Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

“Al carrer s’aprenen abans les matemàtiques que el llenguatge”

Sergio López / Haze

“Al carrer s’aprenen abans les matemàtiques que el llenguatge”

Sergio López / Haze

· Músic i professor

Al barri dels Pajaritos (Sevilla), als anys 80 i 90, l'heroïna es va emportar la meitat d'una generació. L'altra meitat va sobreviure com va poder. Allà vivia Sergio López, conegut artísticament com a Haze, icona del rap flamenc sevillà i autor de bandes sonores que retraten la vida de la perifèria, en pel·lícules com 'Jo sóc la Juani' o 'Set verges'.
Aquell escenari de penúries econòmiques, drogues, carrer, delinqüència i presó va ser el brou de cultiu per a la seva música, que va passar de vendre en maquetes a tres euros, a signar grans contractes amb multinacionals discogràfiques.
Després d'abandonar els estudis a l'adolescència i recuperar-los amb 31 anys, Sergio López acaba d'aprovar l'oposició com a professor de Secundària, que compagina amb l'escriptura i la producció musical.
La seva experiència i lliçons de vida es reuneixen en el seu recent poemari autobiogràfic, 'El niño que va salir del barrio', i en el seu darrer disc, 'Carne de canón'. “Als joves que són ara a l'ESO, a Batxillerat, que tenen les mateixes dificultats o un entorn semblant al meu, els diria que mai no és tard per estudiar, per formar-se. I als pares d'aquells alumnes que, pel sol fet que visquin a la perifèria, en un barri pobre, en un lloc difícil, creguin que els seus fills fracassaran, els he de dir que els han de donar suport, que han de fomentar la curiositat, que han d'avivar la flama del coneixement, que han de convèncer els seus fills que poden aconseguir allò que es proposin”, reflexiona el músic i professor.


Creant oportunitats

Sergio López / Haze

Al barri dels Pajaritos (Sevilla), als anys 80 i 90, l'heroïna es va emportar la meitat d'una generació. L'altra meitat va sobreviure com va poder. Allà vivia Sergio López, conegut artísticament com a Haze, icona del rap flamenc sevillà i autor de bandes sonores que retraten la vida de la perifèria, en pel·lícules com 'Jo sóc la Juani' o 'Set verges'.
Aquell escenari de penúries econòmiques, drogues, carrer, delinqüència i presó va ser el brou de cultiu per a la seva música, que va passar de vendre en maquetes a tres euros, a signar grans contractes amb multinacionals discogràfiques.
Després d'abandonar els estudis a l'adolescència i recuperar-los amb 31 anys, Sergio López acaba d'aprovar l'oposició com a professor de Secundària, que compagina amb l'escriptura i la producció musical.
La seva experiència i lliçons de vida es reuneixen en el seu recent poemari autobiogràfic, 'El niño que va salir del barrio', i en el seu darrer disc, 'Carne de canón'. “Als joves que són ara a l'ESO, a Batxillerat, que tenen les mateixes dificultats o un entorn semblant al meu, els diria que mai no és tard per estudiar, per formar-se. I als pares d'aquells alumnes que, pel sol fet que visquin a la perifèria, en un barri pobre, en un lloc difícil, creguin que els seus fills fracassaran, els he de dir que els han de donar suport, que han de fomentar la curiositat, que han d'avivar la flama del coneixement, que han de convèncer els seus fills que poden aconseguir allò que es proposin”, reflexiona el músic i professor.


Creant oportunitats

Transcripció

00:13
Sergio López. Hola, soc en Sergio López, raper flamenc i sevillà. Em dic artísticament Haze, i enguany he tingut la sort d’aconseguir una plaça com a professor d’educació secundària. Crec, sincerament, que al carrer s’aprenen abans les matemàtiques que el llenguatge. I ho dic perquè, quan comencem sense diners, comencem de zero, després ens obsessionem amb sumar i amb multiplicar. El meu barri és un lloc de la perifèria sevillana. Una zona a la qual se l’anomena Los Tres Barrios: Madre de Dios, Las Candelarias i Los Pajaritos. És un barri que, als 80 i als 90, va patir moltíssim amb l’entrada de l’heroïna. Nosaltres, a la placeta, jugàvem a futbol tenint molta cura de no trepitjar una xeringa. A la infància, quan anava a casa, després d’estar jugant amb els amics, no teníem porter electrònic, havia de cridar al meu pare o a la meva mare a xiulets o a crits: “Mare, pare!”. I molts cops, amb por. Per què? Perquè la porta del passadís de baix estava oberta, hi entraves i trobaves a les fosques un noi jove que, desgraciadament, estava consumint cavall. I, al final, això crea un record. Un record dur.

“En la calle se aprenden antes las matemáticas que el lenguaje”. Sergio López Haze
02:02

Tot això es convertirà en un imaginari, en un brou de cultiu per a la meva futura música. Vaig entrar ja a l’adolescència. Veia com amics meus no tenien la sort que jo tenia: una família unida, un matrimoni. Érem quatre germans. Veia com amics tenien famílies trencades per culpa de la droga, de l’alcohol, de la delinqüència. I veia també que començaven ben aviat a consumir tota mena de droga. I jo aguantava i em feia por. “Jo no vull això”. “No vull això”. Als 14, 15, 16, 17… I, als 18 anys, un Cap d’Any, m’envalenteixo i dic: “Per què no?”. Perquè, al final, et pot la pressió del grup. Tots els que t’envolten prenen drogues. Tu no. I un dia dius: “Doncs ho provaré”. Cada cop pujant la dosi, pujant la freqüència. Després, potser, era un dissabte de fira i finalment acaba sent una rutina de cap de setmana i ja es converteix en una cosa gairebé diària. I aquest problema que vaig tenir durant tres anys, no va ser més, el meus pares el van viure de manera silenciosa. A mi m’hauria agradat que el meu pare o la meva mare em diguessin: “Què et passa?”. Perquè jo arribava pet, se’m notava a la cara. Hi havia una calma tensa. Estàvem sopant al saló i jo notava com ells em miraven, no deien res i inclús se’ls notava el vidre als ulls, però no s’atrevien a parlar amb mi.

03:50

Suposo que eren altres temps. Els nois que us dic, el meu entorn, aviat comencen a delinquir. Es comença robant una moto, robant un cotxe. A mi no m’atreu el món de la delinqüència, però, no obstant això, un dia discuteixo amb el meu pare i la meva mare i, com acaben moltes discussions a les cases de tot el món: “Sí? Doncs si no hi estàs d’acord, aquí tens la porta”. I jo, que pensava que seria el Vaquilla, dic: “Doncs agafo la porta”, i vaig marxar. Un amic d’aquella època vivia al carrer, vivia en un cotxe abandonat, i jo ja ho vaig planejar. Intimido uns joves, un rellotge, una jaqueta. Passen les hores, dormo al cotxe abandonat amb aquest amic. Es fa de dia, al matí, miro per la manta i veig just el meu pare amb el meu germà petit passar per davant del cotxe, que anaven a l’escola. Dic: “Quina vergonya si em veu!”. Bé, doncs aquest esdeveniment va ser el primer cop, i l’únic, que vaig robar amb intimidació. No ho he tornat a fer més. Va fer que hagués d’anar cada 15 dies a signar al jutjat. Era abril, preguntava a la persona on se signava: “Se celebrarà el judici al maig?”, “Segurament no, perquè algú està en crida i cerca i segurament no. Fins que no es trobi, segurament, no”. Em vaig confiar. I, segurament, sí. Al maig es va celebrar el judici i jo anava tan tranquil·lament a l’estiu amb la meva moto i em va aturar la policia, em va demanar el carnet i estava en crida i cerca. I jo em vaig espantar i vaig dir: “En crida i cerca? Per què?”, “A la comissaria. Vostè no ha anat al judici”. Imagineu-vos la cara de babau que se’m va quedar. Bé, doncs del calabós de la comissaria a la presó.

05:55

Per rebel·lia, per no anar a un judici, un mes i un dia a la presó de Sevilla. Què va passar després? Doncs que vaig canviar radicalment. Es van acabar els problemes. Dic: “Això ja no em torna a passar”. En vaig sortir i dic: “Una vegada i prou”. Vaig canviar una mica el cercle d’amistats, em vaig enamorar d’una noia molt competent, vam començar una relació, vaig començar a fer esport, em vaig començar a centrar en la música. I en la música… Tots els esdeveniments del passat, el món de la droga, les manifestacions en contra de la droga, que se’n van fer moltes al meu barri… Quan em poso a escriure rap, perquè és el que m’agradava, em sortien històries d’aquesta mena. Històries dures de barri. Històries de Los Pajaritos, històries de Las Candelarias, de Madre de Dios… I, com a raper pur, tenia clar que no tenia futur. Així que, com que tenia contacte amb molts gitanos i amb molts paios flamencs, a mi m’agradava molt el flamenc, em segueix agradant, un dia se m’acut fer una cançó de rap flamenc. La dedico a un amic. A un amic que estava pres i que em feia molta llàstima que estigués pres. La família estava patint molt. Aleshores, faig una cançó explicant una mica la seva vida i donant-li el consell que canviï com vaig canviar jo. I va ser un regal de Reis. Era a la presó de Huelva i va ser un regal de Reis. I aleshores va començar la meva història amb la música. Aquí va començar l’èxit, amb aquesta cançó, que faig a un amic: “El Case, vida y obra”. La poso a gent que coneix aquest home i que em coneix a mi.

07:57

I em diuen: “Mira, mira, mira, mira, Haze, mira, mira, mira. Els pèls de punta”. I jo em quedava al·lucinat, dic: “És cert. Se li estan posant els pèls de punta a la meva cara. Que no és broma”. La poso a un altre amic, a un altre col·lega i el mateix: a qui no se li posaven els pèls de punta, li venien les llàgrimes als ulls. Dic: “Aquest és el camí”. Ho vaig veure clar, dic: “Aquest és el camí”. Dic: “No és fàcil d’aconseguir. Que una cançó emocioni a algú no és fàcil”. Bé, doncs, després d’això, em tornen a sortir oportunitats per explicar històries de delinqüents, de gent que delinqueix. I ho faig i tinc encara més èxit. Tant d’èxit que la meva maqueta, que venia per tres euros, a casa, amb la meva mare, amb el meu germà… Que no tenia ni ordinador, m’havien d’ajudar els meus amics, que tenien torres i gravadores. Jo comprava els CDs verges i ells em feien les còpies, i jo signava els CDs, d’un en un, i els venia per tres euros. I, a la segona maqueta, vaig posar el meu telèfon i el de dos amics, i ens trucaven per telèfon. Hola, tu ets el de la maqueta d’’El Bola’?”. “Sí, soc jo”. “Mira, escolta’m, que jo vull sis maquetes, però jo visc a Dos Hermanas”. “No et preocupis”. Jo agafava el meu Fiat Punto i anava a Dos Hermanas amb les sis maquetes. Escolta’m, que al carrer s’aprenen abans les matemàtiques que el llenguatge. Sis per tres, divuit. No? Escolta’m, que vaig vendre 3.600 maquetes, i jo no tenia ni un duro. I em vaig posar molt content, dic: “Quina alegria!”. És clar, va tenir tant d’èxit que va acabar al top manta. Aleshores, és clar, la discogràfica diu: “Aquí hi ha un diamant en brut”. I començo a negociar sense saber, però m’informo. Parlo amb el meu amic Javi, El Arrebato, que ja, aleshores, havia tingut molta experiència en el món discogràfic: “Javi, això com funciona?”.

09:58

Em va donar consells. Va començar l’èxit amb la música. Vaig treure diversos discos amb multinacionals. He fet bandes sonores, per exemple, per a la pel·lícula ‘Yo soy la Juani’, de Bigas Luna, per a ‘Siete vírgenes’, d’Alberto Rodríguez. I el meu entorn hi ha tingut molt a veure. Era el temps en què estava de moda el món “cani”. La meva música l’escoltaven molt els “canis”. Era el temps del món del túning. Que bé que ho va aprofitar Bigas Luna a la seva pel·lícula. I, és clar, van ser ells mateixos, els directors i els productors d’aquesta pel·lícula, qui em van anar a buscar i a parlar amb mi. Perquè volien retratar aquest món que estava en ebullició als barris, a les perifèries… I, de sobte, hi havia un representant musical, que era jo. Que explicava les històries de tots aquests xavals que tenien aquesta estètica de xandall, de gorra i d’ors, etcètera. I, en aquest món, per aquella època, la parella que tenia aleshores, que estava en una universitat privada estudiant Periodisme, em va dir: “Tu per què no estudies? Per què no ho intentes?”. Dic: “D’acord, doncs ho intento”. La prova d’accés per a més grans de 25 anys a la universitat. Després de 15 anys sense estudiar, em poso a estudiar. Als 31 anys, “intentem-ho”. Hores, hores, hores, hores, hores, hores… Vaig anar a un institut de gent adulta a Camas, un poble de Sevilla, i em preparava les diferents assignatures. Va arribar l’examen, anava amb un company del meu barri, que me’l vaig torbar allà, que vivia a Camas, i també era allà, i dic: “M’alegro molt de veure’t”.

11:54

Els dos vam obtenir una nota molt bona. Ell va obtenir més nota que jo. I dic: “Doncs estudiaré Filologia Hispànica”. Vaig fer un curs cada any. Em va anar bé. Un aplicat de 32 anys, a primer, envoltat de nens de 18 i de 19 anys. Molts d’ells devien dir: “Aquest no és el ‘cani’ de Los Pajaritos? El de ‘Gasolina, sangre y fuego’?”. És clar, us ho podeu imaginar. Que pensaven que jo no sabia fer absolutament res. I allà aixecant la mà el primer. “Qui ha fet els deures?”, i jo… Jo preguntant, preguntes incòmodes. Els catedràtics es quedaven bojos, deien: “Però com fas aquesta pregunta?”. Acabo la carrera, amb una nota mitjana molt bona, faig un màster d’investigació, perquè em volia doctorar, i vaig obtenir una nota tan bona al màster que em van donar un premi extraordinari a la Universitat de Sevilla. El millor expedient d’aquest màster, el Màster en Estudis Americans. I em van donar l’oportunitat, a la Universitat de Sevilla, de fer un discurs representant els estudiants del màster. I aquell dia, per mi, va ser molt especial, la veritat, perquè no m’imaginava mai estar envoltat de gent tan brillant, del rectorat, dels vicerectors de la meva universitat, en un lloc tan bonic i amb un discurs escrit per mi. Va ser una cosa màgica. I, finalment, em vaig embarcar en les oposicions en temps difícils. I, bé… Estudiava vuit hores diàries els primers nou mesos, i els sis mesos següents estudiava deu hores diàries. El meu horari era aixecar-me a les set, prendre una cafetera, començar a les set i mitja a estudiar i acabar a les vuit del vespre. Acabava amb el cap com un tabal. I va arribar el dia de l’examen.

13:56

Me l’estava jugant. I, bé, com a Disney, hi va haver final feliç. Hi va haver final feliç. Vaig obtenir la meva plaça. Ara soc docent en un institut d’un poble de Sevilla, i la veritat és que em sento molt orgullós de formar part d’aquesta gran família de professors. Soc aquí perquè em pregunteu el que vulgueu.

“En la calle se aprenden antes las matemáticas que el lenguaje”. Sergio López Haze
Quote

“Gràcies al meu avi se'm va despertar l'amor per la lectura”

Sergio López

14:25
Home 1. Hola, Sergio, he sentit algun cop que has dit que va ser el teu avi qui va fer que poguessis estudiar. Ens explicaràs una mica més aquesta història i com ha influït la teva família a la teva vida?

14:36
Sergio López. El meu avi és un gran referent perquè els dies de Reis em regalava còmics, em regalava llibres per llegir. Aleshores, vaig començar a llegir. Vaig començar a llegir amb ‘Astèrix i Obèlix’, amb els contes de Disney, ‘El Capitán Trueno’… I gràcies al meu avi crec que se’m va despertar l’amor per la lectura. I el seu caràcter fort i decidit també és una referència positiva, un mirall on jo em miro. El meu avi va ser el responsable que estudiés al Jorge Juan y Antonio de Ulloa, que és una escola que no es trobava just a la zona de Tres Barrios, sinó en un barri proper, a 400 o 500 metres aproximadament. Ell coneixia el director i li va dir: “Senyor José, fes-me el favor, a veure de quina manera…”. Era una escola pública, és a dir, que no calia demanar favors perquè es trobava a la zona i es podia aconseguir. “Però fes-me el favor. Que aquest nen entri aquí perquè serà el millor per a ell, segur”. I vaig entrar a aquesta escola. Una escola amb un bon nivell, amb poc d’absentisme, en què s’estudiava anglès i francès de manera obligatòria. Si jo he de buscar dues forteses a la meva vida, són: haver estudiat en aquesta escola i la meva família. La unió familiar, l’estima, l’amor, els valors i l’encert, gràcies al meu avi, d’acabar estudiant en aquella escola. Era un estudiant modèlic, obtenia notables i excel·lents.

16:30

Però a l’EGB, sisè, setè i vuitè, a causa de les circumstàncies, de l’entorn, de les dificultats, de les carències, vaig començar a fer el gandul, a estudiar menys. Vaig començar a suspendre exàmens. És clar, els professors devien dir: “Aquí hi ha d’haver un problema, perquè aquest noi sempre ha obtingut notes molt bones”. Aleshores va ser quan vaig sentir el que ara anomenen “bullying”, que abans anomenàvem “la crueltat dels joves”. Jo em vestia amb roba de segona mà que em donaven les meves cosines, algun cosí, alguna roba que ens podien comprar els nostres pares. La roba que ens podien comprar, en la majoria dels casos, era roba del mercat. Com que jo anava a una escola que no era exactament de la meva zona, sinó d’una zona contigua, hi havia un nivell socioeconòmic una mica més alt i jo anava amb la roba que podia tenir. I aleshores sentia ja com els xavals es reien de mi. Amb la roba del mercat, amb la roba vella, les sabates trencades… O, per un oblit, després de jugar tota la tarda a futbol, que la meva mare no se n’adonava perquè estava treballant i no em banyava, no em dutxava, i tenia les cames brutes de jugar a futbol a la plaça. I els xavals són joves però cruels. Vam ser cruels.

18:12
Dona 1. Hola, Sergio. Et volia preguntar per una frase que dius, que és: “El noi amb sort pot sortir del barri, però el barri sempre romandrà dins el noi”. I et volia preguntar per què aquesta frase és important per tu o per què et sents identificat amb ella.

18:28
Sergio López. La frase “el noi amb sort pot sortir del barri, però el barri romandrà per sempre en el nen” és molt representativa per qui tingui un origen humil, que s’hagi criat en un barri, com és el meu cas. I és que, encara que prosperem, encara que avancem i millorem la nostra situació socioeconòmica, sociocultural, sempre ens quedarà aquesta essència de barri que es percep. Qui no és de barri ho veu de lluny. I a qui som de barri no ens importa. Als joves que fan ara l’ESO, el batxillerat, que tenen les mateixes dificultats o un entorn semblant al meu, els diria que no és mai tard per estudiar, que no és mai tard per formar-se. Que la societat ens obliga a respectar unes pautes i que no sempre és necessari seguir aquestes pautes. Que la vida et va portant per diferents camins i no és mai tard per formar-se, no és mai tard per estudiar, per exemple. I jo els diria que tinguin paciència i, sobretot, que indaguin, que reflexionin sobre quin és el seu talent especial, amb el qual destaquen, i que desenvolupin encara més aquest talent. Perquè, probablement, si aquest talent els produeix passió i il·lusió, seran treballadors feliços. I als pares d’aquests alumnes que, pel simple fet que visquin a la perifèria, en un barri pobre, en un lloc difícil, pensin que els seus fills fracassaran, els he de dir que els han de donar suport, que han de fomentar la curiositat, que han d’avivar la flama del coneixement, que han de convèncer els seus fills que poden aconseguir el que es proposin. Que no hi ha un repte gran, sinó persones petites.

20:55
Mujer 2. Hola, Sergio. He sentit en alguna de les teves frases que dius que el destí no s’imposa, sinó que s’escull. Ens podries parlar una mica sobre aquesta filosofia de vida?

21:03
Sergio López. “El destí no s’imposa, sinó que s’escull”. Hi ha una cançó en què il·lustro aquesta idea, que es diu: “Yo pude, tú puedes”. Crec, sincerament, que independentment de les teves circumstàncies, si tu vols aconseguir alguna cosa, tard o d’hora ho aconseguiràs. Ara bé, compte amb el que ens proposem. Compte amb el que ens proposem. Jo em vaig proposar viure de la música i ho vaig aconseguir. I està molt relacionat amb l’actitud. Qui aguanta, qui resisteix, ho aconsegueix. Però, per aconseguir un objectiu, primer cal trobar l’essència que et porti on vulguis arribar. M’explico. El que vull dir és: en què destaques? Pensa-ho. Tu i el teu cercle. Ets el més ràpid? Tens facilitat per arreglar un motor d’una moto? Ets bona perruquera? Sempre has tingut facilitat per agafar les tisores? Tens bona memòria? Tens facilitat per fer comptes? Aleshores, jo crec que és molt important trobar el què, després buscar el com, desenvolupar el talent i lluitar a mort, dia rere dia, contra vent i marea, fins a aconseguir-ho. No serà fàcil. No serà aviat. Però, segurament, s’aconsegueix.

“En la calle se aprenden antes las matemáticas que el lenguaje”. Sergio López Haze
23:04
Mujer 3. Alguns dels temes que et preocupen, escrius i fas xerrades a les escoles, són sobre com evitar la violència entre els joves. Sergio, quin missatge i quins valors els vols transmetre amb això?

23:18
Sergio López. En moltes de les meves cançons, xerrades, congressos…, tracto el tema de la violència. La violència al centre educatiu es troba present. Hi ha la víctima, el botxí, hi ha els testimonis, que són botxins passius. Jo he viscut a les dues bandes. Jo he viscut la humiliació i la burla i va arribar un moment en què em vaig rebel·lar, en què vaig dir: “Fins aquí, ja n’hi ha prou, no puc més”. La violència genera violència, però és molt fàcil passar d’una banda a l’altra. Vull dir que qui avui és assetjat potser està generant dins d’ell una gran ràbia i frustració, i qualsevol dia, “bum!”, explota. La violència no és mai positiva, mai és bona. I un cop ens trobem a l’etapa adulta, sabem reflexionar, sabem respirar fondo, comptar fins a deu i dir: “No val la pena”. Però, quan ets adolescent, és complicat. Molts canvis fisiològics, hormonals, emocionals. S’està conformant un caràcter. I no és fàcil gestionar-ho. La violència en la parella, la violència en l’amor, de la joventut, es troba present en el simple fet que un xaval o una xavala vulgui controlar el mòbil de l’altre, oi? Això està a l’ordre del dia.

25:03

És a dir: “Tu m’has de deixar veure el que dius per WhatsApp, per Instagram i per TikTok, perquè, si no, no m’estimes”. És com… I això és només el principi. Crec que el masclisme està augmentant d’una manera exponencial. Les circumstàncies socials l’estan propiciant. I jo, per exemple, a l’institut veig actituds masclistes… dures. I sí, els joves d’avui… El masclisme creix molt a l’edat adolescent. I és preocupant, és preocupant.

25:52
Rebeca. Hola, Sergio. Em dic Rebeca. Has estudiat Filologia, i voldria saber si utilitzaves el rap per preparar el contingut de les teves classes.

26:04
Sergio López. La meva experiència com a músic m’està valent com a eina a l’aula. A vegades, he utilitzat alguna cançó d’algun raper espanyol o llatinoamericà. A més, treballarem amb una cançó la violència de gènere, una cançó que vaig escriure a ‘El precio de la fama’ que es titula ‘Rompe tu silencio’. Aleshores, estic aprofitant aquesta popularitat, aquesta fama, per intentar inculcar bons valors a l’alumnat. A més, vaig donar cinc llibres de l’últim llibre que vam publicar a la biblioteca, i els xavals als quals solen expulsar, doncs el director els té allà al seu despatx, i els diu: “Escolta’m, sí, estàs expulsat, seu aquí i posa’t a llegir, encara que sigui, el llibre d’en Sergio”.

27:10

“D’acord, és clar, mestre”. I me’ls vaig trobar de sorpresa fa tres o quatre dies llegint el meu llibre a direcció. I la música, per mi, és molt important. Els joves escolten música urbana, molts d’ells escolten molta música urbana, i jo en soc un referent. I, per tant, ho he d’aprofitar. Podem treballar la llengua i la literatura a través de la música, que crec que és molt més entretingut, molt més atractiu que fer-ho només a la manera antiga. En alguna ocasió, per exemple, he treballat la polisèmia a través de dues cançons, ‘Galopa’ i ‘Heroína’. I sí que, per exemple, en vaig cantar una a cappella, i qui sap, potser algun dia ensenyo sintaxi amb un rap.

28:12
Estrella. Hola, Sergio. Soc l’Estrella. Tinc un fill adolescent, i tu també ets pare. Quin consell li voldries donar per quan sigui gran?

28:20
Sergio López. Jo diria a un adolescent, ho diré al meu fill quan ho sigui que, en primer lloc, en tot aquest camí, des dels dos anys fins als 14, fins que vagi entrant a la pubertat, m’agradaria anar intentant-lo ajudar en el camí de la personalitat. Ell té ja el seu caràcter i la seva forma, això ve de casa, però intentar-lo ajudar a trobar un camí. Jo crec que he de ser un guia. La mare i jo hauríem de ser uns guies del nostre fill. Guiar-lo per un bon camí, al més il·luminat possible. El que vull és que sigui bona persona, això ho tinc clar. I tant de bo tingui determinació. M’encantaria inculcar-li valors com la serietat, la puntualitat, la determinació, la lleialtat, l’amor als seus, el respecte… Com diu el meu amic Dani, el que jo vull és que sigui bona gent. Si en algun moment jo trobo el meu fill embriac per algun tipus de droga, jo vull haver aconseguit abans tenir una bona conversa des de petit amb ell. Que parlem, que parlem contínuament de tot. Tant de bo ho aconsegueixi. Hi haurà moltes coses que no m’explicarà perquè sap que, si me les explica, m’enutjaré. M’agradaria parlar cara a cara, mirar-lo als ulls i dir-li: “Per què ho fas? Què et porta a fer-ho? Saps quines en són les conseqüències?”. M’agradaria que tingués sentit crític i fos capaç de reflexionar i de respondre’m a aquestes preguntes.

“En la calle se aprenden antes las matemáticas que el lenguaje”. Sergio López Haze
30:26
Adrián. Hola, Sergio, soc l’Adrián. Estic estudiant Magisteri per ser professor, com tu, i m’agradaria que compartissis amb nosaltres alguns versos sobre el que estem comentant d’educació i superació. T’hi animes?

30:42
Sergio López. Adrián, en primer lloc, molts ànims. Amb paciència i amb esforç acabaràs sent docent segur. Molts ànims i segueix il·lusionat amb això. Doncs sí, m’hi animaria. No fa gaire vam publicar un llibre que es titula ‘El nen que va sortir del barri’, i crec que estaria bé que poguéssim tancar aquest moment, aquest diàleg a moltes bandes amb el text de la contraportada del llibre. Diu: “La poesia del carrer només pot ser escrita per un poeta de l’esperança. El marginat persegueix la força que l’impulsa a sortir de la seva situació. El desarrelat busca una idea a la qual aferrar-se per no caure en l’abisme. El desheretat anhela una llar on sentir-se estimat. Tots ells soc jo”. Moltes gràcies.