu: “Els pares heu d’observar”.

02:14
Eva Millet. Això sí, sempre hem d’estar pendents dels fills, però no intervenir a la primera de canvi. Si el teu fill cau al parc no corris com l’Usain Bolt a rescatar-lo perquè al final aconseguiràs, com està passant, que el nen no sigui capaç d’aixecar-se per ell mateix, no? Llavors, la nostra tasca és observar, estar pendents, però també veure com ells es desenvolupen a la vida.

02:39
Maria Serrano. Estem criant nens capritxosos que potser el dia de demà no siguin capaços d’afrontar la frustració?

02:47
Eva Millet. La baixa tolerància a la frustració és una de les característiques dels hipernens. Els hipernens són el producte d’aquesta hiperpaternitat, que és aquest estil de criança en voga a occident, que és típic de les classes mitjanes-altes i que implica una hiperatenció, una hiperprotecció i una sobrepreocupació pel fill. És una criança, gairebé es podria dir, monstruosament intensiva, no? Llavors, el fruit d’aquesta hiperpaternitat és l’hipernen i una de les seves característiques és la baixa tolerància a la frustració.

03:26
Eva Millet. En el món de la hiperpaternitat, la baixa tolerància a la frustració es veu gairebé com una malaltia crònica, incurable, contra la qual no es pot fer res, no? Perquè clar, en el fons és molt més fàcil si el nen es frustra amb el puzle dir-li: “Escolta, deixa-ho estar” o “Ja t’ho acabo jo”, a curt termini, perquè a llarg termini, si tu no eduques en l’error, prova-error, prova-error, al final el nen s’esfondra davant de qualsevol cosa.

03:55
María Serrano. Eva, i en aquest entorn de sobreprotecció, què podem fer els pares?

04:00
Eva Millet. Per ajudar-los a tolerar la frustració?

04:02
María Serrano. Sí.

04:03
Eva Millet. El que podem fer, bé, primer, és exercitar una habilitat fonamental en la vida, que jo a mesura que em faig gran penso que cada vegada és més important, que és la paciència.

04:12
María Serrano. La paciència.

04:12
Eva Millet. És molt necessària. El que passa és que en temps del clic, de tot a un clic, la paciència cada vegada és més escassa. Però és veritat que saber esperar, la contenció, l’autocontrol, això és importantíssim. També l’esbombada gestió de les emocions, no? Els nens han d’entendre que en les emocions no tot és el món de happy flowers, que no tot són emocions bones, sinó que hi ha emocions dolentes com la ràbia, la tristesa, la impotència, el no saber molt bé què et passa, no? I això s’ha d’ensenyar a gestionar.

04:49
Eva Millet. En aquest tema de la gestió de les emocions jo detecto una mica d’embolic. Perquè sembla que perquè el nen gestioni les seves emocions i tingui molta autoestima, del que es tracta és de dir-li que ell és meravellós i mai dir-li que no. Però llavors no estàs fent un nen amb autoestima, estàs fent un nen que és un narcisista. O sigui, una bona gestió d’emocions vol dir conèixer tu les teves emocions positives i negatives, però també les dels altres. Anar amb l’empatia, no? Una altra eina per tolerar la frustració: donar alternatives. No tot és no, pots dir: “Escolta, no. Ara no, però d’aquí a una estona, sí”, o: “Demà ho farem”. Donar unes alternatives.

05:32
Eva Millet. Ensenyar també que es pot perdre. Que pots fallar, et pots equivocar i no passa res. Perquè avui hi ha una por en els nens i en els adolescents a equivocar-se. Bé, sembla el que diu en Donald Trump, que insulta a tothom, que els diu: “Losers!”, perdedors, no? Bé, doncs, escolta, tots som perdedors, tots perdem i no passa res, i ens recuperem. De fet, jo crec que ens formem a força de caure i tornar-nos a aixecar.

05:58
Eva Millet. I després, un factor importantíssim en el desenvolupament d’aquesta habilitat com és tolerar la frustració en els nens, però no només per a aquesta habilitat, sinó per a totes les habilitats, és jugar. Els nens han de jugar, i aquest model d’hiperpaternitat que està omplint els nens de tardes carregades d’extraescolars, tot programat, tot estructurat… Aquest model híper s’està carregant el temps per jugar dels nens, que és un dret reconegut per les Nacions Unides i que qualsevol pedagog amb dos dits de front et diu que és l’essència de la infància, no? I en el joc, aquest joc lliure, sense estructurar, sol o acompanyat, no només aprenem a treballar en equip, a ser creatius, la resiliència… sinó també aprenem a tolerar la frustració.

06:55
Eva Millet. La paciència, aprendre a gestionar les emocions, tant les positives com les negatives. Com a pares, donar-los alternatives a aquesta frustració, ensenyar als nostres fills que no passa res per equivocar-se, cal perdre la por a equivocar-se. I, finalment, donar-los temps i espai per jugar perquè amb el joc s’aprèn, entre moltes altres coses, la tolerància a la frustració. I la paciència, que és una virtut cada vegada més injuriada, jo crec, és aquesta capacitat d’esperar-se a que t’arribi la gratificació, no? És aquest moment d’autocontrol que és importantíssim en la vida.

Eva Millet hiperpadres hiperniños
Quote

La hiperpaternitat implica hiperatenció, hiperprotecció, sobrepreocupació i criança "monstruosament intensiva"

Eva Millet

07:36
María Serrano. M’agradaria que ens expliquessis els diferents tipus de pares i mares als que fas referència en els teus llibres.

07:42
Eva Millet. Aquests models, aquestes imatges, aquestes caricatures d’hiperpares, les utilitzo una mica per il·lustrar aquest fenomen global, típic de països rics, de classes mitjanes-altes, que és la hiperpaternitat. Que és un estil de criança que bàsicament es basa en una atenció excessiva al fill, sobreprotecció i un estar darrere del nen tota l’estona. Una justificació a ultrança. La primera figura que va sorgir d’aquest tipus de criança són les mares helicòpter. És una figura, a més, que és del 1969, quan un psicòleg nord-americà que es diu Haim G. Ginott, especialista en adolescents, es va quedar molt sorprès quan un pacient seu li va dir: “Estic fart de tenir a la meva mare sobrevolant sobre mi com un helicòpter”.

08:36
Eva Millet. Al nord d’Europa i al Canadà, hi ha la idea dels pares llevaneus, que són pares que, en comptes de preparar als fills pel camí, preparen el camí pels fills, no? Els hi aplanen tot. Aquí seria una mica els pares piconadora. Més recent tenim el model de les mares tigre, que és aquesta idea de la mare que vol el nen… no un nen renaixentista que toqui moltes tecles, sinó com el nen geni, però en una cosa molt clara, ja pot ser la música, les matemàtiques, l’esport… I està caracteritzat per una escriptora xinesa-americana que es diu Amy Chua, que va escriure un llibre sobre el seu estil de criança, que en teoria volia ser com una mena d’expiació, però que al final es va convertir en un supervendes i que hi ha moltes dones, moltes mares, que segueixen aquest estil de criança molt intensiva, i sí que és molt exigent.

09:33
Eva Millet. Després tenim també els pares guardaespatlles, que és el “No toqui vostè al meu fill”, literalment. Els pares mànager, que és un clàssic molt masculí que si tens fills en esport escolar els has vist. Els seus fills són els futurs Messi, Cristiano Ronaldo, Rafa Nadal o estrelles de l’esport i ells saben més que ningú, criden i posen nerviosos els fills i jo sé de nens que han deixat de fer esport pels seus pares perquè no poden més. I després, hi ha un últim model que és molt discretet però que fa… que és divertit, que és molt, molt espanyol, que són els pares entrepà o les mares entrepà.

10:13
Eva Millet. Sí. Que és aquesta idea de seguir al nen amb l’entrepà, amb el tàper de fruites al parc perquè el nen de tant en tant es giri i doni una mossegadeta, no sigui que mori d’inanició aquella tarda, no? Llavors, és un model molt discret, però no deixa de ser un exemple molt bo de… per il·lustrar aquesta idea d’aquesta constant atenció al fill, aquesta supervisió 24 hores al dia. I, bé, per una cosa que el fill és capaç de fer, que és menjar-se el seu berenar, no? Bé, doncs aquests també existeixen.

10:46
María Serrano. Em preocupa pensar que estiguem transmetent l’estrès en què vivim en el dia a dia als nostres fills.

10:55
Eva Millet. Els ho estem transmetent.

10:56
María Serrano. Sí?

10:56
Eva Millet. Sí. Una de les conseqüències d’aquest model de criança intensiva és l’estrès familiar, la hiperpaternitat perjudica seriosament el benestar familiar. És un estrès, a més, comprovat acadèmicament. Fa un parell d’anys va sortir un estudi de la Universitat Queen Mary de Londres que arribava a la conclusió que les mares que practiquen la criança intensiva són més infelices quan passen temps amb els seus fills. I per què són més infelices? Perquè… no és perquè estiguin deixant de treballar o perquè els agradaria estar fent una altra cosa, no. És perquè mai se senten prou bones.

11:36
Eva Millet. Sempre creuen que haurien d’estar fent alguna cosa més perquè aquest nen no es perdi en aquesta carrera en què s’han convertit, una mica, les infàncies avui en dia, no? I és per la pressió social. Aquesta infelicitat no només es detecta en les mares sinó també en els pares. Els pares també, aquests investigadors van detectar que no se sentien bé i es van preguntar, jo crec que molt encertadament, com afecta aquesta infelicitat, aquesta insatisfacció, als fills. És clar, si tu tens una mare o un pare estressadíssims tot el dia, “que el nen, el nen…”, amunt, avall, que si no no arribaràs, que si no no podràs entrar en aquesta universitat, que si no no sé què… Els nens ho noten i els nens van molt estressats.

12:17
María Serrano. Això que m’estàs comentant es reflecteix, per exemple, en la quantitat d’activitats extraescolars a les que apuntem els nostres fills.

12:24
Eva Millet. Sí. Els nens avui tenen agendes de ministre, que dic jo. A veure, les extraescolars estan molt bé, ajuden a conciliar, són importants per la formació dels fills, però hi ha un abús. Hi ha un abús i, a més, molt precoçment, perquè en la hiperpaternitat, una de les característiques és voler la precocitat i la hiperactivitat. O sigui, com més coses i més aviat millor, no sigui que el nen es quedi enrere en la cursa per ser Einstein o Mozart, no?

12:54
Eva Millet. Llavors, tenim nens molt petits, de parvulari, amb totes les tardes ocupades, que arriben a casa esgotats. Es converteixen, com em va dir la Josefina Aldecoa, la directora del Col·legi Estil, ja morta, en un treballador que arriba a casa esgotat perquè passa vuit hores al col·legi més dues d’extraescolars o de cotxe amunt i avall, no?. Llavors, no només això, sinó que també perden el temps de jugar, no tenen temps per jugar, el joc lliure, sense estructurar està desapareixent. I, bé, que està molt bé, però amb mesura, amb sentit comú.

13:32
María Serrano. El que passa… jo aquest tema, per exemple, jo tinc una reducció de jornada, però sí que és veritat que el tema de la conciliació al final, de vegades, ens veiem excessivament obligats, entre cometes, per no perdre el nostre lloc de treball, a fer que els nens vagin a extraescolars.

13:49
Eva Millet. Això jo no t’ho discuteixo. Hi ha un problema aquí estructural de fons i, repeteixo, serveixen molt bé per conciliar. Però també podem trobar altres maneres, podem organitzar-nos entre els pares, perquè un els porti… fem torns per portar-los al parc, podem contractar una cangur entre diversos, no sé. Hi ha maneres perquè els nens puguin estar atesos, perquè nosaltres puguem conciliar i perquè els nens no perdin el que és un dret de la infància reconegut per les Nacions Unides, que és el dret a jugar.

14:22
Eva Millet. És la millor extraescolar, perquè és multi… et dona moltes eines per anar per la vida. I segur que si jo et pregunto per un bon record de la teva infància, per records de la teva infància fantàstics, oi que estan relacionats amb tardes de jocs, a les vacances, després de l’escola…?

14:41
María Serrano. Totalment.

14:41
Eva Millet. És un patrimoni de la infància que perdem en fer-nos adults i que ara s’està perdent cada vegada més ràpid, i per mi és un pecat.

14:49
María Serrano. Eva, com podem saber si som hiperpares?

14:53
Eva Millet. A veure, tots som hiperpares. Jo sóc molt més hipermare del que ho va ser la meva mare amb mi, el que passa és que hi ha graus d’hiperpaternitat. Per dilucidar-los, la meva editora em va proposar crear un test amb 30 preguntes, una mica per saber els nivells d’hiperpaternitat de cada un, no? Llavors, té 30 preguntes, però n’hi ha cinc que són les que puntuen més alt, que són aquestes: la primera, si tenia ja un pla traçat per a les vides dels seus fills abans que naixessin. Aquesta idea que “el nen serà metge, serà advocat, serà no sé què…”, ja tot dissenyat.

15:31
Eva Millet. La segona, si els ajuda amb els deures o els hi fa per sistema. La tercera, és si ha excusat alguna vegada al seu fill amb la famosa frase: “No, mira, és que té una baixa tolerància a la frustració”. La quarta, seria si parla en plural. Avui en dia s’ha normalitzat parlar en plural dels fills. Avui dia, “hem guanyat”, “hem perdut”, “hem aprovat”, “hem suspès”, “ens hem enamorat”… O sigui, la unió amb el fill és tal que ja som una mateixa persona, no? I l’última és si discrepa sovint amb els mestres o entrenadors dels seus fills. Aquestes cinc preguntes són clau, no? Si contestes que sí a les cinc…

16:11
María Serrano. Malament.

16:12
Eva Millet. …no anem bé.

16:15
María Serrano. Què podem fer per revertir aquesta tendència?

16:17
Eva Millet. El primer consell és relaxar-nos. Relaxar-nos tots una miqueta perquè l’educació és un procés a llarg termini i coses que avui tu li estàs dient al teu fill que no et fa ni cas, doncs igual d’aquí cinc anys et farà cas, no? O sigui, relaxar-nos. Confiar en nosaltres, confiar en els nostres fills, ells poden fer moltes més coses de les que nosaltres ens creiem i també volen. I no només apostar per aquesta educació de coneixements i experiències màgiques… Avui els nens han de tenir, com la infància no és prou màgica, han de tenir més experiències màgiques que solen costar bastants diners, per cert.

17:01
Eva Millet. No només això sinó, també, pensar que l’educació és també el caràcter, no? Tu necessites educar el caràcter per tenir unes eines per implementar aquests coneixements. Educar els nostres fills en la valentia. Avui hi ha una autèntica… no m’agrada parlar d’epidèmies, però avui hi ha moltes pors entre els nens. Els nens tenen moltes pors perquè aquesta sobreprotecció no els ajuda, els pares no volen ajudar-los a enfrontar-se a aquestes pors. Cal educar en la valentia, l’empatia, la resiliència i cal començar a deixar que els fills facin coses per ells mateixos. No grans coses, sinó coses petites. Que es carreguin ells la seva motxilla. Jo no sé si tu quan vas a buscar-los…

17:46
María Serrano. No.

17:47
Eva Millet. La porten ells.

17:48
María Serrano. Això és.

17:49
Eva Millet. D’acord, perquè avui en dia el més normal és que quan els pares els van a buscar, el que fa el nen és donar-li la motxilla a qui l’agafi, tal qual. El pare xerpa, no?

Eva Millet hiperpadres hiperniños
17:59
María Serrano. Sí.

17:59
Eva Millet. Bé, doncs que portin la seva motxilla és molt important. Si la motxilla pesa li treus dos o tres llibres, però li estàs dient als teus fills: “Jo puc, sóc responsable i estic fent alguna cosa per mi mateix”. I estàs educant, també, l’autoestima, no?. Els fills són molt capaços, poden fer moltes coses ells i nosaltres hem de confiar, hem de relaxar-nos i confiar. I repeteixo, pensar que l’educació és a llarg termini. Coses que estàs inculcant avui no sortiran fins d’aquí a uns anys, no ens angoixem.

18:33
Carlos Ortíz. Hola, Eva. Em dic Carlos i sóc professor d’un col·legi i cap d’estudis. I moltes vegades ens diuen als professors que ens dediquem massa a ensenyar les assignatures: Llengua, Matemàtiques, Anglès… el que són les assignatures de tota la vida, però fem poc èmfasi en el que serien les habilitats i competències que ara mateix estan demandant les empreses, quina opinió tens sobre això?

18:59
Eva Millet. Sí, és veritat que en els últims anys aquesta educació híper s’ha centrat molt en bombardejar de coneixements als nens, d’experiències i de moltes matèries, no? I s’està oblidant una part clau de l’educació, que com em va dir el filòsof i pedagog José Antonio Marina, és el caràcter, les eines per implementar aquests coneixements.

19:26
Eva Millet. A què em refereixo, al caràcter? Doncs a la capacitat de sobreposar-se a un problema, a la valentia, no?. Tu pots tenir tres màsters, però si tens por no aniràs a cap entrevista de treball. A l’empatia, a la col·laboració… O sigui, a aquesta sèrie d’elements de la persona que van més enllà dels coneixements purs i durs. Aquesta és la veritable educació, la que combina les matèries amb les habilitats per implementar aquestes matèries. És veritat que les escoles han d’educar en el caràcter, però jo crec que els millors posicionats per a aquesta educació són els pares.

20:05
Carlos Ortíz. Efectivament, haurien de treballar-se a casa, no? Segurament.

20:09
Eva Millet. És clar.

20:10
Carlos Ortíz. Hi ha una part important que a l’escola li hem de donar una continuïtat. I són moltes vegades els pares els que ens posen impediments als professors, no?. I traves per implicar-nos en aquests aspectes que realment són l’important, i no només Llengua, Matemàtiques, Anglès…

20:27
Carlos Ortíz. És la justificació a ultrança del fill. Tu abans arribaves a casa amb unes notes i una nota del mestre: “L’Eva no s’esforça prou”, i els meus pares em deien: “A esforçar-se”, no?. Ara no, “No, és clar, el nen no s’esforça prou perquè clar, el mestre no ho sap entendre, té un mal dia, s’ha creuat”. El professor avui està totalment… no vull fer servir la paraula desacreditat perquè no és veritat. Però sí que és veritat que està molt…

20:54
Carlos Ortíz. Venut.

20:54
Eva Millet. Com?

20:56
Carlos Ortíz. Venut.

20:56
Eva Millet. No, està molt qüestionat, més qüestionat que mai perquè aquest model híper en el qual el nen és com un ésser perfecte al qual ningú pot contradir…, doncs clar, si un professor fa alguna observació del fill que no és l’adequada doncs no se li accepta, no?. Llavors, aquí teniu un problema perquè és veritat que en aquesta part de l’educació del caràcter doncs entra, també, educar coses que els nens no fan bé, no?. Però si sempre es justifiquen, llavors no anem enlloc, no?. Però jo et volia preguntar si tu estàs detectant que hi ha un control excessiu, una hiperatenció dels pares cap als fills en aquest moment a l’escola.

21:37
Carlos Ortíz. Doncs jo considero que sí. I, a més, ho percebem tots els companys. I jo crec que, en general, tots els professors, perquè ara mateix la cultura de l’error, que jo crec que hauria de ser el que preval en l’adolescència, bo i des de les primeres etapes educatives, no està ben vist. I, al final, un nen aprèn equivocant-se i s’ha d’equivocar moltes vegades. I de fet jo crec que l’escola, al final, és un món d’oportunitats. I nosaltres com a professors hem de tirar cap amunt, no? I, al final, quina és la figura del pare aquí? Acompanyar. Aquesta sobreprotecció als nens al final porta a un control excessiu del que seria el professor, per descomptat, el professor a l’aula i al final el voler organitzar una escola, quan no és la missió de la família.

22:23
Eva Millet. Aquesta imatge que em dones del nen que cau i que s’aixeca i que ets allà per acompanyar-lo… A mi una de les coses que més em va impactar i que també em va motivar a escriure el meu segon llibre, és un comentari que em va fer una directora d’escola sobre el fet, el fenomen de nens que arriben a parvulari, a P3, cauen al pati i es queden immòbils com estàtues bíbliques de sal, però no s’aixequen.

22:52
Eva Millet. Llavors, les professores corren: “Què li ha passat al nen, que es deu haver fet molt de mal…”, i els nens no s’han fet mal, simplement no saben que són capaços d’aixecar-se per ells mateixos perquè fins aquest moment el pare o la mare Usain Bolt, que dic jo, han corregut a socórrer al nen, no?. Jo pensava que era una anècdota aïllada però no, és una anècdota que m’han repetit sobretot, moltes mestres de parvulari, no?. Llavors, la meva pregunta… tu ets especialista a secundària i en batxillerat, si continua aquest control, no?. Aquesta hiperassistència als fills tu la segueixes detectant?

23:29
Carlos Ortíz. Sí, de fet, mira, t’explico una anècdota. Fa molt poc hem anat de viatge a Itàlia amb els alumnes de quart d’ESO i al recollir-los després del vol quan vam arribar a Roma, en arribar a la cinta de recollida de les maletes dos alumnes em van mirar i em van dir: “No trobo la meva maleta”. I li dic: “Com és la teva maleta?”, llavors em van mirar una altra vegada i em van dir: “No ho sé”.

23:53
Eva Millet. Ai, que bo!

23:53
Carlos Ortíz. Per què? Perquè la maleta no l’havien fet ells, sinó que la seva mare o el seu pare li havia donat la maleta i vés a Roma amb aquesta maleta i així van arribar. Efectivament, en arribar a l’aeroport no sabien quina era la maleta i al final ho vam fer per descart.

24:08
Eva Millet. Jo sempre dic que una atenció excessiva als fills és fer coses sistemàticament amb ells, que ells estan capacitats per fer. I el millor exemple que poso són els deures. Avui s’ha normalitzat fer els deures amb els fills, és un signe de bon progenitor. De fet, fins i tot es parla que ha substituït al menjar familiar, el moment familiar de posar-te a fer els deures amb els nens, però també s’estan fent els deures pels fills.

24:36
Eva Millet. Hi ha una enquesta d’una entitat educativa meravellosa que es diu La Granja Escola de Santa Maria de Palautordera que, en una enquesta feta a més de mil mestres, va arribar a la conclusió que el 83% dels mestres havien detectat deures fets pels pares als fills, no?. I jo et volia preguntar si això també tu ho has detectat i quines conseqüències té pel fill, no?.

25:03
Carlos Ortíz. Sí, a part d’entrar en el dilema de deures sí, deures no, que està…

25:06
Eva Millet. Aquesta és una altra

25:06
Carlos Ortíz. …que està molt de moda. Jo crec que és bo sempre treballar a casa. Efectivament hi ha una càrrega de deures important que no realitzen els fills. Els pares els apunten a tantes activitats extraescolars, que el poc o molt treball que hagin de fer a casa al final el substitueixen els pares fent-lo…

25:25
Eva Millet. És clar.

25:25
Carlos Ortíz. …fent-lo ells per un costat. I després, al final nosaltres com a professors, com a mestres, com a docents, som els que millor coneixem als alumnes. Quan un alumne habitualment porta un ritme de treball i de cop i volta passa per sobre o passa per baix, no? Al final detectes que aquest treball, aquests deures no els ha fet ell. Els pares han de confiar en que som nosaltres els que realment coneixem als alumnes.

25:49
Eva Millet. És clar, a mi també em fa reflexionar aquesta obsessió que tot surti perfecte, de fer-li els deures al nen, sobretot. No només puja artificialment les notes, sinó que també enganyes al sistema. De fet, a França, un dels arguments per abolir els deures és que, és clar, hi ha nens que tenen aquestes ajudes extra llavors augmenta la desigualtat, no?. Però sí que és veritat que jo crec que aquest moviment de “deures no” té molt a veure amb aquests nens amb agendes hiperocupades, agendes de ministre que dic jo, que arriben a casa a les vuit del vespre. Llavors, posa’t a fer els deures a les vuit del vespre. T’ajuden.

26:32
Carlos Ortíz. I, al final, els pares et diuen: “M’has suspès”, i aquí et reconeixen: “Si aquest treball l’he fet jo”.

26:39
Eva Millet. Sí, això d'”hem aprovat”, “hem suspès”…

26:41
Carlos Ortíz. Sí.

26:41
Eva Millet. …”hem tret un excel·lent”… És clar, aquesta unió amb el fill és tan profunda que ja parlem en plural, no?.

26:49
Carlos Ortíz. Sí, sí.

26:49
Eva Millet. Que això no s’havia fet mai.

26:51
Carlos Ortíz. No.

26:51
Eva Millet. Tu eres tu, i el pare i la mare eren el pare i la mare.

26:54
Carlos Ortíz. Que van a la universitat, de fet.

26:55
Eva Millet. Sí. Anem a entrar a la universitat.

26:57
Carlos Ortíz. A examinar-se, hi van junts.

26:58
Eva Millet. Sí, sí, és veritat. La figura de la mare acompanyant a l’examen de selectivitat, que era un ritu de passatge. Abans tu anaves a l’examen de selectivitat i era com, bé… s’està normalitzant, no?. Acompanyen amb bolis, entrepans, aigua… i sobretot que el nen o la nena no li passi res, no?.

27:18
Carlos Ortíz. Se sent molt, no? Aquesta figura del súpertutor que també has comentat.

27:22
Eva Millet. Sí, de l’hipertutor.

27:23
Carlos Ortíz. L’hipertutor és aquesta figura que ha de fer de tot. Què ens pots dir sobre això?

27:27
Eva Millet. Bé, és una nova figura. A mi me la van fer notar dues mestres d’institut que havien llegit el meu primer llibre, em van escriure i em van dir: “Mira, nosaltres estem detectant que no només hi ha hiperpares”, quan parlo d’hiperpares és en el sentit de la parella, pares i mares en el sentit genèric. Em deien: “No només hi ha hiperpares i hipernens, sinó que està apareixent l’hipertutor”. Aquest mestre sobreprotector que treballa des del “pobret, pobret”, i no des del punt de vista de la resiliència, de la tolerància a la frustració, i que té una comunicació amb la família híper.

Eva Millet hiperpadres hiperniños
28:12
Eva Millet. A què em refereixo amb una comunicació híper? Vull dir que està claríssim que família i escola han d’anar junts en aquest segle, no ho dic jo, ho diu la UNESCO, en Richard Gerber, tots els experts en educació i qualsevol amb sentit comú. Famílies i escoles hem de treballar junts i les escoles han de comunicar-se bé amb les famílies. Però aquí el que està passant, per exemple, són pares que tenen el WhatsApp del profe, del tutor de la matèria o que tenen l’e-mail, llavors, constantment estan darrere del professor a veure què fa el nen i com va. I són nens… no són estudiants amb problemes seriosos, sinó que són estudiants normals, bons, però que tenen darrere aquests hiperpares disposats a tot perquè el nen sigui perfecte.

28:59
Eva Millet. Aquestes línies de col·laboració entre família i escola, que tots hi estem d’acord, es converteixen en línies vermelles. O sigui, es traspassen. En Carl Honoré, que va ser dels primers en parlar dels hiperpares, és autor del llibre Sota pressió, un precursor del moviment slow, em va dir que escola i família funcionen molt bé juntes però que hi ha unes línies vermelles. I aquestes línies vermelles, quan es traspassen, la col·laboració es converteix en intromissió i tots pateixen. Patiu els mestres, pateixen els pares, però jo crec que, sobretot, pateixen els fills. Perquè jo crec, i corregeix-me si m’equivoco, que pels fills el col·legi és el seu espai, el seu món social, personal, privat i aquí és on ells tenen la seva vida, la seva vida fora de la família, no?

29:50
Eva Millet. I llavors, tenir a la mare o pare tot el dia que si el nen, la nena, que si el pollastre, que si no li agrada l’amanida, no li posi amanida, que si aquest professor no va bé, que si no posin el marcador a classe d’Educació Física perquè es frustra perquè perd… Pel nen això és insuportable, tenir tot el dia aquests pares helicòpter voleiant sobre les seves vides.

30:11
Eva Millet. És aquesta obsessió del nen, el nen, és aquest nen altar, no? És aquesta adoració. Hi ha una antropòloga nord-americana que té una frase que a mi m’encanta, diu: “Hem passat del culte als ancestres, als avantpassats, al culte als descendents”, no?. I això es veu en qualsevol casa a la qual vas avui. Tu vas a les cases, recordes que, abans, a les cases hi havia fotos dels avis, els besavis, els rebesavis… Ara no hi ha ni un ancestre. Ara tot són els nens. Els nens fent mil coses o dibuixos dels nens. O sigui, realment, és una veneració al nen. Que està molt bé, però amb mesura.

30:52
Carlos Ortíz. Eva, nosaltres els professors, en el col·legi passem moltes hores amb els alumnes i moltes vegades s’equivoquen. Com dèiem abans, i al final hem de corregir-los i posar límits, quan aquests límits a casa no estan clars, nosaltres com a professors moltes vegades som els primers que els diem “no” als alumnes, no?.

31:12
Eva Millet. Sí.

31:12
Carlos Ortíz. Cal… com a professors, què podem fer aquí?

31:15
Eva Millet. Bé, seguir posant límits. Molts mestres em comenten que la primera vegada que un nen escolta la paraula “no” és en arribar a l’escola perquè els límits estan molt passats de moda. Estem en un moment social que es confon autoritat amb autoritarisme i tenim aquesta idea que la família ha de ser una democràcia i que tot es fa per assemblea i que tot es vota democràticament, no?. I encara que com diu el jutge Calatayud, el jutge de menors de Granada don Emilio Calatayud, encara que la família no ha de ser una dictadura, no és una democràcia, hi ha una jerarquia. I a la part de dalt estem els pares perquè som els adults responsables que hem decidit portar aquests nens al món per educar-los amb unes normes. I les normes són els límits.

32:07
Eva Millet. Però els límits no és dir-li al nen: “No, no, no”, tot el dia. Un límit seria dir-li a un adolescent que el mòbil fora de l’habitació a l’hora d’anar a dormir, perquè els mòbils a les habitacions són bombes de rellotgeria, no?. I, també, els límits són una boníssima eina per educar la tolerància a la frustració. Que vosaltres, m’imagino que us trobeu molts nens amb baixa tolerància a la frustració a l’escola.

32:33
Carlos Ortíz. Sí, ara que dius això de la tolerància a la frustració al final és un… l’educació dels sentiments, no?, de les emocions. És com aquell punt en què quan un corregeix, si no té educat aquest caràcter que comentaves doncs, de sobte, davant d’un “no”, ve la llàgrima, que crida poderosament l’atenció, o davant d’un suspens. Que un suspens no té per què ser res dolent, no?, sinó simplement una fita més, millor o pitjor, en la vida d’un estudiant i, de sobte, veus la llàgrima que va…

33:02
Eva Millet. S’ensorren, no?.

33:03
Carlos Ortíz. … a continuació, s’ensorren i dius: “Si això és resistència a la frustració, resiliència…” Aquí que… aquesta educació emocional el col·legi què ha de fer?.

33:12
Eva Millet. Una de les característiques dels hiperpares és la justificació a ultrança del fill amb una frase que a mi em fascina. El nen et pega, escup, es porta fatal, pica de peus, és insuportable: “Escolta no, mira, és que té baixa tolerància a la frustració”. Com si fos una malaltia crònica davant la qual no es pogués fer res, no?. Llavors, la frustració és una emoció. O sigui, la vida està plena de frustracions i és una emoció negativa i, com a tal, s’ha d’educar i gestionar. I hem d’ensenyar als nostres fills a tolerar-la, no?. Però sembla que siguis un mal pare si els ensenyes a… els dius que no, o quan fan una cosa malament i l’han de repetir. Llavors no se’ls està educant i, per això, a les escoles o és la primera vegada que se’ls educa en això, o quan senten la paraula “no” o suspenen, s’ensorren, els pobres, perquè no se’ls està exercitant el que no deixa de ser una habilitat, la resiliència.

34:12
Eva Millet. A veure, jo sempre dic que no es tracta de fer com els espartans i llençar als nens pels barrancs a veure quin sobreviu, però sí cal, de tant en tant, dir que no, torna a provar, entrenar la paciència, entrenar l’empatia, entrenar una sèrie d’habilitats que s’estan oblidant.

34:33
Carlos Ortíz. I aquí el col·legi té alguna cosa a dir?

34:35
Eva Millet. Sí, el col·legi és molt important. Però si això no ve acompanyat d’una gestió de les emocions i d’ensenyar a tolerar la frustració en la família, no serveix per res. Escola i família han d’anar juntes, però repeteixo, el treball d’educar els nostres fills és dels pares no podem delegar-ho tot en les escoles.

34:58
Carlos Ortíz. I quan un professor o un tutor en una escola es troba un pare d’aquestes característiques, què pot fer?

35:05
Eva Millet. Bé, jo sempre dic que una frase que va molt bé és: “Sobreprotegir és desprotegir”. Quan tu al teu fill l’estàs assistint sistemàticament, fent coses sistemàticament que ell hauria de fer per si mateix, com fer-li els deures, com parlàvem abans, el que li estàs dient al teu fill és: “Tu no pots fer-ho si jo no t’ajudo”. Llavors l’estàs, de nou, amb la millor de les intencions, l’estàs incapacitant, li estàs arrabassant la base de la vida que és l’adquisició d’autonomia.

34:39
Eva Millet. Llavors això els mestres ho heu de tenir molt clar: “Vostè, anant darrere del nen tot el dia, organitzant la motxilla cada nit, demanant els deures que li falten al grup de Whatsapp, vestint, donant-li de menjar, pelant-li la fruita”. Hi ha pares, em van explicar l’altre dia que un pare se n’anava a casa per pelar-li la pera a la nena perquè si no la nena no menjava la fruita i tenia anys la nena, o sigui… Aquesta hiperassistència els debilita, els torna fràgils. És l’anomenada generació toveta. Al món anglosaxó són la Snowflake generation, la generació floc de neu.

36:20
Carlos Ortíz. Realment, aquest tipus de família, aquest tipus de pare, ho fa amb la millor intenció.

36:25
Eva Millet. És clar, és que se’ns ha fet creure que per ser bons pares hem d’estar permanentment darrere dels fills. L’estàs deixant sense recursos. És una combinació una mica perversa. D’una banda, són nens amb una inflada noció d’ells mateixos. Són nens als que sempre se’ls ha dit que són el més, els hi han fet sempre 20.000 fotos, s’ha documentat tot el que fan, se’ls ha consultat tot, se’ls ha permès tot, en molts casos. Llavors, tenen una inflada noció d’ells mateixos, però d’altra banda són molt insegurs perquè sense mare o pare no es veuen capaços de fer res. I això és una combinació explosiva.

37:04
Carlos Ortíz. És clar, és molt difícil perquè realment tot això, si ho penses, és per donar-li el millor als fills.

37:09
Eva Millet. És clar.

37:09
Carlos Ortíz. I per ajudar-lo, llavors el terme mitjà aquí…

37:11
Eva Millet. És clar.

37:13
Carlos Ortíz. …és bastant complex.

37:13
Eva Millet. El terme mitjà, d’una banda, és veritat que els pares pensen: “Estem fent el millor”, i no cal culpar-los perquè es fa amb la millor de les intencions i pensen: “És que si no faig tot això pel meu fill, si no l’apunto a 20.000 extraescolars, si no l’assessoro, si no l’acompanyo, si no el protegeixo d’aquesta manera, mai arribarà a ser… el que jo vull que sigui”.

37:34
Eva Millet. Però bé. O sigui, d’una banda, hi ha una boníssima intenció, però és que no funciona. Educar és deixar anar, donar-los eines perquè ells vagin espavilant i aprenem dels nostres errors.

37:50
Carlos Ortíz. Com a professor el que percebo habitualment a l’aula són nens, per dir-ho així, ansiosos. Que estan nerviosos, a part de tota aquesta inseguretat que has comentat, però tenen ansietat davant dels exàmens, ansietat davant de qualsevol tipus de problema o no problema, fins i tot coses positives els provoquen ansietat.

38:07
Eva Millet. L’ansietat és una de les característiques dels hipernens i, sobretot, entre els adolescents. S’ha normalitzat, és un estat que s’ha normalitzat. L’Stella O’Malley, una psicòloga irlandesa que també escriu sobre hipernens també, em deia que ella els veu com cignes a Instagram, a aquests adolescents: fantàstics, guapíssims, fent viatges, tots molt macos… Però que per dins tenen una ansietat brutal que moltes vegades es tradueix en fòbia escolar. Al món anglosaxó cada vegada hi ha més joves que no poden anar a l’escola, simplement no poden sortir del llit i anar a l’escola. No es poden enfrontar amb això.

38:50
Eva Millet. L’any passat hi va haver un informe de l’Associació Americana d’Escoles de Secundària que va detectar que el 62% dels alumnes nord-americans havien patit algun episodi d’ansietat extrema durant el curs. L’últim informe del Pla Nacional sobre Drogues ha detectat que un de cada sis adolescents ha consumit ansiolítics en l’últim any. Ansiolítics com Diazepam, Valium… O sigui, benzodiazepines, no?. Que també et preguntes, qui els ha donat aquest ansiolític?

39:22
Carlos Ortíz. Això.

39:22
Eva Millet. Segurament el tenien a casa, no? I que l’ansiolític s’ha convertit en la primera droga, no? per davant del tabac i l’alcohol. I per què se’ls prenen? Per ansietat davant d’un examen o davant d’una ruptura. Aspectes de la vida que abans eren normals, durs però normals, que havíem d’aprendre a superar, doncs avui es tracten amb pastilles, no?. Llavors, és veritat que l’ansietat cada vegada és més generalitzada. És una de les conseqüències d’aquesta criança sobreprotectora. Perquè, a més, l’hipernen no és el nen mimat de tota la vida al qual se li donava tot, no? Ara és el nen mimat de tota la vida, però amb dos factors extra: un és l’ansietat dels pares. O sigui, els pares estan molt ansiosos perquè aquest nen triomfi i arribi a tenir una feina, pugui tirar endavant en la vida. I aquesta ansietat se li transmet al fill degudament i el fill sent molta pressió, que no pot superar perquè té aquesta ansietat. Per això jo dic: “Relaxem-nos, no?”.