Com pots aprendre a ser tan creatiu com un nen

Elsa Punset. Sóc l’Elsa Punset, sóc escriptora, a estones filòsofa, sempre divulgadora. La meva passió és també la psicologia, la neurociència, la pedagogia, aprendre a viure i a conviure millor, i compartir aquests coneixements amb els altres.

Elsa Punset. “Sigues compassiu amb cada persona amb la que et creues, perquè tothom lliura una dura batalla”. La vida diària no és sempre fàcil, està plena de petites frustracions, de petites decepcions, de petits dolors i grans pèrdues. Per això, una de les coses a les quals dono moltíssima importància és al que més dispara la capacitat de superar obstacles de les persones, que és l’afecte dels altres. Recordava, quan venia cap aquí, una de les estratègies que utilitza algú a qui admiro molt, que és en Benjamin Zandler, que és un dels grans directors d’orquestra que tenim però, sobretot, un gran docent. Ell utilitza el poder de les expectatives, és a dir, la mirada dels altres. També és una forma d’afecte, com mirem als altres, això també dispara la capacitat de superar obstacles. I ell el que fa és que el primer dia de classe reuneix als seus alumnes i els diu: “Us poso un deu a tots, tots teniu un deu. Ara anireu a casa i, a casa, escriureu una carta i, en aquesta carta, direu quina classe de persona sou quan sou realment excel·lents, quan us mereixeu aquest deu. Com sou? Descriviu-vos i digueu-me què fareu la resta de l’any per ser aquesta persona”. La mirada que tenim sobre els altres dona ales als altres. No és màgia, és intel·ligència emocional.

Ana. Hola, Elsa. Sóc l’Ana, sóc professora de secundària volia preguntar-te com veus tu l’educació i què creus que podem fer per millorar-la.

Elsa. Educació… Què puc dir-te? Potser tornar al que significa la paraula. La paraula és bàsicament “conduir o guiar”, aquesta és l’arrel de la paraula, i els humans portem segles conduint i guiant a les generacions que vénen, perquè hem de transmetre el nostre coneixement. I això es pot fer de forma molt informal, a casa, en família, la vida mateixa que va guiant, educant, o es pot fer i s’ha fet durant molt de temps, per a les elits, en llocs específics. I el gran canvi, diguem, al segle passat, és que, de cop i volta volem professionalitzar l’educació i creem les nostres escoles, i els nostres fills comencen a passar anys i anys en aquestes escoles, i què els ensenyem en aquestes escoles? Bàsicament, són escoles que volen ensenyar habilitats pel món, que gairebé ja no existeix, el de la societat industrial, on determinades habilitats eren molt importants. Era molt important, per exemple, ser puntual, tenir hàbits regulars, obeir les jerarquies, ser, bàsicament, predictible. Què passa? Que, probablement ara, en els últims vint anys, amb la revolució tecnològica, entrem en una societat que té molt poc a veure amb aquesta societat. Probablement, és una de les xacres del nostre sistema, intentar seguir formant, educant, guiant nens per ser predictibles. El que sí és cert, és que l’educació és el gran anivellador social, és gairebé l’única eina que tenim per intentar oferir a tothom les mateixes oportunitats. Què necessitem en comptes d’aquests nens predictibles, puntuals, obedients? És que mai hem viscut canvis tan ràpids, és… I són canvis que estan generant molts reptes, enginyeria financera, tribalisme social, etcètera, etcètera… Molta incertesa, el cervell humà odia la incertesa, i, ara mateix, hi ha molt estrès, hi ha molta preocupació. Estem ensenyant als nostres nens en un sistema que no els està donant feina al final de tots els anys que passen aquí. Això és un gravíssim problema, que la meitat dels nostres nens que passen per les escoles no troben feina. Són nens que tenen més mitjans, més accés al coneixement que mai, és un privilegi néixer en aquesta generació. S’està disparant la nostra capacitat creativa i per tant ens calen nens molt creatius. Nens que viuen en societats tan diverses, tenen tantes possibilitats de viatjar, de conèixer, de col·laborar, necessiten habilitats col·laboratives, necessiten ser molt… veure la diversitat com una riquesa. Estem plens d’identitats diverses: gènere, naixem en un lloc, vivim en un altre, estimem un tercer lloc, som mares, pares, fills, germans, ens encanta la natura, el que sigui. Tot això és un conjunt d’identitats que ens fan rics, i aquestes noves generacions han d’aprendre a gaudir-les. Després, aquestes generacions tenen una altra habilitat molt important que han d’aprendre i és el pensament crític. Precisament, us deia abans, mai hem tingut accés a tanta informació. Doncs ens cal saber avaluar aquesta informació, contrastar-la, validar-la, comparar-la, entendre-la, aplicar-la a la nostra vida. I també una cosa molt important, mai hem tingut tanta capacitat per fer molt bé o molt mal, mai, els humans. I, per tant, hem d’ensenyar als nostres nens a prendre decisions responsables, a entendre’s. És més important que mai que s’entenguin i que entenguin com relacionar-se amb els altres i que segueixin lluitant per una cosa que portem segles fent els humans, que és ampliar els cercles d’empatia, ajudar els altres, millorar aquest món cada dia una mica més, a poc a poc. Així que, per mi, això és educació, Ana.

Álvaro. La meva pregunta està relacionada amb l’avenç científic en aquests temes de formació que, en principi, sembla que augmentaran les nostres capacitats d’aprenentatge. Llavors, com ens formarem en un futur?

Elsa Punset. L’aportació de la tecnologia en l’educació ajudarà a fer l’educació més eficaç i més personalitzada a un cost molt més baix. Jo crec que estem a punt. Estem parlant que, en els propers deu anys, les aules s’hauran transformat. Ens pot ajudar, primer, a entendre millor el nen, i hi ha un neurocientífic que a mi m’encanta, que és en Richard Davidson, que diu que d’aquí a uns anys… Això el pobre ho porta dient uns anys perquè és molt visionari, però té raó, ja cada vegada queda menys, doncs que hi haurà un scàner a la classe, i els nens podran fer una prova per veure com està el cervell, per veure quines àrees, quins circuits podem ajudar-los a consolidar, quins traumes poden tenir, quins problemes. I això és… Doncs aquesta és una forma. Després, una cosa que ja existeix, programes informàtics que ajudaran a descarregar al professor… que li diran on es trava el nen, i en assignatures, per exemple, no sé quants de vosaltres teniu problemes amb nens amb matemàtiques, però és un problema per a molts pares. I, de vegades, et sents tan impotent, perquè dius: “Com puc ajudar? Per què no li surt? Per què no ho entén? Per què ha suspès?”. Sobretot, si, com passa a vegades, et ve el nen tot content i et diu: “M’ha sortit molt bé l’examen”, i no li ha sortit bé. Ningú sembla capaç de dir-te on, doncs això, amb les apps que ja existeixen, tu pots, realment, saber on es trava un nen, pots deixar que aprengui al seu ritme, pots generar-li exercicis que li permetin aprendre al seu ritme. Ens ajuda també a saber quines són les finestres de coneixement, les èpoques en què els nens estan més preparats, les hores del dia, com han d’aprendre, com poden consolidar l’aprenentatge. Tot això comença a ser com la higiene física. Ens falta encara molt camí per recórrer, i la tecnologia ens ajudarà a entendre aquest mapa, com transitar-lo millor.

Sonsoles. Hola, Elsa. Sóc la Sonsoles. Treballo en la direcció d’un col·legi. Jo crec que som molt conscients, gràcies a Déu i als docents, de la importància de l’emoció en l’aprenentatge. Però m’agradaria preguntar-te quin és el nivell d’importància, enfront d’altres factors, que tu li dones. Com explicar com en són, d’importants?

Elsa Punset. Jo, quan era petita, la pregunta a un nen de si ets feliç, no era important. No era important, no es feia. I esmento això perquè tinguem clar, de nou, la sort que tenen els nostres fills del moment en què han nascut, perquè ara els preguntem si són feliços. I els preguntem si són feliços perquè entenem que la felicitat no és un luxe biològic, no és una frivolitat i no és un egoisme, que són diverses formes de veure-la que hem arrossegat històricament. Tenim un cervell on la raó i l’emoció no estan enfrontades, sinó que funcionen alhora. És més, com ens diu l’Antonio Damasio, un dels pares de la neurociència, a la base de cada pensament racional, i, per tant, de cada comportament, hi ha una emoció, i per això pensem que és tan important educar les emocions en els nens, perquè és educar una part… és educar el seu cervell sencer. Hem descobert que resulta que les nostres emocions són entrenables, com un múscul. I estem parlant que a les escoles no només podem aprendre llengua i matemàtiques, que són realment les habilitats a les que s’ha donat importància fins ara. Sinó que podem ensenyar als nens autocontrol, optimisme, alegria, serenitat… i que aquestes emocions tenen un impacte brutal sobre la seva intel·ligència, perquè un nen estressat, un nen trist aprèn molt pitjor que un nen que està emocionalment en pau. Sobre la seva salut física, les emocions deixen una empremta en el cos, això és també importantíssim. Bé, de fet, les emocions deixen una empremta sobretot en la nostra longevitat, la nostra memòria, la nostra capacitat d’aprenentatge, tot. Amb la qual cosa, efectivament, com bé dius, les escoles comencen a donar-hi la importància que tenen. Hi ha un problema i és que tot el sistema no està pensat, amb els seus exàmens que t’obliguen a ensenyar determinades matèries d’una determinada manera, no estan pensats per fer lloc, i ens costa molt, a les escoles, trobar el lloc, la forma el més transversal possible d’incorporar al nen sencer, de donar-li la benvinguda al cervell sencer del nen, a l’ésser sencer, i no només a les seves habilitats, a determinades habilitats que interessen a aquesta societat. Som conscients d’això, hi ha un gran treball a fer en formació de professorat per facilitar això. Però estem aquí, jo crec que en aquest sentit podem ser molt optimistes. Jo, de vegades, ensenyo el vídeo, en alguna de les meves conferències, d’uns nens als quals estan… mesurant la capacitat d’autocontrol. No sé si ho heu vist, és el vídeo del marshmellow, és… és un bon vídeo, i al vídeo, hi ha una nena… La idea és que els poses un caramel als nens i els deixes cinc minuts sols i te’n vas. I els dius: “Si no t’ho menges, en una estona torno i et dono el doble, i si t’ho menges no te’n dono un altre”, i això mesura la capacitat d’autocontrol, de resistir la temptació del plaer immediat per a una cosa a mig-llarg termini. Bé, doncs és molt divertit veure com els nens, cadascun, reacciona d’una manera, cada un que estem en aquesta sala reaccionaríem d’una manera. I hi ha nens, naturalment, amb molta capacitat d’autocontrol, i és impressionant veure com lluiten contra la temptació de menjar-se el maleït caramel. I, després, hi ha, al meu vídeo si més no, hi ha una nena que és moníssima, però que és que li estan… torna a entrar la monitora per dir-li: “Però no t’ho mengis, que et donaré el doble si t’esperes”, i no hi ha manera, s’ho està menjant ja, és que ni l’escolta. I jo sempre penso, aquesta nena, als anys 60 quan es van començar… al segle passat, quan es van començar a fer aquests experiments, als pares, probablement, els haguessin dit: “La teva filla té molt poca capacitat d’autocontrol, molt poca”, i com que l’autocontrol és l’indicador més important de quant d’èxit tindrà una persona al llarg de la seva vida, per a tot, per mantenir una dieta, passar un examen, mantenir una feina, el que sigui… l’autocontrol és clau. Doncs fixa’t quina… quina condemna que et diguin: “La teva filla té poc autocontrol”, quan pensàvem que les emocions no s’entrenaven… mala sort. I ara, què es fa? Es diu: “La teva filla té necessitat de treballar més el seu múscul de l’autocontrol, i això ho podem fer a l’escola, i ho pots fer a casa, i ens combinem per ajudar-la”. I això és… és meravellós.

Mónica. Hola, em dic Mónica, sóc mestra de primària i mare, a més, sóc mare d’una nena. La meva pregunta és: ens podries explicar per què és tan important una abraçada?

Elsa Punset. És important una abraçada o qualsevol forma de transmetre afecte. Som éssers eminentment sociables. Els humans som… si ens mireu a tots, relativament fràgils, no tenim grans gargamelles o pelatges, no correm molt, no saltem molt. Quina és la nostra força? La nostra força és la unió, i això ens juga males passades, perquè, bàsicament, tenim un cervell que, per exemple, quan… té tantes ganes de pertànyer a la resta del grup, que quan penses una cosa diferent a la resta del grup, s’encenen els mateixos circuits que s’encenen en el teu cervell que quan saps segur que t’estàs equivocant. És a dir, la nostra tendència natural és a creure el que creu tothom, a fer el que fa tothom, a vestir-se com es vesteix tot el món. Llavors, això és una part del cervell que cal entendre, que, a vegades, les emocions es contagien com un virus, som la mitjana de les persones que ens envolten, ens costa molt ser més creatius, més intel·ligents o més compassius, optimistes que la gent que ens envolta. És a dir, té aquesta càrrega, ser tan gregari, i també té aquesta esclavitud, que necessitem que ens estimin i necessitem estimar els altres. Jo abans us parlava del… del poder de les expectatives d’en Benjamin Zander, de com la mirada de l’altre et pot fer creure en tu, i del fàcil que pot ser una paraula amable, un… un gest amable. I, no obstant això, de vegades, som una miqueta reticents, perquè, és clar, ens fa por fer-nos vulnerables, ens fa por ser els primers que somriem a un estrany al carrer, i si no ens somriu?, quina forma de fer el ridícul, no? Som així, ens protegim, és un cervell molt ambivalent, molt dual. I l’Elisabeth Kübler-Ross deia una cosa que a mi m’encantava, ella deia: “Hem d’ensenyar als nostres fills a triar cada dia entre l’amor i la por”, són els dos grans pols emocionals, l’amor i la por. Amor en el seu sentit més ampli: creativitat, obertura, curiositat, riure, amor tal i com l’entenem, romàntic, amb els nostres fills, afecte… tot això és amor. O por, que és la protecció. I, bàsicament, l’abraçada és, simplement, un ritual emocional necessari, sa… Necessitem mirar-nos als ulls, necessitem tocar-nos, necessitem abraçar-nos… Res em fa més il·lusió que quan em segueixen parant a qualsevol lloc… i pot ser a la fruiteria, carregada amb els plàtans… i ve una senyora i em diu: “Dona’m una abraçada de sis segons, Elsa”. Res em fa més il·lusió, perquè això, a més, em passa des de… A El Hormiguero vam fer un programa que va ser molt bonic sobre la importància de l’abraçada, i jo recomanava que les abraçades han de durar sis segons perquè som éssers químics i elèctrics i necessitem un temps per sentir a l’altre i despertar això. I m’encanta quan em va començar a escriure la gent, em deia: “Cada dia, ara, quan el meu fill se’n va a la feina…”, a la feina, pobret, “…quan el meu fill se’n va al col·legi, li dono una abraçada de sis segons”, i tant és que sigui una abraçada de sis segons que un petó de papallona, que una nota que deixes a algú… és mostrar aquest afecte que dona ales a les persones, això és el que compta.

Loli. Hola, Elsa. Sóc la Loli, treballo com a orientadora en un col·legi. La meva pregunta va sobre la recerca del talent. Es parla molt de buscar el talent natural, però em sorgeix un dubte sobre això: la creativitat és una cosa innata o adquirida?

Elsa Punset. Bàsicament, si ets humà, estàs dotat per a la creativitat, tots els que som aquí, però què passa? Que la creativitat, de nou, és un múscul que o bé l’entrenes o no l’entrenes. És a dir, els nens, quan neixen, neixen amb una enorme capacitat per a la creativitat, per a la curiositat, per obrir-se al món. Són kamikazes en aquest sentit. A mesura que van creixent, el seu cervell desenvolupa una escorça cerebral que els permet preveure, mirar cap endavant i mirar cap enrere, en negatiu. És a dir, és un cervell programat per sobreviure amb biaix negatiu. Llavors, què van fent? Es van protegint, van veient més perills. I, és clar que tots naixem amb una quantitat ingent de talent, de creativitat per a diferents coses, tots no tenim els mateixos talents. Hi ha gent que se li donen millor unes coses, i altres unes altres, i és molt important… saber en què ets bo, també, conèixer-te, saber en què ets específicament… tocar el piano, decorar… no ho sé, plantar un hort… què fas bé?, escriure simfonies… què fas bé? I, després, això exigeix una enorme quantitat de treball, com deia, jo crec que era la Doris Lessing, és a dir, el talent hi és, troba’l. Però cal treballar-lo, i això costa treball. En Ken Robinson, que, com saps, és un dels grans gurus de la creativitat i un home realment interessant, ell explica l’experiment que van fer, no sé si el coneixeu, una cosa que és la pedra de toc de la creativitat, que és el pensament divergent. Bàsicament, va d’això: el pensament divergent és la capacitat que tenim tots de saber quantes coses faré amb alguna cosa, per exemple, si us ensenyo un clip i us dic: “quantes coses podeu fer amb aquest clip?”. Doncs la mitjana… la mitjana d’adults farà unes quinze coses amb el meu clip, quinze. Si tu fas aquesta pregunta a nens en una escola d’infantil, la mitjana de nens et donarà dues-centes respostes a què farà amb el clip, són el que es considera genis en pensament divergent. El noranta-vuit per cent dels nens, fins als cinc o sis anys, són genis en pensament divergent. D’acord, aquest estudi del que parla en Ken Robinson és longitudinal. Llavors, tornen a l’escola cinc anys més tard i tornen a fer la pregunta als nens, tornen a fer-los el test de pensament divergent als nens. Quants nens als deu anys són genis en pensament divergent? La meitat. Cinc anys més tard, quan el nen ja té un cervell més… més entrenat, diguem, li tornen a fer la pregunta als nens, i allò segueix baixant. És a dir, perdem capacitat per a la creativitat. Hem d’aconseguir… que les nostres institucions sàpiguen mantenir aquesta creativitat viva, i que les persones no perdin la fe en la seva pròpia creativitat. Això de que sortim molt sovint de les escoles pensant: “Ai, jo no sé fer això”, és com que tot és negatiu en aquesta part, “no sé fer això”, “no sóc bo per a això”, “no valc per allò altre”. Bé, doncs hauríem de sortir també tenint molt clara la quantitat de coses en què som bons. Si ets humà estàs dotat per a la creativitat.

Alicia. Alguna vegada t’he sentit a parlar d’en Walt Disney, m’agradaria saber, dins del procés creatiu d’en Walt Disney, què podríem aprendre d’aquest procés creatiu per aplicar-ho al dia a dia?

Elsa Punset. Jo crec que quan m’has sentit a parlar d’en Walt Disney, igual m’has sentit a parlar del procés que… D’un principi, diguem, que s’ha popularitzat molt, i que és un principi molt interessant. És la idea que quan creem, d’alguna manera, el cervell passa per diferents fases i que el que t’envolta t’ha d’acompanyar, i, de nou, és aquest cervell humà tan complex i, de vegades, contradictori. Llavors, què passa quan se’ns ocorre alguna idea? Generalment diem: “Quina bona idea”, però immediatament, com una mena de corb negre, et surt alguna cosa que et diu: “Quina ximpleria, quina ximpleria, com penses fer això?.” I ho mates, i això acostuma a ser molt corrent. Llavors, en Walt Disney era conscient d’això, i ell va desenvolupar com un sistema de tres passos. Si ho recordo bé, el primer era el somiador. Tu, quan estàs sent creatiu, has de deixar que el somiador surti, i el deixes somiar i no et fixes en limitacions, somies, somies amb això que estàs veient: “Si pogués fer això… com seria?”. I ho desenvolupes . I, després, ell diu: “Només quan ja has somiat, ve el realista”. Ve el realista que et diu: “Potser tinc aquestes limitacions i de quina forma podria trobar la manera de no enfonsar el somni malgrat les limitacions”, això és el realisme. I, després, només quan el realista li ha donat una mica de forma al teu somni, és quan entra el crític. El corb negre ja pot entrar, i llavors, et busca totes les pegues, i això és… ell deia: “Un somiador sense un realista i sense un crític és només un somiador. Però primer al somiador li has de donar… “. Llavors, ell feia una cosa que podem fer a casa, que podem fer en els col·legis, que és el racó de somiar. És un racó on el nen va i té tot el que vol per crear alguna cosa sense limitacions, sense crítica, sense autocrítica. Som, de vegades, els nostres pitjors enemics en això, no creiem en nosaltres mateixos. Apareix la veu d’aquesta persona que un dia et va dir: “Tu no vals per a això”. Has de deixar tot això enrere, així que aquí en Walt Disney jo crec que ens va donar… ens va recordar la importància, i neurològicament és així. Som molt creatius quan acabem de despertar, quan estem com entre dos mons, el món del somni… És molt important tenir una llibreta. Jo quan escric llibres sempre tinc una llibreta, torno boja al meu company. He de dir que dec ser insuportable els mesos que estic en procés d’escriptura, perquè em desperto enmig de la nit i… escric de qualsevol manera el que tinc en aquell moment. És donar-li espai a aquesta part de la ment inconscient… que està com en contacte amb alguna cosa que el diari, les limitacions diàries no et permeten gaudir. Hi ha una estratègia molt bonica que és d’en Ken Robinson, i jo no sé quants la coneixeu, perquè és una de les seves estratègies principals. Ell parla molt d’ella, és el tauler dels somnis. I em sembla molt senzilla i molt bonica, i serveix per a moltes coses, perquè, a veure, creativitat és tot, és el que fas però també és amb tu mateix. És veure les coses amb uns altres ulls, de cop i volta, fer-te preguntes com si fossis una altra persona, és mirar alguna cosa diferent, és… Així que, què recomana ell? Doncs que agafem un tauler i, en aquest tauler, retallem imatges de velles revistes, d’Internet… imatges que t’atreguin. I tens la teva pila d’imatges, i tu, durant un temps, però dies o setmanes, no apressar la creativitat. Cada dia una estona, enganxes imatges del que voldries que fos la teva vida futura o el teu projecte futur, el camp en el que voldries obrir-te i ser més creatiu, aquest camp. Pot ser la teva parella, o pot ser com vols que sigui la teva casa, pot ser qualsevol cosa, tens el teu tauler. És molt important que siguin imatges que no siguin del teu passat, perquè el que estàs creant és futur. Ha d’arribar un moment en què tu estàs a gust amb això, estàs traient a flotació aquests colors, aquestes paraules, aquests llocs als quals, d’alguna manera, no estàs deixant espai en la teva vida.

Paula. De vegades comentes que tots tenim superpoders, i, llavors, volia que ens diguessis en què consisteix això.

Elsa Punset. Ens eduquen per conformar-nos, ens eduquen… Són dures les limitacions de la vida. Quants de vosaltres no heu tingut somnis, expectatives, i després ve la vida i és com… tot és més dur del que imaginaves? Les coses bones duren menys del que creies. Tot és una constant lluita, i, de vegades, això ens desgasta i ens cansa. Tots en aquesta sala som únics, únics, paguem un preu altíssim per això, i és que som mortals. I, quan naixem, naixem amb les nostres emocions bàsiques i universals, que són les mateixes per a tots, que ens permeten comunicar-nos els uns amb els altres, però naixem, també, amb algunes fortaleses, un temperament, i anem desenvolupant una personalitat que és nostra, i les nostres fortaleses no tenen per què ser les del nostre veí o la nostra parella o els nostres fills… Som especials, hem de conèixer aquestes fortaleses. Quants de vosaltres, a les escoles, us han ajudat a conèixer les vostres fortaleses de forma conscient? Probablement a cap, aquí tenim un petit espectador que, potser, ell té la sort, però en general, no ens han parlat d’això, i, si no ho aprens a l’escola i no ho aprens a casa teva, on aprens a conèixer-te? On aprens si ets una persona que ets, no sé, bo en ser lleial, puntual, treballador, valent, just, generós…? Què tens? Aquests són els nostres superpoders. En Martin Seligman va advocar durant anys i ha fet molt bé en aquest sentit, perquè tinguem cura de les fortaleses de les persones. Que no només una persona s’ocupi de la seva vida mental i emocional quan està malament, quan no sap com seguir endavant, sinó que aprengui a enfortir el millor que té dins d’ell mateix, el que li permet tirar endavant. I ell, bàsicament, el que diu és que tots hauríem de pensar en quin va ser aquell dia en la nostra vida o aquell moment en la nostra vida en què vam sentir que “sí, aquí vaig estar bé, aquí realment vaig reaccionar bé, vaig treure com una cosa especial, vaig saber ajudar o vaig saber resoldre o vaig saber…”. I ell diu: “Això, aquest moment, analitza’l i mira a veure quines fortaleses vas treure a flotació, quins eren els teus superpoders, i esforça’t per aplicar aquests superpoders en la teva vida de manera… el més quotidiana possible. No visquis d’esquena a les teves fortaleses”, ell sempre ens recorda que una persona optimista i una persona que es coneix i que coneix les seves fortaleses no és una persona que patirà menys que una altra persona, la diferència és que l’optimista sap que té dins d’ell recursos per superar els problemes. És capaç de mirar al futur amb esperança, amb optimisme.

Dori. Hola, bona tarda. Jo sóc la Dori. Jo, com a mare, em pregunto i em qüestiono on acabaran treballant els meus fills. Per què la gran majoria de la gent no treballa en allò que li agrada?

Elsa Punset. Cal recordar que vivim en un món on mai s’ha parlat tant de justícia, de la necessitat d’aconseguir societats més igualitàries, un dels grans problemes que tenim ara, no? Estem vivint en una societat on mai s’ha parlat tant d’empatia, on mai s’ha fet tant d’esforç per posar-nos en la pell dels altres. Hi ha menys violència de la que hi ha hagut mai, malgrat tot el que queda per resoldre. Jo crec que hi ha molt que ens dona peu a l’esperança, però encara hi ha determinades prioritats que no estem atenent. I veníem… ho dèiem abans, venim d’un món en el qual l’important era la supervivència física. Fa molt poc temps arribar a complir cinquanta anys era una cosa per celebrar. Bàsicament, et donava temps a treballar, a ajudar a una fàbrica social fràgil, a criar als teus fills, sobreviure i ja està, i no hi havia tant de temps per pensar en què puc aportar, què em fa feliç, on és la meva creativitat… Llavors, és clar, les institucions que hem creat al llarg d’aquests segles, doncs es cuiden més de la nostra supervivència física. Des de la Segona Guerra Mundial, han pujat enormement els nostres nivells de confort, accés a l’educació, accés a la sanitat, etcètera, etcètera, i no puja la felicitat de les persones. Les persones no se senten més felices, estan més còmodes, però no se senten més felices. Jo crec que estem en un món en què ens estem tornant a plantejar moltes coses. El creixement sempre ha de ser dependent de generar riquesa, però quin tipus de riquesa? A què donem prioritat? Jo sempre esmento un petit país que em sembla molt interessant que és Bhutan, no sé quants heu sentit a parlar de Bhutan, i Bhutan és un petit país en els Himalayas, de budistes. Llavors, ells han volgut… han creat mesures que no són solament financeres per mesurar la comoditat de les persones, la necessitat de posar en marxa determinats projectes. Tenen en compte, per exemple, si la gent té temps per aficions, si la gent té temps per estar amb les seves famílies, si el medi ambient pateix o no pateix. Jo crec que són, realment, visionaris en això. S’està estudiant molt a Europa com es pot incorporar aquesta forma de mesurar, de sentir del món i d’educar amb mesures que no són només quants diners guanyo i quanta comoditat acumulo. Amb la qual cosa, jo crec que estem millorant, però que encara tenim institucions centrades en la supervivència física i que no estan atenent les nostres necessitats, encara, mentals i emocionals, socials.

Isabel. Jo et volia fer una pregunta sobre les emocions. Cada vegada veiem que hi ha més llibres d’autoajuda, més llibres que et donen les claus per trobar la felicitat. Llavors, tots som conscients que tots busquem aquesta felicitat i la volem pels nostres infants, a les escoles, a les famílies. Però, no estem sobrevalorant massa aquesta recerca de la felicitat, i això ens està fent cada vegada menys tolerants davant de la frustració, del fracàs…?

Elsa Punset. Llegia, jo crec que va ser la setmana passada, un estudi que em va cridar l’atenció perquè deia que els joves de vint a trenta anys són cada vegada més feliços. Però que, a partir dels trenta anys, la gent és cada vegada més infeliç. La idea era que com hem simplificat tant el concepte de felicitat, i felicitat és igual a plaer, el que passa és que els joves estan molt centrats…, tenen més oportunitats que mai d’obtenir aquest tipus de plaer, més llibertat i més accés al menjar, al sexe, a la fama, a tot… Hem d’entendre el cervell que tenim els humans, és un cervell que funciona en base a circuits de recompensa. La natura què volia? Volia que quan alguna cosa se’t posa bé, t’ajuda a sobreviure, que tinguis una pujada, per exemple, de dopamina i et sentis bé, t’inunda la dopamina, “em sento molt bé”, i llavors, vols repetir aquesta conducta. Portem unes dècades vivint en una societat que genera… és addictiu això, perquè el dolent de la dopamina és que puja i després baixa, i necessites tornar a fer-ho perquè torni a pujar i torni a baixar i torni a pujar… no acabes mai. Això és, una mica, la frustració que tenim. No sé si us heu preguntat mai perquè us agrada tant, segur que us agrada a la majoria, el sucre i el greix. És que fa una ràbia… I és aquest cervell programat per sobreviure que, és clar, fa molt de temps, trobar-te una mica de sucre o una mica de greix et donava una pujada de dopamina, i ho prenies, perquè et podia ajudar a sobreviure. Avui dia és un desastre, en una societat on hi ha tant sucre i greix, i on tota la indústria alimentària es dedica a intentar jugar amb el teu cervell addictiu, i convèncer-te de menjar cada vegada més sucre i cada vegada més greix, és una catàstrofe. És on jo dic que és tan important conèixer-se, entendre el nostre cervell i aprendre a gestionar-lo, i que les indústries deixin de jugar amb el nostre cervell i ens donin suport en la difícil tasca d’educar-lo i de gestionar-lo. De nou, en Seligman ens dona una clau que és bonica. Ell ens diu que hi ha tres tipus de vida i potser n’hi ha molts més, però per simplificar jo crec que ajuda a entendre-ho. Està la vida plaent, que és aquesta vida en què busques el plaer ràpid i, per cert, els ordinadors, quan t’arriba un missatge, tot això són pujades de dopamina, és la raó per la qual és tan addictiu mirar el teu telèfon mòbil tota l’estona. Llavors, una possible font de felicitat és que busco el plaer tota l’estona, tota l’estona, tota l’estona. Però això té un efecte frustrant al final. Això, arriba un moment, en què necessites més i més i més i et falta alguna cosa. I, després, ell diu, que hi ha el segon nivell, diguem-ne, de felicitat que és el que ell anomena “la bona vida”, i la bona vida és una vida en la qual tu coneixes, abans parlàvem de fortalesa, de superpoders… en la qual tu coneixes les teves fortaleses i les estàs aplicant en la teva vida diària, és a dir, gaudeixes de la teva feina perquè aquí apliques les teves fortaleses, a casa teva també, en la teva vida. El millor que tens, el més creatiu, el més resilient, això tens moltes oportunitats de posar-ho en marxa, de fer-ho servir. I, després, hi ha una tercera, hi ha un tercer nivell, i no són incompatibles. Pots tenir-los tots tres, que jo crec que és l’ideal, jugar amb tots tres. Però hi ha un tercer nivell que és el que ell anomena “la vida valuosa”, i això és quan les teves fortaleses no només les utilitzes per a tu mateix, les utilitzes pels altres, i aquí què estàs fent? Estàs alimentant la necessitat que tenim de pertànyer a un grup humà i d’ajudar, de deixar-nos ajudar i d’ajudar, de formar part d’una gran família que és el que som els humans. Així que, jo diria que és una… una forma útil de pensar: “Bé, a veure, potser ja tinc aquesta part de felicitat bastant copada, què faig amb les altres dues?”.

Alicia. Hi ha dos conceptes que he llegit en els teus llibres que no sé si m’atreviré a pronunciar o sabré pronunciar-los, i volia aprofitar que ets aquí perquè ens els expliquessis. Un és “xi” o “ji”, perquè és una X, i l’altre és “wu-wei”.

Elsa Punset. Sí, sí, sí. M’estàs parlant dels antics filòsofs xinesos. Poder parlar de tantes estratègies diferents, tantes formes diferents de consolidar la teva salut emocional i mental és un luxe extraordinari. És una pena que la paraula “autoajuda”, que vol dir que ets capaç d’ajudar-te a tu mateix, tingui tan mala premsa. Té mala premsa perquè encara estem en el mindset, diguem, antic de: “l’únic que compta és el cos, i la resta són bestieses”. En el meu últim llibre, Feliços, arrenco amb els antics filòsofs grecs i xinesos, per què? Perquè són els pares de l’autoajuda, i què vol dir? Que eren la filosofia de la quotidianitat, i està plena d’idees molt boniques, la seva filosofia, i fa milers, tres mil, quatre mil anys, que ells parlaven, sense tenir els coneixements que tenim nosaltres del cervell, i en canvi, què impressionant com encertaven. El wu-wei, que és la capacitat… el que ara anomenem “el fluir”, que és aquesta capacitat de gaudir, de perdre la noció del temps i de gaudir una vegada que tens ja la tècnica, és a dir, dèiem abans que s’ha de treballar molt quan tens un talent… tocar la guitarra i oblidar-te del món, o estar escrivint o cuinant i estàs ficat aquí, o jugant amb el teu fill, pots fluir aquí, i això era el wu-wei per ellos. El xi, ells insistien fa quatre mil anys, en què les emocions i la raó estan integrades, us sona? Hem viscut quatre mil anys d’esquena a això, gràcies, en part, en els últims segles a Descartes. Però els xinesos, els antics xinesos ja parlaven d’això. Els antics grecs ja sabien que el cervell s’habitua al plaer, això que els psicòlegs avui en dia anomenen l'”habituació hedonística”, ja sabien que deixes de gaudir de les coses petites que tens diàriament, deixes de veure-les. Tens un cervell programat per sobreviure que és com tefló pel positiu i velcro pel negatiu, i s’oblida de gaudir de les coses petites que tenim. Llavors, què feien ells, els estoics? Feien una cosa molt divertida, de tant en tant, deixaven de dormir en els seus llits, dormien a terra, menjaven, els més exagerats, anaven a les escombraries a menjar, passaven fred, i feien això durant uns dies, i quan tornaven a la seva vida, de cop i volta havien com tornat a acostumar al cervell a fixar-se en totes les comoditats que els envoltaven. Jo sempre dic: “Per què no…? Ho podem fer qualsevol de nosaltres amb el cafè”, deixeu de prendre cafè quatre o cinc dies aquesta setmana, feu-ho, veureu com de flipant que serà el cafè d’aquí a cinc dies. Tot d’una, quina sort, i això és una de les… diguem, de les coses importants que podem fer per tornar a treure-li la pols a la nostra capacitat de ser feliç, assaborir la vida de nou, parar-nos de nou a gaudir-la .

Olga. Hola, Elsa. Sóc l’Olga, mare de tres nens i em preocupa i ocupa molt com puguin gestionar i expressar les seves emocions, com podem ajudar-los?

Elsa Punset. Ai, Olga. Podem ajudar-los de mil maneres diferents. Una de les meves grans fonts d’inspiració i de fortalesa i de creativitat han estat els meus fills, ha estat ser mare. És que vols que ells no pateixin com tu, vols que no ensopeguin una i altra vegada en la mateixa pedra, vols que es coneguin, es gaudeixin, que tinguin amics, que viatgin, que… I, bé, el primer que has d’aprendre quan ets mare és que els nens humans, fixa’t que sobretot els humans, hi ha altres espècies que menys, però els humans aprenen per imitació, i que no importa el que els diguis, importa el que fas, i això… Llavors, si ets pare o mare, expectatives, quants volem que els nostres fills siguin els més alts, els més guapos, els més intel·ligents? Quina feina. Jo sempre dic: “Escolta, jo crec que s’ha d’estimar amb l’estimació dels avis”, l’amor incondicional. Els avis ja van passar tot això, i la… Jo vaig tenir un avi que em va estimar molt, i sempre el recordaré amb molt d’amor, perquè em va regalar això, em va regalar que em mirava amb amor incondicional, no esperava res de mi, més que el que jo gaudís estant amb ell. Deixeu-los ser el que són, que tinguin els ulls del color que vulguin, que es dediquin a la professió que vulguin, doneu-los suport en què siguin el millor d’ells mateixos, però no una altra cosa diferent. I, després hi ha…, i aquest és un altre dels meus mestres, que és en John Gottman. Ens parla de la importància de les emocions positives, de l’alegria. Si us fixeu, tots aquí hem nascut amb cinc o sis emocions bàsiques, per exemple, la por, la ira, la tristesa, el fàstic i l’alegria. Us fixeu en un cert desequilibri aquí? Repeteixo, ira, tristesa, por, fàstic i alegria. Moltes són el que anomenem emocions negatives, que sempre dic que no són ni negatives ni positives, són útils o perjudicials, però cal aprendre a gestionar-les. La ira pot ser el germen de la justícia social, la tristesa és necessària quan hi ha una pèrdua que s’ha d’assumir, etcètera, etcètera. La por ni t’explico, és el que et permet sobreviure, però, és clar, en excés, mal gestionades, a deshora i amb un cervell que tendeix a generar-les permanentment perquè se sent una mica aclaparat i estressat, doncs ens fan molt de mal. Llavors, què ens diu en Gottman? Ens diu: “Sigueu els entrenadors emocionals dels vostres fills”, i això val també pels mestres. Deixeu-los expressar totes les emocions que porten a dins. Molt sovint, en una casa, unes emocions són benvingudes i les altres no, i això ens passa a tots, sobretot, si estàs cansat després d’un llarg dia. No vols enfrontar-te a si el nen està trist o si està enfadat: “Mira, vés a la teva habitació i estigues quiet”. Llavors, el millor favor que podem fer és ajudar-los a viure amb totes les emocions, ser exemple de com es gestionen, deixeu-los expressar-les, ajudeu-los a posar nom a aquestes emocions. La por… qualsevol emoció és com una carta de colors, té moltes graduacions, i, doncs pot començar amb uns petits nervis fins a un pànic espantós, ensenyar-li com pot gestionar aquestes emocions. Que tingui aquesta riquesa de vocabulari emocional i després ajudeu-lo a trobar solucions, però no els les imposeu. Anem amb molta pressa els pares, i molt sovint és: “Jo t’ho soluciono, això és el que has de fer”. No, ajuda’l a trobar les seves pròpies solucions, educar és ajudar el nen a que sigui autònom, cada dia més autònom, això és educar. Llavors, cada dia vas deixant anar una mica més, l’acompanyes, al final, el que podem fer els pares és acompanyar, no forçar. En Gottman, per finalitzar, fa una cosa molt… pel que és molt famós. Ell pren parelles, és molt especialista en nens també, però en parelles. Pren a una parella, la tanca en una sala i l’observa durant quinze minuts, i, al cap de quinze minuts, sense dir-los res, només els observa, els escolta, al cap de quinze minuts, sap amb un… no sé si és un noranta-tres o un noranta-cinc per cent de probabilitats d’encert qui es divorciarà en els propers cinc anys. Això és molt útil, molt útil. Què observa? Doncs observa l’equilibri entre emocions positives i negatives que intercanvia aquesta parella. Aquestes parelles meravelloses que tots diem: “òndia, quina sort, quina meravellosa parella”, aquestes parelles intercanvien cinc vegades més emocions positives que negatives, cinc vegades, ara tornem a això. Les parelles normals que s’aguanten amablement, tres emocions positives per cada emoció negativa. Per sota d’això, no hi ha parella que ho aguanti. I què passa? Que tenim, de nou, un cervell programat per sobreviure que tendeix a generar molt fàcilment emocions negatives. Llavors, és un veritable esforç, és una veritable disciplina assegurar-nos que generem suficients emocions positives, i en Gottman ens dona mil idees per fer-ho. És, realment, per mi, una de les persones que val la pena llegir, i això, si us plau, traslladeu-ho a la vostra vida, a classe i a casa. És el mateix, hem de generar entorns on l’alegria pesi més, no que desapareguin les altres emocions, però que pesin molt. Cinc vegades més, si pot ser, o almenys, tres vegades més. El màxim d’alegria a casa sempre, això és una escola de vida que estàs donant als teus fills, floriran emocionalment i físicament, i tu també t’ho passaràs molt millor.

Marta. Hola, Elsa. Bona tarda.

Elsa Punset. Bona tarda.

Marta. Volia preguntar-te sobre una cosa que jo crec que ens passa a tots habitualment. El fet que quan anem a dormir, en moltes ocasions, anem al llit amb totes les preocupacions del dia i això fa que siguem incapaços de descansar. No sé si ens podries donar algun truc, algun consell per bloquejar tots aquests pensaments negatius.

Elsa Punset. És molt difícil lluitar contra això, molt difícil. Jo m’ho retrec a mi mateixa, i mira que passo tot el dia treballant en aquests temes, i m’ho retrec a vegades. Per què et fixes en aquest tweet (piulada) tan desagradable quan hi ha hagut tants tweets (piulades) amables? Per què t’adorms pensant en el que ha dit aquesta persona que estaria de mal humor…? Què més dona? Però som així, els humans. Ens fa mal. Per què recordo aquesta persona que no m’ha somrigut a l’ascensor, i jo m’he quedat aquí “hola”? Et sents tan ridícul, per què? És bonic que tinguem l’oportunitat, almenys, d’entendre-ho i de superar-ho i de no donar-li molta importància. És un cervell que no vol que arribis feliç a la nit, vol que arribis viu, cal entendre-ho, pobret, i fa el que pot. I et toca a tu fer aquests esforços per generar, potenciar, assaborir i recordar, i el cervell s’acostuma, jo ho anomeno “entrenar el cervell en positiu”, però és que, físicament, l’entrenes així. I des que els humans tenen ús de raó, busquen formes per no patir tant, i fixa’t que un dels filòsofs grecs, Epictet, que ha estat tan important en, probablement, la major escola de psicologia contemporània que tenim ara, Epictet deia: “Per què és la gent tan infeliç? Per què ens és tan fàcil, diguem, ser infeliços?”. Doncs perquè ens entestem en canviar coses que no podem canviar, deia, i ell va fer les seves famoses dues llistes: coses que puc canviar i coses que no puc canviar. A “coses que no puc canviar” hi entrava tot: el meu cos, les meves propietats, els meus pares, la meva parella, els meus fills, els meus companys de treball, el temps, l’economia… pràcticament res. I ell deia: “Què puc canviar? Els meus pensaments, les meves actituds”, i jo tinc una imatge que, de vegades, em serveix per distingir entre el que puc canviar i el que no puc canviar. Jo penso en el mar, i dic: “Escolta, l’onatge, les onades que vénen, quan arriben a la riba, puc dir-los que parin? No puc dir…”. Llavors, quan no estic segura si és una cosa que puc canviar o no, dic: “És això com les onades?”. Després, els antics grecs en tenien un altre de molt bonic que era el viatge còsmic. Ells sabien que els humans, quan estem molt a prop d’un problema o d’un record desagradable o de… tendim a engrandir-lo i ens aclaparem i ens costa molt, fins i tot químicament, trencar el cicle. Ells feien una cosa que era un viatge còsmic, i és que imaginaven que s’anaven com allunyant, allunyant, allunyant de casa seva, del seu barri, de la seva ciutat, del seu país, i anaven veient la Terra des de dalt i prenien aquesta distància que és tan important per a, en un moment donat, trencar una mica aquesta química negativa en què entrem. Els neurocientífics ens diuen: “Treballeu, sigueu més com els nens, treballeu la capacitat d’estar en el present”. Llavors, jo et diria: omplir el teu dia de petits moments en què gaudeixes del que estàs fent, en els quals estàs en el present, en què ets més com un nen, per què tenen aquesta capacitat d’alegria els nens? Perquè no estan pensant en el que ve i en el que va ser, estan en el present. Llavors, el que facis, fer-ho, estigues aquí ara, totes les vegades que puguis. No cal meditar com un monjo budista, és molt bo fer-ho, però no cal. Pots fer-ho de mil maneres. Jo ho faig amb les meves plantes, amb les meves flors, les meves cebes, les meves pastanagues, que m’han sortit fatal aquest any… Però el temps que els dedico estic aquí en cos i ànima, o el temps que sóc aquí amb vosaltres intento no pensar en res més, i faig aquest esforç conscient de: “sóc aquí amb ells”, i és el present. El gaudeixo i deixo anar, com les ones del mar, les coses que no… que sé que se m’enganxen al cervell, però que no tenen tanta importància.

Jaime. Hola, Elsa.

Elsa Punset. Hola.

Jaime. Segons tot el que has estudiat i investigat, podríem dir que hi ha persones optimistes o pessimistes per naturalesa?

Elsa Punset. Doncs sí, Jaime. Em temo que hi ha persones més optimistes i més pessimistes per naturalesa. Som els humans, els que som aquí, som un ecosistema emocional. La natura ha volgut que hi hagi una mica de tot, i, fixa’t que en això, què creativa és la natura. Que hi hagi una mica de tot per atendre tot tipus de situacions i per poder sobreviure junts com a grup. Així que, efectivament, l’optimisme, en certa mesura, depèn de la genètica, hi ha un percentatge que és genètic, però, i aquí és notícia pels que es creuen que no es pot canviar, doncs mala notícia o bona notícia, segons, si són pessimistes, mala notícia. Sí que es pot convertir un en una persona més optimista. I, fixa’t que ho llegia ahir, ahir llegia d’una dona que… una catedràtica a Yale, que dona un curs sobre habilitats per a la vida que és molt popular, i que, per cert, és gratuït i jo m’hi vaig apuntar a la xarxa ahir per veure, com és gratuït… Té bona pinta, i el primer que diu, només he pogut llegir la primera pàgina del seu curs perquè dura setmanes, però aquí diu que és molt important que les persones posem nota a la nostra felicitat, i ella diu del zero al cinc, quina nota li poses a la teva felicitat? Al final, l’optimista li posarà una nota alta. Per què és important? Perquè hi ha moltíssimes coses que pots fer per millorar-la, moltíssimes coses. Encara que siguis pessimista, pots ser més optimista. Us deia abans que l’optimista té les mateixes dificultats que el pessimista, però té més capacitat de superar obstacles perquè té més esperança en el futur, per tant, no es bloqueja tant, fins i tot, intel·lectualment, aconsegueix buscar altres camins per arribar. I un dels trucs, per cert, dels optimistes, una cosa que fan naturalment els optimistes molt bé és que no es… no perden tant de temps com tendim a passar els humans en intentar preocupar-se per les grans desgràcies que ens passaran, les pèrdues de treball, pèrdues d’éssers estimats, malalties, que això ens… És una mica com una espasa de Dàmocles que portem tots, “ui, què pot passar?”. La gent més optimista i la gent amb més capacitat per a la felicitat tendeix a centrar-se més en gestionar el petit, el petit. Els nervis en un embús, com puc millorar això? He perdut les meves claus, com puc trobar-les sense posar-me d’un humor terrible? Els llums de Nadal embullats, com els poso bé sense trencar-los? Bé, doncs, aquí hi ha molta felicitat pels optimistes i per a tota la resta que es pot convertir també en optimista.

Elsa Punset. Doncs hem parlat, aquesta tarda, del nostre cervell, que és un cervell programat per sobreviure. Us deia que tendeix a témer i a recordar en negatiu, i hem d’ajudar-lo, hem d’entrenar-lo en positiu. No sempre el natural és el millor. En el cas del cervell, podem ajudar-lo a ser més realista, a assaborir, a centrar-se en el present, a expressar afecte, a descobrir les seves fortaleses, a creure en si mateix, a ser creatiu. I hem parlat molt de nens i de la necessitat i del que fem dia a dia, vulguem o no, que és ensenyar-los a triar entre aquests dos grans pols emocionals, que és l’amor i la por, i la necessitat d’ensenyar-los a protegir-se, és clar. Però que les parets que construeixen per protegir-se no deixin fora també l’alegria, l’amor, el riure, la creativitat, els riscos. Ensenyar-los a fracassar. No hem pogut parlar molt d’això, però també és important ensenyar-los a viure amb el bo i el dolent que ens dona la vida, els moments durs, i a treure aprenentatge de cada un d’aquests moments, a ser, a gaudir d’aquest miracle. És un miracle que estiguem vius aquí, bastant extraordinari. Som tots campions només per haver arribat aquí, és increïble. Amb la qual cosa, celebreu això, i tanco amb unes paraules d’en Yehudi Menuhin, el violinista. La gent li deia: “Mestre, que bé toca vostè, quina meravella, quin miracle”, i ell els mirava i els deia: “Això que vosaltres dieu miracle ho fan els ocells cada dia”, i és bonic recordar això i ensenyar-ho als nostres fills, que gaudeixin de cada moment d’aquesta oportunitat que tenim de ser aquí. Moltíssimes gràcies per acompanyar-me, per acompanyar-nos a tots i per seguir aquesta aventura d’aprendre junts. Moltes gràcies.