Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

“Comença per fer allò necessari i acabaràs fent l’impossible”

Carlos Páez

“Comença per fer allò necessari i acabaràs fent l’impossible”

Carlos Páez

· Escriptor i conferenciant

"Senyors, posin-se els cinturons perquè l’avió ballarà una estona". Aquesta breu frase pronunciada per un dels militars encarregats de el vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana va ser el començament de la coneguda com "Tragèdia dels Andes", que va protagonitzar un jove equip de rugbi i els seus acompanyants quan volaven des d'Argentina a Xile per jugar un partit. Divendres 13 de 1972, els 40 passatgers i cinc tripulants d'aquell vol patien un terrible accident aeri a la serralada dels Andes, que ha inspirat, entre altres llibres i documentals, la pel·lícula 'Viuen!'.

Entre els 16 supervivents es trobava Carlos Páez, escriptor i conferenciant, que ha recollit les seves experiències vitals en els llibres 'Després de el dia deu' i 'Des de la serralada de l'ànima'. Més enllà dels crits, la ferralla, els morts i la història èpica que van protagonitzar per sortir de la serralada després de 72 dies, l'autor recorda com van fer possible l'impossible. "La nostra història va ser una història netament grupal, de treball en equip. Vam tenir l'accident d'avió, vam rebre la notícia que no ens buscaven més, vam prendre la decisió d'alimentar-nos dels nostres companys morts, patim una allau, no funcionava la ràdio ... El "no" va ser permanent en la nostra història. Però el gran aprenentatge va ser dir 'sí' a el 'no' ".


Creant oportunitats

Carlos Páez

"Senyors, posin-se els cinturons perquè l’avió ballarà una estona". Aquesta breu frase pronunciada per un dels militars encarregats de el vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana va ser el començament de la coneguda com "Tragèdia dels Andes", que va protagonitzar un jove equip de rugbi i els seus acompanyants quan volaven des d'Argentina a Xile per jugar un partit. Divendres 13 de 1972, els 40 passatgers i cinc tripulants d'aquell vol patien un terrible accident aeri a la serralada dels Andes, que ha inspirat, entre altres llibres i documentals, la pel·lícula 'Viuen!'.

Entre els 16 supervivents es trobava Carlos Páez, escriptor i conferenciant, que ha recollit les seves experiències vitals en els llibres 'Després de el dia deu' i 'Des de la serralada de l'ànima'. Més enllà dels crits, la ferralla, els morts i la història èpica que van protagonitzar per sortir de la serralada després de 72 dies, l'autor recorda com van fer possible l'impossible. "La nostra història va ser una història netament grupal, de treball en equip. Vam tenir l'accident d'avió, vam rebre la notícia que no ens buscaven més, vam prendre la decisió d'alimentar-nos dels nostres companys morts, patim una allau, no funcionava la ràdio ... El "no" va ser permanent en la nostra història. Però el gran aprenentatge va ser dir 'sí' a el 'no' ".


Creant oportunitats

Transcripció

00:01
Carlos Páez. El meu nom és Carlos Páez i vaig participar en aquell vol l’any 1972, aquell equip de rugbi que anava a creuar els Andes per jugar un partit de rugbi a Xile. L’avió va caure als Andes i vam haver de romandre durant 70 dies llargs, amb les seves nits, en aquella història increïble, de la qual seguim parlant avui, de la qual s’han fet tres pel·lícules, s’han escrit 26 llibres i nou documentals que la converteixen, sens dubte, com diu la ‘National Geographic’, en la història més increïble de supervivència protagonitzada per gent del comú.

00:37

Nosaltres érem un equip de rugbi que anàvem a jugar un partit a Xile i va sortir l’avió amb 45 persones en un viatge que havia de durar, aproximadament, quatre hores. Després de la tercera hora, l’avió va aterrar a Mendoza, que és la darrera ciutat argentina abans de creuar la serralada, i vam reprendre el viatge l’endemà, un divendres 13 fatídic. Mireu quin dia ens va tocar, un divendres 13. Que recordo que, quan vam pujar a l’avió, jo vaig dir a un company meu, a en Gustavo Zerbino, li vaig dir: “Gustavo, avui sabrem si és divendres 13 o dimarts 13, el dia de la mala sort”. Aquí tenim aquesta discussió, a l’Uruguai. La qüestió és que l’avió… Vam dirigir-nos cap al sud i vam començar a creuar la serralada pel pas de Planchón.

01:21

Per nosaltres, els uruguaians, la serralada és una cosa molt estranya perquè la muntanya més alta que tenim a l’Uruguai té 500 metres. És a dir, la neu, mai l’havíem vist i, aleshores, era molt atractiu veure el paisatge que teníem al costat. Jo anava assegut al costat de la finestreta de l’avió i el meu company de seient, quan anàvem per la meitat del creuament de la serralada, em diu: “Carlitos, deixa’m la finestreta que vull fer fotos per dur-les a la meva xicota”. Jo sempre aprofito aquest moment per descriure qui era jo, perquè jo era aquell noi malcriat, consentit, capritxós, que no servia absolutament per res, un noi d’esmorzar al llit. Tenia 18 anys, el meu pare era un pintor molt famós i, aleshores, sempre que el deixéssim a ell pintar i tot això, ens ho donava tot, així que érem… Jo, com a mínim, era molt malcriat.

02:08

I dic això perquè em va costar molt donar-li la finestreta. Ja veus que els capritxosos tenim aquests antulls de la finestreta del cotxe, la finestreta de l’avió. Però, d’altra banda, sent jo el més petit dels que anàvem en aquell l’avió, li vaig contestar amb certa arrogància. Li vaig dir: “Sí, Rafael, a mi no em fa res, seu al costat de la finestreta”. Vaig fer com que jo havia viatjat molt. Ell es va asseure feliç a fer fotos i jo, al costat del passadís, intentant que ningú s’adonés de la ràbia que jo tenia. Però fixa’t com és el destí, que això va fer que jo sigui viu i ell no perquè, uns minuts després d’aquest episodi, va sortir un dels militars de la cabina i ens va dir: “Senyors, posin-se els cinturons perquè l’avió ballarà una estona”. I, efectivament, ens posem els cinturons, l’avió es comença a sacsejar perquè venia una zona de turbulències i, de sobte, un pou d’aire gegantí, que baixem 600 metres de cop. Saps què és això? És una bestialitat. Però nosaltres, com a la plaça de toros, vam cridar: “Olé!”. L’avió va reprendre alçada i immediatament vam caure en un segon pou d’aire en què vam tornar a cridar “olé!”, però la sensació era de por i la por es converteix en pànic. I, de sobte, sentim una accelerada bestial del motor, l’avió que aixeca el nas i, de sobte, el cop més brutal que et puguis imaginar quan l’avió xoca amb la panxa i l’ala i es parteix pel mig i vola la part davantera i cau en una mena de trineu que es va desplaçar per la neu.

03:39

És clar, jo mai vaig perdre la consciència. Imagina’t com va ser l’impacte, xocar a 400 quilòmetres per hora. Recordo que em van venir tres pensaments clars al cap en aquell moment. Abans que res, vaig recordar un viatge que havia fet amb el meu pare a Rio de Janeiro, on havia llegit les instruccions d’allò que calia fer en cas d’un aterratge forçós. I recordo que deien que calia posar el cap entre els braços, cosa que vaig fer immediatament. El segon pensament van ser imatges contínues amb la meva família, amb la meva àvia, amb la meva mare, amb el meu pare, amb les meves germanes, amb el meu gos, com que passava tota la vida cap enrere. I el tercer pensament va ser passar comptes amb Déu.

04:20

Així que començo a resar l’avemaria en el moment en què l’avió xoca i acabo de resar l’avemaria en el moment en què el fusellatge finalment s’atura. Naturalment, al llarg d’aquell avemaria, moltes coses passaven: l’avió que es partia per la meitat, el fred més brutal que hi entrava, el caos més absolut, la cridòria… De sobte, el silenci, perquè l’avió, com que havia perdut els motors, se sentia en silenci. Només el frec contra la neu i els crits fins que, després d’aquella cursa esbojarrada, el fusellatge s’atura abruptament. Tots els seients se’n van cap endavant, ens quedem tots apressats dins un remolí de ferros. Em va costar com cinc o deu minuts poder treure les cames entre els seients. Havia acabat a sobre dels meus dos amics, en Gustavo Nicolich i en Diego Storm, però, mira, jo vaig dir: “Bé, si jo soc viu, han de ser vius tota la resta”. Així vaig sortir jo d’aquell empantanegament. I, quan en surto, de fet, em trobo en Roberto Canessa, que feia el mateix. Fixa’t en la pregunta ingènua, li dic: “Roberto, no ha passat res, oi?”. I en Roberto em diu: “Carlitos, això és un desastre”. I realment era un desastre, ferits per tot arreu, morts per tot arreu. Tot el que et puguis imaginar era allà i havíem caigut a 4.200 metres d’alçada, on les neus són eternes, on mai abans un ésser humà havia estat.

05:41

A part, no teníem roba adequada perquè això era a l’octubre, així que anàvem amb texans. A l’octubre, al meu país, és primavera i, a part, no sabem el comportament de la neu. Com vam poder… L’avió s’havia partit deu centímetres darrere del meu seient. Com que volíem parlar amb els pilots, que per dins del fusellatge era impossible anar-hi, vam anar per fora enterrant-nos a la neu fins la cintura. I vam arribar a la cabina i, quan vam arribar a la cabina, el comandant era mort, el copilot s’estava morint i l’únic que deia el copilot era: “Hem passat Curicó, hem passat Curicó”. Va demanar aigua i, poc temps després, va morir.

06:24

Aquesta és la descripció, diguem-ne, de l’accident pròpiament dit. Perquè aquí comença una altra història, que és la història de la supervivència, en què vam passar la pitjor nit que us pugueu imaginar. Com deia un dels supervivents, en Roy Harley: “El que jo comparo amb l’infern és el que va ser aquella nit”. Ferits per tot arreu, gent que desvariava, morts de set, morts de fred. Una nit espantosa que finalment passa, perquè les coses passen. I va arribar dissabte i dissabte era un dia esplèndid a la serralada. La serralada té aquesta paradoxa dels dies més lletjos, dels dies més divins, d’una sortida de sol sense cap núvol al cel. I aquell dissabte 14, van passar per damunt nostre dos avions dues vegades. Nosaltres, naturalment, vam cridar, vam festejar, vam celebrar. Recordo que hi havia mitja ampolla de whisky que vam trobar per allà, que ens la preníem amb en Roberto Canessa. Festejant, convençuts que ens havien vist. A part, l’absurd de ser petit, de cridar un avió, fixa’t que absurd, aquests avions passaven com a 1.000 metres de distància i començàvem a esperar que ens vinguessin a buscar.

07:33

I van començar a passar els minuts i ningú ens venia a buscar. I van començar a passar les hores i ningú ens venia a buscar. I van començar a passar els dies i ningú ens venia a buscar. I així passen 10 dies de la nostra història, en què la nostra actitud era una actitud d’espera, esperant que la solució vingués de l’exterior. I arriba el dia deu de la nostra història, per mi, el dia més important pel que fa al canvi, en què succeeix la pitjor notícia que us pugueu imaginar i que nosaltres convertim en oportunitat. De fet, jo vaig escriure un llibre. Un dels 26 llibres escrits de la història és aquest, que es diu ‘Després del dia deu’, que parla justament del punt d’inflexió de la història. Perquè, aquell dia, en Gustavo Nicolich era l’encarregat d’escoltar la ràdio, que sortia a escoltar-la enmig de les turbulències de les muntanyes. Sortia a escoltar la ràdio per veure d’on venia el rescat, perquè nosaltres estàvem convençuts que aquells avions ens havien vist. I estava nevant aquell dia i recordo que va entrar dins el fuselatge i em va dir, es va dirigir a mi, potser perquè jo era el més petit, em diu: “Carlitos, tinc una bona notícia per donar-te”. Li dic: “Què ha passat?”. Em diu: “Acabo d’escoltar a la ràdio, una ràdio xilena, que el locutor ha dit que han donat per finalitzada la cerca de l’avió uruguaià i vindran a buscar les nostres restes al febrer, quan vinguin els desglaços”. I jo li dic: “Com que bona notícia, fill de puta, com que bona notícia?”. El volia matar. Imagineu-vos que a aquell noi malcriat, consentit i capritxós li diuen que és una bona notícia que no ens busquin més. Ell em va agafar del coll, em va mirar als ulls i em va dir: “Carlitos, saps per què és una bona notícia?”. “Per què?”, li dic jo. Em va dir: “Carlitos, hem de trobar els nostres propis recursos”.

09:15

Mirant 47 anys enrere, puc dir que quina raó tenia el meu amic Nicolich quan em va dir que era una bona notícia, perquè aquell dia vam deixar de sobreviure, però vam començar a viure. A veure si entenem el concepte. Per mi, supervivent és aquell que espera que el vinguin a buscar, però quan et converteixes en el timoner del teu propi destí, la història canvia. I aquell dia canvia i nosaltres sortim a lluitar per la història. Curiosament, fa sis o set anys, va succeir una història que la premsa del món sencer es va encaparrar a comparar amb la nostra, que va ser la història dels miners a Xile. Tenen alguns punts en comú, les dues històries van durar el mateix temps, les dues històries van ser a Xile, els miners xilens van aparèixer el 13 d’octubre, que va ser el dia que nosaltres vam caure, però tenen una gran diferència. El dia 14, tots ens vam assabentar que els miners estaven vius. És més, de fet, jo mateix, un cop inclús vaig tenir una comunicació telefònica amb els miners. I en el nostre cas, en el dia a dia, ens vam assabentar que el món sencer ens havia abandonat, perquè era així com nosaltres ho sentíem. L’ésser humà té una certa arrogància que, quan a tu et passen coses, et creus que el món s’atura i, potser, el meu primer aprenentatge va ser que el món no s’atura.

10:34

Potser som dels pocs éssers humans que hem patit la sensació de no existir més. És a dir, el món sencer se n’havia oblidat i jo no podia entendre que s’arribés a la Lluna en aquella època, se sentia a les notícies que se seguia jugant a futbol, que el 8 de desembre se celebrava el dia de les platges a Montevideo i nosaltres perduts als Andes. És una cosa que ens costava molt d’entendre, però que, bé, ens vam adonar que el camí va per un mateix, no per allò que passa als altres. Això en relació amb el dia deu, que canvia la història i és quan ens vam començar a organitzar realment per buscar la sortida dels Andes. I és quan hem de prendre la decisió d’alimentar-nos dels nostres companys morts perquè, bé, no hi havia una altra opció. Els avions militars no porten menjar. Perquè te’n facis una idea, nosaltres, en aquells deu dies, havíem menjat una vint-i-sisena part d’una llauna de marisc que hi havia a l’avió, dos quadradets de xocolata que em van tocar a mi i la tercera part d’un caramel d’almívar de llet que vaig compartir amb en Rob Harley i amb en Vizintín.

11:40

Això va ser el que vam menjar en deu dies i vam rebre la notícia que no ens buscaven més. I allà comença a sorgir en tothom alhora l’única idea possible, que és la d’alimentar-nos dels nostres companys morts. Però, és clar, ningú s’animava a comentar-la, molt menys jo, que era el més petit. El primer comentari se l’escolto a en Nando Parrado. Jo me n’anava en una expedició per mirar de trobar la cua de l’avió. I quan m’acomiado d’en Nando, li dic: “Nando, no queda res a la despensa”. La despensa era una bosseta de dona on guardàvem aquella llauna de mariscs. I en Nando em mira als ulls i em diu: “Carlitos, jo em menjo el pilot”. Potser era fins i tot un comentari natural. Ell havia perdut la seva mare a l’accident, a la seva germana tres dies després, i es veu que ell, de manera conscient o inconscient, la portava votada al pilot. És lògic.

12:34

Recordo que el vaig mirar i no vaig dir res. Me’n vaig anar en aquella expedició i em vaig quedar en una banda amb l’Adolfo Strauch. I, és clar, jo volia veure què n’opinaven els altres, ja que jo era el més petit. Aleshores, li dic… Fixa’t-hi, en un acte de covardia meu, li dic: “Adolfo, en Nando està boig, es vol menjar el pilot”. I l’Adolfo em diu: “No, Carlitos, no està tan boig. Jo, amb els meus cosins, ja ho hem pensat”. I allà ens adonem que era una idea generalitzada, que tots pensàvem el mateix però que ningú s’animava a comunicar-ho. I quan vam arribar d’aquella expedició, ens vam ajuntar, bé, no ens vam ajuntar perquè passàvem tot el dia junts, però vam parlar del tema i creieu-me, senyors, que no va oferir cap mena de resistència. Va ser molt més simple del que la gent es pensa. La primera cosa que vam fer va ser un pacte solemne entre tots nosaltres i, si algun de nosaltres moria, quedava a disposició de la resta. I la segona cosa que vam fer va ser encomanar als estudiants de Medicina, de primer any de Medicina, que s’encarreguessin de l’assumpte i se’n van encarregar. I vam resoldre un dels temes, un tema important que havíem de resoldre, que era el tema de l’alimentació. I d’aleshores endavant, vam poder començar a pensar a sortir dels Andes, que d’una altra manera era impossible.

13:51

Crec fermament que, de la serralada, moltes coses vaig aprendre, moltes coses aprenem durant tota la vida, dic, al llarg de la vida. Però, si n’hagués de rescatar les coses més importants, va ser, primer de tot, el treball en equip. La nostra història va ser una història netament grupal. És a dir, que va ser de treball en equip. S’ha convertit, de fet, en una de les històries més monumentals de treball en equip, fins al punt que, als Estats Units, moltes universitats fan servir el nostre llibre ‘Alive’ com a llibre de capçalera per parlar sobre el “teamwork”, com diuen els americans. Crec que va ser una història netament grupal. Després, la presa de decisions. Nosaltres vam haver de prendre decisions duríssimes, però les vam prendre. Nosaltres ens vam haver d’adaptar de cop, del no-res, de ser uns nois mimats i consentits a tractar de viure o de sobreviure en un medi que nosaltres no coneixíem. I després, una de les coses per mi més importants, que fa referència a una frase que vaig aprendre fa poc de temps, una frase de San Francisco de Asís, que diu així: “Comença per fer allò necessari, després allò que és possible, i acabaràs fent l’impossible”.

15:04

Jo la vaig aprendre fa poc, aquesta frase, però va ser el que nosaltres vam fer. Vam començar fent allò necessari, després allò que era possible, i vam acabar fent l’impossible, reapareixent després d’aquells 70 dies llargs amb les seves nits, en aquella història increïble d’adaptació, de lluita permanent, de solidaritat, d’amor, molt d’amor també. Perquè, a part, la nostra lluita era per coses molt simples, perquè s’aprèn a la serralada de petites grans coses que són aquelles que donen el vertader sentit a la vida.

15:33

Molts cops creiem que certes coses són importants i, quan succeeixen aquestes coses, ens adonem de la importància que té la petitesa, la cosa petita. Fixa’t que, en un moment donat a la serralada, vaig voler comprar un cigarret amb 70 dòlars, que era tot el meu capital. I saps què va passar? No me’l van vendre. Hi ha dues paraules per mi que són la capçalera d’aquesta història. Una és la humilitat, però no perquè jo sigui humil, sinó perquè Déu ens va fer… Cada cop que ens crèiem qui sap què, ens clavava una garrotada i ens deia: “Senyors, és cap a baix”. Fixa’t que nosaltres vam tenir l’accident d’avió, vam rebre la notícia que no ens busquen més, vam prendre la decisió d’alimentar-nos dels nostres companys morts, quan ens estàvem organitzant, ve una allau i en moren vuit, és a dir, que era com permanent el “no”. Després, trobar la cua de l’avió i no poder fer funcionar la ràdio, que era on eren les bateries. És a dir, que allò permanent va ser el “no” a la nostra història. Però nosaltres, al “no”, gràcies a l’actitud, que és l’altra gran paraula, vam poder dir que “sí” al “no”, que aquell va ser el gran aprenentatge, dir que “sí” al “no”.

16:35

Crec que un dels rols més importants que vaig tenir jo… Nosaltres vam ser molt respectuosos amb els rols de cadascú, i a mi em va tocar el rol de tapiar l’avió, tapiar-lo perquè no hi entrés el fred. Tinc una certa habilitat manual perquè els objectes encaixin, és a dir, com un trencaclosques. Però, més enllà d’això, un dels rols principals que jo vaig tenir va ser un rol, que m’adono, amb el temps, que va ser importantíssim, que va ser l’humor i la inconsciència. Jo em vaig transformar en una mena de personatge com aquell Benigni a ‘La vida és bella’, que, amb inconsciència, amb humor, amb il·lusió, creava la il·lusió del futur més fosc que et puguis imaginar. Perquè allà sí que… Si bé ara estem vivint d’incertesa amb aquesta pandèmia, no et dic la incertesa que teníem nosaltres, envoltats de 29 morts a 25 sota zero, en aquestes condicions. I bé, calia posar-hi humor.

17:32

El meu pare és una espècie, diguem-ne, de Dalí uruguaià, per dir que és un pintor molt famós, que la casa la visita molta gent. En aquell moment, quan teníem 18 anys, hi anava gent molt important. Hi anava Gunter Sachs, hi anava Robert De Niro, hi anava tota la gent i tothom es delia per anar a casa del meu pare. Però, és clar, amb 18 anys jo no hi podia convidar a tothom, però a la serralada els feia un joc, els deia: “Bé, quan tornem dels Andes, us convido a Casapueblo, fem una festa”. I aleshores, tots encantats. I si em barallava amb algun d’ells, li deia: “Bé, ja no t’hi convido més”. I els generava angoixa perquè, és clar, els havia venut tan bé la il·lusió que, després, quan els desil·lusionava, també generava angoixa. Però fixa’t que no teníem joc. Naturalment, no hi havia internet, no hi havia res per jugar. No hi havia WhatsApp, no hi havia telèfons, no hi havia absolutament res. L’únic que fèiem a la serralada era una llista dels principals restaurants amb els plats de menjar, era una mena de masoquisme parlar de menjar permanentment. En això ens entreteníem aquells dies eterns.

18:35

Paradoxalment, fa dos anys vaig tornar al lloc dels Andes. Ja hi havia tornat dos cops abans i sempre amb molt d’humor. Però hi vaig tornar fa dos anys amb els meus dos fills i quatre nets. Vam tornat al lloc amb 100 persones més. I és clar, no podia ser l’humorista, no podia fer servir l’humor anant-hi amb els meus fills i amb els meus nets. I saps com de malament ho vaig passar? Perquè no tenia aquell escut per defensar-me. L’humor, a mi, em va defensar, i no només a mi, a molts. Generalment, sempre ho recorden. I on vegis la imatge d’en Carlitos en alguna de les pel·lícules o documentals, veuràs que sempre hi ha un somriure i crec que això és importantíssim de mantenir. Jo soc molt espanyol en aquest sentit. A Espanya, jo em sento com a casa. Quan vaig a Madrid, sento que a la propera illa em trobaré un conegut, perquè els espanyols tenen aquesta manera de riure també, a vegades, fins i tot d’un mateix. Jo crec fermament que cadascú de nosaltres té la seva pròpia serralada i que totes les serralades són importants. La meva té molt de màrqueting, però això no vol dir que sigui més important que la de la resta.

19:42

Naturalment, a la vida et toquen molts esdeveniments. A mi, en particular, em va tocar ficar-me en un procés de drogues i d’alcohol després dels Andes. Perquè, bé, potser no vaig saber dur bé la fama. Nosaltres vam sortir com a gent normal i vam tornar com a famosos. Anessis on anessis del món, et volien conèixer. I em vaig ficar en un procés de drogues i d’alcohol. Però va arribar un dia, ja fa 30 anys, gràcies a un grup també, en què vaig començar el procés de deixar la droga. Duc 30 anys net, sense alcohol i sense drogues. També compartint la meva història amb altra gent. És a dir, que em vaig adonar que la història dels Andes també em servia en aquell moment perquè també era una història grupal, perquè jo vaig entendre que, quan comparteixes el dolor, el dolor fa que sigui menys dolor i l’alegria, més alegria. I així duc un procés també. A part, em plantejava: “Després d’haver-me barallat tant per la vida, com em puc ficar en un procés de mort com ho són la droga i l’alcohol?”. I bé, gràcies a Déu, duc 30 anys, he escrit un llibre que es diu ‘La meva segona serralada’, que no només parla de com em vaig ficar a la droga, sinó que parla de com vaig sortir de la droga, que és duríssim. Et diria, i jo ho dic al llibre, que va ser molt més dur sortir de l’alcohol i de la droga que la història dels Andes.

21:04

Permanentment, tinc aprenentatge. Permanentment, en aquesta pandèmia que estem vivint, també faig referència a allò que vam viure als Andes. Permanentment, la gent em pregunta, els mitjans… Perquè, bé, nosaltres, en comptes de quarantena, vam viure una setantena i també incertesa, la incertesa de trobar-nos amb els morts al nostre costat. És a dir, que el que tenia aquella quarantena és que tot era tangible, la muntanya és tangible, la neu és tangible. En aquesta pandèmia o aquesta quarantena que vivim ara, tenim un enemic invisible que no sabem per on et copejarà. Aquesta és l’única diferència que té amb aquella.

21:45

Si jo hagués sigut un observador extern, jo hauria dit, quan es deia que hi havia supervivents, jo hagués dit: “En Carlitos Páez no s’ha salvat”. Per què? Perquè jo era un hipocondríac, tota l’estona imaginava que tenia malalties, duia remeis, duia… Era un malcriat. Això no obstant, la serralada va fer que jo em transformés, que jo m’adonés que servia per alguna cosa, que era un paio útil. És a dir, que per mi va ser una experiència important a la meva vida perquè va fer que m’adonés que jo era un paio que tenia els meus valors, que molts cops no els mostrava perquè no en tenia la necessitat. Jo ara sé les coses que jo puc fer. És a dir, que per mi va ser molt important com a experiència i, bé, això va fer que jo me’n sortís. Naturalment, has de tenir una mica de sort, però jo crec que la sort també és tenir cura dels detalls, i nosaltres vam fer l’impossible per sortir-nos-en. Entre tots, junts, ens vam transformar en una mena de màquina per viure amb allò que aportava un, amb allò que aportava un altre. I així va ser. És netament grupal. Aquí no hi ha individus, no hi ha individus ni hi va haver un líder absolut per res a la història. Crec que va ser un lideratge per majoria, fins al punt que cap on nosaltres vam sortir era la banda equivocada. Per què? Perquè la majoria, fent cas al copilot que havia dit que havíem passat Curicó, preníem el camí que ens havia dit el pilot. Però hi havia algú, en Roberto Canessa, que deia que per sortir d’allà era cap a l’altra banda. Però nosaltres vam sortir d’allà equivocadament. Però l’important, l’important, és que nosaltres, tot i estar equivocats, però amb passió, amb actitud, amb il·lusió, amb cor, tot i estar equivocats, hi vam arribar igualment.

23:38

Que, molts cops, l’ésser humà vol viure històries perfectes i no es tracta d’històries perfectes, es tracta d’històries amb il·lusió. No es tracta d’històries perfectes, es tracta d’històries amb passió. No es tracta d’històries perfectes, es tracta d’històries amb actitud. Tot i estar equivocats, hi vam arribar igualment. Va ser graciós quan vam tornar als Andes 11 dels supervivents fa molts anys. En Nando Parrado no hi va anar, però ens va deixar una carta molt emotiva perquè té a la seva mare i a la seva germana enterrades allà. Aleshores, la vam llegir a la tomba i parlava de la seva mare, parlava de la seva germana, parlava del moment que havíem viscut als Andes, però a la fi tenia una postdata: “Us vull dir, nois, que, si us arribeu a perdre, la sortida és per l’altra banda”. És a dir, que ho teníem molt inculcat, l’equivocació, però que tot i així hi havíem arribat.

24:34

Jo, a aquell Carlitos adolescent, li diria simplement que cregués en ell, que hi cregués una mica. Jo, en aquell moment, no hi creia gens. Jo creia que no podia aportar res, creia que no servia absolutament per res. La vida em va demostrar que hi vaig aportar alguna cosa, que puc ser solidari, que puc ser un paio útil, que puc ser una bona persona, que és, en definitiva, del que es tracta, de ser bona gent. Crec que la vida m’ho va demostrar i és el que jo inculcaria a aquell noi de 17 anys. El que més costa a aquella edat és adonar-se d’allò que un val i realment haver d’esperar… Seria fantàstic que la vida comencés a l’inrevés, que comencés als 66 i acabés quan s’és jove. Però, bé, amb l’experiència que tinc, el cert és que la vida m’ha demostrat que val la pena viure-la. M’ha demostrat, la vida, que va valer la pena la nostra història perquè allò que triomfi sigui la vida, en el fons és un homenatge a la vida.

25:33

Fixa’t que avui som més dels que vam sortir en aquell avió, avui hi ha els nostres fills, tinc els meus nets. A mi m’agrada molt aquesta fotografia on hi ha els supervivents, però també hi ha els fills dels supervivents, perquè això marca clarament que va valer la pena la nostra passió, que va valer la pena la nostra actitud, que va valer la pena la nostra il·lusió, que va valer la pena el cor que hi vam posar perquè allò que triomfés fos la vida, va valer la pena. Va valer la pena. Avui ens som més i crec que també, en aquest moment de pandèmia o de quarantena o del que estiguem vivint, també hem d’homenatjar la vida, hem de fer els deures, hem de fer les coses bé perquè allò que triomfi també sigui la vida.